spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
El frau dels claudicants Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 abril 2006
El frau dels claudicantsA mesura que a Catalunya es veu més propera la data del referèndum de l’Estatut, els tres partits favorables al sí, PSC, CiU i ICV, augmenten la pressió sobre Esquerra Republicana perquè canviï el sentit del seu vot i s’incorpori a la coral dels claudicants. Ho han provat tot, des de la desqualificació i l’insult fins a la coacció i l’amenaça. És tant el que s’hi juguen aquests partits que estan disposats a fer qualsevol cosa per tal de protegir-se davant el judici de la història. I és que la campanya de criminalització que han organitzat, amb l’ajut de la premsa afí, no és més que el fruit d’una alarmada impotència, el recurs desesperat dels qui necessiten servir-se de la mentida i de la difamació per destruir aquells que poden posar-los en evidència.


El frau dels claudicants

D’aquí el terrabastall que han causat, entre els claudicants, les declaracions d’Alfonso Guerra, president de la Comissió estatutària, en vantar-se d’haver “passat el ribot [per l’Estatut] com un fuster”. Aquestes declaracions, això no obstant, no tenen res de sorprenents. Ja va dir, el senyor Guerra, poc abans de tancar l’esmentada Comissió, que “Ara sí que es pot aprovar: no hi ha nació, el finançament és el mateix que per a la resta de les comunitats i això de la llengua cal acabar-ho de reconduir”. Diuen els claudicants, referint-se a Guerra, que, per poder justificar el seu vot afirmatiu, “és habitual que els qui han hagut de canviar de posició n’exagerin els motius”. Però hi ha dos detalls importants que semblen oblidar. Un: que Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Manuel Chaves i Gregorio Peces Barba també han dit el mateix sobre l’Estatut. I dos: que si Guerra té motius per justificar el seu “sí”, també els té la part claudicant per justificar el seu vot afirmatiu després de l’escandalosa amputació que ha patit el text a Madrid. Perquè, a qui pretén enganyar Pasqual Maragall quan diu que el nou Estatut, comparat amb el del 1979, “és d’una altra galàxia”? Francament, llevat que es refereixi a una galàxia desapareguda fa milions d’anys, resulta ofensiu tant cinisme. I el mateix es pot dir del claudicant Artur Mas, que després d’haver traït el seu país té la barra de postular-se per presidir-lo.

S’està cometent un frau històric a la societat catalana i serà interessant veure quina cara posaran els seus autors quan el País Basc culmini el procés de nou Estatut amb cotes més altes de sobirania. El pacte Mas-Zapatero, no ens enganyem, és la suma d’uns interessos polítics recíprocs que no tenen res a veure amb els interessos nacionals de Catalunya. Això és així perquè el projecte espanyolitzador del PSC i la gestió filistea del victimisme pròpia de CiU necessiten garantir-se 25 anys més de vida en el poder. Que sigui un poder lil·liputenc tant els fa, perquè la seva màxima felicitat consisteix a agafar regularment el pont aeri entre Lil·liput i el centre del seu univers provincià, que és Madrid.

Som una nació i tenim el dret de decidir

Per sort, no és només ERC qui s’adona de l’engany. En la multitudinària manifestació del passat 18 de febrer a Barcelona hi havia milers de persones que no són votants d’aquest partit i que, això no obstant, eren allí per reivindicar que cap poble no és lliure si no ho és també la voluntat del seu Parlament. Diguem que si el seu frau no fos tan greu, gairebé seria entendridor observar fins a quin punt els claudicants són capaços de mentir per tal d’emmascarar-lo. El seu gran argument, repetit dia rere dia, és que “aquest Estatut és millor que l’anterior”. No s’adonen de com pot ser-ne, de delator, el llenguatge, atès que una frase com aquesta, a més de revelar clarament el conformisme de qui la pronuncia, indica estupidesa.

És la cinquena vegada que surto de casa i encara no he anat enllocContemplaven, potser, els claudicants, la possibilitat que el nou Estatut fos pitjor que l’anterior? Era aquest el seu punt de partença com a negociadors? La veritat és que amb gestors tan hàbils no és difícil recordar la frase de Groucho Marx, a Sopa de ganso, després de pujar cinc cops en el sidecar de la moto presidencial i veure-la partir sense ell: “És la cinquena vegada que surto de casa i encara no he anat enlloc”. Així s’entén l’oposició de CiU i ICV a la proposta d’ERC, que demana que en la campanya explicativa sobre l’Estatut el text resultant no es compari només amb el del 1979 sinó també amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 2005. Els polítics lil·liputencs no volen que els catalans detectem el frau i ens adonem que per lluny que penséssim anar, al final, com Groucho, no hem passat de la vorera del davant. I si a això hi afegim que la proposta sorgida del Parlament català era ja, en si mateixa, impròpia d’una autèntica nació, encara resulta més ofensiu el resultat final. En definitiva, l’Estatut pactat per Mas i Zapatero, amb el suport de PSC i ICV, és un insult tan gran a la intel·ligència i a la dignitat que ha acabat fent bona l’esquifida proposta inicial.

“És que l’Estatut que va sortir del Parlament ja no existeix”, diuen els claudicants. Molt bé. I per què no existeix? Estan disposats a confessar que la causa d’aquesta desaparició rau en la mesquinesa i en la hipocresia dels qui han posat per davant la seva ambició personal i els seus interessos de partit als de Catalunya? És evident que la infàmia que han comès és tan gran que només comparant el nou Estatut amb el raquític i obsolet del 1979 poden dissimular la seva indignitat. Són els mateixos que ignoren sempre el País Valencià i les Illes i que quan parlen de Catalunya sempre la comparen amb Múrcia o Extremadura en lloc de fer-ho amb Àustria o Dinamarca. És el seu únic recurs per fer-nos creure que el Parlament de Catalunya és alguna cosa més que una simple cambra regional.    

Catalunya, no hi ha dubte, necessita un relleu urgent de gairebé tota la seva classe política. Un relleu generacional a fons. És inadmissible que aquells que encarnen alguns dels aspectes més tristos de la naturalesa humana, la covardia, la pusil·lanimitat i la submissió, pretenguin dirigir la Catalunya del proper quart de segle i hipotecar el seu dret de decidir por ella mateixa. Per autoeliminació de la resta de les forces parlamentàries, només hi ha un partit, ara com ara, en qui els catalans adults puguin confiar, i aquest partit és Esquerra Republicana. Si Esquerra, però, no s’adona de l’oportunitat que li brinda la història i no vota “no” desacomplexadament a aquest frau vergonyós que és el nou Estatut de Lil·liput, no només n’esdevindrà còmplice, també caurà en un pou molt profund del qual trigarà molt de temps a sortir.

Berria , 21/4/2006 (èuscar)
Nabarralde , 24/4/2006 (espanyol)
Racó Català , 5/5/2006 (català)
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB