spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
L'augment de dones fumadores Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 novembre 2017
L'augment de dones fumadoresUn estudi liderat per la Universitat Internacional de Catalunya, que té el campus a Sant Cugat, i en el qual hi ha col·laborat l'Institut d'Oncologia de la Universitat de Porto, a Portugal, ens adverteix que l'any 2020, és a dir, d'aquí a quatre anys, a Catalunya, la mortalitat per càncer de pulmó en dones d'entre 55 i 74 anys d'edat, superarà la del càncer de mama. Els investigadors informen que mentre el càncer de mama ha disminuït, gràcies, en part, als programes de detecció precoç, el de pulmó ha crescut en la mateixa proporció que també ho ha fet el nombre de dones fumadores.

Per raons culturals, el tabac va ser durant segles un hàbit genuïnament masculí. Les dones no fumaven, i, si alguna ho feia, el seu comportament era percebut com una excentricitat, com una conducta poc femenina, o, en el millor dels casos, pròpia d'una dona de vida bohèmia o distreta. Jo mateix recordo que de petit em cridava l'atenció que els capellans fumessin i que les monges, en canvi, ho tinguessin prohibit. "Per què?", preguntava a la meva mare. Però cap de les respostes que em donava em convencien. Em semblava absurd. Després, en fer setze anys, jo també vaig començar a fumar. M'hi vaig enganxar perquè em semblava que allò "feia home". Volia semblar un adult i pensava –santa innocència– que per ser adult n'hi havia prou d'imitar el que feien els adults. Ho veia a les pel·lícules i em semblava molt masculí. Si els meus admirats Bogart, Widmark o Belmondo seduïen les dones amb una cigarreta als llavis, era obvi que jo havia de fer el mateix.

Arribats aquí, però, confesso al lector que les noies m'agradaven molt més que el tabac i que, per tant, era per elles que fumava, no pas per addicció. L'addicció va venir després. Era adolescent, m'agradaven les noies i no volia que elles em veiessin com un vailet. El problema va ser que quan vaig descobrir que el cor de les dones no es conquereix amb fum, sinó amb cervell, ja era massa tard.

Al cap de molts anys, tanmateix, gràcies a una gran força de voluntat –una de les poques qualitats que tinc– vaig decidir fumar només cinc cigarretes diàries, i mai cap abans de dinar. Pensava erròniament que si fumava poc podria fumar sempre. Però cada vegada m'adonava més que d'entre les coses absurdes d'aquesta vida, amb conseqüències negatives, l'hàbit de fumar n'és una de ben sonada; i ho vaig deixar. L'any 2000 vaig enraonar amb el meu cervell, li vaig dir que era una ordre, que s'havia acabat, i mai més no he tornar a fumar. Cap trauma, cap estrès, cap recaiguda, només satisfacció; satisfacció per la qualitat de vida que vaig guanyar i satisfacció per haver pogut constatar la immensa força que podem exercir a través del cervell. Per això, quan veig una dona addicta al tabac que presenta candidatura a la mortalitat que anuncien els informes científics m'agafen ganes de dir-li: "Deixa-ho, no val la pena". Però no dic res. Comprenc que no sóc jo qui li ho ha de dir, és ella mateixa.

Cugat.cat , 21/10/2016
 
Barcelona en Comú i el franquisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 novembre 2017
Barcelona en Comú i el franquismeCrec que el govern municipal de l'Ajuntament de Barcelona, a càrrec de Barcelona en Comú (BComú), ha aconseguit plenament el seu objectiu pel que fa a l'exposició "Franco, Victòria, República", que s'estarà al Born Centre Cultural entre el 18 d'octubre i el 8 de gener. Volien fer quelcom que cridés l'atenció i ho han aconseguit. Aquest article n'és la prova.

No hi ha dubte que posar estàtues franquistes al carrer fa que molta gent es fregui els ulls. Si més no, en una societat democràtica com la catalana. També cridaria l'atenció que l'Ajuntament de Berlín posés estàtues hitlerianes a l'espai urbà. La diferència és que a Alemanya està prohibida l'exhibició de símbols nazis mentre que a l'Estat espanyol es veuen constantment símbols franquistes en estadis i manifestacions sense que la policia actuï. Com s'explica aquesta diferència? Doncs s'explica de manera molt senzilla: Hitler va ser derrotat, Franco va morir al llit. El primer és conegut com una de les figures més execrables de la història, el segon encara té monuments a Tortosa, per voluntat de l'alcalde Ferran Bel, carrers a Lleida a nom d'alcaldes vinculats a crims del seu règim, per voluntat de l'alcalde Àngel Ros, i una associació subvencionada que vetlla pel seu "llegat". De fet, hi ha un partit polític, el Partit Popular, que, a més de ser fundat per un dels seus ministres més destacats, es continua negant a condemnar el franquisme i el protegeix, com es demostra en les instruccions que la fiscal general de l'Estat ha donat a totes les fiscalies perquè s'oposin a la investigació que la justícia argentina està fent d'aquells crims. Això explica perquè un fet ignominiós que a Berlín hauria suposat la dimissió de l'actual batlle de la ciutat, Michael Müller, a Barcelona, en canvi, no sols no ha forçat la dimissió de la batllessa Ada Colau, sinó que aquesta i el seu govern es vanten d'ocupar l'espai urbà amb simbologia feixista.

Som al 2016, i, per tant, encara hi ha moltes persones que van experimentar en carn pròpia les barbaritats d'aquell règim genocida o que conserven ben viu el record dels familiars que van ser-ne víctimes mortals. Són persones que se senten ferides en veure com l'Ajuntament de Barcelona posa al carrer aquella simbologia per tal d'atreure públic a una exposició. Es veu que l'audiència tot s'ho val.

Una altra cosa és el contingut intern de l'exposició, que és lloable i que jo subscric, perquè mostra la doble moral d'escultors com Marès i Viladomat, que havent treballat en favor dels valors republicans, no van tenir escrúpols a treballar en la glorificació dels valors feixistes, i que tot seguit, per si fos poc, van ser condecorats per la democràcia. És bo que la ciutadania vegi quines són les conseqüències de no haver assegut el feixisme davant d'un tribunal penal i de no haver jutjat els milers de crims que va cometre. On la memòria és feble, o interessadament dispersa, la banalització del terror d'una dictadura atorga impunitat als seus executors i col·laboradors. No és estrany que la hipocresia, en aquesta qüestió, gaudeixi de tan bona salut. Al capdavall, si hom no demana la il·legalització del Partit Popular, per què s'hauria d'indignar en trobar-se una estàtua eqüestre de Franco a mig camí entre Santa Maria del Mar i el Parlament de Catalunya?

No, senyors i senyores de Barcelona en Comú; no tot s'hi val per l'audiència. L'audiència no és més important que l'ètica. Les cadenes de televisió, cadascuna amb els seus principis, il·lustren molt bé la diferència entre una cosa i l'altra. Tots coneixem, per exemple, l'exhibició obscena que fan de les misèries humanes determinades cadenes espanyoles, per a les quals l'audiència tot s'ho val, i la diferència abismal que les separa de Televisió de Catalunya. La diferència es diu ‘codi ètic'. El codi ètic ajuda a saber en tot moment quin és el límit. Barcelona en Comú no ho vol saber. Per això banalitza la simbologia franquista posant-la al mig del carrer en comptes de fer-ho a l'interior del Born, que és on es fa l'exposició. Així, a més de contradir l'exposició, contribueix a perpetuar la realitat hipòcrita que critica.

El Món , 17/10/2016
 
El carrer no és un abocador Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 novembre 2017
El carrer no és un abocadorHi ha gent que confon el carrer amb un abocador i que es comporta de manera insolidària amb la seva col·lectivitat. És gent que no s'adona, o que no se'n vol adonar, que les persones tenim el deure cívic de preservar l'entorn més immediat, que és aquell que ens acull i que forma part de la nostra vida. Hi ha gent, però, que això de l'entorn més immediat ho redueix a casa seva, de portes endins, i n'exclou tot el que en queda a fora. És a dir, tot allò que embruta o que fa nosa a la seva llar ho deixa en una vorera sense importar-li que també embruti o que faci nosa a la resta de ciutadans. L'egoisme és així: els altres no existeixen, només existeixo jo.

Ja he escrit diversos articles denunciant l'incivisme d'aquelles persones que omplen l'entorn dels contenidors de tota mena de deixalles, algunes realment fastigoses, sense cap mena d'escrúpol i voluntàriament alienes al servei de recollida municipal. En tots els casos, a més, hi trobem una mandra absoluta per obrir la tapa del contenidor de la brossa i, com a mínim, abocar-hi els testos, els orinals, les tasses de vàter, etc...

Això de la mandra, però, es veu que és una cosa força estesa, ja que fins i tot la pateixen moltes de les persones que fan servir els contenidors de color blau, és a dir, els de paper i cartró. La normativa, i sobretot el sentit comú, diuen que abans de llançar les capses de cartró, cal desfer-les i plegar-les per tal que ocupin menys espai a l'interior. Així s'evita que s'ompli de seguida amb poca cosa i es deixa espai per a allò que hi aboquin les persones que vinguin després. Doncs no. Els contenidors blaus s'omplen de capses amb el mateix format que van sortir de fàbrica, no fos cas que l'esforç de plegar-les causés un pinçament o una hèrnia al gentil plegador.

Sincerament, no entenc aquest menfotisme. No entenc tanta desídia amb relació a uns espais urbans que, precisament perquè ens acullen com a vianants, són una extensió de casa nostra. Per ser cívic no calen diners, n'hi ha prou de tenir consciència col·lectiva i pensar una mica en els altres. Al capdavall, pensar en els altres és també una manera de pensar en nosaltres. De la mateixa manera que el nostre civisme beneficia les persones que vindran després, també nosaltres ens beneficiem del civisme de les persones que han vingut abans.

Cugat.cat , 14/10/2016
 
No els veig artrítics, els accents diacrítics Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 31 octubre 2017
No els veig artrítics, els accents diacríticsSincerament, per més voltes que hi dono, no puc entendre la raó dels canvis que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) pretén introduir en les normes ortogràfiques de la llengua catalana, pel que fa als accents diacrítics. En llegir-ho, vaig tenir la sensació que es tractava d'una d'aquelles notícies que els mitjans de comunicació s'inventen el dia dels Innocents. És a dir, una facècia ben pensada que cridi l'atenció. El problema és que no és cap facècia; és una proposta que va de debò i que es preveu que sigui aprovada el 17 de novembre vinent en la reunió del Ple de l'Institut.

Jo sóc escriptor, cosa que vol dir que la llengua és la meva eina de treball, com el ribot ho és del fuster. Però no és només una eina, és també un tresor que estimo i que cada dia m'ensenya alguna cosa que ignorava. Me'n serveixo, per tant, no pas amb aires de suficiència, sinó obert a nous coneixements i amb respecte absolut pels membres de l'IEC, i també pels lingüistes en general, especialment per aquells que treballen en mitjans de comunicació. Això darrer ho dic perquè he estat testimoni ocular infinitat de vegades de la poca consideració que mereix la seva feina per part d'alguns redactors. Comentaris sorneguers fets a l'esquena, com ara pesats, lligamosques, torracollons..., n'he sentit un munt. I és que és molt més còmode menystenir la persona que sap més que nosaltres, que no pas esforçar-nos per aprendre allò que ens diu.

No és, per tant, des de cap actitud de menysteniment, sinó des de l'astorament, que escric aquest text. L'escric, perquè no me'n sé avenir que l'Institut consideri inútils els accents que il·lustren el doble sentit de paraules com dona/dóna, feu/féu, fora/fóra, molt/mòlt, net/nét, os/ós, soc/sóc, sol/sòl, vens/véns o ves/vés. És veritat, com diu l'IEC, que soc (basar) i soc (calçat) o deu (nombre) i deu (doll d'aigua) s'escriuen igual sense que hi hagi cap problema. Però, si us plau, no fem el plaga! Els mots soc (calçat) i deu (doll d'aigua), d'un ús insignificant, no es poden comparar de cap de les maneres amb els que he citat.

Em sembla un despropòsit tan gran com l'argument justificador de dir que es fa per "simplificar" i "facilitar" l'aprenentatge de l'ortografia, atès que, pel que es veu, els escolars tenen gravíssims problemes a l'hora de comprendre aquests accents. Sembla que el trauma que pateixen és tan gran que ja s'estan organitzant per crear un col·lectiu d'Afectats pels Accents Diacrítics (AAD). I és comprensible, la salut per damunt de tot!

Bé, dit això i parlant seriosament, no em crec la justificació de l'IEC. No me la puc creure per dues raons: una, perquè no ve a tomb; i dues, perquè, si fos certa, voldria dir que el nivell dels nostres escolars és vergonyosament escardalenc. A l'hora d'escriure, es pot entendre el dubte en persones que no han estudiat català. Però no pas en els que l'estudien o que l'han estudiat. No vull imaginar-me el trasbals que deuen tenir amb els pronoms febles, si els accents diacrítics els resulten incomprensibles. Penso, doncs, que la proposta no porta enlloc, i la prova és que no hi ha hagut cap moviment a favor de l'eliminació.

Ela accents diacrítics són, en molts casos, una gran ajuda alhora d'entendre el sentit d'allò que ens diu un text, sense haver d'esperar que l'autor ens ho aclareixi més endavant. Déu n'hi do, la feineta que dóna la lectura d'una notícia quan el qui l'ha redactada els ignora! L'Institut ens diu que en cas que un mot es presti a equívoc, es podrà usar l'accent. Magnífic! Això sol ja revela que la mesura és innecessària. Ho és, perquè no aporta absolutament res a la llengua i perquè denota aquell encongiment tan propi de les llengües minoritzades, que és creure que són massa feixugues comparades amb les llengües ‘cosmopolites'. Fa tants anys que sentim dir que "el català és molt difícil" o que "el català és molt complicat", que ens ho hem cregut. No cal dir que el marc referencial dels qui diuen aquestes frases sempre és la llengua espanyola. D'aquesta, ves per on, no en diem mai res. I és que l'espanyol és facilíssim; no te n'adones que... pam! Ja el saps. Ni una falta, tu!

No serà, tanmateix –i ara no parlo de l'IEC–, que la consideració que ens mereix el català no és la mateixa que la que ens mereix l'espanyol? No serà que en la ment dels catalans l'espanyol és una llengua d'autoritat mentre que el català és una llengua de voluntat, i que per això som tan aplicats per a la primera i tan mandrosos per a la segona? No serà que en el nostre marc mental fem del català una traducció de l'espanyol, i que allò que no existeix en aquest últim ens sembla il·lògic que existeixi en el primer?

Estimats amics de l'IEC, la llengua catalana cau a trossos. Sí, ja sé que això no es pot dir, ja sé que és tabú i que se'm podria crucificar per la gosadia. El que toca és sacralitzar les mentides que diu la gent en les enquestes per tal de quedar bé, i que són molt útils per alimentar el cofoisme. Però el cert és que la llengua cau a trossos; i si no hi posem remei, l'IEC aviat esdevindrà una mera corporació acadèmica d'un dialecte de l'espanyol anomenat catanyol. Penso que ajudaríeu molt més a la llengua si amb un acte de coratge us pronunciéssiu en aquest sentit, que no pas esborrant uns accents diacrítics que ningú no discutia. Posats a simplificar –permeteu-me el disbarat de la ironia–, podríem eliminar els pronoms febles i reduir a cinc les vuit vocals. Quines ganes de complicar-nos la vida amb rampoines tan enutjoses! Al capdavall, si hem de parar l'orella a "la realitat del carrer", ja fa temps que els podríem haver cantat les absoltes. Proposo, d'altra banda, que es creï una Creu de Sant Jordi especial per als periodistes i tertulians que usen els pronoms febles.

Sigui com vulgui, jo continuaré fent ús dels accents diacrítics la resta de la meva vida, perquè allò que vull, en escriure un llibre o un article, no és complicar la vida del lector, sinó justament simplificar-li'n la comprensió. Per això em semblen tan útils els accents diacrítics. Tan útils com pugui ser-ho una majúscula en determinats casos, per més que les normes no ho diguin. Jo, per exemple, diferencio sempre entre Estat i estat, quan els uso en singular. I ho faig perquè entenc que no és el mateix referir-se a un Estat, com a entitat política, que a un estat d'ànim, a un estat de comptes o al fet d'estar en estat.

L'amic Celdoni Fonoll em va regalar el poema "Vénen i venen", d'Agustí Bernaus i Pinós, que amb la nova normativa ja no es podria llegir:
«De bon matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se'n van,
i no se'n van fins que venen,
i és quan venen que se'n van.

Mes si vénen i no venen,
llavors se'n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.

Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?»
Crec que encara som a temps d'una reflexió. No els veig gens artrítics, els accents diacrítics. Per això us demano, amics de l'Institut d'Estudis Catalans, que reconsidereu la vostra posició i que no aproveu l'esmentada proposta o que, si més no, reduïu el nombre de mots afectats. Hi ha remeis que esdevenen pitjor que la malaltia. Especialment si s'apliquen sense que hi hagi malaltia.

El Món , 10/10/2016
 
Violència masclista a la rambla del Celler Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 octubre 2017
Violència masclista a la rambla del CellerLa tarda del 10 de setembre passat vaig sentir uns crits procedents del parc infantil que hi ha a la rambla del Celler, a tocar del passeig de Francesc Macià. Em van cridar l'atenció pel to, que era altíssim, però sobretot per l'agressivitat. Això va fer que sortís al balcó per veure exactament què passava i quins n'eren els protagonistes. De protagonista, però, tot i tractar-se d'un matrimoni, només n'hi havia un: l'home. La dona pràcticament no deia res i estava pendent tota l'estona de la seva filla d'uns sis o set anys, que jugava en el parc.

El motiu de la discussió –si és que dels crits d'una sola veu se'n pot dir discussió– era irrellevant. L'home feia tot un seguit de retrets de caràcter domèstic a la seva dona i s'enfuria per moments. Ella li demanava que no cridés, i ell li responia amb més violència. La cosa, per tant, lluny d'acabar-se, va entrar en una fase altament perillosa, perquè l'home estava tan rabiós que se'l veia a punt de cometre un disbarat sense ni tan sols importar-li la presència de la seva filla.

Aquestes situacions són terribles, perquè la víctima mai no sap què fer. Si opta per replicar, les rèpliques encendran el maltractador encara més; i si opta per callar, el seu silenci serà interpretat com a indiferència, que és una de les coses que ell menys suporta. I la violència va esclatar. L'home, embogit, colpejava les cames de la dona, motiu pel qual el vaig cridar des del balcó i li vaig dir que parés. S'hi va afegir una veïna, i ell ens va respondre a tots dos amb insults alhora que exigia a la seva dona que el portés a casa. Atesa la situació, vaig trucar a la policia mentre ell s'esmunyia en direcció al restaurant La Bolera. Poc després, la seva dona i la nena hi van anar al darrere i es van ficar en un cotxe.

Tot d'una, però, com sorgit del no-res, i quan jo ja donava per fet que la policia arribaria massa tard, va aparèixer un cotxe dels Mossos d'Esquadra a gran velocitat que, obligant el vehicle conduït per la víctima a aturar-se a la rotonda, va permetre dur a terme el procediment habitual en aquests casos. Només havien transcorregut cinc minuts, d'ençà de la trucada. La meva felicitació. Per l'actitud, es notava que la dona estava acostumada a aquella violència i que normalment intentava apaivagar-la mostrant-se submisa. Però la submissió de la víctima és justament allò que el maltractador necessita per créixer-se i perpetuar la dominació.

Tot Sant Cugat , 7/10/2016
 
Les aglomeracions en els FGC del Vallès Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 octubre 2017
Les aglomeracions en els FGC del VallèsEls Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), coneguts popularment com "els catalans", són una empresa modèlica a Europa. Tot i tenir una dimensió reduïda pel fet que Catalunya no és un Estat i que el territori està tristament i obligatòriament dominat per Renfe, tenen un gran prestigi internacional, tant pel que fa a l'operació del servei ferroviari o al sistema de gestió de la seguretat com als plans d'autoprotecció o a la comunicació d'accidents. N'hi ha prou de veure l'espectacle vergonyós que ofereix Rodalies Renfe, dia rere dia, per veure'n la diferència. Començant per la puntualitat. Amb els FGC, l'usuari sap el minut exacte que pujarà al tren i el minut exacte que serà a la seva destinació.

Aquesta efectivitat, però, no ha de ser considerada cap mèrit. Simplement és l'obligació que hauria de tenir tot servei públic respectuós amb la ciutadania. Però el despropòsit que suposa Renfe és tan gran, tan colossal, que s'agraeix l'eficiència dels Ferrocarrils de la Generalitat. No és estrany que el metro de la capital argentina, Subterráneos de Buenos Aires, hagi decidit prescindir de les infraestructures ferroviàries espanyoles i formar-se a través dels FGC.

Per això sobta tant que la línia del Vallès, especialment a Sant Cugat, pateixi unes aglomeracions immenses en les hores punta del matí arran de la incorporació de les noves estacions a Sabadell i Terrassa. L'ampliació ha fet que augmentés el nombre d'usuaris, cosa magnífica, però els trens que hi circulen no poden absorbir tanta gent i el confort propi d'aquest servei se'n ressent. La companyia ha anunciat la compra de quinze nous trens que, tan bon punt entrin en servei, resoldran la situació. El problema és que un tren no és un producte ‘prêt-à-porter', sinó que cal encarregar-lo, fabricar-lo i provar-lo, i això requereix temps. Es comprèn que FGC hagi demanat paciència, però ha deixat la gent astorada quan ha afegit que caldrà esperar fins a l'any 2019. És a dir, tres anys! Em pregunto, per tant, si, aquesta comanda no es podia haver fet abans i en paral·lel al desenvolupament del projecte de noves estacions. És molt agradable arribar a lloc a l'hora prevista, però encara ho és més fer-ho com una persona i no pas com una sardina.

Cugat.cat , 7/10/2016
 
El president Puigdemont Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 octubre 2017
El president PuigdemontAlgun dia, quan, ja des d'una perspectiva estatal, ens mirem el moment de la història que ara vivim, valorarem en la justa mesura l'altíssim nivell polític dels dos homes que van ser al capdavant del govern de Catalunya en l'etapa prèvia a la seva independència nacional: els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Sempre m'ha semblat un error inexcusable el gol en pròpia porta d'apartar el primer de la presidència de la Generalitat. Només cal recordar els aplaudiments que el nacionalisme espanyol va dedicar als promotors de la maniobra per veure el disbarat que va ser. Però bé, la història catalana ha estat pròdiga en autolesions. L'important, però, allò que la història també hauria de recollir amb relació a Artur Mas, és el mèrit de la seva evolució ideològica personal, superant el tarannà autonomista que el caracteritzava, per esdevenir el president que el 2014 va desafiar l'Estat espanyol i va comandar l'acte de sobirania més important de la Catalunya captiva: la consulta del 9-N.

Pel que fa a Carles Puigdemont, em sembla que en els nou mesos que fa que és president, no sols ha esborrat el somriure sorneguer i de superioritat moral amb què el van rebre determinats sectors, sinó que ha demostrat la seva categoria humana, la seva sensibilitat social i la seva fermesa en la defensa de la independència de Catalunya. El seu discurs en la qüestió de confiança del 28 i 29 de setembre passat va ser brillant i il·lustratiu alhora. Brillant, pel que va dir i per la claredat amb què ho va fer; i il·lustratiu, perquè molta gent va poder veure que és l'antítesi d'allò que en termes pejoratius se'n diu un "polític professional", en el sentit de tenir la pell gruixuda. Puigdemont és un home d'una sola cara i no té la pell del senador Cooley, que interpreta Charles Laughton a l'esplèndida Tempesta sobre Washington, d'Otto Preminger. Puigdemont és vulnerable i estic segur, observant-lo des de la meva perspectiva d'escriptor, que els atacs i les ganivetades de la política, lluny de divertir-lo, li dolen. Però això no vol pas dir que sigui una persona feble. En absolut. Tot al contrari. Penso que és una persona forta, honesta i gens manipulable, un president que en cap moment no trairà ni els seus principis ni les seves promeses de lleialtat al país.

Puigdemont, d'altra banda, posseeix una gran capacitat comunicativa, fruit de la seva formació periodística. És cert que no potser té la soltesa improvisadora de Mas i que se sent més còmode amb un paper a la mà, però això és secundari per dues raons: la primera, perquè és molt nou en el càrrec; i la segona, perquè el que compta, al capdavall, és la versemblança del que diu. I el que diu ho diu clar i català. Vocalitza perfectament, no fa circumloquis, no es protegeix per mitjà de l'ambigüitat i és diàfan en el missatge. Ell no ha vingut a perdre el temps ni a perpetuar-se en el càrrec com a president d'una Autonomia, ell ha vingut per ser el president que retorni a Catalunya els poders estatals que li van ser arrabassats i asseure-la com una nació lliure al costat de les altres nacions lliures del món.

Del seu discurs de l'altre dia –posaria la mà al foc que el va redactar ell mateix–, em semblen remarcables, entre d'altres, quatre missatges. El primer, sorgit de la fusta periodística de l'autor, va ser tot un regal a la premsa en forma de titular: "O referèndum, o referèndum." O l'Estat el pacta, o Catalunya el farà d'acord amb la seva pròpia legalitat. Més clar impossible. El segon, anava adreçat a l'Estat i deia que la desconnexió es farà el mes de juny de l'any vinent, perquè "els nostres veritables amos són els catalans; ningú més no ens pot donar permís per fer el que hem de fer", atès que "és la gent qui canvia les normes, és la gent qui diu de quina manera vol ser governada."

El tercer missatge em va semblar especialment brillant en el punt en què, adreçant-se indirectament al Partit Socialista i a Catalunya Sí que es Pot, va dir que espera que els autonomistes tinguin el mateix comportament democràtic que els independentistes van tenir amb ells. I els va recordar que "els independentistes van col·laborar amb el compromís dels autonomistes quan aquesta era la voluntat majoritària dels catalans. Se'n diu democràcia." I pel que fa al quart missatge, en què va demanar una "cadena de confiances", hi podem trobar un prec als independentistes que voldrien que el Procés fos retransmès minut a minut i al detall. Sense verbalitzar-ho, els va demanar paciència, en el sentit que seria càndid revelar fil per randa a l'adversari els elements de l'estratègia dissenyada. En altres paraules, no li fem el pont de plata.

És obvi que podríem abordar moltes altres qüestions, però quan un poble està mancat de llibertat, no hi ha res més prioritari que la recuperació d'aquesta llibertat, ja que sense llibertat, com reflecteix l'informe Moody's (maig 2016), no hi ha serveis socials ni hi ha res. Només hi ha deute al nivell del bo porqueria. Per tant, o Catalunya esdevé un Estat independent o està abocada a desaparèixer, nacionalment parlant. I això afecta l'aprovació dels pressupostos. Els anteriors, els que van ser rebutjats, eren els pressupostos més socials elaborats fins ara (un 73,6%). Seria absurd fer confiança al president, i no fer-la als seus pressupostos. O fem el joc a l'Estat espanyol, aturant el vaixell i convocant noves eleccions per entrar en aquella dinàmica tan catalana de l'autoflagel·lació, o ens fem confiança i remem tots plegats en una mateixa direcció. Com deia al començament, la història parlarà dels presidents, és clar que sí, però també parlarà del poble que presidien, i ho farà amb admiració o avergonyint-se'n. El poble som nosaltres.

El Món , 3/10/2016
 
Les dones i la bicicleta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 setembre 2017
Les dones i la bicicletaAquest estiu, durant tres diumenges, mentre feia una caminada matutina de mitja hora, m'he dedicat a observar el gènere dels ciclistes que passaven pel meu costat en qualsevol direcció i m'ha deixat sorprès el predomini abassegador d'homes. Ja havia notat aquest predomini anteriorment, per això vaig decidir comptar-los, però mai no m'hauria imaginat que el nombre de dones fos tan baix. Òbviament, la meva observació no és científica, però les dades són reals i tenen un valor orientatiu que convida a la reflexió, ja que no són fruit d'un diumenge triat a l'atzar que afavorís la casualitat, sinó de tres diumenges seguits, i en tots tres la desproporció es manté.

El primer diumenge vaig comptar 64 ciclistes, 3 dels quals eren dones. El segon van ser 94 homes i 6 dones, i el tercer 75, tots homes; cap dona. En total, per tant, estem parlant de 239 ciclistes, dels quals únicament 9 eren dones. Precisant una mica més, puc dir que la majoria, indistintament del gènere, duien equipament –casc, calçat, guants, culot o mallot, motxilla...– llevat de 12 (9 homes i 3 dones), que anaven amb roba de carrer. Davant d'això, és inevitable preguntar-se la raó d'aquesta diferència tan abismal. Hom podria pensar que, tractant-se d'un mateix itinerari, la suma de tres dies seria irrellevant, ja que és probable que la majoria de ciclistes fossin els mateixos. Em refereixo al fet que tant ells com jo fem cada diumenge el mateix circuit, raó per la qual és lògic que coincidim. Però aquesta possibilitat podem excloure-la, perquè, justament per evitar-ho, vaig fer diferents recorreguts i les cares que veia no eren pas les mateixes.

No hi ha dubte que, a partir d'aquí, tots podem fer les nostres suposicions per explicar-nos la diferència. Hom pot dir que el ciclisme, encara que sigui urbà, de passeig, és un esport més masculí que femení, o que els homes utilitzen la bicicleta com un complement del que després serà un esmorzar-tertúlia, o que els homes fan en diumenge el que no poden fer en dies feiners. Però jo no estic tan segur que sigui ben bé això. Que potser les dones no esmorzen ni tenen amigues? Que potser les dones no treballen? Que potser les dones fan ciclisme els dies feiners i el diumenge descansen? Si fos així, les veuria. Perquè jo camino tots els dies de la setmana, no només un. Més aviat m'inclino a pensar que els rols familiars encara estan molt delimitats i que els homes poden escampar la boira en bicicleta gràcies al fet que les seves dones, mentrestant, tenen cura de la canalla, fan neteja o feinegen a la cuina. Ja se sap, l'exercici obre la gana, i ells, quan tornin, en tindran molta. Potser estic equivocat de mig a mig i l'explicació és que realment l'esport de la bicicleta no sedueix les dones. Tanmateix, se'm fa difícil imaginar tot d'homes feinejant a casa o tenint cura dels infants els matins de diumenge mentre les seves dones són fora fent bicicleta. Potser estic equivocat, no dic que no. Però em costa imaginar-m'ho.

Cugat.cat , 30/9/2016
 
No tenen valor de tancar Homs a la presó Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 08 setembre 2017
No tenen valor de tancar Homs a la presóLa filtració del 22 de setembre passat, procedent de la Fiscalia espanyola, segons la qual Francesc Homs, exconseller de Presidència, serà inhabilitat pel seu paper institucional en la celebració de la consulta del 9-N, és molt més notícia que no pas la inhabilitació en si mateixa. La inhabilitació, no cal dir-ho, és repugnant i escandalosament antidemocràtica, però l'autèntica notícia, l'autèntic moll de l'os periodístic del fet és la filtració.

A l'Estat espanyol, com en els temps del franquisme –aquell règim que el Partit Popular sempre s'ha negat a condemnar, entre altres coses perquè una de les seves figures més destacades va ser fundador del partit–, es continuen coneixent les sentències contra els acusats polítics abans que siguin dictades pels tribunals. I és que digui el que digui el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes –quina barra!–, ha estat la mateixa Fiscalia qui ha demostrat que la sentència contra Francesc Homs ja estava dictada de bell antuvi. És així de gros: al segle XXI, a l'Estat espanyol, encara hi ha judicis polítics, encara hi ha judicis contra les persones que, per lleialtat als Drets Humans i a la radicalitat democràtica, es neguen a acatar lleis totalitàries que prohibeixen les urnes i que criminalitzen el vot.

Per a l'independentisme de soca-rel, aquest estat de coses no té res de nou. Cal no veure un bou a tres passes per no adonar-se que la separació de poders inherent a tot Estat de dret no existeix a l'Estat espanyol, i que els tribunals no són res més que un instrument ideològic al servei del poder polític. Però hi ha gent de bona fe que necessita que les evidències siguin ben grosses per reaccionar, i el judici polític contra Francesc Homs n'és una de ben fefaent. No cal dir que al darrere vindran els judicis no menys polítics contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, l'expresident Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera Irene Rigau. No els fan tots junts per poder-los rendibilitzar estratègicament d'acord amb els seus interessos conjunturals.

Tot plegat, això no obstant, no és res més que una galdosa exhibició d'impotència. La impotència d'un Estat que se sap en fals, democràticament parlant, davant d'un procés català que, com diu el ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García Margalló, "avança a tota màquina". Estan esverats i es dolen de tenir un govern en funcions, perquè, remarca Margallo, això equival a fer "un combat de boxa amb una mà lligada a l'esquena". Fixem-nos que tots els símils que fa aquesta gent són violents i primaris, fruit d'una mentalitat absolutista en què el dissident no ha de ser escoltat, ha de ser abatut.

Tenen tot l'aparell de l'Estat, totes les estructures de poder, totes les clavegueres i tots els pressupostos al seu servei contra Catalunya i es dolen de ser febles! Doncs bé, sí que en són, de febles. No ho serien al cor de Llatinoamèrica. Però al cor d'Europa, malgrat les moltes mancances de la Unió Europea, són febles, perquè aquí no poden fer allò que els demana la seva història d'imposició i d'esclafament de pobles, cultures i llengües. Si han arribat a negar l'anorreament del meravellós patrimoni lingüístic d'aquell continent, imposant-hi la seva "lengua de encuentro", per què haurien de tenir escrúpols a l'hora de negar que, em matèria política, el seu govern i els seus tribunals siguin una mateixa cosa?

Estan doctorats en negacionisme, i tanmateix són febles. La prova és que no s'atreveixen a tancar Francesc Homs a la presó. No gosen fer-ho, perquè són covards. Molt covards. Immensament covards. Per això tampoc no tenen valor d'empresonar Artur Mas, Carme Forcadell, Joana Ortega i Irene Rigau. Els tremolen les cames, només de pensar-hi. Voldrien fer-ho, és clar que sí. I tant! Però no tenen valor. No en tenen, perquè la imatge d'aquest empresonament, a banda de fer la volta el món, seria la constatació del paroxisme totalitari a què pot arribar l'Estat espanyol per esclafar una vella nació d'Europa, que l'únic delicte que ha comès és voler votar per decidir el seu futur polític. Heus aquí una de les coses bones que té la democràcia: retrata descarnadament els qui en són al·lèrgics.

El Món , 26/9/2016
 
Els tres tòtems del Partit Popular Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 setembre 2017
Els tres tòtems del Partit PopularDeu ser molt dur per al Partit Popular veure que passa el temps i que no se'ls acut cap idea genial contra les llibertats nacionals de Catalunya, cap raonament brillant que, des d'un punt de vista democràtic, sigui irrebatible per l'independentisme. Dia rere dia, any rere any, es limiten a repetir el mateix reguitzell de consignes totalitàries. El PP de Sant Cugat, concretament, malda tant com pot per fer mèrits davant la direcció de Madrid, la ciutat que és el centre neuràlgic de la seva vida, però no se'n surt. Agafem-ne només tres de les coses que ha repetit en diverses ocasions:
  1. "Un referèndum només a Catalunya no seria correcte, perquè és una decisió que correspon a tots els espanyols."
  2. "Cal un nou sistema de finançament per a Catalunya; és qüestió de trobar la fórmula, però no hi ha voluntat per part de la Generalitat."
  3. "Potser amb un IVA més reduït que l'actual es podria fomentar la cultura, però s'hauria d'abordar en una segona fase."
El primer punt, a banda de ser insostenible, revela dues coses que el PP pretén amagar infructuosament. La primera és una por immensa al resultat del referèndum. Pànic, n'hauríem de dir. La segona és que ni tan sols votant catalans i espanyols no el permeten. I per què no el permeten, si d'aquesta manera guanyarien segur? Doncs perquè el món no comptaria pas els vots de Toledo o Valladolid. A qui li importarien? Allò que el món comptaria serien els vots de Catalunya, i això seria determinant. D'altra banda, d'acord amb el dret internacional, en els referèndums d'independència només voten els països que volen constituir-se en Estat, mai l'Estat matriu. Quebec i Escòcia en són un bon exemple. Altrament els referèndums no tindrien cap mena de sentit. Seria el mateix que si una dona, per poder-se divorciar, necessités el vist-i-plau de tota la família del marit.

Amb relació al segon punt, cal molta barra per afirmar que la culpa de l'espoliació –ells en diuen finançament– que pateix Catalunya, per part de l'Estat, és culpa de la Generalitat. On és aquesta fórmula màgica de què parlen? En quina cambra cuirassada la tenen desada? Com és que no l'han aplicada mai? De quants milers de milions estem parlant? Que potser és la mateixa fórmula que apliquen a les infraestructures ferroviàries tercermundistes de rodalies imposades a Catalunya, amb muntanyes de compromisos incomplerts i amb milers de milions pressupostats que es queden a Madrid?

Pel que fa al tercer punt, cal molt de cinisme per dir que, reduint l'IVA, potser sí que es podria fomentar la cultura. Parlen com si no haguessin estat ells els qui precisament van elevar-lo a un 21% per carregar-se la cultura. La cultura és el gran enemic del PP, allò que més odia. Per això fomenta la pornografia: cultura, 21% d'IVA; pornografia, 4% d'IVA. I per això, també, una companyia teatral, farta d'aquesta barbaritat, va decidir canviar els seus estatuts l'any 2014 i constituir-se en una distribuïdora de produccions pornogràfiques per abaratir els muntatges teatrals que porta a terme. I quin és el truc? Doncs oferir entrades de franc dels seus espectacles culturals als compradors de les revistes porno. Una enginyosa mesura contra els tres tòtems del Partit Popular: totalitarisme, espoliació i incultura.

Cugat.cat , 23/9/2016
 
Que em pot informar, si us plau? No. Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 setembre 2017
Que em pot informar, si us plau? No.Pujo a un autobús de Sant Cugat en direcció al Centre Comercial, que és als afores. Conec el lloc sobradament, però no hi he anat mai en autobús i, per tant, tinc dubtes sobre la parada correcta. Vull dir que no sé si em deixarà a la porta o una mica abans o una mica després. Per això m'assec al primer seient i demano al conductor si em pot avisar quan hi arribem. Em respon que no. Cap més explicació. Senzillament: "No". Penso que és una persona mal educada, però no m'hi encaparro perquè, per sort, com he dit, conec la meva destinació. El problema és que quan per fi s'atura davant de l'institut Leonardo da Vinci, no goso baixar perquè queda força lluny de la porta del Centre i em fa l'efecte que probablement hi haurà una altra parada just al davant. Ho penso perquè ignoro quines voltes fa l'autobús en el seu recorregut. Si ho sabés ja no ho hauria preguntat, és clar.
Però he fet salat. El conductor reprèn la marxa sense dir-me res i ja no s'atura fins arribar a Rubí. Un cop allà, decideixo tornar enrere a peu. Quan arribo a lloc, faig la gestió que he anat a fer i, tot seguit, camino fins la parada de l'autobús per tornar a Sant Cugat; aquesta vegada a l'altra banda de la carretera. Observo que el camí que mena a la parada és de difícil accés. No el recomanaria a cap persona gran, ja que és de terra, té desnivells i garanteix el trencament de fèmur.

Un altre dia, aquest cop a Terrassa, baixo del tren, agafo un autobús per anar al carrer de Sant Cosme i demano al conductor si em podrà avisar quan hi arribem. Em respon el mateix que el de Sant Cugat: "No". "Quin servei més amable", penso. En aquesta ocasió ho tinc més pelut, perquè, més enllà d'algun element referencial, no conec la zona on vaig i m'hauré de refiar de la meva intuïció. Tanmateix, ves per on, la intuïció és bona i encerto la parada. Un cop a terra, demano per la Biblioteca BD2, la del districte, però ningú no la coneix. Només una dona estrangera amabilíssima que m'acompanya gairebé fins a la porta i que es queda admirada quan li explico que, si més no, a Terrassa hi ha sis biblioteques. Ella, que no hi havia entrat mai, només en coneixia aquella.

Ignoro si els conductors d'autobús tenen prohibit informar els usuaris. Entenc que s'han de concentrar en la conducció i no distreure's atenent peticions. Però per no perjudicar conductors i usuaris, no seria lògic que una pantalla, com en el metro, informés del nom de cada parada?

Tot Sant Cugat , 2/9/2016
 
La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de Cuba Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 setembre 2017
La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de CubaLes declaracions del ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, relatives a la independència de Catalunya, han estat tan estrambòtiques i apocalíptiques que fins i tot se n'ha fet ressò la premsa internacional. Textualment, Margallo va dir: "D'una crisi se'n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible". Són paraules molt fortes, és cert, i és normal que milions de persones, en llegir-les, s'hagin quedat astorades. Però crec que hem d'agrair-les, en comptes de condemnar-les, perquè són sinceres, són l'expressió sintètica d'un sentiment pregon segons el qual Espanya és el principi i el final de totes les coses. Com he dit sovint, Espanya no és un Estat, Espanya és una religió, i en la religió espanyola "el Verb" és Espanya: "Al principi ja existia Espanya, i Espanya era amb Déu, i Espanya era Déu." A partir d'aquí, amb aquesta concepció del món, la independència de Catalunya és vista pels fidels espanyols –dissortadament la minoria infidel és testimonial– com una heretgia contra la qual tot s'hi val. De fet, la sola pronunciació de la paraula "independència" ja es considera una blasfèmia abominable.

Cal, doncs, situar-se en la marc mental d'aquesta religió per comprendre la virulència dels seus fidels contra el procés català; cal mirar-se el Procés amb la seva mentalitat per comprendre la reacció grandiloqüent i histriònica que els provoca, fins al punt d'esquinçar-se les vestidures i viure com una tragèdia cataclísmica la llibertat catalana. És així, perquè per a ells l'existència d'una Catalunya Estat constituirà, com confessa honestament Margallo, un trauma de proporcions infinitament superiors a les d'una crisi econòmica o un atac terrorista. Tan infinitament superiors, que només d'imaginar-s'ho ja els ve un cobriment de cor.

El senyor Margallo ha estat ben explícit dient-nos que les dramàtiques conseqüències d'una crisi econòmica –milions de persones a l'atur, desnonament de centenars de milers de famílies, increment escandalós de la pobresa infantil, increment no menys alarmant de l'exclusió social, retallades pressupostàries en serveis bàsics, com ara sanitat i educació, atacs directes a les pensions mitjançant l'espoliació del Fons de Reserva de la Seguretat Social...–, o les no menys dramàtiques conseqüències d'atemptats terroristes, són irrellevants comparades amb la llibertat de Catalunya. Tot és superable menys això. Això és l'apocalipsi. Hom dirà que és patètic que l'Estat espanyol pensi així, i sí que ho és, però els fets en aquesta vida no ens afecten per la seva naturalesa, sinó per la manera com els vivim. Així com hi ha gent que veu l'apocalipsi en el matrimoni d'homes amb homes o de dones amb dones, també hi ha gent que no s'imagina res més terrorífic que veure Catalunya com a membre de les Nacions Unides. El senyor Margallo ens ve a dir el següent: 'Els espanyols podem superar les més grans calamitats humanes, podem superar els més grans desastres naturals, podem superar les bombes, les massacres i els rius de sang, però no podem superar que Catalunya tingui un lloc al món com el tenim nosaltres.'

Per a una mentalitat nacional (i irracional) així, és lògic que la pèrdua de Cuba, el 1898, suposés un trauma de dimensions gegantines que va trigar molts anys a apaivagar-se. Allí, en aigües del mar Carib, alguns dels trets principals caracterològics espanyols, com ara l'orgull, l'homenia, la supèrbia..., van patir una humiliació indescriptible. I, tanmateix, tot allò esdevé insignificant davant la pèrdua de Catalunya a l'horitzó. No és el mateix perdre les colònies llunyanes que perdre les que són a tocar. Això encara és més traumàtic, perquè per a l'orgull, l'homenia i la supèrbia, resulta indigerible. Per entendre'ns: una cosa es resignar-se a la 'conllevancia del problema catalán', com el qui pateix de reuma, i una altra molt diferent haver d'assumir la independència de Catalunya. Serà, doncs, aquesta actitud el que farà que la independència catalana provoqui a Espanya un xoc emocional tan colossal, tan estratosfèric, que trigarà segles a superar-ho. Per a ser precisos, l'Estat espanyol saltarà pels aires, perquè, per raons d'orgull, d'homenia i de supèrbia, preferirà autodestruir-se que 'conllevar' l'existència d'un Estat català. Potser m'equivoqui, però em sembla que s'estimarà més dissoldre's que no pas haver d'acceptar la llibertat d'un poble que donava per conquerit.

El Món , 19/9/2016
 
La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 setembre 2017
La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressióLes diligències obertes per la Fiscalia espanyola per investigar la crema de fotos del rei, de la bandera i de la Constitució d'aquell país a la marxa de l'esquerra independentista de l'Onze de Setembre, així com la piulada feta sota el nom CUP Capgirem BCN, no constitueixen cap sorpresa, perquè ja hi ha hagut precedents. L'acomplexament d'un Estat, la seva mala consciència, es demostra en la criminalització de la discrepància, de les idees que li són desafectes i de la llibertat d'expressió. Un Estat fort, un Estat democràtic i segur de si mateix, no s'immuta perquè mitja dotzena de joves cremin fotos dels seus símbols, ja siguin monarques, banderes o constitucions. Però l'Estat espanyol, de fort, no en té res. Al contrari, és un Estat amb peus de fang, un tigre de paper que necessita prohibir, amenaçar, perseguir, com fan els règims totalitaris, per fabricar-se una imatge il·lusòria d'autoritat.

Jo, personalment, no sóc partidari de cremar els símbols espanyols. Però no pas perquè em mereixin cap respecte –els símbols opressors mai no poden inspirar respecte–, sinó perquè em sembla molt més efectiu no reconèixer aquests símbols a casa nostra, que no pas calar-los foc. No és cremant la foto de l'amo blanc, com s'allibera l'esclau negre, s'allibera negant-se a reconèixer-li cap autoritat. Amb tot, entenc que cadascú s'expressa a la seva manera i que aquestes accions, emparades per la llibertat d'expressió, no poden ser criminalitzades, ni perseguides, ni sancionades.

Pel que fa a la piulada que diu "Si el rei vol corona, corona li darem: que vingui a Barcelona i el coll li tallarem", és per petar-se de riure que l'Estat espanyol pretengui criminalitzar-la, ja que es tracta de la tornada de la lletra d'una cançó del segle XIX i de la qual existeix una versió enregistrada l'any 2002 pel grup Mesclat. Quina badada, oi, no haver criminalitzat Mesclat aleshores? Fins i tot es podria criminalitzar tot el segle XIX. La cançó diu, entre altres coses, que "fa tres segles que els borbons pretenen ser els nostres reis ignorant fins a quin punt arribem a passar d'ells. Però si insisteixen gaire amb aquesta obsessió, els mostrarem nostra debilitat pel tall rodó".

La Fiscalia espanyola, abans d'obrir les esmentades diligències, hauria d'explicar-nos com és que no han estat criminalitzats els portadors de les pancartes que l'any 2005, en una manifestació instigada pel PP a Salamanca, deien "Carod al Paredón" o, mostrant un taüt, "Carod, esta es tu caja"? Com és que Miguel Ángel Rodríguez, ex-portaveu d'Aznar, no ha estat perseguit com a autor de la frase "A Artur Mas li cal un afusellament"? Com és que no han estat sancionats Jonatan Cobo Ortega, actual portaveu del PP de Rubí, i la secció local del PSC-PSOE de Mont-roig del Camp (Baix Camp), com a autors de fotomuntatges penjats a les xarxes socials en els quals la imatge del president Mas transmutava en la d'Adolf Hitler? Si l'Estat espanyol vol guanyar-se el respecte de Catalunya, hauria de començar per donar a tothom el mateix tracte. Però, què es pot esperar d'un Estat que criminalitza i persegueix les urnes i els polítics catalans que, complint un mandat democràtic, les posen al servei de la ciutadania?

Nació Digital , 18/9/2016
 
Nou anys per resoldre un assetjament a menors Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 agost 2017
Nou anys per resoldre un assetjament a menorsPoc abans del parèntesi de vacances, Cugat.cat va publicar la notícia de la condemna de dos anys de presó i una multa d'11.000 euros a l'home de quaranta-quatre anys que assetjava noies menors d'edat per Internet, una de les quals santcugatenca, amb la intenció de fornir la seva producció de pornografia infantil. El procediment que seguia era contactar amb les noies, oferir-los diners, entre 100 i 150 euros, a canvi que es fotografiessin despullades amb els genitals ben al descobert i en posicions eròtiques. Ell, és clar, no enviava mai els diners, i quan les víctimes reclamaven començava el xantatge. Els demanava més material, i, per aconseguir que l'obeïssin, les coaccionava dient que publicaria les fotos que ja tenia.

A una de les noies la va amenaçar dient-li que difondria la seva imatge per tota la Universitat Autònoma, afegint-hi el telèfon i l'oferiment dels seus serveis sexuals. I a la noia santcugatenca li va demanar que s'introduís objectes a la vagina i a l'anus, ja que si no ho feia les imatges que ja tenia serien escampades per tot Sant Cugat. La noia, és clar, va caure en el parany i li va enviar una vintena de fotos més. D'aquesta manera, la producció de l'individu en qüestió no parava de créixer. Finalment, algunes de les víctimes ho van denunciar, la policia va escorcollar el pis de l'acusat i va trobar-hi les proves vinculades a l'adreça electrònica Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la

Fins aquí, doncs, el relat dels fets. Però cal fer un parell de reflexions sobre el tema. La primera és la baixesa moral de l'individu, que s'aprofitava de noies adolescents que veien en la xifra de 100 o 150 euros una fortuna i que cedien pensant que tot plegat no passaria d'allà. Cal estar molt mancat de principis ètics per difamar i humiliar una noia a la universitat en què estudia o a la població on viu tot menyspreant les greus conseqüències psicològiques que això li causarà.

L'altra reflexió té a veure amb el temps transcorregut entre els delictes comesos i el judici, amb la consegüent condemna. Dic això, perquè estem parlant d'uns fets que es van produir l'any 2007. La noia santcugatenca, per exemple, tenia aleshores setze anys i ara en té vint-i-cinc. És a dir, han hagut de passar nou anys perquè es fes justícia. Estem parlant de tota una dècada. I si per resoldre judicialment delictes com aquest, que, per sort, no presenten grans complexitats, necessitem tant de temps, ja ens podem imaginar el calvari que viuen les víctimes de delictes molt més greus i laberíntics. Sí, ja sabem que, com diu la dita, tot va bé si acaba bé, però lentitud i justícia són termes antagònics, i per tant, per aconseguir que la justícia pugui reeixir cal acabar amb la lentitud. És inadmissible que una noia de setze anys hagi d'esperar a tenir-ne vint-i-cinc perquè la justícia es pronunciï sobre l'assetjament que va patir.

Cugat.cat , 16/9/2016
 
Sense referèndum ho tenen magre Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 14 agost 2017
Sense referèndum ho tenen magreLa política espanyola està atrapada en un atzucac que, com més mesos passen, més posa en relleu els extrems a què pot arribar la seva manca de cultura de pacte. És una qüestió que té mala peça al teler, perquè per entendre que no són les victòries militars, ni les amenaces, ni els exabruptes el que ha fet avançar la humanitat, sinó el raonament, cal tenir capacitat de diàleg. Especialment de diàleg entre oponents. Espanya, però, no dialoga mai, perquè el diàleg, el pacte, l'acord entre oponents, en la seva cultura, és percebut com una rendició en tota regla, i això no s'ho pot permetre mai una cultura conqueridora, coercitiva i subjugadora com aquella.

De pactar entre iguals –PP i Ciudadanos–, sí que en saben, però la idea d'un pacte PP-PSOE els esgarrifa, cosa que costa d'entendre, perquè, ben mirat, llevat d'algunes qüestions puntuals, tots dos partits tenen moltíssimes coses en comú. D'entrada, afirmar que el PSOE és un partit d'esquerres resulta tan hilarant com ho seria que algú digués que la CUP és un partit de dretes. Però tots els productes necessiten una etiqueta que els identifiqui, i el PSOE també, és clar. Que sigui certa ja és una altra cosa. Sigui com vulgui, això és superflu comparat amb l'atzucac a què ens referíem. I és que, acostumats com estaven al bipartidisme –avui governes tu, demà governo jo–, de sobte s'han trobat que els números no quadren. I tot, ves per on, per culpa de Catalunya!

En la història política espanyola no hi ha només manca de cultura de pacte, també hi ha tradició de no reconèixer l'existència nacional de Catalunya. Catalunya, fins no fa gaire, era únicament un grapat de vots que, en cas que no hi hagués majoria absoluta de PP o PSOE al Congrés de Madrid, resolien tots els problemes aritmètics a canvi d'alguna engruna. Ara les coses han fet un tomb espectacular i aquelles maniobres ja no són res més que contes a la vora del foc. Ara, a Catalunya, hi ha un govern independentista, i hi ha també una majoria independentista al Parlament. I això ho capgira tot. Absolutament tot, ja que el PP i Ciudadanos no sumen, i tampoc no ho fan PSOE i Podemos.

Per poder governar l'Estat espanyol, els polítics d'aquell país necessiten Catalunya. Però per obtenir els vots de Catalunya han d'acceptar la celebració d'un referèndum d'independència, i això els fa més pànic que l'arrencada d'un queixal en viu. De fet, topa frontalment amb la seva naturalesa dominadora, perquè implica moltes altres coses. Encara bo, si només fos el referèndum. Hi ha, a més, dues qüestions que en fan impossible l'acceptació: una és que les possibilitats espanyoles de perdre'l són immenses; i l'altra és que la celebració d'un referèndum, independentment de quin en fos el resultat, significaria reconèixer de manera irreversible que Catalunya és una nació d'Europa amb dret a decidir per si mateixa. I no cal dir que aquest reconeixement tindria conseqüències immediates en les relacions entre ambdós països i en el marc internacional.

La pregunta, doncs, és: com pensen sortir de l'atzucac? On pensen arribar amb pronunciaments com aquest del PSOE, que diu: "No pactarem amb els independentistes catalans"? Com s'ho faran, en definitiva, ignorant Catalunya? Una solució seria anar celebrant eleccions indefinidament. Al PP ja li va bé això de ser "govern en funcions", perquè li permet romandre en el poder sense haver de sotmetre's als controls parlamentaris. Però el ridícul davant del món, que ja és gegantí, esdevindria pur esperpent. Veurem com se'n surten. De moment, la vida els està ensenyant que la política no pot ser judicialitzada, que la política no es fa als tribunals, la política es fa als parlaments arribant a acords amb els contraris cada cop que els resultats d'unes eleccions no són favorables. I un altre ensenyament que els està fent la vida és que per més que vulguin ignorar Catalunya, per més que vulguin empobrir-la, escarnir-la, menystenir-la, Catalunya seguirà essent Catalunya, i no renunciarà, s'hi posin com s'hi posin, al seu dret a ser un Estat independent. La vida els està ensenyant tot això, una altra cosa és que ho vulguin aprendre.

El Món , 12/9/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1828
spacer.png, 0 kB