spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
On és el teatre compromès amb la llibertat de Catalunya? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 maig 2015
Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòticDurant molts anys, Catalunya ha estat un poble que s'ha definit evitant definir-se. És a dir, ha estat un poble tímid que havia fet de l'ambigüitat un dels seus trets nacionals. Ara, per sort, les coses han fet un tomb i la societat catalana es mostra molt més assertiva. Una prova fefaent la tenim en l'acte d'insubmissió que ha suposat la celebració del 9-N, malgrat les amenaces espanyoles. Amb tot, és ben cert que encara hi ha moltíssima gent en la política, en el periodisme i en el món artístic que practica la indefinició com a estratègia personal per posar el plat a taula. Només cal escoltar com fugen d'estudi els portaveus d'algunes noves sigles d'esquerres cada cop que hom els pregunta si estan a favor o en contra de la independència de Catalunya. La resposta que donen és la mateixa que la d'una coneguda i octogenària formació de dretes –"a la nostra formació hi ha gent de moltes sensibilitats"–, cosa que demostra fins a quin punt alguns dels qui es pretenen nous estan amarats de comportaments vells. S'entén, per tant, que molts escriptors s'hagin emparat en la institucionalització d'aquesta ambigüitat per no haver de definir-se sobre la llibertat del país.

Com a atenuant, tanmateix, cal fer una consideració, i és que les captivitats dilatades en el temps –tres segles en el cas de Catalunya– configuren tarannàs col·lectius porucs i insegurs que difícilment abordaran temes compromesos com la independència nacional o la situació de la llengua. Això ha fet que hi hagi tan poca literatura de ficció i tan poques obres de teatre que descriguin la nostra realitat política o que parlin de l'opressió espanyola que patim i de les diferents intensitats de la lluita catalana per la llibertat al llarg dels anys.

Hom dirà que les quatre dècades de repressió franquista no ho afavorien gens, i és cert, però també ho és que l'anomenat bonrotllisme progre d'avui –sempre en irreflexiva complicitat amb l'Estat espanyol– ha defugit la reivindicació nacional i ha optat per un tractament hispanocèntric de la vida catalana. Per això és tan interessant el llibre Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòtic (Edicions de 1984, 2014), de Joan Esculies, que ens explica quins eren els nostres moviments patriòtics a començament del segle passat, més enllà de l'àmbit folklòric, i en quina mesura es van fer sentir en el camp dramatúrgic. De fet, n'hi ha prou d'aprofundir-hi una mica per veure que avui dia, cent anys després, Espanya continua dient les mateixes coses que deia aleshores. Esculies ho resumeix molt bé amb aquestes paraules: "Des de Madrid se sent, i d'aquesta ciutat emana, la por a la mutilació d'una Espanya que ha anat perdent dominis, que ha vist disminuir el seu imperi i que no pot, ni sap, diferenciar entre la seva forma de ser imperial fins aleshores i la seva personalitat nacional, encara en construcció. Gairebé com si d'un component atàvic es tractés, així com els gals del llogarret d'Astèrix temen que el cel els caigui damunt del cap, el nacionalisme espanyol es conforma sentint pànic davant qualsevol debat sobre la forma de l'Estat, perquè aquest remet d'immediat a la imatge de la divisió i l'esquarterament territorial."

Com veiem, res no ha canviat a Espanya, en aquest sentit. L'absolutisme, com a actitud espanyola de vida, roman inalterable. Només cal revisar la producció teatral catalana de la segona meitat del segle XIX i de les primeries del XX per constatar que bona part dels retrets que fèiem a Espanya en aquell temps són idèntics als que li fem avui en l'àmbit de la política, de la cultura o de la llengua. L'estol d'obres patriòtiques recollides per Joan Esculies ens ho mostra diàfanament: Un quefe de la Coronela, d'Antoni Ferrer Codina; Claris, de Conrad Roure; Mestre Oleguer i Joan Dalla, d'Àngel Guimerà; Via fora, lladres!, de Manuel Rocamora; Lo forjador d'acer, de Pau Guiteras i Pau Rosés; i Jordi Erín, Els segadors de Polònia, Sota el cel de la pàtria i El drap sagrat, de Josep Burgas.

La més antiga d'aquestes obres, Un quefe de la Coronela, data del 1867 i és una història d'amor amb el rerefons del setge del 1714. Claris, del 1879, com el seu títol indica, gira entorn la figura de Pau Claris, president de la Generalitat de Catalunya, i presenta un conflicte amorós per raons ideològiques, dins el marc del Corpus de Sang i de la guerra dels Segadors, alhora que ens interroga sobre si hem de considerar catalans els qui actuen "contra el poble". Per la seva banda, Mestre Oleguer i Joan Dalla, d'Àngel Guimerà, situen l'acció en ple combat contra Felip V. La primera, mostra un constructor de carros del barri de la Ribera que ha perdut la dona i els fills i que, mancat de municions amb què lluitar, acaba disparant les denes del rosari d'argent familiar fins que és ferit de mort tot cridant: "A fora, lladres! Visca la llibertat de Catalunya!". I la segona, Joan Dalla, cal dir que es podria haver representat perfectament en els actes del Tricentenari, ja que té un gruix de qualitat esplèndid i mostra el nefast paper que van desenvolupar els col·laboracionistes catalans en la caiguda i posterior sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella. Aquí, Guimerà centra aquesta qüestió en un botifler anomenat Ferrer que fins i tot és rebutjat pel duc de Berwick, comandant de l'exèrcit borbònic, per a indicar-nos que els traïdors, al capdavall, acaben per no inspirar respecte a ningú.

Pel que fa a la resta d'obres, diguem que la més destacada és Jordi Erín, de Josep Burgas, estrenada el 1906 al Teatre Romea de Barcelona amb un èxit tan gran que l'autor, reclamat pels aplaudiments del públic, va haver de sortir tres cops a l'escenari a saludar. Es tracta d'una al·legoria sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya a través del conflicte entre Irlanda i Anglaterra a mitjan segle XIX. D'aquesta manera, canviant el govern espanyol pel britànic, l'autor podia parlar amb llibertat i eludir la reprovació de les autoritats espanyoles. És el personatge de Jordi Erín, personificant Irlanda, qui diu aquestes paraules: "Per cada vegada que el govern del centre s'hagi pres la molèstia d'escoltar-nos (com qui ens fa un gran favor!) donant, a canvi d'impostos i tributs, vanes promeses, cent cops al rostre ens ha marcat les seves ires." I més tard, abans de caure mort, en ser travessat per una bala, exclama: "Si amb un tret de fusell es mata un home, amb una idea un poble es reivindica."

Diguem que aquest llibre de Joan Esculies és una petita joia no només com a tasca de recuperació del teatre patriòtic català dels segles XIX i XX, sinó per la interessantíssima documentació que aporta sobre els seus autors. Ara només cal que els autors d'avui no defugin el compromís i abordin sense complexos el procés d'alliberament de la Catalunya del segle XXI.

Lletres, núm. 66, desembre 2014/gener 2015
 
L'ús del gihadisme per "salvar Espanya" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 maig 2015
L'ús del gihadisme per "salvar Espanya"El 16 d'octubre de 2012 vaig escriure un article titulat L'atemptat contra Artur Mas, que es va publicar al Singular, en què parlava de la necessitat d'extremar les mesures de protecció del president davant d'un nacionalisme espanyol que és capaç de les més grans barbaritats per aturar el procés català. Ho vaig fer per esbordellar la idea, en cas que hom la tingués, de deixar Catalunya en estat de xoc, en la mateixa mesura que l'atemptat contra John Kennedy va deixar en estat de xoc els Estats Units i que l'atemptat contra Olof Palme va deixar en estat de xoc Suècia. "Li has fabricat una armilla antibales", em va dir una amiga psicòloga. I confesso que la intenció del text era justament aquesta, en el sentit que els plans per cometre un delicte es torcen tan bon punt se'n fa un advertiment públic específic. No acostuma a passar que l'ordidor d'un delicte segueixi endavant a partir del moment que algú l'assenyala com el principal sospitós. Hi ha coses que necessiten foscor, molta foscor.

Les clavegueres del nacionalisme espanyol, concretament, són molt actives en la foscor. Van ser molt actives a l'hora de crear una banda terrorista anomenada GAL –els membres de la qual, a diferència dels membres d'ETA són tots en llibertat–, i ho seran encara més contra la llibertat de Catalunya. "Som a punt de segar les cadenes, i això és més del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre" –acabava dient en l'esmentat article–. I, certament, les passes que hem fet des d'aleshores són moltes més de les que l'encadenador està disposat a suportar. Concretament, les declaracions dels ministres espanyols d'Interior i d'Exteriors, Jorge Fernández Díaz i José Manuel García-Margallo –amb el suport de Ciudadanos–, relacionant el gihadisme amb l'independentisme, estan en aquest línia i responen a una vella estratègia política. Dic vella, perquè és la mateixa que la que relacionava l'independentisme català amb ETA. El problema que tenen les clavegueres és que el perill d'ETA ha desaparegut. No hi ha dubte que l'Estat, per tal de justificar les seves polítiques repressives, intenta fer-nos creure que no ha desaparegut, però sí que ho ha fet. I com que ha desaparegut, ara toca instrumentalitzar el gihadisme per "salvar Espanya". Pensen que no els queda altre remei, després que Catalunya no ha picat l'ham de les provocacions. Provocacions judicials, policíaques, polítiques, mediàtiques i catalanofòbiques. La cerquen, la cerquen, la violència, però no la troben. Ni tan sols quan són ells els qui l'exerceixen contra ciutadans pel sol fet de parlar català o portar una estelada. La resposta catalana sempre és democràtica.

Per això vull advertir que cal extremar les mesures de seguretat davant el risc altíssim que es produeixi un atemptat gihadista o d'aparença gihadista a Catalunya. I dic 'aparença', perquè la història ha demostrat que la veritat, si no convé que suri –com la del 23-F–, no sura. Formulem, doncs, quatre preguntes –preguntar en democràcia no és delicte, oi? Primera: que podria haver-hi algú interessat a fer-se l'orni, en assabentar-se de l'elaboració d'un atemptat gihadista a Catalunya, ja sigui contra persones o contra un edifici emblemàtic? No cal recordar el que sempre s'ha dit amb relació a l'atemptat etarra a Hipercor, oi? Segona: que podria haver-hi algú interessat a provocar una commoció general a Catalunya arran d'un atemptat gihadista espectacular? No és necessari recordar la utilització amb intenció 'cohesiva' que feia el franquisme de desgràcies com la del 1962 al Vallès Occidental. Tercera: que podria haver-hi algú interessat a 'fabricar' perverses connexions entre els autors d'un atemptat gihadista i persones o entitats independentistes? No és precís recordar les calúmnies i els falsos informes de les clavegueres espanyoles contra el president Mas i l'alcalde de Barcelona Xavier Trias, acusant-los de tenir comptes en bancs suïssos, veritat? I quarta: que podria haver-hi algú interessat que els Mossos d'Esquadra no tinguessin la informació necessària per poder avortar un atemptat, o per detenir certes persones, o per descobrir un pastís determinat? No cal repetir les paraules del cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, denunciant fins a quin punt el govern espanyol impedeix que la policia catalana tingui accés a certa informació, oi que no?

De preguntes, se'n podrien fer moltes més i les farem. De moment, però, remarquem que tenim raons de pes per mantenir-nos amatents, raons de pes per denunciar al Parlament Europeu les maniobres del govern espanyol en el seu intent de vincular el procés català amb el gihadisme, raons de pes per demanar que els partits, entitats i col·lectius independentistes revisin quina mena de gent els ha entrat a dins, i raons de pes per reaccionar amb la mateixa fermesa que ho vam fer l'any 2004 quan ens deien que la cadena d'atacs amb bomba als trens de rodalia de Madrid era obra d'ETA. Repetim-ho una vegada més: Som a punt de segar les cadenes, i això és més, molt més, del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre.

elSingular.cat , 27/4/2015
 
Jordi Guillot, d'ICV, un polític .es Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 30 abril 2015
Jordi Guillot, d'ICV, un polític .esAra fa uns dies, el senador d'ICV Jordi Guillot publicava un article al seu blog en què acusava TV3 d'estar "lliurada" al procés català. Reproduiré aquí les seves paraules, per bé que traduïdes, ja que el text és en espanyol (!): "Si hi ha una televisió pública lliurada al procés, aquesta és TV3. No m'imagino els periodistes de TVE rebutjar els blocs electorals i exigir una informació electoral amb criteris professionals. El primer que haurien de preguntar-se els periodistes de TV3 és si la línia informativa d'aquesta televisió és garantia de pluralisme, rigor i independència per exigir als partits polítics no protegir-se amb blocs electorals."

La mala maror interna que està patint ICV davant la deriva espanyolista de la seva cúpula i la certesa que la patacada electoral del 27-S serà espectacular comporten les mateixes reaccions que les dels equips de futbol perdedors que justifiquen la derrota culpabilitzant-ne els "factors externs". Ja se sap, la manca d'arguments no deixa altra sortida que la mentida, la desqualificació i el judici d'intencions. I si el perdedor és un demagog, embolica que fa fort.

Anem a pams. És mentida que TV3 estigui lliurada al procés. N'hi ha prou d'agafar la programació per veure que l'acusació del senyor Guillot és una fal·làcia. Evidentment TV3 en parla, del procés, és clar que sí. Només caldria! En parlen els telenotícies, si s'escau, i en parlen els programes de debat, com ara ".CAT", d'acord amb l'actualitat. Però és tendenciós adduir que l'emissora i tots els seus treballadors hi estan "lliurats". De fet, a diferència del que fan les emissores espanyoles davant el mateix tema –on és un miracle veure-hi independentistes–, TV3 no s'està de convidar persones que són tan al·lèrgiques a la llibertat de Catalunya com ho és el senyor Guillot, o de promocionar rostres electorals que encara no han passat per les urnes. Segurament el senyor Guillot no deu haver llegit el llibre "TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?", en què explico amb detall minuciós la projecció que l'emissora va dedicar a l'embrió de Ciudadanos els dies en què només era un grupet de quinze persones merament anecdòtiques –quinze!– i les va sobredimensionar tot afavorint la seva entrada al Parlament.

Una altra cosa és que a un polític hispanocèntric com el senyor Guillot li provoquin urticària els espais en què la televisió nacional de Catalunya, d'acord amb el seu nom, aconsegueix superar la seva tradicional dependència emocional d'Espanya –encara ben palesa en els telenotícies– i mostrar un marc mental veritablement catalanocèntric. De tota manera, atès que el senyor Guillot, auxiliar tècnic sanitari, gosa donar lliçons de periodisme als periodistes, li respondré com a periodista. Són els periodistes i només els periodistes els qui tenen dret a decidir quines declaracions són notícia i quines no ho són, d'acord amb la seva professionalitat. Les quotes, en aquest cas, són antidemocràtiques, perquè, a més de pressuposar la tendenciositat del professional i convertir-lo en un mer instrument al servei dels partits, violen el dret del redactor a valorar professionalment la dimensió de la notícia. I això és inadmissible. Cap junta electoral ni cap partit polític no tenen dret a regular el criteri professional d'un periodista. Cal dir que, a desgrat del senyor Guillot, allò que seria escandalós és que el procés més important i multitudinari d'un poble, com és la recuperació de la seva llibertat, no es veiés reflectit de manera equivalent en la seva televisió nacional.

Nacio Digital , 25/4/2015
 
Arran del premi Botifler de l'any Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 abril 2015
Arran del premi Botifler de l'anyM'agradaria fer algunes consideracions sobre la rèplica que el senyor Joan Cabasés, membre de l'organització juvenil Arran, em dedicava dies enrere a través de Cugat.cat a propòsit d'un article meu al Diari de Sant Cugat. En aquell article jo discrepava del fet que l'esmentada entitat hagi lliurat el premi Botifler de l'Any a l'alcaldessa Mercè Conesa, i el senyor Cabasés discrepava de la meva discrepància.

D'entrada, voldria aclarir que jo no sóc "resident a Sant Cugat", sóc senzillament santcugatenc. Llevat, és clar, que em calgui un certificat de puresa. En aquest cas hauré de dir "barceloní". El problema és que ja fa quaranta-un anys que visc a Sant Cugat i no sé a partir de quants una persona deixa de ser "resident" per convertir-se en santcugatenc. No és pas que em preocupi, però em sobta, ja que Arran és una organització d'esquerres i aquestes distincions són més pròpies de la dreta. Avui dia tots som emigrants, perquè és cada cop més difícil trobar persones que visquin al poble o ciutat on van néixer o que no tinguin cap familiar en un altre racó de món.

Feta aquesta precisió, em plau comentar algunes coses al senyor Cabasés. La primera té a veure amb el punt en què diu que "un membre de l'assemblea va dir que era cert que el nom de botifler podia crear malentesos, i sembla que en Víctor Alexandre s'ha agafat al peu de la lletra aquestes paraules per tal de seguir criticant la nomenclatura dels nostres premis, tot i que aquest cop ha anat més enllà". Més enllà?! Que he comès una ignomína? Jo, senyor Cabasés, no necessito agafar-me enlloc per argumentar una cosa tan senzilla com aquesta. Simplement citava de manera textual les paraules del senyor Albert Artigas –que, per cert, responia en un to força més amable– publicades l'any 2012. Una altra cosa és que aquelles paraules li facin nosa per poder desacreditar la meva opinió. Deien això: "Admeto que en ocasions l'ús literal d'aquest apel·latiu [botifler] no s'ajusta de manera exacta al veritable esperit amb què escollim els nominats".

Jo, com el senyor Cabasés, tampoc no sóc només independentista, també m'interessen els drets socials, per això he escrit tant a favor dels drets dels catalans d'altres orígens i de les dones, per exemple, però aquest interès no m'impedeix tenir ben clar el significat del mot "botifler". De fet, ho argumentava en el meu article. El mot 'botifler' té unes connotacions molt específiques. Aquesta és la raó per la qual hi ha mots com "traïdor", "caragirat" o "renegat" que són vàlids en molts contextos, mentre que el mot "botifler" ho és només en un. És a dir, és botifler el qui està en contra dels drets nacionals del poble català. I aquest, per sort, no és el cas de la senyora Mercè Conesa, com no ho és tampoc el d'Oriol Junqueras o de David Fernàndez, posem per cas. Òbviament, es pot discrepar del que fan o deixen de fer aquests polítics, però d'aquí a dir-los botiflers em semblaria un despropòsit. I la prova és que els veritables botiflers se'n feliciten d'aquesta fagocitosi independentista. I és que si extrapolem el mot, en lloc d'escollir-ne un altre, i l'apliquem a totes les coses de la vida, arribarà el moment que tothom, absolutament tothom, serà susceptible de ser botifler. Fins i tot hi podria haver algú que considerés que són botiflers els qui estigmatitzen independentistes, ja que això genera tensions internes que resten energia al procés d'alliberament i afavoreix els interessos dels qui el volen avortar.

Té raó el senyor Cabasés en dir que jo suggeria donar dos premis, en comptes d'un, per evitar la confusió. I ho mantinc. Però no ho faig perquè vulgui dir a Arran el que ha de fer, cosa que no tindria cap sentit, sinó perquè sempre he cregut que si no comparteixes l'acció d'algú tens l'obligació de dir què faries tu en el seu lloc. D'això, se'n diu crítica constructiva. No em sembla just criticar per criticar. Tanmateix, la meva era només una més de les moltes opinions que es puguin emetre sobre el premi en qüestió. Al capdavall, és lògic que un premi generi opinions. Però, qui sap, potser és de botiflers opinar.

Cugat.cat , 17/4/2015
 
El parany del bilingüisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 26 abril 2015
El bilingüisme mataRecomano vivament la lectura del llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), del filòleg Pau Vidal. És una finestra d'aire pur, una esplèndida dissecció de l'estat de prostració en què es troba la llengua catalana i del magre futur que té al davant, si no en prenem consciència. Diu Vidal: "Han passat trenta anys llargs i la llengua no solament és lluny de ser normal sinó que perilla seriosament. [...] El català no es morirà per falta de parlants: es morirà per falta de català, perquè la llengua se'ns està esfilagarsant entre els dits. Cada vegada més prima, cada dia més raquítica, el català s'assembla com més va més a un patuès, a un castellà de províncies embastardit i pobre. La llengua catalana, primera de la història de morir per dissolució". I més endavant afegeix: "El que sí que és nou és l'entusiasme amb què a partir de l'anomenada transició democràtica els governants ens van voler convèncer que això era un privilegi, fins al punt que actualment molta gent creu de bona fe que el bilingüisme (així, en genèric, a l'engròs, sense situar) és una cosa bona per se. Però el contacte de llengües, igual que el contacte entre l'aigua freda i la calenta, no és una situació estable i duradora, sinó que causa modificacions i altera els equilibris".

Fem un petit tast d'altres punts del llibre:
"Tant si aneu a botigues de Barcelona com a Lleida, al centre de la ciutat o a una gran superfície, una part considerable dels dependents i dependentes us contestaran en castellà. I no estic parlant dels temporers que vénen a fer l'estiu. No, senzillament es tracta de jovent que encarna el fracàs escolar en sentit ampli: no solament han deixat d'estudiar aviat sinó que en els anys que han anat a escola han estat incapaços de posar en pràctica el català que teòricament els ensenyaven, ja que oficialment era la llengua vehicular."
Carme Junyent, lingüista: "Allò que tenen en comú les llengües extingides o en procés d'extinció és que en algun moment de la seva història s'ha donat algun esdeveniment que ha comportat la jerarquització de les llengües implicades en el procés de substitució i han passat a ser llengües subordinades. En altres paraules: s'inicia un procés de bilingüització jerarquitzada de la comunitat, condició imprescindible perquè es doni el procés de substitució."
"I ja fóra una bona paradoxa que en el nou Estat català s'hi pogués continuar exercint de monolingüe castellà, que és el que passarà si atorguem a les dues llengües el mateix rang d'oficialitat. [...] L'Estat català és un projecte de futur o pensem construir-lo mirant cap al passat? Volem ser un sol poble o continuarem l'absurd desdoblament del 'Sortida/Salida'?"
Gabriel Bibiloni, lingüista: "No s'hi val a pensar que l'oficialitat de l'espanyol seria com una mena de paper mullat. En els països seriosos una llengua oficial és una llengua oficial. A més, hi ha un element psicològic: veure l'espanyol com a llengua oficial de l'Estat va lligat a percebre'l com a llengua pròpia del país, i això pot alimentar voluntats de manteniment en el bilingüisme."
La publicació d'aquest llibre em sembla molt pertinent i oportuna, perquè a la vida només sobreviu allò que és necessari o imprescindible, ja sigui en el cos humà o en algun lloc del món. I el català no és imprescindible ni necessari enlloc, ni tan sols a casa seva. I no ho és perquè, llevat dels actes institucionals o merament domèstics, sempre es fa fonedís en benefici de l'espanyol. Ho veiem cada dia en convencions i congressos diversos, en comunicats d'avenços científics, en conferències de premsa d'esportistes d'elit que s'acomiaden o que volen expressar la seva posició sobre un tema determinat, en les tertúlies radiofòniques i televisives i, en definitiva, en tota mena de situacions banals i quotidianes. En aquests darrers casos, n'hi ha prou que algú que entén perfectament el català parli en espanyol en el si d'un grup catalanoparlant perquè la resta d'interlocutors canviïn de llengua. A l'inrevés no passa mai. I no passa mai, perquè no cal. El català és com aquell codi lingüístic que fan servir els infants amb els seus germans o amics i que abandonen ràpidament tan bon punt apareix un adult. La diferència és que allò que té lògica en els jocs d'infants esdevé submissió apresa en les interactuacions d'adults. No hi mancaran els catalans que diran que ho fan 'per educació', però Pau Vidal els respon: "En realitat, sense saber-ho, el submís l'encerta, en la seva justificació. Sí que canvia de llengua per educació, però no pas per bona educació, per bones maneres, sinó per l'altre significat de l'expressió: per l'educació que ha rebut a sotmetre's a l'altre".

El bilingüisme mata, un llibre que aporta moltíssims elements de reflexió i anàlisi, escrit amb una dinàmica periodística assequible a tota mena de lectors i una eina contra la submissió lingüística del poble català. Llegiu-lo, en sortireu enriquits.

elSingular.cat , 21/4/2015
 
El tàndem Colau-Camacho Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 abril 2015
El tàndem Colau-CamachoAda Colau té tendència a parlar molt, moltíssim, i, a més, ho fa a un ritme de dues-centes cinquanta paraules per minut, la mateixa marca que Alícia Sánchez-Camacho. Totes dues parlen i parlen i parlen fent gala d'una incontinència verbal fora mida. És una ansietat verbal, aquesta, que diu molt de la inconsistència de moltes de les coses que asseveren. Són asseveracions, a més, fetes en un to de veu alterós, rígid i dogmàtic.

Aquesta, però, només és la part epidèrmica d'allò que les uneix. Al darrere hi ha també altres elements que tenen una mateixa arrel per més que se situïn en pols aparentment oposats de la societat. D'entrada, hi trobem la necessitat vital de convèncer el qui escolta, sense deixar-li marge perquè reflexioni per si mateix. És a dir, no enraonen, dicten. D'altra banda, sembla talment que només utilitzin la facultat de la parla per blasmar Convergència. Cap de les dues és capaç de construir mitja dotzena de frases sense que hi aparegui Convergència com a formació satànica. Escoltant-les, gairebé es diria que som vius de miracle. També coincideixen a dir que no són 'nacionalistes' i que, naturalment, estan en contra de la independència de Catalunya. 'La independència! Oh, quin horror!' La llibertat dels pobles, així en abstracte, la troben molt 'guai', però la llibertat de Catalunya els fa venir calfreds. I per impedir-la, és clar, fan totes les aliances possibles –Colau a Barcelona i Camacho a Madrid– amb formacions que també han expressat el seu rebuig a una Catalunya com a membre de ple dret amb veu i vot a les Nacions Unides.

Així és com Ada Colau i Alícia Sánchez-Camacho, que poden semblar tan antagòniques en determinats temes, constitueixen els dos braços d'una mateixa pinça nacionalista espanyola. El braç esquerre utilitza la demagògia més tronada intentant fer-nos creure que voler ser un Estat com Suècia o Dinamarca és un anacronisme –quina gent més anacrònica, els suecs i els danesos, pobrets–, i el braç dret amplia la mentida intentant fer creure que la independència de Catalunya és una amenaça per a la humanitat. Segons Camacho, Catalunya seria expulsada d'Europa, expulsada de l'euro, expulsada de la comunitat internacional, també serien expulsats els aturats, els pensionistes i els títols universitaris. I ho rebla dient: "No volem travessar fronteres".

Ada Colau, naturalment, també parla de fronteres –ella i Camacho deuen estudiar-se el manual plegades–. Diu Colau: "Vull superar les fronteres en general". Curiosament ni a ella ni a Camacho se'ls coneix cap acte en contra de les fronteres que delimiten l'Estat espanyol amb França, Portugal i el Marroc. Deuen ser fronteres sagrades. Tampoc no se'ls coneix cap acte en aquests països intentant convèncer els seus habitants que deixin de ser estats i que esdevinguin una nació sense Estat com Catalunya. Catalunya, no cal dir-ho, és el model que tothom, des d'Islàndia o el Japó fins a Nova Zelanda o el Canadà, es deleix per imitar. Per ser sincers, a la seu de les Nacions Unides ja hi ha cues per seguir la doctrina del tàndem Colau-Camacho i demanar la baixa de l'organització. Tothom vol ser una Autonomia. Però una Autonomia de quin lloc, si no hi haurà estats?, preguntarà algú. Doncs una Autonomia del planeta Terra, és clar.

elSingular.cat , 13/4/2015
 
Unió al caire del penya-segat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 abril 2015
Unió al caire del penya-segatSi hi ha un partit català que té un futur encara més magre que el Partit Popular i el Partit Socialista, després del 27-S, és Unió Democràtica. De fet, n'hi hauria prou que es presentés tota sola a les eleccions perquè la seva desintegració fos immediata. Però si en èpoques més propícies no ha tingut valor de fer-ho, ara que és al caire del penya-segat, encara menys. Sembla que no s'adona que avui l'ambigüitat –tan rendible en altres temps– és verí per a les urnes i que les seves "línies vermelles" –que en realitat són blaves, de tan immobilistes– tenen el gust del vi picat.

Les línies diuen això: "dret a decidir només si és per mitjà d'un referèndum acordat amb l'Estat i no sortir de la Unió Europea" I com que estan convençuts que han fet la quadratura del cercle, se'n feliciten dient que són "un component de moderació des de la catalanitat". Però no hi ha cap quadratura, només hi ha un joc d'infants que no enganya ningú. D'una banda, perquè els dos grans partits espanyols ja han dit al Congrés que el dret de decidir no existeix i que un referèndum acordat és impossible; i de l'altra, perquè l'apel·lació al fantasma de la por –en la línia del PP– insinuant que Catalunya seria expulsada de la Unió Europea, és racionalment ridícula.

Com veiem, la maniobra d'Unió, esperonada per l'empresariat espanyolista, consisteix a guanyar temps per seguir fent la viu-viu. "Com que no ens deixen, oi?, hem de ser pacients i seguir fent pedagogia a Madrid, molta pedagogia". Arribats aquí, és obvi que Convergència no pot anar a les urnes el 27-S arrossegant el llast d'un partit com aquest. Seria suïcida. Per això, passades les eleccions municipals del mes de maig, caldrà que Convergència forci Unió a manifestar-se netament independentista o a afrontar les urnes per separat. Si Unió tria la segona opció, la caiguda pel penya-segat i la fugida de militants independentistes cap a Convergència estan garantides.

Nació Digital , 11/4/2015
 
L'himne espanyol, un símbol d'opressió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 14 abril 2015
L'himne espanyol, un símbol d'opressióEl 30 de maig proper es disputarà al Camp Nou la final de Copa del Rei [d'Espanya] de futbol entre el FC Barcelona i l'Athletic de Bilbao. Com és lògic, tractant-se del seu trofeu, el partit serà presidit pel monarca Felip VI i l'himne espanyol sonarà en el moment que entri a la llotja. Així, novament, com ja va passar el 13 de maig de 2009 a Mestalla, el públic d'ambdós equips es pronunciarà per mitjà d'una sonora xiulada. Fins aquí, no hi ha res que surti del guió o que resulti sorprenent. Hom dirà que l'esbroncada a l'himne espanyol la facilita el fet que coincideixin catalans i bascos en un mateix recinte, però no és ben bé així. Recordem els 100.000 watts de potència amb què la Federació Espanyola de Futbol va intentar amagar l'esbroncada a l'himne en la final de Copa del 2011, que el Barça i el Reial Madrid van disputar a Mestalla. Aquell any els catalans estaven sols i l'esbroncada va ser igualment monumental.

Una altra cosa és que, arribats aquí, hom digui que és incongruent que catalans i bascos es disputin el trofeu d'un rei i d'un Estat aliens. Certament és incongruent, i els nacionalistes espanyols tenen raó. Però aleshores, posats a filar prim, també és incongruent que els clubs catalans i bascos acceptin sotmetre's a les directrius d'una federació aliena i que juguin en una lliga que no és la seva. Són qüestions, aquestes, que ens portarien a un debat molt interessant. Tanmateix, per no desviar-nos del tema d'avui, diguem només que el retret de la incongruència conté un element trampós, ja que l'espanyolisme que l'utilitza és el mateix que impedeix que catalans i bascos puguin decidir lliurement el seu destí. És com si el carceller, amb la clau en lloc segur, digués al pres: "Si no t'agrada la presó, què hi fas aquí dins?"

Amb relació al tema de la xiulada, hem sentit diverses veus –i en sentirem moltes més– que ens alliçonen sobre el deure de respectar els símbols aliens. "Jo no sóc partidari de xiular cap himne", diuen. I, en dir-ho, pretenen que tothom faci com ells, perquè ells són la llum que ens il·lumina. Ells, que pontifiquen sobre el respecte, són incapaços de respectar el dret dels altres a expressar-se com vulguin. Al contrari, volen els altres callats i submisos davant els símbols d'un Estat que els empresona. Ells, que sempre han obeït respectuosament les normes de l'amo, se senten incòmodes i posats en evidència cada cop que milers de catalans fan un acte de rebel·lió contra l'ordre establert. "Renoi, on anirem a parar!", deia un panxacontent.

Un altre 'argument' que circula és el de la necessitat de no barrejar política i esport. "Només és un partit de futbol", repeteixen. Però, si només és un partit de futbol, per què en diuen Copa del Rei? Què hi té a veure la monarquia amb el futbol? Què hi pinta l'himne espanyol en un joc de pilota entre dos equips? Si l'esport no és política, què hi fan les banderes espanyoles en els partits de 'la roja'? Si l'esport no és política, quin sentit tenen les seleccions nacionals? Si l'esport no és política, per què Espanya ha promogut l'expulsió de la selecció catalana de futbol sala del Mundial de Bielorússia? Si l'esport no fos política, el rei d'Espanya s'asseuria discretament a la llotja dels estadis en comptes d'anunciar la seva entrada a la manera dels antics emperadors romans.

Els himnes són símbols, certament. I tothom té dret a tenir-ne i a estimar-los. Però també hi ha el dret a blasmar-los justament per allò que representen, i l'himne espanyol, a diferència de l'himne del Japó, de Portugal o de Nova Zelanda, és l'himne d'un Estat que nega l'existència nacional de Catalunya, que nega als catalans el dret d'esdevenir un poble lliure, que els agredeix pel sol fet de ser catalans, que els espolia fiscalment, que els sagna econòmicament, que els anorrea lingüísticament, que els limita esportivament, que arrabassa les competències del seu govern, que pretén desprestigiar les seves institucions i que, de portes enfora, usurpa la identitat nacional del seu talent –artístic, científic, esportiu...–, tot fent-lo passar per espanyol, alhora que remarca la catalanitat dels qui delinqueixen. Davant d'això, que els catalans expressin la seva disconformitat per mitjà d'una xiulada en un camp de futbol, és la més suau, la més civilitzada i la més respectuosa de les manifestacions que pot fer un poble al qual se li impedeix votar per expressar la seva disconformitat. Serà, doncs, per dignitat i respecte que el 30 de maig els catalans xiularan l'himne espanyol. Per dignitat nacional i per respecte a si mateixos.

elSingular.cat , 6/4/2015
 
Wise People, una entitat que rescata persones Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 abril 2015
Wise PeopleAra fa un parell de setmanes, l'Ajuntament de Sant Cugat va presentar una iniciativa interessantíssima sorgida d'una associació anomenada Wise People Sant Cugat que, sense afany de lucre, neix com una eina de suport per a la gent que és a l'atur i que malda per reincorporar-se al mercat laboral. Està comprovat que les persones més grans de quaranta-cinc anys tenen molts més problemes per trobar feina que no pas les més joves. Bernat Baldomero, president de l'associació, n'és un exponent: va ser acomiadat després de trenta anys en una empresa i, de la nit al dia, va haver d'aprendre a fer un currículum i a superar el desconcert, la desorientació i la solitud que li provocava la nova situació.

La idea per contrarestar aquesta situació és que la societat no es pot permetre enviar a l'ostracisme un munt de persones que encara estan a la flor de la vida i tampoc no pot prescindir de l'experiència, del talent i de la saviesa que han acumulat al llarg dels anys. Sembla un despropòsit que just ara que l'esperança de vida s'ha allargat i que, consegüentment, també ho ha fet la joventut, la nostra societat consideri inservibles o inaprofitables les persones de quaranta-cinc anys en amunt. Es diria que ens hem begut l'enteniment. Per això, per pal·liar aquesta barbaritat, ha nascut Wise People –per què no dir-ne senzillament "Gent Sàvia"?– que té la seu en un despatx que l'Ajuntament els ha cedit en l'edifici de l'antiga Casa de la Vila.

De fet, em va semblar molt lloable el gest de l'alcaldessa Mercè Conesa, el dia de la presentació a la plaça de Barcelona, de convidar un membre de cadascun dels partits polítics amb representació municipal a pujar a l'empostissat. Va ser una demostració que el projecte no és un valor electoral, sinó un valor del municipi, un valor que ens dignifica com a col·lectivitat. Sant Cugat, com sabem, és una de les ciutats de Catalunya amb una taxa més baixa d'atur, molt en la línia de les taxes europees, cosa que podria fer-la poc sensible als problemes psicològics d'aquesta xacra social. Però no ha estat així. Sant Cugat ha fet just el contrari, i això és magnífic, perquè l'atur és molt més que una adversitat laboral; l'atur és també una circumstància que devora l'autoestima de la persona i que l'acomplexa fins a límits esfereïdors. A més, és molt difícil, gairebé impossible, que aquesta persona se'n surti sense cap mena de suport. El pou és massa profund. Cal rescatar-la, cal fornir-la d'esperit constructiu i cal fer que recuperi la confiança en si mateixa. Wise People fa això: rescata persones.

Cugat.cat , 10/4/2015
 
L'ofensiva espanyola contra el Barça Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 abril 2015
L'ofensiva espanyola contra el BarçaDiuen que la millor defensa és un atac, però sembla que la directiva del FC Barcelona s'estima més acotar el cap, acceptar els mastegots de l'Estat espanyol amb resignació cristiana i llepar-se les ferides, no fos cas que l'acusessin de victimista. És a dir, que si ha de triar entre passar per victimista i passar per delinqüent opta per la segona opció. És un tarannà molt català, el de la resignació. És allò del "calla, calla, no fem més soroll que encara serà pitjor". I mentrestant l'Estat espanyol, un Estat on no existeix la separació de poders –ocupa el 72è lloc mundial, darrere de Botswana i Malàisia–, i on les seves clavegueres ho controlen absolutament tot, les agressions diàries i sistemàtiques a les institucions de Catalunya i als seus màxims representants continuen endavant d'acord amb el pla FAES.

El FC Barcelona, com sap tothom, és la institució més internacional de Catalunya. És, a més, una entitat de prestigi pels valors democràtics que sempre ha representat en les èpoques més tenebroses de l'Estat espanyol. L'any vinent, sense anar més lluny, farà vuitanta anys de l'assassinat franquista del president del Barça, Josep Sunyol. El Barça, per tant, és una de les institucions que l'Estat pretén dinamitar. Només cal parar atenció en les irregularitats del cas –entre les quals convertir un tema fiscal en un tema penal– per fer-se una idea de la magnitud de l'operació. D'entrada, és del domini públic que la justícia espanyola, una de les més insuportablement lentes el món, està imprimint al cas una celeritat en què les diverses fases es compten no pas per anys o per mesos, com d'habitud, sinó per dies. Però hi ha també altres elements que indiquen fins a quin punt l'assetjament al FC Barcelona és indestriable del procés d'independència de Catalunya.

Sabem, per exemple, que la persecució al Barça pel contracte amb Neymar constitueix un cas insòlit en la història de l'Estat espanyol, en el sentit que mai –remarquem-ho: mai– cap club no havia estat imputat. Ho havien estat persones de les seves directives, però mai cap club com a persona jurídica. No ha servit de res que el Barça hagi presentat una declaració amb una quantitat econòmica molt per damunt del que li correspon per cobrir les despeses de possibles responsabilitats fiscals. També són immorals i irrefutables els vincles amb el Reial Madrid dels juristes vinculats al cas. Tant el jutge Pablo Rafael Ruz, com l'exfiscal general de l'Estat i col·laborador de la instrucció, Eduardo Torres-Dulce, com l'advocadessa general de l'Estat i representant de l'Agència Tributària espanyola, Marta Silva, no són únicament socis del Reial Madrid, també hi tenen vincles significatius: el primer és un dels convidats preferents de Florentino Pérez a la llotja del Santiago Bernabéu; el segon va haver de dimitir el 1988 com a president del Comitè d'Apel·lació de la Federació Espanyola de Futbol per haver afavorit el Reial Madrid; i la tercera va ser directiva del Reial Madrid entre els anys 2004-2006 i forma part de l'òrbita de Florentino Pérez. Per la seva banda, el fiscal José Perals Calleja, tarragoní de naixement i ferotge perseguidor de l'esquerra independentista al País Basc, demana, a banda de trenta-tres milions d'euros, un munt d'anys de presó per a Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, per tal que no puguin eludir-ne l'ingrés, i pretén la inhabilitació del FC Barcelona per espai d'un o dos anys durant els quals el club no podria jugar la lliga de futbol.

Com veiem, es pretén desballestar el FC Barcelona, causar-li uns danys econòmics i esportius monumentals, afavorir de retruc els interessos del Reial Madrid i de Florentino Pérez –personatge molt ben protegit i enriquit per l'aparell de l'Estat– i vexar mundialment Catalunya a través, com dèiem, d'una de les seves institucions més representatives. Arribats aquí, penso que el Barça hauria de passar a l'atac i utilitzar tota la seva força mediàtica per denunciar la persecució de què és objecte per raons polítiques. Les llagrimetes, les bones paraules, els draps calents i la submissió no aturaran absolutament res. L'Estat vol la rendició incondicional, vol veure de genolls el FC Barcelona i vol una autoinculpació explicita que permeti escarnir-lo davant del món. Només hi ha dues opcions: ser bon minyó i posar el cap sota la destral o plantar cara sense complexos i desemmascarar les tenebroses institucions de l'Estat espanyol.

Nació Digital , 28/3/2015
 
El premi Botifler de l'Any Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 abril 2015
El premi Botifler de l'AnySento simpatia per moltes de les idees polítiques i socials que defensa l'Assemblea de Joves de Sant Cugat (AJSC). Em sembla útil la tasca que fan en aquest sentit posant el dit a la nafra en injustícies diverses, com ara la violència de gènere, els drets dels homosexuals, el dret a l'avortament o el dret dels pobles a la llibertat. Tanmateix, mai no he acabat de compartir l'orientació del Premi Botifler que atorguen anualment. I no pas perquè hi estigui en contra. En absolut. La figura del traïdor, del caragirat, la trobem en totes les col·lectivitats humanes, al llarg de la història, i és una de les més reiterades en la literatura universal. Tanmateix, el mot botifler, en el sentit que va adquirir durant la guerra de Successió per definir els partidaris de Felip V de Castella, és genuïnament nostre i té una connotació molt especial. De fet, és per això que apliquem els mots traïdor i caragirat en un sentit generalista, i només fem servir el mot botifler per referir-nos als catalans que col·laboren amb els enemics del nostre país.

Fou per això que l'any 2012 vaig expressar per escrit el meu astorament davant el fet que fossin nominats dos independentistes com Jordi Puigneró i Raül Grangé, i ara ho torno a fer en veure que la castigada, en l'edició d'enguany, ha estat l'alcaldessa Mercè Conesa, una altra independentista. No hi estic d'acord. Ara fa tres anys, vaig dir que seria pertinent un replantejament, ja que al final, a força de tant garbellar, arribarem a qualificar Jaume I de botifler per haver fragmentat la nació catalana, i tot seguit Albert Artigas, de l'AJSC, molt amablement, em va respondre que admetia que "en ocasions, l'ús literal d'aquest apel·latiu [botifler] no s'ajustava de manera exacta al veritable esperit amb què escollim els nominats", però que creien convenient mantenir-ne el nom "malgrat ser conscients que, sovint, els personatges o institucions nominats no ho són estrictament per la seva condició de botiflers".

És a dir, que els mateixos organitzadors admeten la desorientació que de vegades genera el fet de veure alguns independentistes 'guardonats' com a Botiflers de l'Any. Dedueixo, doncs, per bé que puc estar equivocat, que l'AJSC entén que la major part de les coses que fem les persones té connexions amb la nostra col·lectivitat i que el premi no es basa només en qüestions relacionades amb la llibertat nacional. Molt bé. Tot col·lectiu és lliure de donar l'orientació que vulgui als premis que concedeix, en això no hi ha res a dir. Però si estem tots d'acord en què l'apel·latiu botifler no s'ajusta sempre a l'esperit amb què s'escullen els nominats, per què no dividir-lo? Per què no destinar el Premi Botifler a persones o entitats enemigues dels drets nacionals del nostre poble i crear un segon guardó per a temes d'una altra naturalesa?

Segons el meu parer, resulta incomprensible que una persona com Mercè Conesa, blasmada pel PP per haver penjat una estelada a la plaça Lluís Millet i per haver incorporat Sant Cugat a l'Associació de Municipis per la Independència, sigui considerada una botiflera mentre que el regidor no adscrit Bruno de Salvador i partits d'arrel totalitària i ultranacionalistes espanyols com PP i Vox, que estaven nominats, n'hagin quedat exempts. On som, si us plau? Això no té ni cap ni centener. Penso que una reflexió sobre aquesta qüestió clarificaria les coses i evitaria malentesos. El sol fet d'haver de donar tantes explicacions ja indica que hi ha una dissonància que desmereix el premi.

Diari de Sant Cugat , 6/3/2015
 
Si el Procés és mort, per què li tenen pànic? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 abril 2015
Si el Procés és mort, per què li tenen pànic?No sé si algú s'ha dedicat a comptar les vegades que els nuncis del nacionalisme espanyol, tant de la dreta com de l'esquerra, han proclamat la mort del procés català. Són infinites. És cert que en els darrers mesos han intensificat la campanya i que ara ja ho fan cada dia, però abans de la diada de l'Onze de Setembre de 2014, la que va treure dos milions de persones al carrer i va ser seguida per tots els grans mitjans de comunicació internacionals, també ho deien. Aquí tenim una petit recull de les dues etapes, amb Alícia Sánchez-Camacho com a missatgera més abnegada de la segona:

  • José Antonio Sentís, director general de l'Imparcial, 13/8/3014: "La mort dolça de l'independentisme català."
  • Juan Carlos Girauta, 27/8/2014: "El cas Pujol ha ferit de mort el procés independentista."
  • José Apezarena, editor del Confidencial Digital, 26/1/2015: "El procés català ha mort."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 29/1/2015: "El procés català està tocat de mort."
  • Joan Tapia, 4/3/2015: "L'independentisme català ha entrat en hora vall."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 14/3/2015: "El procés català està moribund."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 14/3/2015: "El procés independentista s'ha acabat."
  • Mariano Rajoy, 16/3/2015: "Les coses, ara, estan més tranquil·les que fa un any, i d'aquí a un any encara ho estaran més."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 16/3/2015: "Els catalans estan cansats de l'independentisme i volen passar pàgina."
  • José Luis Rodríguez Zapatero, 17/3/2015: "L'independentisme català va de mal en pitjor; no té espai en el projecte europeu."

Com podem veure, la paraula "mort" és la preferida. Ho era abans de l'Onze de Setembre i ho continua essent, sense que s'adonin de la flagrant contradicció que suposa anunciar la mort d'algú i dir després que està moribund, o que està en hora vall, o que va de mal en pitjor. Com s'entén que un mort vagi de mal en pitjor? De debò la tranquil·litat d'un mort es mesura pel nombre d'anys que fa que és mort? Un mort de fa un any està més intranquil que un mort de fa dos anys? Tampoc no s'entén gaire que un mort estigui cansat. Cansat de què? De dormir? De passar pàgines? Passen pàgines, els morts? Renoi, quin embolic. Tanmateix, l'embolic encara es fa més gran si confrontem la suposada "mort del Procés" amb l'immens cabal de temps i d'energia que els esmentats nuncis dediquen a parlar-ne. D'entrada, sobta que algú necessiti repetir dia rere dia, durant tot un any, la cantarella de la mort d'un altre. Amb una vegada n'hi hauria prou, oi? Per descomptat que sí, però aleshores ja no seria cantarella. Per altra banda, si el mort és mort, per què necessiten combatre'l? Que li tenen por, potser? No hi ha dubte que ha de ser un mort molt poderós, per causar tant de pànic en les files de l'analfabetisme democràtic. És el pànic que ho explica tot. Pànic dels morts i pànic dels vius, aquells vius que en tenen prou, de dipositar una papereta en una urna, per acabar amb tres segles de sotmetiment.

Arribats aquí, ja es veu que la famosa cantarella no és res més que l'expressió d'un desig. Un desig que ens ha de fer riure no només per la seva fatuïtat, sinó, sobretot, perquè el veritable destinatari és el mateix emissor. Per entendre'ns, la cantarella és la consigna que l'emissor s'adreça a si mateix en un intent desesperat d'elevar la moral de les seves desconcertades files. "No patiu", es diuen entre ells, "l'independentisme està cansat, l'independentisme està acabat, l'independentisme està moribund, l'independentisme és mort..." I com més s'ho diuen, més demostren la necessitat que tenen de confondre el desig amb la realitat i més nítida apareix la seva feblesa. Deixem-los que vagin dient, deixem-los que ens donin per morts. Aquest setembre, que ja s'acosta, veuran la força, la vitalitat, la convicció i la fermesa que podem arribar a tenir els morts.

elSingular.cat , 30/3/2015
 
L'estelada de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 abril 2015
L'estelada de Sant CugatUn dels molts problemes que tenen les plataformes ultranacionalistes espanyoles d'arrel totalitària, com Societat Civil Catalana, és que necessiten fer molt de soroll per intentar dissimular que són quatre gats. Es diria que el seu ídol és el timbaler del Bruc, ja que l'imiten nit i dia a veure si el truc els funciona. No els queda altre remei un cop s'ha fet evident que el seu poder de convocatòria, en dates com l'11-S o el 12-O, és força grotesc malgrat les crides de suport que fan a Espanya, les falques radiofòniques que difonen i la participació de la flor i nata del franquisme del segle XXI que els acompanya. Ja ho diu la dita: d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

La darrera timbalejada té a veure amb l'estelada. Els membres d'aquesta plataforma, només veure-la, en fugen a la mateixa velocitat que ho fan els vampirs, en albirar una cabeça d'alls. A Sant Cugat, per exemple, estan que trinen d'ençà que l'estelada oneja a la plaça de Lluís Millet, a tocar de l'estació. La seva argumentació és que "no és una bandera constitucional". Talment com si la Constitució espanyola delimités quines banderes poden o no poden onejar en espais no oficials. L'absolutista no té altra dèria que la prohibició de tot allò que li és desafecte. Necessita amagar la realitat per sentir-se segur, necessita emmordassar la dissidència per sentir-se hegemònic. Prohibir, prohibir, prohibir... No hi ha signe de feblesa més gran que aquesta obsessió.

Val a dir, però, que no hi ha cap guerra de banderes. És cert que Societat Civil Catalana fa mans i mànigues perquè n'hi hagi, però no se'n surt. No se'n surt, perquè tots aquells santcugatencs que consideren la bandera espanyola un símbol d'opressió no necessiten prohibir-la per mantenir-se ferms en les seves conviccions. És la diferència que separa un demòcrata d'un totalitari. Aquest últim barrina i barrina i si pogués "ah, si pogués!" amb quina celeritat prohibiria que la societat catalana "la de debò, no pas la galdosa plataforma que n'usurpa el nom" s'expressés lliurement penjant l'estelada al balcó de casa seva.

Sigui com vulgui, a desgrat del totalitari, que vol guanyar als despatxos allò que ha perdut a les urnes, l'estelada de Sant Cugat 'una bandera d'alliberament, que conté valors autènticament republicans' continuarà onejant a la plaça de Lluís Millet. Ara i després de les eleccions municipals. El pal que l'aguanta és prou prim per no envair l'espai dels vianants. Just al contrari de l'envelat que Societat Civil Catalana munta, per exemple, a la Rambla del Celler i que impedeix el pas de la gent. Posats a prohibir, poden començar per prohibir-se a si mateixos.

Cugat.cat , 27/3/2015
 
Podemos, amb P de parany Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 març 2015
Podemos, amb P de paranyEl procés català té un valor afegit extraordinari, perquè a poc a poc, sense fer soroll, va llevant les màscares de polítics i de partits. L'ambigüitat ha deixat de ser un aixopluc i ara cal definir-se i dir si s'està a favor de la llibertat de Catalunya o en contra. No hi ha terme mitjà. Aquesta evolució dels fets, que és un mèrit de la societat, ha canviat moltes coses, i encara en canviarà moltes més. Fixem-nos com el terme "dret a decidir", que va ser titllat d'eufemisme de la independència, i, per tant, blasmat per l'espanyolisme, és ara el terme favorit d'algunes de les noves sigles que veurem en llistes electorals. Un exemple és Podemos, formació d'arrel madrilenya i hispanocèntrica. Podemos és al·lèrgica a unes eleccions plebiscitàries catalanes perquè sap que la desemmascaren, que l'obliguen a definir-se i que la retraten com a força nacionalista espanyola. Ja he comentat sovint l'esperit supremacista espanyol que implica el terme/atzagaiada "nació de nacions".

Al final som davant d'un nou parany espanyol –que compta, com sempre, amb la bona fe d'alguns catalans– per tal d'avortar el procés català. Podemos es presenta com el gran canvi, però no fa altra cosa que repetir el mateix discurs de Duran i Lleida: "La nostra formació aplega moltes sensibilitats; tenim gent independentista i gent que no n'és". I, és clar, com que té "moltes sensibilitats", opta per la indefinició tot refermant, així, l'hegemonia nacional espanyola. I és que, al capdavall, un programa electoral que no està a favor de la independència de Catalunya és un programa que està en contra de la seva llibertat. S'entén, doncs, que Podemos blasmi la CUP.

El parany, observem-ho, rau en el fet de dir, com fa la hispanocèntrica secretària general Gemma Ubasart, que accepten el dret de decidir, però només si s'expressa via referèndum pactat amb Espanya (!). Res de plebiscitàries, malgrat que sigui l'única escletxa que permet l'Estat espanyol. I encara menys una acció conseqüent en cas de majoria independentista. Hi ha persones, com la senyora Ubasart, que no saben travessar un carrer sense demanar permís a Espanya. La trampa de Podemos, com dic, consisteix a restar vots als partits independentistes amb la falsa promesa de permetre un referèndum a Catalunya si guanyen les eleccions a Espanya. Saben que si perden no hauran de complir la promesa, i que si guanyen podran adduir que els manquen escons per complir-la. I si un català els ho retreu, ja tenen la resposta a punt: espereu-vos a la propera legislatura, a veure si tenim més vots. I si no, a l'altra, o a l'altra, o a l'altra... Ho han dit ben clar, en resumir el seu programa electoral: "promourem l'odi contra el president de Catalunya".

Parem atenció en el que deia la sucursal catalana de Podemos, molt amiga de Ciudadanos, el 28 de desembre de 2014:
"Dues terceres parts dels catalans ens sentim espanyols [atenció a la primera persona del plural]. No existeix cap dret que permeti que Catalunya se separi d'Espanya amb les fronteres que hi ha des del primer terç del segle XIX. 'Dret a decidir' són unes paraules posades juntes que no tenen cap concepte ni teoria política al darrere; en la legislació internacional no existeix".
Aquesta és la formació que tot d'una, per art d'encanteri, ha decidit utilitzar el dret de decidir com a esquer per tal que els catalans piquem l'ham, votem les seves sigles i abandonem els partits independentistes. I després, tal dia farà un any. La FAES no ho hauria fet millor. Podemos –i remarco Podemos, perquè la catalanització del mot, Podemos/Podem, forma part del mateix parany que Ciudadanos/Ciutadans– és la taula de salvació del nacionalisme espanyol per salvar Espanya de la pèrfides ànsies de llibertat de Catalunya.

elSingular.cat , 24/3/2015
 
Contes per a alimentar l'esperit Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 28 març 2015
Verba, non factaAvui us vull parlar d'un llibre que m'ha agradat. No és un llibre conegut o escrit per un autor famós o mediàtic. Tampoc no el veureu ressenyat en els grans mitjans de comunicació ni en les llistes dels més venuts. De fet, és un llibre que es vendrà molt poc. I no pas perquè el que diuen les seves pàgines no interessi ningú, sinó perquè vivim atrapats en una roda en què acabem interessant-nos només per allò que els altaveus oficials diuen que ens ha d'interessar. En aquest sentit, l'enorme difusió que fan els grans mitjans de les obres dels autors mediàtics a Catalunya, comparada amb la que fan de les dels autors que no en són, és absolutament immoral i un insult a la literatura. Però, bé, aquest és un tema que requeriria un espai molt més ampli i no cal entrar-hi.

El llibre que a mi m'ha agradat es diu Verba, non facta. 99 contes intangibles (Voliana, 2014), del sabadellenc David Vila i Ros, amb pròleg d'Enric Larreula. Diu en Larreula que aquests contes són tan llaminers, que ens passa el mateix que si mengéssim cireres. Anem agafant i agafant, pensant una més i prou, i acabem menjant-nos-les totes. És una visió molt encertada, aquesta, perquè, per bé que n'hi ha alguns d'un parell de pàgines, la majoria són microcontes de tres, quatre o cinc línies i el lector corre el perill de voler fer via sense adonar-se que el secret per gaudir-los rau en una lectura reposada.

N'hi ha que tenen un escenari específic –Sant Cugat és l'escenari del conte setanta-tres–, però en general són deliciosament eteris malgrat parlar-nos de qüestions ben terrenals, com ara el món urbà, les relacions home-dona, l'amor, el masclisme, els maltractaments, la dominació, la llengua, la llibertat... Heus aquí un que m'encanta: 'Ella li va dir que ja en tenia prou, que la seva història s'havia acabat. Però quan ell li respongué que anava mal fixada, ella, desconcertada, no va saber què contestar-li. I encara estan junts'. Aquest conte exquisit, que es diu 'Manca d'assertivitat II', és una prova de la necessitat de llegir sense presses, altrament ens poden passar desapercebudes moltes de les coses de què parla, perquè, més enllà del somriure que el seu desenllaç ens provoca, dibuixa un retrat nítid, amarg i descarnat de la realitat de milers de parelles; parelles que continuen juntes per inèrcia, per costum, per mandra, per covardia, per inseguretat, per conformisme, per no ferir, per por de dir la veritat a l'altre, per por de dir-se la veritat a un mateix, per por de la solitud, per por de viure...

David Vila, vicepresident de Tallers per la Llengua i d'Òmnium Cultural Sabadell, confessa la seva devoció per Pere Calders –és el seu amor literari–, i, certament, es pot dir que tot el llibre constitueix un homenatge sincer a aquest grandíssim autor. El conte titulat 'Miss Univers', per exemple, que és esplèndid, ens parla de la profunda buidor sobre la qual se sustenta l'arrogància humana, i 'Mirades' descriu en tres úniques línies la capacitat dels humans per aturar el pas del temps només amb els ulls. Llegiu-lo, són cent vint-i-set pàgines, noranta-nou contes i un munt de petites històries entrellaçades que us faran reflexionar.

Cugat.cat , 20/3/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 136 - 150 de 1793
spacer.png, 0 kB