spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
Entrevista al Diari de Sabadell: El cas Carod Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Víctor Colomer   
dijous, 14 octubre 2004
El cas CarodL'escriptor i periodista Víctor Alexandre Benet, 54, veí de Sant Cugat, col·laborador del programa de TV3 "Cinema 3" i del diari basc Berria, i autor dels llibres Jo no sóc espanyol, Despullant Espanya i Senyor President, acaba de publicar El cas Carod, 50 dies de linxament polític d'una nació (Ed.Proa). Assegura que no milita a ERC.

Què pretén demostrar amb El cas Carod ?

El que em va impulsar a escriure'l va ser la meva indignació cap els governants d'aquest país.

Vol dir els catalans?
Evidentment.
Continuï.

Carod va actuar com un primer ministre d'estat. Va parlar amb una organització armada i va tornar amb una victòria a la butxaca: la treva d'ETA a Catalunya. Es miri com es miri, això és un èxit.

Però Catalunya no és cap estat.
És clar. I d'aquí van venir tots els problemes. En una nació normal seria un polític magistral. Però aquí, com que Espanya s'escandalitza, el President de la Generalitat demana la dimissió del seu conseller en cap.

Una baixada de pantalons?
Sí perquè Maragall només fa això perquè li demana el secretari general del seu partit, Zapatero, qui al.leshores encara no presidia el govern espanyol.

Ho diu amb ràbia.
­­És que jo crec que això serà recordat com una taca terrible en la història política de Pasqual Maragall.

I que Carod dimiteixi no és també una taca terrible en el seu historial?
També. Ell va dir que no s'havia equivocat en el fons, però si en les formes. Va ser el seu gran error.

Per qué?
Perquè aquesta frase va donar ales als seus adversaris. A partir d'aquell moment ja van carregar d'una manera directa.

Va dimitir voluntàriament o no?
Va pensar que Maragall, que ha passat de cadàver polític a President gràcies a ell, no li acceptaria la dimissió

Quins són els «50 dies de linxament»?
Del 26 de gener quan ABC publica el famós titular fins l'endemà de les eleccions espanyoles, el 15 de març. El període més convuls de la història recent de Catalunya.

No exagera?
No perquè, vist amb distància, i després que el Tribunal Superior sentencia que Carod no va cometre cap delicte, resulta esfereidor.

Revela el seu llibre els detalls d'aquella reunió entre Carod i ETA?
Tots els que he pogut esbrinar: com va fer el viatge, com és la casa en la que es van reunir, que hi van estar cinc hores, que no duien caputxa, què es parla, què es menja, si hi ha dones...

Com hi ha tingut accés?
Parlant amb els protagonistes.

Es va dir que Carod havia pecat o bé d'ingenu o bé de xulo.
Quan no es pot acusar a una persona, i en aquest cas no es pot perquè no hi ha delicte, se li fa un judici d'intencions.

El Tripartit va convocar una manifestació per a que els catalans demostressim a la resta d'Espanya que no som terroristes. Estem acomplexats?
Els nostres governants ho estan. Aquest cas va demostrar que la classe dirigent catalana està molt lluny del carrer. A les següents eleccions es va veure que hi ha un divorci entre la gent i els seus governants.

Complexe doncs només de la classe dirigent?
Evidentment. L'actitud pussilànime i genuflexa va ser dels governants. La societat civil va mostrar una postura molt més digne.

Creu que després de les detencions de Salies-du-Bearn, segueix encara vigent aquella treva a Catalunya?
Sí. ETA no fa bromes en això.

Però Mikel Antza ja no mana.
És igual. ETA actua a cop de comunicat i, per ara, encara no hi ha cap comunicat o vídeo que desmenteixi l'anterior.

Qualsevol persona que vingui a viure a Catalunya pot estar segura que no morirà a mans d'ETA?
Això no. És la excepció. Ells ja van dir que Catalunya no seria un santuari per aquells amenaçats que s'hi desplacin.

Què els va oferir Carod a canvi de que no atemptessin aquí?
Res. Ell només els va dir que a Catalunya no solucionem els conflictes amb violència i que el terrorisme més aviat és un entrebanc en el nostre camí cap a la independència. El terrorisme impossibilita el diàleg i, per tant, fa el joc al govern espanyol.

Va parlar amb Mikel Antza?
A mi no em consta. La veritat és que ni Carod ni Rañé coneixien els seus interlocutors.

Els serveis secrets se'n va assebentar perquè seguien a militants d'ETA o perquè seguien a Carod?
Aquesta és la gran pregunta. Ningú no ho sap. Però si seguien a parlamentaris és d'una gravetat extrema. Propi d'una democràcia totalitària.

  • Diu que és optimista: “La llengua només morirà si ho volem els catalans, és a dir, si deixem de parlar-la”.
  • Afegeix que ell parla en català a tothom encara que facin cara de bolivià o thailandès: “Menys als turistes que els parlo en la llengua franca que és l'anglès”.
  • I si no l'entenen busca sinònims o els repeteix més a poc a poc.

Diari de Sabadell , 14/10/2004
Cara a Cara , 14/10/2004

 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB