Inici
 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 11 octubre 2012 |
 És un espectacle fascinant observar les estratègies que estan ordint certs polítics per tal de no quedar-se en fora de joc en una Catalunya independent. Parlo d'aquells polítics que han fonamentat la seva carrera en la satanització de l'independentisme, blasmant-lo, menyspreant-lo o desqualificant-lo, i que ara, en adonar-se que el país ha pres consciència dels seus drets i que el procés d'alliberament és imparable, fan declaracions i es postulen com a grans catalanistes a costa dels companys del seu mateix partit que, com a mínim, no diuen blanc on abans deien negre. El PSOE de Catalunya és tot un viver, en aquest sentit. I encara ho serà més a mesura que el procés avanci. Vull dir que veurem mutacions ben curioses en els dies que vindran. Dues de les més recents han estat les de Marina Geli i Montserrat Tura. No, no és que Geli i Tura es proclamin independentistes. No ho fan pas, això. Però sí que fan proclames que contradiuen tot allò que feien quan governaven. Marina Geli va anar a la manifestació independentista de l'Onze de Setembre i Montserrat Tura ha dit: "Cap Estat no pot impedir que un poble expressi democràticament la seva veu". Molt bé.
Però recordem, tanmateix, que Marina Geli, l'any 2008, tot i tenir competències plenes, va decidir posar-se a les ordres del ministeri espanyol de Sanitat i no aplicar la llei antitabac perquè, en paraules seves, "no és bo que Catalunya es distanciï d'Espanya". Déu nos en guard que la llei antitabac catalana hagués posat en perill la unitat d'Espanya! I recordem també els enormes impediments que Montserrat Tura va posar els anys 2009 i 2010, com a consellera de Justícia, a la celebració de les consultes per la independència amb el mateix argument que feien servir els anglesos contra Gandhi i el seu poble: "La llibertat no és el que ens agradaria fer, sinó allò que les lleis ens permeten fer". Unes lleis fetes per la majoria absoluta eterna del Partit Popular i del Partit Socialista, el partit de la senyora Tura.
Per sort, Catalunya ha fet un tomb espectacular i el PSOE de Catalunya ha quedat alineat al costat del PP i Ciudadanos com a trident defensor de la sagrada unitat d'Espanya. Amb tot, no és això el que crida l'atenció. Això ja ho sabíem. El que crida l'atenció és que un partit com el dels socialistes, que es defineix com a catalanista, tingui un sector "catalanista". Si el partit de debò és catalanista, com s'entén que tingui un sector catalanista? Qui menteix, el partit, el sector o tots dos? No contesten. Però hi ha més preguntes. Una per a la senyora Geli: No és un contrasentit assistir a una manifestació per la independència de Catalunya, en veure's descavalcat del poder, i fer una política totalment subordinada Espanya quan es té el poder a les mans? I una per a la senyora Tura: Com es pot defensar la llibertat d'expressió quan s'és a l'oposició i impedir-la quan s'és al govern? No se'n diu intent de reubicació, d'aquestes contradiccions? És comprensible que la política estigui tan desacreditada. La societat s'adona que, en la lluita pel poder, l'ambició és molt més forta que els principis.
Racó Català , 4/10/2012 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 09 octubre 2012 |
 La mort de Martí Gasull, ànima de la Plataforma per la Llengua, m'ha colpit moltíssim per diverses raons. La primera, perquè el coneixia personalment i dono fe que era un home exquisit. Però també per les circumstàncies en què ha mort, víctima d'una allau a l'Himàlaia amb set persones més, i perquè era molt jove, només 43 anys d'edat, i tenia un munt de projectes al cap que, malauradament, ja no podrà veure realitzats. Una vegada em va dir que les seves dues grans passions eren la llengua catalana i la muntanya, i és ben cert que en totes dues hi va posar el cor.
En el camp de la llengua, en concret, va fer una tasca impressionant amb la Plataforma. Aquesta entitat va treballar intensament en defensa d'Èric Bertran, el nen de 14 anys que l'any 2004 va ser acusat de terrorisme per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetessin els seus productes en català, i el desembre d'aquell mateix any Martí Gasull va acompanyar l'Èric a l'Audiència Nacional espanyola per fer-li costat davant la violació dels seus drets individuals.
També són obra d'en Gasull i de la Plataforma els estudis sobre la marginació de la llengua catalana en els diferents sectors del mercat així com la publicació d'un manual gratuït que es troba a moltes aules d'acollida de nouvinguts titulat El català també és meu i que respon preguntes com ara "Per què he de parlar català?", "Per què no em responen en català?" o "Com puc viure en català?".
Per sort, la Plataforma, que és una entitat amb 4.000 socis i 5.000 voluntaris, compta amb moltíssima gent valuosa que treballa amb el mateix esperit de Martí Gasull per retornar a la llengua catalana la seva condició de llengua comuna. Gasull ho resumia amb aquestes paraules: "El català suma i, per tant, aporta benefici, benestar i valor als ciutadans en tots els àmbits". Gràcies, amic. Catalunya és a punt de fer realitat el teu somni de llibertat.
Cugat.cat , 5/10/2012 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 08 octubre 2012 |
 És un actor extraordinari i versàtil, l'hem vist fent Shakespeare, Txèkhov, Molière, Espriu, Brecht, Rodoreda o l'abat Biure de Pedra i Sang. És un conversador càlid i afable, que sap escoltar i amb qui tinc el goig de compartir regularment una tertúlia a Cugat.cat i també una tertúlia amical a la plaça d'Octavià. És un home exquisit de 84 anys, positivista, amant de la vida i de les relacions humanes, interessat en els problemes del món i compromès amb la llibertat de Catalunya. No és un avi que viu de records i que explica batalletes, és un home d'avui, immers en el present i delerós d'implicar-s'hi. Deu ser per això que sembla molt més jove. Es diu Jaume Pla, va arribar a Sant Cugat el 1998, va rebre la Creu de Sant Jordi el 2011 i fa més de mig segle que viu amb la Laura, la dona que estima i per la qual hagué de lluitar a causa de l'oposició familiar. En Jaume, llavors, era un jove somniador, un noi de futur incert que volia ser artista i que frisava per treballar als escenaris interpretant personatges reals o imaginaris, però les famílies benestants com la de la Laura són refractàries a esperits aventurers i ell va haver de perseverar. “No pararé fins a aconseguir-te, Laura, perquè et desitjo amb tota la meva ànima", li va dir en una carta. I ella li va respondre: “Seré teva, Jaume, perquè jo també t'estimo". D'allò fa molt de temps, és clar. Les vivències han estat moltes i, com és lògic, les han passades de tots colors, però les mirades diuen molt més que les paraules i en les seves es nota que són inseparables. Jo em sento feliç d'haver conegut en Jaume Pla. Tinc una grandíssima estimació per ell, per la seva humanitat, per les estones que compartim i per les converses que mantenim, i el meu desig és que la vida em permeti seguir gaudint de la seva companyia durant molts anys.
Diari de Sant Cugat , 28/9/2012 |
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 05 octubre 2012 |
Francament irritant aquesta nova versió d'aquell conte curt de Philip K. Dick que Paul Verhoeven va dur al cinema l'any 1990 amb el títol de Desafiament total. Irritant pel fet que converteix una història fascinant sobre realitat, record i fals record en dues hores de buidor absoluta, de violència gratuïta, de diàlegs infantils, de combats absurds, d'acrobàcies inversemblants, de persecucions inacabables i de pluja de bales sense cap més objectiu que omplir minuts. Si al llarg del film no es disparen cinc mil bales no se'n dispara cap. El final, per tant, constitueix tot un alliberament per a aquells espectadors que, atrets pel relat de Dick i pel bon record de la versió de Verhoeven, han picat l'ham i se senten decebuts. No es pot esperar res més d'una operació comercial que tracta l'espectador com un minyonet mental. Ni tan sols el deliciós sentit de l'humor de l'adaptació anterior. La imatge fugaç d'Ethan Hawke és una metàfora de tot plegat. La pel·lícula s'acaba abans que ell aparegui.
Tot Sant Cugat , núm. 1332, 5/10/2012 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 04 octubre 2012 |
 És molt interessant l'evolució que ha fet Artur Mas en els darrers deu anys. Al principi, quan va ser escollit candidat de Convergència i Unió en substitució de Jordi Pujol, molts dels seus votants van arrufar el nas. No els acabava de fer el pes. Eren votants fidelíssims de Pujol –més pujolistes que convergents– i tota figura que se li acostés quedava eclipsada als seus ulls. Pujol és el polític més important que ha tingut Catalunya en els darrers trenta anys i ja té un lloc rellevant en la història del país. Estic convençut, a més, que la seva figura creixerà quan ja no hi sigui. Es reconeixerà el seu talent, la seva intel·ligència i la seva capacitat de lideratge. Però l'independentisme conseqüent mai no oblidarà que el seu desig de voler encaixar Catalunya a Espanya ens ha fet perdre un temps molt valuós. I la prova és que ell mateix reconeix el seu fracàs. "He fracassat", ha dit. I aquest fracàs encara es farà més palès en els dies que vénen, quan veurem ressorgir l'Espanya de sempre, l'Espanya eterna, l'Espanya antidemocràtica, l'Espanya que menysprea tot allò que ignora, l'Espanya que es reafirma per mitjà de la dominació. Tota l'energia que necessitàvem per alliberar-nos la vam malbaratar intentant democratitzar un Estat d'essències totalitàries, com ho demostra el ventall d'amenaces que estan desplegant per obligar-nos a sotmetre'ns a la seva santa voluntat. Cal regraciar, tanmateix, que Jordi Pujol, per fi, s'hagi adonat que l'única sortida de Catalunya és la independència i que ho hagi dit públicament, ja que la seva figura té una gran ascendència en moltíssims catalans.
Artur Mas tampoc no és el mateix polític de fa dues legislatures. En els set anys d'estada a l'oposició no va dormir a la palla. Es va preparar a fons i ara tenim un president que, a diferència de l'anterior, no és un delegat del govern espanyol a Catalunya, sinó algú que, empès pel seu poble –ell mai no hauria esperonat el poble–, s'ha compromès a retornar-li la dignitat. En aquest moment és massa d'hora perquè puguem copsar-ne la transcendència, però el seu discurs del 13 de setembre passat, a Espanya, dos dies després que una manifestació de dos milions de persones ocupés el centre de Barcelona amb un sol crit –"Independència"– i amb un sol lema –"Catalunya, nou Estat d'Europa"– passarà a la història i serà reproduït infinitat de vegades en el futur. I també serà recordada la frase que va pronunciar en el debat de política general per indicar que no sotmetria Catalunya a la mateixa humiliació que va patir el País Basc el dia que Juan José Ibarretxe va presentar el seu pla. La frase va ser aquesta: "Aquest cop no votarà el Congrés espanyol, sinó el poble de Catalunya".
Tanmateix, grinyolen força algunes expressions hispanocèntriques que Mas fa servir sovint, com ara "govern central" –en comptes de "govern espanyol"–, "a la resta d'Espanya" –en comptes de "a Espanya"– o "Catalunya se sent nació" –en comptes de "la nació catalana". És tota una contradicció que el president d'una nació, més enllà de quina sigui la conjuntura política, consideri que el govern central del seu país no és el govern que ell presideix, sinó el govern d'una altra nació. També és un oxímoron que reivindiqui la nació catalana i que alhora parli de "la resta d'Espanya", sense adonar-se que fent això està definint Catalunya com una part d'Espanya. ¿Per què tanta negligència en aquesta qüestió i tanta cura, en canvi, a no dir mai "Països Catalans"? Finalment, també desmereix que apel·li als sentiments per definir nacionalment Catalunya. Sembla que s'estigui justificant. No he sentit mai que Alemanya, Portugal o Noruega hagin dit que "se senten nació". No ho diuen mai perquè senzillament "són nació". Cadascuna amb la seva història, com Catalunya. Qui és té dret a ser. I Catalunya, com a poble adult, sap qui és i vol continuar essent. L'existència de la nació, per tant, és òbvia i no necessita ser justificada apel·lant als sentiments.
Aquestes expressions esmentades són molt més importants del que sembla, perquè mostren no sols el món mental de la persona en qüestió sinó també la manera com aquest món mental inclina les seves accions en un sentit o en un altre. Dit això, cal agrair al president Mas que hagi escoltat el clam del seu país –si no ho hagués fet hauria estat un suïcidi per al seu partit– i que vulgui retornar-li les llibertats nacionals que ara fa tres segles li van ser arrabassades per la força de les armes. És d'una gran honestedat per part seva la renúncia a presidir Catalunya un cop aquesta agafi les regnes del seu destí. Considero que es tracta d'un gest que dignifica encara més el procés que estem vivint i que l'honora com a governant, perquè no sols evitarà que algú pugui acusar-lo de voler rendibilitzar personalment els fets que s'esdevindran, sinó que constitueix un gest de gran intel·ligència política, en el sentit que pot passar a la història com el president que va segar les cadenes que empresonaven Catalunya. I quan això s'esdevingui, moltes de les lloances que rebrà vindran precisament de bona part d'aquells que ara mateix el blasmen. Voldrà dir que la fita assolida s'ha convertit en llegenda.
El Singular Digital , 2/10/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 01 octubre 2012 |
 Espanya no és una nació, Espanya és una martingala política. I això li crea un complex d'inferioritat tan gran que intenta compensar-ho amb la prepotència i el despotisme. Sap que mai no ha convençut ningú perquè la paraula enraonar no forma part del seu idioma. Espanya no enraona, Espanya tiranitza; Espanya no escolta, Espanya amenaça; Espanya no respecta, Espanya menysprea. És la seva naturalesa i mai no canviarà perquè es reafirma per mitjà de totes aquestes coses. La seva inseguretat és tan gran, que tota rebel·lia li genera dubtes d'identitat. Sap prou bé que la seva vida és la història d'un fracàs. Volia ser un imperi anorreador de pobles, cultures i llengües i no sols ha fracassat, sinó que aquesta malignitat s'ha girat en contra seva i amenaça destruir-la. Per això, talment com una cacatua astorada, es posa les mans al cap i, presa d'un histerisme esperpèntic, crida: "Catalunya ÉS d'Espanya!", "El poble català NO existeix, només hi ha poble espanyol!".
Som, per tant, davant d'una mediocritat intel·lectual que, a més d'evidenciar una esborronadora manca d'arguments, mostra l'intent desesperat de legalitzar el dret de conquesta. Espanya creia que ho tenia tot ben lligat amb una Constitució militaritzada i amb una majoria absoluta a Madrid, i ara es troba que Catalunya en té prou amb unes eleccions per declarar unilateralment la independència. I com que se sap perdedora, parla de suspendre l'autonomia, d'empresonar el president de Catalunya i d'un munt de barbaritats més. Santa impotència, pobreta! Ha arribat l'hora que els catalans cantem al fracassat imperi espanyol aquella cançó de Robert Charles Guidry: "Adéu-siau, cocodril. No passares de caiman. El teu quac-quac no m'interessa. No m'emprenyis més".
Nació Digital , 29/9/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 28 setembre 2012 |
 La grandiosa manifestació independentista de la Diada d'enguany passarà a la història, d'això no hi ha dubte. Ho farà per la seva magnitud, dos milions de persones, i ho farà per la seva transcendència. Però també ho farà pel seu civisme. En les sis hores que va durar no hi va haver cap incident ni tampoc insults contra ningú. Els únics crits que es van sentir van ser d'afirmació col·lectiva. Jo mateix, en tornar a Sant Cugat, vaig poder constatar la placidesa i la serenor que regnava en els trens plens de gom a gom i el comportament exemplar de la gent. Un comportament sense cridòria, sense presses, sense corredisses ni empentes per entrar als vagons i agafar seient.
Per això comparteixo plenament les paraules del president Mas, pronunciades l'endemà mateix de la manifestació, dient que "hem ofert al món la imatge de la millor Catalunya i hem transmès un missatge molt potent d'anhel de llibertat i de voler ser un poble normal entre els pobles i les nacions del món". Certament va ser així. I aquesta imatge i aquest missatge fan tanta ràbia al Partit Popular que no té res d'estrany que Alícia Sánchez-Camacho, sense sentit del ridícul, els hagi negat. Però no cal fer-ne cas, perquè el nacionalisme espanyol no n'ha tingut mai, de sentit del ridícul.
Quan el president Mas parla de "la millor Catalunya" no està parlant de catalans bons i dolents, sinó d'una Catalunya genèrica, una Catalunya enemiga de la violència i amant de la paraula, que és capaç d'aplegar dos milions de persones al carrer sense que hi hagi el més mínim incident. Això és el que el món va veure, la nostra profunda civilitat. I això és el que el Partit Popular no pot suportar, que aquest país fos capaç de reivindicar els seus drets nacionals amb un somriure als llavis. Doncs bé, mal que els pesi, així va ser. Tots els qui hi érem, somrèiem conscients de la nostra força. I entre la multitud hi havia en Lluís Llach, l'autor d'una cançó que ho resumeix tot en una frase: "I amb el somriure, la revolta".
Cugat.cat , 28/9/2012 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 28 setembre 2012 |
Pel·lícules franceses com aquesta, farcida de diàlegs brillants, de subtilesa i d'intel·ligència, compensen l'allau de produccions nord-americanes totalment buides que ens arriben tot sovint amb una història i uns personatges que estan al servei dels efectes visuals. Aquí no hi ha res d'això. Es tracta de l'adaptació d'una obra teatral dels mateixos directors del film, que mostra la immensa hipocresia burgesa, tant de dretes com d'esquerres, a través d'un sopar familiar -dos matrimonis i un amic- que es preveia agradable però que va degenerant a mesura que tothom, amfitrions i convidats, esdevé presoner de la seva pròpia dialèctica. Una simple broma, d'allò més innocent, desencadena un munt de reaccions que acaben despullant els egos, els prejudicis, el masclisme i la necessitat de reafirmació d'alguns individus força més insegurs del que aparenten. Exquisit, per altra banda, el treball dels intèrprets, entre els quals és tot un regal la fugaç aparició de Françoise Fabian, la inoblidable Maud de Ma nuit chez Maud. No us la perdeu.
Tot Sant Cugat , núm. 1331, 28/9/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 26 setembre 2012 |
 No cal remuntar-se gaire enrere per recordar aquella frase que el PP i el PSOE de Catalunya repetien a tort i a dret i que deia així: "En democràcia es poden defensar totes les idees, inclosa la independència de Catalunya". Era la seva manera de dir al món: "Fixeu-vos si n'és de demòcrata, Espanya, que fins i tot permet que hi hagi independentistes catalans". Ara ja no ho diuen, això. Ara que l'independentisme és majoria i que ells són minoria la frase ja ha desaparegut del seu vocabulari. Ara branden la Constitució espanyola com la Inquisició brandava la Santa Creu i, en nom de la Sagrada Unitat d'Espanya, violen el dret més noble i inalienable dels pobles: el dret de decidir per si mateixos el seu destí. Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos -hi trobo a faltar la Falange, perquè contra les consultes tots quatre feien pinya- són partits d'esperit totalitari -per bé que amb formes diferents-, enemics de la llibertat, capaços de mentir, de manipular i de coses molt pitjors que encara han d'arribar per tal que allò que Franco va deixar ben lligat no ho deslligui la democràcia.
I és que són temps dolents per als partits nacionalistes espanyols. El país ha canviat, ha deixat enrere la pusil·lanimitat i està culminant el seu procés de maduració i de recuperació de l'autoestima. I, és clar, aquells que encara viuen de la subordinació de Catalunya a Espanya, aquells que havien muntat el seu negoci sobre la base de l'Espanya eterna, estan desconcertats davant d'una realitat que no entenen i que els està convertint en fòssils amb un interès merament arqueològic. De fet, és tan gran el seu desconcert, que encara no saben ben bé com reaccionar. Per això Alícia Sánchez Camacho, Pere Navarro i Albert Rivera -els tres nacionales- es miren entre ells i es pregunten com ho poden fer per crear un front nacionalista espanyol sense que es noti que pensen el mateix. De moment, però, es troben en la fase de negació de la realitat. Pensen que negant, amagant o manipulant la realitat aquesta es capgirarà al seu favor. I això és el que estan fent. A part del ridícul, és clar.
Només cal veure com pretenen minimitzar els dos milions de persones que es van manifestar l'Onze de Setembre a Barcelona adduint que a Catalunya hi ha set milions i mig d'habitants. Però no diuen res dels catalans que es van manifestar a la resta del país i dels 800.000 que van seguir la manifestació per TV3. Hom dirà que encara quedarien tres milions que no van fer cap acció relacionada amb la independència de Catalunya. I és cert. Però qui ho diu que aquestes persones que eren a casa seva o de viatge o que treballaven no volen la independència del seu país? Que fàcil que és fer volar coloms mitjançant un judici d'intencions. Posats a comptar, caldrà recordar-los que el nacionalisme espanyol -PSOE, PP i Ciudadanos- va obtenir només un milió de vots l'any 2010 a Catalunya. I al ritme que van les coses, sembla que en les properes eleccions la xifra pot quedar reduïda a la meitat. S'entén, per tant, que estiguin tan neguitosos. Ens volen residuals perquè saben que en una Catalunya independent, els residuals seran ells. D'això se'n diu residualitzadors residualitzats.
El Singular Digital , 25/9/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 25 setembre 2012 |
 El temps sempre és inclement. Per més que vulguem, mai no s'atura. Però té un avantatge, i és que, a diferència dels qui escriuen la història, que sempre són els guanyadors, no fa distincions i, tard o d'hora, acaba posant tothom al seu lloc. La manifestació de la Diada Nacional de Catalunya del 2012 ha traçat una ratlla inesborrable entre un passat de derrota i un futur de llibertat. A la banda del passat hi resta la Catalunya captiva, emmanillada, espoliada i humiliada i a la banda del futur hi apareix, de manera ben diàfana, la Catalunya lliure i independent que mai no hauria deixat de ser. I els partits polítics, de dretes i d'esquerres, que en virtut dels seus interessos ideològics, econòmics i electorals no s'adonin d'això es veuran fossilitzats per la implacabilitat del temps. La independència de Catalunya ja és imparable i tant els profetes apocalíptics com els venedors d'una Catalunya eternament lligada a Espanya desapareixeran com ho van fer els xarlatans que al segle XIX recorrien l'Oest nord-americà amb un carretó venent remeis miraculosos contra la calbesa. Quan un poble és prou madur per prendre consciència dels seus drets no admet cap altre estadi que la plena llibertat en un pla de solidària igualtat amb la resta de pobles lliures del món. És la conseqüència lògica de saber que la independència d'una nació adulta, a més d'un dret inalienable –remarquem-ho: inalienable– és una obligació ineludible. I això és així perquè tota persona o col·lectivitat nacional amb consciència de ser-ho no sols hi estan legitimades pel sentit comú i pels Drets Humans, també hi estan obligades per raons morals i pel sentit de la responsabilitat. Per tant, els partits refractaris a aquests principis estan condemnats a desaparèixer.
Diari de Sant Cugat , 21/9/2012 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 25 setembre 2012 |
 Darrerament, en alguns mitjans de comunicació de Sant Cugat, hi ha hagut una petita polèmica entre una persona que considerava incívic el fet que les campanes del Monestir toquin de nit i una altra que ho defensava. La primera adduïa que les campanes són cosa del segle X, quan la gent no tenia rellotges ni despertadors, i que ara som al segle XXI i ja no calen. L'altra persona, per contra, afirmava haver nascut al costat d'un campanar sense que això li hagués impedit dormir i convidava a lluitar contra l'autèntic incivisme tot blasmant els motoristes amb tubs d'escapament sorollosos. Jo, personalment, sóc del mateix parer que aquesta segona persona i ja he escrit diversos articles [1, 2] en defensa de les campanes. De fet, també visc al costat del Monestir i les sento perfectament, fins al punt que en les darreres quatre dècades, amb excepció dels quatre anys viscuts a La Floresta i a Valldoreix, les campanes han format part de la meva vida a Sant Cugat. Vull dir que sempre he tingut present que el Monestir ja existia quan jo hi vaig arribar i que si no m'agraden les campanes ningú no m'obliga a viure-hi a la vora. Sóc jo, en definitiva, qui va triar ser veí del Monestir, no pas al contrari. Avui, certament, tothom té rellotge i les campanes han deixat de ser una eina vital, però el seu valor simbòlic està molt per damunt de la seva aparent inutilitat. Crec que mesurar el valor de les coses només des d'un punt de vista pràctic ens degrada com a civilització. Ara tot ha de servir per alguna cosa i si no serveix esdevé una nosa. Quina sort que Antoni Gaudí o Lluís Domènech i Montaner no pensaven igual quan van fer La Pedrera i el Palau de la Música, per exemple, ja que si del que es tractava era d'habitar la primera i d'escoltar música al segon, amb quatre parets llises n'hi havia prou, oi?
Diari de Sant Cugat , 14/9/2012 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 23 setembre 2012 |
 Els dies al voltant de l'Onze de Setembre feia goig mirar els balcons i finestres de Sant Cugat i veure-hi tantíssimes estelades. Mai, en tota la història, no s'havia vist una cosa així, ni a Sant Cugat ni a Catalunya. I la prova no és només que estiguessin exhaurides en molts punts de venda, sinó les llarguíssimes cues que es formaven en els establiments que encara en tenien, com per exemple La Casa de les Boines, de Terrassa, que, atesa la rapidesa amb què els estocs desapareixien, només permetia comprar una estelada per persona.
Catalunya ha madurat i, a més de comprendre que l'única solució a l'asfíxia política, financera, econòmica, cultural i lingüística que pateix passa per la gestió dels seus propis recursos, també ha comprès que aquesta gestió és absolutament impossible sense les estructures pròpies d'un Estat independent. Un Estat independent que, com és lògic, serà solidari amb els pobles del món que es moren de fam, no pas amb una Espanya que gasta el que no té construint autovies de franc, aeroports fantasma i trens d'alta velocitat sense passatgers amb diners catalans i que persegueix la llengua catalana al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent.
Les paraules de l'alcaldessa de Sant Cugat Mercè Conesa i del regidor de la CUP Guim Pros, el passat Onze de Setembre, ho van resumir molt bé. Conesa va dir:
"No hem de tenir por de fer un pas endavant com a país. Tampoc no hem de tenir por a decidir per nosaltres mateixos. Qui pot negar-nos aquest dret en ple segle XXI?".
I Guim Pros ho va reblar així:
"La llibertat dels Països Catalans s'aconseguirà el dia que siguem lliures nacionalment i socialment, i, per tant, cal reivindicar la llibertat nacional i la justícia social".
Són paraules que fan de bon escoltar. Ara veurem si el govern té bona oïda.
Cugat.cat , 21/9/2012 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 21 setembre 2012 |
Tot i haver estat definida com una comèdia romàntica, no es pot dir que de debò sigui això. De romanticisme, n'hi ha poc en aquest film. De fet, l'encant principal de la història que explica és la seva acidesa i la manera aparentment epidèrmica amb què aborda les relacions de parella. Són magnífiques les eines que utilitza per mostrar-nos la incapacitat de l'home occidental per assumir el paper que ha atorgat de sempre a la dona, és a dir, un paper merament secundari, sacrificat i a remolc dels seus camins professionals com a mascle. En aquest sentit, resulta corrosiu el personatge del marit feliç amb aquest rol, lliurat a fer jerseis i convertit en tota una doneta. Llàstima d'algunes situacions de sal gruixuda o fora de lloc i d'un excés de metratge, però en conjunt és un film que diu molt més del que aparenta i que té agradables ressons de Stanley Donen.
Tot Sant Cugat , núm. 1330, 21/9/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 20 setembre 2012 |
 Durant molts anys, molts catalans s'han preguntat d'on venia la por del seu poble a rebel·lar-se contra l'absolutisme espanyol, quin era l'origen de la incapacitat catalana per plantar cara a Espanya i dir prou al sotmetiment i a la humiliació. "Com és possible que no tinguem dignitat?", es demanaven. Aquestes preguntes eren pertinents, perquè tota manca de dignitat, que en realitat no és més que autohumiliació, sempre provoca tristesa aliena en qui l'observa. I més encara si tenim en compte que, tot i que no ho semblava, no hem estat mai un poble covard. Al contrari. El nostre poble ha demostrat manta vegades el seu coratge al llarg de la història. No m'estranya que en Ferran Soldevila s'enfurismés tant quan sentia parlar de covardia amb relació al poble català.
Passa, però, que fa tant de temps que som una nació captiva, fa tants anys que la nostra vida està sotmesa a la voluntat d'una altra nació, que som com l'ocell que, després de tant de temps engabiat, ha oblidat la facultat de bategar les ales i tota alçada li provoca vertigen. Només ens cal anar a un zoològic per observar com les bèsties que allà hi viuen no tenen res a veure amb les que corren en llibertat en els seus hàbitats naturals. Són lleons, panteres, elefants..., sí, però no tenen res a veure amb els seus germans lliures. Amb les persones passa el mateix. Les persones filles d'una nació lliure, és a dir, d'un Estat independent, són molt més desinhibides i assertives que les d'una nació captiva. Aquestes últimes són molt més insegures, minvades, submises, porugues. Presenten una baixa autoestima i desconfien de les seves pròpies forces fins al punt que la llibertat els intimida. I com que desconfien, dubten. I mentre dubten el país dominador, envalentit, els treu el suc i les degrada i humilia encara més.
Tanmateix, els catalans, tot i que hem excedit amb escreix el crèdit que ens donava la saviesa popular, aquella que diu que no hi ha ni bé ni mal que cent anys duri, hem culminat un procés de maduració i hem deixat enrere la pusil·lanimitat que ens ha caracteritzat aquests darrers anys. Ja no som un poble pusil·lànime, ja no som un poble poruc que pateix malsons en què hi apareixen tancs espanyols que bombardegen les nostres cases i que empresonen multituds sota l'acusació de "catalanista y desafecto a España". És cert que hi ha polítics catalans que alimenten el fantasma de la por, és cert que hi ha polítics catalans que profetitzen calamitats, pobresa i el cataclisme del segle, però ja no els fem cas perquè són col·laboracionistes. I el col·laboracionista sempre és esperpèntic.
Catalunya ha perdut la por a Espanya i les seves amenaces ja no li fan ni fred ni calor. I la multitudinària manifestació independentista de la Diada d'enguany ha estat un acte d'afirmació nacional amb un crit únic: "Catalunya, nou Estat d'Europa". Espanya, és clar, pura supèrbia, no ho reconeixerà mai. Però ara ha vist les orelles al llop i té por. Molta por. Per això aparenta indiferència, com si no passés res. Però corre a manipular els informatius de Televisió Espanyola per poder-se amagar la realitat a si mateixa. Una realitat que la supera i que no pot suportar. I és que s'ha produït una transferència de la por. Catalunya ha transferit la por a Espanya. Catalunya, prenent consciència de la seva força, ha fet que Espanya prengui consciència de la seva feblesa; i ara Espanya s'adona que no pot fer res, absolutament res, contra una declaració unilateral d'independència després d'unes eleccions democràtiques en què diversos partits la incloguin en el seu programa. Aquesta és la gran victòria de la manifestació de l'Onze de Setembre. Catalunya ha transferit la por a Espanya.
El Singular Digital , 18/9/2012 |
|
|
English
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 11 setembre 2012 |
 If there is one thing that has infuriated Spain even more than the pro-independence protest march on the Catalan national holiday, La Diada (11 September), it was the international attention it received. Spain just can't stand that. Understandably so, since Spain simply does not accept even the existence of the nation of Catalonia. As far as Spain is concerned, there is no such thing as a Catalan; there are only Spaniards. Clearly, there is no reaching any sort of understanding with those who follow this absolutist (or, rather, fascist) line of thought, which goes so far as to despise a nation with a thousand-year-old history that has made very important contributions to humanity. This is exactly why Spain is angered so to see the name of Catalonia making headlines in major media markets all over the world. It is the same anger felt by the kidnapper who learns that his hostage has been able to communicate with someone on the outside.
Spain, therefore, will pressure European Union member states not to pay Catalonia any heed. But luckily for us, Spain is just a bantam-weight. The rest of Europe is very concerned that Spain will not pay off its debt, and these concerns are exacerbated by Spain's traditional arrogance-- the fruit of its own inferiority complex. And so, if forced to choose between Catalonia and Spain, Europe will always choose Catalonia, because Europe knows that Catalonia has a solvent economy, and it knows that Spain is bankrupt. Catalonia is currently up to its neck because it is being robbed of the resources it generates, but as an independent country, it would be the fourth richest state in the European Union. Catalonia's word is good, because Catalonia does what it says it will do. Spain, on the other hand, squanders fortunes on colossal construction projects that serve absolutely no purpose. Spain's word is no good, because it doesn't keep its promises. There simply is no comparison.
English translation by Heather Hayes
Nació Digital (Catalan), Sep 15, 2012 |
|
| << Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>
| | Resultats 121 - 135 de 1395 |
|
|
