spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Crítiques arrow Doblement catalans
Doblement catalans Imprimeix Correu-e
per Quim Gibert   
dilluns, 09 juny 2008
Najat el Hachmi
Najat el Hachmi
L'últim patriarca ha encapçalat les llistes de vendes d'aquest passat Sant Jordi. Amb aquesta novel·la, Najat el Hachmi va guanyar el Ramon Llull 2008, el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Anteriorment, havia escrit Jo també sóc catalana. Hachmi es va criar a Vic a partir dels 8 anys, tot i que havia nascut al Magrib. És encisador conèixer de prop la trajectòria d'aquells nouvinguts que han adoptat el català com a llengua de relació, i que volen ser d'aquesta terra perquè l'estimen tal com és. Tot i que allò que més fascina són les variables que els han empès a voler ser d'aquí.

Nosaltres, els catalansAmb aquest esperit, Víctor Alexandre ens presenta Nosaltres, els catalans (Pòrtic, 2008), un llibre on conversa tant amb Hachmi com amb un total de vint persones d'origen estranger (Matthew Tree, Txiki Begiristain, Salah Jamal, Patrícia Gabancho, Sam Abrams, Lluís Cabrera...) afincats en diferents indrets dels Països Catalans. És a dir, amb uns estrangers dels cinc continents que un dia van deixar de ser-ho i que, amb el temps, han descobert que el nacionalisme, en el sentit català, vol dir: "senzillament demanar el mateix que té tothom, no pas enaltir els catalans per damunt de tot".

Mbaye Gaye
Mbaye Gaye
El més punyent dels testimoniatges és el de Mbaye Gaye. I és que aquest senegalès relata que fou víctima de l'agressivitat policial espanyola al no deixar de parlar en català en una comissaria de Barcelona. Aquesta hostilitat en el tracte lingüístic, que en major o menor grau també han experimentat la resta d'entrevistats, ha reforçat els seus vincles amb el fet català. En aquesta línia, el psicòleg Carles M. Espinalt va escriure que els catalans de soca i arrel pateixen sovint un complex d'inferioritat que els fa creure que la seva causa és una causa perduda. No passa el mateix, segons Espinalt, entre els altres catalans, que conserven part del pòsit anímic dels que sempre han guanyat i quan és hora de judicar el plet català no el donen mai per perdut: "D'ací que es converteixen en decidits encoratjadors de la causa, animant a certs conciutadans que ja comencen a desistir o temen pledejar de nou [...] acostumen a ésser valuosos elements per a superar el clima d'angoixa que la prostració avial ha anat espargint per les terres catalanes". Tant cert és que per la irlandesa Cathy Sweeney "la plena integració en una nova cultura és com una mena de renaixement" i per l'iraquià Pius Alibek no és "una qüestió de catalanisme, sinó de sensibilitat".

L'alenada d'aire fresc dels testimonis que aporta Alexandre són per a l'Espanya castellanocèntrica, en la qual hem quedat entaforats, una brossa a l'ull. I és que a més de moure's en català, aquests nouvinguts no tenen pèls a la llengua. Tant la mexicana Adriana Gil, professora de la UAB, com el gallec Raimundo Viejo, professor de la UPF, denuncien la manca de respecte cap a la identitat catalana de l'Agència de Cooperació Iberoamericana i de les informacions del programa Erasmus de Brussel·les, "molt mediatitzades per l'Estat espanyol [...] l'Estat no vol que es vegi que l'espanyol no és hegemònic en tot el territori".

Contemplar les coses nostrades des d'uns ulls que no són genuïnament catalans és allò que fa més interessant Nosaltres, els catalans. Sobretot perquè Alexandre, periodista amb ofici, ha sabut treure el suc i el bruc de cada conversa. I és que emociona sentir "He entès que, si visc aquí, no puc quedar-me al marge d'una societat que està en lluita" (Saoka Kingolo) o bé "Jo també, com a catalana, vull la independència per ser lliure" (Asha Miró). El seu compromís els fa doblement catalans.

Quim Gibert, psicòleg
L'Estel , núm. 628, 1/6/2008
El Punt , 18/6/2008
El Triangle , 30/6/2008
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB