spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow L'odi a TV3
L'odi a TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 maig 2020
L'odi a TV3L'odi de l'Estat espanyol contra Televisió de Catalunya és indestriable del procés català, no cal ni dir-ho. Però les arrels d'aquest odi són molt més profundes que no pas això i estan estretament lligades a un odi ancestral a la nació catalana. Aquest odi, evidentment, ha tingut diferents fases al llarg de la història; algunes de ferotges, i d'altres més laxes. Tot ha depès de les mesures autodefensives que Catalunya ha desenvolupat. Mentre s'ha mostrat submisa davant del poder espanyol, aquest ha relaxat el seu fuet. Però, en voler ser ella mateixa, les fuetades s'han intensificat.

Com he dit altres vegades, és la mateixa relació del negre amb l'amo blanc. L'amo blanc odia el negre, per bé que el necessita, i cada cop que aquest no obeeix les seves ordres, no dubta a treure el fuet per recordar-li qui mana i què diu l'imperi de la llei blanca. Si, per contra, el negre es mostra submís, l'amo blanc sap premiar aquesta actitud. És la seva manera de sentir-se "amo bo", amo gentil i generós, i de reafirmar la seva autoritat. Ras i curt: el negre no pot ser lliure, perquè ho diu la llei de l'amo blanc, de la mateixa manera que Catalunya no pot ser lliure perquè ho diu la llei de l'amo espanyol. El negre és un humà inferior, i Catalunya és una col·lectivitat inferior. I els individus i les col·lectivitats inferiors no poden gaudir dels mateixos drets que els individus i les col·lectivitats superiors. Així de senzill. Pur feixisme, ja ho veiem.

En un Estat amb aquests principis, és obvi que TV3, si no pot ser reconvertida en la idea original per la qual l'Estat espanyol va acceptar-ne l'existència: que fos una "televisió antropològica", ha de desaparèixer. El terme "televisió antropològica" l'he posat entre cometes, perquè és el terme exacte que va emprar el director general de RTVE, José María Calviño (època PSOE), l'any 1983. És a dir, TV3 havia de ser una televisió folklòrica, centrada exclusivament en afers casolans, com ara els concursos de gossos d'atura, o els aplecs del cargol, o les fires de la Candelera. Particularitats pròpies, en definitiva, de la patria chica de los españoles nacidos en Cataluña.

TV3 encara té una visió hispanocèntrica de la vida –com també la tenen, encara, per paradoxal que sembli, molts independentistes, fruit de l'espanyolització secular que ha patit el nostre país–, però cal reconèixer que ha fet un gir molt positiu en consonància amb la presa de consciència de la societat. Res a veure amb la nefasta etapa sota govern socialista, en què vaig escriure el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?. Conseqüentment, si l'Estat espanyol ha reaccionat amb violència –violència política, violència jurídica i violència policíaca– contra aquesta presa de consciència catalana, per quin motiu no hauria de fer el mateix contra TV3? Televisió de Catalunya és una estructura d'Estat –com també ho són els Mossos d'Esquadra–, la qual cosa la converteix en una mena de contrapoder, per petit que sigui, i és normal que l'Estat espanyol la odiï profundament. Hi té motius ideològics, polítics i econòmics. TV3 no sols no és la televisió folklòrica que ells voldrien, sinó que és una de les millors televisions d'Europa. I això malgrat que Catalunya no té un Estat.

I per si fos poc, els índexs continuats d'audiència, que mostren TV3 com a emissora líder permanent, els recorden que Catalunya no és Espanya, cosa que els treu de polleguera fins al punt que mirar el mapa mediàtic de la península ibèrica i veure que Catalunya se'ls resisteix com Portugal, se'ls fa del tot insuportable. Si poguessin, aplicarien el 155 també a Portugal.

Però veient impossible, com veuen, tancar TV3, opten per provocar-li una mort clínica. La mateixa maniobra, si fa no fa, que van seguir amb Ràdio 4. Jo conec profundament el cas de Ràdio 4, perquè vaig ser un dels pares de l'emissora el 1976, al costat de grans professionals. La dotació econòmica per fer programes amb un mínim de cara i ulls va anar minvant de manera tan bèstia i humiliant que ja no era possible fer una ràdio mínimament competitiva. I és que deixar morir –"para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"– és una manera menys sorollosa de matar. Això és justament el que ara volen fer amb TV3, que visqui com si fos morta.

El que ells ignoren, tanmateix, és que el lloc que ocupa TV3 en el marc simbòlic de Catalunya, no té res a veure amb el lloc que ocupa TVE en el marc simbòlic espanyol. Per als espanyols, TVE és només l'emissora pública del seu país i no hi tenen cap vincle afectiu o emocional per la senzilla raó que va néixer com una prerrogativa natural de l'Estat. TV3, en canvi, va néixer com una fita, com una petita victòria d'una nació sense Estat i contraposada al pensament únic imposat pel règim de l'Estat opressor. Es tracta, per tant, d'una emissora no només vista, sinó també estimada pels catalans. Els catalans s'estimen TV3 i la senten seva en la mateixa mesura que senten seves altres coses que ocupen igualment un espai simbòlic en l'imaginari col·lectiu del país. Només cal recordar les llàgrimes d'emoció amb què tantíssims milers de catalans van rebre el naixement de TV3 el 10 de setembre de 1983 i la metàfora que hom va veure en el fet d'haver escollit la pel·lícula "Alba Zulu" com a projecció de la nit inaugural.

L'Estat espanyol ha de saber que TV3 és material sensible, i que l'intent d'escanyar-la serà percebut com el que és: una branca més de l'intent secular espanyol d'escanyar Catalunya. Si volen pensar-hi, de matèria no els en mancarà. Poden començar per pensar com és possible que després de segles d'opressió, després dels decrets de Nova Planta reproduïts amb aparença "constitucional", després de tants règims dictatorials, de tanta opressió militar, de tanta persecució de la identitat, de la llengua i de la cultura catalanes, de tants intents d'esborrar la catalanitat de la capa de la terra..., com és possible, repeteixo, que encara siguem aquí. Doncs sí. Mal que els pesi, com els vam demostrar l'1 d'Octubre i el 21-D, encara som aquí. Som aquí disposats a defensar les nostres institucions. Som aquí, perquè, per més que ho han intentat, mai no ens han pogut vèncer. Som aquí perquè mai, mai, mai no ens han vençut.

El Món , 22/1/2018
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB