spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow Catalans radicalment normals
Catalans radicalment normals Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 01 abril 2000
Deia Joan Fuster que “tot nacionalisme és això: lamentació i reivindicació. En el fons de tot patriotisme, sigui de la pàtria que sigui, hi ha una suspicàcia vigilant, erigida enfront de les pàtries veïnes: no hi hauria patriotes si no haguessin d'encarar-se amb uns patriotes rivals”. Sembla una obvietat, oi? Quin sentit tindria el nacionalisme català, irlandès o cors sense l'existència del nacionalisme espanyol,  anglès o francès? Doncs bé, hi ha obvietats que no acaben de fer forat, ni tan sols entre aquells que en patim les conseqüències. Els Països Catalans, com molts altres pobles sotmesos, hem caigut en el gran parany del nacionalisme d'Estat, el d'esdevenir nacionalistes pel simple fet de no ser espanyols. I és que, segurs que el nostre és un nacionalisme merament defensiu, de neta reivindicació del dret a ser, no ens hem adonat de la llufa tan negativament connotada que ens han penjat.
El problema s'agreuja quan, al desprestigi internacional de la nostra causa, cal sumar-hi la resignació amb què acceptem l'avenç del nacionalisme normatiu agressor. Em refereixo al fet que, d'ençà de la mort de Joan Fuster i Manuel de Pedrolo, està arrelant entre nosaltres la idea que ens hem quedat orfes d'intel·lectuals que ens forneixin ideològicament. És un altre parany. Aquesta vegada, però, no es tracta d'un parany espanyol sinó català. És evident que la desaparició de Fuster i Pedrolo ha deixat un buit que ens fa enyorar la fermesa de les seves conviccions, el seu desacomplexament identitari i l'agudesa encomanadissa del seu discurs, però no és cert que el catalanisme conseqüent, el que no té més sostre que la independència, resti ara sense capital humà. És un miratge pervers, força murri i molt ben dirigit, no pas una realitat objectiva. N'hi ha prou amb veure qui se'n beneficia, quins sectors polítics treuen profit d'aquest corrent de pensament i qui, en conseqüència, obstaculitza tant com pot la difusió d'aquelles idees i plantejaments susceptibles de despertar la societat catalana i d'encarar-la amb les seves pròpies contradiccions.

 Joan Fuster
Joan Fuster (1922-1992)
   
 Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo (1918-1990)

Quan la pussil·lanimitat s'ensenyoreix d'un poble, les veus discordants i desacomplexades són subtilment emmudides. Tota idea, tota aportació al debat, tot estímul mental que ajudi els ciutadans a prendre consciència de la seva identitat és silenciat per aquells que han trobat en el victimisme la font vitalícia dels seus ingressos. Hi ha, per tant, un catalanisme políticament correcte i un catalanisme impertinent, un catalanisme de cap cot, amb ànima de súbdit, i un catalanisme contumaç, que no s'agenolla. El primer ja fa temps que ha abaratit el somni, ja fa temps que de la vida només espera tranquil·litat i bons aliments, el segon no vol avergonyir-se d'ell mateix, ja en té prou amb sentir vergonya aliena.

En un món d'afanys materials, en què es valora més la possibilitat de comunicar-se que la qualitat de la comunicació, el silenci és un bé de Déu, però quan aquest silenci esdevé llei la por es tenyeix de normalitat. No hi ha oasi català. Hi ha, això sí, qui de la submissió en diu oasi. És una manera com una altra de desmobilitzar un país, de diluir la seva identitat, de buidar-lo deixant-ne la carcassa. Així les coses, no és estrany que la política espanyola monopolitzi l'arc comunicacional català i que l'autoritat formal del nostre Parlament -ves per on, té raó en José Borrell-, sigui tan elevada com la d'una comunitat de veïns. És el descrèdit a què es veu abocada una institució que no tan sols no es creu les lleis que promulga -la del català, per exemple-, sinó que les retalla o retira en funció dels interessos d'un capital aliè.

Com si d'una obra de David Mamet es tractés, res no és el que sembla: els nacionalistes espanyols es vesteixen de progressistes i els regionalistes catalans de nacionalistes. Això explica perquè aquests darrers no protesten mai quan, des d'Espanya reben aquesta denominació: que la gent cregui que ho són els permet ser catalanistes a Catalunya i espanyols a Espanya. En realitat, però, l'única independència a què aspiren és aquella que els deixi continuar ser com són. Heus aquí perquè fan tanta nosa certes veus, perquè minven cada cop més els espais on se les pugui sentir. No, a l'oasi català tothom té molta son, no hi ha lloc per a l'agulló ideològic. D'això en diuen radicalitat. Que malament que ho tenim aquells catalans que només aspirem a ser radicalment normals.

Lluita , núm. 212, abril 2000
Avui , 29/6/2000
 
< Anterior
spacer.png, 0 kB