spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Muriel Casals, fragilitat física, fortalesa moral Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 02 juliol 2016
Muriel Casals, fragilitat física, fortalesa moralUna de les expressions que més s'han emprat aquests dies, en comentar el decés de Muriel Casals ha estat la de "mort absurda". "Mort absurda" és una expressió espontània, de ràbia contra l'atzar, que té a veure amb la relació que la nostra societat, culturalment parlant, manté amb el tema de la mort. El dolor que ens causa la pèrdua d'un ésser estimat per culpa d'un càncer o d'un accident de cotxe és el mateix, però no emprem el terme "mort absurda" per definir-ho. I tampoc no ho fem quan la causa és fruit d'una circumstància més singular, com ara un accident de tren o d'aviació. ¿Són més lògiques, aquestes morts, potser? Racionalment no, és clar. Tota mort ens sembla sempre inoportuna. Fins i tot en els casos de familiars centenaris desitgem que la vida ens permeti tenir-los al nostre costat una mica més de temps. Però en el cas de Muriel Casals hi ha jugat un paper determinant el caràcter insòlit del desenllaç de l'accident en si mateix, perquè, per bé que d'atropellaments amb bicicleta sempre n'hi haurà, ens costa de pair que la conseqüència directa de la topada d'un vianant amb un vehicle tan poc agressiu, sigui la mort. Això ens ha deixat astorats, i fruit d'aquest astorament hem conclòs que es tractava d'una "mort absurda", és a dir, d'una mort que surt dels marges de la lògica estadística.

Jo també he emprat aquest terme. Ho he fet ara, com ho vaig fer anys enrere en perdre un amic en circumstàncies anàlogues. Es deia Guillermo i és un dels personatges del meu llibre Set dones i un home sol. Va perdre l'equilibri mentre recollia la roba estesa d'uns cables situats a dos metres d'alçada, sobre una cort de porcs, a Canet d'Adri (Gironès), i va caure topant amb el cap. Tot i això, es va aixecar i el van dur a l'hospital; però una estona després es va adormir, va entrar en coma durant un mes i mig i ja no es va despertar mai més. "Quina mort més absurda", "quina mort més estúpida", vaig dir. Era la manera d'expressar la ràbia i la impotència que sentia davant la fatalitat que em robava un amic.

Iris Murdoch també parla d'un atropellament "casual" en el seu llibre Amics i amants: "El pitjor fou el caràcter casual de l'accident. [...] Si hagués mort de malaltia, o si hagués mort a la guerra, lluny, en un lloc on jo no pogués veure'l, aleshores consideraria inevitable la seva mort, però no vaig poder suportar que morís allí, d'accident, davant meu".

El cas de Muriel Casals adquireix una magnitud superior pel fet de ser qui era: una persona molt estimada a Catalunya i un símbol de la resistència pacífica en favor dels drets nacionals del nostre poble. Aquesta és precisament la raó per la qual, a banda de l'escòria publicada per cert individu al diari ABC, les xarxes socials van plenes de comentaris catalanofòbics i d'obscenitats contra ella tot felicitant-se de la irreversibilitat del traumatisme cranioencefàlic que patia. No hi ha signe d'impotència més gran que desitjar la mort d'aquell que no pots vèncer amb la intel·ligència.

Em va agradar molt la definició que Carme Forcadell, presidenta del Parlament, va fer de Muriel Casals el dia de la seva mort: "És i serà el somriure del Procés". Realment és així. La Muriel podia ser molt contundent en l'expressió dels seus arguments –sempre ho era– sense que les seves maneres transmetessin aquesta sensació. Per dir-ho gràficament, hauria pogut cantar High Voltage, dels AC/DC, i fer que sonés com Top of the World, dels Carpenters. Tenia aquest do, que emanava de la fragilitat física que transmetia i que tot sovint gairebé induïa l'interlocutor a voler-la protegir. Per desgràcia, el dia de l'accident, ningú no va ser a temps de protegir aquesta fragilitat.

Però, com dic, la fragilitat física de Muriel Casals quedava compensada per la seva fortalesa moral. Muriel Casals era una humanista, i creia en el respecte entre els pobles com a element indispensable per garantir una coexistència pacífica. Per això defensava el dret inalienable del seu poble a decidir per ell mateix; per això, amb les seves paraules, enfortia l'autoestima dels catalans per tal que, sense perdre el somriure, no renunciéssim a la revolta. Ara, la Muriel, físicament, ja no hi és. Però l'empremta que ha deixat és tan gran, que passaran els anys i el seu record es mantindrà viu. Ara hem viscut dies de dol, però quan la independència de Catalunya sigui un fet i arribi la joia, caldrà, per dignitat, tenir ben present la seva valuosa aportació. De moment, el millor homenatge que li podem retre és fer-nos respectar en el món com ella va saber fer-se respectar entre nosaltres.

El Món , 22/2/2016
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB