spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow La suspensió dels Drets Civils
La suspensió dels Drets Civils Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 23 agost 2019
La suspensió dels Drets CivilsEl 27 de febrer passat, en un article publicat a El Món, vaig escriure que ens enfrontem al feixisme. De fet, aquest era justament el títol: "Ens enfrontem al feixisme". Aleshores, ara en fa set mesos, encara no havien passat les coses que estan passant aquests dies. L'Estat espanyol encara confiava que el procés català s'autodestruiria, com ho feien les cintes magnetofòniques de la vella Missió: impossible, i que els catalans, capcots, submisos i resignats, assumiríem que som inferiors mentals sense capacitat de decidir sobre la nostra pròpia vida. Però això no ha passat. Al contrari, Catalunya manté impertorbable el seu objectiu de llibertat, i l'Estat espanyol, fidel a si mateix, opta per la via de la violència. No, no és una violència de sang i fetge. De moment. És una violència d'una altra naturalesa, una violència jurídica, governamental i policial que s'expressa per mitjà de cossos armats i que es dirigeix contra ciutadans anònims, funcionaris, regidors, alcaldes, diputats, consellers, presidenta del Parlament, president de Catalunya i empreses, entitats i institucions.

L'arribada recent de milers de policies espanyols a Catalunya aquarterats en vaixells –esplèndid, per cert, l'acord dels estibadors de no abastir-los– no té cap altre objectiu que fer una exhibició de força armada –"para que vean los catalanes quien manda aquí"– gràcies a la qual la població se senti intimidada i l'1 d'octubre renunciï a votar i es quedi a casa morta de por. Però, ves per on, és just aquest desplegament d'esperpèntica musculatura allò que fa més palès el seu fracàs i la seva feblesa. L'exhibició de múscul és el recurs de l'impotent, és el recurs del qui infla els bíceps per amagar l'esquifidesa del seu quocient intel·lectual. Per damunt del cervell, ell sempre hi posa les vísceres. I l'Estat espanyol, mancat d'arguments humanístics, s'aferra a la seva llei, una llei antidemocràtica que vulnera la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual és signatari i que té un rang superior a totes les lleis, decrets i normes de tots els països pretesament democràtics del món.

El feixisme no és cap Règim –malgrat que de vegades i a diferents llocs, dissortadament, ho ha estat– ni és cap uniforme. El feixisme, com també el racisme, és una actitud de vida que el Diccionari de la Llengua Catalana defineix així: "Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o grup". Estem parlant, en definitiva, de supremacisme, d'algú que es creu superior a un altre o a uns altres per la seva condició de blanc, de fort, de mascle, d'hisendat, de poderós, d'Estat, d'imperi, etc, i exigeix la submissió d'un tercer a la seva voluntat i a les seves lleis.

La violència que l'Estat espanyol està exercint aquests dies contra persones, empreses, entitats i institucions de Catalunya acusades del terrible crim de promoure que la gent decideixi el seu futur a les urnes demostra que ens enfrontem al feixisme; i aquesta realitat, la lluita contra el feixisme, demana la cohesió i la fermesa de tots els demòcrates europeus. El feixisme comença despullant de drets tots aquells que considera inferiors, i després, com està passant, criminalitza la dissidència, intimida periodistes, esclafa la llibertat de premsa, esclafa la llibertat d'expressió, imposa el pensament únic, subvenciona associacions enaltidores del feixisme, prohibeix els actes i les reunions que li són desafectes, requisa revistes amb anuncis que diuen la paraula "democràcia", envaeix les conselleries de Governació, d'Economia, d'Exteriors i d'Afers Socials, irromp en les redaccions de diaris i setmanaris, irromp en les empreses de missatgeria, escorcolla impremtes, estableix controls a les carreteres a la recerca de conductors que duguin algun paper relatiu a l'1 d'octubre, viola la correspondència a les oficines de correus cercant-hi continguts que qualifica de subversius, assalta els domicilis particulars que tenen pancartes amb el lema "democràcia" o "referèndum' al balcó, imposa sancions de milers i milers d'euros a ciutadans per raons ideològiques, suprimeix els drets civils, interposa querelles criminals multitudinàries, efectua detencions massives, engrosseix cada minut la llista de presos polítics...

I, tanmateix, això no és res comparat amb el que l'Estat espanyol és capaç de fer en els dies que vindran. Em pregunto quan tindran valor d'ocupar TV3 i Catalunya Ràdio davant de tot el planeta. És el primer que fan els dictadors quan volen imposar el pensament únic: ocupar-ne la ràdio i la televisió nacionals. Ja fa anys que el govern espanyol en té ganes, però l'esguard amatent del món el frena. Això no treu, però, que la cerrazón que el caracteritza li enteli el cervell i el faci reafirmar-se per mitjà de la força. No s'adona que aquesta força porta implícita la seva futura, amarga i traumàtica derrota.

Mentrestant, això sí, intentarà fer tot el mal que pugui. El seu paroxisme supremacista, que l'empeny a emmordassar Catalunya, a exigir-li literalment "la rendició" i a delirar imaginant que els catalans ens agenollarem i demanarem perdó per gosar enraonar de tu a tu amb l'Estat espanyol, no li deixa veure que no ens cal fer cap campanya en favor de l'1 d'octubre. Per què l'hauríem de fer? És absolutament innecessària. La campanya ens l'està fent ell solet, ja que si quedava algun català que, santa innocència!, no se n'havia assabentat, ara no sols n'està al cas sinó que té ben clar que l'1-O anirà a votar i que el seu vot, sigui del signe que sigui, serà un acte d'afirmació contra el totalitarisme i contra el supremacisme. Ara que tothom veu units PP, PSOE i Ciudadanos en aquesta inquisitorial croada espanyola contra els Heretges de la Santa Madre España i contra els Drets Humans, són molts els qui troben resposta a la pregunta: "Per què Franco va morir al llit?"

No hi ha pas xoc de trens, només hi ha una imatge; la imatge que difonen tots els mitjans de comunicació d'arreu del món: un Estat que per mitjà de forces paramilitars envaeix carrers, institucions, empreses i cases particulars de Catalunya i un poble català pacífic que se'ls mira amb la saviesa de l'ancià que sap que tot aquest teatre no és res més que la façana d'un immens complex d'insignificança. El món sap que l'1 d'octubre els catalans estem cridats a les urnes per decidir el nostre futur. Aquesta és la raó per la qual tenim entre nosaltres quatre-cents periodistes internacionals. L'1 d'octubre, per tant, votarem. I tant que votarem! Votarem perquè l'Estat espanyol no és ningú, absolutament ningú, per dir a Catalunya sobre què pot votar i sobre què no pot votar. Si a l'Estat espanyol li agrada, bé; i si no, també.

El Món , 25/9/2017
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB