spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
La força incontestable del SÍ Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 17 octubre 2015
La força incontestable del SÍEm sembla que no és cap secret que l'independentisme s'ha sentit infinitament més còmode que l'espanyolisme en la defensa del seu vot en aquestes eleccions catalanes. Hi ha diverses raons que ho expliquen, però voldria remarcar-ne dues. La primera és la immensa força psicològica que té un SÍ per damunt d'un NO.

El SÍ transmet un munt de sensacions positives relacionades amb l'acord, amb l'harmonia, amb l'avinença, amb la complaença, amb l'amabilitat, amb la receptivitat, amb el moviment, amb el progrés, amb l'acció, amb l'evolució... El NO, en canvi, és esquerp i transmet aspror, rigidesa, tancament, conflicte, hostilitat, autoritarisme, immobilisme, obstrucció, col·lisió, involució... No és estrany que es publiquin tants llibres d'autoajuda per aprendre a dir NO en situacions de la vida diària. La càrrega negativa del NO és tan elevada, que són milions les persones que tot sovint no gosen verbalitzar-lo i que opten pel SÍ per tal de transmetre una imatge receptiva, empàtica i afectuosa de si mateixes.

Els partits espanyolistes, per tant, s'han vist obligats a tastar la seva pròpia medecina, aquella medecina que consisteix a titllar l'independentisme de reaccionari, de radical, d'extremista, de nacionalista, d'involucionista i altres perles amb la intenció que el calumniat es vegi obligat a negar-les. I és que negar una calúmnia sempre és molt més feixuc que llançar-la. Bàsicament, perquè el calumniador, que té molts menys escrúpols ètics que el calumniat, necessita dissimular la seva manca d'arguments recorrent a la desqualificació del qui el posa en evidència.

La segona raó que explica la confortabilitat del SÍ en aquestes eleccions és que es tractava de l'afirmació més positiva que pot pronunciar una col·lectivitat: el SÍ a la llibertat. Qui, que no vulgui passar per absolutista o supremacista, pot negar el dret d'un poble a la seva llibertat? Qui, que es tingui per demòcrata conseqüent, pot negar el dret d'un poble a decidir lliurement el seu destí? És tan incontestable la demanda catalana, tan justa i noble, que no hi ha cap argument racional que pugui impedir-la. Hi ha, això sí, l'argument de la força, l'argument de la repressió, l'argument d'una legalitat feta pel segrestador que diu que l'alliberament està prohibit. El segrestador és la llei, ell la redacta i ell la fa complir amb el fuet a la mà.

De la mateixa manera que Richard Widmark, en el paper d'aquell enginyer encegat per l'ambició que dirigia la construcció del ferrocarril i destruïa l'hàbitat dels indis a La conquesta de l'Oest, estava convençut que el ferrocarril era ell -"Jo sóc el ferrocarril", deia-, també els partits espanyolistes estan convençuts que la llei són ells. Una llei segons la qual, seguint l'esperit del 1716, tothom s'ha de sotmetre als principis absolutistes de Castella. Castella és la llei i ells en són els zeladors. Això és el que ens diuen: "No hi ha legalitat catalana, perquè Catalunya no és ningú. I si Catalunya no és ningú, vosaltres tampoc no sou ningú. Només Espanya permet que els catalans siguin alguna cosa en aquesta vida".

El problema del front del NO, a banda de la càrrega negativa del mot, és que som al segle XXI, no pas al segle XVIII, i cal alguna cosa més que amenaces per aturar un poble que sap qui és i que sap què vol. I com que no han trobat cap argument ètic, cap ni un, per negar la independència de Catalunya, no els ha quedat més remei que recórrer a l'insult, a la desqualificació, a la burla, a la mentida i a la por. No s'adonen que al segle XXI les paraules ja no se les emporta el vent, com al XVIII.

Ara en queda constància filmada i enregistrada i tothom podrà veure les barbaritats que han arribat a dir sense el més mínim sentit del ridícul. Tanmateix, tot té una explicació: no es pot demanar a algú acostumat a imposar la seva voluntat per la força que, tot d'una, s'assegui, escolti i respecti l'interlocutor que té al davant. Quin diàleg hi pot haver amb algú que et diu que no ets ningú? En arribar a aquest extrem, només hi ha una solució. I és dedicar l'energia no pas a caure en el parany de discutir, sinó a saltar el mur i fugir.

El Món , 4/10/2015
 
Sant Cugat, municipi independentista Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 octubre 2015
Sant Cugat, municipi independentistaEl 27-S, amb un 58,68% dels vots obtinguts per Junts pel Sí i la CUP, ha situat Sant Cugat com un dels municipis de Catalunya on l'independentisme és més viu i potent. D'un índex de participació al llindar del 84%, les forces independentistes han sumat més de 28.000 vots, mentre que les llistes del NO s'han quedat amb només 15.000 (30,82%). Pel que fa a Catalunya Sí que es Pot, partidària de l'anomenada Tercera Via (també coneguda com a Via Morta), no ha passat del 6%, pràcticament el mateix resultat que PSC-PSOE i PP, amb tan sols 2.974 vots. I amb relació a Unió, per sota del 5%, ja és prou sabut que les urnes l'han esborrada del Parlament.

Com veiem, són faves comptades. Les xifres, és clar, poden ser llegides de tantes maneres com es vulgui, d'acord amb els interessos de cada partit, però, dissortadament per als qui han perdut, parlen per si soles. Vull dir que el triomf esclatant del SÍ a la independència és tan innegable com la sonora derrota del NO. Per això resulta tan interessant l'ampli ventall d'excuses, subterfugis i camàndules que despleguen infructuosament els vençuts per intentar maquillar la seva patacada.

Ciudadanos, que no ha aconseguit atreure més de 8.000 santcugatencs, considera un èxit la seva derrota. Deu ser que no aspirava a guanyar. El Partit Socialista també fa una lectura positiva del càstig rebut i la fonamenta en el fet de 'resistir'. És a dir, que la victòria consisteix a no desaparèixer del mapa. El PP, que ha patit una notable davallada amb relació a les eleccions anteriors, es mostra content i addueix que García Albiol els ha salvat d'uns resultats 'més dolents'. Per la seva banda, els de Catalunya Sí que es Pot es donen per 'satisfets' tot i haver perdut un miler dels vots aconseguits el 2012 sota el nom d'ICV-EUiA i d'haver davallat del quart lloc al sisè. Finalment, Unió, que no ha pogut superar el llistó mínim del 5%, es felicita perquè encara podia haver estat molt pitjor.

Com veiem, hi ha moltes maneres de no reconèixer que has perdut un partit, encara que hagi estat per golejada. Si et marquen vuit gols, sempre pots felicitar-te que no n'hagin estat nou; si la copa se l'emporta un altre, sempre pots dir que ja la donaves per perduda; si et quedes a la zona baixa de la classificació, sempre pots dir que conserves la categoria; si el públic ha xiulat el teu pèssim nivell de joc, sempre pots dir que la teva estrella t'ha salvat de coses pitjors; si baixes a Segona A, sempre pots dir que és millor que Segona B. La realitat, però, diu que l'independentisme ha guanyat les eleccions del 27-S per majoria absoluta. Ho ha fet a Catalunya, per descomptat, i també a Sant Cugat. La meva felicitació a Junts pel Sí i a la CUP.

Cugat.cat , 2/10/2015
 
Una realitat poc "mediàtica" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 octubre 2015
Malabo i les cendresEn una època dominada per la manca de temps, en què tot ha de ser breu, ràpid, esquemàtic i reduït a la mida d'un titular o d'una piulada, és difícil tenir una visió clara i serena d'allò que passa en el món a través dels informatius de televisió. La informació sempre ha de ser curta, tan curta que quan l'espectador para atenció en les paraules d'algú, aquest algú ja ha desaparegut i una altra notícia ha ocupat el seu lloc. No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha temps... Per això hem arribat a creure'ns que el nostre nivell d'informació depèn del nombre de notícies que sabem i no pas d'allò que puguem dir-ne si se'ns demanen detalls. És com si prioritzéssim la ingesta d'aliments sense importar-nos-en la digestió.

En aquest sentit, hi ha conflictes al món, especialment a l`Àfrica, dels quals no en sabem un borrall perquè el nombre de víctimes no és prou elevat per impactar la nostra sensibilitat occidental i merèixer titulars. L'assassinat d'un europeu o d'un nord-americà a l'Àfrica és molt més important que els mil milions d'africans que avui, en acabar el dia, no hauran menjat absolutament res, perquè viuen en la misèria més absoluta, o que els cinc milions d'infants que enguany moriran per la mateixa raó. I el mateix podríem dir dels crims i de les tortures de règims dictatorials que, amb tot el cinisme del món, afirmen tenir com a divisa la 'pau' i la 'justícia'. Aquest és el cas de Guinea Equatorial, per exemple, presidida per Teodoro Obiang Nguema, un personatge sinistre que esdevé el protagonista a l'ombra del llibre de la santcugatenca Gemma Freixas, Malabo i les cendres (Meteora, 2015).

El llibre de Freixas ens descriu la dramàtica situació d'aquell país a través dels ulls d'en Dudu, un nadiu que viu a Occident però que torna a la seva terra per complir la darrera voluntat d'un amic: que es llencin les seves cendres a la llera del riu Iladyi. En Dudu no ho sap, però aquest retorn a uns orígens abandonats en la infantesa esdevindrà un viatge iniciàtic en el decurs del qual coneixerà la misèria i la por en què viuen molts dels seus excompatriotes sota la bota del totalitarisme. Perduda l'esperança, perseguida la dissidència i amb una policia corrupta, la tortura i l'assassinat resten impunes i creen vegetals com en Justo, un mestre acusat de pertànyer al Moviment per l'Autodeterminació de l'Illa de Bioko. Justo fou torturat de tal manera que ja no parla, només mira la tele tot el dia. "A vegades, mentre dorm, crida i gemega" –diu la seva dona–. "De dia no diu res. Fa el que tu diguis, pobre. No té cap iniciativa, cap desig. Van anul·lar-li completament la voluntat".

En un altre moment, aquesta dona explica "les lluites macabres que els zeladors solien organitzar entre els presoners per divertir-se, les morts dels companys amb les ungles arrancades i dessagnats, les cel·les diminutes i inundades d'aigua putrefacta on havien de viure a les fosques..." I al costat d'això, hi descobrim les petjades de la colonització espanyola –el país es va independitzar ara fa només quaranta-set anys– i quin era el tracte que els nadius rebien dels espanyols. Aquests, per mitjà del Patronato de Indígenas, premiaven la submissió amb una Carta d'Emancipació i el lliurament de tres hectàrees de terreny per conrear-hi cacau.

"Malabo i les cendres", de Gemma Freixas, és un viatge literari, que ens parla de l'espoliació blanca dels recursos naturals del continent africà i de la vida d'un país dominat des de fa mig segle per una mateixa sanguinària família.

Diari de Sant Cugat , 4/9/2015
 
El Procés ja és imparable Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 09 octubre 2015
El Procés ja és imparableTard o d'hora arribarà el moment de fer constar en els llibres d'història la data o el fet que marca el començament del que ara anomenem procés català. No serà fàcil, ja que de dates i fets rellevants n'hi ha molts i per a tots els gustos. Jo, tanmateix, el situaria el 13 de setembre de 2009 amb la consulta per la independència d'Arenys de Munt. Només va ser un referèndum local en una petita població de 8.000 habitants, només això, però va significar un pas que ningú no havia gosat fer abans a Catalunya.

Ja sé que el nostre procés d'alliberament nacional comença molt abans, per la senzilla raó que, per sort, sempre hi ha hagut catalans conseqüents que no han claudicat i que no han admès per a la nació catalana cap altre estatus que no fos el d'una nació lliure i independent. Però cal reconèixer que aquells catalans eren pocs comparats amb els qui tenien por de reivindicar els seus drets fins a aquest punt. Per això la travessia se'ns ha fet tan llarga, tres segles pel cap baix. I és que en els processos col·lectius hi intervé tantíssima gent que és molt difícil que siguin ràpids i dinàmics. Més aviat són lents i feixucs. Cal esperar i esperar i esperar que la suma de milers i milers i milers d'individualitats arribi a crear una consciència col·lectiva que faci dir 'prou'. La captivitat, com més es dilata en el temps més es fortifica, perquè afebleix les defenses cognitives del captiu, li lleva l'autoestima, el torna insegur i el fa apocat i submís. I aquestes són coses que, com us podeu imaginar, dificulten força el manteniment d'actituds de fermesa disposades a plantar cara i a no trontollar davant les amenaces del segrestador. Nosaltres, tanmateix, ho hem aconseguit. Ens ha costat moltíssim, però hem aconseguit capgirar aquesta realitat adversa i situar el nostre poble al llindar de la llibertat. Ens en faltarà un tros, és clar, perquè a desgrat del que diuen algunes persones, els Països Catalans existeixen. I tant que existeixen! Però cadascun dels països ha de fer el seu procés de manera natural i cal respectar-ho. Amb tot, us puc assegurar que l'influx d'una Catalunya Estat, a diferència del d'una Catalunya Autonòmica, accelerarà de manera vertiginosa el procés de terres estimades com les Illes o el País Valencià i tindrà una ascendència determinant en la Franja i en la Catalunya del Nord.

Ara com ara, per tant, som nosaltres, el Principat, els qui liderem aquest procés d'alliberament i els qui hem aconseguit treure'ns del damunt tota aquella càrrega negativa d'inseguretats, de pors i de resignació cristiana que ens feia conformistes davant del que consideràvem una fatalitat inapel·lable del destí. No hi ha destí, no hi ha predeterminisme; el destí el forgem cadascú de nosaltres amb les nostres accions. No és pas veritat que els catalans hem vingut a aquest món a obeir els dictats de l'Estat espanyol, no és pas veritat que els catalans hem vingut a aquest món a subordinar-nos a la voluntat i als capricis d'algú que se'ns declara superior. Els catalans som aquí per a ser conseqüents amb les nostres conviccions i forjar-nos el nostre propi destí. No necessitem que l'Estat espanyol, aquest Estat petulant, superb i amb ínfules de redemptor, vingui a salvar-nos del pecat de voler ser lliures. Ja hem celebrat les eleccions plebiscitàries, ja hem votat, ja ha guanyat el vot de la llibertat i tot el món ho ha vist. Ara simplement hem d'estar a l'alçada del resultat i actuar en conseqüència per demostrar el respecte que sentim per nosaltres mateixos.

Racó Català , 30/9/2015
 
Llibertat, 72 - submissió, 52 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 06 octubre 2015
Llibertat, 72 - submissió, 52En el moment que escric aquestes línies encara és 27-S, però ja es pot dir que Catalunya acaba de viure un dels dies més importants i transcendents de tota la seva història. Mai abans no havíem viscut unes eleccions per mitjà de les quals els catalans poguéssim expressar la nostra voluntat de ser un poble normal, és a dir, un poble lliure i capacitat per decidir sobre la pròpia vida com fan tots els pobles adults del món. Certament, no hem pogut celebrar un referèndum, que és la via que segueixen els estats democràtics per dirimir aquestes qüestions, però el món ha entès perfectament el caràcter plebiscitari d'aquesta convocatòria electoral. La prova és que hi ha destacat cent-vuitanta corresponsals i enviats especials. Cent-vuitanta periodistes que mai no haurien vingut a cobrir unes simples eleccions autonòmiques.

En les properes setmanes tindrem temps d'aprofundir en les conseqüències d'aquest 27-S, però ara, de moment, ja podem extreure diverses conclusions relatives al veredicte de les urnes. La primera és la xifra rècord de participació -per damunt d'un 77%- que supera totes les conteses electorals celebrades fins ara, cosa que no sols ridiculitza els intents espanyolistes de negar-ne el caràcter plebiscitari, sinó que indica el grau de consciència de la societat catalana sobre la necessitat del seu vot. Ho sabien, per descomptat, els favorables al SÍ -són ells els qui ho han fet possible i els qui han situat Catalunya al llindar de la llibertat-, però també ho sabien els partidaris del NO, els qui volen una Catalunya subordinada a Espanya pels segles dels segles. Entre aquests darrers hi trobem un nombre força notable de persones que s'abstenien sistemàticament en les eleccions catalanes, per considerar-les meres autonòmiques, i que aquesta vegada, en canvi, en percebre moviments tel·lúrics que anuncien l'esfondrament de les restes de l'imperi, han corregut a mirar de perpetuar-les.

Quant al resultat obtingut per les diferents opcions polítiques, de menys a més, es fa ben palesa l'esbaldregada d'Unió. En veure's obligada a concórrer tota sola a les eleccions, sense l'aixopluc de CDC, les urnes han demostrat fins a quin punt es tractava d'un partit que havia gaudit d'una quota mediàtica molt per damunt de la seva representativitat real. En altres paraules, diguin el que diguin Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler, ha passat allò que més temien: s'ha vist que Unió no era un partit, era un globus. I el globus ha petat.

Amb relació a Catalunya Sí que es Pot, sembla que el senyor Lluís Rabell, que, segons deia, estava convençut d'esdevenir president de Catalunya arran d'aquestes eleccions, no ha tingut sort. Ni tan sols ha reeixit l'intent d'encaterinar votants decebuts, desencisats o empipats procedents del PSC-PSOE. D'altra banda, l'enorme distància que separa CSQEP -amb 11 únics escons- de les opcions independentistes, 72 escons, s'explica en el fet que es tracta d'una llista que durant la campanya ha evidenciat unes escandaloses concomitàncies discursives amb Unió. No només per les contínues apel·lacions al seny, a subordinar-se a la llei absolutista espanyola i a demanar als catalans que s'esperin un parell de generacions, sinó perquè no ha comprès que la indefinició en època de definició no porta enlloc. Catalunya Sí que es Pot, com Unió, també cerca l'encaix de Catalunya a Espanya. Però, és clar, qui, que hagi decidit anar a Figueres, posem per cas, vol pujar a un tren que només arriba fins a Sant Celoni?

El cas del Partit Popular, amb només 11 escons, i del Partit Socialista, amb 16, no té res de sorprenent. Les immenses dificultats que van tenir per elaborar les llistes de les darreres eleccions municipals ja ho deien tot. El primer sempre ha estat un partit aliè a la idiosincràsia de Catalunya, un empelt fallit fabricat a Madrid; i el segon, completament desarrelat, ja fa una bona colla d'anys que ha perdut el sentit de la realitat del país on viu. El PSC s'ha convertit en un zombi abocat a ser, encara més, la delegació catalana del PSOE. Si sempre ha estat submís als designis de la central, ara, amb només 16 diputats, ja ho serà del tot. La seva davallada, a més, rebaixa força les possibilitats del cap Pedro Sánchez a les eleccions espanyoles. Miquel Iceta, per coherència, hauria de dimitir.

Ciudadanos ha experimentat un creixement indubtable, 16 escons més que en la legislatura anterior, i, com és lògic, en farà bandera. Però aquest fet no genera cap mena de preocupació en l'independentisme, perquè Ciudadanos no es nodreix pas de votants del SÍ, sinó dels altres dos membres del trident nacionalista espanyol, és a dir, del PP i del PSC-PSOE. Amb tot, l'objectiu de Ciudadanos no és el govern de Catalunya. El seu veritable objectiu és el govern d'Espanya, ja que pensa que és des d'allà que podrà dur a terme una política d'anorreament 'definitiu' de la nació catalana. I és que aquest partit sap que, ara com ara, és una anomalia del sistema: un partit ultranacionalista espanyol sense cap representació a Espanya.

Finalment hi ha la victòria esclatant de l'independentisme, amb 62 escons per a Junts pel Sí i 10 per a la CUP. Majoria absoluta rotunda i contundent. I encara més si tenim en compte que si sumem les opcions favorables al dret a decidir -això inclou Catalunya Sí que es Pot- el resultat és de 83 escons. Ara, per tant, arriba el moment en què els 72 diputats del SÍ hauran d'estar a l'alçada del que n'espera el gros de la societat catalana i actuar en conseqüència. L'Estat espanyol ja va advertir que, fos quin fos el gruix de la victòria independentista, no en faria cas. Les portes de la presó romandran tancades i no hi haurà negociació. Vénen, doncs, dies decisius en què caldrà fer un pas endavant i tant Junts pel Sí com la CUP hauran de dir si ens hem de regir per la legalitat espanyola o ho hem de fer per la legalitat catalana. Sembla que Junts pel Sí espera que el potent mandat que han donat les urnes serveixi perquè Europa obligui l'Estat espanyol a negociar, però caldrà veure si la CUP és partidària d'aquesta espera. En tot cas, benvinguts siguin aquests interrogants, perquè indiquen l'immens i tortuós camí que ha recorregut aquesta vella nació d'Europa i la felicitat que sentirien ara mateix, si fossin entre nosaltres, els milers i milers de catalans que hi van dedicar la vida sense poder veure realitzat el seu somni. Catalunya ha votat a favor de la seva llibertat, i tot el món n'ha estat testimoni.

El Món , 28/9/2015
 
Periodisme independent i independència de criteri Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 octubre 2015
Periodisme independent i independència de criteriEncara que hàgim tingut el parèntesi de les vacances d'estiu, les reflexions que la periodista Marta Molina ens va deixar en la seva conferència a Unipau, a Sant Cugat, continuen essent interessants i val la pena parlar-ne. M'agrada el que diu i la visió que té de la professió periodística. D'acord amb l'enunciat de la seva conferència, 'Els mitjans independents en el context de conflicte social', Molina va enraonar de la importància que ha adquirit -i que encara adquirirà més en el futur- el periodisme no subjecte als interessos dels poders polítics o econòmics que, de manera més o menys subtil, manipulen la realitat i ens l'ofereixen destrament embolcallada de professionalitat.

Completament d'acord. De vegades, certament, tendim a confondre la bona factura professional d'un relat informatiu amb la neutralitat. Talment com si concloguéssim que com més nivell i pressupost, més rigor i més veracitat. I, per la mateixa raó, com més feblesa i precarietat, menys ponderació i menys credibilitat. És un error, naturalment, però comprensible, ja que els elements estètics ens influeixen molt més que no ens pensem i és difícil que la majoria de la gent, atrapada en els seus problemes personals o familiars, adopti una actitud crítica o profilàctica en connectar el televisor per veure un informatiu. En acabar la jornada laboral, la gent no s'asseu al sofà de casa amb paper i llapis disposada a analitzar el devessall de notícies que li arribarà. L'actitud, en aquest cas, acostuma a ser passiva, més aviat dòcil. Per entendre'ns: poc defensiva. I, és clar, amb els filtres desactivats, la manipulació i la rentada de cervell són molt més efectives.

Hom dirà: "Significa això que el missatge dels grans mitjans és una falsificació de la realitat? Significa això que l'únic periodisme veraç és l'independent?" En absolut. Hi ha periodistes formidables que treballen en mitjans de renom i periodistes tendenciosos que treballen en mitjans humils i benintencionats. Però sí que és cert que hi ha pressions de poders fàctics que són impensables en mitjans independents, com ara l'expulsió d'un col·laborador d'un diari català perquè a una entitat bancària no li agradaven les crítiques que feia. Això passa tant a la premsa escrita, com a la ràdio i a la televisió. La televisió, concretament, té un poder immens, i és convenient que sapiguem anar més lluny de les càpsules de dos minuts que ens dóna un informatiu. Hem de saber veure, per exemple, que hi ha una violència molt més perversa i sibil·lina que la que ens mostren les imatges d'un conflicte armat, i és la violència estructural que origina aquest conflicte, ja sigui econòmica o d'abús de poder. Pensem-hi, ens serà útil per no confondre el defensor amb l'agressor.

Cugat.cat , 25/9/2015
 
L'etnicista Pablo Iglesias Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 setembre 2015
L'etnicista Pablo IglesiasEn una escena del film Un rostre en la multitud, d'Elia Kazan, dos periodistes encarnats per Walter Matthau i Patricia Neal miren la televisió i mantenen aquest breu diàleg en el moment que apareixen unes majorettes:

-És perillós, diu ell.
-El què? -pregunta ella-.
-Fer anar els pals?
-No -respon Matthau-. Els pals no, el poder. S'ha de ser un sant per resistir-se al poder que et pot donar aquesta capseta.

Matthau, òbviament, es refereix a la televisió. I és que el film, un film esplèndid injustament oblidat d'ara fa gairebé seixanta anys, és una de les millors obres que s'han fet sobre les figuretes i els ídols de fang que aquesta capseta electrònica que anomenem televisió fabrica en els seus platós. Una d'aquestes figuretes és Larry 'el Solitari', un cantant country i rodamón disposat al que calgui per destacar en alguna cosa i que finalment aconsegueix fer pujar l'audiència d'una petita ràdio local a base de parlar pel broc gros i dir-les de l'alçada d'un campanar. Això crida l'atenció d'una cadena de televisió, que el contracta perquè faci el mateix a escala nacional, la qual cosa l'acaba convertint en l'ídol de milers i milers de persones incapaces de veure la diferència abismal entre allò que aparenta ser i el que és en realitat. En realitat, però, és un garlaire. Larry 'el Solitari' és un demagog facundiós a qui la glòria televisiva, sorgida en un tres i no res, transforma en un ésser envanit, arrogant i fals que viu pendent del nombre d'ànimes càndides que se'l creuen i que li permeten continuar apareixent a la capseta electrònica.

Pablo Iglesias és una versió espanyola de tot això. Pablo Iglesias, com en Larry "el Solitari", és també una figureta mediàtica fabricada en un plató de televisió per mitjà d'un discurs populista, demagògic i antisistema darrere el qual s'amaga, precisament, la peça més sibil·lina del sistema. És a dir, una majorette en mànigues de camisa i d'aparença protestatària però que en realitat desfila i marca el pas com tothom agitant el seu palet al ritme de la música que dicta el sistema. És la peça, en definitiva, en forma de fill ideològic d'Alejandro Lerroux, 'l'emperador del Paral·lel', que Espanya creu que necessita per frenar la independència de Catalunya.

Som, per tant, davant d'una nova operació espanyola disfressada de progressisme. El sistema espanyol sap que amb el trident PP-PSOE-Ciudadanos mai no podrà dominar Catalunya i pensa que l'única alternativa que li queda és intentar que la majoria independentista no sigui tan nombrosa. El seu problema és que mentre no hi ha independentistes que esdevinguin dependentistes, sí que hi ha, en canvi, un degoteig imparable i constant de dependentistes que esdevenen independentistes. Per això el sistema espanyol, a través d'aquesta delegació que té a casa nostra anomenada Catalunya Sí que es Pot, ens envia un missatger que, com si fóssim una tribu de salvatges, ens doni lliçons de convivència i democràcia. Lliçons de convivència i democràcia a la nació amb el Parlament més antic d'Europa i un dels parlaments més antics del món.

Però el senyor Iglesias, líder espiritual del nacionalisme espanyol més populista, ha deixat ben clar amb els seus discursos en què consisteix el "procés constituent" de la llista Catalunya Sí que es Pot: una agitació als carrers que provoqui enfrontaments entre catalans en funció del seu origen. Deia Iglesias a Rubí, aplaudit pels seus socis: "Aquesta gent de barri que no s'avergonyeix de tenir avis andalusos o pares extremenys ha d'ensenyar les dents!" Déu meu! Quin discurs més reaccionari i repugnant. I quan ho va repetir al Carmel i uns fills d'andalusos i extremenys li van mostrar una pancarta dient "Orgullosos dels nostres orígens, humiliats pel teu discurs", alguns membres del públic els va atonyinar.

Aquesta gent de Catalunya Sí que es Pot, com veiem, encara viu a les primeries del segle XX. Es nota que allò que menys poden suportar és que aquells que ells voldrien eternament immigrants -per retenir-ne el vot- estan defensant la llibertat de Catalunya amb més força encara que molts catalans de soca-rel. I tot això, naturalment, sense renegar mai dels seus orígens. Doncs bé, el 27-S les urnes diran a aquests agitadors de l'etnicisme que només hi ha un Procés veritablement Constituent, i és el de la constitució d'un nou Estat. Un Estat anomenat Catalunya amb la seva pròpia Constitució.

El Món , 20/9/2015
 
Les matusseres maniobres del govern espanyol al món Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 setembre 2015
Les matusseres maniobres del govern espanyol al mónUna de les consignes que més han repetit últimament les llistes espanyolistes amb relació al 27-S ha estat la que diu que aquestes "només són unes eleccions autonòmiques". Xavier García Albiol, per exemple, ho va dir el 24 de juliol passat, ho va repetir el 5 d'agost i, ves per on, el 17 de setembre, tot canviant de discurs davant el sector més reaccionari de l'empresariat, va dir que aquestes eleccions "no són una disjuntiva entre dretes i esquerres" i va reconèixer-ne el caràcter plebiscitari. I és que la realitat s'ha acabat imposant. Naturalment que són unes eleccions plebiscitàries. Ho són perquè en una democràcia totalitària com l'espanyola l'Estat és una presó dins la qual els referèndums estan criminalitzats. El seu problema és que no pot arribar a l'extrem d'impedir que els catalans surtin de casa i que organitzin les manifestacions més multitudinàries i espectaculars d'Europa en demanda de la independència nacional de Catalunya. En el decurs de la Via Lliure d'aquest Onze de Setembre n'hi havia prou d'alçar la vista per comptar quatre helicòpters i dues avionetes que ho filmaven. La pregunta és: tot aquest desplegament només per a unes eleccions autonòmiques?

El nacionalisme espanyol està tan obsedit a tancar les múltiples esquerdes de l'atrotinada presó de pobles que és Espanya, que no s'adona de les galdoses contradiccions en què incorre dia rere dia en el seu desfici enfollit a remolc de les accions tan ben treballades de l'independentisme. Perquè, si només són unes eleccions autonòmiques, quin sentit té que vulguin implicar-hi Angela Merkel, David Cameron i Barack Obama? No deu ser que el govern espanyol està molt espantat davant la fermesa de la societat catalana? No deu ser que necessiten fer-nos creure que Merkel, Cameron i Obama parlen de Catalunya sense dir-ne el nom? I per què no el diuen, el nom, si tant subscriuen el totalitarisme del govern espanyol? Tan desesperat està aquest govern que necessita recórrer a un portaveu de Brussel·les, casat amb una militant del PP i cap de gabinet del president del Grup Popular europeu? Creuen que ningú no es va adonar que el discurset del senyor Margaritis Schinas, en forma de resposta a una "pregunta casual", remarcant l'expulsió de la Unió Europea d'una nació que esdevingui independent, havia estat escrit abans –per la Moncloa, potser?– i que per això va ser llegit? Quin ridícul que vint-i-quatre hores després d'aquesta barbaritat el vicepresident de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, es veiés obligat a esmenar les paraules del portaveu Schinas tot dient que Brussel·les "està preparada per treballar amb les autoritats escollides democràticament".

Pel que fa a la famosa frase d'Obama, relativa a "mantenir la relació amb una Espanya forta i unida", i l'intent espanyol de presentar-la com una al·lusió a Catalunya, és per petar-se de riure. El mateix Obama ho deu fer al seu despatx en veure'n la matussera manipulació. Obama és l'estadista més important del món i la majoria dels caps d'estat i de govern volen fotografiar-se al seu costat per treure'n profit intern. Ell, però, es limita a dir frases buides que no el comprometen i que permeten cobrir l'expedient deixant content l'interlocutor. La frase, però, sempre és la mateixa. L'únic que canvia és el subjecte: "Volem mantenir la relació amb una Alemanya forta i unida", "Volem mantenir la relació amb un Japó fort i unit", "Volem mantenir la relació amb una Suècia forta i unida", i així fins a l'infinit. Francament, si com diu García-Margallo sense el més mínim sentit del ridícul ni de vergonya, "Espanya és la nació més antiga del planeta", deu ser molt humiliant haver d'anar pel món pidolant fotos per sentir-se algú.

Nació Digital, 19/9/2015
 
PP i Ciudadanos contra la Diada Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 setembre 2015
PP i Ciudadanos contra la DiadaVoldria trencar una llança en defensa del nacionalisme espanyol representat a Sant Cugat pel Partit Popular i Ciudadanos. Sovint se'ls acusa de ser fantasmagòrics, cavernosos i crispats, però jo, sense intenció de desmerèixer aquestes opinions, replicaria que no sempre és així. De vegades, el Partit Popular i Ciudadanos diuen coses francament divertides. Molt divertides, per ser precisos. En donen fe les declaracions dels seus titulars santcugatencs, Álvaro Benejam i Aldo Ciprián, respectivament, sobre la Diada Nacional de Catalunya. I no ho dic pas pel fet que no volguessin assistir a l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova. Això no té cap importància perquè, per ser novament precisos, ningú no els va trobar a faltar. Potser van intuir que la gent, fent ús del dret a la llibertat d'expressió, els dedicaria una sonora xiulada i es van estimar més quedar-se a casa. Ja se sap, les vocacions imperials encaixen força malament que les colònies els rebutgin.

El moll de la hilaritat el trobem en les seves declaracions sobre el tema. Segons el senyor Benejam, del PP, "la celebració de la Diada a Sant Cugat està segrestada per alguns polítics i part de la població. Hauria de ser una celebració de tots". I segons el senyor Ciprián, de Ciudadanos, "no és una celebració de tothom, sinó una campanya publicitària secessionista. M'agradaria que el 23 d'abril fos el Dia de Catalunya, perquè no té connotacions polítiques".

Com veiem, hi ha molta facècia en aquestes declaracions. N'hi ha tanta, de facècia, que cal agrair-los el somriure murri que provoca la impotència argumental que les origina. Un dels trets de l'absolutisme és menysprear les majories quan aquestes no li són favorables. Amb tot, cal reconèixer que és força divertida la cantarella que diu que la Diada és una "campanya secessionista" i que s'hauria de traslladar a Sant Jordi, per despolititzar-la. És divertida perquè ens ho diuen els dos partits que més s'inflamen d'emoció el 12 d'octubre, dia de la Hispanidad i de la Raza. Doncs bé, posats a fer propostes "despolititzadores", per què no traslladen el 12-O a la Mare de Déu d'agost perquè sigui una "celebració de tothom" tot evitant que sigui una festa "segrestada" pel nacionalisme espanyol?

Totes les diades nacionals d'arreu del món, absolutament totes, són diades polítiques. I la de Catalunya, naturalment, també ho és. Una altra cosa és que PP i Ciudadanos l'odiïn perquè els recorda que, malgrat els tres-cents anys que han transcorregut d'ençà que ens van arrabassar les llibertats a sang i foc, no ens van vèncer. No ens van vèncer. Per això som on som i per això tenim la llibertat a tocar. I això els cou, és clar. Això els cou.

Cugat.cat , 18/9/2015
 
La llista-parany del 27-S Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 setembre 2015
La llista-parany del 27-SHa fet molt bé Esquerra Republicana, de retirar el seu suport a Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, per haver impedit que la ciutat se sumi a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) malgrat que una majoria de regidors hi va votar a favor. Els vots abstencionistes en aquesta matèria són els més hipòcrites, ja que el seu objectiu és afavorir l'opció del nacionalisme espanyol però d'una manera molt més sibil·lina que la del trident PP-PSOE-Ciudadanos. Aquests tres darrers, com a mínim, no se n'amaguen, per bé que tenen el problema que són minoria. I això, en una època i en un context en què no es poden decretar estats d'excepció a caprici, fa molta por. Calia, doncs, fabricar un artefacte mitjançant el qual es pogués entabanar la gent de bona fe i fer-li passar bou per bèstia grossa. És a dir, un artefacte que no digués ni que sí ni que no, sinó tot al contrari.

Aquest artefacte va entrar en acció per primer cop en les eleccions municipals sota el nom de Barcelona en Comú i tenia la missió d'impedir que l'Ajuntament de la capital de Catalunya estigués governat per les forces independentistes. I així ha estat. La victòria va ser pírrica, només onze regidors, però Ada Colau va esdevenir alcaldessa amb el suport -en algun cas incongruent- d'altres formacions. El primer objectiu, doncs, s'havia assolit. Ho revelava el diari El País, que és un dels braços periodístics del nacionalisme espanyol, amb aquest titular: "Ada Colau desbanca Trias i afebleix el procés sobiranista".

Però aquesta operació era només l'assaig general. De cara al 27-S calia crear Catalunya Sí que es Pot -nom que no és res més que un refregit de l'espanyol "sí se puede". I com que ara va de debò, hi ha màscares que forçosament han de caure. La primera a fer-ho ha estat la del progressisme i la revolució. Gràcies a això hem vist que el progressisme i la revolució de la senyora Colau i Barcelona en Comú consisteix a fer costat a Unió, PP, PSOE i Ciudadanos, és a dir, a l'immobilisme més recalcitrant, en contra de les llibertats nacionals de Catalunya. Calien només quatre vots perquè Barcelona entrés a l'AMI, però Barcelona en Comú, en comptes de donar llibertat de vot als seus regidors, va fer servir la progressista i revolucionària fórmula del vot a toc de xiulet i es va abstenir. Exactament igual que Unió. Es tractava de donar suport a una entitat que té més de set-cents ajuntaments adherits i que treballa per la llibertat de Catalunya, i ells s'hi van abstenir.

Deixant de banda que Barcelona en Comú i Catalunya Sí que es Pot són un ardit per amagar l'esfondrament d'ICV, cal dir que una altra de les maniobres de l'operació antiindependentista la trobem en Lluís Rabell, el cap de cartell de CSQEP. Necessitaven posar-hi algú que digués que és independentista -encara que els fets el contradiguin no importa- tot afegint la famosa cantarella de la dreta més cavernosa, que diu que "nosaltres no ens pronunciem sobre la independència perquè tenim moltes sensibilitats". I, és clar, com que són tan sensibles, no saben si volen ser lliures o captius. Però sí que ho saben. I tant que ho saben. Només cal escoltar atentament el que diuen els representants de Catalunya Sí que es Pot per veure fins a quins extrems arriba el seu hispanocentrisme i les concordances amb Unió-PP-PSOE-Ciudadanos.

D'entrada, l'aparició estel·lar de Pablo Iglesias en cinc actes de campanya de Catalunya Sí que es Pot -imitant Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Felipe González- ja indica no sols la poca confiança que tenen en si mateixos, sinó l'evidència que el centre neuràlgic de la seva llista és Madrid. Però parem atenció en Pablo Iglesias. Iglesias s'adreça al president Mas i li etziba això: "Qui s'ha cregut que és vostè per representar un poble?" Déu n'hi do l'etzibada, però és el nivell de l'espanyolisme. Un individu que a Catalunya no ha votat absolutament ningú es permet dir-li al nostre president, el president d'un país democràtic, que "no representa el seu poble". Però aleshores, si el president d'un país no és el màxim representant institucional d'un poble, qui ho és? Que potser és Pablo Iglesias, el representant institucional del poble català? O potser ho és aquell senyor que es fa dir Felip VI davant del qual el súbdit Pablo Iglesias es desfà en monàrquiques i esperpèntiques reverències?

En realitat, Pablo Iglesias només és un nacionalista espanyol inflat pel sistema i al servei del sistema amb l'objectiu de neutralitzar l'independentisme a Catalunya amb la cançoneta dels drets socials -com si la llibertat d'un poble i els seus drets socials fossin contradictoris- tot obviant que el Procés català no gira entorn de cap polític, sinó que és transversal i que és el poble qui el lidera. El problema del sistema i de Catalunya Sí que es Pot és que, en no poder blasmar la llibertat, perquè seria massa fort, necessiten personificar un enemic amb cara i ulls. És a dir, Artur Mas i CDC -serien Oriol Junqueras o Antonio Baños si fossin presidents, i ERC o la CUP si governessin. I si el resultat del 27-S fa créixer ERC i la CUP, no trigarem a veure com comencen les clavegueres de l'Estat a criminalitzar persones d'aquestes formacions. Però què ha de fer el sistema, si no pot treure l'exèrcit al carrer?

Com veiem, les cares contra la llibertat de Catalunya poden ser noves, però la fórmula per a impedir-la ja té tres-cents anys i retorna com l'all. Atès que l'independentisme és massa fort, intenten erosionar-lo criminalitzant la seva màxima figura institucional i el partit més votat. D'aquesta manera, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", es marquen la consigna de no dir una sola frase davant d'un micròfon sense blasmar Artur Mas i CDC. Tant si es parla de les foques de l'Àrtic com dels pingüins de l'Antàrtida, la consigna s'ha de mantenir inalterable. L'important és entabanar la gent fent-li creure que "la independència ara no toca", que, com diuen els senyors Rabell, Espadaler i Duran i Lleida -tan ben aplegats-, cal deixar passar "un parell de generacions" -com a mínim!- i mentrestant fer "pedagogia" a Espanya perquè "ens deixin fer un referèndum" la setmana dels tres dijous l'any dels tres setembres. El senyor Rabell, però, que té sempre el terme "corrupció política" a flor de llavis, hauria de saber que entabanar la gent i fer-se passar per allò que no s'és, també és corrupció política. És corrupció política fer-se passar per independentista i afavorir, alhora, els interessos del nacionalisme espanyol. No es pot negar, tanmateix, que el seu company, el senyor Joan Coscubiela té raó en dir que "si deixes que els altres et marquin el seu marc mental estàs perdut". És ben cert. Per això sobta tant que Coscubiela i Rabell no s'ho apliquin a si mateixos. Potser és que el marc mental hispanocèntric en què viuen no els el marca ningú, senzillament és el seu.

El Món , 14/9/2015
 
Resposta a Felipe González Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 19 setembre 2015
Felipe GonzálezSenyor Felipe González, entre vós i jo hi ha moltíssimes diferències, ja ho sé. Moltíssimes. N'hi ha d'estatus social, n'hi ha d'ingressos econòmics i n'hi ha d'actitud davant la vida. Vós creieu en el supremacisme i jo en sóc al·lèrgic, vós creieu que hi ha pobles superiors amb designis divins i jo crec que tots els pobles amb consciència de ser-ho tenen dret a decidir amb civisme i llibertat el seu destí. Com veieu, són diferències massa notables per arribar a un acord. No passa res, però. La controvèrsia és humana i enriquidora. El problema comença quan una de les parts no sols es declara superior a l'altra, sinó que es nega a reconèixer-la, es burla dels seus vots i li barra el pas. Just la mateixa actitud supremacista del blanc que es nega a pactar amb el negre, perquè un negre, com tothom sap, no és ningú. El negre, per al supremacista, és un ésser la vida del qual només té sentit sempre que hi hagi un blanc que li digui què ha de fer.

No sé què en penseu vós, dels negres, espero que no sigui pas això. Però sí que sé què penseu dels catalans, ja que vós mateix ho heu explicitat diverses vegades. És cert que amaniu el vostre discurs, titulat "A los catalanes", amb alguna floreta, com ara la de "la tradició de convivència de Catalunya", però es nota prou que ho feu per poder-vos 'carregar de raó' en titllar-nos tot seguit de feixistes i de nazis. Feixistes i nazis. Com es pot ser tan miserable, senyor González? Amb quina barra pot algú dir-se d'esquerres i emmarcar el pacífic i democràtic poble de Catalunya en el que vós anomeneu "l'aventura alemanya o italiana dels anys trenta"? ¿Ho dieu vós, que vau presidir un govern que va crear una banda terrorista anomenada GAL, autora d'un munt d'assassinats? A quins nivells arriba la vostra indigència intel·lectual, per tenir la barra de comparar el dret a l'autodeterminació de Catalunya amb una de les èpoques més monstruoses i abominables de la història de la humanitat? Tan mancat esteu d'arguments, que no teniu més remei que arribar a aquests extrems? Ho sento per vós. Deu ser desoladora tanta impotència.

El to paternalista de la carta que ens heu adreçat, talment com si els catalans fóssim nans mentals, incapaços de pensar per nosaltres mateixos i necessitéssim les directrius d'un ésser superior -espanyol, naturalment- que ens guiés pel camí de l'amo blanc, afegit al to arrogant i de menyspreu que adopteu amb el poble albanès, tot definint-nos com "l'Albània del segle XXI", dóna la perfecta mesura de la mena de persona que sou. El vostre supremacisme nacionalista espanyol us porta a la mentida més abjecta, farcida de prepotència i de galdoses ínfules imperials, en afirmar sense rubor que reconeixeu la diversitat i que Catalunya gaudeix de "l'autogovern més complet que ha tingut mai". No us fa vergonya escriure aquestes falsedats? No us fa vergonya fer avui, a Catalunya, el mateix discurs que fèieu a les vostres colònies d'ultramar? Sembla que teniu mala memòria, senyor González, altrament recordaríeu que no us va servir de res. Les vau perdre totes. Deixeu-me dir-vos, tanmateix, que entre els segles XIII i XV, Catalunya va ser el país més important de la mediterrània. La primera potència marítima occidental. I deixeu-me dir-vos també que si hi ha un lloc al món on no teniu cap dret a donar lliçons de democràcia -més aviat les hauríeu de rebre- és a Catalunya, la nació que, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides, va tenir el primer Parlament d'Europa. Però, és clar, Pau Casals defensava els drets nacionals de Catalunya i això el convertia en un nan mental, oi?

Catalunya, senyor González, va ser un Estat. Sí, un Estat, com eren els estats en aquella època, i tornarà a ser un Estat, com són els estats avui, per bé que serem un Estat força més democràtic que l'Estat espanyol. Amb relació a la vostra mentida, permeteu-me una pregunta: Si Catalunya 'sempre' ha estat Espanya, per què Espanya la va envair? Per què va cremar-la, canonejar-la i destruir-la? Per què va massacrar-hi tantíssims catalans? Per què va voler esborrar-ne les lleis i la llengua i imposar-hi les seves? Com s'entén que un país s'assetgi i s'envaeixi a si mateix?

Confesso que el punt de la vostra carta en què parleu del "destino común" de Catalunya i Espanya m'ha fet pensar. Sí, de debò. Pensava: "Això em sona, això em sona..." Finalment he caigut que és un concepte molt antic que ja el deia un tal Primo de Rivera: "España és una unidad de destino en lo universal". I seguia: "Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos". Déu n'hi do, senyor González, quina obsessió que teniu a casa vostra amb el "destino". Us veig tan convençut que Espanya és una creació divina, no pas humana, que gairebé em sap greu de fer-vos tocar de peus a terra.

Dieu que Catalunya rebutja els qui no tenen "pedigrí català" i que oferim ciutadania catalana a "valencians, balears, aragonesos i francesos del sud". El tema del "pedigrí" és tan rotundament fals i grotesc que, en comptes de calumniar, fa riure. Ves per on, si hi ha un país al món que no demana cap mena de "pedigrí" per a ser considerat ciutadà de ple dret és Catalunya. Parleu-ne amb l'entitat Súmate. Vós, malauradament, no podeu dir el mateix. Els immigrants que s'acosten al vostre país per raons de supervivència no oblidaran mai el tracte que els doneu a les vostres costes, disparant-los bales de goma, apallissant-los si salten el reixat o internant-los en centres que vulneren els drets humans. Quant al tema de la ciutadania catalana, no hi veig cap mal en oferir-la. Oferir no és pas obligar. Tan gran és el vostre odi contra els Països Catalans, que no en suporteu ni el nom? Direu que no existeixen, però com és, aleshores, que en la vostra Constitució en prohibiu la federació? Si els Països Catalans no existeixen, no cal prohibir-los, oi? Ja entenc que, per a vós, la llengua catalana és una puça que no mereix cap mena de consideració, atès que no feu més que vantar-vos que sou "500 millones". No sabia que els argentins, els xilens, els uruguaians, els mexicans, etc., també eren espanyols. És a dir, castellans. Castellans com vós, que sou un castellà nascut a Andalusia.

Afirmeu que el president Mas ocupa el quart lloc de la llista de Junts Pel Sí com si "necessités una guàrdia pretoriana per violentar la llei". Déu n'hi do, no en volia sentir una de més cínica! ¿Prohibiu que el poble català pugui decidir el seu futur a les urnes, el criminalitzeu per emprar el recurs de fer-ho mitjançant unes eleccions i blasmeu el seu president per no ser cap de llista? I ho dieu vós, que militeu en un partit que va presentar 145 llistes fantasma a les municipals catalanes? Tan ximples, penseu que som? El president Mas va en quart lloc per dos motius: un, perquè si anés primer ja l'hauríeu tancat a la presó o inhabilitat per "desobeir l'amo blanc"; i dos, perquè no és el president Mas ni cap polític, qui lidera el procés d'independència de Catalunya, sinó el poble, el gros de la seva societat. És Catalunya qui vol ser lliure, senyor González. És Catalunya. Els demòcrates resolen els seus conflictes a les urnes. Només els qui no en són les prohibeixen.

Un dels punts més llastimosos de la carta que ens adreceu és aquell en què, desplegant les decrèpites ales del vostre nacionalisme espanyol, definiu Espanya com Estat Nació i feu una apologia de l'Europa dels estats en contra de l'Europa dels pobles. La xifra dels 28 membres actuals de la Unió Europea us sembla fins i tot massa elevada i trobeu que seria intolerable que Catalunya pogués ser-ne el 29. Un negre en un club de blancs! On s'és vist!

Finalment, només fer-vos adonar d'una flagrant contradicció. Primer dieu que "vivim en la societat més connectada de la història" i que "la revolució tecnològica significa 'connexió', 'interconnexió', que és el contrari de 'desconnexió'", i tot seguit acuseu els catalans de ser trencadors d'unitats i fracturadors de convivències. Com s'entén, això? Si el fet de ser un Estat implica interconnexió, on és la desconnexió? Per què us irrita tant, que els catalans vulguem recuperar la nostra pròpia veu al món? Que no enteneu que no som camàlics de ningú i que no renunciarem a fer les nostres pròpies aportacions, amb el nostre nom, al patrimoni de la humanitat? Penseu-hi, senyor González. Penseu-hi, perquè no hi renunciarem. Us agradi o no us agradi, no hi renunciarem. No ho farem. Per justícia i per dignitat.

El Món , 7/9/2015
 
La broma s'ha acabat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 14 setembre 2015
La broma s'ha acabatHi ha qui diu que és improbable que el projecte de reforma de la llei que regula el Tribunal Constitucional, per tal que aquest organisme pugui actuar contra els qui no acatin les seves sentències, arribi a prosperar. Hom pensa que per més èmfasi que hi posi el govern espanyol, talment com si hagués trobat la fórmula per encadenar Catalunya eternament, les possibilitats que té de reeixir són poques. Potser sí. Però que siguin poques, no vol dir que no en tingui cap. En tindria poques si el PSOE, passades les eleccions, no estigués disposat a donar-li suport a canvi d'un lífting, i no en tindria cap si Espanya fos una democràcia sòlida i consolidada. Però Espanya és una democràcia totalitària que imposa el pensament únic, que criminalitza persones "fabricant" proves contra elles que es revelen falses, que prohibeix la llibertat d'expressió, que satanitza les urnes i que posa querelles criminals contra els qui les treuen al carrer. Un Estat així no hi ha dubte que és capaç de qualsevol barbaritat, ja que, en dotar-se primer d'una cobertura legal que legitimi el seu abús de poder, no troba cap entrebanc després per desfermar tota la seva violència jurídica. No hi ha cap règim autoritari que no disposi de cobertura legal per fer i desfer tot el que li vingui de gust. I qualsevol oposició democràtica que se li pugui fer acaba sempre trepitjada per la llei. La llei del totalitari.

En aquest cas, tanmateix, la maniobra té més de guinyol que de giny. És a dir, es nota que la seva autèntica finalitat ha estat provocar un impacte mediàtic per imprimir caràcter al Partit Popular en detriment de Ciudadanos, el seu rival directe, i donar uns minuts de glòria televisiva al candidat Xavier García Albiol gràcies als quals pugui esgarrapar quatre vots despistats. Allò que els titellaires del guinyol no han tingut en compte és que a Catalunya, el tret, els sortirà per la culata, per tres raons, si més no: la primera, perquè aberracions antidemocràtiques com la que pretén el govern espanyol –convertir el TC en un tribunal penal i inhabilitar i multar amb 30.000 euros els dirigents polítics que gosin posar les urnes al carrer– provoquen rebuig. La segona, perquè García Albiol no és pas tan desconegut com es pensen. Al contrari, se'l coneix molt bé per les seves consignes de caràcter racial, xenòfobes i pròpies de la ultradreta més repulsiva i antisocial. La sola frase "la broma s'ha acabat", adreçada a Catalunya, ja és el viu retrat del totalitarisme, per no dir una cosa més forta. I la tercera, perquè reforça encara més l'independentisme i demostra a un bon nombre d'indecisos fins a quin punt és urgent que Catalunya es constitueixi en un nou Estat d'Europa i es tregui del damunt aquesta llosa involutiva anomenada Estat espanyol. El guinyol, com veiem, és en realitat un bunyol. Hi ha una cosa, però, que sí que l'encerten. I és que no estem de broma. La independència, els agradi o no els agradi, va de debò.

Nació Digital , 5/9/2015
 
L'Onze de Setembre tornarem a impressionar el món Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 setembre 2015
L'Onze de Setembre tornarem a impressionar el mónS'acosten dies d'una gran complexitat, dies inèdits en la història de Catalunya, dies que en un futur no gaire llunyà seran analitzats en profunditat per estudiosos d'arreu del món com un cas paradigmàtic de la irreductible voluntat de ser d'un poble. La data més immediata que tenim és la de l'Onze de Setembre, que, com en els darrers anys, tornarà a ser una manifestació única al planeta amb dos milions de persones al carrer unides per la demanda més justa i noble que pot fer una col·lectivitat: la demanda de llibertat.

Hi haurà qui dirà que el nombre de persones que no es manifestaran serà molt superior al de les que sí que ho faran. I és cert. El que no és cert és que aquests "no manifestats" siguin contraris a la causa defensada pels "sí manifestats". Fer-ne aquesta lectura seria, a més de tendenciós, totalment ridícul. D'entrada, diguem que el nombre de defensors actius de les causes més universals sempre és merament testimonial comparat amb els qui es queden a casa. Només cal veure com n'és, de difícil, sumar multituds significatives als carrers de les grans capitals internacionals. Les societats són així, ja ho sabem; són indiferents, mandroses o porugues fins i tot en temes que les afecten directament. Una altra cosa és que, arribat el moment de decidir, els indiferents, els mandrosos i els porucs s'alcin del sofà i hi diguin la seva per mitjà d'un vot. Aquest és el gest determinant. És tan determinant que provoca pànic entre els totalitaris. Heus aquí la raó per la qual Espanya no sols nega als catalans el dret de votar el seu futur, sinó que el criminalitza. En la mentalitat totalitària espanyola, el captiu no pot tenir voluntat pròpia ni capacitat de decisió, el captiu simplement obeeix i prou, la qual cosa fa que la simple pretensió de votar ja sigui vista com un afront. Imaginem-nos, per tant, què no farà Espanya per impedir una votació que li augura derrota. Si ni amb el convenciment de guanyar un referèndum, consentiria que se celebrés, com pot acceptar-lo –si no és per imposició europea– amb el convenciment de perdre'l?

Per veure l'esperpèntica buidor argumental dels qui s'atribueixen l'anomenada "majoria silenciosa" n'hi ha prou de comptar un per un el nombre de manifestants que reuneixen en les seves crides. Ni amb tots els recursos econòmics, ni amb tots els altaveus mediàtics de l'Estat espanyol al seu servei, ni entabanant residències de gent gran, ni pagant aturats i famílies d'estabilitat precària, ni finançant el viatge i l'estada d'espanyols a Catalunya, ni comptant amb el suport de tota mena de col·lectius franquistes i nazis, no aconsegueixen omplir una sola de les nostres places. En aquests casos, però, es veu que la "majoria silenciosa" no compta.

Queda clar, doncs, que les manifestacions de l'Onze de Setembre, aquests darrers anys, a Barcelona, han admirat el món, han ocupat les portades de tots els grans mitjans de comunicació internacionals i han generat unes expectatives que no podem decebre. El món ens observa i nosaltres hem de comportar-nos com un poble adult, un poble que no cedirà ni un mil·límetre en la defensa de la seva llibertat. La victòria de l'independentisme comportarà que Europa –a porta tancada– obligui Espanya a captenir-se civilitzadament, és a dir, a posar les urnes o acceptar la voluntat catalana. El resultat del 27-S, consegüentment, serà determinant en aquest sentit. Però setze dies abans, l'Onze de Setembre, caldrà sortir al carrer per dir a Espanya que si ells estan preparats per combatre la democràcia, nosaltres estem preparats per exercir-la.

Racó Català , 31/8/2015
 
L'incident lingüístic de Cris Juanico Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 setembre 2015
L'incident lingüístic de Cris JuanicoAra fa uns dies, el cantant menorquí Cris Juanico –si hom no el coneix, en recomano vivament la discografia– va fer pública la discriminació lingüística que va patir en qualitat de client per part de la companyia naviliera Baleària. Ell, com és natural, s'hi va adreçar en català per tramitar la targeta d'embarcament, però el personal de l'empresa li va dir que no l'entenia i el va titllar de mal educat per faltar-los el respecte no parlant-los en espanyol, cosa a la qual s'hi va negar perquè en aquell lloc el català és llengua oficial. Davant d'aquesta negativa, els treballadors van requerir la presència de la policia espanyola, que, segons explica Juanico, "sí que m'ha obligat a canviar".

Com podem veure, som davant d'un fet inadmissible per dos motius: el primer, perquè, certament, Juanico parlava en la llengua oficial del país i els empleats de Baleària tenen l'obligació de conèixer-la. Juanico, per tant, tot i tenir la llei al seu favor, es va trobar que Baleària no sols infringia la llei, sinó que l'esbroncava davant de tothom per exigir-los que la complís; i el segon, perquè privar algú de parlar la seva llengua al seu país constitueix un acte de xenofòbia –catalanofòbia, en aquest cas– que no es pot admetre de cap de les maneres i que hauria de ser denunciat jurídicament a instàncies europees.

Els tres segles de persecució de la llengua catalana i les diverses operacions que s'han dissenyat, i que encara es dissenyen, des de l'Estat per tal de fer-la desaparèixer –el País Valencià, les Illes i la Franja en saben un niu, d'això darrer– fan que molts catalanoparlants gairebé s'hi hagin acostumat i que les agressions, com la soferta per Cris Juanico, siguin conceptuades com 'una més de les moltes que patim'. Cal parar compte en aquest detall, perquè justament el que pretenen és que assumim que la llengua espanyola és la 'normalitat', i que 'l'excepcionalitat' és la llengua catalana. En altres paraules, el missatge subliminar que volen que interioritzem és aquest: la llengua catalana pot ser útil per parlar amb la iaia, però no pas per adreçar-se a algú situat darrere un taulell. És un missatge, aquest, que ha fet tant de forat, que són moltíssims els catalans que, cada cop que s'adrecen a algú per demanar-li per un carrer, ho fan en espanyol per por de no ser entesos i no parlen en català fins que l'interpel·lat els respon en aquesta llengua. Tot sovint, però, com que l'interpel·lat també ha interioritzat el mateix missatge, el diàleg s'esdevé en espanyol sense que cap dels dos sigui conscient de fins a quin punt la seva actitud resta raó d'existir a la llengua catalana.

Tot plegat fa que el degoteig de discriminacions contra el català sigui una constant, com ara el cas de les dues mares de Terol i Tenerife que, en decidir venir a viure a Catalunya, han vist retirada la custòdia dels seus fills per raons de llengua. La majoria de les discriminacions, però, passen desapercebudes perquè molts dels catalans que en són víctimes s'estimen més callar i acotar el cap. Vull dir que només arriben a la premsa les situacions en què algú es planta, com va fer Cris Juanico. En el seu cas, a més, hi ha el component del nom. Vull dir que el fet que la persona discriminada sigui coneguda dóna més ressò a la notícia. No cal dir que Baleària, ràpidament, ha volgut banalitzar l'incident, talment com si tot plegat fos una niciesa. Però no ho és pas. Si Cris Juanico fos italià, francès o portuguès, no hi hauria hagut cap incident. Baleària ha de saber que els seus empleats són imatge d'empresa i que, a més, té l'obligació d'exigir-los el coneixement de català per treballar a les seus on aquesta llengua és oficial. És Baleària, qui ha de parlar la llengua del ciutadà, i no pas el ciutadà, la llengua dels empleats que contracta Baleària.

A banda d'això, hi ha un detall de l'afer que crida l'atenció. Em refereixo a la intervenció de la policia espanyola. Juanico diu que la policia "sí que l'obliga a canviar", fent-lo parlar en espanyol. Juanico, naturalment, és lliure de fer el que vulgui, però cal remarcar que la policia no tenia cap dret ni cap poder per impedir-li expressar-se en català. Cap ni un. Juanico, doncs, podia haver-se mantingut en català sense cap problema. Era la policia, qui tenia l'obligació d'entendre'l. I si no l'entenia, cosa improbable, tenia igualment l'obligació de demanar a Baleària que Juanico fos atès per algú que parlés català. El deure de la policia dels estats democràtics, a diferència de la dels estats totalitaris, és defensar els drets dels ciutadans. Especialment els del seu país, que són els qui li paguen el sou. Però, ben mirat, potser ja és normal que la policia espanyola no defensi els nostres drets. Sembla que té ben clar que no som espanyols. El més assenyat, per tant, no és pas discutir. N'hi ha prou que, tot negant-nos a canviar de llengua, els abracem i els donem les gràcies.

elSingular.cat , 30/8/2015
 
L'escàndol de les ambaixades espanyoles Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 setembre 2015
L'escàndol de les ambaixades espanyoles
Ambaixada espanyola a Londres
Em temo que no reeixiran les gestions fetes pel govern de Catalunya, per tal que les ambaixades i consolats espanyols facilitin l'exercici del vot dels catalans residents en altres països, en les eleccions del 27-S. No reeixiran per la senzilla raó que els entrebancs existents –que ja van ser força escandalosos en les eleccions anteriors–, no són de naturalesa burocràtica, sinó política. Vull dir que tant de bo el problema es reduís a la mera necessitat de millorar la praxi tercermundista d'aquestes sumptuoses oficines. El veritable problema és que la praxi és voluntàriament tercermundista per la determinació del govern espanyol de torpedinar les eleccions catalanes per dues vies: la primera, desacreditar-les mitjançant una baixa participació; i la segona, rebaixar tant com sigui possible la victòria independentista. Ras i curt: tenen tan assumida la derrota, que l'únic que se'ls acut és intentar endolcir-la impedint que la gent voti.

Cal tenir en compte que són prop de 200.000, els catalans escampats pel món, i que les denúncies arriben de tot arreu. N'hi ha que narren situacions que arriben a l'esperpent i que ens indiquen que el comportament dels funcionaris estatals amb els catalans és exactament el mateix que en l'època del règim franquista. Aquest és el cas de la dona catalana que va explicar a Catalunya Informació com els funcionaris de l'ambaixada espanyola de Londres –una de les més cares del món– li van fer repetir diverses vegades la frase "Catalunya és Espanya", abans de donar-li la informació que demanava. Encara bo que no li van fer aixecar el braç i cridar "¡Viva Franco! ¡Arriba España!"

En aquest sentit, els entrebancs del 2015 són exactament els mateixos que els del 2012: dilatació del temps, manca de documentació pertinent i fins i tot comentaris despectius, com ara que es tracta d'eleccions "autonòmiques", eleccions sense importància. Aquesta vegada, a més, hi han afegit el pretext de les vacances, de manera que el fet que les eleccions coincideixin amb l'època estival justificaria la inoperància de les seus diplomàtiques espanyoles. Tots sabem, però, que és justament en aquesta època, que es concentra una major mobilitat de persones i que és ara, per tant, que les esmentades seus han d'oferir més serveis. El cert, però, és que l'ambaixada de Londres no va voler atendre aquest estiu uns catalans que tenien problemes amb els seus bitllets de tornada i sort van tenir de la delegació de la Generalitat, que els va atendre amablement. De fet, era aquesta, i no pas l'espanyola, l'"ambaixada" a la qual havien d'haver acudit de bell antuvi els esmentats turistes.

Però per fer-nos una idea de la corrupció política que implica que un govern estatal posi tota mena d'obstacles per impedir que una part dels seus ciutadans pugui votar, n'hi ha prou d'imaginar l'escàndol que es produiria si aital discriminació –estem parlant d'un delicte gravíssim– tingués lloc a Suïssa, Alemanya o Dinamarca. Doncs bé, a l'Estat espanyol aquesta discriminació és norma. L'any 2012, només un 6,7% dels catalans inscrits en el Cens Electoral de Residents Absents va poder votar.

Per això dic que el govern català no pot esperar que quatre bones paraules facin que l'Estat canviï d'actitud. Té raó la consellera de Governació, Meritxell Borràs, en dir que "tots els catalans hem de poder votar amb llibertat i normalitat", però caldrà molt més que una petició del govern català al govern espanyol per tal que aquesta normalitat sigui possible. Estem arreglats si esperem que el botxí ens faci d'advocat defensor. Cal, d'una banda, contactar personalment amb cada resident exterior per encoratjar-lo, fer que no s'arronsi i facilitar-li les coses; i de l'altra, cal pressionar allà on a l'Estat espanyol li fa més mal, que és veure els seus tripijocs denunciats a la Unió Europea i recollits pels mitjans de comunicació internacionals. Això, que no ho suporta i el posa malalt, probablement no servirà perquè canviï d'actitud, perquè l'absolutisme, per definició, no canvia mai, però com a mínim el delicte de manipular unes eleccions no li sortirà de franc.

elSingular.cat , 23/8/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 121 - 135 de 1831
spacer.png, 0 kB