spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
El joc de Domènech, Colau, Rabell i companyia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
El joc de Domènech, Colau, Rabell i companyiaTot i que l'independentisme, afortunadament, ha fet miques l'ambigüitat que aixoplugava la política catalana més immobilista, encara hi ha polítics, expolítics i tertulians de premsa, ràdio i televisió –espanyolistes encoberts– que eviten definir-se amb relació a la llibertat de Catalunya. Pensen –realment s'ho creuen?– que la indefinició els fa superiors a la resta de mortals, gent primitiva, ignorant i eixelebrada que maduraria si escoltés les doctes pontificacions dels ambigus. Xavier Domènech, Ada Colau o Lluís Rabell en són el retrat més viu –cal ser molt, molt miserable per dir, com va dir Colau, que cal que els presos polítics surtin de la presó "per donar la cara". Això sol ja hauria d'apartar aquesta dona de la política per sempre més–, però n'hi ha d'altres que, sense tenir responsabilitats polítiques, es passegen d'emissora en emissora dient-nos que a Catalunya hi ha dos blocs, els del sí a la independència i els del no, i que ells, naturalment!, no estan en cap dels dos, sinó tot al contrari.

D'acord amb aquesta posició, els indefinicionistes tenen per costum repartir fuetades indistintament. Són els autèntics ni-ni. És a dir, que si hom els pregunta sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya sempre comencen amb aquestes paraules: "Nosaltres no estem ni a favor dels independentistes ni dels no independentistes", o "Jo no sóc ni independentista ni no independentista". I tot seguit, com qui es mira el partit des de la llotja, blasmen les dolenteries del bloc del no –només les que són tan òbvies que no es poden amagar– i després, ràpidament, afegeixen: "Però també hi ha moltes coses que el bloc del sí no ha fet bé". I és que, és clar, a Catalunya només els indefinicionistes fan les coses bé. Com les mestres de P3, que en veure dos infants discutint els diuen "nens, no us baralleu", ells sí que en saben i estan per damunt del bé i del mal. Tot consisteix a no fer absolutament res. Si no fas, si no et defineixes, mai no t'equivoques i sempre podràs dir "jo ja ho deia". Ignoro quina autoritat acadèmica els ha lliurat el màster en coaching, però s'ha de reconèixer que són uns coach infal·libles.

Amb relació a la llibertat de Catalunya és molt positiu gaudir d'un coach com Domènech, Colau o Rabell, perquè els seus savis consells són ideals per combatre l'estrès. L'immobilisme no s'estressa mai. En té prou d'aprendre's de memòria algunes frases de manual. La favorita és aquesta: "Cal dialogar/pactar". És tan maca, fa tan progre repetir-la a tort i a dret, que el qui la diu sempre queda bé. En versió més llarga hi trobem aquesta altra: "El que han de fer els dos blocs és asseure's al voltant d'una taula i parlar". La pregunta que no responen mai és: "Com es pot parlar i pactar amb algú que no vol fer-ho?" Què ha de fer una dona que es vol separar del marit, posem per cas, quan aquest no vol sentir parlar de separació i l'apallissa si ella, en veure tancada la porta a pany i forrellat, gosa fugir per una finestra? Amb un coach com Domènech, Colau o Rabell, o tot l'estol de tertulians indefinicionistes que imparteixen saviesa a Catalunya, a la dona en qüestió se li recomanaria que no fugís, que acatés les lleis de l'amo –perdó, del marit– i que, per anys que passessin, seguís intentant fer una separació pactada. "Cal pactar, Laieta, cal pactar".

El problema és que si la Laieta ha decidit separar-se és justament perquè ha pres consciència que la seva vida està amenaçada en aquell marc de convivència. Sap del cert que aquell home no sols no canviarà mai –mai!–, sinó que tampoc no la reconeixerà mai com una igual amb els mateixos drets que ell. No hi ha viaranys alternatius. Sempre, sempre, sempre serà així. Doncs bé, la docta medicina dels indefinicionistes és resignació cristiana i, tot pidolant-pidolant, mirar de portar algun peixet al cove. Això del peix al cove no ho han inventat els indefinicionistes d'avui, no cal dir-ho; els d'abans ja se'n servien. Però, ves quins tombs que fa la vida, ara resulta que és el catecisme de la progressia catalana. Tanmateix, tot s'entén molt millor si analitzem l'expressió "nosaltres no som ni independentistes ni no independentistes". L'antònim d'independentista no és "no independentista". L'antònim d'independentista és "dependentista". Passa, però, que és una paraula tan lletja que ningú no la vol, perquè deixa molt retratat. Sentir dir algú que és "dependentista" sobta força i, en el millor dels casos, fa pena, perquè implica el reconeixement d'una submissió vocacional. Per això tots els dependentistes s'han comprat un uniforme de camuflatge que té algunes variants, com ara "unionista", "legalista", "constitucionalista"... Sonen bé, oi, aquests mots? El marit de la Laieta també és unionista, està encantat amb la seva pròpia llei, la llei que encadena la Laieta per a tota la vida.

Diguem les coses pel seu nom: o s'és independentista o s'és dependentista. No hi ha terme mig. O s'és independent o no se n'és, o es vol la llibertat de Catalunya o no es vol. La resta és emprenyar la gata. Deixem, per tant, de fer nostre el llenguatge dels indefinicionistes i de parlar càndidament per boca seva. Trist camuflatge, el de la indefinició. L'indefinicionista, el ni-ni per excel·lència, és molt més transparent del que es pensa, es defineix evitant definir-se.

El Món , 20/11/2017
 
Les agressions espanyolistes a periodistes Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
Les agressions espanyolistes a periodistesLa meva solidaritat amb els periodistes del Tot Sant Cugat que van ser insultats i assetjats en la concentració ultranacionalista espanyola del 6 de novembre passat davant l'Ajuntament contra la pancarta que deia "Llibertat presos polítics. Democràcia". Va ser una concentració que, com totes les que porta a terme aquesta gent, es va caracteritzar per la violència. De vegades és contra persones, d'altres contra edificis o institucions i d'altres contra mitjans de comunicació que no se sotmeten als principis totalitaris de la "unidad de España". Això, però, només és una petita mostra del que voldrien fer si poguessin. Però no poden. Sortosament, no poden.

El que sí que fan, perquè és de franc, és intentar impedir que el periodisme que no és hispanocèntric pugui desenvolupar lliurement la seva feina. Insulten els professionals, els tapen les seves càmeres amb banderes espanyoles perquè no puguin filmar les destrosses que fan i les cares dels responsables, obliguen els vianants a besar la bandera, tapen la visió dels automobilistes i dels motoristes que passen pel seu davant i, empesos per un immens complex d'inferioritat, no en tenen prou de dir allò que són, també exigeixen que els altres siguin el mateix que ells. La frase a Sant Cugat, com a tot arreu, era aquesta: "¡Eres español! ¡Eres español! ¡Eres español!" i així indefinidament.

Com jo mateix deia en una columna anterior, és cert que no tots els concentrats es lliuraven a la violència. No caldria sinó! Però la indolència davant d'agressions a edificis institucionals i a informadors considerats desafectes al Règim, converteix els passius en còmplices. Diu la saviesa popular que "qui calla consent", i jo vaig ser testimoni ocular de fins a quin punt els concentrats no actius consentien amb una mirada complaent o, en el millor dels casos, indulgent. Tota passivitat en situacions en què algú dels "teus" està exercint la violència contra tercers constitueix un acte d'aquiescència que possibilita, agreuja i fa més duradora l'agressió. Els qui ara volen ocupar Catalunya Ràdio, TV3 i altres mitjans públics són els mateixos que voldrien emmordassar també mitjans privats com El Món, Vilaweb, Racó Català, etc. De fet, res no els agradaria tant com ampliar la xifra dels deu presos polítics actuals a milers i milers. Ens tancarien en camps de futbol. Emmanillar i emmordassar han estat sempre els valors suprems del totalitari.

Cugat.cat , 17/11/2017
 
L'atac feixista a l'Ajuntament de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
L'atac feixista a l'Ajuntament de Sant CugatEl 6 de novembre passat, a les vuit del vespre, es van concentrar diverses persones d'ideologia nacionalista espanyola davant l'Ajuntament de Sant Cugat amb càntics casposos, consignes totalitàries i portant a terme actes de vandalisme contra el consistori tot insultant els periodistes i impedint que poguessin desenvolupar la seva tasca.

Òbviament, aquest comportament no constitueix cap sorpresa. Tothom sap que els aplecs nacionalistes espanyols tenen la violència com a tret idiosincràtic. Això no vol pas dir que tots els concentrats, que amb prou feines arribaven a cinc-cents, fossin violents. Tots no n'eren, cal dir-ho. Álvaro Benejam, del PP, per exemple, va qualificar d'"indesitjables" els violents davant els micròfons de Cugat.cat. Però no és a posteriori que hom s'ha de desmarcar dels indesitjables, sinó quan aquests estan actuant en les teves pròpies files. I s'ha de fer parant-los els peus. És prou sabut que en aquests casos, per aturar la violència, no hi ha res més efectiu que la reprovació feta per la resta de concentrats, cosa que aquell dia no va succeir. Tot al contrari. Hi havia molta complaença davant el llançament d'ous i l'arrencada de la pancarta del balcó consistorial, que deia "Llibertat presos polítics. Democràcia".

La pancarta va ser arrencada i esquinçada davant la passivitat de la policia local i dels Mossos d'Esquadra. Una passivitat que, com és lògic, va donar ales als feixistes. Ara, per tant, l'Ajuntament té dues alternatives: una, restituir la pancarta per poder complir la promesa del Manifest que va llegir a la plaça de la Vila, el 2 de novembre, en què es deia que "no la retirarem fins que els presos polítics estiguin en llibertat"; o dues, no fer aquesta restitució i acceptar l'acció dels feixistes. Aquesta última, tanmateix, equivaldria a dir-los: "Teniu carta blanca per violentar el consistori sempre que vulgueu".

No cal tenir gaire memòria històrica per saber que la cantarella del nacionalisme espanyol segons la qual "a Espanya no hi ha presos polítics', és exactament la mateixa que la del franquisme. Els dictadors no reconeixen mai que empresonen persones per gosar tenir idees desafectes a les seves lleis totalitàries. L'excusa sempre és la "llei", com si llei i democràcia, o llei i justícia, fossin el mateix. Una llei com l'espanyola, que impedeix que el poble català pugui viure en llibertat, és una llei dictatorial. Malament rai, quan el supremacisme esdevé llei!

D'altra banda, cal dir als concentrats a Sant Cugat –la majoria eren ultres vinguts d'altres municipis per fer embalum– que mirin de dissimular una mica més els seus principis absolutistes quan afirmen que no se senten representats pels valors expressats en la pancarta del balcó consistorial. Si tinguessin cultura democràtica, el primer que haurien de fer és comptar vots. Els demòcrates dirimeixen la seva força a les urnes, i tot seguit compten els vots. Ja sé que deu ser dur per a alguns que el nacionalisme espanyol perdi sempre a Sant Cugat, però de cap manera no es pot admetre que allò que els vots li neguen pretengui aconseguir-ho amb ous. Són els vots, no pas els ous, els que diuen que la majoria de santcugatencs exigim la llibertat dels presos polítics. Esperem, doncs, que l'Ajuntament, com ja ha informat, restituirà aviat la pancarta per tal de transmetre un missatge ferm i clar a aquesta gent tan ufana i tan superba. No fer-ho significaria legitimar la seva violència i empènyer-los a dur a terme més accions. Com més cedim, més es creixen; la seva fúria s'alimenta de la nostra indolència.

Cugat.cat , 10/11/2017
 
Unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2020
Unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòriaVivim dies convulsos, d'una intensitat política excepcional, i és normal que l'independentisme es faci un munt de preguntes. Els esdeveniments es precipiten l'un darrere l'altre en qüestió d'hores i es passa de la certesa al dubte o de l'afirmació a l'interrogant en qüestió de minuts. La resposta, tanmateix, ha de ser la temperància. És cert que encara no som un Estat, però ho serem. Ho serem. No en tinguem cap dubte. Ens cal, això sí, unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria.

Unitat: La unitat és un element imprescindible en tota empresa humana. Tant hi fa que es tracti d'un equip de futbol, d'un col·lectiu social o d'una col·lectivitat nacional. Cap projecte, per noble que sigui, no pot reeixir sense la unitat d'acció dels seus membres. Això no vol pas dir que no hi pugui haver debat intern sobre les estratègies a seguir, naturalment que sí, però a porta tancada, mai en forma de safareig. El safareig porta al descoratjament, el descoratjament a la divisió, i la divisió afavoreix l'enemic. Ja fa molt de temps que l'Estat espanyol frisa perquè l'independentisme s'emboliqui en lluites caïnites que avortin la independència de Catalunya. Està en joc la nostra llibertat, i això exigeix que cada lluitador s'empassi la seva ració de gripaus. El compte de resultats es fa al final de trajecte, no abans d'arribar-hi.

Fermesa: En tota lluita, per pacífica que sigui –com la catalana–, hi ha moments de dubte, de recel, d'indecisió, moments en què apareix la malfiança i s'obre la capsa dels retrets: "Traïdor, inepte, mentider... Jo en sé més que tu, nosaltres som més autèntics que vosaltres..." Són moments molt desaconsellables, perquè resulten profundament autodestructius. En l'esport, per exemple, veiem tot sovint com la mala maror d'un vestuari esdevé nefasta al terreny de joc i com els retrets entre companys, en el decurs dels partits, aboquen l'equip a un final de lliga desastrós. El conflicte entre Catalunya i Espanya no és un conflicte entre iguals, això és obvi; és un conflicte entre una vella nació d'Europa, que sap que sense la condició d'Estat està abocada a desaparèixer, i un Estat absolutista i supremacista, que frisa per aquesta desaparició. Tanmateix Espanya no ha pogut anorrear Catalunya. Tot i els poders i les clavegueres de l'Estat, tot i les partides milionàries, tot i les amenaces, les calúmnies i els muntatges periodístics, tot i els tribunals, els serveis secrets, el desplegament armamentístic, la violació de correspondència, la persecució de la llibertat d'expressió, la criminalització del Parlament, l'empresonament de persones innocents i la violència salvatge contra el poble català a les portes i a l'interior dels col·legis electorals, Espanya no ha pogut sotmetre Catalunya. No ha pogut! Ni tan sols, servint-se de tota aquesta barbàrie, va ser capaç d'impedir el Referèndum i de trobar les urnes i les paperetes. Quin fracàs més espectacular i humiliant. D'aquí ve la seva ràbia. La mateixa ràbia del gegant vençut públicament per un infant. Fermesa, amics. Vivim en un món tecnològic, però encara no és possible que un poble esdevingui independent des del sofà prement tan sols la "i" d'independència en el comandament a distància. Encara cal esmerçar esforços i canalitzar molta energia en la lluita per aconseguir-ho. I ho estem aconseguint. Per més que no ens ho sembli, ho estem aconseguint. Altrament, quin sentit tindria tot aquest desplegament espanyol de catalanofòbia, de multes milionàries, d'inhabilitacions, de criminalitzacions, d'empresonaments i de violència desfermada? Fermesa, amics. La llibertat és al cap dels dits.

Intel·ligència: Diuen els experts en afers internacionals que tots els conflictes polítics acaben sempre, tard o d'hora, en una taula de negociació. I és cert. No hi ha cap més alternativa; més enllà de la violència, és clar. Per això, per més que l'Estat espanyol intenta provocar-la per poder emprar la coartada terrorista, Catalunya rebutja la violència i no està disposada a picar l'ham. Ni tan sols després dels més de mil catalans que van ser ferits l'1 d'octubre pels cossos paramilitars espanyols. D'aquesta resposta nostra, se'n diu intel·ligència. Això és el que ens fa tan forts. Deixem, doncs, que Espanya es fabriqui miratges de si mateixa en forma de desfilades militars i exhibició de canons, avions i tancs –ho necessita per reafirmar-se, perquè és així com entén la vida–, i felicitem-nos, mentrestant, de tenir l'arma més poderosa que existeix: la gent.

Moral de victòria: L'Estat espanyol sap perfectament que la independència de Catalunya és inevitable. Del tot inevitable. S'indigna, s'enrabia, s'enfila com una carbassera, però sap que no hi pot fer res. De fet, és justament per això que s'indigna, s'enrabia i s'enfila com una carbassera, i el decret d'empresonament dels membres del govern de Catalunya, talment com ho hauria fet el Règim matriu de l'actual, és la més espectacular mostra de derrota i desesperació. Fidel a les seves essències supremacistes, l'Estat espanyol substitueix la manca d'arguments amb l'ús de la força sense adonar-se que aquesta última és la més nítida expressió d'impotència de tot dominador. Com diu el test de l'ànec: si camina com un ànec, neda com un ànec i fa quac-quac com un ànec, aleshores, no hi ha dubte, és un ànec. Doncs bé, si un Estat legisla com el feixisme, empresona com el feixisme i viola els drets humans com el feixisme, aleshores, no hi ha dubte, és feixisme. Per tant, paciència amics. És veritat que el que està fent és d'una gravetat extrema, però ha quedat atrapat en la seva pròpia ratera i en un futur immediat, quan siguem lliures, ens adonarem que va ser així com l'Estat espanyol va teixir la nostra victòria.

El Món , 6/11/2017
 
Sant Cugat amb Sànchez i Cuixart Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2020
Sant Cugat amb Sànchez i CuixartSant Cugat, com moltes altres poblacions catalanes, per mitjà d'un ple extraordinari de l'Ajuntament, celebrat el 25 d'octubre passat, exigeix la llibertat immediata de Jordi Cuixart, i Jordi Sànchez, empresonats, com si fossin terroristes, a Soto del Real (Madrid) acusats del terrible crim d'haver promogut que el poble de Catalunya pogués expressar la seva opinió a les urnes.

L'empresonament d'aquestes dues persones, com sabem, constitueix una violació flagrant dels Drets Humans per part de l'Estat espanyol i un dels escàndols polítics més vergonyosos del segle XXI en el si de la Unió Europea. A la UE no hi pot haver presos polítics per la senzilla raó que l'empresonament de persones pel sol fet de tenir idees desafectes a un govern vulnera els principis fundacionals d'aquesta mateixa Unió. Només les dictadures empresonen les persones que no se sotmeten al pensament oficial, només les dictadures criminalitzen la llibertat d'expressió i utilitzen els seus cossos policials per apallissar la dissidència pacífica.

Com va recordar la tinent d'alcalde Carmela Fortuny en el ple, els articles 19 i 20 de la Declaració Universal dels Drets Humans diuen clarament que "tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions [...] i el dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques." Doncs bé, els dos organitzadors de les manifestacions més pacífiques i multitudinàries d'Europa són avui entre reixes en virtut de les lleis d'un Estat totalitari, un Estat que oblida que els Drets Humans estan per damunt de totes les lleis i de totes les constitucions del món.

Tot Sant Cugat , 3/11/2017
 
Les bugaderies també sota el 155 Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 gener 2020
Les bugaderies també sota el 155És ben curiosa l'obsessió malaltissa que tenen el Partit Popular i Ciudadanos per la bandera espanyola. Dic curiosa, perquè es tracta d'una obsessió que desacredita frontalment la cantarella que repeteixen nit i dia afirmant que no són nacionalistes i que cal deixar-se de debats identitaris i parlar de "les coses que interessen a la gent". Deu ser per això que tots dos partits no dormen si no veuen onejar les banderes a la façana de l'Ajuntament. La visió dels quatre pals sols, sense cap símbol, els provoca una angoixa que no els deixa viure i que els empeny a amenaçar l'alcaldessa i el govern municipal amb "accions legals oportunes".

En realitat, però, l'única bandera que de debò els encisa és l'espanyola; les altres tres, la catalana, la santcugatenca i l'europea, només les accepten com un complement inevitable i sempre subordinat a la primera. És per aquest motiu que quan el consistori els respon que les banderes són a la bugaderia, ells no s'ho creuen i insisteixen a voler veure'n la factura. I quan la factura ho diu ben clar, ells compten els dies, les hores, els minuts i els segons que triguen a estar netes i retornar als pals consistorials. És una obsessió malaltissa, certament. Però cal ser comprensiu, ja que l'absència de la bandera espanyola als ajuntaments de Catalunya és just allò que més "interessa a la gent". La gent que vota Ciudadanos i PP, és clar.

Posats a esbrinar-ne les causes, és possible que el grau de benestar assolit per aquests dos partits sigui tan sublim, tan excels, tan mancat de preocupacions existencials i amb tant de temps lliure, que no sols tenen el gat més que pentinat sinó que es dediquen a controlar les banderes que entren i surten de les bugaderies. De fet, em sembla que estan en converses amb Madrid perquè l'aplicació del 155 inclogui també l'ocupació espanyola de les bugaderies catalanes per tal d'evitar que els rentats de la bandera espanyola es retardin més d'un parell d'hores. Opinen que la complicitat de les bugaderies amb les alcaldies és una clara mostra de la perversitat del procés català, raó per la qual la fiscalia s'estaria plantejant que les querelles criminals contra el president de Catalunya, la presidenta del Parlament i diversos consellers es facin extensives als bugaders.

No cal dir que aquesta obsessió monotemàtica i identitària de Ciudadanos i PP no respon únicament a la lògica de dues formacions ultranacionalistes, també és un reflex del seu profund complex d'inferioritat. Heus aquí perquè sempre criden tant. Tenen tan clar que la bandera espanyola és un símbol d'opressió, que el sol fet de no veure-la onejant en un ajuntament, ho viuen com una humiliació i es queden en estat de xoc. Tanmateix, haurien d'estar agraïts que siguem al segle XXI; avui dia hi ha grans especialistes en el tractament de les obsessions i dels complexos que els poden ajudar.

Cugat.cat , 3/11/2017
 
Mai no en sabrem els noms Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 novembre 2019
Mai no en sabrem els nomsEl diumenge 8 d'octubre, en fer-se de dia, molts santcugatencs es van trobar que els seus cotxes havien estat víctimes d'actes vandàlics en el lloc on els havien deixat aparcats. En concret, una dotzena de vehicles amb els vidres trencats i tota mena de desperfectes. Exactament el mateix vandalisme que han patit aquests darrers dies altres poblacions catalanes com Girona, Verges, Medinyà, Llagostera o Sarrià de Ter. Molts cotxes, a més, tenien dues rodes punxades, i si duien algun distintiu relatiu a Catalunya totes quatre.

Es tracta, com veiem, de vandalisme ideològic fruit de la ràbia de no haver pogut evitar que Catalunya celebrés el Referèndum d'Independència, després que Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Miquel Iceta, entre tants d'altres, repetissin que no el faríem. Doncs bé, el vam fer. Sant Cugat, a més, amb un 54,8% de participació, va ser la tercera ciutat del Vallès Occidental després de Sabadell i Terrassa.

El batlle de Verges, Ignasi Sabater, va dir a TV3 que té ben clar que és la Guàrdia Civil: "La setmana passada em van seguir fins al lloc de feina al meu poble, i diumenge 1 d'octubre no van poder entrar-hi perquè estava totalment col·lapsat de tractors, jardineres i cotxes, però avui han pogut. I espereu-vos! Això tot jut comença."

Veurem, d'altra banda, com mai no sabrem els noms dels vàndals, si no és que ho descobreixen els Mossos; veurem com aquesta operació de catalanofòbia quedarà absolutament impune, com també hi quedarà la criminal violència que la Guàrdia Civil i la policia espanyola van exercir contra el poble de Catalunya i que ja romandrà per sempre més en la nostra memòria col·lectiva. Com diu l'himne nacional de Catalunya, es tracta de gent ufana i superba capaç de qualsevol cosa -de qualsevol cosa- per impedir que siguem un poble lliure. Recordem que Espanya es nega a investigar la seva barbàrie armada contra el poble català com li demana el comissari de Drets Humans del Consell d'Europa. Què es pot esperar d'un Estat així?

Aquest és, doncs, l'Estat del qual volem fugir, l'Estat absolutista del sud d'Europa que empresona els demòcrates que volen decidir el seu destí per mitjà del vot, i que protegeix tota mena de barbaritats si estan fetes en nom d'Espanya. Si hom crema un paper amb la foto del rei espanyol és criminalitzat, perseguit i detingut en 48 hores; si hom destrossa centenars de cotxes, pel sol fet de ser cotxes de ciutadans catalans, no passa absolutament res. D'això, l'Estat absolutista en diu Estat de dret. S'entén, doncs, que els faci tanta ràbia Sant Cugat. El veredicte vinculant de les urnes al nostre municipi va parlar molt clar: SÍ, 88,3%; NO, 7,6%.

Cugat.cat, 13/10/2017
 
L'Estat espanyol no és un Estat de dret Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 novembre 2019
L'Estat espanyol no és un Estat de dretPersonalment, –com ho han fet la direcció i els treballadors de Cugat.cat–, m'adhereixo al comunicat del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Grup de Periodistes Ramon Barnils que condemna l'anunciada intervenció als mitjans públics catalans per part del govern espanyol. Subscric, per tant, els termes en què està redactat i que, en síntesi, són aquests: "Condemnem amb contundència i rotunditat la voluntat del govern espanyol –amb el suport de PSOE i Ciudadanos– d'intervenir Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i l'Agència Catalana de Notícies (ACN). [...] És un atac sense precedents a les llibertats d'expressió i d'informació, pilars fonamentals del sistema democràtic."

Es tracta d'un atac gravíssim, certament. El comandament polític d'uns mitjans de comunicació públics és una praxi habitual de les dictadures, però del tot inadmissible en estats de dret. Hi ha línies que no es poden traspassar, hi ha principis bàsics dels Drets Humans que no poden ser violats per cap Estat que els hagi subscrit, altrament es converteix en un Estat absolutista que ha de ser expulsat dels organismes democràtics. Així ho especifica, per exemple, el Tractat de la Unió Europea, en el seu article 7è, que preveu aquest extrem en cas de violació dels drets i les llibertats dels ciutadans.

L'Estat espanyol ha demostrat a bastament que no és un Estat de dret. Els estats de dret no s'apoderen dels mitjans de comunicació públics ni dicten als treballadors el què han de dir; els estats de dret no fan dels poders legislatiu, executiu i judicial un poder únic; els estats de dret no assetgen militarment per terra, mai i aire cap col·lectivitat pacífica i democràtica; els estats de dret no prohibeixen votar; els estats de dret no segresten les urnes; els estats de dret no apallissen els votants; els estats de dret no tenen presos polítics; els estats de dret no emmordassen la gent, no tanquen webs desafectes, no violen la correspondència, no violen els domicilis privats ni entren en col·legis electorals a cops de mall; i encara menys no s'apoderen d'un Parlament, no inhabiliten els seus representants escollits democràticament ni els substitueixen per un conjunt de lacais. L'Estat espanyol ha d'estar molt desesperat per mostrar tan descarnadament les seves essències. De fet, Franco va ser el paradigma d'aquestes essències. Per això va governar tants anys i va morir al llit.

Cugat.cat , 27/10/2017
 
Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no poden Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 novembre 2019
Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no podenL'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per part de l'Estat espanyol repugna a qualsevol demòcrata. Demòcrata de debò, és clar. És abominable que en el si de la Unió Europea hi hagi un Estat, l'Estat espanyol, que violi de manera tan flagrant i sense cap mena d'escrúpol els Drets Humans. Aquesta barbaritat no és cap sorpresa per als qui per raons generacionals saben que Espanya és capaç d'això i molt més, però per als joves és del tot inèdita. Els joves han vist per televisió o a Internet aquest paroxisme totalitari en altres zones del planeta, però no a la Unió Europea. Ara, però, ja saben què s'hi amaga, darrere el somriure cínic dels governants espanyols i dels tres partits que constitueixen el règim actual: Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos. Un trident absolutista i supremacista que ha desfermat una violència ferotge contra el poble català i al qual, com si fos un designi diví, li imposa la nacionalitat espanyola fins a la fi dels temps. Quina derrota més amarga, la d'Espanya, que només pot retenir les seves preses a cops de porra i tancant-les entre reixes. I ni tan sols així, perquè les preses li han perdut la por, i la seva pretesa autoritat ha esdevingut un ninot espellifat.

L'Estat espanyol és un Estat que sent una profunda aversió pels compromisos ètics que implica la democràcia, i que si la va acceptar el 1978 no va ser pas per evolució cultural, sinó perquè el context europeu d'aquell moment no li deixava cap més alternativa. Per això, com si es tractés d'una superproducció cinematogràfica, va crear uns escenaris adients per desenvolupar una solemne ficció: eleccions, Congrés, Senat, Tribunal Constitucional..., va canviar el rètol de la porta del Tribunal de Orden Público i en va dir Audiencia Nacional, va emblanquinar les parets dels jutjats, va canviar el color de l'uniforme de la seva policia perquè tenia un passat massa terrorífic –tot i que mantenint el de la Guàrdia Civil, potser per fer-la passar per un cos ecològic en cas d'una hipotètica victòria dels Verds–, va blindar els assassins del Règim –encara els protegeix avui– i va redactar a contracor, però sota l'empara del feixisme uniformat, una Constitució que, "atada y bien atada", pretenia emmanillar i emmordassar Catalunya per tota l'eternitat. De tot plegat, en va dir Reforma, i sempre n'ha cantat excel·lències, perquè la Ruptura l'hauria obligat a fer cau i net i a expulsar de les institucions una llista abassegadora de feixistes que, de sobte, per art d'encanteri, es van transformar en ‘demòcrates de tota la vida'. En van sortir tants, d'aquests, que va arribar un moment que a Espanya hi havia més demòcrates que habitants. Una cosa mai no aclarida en aquest sentit, tanmateix, és per què, havent-hi tants demòcrates, Franco va governar prop de quaranta anys i ho hauria pogut fer durant mig segle si la salut no li ho hagués impedit.

La democràcia espanyola no va ser una convicció, va ser una contemporització, i ara es veu de manera descarnada. Hom es preguntarà: Que potser no hi ha ciutadans demòcrates espanyols que acceptin serenament que Catalunya sigui el que vulgui ser? Sí, és clar que n'hi ha. Però les seves veus són esclafades pel pes de l'ancestral piconadora estatal. L'amenaça de l'Estat espanyol al president Puigdemont, recordant-li que "pot acabar com el president Companys", president demòcrata afusellat pel feixisme, és el més viu retrat de les seves essències i enllaça perfectament amb la negació del franquisme com a feixisme, amb la negació de la violència desfermada l'1 d'octubre contra el poble català, amb la condecoració dels cossos apallissadors i amb la negació que a l'Estat espanyol hi ha presos polítics, és a dir, gent criminalitzada, perseguida i empresonada per tenir idees polítiques desafectes al Règim. És estrany que, seguint el símil del president Companys, no hagin amenaçat també Sànchez i Cuixart d'acabar com Sacco i Vanzetti. Una mostra fefaent del cinisme repugnant d'aquests hereus ideològics del règim anterior, a banda d'un quocient intel·lectual que provoca vergonya aliena, la trobem en les declaracions de Rafael Catalá, ministre espanyol de Justícia, i de Xavier García Albiol, president de la delegació del PP, referides a l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Rafael Català: "No són presos polítics, són polítics presos". I García Albiol: "No poden ser presos polítics, perquè no són polítics".

Estimats Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja veieu quin és el nivell intel·lectual, ètic i moral dels vostres carcellers. Són la viva imatge de la derrota i us tenen pànic, per això us han tancat entre reixes, perquè saben que no esteu sols, saben que teniu un poble al darrere i us utilitzen per atemorir-nos a tots. Pretenen, ignorants com són, traspassar-nos la seva por, tenen por de no poder rebatre la força irrefutable dels Drets Humans, tenen por de descobrir la desoladora buidor del seu discurs, tenen por d'enfrontar-se al dolorós reconeixement que mai no podran fer-nos tot allò que els demana el cos, tenen por de la inevitable certesa que Catalunya serà finalment un Estat d'Europa, tenen por del trauma psicològic i inesborrable que aquest fet els causarà.

Us han privat de llibertat per emmudir-vos, perquè saben que sou el ressò de la nostra veu; us han privat de llibertat per afeblir-vos, perquè saben que sou l'aire del nostre alè; us han privat de llibertat per humiliar-vos, perquè saben que sou el nostre paradigma. No hi ha honor més gran que ser empresonat per defensar els Drets Humans. Aquest honor, estimats amics, us acompanyarà sempre, perquè és el més noble de tots els ideals, i quan hi ha lleis que els trepitgen, cal transgredir-les.

El Món , 23/10/2017
 
Emocions en dies convulsos Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 octubre 2019
Emocions en dies convulsosA través d'aquestes línies vull agrair de tot cor la presència de les cent persones que el dia 4 d'octubre passat van omplir la sala gran de la Casa de Cultura amb motiu de la presentació de la novel·la 'Els amants de la rambla del Celler'. Realment feia goig veure aquell espai tan ple. Però allò a què dono valor de debò i que em va fer molt feliç va ser el fet que tothom coincidís a dir que havia estat un acte extraordinàriament càlid i emotiu, alhora que allunyat del que és la presentació convencional d'un llibre.

Vivim dies convulsos al nostre país. Ara fa uns dies, milers de catalans van ser agredits per les forces paramilitars espanyoles a les portes o a l'interior dels col·legis electorals on anaven a votar i l'Estat espanyol ha esdevingut una dictadura sud-europea amb presos polítics acusats de l'abominable crim de presidir entitats pacífiques, democràtiques i defensores dels Drets Humans. No és estrany que diverses persones diguessin que necessitaven "una glopada d'aire net". Aquest fou el terme exacte que va emprar una de les assistents.

Durant una hora i mitja vam parlar d'éssers humans, de relacions humanes, d'herois anònims, de sensibilitat, de la necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos estimades, del respecte com a element bàsic i determinant de tota convivència i vam escoltar música francesa. També vam projectar imatges, i Carme Ramells, conservadora-restauradora del MNAC, ens va explicar els secrets que la reflectografia del museu havia descobert recentment amb relació al quadre "Interior del Moulin de la Galette", de Ramon Casas, que constitueix la coberta del llibre 'Els amants de la rambla del Celler'. Jo, en concebre la novel·la, veia mentalment aquest quadre al capdavant, perquè, a més de ser una obra pictòrica meravellosa i que estimo, té una presència explícita en el text, però em feia por que raons administratives ho impedissin. Per sort, tot ha sortit bé i la coberta del llibre i la història que explica són indestriables. I és que el quadre de Ramon Casas és un personatge més de la novel·la.

Tot va començar ara fa nou anys quan, a través de la finestra del meu estudi, vaig descobrir un home i una dona norantins que passaven diverses vegades agafats del braç, sempre a la mateixa hora. La seva imatge, aflaquida per l'edat, i l'amor que traspuaven l'un per l'altra em va admirar tant que l'1 de febrer de 2008, a les pàgines del desaparegut Diari de Sant Cugat, els vaig dedicar un article titulat "Els amants de la rambla del Celler" que els va colpir fins al punt d'emmarcar-lo i penjar-lo al rebedor de casa. Va ser així com vam establir una amistat que només la seva mort, primer la d'ell, el 2012, i després la d'ella, el 2015, va poder aturar. Vivien al número 23 d'aquell carrer i el meu desig seria que un dia fossin recordats amb una placa al portal que digués més o menys això: "Aquí van viure Joan Grases i Maria Cabanes, els amants de la rambla del Celler".

No va ser fins a l'any 2011, però, que em va venir al cap la idea d'escriure una novel·la inspirada –només inspirada– en Joan Grases i Maria Cabanes, i els ho vaig comentar. Els va fer moltíssima il·lusió i aquests darrers anys, mentre l'escrivia, tenia l'anhel que, en publicar-se i fer-ne la presentació, ells hi fossin presents. Per desgràcia, com sabem, no ha estat així, i em sap molt de greu, moltíssim. Però la seva néta, Esther Madrona, ens va regalar un emotiu escrit d'una pàgina que els va descriure i representar meravellosament.

Per això, a més de lloar la generosa interpretació que Maria Rosa Martínez i Pepa Romero van fer el dia 4 d'octubre de dos clàssics de la cançó francesa, com 'Les fulles mortes' i 'Sota el cel de París', vinculats al llibre, vull transmetre el meu agraïment a totes les persones que van assistir-hi i també a totes aquelles altres que m'han fet arribar les sensacions que la lectura de la novel·la els ha provocat o els provoca. Moltes gràcies, amics.

Cugat.cat , 20/10/2017
 
Agressió de Vodafone per parlar català Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 setembre 2019
Agressió de Vodafone per parlar catalàAquesta és la crònica d'uns fets execrables que van tenir lloc el 23 d'agost passat a l'establiment de Vodafone situat al carrer de Santiago Rusiñol, 33, de Sant Cugat del Vallès, en què un client jubilat va ser agredit verbalment pel sol fet de parlar en català amb un empleat, el qual, amenaçant-lo de fer-lo fora a cops de puny, li va exigir que li parlés en espanyol.

En la data esmentada, just després de parlar per telèfon des de casa amb una operadora de Sevilla que, després de reconèixer-li la desorganització de l'empresa, li va informar que la gestió feta dos dies abans a Sant Cugat per a l'adquisició d'un mòbil no constava enlloc, el client en qüestió va entrar a la botiga santcugatenca a les 13:33 de la tarda. La dependenta, que en aquell moment atenia una senyora, li va dir que estava tancat. La porta, tanmateix, era totalment oberta i no hi havia cap rètol que indiqués el contrari. El client va al·legar que seria molt breu, que no volia fer cap operació de compra, només cancel·lar la sol·licitud improductiva de dies enrere, i ella, reconeixent que la porta era oberta, va accedir i va continuar atenent la senyora. Fins aquí, tot correcte.

Però tot d'una, mentre el client s'esperava, es va obrir una porta de la rebotiga i va aparèixer un dependent de vint-i-tants anys amb l'uniforme de Vodafone, que observà el client, s'ajupí per cordar-se la sabata i, en acabar, se li va atansar dient-li despòticament: "Está cerrado". El client va respondre amb aquestes paraules: "Ja he parlat amb la seva companya i l'estic esperant". Tanmateix, a partir d'aquesta resposta en català, es va iniciar una situació de violència catalanofòbica per part del dependent que només la serenitat del client va impedir que derivés en sang. "¡No te entiendo!", li va etzibar cridant l'energumen vodafònic. I tot seguit li ordenà: "¡Háblame en español!". El client, però, en comptes d'intimidar-se o de perdre els nervis, va continuar en català: "Esperaré que m'atengui la seva companya". Aquesta fermesa va enfurismar encara més l'energumen que, amb gestos ostensiblement violents, li va tornar a exigir a crits que li parlés en espanyol: "¡Tienes la obligación de hablarme en español!" I va afegir, sempre tutejant-lo: "¡Lo primero que tienes que hacer es ponerte a mi altura! ¡Súbete a una silla para hablar conmigo!" Aquest era el llenguatge d'un empleat de Vodafone en el seu tracte amb un client al centre de Sant Cugat. I és que la catalanofòbia és així, cosa que encara es féu més palesa en quedar clar que el catalanofòbic vodafònic entenia perfectament el català.

L'agressió, però, no va acabar aquí. Totalment rabiós en veure que el client no claudicava seguint la submissió apresa de molts catalans, el catalanofòbic vodafònic es va adreçar a la seva companya dient-li: "¿Le echo? Dime, ¿le echo?" La companya no deia res i ell, exhibint els punys per fer-se el "machito", va insistir diverses vegades: "¿Le echo? ¿Le echo?" En no obtenir resposta de la dependenta que, no ho oblidem, continuava atenent la senyora, s'abraonà de nou al client disposat a pegar-lo. Aquest, aleshores, va dir que avisaria la policia, i l'altre, fent-se el pinxo, va treure el seu mòbil i va gallejar: "¡Anda, llámala desde el mío!". Però fou vist i no vist, perquè de seguida, per si de cas, se'l va guardar un altre cop a la butxaca.

Per sort, la senyora que era atesa per la dependenta se'n va anar, i aquesta, adreçant-se al client, li va reconèixer que la porta era oberta i es va disculpar. El client, naturalment, content de poder parlar, per fi, amb un ésser humà, ho acceptà i li demanà que cancel·lés la sol·licitud anterior i que el donés de baixa. Ella el va escoltar amb correcció i li va dir que així ho farien. La gestió, doncs, va ser ràpida i va acabar aquí. Però quan el client ja se n'anava, l'individu catalanofòbic vodafònic, amb l'odi als ulls, li va etzibar: "¡Fuera de aquí! ¡Largo!" El client no li va fer cas i va sortir de la botiga.

Amb un tracte civilitzat, el client no s'hauria donat de baixa de Vodafone, però qui vol ser client d'una companyia que contracta individus feixistes, catalanofòbics i mancats de les nocions més elementals d'educació? Això sol ja demostra quin és el nivell de la selecció de personal de Vodafone. No cal dir que aquell mateix dia, el client va trametre una queixa escrita per correu electrònic a l'empresa, però han transcorregut dos mesos, Vodafone no ha contestat i l'espècimen catalanofòbic continua treballant en el mateix establiment com si res. Una clara mostra de complicitat ideològica i del respecte que Vodafone té per Catalunya, pels catalans i per la seva llengua.

Racó Català , 19/10/2017
 
Marxeu i emporteu-vos les armes amb què sagneu el meu poble Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 setembre 2019
Marxeu i emporteu-vos les armes amb què sagneu el meu pobleUs dieu Guàrdia Civil i Policia Nacional espanyola, i vau sortir de la vostra terra esperonats pels crits dels qui us animaven a obrir com més caps de catalans millor; heu vingut a Catalunya fornits amb les vostres armes i la vostra supèrbia; heu romàs aquarterats en vaixells dins dels quals us han alliçonat perquè ens feu saber a cops de porra que els amos de la nostra vida no som nosaltres sinó vosaltres; heu destruït portes, vidres i parets de les nostres institucions a cops de mall; heu destrossat ajuntaments per la mateixa via; heu envaït col·legis electorals com una bandada de llops en una cleda de bens; heu robat urnes, actes i vots; heu agredit de manera sagnant les persones que volien votar; heu clavat coces a gent pacífica de totes les edats; heu apartat del davant menors, joves i vells que alçaven els braços amb les mans obertes en senyal de pau, i els heu fet saltar pels aires com si fossin farcells en considerar que entre un català i un farcell no hi ha cap diferència; heu arrossegat les dones per terra estirant-les pels cabells i dient-los "puta" i "zorra"; heu experimentat un gaudi morbós exercint la violència contra nosaltres per fer-nos entendre "qui mana aquí"; heu llançat insults contra la gent i li heu exhibit el dit mitger amb el puny tancat; heu fet befa dels qui us demanaven que mostréssiu l'ordre judicial sota la qual us emparàveu; heu mig despullat, vexat i grapejat noies joves amb la intenció d'humiliar-les públicament i compensar la ràbia que us provoca la vostra impotència; heu intentat fer-vos passar per milhomes i només sou uns covards. Només això: una colla de covards.

¿Tan ignorants i primitius, sou, que encara no sabeu que no hi ha cap grandesa en l'Estat que necessita atonyinar salvatgement ciutadans cívics i indefensos per imposar-los el seu poder? ¿Són aquests, els vostres valors: buidar ulls joves i provocar infarts en cors vells? Realment sou el viu retrat de la impotència, nois. Pura façana armada. Al darrere no hi ha res. Només buidor, maldat, catalanofòbia i ideologia supremacista. I és que res no degrada tant l'ésser humà com la violència. La violència degrada el violent i degrada la humanitat sencera. És la vella història de sempre, la història de l'individu o de l'Estat que fonamenta la seva existència en la dominació d'un tercer. No és estrany que quan el dominat, ja sigui individu o poble, s'allibera, el dominador quedi en estat de xoc i incapaç d'assumir la modesta mesura de si mateix. Vosaltres, doncs, guàrdies civils i policies espanyols que heu vingut a agredir el meu poble, només sou el braç executor d'un poder encara més covard que espera que aconseguiu amb la sang que vesseu allò que ells, amagats als seus despatxos, no poden aconseguir amb vots ni amb lleis antidemocràtiques i contràries als Drets Humans.

És obvi que entre vosaltres i nosaltres hi ha un abisme cultural que es fonamenta en dues maneres diametralment oposades d'entendre la vida. La nostra és la del respecte absolut per la llibertat dels pobles i el dret de decidir lliurement el seu destí; la vostra és la de la imposició, l'amenaça i la força. Una imposició, una amenaça i una força que exerciu amb el suport parlamentari d'aquells partits com el PSC-PSOE, que, dient-se hipòcritament ‘d'esquerres', han donat i donen cobertura legal a la vostra violència contra Catalunya i a l'ocupació militaritzada dels nostres carrers tot dient-nos per boca burleta de Miquel Iceta: "Què us pensàveu? Que els poders de l'Estat us deixarien fer?" No es pot ser més cínic i més pèrfid, tenint en compte que els poders de l'Estat són precisament a les mans del Partit Socialista i del PP.

El Partit Socialista intenta emmordassar Catalunya, perquè, com el PP i Ciudadanos, ens vol captius per sempre i amb les mans lligades a l'esquena sense poder votar allò que tenim el dret inalienable de votar. És també el Partit Socialista qui ha fet tot el possible per torpedinar les famoses "garanties" del Referèndum a fi de passejar-se ara amb la seva estúpida, reaccionària i ridícula cantarella, i és igualment el Partit Socialista qui es va carregar les garanties al País Basc il·legalitzant les llistes de l'esquerra abertzale per poder-hi imposar Patxi López com a lehendakari, en conxorxa amb el PP. I, tanmateix, encara té valor de parlar-nos de garanties i de democràcia! Com es pot ser tan hipòcrita?

Però tornant a vosaltres, tropes armades espanyoles enviades a agredir els catalans, ho ignoreu tot sobre el meu poble. Només sabeu que nosaltres som "ellos". I això és el que heu vingut a fer: "A por ellos". La gent que apallissàveu veia la catalanofòbia reflectida en els vostres ulls i el gaudi que experimentàveu colpejant a tort i a dret tot sentint-vos impunes. Doncs bé, no sou benvinguts. La vostra presència armada no és grata a Catalunya. Els catalans som un poble pacífic i no ens agrada tenir gent com vosaltres en vaixells, hotels o casernes preparats per colpejar i ferir els nostres ancians, els nostres fills i a nosaltres mateixos. Agafeu tot el vostre arsenal i torneu al lloc del qual no hauríeu d'haver sortit mai. Aquí no us servirà de res per fer realitat els vostres propòsits. La decisió de Catalunya és ferma, ja ho vau veure l'1 d'octubre passat. Ni fent-nos sagnar amb traus al cap vau poder impedir que votéssim. Vau dir que no votaríem, i vam votar; vau dir que no tindríem urnes, i les vam tenir; vau dir que no hi hauria paperetes, i n'hi va haver, la qual cosa encara us va enfurismar més. I per si fos poc, malgrat robar-nos vots, les urnes van deixar ben clara la vostra terrible derrota.

Aneu-vos-en, si us plau. Si hi veniu com a turistes, sempre sereu ben rebuts a la República catalana; però si ho feu com a bèsties salvatges, aquí no hi posareu els peus. Torneu a casa vostra i procureu reduir la dosi de pel·lícules de Sylvester Stallone, Charles Bronson, Chuck Norris i Jean-Claude Van Damme que veieu cada setmana tot substituint-la per obres d'Ophüls, Renoir, Truffaut, Visconti, Fellini, Rossellini, Zavattini... Notareu uns efectes que, a més d'immediats i molt enriquidors, transformaran l'energumen que porteu a dins en una persona civilitzada. En l'endemig, però, mentre no feu aquest procés evolutiu, marxeu. Marxeu, perquè aquí no us volem. Repeteixo: no us volem. Salpeu a bord del vostre Piuet i marxeu com més lluny millor. Marxeu immediatament sense aturar-vos i, sobretot, emporteu-vos per sempre les armes amb que heu sagnat el meu poble.

El Món , 9/10/2017
 
Santcugatencs sota repressió Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 agost 2019
Santcugatencs sota repressióDiversos santcugatencs, com molts altres catalans, han patit en primera persona la persecució, detenció, inhabilitació o amenaces de l'Estat espanyol per haver facilitat que el poble català pogués votar l'1 d'octubre. I n'hi haurà més. Un d'aquests santcugatencs, és Jordi Puigneró, secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital de la Generalitat, que va rebre una notificació del Tribunal Constitucional espanyol comminant-lo a paralitzar tota acció relativa al Referèndum i amenaçant-lo amb conseqüències penals. Un altre cas és el de Natàlia Garriga, directora dels Serveis del Departament de Vicepresidència i d'Economia i Hisenda, detinguda amb tretze persones més en l'operació de la Guàrdia Civil del 20 de setembre passat. I no cal dir que l'alcaldessa Mercè Conesa, pel seu compromís de fer complir la llei del Referèndum i posar a disposició de la ciutadania els espais municipals com a col·legis electorals, també està amenaçada per la llei espanyola d'Enjudiciament Criminal. Sí, criminal. I és que per a un Estat que criminalitza el vot, l'alcalde que el facilita és un criminal.

Aquesta és la ideologia totalitària d'un Estat que en només dues setmanes ha violat drets humans fonamentals sense cap mena d'escrúpol en consonància amb dictadures d'altres latituds. En haver-li caigut la careta democràtica, a l'Estat espanyol li escau aquella dita atribuïda a Lincoln: "Pots enganyar tothom durant un temps, fins i tot pots enganyar algunes persones durant molt de temps, però no pots enganyar sempre tothom". El meu respecte per totes les persones que, prescindint de les amenaces, s'han posat al servei de les llibertats.

Tot Sant Cugat , 8/10/2017
 
Van dir que no votaríem, i vam votar Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 agost 2019
Van dir que no votaríem, i vam votarVan dir que ens havien pres les urnes, i vam tenir urnes; van dir que ens havien pres les paperetes, i vam tenir paperetes; van dir que no hi hauria Referèndum, i vam fer el Referèndum; van dir que no votaríem, i vam votar. I els qui ho deien, són els mateixos que es neguen a anul·lar els judicis del franquisme; els mateixos que protegeixen encara avui els antics dirigents franquistes; els mateixos que, titllant-nos de "nazis', els condecoren públicament; els mateixos que van mentir dient que l'Iraq tenia armes de destrucció massiva; els mateixos que van continuar mentint dient que l'atemptat de l'11 de març de 2004, reivindicat per Al-Qaida, era obra d'ETA; els mateixos que ara menteixen dient que l'1 d'octubre passat la Guàrdia Civil i la policia espanyola no van apallissar milers de catalans a les portes i a l'interior dels col·legis electorals.

Aquesta gent, que és la ultradreta del sud d'Europa, és la mateixa que gosa pronunciar les paraules "democràcia" i "Estat de dret" amb tot el cinisme del món. "Democràcia" i "Estat de dret" són conceptes nobles que fan de bon escoltar quan són certs i honoren les societats que els tenen com a divisa, però repugnen en sentir-los de llavis d'un Règim absolutista i catalanofòbic com l'espanyol, que criminalitza les urnes i els referèndums, que persegueix i deté els qui permeten que la gent s'expressi i que viola els drets humans impunement.

A Sant Cugat, per sort, no van venir. A Castellbisbal, sí. A Castellbisbal, a només vuit quilòmetres de la nostra ciutat, la Guàrdia Civil, que és un cos militar, no ho oblidem, va apallissar menors d'edat que estaven concentrats a les portes de l'institut-escola Les Vinyes, de primària i ESO. S'entén, doncs, que un munt d'alcaldes del Vallès Occidental, entre els quals Mercè Conesa, hagin fet una declaració institucional comuna blasmant aquesta barbàrie de l'Estat espanyol contra Catalunya.

Jo vull agrair personalment el paper dels membres de Protecció Civil, que d'una manera que no cal especificar per prevenció davant la dictadura del Règim, van fer costat a la ciutadania. Gràcies a ells, el personal dels col·legis electorals es va sentir més segur per poder dur a terme, si hagués calgut, els plans previstos de salvaguarda de les urnes, de les actes i dels vots. Protecció Civil, fent honor al seu nom, va protegir les persones. Va protegir el civisme de la ciutadania de l'atac embogit de l'Estat espanyol. S'entén que dos dies després del Referèndum, Sant Cugat els retés un emotiu homenatge a la plaça de la vila. Quin ambient més meravellós i fraternal que vam viure l'1 d'octubre i amb quin afecte es rebia les persones de noranta-dos, noranta-quatre, noranta-sis anys que, ja fos amb crosses, cadira de rodes o amb caminadors, anaven a votar. Són vivències màgiques que creen sentiment de pertinença i que, per anys que passin, romandran per sempre en el nostre record.

Cugat.cat , 6/10/2017
 
Sortiran urnes de sota les pedres Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 agost 2019
Sortiran urnes de sota les pedresRealment formidable l'acte de campanya del Referèndum celebrat a Sant Cugat, la nit del 22 de setembre passat, al Parc de Ramon Barnils, davant de 2.500 persones. Tant l'alcaldessa Mercè Conesa com Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, van estar brillants en els seus parlaments, però el plat fort, com és lògic, corresponia al president Puigdemont, i ell no va decebre gens. Tot al contrari. Els darrers esdeveniments, amb la suspensió encoberta de l'Autonomia i l'arribada de tropes paramilitars als ports de Barcelona i Tarragona, feien que la gent tingués moltíssimes ganes d'expressar el seu suport al president i d'agrair-li la seva fermesa i lleialtat a Catalunya en un dels moments més transcendents de la nostra història. I així ho va fer.

No cal dir quina va ser la reacció dels assistents tan bon punt Puigdemont va dir què costen les tropes paramilitars espanyoles enviades a Catalunya: 300.000 euros diaris. 300.000 euros diaris en un Estat amb 15 milions de persones al llindar de la pobresa, amb una de les taxes d'atur més elevades d'Europa i amb un fons de pensions totalment dilapidat. Però n'hi ha prou de saber quina és la naturalesa d'aquest Estat per comprendre que si l'any 2002 va fer un esperpèntic desplegament naval, amb torpedes antisubmarins, per un illot com Perejil, habitat només per cabres, quines barbaritats no serà capaç de fer per sotmetre Catalunya a l'opressió espanyola.

Les paraules més celebrades del discurs del president Puigdemont van ser les referides al nom que l'Estat espanyol ha posat a aquesta segona fase de l'atac contra Catalunya. El nom és "Operació Anubis" déu egipci de la mort i dels funerals, i guardià de les tombes. "Ja sabem de quina tomba són guardians", va dir el president, "una tomba que no és aquí, és al Valle de los Caídos". Capacitat de síntesi de Puigdemont per expressar el sentiment general i retratar l'Estat espanyol, un Estat que truca de matinada i que, mitjançant la violació flagrant dels Drets Humans, pretén imposar un règim dictatorial i de terror en una nació pacífica i democràtica com Catalunya. Gràcies per la vostra fermesa i lleialtat, president. L'1 d'octubre sortiran urnes de sota les pedres.

Cugat.cat , 29/9/2017
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1926
spacer.png, 0 kB