spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Mas, Ortega i Rigau, judici a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 gener 2019
Mas, Ortega i Rigau, judici a CatalunyaUna riera, per sec que estigui sempre el seu llit, no és bon lloc per a fer-s'hi una casa. Tard o d'hora se'n paguen les conseqüències. Durant molts anys hem sentit cantar les excel·lències de l'anomenada transició espanyola pel fet d'haver optat per la Reforma, en comptes de la Ruptura, tot fent valer l'entabanada que amb la mort de Franco havia mort també el franquisme. Però el franquisme era viu, ben viu, i la Reforma no va ser res més que un ardit del nacionalisme espanyol per perpetuar-se indefinidament sota un vernís democràtic. El retorn dels Borbons, per exemple, és fruit d'aquells dies. I també ho són moltes altres qüestions, com ara l'element que unia i que continua unint franquistes i antifranquistes: La Sagrada Unitat d'Espanya. Aquest element explica, entre altres coses, perquè Franco va morir al llit i perquè ser comunista era pecat venial comparat amb el pecat mortal que suposava ser catalanista. La diferència de tracte que van rebre el Partit Comunista d'Espanya i Esquerra Republicana de Catalunya, en aquest sentit, queda per a la història. I la negativa, encara avui, a anul·lar el judici sumaríssim al president Lluís Companys, també.

Els temps, però, han canviat. Han passat els anys, el poble català ha recuperat l'autoestima, s'ha produït una presa de consciència col·lectiva amb la consegüent reivindicació del dret a la llibertat, i tot plegat s'ha traduït en un procés que, a desgrat d'Espanya, no té marxa enrere. Catalunya serà un Estat independent molt abans del que molts catalans i molts espanyols es pensen. Abans, però, cal superar els esculls que posa i que posarà un Estat supremacista i democràticament analfabet com l'espanyol. I, per aconseguir-ho, la millor actitud és la fermesa. Per més que diguin, per més que insultin, per més que desqualifiquin, per més que amenacin... cal fer orelles de marxant i seguir endavant. Com va dir el president de l'Associació Catalana de Municipis i Comarques, Miquel Buch, "si ens precinten les escoles, habilitarem els teatres; i si ens precinten els teatres, habilitarem les biblioteques; i si ens precinten les biblioteques, habilitarem els centres cívics; i si ens precinten els centres cívics, habilitarem els carrers i les places".

Endut pel seu paroxisme totalitari, l'Estat espanyol pot inhabilitar presidents de Catalunya, presidents del Parlament, consellers, batlles i regidors, però darrere de tots ells en vindran d'altres, i d'altres... Creien que fabricant proves falses, llançant calúmnies contra persones honorables, dinamitant el sistema sanitari català... Catalunya acotaria el cap i, captiva i genuflexa, es lliuraria als peus de Castella renegant de si mateixa. Però res d'això no ha passat. Al contrari, s'ha vist que el president Puigdemont és un patrimoni tan valuós com el president Mas. I després de Puigdemont hi haurà altres persones que ocuparan el seu lloc. Tampoc no hi fa res que, seguint la praxi dels règims dictatorials, comencin a empresonar escriptors desafectes –sempre som els primers a ser emmudits–, i periodistes, i funcionaris i ciutadans de tota mena "per haver escrit no sé què", o "per haver dit això" o "per haver fet allò". Poden fer-ho, però serà debades.

La farsa judicial que s'està celebrant aquests dies contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau és l'expressió de la profunda derrota de l'Estat espanyol. Una derrota especialment dolorosa no sols pel que significa, sinó perquè tot el planeta la pot veure. Un Estat que nega a un poble la possibilitat de decidir el seu futur a les urnes, que criminalitza el seu govern, que es burla del seu Parlament, que crea tribunals polítics i que processa càrrecs electes acusant-los d'haver permès que la ciutadania pogués votar és un Estat que ha perdut els papers, un Estat de principis absolutistes que, grotescament enfollit, com la Norma Desmond de Billy Wilder, ha perdut la consciència de la realitat.

Les secrecions verbals de l'exfiscal Jiménez Villarejo, titllant de "parafaixista" el suport ciutadà a Mas, Ortega i Rigau –a mi el que sembla parafaixista són aquestes secrecions–, o del conegut baladrer de Badalona, qualificant de "romeria" l'esmentat suport i vinculant l'autodeterminació de Catalunya al nazisme, tot parlant de llistes que separarien els catalans que van als crematoris dels que no hi van, es desacrediten per si soles i mostren la baixesa moral dels seus autors. Xavier García Albiol, com Inés Arrimadas, que fa anys que afirma que l'independentisme ha arribat a "un final de cicle", o com Enric Millo i Rafael Catalá, que qualifiquen de "numeret impropi d'una societat democràtica" la resposta ciutadana al 6-F, o com Miquel Iceta, que acusa el govern de Catalunya de "saltar-se la llei", tot obviant que tota llei que prohibeixi votar és una llei absolutament antidemocràtica que per principis humanistes no pot ser respectada, són exemples de l'espectacular fracàs espanyol.

El cinisme, d'altra banda, és un estri que l'Estat fa servir cada cop més per encobrir el despit que li provoca saber-se democràticament vençut i socialment desautoritzat pel poble català. Per això no parem de sentir que "no és veritat que Mas, Ortega i Rigau" siguin jutjats per posar les urnes, sinó que se'ls jutja per desobeir l'ordre de no posar-les". Se n'adona, el lector? Es tracta d'amagar a la premsa internacional l'autèntica raó del judici. Dit amb paraules col·loquials: "Jo no et jutjo pas perquè hagis fet res de dolent; només et jutjo perquè m'has desobeït". "Però si jo no feia res de dolent, quin sentit tenia la teva prohibició?" "No n'has de fer res. Aquí sóc jo qui mana, i tu només pots fer allò que jo permeto que facis. Ras i curt: per bo que sigui allò que facis, esdevé dolent si qüestiona la meva autoritat sobre tu".

Heus aquí perquè el judici del 6-F no és un judici a Mas, Ortega i Rigau, és un judici a Catalunya. Els ‘reformistes' que mai no han volgut jutjar el franquisme, són els mateixos que ara jutgen l'independentisme; els "reformistes" que no consideren punibles els crims del franquisme, són els mateixos que consideren delicte les urnes del govern de Catalunya.

El Món , 13/2/2017
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB