spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
La decadència de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 desembre 2008
Antígona, de Jordi CocaÉs dur haver-ho de reconèixer, però és cert: Catalunya es troba en franca decadència. Políticament emmanillada, econòmicament ofegada i culturalment minoritzada, Catalunya és avui una nació pirandel·liana en cerca d'un autor que es faci càrrec del naufragi existencial que pateix. Hem arribat a un punt que ja no sabem qui som, i qui no té consciència de la seva identitat tampoc no té consciència dels seus drets. Ens hem cregut que hi havia saviesa en la nostra vella dita segons la qual "qui dia passa any empeny", però només hi ha individualisme i desistiment de responsabilitats. Ja ho deia Batista i Roca que els catalans som egoistes, amb ideals casolans i mancats d'esperit de comandament. Es diria que és tan poca la fe que tenim en nosaltres mateixos i tan gran la por a perdre la parcel·la de benestar material de què gaudim que el més mínim gest d'afirmació, per part d'un dels nostres, ens sembla una reprovable provocació. Per això ens passa desapercebuda la candidesa letal que suposa fer un axioma del clàssic "anar passant" quan s'és captiu. No ens adonem que un captiu sense cap més horitzó que el compte indolent dels dies és cada dia més captiu. I Catalunya és un poble captiu. Però no pas d'Espanya –ningú no és captiu de ningú mentre manté nítida la consciència del seu jo-, sinó de si mateixa.

Catalunya, com la Tebes sota el regnat de Creont a Antígona, està tenallada per la por i la por la fa vulnerable i submisa. Aquí, com allà, també el poder compra el silenci dels pensadors agraïts i els empeny a fer-nos creure que la conformitat, la mansuetud i la resignació són valors genuïnament catalans que cal preservar. Aquí, com allà, excel·leixen els Tirèsias, paradigma d'intel·lectual prestigiós vençut per la covardia, i també es prodiguen les Ismenes, model de ciutadana poruga i obedient. El primer, que podria exercir llur influència contra l'opressió, se n'acaba inhibint, i la segona, que podria rebel·lar-s'hi, demana prudència, mesura i moderació. "Supliquem", diu Ismene, "cerquem el camí que ens sigui més planer". Ismene, com molts catalans, creu que cal anar a fer pedagogia a casa del tirà, creu que cal explicar-se davant d'ell per tal que les bones paraules li estovin l'actitud com el xarop estova la gola. Diu que estima Antígona, sí, però l'abandona, i amb la seva prudència esdevé traïdora. No vol escoltar la seva germana quan li diu: "Que no veus els ulls atemorits dels qui li són més propers? Si supliques davant d'ell el faràs encara més dur, més fort, i li regales l'ocasió de mostrar a la ciutat que ell, Creont, no s'atura davant de res ni de ningú. Vol demostrar el seu poder davant nostre, vol que siguem dòcils com els gossos que acarona quan en té ganes. Si tu i jo callem, callarà tothom."

Exquisida, aquesta Antígona de Jordi Coca que, poc abans de morir, s'adreça a Tirèsias i li retreu: "Tu també has callat ben aviat. [...] Què et passa, també tens por? [...] Els qui ens podríeu ajudar, us feu de seguida petits i covards. Només ens dius que no hi ha canvi possible perquè les coses són tal com han de ser... Quanta mentida hi ha en el que dius i en el que calles...!" I conclou: "Ara ell [Creont] es pensa que és la ciutat. I tu et creus un home savi perquè davant seu mesures més que no caldria la teva llengua... Em mata el seu decret, i em mates tu callant". Doncs sí, Catalunya és rica en Tirèsias i pobra en Antígones perquè la dignitat és un mot que els gestors del dia a dia –aquells a qui Lluís Llach demanava que no abaratissin el somni- han capgirat de dalt a baix fins a fer-ne un defecte. A les seves mans, la dignitat s'ha convertit en una patologia pròpia de folls. Però la decadència de Catalunya és en bona part obra seva, perquè són ells els qui amb llur silenci, amb la seva por revestida de prudència i amb la seva claudicació disfressada de realisme, han deixat aquest país en via morta. "Ens diran que ara cal esperar", cantava Llach el 1978 sense sospitar que alguns d'aquells companys que l'aplaudien farien d'aquesta espera una professió. I és irònic, per bé que trist, que trenta anys després encara calgui cantar "no és això, companys, no és això" i blasmar "el comerç que es fa amb els nostres drets, drets que són, que no fan ni desfan, nous barrots sota forma de lleis".

Cal ser molt insensible per no copsar la decadència de Catalunya. N'hi ha prou de veure la progressiva degradació de la llengua catalana que els mitjans de comunicació públics i bona part dels privats, amb la col·laboració o amb la connivència d'alguns filòlegs, estan convertint en un patuès anomenat catanyol. Així, gairebé sense adonar-nos-en, haurem d'admetre que la llengua catalana, com tota energia, no haurà desaparegut sinó que s'haurà transformat: s'haurà transformat en un dialecte de l'espanyol. Però la decadència de Catalunya no és només lingüística. La nostra decadència és també política, econòmica i social. La poca política catalana que teníem s'ha transformat en política espanyola, la nostra renda continua caient espectacularment fins a situar-se per darrere de Melilla i les nostres infraestructures estan obsoletes per culpa de l'espoliació fiscal. I el pitjor de tot és l'efecte psicològic que aquest estat de coses té sobre nosaltres. Hi ha un gran sentiment de frustració i la gent mira desconcertada al seu voltant preguntant-se on són els líders que havien de retornar la dignitat a aquesta vella nació d'Europa. Però els líders no hi són. Antígona, almenys, s'enfrontava a Creont i li deia: "T'acuso de fer d'aquesta ciutat una ciutat morta, sense veu ni voluntat". Catalunya, en canvi, no pot acusar ningú perquè els Creonts que la dominen són més murris que el Creont de Sòfocles.

Tanmateix, ves per on, jo sóc optimista i coincideixo amb Jaume Vicens i Vives quan deia que la vida de Catalunya és un acte d'afirmació continuada i que el seu mòbil és la voluntat d'ésser. Ja sé que el desconcert actual sembla contradir aquesta asseveració, però cal entendre que el país es troba immers en un procés de maduració política i la confusió que l'acompanya n'és una part. Després, per sort, ja no hi haurà camí de retorn i de la nostra subordinació a Espanya només en quedarà un trist record. Caldria, per tant, que no perdéssim de vista la gent jove feliçment alliberada de la por patològica dels seus progenitors, ja que serà ella qui ens ensenyarà que l'única manera de canviar una realitat adversa és imaginant-ne un altra de millor. Antígona mor, sí, però és un jove qui intenta salvar-la, i la seva presència simbolitza l'esperança. Així ho expressa ella a Creont quan li diu: "L'home també mor quan deixa de ser home i ho fa dependre tot de la por. [...] T'he desobeït, he plantat cara al teu edicte [...] i t'ho dic aquí, davant d'aquest jove ara silenciós que viurà més que tu i que jo, per tal que la memòria del que ara parlem duri més que nosaltres".

Doncs bé, si volem que aquest procés de maduració sigui ràpid, hem de fer que el missatge dels nostres mitjans de comunicació esdevingui obertament catalanocèntric. Avançarem quan comprenguem que el secret de la nostra llibertat es troba en el missatge, perquè el missatge incideix en el pensament, el pensament incideix en l'acció i l'acció incideix en la història.

Lletres , núm. 36, desembre-2008/gener-2009 (català)
Berria , 21/11/2008 (euskara)
Nabarralde , 21/11/2008 (español)
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB