spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Sense transversalitat no hi ha Procés Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 juliol 2017
Sense transversalitat no hi ha ProcésLa llibertat és un dret humà bàsic, un dret humà individual i col·lectiu. Tota persona o col·lectivitat nacional amb consciència de ser-ne tenen dret a decidir sobre la seva pròpia vida i a defensar-se en cas que un tercer, en nom d'una pretesa superioritat moral, política o militar, vulgui imposar-los la seva voluntat. Hi ha persones que, per tal de deslliurar-se de responsabilitats, necessiten creure que tot està escrit i que el seu destí està predeterminat. Això, sens dubte, faria el món més submís, més conformat i molt menys conflictiu, perquè el pobre assumiria que el seu destí en aquesta vida és gestionar la misèria i els pobles sotmesos pensarien que és molt lleig això de rebel·lar-se contra els estats opressors. Sense lliure albir, certament, el món seria per als poderosos una bassa d'oli.

Però el lliure albir existeix i hi ha gent que lluita per sortir de la misèria, gent que lluita contra el racisme i l'explotació, contra l'opressió i l'espoliació de nacions emmordassades a les quals se'ls impedeix fins i tot que puguin decidir si volen romandre captives o recuperar la dignitat. I se'ls ho impedeix perquè ni tan sols se les considera nacions, ni tan sols se les considera pobles, ni tan sols se les considera identitats adultes amb capacitat de decisió. No cal dir que aquesta és una lluita difícil, perquè sempre és desigual, però té la força que dóna una causa noble com l'anhel de supervivència. I la lluita per la supervivència sempre és més forta que l'exhibició de prepotència. La prepotència és només el recurs del qui té una debilitat per amagar. L'Estat espanyol n'és un bon exemple. L'Estat espanyol és immensament més vulnerable del que creuen molts catalans, per això fa una exhibició de prepotència tots els dies de la setmana. Necessita que aquests catalans continuïn creient que és un Estat poderós i invulnerable contra el qual sempre s'estavellaran. I, ves per on, així serà mentre aquest missatge no sigui foragitat del marc mental dels catalans que volen i dolen. És a dir, així serà mentre aquests catalans creguin més en la força de l'Estat que en la pròpia.

La desconfiança en les pròpies forces és el principal enemic de tot grup humà, especialment si treballa per la recuperació de la seva llibertat, ja que en lloc de canalitzar l'energia en aquesta direcció la malmet girant-la contra si mateix i cau en picabaralles internes que l'allunyen de l'objectiu. Una altra cosa és, és clar, que aquest objectiu no sigui prioritari. És a dir que no passi de ser un eslògan darrere el qual només hi hagi la intenció de gestionar les engrunes del dia a dia en el camp de presoners. En aquest cas, les picabaralles tenen molt de sentit, perquè són les pròpies dels interns que ja han decidit que no fugiran mai. Si un dia, per una conjunció astral, ve algú de fora i els obre la porta potser sí que sortiran, altrament no ho faran perquè tenen molta feina, moltíssima feina, discutint sobre la intensitat del vermell de les camises que s'han de posar.

La força del moviment independentista català, a diferència d'altres processos similars, rau en la seva transversalitat. La imatge d'unitat entre els diferents segments socials encarnats per Convergència, Esquerra i la CUP té una potència tan gegantina, tan extraordinària, que no és estrany que el món se n'hagi admirat. Només des d'aquesta transversalitat es poden organitzar manifestacions absolutament cíviques de dos milions de persones, només des d'aquest braç a braç entre catalans diversos però units pel noble anhel de la llibertat, es pot convertir l'anhel en realitat. Em sembla que la nostra tendència innata a l'autoflagel·lació, tan pròpia dels captius seculars, no permet adonar-nos del que hem aconseguit. Hem fet el que no ha fet ningú a Europa, que és treure dos milions de persones al carrer sense cap mena de crispació en defensa de la independència d'un poble, i ni tan sols ho valorem. Diem que sí que ho valorem, és cert, però els fets ens desmenteixen. Només cal veure el menyspreu amb què tractem aquest capital humà, aquesta transversalitat tan sanament envejada per Escòcia o Euskal Herria, i tan odiada per l'Estat espanyol. Només que paréssim atenció en el desplegament d'efectius que ha fet l'Estat per dinamitar aquesta transversalitat –incloent-hi infiltracions disfressades d'estelada– ja n'hi hauria prou per prendre consciència del que significa i protegir-la com el patrimoni més preuat. La transversalitat és el vaixell almirall del Procés, i torpedinar-lo i enfonsar-lo és la tasca més important que l'Estat espanyol s'ha encomanat a si mateix. Per això l'hem de preservar.

La famosa foto de l'abraçada entre el president Mas i David Fernàndez no sols va fer la volta al món pel missatge d'unitat que transmetia, també va encendre les alarmes de l'Estat espanyol, perquè, si aquella unitat es mantenia, Catalunya era imparable. Absolutament imparable. Que forces tan ideològicament divergents en el ventall parlamentari, aparquessin les seves diferències, fossin capaces d'empassar-se un munt de gripaus i fessin pinya per aconseguir la llibertat era un fet d'una magnitud política descomunal. No serà, per tant, l'Estat ni el búnquer nacionalista espanyol format per Ciudadanos, Partit Socialista i Partit Popular, qui aturarà el Procés. No tenen arguments polítics, ni jurídics, ni econòmics, ni intel·lectuals, ni militars per fer-ho. El Procés només el poden aturar els mateixos catalans. Per això és normal que hi hagi tanta gent que ara se senti traïda en veure una imatge tan diametralment oposada a la de l'abraçada del president Mas i David Fernàndez. És a dir, l'abraçada en vots al Parlament de Catalunya entre la ultradreta nacionalista espanyola i la CUP. No sé si aquesta foto voltarà molt o poc, pel món, però els qui la vegin i no coneguin el poble català tindran dificultats per entendre que un presoner que diu que vol fugir faci costat als segrestadors en contra dels seus companys de fuga. I encara ho entendran menys en veure el somriure de satisfacció dels segrestadors.

El Món , 13/6/2016
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB