spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow L'impossibilisme d'Esquerra
L'impossibilisme d'Esquerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 desembre 2006
Bandera espanyola a GovernacióLa guerra de banderes que s'ha produït recentment a Catalunya s'assembla força a la que va tenir lloc l'abril del 2005 a Leitza (Navarra), per bé que amb diferents elements. A l'Ajuntament de Leitza, la Guàrdia Civil retirava la ikurriña i els ciutadans tornaven a posar-la. A Catalunya, Esquerra Republicana va retirar la bandera espanyola de la conselleria de Joan Puigcercós i José Montilla ha ordenat penjar-la de nou. És a dir, que l'espectacle ha acabat amb una nova humiliació d'ERC. El pitjor, però, és que si hem de jutjar ERC per la docilitat amb què acull les humiliacions que rep, haurem de concloure que ha trobat en la subordinació una font de plaer molt més poderosa que l'independentisme. Esquerra, no hi ha dubte, té tot el dret a flirtejar amb el suïcidi; el que és preocupant és que demani, a més, la complicitat dels qui l'han votada. Francament, no es comprèn tanta pusil·lanimitat. Més que res perquè si hi ha un tret que singularitza el votant republicà és precisament el rebuig a la subordinació que per espai d'un quart de segle ha caracteritzat la política de CiU. O no sap ERC que el possibilisme genera un profund sentiment de frustració en tota societat sotmesa a una situació de greuge permanent sense horitzó de canvi? De fet, va ser la voluntat d'alliberar-se d'aquesta frustració el que va empènyer milers de catalans a votar ERC en les eleccions del 2003 i a posar en ella unes expectatives que el temps ha revelat com a excessives. Excessives per dues raons: perquè ERC, amb només 23 diputats, no podia anar gaire lluny i perquè la classe política catalana, infantil, espanyolitzada i covarda, no té la més mínima intenció de liderar un procés d'emancipació nacional. Així les coses, no és estrany que l'abstenció i el vot en blanc hagin estat la resposta de la societat a les dues darreres consultes que se li han fet. Ja se sap: un Estatut infame, indigne d'una nació que senti respecte per ella mateixa, i un horitzó desolador, com correspon a tot país subordinat, resulten molt poc persuasius.

Montilla i PuigcercósÉs aquesta nova humiliació d'Esquerra, doncs, la que ha generat més frustració en els seus votants. I no ho dic per l'ordre de Montilla, sinó per la submissió amb què Esquerra l'ha obeïda. No és pas cap novetat l'espanyolisme del PSC, el que és sorprenent és que ERC li doni un vernís catalanista i el dignifiqui. A ERC no se la vota perquè acati una legalitat injusta -per a això ja hi ha el PSC i CiU, que són el paradigma de la subordinació- sinó perquè es rebel·li contra ella per mitjà de la desobediència cívica. La mateixa desobediència cívica que proposa la plataforma Sobirania i Progrés, que li és propera. Què farà el PSC si ERC es nega a penjar la bandera espanyola a les seves conselleries? Expulsar-la del govern? Tancar a la presó Joan Puigcercós? Prou de fer el ridícul, si us plau. No s'entén que ERC s'empari en la legalitat per fer just allò que sempre ha criticat. Després de les eleccions ens va dir que des del poder es pot fer molt més per Catalunya que no pas des de l'oposició i ara resulta que ni tan sols pot retirar la bandera d'un balcó. ¿És així com espera créixer en votants, seguint el manual espanyolista de Duran i Lleida o imitant ICV tot convertint-se en el majordom del PSC?

Ningú no estima o odia una bandera pel que és, sinó pel que representa. Vull dir amb això que la bandera d'Espanya és la bandera d'un poble tan respectable com qualsevol altre i només un racista la menysprearia per raons ètniques. El rebuig català o basc a la bandera espanyola es fonamenta en una altra cosa, i és que simbolitza un poder hegemònic. És a dir, la supremacia d'un país sobre d'altres. Rebutjar aquesta hegemonia, per tant, a més d'una qüestió de principi és també una qüestió de dignitat. Passa exactament el mateix amb la selecció espanyola. L'aversió que hi ha envers ella a Catalunya o a Euskal Herria no és per la seva condició d'espanyola, sinó perquè, amb la seva hegemonia, impedeix l'existència de les seleccions d'aquests dos països i la seva projecció internacional.

No és correcte, per tant, promoure actes contra la Constitució, la Hispanitat o l'Estatut, com fa ERC, si no s'és capaç, alhora, de ser conseqüent en detalls merament simbòlics. I en aquest sentit, la pregunta és: si ERC no es veu amb cor de plantar cara al PSC en un tema menor com el de les banderes, com serà capaç de liderar un procés d'autodeterminació? No regia la mateixa llei en la legislatura anterior, i, això no obstant, per ordre de l'aleshores conseller Joan Carretero, la bandera espanyola no onejava a Governació? Què ha passat perquè es produeixi aquest canvi? És menys catalanista l'Esquerra actual que la d'aleshores o potser és més espanyolista Montilla que Maragall? Em temo que aquest interrogant situa ERC a la vora del penya-segat, perquè encara que opti lògicament per la segona opció li serà difícil defugir aquesta altra pregunta: Qui ha fet Montilla president de Catalunya? Heus aquí una qüestió que empaitarà ERC durant moltíssims anys.

No hi ha dubte, doncs, que l'argument de la legalitat no s'aguanta per enlloc; sobretot si tenim en compte l'absència de la bandera catalana en els edificis estatals, el manteniment de monuments franquistes en municipis governats per CiU –amb la connivència del PSC– o l'incompliment de la llei de Política Lingüística segons la qual tots els rètols comercials i les cartes dels restaurants han d'estar com a mínim en català. No compta aquesta legalitat? Diguem-ho d'una altra manera: si ERC vol guanyar-se el respecte dels seus votants, el primer que ha de fer és retirar la bandera espanyola de les seves conselleries i recordar al Partit Socialista que no ha estat Catalunya sinó Esquerra qui li ha donat la presidència.

És un mal negoci intentar captar votants aliens si pel camí, a més dels propis, es perd la dignitat. Tants anys criticant la política possibilista de CiU i ara resulta que la dignitat és secundària.

Berria , 19/12/2006 (èuscar)
Nabarralde , 20/12/2006 (
espanyol, èuscar)
radiocatalunya.ca , 21/12/2006 (català)
Racó Català , 24/12/2006 (català)
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB