spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Llengua i justícia, miralls de la llibertat nacional d'un poble Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 maig 2019
(Amb la reproducció d'aquest text a Racó Català, vull correspondre a l'amabilitat de les moltes persones que m'han demanat la publicació del parlament que vaig fer en l'acte de lliurament dels XVI Premis Nacionals Joan Coromines, que va tenir lloc a Pallejà, Baix Llobregat, el 20 de maig de 2017, organitzat per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua.)

Llengua i justícia, miralls de la llibertat nacional d'un pobleAmb la d'enguany, són ja setze les edicions que s'han celebrat dels Premis Nacionals Joan Coromines, des que l'any 2002, la CAL, prenent com a referent un dels més grans filòlegs que han tingut els Països Catalans, va decidir fer dues coses alhora: d'una banda, homenatjar Coromines, i de l'altra, premiar aquelles persones, empreses o entitats que s'hagin distingit per la fermesa de la seva trajectòria en defensa de la llengua catalana. La idea era encoratjar els catalans a perseverar en aquesta defensa, a crear consciència que les llengües no sobreviuen gràcies al coneixement que en tinguin els estudiosos –per molt necessària i reeixida que sigui la seva tasca–, sinó gràcies a la voluntat dels seus parlants de fer-les imprescindibles en el territori al qual pertanyen. I és que una llengua, per sobreviure, ha de ser imprescindible en algun lloc del món, per petit que sigui aquest lloc. En altres paraules: si una llengua és prescindible és perquè n'hi ha una altra que és imprescindible i que ocupa el seu lloc.

Ara, com sabeu, el país està immers en un procés d'alliberament nacional que requereix la màxima concentració per part nostra i convé que canalitzem totes les energies en aquesta direcció. Però tard o d'hora haurem de respondre aquestes preguntes: com sobreviu una llengua que parlen només uns quants, al costat d'una llengua que parla tothom? Com sobreviu una llengua que depèn de la bona voluntat, al costat d'una llengua que s'imposa per ineludible necessitat? Jo només sóc un escriptor, i, per tant, més enllà de manifestar el meu parer, no em correspon dir què ha de fer el meu país amb la seva llengua. Però sí que tinc l'obligació, precisament perquè sóc escriptor, de fer reflexionar la gent de la meva terra sobre l'element cabdal de la seva identitat, que es la llengua.

Malgrat això, no se m'ha demanat que en aquest parlament d'avui enraoni específicament de llengua, sinó del moment actual que viu el país, de manera que, si m'ho permeteu, em centraré en la situació política, i més concretament en el procés d'independència nacional en què està immersa Catalunya. I en aquest àmbit, la llengua i la justícia són miralls de la llibertat d'un poble. M'explicaré. Un poble que té la seva llengua minoritzada, un poble que no pot viure plenament en la seva llengua, un poble que veu com els seus ciutadans poden ser blasmats, sancionats, humiliats o, fins i tot, agredits físicament per parlar en la seva llengua, un poble que veu com la seva llengua és assetjada i esquarterada per un Estat que se li declara superior, un poble que veu com la seva llengua pateix una flagrant discriminació a les universitats, un poble, en definitiva, els ciutadans del qual estan obligats a parlar la llengua dels tribunals en comptes de ser els tribunals els qui parlin la llengua dels ciutadans, no és un poble lliure. I tampoc no és un poble lliure aquell poble que no té justícia pròpia, que no té legalitat pròpia i que no té tribunals propis, perquè, per poder ser lliure, tot poble ha de poder promulgar les seves pròpies lleis i ha de tenir la seva pròpia justícia i els seus propis tribunals. Si no té res d'això, no és un poble lliure, és un poble captiu.

A mesura que s'acosta la data del referèndum català previst per al setembre, a mesura que es veu que el poble de Catalunya no està disposat a renunciar-hi i a mesura que es fa més palès l'interès internacional pel resultat que en surti, l'Estat espanyol va perdent els nervis i va cometent errades cada cop més monumentals que el defineixen com el que és realment: una democràcia totalitària. És a dir, un Estat supremacista integrat per ciutadans de primera i ciutadans de segona –els de segona, naturalment, seríem els catalans. Estem parlant d'un Estat que imposa la censura prèvia als parlaments per dir-los de què poden parlar i de què no poden parlar, estem parlant d'un Estat que pretén inhabilitar la presidenta del Parlament de Catalunya per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, estem parlant d'un Estat que criminalitza les autoritats catalanes legítimament escollides pel sol fet d'haver complert el programa amb què es van presentar a les eleccions, estem parlant d'un Estat que ordeix una trama per desacreditar polítics desafectes i destruir el model sanitari català, estem parlant d'un Estat que criminalitza les urnes, que diu obertament que vol destruir-les i que persegueix penalment les empreses que les fabriquin o que les serveixin a Catalunya. Un Estat així és un Estat totalitari que, des del meu punt de vista, hauria de ser seriosament advertit d'expulsió de la Unió Europea.

Tanmateix, aquest comportament, per escandalós que pugui semblar-nos, només és el preàmbul del que l'Estat espanyol està disposat a fer per impedir la llibertat de Catalunya. I en els propers mesos, caigudes moltes màscares falsament democràtiques, serem contemporanis de ferotges accions polítiques espanyoles que molts catalans, ingènuament, creien mortes i enterrades en paral·lel a la mort i a l'enterrament de Franco. Franco va morir, sí, però el franquisme és viu, i els seus fills ideològics, ara amb camisa blanca, abans amb camisa azul, mouen els fils de l'Estat espanyol i de les seves clavegueres. I una de les missions d'aquests fils rau en la dinamitació de la bona imatge de Catalunya davant del món, ja sigui sabotejant certàmens o congressos internacionals amb seu a Barcelona, promovent vagues en els transports públics de la capital catalana en dates de major projecció internacional o, senzillament, sembrant el caos a l'aeroport del Prat.

Però això, com dic, no és res comparat amb el que ha de venir; això no és res comparat amb les mesures que tenen preparades per impedir que els catalans decidim sobre la nostra pròpia vida. Ens volen sotmesos, ens volen submisos, perquè som l'última conquesta que els queda per seguir somiant que encara són un imperi. Però no són cap imperi, el seu imperi fa molts anys que va fer llufa; només són un Estat que ha perdut el sentit de la realitat i que encara creu que els pobles poden ser silenciats amb sentències de presó o inhabilitació dictades per inquisidors tribunals polítics.

De fet, aquests tribunals polítics són la prova fefaent de la desesperació espanyola davant la decisió presa per Catalunya d'esdevenir un Estat independent. Cap argument, cap fonamentació mínimament raonada o elaborada, només "no", "no", "no" i "no" com a resposta; només boicots, sabotatges, amenaces, intimidacions, persecucions, difamacions, querelles criminals... Han arribat a dir, literalment, que els referèndums "són totalitaris", que "no hi haurà referèndum a Catalunya perquè Espanya és una democràcia avançada", i que el fet "que no es pugui votar és una victòria de la democràcia". Certament, només el despit i l'arrogància més galdosa poden arribar a dir atzagaiades tan gegantines.

Però, és clar, què pot fer qui sap que no té arguments democràtics ni humanístics per impedir la llibertat d'un altre i que, malgrat això, s'entesta a impedir-la? Doncs negar, com fa Espanya, l'existència nacional de Catalunya, negar l'existència del poble català com a subjecte polític, i parlar de lleis, en comptes de parlar de democràcia i de drets humans. Però una llei que prohibeix votar i que criminalitza les urnes no és una llei democràtica, i, consegüentment, cap demòcrata no la pot acatar; altrament, n'esdevindria còmplice. Còmplice d'una injustícia, i còmplice, com seria el cas de Catalunya, del seu propi captiveri. A la capçalera de la meva pàgina web tinc posada una frase que vaig escriure fa una colla d'anys i que, amb el vostre permís, repetiré avui aquí: "Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat". Dit d'una altra manera: Catalunya, com a nació fonamentada sobre valors democràtics representats per l'antiguitat secular del seu Parlament, no es pot subordinar a les lleis antidemocràtiques espanyoles i s'ha de regir per les seves pròpies lleis, s'ha de regir per la seva pròpia legalitat, que no pot ser cap altra que la que fixen el dret internacional i la Declaració Universal dels Drets Humans.

Ja sabem que sobre el ritme del Procés que estem vivim hi ha opinions diverses. Amb la velocitat dels processos, siguin de la naturalesa que siguin, passa el mateix que amb els climes i les temperatures: mai no plou a gust de tothom i sempre falten o sobren graus. Però tenim els setze anys d'existència d'aquests Premis Nacionals Joan Coromines per mesurar l'evolució del país. N'hi ha prou que ens remuntem al 2002, que recordem la Catalunya d'aleshores i que la comparem amb la d'avui. Només fent això, sense anar-nos-en més lluny, ja veurem el procés de maduració de la societat catalana i de quina manera més espectacular ha pres consciència de la seva identitat i del seu dret irrenunciable a la llibertat. I el fruit d'aquesta presa de consciència l'estem veient aquest 2017, en què som a punt de culminar un anhel que milers i milers i milers de catalans abans que nosaltres van tenir i que, malauradament, no van poder fer realitat.

Només una cosa m'amoïna, i és veure la facilitat amb què caiem dia rere dia en els paranys judicials que ens para l'Estat espanyol per sembrar zitzània entre nosaltres. L'Estat espanyol vol dividir-nos, és clar. Això s'entén. El que no s'entén és que nosaltres siguem tan càndids de complaure'l per mitjà de justificacions partidistes i d'abrandades exhibicions de puresa. Hi ha un temps per a cada cosa, i ara encara no és temps de llançar-nos els plats o les papereres pel cap. Ara és temps de regir-nos per la saviesa i no pas pels egos personals o de partit; i la saviesa ens diu, o ens hauria de dir, que la llibertat estarà més a prop o més lluny en funció dels gripaus que siguem capaços d'empassar-nos. La barca en què els tripulants no remen tots en una mateixa direcció és una barca a la deriva.

Hi ha gent molt impacient i malsoferta, ja ho sabem, però caldria que tots plegats prenguéssim una mica de til·la. Això ens aniria molt bé, si és que de debò volem arribar a port d'una punyetera vegada. A la vida no hi ha bé més preuat que la llibertat. I qui posa per davant interessos, siguin els que siguin, que frenen aquesta llibertat i beneficien el carceller, és algú que, encara que no gosi confessar-ho, ha trobat una manera d'acomodar-se a la captivitat. No ens compliquem la vida, si us plau, amics. Es tracta de fer un últim esforç, es tracta d'entendre que el més savi no és el que més parla, no és el que més crida, no és el que més gesticula, no és el que fa les proclames més abrandades; el més savi és aquell que sap callar a temps. Les fites col·lectives més nobles no s'assoleixen fent bandera d'allò que et singularitza dins la teva col·lectivitat, les fites col·lectives més nobles són causes humanes que només s'assoleixen respectant les imperfeccions dels qui t'acompanyen i fan possible la travessia.

Racó Català , 12/6/2017
 
El Pacte Santcugatenc pel Referèndum Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 maig 2019
El Pacte Santcugatenc pel ReferèndumAra fa uns dies, a la sala de plens de l'Ajuntament de Sant Cugat, es va procedir a la signatura del Pacte Santcugatenc pel Referèndum, que ha rebut el suport de quaranta-set entitats locals. Jo, personalment, no hi vaig poder assistir a causa d'una malaltia sorgida en l'àmbit familiar, però les persones que hi eren coincideixen a dir que va ser un acte molt emotiu, incloent-hi el discurs de l'alcaldessa, Mercè Conesa, i la lectura del manifest a càrrec de l'actor Jaume Pla, president d'honor del Pacte. I és lògic que fos emotiu, perquè el procés d'independència de Catalunya no sorgeix entre quatre parets fruit de la voluntat d'una força política o d'un grup de persones, sinó que és la plasmació de la voluntat majoritària d'una nació adulta que no està disposada a deixar-se governar per ningú més que no sigui ella mateixa.

Tots els passos que porta a terme el govern de Catalunya en aquest sentit no són res més que el compliment estricte del mandat que va rebre de les urnes en les passades eleccions. Sense desmerèixer, doncs, el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, és el poble català qui lidera la seva pròpia transició nacional i no pas cap partit polític. I això té una força i una legitimitat immenses de la qual Escòcia es va veure mancada en el seu referèndum. Allí és el Partit Nacional Escocès qui ha comandat el procés independentista en cadascuna de les seves fases. Aquí, en canvi, per bé que els noms tenen valor, molt valor, les figures individuals només són peces d'un engranatge en què cada element és important. És a dir, que no hi ha una figura suprema el cap de la qual pugui ser tallat per acabar amb el Procés. L'Estat espanyol ja ho ha intentat i no se n'ha sortit, perquè el relleu sempre s'ha demostrat tan valuós com la peça esberlada.

Des d'aquella primera i exitosa consulta popular que es va fer l'any 2009, Sant Cugat sempre s'ha caracteritzat per ser un municipi molt participatiu i favorable a la independència de Catalunya, i ara, que estem situats en un punt que molta gent en aquell moment veia llunyà, la resposta ha tornat a ser contundent. Per això fa riure que un partit ultranacionalista espanyol com Ciudadanos acusi el govern municipal de fer un ús "partidista" de la sala de plens, un espai, diuen, "de representativitat de tots els ciutadans". Que potser no eren ciutadans santcugatencs, els qui van assistir-hi? Que potser es va restringir l'entrada a qui volgués entrar-hi? El Pacte Santcugatenc pel Referèndum era un acte obert a tothom i fruit de la voluntat majoritària dels habitants del municipi expressada pels seus representants al consistori. Així de senzill. Una altra cosa és que a Ciudadanos li cogui que la caverna espanyola tingui poc marge de maniobra a Sant Cugat. Deu ser per això que alguns diumenges, sense que vingui a tomb de res, aquest partit es veu obligat a muntar la paradeta al mig del carrer repartint globus. Cal comprendre-ho, però. Els globus sempre han arribat més amunt que els vots de Ciudadanos.

Cugat.cat , 9/6/2017
 
Per al totalitari, un referèndum sempre és un cop d'Estat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 15 maig 2019
ImageCom més a prop és Catalunya de culminar el seu procés d'independència més evidents es fan les paraules de Harold Bloom: "Catalunya i Espanya són dues civilitzacions completament diferents". Les va dir a Nova York l'any 2006 sense entrar en cap anàlisi moral o categorització de bons i dolents, simplement constatant la dificultat (o impossibilitat) d'entesa entre dues concepcions de la vida tan allunyades l'una de l'altra, com són la catalana i l'espanyola. Quina entesa es pot establir entre algú que vol prendre les seves pròpies decisions i un tercer que li respon que no en pot prendre cap perquè l'amo de la seva vida és ell? D'igual a igual, és a dir, respectant l'altre, hi ha moltes enteses possibles, començant, naturalment, per l'acceptació incondicional del dret de l'altre a ser el que vulgui ser. De l'absolutisme, en canvi, de l'amenaça, de la imposició, de la coacció, de la repressió, de l'agressió... no en pot sortir res més que l'anhel de llunyania per part del sotmès. Aquest és el cas de Catalunya.

Una de les raons per les quals el nacionalisme espanyol odia a mort el Procés és perquè ha despertat milers i milers de catalans. La inexistència de tot horitzó que no fos la gestió dòcil del dia a dia supervisada per Madrid feia molt difícil prendre consciència que la mentalitat espanyola, la de Castella, no sols no havia evolucionat sinó que continuava essent exactament la mateixa que la que va envair Catalunya el 1714. Una Catalunya submisa, per tant, feia innecessari que Espanya tragués el fuet i mostrés la seva natural ferocitat. El Procés, però, ho ha capgirat tot, perquè ha obligat Espanya a mostrar la seva autèntica personalitat, la seva cara real, i això ha afavorit que el poble català baixés de la figuera i prengués consciència que els somriures i els copets a l'esquena espanyols no han estat res més que un mirall de la submissió catalana a Espanya. A més submissió, més copets a l'esquena. I també més benefici per als col·laboracionistes i més espoliació de Catalunya.

Per entendre una civilització, sigui quina sigui, cal parar atenció en la manera com expressa el seu pensament. L'espanyola, en concret, l'expressa així amb relació al referèndum català: "Desafío independentista", "desacato", "atentado", "golpe de Estado"... Per a Espanya, doncs, la llibertat no és un dret inherent als pobles, com tampoc no era inherent als negres ni tampoc a les dones. Així, de la mateixa manera que els negres s'han regit durant segles per les lleis dels blancs, i les dones s'han regit per les lleis dels homes, també els catalans ens hem regit per les lleis dels espanyols. I, en aquest sentit, el col·laboracionisme ha jugat un paper important fent la feina bruta de Madrid. Pensem que el més denigrant de la inferiorització dels negres no era únicament haver-se de regir per les lleis blanques, el més denigrant era que fos precisament un negre qui recriminava a un altre negre que gosés desafiar-les negant-se a seure a la part posterior de l'autobús, com li tocava per la seva condició de negre. Just la mateixa escenificació que han sofert moltíssimes feministes per part de dones més masclistes que molts homes. Era la manera de canalitzar les energies dels dominats en benefici de la dominació. Així, els dominats estaven tan ocupats barallant-se entre ells, que no tenien temps de revoltar-se contra el dominador i alliberar-se. Nosaltres, els catalans, hem caigut en aquest parany durant anys, la qual cosa ha alentit el procés que, per fi, estem a punt de culminar.

L'articulació verbal del pensament espanyol, doncs, ja veiem que és la pròpia d'una civilització a anys llum de la nostra. Nosaltres parlem de la llibertat dels pobles, de democràcia, de justícia, de drets humans, d'urnes i de vots, coses que per a ells constitueixen un desafiament, un desacatament, un atemptat i un cop d'Estat. El llenguatge que empren ja ho diu tot. És el llenguatge d'una civilització militarista, dominadora, arrogant, que en diu ‘cultura', de torturar braus en una plaça i que, a més, exigeix que aquesta tortura la practiquin fins i tot els qui la rebutgen. Una civilització que no ha sabut abordar cap conflicte territorial de cap altra manera que no fos la via armada, no és estrany que fins i tot en ple segle XXI mantingui la mateixa actitud. El diari El Mundo, un diari que es dedica a publicar informes falsos per difamar polítics desafectes i alterar processos electorals, demanava l'altre dia al govern espanyol que ofegui econòmicament els catalans i que militaritzi els Mossos d'Esquadra. Queda clara l'estratègia, oi? Primer, per poder treure l'exèrcit al carrer, cal dir que hi ha un cop d'Estat. Tant se val que sigui mentida, el que pretén l'Estat espanyol és poder justificar verbalment les barbaritats que li passen pel cap. El problema és que no ha mesurat les conseqüències de voler viure al segle XXI d'acord amb la mentalitat del segle XVIII. I també hi ha un altre petit detall que no ha copsat, i és que un Estat que inhabilita i empresona demòcrates, que segresta urnes, que emmordassa parlaments nacionals i que, d'un referèndum, en diu "desafiament", "desacatament", "atemptat" i "cop d'Estat", és la viva imatge de la derrota.

El Món , 5/6/2017
 
El tren que ens va canviar la vida Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 abril 2019
El tren que ens va canviar la vidaAra fa uns dies, en el claustre del Monestir, es va presentar el programa d'activitats que tindran lloc entre l'octubre del 2017 i el juny del 2018 per commemorar l'arribada del tren a Sant Cugat. Seran activitats molt diverses; n'hi haurà de culturals, d'historiogràfiques, de culinàries... i també conferències interessantíssimes sobre el context politicosocial de les primeries del segle XX i sobre la repercussió del tren en la vida i en el desenvolupament del municipi. El tren va arribar el 26 d'octubre de 1917, i, a partir d'aleshores, ja res no va ser com abans. Aquell dia, que era divendres, va canviar Sant Cugat de dalt a baix. No ho va fer de cop, naturalment, però sí que ho va fer de manera progressiva i imparable, fins al punt de transformar el que només era una petita i modesta vila agrícola del Vallès, d'uns 2.400 habitants, en el pròsper i admirat municipi que és avui i que el situa com un dels més ben comunicats de Catalunya –potser el més ben comunicat– amb la capital del país.

Jo mateix sóc un dels barcelonins que, probablement, sense la gran connectivitat del tren, no hauria escollit Sant Cugat com la meva ciutat d'adopció. Ho vaig fer el 1974, fa ja quaranta-tres anys, abans del boom de la crescuda, però tant se val. El tren, i l'extraordinària qualitat del servei que ofereix la companyia dels FGC, ha estat el factor determinant del progrés santcugatenc. Per tant, em sembla molt just que ara, cent anys després d'aquella feliç arribada, Sant Cugat reti homenatge als enginyers Carles Emili Montañès i Frederick Pearson que la van fer possible. Si poguessin veure-ho, es quedarien bocabadats del que van aconseguir.

Tot Sant Cugat , 3/6/2017
 
La Unió, un teatre molt esperat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 abril 2019
La Unió, un teatre molt esperatUna de les resolucions més satisfactòries del ple de l'Ajuntament, el 15 de maig passat, va ser la de donar l'impuls definitiu al procés de remodelació de La Unió com a equipament cultural, d'acord amb l'entesa que hi va haver l'any 2015 entre l'entitat i el consistori. Ara, amb el nomenament dels sis representants municipals, que se sumen als tres de l'entitat, tota l'atenció se centra en l'execució de les obres, que haurien de començar en el darrer tram del 2017 per estar enllestides, si es compleixen els terminis, el 2019.

Segons sembla, ateses les informacions del projecte, estaríem parlant d'un espai que tindrà tres mil metres quadrats dividits en tres plantes la joia de les quals serà el teatre amb capacitat per a quatre-centes localitats, cosa que complaurà moltes expectatives, ja que el nou Teatre de La Unió és un vell anhel de Sant Cugat.

Com sabem, el Teatre-Auditori, per les seves grans dimensions, ultrapassa les modestes necessitats dels espectacles de petit format. És cert que la solució que s'ha adoptat amb l'anomenada Sala Escenari és esplèndida, no hi ha dubte, a mi personalment m'agrada moltíssim pel clímax de proximitat que crea entre els actors i el públic, però no n'hi ha prou. L'activitat que generen els grups amateurs locals és tan intensa, que es fa imprescindible que la ciutat disposi d'una segona sala que aculli els seus muntatges, sense que això impliqui renunciar a una futura sala B adjacent al Teatre-Auditori –l'espai hi és– per evitar un excés de subordinació de La Unió al que és avui un dels principals escenaris de Catalunya. De moment, tanmateix, l'inici de les obres de La Unió aquesta tardor és una gran notícia.

Cugat.cat , 2/6/2017
 
El protocol contra la violència masclista Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 25 abril 2019
El protocol contra la violència masclistaÉs molt positiu que en el darrer ple municipal de Sant Cugat hi hagués acord –exceptuant-ne el PP– en la necessitat d'elaborar un protocol d'actuació que eviti la violència masclista en celebracions que apleguen molta gent, com ara la Festa Major. No crec que Sant Cugat, per la seva idiosincràsia, sigui un punt calent a Catalunya en aquest sentit, però sí que és cert que en determinats espais, durant la Festa Major d'altres anys, hi ha hagut noies que han estat víctimes de comportaments masculins degradants.

Dissortadament, aquesta mena d'agressions, fruit d'una mentalitat primitiva segons la qual la dona és un mer objecte de plaer masculí que pot ser grapejat contra la seva voluntat, les trobem encara avui en tota mena de països de l'anomenat Primer Món. Sovintegen a Estocolm, Amsterdam, Hamburg, Barcelona... Recordo perfectament alguns casos d'enguany, com ara el de la noia que va ser violada per tres homes a Girona el mes de gener, o el de la noia agredida sexualment per tres individus durant el Carnestoltes de Vilanova el mes de març, o el de la noia catalana violentada de la mateixa manera per dos homes a prop de l'aeroport de Munic, a Alemanya, el mes d'abril.

Fixem-nos, a més, en un detall força significatiu que sembla inherent a la majoria d'agressions d'aquesta mena, i és el perfil covard de tots els agressors. No em refereixo només al fet de ser més forts físicament que les seves víctimes, sinó a la seva actuació en grup. El grup els envalenteix i, en qualitat de públic agraït, els fa sentir-se mascles; el grup els reafirma com a tals i apaivaga els dubtes inconfessos que ells mateixos tenen sobre la seva masculinitat.

Cugat.cat , 26/5/2017
 
Catalunya davant la "cerrazón" espanyola Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 abril 2019
Catalunya davant la "cerrazón" espanyolaHi ha tres factors que haurien d'empènyer Espanya a la negociació política immediata amb Catalunya sobre el referèndum d'independència d'aquesta última. El primer és humanístic, el segon polític i el tercer estratègic. Humanístic, perquè l'observança dels Drets Humans està per damunt de la Constitució i de les lleis internes dels estats que els han subscrit. No hi ha, per tant, cap legislació ni cap tribunal constitucional o suprem que tingui un rang superior a aquella Declaració Universal. No hi ha pobles superiors ni pobles inferiors, no hi ha nacions amb drets majors ni nacions amb drets menors, no hi ha identitats de primera ni identitats de segona. El dret a la llibertat és inherent a l'existència humana i ningú no té dret a erigir-se'n repartidor en nom de cap superioritat moral o armada.

El segon factor, el polític, es defineix amb un sol mot: democràcia. Les discrepàncies en tota col·lectivitat democràtica es dirimeixen a les urnes. I si, com és el cas, hi ha un poble que no vol romandre més temps sotmès a la voluntat d'un altre poble, és obvi que tots dos s'han de seure al voltant d'una taula i acordar la data del referèndum que permeti quantificar, amb vots a la mà, l'afany de llibertat expressat pel primer. Cal tenir present que les col·lectivitats que no sotmeten els seus conflictes al veredicte de les urnes estan condemnades a arrossegar-los tota la vida.

I el tercer factor, l'estratègic, també s'explica amb una única paraula: intel·ligència. És elemental: si no pots evitar que aquell, de qui en treies benefici, et deixi, intenta treure els màxims avantatges de la separació. Sobretot si tu ets el titular d'un deute del qual ell, en deixar-te, quedarà alliberat. Si et mostres superbiós, te l'hauràs d'empassar sencer; si et mostres respectuós, ell n'assumirà una part.

Malauradament, la cerrazón espanyola, com en tots els conflictes que ha tingut per idèntica raó al llarg de la història, fa befa d'aquests tres factors i continua entestada a dur el carro pel pedregar. Per això, des del 1640, amb l'adéu de Portugal, la història d'Espanya no és res més que un reguitzell de despossessions: Flandes, Nàpols, Sicília, Sardenya, Paraguai, Argentina, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Veneçuela, Perú, Bolívia, Uruguai, Cuba, Filipines, Puerto Rico, Marroc, Guinea, Sàhara... Ningú no s'ha sentit a gust sota el jou de la cerrazón espanyola; tothom, mínimament adult i amb consciència de la seva identitat, n'ha fugit.

Per això no ens ha d'estranyar –encara hi ha gent de bona fe que se'n fa creus– que Espanya s'aferri a l'absolutisme i a principis i ordenaments totalitaris per tal d'impedir la llibertat de Catalunya. Els tres factors exposats aquí, l'humanístic, el polític i l'estratègic, és a dir, drets humans, democràcia i intel·ligència, li rellisquen. S'estima més estimbar el vaixell contra les roques que baixar bandera i reconèixer que no és ningú per decidir sobre la vida del poble català.

Amb relació al factor humanístic, la negativa a jutjar els crims del franquisme o la col·locació de destacats feixistes en llocs estratègics de la societat espanyola –fins i tot com a fundadors de partits polítics de tarannà ferotgement antidemocràtic–, així com la subvenció d'entitats franquistes, la condecoració de representants del nazisme o la preservació de monuments d'exaltació feixista, ja indica el nivell de respecte que sent l'Estat espanyol pels Drets Humans. Per la mateixa raó, tampoc no té sentit esperar-ne cap argumentació política. Espanya no ha dialogat mai, sempre ha imposat, encara que finalment n'hagi sortit escaldada. Aquesta vegada, a més, té un motiu que no pot eludir, i és que està mancada d'arguments polítics. Per això, per poder reprimir les urnes, arriba al paroxisme d'amenaçar i perseguir les empreses que en venen o que en fabriquen, elabora proves falses que difonen mitjans de comunicació corruptes, criminalitza les estelades tot violant els acords dels plens municipals, conculca la llibertat d'expressió, emmordassa el Parlament de Catalunya, inhabilita parlamentaris i, com és habitual en totes les dictadures, crea tribunals polítics que, amb les seves sentències repressores i antidemocràtiques, vulneren principis bàsics dels Drets Humans. Qui, amb cinc dits de front, vol viure en un Estat d'aquesta naturalesa?

Davant d'un Estat així, és obvi que Catalunya no sols té el dret de constituir-se en un Estat independent, en té també l'obligació. I per dues raons bàsiques: per sentit democràtic de la vida i per pura supervivència. No es pot dialogar amb la cerrazón, perquè la cerrazón és l'antítesi del diàleg. Som davant d'un Estat que si no tanca a la presó el president Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a més de consellers, alcaldes, funcionaris, escriptors, periodistes, etc., no és pas per falta de ganes, sinó perquè l'observació internacional li ho impedeix. Aquest és el seu drama: vol impedir el referèndum perquè li té pànic, pànic en majúscules, i no sap com fer-ho, atès que faci el que faci li reportarà conseqüències negatives. Ha arribat l'hora, doncs, que els nostres polítics, en qualitat de legítims representants del poble de Catalunya, actuïn en conseqüència d'acord amb la legalitat catalana i el dret internacional.

El Món , 22/5/2017
 
La independència intel·lectual catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 abril 2019
La independència intel·lectual catalanaDies enrere, fent-se ressò de la Creu de Sant Jordi d'enguany, concedida a algunes persones vinculades a Sant Cugat, Cugat.cat recollia les paraules pronunciades per l'historiador Borja de Riquer referides a l'actual procés català d'independència. Riquer va dir: "A una sèrie de dèficits estructurals, hauríem d'afegir la convivència amb uns veïns massa poderosos i intervencionistes. Catalunya s'ha manifestat com un país rebel quan ha vist que els seus drets eren vulnerats o trepitjats. Això tant a l'Edat Mitjana com al segle XIX o al segle XX o al segle XXI."

Certament és així. Recordo que l'any 2011, en el decurs de la Nit Literària organitzada per la secció local d'Òmnium Cultural, De Riquer ja s'hi va referir citant un text de Joan Maragall, de l'any 1897, sobre la necessitat que Catalunya es desempallegués dels elements psicològics que la lligaven a Madrid. Madrid entesa, és clar, com a concepte representatiu d'Espanya, no pas com a ciutat. I, en aquest sentit, un dels elements a foragitar del nostre marc mental –cosa, per cert, que encara no ha reeixit– és la dependència del que diu o deixa de dir la premsa madrilenya. "Pensem –deia– que el dia que Catalunya es deslliuri de la premsa de Madrid, i també de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya, la nostra independència intel·lectual estarà molt avançada."

Doncs bé, cent vint anys després, dissortadament, encara hi ha importants mitjans de comunicació catalans que viuen pendents d'aquella premsa i que pretenen que la societat catalana hi resti encadenada fins a la fi dels temps. Són mitjans de comunicació amb ànima servil i perifèrica la línia editorial dels quals consisteix a exercir, oficiosament, com a delegació catalana del pensament oficial espanyol. Són, per entendre'ns, els guardians de les dictatorials essències nacionals espanyoles disfressades de progressisme ranci.

No hi ha dubte que aquest és un llast que, malgrat el Procés, encara arrosseguem. Tanmateix no cal amoïnar-s'hi gaire, només retenir-ho en la memòria, ja que tan bon punt Catalunya esdevingui un Estat independent, aquests mateixos mitjans publicaran editorials afirmant que ells sempre van estar a favor de les llibertats nacionals del país. Serà el moment de recordar-los les seves campanyes actuals en favor d'un fòssil anomenat Tercera Via. Una Tercera Via que prohibeix votar, que criminalitza les urnes, que consagra l'espoliació, que nega el dret a l'autodeterminació del poble català i que no reconeix la nació catalana com una nació mil·lenària d'Europa amb els mateixos drets que la resta de nacions lliures del món. No s'adonen que no hi ha rigor intel·lectual mínimament catalanocèntric que pugui caure en un parany així. Cal tenir una actitud davant la vida molt hispanocèntrica per emmordassar i emmanillar tot un poble i, alhora, proclamar-se demòcrata.

Cugat.cat , 19/5/2017
 
Diferència de tracte en restaurants de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 abril 2019
Diferència de tracte en restaurants de Sant CugatNo fa gaire, en companyia de Paul Chamberlain, amb qui m'uneix una amistat de quaranta anys i que generosament em convida a unes bones menges cada cop que visita Sant Cugat, procedent de la seva Anglaterra, vaig observar dues maneres diferents de portar un negoci. Una de negativa i una de positiva. I no pas pel menjar, que sempre va ser bo, sinó pel tracte al client. La primera la vam observar en un restaurant de Sant Feliu de Guíxols i en un altre de Sant Cugat, i la segona novament a Sant Cugat. M'explicaré.

En el primer cas, tant en el restaurant guixolenc com en el santcugatenc –el santcugatenc té nom cinematogràfic i és a l'avinguda de les Corts Catalanes– no es pot dir que els cambrers fossin malagradosos o incorrectes, però tampoc no es pot dir que transmetessin la més mínima simpatia o afabilitat. Amb un servei eixut fins al moll de l'os, feien la seva feina sense cap interès per intentar fidelitzar el client. En el restaurant santcugatenc, concretament, amb només un parell de taules ocupades quan vam marxar, ni tan sols es van molestar a respondre el nostre "bona nit", i encara menys a preguntar-nos si havíem sopat de gust. Suposo que si haguéssim marxat sense pagar s'haurien activat, però com que érem persones civilitzades no els va caldre. No hi tornarem més.

L'experiència positiva va ser en un establiment de la rambla del Celler de Sant Cugat. Era un dimecres i en Paul i jo volíem dinar a 2/4 d'una perquè ell havia de ser a l'aeroport a 3/4 de tres, però en els dos restaurants als quals vam anar ens van dir que fins a la una no obrien. Curiós horari europeu! Davant d'això, vam provar sort en un bar petitó, tot de fusta, anomenat The Forest Cafè i comandat per dues noies que, tot i dir-nos que no obrien la cuina fins a la una ens van oferir un plat combinat amb diferents opcions. No cal dir que vam respondre que sí. Però no va ser només això el que ens va plaure, també vam valorar tres coses més: la voluntat d'atendre'ns, l'actitud positiva de voler trobar una solució a la irregularitat que els presentàvem i el somriure i l'afabilitat constants que van mostrar fins al final. Fins i tot ens van tornar més diners del compte en el canvi i els ho vam fer saber.

Explico això per il·lustrar dues maneres de fer, dues maneres de dur un negoci: negligent i menfotista la primera, receptiva i delerosa de complaure la segona. Ser amable no costa diners, i, per pur esperit comercial, se suposa que aquesta hauria de ser una regla d'or que tot restaurador hauria d'exigir als seus cambrers. Doncs no. Hi ha establiments per als quals el client només és algú a qui se li fa l'immens favor de posar-li un plat a taula. D'altres, en canvi, pensen que és molt d'agrair que, malgrat la gran oferta que hi ha al mercat, hi hagi persones que entren al teu establiment. I és que a final, com passa en tots els àmbits de la vida, no hi ha res més important que el factor humà. Per això, de tots els establiments esmentats, l'únic al qual tornarem serà el de la rambla del Celler.

Cugat.cat , 12/5/2017
 
Les hostesses "conilletes" de Schweppes Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 abril 2019
Les hostesses "conilletes" de SchweppesEl cas de l'hostessa del torneig Comte de Godó de tennis, Raquel Muñoz, obligada –com les seves set companyes– a vestir d'estiu malgrat el fred evident, i acomiadada després per gosar denunciar-ho, no té res de sorprenent en una societat fal·locèntrica com la nostra. Malauradament és així. Només cal veure els insults i desqualificacions que ha rebut a la xarxa no només per part de molts homes, sinó també de moltes dones que són encara més masclistes que ells. Però que no sorprengui no vol dir que sigui admissible des del respecte per la dignitat de les persones. Com tothom va poder veure en les imatges televisives, mentre el públic assistent anava equipat amb bufandes i anoracs –un dels partits el van fer a tres graus i els altres entre vuit i deu–, les hostesses del torneig patrocinat per Schweeppes, eren obligades a vestir un polo primet de màniga curta i una faldilleta també curta per tal que bona part del seu cos quedés al descobert i complís la missió per la qual se les contracta, que és la de ser un mer objecte decoratiu. En el seu lloc podrien posar-hi perfectament gerros amb flors, però, com tothom sap, els gerros i les flors, a diferència de les hostesses, no aguanten l'ombrel·la o el paraigua dels tennistes ni s'ajusten a la missió erotitzadora que pretenen Schweppes i el Trofeu Comte de Godó.

Aquesta és la denúncia de Raquel Muñoz: "Vam estar tres hores tremolant a tres graus, tremolant de no sentir-nos els peus. Podien haver fet perfectament un vestuari que ens tingués tapades i que igualment promocionés la marca. Jo i les meves companyes gairebé cada nit teníem febre. Sortíem dels partits amb febre. Jo sortia amb febre i migranya. Cada nit malaltes i ens petaven les dents. Era treballar en unes condicions en contra de la teva salut i en contra la teva dignitat. Sempre som noies. Noies, faldilleta i ensenyant carn. El cas és que no podíem portar la jaqueta perquè no es veia bé la marca, que també és al paraigua. S'ha de veure el vestit i és igual que passem fred."

Doncs bé, dues hores després d'haver dit això, Raquel Muñoz, de vint-i-tres anys, era acomiadada. L'agència, en comptes de protegir-la de la prepotència de Schweppes, que és qui determina com han d'anar vestides les hostesses, es va indignar i la va despatxar. De fet, expliquen que ja el primer dia, en demanar que les abriguessin, les van amenaçar: "Ens van respondre que si seguíem queixant-nos ens acomiadaven a totes". I van callar. És prou sabut que la por de perdre la feina fa submisa la gent. Raquel Muñoz, que no és submisa, l'ha perduda. La llei del silenci triomfa sempre en aquestes condicions, i Schweppes ho sap. Per això, en lloc de demanar disculpes a aquestes noies públicament, va contestar amb un comunicat cínic i arrogant farcit de contradiccions segons el qual "la nostra prioritat és el benestar de totes les persones que treballen representant la nostra marca. [...] Totes les persones contractades sabien perfectament que la seva feina es desenvoluparia a l'aire lliure." A l'aire lliure, sí; però no de manera denigrant.

I Raquel Muñoz, des de Catalunya Ràdio, va replicar: "Ells diuen que dissabte veuen les inclemències del temps i que canvien. No és veritat. De fet, el primer dia, dissabte, vam haver de demanar que, si us plau, ens posessin unes mitges. Només unes mitges, eh? Després vam queixar-nos ja molt, perquè van començar a fer partits de nit amb baixes temperatures i ens va arribar una jaqueta negra el dimarts o dimecres. I això després de mil queixes no només a l'agència, sinó també a l'empresa patrocinadora. La primera [companya malalta] va caure el primer o el segon dia i la van substituir en qüestió d'una hora sense que ningú no se n'assabentés. I també va marxar una noia amb 38 de febre, que ja no va tornar. Venia gent de Schweppes que ens veia tremolar i deia: "Estan molt maques". Eren molt conscients de tot plegat. L'any passat ja hi va haver queixes pel fred i van posar aquella jaqueta, però van decidir retirar-la. Les altres agències d'hostesses van fer un canvi de roba d'estiu a roba d'hivern. La nostra no. Quan hem vist el comunicat [de Schweppes], les companyes i jo rèiem, perquè era com llegir una novel·la de ficció. Quan diuen que entre partit i partit descansàvem en un lloc resguardat, és mentida. Érem al darrere de l'estand de Schweppes, en una carpa trencada on hi havia les capses de beguda."

En el comunicat de Schweppes, de què parla Raquel Muñoz, crida l'atenció aquesta afirmació: "Ni durant els dies del torneig ni al final, l'agència d'hostesses no va rebre cap queixa formal". Formal? Com la volien, per escrit i amb tres còpies? I queixa oral? Segur que no en van rebre cap, de queixa oral? Aleshores com és que l'agència va haver d'amenaçar les hostesses amb l'acomiadament? Com és que, vista la situació, Schweppes va haver d'adquirir les esmentades jaquetetes per cobrir l'expedient a corre-cuita? Per què amaga que va exigir que mantinguessin les jaquetetes obertes a fi que es veiés el logo de l'empresa, cosa que les feia absolutament inútils? Si aquesta, segons afirma Schweppes, és la seva manera de vetllar perquè el seu personal estigui "adequadament abrigat", per què no vestien els seus directius de la mateixa manera? Per què no duien ells un polo ajustadet i una faldilleta curta que deixessin al descobert els seus braços i les seves cames peludes? Si del que es tractava és d'estar ben bufons, per què els directius de Schweppes i del Godó no es treien els abrics, les americanes i els pantalons i començaven per donar exemple?

Situacions com aquesta, en què la figura de la dona és denigrada a causa de la mentalitat fal·locràtica d'una empresa o organització, n'hi ha a grapats cada dia en tota mena d'àmbits. Passa, però, que no ens n'assabentem perquè, com li ha succeït a Raquel Muñoz, denunciar-les comporta perdre la feina. Hi ha empreses que, com a imatge de marca, no volen persones, volen cossos, cossos femenins que facin una funció merament ornamental que indueixi el consumidor a associar la satisfacció visual que proporciona aquella ornamentació amb la satisfacció, posem per cas, de beure's una marca de tònica determinada. Aquesta és la raó per la qual Schweppes no volia hostesses, Schweppes volia conilletes, conilletes com les de Playboy.

En tot cas, les hostesses no es van queixar pas de l'uniforme, ja hi estaven d'acord. Simplement, com és lògic, el consideraven inacceptable amb aquella temperatura. Tot i així, ja n'hem vist el resultat. Cal dir, però, que res d'això no seria possible sense la complicitat d'altres actors, com ara, en aquest cas, l'agència d'hostesses i els organitzadors del Trofeu Comte de Godó. La primera ha fet costat a Schweppes, i el segon se n'ha rentat les mans. Just el mateix, ves per on, que han fet els tennistes. Si qui t'aguanta el paraigua o l'ombrel·la quan descanses només és un cos, una simple ornamentació, no cal sortir en la seva defensa. Raquel Muñoz té un cos molt bonic, certament, per això la van contractar. Però també té un bonic cervell, un cervell assertiu que no es deixa trepitjar la dignitat. La dignitat de ser dona, que és el mateix que ser persona. O no?

El Món , 8/5/2017
 
Confessió de culpabilitat del Tribunal Constitucional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 març 2019
Confessió de culpabilitat del Tribunal ConstitucionalNo fa gaire, la secció local de l'Assemblea Nacional Catalana va publicar un text en un mitjà de comunicació de Sant Cugat titulat Pérez de los Cobos, culpable confés. Era un text referit al qui ha estat fins fa ben poc president del Tribunal Constitucional espanyol, i més concretament al seu discurs de comiat. Un discurs en què va confessar que les sentències que dictaven ell i la resta de membres del tribunal tenien la missió d'aturar el procés català, cosa que, tot i ser repugnant, no va sorprendre ningú, ja que fins i tot els observadors internacionals que viuen als antípodes saben que Espanya és un Estat on s'amenaça, es multa i s'inhabilita polítics democràtics per posar les urnes al servei de la ciutadania. Què hi ha més dictatorial que això?

Coincideixo plenament, doncs, amb l'ANC, en la seva apreciació que el discurs de Pérez de los Cobos va ser una vergonyosa confessió de culpabilitat en tota regla. Però no només d'ell, sinó de tot el Tribunal. Va ser una confessió pública i solemne de culpabilitat del Tribunal Constitucional com a òrgan col·legiat de l'Estat. Potser això sobti a algú de bona fe. Però, com diu l'himne nacional de Catalunya, aquesta gent és "tan ufana i tan superba" que ni tan sols se n'amaguen. Al contrari, en la línia de Torrente Ballester, consideren que Catalunya és seva "por derecho de conquista" i ni el sentit comú no els atura. No cal patir, però. Ja els aturarà Catalunya. És a dir, els aturarà la democràcia, els aturarà el dret internacional i els aturaran els Drets Humans.

Un dels problemes de la supèrbia és que entela el cervell i converteix el superbiós en un titella dels seus propis deliris de grandesa fins a destruir-lo per efecte de les encegades martellades que es dóna volent fer passar el clau per la cabota. Els superbiosos espanyols ataquen i ataquen, i en el consell de ministres de cada divendres dicten una nova agressió a Catalunya que ja ha estat prèviament "treballada" a la llotja del Bernabéu, si és hivern, o a la Plaza de Las Ventas, si és estiu. I si hi ha algú que en un despatx ministerial expressa temença per un error comès, se'l tranquil·litza de seguida dient-li que no pateixi: "Esto la Fiscalía te lo afina".

Però el cert és que les agressions, a banda de mostrar al món la violació de llibertats bàsiques que està portant a terme l'Estat espanyol, també han posat en relleu la seva impotència per aturar el Procés. No es pot aturar el que és imparable. És el que passa quan el qui es declara amo de la vida d'altri ha perdut davant seu tota autoritat. Pot cridar, sí, i pot prohibir, amenaçar, sancionar, fustigar, inhabilitar... Però els amenaçats, els sancionats, els fustigats, els inhabilitats... riuen per sota el nas tot deixant-lo sol en el seu deliri. Cada inhabilitat té un successor més ferm que l'anterior, i un altre, i un altre, i un altre... No hi ha res a fer. Ho resumeix deliciosament aquesta vella dita de la saviesa popular catalana: vés-te'n Anton, que qui es queda ja es compon.

Cugat.cat , 5/5/2017
 
El periodisme mentider és corrupció Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 març 2019
El periodisme mentider és corrupcióAplaudeixo que el Premi Ramon Barnils de periodisme d'investigació hagi incorporat una categoria per a treballs d'àmbit local. Sabem que les històries d'abast nacional, és a dir, de tot Catalunya, com ara el cas dels Maristes, fan ombra a històries d'abast municipal que, per aquesta raó, mai no poden obtenir premi, perquè, com diu Ferran Casas, president del Grup Barnils, "Posar a competir el periodisme local amb l'impacte que tenen sovint les grans històries en els mitjans de comunicació, és difícil”. És del tot cert. Ara, per tant, els professionals de la premsa local tindran oportunitat de veure compensat el seu esforç, cosa que els esperonarà a aprofundir en qüestions que jutgin poc transparents.

En aquest sentit, comparteixo les paraules de l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, quan diu que es tracta d'encoratjar "un periodisme valent, un periodisme que posa els punts sobre les is, no com a periodisme acusador, sinó com a periodisme fidedigne que es fonamenta en proves". Té raó. Les infàmies i falsedats per tal de manipular eleccions, que ha publicat el diari El Mundo, per exemple, sobre comptes inexistents d'Artur Mas i Xavier Trias a Suïssa, i que aquell país ja va desmentir, són l'antítesi del periodisme. Són una immundícia que, a més de denigrar la professió, la converteixen en un còmplice actiu de la corrupció.

Un periodisme que menteix, com fa El Mundo, és un periodisme tan corrupte com el ministeri d'Interior que fabrica falsedats i que els les subministra. Felicitats, doncs, al Grup Barnils, per la iniciativa. Segur que enfortirà un dels valors sobre els quals es fonamenta: la voluntat de servei a la ciutadania.

Tot Sant Cugat , 5/5/2017
 
Què hi fèiem, els catalans, al costat de la Soraya? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 març 2019
Què hi fèiem, els catalans, al costat de la Soraya?Em sembla d'una coherència molt pedagògica la dimissió de l'editora de la Campana, Isabel Martí, com a membre de la junta directiva de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, en no considerar "ni lògica ni normal" la invitació a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, als actes relacionats amb la candidatura de la diada de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Martí, amb criteri catalanocèntric, desaprova que la Cambra del Llibre fes una cosa com aquesta i ha plegat. Després, com sabem, la mateixa cambra i alguns polítics han blasmat la presència de Santamaría, però sempre a posteriori –comportament genuïnament català– i sense cap efecte pràctic. Davant d'ella, en canvi, van exhibir somriures i encaixades com si es tractés d'una vella amiga de Catalunya. El resultat, però, va ser que aquesta vella amiga, en virtut del seu càrrec institucional, no sols va arraconar el conseller de Cultura, Santi Vila, sinó que també va desplaçar el vicepresident, Oriol Junqueras, ocupant el lloc central, entre els cinc ponents, a fi de difondre la imatge que Sant Jordi és una diada espanyola i que Catalunya ÉS Espanya.

No cal dir que ràpidament han sorgit veus nostres que han emparat la invitació i els somriures a la vella amiga en la "tradicional cortesia catalana", en el sentit que la cortesia no exclou el coratge. I és cert, la cortesia no exclou el coratge. El problema sorgeix quan la cortesia encobreix la candidesa, en el millor dels casos, i la manca de dignitat, en el pitjor. Una cosa és ser amable amb algú que no pensa com tu però que et respecta, i una altra és reverenciar algú profundament totalitari que et diu que no ets ningú i que dedica tots els seus esforços a humiliar-te i a destruir-te.

No és cap excusa adduir que la invitació anava adreçada al ministeri de Cultura, i que va ser la vicepresidència del govern espanyol qui se'n va apropiar. Realment cal baixar de la figuera per caure en un parany tan elemental. Sembla mentida que encara hi hagi catalans que no s'hagin assabentat que l'Estat espanyol té tots, absolutament tots, els seus instruments de poder en actiu per esclafar Catalunya en cadascun dels àmbits de la vida: polític, cultural, lingüístic, social..., i que, per aquesta mateixa raó, se serveix de qualsevol escletxa per fer les oportunes micturicions que li permetin marcar territori. Honorables senyors i senyores de la Cambra del Llibre, el ministeri de Cultura no és ningú a Catalunya. Ningú. La titularitat institucional en aquest camp a casa nostra la té la conselleria de Cultura d'aquest país, i aquest país es diu Catalunya. No Espanya.

Tampoc no és admissible l'excusa de dir que ens cal el suport de l'Estat espanyol per aconseguir que la diada de Sant Jordi sigui Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco pel fet que són candidatures que necessiten estar representades per un Estat. Doncs no. No, per dues raons. La primera és que sortosament, sense desmerèixer ni molt menys el títol de la Unesco, la diada catalana de Sant Jordi no necessita cap reconeixement internacional per la senzilla raó que constitueix per si mateixa un cas únic al món. La diada de Sant Jordi és patrimoni de Catalunya, i Catalunya, com tots els pobles del món, és patrimoni de la humanitat. D'altra banda, i aquesta és la segona raó, si tanta il·lusió ens fa aquesta declaració, per què no esperem a demanar-la quan siguem un Estat? Tan urgent és que ens la concedeixin ara? Tan terrible ha estat no tenir-la tots aquests anys? Que no hem quedat que l'actual procés català ha de culminar amb una Catalunya independent? Aleshores, per què necessitem ser llagoters amb Espanya, si allò que volem ho podrem aconseguir ben aviat nosaltres sols?

Potser d'ara endavant una part de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana ja no em voldrà publicar cap llibre, però no per això, amb tot el respecte des de la discrepància, deixaré de dir el que penso. Diu l'Associació que està convençuda que "ho hem fet bé", i que "si hi ha algú pel mig que se n'ha aprofitat, ens sap greu". Doncs no, no s'ha fet bé. Catalunya no té únicament la seva identitat emmordassada i emmanillada, Catalunya està sotmesa a un assetjament ferotge per part de l'Estat espanyol. Això no ho pot ignorar ni obviar l'Associació, i, consegüentment, a aquestes alçades del Procés, no hi ha excusa per anar amb el lliri a la mà tot dient que s'aprofiten de nosaltres i de la nostra bona fe. El món és com és, i cal alguna cosa més que bona fe per sobreviure-hi.

També és improcedent dir que Sant Jordi ha d'estar per damunt de qüestions polítiques. És massa inconsistent. Dir això és obviar la força que aquesta diada va adquirir, literàriament parlant –amb la rosa ens remuntaríem al segle XV–, com a element encobert de resistència contra el feixisme i en defensa d'una llengua catalana reprimida, perseguida i minoritzada. Tot a la vida és polític. Per això, durant molts anys, la gent ha penjat una senyera al balcó per celebrar-ho, i per això, d'uns anys ençà, hi pengem l'estelada de manera permanent. D'altra banda, no s'entén que l'Associació, coincidint amb el discurs tradicional de Ciudadanos, blasmi la "politització" del 23 d'abril sense parar atenció en la politització que suposa que una festa cultural com Sant Jordi no pugui ser considerada Patrimoni Immaterial de la Humanitat sense l'aval d'un Estat.

Sobre aquesta qüestió, el president Puigdemont es va expressar el dia de Sant Jordi amb una claredat que és d'agrair: "Si aconseguim el reconeixement de la Unesco per a aquesta festa, no serà pas gràcies als hereus polítics d'aquells [el feixisme] que van perseguir la cultura catalana durant dècades, sinó a aquells que han mantingut viva la flama de la cultura amb el seu esforç". I el dia abans també ho va fer Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural: "Venir aquí i dir que valores la cultura catalana quan l'ataques sistemàticament per terra, mar i aire i atemptes contra la integritat i la cohesió de la llengua, és un intent de colonització del que representen la llengua i la cultura catalanes".

Certament és així. Soraya Sáenz de Santamaría és la persona que s'ha passat cinc anys, divendres rere divendres, després del consell de ministres espanyols, difamant, amenaçant i agredint Catalunya en qualitat de portaveu d'un govern obsedit a desplegar-hi, com fan les dictadures, una violència ferotge per mitjà de tribunals polítics contra les seves institucions i legítims representants. Una figura així, doncs, no mereixia cap cortesia. Ans al contrari, s'imposava fer-li el buit i organitzar, si calia, un acte paral·lel sense la seva presència tot declarant-la ‘persona non grata' a casa nostra. I si això l'ofèn, li podem suggerir el Valle de los Caídos per a anar a fer-hi el ploricó.

Tants anys de sotmetiment a Espanya han configurat en el nostre cervell un marc hispanocèntric de pensament que dóna episodis com el que comentem i que alguns catalans s'empassen. Ho fan amb algunes ganyotes, però se'ls empassen. El dia que siguem un Estat i, per pura lògica, veiem el món des d'un prisma catalanocèntric, ens farem creus dels pals a les rodes que nosaltres mateixos ens posàvem nit i dia. Comprendrem, en definitiva, que el requisit bàsic que ha de complir tot captiu que vol ser lliure, és pensar i actuar com si ja en fos.

Racó Català , 5/5/2017
 
La cançó de l'enfadós del Sant Jordi feiner o festiu Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 març 2019
La cançó de l'enfadós del Sant Jordi feiner o festiuSant Jordi 2017 ja és història, però és recurrent (i absurd) que cada set anys, com enguany, sorgeixi el debat sobre si ha de ser una diada festiva o ha de continuar essent feinera. Dic que és un debat absurd, gairebé ridícul, perquè no té cap mena de sentit. En tindria si la diada trontollés i, d'uns anys ençà, hi hagués una minva de la participació de la ciutadania, així com de la venda de llibres i roses, i calgués cercar noves articulacions. Però això no passa en absolut. Sant Jordi és una diada única i admirada arreu del món justament per la seva idiosincràsia i per la seva força. Només cal observar els ulls esbatanats de la gent forana que ho veu per primer cop.

A Sant Cugat, com a tot arreu, aquest Sant Jordi ha estat un èxit sense que el fet de coincidir en diumenge hagi incidit de manera determinant. És el sol i la temperatura, no pas el vermell del calendari, el que fa que la festa sigui radiant. I la d'enguany ho ha estat. Jo, per tant, no sóc partidari d'ampliar la diada a tot el cap de setmana cada cop que cau en diumenge. Entre altres coses, perquè aquesta circumstància no fa que les possibilitats econòmiques de la gent augmentin. Vull dir que els pressupostos familiars són els que són, i més dies per comprar no vol dir necessàriament més diners per gastar.

Naturalment, no tinc cap actitud bel·ligerant contra aquesta ampliació. És una decisió dels llibreters i són ells els qui han de veure si veritablement els convé. Però com a escriptor no m'agrada. Sant Jordi és un dia a l'any, no dos. Aquest és el seu encant i aquesta és la seva raó de ser. Allargar la festa a tot el cap de setmana fa que se'n desvirtuï el sentit i que sembli més una fira que una diada. Posats a fer, podríem acabar imitant la Setmana del Llibre en Català, que dura deu dies, cosa que seria una bajanada. Sant Jordi, com dic, és el 23 d'abril, no pas el 22 i el 23. I el dia dels enamorats a Catalunya és també el 23, no pas el 22 i el 23. Una diada té vint-i-quatre hores, no quaranta-vuit.

Cugat.cat , 28/4/2017
 
Catalunya serà independent malgrat els catalans Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 març 2019
Catalunya serà independent malgrat els catalansNo és cap secret que un dels trets identitaris més paradigmàtics de nosaltres, els catalans, és la impossibilitat de posar-nos d'acord en res. Jo, ara fa uns quatre anys, fins i tot vaig escriure una sàtira teatral sobre aquesta qüestió. Ho vaig fer perquè penso que, si fem l'exercici d'observar-la de lluny, constitueix un espectacle dramatúrgic força divertit. Una altra cosa és l'observació de prop. En aquest cas, l'espectacle, de divertit, no en té res, més aviat al contrari. Sobretot en un moment tan determinant com el que estem vivint, en què cada comentari, cada paraula i cada gest, per col·loquials que siguin, són sobredimensionats, sotmesos a judici sumaríssim i atacats per una allau de reaccions. Reaccions enardides que van des del judici d'intencions i els escarafalls més histriònics fins a l'esquinçament de vestidures i el linxament de persones públiques. Aquests dies, amb l'afer David Bonvehí, n'hem tingut un nou capítol. I és que els catalans, potser perquè el nostre esperit mariner ens empeny a la platja, som únics fent castells de sorra. És un fet empíric que els infants de tot el planeta donen salts d'alegria a les platges cada cop que descobreixen un català entre la gent que pren el sol. Saben que no hi ha ningú més en aquesta vida capaç de construir-los un castell de sorra gegantí i majestuós a prop del mar.

"Sou com infants", ens deia l'espanyolista Unamuno, "us perd l'estètica". I tenia raó. Moltíssima raó. La nostra propensió a l'olla de grills –potser el tret més distintiu de la cuina catalana–, fruit de la necessitat no menys infantívola de voler agafar sempre el rave per les fulles, ens empeny a dedicar grans dosis d'energia a qüestions irrellevants que trenquen la unitat d'acció i que no fan res més que allunyar-nos dels objectius fixats. I el més preocupant és que aquest comportament és tan espontani com recurrent, cosa que indica el combat interior que lliuren el Jekyll i el Hyde catalans. El primer es fixa objectius nobles mentre el segon, d'amagat de si mateix, malda per avortar-los. Per això, el principal enemic del lloable pla de fuga dissenyat per Jekyll no són pas els vigilants de la torre de guaita del camp de presoners, sinó ell mateix vestit de Hyde. Serà Hyde qui provocarà debats sobre si és millor fugir amb samarreta blava o amb samarreta vermella i qui adduirà que no n'hi ha prou de fer un túnel que meni a la llibertat. Segons Hyde, caldrà, a més, que sigui un túnel de disseny, un túnel que no s'hagi fet mai en tota la història de la humanitat. Altrament la llibertat no val la pena, remarcarà. Hyde, com veiem, no en té prou de condemnar-se tot sol a la captivitat, pretén que Jekyll s'autocondemni també. És, per dir-ho en paraules de la saviesa popular, com el gos de l'hortolà, que no menja ni deixa menjar.

Amb tot, Catalunya està vivint un procés històric meravellós, un procés cívic que tard o d'hora esdevindrà un referent al món. Ara és difícil prendre'n consciència, perquè les misèries del dia a dia entelen el paisatge, però no trigarem a valorar-ho en la seva justa mesura i a adonar-nos de l'immens cabal d'energia que vam malbaratar en picabaralles egocèntriques i en rèdits electorals. Tant de bo, d'altra banda, que avanci la presència de les dones en els llocs més importants i estratègics de la societat. Ho necessitem per aconseguir la igualtat de gènere, això per descomptat, però també per poder alliberar-nos tots plegats del primitivisme masculí que ens tenalla, un primitivisme que només sap reafirmar-se comparant la mida dels seus genitals amb la dels seus congèneres. I, en aquest sentit, les confrontacions "jo sóc més independentista que tu" o "nosaltres som més independentistes que vosaltres" són el llast que encara arrosseguem de tan primitiva masculinitat.

Els continus episodis de virilitat estelada que protagonitza l'independentisme català, tot caient de quatre grapes una vegada i una altra en els paranys del nacionalisme espanyol, no fan res més que dividir-lo i allunyar-lo de la llibertat. Així d'estúpida és la cultura androcèntrica, sempre tan enderiada a fer passar el clau per la cabota. Per sort, la llibertat no té terceres vies: o s'és lliure o no se n'és. I gràcies a això, gràcies a l'evidència que no tenim escapatòria i que haurem de triar entre ser lliures o desaparèixer, entre ser un Estat pròsper o viure en un Estat espanyol arruïnat, que té un deute públic del 100% del PIB, que no podrà pagar les pensions i que haurà d'elevar els impostos i eliminar la sanitat i l'educació públiques, optarem per la llibertat. Serà una opció tan lògica que no tindrà mèrit ni èpica, però prou efectiva perquè Jekyll venci Hyde i perquè els catalans del futur reconeguin que Catalunya va esdevenir independent malgrat els catalans.

El Món , 24/4/2017
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1896
spacer.png, 0 kB