spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Ha prevalgut el sentit d'Estat català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 març 2016
Ha prevalgut el sentit d'Estat catalàEl dia 30 de desembre, quatre dies abans que tot semblés anar-se'n en orris, vaig rebre un correu del meu amic Paul Chamberlain, des d'Anglaterra, que, amb la seva intel·ligent ironia, em deia això: "M'hauràs d'explicar una mica què passa al teu país, perquè tinc dificultats per seguir-ho. Em sembla que es fan uns embolics força contundents, oi?" No era en Paul, però, l'únic que no ho entenia. A Catalunya mateix hi havia milers i milers de persones que tampoc no s'ho explicaven. I és que calia haver-se begut l'enteniment per esperar que algú fos tan estúpid de disparar-se expressament un tret al peu. Però, ja se sap, tractant-se de catalans, aquest era un extrem força possible.

Jo, personalment, malgrat que els averanys no eren bons, mai no vaig deixar de ser optimista amb el convenciment que, al final, tots plegats tindríem prou seny perquè la dignitat nacional prevalgués per damunt de qüestions que serà apassionant abordar des de la llibertat, però que plantejades en captivitat esdevenen un obstacle pervers que acaba afavorint els interessos de l'Estat espanyol i prolongant la nostra captivitat. Tanmateix, confesso que aquests darrers dies el meu optimisme s'havia esvaït; no en quedava res, ni una engruna. La distància entre Junts pel Sí i la CUP s'havia engrandit fins a tal punt que tot em feia pensar que el carro aniria pel pedregar. És ben cert que els catalans som capaços de les fites més elevades, però també ho és que tan bon punt estem a punt d'assolir-les sortim amb un ciri trencat que ho engega tot a dida.

No en tinc el convenciment absolut, és clar, però em sembla obvi que la circulació a la xarxa, aquests darrers dies, d'un vídeo en què poc abans de les eleccions del 27-S Anna Gabriel prometia solemnement que el nom del futur president no seria cap obstacle, sempre que volgués proclamar la independència, ha tingut molt a veure. Aquestes van ser les seves paraules:
"Ens neguem a reduir el debat a quina mena de president investirem. Em sembla absolutament ridícul i esperpèntic que algú vulgui reduir el moment polític i històric d'aquest país a qui serà el proper president. El proper president que necessita aquest país és el president que vulgui declarar la independència. Ens és igual com es digui. El que sí que tenim clar és que no fem aquestes eleccions per investir un nou president autonòmic, que no fem aquestes eleccions per esperar que vinguin les eleccions espanyoles i que algú tregui no sé quants diputats. Per tant, davant les preguntes que us facin sobre què farà la CUP en el moment clau o qui investirà, la resposta és que investirà aquell que s'atreveixi a proclamar la independència. No hi ha més resposta."
Per desgràcia, com s'ha vist, el problema ha estat precisament la negativa a complir aquest compromís, cosa que ha comportat la pèrdua de tres mesos valuosíssims. Arran d'això, algú ens haurà d'explicar què passa amb el full de ruta de divuit mesos. ¿Caldrà, ara, fer la mateixa feina en només quinze, o tornem a la casella de sortida i posem el cronòmetre a zero de bell nou? Sigui com vulgui, ens hem de felicitar que finalment hagi prevalgut la dignitat nacional per mitjà d'una solució que, com diu el president Mas, té costos, però també té avantatges; uns avantatges que són molt superiors als costos, i això és el que compta. Només cal parar atenció en la ràbia que l'acord ha generat en els tres partits del búnquer català, Ciudadanos, PSOE i PP, i que s'ha expressat en les veus de Inés Arrimadas, Miquel Iceta i Xavier García Albiol. Ja es fregaven les mans, i ara resulta que la nostra decisió posarà en evidència la forta 'catalanitis' que pateix la política espanyola i obligarà Madrid a embolicar-se amb la bandera. De moment, fent costat a les seves forces armades, ja han apujat el to.

Arribats aquí, cal agrair a Junts pel Sí i a la CUP les renúncies que tots dos han hagut de fer en favor del sentit d'Estat i de la llibertat de Catalunya. La CUP ha aconseguit no investir Mas, però, a canvi, s'ha vist obligada a reconèixer els seus errors i a cedir dos dels seus diputats tot incorporant-los "a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí, de manera estable", cosa que la dignifica. Junts pel Sí, per la seva banda, ha aconseguit enfortir l'acció de govern mitjançant el compromís explícit de la CUP, però ha hagut de renunciar a Mas. La decisió, doncs, dignifica ambdues formacions.

Pel que fa al president Mas, en concret, la seva renúncia té un valor polític i històric extraordinari. Polític, perquè permet que el Procés avanci; i històric, perquè és un gest de gran estadista, digne d'una persona que no sacrifica els anhels del seu poble a les seves legítimes aspiracions personals. Pronostico, per tant, que la seva figura s'engrandirà fins a tenir un lloc altament rellevant en la història. Els qui han tensat la corda en contra d'ell, ara ho deuen lamentar, ja que l'han deslliurat del compromís de retirar-se per sempre a la fi de la legislatura que comença. El volien decapitar políticament i ara resulta que tindran un Mas molt més fort si decideix tornar. És cert que hi ha pel mig la criminalització que n'ha fet l'Estat espanyol per la via dels tribunals, però es tracta d'una arma de doble tall, ja que, lluny de perjudicar-lo, encara el farà més fort i en refermarà la dimensió històrica. Ves per on, els qui donaven el Procés per mort i enterrat ara tenen un problema: el seu problema es diu 39%.

El Món , 11/1/2016
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB