spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Allau de casos de discriminació lingüística Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 juliol 2017
Allau de casos de discriminació lingüísticaEls atacs constants a la llengua catalana i els casos de discriminació lingüística, és a dir, de persones que es veuen escarnides pel sol fet d'expressar-se en català, en la mateixa mesura que altres persones es veuen escarnides pel sol fet de ser negres, jueves, musulmanes o homosexuals, són una costant. Una constant de la qual, com passa en els casos de violència contra les dones pel sol fet de ser dones, només en coneixem una petita part. Vull dir que hi ha infinitat de casos, ja sigui perquè la víctima no és famosa o perquè el fet no s'ha produït en un lloc rellevant, que resten amagats i ningú no en sap res. Val a dir, però, que tot sovint són les mateixes víctimes les qui, en una mostra clara de submissió apresa, les amaguen. Tants anys de sotmetiment fan que molts catalans acotin el cap i que la seva queixa no vagi més lluny del seu cercle d'amics o d'un simple ‘no hi ha dret'. Però si no hi ha dret, cal donar una resposta assertiva, tant en el moment de l'agressió com després. En pocs dies n'hi ha hagut uns quants a diferents llocs.

El darrer cap de setmana de juny, l'entrenador del Tennis Taula Cassà, Carles Font, va ser expulsat durant un partit del Campionat d'Espanya de categories benjamí, infantil i sub-23, jugat a Blanes, per animar els seus jugadors en català. En un primer moment, l'àrbitre, el madrileny Ángel Mármol Baena, li va ensenyar targeta groga i li va exigir que parlés en espanyol, però Font, com és lògic, li va respondre: "Es pot animar en xinès, en rus o en anglès, però no en català? No estic incomplint cap norma i així continuaré". I va continuar: "Vinga, Andreu, som-hi!" Davant d'això, Mármol li va ensenyar targeta vermella i el va expulsar. Fins i tot, quan l'Andreu, d'onze anys, va alçar la mà per demanar que s'aturés el partit fins que tot s'aclarís, l'àrbitre el va amenaçar d'expulsar-lo a ell també. De res no va servir que dos jugadors d'un altre club intercedissin en favor d'en Font, ni tampoc la reclamació d'aquest a la jutgessa-àrbitre Carmen Torrado, que, tot i reconèixer-li que allò era injust, es va inhibir. Les normes, com sabem, obliguen a donar les ordres tècniques en espanyol –d'això se'n diu un Estat plural–, però no n'hi ha cap que impedeixi donar ànim en altres llengües. Això és el que fan tots els entrenadors del món, i la prova és que els xinesos havien fet exactament el mateix en categoria sènior i cap àrbitre no els va expulsar tot i no saber xinès.

Cal remarcar, a més, que el col·legiat Ángel Mármol Baena no és cap veterà de l'època franquista –per bé que, segons sembla, tindria vincles familiars en un poble de Badajoz anomenat Gévora del Caudillo–, sinó que és àrbitre internacional des del setembre de 2015, data en què va superar l'examen a Cambados, Pontevedra. És trist, d'altra banda, que el club Tennis Taula Cassà, de Cassà de la Selva, sigui conegut només per aquest fet que els va perjudicar i no pas pels valors esportius que transmet als seus nois i noies, valors que tenen a veure amb l'esperit de superació, l'esforç, el sacrifici i el respecte. És a dir, l'antítesi d'allò que representa Ángel Mármol Baena. I és que un àrbitre esportiu, que amb el seu racisme lingüístic viola els drets humans, no sols no pot ser àrbitre de res, sinó que tota federació veritablement democràtica l'hauria d'expulsar.

Aquest cas m'ha recordat el de l'entrenador del Vic de tennis taula, Enric Aparicio, que va ser expulsat per l'àrbitre Guillermo Muñiz, per animar la jugadora Mònica Weisz dient-li: "Vinga, Mònica, ara és el moment!". És un cas que, tot i que es va produir el 1998, el tinc ben present perquè vaig parlar-ne àmpliament en el meu llibre Jo no sóc espanyol. Ara he revisat el text i he vist que, malgrat els divuit anys transcorreguts, tot continua exactament igual.

El 3 de juliol passat, el músic Quimi Portet, en qualitat de passatger d'un vaixell de Baleària, va denunciar que un cambrer es va negar a atendre'l quan li va demanar "un cafè amb llet". La resposta, carregada de menyspreu, va ser aquesta: "Mira: en gallec, espanyol, francès, anglès, fins i tot en italià, t'entenc; en català o mallorquí ja no". Baleària, això no obstant, no ha acomiadat el cambrer. L'únic que ha fet ha estat respondre a Portet que, d'acord amb el seu Codi de Conducta i Ètica Empresarial, "vetllarà sempre per garantir el millor servei i respecte a tots els seus clients". Això, però, és mentida. Mentida en majúscules. Recordem que l'agost de l'any passat, el músic Cris Juanico va ser acusat pel personal de Baleària de faltar-los el respecte per adreçar-se a ells en català a l'hora de tramitar la targeta embarcament. Fins i tot, en veure que ell es negava a parlar en espanyol, van cridar la policia. En aquell cas, Baleària va dir exactament el mateix que ha dit ara: mentides i més mentides.

El 6 de maig passat, Mercè Teodoro i Peris, advocada col·legiada ICAV 6846, denunciava haver estat víctima de discriminació lingüística per part del Jutjat de Primera Instància núm. 1, de Sagunt (Camp de Morvedre), que li exigia una traducció a l'espanyol d'un document, tot contravenint, així, la legislació internacional, la del País Valencià i la de l'Estat espanyol, que estableix que totes les parts, inclosos testimonis i pèrits, tenen dret a emprar la llengua o llengües oficials al territori. El dia 6 d'aquest mes de juliol, a la Universitat d'Elx s'hi podia llegir aquest cartell: "Por favor, diríjanse al personal del edificio en castellano". Marta Geniüda, l'estudiant que ho va denunciar, ha estat escoltada per Acció Cultural del País Valencià, que ha demanat explicacions al rectorat de la Universitat.

El 10 de juliol, una mare, la senyora Lioba Costa, va denunciar que un socorrista de la platja de la Fosca, a Palamós, es va negar a atendre el seu fill perquè li parlava en català: "No te endiendo y no vendré", li va respondre. I l'endemà mateix, en el Centre d'Atenció Primària (CAP) de Drassanes de Barcelona, una infermera no va voler atendre un pacient, el senyor Rubén J.M., perquè li parlava en català. "¡Fuera de la consulta!", li va dir. El racisme lingüístic és així. La senyora Costa ho ha denunciat a l'Ajuntament, al Síndic de Greuges i al col·lectiu Drets.cat, i el senyor Rubén va omplir el full de reclamacions, ho ha denunciat a la Plataforma per la Llengua i també anirà al Síndic de Greuges. Però ja veiem que estem atrapats en un cercle viciós anomenat Estat espanyol. Un Estat espanyol que viola sistemàticament els Drets Humans, odiant, menyspreant, discriminant, agredint i escarnint persones en funció del seu origen. Llevar àncores d'un Estat així no és només una qüestió de supervivència, és també una qüestió de principis.

El Món , 18/7/2016
 
L'aeroport del Prat sota la dictadura de Madrid Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 juliol 2017
L'aeroport del Prat sota la dictadura de MadridEl 27 de març de 2007, més d'un centenar d'entitats acadèmiques i empresarials de Catalunya es van aplegar en un acte per reivindicar per al país el control de l'aeroport del Prat i el seu alliberament del dogal al coll amb què l'Estat espanyol l'empresona i el degrada. Va ser un acte insòlit, aquell; un acte que va astorar molta gent, per la barreja de noms, alguns significadament en contra de la llibertat nacional de Catalunya, que van entendre que tampoc ells no podien créixer dins d'un país sotmès a un Estat espanyol que camina en sentit invers a l'evolució dels temps i que ha a arribat al segle XXI sense trobar cap altra manera de reafirmar-se que no sigui intentant empetitir el progrés i la projecció internacional de la nació catalana. I, naturalment, l'aeroport del Prat és una estructura bàsica d'aquest progrés i d'aquesta projecció.

A l'acte, impulsat per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball i el RACC, van assistir-hi prop de mil persones entre les quals Andreu Mas-Colell, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, que va dir això:
"Es pot ser una gran ciutat sense port, però no es pot ser una gran ciutat sense un gran aeroport. Les idees que no entren per mitjans electrònics, les idees, per tant, que van amb les persones que viatgen, entren per l'aeroport. I amb les idees hi entren les seus d'empreses i d'organismes internacionals, els centres de recerca, les escoles, els grans congressos... Els aeroports connecten directament amb el sistema nerviós d'un territori i d'un país. [...] En aquest marc, ens convé portar el timó de la navegació. Només així Barcelona podrà assolir el millor aeroport que li sigui estructuralment possible. Per a aquesta fi, no ens ajuda que un altre negociï en el nostre nom, sobretot si, a més, tenim raons serioses per creure que aquest altre no és realment el nostre agent."
Doncs bé, han transcorregut gairebé deu anys, d'aquell acte, i el més calent és a l'aigüera. Som exactament en el mateix punt on érem, i les perspectives són nefastes, perquè l'Estat espanyol no manté només el dogal al coll de Catalunya, sinó que l'estreny encara més cada dia que passa. L'escàndol generat per Vueling, la companyia de baix cost que controla insòlitament –remarquem-ho; insòlitament– gairebé la meitat dels vols del Prat, que ha causat perjudicis milionaris, que ha menyspreat els usuaris fins a tractar-los com a bestiar, que els ha enganyat i que s'ha negat a donar-los cap mena d'informació, que ha explotat laboralment els seus treballadors i que ha difós una imatge caòtica i tercermundista de Catalunya, forma part d'aquest dogal. I el paper de convidat de pedra, humiliant, diria jo, del govern de Catalunya en tot aquest afer encara ho ha deixat més clar. Sense competències sobre el principal aeroport del país, el govern català només ha pogut tenir-hi un paper que podríem qualificar d'ONG. És a dir, el d'un voluntariat que es posa darrere d'un taulell per assessorar les víctimes del caos sobre com cursar les denúncies i que reparteix entrepans. Realment ignominiós i inadmissible.

No passarà res, tanmateix. L'aeroport del Prat no és un hub, no és un veritable centre de connexions, com Barajas, perquè Espanya ho prohibeix. Espanya sap que, sense el dogal, Barcelona superaria Madrid en quatre dies. Barcelona, però, és la capital de Catalunya, i Catalunya és precisament el nom que el govern espanyol vol degradar de cara al món. Fins i tot a costa de matar la gallina dels ous d'or. Cal ser molt ruc per voler destruir la imatge de Catalunya, un país que el 2015 es va consolidar com la principal destinació turística de l'Estat al qual va aportar disset milions i mig de visitants. Però la mort de Catalunya és una vella obsessió espanyola, i tot s'hi val; inclosa la irracionalitat. Fins i tot José Manuel Villarejo, alt comandament de la policia espanyola, adscrit a la direcció adjunta operativa del cos, va reconèixer davant el jutge l'existència d'una operació contra Catalunya orquestrada des del ministeri de l'Interior.

Però què hi ha darrere de Vueling, que afavoreixi una operació governamental espanyola per desacreditar Catalunya internacionalment? Vueling va néixer amb l'objectiu de destruir Spanair –nom ben incongruent, tot sigui dit–, que tenia el suport de la Generalitat a fi de contrarestar l'opressió espanyola en l'espai aeri i que comptava amb una direcció molt allunyada ideològicament de la de Vueling i de tot el que hi ha o hi ha hagut al seu darrere, començant pel grup Planeta, de José Manuel Lara, membre destacat de la caverna espanyola, diversos elements situats en l'òrbita del Partit Popular, un sanejament d'Iberia, que, ves per on, adquireix Vueling per quatre rals i que la utilitza per sanejar-se, una fusió l'any 2010 entre Iberia i British Airways, que creen un dels principals grups aeris del món, una marxa d'Iberia del Prat, que queda, així, a les mans de Vueling, i un aeroport que, emmanillat i captiu de Madrid, esdevé ja una plataforma perfecta per escenificar-hi el caos i llançar el missatge subliminar previst: "Com pot ser un Estat un país bananer que ni tan sols sap gestionar un aeroport?" L'aeroport del Prat, és clar, no el gestiona Catalunya, el gestiona Espanya, però això el missatge no ho diu. L'important és que els mots "Catalunya" i "caos", apareguin junts com més millor.

Per sort, fins i tot la premsa internacional s'ha fet ressò de l'operació mafiosa de l'Estat, palesada en les reunions de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, amb ple coneixement del president espanyol Mariano Rajoy, que té l'objectiu de criminalitzar les figures polítiques i les entitats més significatives de Catalunya, ANC, Òmnium, Barça..., tot dinamitant-ne també les infraestructures, entre les quals, evidentment, el sistema sanitari. En aquest capítol, per cert, cal incloure el sistema ferroviari de rodalies que tots els governs espanyols –sempre beneficiant Madrid– han mantingut en règim tercermundista fins a extrems al·lucinants, com ara el fet que per arribar a una destinació determinada sigui més ràpid no pas agafar el tren que t'hi porta, sinó esperar-ne un de semidirecte, pujar-hi, passar de llarg per la teva estació, arribar fins al final de trajecte i, tot seguit, fer mitja volta en un tren que, aquesta vegada sí, s'aturi al lloc on anaves. No és estrany que Rodalies, en la darrera dècada, hagi perdut deu milions de viatges, un milió per any, de mitjana.

La part positiva del cas de Vueling i del clavegueram estatal que hi ha al darrere –d'un gran mal en surt un gran bé– és que ha ajudat molta gent a prendre consciència de la necessitat vital que té Catalunya de ser un Estat, i, en aquest sentit, l'aeroport Internacional de Barcelona, com a nus de comunicacions de referència internacional que hauria de ser, és una estructura d'Estat. Cada dia que l'aeroport del Prat, com tota la resta d'infraestructures, continua sotmès a la dictadura espanyola, és un dia més de pèrdues milionàries per a l'economia catalana i per al progrés i el benestar del país. Un país que depèn d'un altre per comunicar-se amb la resta del món, no és un país lliure.

El Món , 11/7/2016
 
Fernández Díaz & De Alfonso, Conspiradors Associats Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 juliol 2017
Fernández Díaz & De Alfonso, Conspiradors AssociatsEl cas del ministre espanyol Jorge Fernández Díaz i del jutge Daniel de Alfonso és un dels més escandalosos que ha donat la política europea en els darrers anys. Escandalós, perquè estem parlant del ministre d'Interior d'un Estat i del director d'una Oficina Antifrau, que mantenen llargues reunions –quatre hores en total– sobre les diferents maniobres que es poden dur a terme per criminalitzar les figures més representatives de dos partits polítics. Les reunions, que tenen lloc l'any 2014, queden enregistrades a través d'un mòbil, i enguany, dies abans de les eleccions espanyoles del 26 de juny, el seu contingut és difós per capítols pel diari Público. Fins aquí, doncs, la síntesi dels fets; uns fets, remarquem-ho, que haurien causat un terratrèmol d'una magnitud extraordinària en l'escala de valors de països d'autèntica cultura democràtica. Per un cas similar, el cas Watergate, el president nord-americà Richard Nixon es va veure obligat a dimitir el 1974. Es va considerar que havia comès un delicte contra els Estats Units, perquè la seva acció desacreditava els principis democràtics d'aquell país. Espiar l'adversari amb la doble intenció de perjudicar-lo i d'afavorir els interessos polítics d'una de les parts és un delicte, i Nixon ho va pagar.

En el cas Fernández Díaz/De Alfonso hi trobem dos ultranacionalistes espanyols, el segon dels quals es posa literalment a les ordres del primer –"considérame un cabo de tu ejército policial", li diu–, i una praxi mafiosa que pretén dinamitar els dos partits independentistes, CDC i ERC, que configuren actualment el govern de Catalunya. I per si això no fos prou, la conversa revela que el president Mariano Rajoy n'està al cas i ho aprova. Fins i tot es vanten d'haver destrossat una sanitat que té un gran prestigi a Europa: "Les hemos destrozado el sistema sanitario". Tot s'hi val en nom d'Espanya, fins i tot la conducta política més abjecta, antidemocràtica, execrable i repugnant. Ja ho diu De Alfonso en el despatx de Fernández Díaz: "Yo soy español por encima de todo". Per damunt de l'ètica, també. Fernández Díaz arribava a telefonar personalment a directors de diari perquè donessin per bones informacions que eren fastigosament falses i fabricades, com ara les que acusaven Artur Mas i Xavier Trias de tenir comptes a Suïssa.

Arribats aquí, no sorprèn gens que, en sortir a la llum les converses, Mariano Rajoy s'hagi fet l'orni tot negant l'evidència, o que Fernández Díaz no hagi estat destituït o que De Alfonso no hagi dimitit. Tot al contrari. S'han vist tan atrapats, tan despullats d'arguments, que han optat per allò que sempre ha definit el nacionalisme espanyol, que és la fatxenderia més esperpèntica. Fernández Díaz, per mitjà de declaracions rabiüdes als mitjans de comunicació, i De Alfonso, adoptant el to d'un pinxo de taverna contra els diputats dels Parlament de Catalunya, han recorregut a allò tan vell que diu que la millor defensa és un atac, és a dir, el recurs de qui no té arguments, i han dit que els malfactors no són ells, sinó els qui han enregistrat les converses. Talment com si l'enregistrament il·legal d'un fet delictiu excusés la comissió del delicte i les víctimes no existissin. En realitat, és el comportament dels covards, que és el que són Fernández Díaz i De Alfonso. Dos covards. Dos individus sibil·lins, incapaços d'actuar a cara descoberta, que pretenen aconseguir amb nocturnitat i traïdoria allò que les urnes els neguen. La seva és l'estratègia de l'impotent. L'impotent aboca carros de merda sobre persones que són millors que ell.

El nivell d'aquests pinxos es fa ben palès en comentaris com aquest de Fernández Díaz: "Si esto está en el juzgado y sale, nadie sospechará que sale de la policía"; o com aquest de De Alfonso, que fins i tot arriba a fer fàstic pel seu inhumà primitivisme taurí: "Yo, ministro, soy partidario de asestar el golpe cuando el golpe va a acabar con el animal. En fin… darle los rejonazos y clavarle las picas, no le mato. Yo un golpe así es un golpe mortal. Yo, me aseguraría de que estuviera bien asestado, para que si es mortal sea mortal". Deixo les citacions en espanyol, perquè la llengua catalana, que és més suau, ablaniria el que no mereix ser ablanit.

Ara com ara, per sort, és difícil trobar a Catalunya persones que se sorprenguin d'aquestes maniobres. D'Espanya ja no sorprèn absolutament res. És un Estat amb una incultura democràtica esborronadora, un Estat que no sols no té escrúpols a l'hora de servir-se de pràctiques feixistes per imposar la devoció religiosa a un déu tronat i absolutament decadent anomenat Espanya, sinó que les protegeix. Sense anar més lluny, PP, PSOE i Ciudadanos s'han unit per impedir que Fernández Díaz hagi de retre comptes de la seva conducta al Congrés. I és que els crits que es van sentir a Madrid, la nit electoral del 26-J, repetint una vegada i una altra "¡Yo soy español, español, español! ¡Yo soy español, español, español!", ho diuen tot. Diuen la profunda crisi d'identitat d'aquell país, un país que ja no sap qui és ni què és. Catalunya li ha punxat el globus de la mentida que havia construït i ara comença a prendre consciència de la seva galdosa feblesa. El crit de "¡Yo soy español, español, español!", per tant, no és pas un crit de coratge. En absolut. És un crit de covardia, un crit de pànic, un crit de dolorosa i desesperada impotència.

El Món , 4/7/2016
 
Establiments que tanquen Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 juliol 2017
Establiments que tanquenEn molt poc temps, aquests darrers mesos, Sant Cugat ha perdut diversos establiments molt arrelats, d'aquells que en diem "de tota la vida". No és que es tracti d'establiments amb segles d'història, és clar, però els anomenem així perquè s'han mantingut a lloc una bona colla de dècades i ens fa l'efecte que sempre han estat allà, que formen part del paisatge urbà. I és lògic que sigui així, en part, perquè són moltíssims els santcugatencs, de naixença o d'adopció, que tenen menys anys que alguns d'aquests establiments.

No fa gaire vam haver de lamentar la desaparició del Celler Santa Maria, al carrer del mateix nom, dirigit pel matrimoni format per en Josep i la Teresa; després ens va arribar la notícia del tancament de la botiga de moda infantil Margarita, al carrer de Xerric, de la senyora Margarita Gómez; i tot seguit, en qüestió de dies, vam saber que passaria el mateix amb can Campmany, la botiga de roba per a gent gran del carrer de Valldoreix, de la senyora Rosa Maria Campmany. En el primer cas, el del Celler Santa Maria, estem parlant d'un establiment amb seixanta-set anys d'història, inaugurat el 1949; en el segon cas, el de la botiga Margarita, l'antiguitat seria de trenta anys; i en el tercer, el de la botiga Campmany, hem de situar la seva obertura el 1948, és a dir, seixanta-vuit anys enrere.

Avui dia, en assabentar-nos que un comerç tanca les seves portes, tendim a pensar que el negoci ha fet fallida i que no quedava altre remei, però, per sort, no és pas aquesta la raó dels tres establiments esmentats. El Celler Santa Maria ha dit adéu perquè els seus propietaris volen iniciar una nova etapa a la seva vida des d'un nou vessant professional, i els altres dos pleguen per jubilació. Les persones ens fem grans, els temps canvien i els negocis familiars, tal com els hem conegut, heretats per fills i néts, semblen fruit d'una altra època. Ara tot és efímer, i allò que té valor no és l'antiguitat, sinó la novetat. Com més nou sigui un establiment més podrà presumir de modern. Tanmateix, hi ha una cosa que no lliga en aquest canvi de valors, i és la importància que donem a allò que és antic quan viatgem. ¿Com és que menystenim el que és antic en el nostre entorn, i, en canvi, quan viatgem pel món, fotografiem admirats els establiments més antics? És tota una paradoxa.

Un altre element indicatiu del signe dels nous temps el trobem en els noms dels comerços. Ara, per semblar modern, cal ser sofisticat. Allò que és planer, resulta antic. Ara les botigues que s'obren no es diuen Margarita o Campmany, això fa antic. També fa carrincló dir-se can Puig, o can Farriol, o ca la Laia... Ara toca posar-hi noms anglesos amb especificacions també en anglès. Aquests noms i rètols no diuen res que no es pugui dir en català, però es veu que en anglès sona d'allò més modern i la gent, només llegir-ho, s'amuntega davant la porta de les botigues empesa per una fal·lera compradora que no té aturador. És impressionant! Un negoci rodó! M'esgarrifo només de pensar el munt de diners que devem haver perdut per no haver descobert aquest secret cent o dos-cents anys abans. Gràcies, Josep, Teresa, Margarita i Rosa Maria per la vostra senzillesa i professionalitat davant i darrere el taulell.

Cugat.cat , 1/7/2016
 
Trucant a les portes del paradís Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 juliol 2017
Trucant a les portes del paradísL'anomenada crisi dels refugiats que truquen a les portes d'Europa –322.000 l'any 2015, segons dades de l'ACNUR–, després d'haver travessat la Mediterrània i d'haver deixat enrere tot el que tenien, tot el seu món, fugint de la guerra, de la desolació, de la fam i de la mort, marcarà per sempre la nostra història. Són milers les persones, ara encerclades en camps miserables com si fossin bestiar, que tenien idealitzada la Unió Europea. Pensaven, com escriu el poeta, que era la terra "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", i es van llançar a una odissea que els ha dut a topar-se de cara amb l'antítesi de tot això. S'han vist amuntegats sota la pluja, em mig del fang, morts de fred, tractats com a éssers inferiors, sotmesos a la brutalitat militar, a una alimentació deficient, a unes condicions higièniques humiliants... Han vist, en definitiva, que no hi ha ningú amb més capacitat per degradar la condició humana que els mateixos éssers humans. Especialment els humans més rics, més cultes, més nets, més desvetllats i més gelosos de la seva parcel·la de paradís.

Potser el Primer Món no és ben bé el paradís. Però és comprensible que a molts dels qui viuen en el Tercer Món els ho sembli. Amb el cost de totes les coses que un infant d'Europa porta a sobre, quan surt de casa, podria viure una família sencera en els països subdesenvolupats. I es diria que tenim por que això ens sigui pres. I per justificar o disfressar aquesta por diem des del sofà de casa que no és cert que siguin refugiats. Diem que alguns, potser sí que en són, però que la resta són vividors, aventurers, oportunistes o terroristes. És l'argument perfecte per justificar l'immobilisme, per no pressionar els governs estatals, per contemplar tota aquella desesperació través del televisor amb la mateixa actitud indiferent o escèptica de qui veu una pel·lícula excessivament dramàtica. Al capdavall, si són paràsits, no cal amoïnar-se.

Però no són paràsits. Són persones que han perdut pares o mares o fills o germans o avis entre els milers de morts que hi ha hagut fins ara en l'infern del qual han fugit. I en aquest punt, el menyspreu de l'Estat espanyol per aquesta gent és brutalment escandalós. Estem parlant de l'Estat que ha prohibit que Catalunya pugui acollir-ne 4.500, com havia previst la Generlitat. El cas més colpidor ha estat el del camp d'Idomeni, entre Grècia i Macedònia. En només tres dies, a final del maig passat, la policia grega va foragitar deu mil persones. Es tractava de canviar-les de lloc, d'enviar-les a camps improvisats que permetessin treure Idomeni del focus d'atenció dels mitjans de comunicació internacionals. Ja se sap, les coses que no tenen nom són més difícils d'identificar. Passen més desapercebudes i sembla que no existeixin.

Són tants els compromisos que un dia vam signar i que hem oblidat. Hem oblidat que la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret de les persones, en cas de persecució, de ser acollides arreu del món. Hem oblidat que la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea determina que la dignitat humana és inviolable i ha de ser respectada i protegida. Hem oblidat que la Convenció de Ginebra del 1951 i el Protocol sobre l'Estatut del Refugiat del 1967 preveuen garantir els drets de les persones que fugen de la barbàrie. Hem oblidat que els refugiats són éssers humans com nosaltres. I posats a oblidar, hem oblidat també les paraules de Shylock en l'escena primera del tercer acte d'El mercader de Venècia: "Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem? Si ens enverineu, no morim? Si ens ofeneu, no hem de venjar-nos?"

Us convido a veure aquest petit vídeo de només cinc minuts, titulat "Idomeni, la vergonya d'Europa", amb imatges colpidores de Blanca Rigau i amb un text escrit i narrat per mi mateix. Dic que les imatges són colpidores, però no únicament pel drama humà que mostren, sinó també per la lliçó de coratge que transmeten gràcies a la capacitat de fer el cor fort que tenim les persones fins i tot en les situacions de més trista adversitat. Feu vostre aquest document sense afany de lucre i difongueu-lo al vostre gust. Moltes gràcies.

Racó Català , 30/6/2016
 
Res de nou a ponent Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 15 juliol 2017
Res de nou a ponentEl resultat d'aquestes eleccions espanyoles m'ha recordat –deixant de banda l'argument–, el títol d'aquell exquisit al·legat pacifista d'Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, que el nazisme va incloure en la seva llista de llibres que calia cremar. La guerra política i antidemocràtica que l'Estat espanyol ha declarat a Catalunya, ha fet que aquesta tingui un front obert a ponent des del qual, dia rere dia, arriben atacs, insults, menyspreus, mentides, falsos amics i declaracions d'amor tan falses com l'ànima de Judes. És un front que, siguin quins siguin els pactes interns que s'esdevinguin d'ara endavant a l'altra banda, restarà obert, perquè Catalunya no aturarà el seu procés d'independència i perquè la incultura democràtica espanyola no acceptarà mai aquest dret. Fins i tot aquells que diuen que acceptarien un referèndum –dit així, en condicional–, amaguen moltes coses cabdals, moltíssimes, sobre aquesta qüestió.

Per tot plegat, i també per la senzilla raó que no són les eleccions del meu país, sempre m'he mirat les eleccions espanyoles amb molta apatia. El meu país es diu Catalunya, és una nació d'Europa i té el seu propi Parlament. El més antic, per cert. Seria diferent si en aquestes conteses el pes de Catalunya al Congrés espanyol pogués ser determinant per provocar-hi canvis substancials, tant de caràcter polític com de mentalitat. Però això no és possible perquè les regles d'aquest joc estan fetes de manera que Catalunya hi tingui sempre un paper merament testimonial. La necessiten per donar una certa versemblança al sistema democràtic espanyol, però els números són els que són. És a dir que, en el millor dels casos, no pot superar els 47 escons, dels 350 que té el Congrés. I com que per reformar la Constitució en calen 211, ja es veu que ni la suma dels 23 d'Euskadi i Navarra, ni la suma, encara més remota, dels 23 de Galícia permetria passar de 93. I en el supòsit que, posats a somniar truites, s'hi afegissin els 32 del País Valencià, els 8 de les Illes i els 15 de Canàries, la xifra no aniria més lluny dels 148. I si, ja en plena al·lucinació, els 60 d'Andalusia ens fessin costat, tampoc no aniríem més lluny del 208.

Amb tot, bo i acceptant que un caprici de l'atzar pogués afavorir la reforma de la Constitució, el resultat que n'obtindríem seria si fa no fa el mateix que ja tenim. Només cal escoltar el Partit Socialista per veure què entén per "estimar Catalunya" i per respectar els seus drets nacionals. La reforma, és clar, tindria un caràcter merament simbòlic perfectament reinterpretable –com es va reinterpretar que Andalusia havia de ser una 'nacionalitat'– a fi de donar al nostre país el rang d'això que ells, paternalistament, en diuen “l'especificitat catalana”. No cal dir que, atès que tothom en aquest vida és una especificitat, també hi entrarien la resta d'especificitats espanyoles. Això sí, ni nació, ni concert econòmic, ni dret a decidir. I per descomptat, entre moltíssimes altres coses, ni seleccions nacionals, ni reconeixement dels Països Catalans, ni doblatge i etiquetatge en català, ni oficialitat d'aquesta llengua a l'Estat per donar-li rang de llengua de ple dret a la Unió Europea, ni obligació dels jutges de saber-la, ni res que sigui propi d'una nació.

Tenint en compte això, la visió catalanocèntrica del resultat d'aquestes eleccions espanyoles només podia ser la mateixa que la d'aquell espectador que, amb l'avorriment marcat a la cara, seu davant del televisor per Setmana Santa disposat a veure per enèsima vegada Ben-Hur, Quo Vadis? o La túnica sagrada. És un panorama ben trist, certament. Però Convergència i Esquerra van decidir ser-hi per tal que la veu de Catalunya que s'escolti al Congrés no sigui només la dels representants catalans del nacionalisme espanyol encabits en els partits sucursalistes i hispanocèntrics, i, com hem vist, han estat molts milers els independentistes que, amb bon criteri, els han donat suport. D'altres, com indica la baixíssima participació, s'han quedat a casa, cosa que demostra el creixement inexorable de la indiferència amb què Catalunya es mira tot allò que Espanya fa o deixa de fer.

Observant la distribució d'escons que han deixat aquestes eleccions, remarquem-ne quatre coses: en primer lloc, i contràriament a les prediccions –desitjos, més aviat– que feien PSOE, PP i Ciudadanos, l'independentisme es manté impertèrrit alhora que el nacionalisme espanyol s'enfonsa a Catalunya. La segona remarca és que Podemos toca sostre a l'Estat espanyol amb uns pobríssims resultats, tenint en compte que sense Catalunya i el País Basc la seva representativitat seria ben petita, cosa, per cert, que diu ben poc de la societat espanyola. Aclarim-ho en una tercera remarca: ni la profunda corrupció del PP, ni les antidemocràtiques maniobres de les clavegueres de l'Estat per criminalitzar els partits i els líders independentistes, amb tota mena de falsedats, són suficients per aconseguir el més mínim canvi en el marc polític d'aquell país. Passaran cent anys i continuaran aturats en la mateixa llamborda. Per a Catalunya, doncs, quedar-se dins l'Estat espanyol seria un suïcidi. Diguem finalment, com a quarta i darrera remarca, que aquestes eleccions han demostrat la immensa buidor de les consignes d'En Comú Podem, en el sentit que un referèndum pactat amb Espanya era possible. Doncs no, no ho és. Ara hauran de decidir si volen sumar-se al veritable canvi, a la veritable revolució, que és la llibertat de Catalunya, o seguir votant eleccions espanyoles i comptant quatre escons a munt, quatre escons avall, durant els propers cent anys.

Catalunya, mentrestant, ha de seguir el seu camí. Cap espectacle electoral espanyol, inclòs l'allau de declaracions i contradeclaracions que ja ha començat, no ens ha de distreure de l'objectiu. Ells no tenen cap més projecte que donar una capa de pintura al seu país per tal que tot continuï exactament igual i que aquesta religió que es van inventar anomenada ‘Espanya' no se'n vagi en orris. Nosaltres, en canvi, tenim una tasca meravellosa per davant, que és la construcció d'un Estat des de baix, des de la transversalitat, des de l'equitat, sense ridícules ínfules imperials i lliure per sempre més de les arrels totalitàries de l'Estat espanyol. És un tasca apassionant d'autogovern que necessita tota la nostra energia, una energia que no poden permetre que es malmeti o que es dispersi caient en el parany de les disquisicions reformistes dels qui ens volen eternament sotmesos. Un poble que no s'autogoverna és un poble sense nom.

El Món , 27/6/2016
 
Petit recull de sentències espanyolistes frustrades Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 juliol 2017
Petit recull de sentències espanyolistes frustradesSi haguéssim de fer un recull de totes les vegades que els partits nacionalistes espanyols han dit que el procés català era mort, ja faria força temps que l'hauríem enterrat. Ho van dir arran de la consulta que es va celebrar el 9 de novembre de 2014, i van ser espectacularment derrotats amb un 81% de vots favorables a la independència. Ho van repetir arran de les eleccions catalanes del 27 de setembre de 2015, i van tornar a ser espectacularment derrotats, en obtenir l'independentisme la majoria absoluta amb 72 escons. I ara, arran de les eleccions espanyoles del 26 de juny, les del seu país, ho han repetit de bell nou. Fem-ne aquesta petita memòria:

  • 30/12/2014, Enric Millo (PP): "El Procés està en via morta."
  • 28/1/2015, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està tocat de mort."
  • 28/2/2015, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està en via morta."
  • 8/3/2015, Jordi Cañas (Ciudadanos): "El procés independentista ha mort."
  • 8/12/2015, Albert Rivera (Ciudadanos): "Direm adéu al Procés."
  • 17/12/2015, Juan Carlos Girauta (Ciudadanos): "Si guanyem a Catalunya el Procés queda mort."
  • 17/1/2016, Miquel Iceta (PSC-PSOE): "El Procés és inviable."
  • 8/6/2016, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està tocat i enfonsat."
  • 8/6/2016, Inés Arrimadas (Ciudadanos): "Crònica d'una mort anunciada."
  • 9/6/2016, Xavier García Albiol (PP): "El Procés ha mort."
  • 17/6/2016, Juan Carlos Girauta (Ciudadanos): "El Procés sobiranista és mort."

Són ben curioses les contradiccions en què incorren una vegada i una altra tots aquests personatges que, dissortadament per a ells, no s'han aturat mai a pensar en el galdós paper que els reserva la història com a col·laboradors del sotmetiment del seu poble a un Estat que se li declara superior. Primer donen per mort el Procés, tot seguit diuen que "està tocat de mort", després tornen a dir que és mort. Més tard s'ho repensen i diuen que "diran adéu al Procés". A continuació diuen que el Procés morirà si guanyen ells. Però perden i en surten escaldats. Més endavant diuen que és "inviable". Inviable? Que no havíem quedat que era mort? I un temps després tornen a insistir que el Procés és mort, mort, mort... Mort i enterrat, mort i enterrat, mort i enterrat...

Són contradiccions ridícules, no hi ha dubte, però perfectament lògiques, perquè estan motivades per un desig que es veu reiteradament frustrat i que empeny aquesta gent tan ufana i tan superba a creure que, a força de donar per fet el desig, aquest esdevindrà realitat. Fan com l'infant atemorit que es diu a si mateix "no tinc por", "no tinc por", "no tinc por", amb l'esperança que com més ho digui més foragitarà la por. Però la por no se'n va, i la conseqüència d'això és una dificultat afegida: ara, a més de la por, cal sumar-hi la frustració. Em temo, tanmateix, que mancats d'altres recursos intel·lectuals, polítics i jurídics, els nacionalistes espanyols estan condemnats a conviure amb la seva por i amb la seva frustració, perquè el procés d'independència de Catalunya continuarà endavant inexorablement fins a la consecució d'un Estat. Aleshores, per bé que massa tard, entendran aquestes sàvies paraules de Francesc Pujols: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors."

Nació Digital , 25/6/2016
 
Perill a la rambla de Jaume Sàbat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 juliol 2017
Perill a la rambla de Jaume SàbatJa fa una bona colla d'anys que existeix la rambla de Jaume Sàbat, a Sant Cugat. Exactament vint-i-un. Es va inaugurar l'11 de març de 1995 en homenatge al mestre pastisser Jaume Sàbat, que havia mort dos anys abans després de tota una vida al capdavant d'un establiment que avui, conduït pels seus fills, continua essent una de les icones comercials de la ciutat. Són moltíssims els santcugatencs que, tot i resultar-los difícil dir el nom d'alguns carrers del centre urbà, saben perfectament on és la pastisseria Sàbat. Especialment, és clar, l'establiment del carrer de Santiago Rusiñol. Però retornant a la rambla de Jaume Sàbat, cal dir que hi ha un problema que caldria solucionar.

Situada entre la rambla del Celler i el carrer Dos de Maig, la rambla de Jaume Sàbat és una drecera utilitzada per infinitat de motoristes. Els més assidus són els repartidors de pizza provinents d'un establiment proper, però n'hi ha molts d'altres. N'hi ha prou d'asseure's una estona en un banc o en una de les terrasses que hi ha, per comptabilitzar el pas sistemàtic d'un gran nombre de motos. No hi hauria res a dir si aquesta rambla fos un carrer obert al trànsit rodat, però no ho és. És un carrer de vianants al qual només tenen permès accedir-hi els veïns que tanquen el cotxe en algun dels garatges que hi ha.

Ignoro si fins ara s'hi ha produït algun accident, em sembla que no, però el perill hi és, perquè és una zona tranquil·la on la gent que hi passa, especialment la gent gran i els infants, ho fa despreocupadament, és a dir, convençuda que aquella és una zona segura i sense perill. Però el perill hi és, perquè les motos hi circulen a gran velocitat i un dia hi haurà un accident arran del qual ens preguntarem com és que aquesta circulació era permesa i correrem a prendre mesures perquè no torni a passar. Sortosament, com dic, no ha passat res. Però una moto pot fer molt de mal i em sembla que caldria actuar. No és qüestió de posar el focus només en els repartidors de pizza, que com tots sabem sempre tenen pressa, sinó també en els altres motoristes incívics que fan el mateix. Amb relació als primers, n'hi hauria prou de cridar l'atenció a l'establiment, però pel que fa als segons caldrà que l'Ajuntament prengui una mesura més dràstica. Amb civisme tot seria més fàcil, tanmateix hi ha motoristes per als quals un carrer de vianants és una via lliure de cotxes i semàfors a través de la qual s'hi pot fer més via.

Tot Sant Cugat , 23/6/2016
 
Podemos, l'esquer del sistema Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 07 juliol 2017
Podemos, l'esquer del sistemaÉs natural que hi hagi persones que, carregades de bona fe i amb veritables ganes de regeneració democràtica, davant del desolador panorama electoral espanyol, amb partits tan anacrònics i immobilistes com el Partit Popular, el Partit Socialista i Ciudadanos, pensin que votar Podemos és l'única alternativa que tenen. Quan tot el que coneixes t'obliga a posar-te una pinça al nas, és humanament comprensible que siguis procliu a deixar-te engalipar per algú que et promet la lluna en un cove.

Però què té de nou, Podemos, més enllà de prometre la lluna en un cove? Epidèrmicament moltes coses. Les seves maneres són diferents de la resta de partits, perquè també ho és la seva gènesi. Podemos és un producte televisiu, comandat per un telepredicador, que té molta cura dels gestos que calen per aconseguir una imatge que faci parlar o per transmetre la idea que entre el seu partit i la resta hi ha un abisme. Però és un miratge, perquè es tracta del mateix xarop de sempre en una flascó diferent: un nou model d'ampolla, un vidre més suggerent, un tap més elaborat i de disseny, una etiqueta de colors més vius... i uns bons cops d'efecte televisius. A partir d'aquí, ja només cal que hi hagi gent, com més millor, que pensi que aquella és justament la fórmula que estava cercant i que voti.

En realitat, la fórmula Podemos és l'instrument contemporani de l'Estat espanyol per neutralitzar, per la via de l'engany, allò que en un altre context neutralitzaria per la via militar: l'independentisme català. No és que el sistema espanyol combregui amb el discurs de Podemos –sense el conflicte amb Catalunya, Pablo Iglesias continuaria amenitzant els debats de televisions com Intereconomía i La Sexta–, però el necessiten, perquè ja s'ha vist que PP, PSOE i Ciudadanos no sols no frenen l'independentisme català, sinó que el fan créixer encara més. Podemos, doncs, és la solució, l'única solució. Podemos, al capdavall, no és antisistema. Malda per semblar-ho, cert, perquè necessita una imatge pròpia davant del trident, però no és res més que una versió actualitzada del PSOE, en la mateixa mesura que Ciudadanos no és res més que una versió actualitzada del PP.

En aquest sentit, el tema del referèndum de Catalunya dóna un matís diferencial a Podemos. Un matís força barat, ja que prometre un referèndum no té cap cost. D'una banda, perquè a Espanya mai ningú no el reclamarà; i de l'altra, perquè el discurs és prou murri per fer que un bon grapat de catalans de bona fe se'l creguin sense que, arribat el moment, li puguin retreure res. "Si nosaltres governem, el referèndum es farà", prometia el seu cap de llista català, Xavier Domènech. Magnífic. I si no governen? Doncs se'n rentaran les mans, naturalment. I si governen, però sense majoria absoluta, tampoc no hauran de complir perquè no sumaran. ¿I si calgués reformar la Constitució primer? Millor encara, perquè calen 211 diputats i això ho fa inviable. Però què passaria si, ni que fos per casualitat, Podemos arrasés i els diputats li sortissin per les orelles? Doncs que l'operació es podria endarrerir tant com calgués gràcies a puntuals i oportuníssims entrebancs polítics o jurídics. Amb tot, si finalment una miraculosa conjunció astral permetés fer aital referèndum, seria vinculant? Votarien, com és lògic, els catalans, o votarien també els espanyols? I quina seria la pregunta? Seria una pregunta concreta, clara i inequívoca –"Vols que Catalunya sigui un Estat independent? Sí o No?"– o s'hi afegirien altres elements per poder manipular el vot i els resultats?

Com hem dit, Podemos no és res més que una versió rejovenida del PSOE, una mena de Zapatero.2. Zapatero va dir: "Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"; i Iglesias diu: "Respetaré los derechos nacionales de Catalunya". No es pot demanar un grau de sintonia més alt. Zapatero, recordem-ho, era "el hombre que entiende a Catalunya", i Iglesias és "el hombre que respeta a Catalunya". Fins i tot el to paternalista de tots dos, en referir-se als catalans, en la línia d'aquella cantarella estúpida que adopten alguns adults quan s'adrecen a una persona molt vella, com si fos un nadó, és el mateix.

Però Podemos diu moltes més coses, i com més en diu més es retrata com el partit nacionalista espanyol que és. Xavier Domènech ho deixava ben clar en confessar que la proposta de referèndum que ells fan no és "electoral, sinó estratègica" per definir un nou model de país. I de quin país parla, en aquestes eleccions espanyoles? D'Espanya, és clar. Espanya és el país del senyor Domènech, i és per això que és cap de llista d'unes sigles sucursalistes que tenen el seu centre neuràlgic a Madrid, la capital d'Espanya. La dreta i l'esquerra espanyoles poden divergir en certs aspectes socials, però mai en el seu nacionalisme espanyol. Si com a mínim ho reconeguessin ja seria un pas, però no. Els seus principis, tanmateix, parlen per ells: El seu país? Espanya. La seva obsessió? La unitat d'Espanya. El seu projecte per a Catalunya? Més Espanya. D'aquí no els treus. Ho deien segles enrere, quan anaven a cavall, i ho diuen ara, que van motoritzats. Per això van acceptar que en el debat electoral a quatre, emès per diverses televisions –debat tristament masclista, sigui dit de passada–, se silenciés la veu de Catalunya, excloent-ne els seus representants no sucursalistes. Un punt, aquest, que concorda amb les mentides que han arribat a dir relatives al Corredor Mediterrani per maquillar la seva dèria d'establir en paral·lel un corredor aragonès que la Unió Europea ja va rebutjar per improductiu i forassenyat. Els mou, per descomptat, el mateix anhel que al PP i al PSOE amb l'AVE: vertebrar Espanya. Si poguessin crearien la Xarxa Radial de Corredors d'Espanya.

Podemos és la pell de xai amb què el nacionalisme espanyol pensa entabanar un bon nombre de catalans en aquestes eleccions. De fet, independentment del resultat i obviant que els catalans diferenciem molt bé les eleccions espanyoles de les eleccions del nostre país, en farà una lectura propagandística contra l'independentisme. Per això el sistema els ha promogut, els ha ajudat a créixer i ara els vol rendibilitzar. Podemos és el partit antisistema que Espanya necessita per perpetuar el sistema.

El Món , 20/6/2016
 
Un senyor de Dublín i un senyor de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 juliol 2017
Un senyor de Dublín i un senyor de Sant CugatL'escriptor i traductor Josep M. Jaumà, fill de Reus però resident a Sant Cugat des de fa quaranta-vuit anys, ha rebut en poc temps diversos premis pel seu treball en la traducció del llibre Irlanda indòmita, que recull 150 poemes de William Butler Yeats. Ha rebut per la mateixa obra el Premi Crítica Serra d'Or, el Premi Rafael Jaume de traducció poètica, que concedeix l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana de les Illes, i la Menció Especial de Traducció dels Premis Ciutat de Barcelona. És un reconeixement del tot merescut, perquè Jaumà ha fet un treball esplèndid, exquisit, diria jo.

El llibre, que és la primera antologia de l'obra de Yeats traduïda al català, abasta des del 1889, quan Yeats tenia vint-i-quatre anys, fins als darrers poemes de la seva vida, escrits el 1939 poc abans de la seva mort. El nombre de 150 poemes no és casual, ja que s'ha volgut que fos així per celebrar el cent-cinquantè aniversari del seu naixement a Dublín, la capital de la República d'Irlanda. Yeats, com sabem, va ser un home fortament implicat en el dret a la independència del seu país, i en els seus textos hi trobem moltíssimes al·lusions als grans líders del moviment d'alliberament de l'illa, com ara Edward Fitzgerald, Robert Emmet, Thomas Davis, John O'Leary, Charles Stewart Parnell... o els màrtirs Kevin O'Higgins i Roger Casement. Com diu Josep M. Jaumà, la seva era "una poesia d'expressió personal per ajudar a sentir i a reflexionar a tot un poble. There is no fine literatura without nationality: la Irlanda somniada, el país que havia conservat la dimensió espiritual de la vida, havia d'estar a l'extrem oposat de l'Anglaterra puritana, materialista i colonialista."

Crec que no seria bo parlar de l'obra de Yeats sense fer-ne un tast, per petit que sigui. Heus aquí dos petits bocins que m'agraden molt i que queden al marge del vessant polític. Un és "L'amant suplica a l'amiga a favor dels vells amics":
Malgrat que brillen els teus dies,
i que hi ha veus entre la gent
i nous amics que t'elogien,
no siguis orgullosa i cruel;
pensa en els amics d'abans:
s'alçarà el flux amarg del temps,
la teva beutat perirà i es perdrà
per als ulls de tothom, menys per a aquests.
I l'altre, "Gratitud als mestres desconeguts":
Allò que es proposaven,
ho feien:
tot penja com gota de rosada
d'un bri d'herba.
Tots els poemes, naturalment, figuren en el llibre en la seva versió original, cosa que permet valorar la re-creació, per part d'en Jaumà, del que ha estat creat, remarcant-ne l'essència i completant allò que ja és en si mateix complet, en la línia del que reclamava Goethe, "evitant la rigidesa d'una armadura: aquest és el propòsit de l'acció viva i eterna" d'una bona traducció. Moltes gràcies per aquest regal als catalans, Josep M. Jaumà.

Cugat.cat , 17/6/2016
 
Sense transversalitat no hi ha Procés Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 juliol 2017
Sense transversalitat no hi ha ProcésLa llibertat és un dret humà bàsic, un dret humà individual i col·lectiu. Tota persona o col·lectivitat nacional amb consciència de ser-ne tenen dret a decidir sobre la seva pròpia vida i a defensar-se en cas que un tercer, en nom d'una pretesa superioritat moral, política o militar, vulgui imposar-los la seva voluntat. Hi ha persones que, per tal de deslliurar-se de responsabilitats, necessiten creure que tot està escrit i que el seu destí està predeterminat. Això, sens dubte, faria el món més submís, més conformat i molt menys conflictiu, perquè el pobre assumiria que el seu destí en aquesta vida és gestionar la misèria i els pobles sotmesos pensarien que és molt lleig això de rebel·lar-se contra els estats opressors. Sense lliure albir, certament, el món seria per als poderosos una bassa d'oli.

Però el lliure albir existeix i hi ha gent que lluita per sortir de la misèria, gent que lluita contra el racisme i l'explotació, contra l'opressió i l'espoliació de nacions emmordassades a les quals se'ls impedeix fins i tot que puguin decidir si volen romandre captives o recuperar la dignitat. I se'ls ho impedeix perquè ni tan sols se les considera nacions, ni tan sols se les considera pobles, ni tan sols se les considera identitats adultes amb capacitat de decisió. No cal dir que aquesta és una lluita difícil, perquè sempre és desigual, però té la força que dóna una causa noble com l'anhel de supervivència. I la lluita per la supervivència sempre és més forta que l'exhibició de prepotència. La prepotència és només el recurs del qui té una debilitat per amagar. L'Estat espanyol n'és un bon exemple. L'Estat espanyol és immensament més vulnerable del que creuen molts catalans, per això fa una exhibició de prepotència tots els dies de la setmana. Necessita que aquests catalans continuïn creient que és un Estat poderós i invulnerable contra el qual sempre s'estavellaran. I, ves per on, així serà mentre aquest missatge no sigui foragitat del marc mental dels catalans que volen i dolen. És a dir, així serà mentre aquests catalans creguin més en la força de l'Estat que en la pròpia.

La desconfiança en les pròpies forces és el principal enemic de tot grup humà, especialment si treballa per la recuperació de la seva llibertat, ja que en lloc de canalitzar l'energia en aquesta direcció la malmet girant-la contra si mateix i cau en picabaralles internes que l'allunyen de l'objectiu. Una altra cosa és, és clar, que aquest objectiu no sigui prioritari. És a dir que no passi de ser un eslògan darrere el qual només hi hagi la intenció de gestionar les engrunes del dia a dia en el camp de presoners. En aquest cas, les picabaralles tenen molt de sentit, perquè són les pròpies dels interns que ja han decidit que no fugiran mai. Si un dia, per una conjunció astral, ve algú de fora i els obre la porta potser sí que sortiran, altrament no ho faran perquè tenen molta feina, moltíssima feina, discutint sobre la intensitat del vermell de les camises que s'han de posar.

La força del moviment independentista català, a diferència d'altres processos similars, rau en la seva transversalitat. La imatge d'unitat entre els diferents segments socials encarnats per Convergència, Esquerra i la CUP té una potència tan gegantina, tan extraordinària, que no és estrany que el món se n'hagi admirat. Només des d'aquesta transversalitat es poden organitzar manifestacions absolutament cíviques de dos milions de persones, només des d'aquest braç a braç entre catalans diversos però units pel noble anhel de la llibertat, es pot convertir l'anhel en realitat. Em sembla que la nostra tendència innata a l'autoflagel·lació, tan pròpia dels captius seculars, no permet adonar-nos del que hem aconseguit. Hem fet el que no ha fet ningú a Europa, que és treure dos milions de persones al carrer sense cap mena de crispació en defensa de la independència d'un poble, i ni tan sols ho valorem. Diem que sí que ho valorem, és cert, però els fets ens desmenteixen. Només cal veure el menyspreu amb què tractem aquest capital humà, aquesta transversalitat tan sanament envejada per Escòcia o Euskal Herria, i tan odiada per l'Estat espanyol. Només que paréssim atenció en el desplegament d'efectius que ha fet l'Estat per dinamitar aquesta transversalitat –incloent-hi infiltracions disfressades d'estelada– ja n'hi hauria prou per prendre consciència del que significa i protegir-la com el patrimoni més preuat. La transversalitat és el vaixell almirall del Procés, i torpedinar-lo i enfonsar-lo és la tasca més important que l'Estat espanyol s'ha encomanat a si mateix. Per això l'hem de preservar.

La famosa foto de l'abraçada entre el president Mas i David Fernàndez no sols va fer la volta al món pel missatge d'unitat que transmetia, també va encendre les alarmes de l'Estat espanyol, perquè, si aquella unitat es mantenia, Catalunya era imparable. Absolutament imparable. Que forces tan ideològicament divergents en el ventall parlamentari, aparquessin les seves diferències, fossin capaces d'empassar-se un munt de gripaus i fessin pinya per aconseguir la llibertat era un fet d'una magnitud política descomunal. No serà, per tant, l'Estat ni el búnquer nacionalista espanyol format per Ciudadanos, Partit Socialista i Partit Popular, qui aturarà el Procés. No tenen arguments polítics, ni jurídics, ni econòmics, ni intel·lectuals, ni militars per fer-ho. El Procés només el poden aturar els mateixos catalans. Per això és normal que hi hagi tanta gent que ara se senti traïda en veure una imatge tan diametralment oposada a la de l'abraçada del president Mas i David Fernàndez. És a dir, l'abraçada en vots al Parlament de Catalunya entre la ultradreta nacionalista espanyola i la CUP. No sé si aquesta foto voltarà molt o poc, pel món, però els qui la vegin i no coneguin el poble català tindran dificultats per entendre que un presoner que diu que vol fugir faci costat als segrestadors en contra dels seus companys de fuga. I encara ho entendran menys en veure el somriure de satisfacció dels segrestadors.

El Món , 13/6/2016
 
Nacionalisme espanyol i independentisme català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 març 2017
Nacionalisme espanyol i independentisme catalàAra fa unes setmanes, a través d'una columna a Cugat.cat, el senyor Santiago Guillén, membre del Partit Socialista, expressava la seva opinió sobre nacionalisme i independentisme a propòsit del procés català, cosa que és absolutament normal i sobre la qual no hi ha res a dir. Una altra cosa és que hom hi estigui d'acord. Jo no estic d'acord, per exemple, en què els últims tres anys de la política catalana siguin un 'caos'. Un caos? Per què? Perquè hi ha una majoria independentista al Parlament? Perquè Catalunya ha dit prou a les agressions que rep per part de l'Estat espanyol en tots els ordres de la vida: econòmic, social, cultural, lingüístic, esportiu...? Que potser és un caos, que una nació vulgui ser lliure? Que potser és un caos, que una col·lectivitat vulgui decidir el seu futur polític a les urnes? Des d'un prisma hispanocèntric sembla que sí.

A mi, ves per on, el que em sembla caòtic és que un Estat com l'espanyol, que criminalitza la llibertat dels pobles, la llibertat d'expressió i la celebració de referèndums, gosi dir-se democràtic. I també em sembla caòtic que aquest mateix Estat, a més de burlar-se del Parlament de Catalunya, gosi emmordassar el poble català i perseguir els seus dirigents per haver posat les urnes al servei de la gent. Em sembla caòtic, antidemocràtic i dictatorial.

El senyor Guillén, però, parla també de nacionalisme i diu: "És un procés que engega cap el 1900, tot coincidint amb la dissolució dels grups religiosos més conservadors; eren grups que havien tingut la religió com un refugi, una identitat. Els comportaments nacionalistes a Europa tindrien, doncs, un perfil molt semblant al religiós conservador. Les dues guerres europees del segle XX tenen molt de les guerres de religió històriques. D'altra banda, el moviment independentista a la nostra societat es posa en marxa amb la crisi econòmica i financera. Les persones afectades són de classe mitjana, plenament embarcades en el mite neoliberal, individualista. S'havien hipotecat, confiaven en el sistema com empresaris petits o mitjans, com emprenedors i autònoms. Rebutjaven la sanitat o l'educació públiques. Volien ser rics o ja creien que ho eren."

Conec aquest discurs. És el discurs del nacionalisme espanyol d'esquerres segons el qual el creixement de l'independentisme a Catalunya no es deu a cap procés de maduresa, de sentit comú i de presa de consciència del poble català, sinó al fet que la part més gruixuda d'aquest poble seria una gent profundament egoista, individualista, sense consciència universal, que rebutja la sanitat i l'educació públiques i que 'volia ser rica o que ja ho era', i que ara, sentint-se desemparada arran de la crisi, cercaria refugi i una identitat en la independència. Res a veure, afegeix el senyor Guillén, amb els indignats del 15-M. Fantàstic, oi? Visca els judicis d'intencions! No hi ha res com satanitzar l'adversari per no haver d'afrontar una veritat inqüestionable, que és que Catalunya és una nació ancestral d'Europa i que Espanya no és ningú, absolutament ningú, per impedir la seva llibertat.

Coincideixo que hi ha un factor religiós en el nacionalisme, però no pas en el nacionalisme català, sinó en l'espanyol, tant de dretes com d'esquerres. Espanya no és una nació, és una religió. I el dogma més sagrat d'aquesta religió és la 'unidad de España'. Qui no s'hi sotmet, només pot ser un heretge, un foll, un egoista, un insolidari i, en definitiva, un enemic de la Veritat Absoluta. És la Veritat Absoluta de la qual són guardians el Partit Popular i el Partit Socialista. No hi ha res en aquest món que els uneixi més que això. Fins i tot el 15-M hi coincidia.

En el món hi ha dos nacionalismes: el nacionalisme expansiu i el nacionalisme defensiu. El primer és de dominació, el segon de supervivència. Aquest últim és el que tenen obligació d'exercir els pobles com Catalunya, que no volen desaparèixer sota el pes d'una nació que se'ls declara superior. Té gràcia que sigui precisament algú del Partit Socialista qui gosi titllar el gros de l'independentisme català com a gent rica, tenint en compte que es tracta d'un partit conegut popularment com 'l'esquerra pija', amb tantíssimes i nominals afinitats amb el Foro Babel, aquell artefacte nacionalista espanyol creat per paladins de l'autoodi català.

Jo, senyor Guillén, no vendré mai la meva llibertat a canvi de riqueses. No ho he fet fins ara i no ho faré mai. I com jo, milers i milers de catalans. No cerquem refugi en cap identitat perquè ja la tenim: som catalans de la mateixa manera que altres són italians, espanyols o alemanys. I és precisament perquè no som inferiors a ells, que volem tenir els mateixos drets que tenen els seus estats. Ni un dret més, ni un dret menys. És ben senzill. No volem la independència per ser rics, volem la independència per ser lliures.

Cugat.cat , 10/6/2016
 
La desaparició del Celler Santa Maria Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 març 2017
La desaparició del Celler Santa MariaLa desaparició del Celler Santa Maria, al carrer de Santa Maria de Sant Cugat, és una notícia trista. Ja sé que la memòria és feble i que ben aviat, en veure una altra mena d'establiment al mateix lloc, amb uns altres productes, molta gent es preguntarà: "Això és nou, oi? Què hi havia abans, aquí?" Aquesta inèrcia sembla inevitable, però sap greu. Sap greu, perquè estem parlant d'un establiment que va obrir les seves portes l'any 1949 i que, a banda de ser vist amb molt d'afecte per la gent, era un dels comerços icònics del centre de la ciutat. Era aquella mena d'establiment que tot santcugatenc, encara que no en sigui client, coneix. Això, malauradament, s'ha acabat.

La part bona d'aquesta desaparició és que no ha estat pas deguda a una fallida del negoci ni res per l'estil, sinó a un replantejament professional dels seus propietaris, en Josep i la Teresa, que han decidit iniciar una nova etapa en un tombant molt específic de la seva vida: "Tinc cinquanta-tres anys, i si no agafo ara aquest tren, ja no l'agafaré mai", diu en Josep. I té raó. Pensar les coses dues vegades abans de fer-les és molt recomanable, però pensar-les quatre, cinc o sis vegades acaba essent molt improductiu, a banda, tot sovint, de ser una excusa per a no fer-les.

En Josep i la Teresa ja fa molt de temps que es dediquen a la producció del vi Maius, elaborat al Priorat, concretament al Barranc de la Bruixa, a Morera de Montsant, pel qual han rebut grans elogis d'especialistes internacionals i fins i tot, l'any 2014, van ser guardonats a Hong Kong en un concurs de tast de vins a cegues. El vi Maius s'ha convertit en la seva passió i volen obrir mercat a l'Àsia i a Oceania, cosa que requereix una concentració d'esforços tan gran que resulta poc compatible amb l'establiment del carrer de Santa Maria.

Jo els felicito per l'amabilitat amb què sempre han tractat els seus clients i per l'aventura que estan a punt d'iniciar. M'agrada la gent audaç, la gent que compagina el romanticisme amb l'assertivitat, i que no està disposada a arribar a la vellesa lamentant el munt de coses que volia haver fet i que ja no farà. Perdem un establiment estimat que tenia seixanta-set anys d'història i que amb la seva desaparició despersonalitza una mica més el centre de Sant Cugat, farcit de franquícies i de noms anglesos pretesament moderns, però en Josep i la Teresa tenen dret a escoltar la veu del seu cor i jo els desitjo molta sort.

Tot Sant Cugat , 3/6/2016
 
La Vergonya de Tortosa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 14 març 2017
La Vergonya de TortosaLa consulta organitzada per l'Ajuntament de Tortosa –en la qual només van participar-hi unes 8.000 persones de les 28.000 amb dret a vot– ha donat com a resultat el manteniment del monument feixista de la ciutat, que és el que volien la Falange, determinades entitats nostàlgiques de l'antic Règim, i també, com és prou sabut, l'alcalde Ferran Bel, que fins i tot va aprofitar la seva presència a TV3, trenta-sis hores abans, per fer-ne campanya amb el suport d'un altre convidat que en negava el caràcter franquista, apel·lava a les seves qualitats estètiques i qualificava de "simpàtica", l'àguila que hi van posar.

La consulta, però, va ser una farsa. Una farsa per un munt de raons. Set, si més no: una, perquè la semàntica de la butlleta era descaradament manipuladora; dues, perquè mentia de manera flagrant –no és un "monument de la batalla de l'Ebre", sinó, com va dir el governador civil de l'època a Franco: "Este es, señor, el monumento que hemos levantado con un propósito de homenaje a Vos, a vuestro ejército, a vuestra obra, a sus raíces y a su proyección actual y futura"–; tres, perquè incompleix la Llei de la Memòria Històrica; quatre, perquè contravé la resolució del Parlament de Catalunya, que aquest 2016 va instar l'Ajuntament de Tortosa a "retirar-lo immediatament"; cinc, perquè fa befa dels requeriments que el Síndic de Greuges, la Comissió de la Dignitat i diverses entitats locals, entre les quals el Casal Panxampla, han fet a l'Ajuntament en aquest sentit; sis, perquè, com diu Òmnium Cultural, s'ha intentat "emmascarar amb bonisme democràtic el que és una banalització del franquisme"; i set, perquè, en definitiva, escup sobre la memòria d'unes persones que van donar la vida en defensa de les llibertats arrasades pels assassins que el van inaugurar.

Dos altres elements que l'alcalde Ferran Bel va introduir els dies previs a la consulta per afavorir l'opció de mantenir el monument van ser el de les seves dimensions i el de la propietat. Amb relació al primer element, va dir que encara que guanyés l'opció de retirar-lo seria de difícil materialització perquè "té unes dimensions que si es trasllada a un altre lloc encara tindrà més impacte." Déu n'hi do! I pel que fa a la propietat, sempre fent campanya a favor que el monument no es toqui, va dir que "no és propietat de l'Ajuntament de Tortosa", ja que "és al mig del riu, que és de titularitat estatal", de manera que una victòria de l'opció de retirar-lo serviria de poc atès que primer caldria demanar permís a "pràcticament tots els nivells de l'Administració". En altres paraules, segons Bel, l'Ajuntament no pot tocar el monument. Arribats aquí, la pregunta és: si l'Ajuntament no té potestat sobre el monument, per què va organitzar una consulta el resultat de la qual, fos quin fos, no podria complir? Hi ha res més submís que organitzar una consulta per preguntar si es pot demanar permís? Les consultes, senyor Bel, són per decidir, no pas per emprenyar la gata fent instàncies per triplicat.

Curiosa i entusiasta sintonia, per cert, entre Ferran Bel i el portaveu del Partit Popular, Francisco Javier Dalmau, en aquesta matèria, fins i tot en les declaracions posteriors a la consulta. Tots dos han demanat "respecte als tortosins". Talment com si els tortosins estiguessin exempts de les decisions del Parlament de Catalunya, que ja hem dit que va instar el consistori a retirar el monument. El manteniment de la simbologia feixista, sigui a la població que sigui, degrada tot el país. I és vergonyós que un país que vol esdevenir un nou Estat d'Europa radicalment democràtic tingui la immensa barra de banalitzar les 'glòries' d'un règim genocida pel diabòlic procediment de 'reinterpretar-les'. Realment fa fàstic, només de sentir-ho. Cal ser cínic, molt cínic, per adduir que un monument erigit a la glòria d'un genocida, el monument més gran de Catalunya, pot ser 'reinterpretat'. Hi ha gent molt afeccionada a 'reinterpretar' el feixisme a casa nostra. Si van 'reinterpretar' Juan Antonio Samaranch, homenatjant-lo post mortem al Palau de la Generalitat, o Carles Sentís, nomenant-lo president del Col·legi de Periodistes, què no faran amb una pila de formigó i dues punxes de ferro. No sé si en aquests moments falten traductors i intèrprets a Catalunya, però no hi ha dubte que anem sobrats de reinterpretadors. En tenim un bon excedent. Hi ha reinterpretadors que fins i tot es reinterpreten a si mateixos.

És ben curiosa, d'altra banda, aquesta fal·lera per demanar "respecte als tortosins" per part dels qui no respecten els catalans. O és que el Parlament de Catalunya, no representa tots els catalans? Ves per on, els qui s'han rigut del Parlament són els mateixos que ara mateix estarien demanant que se'l respectés si aquest hagués dictaminat al seu favor. Com hi ha món! I pensar que encara hi ha gent de bona fe que es pregunta com és que Franco va morir de vell! Fa més de quaranta anys que és mort i encara hi ha alcaldes i regidors que es pregunten si cal retirar o mantenir els símbols que exalten el seu règim de terror i que organitzen consultes per abordar la qüestió com si es tractés d'instal·lar un semàfor o de pintar de blau o de vermell el vaixell turístic de l'Ebre.

Curiosa, també, la brillantíssima argumentació de diversos tortosins per mantenir el monument: "Sempre ha estat aquí", "Sempre l'hem vist aquí", "Sempre ha format part del riu, és un símbol de Tortosa". Caldria que aquestes persones ens expliquessin quin significat atorguen a la paraula 'sempre'. Consideren, potser, que el monument va aparèixer com un bolet després del Big Bang? Quantes generacions inclou, des del seu punt de vista, el terme 'sempre'? O és que tal vegada Tortosa neix amb ells, i la Tortosa d'abans no compta? Quina consulta es va fer a la ciutadania per posar-lo al mig del riu, com si 'sempre' hagués estat allí? On és el resultat de la consulta popular del 1966? Diguem-ho clar i català: en els arxius de l'Ajuntament de Tortosa no hi ha cap resultat en aquest sentit, perquè el monument va ser imposat –remarquem-ho: imposat– per un règim sanguinari per tal de glorificar el seu cabdill i humiliar els vençuts. I, no obstant això, Ferran Bel i els regidors que, llevat del de la CUP, han avalat aquesta farsa no han tingut escrúpols a l'hora de rentar-se les mans carregant el mort a la ciutadania. Però ara són ells els qui s'han cobert de glòria. No volien passar a la història com els polítics que van retirar un monument feixista i ara resulta que hi passaran com els representants municipals que es van burlar del Parlament de Catalunya tot protegint el que en diuen "un símbol de Tortosa". Esperem que Convergència, en la seva refundació, s'adoni que alcaldes com Ferran Bel constitueixen un llast nefast per al partit.

Encara bo que als gloriosos consistorials de Tortosa no se'ls ha acudit el disbarat de 'reinterpretar" el monument penjant-hi una estelada. Ai, no, és clar! Això no se'ls podria acudir mai, perquè penjar-hi una estelada seria fer bandera d'una opció política. El monument, en canvi, no fa política; el monument és només una baluerna simpàtica que no fa bandera de res. Doncs bé, atès que el monument d'exaltació del feixisme més gran de Catalunya és un símbol de Tortosa, segons 5.755 tortosins, proposo que a partir d'ara tingui nom. Un nom que li escaigui i pel qual el coneguem la resta de catalans: "La Vergonya de Tortosa".

El Món , 6/6/2016
 
Ni el meu cos ni el meu espai són teus Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 març 2017
Ni el meu cos ni el meu espai són teusCrec que és molt positiva la campanya que ha iniciat el col·lectiu feminista Hora Bruixa, de cara a les festes majors que tenen lloc en aquesta època de l'any a la major part dels pobles i ciutats de Catalunya. Les militants i simpatitzants d'aquest col·lectiu, que unes setmanes enrere va celebrar la I Jornada Feminista a Sant Cugat, alerten que durant els dies de celebració, en espais de lleure, hi ha un grau molt elevat de sexisme i també de violència contra les dones. Ho expliquen així:

  • "Sovint justifiquem les agressions masclistes amb l'alcohol o simplement les obviem pel fet de no tractar-se de violència física. Però, encara que no siguin tan explícites, hi ha molts tipus de violència: des de violència psicològica o ambiental, com ara envair l'espai públic o l'espai personal, fins a la violència sexual, com ara insistir o forçar algú a tenir relacions sexuals."

  • "Riure bromes sexistes, tolerar actituds agressives, cosificar les dones... és col·laborar amb un sistema patriarcal que atorga privilegis als homes pel fet de ser homes i sotmet les dones pel fet de ser dones."

Hora Bruixa té raó; realment és així. Hi ha una violència banal contra les dones, una violència que passa desapercebuda de tan normal com sembla perquè respon a esquemes masclistes ancestrals, però que continua vigent i que es manifesta sota l'empara de l'alcohol i en àmbits de caràcter lúdic en què determinats comportaments semblen més "tolerables". Recordem, en aquest sentit, el miler de dones de Suïssa i Alemanya que la Nit de Cap d'Any, en el traspàs del 2015 al 2016, van interposar una denúncia per haver estat víctimes d'agressions sexuals o de robatoris. Encara està molt arrelada en el món la idea que la dona és un objecte de plaer, una peça de caça que l'home ha d'aconseguir per reafirmar la seva virilitat. Especialment davant d'altres homes. Això darrer és vital per mantenir el prestigi de mascle alfa entre els amics. És encara més vital que vantar-se de tenir-la molt grossa o molt llarga.

El cartell dissenyat per Hora Bruixa, que es fonamenta en un protocol contra les agressions en les festes majors, és en si mateix una magnífica eina d'autodefensa. Destaca en lletres ben grans el lema "NO és NO!", en clara referència al tòpic masclista segons el qual "quan una dona diu no, està dient que sí", i remarca: "mirades, paraules, gestos, també poder ser violència; ni el meu cos, ni el meu espai són teus".

Encara ens cal recórrer un llarg camí vers la igualtat, encara veiem la dona tractada com un mer objecte decoratiu en àmbits com ara la publicitat, els certàmens o les celebracions. En el primer la veiem exposada com un objecte més, en el segon com un gerro amb flors al costat d'un nou model de turisme en els salons de l'automòbil, i en el tercer com un androide somrient en les celebracions de curses ciclistes o de Fórmula 1. Els homes, ves per on, sempre són els productors, els venedors, els compradors o els guanyadors.

Cugat.cat , 3/6/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 16 - 30 de 1823
spacer.png, 0 kB