spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
La vacuïtat del mestretites Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 juliol 2007
La vacuïtat del mestretitesNo fa gaire, vaig assistir a la prèvia d'una pel·lícula nord-americana, molt ben valorada en el Festival de Sundance, que girava entorn de Francis Mark Oraval, un periodista omnipresent en els mitjans de comunicació locals. Era un set-ciències de mitjana edat, mancat d'atractiu i amb un defecte a la parla que, gràcies al fet de no tenir res a dir, havia esdevingut un funcionari enllustrat al servei dels poders locals. No li havia estat fàcil, però. Al començament del film, per tal de construir-se un personatge, el veiem davant d'un mirall assajant posats que el facin semblar interessant i inflexions de veu que aparentin profunditat de pensament. "Sóc un mestretites", es diu ell mateix, un dia, en la solitud de casa seva, "però em guanyo molt bé la vida". I té raó, el diari més important i reaccionari de la ciutat, el Morning Telegraph, li paga força bé perquè hi aboqui atacs enverinats contra el partit demòcrata. Si un dia canviés de partit, el Morning Telegraph el faria fora. Però això no passarà, perquè en Mestretites és un covard que ha trobat en la mentida i en la mesquinesa la manera de finançar-se la hipoteca. No s'enfronta mai de cara als qui li han vist el llautó. En una guerra, per exemple, seria d'aquells que disparen amagats dalt d'un arbre, però que s'escagarrinen quan veuen que l'enemic se'ls acosta sorneguer amb una armilla antibala.

El film és una sàtira ferotge de la censura moderna que, en forma de pensament políticament correcte, controla tots els mitjans de comunicació importants i estaborneix la gent. En aquest sentit, hi ha un gag molt bo quan el director del Morning Telegraph diu al cap d'opinió: "No vull periodistes, vull anestesistes!" i li pica l'ullet a Mestretites. Però els millors moments són aquells en què en Mestretites no pot evitar mostrar l'odi que sent contra en John, un escriptor que l'ignora. No suporta el seu desacomplexament, no suporta que es negui a combregar amb els poderosos a canvi de tranquil·litat i bons aliments. Per això el titlla de purista, d'ignorant, de bramador, de fanàtic, de boig, de feixista... fins que ja no sap què dir. La roïnesa i la impotència ja tenen aquestes coses. Al final veiem que en John s'ha convertit en una obsessió per a en Mestretites. Voldria fondre'l perquè deixés de posar en evidència la seva complicitat amb el feixisme del segle XXI, el feixisme que vol la gent amansida i resignada, inodora i incolora, silent i obedient, però no pot. No pot perquè, a diferència d'ell, en John no s'ha venut mai. El film s'acaba amb en Mestretites masturbant-se davant el retrat d'en John i la seva dona. És tan covard que necessita que hi aparegui una dona per no haver de reconèixer que és a John a qui desitja. El film es diu "Slag" (Escòria).

El Singular Digital , 17/7/2007
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB