spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Cinema fantàstic, un món paral·lel Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 juliol 2015
Cinema fantàstic, un món paral·lelCal saludar com una encertada iniciativa l'organització a Sant Cugat d'un festival internacional de cinema fantàstic. Sant Cugat Fantàstic és el seu nom. Comença, com és lògic, d'una manera modesta, però si en el decurs dels anys es consolida pot acabar donant molta projecció exterior a la ciutat. El gènere fantàstic és potser el més promiscu de tots els gèneres cinematogràfics, perquè, a diferència d'altres, com ara el western, el thriller, el bèl·lic, el drama o la comèdia, que són més estrictes, té unes delimitacions molt laxes que permeten manllevar elements propis del terror o de la ciència-ficció.

Val a dir que el gènere fantàstic, per bé que fou a Hollywood on es va estructurar i desenvolupar, va néixer a Europa a partir d'obres literàries o de faules i llegendes continentals amb pel·lícules que són autèntiques joies de la història del cinema: 'Nosferatu' i 'Faust', de Murnau, 'El somni d'una nit d'estiu', de Hans Neumann, 'L'home invisible' i 'La núvia de Frankenstein', de James Whale, 'El testament del doctor Cordelier', de Jean Renoir, o 'El testament d'Orfeu' i 'La bella i la bèstia', de Jean Cocteau, són obres mestres que ens parlen de forces que no es regeixen per les lleis naturals, i seria magnífic que en properes edicions el festival santcugatenc es plantegés revisar-les a títol d'homenatge, per tal que els amants del cinema, en general, en poguessin gaudir.

Hi ha una tendència, entre algun sector del gran públic, a identificar o confondre el cinema fantàstic amb els efectes visuals i especials, talment com si en fossin elements indestriables i la història tingués un caràcter menor, però no és pas així. N'hi ha prou que la ficció cinematogràfica, per mitjà d'algun efecte lumínic, d'un decorat o d'un enquadrament determinats, se separi dels fets reals suposadament representats, perquè aparegui el fantàstic. Hitchcock o Resnais, per exemple, se'n van servir. També són cinema fantàstic 'Els crims del museu de cera', de Michael Curtiz, 'El lladre de Bagdad', de Michael Powell, 'La dona pantera', de Jacques Tourneur, 'La mosca', de Kurt Neumann, o 'La llavor del diable', de Roman Polanski. El fantàstic, diguem-ho en poques paraules, és una finíssima línia divisòria entre un desequilibri de la realitat i el món paral·lel que aquest desequilibri genera.

Cugat.cat , 10/7/2015
 
"Puta Catalunya", sí. "Independència", no Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 11 juliol 2015
ImageL'expedient sancionador que la UEFA ha obert al Barça per l'exhibició d'estelades en la final de la Champions, a Berlín, és tan esperpèntic que faria riure si no fos, alhora, una mesura que mostra els esquemes totalitaris d'aquest organisme. Un organisme que, com han denunciat alguns exfutbolistes, constitueix una "màfia esportiva" només comparable a la FIFA. Ambdós estaments, amb càrrecs que es perpetuen durant generacions i amb d'altres que delinqueixen obertament, han esdevingut el negoci corromput d'una elit mancada de principis ètics que se serveix del futbol en benefici propi. I com que entre corruptes i totalitaris sempre hi ha bona entesa, s'entén que les pressions del govern espanyol a la UEFA contra Catalunya hagin trobat oïdes receptives.

La llibertat d'expressió és el gran enemic dels corruptes i dels totalitaris. Li tenen pànic, perquè els desemmascara i els inhabilita. L'Estat espanyol, amb la llei mordassa, que és una llei netament feixista, i l'assetjament a la cultura, amb taxes abusives que la impossibiliten, és al·lèrgic a la llibertat d'expressió. Llevat, és clar, que aquesta s'utilitzi en favor del racisme, de la xenofòbia o del supremacisme espanyol. Per això en els camps de futbol espanyols es poden exhibir banderes feixistes, es poden mostrar símbols que tenen al darrere milers de crims contra la humanitat i es pot cridar "puta Catalunya" sense que s'obrin expedients, sense que s'imposin sancions i sense que es tanquin estadis. I per idèntica raó la policia espanyola pot apallissar catalans portadors d'estelades amb la mateixa brutalitat amb què els esclavistes apallissaven negres insubmisos.

Parem atenció en el missatge del govern espanyol, a través del president del Consell Superior d'Esports, Miguel Cardenal, en fer-se públic l'expedient al Barça: "La sanció és lògica. És una crida a Catalunya, perquè deixi d'utilitzar políticament l'esport". Déu n'hi do. Els totalitaris parlen així, tant per boca pròpia com per boca de l'Estat que els paga. Exhibir banderes espanyoles no és delicte, exhibir l'estelada sí; dir-se selecció nacional espanyola és positiu, dir-se selecció nacional catalana és negatiu; imposar la identitat espanyola és democràcia, defensar la identitat catalana és provocació; cridar "puta Catalunya" és llibertat d'expressió, cridar "independència" és violència; instituir l'audició d'himnes nacionals als estadis és esport, xiular l'himne d'estats que esclafen pobles, cultures i llengües és política.

Espero que els mitjans de comunicació catalans no triguin a localitzar Anna Bordiugova, la dona ucraïnesa que constitueix el punt de partença de l'expedient de la UEFA. N'hi haurà prou d'entrevistar-la per veure l'escandalós muntatge que s'amaga darrere seu, començant pel detall que els ordidors de la trama no van preveure i que els delata: les imatges del senyal internacional, que estaven controlades pel govern espanyol, van manipular la realitat amagant les estelades i els crits d'independència per tal que els espectadors d'arreu del món no se n'assabentessin. Evidentment, els comentaristes de les respectives televisions podien fer-ne esment, és clar, però l'espectador no veia res. Només TV3 va mostrar fidelment el que passava al camp. Qui és Anna Bordiugova? Qui hi ha darrere seu? Qui la utilitza com a testaferro? Quines prebendes hi ha pel mig? No cal ser cap llumenera per apuntar a les clavegueres de l'Estat espanyol, començant pel ministeri d'Afers Exteriors, però l'expedient totalitari de la UEFA és tan greu que cal que anem fins al fons.

Fixem-nos també en la relliscada de Miguel Cardenal, en barrejar les estelades de la final de la Champions, a Berlín, amb la xiulada al rei i a l'himne espanyols en la final de Copa, a Barcelona. Li preguntaven per l'expedient de la UEFA, relatiu al 6 de juny, i ell contestava blasmant el president Mas i la xiulada del 30 de maig. Saltava a la vista que l'expedient de la UEFA estava induït pel govern espanyol com a reacció enrabiada per la humiliació que havia sofert al Camp Nou. També era una altra relliscada que Cardenal, tot i saber que no n'hi havia cap, de sanció, digués que "la sanció és lògica". Un expedient no és cap sanció. Les ganes que ho fos, doncs, el van trair de nou. I és que si hi ha un Estat al món que polititza l'esport fins al paroxisme, és l'Estat espanyol. Just ara n'hem tingut una mostra amb l'escandalosa manipulació de la Federació Espanyola de Bàsquet per impedir –en favor del Perfumerías Avenida, de Salamanca– que l'Unigirona, campió estatal femení, pugui accedir directament a la fase de grups continental, com està reglamentat. Si el sol fet de no tenir un Estat ja perjudica l'existència de Catalunya, tenir un Estat en contra la fa senzillament impossible.

No és, doncs, Catalunya qui polititza l'esport, l'esport està polititzat perquè els estats –amb la UEFA i la FIFA al seu servei–, l'han convertit en una apologia de si mateixos. El mateix Miguel Cardenal n'és la prova. Què hi fa, si no, un polític al capdavant de l'esport? Diguem-ho clar: el comportament del públic català als estadis de futbol és un dels més cívics del món –"excel·lent i sense cap ús pirotècnic ni càntics discriminatoris", va dir el delegat de la UEFA a Berlín en el seu informe– i els intents de criminalitzar el Barça i Catalunya són propis d'un Estat que encara es regeix per principis franquistes, que és pràcticament analfabet en cultura democràtica i que, si pogués, aplicaria la llei antiterrorista a tots els catalans que tenim una estelada al balcó de casa. La UEFA, per tant, haurà de decidir si és un organisme democràtic i respectuós amb els Drets Humans o si es posa al nivell caspós de l'Estat Espanyol i criminalitza l'estelada, que és una bandera perfectament legal, i la llibertat d'expressió. Recordem, oi, què feia el feixisme amb la llibertat d'expressió? Doncs si hem arribat al punt en què cridar "independència" en un estadi és delicte, és que el feixisme té a les seves mans el control de l'esport.

elSingular.cat , 6/7/2015
 
PSC-PSOE i ICV contra TV3 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 juliol 2015
PSC-PSOE i ICV contra TV3Ja hem comentat en altres ocasions que un dels valors colaterals del Procés és la seva força clarificadora. És a dir, la seva capacitat per fer caure tota mena de caretes, tant de la dreta com de l'esquerra. Ara, però, les eleccions plebiscitàries del 27-S ja són a tocar i els rendistes de l'ambigüitat són un manat de nervis. De fet, per paradoxal que sembli, són aquests últims, més que no pas PP i Ciudadanos, els qui ara mateix signarien on calgués un endarreriment de les eleccions. Ja hem vist quin era el projecte d'Unió, sortosament esberlat, per dinamitar el Procés des del mateix govern de Catalunya. Però la Unió reaccionària i immobilista de Duran i Lleida i Ramon Espadaler, tan amiga d'aquells empresaris que vivien com a reis durant el franquisme, no enganya ningú. Qui sí que encara es nodreix de catalans de bona fe és l'esquerra nacional-no-nacionalista, aquella que ens vol espanyols fins a la fi del món però que no gosa verbalitzar-ho per pudor. Aquí hi trobem una mena de grup mixt format per PSC-PSOE, ICV, Podemos i Barcelona en Comú. És a dir, els mateixos que van governar l'Ajuntament de Barcelona durant més de trenta anys, però amb un parell de marques blanques perquè no es noti. Tots quatre, això sí, coincideixen a emprar el terme "polítiques socials" com a tapadora de la seva ideologia nacional.

Ara, a més, seguint PP i Ciudadanos, blasmen TV3. TV3, l'emissora més rigorosa, professional, integradora i europea de l'Estat espanyol i una de les millors d'Europa, amb uns principis ètics a anys llum dels principis de les cadenes espanyoles, resulta que no agrada als espanyolistes perquè la troben massa catalanocèntrica per al seu gust. Es nota que no s'han mirat prou bé els telenotícies. Si ho haguessin fet, haurien vist el prisma hispanocèntric amb què s'elaboren i la selecció de noticietes espanyoles sense cap relació amb Catalunya o amb els Països Catalans que cada dia ens "col·loquen", com si a casa nostra o a la resta del món no hagués passat res més important. La factura, doncs, és bona des d'un punt de vista professional, però força hispanocèntrica encara per a una televisió nacional catalana. El nom de TV3 ja ho diu tot en aquest sentit. Una altra cosa és que a l'espanyolisme de dretes i d'esquerres li sembli una gosadia que els informatius es facin ressò del Procés i que algun programa parli de la llibertat del país. De la mateixa manera que els masclistes no suporten que es parli de masclisme o que els homòfobs no suporten que es parli del matrimoni homosexual, tampoc els espanyolistes no suporten que es parli de la independència de Catalunya. Tots ells, masclistes, homòfobs i espanyolistes, se senten embafats cada cop que hom treu el tema al qual són al·lèrgics. Troben que se'n parla massa. Tan maco que seria que no se'n parlés.

S'entén, per tant, que la dreta i l'esquerra espanyolistes s'uneixin contra TV3. La unitat d'Espanya, aquella cosa sagrada que va néixer amb el Big Bang i que només pot desaparèixer amb un cataclisme universal, sempre ha unit PP, Ciudadanos, PSC-PSOE i ICV. Per als dos primers, TV3 és una "màquina d'adoctrinament", per els tercers és "monotemàtica" i per als quarts és un "biaix independentista" i "teleprocés".

Ves per on, els qui porten segles adoctrinant-nos com a espanyols, amb tots els altaveus mediàtics de l'Estat al seu servei i imposant-nos el pensament únic de l'espanyolitat, resulta que ara estan neguitosos perquè hi ha una cadena de televisió, una sola, que, en alguns moments, només en alguns, diu coses que defugen aquesta rentada de cervell i intenta compensar-la fent-nos més conscients de la nostra identitat i explicant-nos els infinits avantatges de la llibertat. L'esquerra espanyolista ha d'estar molt desesperada perquè no li importi fer pinya amb la ultradreta i dir les mateixes coses. Exactament les mateixes. Ja ho dèiem al començament, un dels grans valors del Procés és que lleva caretes i posa cadascú al seu lloc. A ICV també.

Nació Digital , 4/7/2015
 
L'enfonsament del PP a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 juliol 2015
L'enfonsament del PP a Sant CugatA Sant Cugat, com en el conjunt de Catalunya, l'independentisme no sols ha obtingut la majoria absoluta en aquestes eleccions municipals, sinó que ha crescut amb relació a les eleccions del 2011. Així ho ha reflectit la premsa internacional tot posant en evidència les veus del nacionalisme espanyol, que diuen que l'independentisme ha estat derrotat. Tan derrotat, que les forces independentistes (CiU-ERC-CUP) tenen més regidors que mai. A Sant Cugat han pujat a divuit. L'espanyolisme, en canvi, ha sofert una derrota espectacular i es queda amb només cinc regidors: Ciudadanos (3), PSC-PSOE (1) i PP (1). Queda clar, doncs, que no n'hi ha prou d'escampar mentides perquè es converteixin en veritat. Hi ha xifres que, com algunes imatges, també valen més que mil paraules.

Però deixant de banda que el Partit Socialista ha obtingut el pitjor resultat de la seva història a Sant Cugat, i deixant de banda també que Ciudadanos ha esdevingut el partit escombra del nacionalisme espanyol, en el sentit que s'alimenta de tot allò que els seus companys de viatge van perdent pel camí, és interessant centrar-se en el cas del Partit Popular santcugatenc. Guaitem què deia Jorge Carreras, president local del partit, el 22 de maig passat, dos dies abans de les eleccions municipals: "Amb la situació actual tindrem uns millors resultats; pretenem ser decisius". I ho reblava afegint que estava convençut que obtindrien quatre regidors. Doncs bé, resulta que, a més de no millorar, s'han enfonsat i s'han quedat amb un sol regidor. I com que d'això, no se'n pot dir "ser decisiu", sinó tot al contrari, cal trobar la resposta en els antònims del mot: imprecís, incert, vague...

Un fracàs, en definitiva, fruit de la manca d'arrelament d'aquest partit a Catalunya, que ja fa molts anys que va tocar sostre i que s'ha vist obligat a fabricar cent-quaranta llistes fantasma –cinc menys que els socialistes– per aparentar una implantació territorial que no té i esgarrapar uns quants diners públics. Però és un frau a la ciutadania, ja que es tracta dels nostres diners, uns diners lliurats a un partit que no troba candidats i que en les llistes es dedica a posar noms de persones que viuen a quilòmetres i quilòmetres de distància del poble on es presenten i del qual no en saben absolutament res. I encara menys el nom de la comarca que l'acull.

A Sant Cugat, d'altra banda, el frau ha arribat a l'extrem de donar el número sis de la llista a una persona ideològicament antagònica. Em refereixo a Maria Àngels Quadras, força coneguda a la ciutat, especialment a La Floresta, i que, en fer-se oficial la seva candidatura i ser entrevistada pel Tot Sant Cugat, va declarar que era independentista i va qualificar Alícia Sánchez-Camacho de "disc ratllat". Després d'això, el Partit Popular es va posar les mans al cap i la volien fer fora, però la llista ja estava feta i seguia el seu curs administratiu. És el que passa quan no tens ni idea del lloc on vius, quan vius completament aliè a la realitat i confons Sant Cugat amb Toledo. Deu ser per això que la llengua catalana no apareixia en la propaganda electoral del partit: per una cara un text llarguíssim signat per Mariano Rajoy, el mateix que a Toledo, i per l'altra quatre ratlles del "candidato" Jorge Carreras. Finalment, ves per on, el senyor Carreras, enemic ferotge i declarat del dret a decidir, ha acabat decidint. Ha decidit incomplir el seu compromís i renunciar a l'acta de regidor. Potser es referia a això, quan deia que seria decisiu.

Diari de Sant Cugat , 5/6/2015
 
Shakespeare a la fresca Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 juliol 2015
Representació de 'Molt soroll per no res'
Representació de 'Molt soroll per no res'
Un dels encants de l'estiu a Sant Cugat, i més concretament, del mes de juliol, són les Lectures a la Fresca, que dirigeix Dolors Vilarasau i que organitzen els Amics de Pedra i Sang. Any rere any, a través d'aquesta entitat i amb el suport de l'Ajuntament, el teatre de tots els temps surt al carrer, no ens cobra entrada i omple de gent algunes de les places de la ciutat. És un regal que no sovinteja en altres poblacions de Catalunya i, per tant, podem estar contents de gaudir-ne com si fos un privilegi. La cultura, tanmateix, no és mai un privilegi, o no ho hauria de ser. La cultura és un dret, un dret vital de l'ésser humà, perquè la necessita per fer-se adult, per enriquir-se espiritualment i per contribuir a la transmissió del coneixement, una transmissió sense la qual mai no hauríem evolucionat com a espècie.

Enguany, com l'any passat, les Lectures abasten quatre dijous de juliol. És a dir, que sumen un dia més que les primeres edicions i ens apropen Shakespeare, just un any abans del quatre-cents aniversari de la seva mort. Ha estat molt bona idea obrir amb l'obra 'Molt soroll per no res', una comèdia que parla d'embolics amorosos, d'intrigues i de falses aparences, per bé que lamento que s'utilitzi el títol mancat de la doble negació: 'Molt soroll per res'. Sí, ja sé que es tracta de la traducció de Salvador Oliva, que és esplèndida. Però en aquest punt em sembla molt més precís i concloent Josep Maria de Sagarra: 'Molt soroll per no res'.

D'altra banda, la representació de 'Macbeth', per tancar les Lectures, el 23 de juliol, també ha estat una bona elecció. Serà un luxe poder veure aquesta tragèdia escocesa sobre l'ambició desmesurada en un entorn tan adient com el dels Jardins del Monestir. Qui no pugui assistir-hi, ha de saber que, si més no, té al seu abast tres adaptacions cinematogràfiques diferents de l'obra. Jo recomano la d'Orson Welles, del 1948, però també existeixen la de Roman Polanski, del 1971, amb Jon Finch, i la de l'australià Justin Kurzel, del 2015, amb Michael Fassbender i Marion Cotillard. El teatre, però, s'ha de veure al teatre, i les Lectures a la Fresca ens donen aquesta oportunitat. Aprofitem-la.

Cugat.cat , 3/7/2015
 
Els robatoris als caixers automàtics Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 juliol 2015
Els robatoris als caixers automàticsAra fa unes setmanes, els mitjans de comunicació de Sant Cugat van informar de la desarticulació d'una banda de nou membres, quatre homes, tres dones i dos menors d'edat, que havien comès trenta-nou robatoris a la ciutat i també a Barcelona, Vilanova i Sitges. El procediment era senzill: els lladres, en nombre de dos, esperaven que una persona marqués el seu codi secret en un caixer automàtic, li posaven al davant una carpeta d'una falsa associació de sordmuts i, aprofitant el factor sorpresa, marcaven el límit màxim de reintegrament d'aquella entitat bancària. Quan la víctima reaccionava, el caixer automàtic ja havia processat l'operació i lliurava els diners.

Diuen que aquest mètode de robatori es diu 'scalping' i es fonamenta en la distracció i en la intimidació. Intimidació, perquè si la víctima no s'aparta voluntàriament del caixer, són els mateixos lladres els qui l'aparten. La notícia de la detenció d'aquestes nou persones, per tant, és bona, però cal dir que no són pas l'única banda que s'hi dedica. N'hi ha d'altres, que estan operatives, la qual cosa em fa pensar en la gent gran com a víctima principal d'aquests robatoris. Tots hem vist persones grans que no se'n surten, en fer una operació en un caixer automàtic. Se senten aclaparats, s'atabalen i si l'entitat està tancada no saben què fer. Jo mateix, una vegada, vaig haver d'ajudar una senyora velleta desconeguda a treure diners de la llibreta i em va esgarrifar la seva vulnerabilitat en dir-me'n confiada el codi secret.

Per això penso que la penalització econòmica que algunes entitats bancàries imposen als clients que no usen el caixer automàtic, perquè s'estimen més ser atesos al taulell, comporta un greuge per a la gent gran, ja que l'exposa a situacions lamentables com les que he descrit aquí. Sembla que no comprenem que aquestes persones es veuen desbordades pels avenços tecnològics i que això els empeny a sentir-se com si fossin una andròmina que fa més nosa que servei. El món no és dels joves, el món és de tots, i perquè hi hagi gent jove cal que hi hagi gent gran.

Cugat.cat , 26/6/2015
 
Els errors de Sánchez-Camacho a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 03 juliol 2015
Els errors de Sánchez-Camacho a Sant CugatPoc abans de les eleccions municipals, Alícia Sánchez-Camacho va venir a Sant Cugat a donar suport al seu candidat local, Jorge Carreras, i va fer un seguit de declaracions en el to metralleta que la caracteritza i que és una barreja d'agressivitat i d'incontinència verbal. Fins i tot va arribar a fer prediccions electorals, que naturalment situaven l'independentisme al caire de l'abisme i el Partit Popular al caire de la majoria absoluta. Va titllar l'alcaldessa Mercè Conesa de "portaveu de l'estelada", va dir que els santcugatencs "no se la mereixien" i va sentenciar que "Sant Cugat no vol estelades" tot afegint que "amb les estelades no hi ha millors infraestructures, ni equipaments, ni millor seguretat, ni millors polítiques".

Vistos els resultats electorals, però, sembla obvi que la senyora Camacho, quan plegui, cosa que serà aviat, ho tindrà difícil per guanyar-se la vida com a vident. Bàsicament, perquè no n'ha encertat ni una. En primer lloc, Mercè Conesa ha estat la guanyadora, amb diferència, de les eleccions locals. El PP, en canvi, ha caigut en picat i s'ha convertit en l'últim partit del consistori amb un únic regidor. Sembla doncs que la "portaveu de l'estelada" ha guanyat per golejada al "portaveu de l'espanyola". I com que la senyora Camacho deu respectar el veredicte de les urnes, suposo que no tindrà inconvenient a reconèixer que si hi ha un polític que la majoria de santcugatencs han decidit que no es mereixen és Jorge Carreras, candidat del PP. La prova és que li ha fet tanta vergonya ser l'últim de la cua, que senzillament ha fugit.

Pel que fa a l'afirmació "Sant Cugat no vol estelades", només cal que la senyora Camacho doni un cop d'ull als resultats: CiU-CUP-ERC: 18 regidors; C's-PSC-PP: 5 regidors. Finalment, amb relació a la demagògica frase que diu que 'amb les estelades no hi ha millors infraestructures, ni equipaments, ni millor seguretat, ni millors polítiques', només aclarir-li que no és amb l'estelada que ha de millorar tot això, sinó amb la llibertat. Llibertat per treure'ns del damunt la llosa espoliadora espanyola i crear les nostres pròpies infraestructures i equipaments, tenir els nostres propis sistemes de seguretat i fer les nostres pròpies polítiques. Ni més ni menys que el que fan totes les nacions lliures del món. L'estelada, per tant, no és cap fita en si mateixa, és únicament un símbol de la llibertat, just l'antítesi de tot allò que representen Alícia Sánchez-Camacho, Jorge Carreras i el Partit Popular.

Cugat.cat , 19/6/2015
 
La discussió és la nostra coartada nacional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 juliol 2015
La discussió és la nostra coartada nacionalSovint em trobo amb persones que es mostren preocupades pel comportament de la classe política amb relació al Procés i que em demanen parer amb l'esperança que els doni una resposta alleujadora. El seu neguit prové del fet que veuen que tenim la llibertat a tocar i que, tanmateix, hi ha partits que es passen el dia amb la calculadora a la mà. El raonament lògic seria: si vols la llibertat i saps que tot sol et serà impossible, empassa't uns quants gripaus, uneix-te als captius que també la volen i amb la força de tots plegats l'aconseguireu. Però no. Som catalans, i un català, per ser genuí, ha de mostrar les seves habilitats en l'art d'entrebancar-se amb ell mateix. Un català de debò s'enfurisma com tothom si li posen pals a les rodes, això sí, però no pas per por que aquestes es trenquin, sinó perquè els pals ja se'ls posa tot sol i no suporta que ningú el superi.

El català com cal, a més, té una irrefrenable tendència a la confusió, cosa que s'explica perquè, diguin el que diguin els gastrònoms, el plat per excel·lència de la cuina catalana és l'olla de grills. Oh, l'olla de grills! Com ens agrada! Ens agrada tant, que ho celebrem parlant tots alhora, sense respectar torns de paraula, sense escoltar l'interlocutor i aprofitant l'instant en què aquest respira per col·locar-hi el nostre discurs i deixar-lo amb la paraula a la boca. I quan nosaltres tenim la paraula juguem a la possessió. Talment com si es tractés d'aquella màxima futbolística que diu que si tu tens la pilota l'altre no et pot fer gol, ja no callem fins que buidem el pap. I és que els catalans ens realitzem parlant. Al centre i al nord d'Europa es realitzen fent, nosaltres, en canvi, en tenim prou de parlar. I parlem, i parlem, i parlem... Renoi, si parlem! Som infatigables. Enraonar, enraonem poc; però parlar...

Per això, cada cop que ens hem de fer una pregunta defugim la resposta clarificadora de SÍ o NO. Ens agrada l'envitricoll. Hem de dir SÍ-SÍ, o SÍ-NO, o NO-NO, i per això també en la consulta interna d'Unió Democràtica els independentistes es van veure obligats a votar NO, que volia dir SÍ, i els espanyolistes van votar SÍ com a sinònim de NO. Oi que és bonic, això? Discutir com a lligamosques és una magnífica manera de passar l'estona, els dies, els mesos i els anys. La discussió és la nostra coartada nacional. La fan servir indistintament els qui tenen por de llevar àncores i els qui no volen que les llevem. Quina gran troballa, la discussió sistemàtica i perenne! I que entretinguda que és! N'hi ha prou de trobar un matís, només un matís diferencial, per fer fora els altres de la nostra barca o perquè els altres ens facin fora de la seva. El cas és romandre a port discutint i declarant-nos enemics de les llistes unitàries fins i tot quan està en joc el bé més preat d'un poble, que és la llibertat. La manera catalana de fer, arribat el cas, consisteix en què cadascú fa la seva pròpia llista i després demana als altres que s'hi uneixin. I com que el matís diferencial converteix la unitat d'acció en una quimera i sempre hi ha forta maror, o maregassa, o mar brava, o mar desfeta... mai no és el moment de salpar, mai no ens manca un pretext per ajornar la travessia. Som vells llops de port, els catalans.

elSingular.cat , 29/6/2015
 
Duran i Espadaler, enderrocadors enderrocats Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 juny 2015
Duran i Espadaler, enderrocadors enderrocatsLes separacions esdevingudes després d'una llarga convivència resulten difícils, perquè la història compartida pesa força i acostumen a ser el fruit d'un munt de tensions tancades en fals. La voluntat, ja sigui per sentimentalisme o per covardia, d'allargar una relació que s'ha esfondrat, acaba essent sempre un llast molt feixuc per a la part més fatigada. Tanmateix, tan bon punt aquesta part s'arma de coratge i diu prou, els fantasmes es fan fonedissos i els beneficis es materialitzen. I el primer benefici és la sensació d'haver-se tret un mort de sobre, un mort llargament arrossegat que viciava la relació i la feia malaltissa. "Uf! Per fi! Quin descans!", són els primers mots que apareixen a l'hora de verbalitzar la sensació d'alleujament que se'n deriva. Just la mateixa sensació que ara mateix experimenten els milers i milers de catalans conscients del mal que Unió Democràtica causava al procés nacional que viu Catalunya.

Val a dir, però, que no ha passat res d'extraordinari. No calia ser cap llumenera per saber amb impertèrrita certitud que tard o d'hora el Procés acabaria comportant la separació de CiU i l'escissió d'Unió. I així ha estat. La nocturnitat i traïdoria de la direcció d'Unió, actuant com un agent al servei del govern espanyol, per enderrocar el Procés ha quedat finalment desemmascarada. En no tenir escapatòria, a l'hora de confessar si volen o no volen la independència de Catalunya, s'han vist acorralats i el Procés els ha llevat el maquillatge a la mateixa velocitat que ho faria una pluja batent. El tret de la pregunta de cent cinquanta-nou paraules que feia fàstics a la independència del país i que havia de servir, segons el seus plans i els del govern espanyol, per carregar-se el president Mas, els ha sortit per la culata i s'han quedat sols i despullats a la intempèrie. I és que, amb la prepotència que els caracteritza, tant la direcció d'Unió com Madrid van menysprear la força dels independentistes del partit i la maniobra els ha fallat. Per dir-ho planerament, han anat per llana i n'han tornat esquilats. Només cal mirar quins són els seus aliats mediàtics: ABC: "El nacionalisme moderat abandona Mas en el seu deliri independentista". La Razón: "Unió creu que el 27-S serà la tomba política de Mas".

En el primer cas, el del diari ABC, hi veiem un titular construït sobre una mentida, ja que cap veritable nacionalista, per moderat que sigui, treballa en contra de la llibertat del seu poble i a favor de les lleis de l'Estat que l'oprimeix. I en el segon, el de La Razón, hi trobem una esbombada dels pèrfids i deslleials moviments de la direcció d'Unió. Per això sobta que aquesta direcció, desemmascarada i defenestrada per servir els interessos espanyols i trair la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, gosi acusar de deslleialtat la meitat de la seva militància. És a dir, els independentistes d'Unió. Deslleials a qui? Deslleials a l'espanyolisme? Deslleials a una direcció subordinada a Espanya? Deslleials a una consulta interna sobre la qual, en el cas de Lleida, plana una sospita greu? Deslleials a una maniobra mesquina que pretenia, com li demanaven populars i socialistes, rebentar el Procés? Deslleials a una operació, que aplaudirien la FAES i el CNI, destinada a decapitar políticament el president de Catalunya? Deslleials a la baixesa moral d'encadenar el país a la legalitat antidemocràtica espanyola, una legalitat concebuda, redactada i blindada per mantenir-nos captius al llarg dels segles? La història deixarà constància d'aquests fets com la data en què els militants d'Unió que volien la llibertat de Catalunya van parar els peus als militants que s'havien conjurat per impedir-la. El jorn dels enderrocadors enderrocats.

elSingular.cat , 22/6/2015
 
Una gran victòria del Procés Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 juny 2015
Una gran victòria del ProcésEl procés català, com tota empresa humana, té els seus alts i baixos, però a mesura que passen els dies es van veient els immensos beneficis que comporta. Un d'aquests beneficis, potser el més significatiu, és l'anacronització –si se'm permet el terme– de l'ambigüitat i la força clarificadora que l'acompanya. Només hem de parar atenció en el terrabastall que ha causat en tots aquells partits que es definien evitant definir-se o que actuaven de manera incongruent amb els principis que deien defensar. Alguns han estat prou intel·ligents per començar de cap i de nou i d'altres han entès que la independència és una necessitat vital, no pas una ornamentació programàtica. De fet, van ser, en bona part, les bases d'aquests partits les que, decebudes davant la passivitat de les seves direccions, van agafar el bou per les banyes i, al costat de milers i milers de catalans sense filiació partidista, van impulsar el Procés l'any 2009. Aquesta és la força del moviment independentista català, que a diferència d'Escòcia, no neix d'un partit, neix de tots els sectors de la societat i esdevé transversal.

D'aquí ve el cataclisme d'Unió, per exemple. Sense el Procés, aquest cataclisme mai no s'hauria produït. I en el cas del PSOE de Catalunya, exactament igual: fuga de militants, fuga de simpatitzants i fuga de votants. És a dir, uns efectes devastadors per al partit, però clarificadors per al país. De fet, aquesta clarificació és una de les principals fonts d'alimentació de Ciudadanos, ja que es nodreix del gran nombre de nacionalistes espanyols que fugen d'uns partits a la deriva. I ara, ves per on, arriba el torn d'ICV, una formació totalment superada per la CUP que per dissimular el seu hispanocentrisme treu de la tomba el Pla Ibarretxe, li lleva les teranyines i el presenta com a projecte propi tot esperant que algú piqui l'ham. Però ningú no l'ha picat. Ans al contrari, ICV és ara al llindar d'una profunda convulsió interna que convertirà Joan Herrera en un cadàver polític en la mateixa mesura que ja ho són Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Herrera n'és conscient i per això parla ara de fer una llista unitària de les esquerres per al 27-S amb l'argument que "el més important no és el patriotisme de les sigles d'un partit". La cosa, però, té la seva gràcia, ja que van ser precisament Joan Herrera i Dolors Camats els primers a rebutjar una llista unitària per la independència de Catalunya. Es veu que allà les sigles sí que comptaven i que, segons ells, la dependència és més patriòtica que la independència.

En realitat, però, tot plegat no és res més que una maniobra desesperada –cosina germana de la que han fet a l'Ajuntament de Barcelona– per maquillar la patacada que albiren. I com que una aliança només amb Podemos els resulta incòmoda, perquè es tracta d'un partit nacionalista espanyol fins al moll de l'os, els vindria bé entabanar la CUP per tenir-la com a coartada catalanista. D'aquesta manera podrien repetir aquella cantarella anacrònica de ser unes sigles amb "moltes sensibilitats". El seu problema, a banda que la CUP no caurà en el parany, és que el Procés ha fossilitzat aquest discurs, perquè quan està en joc la llibertat d'un poble només hi ha espai per a dues sensibilitats: o hi estàs a favor o hi estàs en contra.

Nació Digital , 20/6/2015
 
Incívics amb roba de marca Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 26 juny 2015
Incívics amb roba de marcaEm pregunto què seria de nosaltres si no hi haguessin sancions que ens obliguessin a ser mínimament curosos amb el nostre entorn. Probablement moriríem colgats pels milers i milers de tones d'escombraries i deixalles que llencem al carrer. No parlo de les coses que llencem als contenidors, que és el lloc on s'han de llençar, sinó de tot allò que hi deixem al costat, a terra, i que converteix aquests espais en abocadors urbans. Diuen que Sant Cugat és una ciutat culta, i és cert. És una ciutat força modèlica, en aquest sentit. Però sembla obvi que no tothom que és culte també és net o, si més no, cívic.

Dic això, perquè molt a prop de casa meva hi ha set contenidors -dos de brossa, un de marró, un de groc, un de blau, un de verd i un de roba de segona mà- i gairebé es pot dir que és molta més la porqueria que els envolta que no pas allò que guarden a dins. D'una banda, hi trobem les bosses de brossa que la gent deixa a terra i que els gats esventren atrets per les olors. És un fet que sovinteja perquè, segons sembla, són diverses les persones que pensen que dipositar una bossa en un contenidor requereix un esforç sobrehumà. Però encara hi ha una xacra pitjor, és la xacra de les deixalles domèstiques de tota mena que ocupen la vorera i que n'impedeixen el pas. N'he fet una llista, que em sembla vergonyosa: taules, tauletes de nit, pots de pintura, plaques de porexpan, electrodomèstics, fustes, sofàs, llits, sunyers, cadires, butaques, quadres, prestatges, persianes, armaris, calaixos, matalassos, testos, coixins, orinals...

Algú pot pensar que la gent que embruta els carrers d'aquesta manera prové d'orígens llunyans, perquè nosaltres, els europeus, que som tan i tan cívics, no ho fem, això. Però no és veritat. He vist ben sovint europeus abillats amb roba de marca i de perfil universitari deixant a terra les deixalles que he descrit. A tots ells, a tots els santcugatencs incívics, tinguin l'origen que tinguin, caldria dir-los que s'interessin més pels recursos de la seva ciutat. Si ho fessin, s'assabentarien del magnífic servei que l'Ajuntament posa a la seva disposició per no haver d'embrutar. N'hi ha prou de trucar al 902.547.010 i deixar-hi la llista de les coses que es volen llençar. L'endemà rebran una trucada per acordar el dia que els va bé que una brigada els ho reculli a casa. Em sembla que més facilitats no es poden donar. No embrutar els carrers és una manera de demostrar respecte pels conciutadans i per un mateix.

Cugat.cat , 22/5/2015
 
I els crítics d'Unió van dir: "Diguem no" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 juny 2015
I els crítics d'Unió van dir: "Diguem no"Em sembla molt lloable el comportament dels membres de la secció local d'Unió Democràtica a Sant Cugat que s'han plantat davant la direcció del seu partit, un partit que Josep Antoni Duran i Lleida ha regit com si fos de la seva propietat tot intimidant els qui tinguessin la gosadia d'introduir-hi elements de reflexió. En aquest sentit, cal tenir molt presents les seves paraules ara fa uns anys, en un moment en què van sorgir algunes veus mínimament discordants. Duran va respondre que ell era ell i que qui no hi estigués d'acord s'havia equivocat de partit. Només li va faltar afegir: "Això és casa meva i faig el que em dóna la gana".

Per això té molt de mèrit que els santcugatencs Carles Brugarolas, Joan Recasens i Xavier Amador, amb càrrecs destacats a Unió, s'hagin rebel·lat davant la pregunta capciosa imposada per la direcció en la consulta interna sobre la independència de Catalunya. En èpoques de canvi, l'immobilisme sempre desenvolupa aparences contemporitzadores per tal que tot continuï igual. És un vell ardit que podem resumir amb aquestes paraules: 'Atès que no ens queda més remei que abordar el tema de la independència, fem una consulta interna perquè no sigui dit. Però fem una pregunta prou llarga i envitricollada que afavoreixi que també ho sigui la resposta, de manera que ningú no en pugui treure l'entrellat'.

Es tracta, doncs, d'aquella màxima que diu que qui dia passa any empeny. El problema de la direcció d'Unió és que no s'ha adonat que aquesta política, la de l'ambigüitat, que tants rèdits li va donar en el segle passat, resulta anacrònica en la Catalunya actual. Totalment anacrònica. I és que hi ha una gran diferència entre sortir de casa per anar a fer un tomb i sortir de casa per anar a algun lloc. A la direcció d'Unió li encanten els tombs, però la societat catalana n'està farta. Ara, sortosament, les coses s'han simplificat i la pregunta que cal respondre no admet clarobscurs: Unió vol la independència de Catalunya, sí o no? La resta són eufemismes per amagar l'ou. Per això, com dic, és tan lloable el comportament dels independentistes d'Unió, plantant cara a la direcció. Just allò que, ves per on, els independentistes d'ICV encara no han fet davant la seva cúpula. Esperem que no sigui perquè s'han tornat més conservadors, oi que no?

Cugat.cat , 12/6/2015
 
La revolta dels independentistes d'Unió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 juny 2015
La revolta dels independentistes d'UnióEn el moment de redactar aquestes línies desconec quin serà el resultat de la consulta interna d'Unió Democràtica sobre el tema de la independència, però sigui quin sigui tothom ha pogut veure que ha obeït més a un pla de la direcció del partit per intentar dinamitar el full de ruta signat per Convergència i Esquerra que no pas per dilucidar res. N'hi ha prou de parar atenció en la capciosa pregunta de la consulta i en les declaracions que han fet aquests dies Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler, davant la revolta dels independentistes del partit, amb Antoni Castellà, Joan Rigol i Núria de Gispert al capdavant. Rosa Maria Carrasco, filla de Manuel Carrasco i Formiguera, ho diu molt bé: "És perquè no s'entengui".

Allò que sí que s'entén és que per a molts dels polítics que havien trobat un vitalici en l'ambigüitat, el Procés els ha deixat completament nus a camp obert. Quins temps, aquells, en què l'ambigüitat es regia per aquella màxima que diu "el meu mal no vol soroll" i n'hi havia prou de vibrar amb 'L'estaca" o el 'Virolai' per semblar un Braveheart català. Estaven tan distrets gestionant engrunes competencials amb Madrid, que la presa de consciència del país els ha agafat amb les orelles a cal ferrer.

Ara, és clar, ja se n'han adonat i intenten tapar totes les vies d'aigua, però és massa tard. Ara ja no es tracta de consumir energia estúpidament parlant del 'fet diferencial' o debatent si hem de ser titelles de fil o titelles de guant. Ara és l'hora de comportar-nos com un poble adult i respondre si volem ser lliures o captius, si volem ser amos dels nostres actes o ninots a les mans d'un titellaire. La consulta interna d'Unió, per tant, amb una pregunta de cent cinquanta-nou paraules, és la darrera maniobra d'una cúpula que malda per conservar els seus privilegis.

La pregunta, diguem-ho d'entrada, defuig parlar d'independència. El terme només apareix un sol cop, precedit per cent divuit paraules, i en clau negativa. Tot seguit, con si fos una encíclica dels senyors Duran i Espadaler, alliçona sobre el "catalanisme integrador" –eufemisme d'immobilisme que signarien ara mateix Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera– i emmanilla el Procés a un "diàleg entre els governs de Catalunya i l'Estat [...] amb voluntat de persistència", sempre en el marc de la "seguretat jurídica". És a dir, en el marc de la justícia espanyola, que és la justícia que posa els grillons a Catalunya. No és meravellós? Amb tot, perquè no sigui dit, per bé que menyspreant la intel·ligència del votant, el text afegeix que Unió no "renuncia ni posa límits a l'aspiració de plena sobirania". Mai no se sap què pot passar l'any 3000. Com diu Duran i Lleida, "la legalitat espanyola és la que és" i cal rendir-s'hi i esperar submisament anys, segles i mil·lennis. La legalitat de l'amo és sagrada. El captiu no té legalitat.

Queda per a la història, doncs, el boicot que han patit els independentistes del partit per part del sector immobilista, negant-los el cens electoral, les actes d'escrutini de les taules i la possibilitat de contactar amb la militància per correu electrònic. Encara bo que, com informava El Singular, hem pogut saber que no era certa la xifra de 5.000 militants que donava Ramon Espadaler. En realitat n'hi ha només 4.065.

Pel que fa a les demagògiques declaracions de Duran i Lleida, que diu que "preguntar sobre independència sí o no seria menys inclusiu", i de Ramon Espadaler, que ho remata afirmant que "el Procés pot portar el catalanisme moderat a votar Ciudadanos", cal fer un parell de consideracions. En primer lloc, hi trobem l'excusa tronada de "les moltes sensibilitats internes" –la mateixa que fan servir ICV, Barcelona en Comú i Podemos– per intentar sumar votants gràcies a la indefinició: "Voleu la independència? Voteu-nos. Voleu la dependència? Voteu-nos. Voleu la Via Morta? Voteu-nos. Aquí tenim de tot. Som La Puntual, el partit ideal".

I amb relació a les paraules d'Espadaler, només dir que el catalanisme, per moderat que sigui, mai no pot votar Ciudadanos, perquè, si ho fa, revela que de catalanista no en tenia res. Un catalanista de debò mai no pot votar un partit nacionalista espanyol. Un catalanista pot ser d'esquerres, de centre o de dretes, però no pas espanyolista sense caure en una flagrant contradicció. Aquesta és la raó per la qual els falsos catalanistes d'Unió estan tan angoixats. Després de tants anys de tranquil·litat i bons aliments, se'ls fa insuportable que hom els llevi la disfressa.

elSingular.cat , 15/6/2015
 
Criminalització de la xiulada i complex d'inferioritat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 juny 2015
Criminalització de la xiulada i complex d'inferioritatNi les desqualificacions, ni les pressions, ni les coaccions, ni les amenaces espanyoles no van poder impedir que el món veiés l'eixordadora xiulada que el Camp Nou va dedicar a l'himne i al rei d'Espanya, el 30 de maig passat. Ni tan sols no ho va poder amagar el govern de l'Estat, que tenia el control de les imatges cedides a les televisions. Hi ha coses que no es poden amagar. Tanmateix, davant d'una situació com aquesta, és obvi que tot govern estatal mínimament entenimentat reflexionaria sobre les raons que provoquen el rebuig als seus símbols. És ben sabut que ningú no rebutja per gust. Les persones acollim qui ens respecta i rebutgem qui ens menysprea. I Espanya, a més de no respectar Catalunya, també la menysprea, l'espolia, l'escarneix, l'empresona, l'emmanilla i impedeix que pugui decidir el seu destí. Fins i tot li nega l'existència com a nació i considera els catalans una pertinença. És a dir, que els catalans tenim amo, la qual cosa explica que hàgim de demanar permís per a tot, ja sigui per penjar una estelada en un ajuntament o per parlar català en un jutjat.

S'entén, per tant, que l'amo tregui foc pels queixals en veure que l'esclau no sols se li rebel·la, sinó que ho fa davant les televisions de tot el planeta. Això darrer és el que més li cou, perquè mostra al món dues coses: una, que és un amo de fireta; i dues, que l'Estat espanyol no és cap nació, i encara menys una bassa d'oli. Hi ha un territori que s'autodenomina Espanya –sobre Castella aprofundirem un altre dia– i unes nacions, la catalana i la basca, que no accepten que ningú se'ls declari superior, i encara menys que se'ls imposi un nom que no és el seu i unes lleis que no són les seves. I per a un Estat com l'espanyol, que tradicionalment ha confós el fuet amb el poder i que no escolta cap declaració dels desafectes que no comenci per 'rendició incondicional', la xiulada és un afront majúscul. "Un horror", en paraules seves. Això, però, no és res més que el fruit d'un immens complex d'inferioritat. I és que cal estar molt acomplexat per sacralitzar un himne i un rei i criminalitzar-ne el rebuig. El mateix rebuig que el públic espanyol de l'estadi Vicente Calderón, de Madrid, va manifestar contra 'La Marsellesa', l'any 2012, i que Espanya, amb bon criteri, va considerar un exercici de la llibertat d'expressió.

Però com que es veu que no és el mateix xiular 'La Marsellesa', que xiular l'himne espanyol, l'Estat ha desfermat un munt d'amenaces, sancions i caça de bruixes que formen part d'una acció de govern de caràcter totalitari –sempre he definit l'Espanya actual com una democràcia totalitària– que ens trasllada als principis franquistes del famós "Vamos a tomar medidas" i a la dictadura de Primo de Rivera, amb el tancament del camp del Barça per una xiulada igual. En definitiva, estem parlant d'un Estat que ha clausurat les instal·lacions del FC Barcelona, que ha expulsat del país el seu fundador, que ha assassinat un dels seus presidents i que ha bombardejat les oficines de l'entitat. Que no ens parlin, doncs, de violència, perquè la seva l'hem patida a la pell. Va ser amb violència que ens van arrabassar la llibertat, ha estat amb violència que ens han mantingut en captivitat, és amb violència política que ens assassinen la llengua, és amb violència jurídica que ens impedeixen votar i és amb violència policial que ens apallissen per portar estelades.

Arribats aquí, sembla un despropòsit que un Estat tan violent es vanti de tenir una comissió estatal contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l'esport, però no ho és. Aquest organisme, que depèn del govern del PP, però que ja ha rebut el suport del PSOE contra la xiulada catalana, no és res més que un instrument al servei del nacional-espanyolisme, i com si fos la guàrdia pretoriana de Neró, es dedica a criminalitzar tot allò que blasmi la divinitat espanyola. Per això es fa l'orni quan la seva policia trenca la cara de seguidors del FC Barcelona, quan el públic xenòfob d'estadis espanyols crida "puta Cataluña", quan els racistes ho reafirmen amb insults com "catalanes de mierda" o "matar catalanes, no queda otra" i quan periodistes catalans són agredits a Espanya pel sol fet de ser catalans.

S'entén, doncs, que en ocasions com la final de Copa esmentada la gent aprofiti per mostrar el seu rebuig a un Estat absolutista. Per a un poble que no pot votar, que té prohibida la llibertat d'expressió i que pateix l'espoliació dels recursos que genera, xiular l'himne de l'Estat que l'oprimeix és més que un dret, és un deure. Respecta'm i et respectaré, diu Catalunya a Espanya. I aquest respecte passa per no criminalitzar les urnes i per deixar que el poble català s'expressi en un referèndum d'independència. Però demanar això a Espanya és demanar la lluna en un cove, perquè ja hem dit que estem parlant d'un Estat que es declara propietari de la nostra vida i dels nostres actes. I com que per segles que passin no el traurem d'aquí, és vital que aquest 27 de setembre actuem en conseqüència i votem aquells partits que volen per a Catalunya l'estatus de nació normal. Un cop aconseguit això, ja no ens caldrà xiular l'himne espanyol, perquè serem lliures i serem respectats.

elSingular.cat , 7/6/2015
 
Un nou fracàs de "Societat Civil Catalana" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 juny 2015
Un nou fracàs de "Societat Civil Catalana"Mentre esperem conèixer el pronunciament definitiu del govern espanyol, en el seu intent de criminalitzar la xiulada del Camp Nou a l'himne i al rei espanyols, el 30 de maig passat, diguem que l'associació ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC), coneguda pels seus fiascos reiterats, va tornar a fracassar estrepitosament amb la campanya que havia engegat per impedir-la. De res no li van servir els anuncis posats a tota pàgina en diversos diaris de paper. La xiulada no sols va ser eixordadora, sinó que va ser la més gran que han rebut mai un himne i un rei en un estadi. L'himne, totalment apagat per la cridòria, ni es va sentir, i el rei i la resta d'autoritats espanyoles que hi havia a la llotja no podien amagar la seva consternació. Ja se sap, qui sembra cards, espines cull.

Una nacionalitat no es pot imposar per la força, i les agressions constants a un poble, a la seva llengua i a la seva identitat nacional, al llarg dels anys, generen tard o d'hora situacions com la del Camp Nou. És la reacció més civilitzada davant d'un Estat que se't declara superior i que esclafa els teus drets democràtics. I com que Catalunya es troba immersa en un procés d'independència per recuperar la seva llibertat, les accions, les concentracions i les campanyes que organitza SCC acaben sempre fent el ridícul més espantós. Un ridícul que comença amb el nom de la mateixa associació, ja que és esperpèntic que una entitat amb una setantena de socis s'atribueixi el nom de Societat Civil Catalana. Però encara resulta més galdosa la seva incapacitat per omplir ni tan sols una plaça, un teatre o un amfiteatre. Res de res. Fracàs rere fracàs. També van pretendre foragitar les estelades dels ajuntaments catalans durant les eleccions municipals i l'únic que van aconseguir va ser que es multipliquessin arreu i que fossin encara més grans.

En la campanya contra la xiulada, SCC demanava "respecte" pels seguidors del Barça i de l'Athletic de Bilbao que no fossin independentistes i també pels "símbols comuns de tots els espanyols". Amb aquest parany, SCC intentava que el públic de l'estadi piqués l'ham i emmudís de cop en sonar les notes de l'himne d'Espanya. Però el públic no va emmudir. No ho va fer perquè seria ridícul que els presoners que han decidit fugir i ser lliures hi haguessin de renunciar per "respecte" als companys que han decidit quedar-se i ser captius. Posats a demanar respecte, per què els captius enamorats del segrestador no respecten la voluntat dels captius enamorats de la llibertat? Hi ha una diferència significativa entre tots dos: mentre els captius que volen ser lliures no obliguen ningú a ser-ho, els captius que volen ser captius pretenen que tothom sigui com ells. Catalunya no obliga cap espanyol a ser català, Espanya obliga tots els catalans a ser espanyols. En termes polítics, és la diferència que hi ha entre demòcrates i totalitaris.

Nació Digital , 6/6/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 121 - 135 de 1806
spacer.png, 0 kB