spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
"Aquí", a Espanya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 octubre 2015
"Aquí", a EspanyaEls vegetarians, així com molts dietistes i pediatres, han aconseguit que arrelés en la societat la frase "som allò que mengem". No tothom en fa cas, és clar, però la frase denota un raonament tan assenyat que no hi ha ningú que gosi rebatre-la. Si acceptem que els aliments que consumim tenen efectes determinants en el nostre organisme i que incideixen en el nostre comportament, és obvi que allò que mengem defineix el nostre tarannà i la nostra personalitat. Darrere del fet de menjar carn o de no menjar-ne, per exemple, hi ha una actitud davant la vida. I també hi ha uns principis ètics davant el fet de pensar que els animals no han de ser tractats com a elements de producció. Tanmateix, no som únicament allò que ingerim. També som allò que diem. O, dit d'una altra manera, som com parlem. I això és així perquè no sols mengem com pensem, també parlem com pensem.

El llenguatge ens ha permès articular el nostre pensament i evolucionar, però les paraules que escollim per parlar, ja sigui en una dissertació o en una conversa banal, diuen sempre molt més de nosaltres que no pas el tema que abordem. De fet, aquesta discordança entre discurs i món mental, per bé que és més visible en polítics, en ponents i en tertulians mediàtics, abasta tots els àmbits de les relacions humanes. Fixem-nos que són multitud els catalans que, tot i declarar-se independentistes diuen "aquí, a Espanya" sense adonar-se de la contradicció en què incorren. Si la seva nació és Catalunya, per què diuen "aquí, a Espanya" i no "aquí, a Catalunya"? I si es refereixen a Espanya, per què diuen "en aquest país", i no pas "en aquell país"? Això fa que tot sovint, escoltant-los, hom no sàpiga de quin país estan parlant, si de Catalunya o d'Espanya. Cal esperar que diguin més coses per aclarir-ho.

Evidentment, aquestes revelacions del llenguatge denoten fins a quin punt és profunda la rentada de cervell que ha patit el poble català a fi de fer-li creure que era espanyol al sud i francès al nord. Tants anys de colonització mental –que és la més perniciosa de totes– tenen aquests efectes. Per això la independència es fa esperar, perquè la presa de consciència nacional dels catalans necessita primer deslliurar-se d'aquestes cadenes mentals que els tiben i que no els deixen actuar. Qui se n'allibera, esdevé mentalment lliure. Però perquè això sigui possible, cal una reflexió prèvia. Cal concloure que som com parlem i que els mots que emprem delaten com pensem. En altres paraules, per ser estatalment catalans primer hem de deixar de ser mentalment espanyols.

Nació Digital , 17/10/2015
 
El Món, un diari per ser compartit Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 octubre 2015
El Món, un diari per ser compartitA final de l'any 2006 va néixer El Singular, un diari digital que va tenir de seguida una acollida molt entusiasta arran de ser un mitjà amb una línia editorial catalanocèntrica i compromesa amb els drets nacionals de Catalunya. El periodista Jordi Cabré en va ser el primer director, i després van venir Toni Aira, Rafael de Ribot, Lluís Bou i Salvador Cot, és a dir grans professionals que el van convertir justament en allò que proposaven seus els plantejaments fundacionals: esdevenir un mitjà de referència en l'àmbit informatiu català. I és gràcies al fet d'haver reeixit, que ara, sense perdre un bri de personalitat, ha renovat alguns elements de la seva configuració i ha canviat de nom. Ara, doncs, ja no es diu El Singular, sinó El Món (www.mon.cat). El seu lema és aquest: "Un diari digital lliure, obert i per compartir".

Jo, personalment, me n'alegro molt, d'aquest èxit i d'aquesta nova etapa, per dues raons que explicaré tot seguit. La primera és la meva identificació amb el mitjà, ja que en sóc col·laborador des del 2 de gener de 2007, és a dir, des d'un mes després del seu naixement, i hi he escrit més de quatre-cents articles. Això sol ja fa que me'n senti part i que hi mantingui un fort vincle afectiu. Però hi ha una segona raó, i és que El Món, tot i tenir la redacció al centre de Barcelona, cosa que és lògica, constitueix un projecte netament santcugatenc. Remarco aquest punt, perquè em sembla formidable que no tots els grans projectes de país sorgeixin a la capital catalana. En aquelles parts del territori que anomenem la "perifèria" o el "rerepaís", hi ha molt de talent i coratge per fer realitat propostes que superin l'àmbit estrictament local i que vagin molt més lluny, i El Món és just això: una proposta d'abast nacional que té el seu origen a Sant Cugat, en l'empresa editora del Diari de Sant Cugat i del Tot Sant Cugat.

Una de les coses que em van agradar força de l'acte de presentació que es va fer a l'antiga fàbrica Damm, presentat per Txe Arana, va ser el parlament del seu director, Salvador Cot. Cot va dir que "ja no és temps de ser una singularitat, nosaltres volem construir un mitjà ambiciós. S'ha acabat el temps de resistir, ha arribat l'hora de guanyar". Com podem veure, són paraules que tenen un doble vessant, atès que al·ludeixen a l'empresa periodística i també al país, i jo les comparteixo. Avui, certament, resulten anacròniques aquelles expressions que definien Catalunya com una "singularitat", una "peculiaritat" o un "fet diferencial" i que, com si fossin una floreta al trau de l'americana, servien perquè molts catalans les passegessin contents i enganyats. La societat catalana actual se'n riu, d'aquestes galindaines, i ja no admet per a si mateixa cap altre estatus que no sigui el d'un Estat independent. Aquesta és la raó per la qual els tres-cents anys de resistència han arribat a la seva fi i ara és el moment de vèncer. És el moment que hem comprès que la llibertat d'un poble amb consciència de ser-ho passa indefectiblement per tenir veu i vot a les Nacions Unides i que, per tant, és hora que abandonem la trinxera i que ocupem el lloc que ens pertoca al món.

Aquesta, si més no, és la filosofia que jo hi veig en aquesta cursa de relleus, en què El Singular ha passat el testimoni a El Món. Entreu-hi, gaudiu de la força visual que transmet el seu disseny i compartiu-ne els continguts. Són continguts valents, elaborats per professionals que no s'arronsen i que són conscients que una premsa lliure és també una estructura d'Estat.

Diari de Sant Cugat , 2/10/2015
 
Terra Dolça, una dècada al servei dels Països Catalans Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 octubre 2015
Terra Dolça, una dècada al servei dels Països CatalansEl degoteig de fets d'actualitat que s'han esdevingut darrerament i que demanaven prioritat m'ha impedit dedicar amb puntualitat un article al tancament del Terra Dolça a Sant Cugat. Catalunya viu dies molts especials i les columnes periodístiques ho han de reflectir. Avui, però, vull deixar constància de la tristesa que m'ha causat aquest tancament d'un local que en molt poc temps, ara fa deu anys, va esdevenir moltíssim més que un espai gastronòmic. Al Terra Dolça, s'hi podia anar a dinar o a sopar, és clar, però sobretot s'hi anava a la presentació d'un llibre, a l'audició d'un concert o a la representació d'un muntatge teatral de petit format.

Em consta que en els ambients culturals, i per descomptat en el de les entitats independentistes, el Terra Dolça era força conegut. En tenies prou de dir-ne el nom, perquè de seguida aparegués algú que hi havia estat en qualitat de convidat o de públic. Guim Pros, home vinculat a la CUP i amb qui vaig compartir alguns actes polítics en la seva etapa de Maulets i en diverses edicions del Rebrot, l'Aplec de Joves dels Països Catalans, de Berga, ha estat l'ànima del Terra Dolça. Malgrat els seus problemes de salut a una edat en què aquestes coses encara no toquen, en Guim va estar sempre receptiu a acollir tota mena d'activitats que poguessin contribuir a promoure la cultura i a defensar els drets nacionals de la nació catalana.

Jo mateix presentava tots els meus llibres al Terra Dolça des de la seva obertura. El primer que hi vaig presentar va ser La paraula contra el mur, el 5 d'octubre de 2006, i ja no vaig deixar de fer-ho en la desena que va arribar després. Ara el Terra Dolça ja és història, certament. Però ho és en un sentit molt més rellevant que el que donem tot sovint en referir-nos a una cosa morta. El Terra Dolça és història perquè ha fet història. Història local. El Terra Dolça queda inscrit com l'espai cultural més reivindicatiu de Sant Cugat al llarg de la dècada més apassionant i transcendent que ha viscut Catalunya amb relació al seu procés d'alliberament. I això és així perquè en algun moment d'aquests deu anys les quatre parets del pis superior del Terra Dolça van acollir la veu de la immensa majoria dels actors polítics, socials o culturals compromesos amb les nostres llibertats. Moltes gràcies, Guim.

Cugat.cat, 16/10/2015
 
L'èxit del Teatre-Auditori de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 octubre 2015
L'èxit del Teatre-Auditori de Sant CugatAra que el Teatre-Auditori de Sant Cugat acaba de començar la temporada 2015-2016, he estat revisant la xifra d'espectadors de la temporada anterior, la que es va tancar el juny passat, i és realment espectacular: 57.122 persones. Sis mil més que la programació precedent. I en xifres totals es va arribar a 81.532 espectadors, cosa que suposa un índex d'ocupació del 80%. És a dir, que som davant d'unes dades altament satisfactòries que consoliden aquest escenari com un dels més rendibles de Catalunya.

Una de les raons que ho expliquen és la connexió aconseguida entre els espectacles programats i el públic, però n'hi ha d'altres, com ara la incorporació d'un sector de gent jove que acostuma a refusar aquesta mena d'equipaments culturals per considerar-los excessivament formals. I és que a diferència del que passa a l'Europa central, les arts escèniques ocupen un paper testimonial en els nostres plans d'ensenyament i marquen distàncies entre la formació musical o teatral d'un jove austríac, posem per cas, i la d'un català.

Posats a no ensenyar, ni tan sols ensenyem als infants la immensa riquesa del nostre cançoner popular. Així ho denunciava l'australiana Gabrielle Deakin, una professora de música que constata astorada el desconeixement que tenen els alumnes d'un patrimoni català que altres països ens envegen admirativament. Aquesta, per tant, és una situació que haurem de capgirar d'immediat en una Catalunya independent. En sentit positiu, però, el Teatre-Auditori porta a terme unes iniciatives anomenades 'Anem al teatre' i 'Escoles en moviment' que han trobat molt bona resposta per part dels centres educatius locals i han generat 24.410 espectadors.

És cert que hi manca una Sala B destinada a muntatges de petit format i que ara està aturada per raons econòmiques -l'espai físic ja hi és-, però quan tiri endavant farà un grandíssim servei a la vida cultural de la ciutat. El que sí que avança, per sort, és el propòsit de dotar el Teatre de la Unió d'unes instal·lacions òptimes que permetin cobrir aquesta mancança. Mentrestant, el resultat que ha donat l'anomenada 'Sala escenari' ha estat esplèndid. Consisteix a convertir la meitat de l'escenari del Teatre-Auditori -400 metres quadrats- en una sala de 224 butaques per acollir-hi espectacles de caràcter intimista que quedarien desvirtuats en cas de representar-se davant de vuit-centes persones. Les butaques de la 'Sala escenari', a més, són comodíssimes.

En definitiva, per bé que mai no n'hi ha prou i que, com dic, el nostre referent ha de ser el centre i el nord d'Europa, tenim xifres locals que permeten ser optimistes. N'hi ha prou de comparar-les amb les de Rubí i Cerdanyola, les dues ciutats veïnes, per veure'n la diferència.

Cugat.cat , 9/10/2015
 
12 d'octubre, Dia de la Vergonya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 octubre 2015
12 d'octubre, Dia de la VergonyaSi l'Estat espanyol tingués un mínim de dignitat ja faria anys que hauria esborrat el 12 d'octubre com a data festiva del seu calendari. Fa venir basques que en ple segle XXI, un Estat es vanti d'haver envaït unes terres d'ultramar al segle XV i d'haver-hi imposat la seva llengua i les seves lleis a sang i foc, talment com si els homes i les dones que hi vivien no tinguessin la seva pròpia llengua i les seves pròpies lleis. "Eren salvatges", ens diuen. "Era gent que estava per civilitzar. Només eren indis. Només això. És a dir, com una mosca".

I ves per on, Espanya va fer que els indis-mosca, per fi, poguessin comunicar-se com a éssers humans i sentir-se culpables dels terribles pecats de la carn que cometien. Va caldre mà de ferro, això sí, perquè eren desobedients com un dimoni i tossuts com una mula, i no entenien que les lleis de Castella i la paraula de Déu són una mateixa cosa. Això va fer necessari exterminar-ne uns quants milers, ves què hi farem, però ja hem dit que el fet és irrellevant perquè només eren indis-mosca. Tan fàcils d'esclafar com una mosca. Aquests indis-mosca, amb el pas del temps, serien coneguts també com a argentins, xilens, peruans, mexicans, bolivians, colombians, uruguaians, equatorians... i esdevindrien membres de ple dret de les Nacions Unides, però aquesta ja és una altra història.

És així com, sense un bri de vergonya i amb tones de fatxenderia, l'Estat espanyol continua celebrant el 12 d'octubre -dia de la Hispanidad o dia de la Raza- com la seva Fiesta Nacional. I ben mirat no és estrany, atès que si de la tortura d'animals, a les places de braus, també en diuen Fiesta Nacional, per què haurien d'avergonyir-se d'haver massacrat mig continent americà i d'haver-hi anorreat pobles, cultures i llengües? Si en aquell cas es pretenia que els indis-mosca pensessin i parlessin com un ferrer de Toledo, en el cas de la tauromàquia es tracta de demostrar que un brau és un ésser inferior a un torero, cosa que crida l'atenció, ja que diu molt poc d'un Estat que mesura la seva intel·ligència a partir de la intel·ligència d'un brau, que és la mateixa que la d'un canari.

Hom potser es preguntarà com és possible que, transcorreguts més de cinc segles, l'Estat espanyol encara no hagi demanat perdó per aquell carnatge. Però n'hi ha prou de recordar que estem parlant del mateix Estat que no ha demanat mai perdó per haver assassinat el president català Lluís Companys, que es nega a anul·lar el judici sumaríssim que se li va fer, que es nega a retornar a la família la documentació relacionada amb la seva persona i que es nega a condemnar el franquisme. I si a això hi afegim la condecoració de nazis, l'11 de maig de 2013, no hi ha motiu per a la sorpresa.

Tot concorda. Si més no, s'ha de reconèixer que l'Estat espanyol, 'impasible el ademán', és un Estat amb criteri. I fidel a aquest criteri, cada 12 d'octubre celebra un acte a la plaza de Colón, de Madrid, i una desfilada militar pel paseo de la Castellana tot festejant que l'anorreament de pobles, cultures i llengües a Amèrica va significar, en paraules textuals del govern espanyol i del seu ministeri de Defensa, la "configuració de l'Estat modern". S'entén, oi, que ho celebrin amb homes armats fins a les dents? Celebren la victòria militar sobre els indis-mosca.

D'acord amb això, també s'entén que considerin una insubmissió que el president Mas permetés que el poble de Catalunya pogués votar el 9 de novembre passat i que, posant-li una querella criminal, l'hagin citat a declarar el 15 d'octubre, el mateix dia del 75è aniversari de l'afusellament del president Companys. Van assassinar Companys, perquè volien humiliar Catalunya, i ara volen jutjar Mas, perquè volen tornar-la a humiliar. Però no humilia pas qui vol. Ignoro si el president Mas llegirà aquest article, però li demano des d'aquí que es negui a declarar en cap altra llengua que no sigui la llengua catalana. És una qüestió de dignitat.

El Món , 11/10/2015
 
La força incontestable del SÍ Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 17 octubre 2015
La força incontestable del SÍEm sembla que no és cap secret que l'independentisme s'ha sentit infinitament més còmode que l'espanyolisme en la defensa del seu vot en aquestes eleccions catalanes. Hi ha diverses raons que ho expliquen, però voldria remarcar-ne dues. La primera és la immensa força psicològica que té un SÍ per damunt d'un NO.

El SÍ transmet un munt de sensacions positives relacionades amb l'acord, amb l'harmonia, amb l'avinença, amb la complaença, amb l'amabilitat, amb la receptivitat, amb el moviment, amb el progrés, amb l'acció, amb l'evolució... El NO, en canvi, és esquerp i transmet aspror, rigidesa, tancament, conflicte, hostilitat, autoritarisme, immobilisme, obstrucció, col·lisió, involució... No és estrany que es publiquin tants llibres d'autoajuda per aprendre a dir NO en situacions de la vida diària. La càrrega negativa del NO és tan elevada, que són milions les persones que tot sovint no gosen verbalitzar-lo i que opten pel SÍ per tal de transmetre una imatge receptiva, empàtica i afectuosa de si mateixes.

Els partits espanyolistes, per tant, s'han vist obligats a tastar la seva pròpia medecina, aquella medecina que consisteix a titllar l'independentisme de reaccionari, de radical, d'extremista, de nacionalista, d'involucionista i altres perles amb la intenció que el calumniat es vegi obligat a negar-les. I és que negar una calúmnia sempre és molt més feixuc que llançar-la. Bàsicament, perquè el calumniador, que té molts menys escrúpols ètics que el calumniat, necessita dissimular la seva manca d'arguments recorrent a la desqualificació del qui el posa en evidència.

La segona raó que explica la confortabilitat del SÍ en aquestes eleccions és que es tractava de l'afirmació més positiva que pot pronunciar una col·lectivitat: el SÍ a la llibertat. Qui, que no vulgui passar per absolutista o supremacista, pot negar el dret d'un poble a la seva llibertat? Qui, que es tingui per demòcrata conseqüent, pot negar el dret d'un poble a decidir lliurement el seu destí? És tan incontestable la demanda catalana, tan justa i noble, que no hi ha cap argument racional que pugui impedir-la. Hi ha, això sí, l'argument de la força, l'argument de la repressió, l'argument d'una legalitat feta pel segrestador que diu que l'alliberament està prohibit. El segrestador és la llei, ell la redacta i ell la fa complir amb el fuet a la mà.

De la mateixa manera que Richard Widmark, en el paper d'aquell enginyer encegat per l'ambició que dirigia la construcció del ferrocarril i destruïa l'hàbitat dels indis a La conquesta de l'Oest, estava convençut que el ferrocarril era ell -"Jo sóc el ferrocarril", deia-, també els partits espanyolistes estan convençuts que la llei són ells. Una llei segons la qual, seguint l'esperit del 1716, tothom s'ha de sotmetre als principis absolutistes de Castella. Castella és la llei i ells en són els zeladors. Això és el que ens diuen: "No hi ha legalitat catalana, perquè Catalunya no és ningú. I si Catalunya no és ningú, vosaltres tampoc no sou ningú. Només Espanya permet que els catalans siguin alguna cosa en aquesta vida".

El problema del front del NO, a banda de la càrrega negativa del mot, és que som al segle XXI, no pas al segle XVIII, i cal alguna cosa més que amenaces per aturar un poble que sap qui és i que sap què vol. I com que no han trobat cap argument ètic, cap ni un, per negar la independència de Catalunya, no els ha quedat més remei que recórrer a l'insult, a la desqualificació, a la burla, a la mentida i a la por. No s'adonen que al segle XXI les paraules ja no se les emporta el vent, com al XVIII.

Ara en queda constància filmada i enregistrada i tothom podrà veure les barbaritats que han arribat a dir sense el més mínim sentit del ridícul. Tanmateix, tot té una explicació: no es pot demanar a algú acostumat a imposar la seva voluntat per la força que, tot d'una, s'assegui, escolti i respecti l'interlocutor que té al davant. Quin diàleg hi pot haver amb algú que et diu que no ets ningú? En arribar a aquest extrem, només hi ha una solució. I és dedicar l'energia no pas a caure en el parany de discutir, sinó a saltar el mur i fugir.

El Món , 4/10/2015
 
Sant Cugat, municipi independentista Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 octubre 2015
Sant Cugat, municipi independentistaEl 27-S, amb un 58,68% dels vots obtinguts per Junts pel Sí i la CUP, ha situat Sant Cugat com un dels municipis de Catalunya on l'independentisme és més viu i potent. D'un índex de participació al llindar del 84%, les forces independentistes han sumat més de 28.000 vots, mentre que les llistes del NO s'han quedat amb només 15.000 (30,82%). Pel que fa a Catalunya Sí que es Pot, partidària de l'anomenada Tercera Via (també coneguda com a Via Morta), no ha passat del 6%, pràcticament el mateix resultat que PSC-PSOE i PP, amb tan sols 2.974 vots. I amb relació a Unió, per sota del 5%, ja és prou sabut que les urnes l'han esborrada del Parlament.

Com veiem, són faves comptades. Les xifres, és clar, poden ser llegides de tantes maneres com es vulgui, d'acord amb els interessos de cada partit, però, dissortadament per als qui han perdut, parlen per si soles. Vull dir que el triomf esclatant del SÍ a la independència és tan innegable com la sonora derrota del NO. Per això resulta tan interessant l'ampli ventall d'excuses, subterfugis i camàndules que despleguen infructuosament els vençuts per intentar maquillar la seva patacada.

Ciudadanos, que no ha aconseguit atreure més de 8.000 santcugatencs, considera un èxit la seva derrota. Deu ser que no aspirava a guanyar. El Partit Socialista també fa una lectura positiva del càstig rebut i la fonamenta en el fet de 'resistir'. És a dir, que la victòria consisteix a no desaparèixer del mapa. El PP, que ha patit una notable davallada amb relació a les eleccions anteriors, es mostra content i addueix que García Albiol els ha salvat d'uns resultats 'més dolents'. Per la seva banda, els de Catalunya Sí que es Pot es donen per 'satisfets' tot i haver perdut un miler dels vots aconseguits el 2012 sota el nom d'ICV-EUiA i d'haver davallat del quart lloc al sisè. Finalment, Unió, que no ha pogut superar el llistó mínim del 5%, es felicita perquè encara podia haver estat molt pitjor.

Com veiem, hi ha moltes maneres de no reconèixer que has perdut un partit, encara que hagi estat per golejada. Si et marquen vuit gols, sempre pots felicitar-te que no n'hagin estat nou; si la copa se l'emporta un altre, sempre pots dir que ja la donaves per perduda; si et quedes a la zona baixa de la classificació, sempre pots dir que conserves la categoria; si el públic ha xiulat el teu pèssim nivell de joc, sempre pots dir que la teva estrella t'ha salvat de coses pitjors; si baixes a Segona A, sempre pots dir que és millor que Segona B. La realitat, però, diu que l'independentisme ha guanyat les eleccions del 27-S per majoria absoluta. Ho ha fet a Catalunya, per descomptat, i també a Sant Cugat. La meva felicitació a Junts pel Sí i a la CUP.

Cugat.cat , 2/10/2015
 
Una realitat poc "mediàtica" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 octubre 2015
Malabo i les cendresEn una època dominada per la manca de temps, en què tot ha de ser breu, ràpid, esquemàtic i reduït a la mida d'un titular o d'una piulada, és difícil tenir una visió clara i serena d'allò que passa en el món a través dels informatius de televisió. La informació sempre ha de ser curta, tan curta que quan l'espectador para atenció en les paraules d'algú, aquest algú ja ha desaparegut i una altra notícia ha ocupat el seu lloc. No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha temps... Per això hem arribat a creure'ns que el nostre nivell d'informació depèn del nombre de notícies que sabem i no pas d'allò que puguem dir-ne si se'ns demanen detalls. És com si prioritzéssim la ingesta d'aliments sense importar-nos-en la digestió.

En aquest sentit, hi ha conflictes al món, especialment a l`Àfrica, dels quals no en sabem un borrall perquè el nombre de víctimes no és prou elevat per impactar la nostra sensibilitat occidental i merèixer titulars. L'assassinat d'un europeu o d'un nord-americà a l'Àfrica és molt més important que els mil milions d'africans que avui, en acabar el dia, no hauran menjat absolutament res, perquè viuen en la misèria més absoluta, o que els cinc milions d'infants que enguany moriran per la mateixa raó. I el mateix podríem dir dels crims i de les tortures de règims dictatorials que, amb tot el cinisme del món, afirmen tenir com a divisa la 'pau' i la 'justícia'. Aquest és el cas de Guinea Equatorial, per exemple, presidida per Teodoro Obiang Nguema, un personatge sinistre que esdevé el protagonista a l'ombra del llibre de la santcugatenca Gemma Freixas, Malabo i les cendres (Meteora, 2015).

El llibre de Freixas ens descriu la dramàtica situació d'aquell país a través dels ulls d'en Dudu, un nadiu que viu a Occident però que torna a la seva terra per complir la darrera voluntat d'un amic: que es llencin les seves cendres a la llera del riu Iladyi. En Dudu no ho sap, però aquest retorn a uns orígens abandonats en la infantesa esdevindrà un viatge iniciàtic en el decurs del qual coneixerà la misèria i la por en què viuen molts dels seus excompatriotes sota la bota del totalitarisme. Perduda l'esperança, perseguida la dissidència i amb una policia corrupta, la tortura i l'assassinat resten impunes i creen vegetals com en Justo, un mestre acusat de pertànyer al Moviment per l'Autodeterminació de l'Illa de Bioko. Justo fou torturat de tal manera que ja no parla, només mira la tele tot el dia. "A vegades, mentre dorm, crida i gemega" –diu la seva dona–. "De dia no diu res. Fa el que tu diguis, pobre. No té cap iniciativa, cap desig. Van anul·lar-li completament la voluntat".

En un altre moment, aquesta dona explica "les lluites macabres que els zeladors solien organitzar entre els presoners per divertir-se, les morts dels companys amb les ungles arrancades i dessagnats, les cel·les diminutes i inundades d'aigua putrefacta on havien de viure a les fosques..." I al costat d'això, hi descobrim les petjades de la colonització espanyola –el país es va independitzar ara fa només quaranta-set anys– i quin era el tracte que els nadius rebien dels espanyols. Aquests, per mitjà del Patronato de Indígenas, premiaven la submissió amb una Carta d'Emancipació i el lliurament de tres hectàrees de terreny per conrear-hi cacau.

"Malabo i les cendres", de Gemma Freixas, és un viatge literari, que ens parla de l'espoliació blanca dels recursos naturals del continent africà i de la vida d'un país dominat des de fa mig segle per una mateixa sanguinària família.

Diari de Sant Cugat , 4/9/2015
 
El Procés ja és imparable Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 09 octubre 2015
El Procés ja és imparableTard o d'hora arribarà el moment de fer constar en els llibres d'història la data o el fet que marca el començament del que ara anomenem procés català. No serà fàcil, ja que de dates i fets rellevants n'hi ha molts i per a tots els gustos. Jo, tanmateix, el situaria el 13 de setembre de 2009 amb la consulta per la independència d'Arenys de Munt. Només va ser un referèndum local en una petita població de 8.000 habitants, només això, però va significar un pas que ningú no havia gosat fer abans a Catalunya.

Ja sé que el nostre procés d'alliberament nacional comença molt abans, per la senzilla raó que, per sort, sempre hi ha hagut catalans conseqüents que no han claudicat i que no han admès per a la nació catalana cap altre estatus que no fos el d'una nació lliure i independent. Però cal reconèixer que aquells catalans eren pocs comparats amb els qui tenien por de reivindicar els seus drets fins a aquest punt. Per això la travessia se'ns ha fet tan llarga, tres segles pel cap baix. I és que en els processos col·lectius hi intervé tantíssima gent que és molt difícil que siguin ràpids i dinàmics. Més aviat són lents i feixucs. Cal esperar i esperar i esperar que la suma de milers i milers i milers d'individualitats arribi a crear una consciència col·lectiva que faci dir 'prou'. La captivitat, com més es dilata en el temps més es fortifica, perquè afebleix les defenses cognitives del captiu, li lleva l'autoestima, el torna insegur i el fa apocat i submís. I aquestes són coses que, com us podeu imaginar, dificulten força el manteniment d'actituds de fermesa disposades a plantar cara i a no trontollar davant les amenaces del segrestador. Nosaltres, tanmateix, ho hem aconseguit. Ens ha costat moltíssim, però hem aconseguit capgirar aquesta realitat adversa i situar el nostre poble al llindar de la llibertat. Ens en faltarà un tros, és clar, perquè a desgrat del que diuen algunes persones, els Països Catalans existeixen. I tant que existeixen! Però cadascun dels països ha de fer el seu procés de manera natural i cal respectar-ho. Amb tot, us puc assegurar que l'influx d'una Catalunya Estat, a diferència del d'una Catalunya Autonòmica, accelerarà de manera vertiginosa el procés de terres estimades com les Illes o el País Valencià i tindrà una ascendència determinant en la Franja i en la Catalunya del Nord.

Ara com ara, per tant, som nosaltres, el Principat, els qui liderem aquest procés d'alliberament i els qui hem aconseguit treure'ns del damunt tota aquella càrrega negativa d'inseguretats, de pors i de resignació cristiana que ens feia conformistes davant del que consideràvem una fatalitat inapel·lable del destí. No hi ha destí, no hi ha predeterminisme; el destí el forgem cadascú de nosaltres amb les nostres accions. No és pas veritat que els catalans hem vingut a aquest món a obeir els dictats de l'Estat espanyol, no és pas veritat que els catalans hem vingut a aquest món a subordinar-nos a la voluntat i als capricis d'algú que se'ns declara superior. Els catalans som aquí per a ser conseqüents amb les nostres conviccions i forjar-nos el nostre propi destí. No necessitem que l'Estat espanyol, aquest Estat petulant, superb i amb ínfules de redemptor, vingui a salvar-nos del pecat de voler ser lliures. Ja hem celebrat les eleccions plebiscitàries, ja hem votat, ja ha guanyat el vot de la llibertat i tot el món ho ha vist. Ara simplement hem d'estar a l'alçada del resultat i actuar en conseqüència per demostrar el respecte que sentim per nosaltres mateixos.

Racó Català , 30/9/2015
 
Llibertat, 72 - submissió, 52 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 06 octubre 2015
Llibertat, 72 - submissió, 52En el moment que escric aquestes línies encara és 27-S, però ja es pot dir que Catalunya acaba de viure un dels dies més importants i transcendents de tota la seva història. Mai abans no havíem viscut unes eleccions per mitjà de les quals els catalans poguéssim expressar la nostra voluntat de ser un poble normal, és a dir, un poble lliure i capacitat per decidir sobre la pròpia vida com fan tots els pobles adults del món. Certament, no hem pogut celebrar un referèndum, que és la via que segueixen els estats democràtics per dirimir aquestes qüestions, però el món ha entès perfectament el caràcter plebiscitari d'aquesta convocatòria electoral. La prova és que hi ha destacat cent-vuitanta corresponsals i enviats especials. Cent-vuitanta periodistes que mai no haurien vingut a cobrir unes simples eleccions autonòmiques.

En les properes setmanes tindrem temps d'aprofundir en les conseqüències d'aquest 27-S, però ara, de moment, ja podem extreure diverses conclusions relatives al veredicte de les urnes. La primera és la xifra rècord de participació -per damunt d'un 77%- que supera totes les conteses electorals celebrades fins ara, cosa que no sols ridiculitza els intents espanyolistes de negar-ne el caràcter plebiscitari, sinó que indica el grau de consciència de la societat catalana sobre la necessitat del seu vot. Ho sabien, per descomptat, els favorables al SÍ -són ells els qui ho han fet possible i els qui han situat Catalunya al llindar de la llibertat-, però també ho sabien els partidaris del NO, els qui volen una Catalunya subordinada a Espanya pels segles dels segles. Entre aquests darrers hi trobem un nombre força notable de persones que s'abstenien sistemàticament en les eleccions catalanes, per considerar-les meres autonòmiques, i que aquesta vegada, en canvi, en percebre moviments tel·lúrics que anuncien l'esfondrament de les restes de l'imperi, han corregut a mirar de perpetuar-les.

Quant al resultat obtingut per les diferents opcions polítiques, de menys a més, es fa ben palesa l'esbaldregada d'Unió. En veure's obligada a concórrer tota sola a les eleccions, sense l'aixopluc de CDC, les urnes han demostrat fins a quin punt es tractava d'un partit que havia gaudit d'una quota mediàtica molt per damunt de la seva representativitat real. En altres paraules, diguin el que diguin Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler, ha passat allò que més temien: s'ha vist que Unió no era un partit, era un globus. I el globus ha petat.

Amb relació a Catalunya Sí que es Pot, sembla que el senyor Lluís Rabell, que, segons deia, estava convençut d'esdevenir president de Catalunya arran d'aquestes eleccions, no ha tingut sort. Ni tan sols ha reeixit l'intent d'encaterinar votants decebuts, desencisats o empipats procedents del PSC-PSOE. D'altra banda, l'enorme distància que separa CSQEP -amb 11 únics escons- de les opcions independentistes, 72 escons, s'explica en el fet que es tracta d'una llista que durant la campanya ha evidenciat unes escandaloses concomitàncies discursives amb Unió. No només per les contínues apel·lacions al seny, a subordinar-se a la llei absolutista espanyola i a demanar als catalans que s'esperin un parell de generacions, sinó perquè no ha comprès que la indefinició en època de definició no porta enlloc. Catalunya Sí que es Pot, com Unió, també cerca l'encaix de Catalunya a Espanya. Però, és clar, qui, que hagi decidit anar a Figueres, posem per cas, vol pujar a un tren que només arriba fins a Sant Celoni?

El cas del Partit Popular, amb només 11 escons, i del Partit Socialista, amb 16, no té res de sorprenent. Les immenses dificultats que van tenir per elaborar les llistes de les darreres eleccions municipals ja ho deien tot. El primer sempre ha estat un partit aliè a la idiosincràsia de Catalunya, un empelt fallit fabricat a Madrid; i el segon, completament desarrelat, ja fa una bona colla d'anys que ha perdut el sentit de la realitat del país on viu. El PSC s'ha convertit en un zombi abocat a ser, encara més, la delegació catalana del PSOE. Si sempre ha estat submís als designis de la central, ara, amb només 16 diputats, ja ho serà del tot. La seva davallada, a més, rebaixa força les possibilitats del cap Pedro Sánchez a les eleccions espanyoles. Miquel Iceta, per coherència, hauria de dimitir.

Ciudadanos ha experimentat un creixement indubtable, 16 escons més que en la legislatura anterior, i, com és lògic, en farà bandera. Però aquest fet no genera cap mena de preocupació en l'independentisme, perquè Ciudadanos no es nodreix pas de votants del SÍ, sinó dels altres dos membres del trident nacionalista espanyol, és a dir, del PP i del PSC-PSOE. Amb tot, l'objectiu de Ciudadanos no és el govern de Catalunya. El seu veritable objectiu és el govern d'Espanya, ja que pensa que és des d'allà que podrà dur a terme una política d'anorreament 'definitiu' de la nació catalana. I és que aquest partit sap que, ara com ara, és una anomalia del sistema: un partit ultranacionalista espanyol sense cap representació a Espanya.

Finalment hi ha la victòria esclatant de l'independentisme, amb 62 escons per a Junts pel Sí i 10 per a la CUP. Majoria absoluta rotunda i contundent. I encara més si tenim en compte que si sumem les opcions favorables al dret a decidir -això inclou Catalunya Sí que es Pot- el resultat és de 83 escons. Ara, per tant, arriba el moment en què els 72 diputats del SÍ hauran d'estar a l'alçada del que n'espera el gros de la societat catalana i actuar en conseqüència. L'Estat espanyol ja va advertir que, fos quin fos el gruix de la victòria independentista, no en faria cas. Les portes de la presó romandran tancades i no hi haurà negociació. Vénen, doncs, dies decisius en què caldrà fer un pas endavant i tant Junts pel Sí com la CUP hauran de dir si ens hem de regir per la legalitat espanyola o ho hem de fer per la legalitat catalana. Sembla que Junts pel Sí espera que el potent mandat que han donat les urnes serveixi perquè Europa obligui l'Estat espanyol a negociar, però caldrà veure si la CUP és partidària d'aquesta espera. En tot cas, benvinguts siguin aquests interrogants, perquè indiquen l'immens i tortuós camí que ha recorregut aquesta vella nació d'Europa i la felicitat que sentirien ara mateix, si fossin entre nosaltres, els milers i milers de catalans que hi van dedicar la vida sense poder veure realitzat el seu somni. Catalunya ha votat a favor de la seva llibertat, i tot el món n'ha estat testimoni.

El Món , 28/9/2015
 
Periodisme independent i independència de criteri Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 octubre 2015
Periodisme independent i independència de criteriEncara que hàgim tingut el parèntesi de les vacances d'estiu, les reflexions que la periodista Marta Molina ens va deixar en la seva conferència a Unipau, a Sant Cugat, continuen essent interessants i val la pena parlar-ne. M'agrada el que diu i la visió que té de la professió periodística. D'acord amb l'enunciat de la seva conferència, 'Els mitjans independents en el context de conflicte social', Molina va enraonar de la importància que ha adquirit -i que encara adquirirà més en el futur- el periodisme no subjecte als interessos dels poders polítics o econòmics que, de manera més o menys subtil, manipulen la realitat i ens l'ofereixen destrament embolcallada de professionalitat.

Completament d'acord. De vegades, certament, tendim a confondre la bona factura professional d'un relat informatiu amb la neutralitat. Talment com si concloguéssim que com més nivell i pressupost, més rigor i més veracitat. I, per la mateixa raó, com més feblesa i precarietat, menys ponderació i menys credibilitat. És un error, naturalment, però comprensible, ja que els elements estètics ens influeixen molt més que no ens pensem i és difícil que la majoria de la gent, atrapada en els seus problemes personals o familiars, adopti una actitud crítica o profilàctica en connectar el televisor per veure un informatiu. En acabar la jornada laboral, la gent no s'asseu al sofà de casa amb paper i llapis disposada a analitzar el devessall de notícies que li arribarà. L'actitud, en aquest cas, acostuma a ser passiva, més aviat dòcil. Per entendre'ns: poc defensiva. I, és clar, amb els filtres desactivats, la manipulació i la rentada de cervell són molt més efectives.

Hom dirà: "Significa això que el missatge dels grans mitjans és una falsificació de la realitat? Significa això que l'únic periodisme veraç és l'independent?" En absolut. Hi ha periodistes formidables que treballen en mitjans de renom i periodistes tendenciosos que treballen en mitjans humils i benintencionats. Però sí que és cert que hi ha pressions de poders fàctics que són impensables en mitjans independents, com ara l'expulsió d'un col·laborador d'un diari català perquè a una entitat bancària no li agradaven les crítiques que feia. Això passa tant a la premsa escrita, com a la ràdio i a la televisió. La televisió, concretament, té un poder immens, i és convenient que sapiguem anar més lluny de les càpsules de dos minuts que ens dóna un informatiu. Hem de saber veure, per exemple, que hi ha una violència molt més perversa i sibil·lina que la que ens mostren les imatges d'un conflicte armat, i és la violència estructural que origina aquest conflicte, ja sigui econòmica o d'abús de poder. Pensem-hi, ens serà útil per no confondre el defensor amb l'agressor.

Cugat.cat , 25/9/2015
 
L'etnicista Pablo Iglesias Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 setembre 2015
L'etnicista Pablo IglesiasEn una escena del film Un rostre en la multitud, d'Elia Kazan, dos periodistes encarnats per Walter Matthau i Patricia Neal miren la televisió i mantenen aquest breu diàleg en el moment que apareixen unes majorettes:

-És perillós, diu ell.
-El què? -pregunta ella-.
-Fer anar els pals?
-No -respon Matthau-. Els pals no, el poder. S'ha de ser un sant per resistir-se al poder que et pot donar aquesta capseta.

Matthau, òbviament, es refereix a la televisió. I és que el film, un film esplèndid injustament oblidat d'ara fa gairebé seixanta anys, és una de les millors obres que s'han fet sobre les figuretes i els ídols de fang que aquesta capseta electrònica que anomenem televisió fabrica en els seus platós. Una d'aquestes figuretes és Larry 'el Solitari', un cantant country i rodamón disposat al que calgui per destacar en alguna cosa i que finalment aconsegueix fer pujar l'audiència d'una petita ràdio local a base de parlar pel broc gros i dir-les de l'alçada d'un campanar. Això crida l'atenció d'una cadena de televisió, que el contracta perquè faci el mateix a escala nacional, la qual cosa l'acaba convertint en l'ídol de milers i milers de persones incapaces de veure la diferència abismal entre allò que aparenta ser i el que és en realitat. En realitat, però, és un garlaire. Larry 'el Solitari' és un demagog facundiós a qui la glòria televisiva, sorgida en un tres i no res, transforma en un ésser envanit, arrogant i fals que viu pendent del nombre d'ànimes càndides que se'l creuen i que li permeten continuar apareixent a la capseta electrònica.

Pablo Iglesias és una versió espanyola de tot això. Pablo Iglesias, com en Larry "el Solitari", és també una figureta mediàtica fabricada en un plató de televisió per mitjà d'un discurs populista, demagògic i antisistema darrere el qual s'amaga, precisament, la peça més sibil·lina del sistema. És a dir, una majorette en mànigues de camisa i d'aparença protestatària però que en realitat desfila i marca el pas com tothom agitant el seu palet al ritme de la música que dicta el sistema. És la peça, en definitiva, en forma de fill ideològic d'Alejandro Lerroux, 'l'emperador del Paral·lel', que Espanya creu que necessita per frenar la independència de Catalunya.

Som, per tant, davant d'una nova operació espanyola disfressada de progressisme. El sistema espanyol sap que amb el trident PP-PSOE-Ciudadanos mai no podrà dominar Catalunya i pensa que l'única alternativa que li queda és intentar que la majoria independentista no sigui tan nombrosa. El seu problema és que mentre no hi ha independentistes que esdevinguin dependentistes, sí que hi ha, en canvi, un degoteig imparable i constant de dependentistes que esdevenen independentistes. Per això el sistema espanyol, a través d'aquesta delegació que té a casa nostra anomenada Catalunya Sí que es Pot, ens envia un missatger que, com si fóssim una tribu de salvatges, ens doni lliçons de convivència i democràcia. Lliçons de convivència i democràcia a la nació amb el Parlament més antic d'Europa i un dels parlaments més antics del món.

Però el senyor Iglesias, líder espiritual del nacionalisme espanyol més populista, ha deixat ben clar amb els seus discursos en què consisteix el "procés constituent" de la llista Catalunya Sí que es Pot: una agitació als carrers que provoqui enfrontaments entre catalans en funció del seu origen. Deia Iglesias a Rubí, aplaudit pels seus socis: "Aquesta gent de barri que no s'avergonyeix de tenir avis andalusos o pares extremenys ha d'ensenyar les dents!" Déu meu! Quin discurs més reaccionari i repugnant. I quan ho va repetir al Carmel i uns fills d'andalusos i extremenys li van mostrar una pancarta dient "Orgullosos dels nostres orígens, humiliats pel teu discurs", alguns membres del públic els va atonyinar.

Aquesta gent de Catalunya Sí que es Pot, com veiem, encara viu a les primeries del segle XX. Es nota que allò que menys poden suportar és que aquells que ells voldrien eternament immigrants -per retenir-ne el vot- estan defensant la llibertat de Catalunya amb més força encara que molts catalans de soca-rel. I tot això, naturalment, sense renegar mai dels seus orígens. Doncs bé, el 27-S les urnes diran a aquests agitadors de l'etnicisme que només hi ha un Procés veritablement Constituent, i és el de la constitució d'un nou Estat. Un Estat anomenat Catalunya amb la seva pròpia Constitució.

El Món , 20/9/2015
 
Les matusseres maniobres del govern espanyol al món Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 setembre 2015
Les matusseres maniobres del govern espanyol al mónUna de les consignes que més han repetit últimament les llistes espanyolistes amb relació al 27-S ha estat la que diu que aquestes "només són unes eleccions autonòmiques". Xavier García Albiol, per exemple, ho va dir el 24 de juliol passat, ho va repetir el 5 d'agost i, ves per on, el 17 de setembre, tot canviant de discurs davant el sector més reaccionari de l'empresariat, va dir que aquestes eleccions "no són una disjuntiva entre dretes i esquerres" i va reconèixer-ne el caràcter plebiscitari. I és que la realitat s'ha acabat imposant. Naturalment que són unes eleccions plebiscitàries. Ho són perquè en una democràcia totalitària com l'espanyola l'Estat és una presó dins la qual els referèndums estan criminalitzats. El seu problema és que no pot arribar a l'extrem d'impedir que els catalans surtin de casa i que organitzin les manifestacions més multitudinàries i espectaculars d'Europa en demanda de la independència nacional de Catalunya. En el decurs de la Via Lliure d'aquest Onze de Setembre n'hi havia prou d'alçar la vista per comptar quatre helicòpters i dues avionetes que ho filmaven. La pregunta és: tot aquest desplegament només per a unes eleccions autonòmiques?

El nacionalisme espanyol està tan obsedit a tancar les múltiples esquerdes de l'atrotinada presó de pobles que és Espanya, que no s'adona de les galdoses contradiccions en què incorre dia rere dia en el seu desfici enfollit a remolc de les accions tan ben treballades de l'independentisme. Perquè, si només són unes eleccions autonòmiques, quin sentit té que vulguin implicar-hi Angela Merkel, David Cameron i Barack Obama? No deu ser que el govern espanyol està molt espantat davant la fermesa de la societat catalana? No deu ser que necessiten fer-nos creure que Merkel, Cameron i Obama parlen de Catalunya sense dir-ne el nom? I per què no el diuen, el nom, si tant subscriuen el totalitarisme del govern espanyol? Tan desesperat està aquest govern que necessita recórrer a un portaveu de Brussel·les, casat amb una militant del PP i cap de gabinet del president del Grup Popular europeu? Creuen que ningú no es va adonar que el discurset del senyor Margaritis Schinas, en forma de resposta a una "pregunta casual", remarcant l'expulsió de la Unió Europea d'una nació que esdevingui independent, havia estat escrit abans –per la Moncloa, potser?– i que per això va ser llegit? Quin ridícul que vint-i-quatre hores després d'aquesta barbaritat el vicepresident de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, es veiés obligat a esmenar les paraules del portaveu Schinas tot dient que Brussel·les "està preparada per treballar amb les autoritats escollides democràticament".

Pel que fa a la famosa frase d'Obama, relativa a "mantenir la relació amb una Espanya forta i unida", i l'intent espanyol de presentar-la com una al·lusió a Catalunya, és per petar-se de riure. El mateix Obama ho deu fer al seu despatx en veure'n la matussera manipulació. Obama és l'estadista més important del món i la majoria dels caps d'estat i de govern volen fotografiar-se al seu costat per treure'n profit intern. Ell, però, es limita a dir frases buides que no el comprometen i que permeten cobrir l'expedient deixant content l'interlocutor. La frase, però, sempre és la mateixa. L'únic que canvia és el subjecte: "Volem mantenir la relació amb una Alemanya forta i unida", "Volem mantenir la relació amb un Japó fort i unit", "Volem mantenir la relació amb una Suècia forta i unida", i així fins a l'infinit. Francament, si com diu García-Margallo sense el més mínim sentit del ridícul ni de vergonya, "Espanya és la nació més antiga del planeta", deu ser molt humiliant haver d'anar pel món pidolant fotos per sentir-se algú.

Nació Digital, 19/9/2015
 
PP i Ciudadanos contra la Diada Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 setembre 2015
PP i Ciudadanos contra la DiadaVoldria trencar una llança en defensa del nacionalisme espanyol representat a Sant Cugat pel Partit Popular i Ciudadanos. Sovint se'ls acusa de ser fantasmagòrics, cavernosos i crispats, però jo, sense intenció de desmerèixer aquestes opinions, replicaria que no sempre és així. De vegades, el Partit Popular i Ciudadanos diuen coses francament divertides. Molt divertides, per ser precisos. En donen fe les declaracions dels seus titulars santcugatencs, Álvaro Benejam i Aldo Ciprián, respectivament, sobre la Diada Nacional de Catalunya. I no ho dic pas pel fet que no volguessin assistir a l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova. Això no té cap importància perquè, per ser novament precisos, ningú no els va trobar a faltar. Potser van intuir que la gent, fent ús del dret a la llibertat d'expressió, els dedicaria una sonora xiulada i es van estimar més quedar-se a casa. Ja se sap, les vocacions imperials encaixen força malament que les colònies els rebutgin.

El moll de la hilaritat el trobem en les seves declaracions sobre el tema. Segons el senyor Benejam, del PP, "la celebració de la Diada a Sant Cugat està segrestada per alguns polítics i part de la població. Hauria de ser una celebració de tots". I segons el senyor Ciprián, de Ciudadanos, "no és una celebració de tothom, sinó una campanya publicitària secessionista. M'agradaria que el 23 d'abril fos el Dia de Catalunya, perquè no té connotacions polítiques".

Com veiem, hi ha molta facècia en aquestes declaracions. N'hi ha tanta, de facècia, que cal agrair-los el somriure murri que provoca la impotència argumental que les origina. Un dels trets de l'absolutisme és menysprear les majories quan aquestes no li són favorables. Amb tot, cal reconèixer que és força divertida la cantarella que diu que la Diada és una "campanya secessionista" i que s'hauria de traslladar a Sant Jordi, per despolititzar-la. És divertida perquè ens ho diuen els dos partits que més s'inflamen d'emoció el 12 d'octubre, dia de la Hispanidad i de la Raza. Doncs bé, posats a fer propostes "despolititzadores", per què no traslladen el 12-O a la Mare de Déu d'agost perquè sigui una "celebració de tothom" tot evitant que sigui una festa "segrestada" pel nacionalisme espanyol?

Totes les diades nacionals d'arreu del món, absolutament totes, són diades polítiques. I la de Catalunya, naturalment, també ho és. Una altra cosa és que PP i Ciudadanos l'odiïn perquè els recorda que, malgrat els tres-cents anys que han transcorregut d'ençà que ens van arrabassar les llibertats a sang i foc, no ens van vèncer. No ens van vèncer. Per això som on som i per això tenim la llibertat a tocar. I això els cou, és clar. Això els cou.

Cugat.cat , 18/9/2015
 
La llista-parany del 27-S Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 setembre 2015
La llista-parany del 27-SHa fet molt bé Esquerra Republicana, de retirar el seu suport a Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, per haver impedit que la ciutat se sumi a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) malgrat que una majoria de regidors hi va votar a favor. Els vots abstencionistes en aquesta matèria són els més hipòcrites, ja que el seu objectiu és afavorir l'opció del nacionalisme espanyol però d'una manera molt més sibil·lina que la del trident PP-PSOE-Ciudadanos. Aquests tres darrers, com a mínim, no se n'amaguen, per bé que tenen el problema que són minoria. I això, en una època i en un context en què no es poden decretar estats d'excepció a caprici, fa molta por. Calia, doncs, fabricar un artefacte mitjançant el qual es pogués entabanar la gent de bona fe i fer-li passar bou per bèstia grossa. És a dir, un artefacte que no digués ni que sí ni que no, sinó tot al contrari.

Aquest artefacte va entrar en acció per primer cop en les eleccions municipals sota el nom de Barcelona en Comú i tenia la missió d'impedir que l'Ajuntament de la capital de Catalunya estigués governat per les forces independentistes. I així ha estat. La victòria va ser pírrica, només onze regidors, però Ada Colau va esdevenir alcaldessa amb el suport -en algun cas incongruent- d'altres formacions. El primer objectiu, doncs, s'havia assolit. Ho revelava el diari El País, que és un dels braços periodístics del nacionalisme espanyol, amb aquest titular: "Ada Colau desbanca Trias i afebleix el procés sobiranista".

Però aquesta operació era només l'assaig general. De cara al 27-S calia crear Catalunya Sí que es Pot -nom que no és res més que un refregit de l'espanyol "sí se puede". I com que ara va de debò, hi ha màscares que forçosament han de caure. La primera a fer-ho ha estat la del progressisme i la revolució. Gràcies a això hem vist que el progressisme i la revolució de la senyora Colau i Barcelona en Comú consisteix a fer costat a Unió, PP, PSOE i Ciudadanos, és a dir, a l'immobilisme més recalcitrant, en contra de les llibertats nacionals de Catalunya. Calien només quatre vots perquè Barcelona entrés a l'AMI, però Barcelona en Comú, en comptes de donar llibertat de vot als seus regidors, va fer servir la progressista i revolucionària fórmula del vot a toc de xiulet i es va abstenir. Exactament igual que Unió. Es tractava de donar suport a una entitat que té més de set-cents ajuntaments adherits i que treballa per la llibertat de Catalunya, i ells s'hi van abstenir.

Deixant de banda que Barcelona en Comú i Catalunya Sí que es Pot són un ardit per amagar l'esfondrament d'ICV, cal dir que una altra de les maniobres de l'operació antiindependentista la trobem en Lluís Rabell, el cap de cartell de CSQEP. Necessitaven posar-hi algú que digués que és independentista -encara que els fets el contradiguin no importa- tot afegint la famosa cantarella de la dreta més cavernosa, que diu que "nosaltres no ens pronunciem sobre la independència perquè tenim moltes sensibilitats". I, és clar, com que són tan sensibles, no saben si volen ser lliures o captius. Però sí que ho saben. I tant que ho saben. Només cal escoltar atentament el que diuen els representants de Catalunya Sí que es Pot per veure fins a quins extrems arriba el seu hispanocentrisme i les concordances amb Unió-PP-PSOE-Ciudadanos.

D'entrada, l'aparició estel·lar de Pablo Iglesias en cinc actes de campanya de Catalunya Sí que es Pot -imitant Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Felipe González- ja indica no sols la poca confiança que tenen en si mateixos, sinó l'evidència que el centre neuràlgic de la seva llista és Madrid. Però parem atenció en Pablo Iglesias. Iglesias s'adreça al president Mas i li etziba això: "Qui s'ha cregut que és vostè per representar un poble?" Déu n'hi do l'etzibada, però és el nivell de l'espanyolisme. Un individu que a Catalunya no ha votat absolutament ningú es permet dir-li al nostre president, el president d'un país democràtic, que "no representa el seu poble". Però aleshores, si el president d'un país no és el màxim representant institucional d'un poble, qui ho és? Que potser és Pablo Iglesias, el representant institucional del poble català? O potser ho és aquell senyor que es fa dir Felip VI davant del qual el súbdit Pablo Iglesias es desfà en monàrquiques i esperpèntiques reverències?

En realitat, Pablo Iglesias només és un nacionalista espanyol inflat pel sistema i al servei del sistema amb l'objectiu de neutralitzar l'independentisme a Catalunya amb la cançoneta dels drets socials -com si la llibertat d'un poble i els seus drets socials fossin contradictoris- tot obviant que el Procés català no gira entorn de cap polític, sinó que és transversal i que és el poble qui el lidera. El problema del sistema i de Catalunya Sí que es Pot és que, en no poder blasmar la llibertat, perquè seria massa fort, necessiten personificar un enemic amb cara i ulls. És a dir, Artur Mas i CDC -serien Oriol Junqueras o Antonio Baños si fossin presidents, i ERC o la CUP si governessin. I si el resultat del 27-S fa créixer ERC i la CUP, no trigarem a veure com comencen les clavegueres de l'Estat a criminalitzar persones d'aquestes formacions. Però què ha de fer el sistema, si no pot treure l'exèrcit al carrer?

Com veiem, les cares contra la llibertat de Catalunya poden ser noves, però la fórmula per a impedir-la ja té tres-cents anys i retorna com l'all. Atès que l'independentisme és massa fort, intenten erosionar-lo criminalitzant la seva màxima figura institucional i el partit més votat. D'aquesta manera, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", es marquen la consigna de no dir una sola frase davant d'un micròfon sense blasmar Artur Mas i CDC. Tant si es parla de les foques de l'Àrtic com dels pingüins de l'Antàrtida, la consigna s'ha de mantenir inalterable. L'important és entabanar la gent fent-li creure que "la independència ara no toca", que, com diuen els senyors Rabell, Espadaler i Duran i Lleida -tan ben aplegats-, cal deixar passar "un parell de generacions" -com a mínim!- i mentrestant fer "pedagogia" a Espanya perquè "ens deixin fer un referèndum" la setmana dels tres dijous l'any dels tres setembres. El senyor Rabell, però, que té sempre el terme "corrupció política" a flor de llavis, hauria de saber que entabanar la gent i fer-se passar per allò que no s'és, també és corrupció política. És corrupció política fer-se passar per independentista i afavorir, alhora, els interessos del nacionalisme espanyol. No es pot negar, tanmateix, que el seu company, el senyor Joan Coscubiela té raó en dir que "si deixes que els altres et marquin el seu marc mental estàs perdut". És ben cert. Per això sobta tant que Coscubiela i Rabell no s'ho apliquin a si mateixos. Potser és que el marc mental hispanocèntric en què viuen no els el marca ningú, senzillament és el seu.

El Món , 14/9/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 106 - 120 de 1821
spacer.png, 0 kB