spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow El Tribunal Constitucional de l'amo blanc
El Tribunal Constitucional de l'amo blanc Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 febrer 2019
El Tribunal Constitucional de l'amo blancSobta que a aquestes alçades del Procés encara hi hagi catalans que es preguntin com és possible que l'Estat espanyol no sols negui a Catalunya el dret de decidir el seu futur polític, sinó que fins i tot arribi a criminalitzar urnes i referèndums, així com l'expresident del país, la presidenta del Parlament i diversos consellers i alcaldes. És escandalós, sens dubte, i així ho reflectirà la història. Però n'hi ha prou de posar-se en el seu lloc, en el lloc d'un Estat amb mentalitat supremacista i sense fonaments democràtics, per entendre que "no pot" fer res més. L'Estat espanyol no actua racionalment, no respon a plantejaments intel·lectuals, simplement actua per pulsió. La mateixa pulsió que feia aixecar el braç de l'amo blanc contra el negre que gosava mirar-lo als ulls i parlar-li de tu a tu.

Llevat que un poder superior li ho imposi, l'Estat espanyol no permetrà mai que Catalunya li miri als ulls i li parli de tu a tu. No ho permetrà perquè ho viuria com una humiliació; la mateixa humiliació que hauria sentit l'amo blanc en aquesta situació. L'amo blanc feia les lleis a la seva mida i el negre les acatava. El negre no feia lleis, el negre feia allò que li manava l'amo blanc. I en això, segons aquest últim, no hi havia cap supremacisme, no hi havia cap discriminació, ja que, perquè n'hi hagués, la llei hauria de dir que els negres eren igual que els blancs i tenien els mateixos drets. Però la llei no deia això; la llei deia que els negres eren inferiors, de manera que admetre'n un tracte igualitari hauria suposat una violació de la llei, talment com elevar una mosca a la categoria de persona. Hom diu que les mosques no tenen ànima, i els negres, deien els blancs, tampoc.

Així va ser com durant segles els negres es van regir per les lleis de l'amo blanc i eren jutjats per tribunals de blancs que brandaven lleis blanques. No és, doncs, que els negres fossin minoria, simplement no eren ningú. Per això els encarregats d'imposar les lleis dels blancs sabien distingir molt bé la falta comesa per un blanc de la falta comesa per un negre. En el primer, la pigmentació era un atenuant; en el segon era un agreujant. Sense anar més lluny, aquesta és la praxi dels tribunals espanyols amb relació a l'independentisme català. Aquests dies n'hem tingut un exemple fefaent: tractament de criminals per a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i per a tres membres de la Mesa de la cambra, Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, i exempció total del secretari tercer, Joan Josep Nuet, perquè, malgrat haver fet el mateix que els altres, no és independentista. Premi.

Aquesta escala de valors és tan inherent a la cultura nacional espanyola, que la trobem indistintament en tot el seu ventall parlamentari, sigui del color que sigui. I és que el nacionalisme espanyol és com l'androcentrisme, ningú no s'hi reconeix però els fets són incontestables. Una mostra la vam tenir l'1 de març passat al Parlament europeu, quan l'eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke, arribat del neolític en vagoneta pel túnel del temps, va dir: "Sap vostè quantes dones hi ha entre els primers cent jugadors d'escacs? Li ho diré: cap. Per descomptat, les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més febles, més petites, menys intel·ligents". Davant d'això, l'eurodiputada socialista espanyola Iratxe García, li va replicar encertadament: "Sé que li dol i que l'amoïna que avui les dones puguem representar els ciutadans en igualtat de condicions amb vostè". Iratxe García era la mateixa eurodiputada que cinc mesos abans, l'octubre passat, ja havia respost en la mateixa línia a un altre representant polonès amb aquestes paraules: "Jo sé que avui, a Polònia, els drets de les dones, el dret de decidir sobre la seva vida, sobre el seu destí, estan amenaçats. I quan una dona a Europa veu amenaçat el seu dret, tindrà la resta de dones europees defensant la llibertat i el dret de decidir".

Tot el meu suport a la senyora García. Els principis masclistes i supremacistes no són només execrables i involutius, tampoc no han de tenir cabuda en cap col·lectivitat humana. Només hi ha un petit detall que demostra la flagrant contradicció d'aquesta senyora entre allò que diu i allò que fa tan bon punt canviem el subjecte del seu discurs. És a dir, si canviem "dones" per "catalans". El grup polític que representa la senyora García, el socialista, afirma que només hi ha poble espanyol i nega al poble català el dret de decidir sobre la seva vida i el seu destí tot dient-li ras i curt que no existeix perquè és obligatòriament part d'Espanya, cosa que, ves per on, concorda amb la barbaritat defensada pels eurodiputats misògins polonesos en el sentit que les dones no poden decidir per si mateixes perquè, com diu la Bíblia, són fetes d'una costella masculina i, per tant, són part de l'home.

Ja veiem de quina manera l'ús de determinades grans paraules pot esdevenir una ratera per a qui les diu. Caldria que la senyora Iratxe García i el conjunt del grup socialista reflexionessin sobre això, no sigui que un dia es vegin replicats pels eurodiputats Ramon Tremosa o Josep Maria Terricabras amb aquestes paraules: "Sabem que els dol i que els amoïna que els catalans es puguin representar a si mateixos en aquest Parlament en igualtat de condicions que els espanyols, els francesos o els alemanys. Sabem que avui els drets dels catalans a l'Estat espanyol, el dret de decidir sobre la seva vida i sobre el seu destí, no són respectats. I quan un demòcrata veu que no es respecten els seus drets, tindrà al costat la resta de demòcrates defensant la llibertat i el dret de decidir".

El Món , 13/3/2017
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB