spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow La repressió feixista de l'Estat espanyol
La repressió feixista de l'Estat espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 gener 2020
La repressió feixista de l'Estat espanyolAquests dies hem sentit un argument que sobta força venint de polítics i tertulians més grans de quaranta anys amb relació al comportament de l'Estat espanyol contra Catalunya. Em refereixo a frases relatives als fets de l'1 d'octubre i a l'empresonament dels legítims representants del poble català democràticament escollits. Frases com ara aquesta: "Ningú no es podia esperar que l'Estat arribés als extrems a què ha arribat". Segur que no? Són extrems molt forts, certament, extrems abominables que han atret l'interès informatiu de tot el món. El món desconeix la naturalesa de l'Estat espanyol –una naturalesa d'arrel castellana, que és dominadora i absolutista–, i és lògic que se sorprengui davant de tanta virulència i de tant primitivisme contra un país pacífic l'únic crim del qual ha estat vehicular políticament els seus anhels a través d'un referèndum, que és la manera com els pobles civilitzats dirimeixen les seves diferències.

També és lògic que les generacions nascudes després de la mort de Franco estiguin esfereïdes per la situació. Les barbaritats que cometien els grisos són per a aquests joves pàgines d'una història que els queda lluny, perquè ells, per sort, es van formar en escoles catalanes que els transmetien valors democràtics. Fins aquí, doncs, la sorpresa pot tenir una explicació. Però sobta força, francament, que els qui han vist amb els seus ulls o que han patit en pròpia pell les essències espanyoles restin ara amb els ulls esbatanats davant la fúria nacionalista d'un trident format per Populars-Socialistes-Ciudadanos que representa el gros de la societat espanyola del segle XXI. Jo mateix, en les diverses conferències que vaig fer en els dos anys anteriors a l'1 d'octubre, no vaig deixar mai de repetir que tot el que havíem vist fins aleshores era un conte de fades comparat amb el que vindria, perquè l'Estat espanyol és capaç de les més grans barbaritats –ho remarco: de les més grans barbaritats– per impedir la llibertat de Catalunya.

La Unió Europea, prou que ho sabem, és un club d'estats elitista i conservador amb més interessos que valors ètics, raó per la qual es fa l'orni de manera repugnant en situacions tràgiques, com per exemple en el cas dels refugiats que arriben a les seves costes. Amb tot, ves per on, resulta que estem parlant de la zona del planeta on els drets i les llibertats democràtiques gaudeixen de més garanties. La Unió Europea és l'anomenat Primer Món, cosa que la converteix en una mena de paraigua sota el qual, si més no teòricament, no s'admeten estats que violin els drets humans o que utilitzin la violència contra la ciutadania. Tanmateix, ja hem vist que teoria i pràctica no sempre van plegades. Sense cap mena d'escrúpol, si més no públicament, la Unió Europea ha legitimat el totalitarisme espanyol. Només alguns partits europeus s'han posat les mans al cap i han blasmat la repressió contra el poble català.

Com veiem, un dels efectes més poderosos del procés d'independència de Catalunya és que ha deixat literalment despullats un munt de polítics, de tertulians, de partits i també d'idolatries sense fonament. Només cal mirar què se n'ha fet d'Unió Democràtica, avui totalment desballestada, o del PSC, abraçat a partits neofeixistes. Pel que fa a la Unió Europea, l'índex de participació de les eleccions del 2019 mostrarà un grau notable de desafecció catalana, si no és que la mateixa Unió fa un gir de suport a l'autodeterminació de Catalunya. L'únic que no canvia, l'únic que es manté fidel a les seves essències més totalitàries i supremacistes, és l'Estat espanyol. Com diria Guillermo Sautier Casaseca: Lo que nunca muere. Per això resulta sorprenent que algú d'una certa edat hagi viscut els darrers quaranta anys convençut que Espanya era un Estat amb cultura democràtica. Santa Llúcia li conservi la vista!

És un error confondre la submissió del captiu amb la bondat del segrestador. El vernís democràtic espanyol només ha estat possible mentre el poble català s'agenollava davant els designis de Madrid. Tan bon punt Catalunya ha dit "prou", el vernís ha caigut, la catalanofòbia s'ha desfermat –"¡A por ellos!"– i el feixisme legislatiu, jurídic i uniformat s'ha mostrat amb tota la seva plenitud. La ingenuïtat és molt positiva en les relacions humanes, i cal protegir-la. Una altra cosa és la candidesa. La candidesa no ens la podem permetre. L'enemic de la llibertat de Catalunya no es diu Canadà o Regne Unit, es diu Espanya, un Estat que apallissa i empresona persones innocents, que estableix tribunals polítics, que vol il·legalitzar l'ANC i Òmnium Cultural, que viola els drets humans i que encara avui continua protegint i condecorant el feixisme. Hi ha alguna ànima prou candorosa que esperi una resposta democràtica d'un Estat així?

Tranquils, amics. El 21 de desembre tenim una cita a les urnes. Aquell dia cap català que anheli la llibertat del seu país no es pot quedar a casa. Ha de ser el dia que l'independentisme mostri al món la seva victòria. Deixem que Espanya, amb l'article 155, posi número a les seves amenaces. L'antídot per a neutralitzar-les no és l'autoflagel·lació, són els vots.

Racó Català , 23/11/2017
 
Següent >
spacer.png, 0 kB