spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow El debat del canvi horari
El debat del canvi horari Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 febrer 2018
El debat del canvi horariLa setmana passada, en la tertúlia matinal de Cugat.cat, la moderadora va posar damunt la taula el tema del canvi d'hora que es faria l'endemà, 29 d'octubre, en virtut del qual hauríem d'endarrerir els rellotges seixanta minuts per ajustar-los a l'horari d'hivern. Érem quatre contertulians i no cal dir que no ens vam posar d'acord. N'hi havia que estaven a favor i d'altres en contra. Tots, però, vam fer una cosa que indica el pes enorme que té l'actitud particular de cadascú en aquesta matèria. És a dir, vam acabar recolzant-nos en els efectes que té el canvi horari en el nostre cos personal i en la nostra, també personal i intransferible, manera de ser. Frases com ara “a mi em trasbalsa, que canviïn l'hora” o “a mi tant me fa, perquè dormo exactament igual”, es van fer sentir tot portant-nos a allò tan humà, i alhora tan erroni, de pensar que el que és bo per a nosaltres ho és per a la resta del món i viceversa.

Després, per sort, van venir més arguments. Però, tot i aportar interessants consideracions, es va veure clar que és un debat tan recurrent i estèril com el de l'horari nocturn de les terrasses dels bars. I crec que sempre serà així, perquè es tracta de coses que estan estretament lligades a l'actitud de cada persona davant la vida. És com si preguntéssim si es treballa més a gust de bon matí o de nit. N'hi hauria que ens dirien que són més productius a trenc d'alba, i d'altres que ens dirien que és just quan envespreix que revifen. Doncs bé, amb el canvi horari passa el mateix.

Jo confesso que sóc favorable a l'horari d'estiu. M'agrada l'avançament de l'hora en primavera i no me'n sento gens afectat fisiològicament. M'afecta anímicament, això sí. Però de manera molt positiva, cosa que potser té a veure amb el fet que sóc nascut a l'abril i em sento identificat sensitivament amb la meva estació. En tot cas, sóc conscient que la defensa que en faig és indestriable de la meva personalitat intrínseca. M'agrada el bon temps, m'agraden els dies llargs, m'agrada veure com la vida social es dilata i la gent, quan el sol recula, es llança als carrers a una hora en què, si fos hivern, serien a casa amb la calefacció engegada i els llums encesos. M'agrada, en definitiva, gaudir d'aquesta llum mediterrània tan nostra, veure plenes les terrasses dels bars i dels restaurants i percebre en l'ambient com la vida es torna més extravertida i hi ha més possibilitats de practicar allò tan social, que en diem ‘prendre la fresca'.

Entenc, però, que no tothom pensa igual i que hi ha persones –probablement mitja humanitat– que senten l'hivern com a propi i que són felices entre flassades, nòrdics, jerseis, abrics, bufandes, guants i bosses d'aigua calenta, coses de les quals jo en prescindiria ara mateix. Ves què hi farem... Mai no plou a gust de tothom. Sigui com vulgui, el clima és determinant en el caràcter social dels pobles i anar-hi en contra és anar una mica contra natura. Recordo que en tot el temps que vaig viure a Alemanya no hi va haver cap dia que, com a primer gest en llevar-me, no cerqués el sol per la finestra. El cercava perquè, tot i haver-me acostumat a no veure'l gairebé mai, continuava trobant-lo a faltar com es troba a faltar un amic de tota la vida. Era un enyor subtil, és clar, un enyor molt discret, però suficient per recordar-me cada matí que sóc fill de la mediterrània.

Cugat.cat, 4/11/2016
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB