 |
| La satanització de la dissidència |
|
|
| per Víctor Alexandre | |
| diumenge, 27 abril 2008 | |
 Les conseqüències de la lluita que s'ha desfermat al si d'Esquerra Republicana no se sabran fins a la celebració del Congrés Nacional del proper mes de juny, però, mentrestant, assistirem a tota mena d'artificis per tal d'afeblir l'adversari. De moment, els sectors oficialistes ja han començat a practicar allò que, amb raó, tant havien criticat de Convergència i Unió arran de la formació del primer tripartit: l'enviament de cartes o comentaris a diaris i portals digitals. En aquell moment, CiU, plena de ressentiment per haver estat descavalcada del Govern, satanitzava ERC per mitjà d'opinions d'aparença espontània però que fins i tot un nen podia veure que eren un calc de les que repetia dia rere dia el gabinet mediàtic de la federació. Ara, des d'ERC, s'està fent el mateix per mitjà de comentaris que no tenen cap més objectiu que desqualificar aquelles veus disconformes amb l'estratègia actual. Les circumstàncies no són les mateixes, per descomptat, però els interessos sí que ho són. CiU va perdre el poder i ERC (la seva executiva) corre el risc de perdre'l.Preocupant situació, doncs, venint de les sigles amb l'ideal més elevat de totes les forces polítiques del ventall parlamentari: la independència de Catalunya i la seva conversió en un nou Estat europeu. Per desgràcia, aquest principi, que només apareix col·loquialment o com una frase en campanya electoral, s'ha convertit en un gerro amb flors i ara sembla que tot s'hi val per tal que els renovadors, especialment Joan Carretero, siguin estigmatitzats. Jo mateix, que no pertanyo al partit, he estat objecte de tota mena d'insults i desqualificacions per part d'alguns suposats militants d'ERC comminant-me a callar. Quins demòcrates! Són els mateixos que, amb la covardia que els caracteritza, es dediquen a mentir o a calumniar emparant-se en la barra lliure que permeten molts fòrums digitals. No cal dir que estem parlant d'impotents intel·lectuals, d'individus negats per al raonament i l'argumentació i obligats, per tant, a expressar-se per mitjà de l'exabrupte i l'estirabot, però és evident que fan la feina bruta a determinades persones d'aparença impol·luda. Aquest és un altre aspecte que homologa ERC amb la resta de forces polítiques: el fet de tenir entre els seus votants una quota de persones d'ideologia totalitària que exigeixen la subordinació de la resta al seu ideari, i si algú no hi està d'acord fan com el reaccionari conseller Francesc Baltasar, d'ICV, que convida a abandonar el partit els discrepants. No hi ha res com envoltar-se de gent submisa per remenar les cireres. Així, tota veu que gosi qüestionar la suïcida estratègia republicana de convertir-se en l'ombra del PSC és un "convergent", en el millor dels casos, o un "terrorista", en el pitjor. La paranoia ja té aquestes coses, veu enemics a tot arreu. Encara que, en realitat, no es tracta d'enemics del partit ni de ningú en particular, sinó d'enemics de l'immobilisme.  Hauria de semblar si més no curiós que la pèrdua de 350.000 vots no fos un argument prou sòlid perquè els responsables de la direcció d'ERC –o no n'hi ha, de responsables?– admetessin públicament l'error que ha suposat l'edició del segon tripartit. Sobretot després que el PSC, en la seva primera legislatura, destituís Carod-Rovira com a conseller en cap i expulsés ERC del Govern. Cal tenir uns índexs molt baixos d'autoestima per lliurar dos cops la Generalitat al mateix partit que t'ha humiliat per partida doble davant de tothom. És clar que això, ben mirat, ja concorda amb la fugida endavant dels oficialistes, que, encara avui, insisteixen en les bondats del pacte amb el PSC i alguns, fins i tot, parlen de fer un tercer tripartit. Si la diàspora de votants que ha patit ERC en les darreres eleccions no ha tingut prou força per provocar el gest sempre elegant de la dimissió en els arquitectes del tripartit, és d'esperar que aquests es comportaran igual que el soldat hindú encarnat per Peter Sellers al començament del film The party, en què, tot i ser travessat per un miler de bales, continua tocant la corneta. No crec, això no obstant, que aquesta sigui una bona actitud de cara a les properes eleccions catalanes. Perdre més de la meitat dels vots en les eleccions espanyoles, tot i ser molt dur, no deixa de ser un mal menor per a la lògica d'un partit independentista, però perdre'ls en les nacionals seria una debacle.De moment el que hi ha és molta por davant la força que estan adquirint els sectors crítics, els mateixos que, no fa gaire, segons la direcció, eren quatre gats indocumentats. I per frenar aquest increment ja estan començant a arribar les ajudes del PSC. Ja hi ha, en aquests moments, molt socialista disfressat de republicà que defensa les tesis oficials d'ERC perquè sap que la continuïtat del PSC en el poder depèn del fet que aquestes s'imposin. Són les mateixes veus que afirmen que tot votant republicà dissident és algú favorable a un pacte amb CiU. Allò que no diuen aquests missatgers, perquè no els interessa, és que el pacte sense contrapartides ha estat ruïnós per a ERC i rodó per al PSC. ERC ha obeït amb diligència l'ordre de penjar la bandera espanyola al balcó de la conselleria de Governació que Joan Carretero havia retirat, ha cedit als socialistes tot el control dels mitjans de comunicació públics i, entre moltes altres coses, s'ha empassat la flagrant invasió competencial que suposa la llei de la dependència. No hi ha dubte que han fet coses positives, però, on és la seva rendibilitat si no han sabut projectar-les? És a dir, que aquella clau que un dia va exhibir Carod com a metàfora de la capacitat d'ERC per doblegar el PSC s'ha volatilitzat. Ara, si més no, l'única clau veritablement existent la tenen les bases del partit. Allò que més dol, però, és l'energia i el temps perduts. Després de la seva expulsió del Govern, sempre em va semblar que l'opció més aconsellable per a ERC, si no es veia amb cor d'exigir contrapartides determinants per al país i rendibles per al partit, era romandre a l'oposició. Era el més lògic ja que, com s'ha vist, en cas de no fer-ho seria ella qui esdevindria l'ase dels cops de la política espanyolista del PSC. Això explica per què la defensa més abrandada de la cúpula republicana no prové en aquests moments de la pròpia ERC, sinó del PSC. En altres paraules, digues-me qui et defensa i et diré qui ets. e-notícies, 21/4/2008 i 24/4/2008 (català) Berria , 23/4/2008 (euskara) Nabarralde , 24/4/2008 (español) |
| < Anterior | Següent > |
|---|
