spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Una vida breu i una mort tràgica Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 març 2018
Sarah Kane
Sarah Kane
El 28 d'octubre passat vaig assistir a la representació de l'obra Psicosi de les 4.48, de Sarah Kane, al Teatre de Mira-sol, i reconec que va ser una vivència dura. Dic dura no pas perquè l'obra no tingui qualitat, que en té, sinó perquè coneixia la vida convulsa de la seva autora i el final tràgic amb què la va finir. Nascuda a Anglaterra el 1971 i víctima, ja de molt jove, de profundes depressions, angoixes i sentiments de soledat, la seva vida va ser un entrar i sortir continu de sanatoris mentals. Era una gran actriu, però. No, no em refereixo a que fos intèrpret, ella només escrivia i de vegades dirigia, sinó al fet que en les seves aparicions públiques guardava les aparences i no mostrava el neguit interior que amb el temps la va empènyer a escriure obres sobre l'estat mental de les persones internades en frenopàtics.

Va ser blasmada inicialment per la premsa britànica, que el 1995 es va posar les mans al cap davant d'una obra –Blasted– que situava l'acció a la cambra d'un hotel de luxe on un periodista racista violava una noia, i després, en aparèixer un soldat armat, s'hi veien més violacions, més violència i fins i tot canibalisme. Però Harold Pinter la va defensar; va defensar l'obra i va defensar l'autora. De fet, aquella defensa va ser l'inici d'una amistat entre Pinter i Sarah Kane que va durar fins que ella va morir, el 1999. Va ser justament en aquell any, que Kane, ja molt més reconeguda en el món teatral, va escriure Psicosi de les 4.48. I ho va fer ja interna en un hospital on havia ingressat per si mateixa conscient que havia arribat als límits de resistència. El títol de l'obra al·ludeix a l'hora de la matinada en què, si més no en aquells anys, els efectes de la medicació presa abans d'anar a dormir davallen i es produeixen més suïcidis. Això és el que va fer Sarah Kane. Primer ho va intentar prenent-se dos-cents barbitúrics, però la van poder salvar a temps. La segona vegada, malauradament, ja no. Es va penjar amb els cordons de les sabates. Tenia vint-i-vuit anys.

En la versió catalana de Psicosi de les 4.48, traduïda per Anna Soler Horta i dirigida per Moisès Maicas, l'actriu Anna Alarcón fa un treball exquisit. Està realment esplèndida en el cos d'una dona que requereix multitud de registres, ja que la seva ment travessa per diferents estats que la porten de la lucidesa a la irrealitat, de la figuració al malson. És una obra que obliga l'espectador a reflexionar, una obra que vol fer-nos comprendre que l'acte de llevar-se la vida és el crit més esfereïdor en demanda d'ajuda que pot emetre un ésser humà.

Cugat.cat , 11/11/2016
 
La "Nació de nacions" de Pedro Sánchez Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 febrer 2018
LaAquests dies, Pedro Sánchez, ex-secretari general del PSOE i ara militant de base, ha fet unes declaracions per mitjà de les quals espera que Catalunya l'ajudi a agafar de nou les regnes del partit i poder esdevenir, si és possible, l'alternativa a Mariano Rajoy en unes properes eleccions espanyoles. Sap que el PSOE no té futur sense els vots catalans, i, per aconseguir-los, no té escrúpols a mentir, com Zapatero, i a caure en contradiccions flagrants amb relació al que havia dit abans. És el tret definitori del Partit Socialista: fer just al contrari del que diu que farà.

En el cas particular de Pedro Sánchez, de qui Catalunya Ràdio ha reproduït darrerament declaracions anteriors que el posen en evidència, hi trobem un home que, en ser preguntat per Mònica Terribas amb relació als drets nacionals de Catalunya, reia falsament, com si li haguessin explicat un acudit dolent, i, burlant-se del procés català, se situava en un pla de superioritat moral dient: "Als socialistes ens va més la igualtat que la identitat." Era una frase per emmarcar, venint d'un nacionalista espanyol com ell, però força concordant amb aquella altra, també seva, que deia que Catalunya és una nació, però sense dret a decidir. Tot un demòcrata, l'ínclit senyor Sánchez. I és que, al capdavall, estem parlant de l'home que el mes de juny passat, a Telecinco, va ser abatut dialècticament per un infant de deu anys; un infant que li va tombar tots els arguments amb rèpliques intel·ligents i retraient-li que pretengui imposar la nació espanyola als catalans. Sánchez, sabent-se en fals, va menystenir el nen, no el va deixar parlar més i va donar el tema per tancat. És a dir, va fugir d'estudi. Potser li ve d'aquí la fal·lera de fer quilòmetres que li ha agafat.

Ara, però, l'horitzó del senyor Sánchez s'ha entenebrit i no té més remei que dir coses que, com a mínim, no enfonsin encara més el PSC. Coses com aquesta: "Espanya és una nació de nacions, i Catalunya és una nació dintre de la nació espanyola." És una frase molt rància que sona bé a oïdes dels socialistes catalans, perquè és com aquelles copes de cava de les cases d'articles de broma, que sembla que estiguin plenes i que quan te les acostes als llavis t'adones que estan buides. Analitzem-la, en tot cas. D'entrada, sobta força que algú que, en parlar de Catalunya, diu estar "més a favor de la igualtat que de la identitat", es mostri, en parlar d'Espanya, més a favor de la identitat que de la igualtat. Ho dic perquè si Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Meritxell Batet i tot el PSC en bloc són tan partidaris de la igualtat, res no els farà més feliços que veure que Catalunya gaudeix dels mateixos drets que Espanya, oi? Igualtat com a estats independents, igualtat de veu i vot a la Unió Europea i a les Nacions Unides, igualtat en ambaixades, igualtat en seleccions nacionals, igualtat en política internacional...

Del que es tracta, ja s'entén, és que Catalunya pugui dir-se nació sempre que no n'exerceixi. Si s'agenolla i promet solemnement per escrit que mai no exercirà ni pretendrà exercir els drets propis de tota nació, el PSOE i la seva delegació catalana, en un acte d'impagable generositat, estarien disposats a concedir-li el titolet de 'nació'. Amb 'n' minúscula, naturalment. La majúscula està reservada només per a Espanya. Es tracta, doncs, de repetir la cantarella tot mirant de convèncer els militants del partit que no tinguin por, perquè Catalunya restaria lligada i ben lligada. És l'encegada arrogància d'una gent que es pensa que la Catalunya d'avui és la mateixa que la d'abans del Procés i que picarà l'ham. Ni tan sols les fortíssimes i successives patacades del PSC en cada contesa electoral no els diuen absolutament res.

L'arrogància, però, tendeix a l'autoengany i fa que el senyor Sánchez pensi que n'hi ha prou de proclamar-se 'Nació de nacions' per ser-ne. El seu raonament és aquest: «Jo sóc 'la Nació', i dintre meu tinc unes nacionetes que em fan pessigolletes.» És el gran projecte polític d'un jacobí, un projecte identitari i imperial espanyol dins el qual Catalunya només té sentit subordinada a Espanya i a la idea que 'ser català no és res més que una manera de ser espanyol'. Potser una manera un xic estranya, curiosa, peculiar, pintoresca, sí, però espanyola, espanyola, espanyola.

Tanta supèrbia fa badallar, francament. Sobretot quan aquesta supèrbia entela el cervell i, com en el cas de Pedro Sánchez i dels seus acòlits, no els permet assumir que Espanya és Espanya, i Catalunya és Catalunya. Cal una certa intel·ligència per admetre això, ja ho sabem, però caldria que fessin l'esforç. Catalunya no és ni pot ser mai "una nació dintre de la nació espanyola", perquè cap nació no pot ser mai perifèria de cap altra nació, llevat que en formi part; i si en forma part, ja no és una nació, és un tros de l'altra nació. Just el mateix, en un altre context, que el PSC dins el PSOE.

El Món , 7/11/2016
 
El debat del canvi horari Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 febrer 2018
El debat del canvi horariLa setmana passada, en la tertúlia matinal de Cugat.cat, la moderadora va posar damunt la taula el tema del canvi d'hora que es faria l'endemà, 29 d'octubre, en virtut del qual hauríem d'endarrerir els rellotges seixanta minuts per ajustar-los a l'horari d'hivern. Érem quatre contertulians i no cal dir que no ens vam posar d'acord. N'hi havia que estaven a favor i d'altres en contra. Tots, però, vam fer una cosa que indica el pes enorme que té l'actitud particular de cadascú en aquesta matèria. És a dir, vam acabar recolzant-nos en els efectes que té el canvi horari en el nostre cos personal i en la nostra, també personal i intransferible, manera de ser. Frases com ara “a mi em trasbalsa, que canviïn l'hora” o “a mi tant me fa, perquè dormo exactament igual”, es van fer sentir tot portant-nos a allò tan humà, i alhora tan erroni, de pensar que el que és bo per a nosaltres ho és per a la resta del món i viceversa.

Després, per sort, van venir més arguments. Però, tot i aportar interessants consideracions, es va veure clar que és un debat tan recurrent i estèril com el de l'horari nocturn de les terrasses dels bars. I crec que sempre serà així, perquè es tracta de coses que estan estretament lligades a l'actitud de cada persona davant la vida. És com si preguntéssim si es treballa més a gust de bon matí o de nit. N'hi hauria que ens dirien que són més productius a trenc d'alba, i d'altres que ens dirien que és just quan envespreix que revifen. Doncs bé, amb el canvi horari passa el mateix.

Jo confesso que sóc favorable a l'horari d'estiu. M'agrada l'avançament de l'hora en primavera i no me'n sento gens afectat fisiològicament. M'afecta anímicament, això sí. Però de manera molt positiva, cosa que potser té a veure amb el fet que sóc nascut a l'abril i em sento identificat sensitivament amb la meva estació. En tot cas, sóc conscient que la defensa que en faig és indestriable de la meva personalitat intrínseca. M'agrada el bon temps, m'agraden els dies llargs, m'agrada veure com la vida social es dilata i la gent, quan el sol recula, es llança als carrers a una hora en què, si fos hivern, serien a casa amb la calefacció engegada i els llums encesos. M'agrada, en definitiva, gaudir d'aquesta llum mediterrània tan nostra, veure plenes les terrasses dels bars i dels restaurants i percebre en l'ambient com la vida es torna més extravertida i hi ha més possibilitats de practicar allò tan social, que en diem ‘prendre la fresca'.

Entenc, però, que no tothom pensa igual i que hi ha persones –probablement mitja humanitat– que senten l'hivern com a propi i que són felices entre flassades, nòrdics, jerseis, abrics, bufandes, guants i bosses d'aigua calenta, coses de les quals jo en prescindiria ara mateix. Ves què hi farem... Mai no plou a gust de tothom. Sigui com vulgui, el clima és determinant en el caràcter social dels pobles i anar-hi en contra és anar una mica contra natura. Recordo que en tot el temps que vaig viure a Alemanya no hi va haver cap dia que, com a primer gest en llevar-me, no cerqués el sol per la finestra. El cercava perquè, tot i haver-me acostumat a no veure'l gairebé mai, continuava trobant-lo a faltar com es troba a faltar un amic de tota la vida. Era un enyor subtil, és clar, un enyor molt discret, però suficient per recordar-me cada matí que sóc fill de la mediterrània.

Cugat.cat, 4/11/2016
 
Les amenaces de mort al president Puigdemont Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 31 gener 2018
Les amenaces de mort al president PuigdemontAmb pocs dies de diferència, el president Puigdemont ha rebut dues amenaces de mort a través de Facebook i Twitter. La primera va ser el 16 d'octubre passat, feta per un conductor d'autobús anomenat Jorge Fernández Hernández, que deia això: "Valiente hijo de puta, te va a llegar la hora muy pronto. Tienes al pueblo catalán dividido, y tú cada vez más dinero en tu cartilla. Una bomba debajo de tu coche, alerta. Els Països Catalans no existeixen, subnormal". I deu dies després, signada amb l'àlies Akisukinho, n'arribava la segona amb aquest text: "Oye, hijo de puta, sigues de independentista, y tú y tus hijos se van a comer un balazo". En aquesta última, l'amenaçador apareixia amb la cara tapada, com tots els covards, i amb una pistola a la mà.

En ambdós casos veiem que el llenguatge emprat és la viva expressió de l'odi més primari, amb la diferència que el segon no en té prou d'amenaçar el president, sinó que també amenaça els seus fills. És cert que el primer, un cop identificat, es va excusar. Però ho va fer quan ja no tenia cap més sortida. Mentre creia que en tenia, es va presentar com una víctima al·legant que l'autor no era ell i que li havien piratejat el compte de Facebook. Finalment, és clar, davant la volada del cas, es va espantar i va confessar. Amb tot, n'hi havia prou d'escoltar les seves declaracions en l'entrevista que li va fer RAC1 per veure que les excuses són pura comèdia: "Vaig voler transmetre [al president] que anés amb compte amb algun boig, que n'hi ha –jo no sóc cap boig– que li pogués fer mal. Aquelles paraules no són les que jo volia escriure. Jo tinc una conducta irreprotxable."

Després d'això, el president Puigdemont va donar el tema per tancat i la denúncia no va anar més enllà. És tot un gest per part del president. Tanmateix, jo no seria partidari d'aquest tarannà presidencial en casos d'amenaces de mort. Són coses massa serioses per ser banalitzades i restar impunes. Crec que una cosa és l'actitud lloable del president i una altra el curs que, indefectiblement, hauria de seguir la denúncia, atès que estem parlant d'un adult que ha de ser responsable dels seus actes i assumir-ne les conseqüències. Quatre parauletes de pati d'escola –"Senyoreta, jo no volia, no ho faré més"– no poden tancar l'amenaça de mort al president d'un país. No es pot permetre de cap de les maneres, perquè aquest desenllaç esperona altres individus a fer el mateix o a anar més enllà. I així ha estat. El resultat de la magnanimitat del president no es va fer esperar. Aquest cop apuntant també als fills.

La banalització de la violència nacionalista espanyola ja la fan tot sols el ministeri de l'Interior i els tribunals espanyols, sempre tan indiferents a les agressions a catalans en nom d'Espanya, i sempre tan diligents en la criminalització de persones que porten una estelada o que treballen el 12 d'octubre o que posen les urnes al servei de la ciutadania i permeten la llibertat d'expressió. Ho vam veure en l'operació mafiosa orquestrada pel ministre Jorge Fernández Díaz per desacreditar polítics catalans, o en la recomanació d'afusellar Artur Mas, que feia Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d'Estat de Comunicació, o en el vincle entre Artur Mas i Adolf Hitler que van establir Jonatan Cobo Ortega, portaveu del Partit Popular a l'Ajuntament de Rubí i la secció local del PSC-PSOE de Mont-roig (Baix Camp). Impunes totalment.

La part bona de tot plegat és la manifesta impotència intel·lectual de tots aquests agressors. Mancats d'arguments democràtics per impedir la llibertat de Catalunya, només els queda el recurs de la violència, de la intimidació i de la criminalització. Pensen, des del fons dels seus budells, que aquest poble recularà esporuguit davant d'amenaces feixistes, de maniobres fetes pel claveguereram de l'Estat i dels tribunals polítics espanyols. Greu error! Greu error de supèrbia, haver subestimat la força de Catalunya. Han confós l'estat de desorientació d'altres temps amb una naturalesa feble, sense adonar-se que no pot ser feble un poble que continua viu després de tres segles resistint els atacs d'un Estat supremacista com l'espanyol. Quan ho descobriran, ja farà anys que Catalunya serà un Estat independent.

El Món . 31/10/2016
 
Un nou cas cada tres segons Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 gener 2018
Un nou cas cada tres segonsL'any 2007 es va crear l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer (AFA), del Vallès Occidental. L'AFA, que té la seu comarcal a Sant Cugat, va néixer sense afany de lucre amb l'objectiu de donar suport, informació i orientació a les persones que tenen cura de malalts d'Alzheimer, per raons de parentiu, i fa una tasca molt important –extraordinària, n'hauríem de dir–, per pal·liar les conseqüències que té aquesta malaltia en l'entorn familiar on s'esdevé.

No tinc cap dubte que la ciència aconseguirà vèncer aquest mal. De fet, n'hi ha prou de mirar enrere per veure que s'ha avançat força en el diagnòstic precoç de l'Alzheimer, i tot apunta que aviat es podrà detectar mitjançat una anàlisi de la parla espontània, és a dir, enregistrant la veu dels pacients mentre enraonen de manera relaxada sobre un tema personal, o amb una simple anàlisi de sang. En aquest darrer cas, el mètode serà molt menys invasiu que l'actual, ja que no necessitarà una anàlisi amb líquid cefaloraquidi, que allarga els processos d'avaluació i comporta una punció lumbar.

Ser testimoni de la degradació mental d'una persona estimada i veure que arriba al punt que ja no ens reconeix és molt dolorós. Els malalts es queden orfes d'identitat i de records i travessen estadis cada cop més greus: manca de memòria, problemes de llenguatge, problemes a l'hora de fer coses senzilles, desorientació, pèrdua de la facultat de raonament, dificultat per elaborar pensaments, canvis sobtats d'estat anímic, canvis de comportament, pèrdua d'iniciativa... És terrible, ja ho veiem. I encara més si tenim en compte que l'Alzheimer afecta una de cada deu persones més grans de 65 anys i va per davant del càncer i de l'infart.

Per totes aquestes coses, em fa feliç poder dir que la representació de l'obra teatral ‘Abans que pugi el teló', que es farà aquest diumenge 30 d'octubre al Casal de Cultura de Valldoreix, a les 7 de la tarda, a un preu mòdic de 5 euros, serà a benefici de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer del Vallès Occidental. Tant a mi, en qualitat d'autor de l'obra, com als seus intèrprets, Jaume Pla, que n'és el protagonista, i Salvador Fenollar, ens fa molt feliços aportar-hi un granet de sorra per millorar l'assistència a aquestes persones dins el marc de la 23a Mostra de Teatre de Valldoreix. Hem de tenir present que el cost per malalt comença essent de 5.000 euros de mitjana, després s'enfila als 22.000 euros, i arriba, en les fases més greus, als 41.000 euros. Són moltíssims diners. I de les cures, cada família n'assumeix el 87%. Veniu, passeu-vos-ho bé, i contribuïu-hi també vosaltres amb la vostra presència. Cada tres segons es diagnostica un nou cas al món, i tots en som candidats.

Cugat.cat , 28/10/2016
 
El nacionalisme espanyol d'Àngel Ros Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 gener 2018
El nacionalisme espanyol d'Àngel RosDiu la saviesa popular que el temps acaba posant tothom al seu lloc. És una dita maca, una dita que sona bé, perquè és optimista i esperançadora, però que la història, malauradament, ha contradit un munt de vegades. No sempre, tanmateix. Hi ha ocasions en què és el mateix personatge qui es posa tot sol al lloc que li correspon. Aquest és el cas de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros. Han calgut només uns pocs anys perquè aquella disfressa que el presentava com una de les veus del sempre difús i finalment difunt sector catalanista del PSC-PSOE s'hagi volatilitzat i n'hagi quedat a la vista l'autèntica ideologia del personatge.

Àngel Ros és l'home que no ha tingut escrúpols de pactar amb un partit ultranacionalista espanyol com Ciudadanos tot un seguit de mesures netament contràries als drets nacionals de Catalunya i a la seva llengua, entre les quals no donar suport a cap mesura relacionada amb el procés català ni a la creació de noves estructures d'Estat, impedir la incorporació de l'Ajuntament de Lleida a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), no col·laborar econòmicament amb aquesta entitat, prohibir la instal·lació d'estelades en l'espai públic i eliminar la discriminació favorable al català, com a llengua minoritzada, en tots els ordres de l'administració. Doncs bé, ara encara va més lluny.

Ara, Àngel Ros, rebutja la demanda feta per Esquerra i la Crida per Lleida-CUP de retirar els noms franquistes dels carrers de la ciutat. La seva resposta ha estat que “no hi ha cap necessitat” de retirar-los. En altres paraules, el senyor Ros considera que els noms franquistes han de romandre on són. És a dir, que els batlles feixistes que van intervenir en l'assassinat de demòcrates durant la dictadura han de continuar tenint un carrer al seu nom a la ciutat de Lleida per voluntat del Partit Socialista i de Ciudadanos, i per a escarni dels lleidatans que van patir les barbaritats d'aquell règim. Realment repugnant.

Però Àngel Ros, sempre abraçat a la llei espanyola, aquella tan totalitària que criminalitza els polítics catalans que van posar les urnes al servei de la ciutadania, es burla de la Llei de la Memòria Històrica, en virtut de la qual els municipis estan obligats a retirar els noms de carrers vinculats al franquisme. Àngel Ros, però, no la vol complir. És el comportament propi d'un home que tot sol, sense l'ajuda de ningú, ha tingut prou amb uns quants mesos per llevar-se la màscara catalanista i mostrar obertament el seu nacionalisme espanyol. Un nacionalisme espanyol que s'ha revelat irreprimible fins al punt de no permetre-li ni tan sols guardar les aparences. Molt il·lustratiu, tot plegat. I és que en realitat som davant d'un polític derrotat. Àngel Ros no és res més que un dels molts polítics que el procés català ha deixat literalment despullats.

Nació Digital , 27/10/2016
 
La mort de Patrícia Gabancho Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 desembre 2017
Patrícia GabanchoLa notícia de la mort de Patrícia Gabancho em va agafar completament desprevingut. No en sabia res, de la seva malaltia de pulmó. Ella era tan discreta que no parlava mai d'aquesta qüestió, més enllà de les persones del seu cercle íntim. Jo, com és lògic pel tarannà ideològic que ens unia, vaig compartir-hi molts actes arreu de Catalunya defensant sempre la llengua i els drets nacionals del país. Recordo que va ser especialment emotiu l'acte celebrat el 12 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, just la nit abans de la consulta per la independència que s'havia de celebrar en aquell municipi. Amb un Centre Moral ple a vessar, la Patrícia i jo, en companyia d'altres persones, vam fer un parlament vinculat a la importància del moment. Era només una consulta de caràcter local i no vinculant, però la història ha demostrat fins a quin punt va ser transcendent, ja que l'exemple es va escampar d'immediat per tot Catalunya i es va convertir en l'embrió de tot el que ha vingut després. Per això, d'aleshores ençà, sempre he demanat que, un cop assolit l'objectiu, Arenys de Munt sigui considerada oficialment "capital honorífica de la independència de Catalunya".

El 2008, un any abans d'aquella consulta, jo havia escollit la Patrícia com un dels personatges del meu llibre Nosaltres, els catalans. El llibre, que figura avui en moltes aules d'acollida pels valors integradors que defensa, era un passeig pels cinc continents en companyia de vint persones no nascudes a casa nostra que parlaven del seu país d'origen i de com havien abraçat lliurement la catalanitat. L'apartat que vaig dedicar a la Patrícia, trenta-vuit pàgines, era el més llarg de tots.

La nostra conversa, al seu pis del carrer de Numància de Barcelona, va durar dues hores i mitja i va ser interessantíssima, perquè, després de dir-me que sempre havia estat reticent a parlar de les circumstàncies que la van dur a Catalunya, em va acabar explicant que a l'edat d'onze anys, després de veure la pel·lícula Mourir à Madrid, de Frédéric Rossif, es va interessar per la història d'Espanya. Va agafar un llibre de Salvador de Madariaga i li va estranyar que, a partir de la confederació catalanoaragonesa, Catalunya ja no hi aparegués fins als dies de la República. "Que estrany", va pensar. No s'explicava que en tots aquells segles Catalunya s'hagués tornat invisible, talment com si hagués deixat d'existir. Va ser arran d'això, amb la sensació que Espanya li amagava alguna cosa, que es va adreçar a dues entitats catalanes de l'Argentina: el Casal Català i l'Obra Cultural Catalana. En aquesta segona li van facilitar el llibre Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, editat a Mèxic el 1947, i al cap d'uns dies, amb la lectura feta i tota emocionada, va decidir que aniria a l'Obra Cultural Catalana cada setmana a cercar-hi més llibres. Va ser allí, doncs, on va aprendre català. Estava tan enamorada de Catalunya que el seu pare li va dir: "Amb tanta tabarra com estàs donant amb Catalunya i els catalans, potser que hi vagis a veure què passa, no?"

La Patrícia sempre va valorar moltíssim aquest estímul del seu pare, perquè era un estímul fet a contracor. L'home sabia que si la Patrícia se n'anava, ja no tornaria mai més. I, tanmateix, la va empènyer a seguir la crida dels seus anhels, cosa que finalment es va esdevenir el 1974, quan tenia vint-i-dos anys. La percepció era encertada: no hi va haver retorn.

Va ser així, doncs, aprofundint en la realitat catalana, com la Patrícia va obtenir una visió inequívoca de l'opressió que Catalunya patia aleshores i que continua patint avui. Aquestes paraules me les va dir a casa seva aquella tarda d'agost de 2008: "El nacionalisme espanyol és d'una intolerància tremenda, perquè vol modelar tothom segons el seu patró. Mentre els catalans no volen catalanitzar ningú, els espanyols volen espanyolitzar tothom. De manera que es tracta d'un nacionalisme expansiu, agressiu i intolerant. Per això els catalans de cultura espanyola són tan agressius amb Catalunya, i especialment amb la cultura catalana, que desqualifiquen constantment. Necessiten empetitir-la, blasmar-la, demostrar-se a ells mateixos que tenen raó perquè allò que és català és una merda."

La mort prematura de Patrícia Gabancho és una pèrdua molt gran per al país, com també ho va ser la de Muriel Casals, el 2016. La Patrícia sabia que la independència de Catalunya és inevitable. Espanya pot posar-hi pals a les rodes, però és inevitable. Per això m'entristeix que una dona com ella, una catalana d'origen argentí que va desitjar amb tanta força viure en una Catalunya lliure, i que va contribuir amb tanta energia a fer-ho possible, no pugui acompanyar-nos en el tram final del camí. Caldrà tenir-ho en compte, quan arribi el moment. Gràcies, estimada Patrícia, per la teva noblesa i per les converses amb què vas enriquir la meva vida.

El Món , 4/12/2017
 
El numeret del vot desobedient del PSC Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 desembre 2017
El numeret del vot desobedient del PSCEl PSC viu el moment més dur de la seva història. Després d'haver governat trenta-dos anys la capital de Catalunya i un munt d'ajuntaments del país, és avui gairebé una desferra de la qual tothom en fuig. La força desemmascaradora de l'independentisme ha convertit en cadàvers polítics una bona llista de senyors, senyores i partits que fins fa quatre dies vivien còmodament asseguts en el sofà de la indefinició sense sentir cap mena de pressió social al clatell. Ara, però, els han pres el sofà i, com passa en els referèndums, les disfresses retòriques ja no serveixen i cal pronunciar un d'aquests dos mots: SÍ o NO. És a dir, si vols un Estat independent o quatre províncies dependents, si vols una Catalunya lliure o una Catalunya captiva.

No és que el PSC d'avui sigui diferent del d'abans. És el mateix. El PSC sempre s'ha mantingut fidel al seu nacionalisme espanyol. No l'ha traït mai. Queden, com a prova, la multitud de vegades que ha votat al costat del Partit Popular en el Congrés espanyol contra els drets nacionals de Catalunya. Una de les seves gestes més glorioses va ser la de la LOAPA. La diferència és que ara, gràcies a la presa de consciència de la societat catalana, la seva posició ha quedat en fora de joc i s'ha fet molt més visible. Tan en fora de joc i tan galdosament visible com la d'un individu passejant-se vestit per un campament nudista.

Estem parlant, doncs, d'un grup polític –remarco "grup" en comptes de "partit"– que ha fet pinça a Espanya contra la unitat de la llengua catalana, contra la gestió dels aeroports catalans, contra la descentralització dels ports, contra les seleccions catalanes, contra la proposta de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees, contra el Corredor Mediterrani, contra la transferència a la Generalitat de convocar referèndums, contra les mesures de l'eurocambra per protegir les llengües minoritàries i els drets fonamentals i, entre moltíssimes altres votacions, contra l'ús de la llengua catalana com a llengua prioritària a l'administració pública. Ja es veu que Catalunya, del PSC, no en pot esperar res de bo.

Per això, l'espectacle que estan oferint aquests dies, afirmant que trencaran la disciplina de vot del PSOE per no lliurar el govern espanyol al PP, és pura comèdia. Hi votaran en contra, és clar. Però no pas per raons ideològiques, sinó de supervivència. Catalunya no és Espanya, i, justament perquè no ho és, seria suïcida per a ells que el PSC fes president Mariano Rajoy. Per tant, no tenen cap més alternativa. La comèdia és que pretenguin vendre aquesta ‘indisciplina' com un acte de coherència i de puresa ideològiques. Talment com si la societat catalana fos ximple i la història fos amnèsica.

El PSC no és un partit, és un grup polític, una delegació territorial del PSOE, com ho demostra el fet que sempre, sempre, sempre, llevat d'una única ocasió, el 2013, per les mateixes raons de supervivència que ara, ha obeït submisament tots i cadascun dels designis de Madrid. Hom pot dir que el PSC no obeeix, simplement vota el mateix que el PSOE perquè pensa el mateix que el PSOE. I és cert. Pensen el mateix, ja ho sabem. Però, francament, tenint en compte el conegut nacionalisme espanyol del PSOE, és obvi que el PSC hauria de tenir més sentit del ridícul. Sigui com vulgui, el numeret del vot díscol que pensen escenificar a Madrid és tan sols l'única opció possible d'una delegació territorial desesperada que pretén maquillar amb un cop d'efecte –com més geniüda sigui la reacció de la central madrilenya més heroic semblarà el seu gest– la tradicional aliança espanyolista entre PSC, Partit Popular i Ciudadanos contra les llibertats nacionals de Catalunya. En aquest sentit, podem recordar que l'any 2006, després de foragitar Esquerra de la Generalitat, el PSC va nomenar Jaume Conejero, exmilitant de Fuerza Nueva, director de projecció exterior de l'Esport.

Per si fos poc, a última hora, s'hi ha afegit un altre element que encara retrata millor la inversemblança ideològica del vot desobedient. Em refereixo al fet de dir que recorreran al micromecenatge per pagar la multa que els imposarà la central. D'això se'n diu ser conseqüent: “D'acord, votaré en contra del PP, però que no em costi diners, eh?” És la plasmació de fins a quin punt els diputats del PSC a Espanya confonen la representació del que haurien de ser uns principis ideològics amb una feina merament funcionarial. Tot molt edificant, ja ho veiem. Mentre hi ha polítics catalans que han d'afrontar querelles criminals per haver posat les urnes al servei de la ciutadania, complint un mandat de la societat a través del Parlament de Catalunya, n'hi ha d'altres que han acabat creient-se que són actors que es deuen al seu públic en comptes de diputats que es deuen al seu poble.

El Món , 24/10/2016
 
L'augment de dones fumadores Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 novembre 2017
L'augment de dones fumadoresUn estudi liderat per la Universitat Internacional de Catalunya, que té el campus a Sant Cugat, i en el qual hi ha col·laborat l'Institut d'Oncologia de la Universitat de Porto, a Portugal, ens adverteix que l'any 2020, és a dir, d'aquí a quatre anys, a Catalunya, la mortalitat per càncer de pulmó en dones d'entre 55 i 74 anys d'edat, superarà la del càncer de mama. Els investigadors informen que mentre el càncer de mama ha disminuït, gràcies, en part, als programes de detecció precoç, el de pulmó ha crescut en la mateixa proporció que també ho ha fet el nombre de dones fumadores.

Per raons culturals, el tabac va ser durant segles un hàbit genuïnament masculí. Les dones no fumaven, i, si alguna ho feia, el seu comportament era percebut com una excentricitat, com una conducta poc femenina, o, en el millor dels casos, pròpia d'una dona de vida bohèmia o distreta. Jo mateix recordo que de petit em cridava l'atenció que els capellans fumessin i que les monges, en canvi, ho tinguessin prohibit. "Per què?", preguntava a la meva mare. Però cap de les respostes que em donava em convencien. Em semblava absurd. Després, en fer setze anys, jo també vaig començar a fumar. M'hi vaig enganxar perquè em semblava que allò "feia home". Volia semblar un adult i pensava –santa innocència– que per ser adult n'hi havia prou d'imitar el que feien els adults. Ho veia a les pel·lícules i em semblava molt masculí. Si els meus admirats Bogart, Widmark o Belmondo seduïen les dones amb una cigarreta als llavis, era obvi que jo havia de fer el mateix.

Arribats aquí, però, confesso al lector que les noies m'agradaven molt més que el tabac i que, per tant, era per elles que fumava, no pas per addicció. L'addicció va venir després. Era adolescent, m'agradaven les noies i no volia que elles em veiessin com un vailet. El problema va ser que quan vaig descobrir que el cor de les dones no es conquereix amb fum, sinó amb cervell, ja era massa tard.

Al cap de molts anys, tanmateix, gràcies a una gran força de voluntat –una de les poques qualitats que tinc– vaig decidir fumar només cinc cigarretes diàries, i mai cap abans de dinar. Pensava erròniament que si fumava poc podria fumar sempre. Però cada vegada m'adonava més que d'entre les coses absurdes d'aquesta vida, amb conseqüències negatives, l'hàbit de fumar n'és una de ben sonada; i ho vaig deixar. L'any 2000 vaig enraonar amb el meu cervell, li vaig dir que era una ordre, que s'havia acabat, i mai més no he tornar a fumar. Cap trauma, cap estrès, cap recaiguda, només satisfacció; satisfacció per la qualitat de vida que vaig guanyar i satisfacció per haver pogut constatar la immensa força que podem exercir a través del cervell. Per això, quan veig una dona addicta al tabac que presenta candidatura a la mortalitat que anuncien els informes científics m'agafen ganes de dir-li: "Deixa-ho, no val la pena". Però no dic res. Comprenc que no sóc jo qui li ho ha de dir, és ella mateixa.

Cugat.cat , 21/10/2016
 
Barcelona en Comú i el franquisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 novembre 2017
Barcelona en Comú i el franquismeCrec que el govern municipal de l'Ajuntament de Barcelona, a càrrec de Barcelona en Comú (BComú), ha aconseguit plenament el seu objectiu pel que fa a l'exposició "Franco, Victòria, República", que s'estarà al Born Centre Cultural entre el 18 d'octubre i el 8 de gener. Volien fer quelcom que cridés l'atenció i ho han aconseguit. Aquest article n'és la prova.

No hi ha dubte que posar estàtues franquistes al carrer fa que molta gent es fregui els ulls. Si més no, en una societat democràtica com la catalana. També cridaria l'atenció que l'Ajuntament de Berlín posés estàtues hitlerianes a l'espai urbà. La diferència és que a Alemanya està prohibida l'exhibició de símbols nazis mentre que a l'Estat espanyol es veuen constantment símbols franquistes en estadis i manifestacions sense que la policia actuï. Com s'explica aquesta diferència? Doncs s'explica de manera molt senzilla: Hitler va ser derrotat, Franco va morir al llit. El primer és conegut com una de les figures més execrables de la història, el segon encara té monuments a Tortosa, per voluntat de l'alcalde Ferran Bel, carrers a Lleida a nom d'alcaldes vinculats a crims del seu règim, per voluntat de l'alcalde Àngel Ros, i una associació subvencionada que vetlla pel seu "llegat". De fet, hi ha un partit polític, el Partit Popular, que, a més de ser fundat per un dels seus ministres més destacats, es continua negant a condemnar el franquisme i el protegeix, com es demostra en les instruccions que la fiscal general de l'Estat ha donat a totes les fiscalies perquè s'oposin a la investigació que la justícia argentina està fent d'aquells crims. Això explica perquè un fet ignominiós que a Berlín hauria suposat la dimissió de l'actual batlle de la ciutat, Michael Müller, a Barcelona, en canvi, no sols no ha forçat la dimissió de la batllessa Ada Colau, sinó que aquesta i el seu govern es vanten d'ocupar l'espai urbà amb simbologia feixista.

Som al 2016, i, per tant, encara hi ha moltes persones que van experimentar en carn pròpia les barbaritats d'aquell règim genocida o que conserven ben viu el record dels familiars que van ser-ne víctimes mortals. Són persones que se senten ferides en veure com l'Ajuntament de Barcelona posa al carrer aquella simbologia per tal d'atreure públic a una exposició. Es veu que l'audiència tot s'ho val.

Una altra cosa és el contingut intern de l'exposició, que és lloable i que jo subscric, perquè mostra la doble moral d'escultors com Marès i Viladomat, que havent treballat en favor dels valors republicans, no van tenir escrúpols a treballar en la glorificació dels valors feixistes, i que tot seguit, per si fos poc, van ser condecorats per la democràcia. És bo que la ciutadania vegi quines són les conseqüències de no haver assegut el feixisme davant d'un tribunal penal i de no haver jutjat els milers de crims que va cometre. On la memòria és feble, o interessadament dispersa, la banalització del terror d'una dictadura atorga impunitat als seus executors i col·laboradors. No és estrany que la hipocresia, en aquesta qüestió, gaudeixi de tan bona salut. Al capdavall, si hom no demana la il·legalització del Partit Popular, per què s'hauria d'indignar en trobar-se una estàtua eqüestre de Franco a mig camí entre Santa Maria del Mar i el Parlament de Catalunya?

No, senyors i senyores de Barcelona en Comú; no tot s'hi val per l'audiència. L'audiència no és més important que l'ètica. Les cadenes de televisió, cadascuna amb els seus principis, il·lustren molt bé la diferència entre una cosa i l'altra. Tots coneixem, per exemple, l'exhibició obscena que fan de les misèries humanes determinades cadenes espanyoles, per a les quals l'audiència tot s'ho val, i la diferència abismal que les separa de Televisió de Catalunya. La diferència es diu ‘codi ètic'. El codi ètic ajuda a saber en tot moment quin és el límit. Barcelona en Comú no ho vol saber. Per això banalitza la simbologia franquista posant-la al mig del carrer en comptes de fer-ho a l'interior del Born, que és on es fa l'exposició. Així, a més de contradir l'exposició, contribueix a perpetuar la realitat hipòcrita que critica.

El Món , 17/10/2016
 
El carrer no és un abocador Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 novembre 2017
El carrer no és un abocadorHi ha gent que confon el carrer amb un abocador i que es comporta de manera insolidària amb la seva col·lectivitat. És gent que no s'adona, o que no se'n vol adonar, que les persones tenim el deure cívic de preservar l'entorn més immediat, que és aquell que ens acull i que forma part de la nostra vida. Hi ha gent, però, que això de l'entorn més immediat ho redueix a casa seva, de portes endins, i n'exclou tot el que en queda a fora. És a dir, tot allò que embruta o que fa nosa a la seva llar ho deixa en una vorera sense importar-li que també embruti o que faci nosa a la resta de ciutadans. L'egoisme és així: els altres no existeixen, només existeixo jo.

Ja he escrit diversos articles denunciant l'incivisme d'aquelles persones que omplen l'entorn dels contenidors de tota mena de deixalles, algunes realment fastigoses, sense cap mena d'escrúpol i voluntàriament alienes al servei de recollida municipal. En tots els casos, a més, hi trobem una mandra absoluta per obrir la tapa del contenidor de la brossa i, com a mínim, abocar-hi els testos, els orinals, les tasses de vàter, etc...

Això de la mandra, però, es veu que és una cosa força estesa, ja que fins i tot la pateixen moltes de les persones que fan servir els contenidors de color blau, és a dir, els de paper i cartró. La normativa, i sobretot el sentit comú, diuen que abans de llançar les capses de cartró, cal desfer-les i plegar-les per tal que ocupin menys espai a l'interior. Així s'evita que s'ompli de seguida amb poca cosa i es deixa espai per a allò que hi aboquin les persones que vinguin després. Doncs no. Els contenidors blaus s'omplen de capses amb el mateix format que van sortir de fàbrica, no fos cas que l'esforç de plegar-les causés un pinçament o una hèrnia al gentil plegador.

Sincerament, no entenc aquest menfotisme. No entenc tanta desídia amb relació a uns espais urbans que, precisament perquè ens acullen com a vianants, són una extensió de casa nostra. Per ser cívic no calen diners, n'hi ha prou de tenir consciència col·lectiva i pensar una mica en els altres. Al capdavall, pensar en els altres és també una manera de pensar en nosaltres. De la mateixa manera que el nostre civisme beneficia les persones que vindran després, també nosaltres ens beneficiem del civisme de les persones que han vingut abans.

Cugat.cat , 14/10/2016
 
No els veig artrítics, els accents diacrítics Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 31 octubre 2017
No els veig artrítics, els accents diacríticsSincerament, per més voltes que hi dono, no puc entendre la raó dels canvis que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) pretén introduir en les normes ortogràfiques de la llengua catalana, pel que fa als accents diacrítics. En llegir-ho, vaig tenir la sensació que es tractava d'una d'aquelles notícies que els mitjans de comunicació s'inventen el dia dels Innocents. És a dir, una facècia ben pensada que cridi l'atenció. El problema és que no és cap facècia; és una proposta que va de debò i que es preveu que sigui aprovada el 17 de novembre vinent en la reunió del Ple de l'Institut.

Jo sóc escriptor, cosa que vol dir que la llengua és la meva eina de treball, com el ribot ho és del fuster. Però no és només una eina, és també un tresor que estimo i que cada dia m'ensenya alguna cosa que ignorava. Me'n serveixo, per tant, no pas amb aires de suficiència, sinó obert a nous coneixements i amb respecte absolut pels membres de l'IEC, i també pels lingüistes en general, especialment per aquells que treballen en mitjans de comunicació. Això darrer ho dic perquè he estat testimoni ocular infinitat de vegades de la poca consideració que mereix la seva feina per part d'alguns redactors. Comentaris sorneguers fets a l'esquena, com ara pesats, lligamosques, torracollons..., n'he sentit un munt. I és que és molt més còmode menystenir la persona que sap més que nosaltres, que no pas esforçar-nos per aprendre allò que ens diu.

No és, per tant, des de cap actitud de menysteniment, sinó des de l'astorament, que escric aquest text. L'escric, perquè no me'n sé avenir que l'Institut consideri inútils els accents que il·lustren el doble sentit de paraules com dona/dóna, feu/féu, fora/fóra, molt/mòlt, net/nét, os/ós, soc/sóc, sol/sòl, vens/véns o ves/vés. És veritat, com diu l'IEC, que soc (basar) i soc (calçat) o deu (nombre) i deu (doll d'aigua) s'escriuen igual sense que hi hagi cap problema. Però, si us plau, no fem el plaga! Els mots soc (calçat) i deu (doll d'aigua), d'un ús insignificant, no es poden comparar de cap de les maneres amb els que he citat.

Em sembla un despropòsit tan gran com l'argument justificador de dir que es fa per "simplificar" i "facilitar" l'aprenentatge de l'ortografia, atès que, pel que es veu, els escolars tenen gravíssims problemes a l'hora de comprendre aquests accents. Sembla que el trauma que pateixen és tan gran que ja s'estan organitzant per crear un col·lectiu d'Afectats pels Accents Diacrítics (AAD). I és comprensible, la salut per damunt de tot!

Bé, dit això i parlant seriosament, no em crec la justificació de l'IEC. No me la puc creure per dues raons: una, perquè no ve a tomb; i dues, perquè, si fos certa, voldria dir que el nivell dels nostres escolars és vergonyosament escardalenc. A l'hora d'escriure, es pot entendre el dubte en persones que no han estudiat català. Però no pas en els que l'estudien o que l'han estudiat. No vull imaginar-me el trasbals que deuen tenir amb els pronoms febles, si els accents diacrítics els resulten incomprensibles. Penso, doncs, que la proposta no porta enlloc, i la prova és que no hi ha hagut cap moviment a favor de l'eliminació.

Ela accents diacrítics són, en molts casos, una gran ajuda alhora d'entendre el sentit d'allò que ens diu un text, sense haver d'esperar que l'autor ens ho aclareixi més endavant. Déu n'hi do, la feineta que dóna la lectura d'una notícia quan el qui l'ha redactada els ignora! L'Institut ens diu que en cas que un mot es presti a equívoc, es podrà usar l'accent. Magnífic! Això sol ja revela que la mesura és innecessària. Ho és, perquè no aporta absolutament res a la llengua i perquè denota aquell encongiment tan propi de les llengües minoritzades, que és creure que són massa feixugues comparades amb les llengües ‘cosmopolites'. Fa tants anys que sentim dir que "el català és molt difícil" o que "el català és molt complicat", que ens ho hem cregut. No cal dir que el marc referencial dels qui diuen aquestes frases sempre és la llengua espanyola. D'aquesta, ves per on, no en diem mai res. I és que l'espanyol és facilíssim; no te n'adones que... pam! Ja el saps. Ni una falta, tu!

No serà, tanmateix –i ara no parlo de l'IEC–, que la consideració que ens mereix el català no és la mateixa que la que ens mereix l'espanyol? No serà que en la ment dels catalans l'espanyol és una llengua d'autoritat mentre que el català és una llengua de voluntat, i que per això som tan aplicats per a la primera i tan mandrosos per a la segona? No serà que en el nostre marc mental fem del català una traducció de l'espanyol, i que allò que no existeix en aquest últim ens sembla il·lògic que existeixi en el primer?

Estimats amics de l'IEC, la llengua catalana cau a trossos. Sí, ja sé que això no es pot dir, ja sé que és tabú i que se'm podria crucificar per la gosadia. El que toca és sacralitzar les mentides que diu la gent en les enquestes per tal de quedar bé, i que són molt útils per alimentar el cofoisme. Però el cert és que la llengua cau a trossos; i si no hi posem remei, l'IEC aviat esdevindrà una mera corporació acadèmica d'un dialecte de l'espanyol anomenat catanyol. Penso que ajudaríeu molt més a la llengua si amb un acte de coratge us pronunciéssiu en aquest sentit, que no pas esborrant uns accents diacrítics que ningú no discutia. Posats a simplificar –permeteu-me el disbarat de la ironia–, podríem eliminar els pronoms febles i reduir a cinc les vuit vocals. Quines ganes de complicar-nos la vida amb rampoines tan enutjoses! Al capdavall, si hem de parar l'orella a "la realitat del carrer", ja fa temps que els podríem haver cantat les absoltes. Proposo, d'altra banda, que es creï una Creu de Sant Jordi especial per als periodistes i tertulians que usen els pronoms febles.

Sigui com vulgui, jo continuaré fent ús dels accents diacrítics la resta de la meva vida, perquè allò que vull, en escriure un llibre o un article, no és complicar la vida del lector, sinó justament simplificar-li'n la comprensió. Per això em semblen tan útils els accents diacrítics. Tan útils com pugui ser-ho una majúscula en determinats casos, per més que les normes no ho diguin. Jo, per exemple, diferencio sempre entre Estat i estat, quan els uso en singular. I ho faig perquè entenc que no és el mateix referir-se a un Estat, com a entitat política, que a un estat d'ànim, a un estat de comptes o al fet d'estar en estat.

L'amic Celdoni Fonoll em va regalar el poema "Vénen i venen", d'Agustí Bernaus i Pinós, que amb la nova normativa ja no es podria llegir:
«De bon matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se'n van,
i no se'n van fins que venen,
i és quan venen que se'n van.

Mes si vénen i no venen,
llavors se'n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.

Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?»
Crec que encara som a temps d'una reflexió. No els veig gens artrítics, els accents diacrítics. Per això us demano, amics de l'Institut d'Estudis Catalans, que reconsidereu la vostra posició i que no aproveu l'esmentada proposta o que, si més no, reduïu el nombre de mots afectats. Hi ha remeis que esdevenen pitjor que la malaltia. Especialment si s'apliquen sense que hi hagi malaltia.

El Món , 10/10/2016
 
Violència masclista a la rambla del Celler Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 octubre 2017
Violència masclista a la rambla del CellerLa tarda del 10 de setembre passat vaig sentir uns crits procedents del parc infantil que hi ha a la rambla del Celler, a tocar del passeig de Francesc Macià. Em van cridar l'atenció pel to, que era altíssim, però sobretot per l'agressivitat. Això va fer que sortís al balcó per veure exactament què passava i quins n'eren els protagonistes. De protagonista, però, tot i tractar-se d'un matrimoni, només n'hi havia un: l'home. La dona pràcticament no deia res i estava pendent tota l'estona de la seva filla d'uns sis o set anys, que jugava en el parc.

El motiu de la discussió –si és que dels crits d'una sola veu se'n pot dir discussió– era irrellevant. L'home feia tot un seguit de retrets de caràcter domèstic a la seva dona i s'enfuria per moments. Ella li demanava que no cridés, i ell li responia amb més violència. La cosa, per tant, lluny d'acabar-se, va entrar en una fase altament perillosa, perquè l'home estava tan rabiós que se'l veia a punt de cometre un disbarat sense ni tan sols importar-li la presència de la seva filla.

Aquestes situacions són terribles, perquè la víctima mai no sap què fer. Si opta per replicar, les rèpliques encendran el maltractador encara més; i si opta per callar, el seu silenci serà interpretat com a indiferència, que és una de les coses que ell menys suporta. I la violència va esclatar. L'home, embogit, colpejava les cames de la dona, motiu pel qual el vaig cridar des del balcó i li vaig dir que parés. S'hi va afegir una veïna, i ell ens va respondre a tots dos amb insults alhora que exigia a la seva dona que el portés a casa. Atesa la situació, vaig trucar a la policia mentre ell s'esmunyia en direcció al restaurant La Bolera. Poc després, la seva dona i la nena hi van anar al darrere i es van ficar en un cotxe.

Tot d'una, però, com sorgit del no-res, i quan jo ja donava per fet que la policia arribaria massa tard, va aparèixer un cotxe dels Mossos d'Esquadra a gran velocitat que, obligant el vehicle conduït per la víctima a aturar-se a la rotonda, va permetre dur a terme el procediment habitual en aquests casos. Només havien transcorregut cinc minuts, d'ençà de la trucada. La meva felicitació. Per l'actitud, es notava que la dona estava acostumada a aquella violència i que normalment intentava apaivagar-la mostrant-se submisa. Però la submissió de la víctima és justament allò que el maltractador necessita per créixer-se i perpetuar la dominació.

Tot Sant Cugat , 7/10/2016
 
Les aglomeracions en els FGC del Vallès Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 octubre 2017
Les aglomeracions en els FGC del VallèsEls Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), coneguts popularment com "els catalans", són una empresa modèlica a Europa. Tot i tenir una dimensió reduïda pel fet que Catalunya no és un Estat i que el territori està tristament i obligatòriament dominat per Renfe, tenen un gran prestigi internacional, tant pel que fa a l'operació del servei ferroviari o al sistema de gestió de la seguretat com als plans d'autoprotecció o a la comunicació d'accidents. N'hi ha prou de veure l'espectacle vergonyós que ofereix Rodalies Renfe, dia rere dia, per veure'n la diferència. Començant per la puntualitat. Amb els FGC, l'usuari sap el minut exacte que pujarà al tren i el minut exacte que serà a la seva destinació.

Aquesta efectivitat, però, no ha de ser considerada cap mèrit. Simplement és l'obligació que hauria de tenir tot servei públic respectuós amb la ciutadania. Però el despropòsit que suposa Renfe és tan gran, tan colossal, que s'agraeix l'eficiència dels Ferrocarrils de la Generalitat. No és estrany que el metro de la capital argentina, Subterráneos de Buenos Aires, hagi decidit prescindir de les infraestructures ferroviàries espanyoles i formar-se a través dels FGC.

Per això sobta tant que la línia del Vallès, especialment a Sant Cugat, pateixi unes aglomeracions immenses en les hores punta del matí arran de la incorporació de les noves estacions a Sabadell i Terrassa. L'ampliació ha fet que augmentés el nombre d'usuaris, cosa magnífica, però els trens que hi circulen no poden absorbir tanta gent i el confort propi d'aquest servei se'n ressent. La companyia ha anunciat la compra de quinze nous trens que, tan bon punt entrin en servei, resoldran la situació. El problema és que un tren no és un producte ‘prêt-à-porter', sinó que cal encarregar-lo, fabricar-lo i provar-lo, i això requereix temps. Es comprèn que FGC hagi demanat paciència, però ha deixat la gent astorada quan ha afegit que caldrà esperar fins a l'any 2019. És a dir, tres anys! Em pregunto, per tant, si, aquesta comanda no es podia haver fet abans i en paral·lel al desenvolupament del projecte de noves estacions. És molt agradable arribar a lloc a l'hora prevista, però encara ho és més fer-ho com una persona i no pas com una sardina.

Cugat.cat , 7/10/2016
 
El president Puigdemont Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 octubre 2017
El president PuigdemontAlgun dia, quan, ja des d'una perspectiva estatal, ens mirem el moment de la història que ara vivim, valorarem en la justa mesura l'altíssim nivell polític dels dos homes que van ser al capdavant del govern de Catalunya en l'etapa prèvia a la seva independència nacional: els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Sempre m'ha semblat un error inexcusable el gol en pròpia porta d'apartar el primer de la presidència de la Generalitat. Només cal recordar els aplaudiments que el nacionalisme espanyol va dedicar als promotors de la maniobra per veure el disbarat que va ser. Però bé, la història catalana ha estat pròdiga en autolesions. L'important, però, allò que la història també hauria de recollir amb relació a Artur Mas, és el mèrit de la seva evolució ideològica personal, superant el tarannà autonomista que el caracteritzava, per esdevenir el president que el 2014 va desafiar l'Estat espanyol i va comandar l'acte de sobirania més important de la Catalunya captiva: la consulta del 9-N.

Pel que fa a Carles Puigdemont, em sembla que en els nou mesos que fa que és president, no sols ha esborrat el somriure sorneguer i de superioritat moral amb què el van rebre determinats sectors, sinó que ha demostrat la seva categoria humana, la seva sensibilitat social i la seva fermesa en la defensa de la independència de Catalunya. El seu discurs en la qüestió de confiança del 28 i 29 de setembre passat va ser brillant i il·lustratiu alhora. Brillant, pel que va dir i per la claredat amb què ho va fer; i il·lustratiu, perquè molta gent va poder veure que és l'antítesi d'allò que en termes pejoratius se'n diu un "polític professional", en el sentit de tenir la pell gruixuda. Puigdemont és un home d'una sola cara i no té la pell del senador Cooley, que interpreta Charles Laughton a l'esplèndida Tempesta sobre Washington, d'Otto Preminger. Puigdemont és vulnerable i estic segur, observant-lo des de la meva perspectiva d'escriptor, que els atacs i les ganivetades de la política, lluny de divertir-lo, li dolen. Però això no vol pas dir que sigui una persona feble. En absolut. Tot al contrari. Penso que és una persona forta, honesta i gens manipulable, un president que en cap moment no trairà ni els seus principis ni les seves promeses de lleialtat al país.

Puigdemont, d'altra banda, posseeix una gran capacitat comunicativa, fruit de la seva formació periodística. És cert que no potser té la soltesa improvisadora de Mas i que se sent més còmode amb un paper a la mà, però això és secundari per dues raons: la primera, perquè és molt nou en el càrrec; i la segona, perquè el que compta, al capdavall, és la versemblança del que diu. I el que diu ho diu clar i català. Vocalitza perfectament, no fa circumloquis, no es protegeix per mitjà de l'ambigüitat i és diàfan en el missatge. Ell no ha vingut a perdre el temps ni a perpetuar-se en el càrrec com a president d'una Autonomia, ell ha vingut per ser el president que retorni a Catalunya els poders estatals que li van ser arrabassats i asseure-la com una nació lliure al costat de les altres nacions lliures del món.

Del seu discurs de l'altre dia –posaria la mà al foc que el va redactar ell mateix–, em semblen remarcables, entre d'altres, quatre missatges. El primer, sorgit de la fusta periodística de l'autor, va ser tot un regal a la premsa en forma de titular: "O referèndum, o referèndum." O l'Estat el pacta, o Catalunya el farà d'acord amb la seva pròpia legalitat. Més clar impossible. El segon, anava adreçat a l'Estat i deia que la desconnexió es farà el mes de juny de l'any vinent, perquè "els nostres veritables amos són els catalans; ningú més no ens pot donar permís per fer el que hem de fer", atès que "és la gent qui canvia les normes, és la gent qui diu de quina manera vol ser governada."

El tercer missatge em va semblar especialment brillant en el punt en què, adreçant-se indirectament al Partit Socialista i a Catalunya Sí que es Pot, va dir que espera que els autonomistes tinguin el mateix comportament democràtic que els independentistes van tenir amb ells. I els va recordar que "els independentistes van col·laborar amb el compromís dels autonomistes quan aquesta era la voluntat majoritària dels catalans. Se'n diu democràcia." I pel que fa al quart missatge, en què va demanar una "cadena de confiances", hi podem trobar un prec als independentistes que voldrien que el Procés fos retransmès minut a minut i al detall. Sense verbalitzar-ho, els va demanar paciència, en el sentit que seria càndid revelar fil per randa a l'adversari els elements de l'estratègia dissenyada. En altres paraules, no li fem el pont de plata.

És obvi que podríem abordar moltes altres qüestions, però quan un poble està mancat de llibertat, no hi ha res més prioritari que la recuperació d'aquesta llibertat, ja que sense llibertat, com reflecteix l'informe Moody's (maig 2016), no hi ha serveis socials ni hi ha res. Només hi ha deute al nivell del bo porqueria. Per tant, o Catalunya esdevé un Estat independent o està abocada a desaparèixer, nacionalment parlant. I això afecta l'aprovació dels pressupostos. Els anteriors, els que van ser rebutjats, eren els pressupostos més socials elaborats fins ara (un 73,6%). Seria absurd fer confiança al president, i no fer-la als seus pressupostos. O fem el joc a l'Estat espanyol, aturant el vaixell i convocant noves eleccions per entrar en aquella dinàmica tan catalana de l'autoflagel·lació, o ens fem confiança i remem tots plegats en una mateixa direcció. Com deia al començament, la història parlarà dels presidents, és clar que sí, però també parlarà del poble que presidien, i ho farà amb admiració o avergonyint-se'n. El poble som nosaltres.

El Món , 3/10/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 16 - 30 de 1851
spacer.png, 0 kB