spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow L'espanyolització del Barça
L'espanyolització del Barça Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 01 juliol 2001
ChendoEn el seu llibre El cansament del catalanisme, Toni Strubell cita les declaracions del jugador del Real Madrid Chendo després de perdre la final de copa del Rei de 1990 davant del F.C. Barcelona: "el que em sap més greu és que els campions no són espanyols". Són, certament, unes declaracions molt agradables de sentir. Però també fan una mica de pena, perquè demostren que els qui de debò tenen clar que els catalans no són espanyols són justament els espanyols.

S'ha obert, això no obstant, una ofensiva per espanyolitzar tot allò que aquest darrer quart de segle havia estat precàriament recatalanitzat. I és dintre d'aquest marc conjuntural que el Barça està vivint un procés de descatalanització l'objectiu de la qual és que aquell club que en el seu dia era un element integrador de l'Espanya nouvinguda acabi per integrar-se en l'Espanya eterna. L'ús de la llengua espanyola en els actes en què hi participa alguna penya no catalana -porque así nos entendemos todos- o la presència de nacionalistes espanyols com Josep Piqué o Baltasar Garzón en qualitat de convidats a la tribuna del Camp Nou, no són mostres innocents d'una autoestima sota mínims. Res d'això. Responen a una subtil i molt ben planificada estratègia de buidatge de la representativitat nacional del club: d'una banda, que els catalans visualitzem que no hi ha incompatibilitat entre ser espanyolista i tenir el cor blaugrana, de l'altra, que els espanyols es desacomplexin i possibilitin que el món associï el Barça amb Espanya.

No hi ha dubte que la negativa del R.C.D. Espanyol -sortosament no reeixida- a acceptar que l'estadi de Montjuïc fos rebatejat amb el nom de President Lluís Companys, així com la seva proposta d'última hora d'anomenar-lo estadi Juan Antonio Samaranch, clarifiquen el paisatge políticoesportiu i ens demostren que les afinitats de l'Espanyol amb el franquisme romanen intactes. Però també és cert que, en tot aquest afer, el Barça ha observat un sospitós silenci, un silenci impensable vint anys enrere. Ves per on, el Barça, el club a qui el feixisme li va afusellar un president -Josep Sunyol-, estava disposat a acceptar que a la muntanya de Montjuïc, just on Lluís Companys va ser assassinat, hi hagués un estadi que dugués el nom d'un dels seus botxins ideològics.

Josep Sunyol i Lluís Companys
Josep Sunyol i Lluís Companys, ambdós afusellats pel franquisme.

Una mostra altament il·lustrativa de les mans en què es troba avui el Barça la podem trobar en el seu portaveu, Gabriel Masfurroll. Va ser en el decurs d'un programa del Canal 33 que aquest senyor, en dir-li la presentadora que podia parlar en català atès que l'altre convidat, tot i expressar-se en espanyol, l'entenia perfectament, va respondre que a ell li havien ensenyat que una persona ben educada contesta en espanyol quan li parlen en espanyol. Això, el portaveu del Barça.

Són també moltes les veus que, des d'àmbits pretesament intel·lectuals, han reiterat la necessitat que el Barça deixi de ser més que un club per convertir-se en una entitat merament esportiva. Són veus, és clar, que no els faria res celebrar les victòries del Barça si aquest no representés, alhora, valors amb els quals no només no s'identifiquen sinó que els incomoden. Són sectors que consideren que els Països Catalans ja han assolit les màximes cotes d'autogovern i res no trobarien més normal que veure un Camp Nou curull de banderes espanyoles barrejades entre les catalanes: porque se puede ser catalán sin dejar de ser español. És per això, perquè des del seu punt de vista el procés de normalització ja ha arribat a la seva fi, que es pregunten com és que el Barça encara no s'ha normalitzat. Cal estar molt amatents a aquests corrents de pensament perquè no s'expressen per mitjà de l'estirabot espanyolista sinó d'un discurs cordial, d'aparença entenimentada i moderna, que qualla sibil·linament en les ments indecises.

Els Països Catalans, però, no són una nació normal. No ho són, perquè ni han recuperat els drets que els van ser arrabasats ni són lliures per decidir el seu propi destí. Per tant, tota normalització que impliqui la renúncia catalana del dret a ser no és normalització sinó espanyolització. Dit d'una altra manera, si estem d'acord en què el Barça és un canalitzador dels anhels i frustracions del poble català, com pot normalitzar-se si el poble que representa no ho ha fet abans?

Només hi ha un perill, i és que, convençuts que el Barça ja no ens representa nacionalment, deixem de sentir-lo com el que encara és. De nosaltres depèn que allò que el franquisme no va poder destruir no ho destrueixin avui els seus hereus.

Lluita , núm. 219, juny 2001
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB