spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Entrevistes arrow Entrevista a "Lletres": El somriure de Burt Lancaster
Entrevista a "Lletres": El somriure de Burt Lancaster Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 febrer 2005
El somriure de Burt LancasterCinc mesos després de l'aparició d'El cas Carod, Víctor Alexandre publica ara El somriure de Burt Lancaster, un llibre de contes que trenca la seva trajectòria dedicada a l'assaig obertament independentista i aborda deu històries amb final sorpresa sobre la condició humana i la influència que tenen sovint en la nostra vida els fets més insospitats. "No hi ha protecció contra l'atzar", ens diu Alexandre. "Tota previsió de futur, per realista que sigui, s'acaba estavellant contra la irrupció inclement de l'inesperat."

Sap que El somriure de Burt Lancaster sorprendrà molta gent?
Per què ho diu?

Perquè els seus lectors, en particular, i el públic, en general, el tenen conceptuat com un autor d'assaig, amb una obra centrada en la defensa de la identitat catalana. El seu pas a la narrativa és tota una sorpresa.
Voldria que fos una sorpresa agradable. El meu desig és poder alternar tots dos gèneres.

Quins són els seus referents com a narrador?
Roald Dahl, sens dubte. L'humor negre, la perversitat i l'enginy letal dels seus contes em meravella. No m'estranya que Hitchcock n'adaptés alguns a la televisió. N'hi ha que són autèntiques obres mestres. Als Països Catalans molta gent el va descobrir amb la sèrie televisiva Històries imprevistes.

Li molesta que li diguin "l'escriptor independentista"?
És una manera subtil de desacreditar-me. Ningú no diu "l'escriptor monàrquic" o "l'escriptor socialista". L'estigmatització és una pràctica habitual entre els febles. És com si el fet de voler la independència del meu país ja m'inhabilités com a autor. Abans m'haurien afusellat, ara recorren a la profilaxi semàntica.

Li preocupa?
No. Hi ha coses que em preocupen molt més. Som un poble que està perdent la poca dignitat que li quedava. L'únic que sabem fer és demanar perdó i blasmar-nos entre nosaltres. Això m'avergonyeix com a català i sento la necessitat imperiosa de sacsejar la gent per tal que reaccioni.

És aquesta la raó del caràcter psicologista que defineix el seu estil?
Suposo que sí. Ni la legitimitat històrica ni la viabilitat econòmica ni els drets humans, ni tan sols la força de la raó, serveixen de res si no et veus amb cor de decidir per tu mateix.

Parlem d'El somriure de Burt Lancaster. És un títol curiós.
La relació amb l'actor és només metafòrica. El somriure irònic que Lancaster exhibia en les seves pel·lícules d'aventures defineix molt bé el final imprevist d'aquests contes.

Aquesta ironia que impregna totes les pàgines ja la trobem en els seus llibres d'assaig.
Sí. És que forma part de la meva actitud davant la vida. Llevat de situacions límit d'àmbit personal, no sóc partidari del dramatisme. El dramatisme porta a la histèria i la histèria obnuvila el pensament. La ironia, en canvi, ajuda a sobreviure.

Tenim sentit de la ironia, els catalans?
Sí, el nostre sentit de l'humor està amarat d'ironia. És l'antítesi de l'humor espanyol, que es nodreix de sal gruixuda i és procliu a l'esperpent i a la ridiculització de l'adversari. L'humor espanyol necessita el riure, el català en té prou amb el somriure. El primer neix a l'estómac, el segon ho fa al cervell.

En el llibre hi apareixen també elements com ara l'enginy, l'astúcia, el conformisme, la impotència... Són trets idiosincràtics dels catalans?
Aquests sí. Tenim talent i som força murris, però també molt sedentaris. Incapaços de realitzar els nostres anhels, ens conformem a viure'ls mentalment. El símil de la impotència sexual ens descriu molt bé. La impotència no frena el desig, només la seva materialització.

El conte titulat Un món globalitzat és una concessió als lectors habituals dels seus llibres d'assaig?
Ha, ha! Ho diu perquè és l'únic conte amb rerefons polític?

Sí, però també perquè lliga força amb algunes de les tesis de Despullant Espanya i Senyor President.
És una metàfora en clau de futur de la relació actual entre Catalunya i Espanya. Parla d'un nou ordre a Europa segons el qual tota singularitat és considerada insolidària. L'única identitat admesa és la identitat comuna europea. Els europeus amb algun tret diferencial o irregularitat física se sotmeten satisfets a l'eutanàsia, com un deure solidari en favor de la uniformitat europea.

Per tant, aquesta Europa que vostè situa l'any 2075 és l'Espanya d'avui.
Sí. L'Espanya plural -que és la gran mentida inventada pels socialistes per tal de perpetuar la subordinació de Catalunya a Espanya- consisteix en la desintegració de la identitat catalana en el si d'una identitat superior espanyola. Tota manifestació afirmativa de catalanitat és ridiculitzada, conflictivitzada i contraposada a una espanyolitat falsament progresista, harmonicista i universalista. L'agressió espanyola a Catalunya, impedint el reconeixement de la seva selecció nacional a Fresno, o la histèria desfermada contra el pla Ibarretxe són fruit d'una concepció profundament antidemocràtica de la vida. Com dic en algun llibre, nosaltres enraonem i ells parlen. Però no es pot enraonar amb algú que només sap parlar. Per tant, tota projecció exterior de la nostra existència, tot exercici d'autogovern que depassi la seva estreta visió del món el viuen com una amenaça. I és que el complex d'inferioritat espanyol és tan elevat que la sola idea d'ajustar el mapa del seu país a les seves dimensions reals els provoca terror.

I quin és el camí?
Llevar àncores. Quan Pasqual Maragall considera que la inclusió de drets universals bàsics en l'Estatut, com ara l'autodeterminació, el concert econòmic o la facultat de convocar referèndums, és "demanar la lluna", és que està en contra de la independència de Catalunya. I qui està en contra de la independència de Catalunya està a favor de la unitat d'Espanya. Jo no jutjo aquest pensament. Com Espriu, només vull retornar el nom de cada cosa. Afirmo, senzillament, que d'algú que pensa així se n'ha de dir espanyolista, mai catalanista.

No es mossega la llengua...
No, perquè fa mal. Potser per això em veig obligat a col·laborar en diaris del País Basc en lloc de fer-ho en els del meu país. Aquí, no m'hi volen. El pensament lliure, a Catalunya, fa pànic.

Tots els contes d'El somriure de Burt Lancaster tenen una estructura molt cinematogràfica, molt fàcil de ser narrada en imatges. Especialment El fabricant de somnis i Metro al Clot.
Sí, és cert. De fet, les referències cinematogràfiques són gairebé una constant en els meus llibres. Abans que descobrís que m'agradaven les noies, ja m'agradava el cinema. Va ser el meu primer amor, i encara es manté. El fabricant de somnis parla de la impossibilitat d'assolir la felicitat mentre no siguem capaços de reconèixer el valor de tot allò que la vida ens aporta. Metro al Clot, en canvi, se centra en el fenomen de la immigració i en la injustícia que suposa estar sempre sota sospita.

La intervenció de l'atzar és un altre dels fils conductors del llibre. Fins i tot hi ha un conte que es diu així: El somriure de l'atzar.
És que l'atzar és un convidat amb el qual ningú no hi compta, però que té una importància determinant en la nostra vida. Una lluna de mel inoblidable, Una visita amb gust de trufa i La casa de les veus parlen d'això, de l'habilitat de l'atzar per introduir-se en una cambra d'hotel, per castigar un pecat de vanitat o per interferir en un joc d'aparença innocent. L'atzar és un factor implícit en el guió invisible del destí.

Hi ha un conte, La juguesca, que té un aire molt escènic, molt teatral.
Sí. De fet, l'he concebut com una peça teatral de petit format. Per això hi ha un diàleg gairebé constant entre els personatges. L'acció trancorre en un hostal de luxe de la Costa Daurada, però no tots els hostes estan de vacances. N'hi ha que tenen altres plans.

El futur de la literatura catalana està vinculat al futur nacional de Catalunya?
Totalment. És infantívol pensar que la literatura catalana s'obrirà pas en el món sense un Estat català al darrere. Fins i tot el maltès ens passa al davant. Els pobles que no tenen Estat no existeixen, i ningú no s'interessa per allò que no existeix. El futur, per tant, depèn de nosaltres.

Lletres, núm. 13, febrer-març 2005
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB