Inici
 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 19 maig 2013 |
 Són extraordinàriament didàctics els actes que fa el Cercle Català de Negocis arreu del país per explicar que el model econòmic i exportador de Catalunya no té cap possibilitat de sobreviure sense que el país sigui un Estat independent. Sense aquest estatus polític, Catalunya no només està condemnada a ser una comunitat autònoma més, sinó també una comunitat autònoma pobra. Joan Canadell, que és el secretari general del Cercle Català de Negocis, va fer un acte dies enrere a Sant Cugat per il·lustrar fil per randa aquestes asseveracions i explicar un munt de coses que els catalans han de saber i que els altaveus mediàtics de vocació espanyola amaguen.
La més important d'aquestes coses és que la independència posarà fi a l'escandalosa espoliació fiscal que pateix Catalunya per part d'Espanya, cosa que suposarà reduir l'atur a la meitat en només cinc anys. Però n'hi ha moltes més, de coses. Per exemple, hem de saber que el 99% de les empreses catalanes són petites o mitjanes i que Espanya les margina obertament, ja que el 95% del crèdit que concedeix el destina a les grans empreses. Això, a més, concorda amb la seva política -tant la del PP com la del PSOE- de gastar-se els diners que espolia a Catalunya fent obres faraòniques, amb aeroports i trens d'alta velocitat fantasmes, que costen milers de milions d'euros, que no serveixen absolutament per a res i que tenen com a objectiu afavorir els interessos ideològics i econòmics de l'oligarquia espanyola.
Els catalans hem de tenir present que som un país amb superàvit a la balança comercial, la qual cosa ens converteix en un país viable. I hem de saber també que no podem permetre que un país com el nostre, que té una economia com la d'Holanda, Bèlgica, Dinamarca o Suècia, estigui caient a trossos, totalment desballestat i amb una renda per darrere de Melilla. Nosaltres decidim: o Catalunya esdevé un Estat independent o desapareix com a poble.
Cugat.cat , 17/5/2013 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 16 maig 2013 |
 Cal demanar al govern de Catalunya que denunciï a les instàncies pertinents -especialment les europees- el reportatge repugnant titulat "La imposición y perversión del lenguaje" elaborat per la cadena pública ultranacionalista espanyola Telemadrid pel seu contingut catalanofòbic. Hi ha límits ètics que un mitjà de comunicació no pot traspassar sense rebaixar la professió periodística al nivell de la femta, i l'esmentat reportatge traspassa aquests límits amb escreix. Jo mateix em sumaré a la denúncia, si el govern m'ho demana, com a part afectada per la utilització de dos llibres meus -Senyor President i Èric i l'Exèrcit del Fènix; l'obra teatral-, com a elements associats a l'estalinisme i al nazisme. També hi apareix el cartell d'aquesta obra, que va ser estrenada al Teatre Borràs de Barcelona sota la direcció de Pere Planella, i els dos llibres que Èric Bertran va escriure sobre el seu cas personal després que l'Audiència Nacional espanyola (refregit del Tribunal de Orden Público franquista) l'acusés de terrorisme per demanar l'etiquetatge en català.
El reportatge, per altra banda, hauria de ser incorporat a les facultats de periodisme com a model del que n'hem de dir 'teleescòria', que és un graó més baix que la teleescombraria. Mentre aquesta última acostuma a fer brou de les misèries humanes per tal de fer negoci, la 'teleescòria' va més lluny i no té escrúpols a mentir, a manipular, a injuriar, a satanitzar i a servir-se de règims sanguinaris, com ara l'estalinisme i el nazisme, per criminalitzar els drets democràtics d'una col·lectivitat nacional. El reportatge, per tant -i aquest és l'element que les facultats de periodisme poden abordar a fons fins a despullar-lo-, esdevé per si mateix, imatge a imatge, paraula a paraula, entrevistat a entrevistat, l'exemple més il·lustratiu d'allò que, suposadament, denuncia. És a dir, que, qui vulgui saber a quins extrems de perversió del llenguatge pot arribar una cadena televisiva en la praxi de la catalanofòbia, només ha de mirar aquesta fètida producció de Telemadrid. Amb el nas ben tapat, això sí.
En el decurs del reportatge, Telemadrid utilitza talls de veu de polítics catalans en l'instant que pronuncien els mots "consulta", "consultar-nos", "dret a decidir" i "autodeterminació" per associar-los al nazisme, ja que els considera eufemismes d'independència; i, és clar, qui no diu obertament ‘independència' és un nazi. Això, però, no vol pas dir que Telemadrid sigui enemiga dels eufemismes i amant de la independència. En absolut. La intenció és una altra. El que vol Telemadrid és que els polítics catalans deixin d'emprar conceptes que són l'essència de la democràcia, i davant dels quals Espanya queda en fals internacionalment, i que parlin d'independència -moltíssims catalans també ho volem, però per altres raons-, per poder entrar en el cos a cos. I això no és pas perquè la independència no sigui un concepte tan essencialment democràtic com els altres -és el més elemental de tots!-, sinó perquè Espanya ha criminalitzat aquest mot sempre que vagi associat a Catalunya. Així, segons Espanya, la independència de Catalunya és antidemocràtica, reaccionària, totalitària i un munt de barbaritats més, de manera que qui la defensi, a més de blasfemar, també comet heretgia contra els dogmes de l'Espanya sagrada i eterna. I què diuen aquests dogmes? Doncs diuen que Catalunya no és un subjecte polític, diuen que els catalans no som ningú i que, consegüentment, la sola pretensió de ser algú ens converteix en nazis.
Finalment, en una altra mostra de perversió del llenguatge, Telemadrid parla d'"imposició" de la llengua catalana, cosa que és grotesca, ja que es tracta de la llengua pròpia i nacional del país. La imposició d'una llengua només és possible en un territori on no és llengua pròpia. Seria una imposició, per exemple, que el català pretengués ser llengua pròpia a Castella, això sí, de la mateixa manera que és imposició que el castellà pretengui ser llengua pròpia a Catalunya. Però un poble mai no es pot autoimposar la seva pròpia llengua per la senzilla raó que sense aquesta llengua no existiria com a poble.
Comparteixo les paraules del conseller de Presidència, Francesc Homs, quan diu que la praxi de Telemadrid "constata la baixa qualitat democràtica de l'Estat espanyol". Però caldria saber si, a banda d'aquestes paraules, el govern de Catalunya pensa fer alguna altra cosa o s'estima més resignar-se i transmetre el missatge que "contra Catalunya tot s'hi val". Estem parlant d'un fet gravíssim que no es pot negligir, ja que Telemadrid -que no només no s'ha retractat, sinó que s'ha reafirmat- llança en el seu reportatge dos missatges complementaris repugnants: d'una banda associa els drets nacionals de Catalunya a uns règims que van cometre milions de crims contra la humanitat; i, de l'altra, banalitza de manera subliminar aquell terror, atès que, sabent-se, com se sap, l'indiscutible tarannà pacífic i democràtic del poble català, hom pot arribar a concloure que el nazisme va ser un episodi força més insignificant del que diuen els llibres d'història. En altres paraules, alimenta les tesis del negacionisme per mitjà de la perversió del llenguatge.
El Singular Digital , 14/5/2013 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 13 maig 2013 |
 Javier Mariscal
Arribats aquí, Mariscal hauria de respondre's algunes preguntes. I dic "respondre's" perquè és ell qui s'enganya a si mateix, és ell qui palesa una gravíssima contradicció entre allò que diu i allò que fa. Les preguntes, en tot cas, són aquestes: si, segons diu, mai no li ha agradat cap bandera, com és que no s'ha expressat mai en els mateixos termes per referir-se a la festa de la Hispanidad i a les desfilades militars inherents? Com és que la Diada, que commemora la data en què Catalunya va veure arrabassades les seves llibertats nacionals per la força de les armes, li recorda el nazisme i no té res a dir sobre la celebració del 12 d'octubre, data darrere de la qual s'amaga un genocidi? Què tenia de nazi la manifestació de la Diada, en què prop de dos milions de persones van sortir al carrer per reivindicar el dret democràtic més bàsic, que és el dret de decidir per mitjà de les urnes? Si qui demana dirimir els conflictes a través de les urnes és un nazi, com n'hem de dir de l'Estat que li nega aquest dret? I, finalment, com és que es va prestar a dissenyar la mascota dels Jocs Olímpics del 1992? No ho sap, el senyor Mariscal, que els Jocs Olímpics són una apologia de les banderes? No ha comptat mai les banderes que s'hi exhibeixen? Com és que si no li agraden les banderes, va decidir formar part de l'esdeveniment més abanderat del planeta? Per diners, potser?
S'entén, tanmateix, que respondre aquestes preguntes sigui molt difícil per a un nacionalista espanyol com el senyor Mariscal, que l'any passat va signar un pronunciament contra la llengua catalana i que ara fa quinze anys ja formava part del Foro Babel i signava manifestos espanyolistes al costat d'il·lustres totalitaris com Albert Boadella. Per això, el més sensat que podria fer és demanar-se disculpes a si mateix per mentir-se i enganyar-se tan barroerament.
Nació Digital , 11/5/2013 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 13 maig 2013 |
 Hi ha un llibre al mercat que tots el catalans hauríem de tenir, perquè és un instrument valuosíssim per prendre consciència de l'escandalós desballestament que viu la llengua catalana gràcies a la nostra desídia i al menyspreu dels mitjans de comunicació. La llengua és l'eina principal de tot professional del periodisme –o dels qui s'hi guanyen la vida–, tant si és redactor, presentador, col·laborador o tertulià, i quan aquest professional, a més de no dominar-la, la menysprea fins al punt de trepitjar-la sense voluntat de millora i sense que els seus directors li'n diguin res, és obvi que la situació és molt greu.
El pitjor de la degradació del català, tanmateix, no és només que sigui escandalosa –encara bo, si només fos això!–, el pitjor és que avança a passes de gegant tot convertint-lo en un patuès de l'espanyol. És a dir, en catanyol. Per això em sembla esplèndid el manual que ha escrit en Pau Vidal, titulat Catanyol.es (El catanyol es cura), amb format de butxaca i a un preu de poc més de sis euros, ja que és una eina de consulta molt didàctica i plena de sentit de l'humor. En aquest petit tast, però, perquè hi càpiguen més exemples, ometrem l'explicació que acompanya cada cas.
Com el vol, el pernil?
Exemple d'ús: "Normal, primet o en 'virutes'?"
Ús correcte: "Normal, primet o en encenalls?"
La setmana del fred siberià
Exemple d'ús: "De moment la neu encara no ha 'quallat'."
Ús correcte: "De moment la neu encara no ha pres / agafat."
Un pioner
Exemple d'ús: "Volia ser el primer a 'donar' un pas important..."
Ús correcte: "Volia ser el primer a fer un pas important..."
A cal tastavins
Exemple d'ús: "Apunteu-vos a la primera 'cata' de la temporada."
Ús correcte: "Apunteu-vos al primer tast de la temporada."
L'empleat, a la finestreta
Exemple d'ús: "Vol que li actualitzi 'la conta'?"
Ús correcte: "Vol que li actualitzi el compte?"
El director, a la sala de conferències
Exemple d'ús: "'La deuta pública' s'està fent insostenible."
Ús correcte: "El deute públic s'està fent insostenible."
A la programació televisiva
Exemple d'ús: "Viure una 'Nit Bona' inoblidable."
Ús correcte: "Viure una nit de Nadal inoblidable."
Xat universitari amb escriptor
Exemple d'ús: "Haurien de ser 'suficientment' ràpids perquè..."
Ús correcte: "Haurien de ser prou ràpids perquè..."
Et demanen
Exemple d'ús: "Que 'està' en Lluc?"
Ús correcte: "Que hi és, en Lluc?"
Carta al director
Exemple d'ús: "Dir que la culpa és dels professors no és 'de rebut'."
Ús correcte: "...dels professors no va enlloc / no té ni cap ni peus."
Un mecànic diligent
Exemple d'ús: "La moto? 'En quant' la tingui llesta t'aviso."
Ús correcte: "Tan aviat com la tingui (tindré) llesta..."
I a tu no t'hi van convidar
Exemple d'ús: "Va ser la 'boda' més multitudinària que..."
Ús correcte: "Va ser el casament més multitudinari que..."
I, per acabar, una perla sobre morts que s'aixequen sols. En lloc de dir que "no van poder aixecar el cadàver fins que no va comparèixer el jutge", el redactor del Telenotícies ens diu això: "El cadàver no es va poder aixecar..."
Racó Català , 9/5/2013 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 11 maig 2013 |
 Giovanni Boccaccio (1313-1375)
El Decameró situa l'acció entre la fi de l'Edat Mitjana i la proximitat del Renaixement i gira entorn d'un petit grup de nois i noies florentins que, per fugir de la pesta, passen deu dies al camp explicant-se històries eròtiques i divertides que mostren la societat d'aquella època i els canvis que es van produir en la mentalitat dominant. Boccaccio, per altra banda, pensa més en les dones com a lectores, que no pas en els homes, ja que a elles no els era possible anar a estudiar a Atenes, a París o a Bolonya. Per això ell les empeny a pensar per si mateixes, alliberant-se de certs atavismes, i es recrea en les històries que parlen d'infidelitats matrimonials i de marits banyuts.
Recordem, per exemple, el marit avariciós que, ficant-se dins d'una bóta de vi per netejar-la i seguint les indicacions de la seva dona, des de fora -"ara grata aquí, ara grata allà"-, no veu com aquesta, mentrestant, es lliura a un altre home que li fa l'amor per darrere. També és divertida la història d'un jove hortolà anomenat Masetto de Lamporecchio que, fingint-se mut en un convent de dones casades amb Déu, acaba essent l'amant de totes elles fins que un dia, fatigat de tant frenesí, no es pot aguantar més i parla. Les monges, però, pensen que ha estat un miracle i el convencen perquè es quedi a viure amb elles, de manera que passen els anys i Masetto es mostra cada cop més agraït a Déu, ja que troba que és molt generós amb un home com ell, que li posa les banyes cada dia.
Cugat.cat , 10/5/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 08 maig 2013 |
 Clara Ponsatí
Tanmateix, que el totalitarisme espanyol sigui tan visceral que ni tan sols tingui sentit del ridícul no resta gravetat a la qüestió. Fixem-nos que estem parlant de pura llibertat d'expressió, estem parlant del cas d'una persona que pateix una represàlia governamental pel simple fet d'expressar amb extrema correcció el seu punt de vista sobre el dret a la llibertat de Catalunya en una entrevista. Sembla increïble, però és veritat, ja que suposa la recuperació d'un concepte abolit per totes les constitucions democràtiques. Em refereixo al delicte d'opinió. L'opinió és inherent a l'ésser humà perquè és la conseqüència directa de la seva facultat de pensar, de la seva capacitat de raciocini, i, per tant, castigar professionalment algú per haver fet ús d'aquest dret elemental és una acció que només pot ser qualificada de repugnant.
La Universitat de Georgetown ja ha dit que vol que Clara Ponsatí continuï treballant amb ells com estava previst, però es troba que no la pot contractar unilateralment perquè el conveni amb el ministeri d'Educació espanyol estableix que tot contracte ha de tenir el vist-i-plau de les dues parts i, en aquest cas, Espanya ha bloquejat la via administrativa després de rebre pressions de la seva ambaixada a Washington. El fet, com és lògic, ha tingut un gran ressò i un dels mitjans de comunicació més sorpresos ha estat la cadena que la va entrevistar inicialment. Per això, d'ara endavant, en ser entrevistada per Al Jazeera o per altres mitjans internacionals, Clara Ponsatí farà bé d'aclarir-los que Espanya està governada per un partit polític que no ha condemnat mai el franquisme i que va ser fundat per un exministre del règim de Franco, un règim de terror que va cometre milers de crims contra la humanitat. Dos petits detalls que Alícia Sánchez-Camacho i Enric Millo sempre amaguen en les esperpèntiques lliçons de democràcia que imparteixen a través dels telenotícies.
El Singular Digital , 7/5/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 05 maig 2013 |
 Hi ha molts catalans que, per més que hi pensen, no acaben de trobar les raons per les quals els catalans d'avui hem fet de la dignitat una andròmina i de l'assertivitat una radicalitat. "No érem pas així, abans, nosaltres!", diuen. "Abans érem gelosos i abrandats defensors de les nostres llibertats. Com pot ser que ara siguem un poble submís i resignat? Que no tenim sang a les venes?" Són preguntes que semblen no trobar una resposta aclaridora, però sí que la tenen. El problema és que volem explicar-nos el present, en contrast amb el passat, sense tenir en compte les vivències del camí. Em refereixo al fet que obviem que una col·lectivitat és la suma d'allò que ha viscut, i el que hem viscut els catalans en els darrers tres segles ha estat una agressió sistemàtica destinada a esborrar per sempre la nostra personalitat jurídica, nacional, cultural i lingüística; cosa que ha deixat un pòsit de por que ens tenalla i que ens mina la moral. De fet, no cal que ens moguem del 2013 per veure que aquest objectiu roman inalterable per part del PP, del PSOE i del Tribunal Constitucional espanyol.
Tanmateix, les coses han fet un tomb espectacular en els darrers quatre anys. Les noves generacions de catalans s'han alliberat de la terrible herència de la por i han decidit recuperar la dignitat de Catalunya i situar el país en el punt de mira del món com a futur membre de les Nacions Unides.
Amb aquestes línies, per tant, vull encoratjar el lector a endinsar-se en les pàgines del llibre La història indignada dels catalans, de Xavier Escura, ja que precisament reconstrueix el trajecte que hem recorregut abans d'arribar fins aquí. A través d'episodis que ens mostren l'obsessió malaltissa espanyola de sotmetre Catalunya, Escura ens parla de l'adulteració de la història, de la catalanofòbia, dels botxins de la llengua, dels no-nacionalistes, del nacionalisme espanyol actual, del parany assimilista d'un fals progressisme... Fem-ne un petit tast.
- Sobre l'espanyolisme català d'esquerres diu: "Només cal recordar la llarga polèmica que va desfermar la creació del Museu d'Història de Catalunya (1995), criticat amb virulència pels sectors autoconsiderats ‘progressistes', abans fins i tot que es donés a conèixer el projecte museogràfic".
- Sobre la llengua: "Als indocumentats que avui gosen defensar un hipotètic bilingüisme ja d'origen a Catalunya, cal recordar-los que el castellà hi va ser una parla estranya ben bé fins al final del segle XVIII. I una parla molt minoritària fins a mitjan segle XX".
- Sobre la democràcia espanyola: "Avui ja no és cap secret que l'adveniment de la democràcia a l'Estat espanyol va ser més fruit de l'esforç conscient i interessat dels successors del franquisme per adaptar-se i sobreviure als nous temps, que no pas un triomf propi de l'oposició democràtica antifranquista".
- Sobre el federalisme: "Un model d'Estat plurinacional, o simplement federal, és una quimera, una il·lusió que avui només defensen quatre socialistes catalans i dos mallorquins sense gaire fe ni esperança. Perquè és un model que a Espanya absolutament ningú no se'l creu. No figura ni en el seu ADN, ni en el seu esperit fundacional, ni en el seu currículum històric, ni en el seu imaginari col·lectiu".
La història indignada del catalans, de Xavier Escura, és un llibre que ajuda a reflexionar sobre tot allò que hem estat, sobre tot allò que hem viscut, sobre el genocidi cultural que hem patit, sobre l'Estat que ja érem i sobre l'Estat que molt aviat tornarem a ser.
Diari de Sant Cugat , 5/4/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 05 maig 2013 |
 Aquests dies, gràcies al testimoni del jove Isaías Alonso, un santcugatenc que va participar en la fatídica marató de Boston d'enguany, ens hem assabentat de la desídia a què va arribar el consolat espanyol d'aquella ciutat nord-americana quan, malgrat l'atemptat terrorista que es va produir, amb tres morts i cent setanta ferits, no va tenir escrúpols a tancar les seves portes negant-se a atendre les moltes persones amb passaport espanyol que s'hi adreçaven. La resposta del cònsol va ser aquesta: "És l'hora de plegar". I ho va fer. Com qui tanca un quiosc o una bugaderia, el senyor Pablo Sánchez-Teran i la resta de funcionaris van tancar la porta del consolat i se'n van anar cap a casa.
El desvergonyiment d'aquesta gent arriba a l'extrem d'haver dit que si algú volia saber el nom de les víctimes el que havia de fer era telefonar a tots els hospitals i preguntar-ho. Talment com si els participants estrangers en la marató i els seus acompanyants sabessin quants hospitals hi ha a Boston i com es diuen. Ves per on, és aquesta, justament, la tasca de tot consolat: fer de pont administratiu entre el país receptor i el país d'origen dels nouvinguts. Era, per tant, el cònsol espanyol qui havia de saber el nombre d'hospitals que hi ha a Boston, era ell qui havia de fer les trucades i era ell qui havia de tenir la llista amb la nacionalitat de les víctimes. Recordem que Sánchez-Teran és el mateix individu que, ara fa nou anys, quan era cònsol a l'Argentina, va replicar les crítiques contra Espanya per la festa de la Hispanidad dient que els pobles colonitzats "estarien molt pitjor amb les civilitzacions inca, asteca, maputxe, sioux o apatxe".
Doncs bé, aquestes són les institucions espanyoles que els catalans mantenim amb els diners que ens són espoliats dia rere dia a un ritme de 698 euros per segon. Per cert, com és que l'atemptat de Boston ha estat notícia preferent dies i dies i, en canvi, no se n'ha dit res, de l'atemptat en una marxa popular a Somàlia? Com és que tres morts nord-americans són més importants que trenta morts somalis?
Cugat.cat , 3/5/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 03 maig 2013 |
 Són molts els espectadors que aquests dies s'han queixat enviant cartes als diaris davant la febre retoladora que, d'uns mesos ençà, sembla haver posseït TV3. Em refereixo als subtítols que apareixen constantment en els telenotícies o programes diversos, substituint les veus en off, cada vegada que apareix algú que no parla en català o en espanyol. "Si vull llegir, agafo un llibre", diuen algunes veus. I la queixa té sentit, perquè els subtítols a la petita pantalla tenen una mida molt més reduïda, i per tant més incòmoda, que a la pantalla gran. A més, hi ha dos elements negatius afegits. En primer lloc, no tots els espectadors tenen quinze o vint anys i una vista aguda. Els espectadors que superen la mitjana edat necessiten més temps per identificar les lletres, i tot sovint es queden a mitges perquè el seu ritme de lectura topa frontalment amb l'accelerat ritme televisiu. Encara no han acabat de llegir, que el rètol ja ha desaparegut. Per altra banda, hi trobem textos molt atapeïts. Molt més que a la pantalla gran. I es que mentre el cinema acostuma a subtitular diàlegs, la televisió acostuma a subtitular declaracions, cosa que sovint obliga a encabir-hi un munt de text en un sol rètol. Vull dir que, en cas de dividir aquell text en dos rètols per fer-hi les lletres més grosses, el temps per a cadascun seria tan breu que no hi hauria temps de llegir-ne cap.
Davant d'aquesta situació, i tenint en compte la conjuntura actual, hi ha persones que atribueixen la supressió de les veus en off a una retallada pressupostària, però no és cert. La mesura de TV3 que comentem no té un mòbil econòmic, el mòbil és polític. D'entrada, cal dir que només les veus en off de programes específics són remunerades –una remuneració insignificant–, totes les altres, les dels telenotícies, pertanyen als mateixos redactors i són de franc. A més, si fos una qüestió econòmica, TV3 deixaria de doblar al català les pel·lícules que projecta, que això sí que té un cost significatiu. Fixem-nos, si no, en l'actitud de 8TV en aquest terreny. Aquesta cadena només projecta en català les pel·lícules que la Generalitat o TV3 ja han doblat prèviament. Tota la resta les projecta com si fos Tele-5 o Tele-Madrid: en espanyol.
La mesura, com dic, és política. I no ve de TV3, sinó de la Generalitat. Per a TV3, la retolació sistemàtica suposa una feina suplementària i més laboriosa en les tasques de postproducció que no pas les veus en off, que són veus professionals, homologades lingüísticament per la mateixa empresa i amb un nivell d'eficiència que es tradueix en velocitat. L'ordre de subtitular-ho tot respon a la il·luminació que algú "de més amunt" ha tingut amb aquest argument: "Hem de ser com Finlàndia, on la televisió no dobla res". Sobre el paper, sembla una mesura lògica i cosmopolita. Però quan l'analitzes t'adones que el substrat que l'origina és provincià, perquè, si veritablement aquestes autoritats tenen tant d'interès a imitar Finlàndia, per què no imiten també la seva normalitat nacional? Per què no imiten Finlàndia convertint Catalunya en un Estat? Ah, sí, és clar. És més fàcil jugar a creure'ns que som un Estat, que no pas ser-ho de debò. Per això sentim tants polítics que comparen Catalunya amb estats com ara Dinamarca, Holanda o Suècia, però que no fan res perquè Catalunya tingui el mateix rang internacional que Dinamarca, Holanda o Suècia. Volem menjar truita, però amaguem l'ou. I de la mateixa manera que sense ou no hi ha truita, sense Estat no hi ha nació catalana.
L'ordre de retolació sistemàtica imposada a TV3, per altra banda, demostra els despropòsits que pot arribar a cometre algú que desconeix profundament la matèria sobre la qual legisla des d'una taula de despatx. El primer punt és que a Finlàndia tota la població té en anglès la mateixa competència que pugui tenir en espanyol un català del sud o en francès un català del nord. A Catalunya, en canvi, la gent plenament competent en anglès és molt poca per la senzilla raó que l'anglès, a diferència de molts països europeus, no és la segona llengua del país i perquè, com tots els pobles que han patit la bota del feixisme, no té tradició de veure films en versió original. Aquí s'ha doblat sempre tot. I no precisament al català. Jo, personalment, estic a favor de la supressió del doblatge en el cinema. Però és obvi que mentre hi hagi doblatge a l'espanyol hi ha d'haver doblatge al català. Doblatge de debò, no pas la vergonya actual.
Un altre punt incongruent és que les declaracions d'un actor o d'un director en un programa cinematogràfic apareguin subtitulades i que els fragments dels films que es projecten durant tota l'emissió siguin doblats. I, a més, no pas doblats al català, sinó a l'espanyol! El qui ha dictat la norma, a més, ha oblidat que les declaracions no tenen tota l'estona el personatge en pantalla, ja que, mentre parla, s'aprofita el temps per projectar imatges. Però, és clar, mentre l'espectador llegeix no veu les imatges esmentades, i si les mira, no s'assabenta del que n'està dient l'entrevistat. Per això hi ha el sistema dual, perquè qui domini la llengua d'un film, sigui l'anglès, l'alemany, el japonès, etc., en tingui l'opció.
Finalment, sobta que es menyspreï un col·lectiu no pas multitudinari, però sí significatiu, com és el de les persones cegues. S'equivoca qui pensa que els cecs no tenen televisor. I tant, que en tenen! Òbviament, no en veuen les imatges però escolten tot el que s'hi diu. Ara, en canvi, per culpa de la febre retoladora, ni ho veuen ni ho poden sentir. Tot un detall de TV3.
El Singular Digital , 30/4/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 30 abril 2013 |
 Ells potser no ho saben, però són dos cadàvers polítics. Es diuen Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Tots dos són un llast per a les seves respectives formacions i no passarà gaire temps sense que aquestes decideixin llançar-les al buit com a única solució per poder-se enlairar. Duran i Lleida s'ha convertit en un problema cada cop més insostenible per a Convergència Democràtica i és avui el principal enemic que té el president Mas, fins al punt que en les passades eleccions, sumant-se a la caverna espanyola, va fer unes "oportunes" i ben planificades declaracions per tal de restar vots a CiU. I Sánchez-Camacho, a més de revelar-se com una màquina de perdre escons en benefici de Ciudadanos, ha pastifejat –encara més– el nom del PP amb l'afer de La Camarga. De fet, la difusió de les seves paraules en l'esmentat restaurant l'ha mostrada com un càrrec polític habituat a gastar-se 900 euros en bosses de pell de cocodril, cosa que ha fet que molta gent es pregunti d'on treu els diners. Del sou, de les dietes o dels extres?
Duran, per la seva banda, creia haver trobat en el confederalisme la maniobra perfecte per fer-se passar per catalanista sense ser independentista. Però algú li va comunicar que Catalunya no es pot confederar amb Espanya sense ser independent, ja que la confederació només és possible entre iguals, i, d'aleshores ençà, va dient que la independència de Catalunya ha de durar només "un instant", talment com un flaix. Duran, per tant, vol que Catalunya sigui independent per dir immediatament que vol ser dependent. I és que el líder d'Unió i Sánchez-Camacho són dues cares d'una mateixa moneda. El primer, quan era jove, segons explica Eugeni Casanova en el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, "exercia el càrrec d'animador del Cara al sol" a l'institut de Tamarit de Llitera amb "molt d'entusiasme" i denunciava amb "posat altiu" els companys que "no s'hi esforçaven". La segona, sempre delerosa de sortir a la tele, demana la dimissió del president de Catalunya, per haver iniciat un procés sobiranista. Curiosament, ves per on, no va demanar mai la dimissió de Fraga Iribarne per haver estat ministre feixista i fundador del seu partit. Al contrari, continua glosant-ne la figura.
Quina llàstima que Duran i Lleida i Sánchez-Camacho no s'adonin que els minuts de glòria que esgarrapen cada dia en els telenotícies amb les seves misèries, lluny de ser acumulatius, s'esvairan com un sospir i els seus noms no significaran res en la història del nostre país. Res de res. L'únic que podrien fer per mirar d'ennoblir mínimament la seva imatge futura seria presentar la dimissió. Però no ho faran perquè el cinisme, l'arrogància i els deliris de grandesa que arrosseguen estan per damunt d'una lleialtat a Catalunya que mai no han tingut.
Nació Digital , 27/4/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 29 abril 2013 |
 Estic completament d'acord amb les recents declaracions de l'escriptor Albert Sánchez Piñol a Cugat.cat, sobre la degradació de la diada de Sant Jordi. Sánchez Piñol ha dit que "Sant Jordi s'ha convertit en una deplorable signatura de llibres" i en una competició per saber quin és el llibre més venut, tot fent creure que allò molt venut és bo i allò poc venut és dolent. És, per tant, una festa de les lletres que ha acabat esdevenint una festa dels números. I té raó.
En això, a més, hi tenen molta responsabilitat bona part dels editors i els mitjans de comunicació més importants. Tots dos, els primers per afany indiscriminat de negoci, i els segons per afany irreflexiu de titulars, han acabat desvirtuant la Diada dels valors que van fer que arrelés, alhora que n'han fet un simple aplec de rostres i llibres mediàtics. En aquest sentit, ja he comentat alguna vegada la vergonya aliena que vaig sentir, anys enrere, en el decurs d'un Sant Jordi, quan vaig ser testimoni de la solitud d'un escriptor gegantí com Jesús Moncada en coincidir en una mateixa parada amb un parell d'autors mediàtics davant dels quals s'amuntegava la gent delerosa de veure'ls de prop i d'obtenir-ne una signatura.
És innegable que el llibre, a més de ser un element cultural, també és un element de consum. Això és obvi. Però si potenciem la segona part en detriment de la primera, allò que n'obtenim cada 23 d'abril no és la Diada del Llibre, sinó la Diada del Consum. Jo, com Sánchez Piñol, també penso que cal preservar Sant Jordi, perquè és "un gran valor exportador del país" i perquè la imatge de les ciutats de Catalunya, amb tot de gent amb llibres i roses a les mans, és formidable. Tanmateix, s'imposa una reflexió a fons sobre la deriva consumista en què es troba. Hauríem d'anar amb compte, ja que pot ser que ens passi el mateix que li va passar a l'amo de la faula grega de la gallina dels ous d'or: qui tot ho vol, tot ho perd.
Cugat.cat , 26/4/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 26 abril 2013 |
 Un senyor amb 40º de febre i amb dolor a tot el cos va al metge perquè el guareixi. El metge li demana que s'estiri a la llitera, li fa una exploració minuciosa, el mira amb cara de preocupació i, per estar-ne més segur, el torna a explorar de dalt a baix. En acabat, li demana que s'assegui i, sense canviar d'expressió, li diu: "Vostè està a 40º de febre". "Sí, sí, ja ho sé", respon el malalt, "per això he vingut". "Oh, però és que 40º és molt!", remarca el metge. "I tant, i tant!", corrobora el malalt, "per això sóc aquí". "Sí, sí, és clar", continua el metge, "però és que el mal que li fa tot el cos i aquesta febre van units, eh?" "Ja ho pot ben dir, ja", torna a corroborar el pacient. "Realment constato que el seu estat és molt greu i que així no pot seguir", adverteix el metge. "Ho sé, ho sé", diu el pacient. "Però molt greu!", insisteix el metge. "En sóc molt conscient, doctor", referma el pacient. "No sé què en farem, de vostè. Mare de Déu!", es lamenta el metge. Finalment, com que la visita sembla que ha arribat a un punt mort, el pacient s'aixeca, s'acomiada i se'n va capcot.
No es pot negar que aquest metge té raó, el pacient està molt malalt. Fins i tot ha encertat el diagnòstic dels 40 graus de febre. Però no ha aportat cap solució. S'ha limitat a constatar una realitat sense cap més iniciativa que la d'anar repetint tot allò que el pacient ja sabia. El pacient, per sort, pot canviar de metge. Però què pot fer un país quan la seva classe política adopta la mateixa actitud que la del metge esmentat? Els catalans ja sabem que estem molt malament, ja sabem que la situació és molt greu, gravíssima, i que si no actuem desapareixerem com a poble. N'hi ha prou de viure a Catalunya i no ser espanyolista, per ser-ne conscient. De fet, la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre passat va ser l'expressió d'aquesta consciència. Prop de dos milions de persones van sortir al carrer no pas perquè els polítics els diguessin el que ja sabien, sinó perquè aquests, després d'escoltar-ne el missatge, actuessin en conseqüència. De moment, però, només hem vist declaracions i contradeclaracions especialment dissenyades per sortir als telenotícies, talment com si el pas del temps anés a favor nostre i ens poguéssim permetre el luxe de fer-la petar mentre l'adversari es consumeix.
El problema és que els qui ens consumim som nosaltres. Qui de debò es consumeix és Catalunya. I si algú considera que de la Diada ençà sí que n'hi ha hagut, de canvis, i que la Catalunya d'avui no és la mateixa que la de fa set mesos, caldrà dir-li que té raó. I tant, que n'hi ha hagut, de canvis! Catalunya està avui més endeutada i té més gent desesperada i a l'atur que no pas en el setembre de 2012. Catalunya té avui uns serveis socials, unes infraestructures i uns drets individuals i col·lectius més degradats que aleshores. I sí, ja sabem que tot això és conseqüència de l'espoliació espanyola de Catalunya, ja sabem que ens roben milers de milions cada any i que de les engrunes que ens llancen per poder subsistir ens cobren interessos. Uns interessos que augmenten el nostre deute i que ens empobreixen per moments. I també sabem que els atacs a la nostra llengua i al nostre sistema educatiu són explícitament franquistes i catalanofòbics. Però allò que preguntem als nostres polítics és què estan fent ells per capgirar aquesta situació.
I els ho preguntem, perquè sabem de sobres que l'estat en què ens trobem és insostenible i que la solució, l'única solució possible, és constituir-nos en un Estat independent. Per tant, estimats polítics, no cal que repetiu les nostres pròpies paraules darrere un faristol o davant d'una càmera de TV3 com si haguéssiu descobert la sopa d'all. Allò que ens heu de dir és què esteu fent per convertir Catalunya en un Estat independent en un futur immediat. Ho hem de saber perquè hi tenim dret i perquè només en els quatre minuts que heu trigat a llegir aquest text hem estat espoliats per valor de 167.520 euros. Som, consegüentment, fent un símil futbolístic, l'equip que, tot i estar perdent, es dedica a perdre temps com si guanyés. És a dir, ens han declarat la guerra i nosaltres, com les nenes maques del dematí, ens alcem i reguem el nostre jardí.
El Singular Digital , 23/4/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 21 abril 2013 |
 El catalans som un poble que estima la seva llengua; l'estimem molt més del que convida a pensar el fet que la degradem, l'encongim o l'amaguem dia rere dia. Vull dir que per més que semblem indiferents al fet que la nostra llengua sobrevisqui o mori, no és així; altrament no hauria resistit els intents ferotges i constants amb què Espanya i França intenten extingir-la des de fa segles. Una altra cosa són els efectes administratius i psicològics que ha tingut en nosaltres la invasió armada que vam patir. Això salta a la vista. El problema, per tant, no és de manca d'estima per la llengua, sinó d'acomplexament nacional provocat per un secular sentiment de derrota. Pensem que no hi ha cap col·lectivitat humiliada i inferioritzada que pugui tenir confiança en si mateixa. Cap ni una. I això fa que, tot i estimar la llengua, no gosem impedir que una altra ocupi el seu lloc. Al contrari, per por de rebre la recriminació d'alguns catalans més acomplexats que nosaltres, titllant-nos de tancats per exigir el nostre dret a viure en català als Països Catalans, acotem el cap i n'admetem la marginació.
En aquest sentit, és altament pedagògic el llibre Qui estima la llengua, la fa servir, del psicòleg Quim Gibert (Barcanova, 2013), ja que, per mitjà de metàfores altament il·lustratives, el lector s'adona dels efectes letals que pot tenir un dèficit d'autoestima en els valors i en el patrimoni cultural d'una societat. Gibert, per exemple, ens parla de la incomoditat psicològica que experimenten molts catalans a l'hora de parlar en català amb un hispanoparlant que els entén perfectament, cosa que no passa a l'inrevés: "¿No és un símptoma de desarmament emocional cap a les nostres coses que els catalanoparlants es passin a l'espanyol tot just començar? A hores d'ara, gairebé tothom entén el català. [...] Tot i així, una pressió ambiental, de la qual poques vegades tenim consciència, provoca que els catalans no suportem mantenir habitualment una conversa en la nostra llengua amb un castellanoparlant local. Aquesta situació ens supera de tal manera que impedeix que decidim lliurement la llengua, i que acabem parlant espanyol sense haver-ho triat conscientment. [...] ¿No és un poble descentrat i sense timó aquell qui renuncia tan fàcilment a parlar la seva llengua en el seu propi territori? [...] Us imagineu un alemany que se sentís incòmode per parlar en alemany a Alemanya? Qui pensi que quan parla castellà ho fa per pròpia voluntat, el convido a fer servir només el català durant uns dies. [...] Qui viu pendent de tenir contents els altres, no és amo del seu destí."
Aquest tarannà resignat i submís que mostrem parlant en espanyol es fa palès fins i tot en els casos en què hi ha una diferència jeràrquica a favor nostre. Em refereixo al fet que, per bé que sempre és el subordinat qui s'esforça a parlar la llengua del seu cap o del propietari de l'empresa en la qual treballa, en el cas de Catalunya són aquests últims els qui, en lloc de parlar en català, s'esforcen a parlar la llengua del subordinat. I és que, ves per on, el subordinat, com a membre d'una col·lectivitat nacional amb un Estat opressor al darrere, puja d'estatus en matèria lingüística sempre que interactua amb un catalanoparlant, per més alt que sigui el càrrec que aquest ocupi. En definitiva, els papers canvien i el subordinat es converteix en cap i el cap en subordinat.
En el capítol sobre la violència simbòlica, Gibert recorda que "tant en el sector de les agències de viatges com en el de les assegurances, les joguines, els automòbils, les noves tecnologies..., la nostra llengua no acostuma a ser-hi en les indicacions d'ús del producte. La majoria de catalans no se senten menystinguts per això i, per tant, no ho viuen com una desconsideració. Em canvi, és difícil d'imaginar que un manual d'instruccions d'una afaitadora ignori el castellà o el francès. Madrid i París, amb el suport de l'opinió pública, posarien el crit al cel i no dubtarien a qualificar aquest tracte de discriminatori."
Un aspecte interessantíssim vinculat a aquesta violència simbòlica és que som nosaltres mateixos, els catalans, els qui acabem criminalitzant la nostra pròpia llengua, fins al punt de veure-hi una imposició en tots aquells espais en què malda per normalitzar-se. Les lleis i coaccions sense escrúpols d'Espanya per aconseguir la substitució lingüística a Catalunya, en canvi, ens passen totalment desapercebudes. El llibre ens diu que "el govern català no disposa d'estructures de coacció, amb la qual cosa, quan emprèn mesures a favor del català, fàcilment són visibilitzades. I els seus efectes, tot sovint, són percebuts com a imposicions. Això explica que l'actual llei del català hagi estat aplicada amb poc convenciment. I que en altres àmbits, com ara les infraccions de trànsit, la Generalitat de Catalunya sigui estricte. No aplicar la llei amb el mateix rigor transmet incoherència i poca seriositat; afebleix, en definitiva, aquesta institució de govern."
Un dels grans al·licients del llibre Qui estima la llengua, la fa servir, que en té molts, és que obliga el lector a replantejar-se certes actituds indolents o claudicants que pugui tenir inconscientment en aquest sentit i li mostra que hi ha altres nacions sense Estat, com ara el Quebec, molt més assertives lingüísticament que la nostra. A Espanya ja no li cal prohibir el català com abans, perquè, ja sigui per indiferència o per covardia, els mateixos catalans la convertim en una llengua prescindible i de segon ordre. Just al contrari del que passa al Quebec, on el francès, malgrat la força de l'anglès, és la llengua oficial única i vehicular del país. Aquí, en canvi, en ple procés sobiranista, ja hi ha veus il·luminades que estan perpetrant la mort de la llengua catalana en considerar que en un Estat català independent l'espanyol ha de ser també llengua oficial. És a dir, exactament el mateix estatus que avui. Són veus que, en el seu afany per semblar més universals que l'univers, no volen saber que la cooficialitat d'una llengua forta i d'una llengua feble significa, irremissiblement, la desaparició de la segona. Quim Gibert, tanmateix, acaba amb un missatge encoratjador quan ens recorda que "hi ha materials capaços de tornar al seu estat inicial malgrat haver estat sotmesos a una gran pressió." D'això se'n diu resiliència. Som un poble resilient. En llengua, caldrà veure si és veritat.
Lletres , núm. 58, abril-maig, 2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 21 abril 2013 |
 Arcadi Oliveres i Teresa Forcades
A mi, personalment, no em sembla malament, l'aparició d'aquesta plataforma, per bé que tinc dubtes seriosos sobre la viabilitat d'algunes de les seves propostes. Em temo, per exemple, que una sortida de l'OTAN i una expropiació de la banca privada generaria molt poca empatia amb els països que hauran de donar suport a la nostra independència. Catalunya, al capdavall, serà allò que els catalans vulguin, i quan sigui un Estat tindrà governs de diferents colors, d'acord amb els diferents cicles electorals. És a dir, que de vegades guanyaran les opcions d'esquerra i d'altres les de dreta, com passa a totes les democràcies.
Per això, als detractors de l'esmentada plataforma, cal dir-los que si és lògic que existeixi Unió Democràtica, que és un partit cristianodemòcrata de dretes, per què no hauria de poder existir una opció cristianodemòcrata d'esquerres? Una altra cosa és que hi hagi dubtes sobre la utilitat d'aquesta opció, més enllà del fet religiós. Jo, aquesta utilitat, no la veig per enlloc, atès que la demanda d'una democràcia participativa i d'una fiscalitat justa, el dret al propi cos i a un habitatge digne i el no a la guerra i a la violència de gènere són les mateixes opcions que defensa la CUP. I suposo que no es tracta de restar vots a la CUP, oi que no?
Cugat.cat , 19/4/2013 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 19 abril 2013 |
 És un plaer afegit, la lectura del llibre 40 plaers. Petites coses que fan la vida més dolça, del poeta santcugatenc Daniel Ruiz-Trillo. Ho és, perquè, com indica el seu subtítol, parla de totes aquelles vivències que, sense ser importants o transcendents per si mateixes, són imprescindibles per gaudir de la vida: fer un pícnic, fer una migdiada, llegir el diari, mandrejar, veure el mar, anar al cinema, cuinar per a la persona estimada, sortir al carrer la diada de Sant Jordi, caminar pels carrers de Venècia o, senzillament, sentir-nos estimats. Fem-ne un petit tast:
- 'El pantà': 'El segon dia que la vaig veure era, de nou, al costat de la figuera. Jo volia figues i li vaig demanar ajuda. Ella em va ajudar a collir les figues més altes, tot fent-me d'escala. Les vam menjar, junts, a peu de carretera, i cada vespre fèiem el mateix, fins que ella marxava i jo baixava per la carretera que portava al pantà. Un vespre, em va dir el seu nom: Georgina.'
- 'Antònia Font': 'Ells són més que un grup de música. Són una manera de viure.'
- 'El cinema': 'Però encara hi ha taquilles, encara hi ha entrades que s'estripen, seients que cal cercar, encara hi ha foscor on es pot intimar, on es creuen les mirades furtives.'
- 'L'amor': 'M'agrada veure la seva cara i escoltar la seva veu. Després de veure-la, el món se'm torna més clar, tot llueix i la gent és més amable. El meu somriure com un tall de síndria s'encomana i tothom balla. La música sona pels altaveus del món. Cada dia és festa major.'
Com veiem, Ruiz-Trillo, que és professor de català a l'institut Angeleta Ferrer, de Sant Cugat, ha fet un llibre centrat en quaranta moments de la realitat quotidiana. Quaranta moments que, de fet, són trenta-nou, ja que l'autor, al final, ens deixa una pàgina en blanc per tal que siguem nosaltres, els lectors, els qui hi escrivim els nostres plaers més íntims.
Cugat.cat , 12/4/2013 |
|
| << Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>
| | Resultats 1 - 15 de 1395 |
|
|
