spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
L'Audiència Nacional, Comitè d'Activitats Antiespanyoles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 juny 2016
L'Audiència Nacional, Comitè d'Activitats AntiespanyolesJa fa molts anys que, tant en llibres com en articles, especialment en els primers, he abordat la gran mascarada que constitueix la democràcia espanyola. La democràcia espanyola no és fruit d'una evolució intel·lectual, sinó d'una necessitat conjuntural. No és, per entendre'ns, una democratització, és una contemporització. El franquisme no tenia recorregut en la nova Europa i necessitava una rentada d'imatge per perpetuar-se. 'Renovar-se o morir', diu la vella dita del món dels negocis. I el negoci havia de continuar. Començant pel de la casa reial, que, sense cap escrúpol, va jurar fidelitat als principis del franquisme. En la nova etapa, és clar, les lleis totalitàries havien de tenir un vernís democràtic, havien de fonamentar-se en un text sacrosant anomenat Constitució en virtut del qual l'Estat pogués continuar reprimint les llibertats del poble català mitjançant el vell procediment castellà de fer "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". ¿Com és que no se'ns havia acudit abans?", van pensar. Un Estat totalitari a la nova Europa feia molt lleig i no tenia cap sentit entestar-se a mantenir-lo. N'hi havia prou d'incorporar la sacrosanta 'unidad de España' del franquisme a la Constitució perquè tot anhel de llibertat del poble català, expressat a través de les urnes i del seu Parlament, pogués ser conceptuat com a "acte de sedició" i criminalitzats tots els demòcrates que, ja fos des de les institucions o des de la societat civil, hi donessin suport.

Per això, cada cop que Catalunya apel·la als drets humans per defensar el dret inalienable de tots els pobles a la llibertat, el búnquer nacionalista espanyol, integrat per PP, PSOE i Ciudadanos, s'empara en la 'seva llei', talment com si els drets humans estiguessin subordinats a la Constitució i no pas la Constitució als drets humans. A partir d'aquí, el reguitzell d'epítets amb què aquests tres partits pretenen criminalitzar la llibertat de Catalunya és tan violent com intel·lectualment impotent i patètic: "alta traïció", "cop d'Estat", "primitivisme", "provincianisme", "nazisme", "desafiament", "amenaça", "malaltia", "canallada", "rebel·lió", "insurrecció", "sedició"...

No és estrany que l'Audiència Nacional espanyola –hereva del franquisme, en el sentit més literal del terme– acusi ara de "sedició" i "rebel·lió" l'Associació Catalana de Municipis (ACM), l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Estem parlant d'un tribunal que és germà bessó del Comitè d'Activitats Antiamericanes que en els anys quaranta i cinquanta del segle XX va criminalitzar i perseguir totes aquelles persones sospitoses d'haver tingut algun vincle amb el comunisme als Estats Units. Va ser la famosa cacera de bruixes, especialment ferotge a Hollywood, que cridava a declarar escriptors, actors i directors per tal que delatessin els seus companys. Podien acollir-se a la Cinquena Esmena, gràcies a la qual ningú no està obligat a declarar contra ell mateix, però això els marcava com a comunistes i les conseqüències en la seva vida personal eren gravíssimes. Dalton Trumbo, entre dos-cents més, en va ser una de les víctimes. Sort en va tenir, d'amics com Kirk Douglas.

El fonament del Comitè feixista nord-americà era exactament el mateix que el fonament de l'Audiència Nacional espanyola. El primer fonamentava la seva persecució amb el pretext que el comunisme subvertia la Constitució americana, i la segona ho fa adduint que l'independentisme subverteix la Constitució espanyola. Allà, els inquisidors es deien Joseph McCarthy, Richard Nixon o Martin Dies; aquí són a tots els organismes de l'Estat, fins i tot dirigeixen partits polítics, i es diuen Mariano Rajoy, Pedro Sánchez o Albert Rivera. Un dels seus portaveus, el delegat del govern espanyol a Aragó, Gustavo Alcalde, ho ha expressat així: "És legítim tenir idees i pensar diferent, però és il·legítim intentar imposar-les saltant-se la llei". És a dir: és legítim que vulguis ser lliure. Però és il·legítim que ho siguis. Què hi ha més democràtic que això?

El Món , 7/2/2016
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB