spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow L'Eivissa que vaig conèixer
L'Eivissa que vaig conèixer Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 01 desembre 2001
L'Eivissa d'avui no té res a veure amb la dels anys 60 del segle XX. I no només perquè Eivissa i el món han canviat molt des d'aleshores, sinó perquè mai un escenari pot tornar a ser el mateix sense la presència d'aquells que dignifiquen el seu record. Va ser, però, en aquella Eivissa mítica, en aquella illa que contemporitzava mandrosament amb el franquisme i la llibertat on jo, un barceloní post-adolescent assedegat de vida, es va fer gran de cop.
Hi vaig arribar sense diners, cosa que, naturalment, m'omplia d'orgull, i em vaig allotjar en una pensió on, per 27,50 pessetes, compartia habitació amb un escocès, dos holandesos i un canadenc. Com el París de Francis Scott Fitzgerald o el Montmartre de Picasso, Eivissa era en aquella època una festa on el temps no comptava i les nits semblaven no tenir fi.

LýEivissa que vaig conèixer

Era l'Eivissa de Somerset Maugham, Robert Morley, Diana Rigg, Jean-Paul Belmondo, Ursula Andress...; l'Eivissa del guitarrista Pepe Madrid, de l'amic Octavi Pou, repartidor durant un temps del Diario de Ibiza, d'en Juan, l'amo d'El Mono Desnudo, d'en Leo i del seu inoblidable Leo's, de la Kali, una noia alta i prima que ballava descalça a la porta de la boutique Soledad...; l'Eivissa d'en Vicenç Domènech, pare de Joan Manuel Serrat a La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua, de l'Emma Cohen, bellíssima als 23 anys, que em confessava sentir-se atemorida per haver deixat la carrera de dret, de l'Elmyr de Hory, el famós falsificador de quadres retratat per Orson Welles a la pel·lícula Fake. De Hory treia els seus quadres en procés de creació al balcó i se'ls mirava amb una copa a la mà des del bar del davant. Un dia en què algú el va acusar de falsificar Modigliani, va respondre: jo no falsifico Modigliani, pinto com ell.

Era també, és clar, l'Eivissa franquista, la que el juliol de 1970 va precintar les portes d'El Mono Desnudo, La Oveja Negra, La Tierra, l'Àmfora, Stage Door, Merlin's, Clive's, Lola's..., els locals més emblemàtics de l'illa. I és que Eivissa s'havia convertit en una pedra a la sabata del sistema. Aixopluc de pròfugs nord-americans que fugien de la guerra del Vietnam, els seus carrers eren objecte de sobtades batudes policials destinades a netejar l'illa de peluts i indesitjables. Dotzenes de vegades vaig veure grisos baixant d'un furgó policial i, amb les maneres pròpies del règim, fer-hi pujar tots aquells que pel seu aspecte eren susceptibles de ser qualificats de hippies. Amuntegats com si fossin bestiar, ellas por putas, deien, y ellos por maricones, els duien a les casernes per interrogar-los i, si eren estrangers, els feien fora de l'illa. Tant se valia que els detinguts demostressin tenir diners, no era pas econòmica sinó ideològica la raó de la seva expulsió.

Ara fa temps que no he tornat a Eivissa, però encara que trigui a tornar-hi no importarà gaire, perquè l'Eivissa que els meus ulls van descobrir fa molts anys que té un lloc en el meu cor.

Descobrir Catalunya , núm. 49, desembre 2001
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB