spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Les agressions a la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 gener 2017
Les agressions a la llengua catalanaLa setmana passada, aquí mateix, enraonàvem sobre l'acte de racisme lingüístic dut a terme pel Reial Madrid, en prohibir que el jugador Kiko Casilla pogués respondre en català la pregunta d'un periodista de TV3, cosa que sí que podien fer en les seves llengües respectives jugadors de parla anglesa, francesa, portuguesa o croata. Va ser exactament el 8 de maig. Doncs bé, arran d'això, ha tornat a circular de manera intensa per la xarxa la denúncia pública de l'acte encara més ferotge que va patir el 6 de maig de 2014 Caterina Terrassa, una dona de trenta-quatre anys, en ser expulsada d'una sucursal del Banco Santander, de Palma, per parlar en català.

Òbviament, en ambdós casos, no hi ha hagut cap reparació, ja que estem parlant de l'Estat espanyol, un estat lingüicida per al qual les llengües catalana, basca i gallega són llengües domèstiques, de segon ordre, que frenen, com diu exquisidament el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera –recomano llegir els seus llibres–, l'expansió imperial de "la lengua común". Però el silenci còmplice no és gens aconsellable en cap situació d'agressió, perquè qui calla consent. El silenci còmplice és allò que tant agrada als qui diuen que "les coses són com són", ja que d'aquesta manera poden continuar dient eternament que "les coses són com són" tot oblidant-se d'afegir que ells, ben callats, són els contribuents d'aquesta situació.

Caterina Terrassa no és dels qui diuen que "les coses són com són", i va difondre l'agressió que va patir. Atès que la seva carta és coneguda, només en recordaré els aspectes més significatius. Els fets van tenir lloc a l'oficina del Banco Santander situada al carrer del Marquès de la Sènia, 44, de Palma, on hi va anar a fer un ingrés de 500 euros. La caixera que l'atenia no la va mirar fins que va arribar el moment de dir el número del compte corrent. Aleshores, la caixera va saltar i li va dir: "Dímelo en castellano". Caterina Terrassa li va preguntar si no l'entenia, la caixera va respondre que no, i la primera li va recordar que en el lloc que ocupava, d'atenció al públic, tenia el deure d'entendre-la. La conseqüència d'això va ser que la caixera li va cridar que "¡los catalanes estáis fatal!" i va afegir que demanaria a un company que l'atengués, que ella no ho volia fer.

Caterina Terrassa va acceptar la decisió, però va demanar també de poder parlar amb la directora. I la directora va venir. Però, en fer-ho, l'home que esperava darrere de la senyora Terrassa va donar suport a la caixera dient: "¡No es verdad, yo soy testigo. Ella [la caixera] no ha hecho nada!" A partir d'aquell moment, la directora, per més que la clienta li va demanar que veiés els fets a través de les càmeres de seguretat, no va voler saber-ne res. I com que restava muda, la caixera, envalentida, va expulsar Caterina Terrassa de l'oficina amb crits, insults i amb frases com "¡Amargada! ¡Los catalanes estáis fatal! ¡Fuera! ¡Fuera!" No cal dir que la senyora Terrassa no va poder fer l'ingrés perquè, com ella mateixa diu, "tota l'estona vaig mantenir-me en català; per tant, va quedar demostrat que no hi havia cap problema de comunicació, sinó que es vulneraven els meus drets lingüístics per caprici. Se'm va discriminar i agredir verbalment per haver parlat en català."

El racisme lingüístic és així. No suporta que li parlin en la llengua que odia. L'entén, naturalment que l'entén, però l'odia, i covardament, com fan els blancs racistes o els homòfobs, aprofita els entorns favorables i la complicitat passiva de 'l'autoritat' circumstancial, en aquest cas la directora, per alliberar tot el seu verí i rabejar-se en la víctima. Com sempre, resta preguntar: algú s'imagina aquests fets a la inversa? Algú s'imagina què es diria a tot l'Estat espanyol si la caixera d'una entitat bancària de Girona, Vic o Olot expulsés una clienta per parlar en espanyol? El senyor Lluís Rabell, de Catalunya Sí Que es Pot, per exemple, aprofitaria per sortir a la tele un altre cop a fer de marca blanca de Ciudadanos i PP, dient mentides i parlant de racisme català. Curiosament, no l'hem sentit dir res del cas del Reial Madrid. Exactament igual que Ciudadanos i PP.

En el cas de la senyora Caterina Terrassa hi va haver un altre element a tenir en compte: el del silenci de la resta de persones presents a l'oficina bancària. Ningú no va reaccionar. Ni tan sols quan l'home del darrere de la senyora Terrassa va fer costat a la caixera. Tothom callat. Després, és clar, al carrer, sempre ve algú que et dóna un copet a l'esquena i et diu "no hi ha dret, no hi ha dret", però a l'hora de la veritat, mentre s'està produint l'agressió, els anys de submissió tenallen les cames dels testimonis, la gola se'ls queda seca i pensen: "No t'hi fiquis, que encara rebràs". És la vella història dels col·lectius inferioritzats: negres, homosexuals, immigrants, dones... No tothom és submís, per sort. La senyora Caterina Terrassa no va callar ni es va deixar vexar. La van expulsar d'una oficina bancària per parlar en català de la mateixa manera que l'any 1955 el conductor d'un autobús de la ciutat nord-americana de Montgomery, Alabama, volia expulsar la senyora Rosa Parks, de pell negra, d'un seient reservat als blancs. Aquesta última fins i tot va anar a la presó per la seva 'rebel·lia'. Però no es va aixecar del seient.

L'abril passat, un ciutadà alacantí va preguntar a la Fundació de la Comunitat Valenciana Auditori de la Diputació d'Alacant (ADDA) la raó per la qual el català no apareixia en els rètols de la façana del seu edifici mentre que sí que ho feia l'espanyol, i la resposta que va rebre del vicepresident va ser que posar-hi el català seria "antiestètic" per al disseny estructural. Aquesta, doncs, és la situació. Però si en sabem alguna cosa és perquè no tothom guarda silenci, no tothom és submís i entoma el racisme lingüístic amb resignació, sinó que explica les agressions perquè no passin desapercebudes, que és just el que pretenen els qui ens volen callats. És una qüestió de dignitat.

El Món , 23/5/2016
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB