spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow La mort de Patrícia Gabancho
La mort de Patrícia Gabancho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 desembre 2017
Patrícia GabanchoLa notícia de la mort de Patrícia Gabancho em va agafar completament desprevingut. No en sabia res, de la seva malaltia de pulmó. Ella era tan discreta que no parlava mai d'aquesta qüestió, més enllà de les persones del seu cercle íntim. Jo, com és lògic pel tarannà ideològic que ens unia, vaig compartir-hi molts actes arreu de Catalunya defensant sempre la llengua i els drets nacionals del país. Recordo que va ser especialment emotiu l'acte celebrat el 12 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, just la nit abans de la consulta per la independència que s'havia de celebrar en aquell municipi. Amb un Centre Moral ple a vessar, la Patrícia i jo, en companyia d'altres persones, vam fer un parlament vinculat a la importància del moment. Era només una consulta de caràcter local i no vinculant, però la història ha demostrat fins a quin punt va ser transcendent, ja que l'exemple es va escampar d'immediat per tot Catalunya i es va convertir en l'embrió de tot el que ha vingut després. Per això, d'aleshores ençà, sempre he demanat que, un cop assolit l'objectiu, Arenys de Munt sigui considerada oficialment "capital honorífica de la independència de Catalunya".

El 2008, un any abans d'aquella consulta, jo havia escollit la Patrícia com un dels personatges del meu llibre Nosaltres, els catalans. El llibre, que figura avui en moltes aules d'acollida pels valors integradors que defensa, era un passeig pels cinc continents en companyia de vint persones no nascudes a casa nostra que parlaven del seu país d'origen i de com havien abraçat lliurement la catalanitat. L'apartat que vaig dedicar a la Patrícia, trenta-vuit pàgines, era el més llarg de tots.

La nostra conversa, al seu pis del carrer de Numància de Barcelona, va durar dues hores i mitja i va ser interessantíssima, perquè, després de dir-me que sempre havia estat reticent a parlar de les circumstàncies que la van dur a Catalunya, em va acabar explicant que a l'edat d'onze anys, després de veure la pel·lícula Mourir à Madrid, de Frédéric Rossif, es va interessar per la història d'Espanya. Va agafar un llibre de Salvador de Madariaga i li va estranyar que, a partir de la confederació catalanoaragonesa, Catalunya ja no hi aparegués fins als dies de la República. "Que estrany", va pensar. No s'explicava que en tots aquells segles Catalunya s'hagués tornat invisible, talment com si hagués deixat d'existir. Va ser arran d'això, amb la sensació que Espanya li amagava alguna cosa, que es va adreçar a dues entitats catalanes de l'Argentina: el Casal Català i l'Obra Cultural Catalana. En aquesta segona li van facilitar el llibre Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, editat a Mèxic el 1947, i al cap d'uns dies, amb la lectura feta i tota emocionada, va decidir que aniria a l'Obra Cultural Catalana cada setmana a cercar-hi més llibres. Va ser allí, doncs, on va aprendre català. Estava tan enamorada de Catalunya que el seu pare li va dir: "Amb tanta tabarra com estàs donant amb Catalunya i els catalans, potser que hi vagis a veure què passa, no?"

La Patrícia sempre va valorar moltíssim aquest estímul del seu pare, perquè era un estímul fet a contracor. L'home sabia que si la Patrícia se n'anava, ja no tornaria mai més. I, tanmateix, la va empènyer a seguir la crida dels seus anhels, cosa que finalment es va esdevenir el 1974, quan tenia vint-i-dos anys. La percepció era encertada: no hi va haver retorn.

Va ser així, doncs, aprofundint en la realitat catalana, com la Patrícia va obtenir una visió inequívoca de l'opressió que Catalunya patia aleshores i que continua patint avui. Aquestes paraules me les va dir a casa seva aquella tarda d'agost de 2008: "El nacionalisme espanyol és d'una intolerància tremenda, perquè vol modelar tothom segons el seu patró. Mentre els catalans no volen catalanitzar ningú, els espanyols volen espanyolitzar tothom. De manera que es tracta d'un nacionalisme expansiu, agressiu i intolerant. Per això els catalans de cultura espanyola són tan agressius amb Catalunya, i especialment amb la cultura catalana, que desqualifiquen constantment. Necessiten empetitir-la, blasmar-la, demostrar-se a ells mateixos que tenen raó perquè allò que és català és una merda."

La mort prematura de Patrícia Gabancho és una pèrdua molt gran per al país, com també ho va ser la de Muriel Casals, el 2016. La Patrícia sabia que la independència de Catalunya és inevitable. Espanya pot posar-hi pals a les rodes, però és inevitable. Per això m'entristeix que una dona com ella, una catalana d'origen argentí que va desitjar amb tanta força viure en una Catalunya lliure, i que va contribuir amb tanta energia a fer-ho possible, no pugui acompanyar-nos en el tram final del camí. Caldrà tenir-ho en compte, quan arribi el moment. Gràcies, estimada Patrícia, per la teva noblesa i per les converses amb què vas enriquir la meva vida.

El Món , 4/12/2017
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB