spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Semàfors arran de terra per a badocs Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 abril 2018
Semàfors arran de terra per a badocs
Patricia Larreula, Escola d'Art i Disseny
Aquests dies, arran de la instal·lació dels anomenats "semàfors a terra" a la plaça dels Quatre Cantons de Sant Cugat, s'ha generat una forta polèmica sobre si són pertinents o no. Val a dir que els més abrandats han estat els qui reproven la mesura considerant-la "absurda", "penosa", "inútil", "estèril", "ridícula"... A mi m'ha estranyat, tanta bel·ligerància. Sobretot en sentir coses com aquestes: "Que no podrien gastar els diners en seguretat ciutadana? Que no podrien dedicar partides a evitar que hi hagi robatoris a pisos i botigues?"

De coses a fer, sempre n'hi haurà en totes les ciutats del món. Sempre hi haurà situacions de risc que cap seguretat no pot garantir. El problema és que els qui diuen aquestes coses no semblen tenir present que mai no plou a gust de tothom, cosa per la qual allò que ells consideren "vital" o "més important" no és necessàriament el més vital o el més important per a moltes altres persones. I davant d'aquesta evidència, l'Ajuntament –qualsevol ajuntament– té l'obligació de situar-se en el terreny del mig i escoltar tothom, perquè, per sort, hi ha moltes maneres de veure una mateixa cosa.

Jo, per exemple, puc entendre que hom demani seguretat. Tots volem sentir-nos segurs. Però potser per això també estaria bé que miréssim de conciliar les exigències amb les propostes. És a dir, explicar què faríem nosaltres per evitar els robatoris a pisos i a botigues, tenint en compte que l'arrel del problema és de caràcter social, no pas policial.

Jo, en tot cas, sí que aprovo els llums semafòrics arran de terra. I dic llums, perquè penso que se n'ha fet un gra massa. Al capdavall només són uns llums sincronitzats amb els semàfors, que no sols no fan mal a ningú, sinó que exerceixen una funció preventiva. Els temps han canviat, tenim hàbits diferents, ens relacionem de manera diferent i el telèfon mòbil ha esdevingut una eina bàsica de comunicació. Però no és innòcua, atès que provoca en algunes persones una forta addicció que les embadaleix davant la pantalla fins i tot caminant. O conduint! Segons dades de l'any 2015, l'ús del telèfon mòbil és la causa principal d'accident a les carreteres catalanes. I, per pal·liar-ho, la Generalitat fa campanyes de conscienciació que costen diners. Però em semblen ben emprats, perquè intenten salvar vides humanes més enllà d'assenyalar culpables. Just la missió que tenen els llums vermells situats arran de terra als Quatre Cantons.

Tot Sant Cugat , 18/11/2016
 
Una Mostra de Teatre amb molt de nivell Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 abril 2018
Una Mostra de Teatre amb molt de nivellAra fa vint-i-tres anys que se celebra la Mostra de Teatre de Valldoreix, organitzada pel Grup de Teatre Espiral, en què diferents companyies representen els seus espectacles entre els mesos d'octubre i novembre. Enguany, però, s'han superat i seria injust escatimar elogis, ja que ha estat esplèndida. Va començar amb 'Diàlegs de minyones', dos monòlegs basats en textos de Mercè Rodoreda i Santiago Rusiñol a càrrec de Marta Uxan realment deliciosos –és un goig veure els diversos registres que té aquesta actriu–, i va seguir amb 'El príncipe azul', una obra de l'argentí Eugenio Griffero que narra la història d'amor entre dos homes que, complint una promesa que es van fer en l'adolescència, es retroben cinquanta anys després en la mateixa platja on es van estimar. No hi apareix ningú més, només dos grans actors en escena: Xavier Tor i Manuel Solas. La seva interpretació va ser un regal per a l'espectador. També ho va ser el treball de Jaume Pla a 'Abans que pugi el teló', però el lector em permetrà que, tractant-se d'una obra d'un servidor, no faci cap comentari llevat de dir que va ser una funció a benefici de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer del Vallès Occidental.

El quart muntatge fou 'Lampedusa', del britànic Anders Lustgarten, amb traducció de Marta Bou Noet i direcció d'Eloi Falguera, que aborda el drama humà dels milers de refugiats desesperats que travessen la Mediterrània fugint de la guerra de Síria, del terror i de la fam, i que en molts casos no aconsegueixen arribar a Europa perquè perden la vida pel camí engolits pel mar. Recordem, en aquest sentit, el naufragi, l'any passat, que va causar la mort d'unes vuit-centes o nou-centes persones –les xifres no són clares– a noranta milles de l'illa de Lampedusa. L'obra parla d'això, i va ser un plaer veure com omplia l'escenari aquest formidable actor que és Francesc Falguera.

Finalment, com a cloenda, es va representar 'La ratera', d'Agatha Christie. Aquesta obra, que es va estrenar a Anglaterra el 1952 amb l'actor Richard Attenborough com a protagonista, i que des d'aleshores, amb diferents repartiments, no s'ha deixat de representar mai, és una història policíaca de vuit personatges que el mal temps aïlla en un hostal i entre els quals hi ha un assassí. S'ha representat a tot el món i en totes les llengües, i, en aquest cas, cal felicitar Trini Escrihuela, tant per les solucions escèniques aportades com per la direcció d'actors: Anna Pou, Jordi Romeu, Fredi Oriol, Rafa Usero, Carme Ballesteros, Isabel Valbuena, Marta Mundo i Francesc Carol. La Mostra, a més, es va tancar amb una bona notícia, i és que les autoritats locals van anunciar la remodelació de la Nau de Cultura per tal que Valldoreix compti amb una sala que estigui a l'alçada del municipi. Això significa millors condicions de treball per a les companyies i més confortabilitat per al públic. Gràcies, Espiral, i gràcies, Valldoreix.

Cugat.cat , 18/11/2016
 
Units, guanyarem; dividits, mai Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 abril 2018
Units, guanyarem; dividits, maiL'avenç imparable del procés català, que primer va ser menyspreat per l'espanyolisme, després blasmat, tot seguit amenaçat i actualment criminalitzat, té molt trasbalsats, i també molt enfeinats, tots els poders de l'Estat. Ves per on, aquell moviment social que ells, amb somriures foteta, van qualificar de "suflé" tot menystenint les manifestacions més multitudinàries que ha viscut Europa al llarg de la seva història, s'ha convertit en l'eix al voltant del qual gira tota la política espanyola. El Procés ha esberlat el Partit Socialista, ha mostrat fins a quins extrems el nacionalisme espanyol és l'element essencial que uneix PP, PSOE i Ciudadanos i, entre moltíssimes altres coses, ha impossibilitat durant gairebé un any la formació d'un govern a Espanya. Déu n'hi do, la feina del "suflé".

Ara, per fi, s'han adonat que la cosa va de debò i els seus tribunals, mostrant sense escrúpols que la separació de poders no existeix a l'Estat espanyol, treuen fum intentant criminalitzar tot allò que porti el segell de Made in Catalonia. Es criminalitza tot: presidents, vicepresidents, consellers, alcaldes, regidors, ciutadans, partits polítics, entitats culturals, entitats esportives... Tot fa pensar que no trigaran gaire a considerar delictiva la nacionalitat catalana.

Davant d'això, fóra bo que els catalans prenguéssim consciència de la importància del moment històric present i que durant uns mesos abandonéssim aquest tarannà tan nostre d'esbatussar-nos mútuament i que ens empeny a una inútil i molt perjudicial despesa d'energia. Tots els sectors de l'independentisme han comès errors, i encara han cometran més perquè mai no havíem arribat tan lluny. Obrir camí té això, haver d'afrontar situacions inèdites, haver de prendre decisions contrarellotge sense poder comptar amb l'ajut dels errors de cap predecessor.

Aquests dies, per exemple, hem vist com l'acte esplèndid de la batllessa Montserrat Venturós, de negar-se a acatar imposicions antidemocràtiques, com ara retirar l'estelada de l'Ajuntament de Berga, així com la seva posterior detenció, han estat eclipsats pel mateix independentisme, que ha desplaçat el focus mediàtic a les maneres de la detenció més que no pas a la detenció en si mateixa. Tot fa pensar que els Mossos d'Esquadra tenien a l'abast altres maneres de procedir a banda de la que van escollir, però també hauríem de tenir clar que no és davant dels micròfons i les càmeres de ràdio i televisió on s'han de debatre les estratègies del Procés, i encara menys aprofitar l'avinentesa per blasmar els companys de viatge. El mal que fa una crítica forana, per gegantina i contundent que sigui, en qualsevol àmbit de la vida, esdevé insignificant al costat d'una crítica interna. Per això hi una regla d'or d'imprescindible observança en tot procés d'alliberament, que és la de no donar munició a l'enemic. Si ens vol esclafar, que ho intenti amb la seva, de munició. Mai amb la nostra!

La baralla entre jugadors d'un mateix equip en el decurs d'un partit de futbol, posem per cas, és sempre la viva imatge del perdedor. És del tot impossible que aquell equip pugui guanyar el partit. Per diverses raons: perquè suposa la pèrdua d'un temps valuós, perquè el temps corre en contra seva, perquè desconcentra tots els companys de l'equip, perquè els foragita mentalment del joc, perquè els jugadors que es dediquen a fer-se retrets són jugadors que no avancen cap a la porteria contrària, i, en definitiva, perquè és un capteniment que escampa el desànim, que mina la moral i que afebleix la força col·lectiva. Si l'objectiu és guanyar, és en el vestuari i a porta tancada, no pas al terreny de joc i davant de tothom, on s'han d'esbandir les veritats.

En aquest sentit, per tant, el safareig català d'ordre intern no fa res més que enfortir l'Estat espanyol, que veu com la jugada li surt rodona, atès que els agreujats, per si mateixos, fan que l'interès de la premsa deixi de centrar-se en la violació de drets democràtics comesa per l'Estat i que es desplaci a les picabaralles entre ells. Això va fer que la notícia del dia fossin els Mossos d'Esquadra en comptes de l'agressió de l'Estat espanyol a una alcaldessa que s'ha limitat a complir la resolució d'un ple municipal referendat per les urnes.

Hi ha moltes, moltíssimes coses d'ordre intern a discutir, perquè de situacions similars n'hi haurà un munt. I és cert que es fa difícil conciliar aquesta necessitat amb el ritme vertiginós dels esdeveniments, però ens hi hem d'esforçar perquè l'èxit de la travessia depèn de la nostra unitat. Hi ha remadors més destres i remadors més maldestres, ja ho sabem, però si la destinació és la llibertat tots els braços són necessaris i no hi ha res, absolutament res que justifiqui desviar l'atenció de la navegació per centrar-nos en una batalla interna de retrets. És després de la victòria que cal felicitar-se pels encerts i retre comptes dels errors. No hi ha empresa més noble i justa que la llibertat, però la fita d'assolir-la només és a l'abast dels qui saben callar a temps i empassar-se tants gripaus com l'adversitat demani. Si us plau, amics independentistes, no és hora d'exhibicions testosteròniques ni d'autoafirmacions sectorials. En aquesta travessia no hi sobra ningú, perquè tant la seva vitalitat com el seu èxit depenen de la unitat. Units, guanyarem; dividits, mai.

El Món , 14/11/2016
 
Una vida breu i una mort tràgica Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 març 2018
Sarah Kane
Sarah Kane
El 28 d'octubre passat vaig assistir a la representació de l'obra Psicosi de les 4.48, de Sarah Kane, al Teatre de Mira-sol, i reconec que va ser una vivència dura. Dic dura no pas perquè l'obra no tingui qualitat, que en té, sinó perquè coneixia la vida convulsa de la seva autora i el final tràgic amb què la va finir. Nascuda a Anglaterra el 1971 i víctima, ja de molt jove, de profundes depressions, angoixes i sentiments de soledat, la seva vida va ser un entrar i sortir continu de sanatoris mentals. Era una gran actriu, però. No, no em refereixo a que fos intèrpret, ella només escrivia i de vegades dirigia, sinó al fet que en les seves aparicions públiques guardava les aparences i no mostrava el neguit interior que amb el temps la va empènyer a escriure obres sobre l'estat mental de les persones internades en frenopàtics.

Va ser blasmada inicialment per la premsa britànica, que el 1995 es va posar les mans al cap davant d'una obra –Blasted– que situava l'acció a la cambra d'un hotel de luxe on un periodista racista violava una noia, i després, en aparèixer un soldat armat, s'hi veien més violacions, més violència i fins i tot canibalisme. Però Harold Pinter la va defensar; va defensar l'obra i va defensar l'autora. De fet, aquella defensa va ser l'inici d'una amistat entre Pinter i Sarah Kane que va durar fins que ella va morir, el 1999. Va ser justament en aquell any, que Kane, ja molt més reconeguda en el món teatral, va escriure Psicosi de les 4.48. I ho va fer ja interna en un hospital on havia ingressat per si mateixa conscient que havia arribat als límits de resistència. El títol de l'obra al·ludeix a l'hora de la matinada en què, si més no en aquells anys, els efectes de la medicació presa abans d'anar a dormir davallen i es produeixen més suïcidis. Això és el que va fer Sarah Kane. Primer ho va intentar prenent-se dos-cents barbitúrics, però la van poder salvar a temps. La segona vegada, malauradament, ja no. Es va penjar amb els cordons de les sabates. Tenia vint-i-vuit anys.

En la versió catalana de Psicosi de les 4.48, traduïda per Anna Soler Horta i dirigida per Moisès Maicas, l'actriu Anna Alarcón fa un treball exquisit. Està realment esplèndida en el cos d'una dona que requereix multitud de registres, ja que la seva ment travessa per diferents estats que la porten de la lucidesa a la irrealitat, de la figuració al malson. És una obra que obliga l'espectador a reflexionar, una obra que vol fer-nos comprendre que l'acte de llevar-se la vida és el crit més esfereïdor en demanda d'ajuda que pot emetre un ésser humà.

Cugat.cat , 11/11/2016
 
La "Nació de nacions" de Pedro Sánchez Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 febrer 2018
LaAquests dies, Pedro Sánchez, ex-secretari general del PSOE i ara militant de base, ha fet unes declaracions per mitjà de les quals espera que Catalunya l'ajudi a agafar de nou les regnes del partit i poder esdevenir, si és possible, l'alternativa a Mariano Rajoy en unes properes eleccions espanyoles. Sap que el PSOE no té futur sense els vots catalans, i, per aconseguir-los, no té escrúpols a mentir, com Zapatero, i a caure en contradiccions flagrants amb relació al que havia dit abans. És el tret definitori del Partit Socialista: fer just al contrari del que diu que farà.

En el cas particular de Pedro Sánchez, de qui Catalunya Ràdio ha reproduït darrerament declaracions anteriors que el posen en evidència, hi trobem un home que, en ser preguntat per Mònica Terribas amb relació als drets nacionals de Catalunya, reia falsament, com si li haguessin explicat un acudit dolent, i, burlant-se del procés català, se situava en un pla de superioritat moral dient: "Als socialistes ens va més la igualtat que la identitat." Era una frase per emmarcar, venint d'un nacionalista espanyol com ell, però força concordant amb aquella altra, també seva, que deia que Catalunya és una nació, però sense dret a decidir. Tot un demòcrata, l'ínclit senyor Sánchez. I és que, al capdavall, estem parlant de l'home que el mes de juny passat, a Telecinco, va ser abatut dialècticament per un infant de deu anys; un infant que li va tombar tots els arguments amb rèpliques intel·ligents i retraient-li que pretengui imposar la nació espanyola als catalans. Sánchez, sabent-se en fals, va menystenir el nen, no el va deixar parlar més i va donar el tema per tancat. És a dir, va fugir d'estudi. Potser li ve d'aquí la fal·lera de fer quilòmetres que li ha agafat.

Ara, però, l'horitzó del senyor Sánchez s'ha entenebrit i no té més remei que dir coses que, com a mínim, no enfonsin encara més el PSC. Coses com aquesta: "Espanya és una nació de nacions, i Catalunya és una nació dintre de la nació espanyola." És una frase molt rància que sona bé a oïdes dels socialistes catalans, perquè és com aquelles copes de cava de les cases d'articles de broma, que sembla que estiguin plenes i que quan te les acostes als llavis t'adones que estan buides. Analitzem-la, en tot cas. D'entrada, sobta força que algú que, en parlar de Catalunya, diu estar "més a favor de la igualtat que de la identitat", es mostri, en parlar d'Espanya, més a favor de la identitat que de la igualtat. Ho dic perquè si Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Meritxell Batet i tot el PSC en bloc són tan partidaris de la igualtat, res no els farà més feliços que veure que Catalunya gaudeix dels mateixos drets que Espanya, oi? Igualtat com a estats independents, igualtat de veu i vot a la Unió Europea i a les Nacions Unides, igualtat en ambaixades, igualtat en seleccions nacionals, igualtat en política internacional...

Del que es tracta, ja s'entén, és que Catalunya pugui dir-se nació sempre que no n'exerceixi. Si s'agenolla i promet solemnement per escrit que mai no exercirà ni pretendrà exercir els drets propis de tota nació, el PSOE i la seva delegació catalana, en un acte d'impagable generositat, estarien disposats a concedir-li el titolet de 'nació'. Amb 'n' minúscula, naturalment. La majúscula està reservada només per a Espanya. Es tracta, doncs, de repetir la cantarella tot mirant de convèncer els militants del partit que no tinguin por, perquè Catalunya restaria lligada i ben lligada. És l'encegada arrogància d'una gent que es pensa que la Catalunya d'avui és la mateixa que la d'abans del Procés i que picarà l'ham. Ni tan sols les fortíssimes i successives patacades del PSC en cada contesa electoral no els diuen absolutament res.

L'arrogància, però, tendeix a l'autoengany i fa que el senyor Sánchez pensi que n'hi ha prou de proclamar-se 'Nació de nacions' per ser-ne. El seu raonament és aquest: «Jo sóc 'la Nació', i dintre meu tinc unes nacionetes que em fan pessigolletes.» És el gran projecte polític d'un jacobí, un projecte identitari i imperial espanyol dins el qual Catalunya només té sentit subordinada a Espanya i a la idea que 'ser català no és res més que una manera de ser espanyol'. Potser una manera un xic estranya, curiosa, peculiar, pintoresca, sí, però espanyola, espanyola, espanyola.

Tanta supèrbia fa badallar, francament. Sobretot quan aquesta supèrbia entela el cervell i, com en el cas de Pedro Sánchez i dels seus acòlits, no els permet assumir que Espanya és Espanya, i Catalunya és Catalunya. Cal una certa intel·ligència per admetre això, ja ho sabem, però caldria que fessin l'esforç. Catalunya no és ni pot ser mai "una nació dintre de la nació espanyola", perquè cap nació no pot ser mai perifèria de cap altra nació, llevat que en formi part; i si en forma part, ja no és una nació, és un tros de l'altra nació. Just el mateix, en un altre context, que el PSC dins el PSOE.

El Món , 7/11/2016
 
El debat del canvi horari Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 febrer 2018
El debat del canvi horariLa setmana passada, en la tertúlia matinal de Cugat.cat, la moderadora va posar damunt la taula el tema del canvi d'hora que es faria l'endemà, 29 d'octubre, en virtut del qual hauríem d'endarrerir els rellotges seixanta minuts per ajustar-los a l'horari d'hivern. Érem quatre contertulians i no cal dir que no ens vam posar d'acord. N'hi havia que estaven a favor i d'altres en contra. Tots, però, vam fer una cosa que indica el pes enorme que té l'actitud particular de cadascú en aquesta matèria. És a dir, vam acabar recolzant-nos en els efectes que té el canvi horari en el nostre cos personal i en la nostra, també personal i intransferible, manera de ser. Frases com ara “a mi em trasbalsa, que canviïn l'hora” o “a mi tant me fa, perquè dormo exactament igual”, es van fer sentir tot portant-nos a allò tan humà, i alhora tan erroni, de pensar que el que és bo per a nosaltres ho és per a la resta del món i viceversa.

Després, per sort, van venir més arguments. Però, tot i aportar interessants consideracions, es va veure clar que és un debat tan recurrent i estèril com el de l'horari nocturn de les terrasses dels bars. I crec que sempre serà així, perquè es tracta de coses que estan estretament lligades a l'actitud de cada persona davant la vida. És com si preguntéssim si es treballa més a gust de bon matí o de nit. N'hi hauria que ens dirien que són més productius a trenc d'alba, i d'altres que ens dirien que és just quan envespreix que revifen. Doncs bé, amb el canvi horari passa el mateix.

Jo confesso que sóc favorable a l'horari d'estiu. M'agrada l'avançament de l'hora en primavera i no me'n sento gens afectat fisiològicament. M'afecta anímicament, això sí. Però de manera molt positiva, cosa que potser té a veure amb el fet que sóc nascut a l'abril i em sento identificat sensitivament amb la meva estació. En tot cas, sóc conscient que la defensa que en faig és indestriable de la meva personalitat intrínseca. M'agrada el bon temps, m'agraden els dies llargs, m'agrada veure com la vida social es dilata i la gent, quan el sol recula, es llança als carrers a una hora en què, si fos hivern, serien a casa amb la calefacció engegada i els llums encesos. M'agrada, en definitiva, gaudir d'aquesta llum mediterrània tan nostra, veure plenes les terrasses dels bars i dels restaurants i percebre en l'ambient com la vida es torna més extravertida i hi ha més possibilitats de practicar allò tan social, que en diem ‘prendre la fresca'.

Entenc, però, que no tothom pensa igual i que hi ha persones –probablement mitja humanitat– que senten l'hivern com a propi i que són felices entre flassades, nòrdics, jerseis, abrics, bufandes, guants i bosses d'aigua calenta, coses de les quals jo en prescindiria ara mateix. Ves què hi farem... Mai no plou a gust de tothom. Sigui com vulgui, el clima és determinant en el caràcter social dels pobles i anar-hi en contra és anar una mica contra natura. Recordo que en tot el temps que vaig viure a Alemanya no hi va haver cap dia que, com a primer gest en llevar-me, no cerqués el sol per la finestra. El cercava perquè, tot i haver-me acostumat a no veure'l gairebé mai, continuava trobant-lo a faltar com es troba a faltar un amic de tota la vida. Era un enyor subtil, és clar, un enyor molt discret, però suficient per recordar-me cada matí que sóc fill de la mediterrània.

Cugat.cat, 4/11/2016
 
Les amenaces de mort al president Puigdemont Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 31 gener 2018
Les amenaces de mort al president PuigdemontAmb pocs dies de diferència, el president Puigdemont ha rebut dues amenaces de mort a través de Facebook i Twitter. La primera va ser el 16 d'octubre passat, feta per un conductor d'autobús anomenat Jorge Fernández Hernández, que deia això: "Valiente hijo de puta, te va a llegar la hora muy pronto. Tienes al pueblo catalán dividido, y tú cada vez más dinero en tu cartilla. Una bomba debajo de tu coche, alerta. Els Països Catalans no existeixen, subnormal". I deu dies després, signada amb l'àlies Akisukinho, n'arribava la segona amb aquest text: "Oye, hijo de puta, sigues de independentista, y tú y tus hijos se van a comer un balazo". En aquesta última, l'amenaçador apareixia amb la cara tapada, com tots els covards, i amb una pistola a la mà.

En ambdós casos veiem que el llenguatge emprat és la viva expressió de l'odi més primari, amb la diferència que el segon no en té prou d'amenaçar el president, sinó que també amenaça els seus fills. És cert que el primer, un cop identificat, es va excusar. Però ho va fer quan ja no tenia cap més sortida. Mentre creia que en tenia, es va presentar com una víctima al·legant que l'autor no era ell i que li havien piratejat el compte de Facebook. Finalment, és clar, davant la volada del cas, es va espantar i va confessar. Amb tot, n'hi havia prou d'escoltar les seves declaracions en l'entrevista que li va fer RAC1 per veure que les excuses són pura comèdia: "Vaig voler transmetre [al president] que anés amb compte amb algun boig, que n'hi ha –jo no sóc cap boig– que li pogués fer mal. Aquelles paraules no són les que jo volia escriure. Jo tinc una conducta irreprotxable."

Després d'això, el president Puigdemont va donar el tema per tancat i la denúncia no va anar més enllà. És tot un gest per part del president. Tanmateix, jo no seria partidari d'aquest tarannà presidencial en casos d'amenaces de mort. Són coses massa serioses per ser banalitzades i restar impunes. Crec que una cosa és l'actitud lloable del president i una altra el curs que, indefectiblement, hauria de seguir la denúncia, atès que estem parlant d'un adult que ha de ser responsable dels seus actes i assumir-ne les conseqüències. Quatre parauletes de pati d'escola –"Senyoreta, jo no volia, no ho faré més"– no poden tancar l'amenaça de mort al president d'un país. No es pot permetre de cap de les maneres, perquè aquest desenllaç esperona altres individus a fer el mateix o a anar més enllà. I així ha estat. El resultat de la magnanimitat del president no es va fer esperar. Aquest cop apuntant també als fills.

La banalització de la violència nacionalista espanyola ja la fan tot sols el ministeri de l'Interior i els tribunals espanyols, sempre tan indiferents a les agressions a catalans en nom d'Espanya, i sempre tan diligents en la criminalització de persones que porten una estelada o que treballen el 12 d'octubre o que posen les urnes al servei de la ciutadania i permeten la llibertat d'expressió. Ho vam veure en l'operació mafiosa orquestrada pel ministre Jorge Fernández Díaz per desacreditar polítics catalans, o en la recomanació d'afusellar Artur Mas, que feia Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d'Estat de Comunicació, o en el vincle entre Artur Mas i Adolf Hitler que van establir Jonatan Cobo Ortega, portaveu del Partit Popular a l'Ajuntament de Rubí i la secció local del PSC-PSOE de Mont-roig (Baix Camp). Impunes totalment.

La part bona de tot plegat és la manifesta impotència intel·lectual de tots aquests agressors. Mancats d'arguments democràtics per impedir la llibertat de Catalunya, només els queda el recurs de la violència, de la intimidació i de la criminalització. Pensen, des del fons dels seus budells, que aquest poble recularà esporuguit davant d'amenaces feixistes, de maniobres fetes pel claveguereram de l'Estat i dels tribunals polítics espanyols. Greu error! Greu error de supèrbia, haver subestimat la força de Catalunya. Han confós l'estat de desorientació d'altres temps amb una naturalesa feble, sense adonar-se que no pot ser feble un poble que continua viu després de tres segles resistint els atacs d'un Estat supremacista com l'espanyol. Quan ho descobriran, ja farà anys que Catalunya serà un Estat independent.

El Món . 31/10/2016
 
Un nou cas cada tres segons Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 gener 2018
Un nou cas cada tres segonsL'any 2007 es va crear l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer (AFA), del Vallès Occidental. L'AFA, que té la seu comarcal a Sant Cugat, va néixer sense afany de lucre amb l'objectiu de donar suport, informació i orientació a les persones que tenen cura de malalts d'Alzheimer, per raons de parentiu, i fa una tasca molt important –extraordinària, n'hauríem de dir–, per pal·liar les conseqüències que té aquesta malaltia en l'entorn familiar on s'esdevé.

No tinc cap dubte que la ciència aconseguirà vèncer aquest mal. De fet, n'hi ha prou de mirar enrere per veure que s'ha avançat força en el diagnòstic precoç de l'Alzheimer, i tot apunta que aviat es podrà detectar mitjançat una anàlisi de la parla espontània, és a dir, enregistrant la veu dels pacients mentre enraonen de manera relaxada sobre un tema personal, o amb una simple anàlisi de sang. En aquest darrer cas, el mètode serà molt menys invasiu que l'actual, ja que no necessitarà una anàlisi amb líquid cefaloraquidi, que allarga els processos d'avaluació i comporta una punció lumbar.

Ser testimoni de la degradació mental d'una persona estimada i veure que arriba al punt que ja no ens reconeix és molt dolorós. Els malalts es queden orfes d'identitat i de records i travessen estadis cada cop més greus: manca de memòria, problemes de llenguatge, problemes a l'hora de fer coses senzilles, desorientació, pèrdua de la facultat de raonament, dificultat per elaborar pensaments, canvis sobtats d'estat anímic, canvis de comportament, pèrdua d'iniciativa... És terrible, ja ho veiem. I encara més si tenim en compte que l'Alzheimer afecta una de cada deu persones més grans de 65 anys i va per davant del càncer i de l'infart.

Per totes aquestes coses, em fa feliç poder dir que la representació de l'obra teatral ‘Abans que pugi el teló', que es farà aquest diumenge 30 d'octubre al Casal de Cultura de Valldoreix, a les 7 de la tarda, a un preu mòdic de 5 euros, serà a benefici de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer del Vallès Occidental. Tant a mi, en qualitat d'autor de l'obra, com als seus intèrprets, Jaume Pla, que n'és el protagonista, i Salvador Fenollar, ens fa molt feliços aportar-hi un granet de sorra per millorar l'assistència a aquestes persones dins el marc de la 23a Mostra de Teatre de Valldoreix. Hem de tenir present que el cost per malalt comença essent de 5.000 euros de mitjana, després s'enfila als 22.000 euros, i arriba, en les fases més greus, als 41.000 euros. Són moltíssims diners. I de les cures, cada família n'assumeix el 87%. Veniu, passeu-vos-ho bé, i contribuïu-hi també vosaltres amb la vostra presència. Cada tres segons es diagnostica un nou cas al món, i tots en som candidats.

Cugat.cat , 28/10/2016
 
El nacionalisme espanyol d'Àngel Ros Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 gener 2018
El nacionalisme espanyol d'Àngel RosDiu la saviesa popular que el temps acaba posant tothom al seu lloc. És una dita maca, una dita que sona bé, perquè és optimista i esperançadora, però que la història, malauradament, ha contradit un munt de vegades. No sempre, tanmateix. Hi ha ocasions en què és el mateix personatge qui es posa tot sol al lloc que li correspon. Aquest és el cas de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros. Han calgut només uns pocs anys perquè aquella disfressa que el presentava com una de les veus del sempre difús i finalment difunt sector catalanista del PSC-PSOE s'hagi volatilitzat i n'hagi quedat a la vista l'autèntica ideologia del personatge.

Àngel Ros és l'home que no ha tingut escrúpols de pactar amb un partit ultranacionalista espanyol com Ciudadanos tot un seguit de mesures netament contràries als drets nacionals de Catalunya i a la seva llengua, entre les quals no donar suport a cap mesura relacionada amb el procés català ni a la creació de noves estructures d'Estat, impedir la incorporació de l'Ajuntament de Lleida a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), no col·laborar econòmicament amb aquesta entitat, prohibir la instal·lació d'estelades en l'espai públic i eliminar la discriminació favorable al català, com a llengua minoritzada, en tots els ordres de l'administració. Doncs bé, ara encara va més lluny.

Ara, Àngel Ros, rebutja la demanda feta per Esquerra i la Crida per Lleida-CUP de retirar els noms franquistes dels carrers de la ciutat. La seva resposta ha estat que “no hi ha cap necessitat” de retirar-los. En altres paraules, el senyor Ros considera que els noms franquistes han de romandre on són. És a dir, que els batlles feixistes que van intervenir en l'assassinat de demòcrates durant la dictadura han de continuar tenint un carrer al seu nom a la ciutat de Lleida per voluntat del Partit Socialista i de Ciudadanos, i per a escarni dels lleidatans que van patir les barbaritats d'aquell règim. Realment repugnant.

Però Àngel Ros, sempre abraçat a la llei espanyola, aquella tan totalitària que criminalitza els polítics catalans que van posar les urnes al servei de la ciutadania, es burla de la Llei de la Memòria Històrica, en virtut de la qual els municipis estan obligats a retirar els noms de carrers vinculats al franquisme. Àngel Ros, però, no la vol complir. És el comportament propi d'un home que tot sol, sense l'ajuda de ningú, ha tingut prou amb uns quants mesos per llevar-se la màscara catalanista i mostrar obertament el seu nacionalisme espanyol. Un nacionalisme espanyol que s'ha revelat irreprimible fins al punt de no permetre-li ni tan sols guardar les aparences. Molt il·lustratiu, tot plegat. I és que en realitat som davant d'un polític derrotat. Àngel Ros no és res més que un dels molts polítics que el procés català ha deixat literalment despullats.

Nació Digital , 27/10/2016
 
La mort de Patrícia Gabancho Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 desembre 2017
Patrícia GabanchoLa notícia de la mort de Patrícia Gabancho em va agafar completament desprevingut. No en sabia res, de la seva malaltia de pulmó. Ella era tan discreta que no parlava mai d'aquesta qüestió, més enllà de les persones del seu cercle íntim. Jo, com és lògic pel tarannà ideològic que ens unia, vaig compartir-hi molts actes arreu de Catalunya defensant sempre la llengua i els drets nacionals del país. Recordo que va ser especialment emotiu l'acte celebrat el 12 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, just la nit abans de la consulta per la independència que s'havia de celebrar en aquell municipi. Amb un Centre Moral ple a vessar, la Patrícia i jo, en companyia d'altres persones, vam fer un parlament vinculat a la importància del moment. Era només una consulta de caràcter local i no vinculant, però la història ha demostrat fins a quin punt va ser transcendent, ja que l'exemple es va escampar d'immediat per tot Catalunya i es va convertir en l'embrió de tot el que ha vingut després. Per això, d'aleshores ençà, sempre he demanat que, un cop assolit l'objectiu, Arenys de Munt sigui considerada oficialment "capital honorífica de la independència de Catalunya".

El 2008, un any abans d'aquella consulta, jo havia escollit la Patrícia com un dels personatges del meu llibre Nosaltres, els catalans. El llibre, que figura avui en moltes aules d'acollida pels valors integradors que defensa, era un passeig pels cinc continents en companyia de vint persones no nascudes a casa nostra que parlaven del seu país d'origen i de com havien abraçat lliurement la catalanitat. L'apartat que vaig dedicar a la Patrícia, trenta-vuit pàgines, era el més llarg de tots.

La nostra conversa, al seu pis del carrer de Numància de Barcelona, va durar dues hores i mitja i va ser interessantíssima, perquè, després de dir-me que sempre havia estat reticent a parlar de les circumstàncies que la van dur a Catalunya, em va acabar explicant que a l'edat d'onze anys, després de veure la pel·lícula Mourir à Madrid, de Frédéric Rossif, es va interessar per la història d'Espanya. Va agafar un llibre de Salvador de Madariaga i li va estranyar que, a partir de la confederació catalanoaragonesa, Catalunya ja no hi aparegués fins als dies de la República. "Que estrany", va pensar. No s'explicava que en tots aquells segles Catalunya s'hagués tornat invisible, talment com si hagués deixat d'existir. Va ser arran d'això, amb la sensació que Espanya li amagava alguna cosa, que es va adreçar a dues entitats catalanes de l'Argentina: el Casal Català i l'Obra Cultural Catalana. En aquesta segona li van facilitar el llibre Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, editat a Mèxic el 1947, i al cap d'uns dies, amb la lectura feta i tota emocionada, va decidir que aniria a l'Obra Cultural Catalana cada setmana a cercar-hi més llibres. Va ser allí, doncs, on va aprendre català. Estava tan enamorada de Catalunya que el seu pare li va dir: "Amb tanta tabarra com estàs donant amb Catalunya i els catalans, potser que hi vagis a veure què passa, no?"

La Patrícia sempre va valorar moltíssim aquest estímul del seu pare, perquè era un estímul fet a contracor. L'home sabia que si la Patrícia se n'anava, ja no tornaria mai més. I, tanmateix, la va empènyer a seguir la crida dels seus anhels, cosa que finalment es va esdevenir el 1974, quan tenia vint-i-dos anys. La percepció era encertada: no hi va haver retorn.

Va ser així, doncs, aprofundint en la realitat catalana, com la Patrícia va obtenir una visió inequívoca de l'opressió que Catalunya patia aleshores i que continua patint avui. Aquestes paraules me les va dir a casa seva aquella tarda d'agost de 2008: "El nacionalisme espanyol és d'una intolerància tremenda, perquè vol modelar tothom segons el seu patró. Mentre els catalans no volen catalanitzar ningú, els espanyols volen espanyolitzar tothom. De manera que es tracta d'un nacionalisme expansiu, agressiu i intolerant. Per això els catalans de cultura espanyola són tan agressius amb Catalunya, i especialment amb la cultura catalana, que desqualifiquen constantment. Necessiten empetitir-la, blasmar-la, demostrar-se a ells mateixos que tenen raó perquè allò que és català és una merda."

La mort prematura de Patrícia Gabancho és una pèrdua molt gran per al país, com també ho va ser la de Muriel Casals, el 2016. La Patrícia sabia que la independència de Catalunya és inevitable. Espanya pot posar-hi pals a les rodes, però és inevitable. Per això m'entristeix que una dona com ella, una catalana d'origen argentí que va desitjar amb tanta força viure en una Catalunya lliure, i que va contribuir amb tanta energia a fer-ho possible, no pugui acompanyar-nos en el tram final del camí. Caldrà tenir-ho en compte, quan arribi el moment. Gràcies, estimada Patrícia, per la teva noblesa i per les converses amb què vas enriquir la meva vida.

El Món , 4/12/2017
 
El numeret del vot desobedient del PSC Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 desembre 2017
El numeret del vot desobedient del PSCEl PSC viu el moment més dur de la seva història. Després d'haver governat trenta-dos anys la capital de Catalunya i un munt d'ajuntaments del país, és avui gairebé una desferra de la qual tothom en fuig. La força desemmascaradora de l'independentisme ha convertit en cadàvers polítics una bona llista de senyors, senyores i partits que fins fa quatre dies vivien còmodament asseguts en el sofà de la indefinició sense sentir cap mena de pressió social al clatell. Ara, però, els han pres el sofà i, com passa en els referèndums, les disfresses retòriques ja no serveixen i cal pronunciar un d'aquests dos mots: SÍ o NO. És a dir, si vols un Estat independent o quatre províncies dependents, si vols una Catalunya lliure o una Catalunya captiva.

No és que el PSC d'avui sigui diferent del d'abans. És el mateix. El PSC sempre s'ha mantingut fidel al seu nacionalisme espanyol. No l'ha traït mai. Queden, com a prova, la multitud de vegades que ha votat al costat del Partit Popular en el Congrés espanyol contra els drets nacionals de Catalunya. Una de les seves gestes més glorioses va ser la de la LOAPA. La diferència és que ara, gràcies a la presa de consciència de la societat catalana, la seva posició ha quedat en fora de joc i s'ha fet molt més visible. Tan en fora de joc i tan galdosament visible com la d'un individu passejant-se vestit per un campament nudista.

Estem parlant, doncs, d'un grup polític –remarco "grup" en comptes de "partit"– que ha fet pinça a Espanya contra la unitat de la llengua catalana, contra la gestió dels aeroports catalans, contra la descentralització dels ports, contra les seleccions catalanes, contra la proposta de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees, contra el Corredor Mediterrani, contra la transferència a la Generalitat de convocar referèndums, contra les mesures de l'eurocambra per protegir les llengües minoritàries i els drets fonamentals i, entre moltíssimes altres votacions, contra l'ús de la llengua catalana com a llengua prioritària a l'administració pública. Ja es veu que Catalunya, del PSC, no en pot esperar res de bo.

Per això, l'espectacle que estan oferint aquests dies, afirmant que trencaran la disciplina de vot del PSOE per no lliurar el govern espanyol al PP, és pura comèdia. Hi votaran en contra, és clar. Però no pas per raons ideològiques, sinó de supervivència. Catalunya no és Espanya, i, justament perquè no ho és, seria suïcida per a ells que el PSC fes president Mariano Rajoy. Per tant, no tenen cap més alternativa. La comèdia és que pretenguin vendre aquesta ‘indisciplina' com un acte de coherència i de puresa ideològiques. Talment com si la societat catalana fos ximple i la història fos amnèsica.

El PSC no és un partit, és un grup polític, una delegació territorial del PSOE, com ho demostra el fet que sempre, sempre, sempre, llevat d'una única ocasió, el 2013, per les mateixes raons de supervivència que ara, ha obeït submisament tots i cadascun dels designis de Madrid. Hom pot dir que el PSC no obeeix, simplement vota el mateix que el PSOE perquè pensa el mateix que el PSOE. I és cert. Pensen el mateix, ja ho sabem. Però, francament, tenint en compte el conegut nacionalisme espanyol del PSOE, és obvi que el PSC hauria de tenir més sentit del ridícul. Sigui com vulgui, el numeret del vot díscol que pensen escenificar a Madrid és tan sols l'única opció possible d'una delegació territorial desesperada que pretén maquillar amb un cop d'efecte –com més geniüda sigui la reacció de la central madrilenya més heroic semblarà el seu gest– la tradicional aliança espanyolista entre PSC, Partit Popular i Ciudadanos contra les llibertats nacionals de Catalunya. En aquest sentit, podem recordar que l'any 2006, després de foragitar Esquerra de la Generalitat, el PSC va nomenar Jaume Conejero, exmilitant de Fuerza Nueva, director de projecció exterior de l'Esport.

Per si fos poc, a última hora, s'hi ha afegit un altre element que encara retrata millor la inversemblança ideològica del vot desobedient. Em refereixo al fet de dir que recorreran al micromecenatge per pagar la multa que els imposarà la central. D'això se'n diu ser conseqüent: “D'acord, votaré en contra del PP, però que no em costi diners, eh?” És la plasmació de fins a quin punt els diputats del PSC a Espanya confonen la representació del que haurien de ser uns principis ideològics amb una feina merament funcionarial. Tot molt edificant, ja ho veiem. Mentre hi ha polítics catalans que han d'afrontar querelles criminals per haver posat les urnes al servei de la ciutadania, complint un mandat de la societat a través del Parlament de Catalunya, n'hi ha d'altres que han acabat creient-se que són actors que es deuen al seu públic en comptes de diputats que es deuen al seu poble.

El Món , 24/10/2016
 
L'augment de dones fumadores Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 novembre 2017
L'augment de dones fumadoresUn estudi liderat per la Universitat Internacional de Catalunya, que té el campus a Sant Cugat, i en el qual hi ha col·laborat l'Institut d'Oncologia de la Universitat de Porto, a Portugal, ens adverteix que l'any 2020, és a dir, d'aquí a quatre anys, a Catalunya, la mortalitat per càncer de pulmó en dones d'entre 55 i 74 anys d'edat, superarà la del càncer de mama. Els investigadors informen que mentre el càncer de mama ha disminuït, gràcies, en part, als programes de detecció precoç, el de pulmó ha crescut en la mateixa proporció que també ho ha fet el nombre de dones fumadores.

Per raons culturals, el tabac va ser durant segles un hàbit genuïnament masculí. Les dones no fumaven, i, si alguna ho feia, el seu comportament era percebut com una excentricitat, com una conducta poc femenina, o, en el millor dels casos, pròpia d'una dona de vida bohèmia o distreta. Jo mateix recordo que de petit em cridava l'atenció que els capellans fumessin i que les monges, en canvi, ho tinguessin prohibit. "Per què?", preguntava a la meva mare. Però cap de les respostes que em donava em convencien. Em semblava absurd. Després, en fer setze anys, jo també vaig començar a fumar. M'hi vaig enganxar perquè em semblava que allò "feia home". Volia semblar un adult i pensava –santa innocència– que per ser adult n'hi havia prou d'imitar el que feien els adults. Ho veia a les pel·lícules i em semblava molt masculí. Si els meus admirats Bogart, Widmark o Belmondo seduïen les dones amb una cigarreta als llavis, era obvi que jo havia de fer el mateix.

Arribats aquí, però, confesso al lector que les noies m'agradaven molt més que el tabac i que, per tant, era per elles que fumava, no pas per addicció. L'addicció va venir després. Era adolescent, m'agradaven les noies i no volia que elles em veiessin com un vailet. El problema va ser que quan vaig descobrir que el cor de les dones no es conquereix amb fum, sinó amb cervell, ja era massa tard.

Al cap de molts anys, tanmateix, gràcies a una gran força de voluntat –una de les poques qualitats que tinc– vaig decidir fumar només cinc cigarretes diàries, i mai cap abans de dinar. Pensava erròniament que si fumava poc podria fumar sempre. Però cada vegada m'adonava més que d'entre les coses absurdes d'aquesta vida, amb conseqüències negatives, l'hàbit de fumar n'és una de ben sonada; i ho vaig deixar. L'any 2000 vaig enraonar amb el meu cervell, li vaig dir que era una ordre, que s'havia acabat, i mai més no he tornar a fumar. Cap trauma, cap estrès, cap recaiguda, només satisfacció; satisfacció per la qualitat de vida que vaig guanyar i satisfacció per haver pogut constatar la immensa força que podem exercir a través del cervell. Per això, quan veig una dona addicta al tabac que presenta candidatura a la mortalitat que anuncien els informes científics m'agafen ganes de dir-li: "Deixa-ho, no val la pena". Però no dic res. Comprenc que no sóc jo qui li ho ha de dir, és ella mateixa.

Cugat.cat , 21/10/2016
 
Barcelona en Comú i el franquisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 novembre 2017
Barcelona en Comú i el franquismeCrec que el govern municipal de l'Ajuntament de Barcelona, a càrrec de Barcelona en Comú (BComú), ha aconseguit plenament el seu objectiu pel que fa a l'exposició "Franco, Victòria, República", que s'estarà al Born Centre Cultural entre el 18 d'octubre i el 8 de gener. Volien fer quelcom que cridés l'atenció i ho han aconseguit. Aquest article n'és la prova.

No hi ha dubte que posar estàtues franquistes al carrer fa que molta gent es fregui els ulls. Si més no, en una societat democràtica com la catalana. També cridaria l'atenció que l'Ajuntament de Berlín posés estàtues hitlerianes a l'espai urbà. La diferència és que a Alemanya està prohibida l'exhibició de símbols nazis mentre que a l'Estat espanyol es veuen constantment símbols franquistes en estadis i manifestacions sense que la policia actuï. Com s'explica aquesta diferència? Doncs s'explica de manera molt senzilla: Hitler va ser derrotat, Franco va morir al llit. El primer és conegut com una de les figures més execrables de la història, el segon encara té monuments a Tortosa, per voluntat de l'alcalde Ferran Bel, carrers a Lleida a nom d'alcaldes vinculats a crims del seu règim, per voluntat de l'alcalde Àngel Ros, i una associació subvencionada que vetlla pel seu "llegat". De fet, hi ha un partit polític, el Partit Popular, que, a més de ser fundat per un dels seus ministres més destacats, es continua negant a condemnar el franquisme i el protegeix, com es demostra en les instruccions que la fiscal general de l'Estat ha donat a totes les fiscalies perquè s'oposin a la investigació que la justícia argentina està fent d'aquells crims. Això explica perquè un fet ignominiós que a Berlín hauria suposat la dimissió de l'actual batlle de la ciutat, Michael Müller, a Barcelona, en canvi, no sols no ha forçat la dimissió de la batllessa Ada Colau, sinó que aquesta i el seu govern es vanten d'ocupar l'espai urbà amb simbologia feixista.

Som al 2016, i, per tant, encara hi ha moltes persones que van experimentar en carn pròpia les barbaritats d'aquell règim genocida o que conserven ben viu el record dels familiars que van ser-ne víctimes mortals. Són persones que se senten ferides en veure com l'Ajuntament de Barcelona posa al carrer aquella simbologia per tal d'atreure públic a una exposició. Es veu que l'audiència tot s'ho val.

Una altra cosa és el contingut intern de l'exposició, que és lloable i que jo subscric, perquè mostra la doble moral d'escultors com Marès i Viladomat, que havent treballat en favor dels valors republicans, no van tenir escrúpols a treballar en la glorificació dels valors feixistes, i que tot seguit, per si fos poc, van ser condecorats per la democràcia. És bo que la ciutadania vegi quines són les conseqüències de no haver assegut el feixisme davant d'un tribunal penal i de no haver jutjat els milers de crims que va cometre. On la memòria és feble, o interessadament dispersa, la banalització del terror d'una dictadura atorga impunitat als seus executors i col·laboradors. No és estrany que la hipocresia, en aquesta qüestió, gaudeixi de tan bona salut. Al capdavall, si hom no demana la il·legalització del Partit Popular, per què s'hauria d'indignar en trobar-se una estàtua eqüestre de Franco a mig camí entre Santa Maria del Mar i el Parlament de Catalunya?

No, senyors i senyores de Barcelona en Comú; no tot s'hi val per l'audiència. L'audiència no és més important que l'ètica. Les cadenes de televisió, cadascuna amb els seus principis, il·lustren molt bé la diferència entre una cosa i l'altra. Tots coneixem, per exemple, l'exhibició obscena que fan de les misèries humanes determinades cadenes espanyoles, per a les quals l'audiència tot s'ho val, i la diferència abismal que les separa de Televisió de Catalunya. La diferència es diu ‘codi ètic'. El codi ètic ajuda a saber en tot moment quin és el límit. Barcelona en Comú no ho vol saber. Per això banalitza la simbologia franquista posant-la al mig del carrer en comptes de fer-ho a l'interior del Born, que és on es fa l'exposició. Així, a més de contradir l'exposició, contribueix a perpetuar la realitat hipòcrita que critica.

El Món , 17/10/2016
 
El carrer no és un abocador Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 novembre 2017
El carrer no és un abocadorHi ha gent que confon el carrer amb un abocador i que es comporta de manera insolidària amb la seva col·lectivitat. És gent que no s'adona, o que no se'n vol adonar, que les persones tenim el deure cívic de preservar l'entorn més immediat, que és aquell que ens acull i que forma part de la nostra vida. Hi ha gent, però, que això de l'entorn més immediat ho redueix a casa seva, de portes endins, i n'exclou tot el que en queda a fora. És a dir, tot allò que embruta o que fa nosa a la seva llar ho deixa en una vorera sense importar-li que també embruti o que faci nosa a la resta de ciutadans. L'egoisme és així: els altres no existeixen, només existeixo jo.

Ja he escrit diversos articles denunciant l'incivisme d'aquelles persones que omplen l'entorn dels contenidors de tota mena de deixalles, algunes realment fastigoses, sense cap mena d'escrúpol i voluntàriament alienes al servei de recollida municipal. En tots els casos, a més, hi trobem una mandra absoluta per obrir la tapa del contenidor de la brossa i, com a mínim, abocar-hi els testos, els orinals, les tasses de vàter, etc...

Això de la mandra, però, es veu que és una cosa força estesa, ja que fins i tot la pateixen moltes de les persones que fan servir els contenidors de color blau, és a dir, els de paper i cartró. La normativa, i sobretot el sentit comú, diuen que abans de llançar les capses de cartró, cal desfer-les i plegar-les per tal que ocupin menys espai a l'interior. Així s'evita que s'ompli de seguida amb poca cosa i es deixa espai per a allò que hi aboquin les persones que vinguin després. Doncs no. Els contenidors blaus s'omplen de capses amb el mateix format que van sortir de fàbrica, no fos cas que l'esforç de plegar-les causés un pinçament o una hèrnia al gentil plegador.

Sincerament, no entenc aquest menfotisme. No entenc tanta desídia amb relació a uns espais urbans que, precisament perquè ens acullen com a vianants, són una extensió de casa nostra. Per ser cívic no calen diners, n'hi ha prou de tenir consciència col·lectiva i pensar una mica en els altres. Al capdavall, pensar en els altres és també una manera de pensar en nosaltres. De la mateixa manera que el nostre civisme beneficia les persones que vindran després, també nosaltres ens beneficiem del civisme de les persones que han vingut abans.

Cugat.cat , 14/10/2016
 
No els veig artrítics, els accents diacrítics Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 31 octubre 2017
No els veig artrítics, els accents diacríticsSincerament, per més voltes que hi dono, no puc entendre la raó dels canvis que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) pretén introduir en les normes ortogràfiques de la llengua catalana, pel que fa als accents diacrítics. En llegir-ho, vaig tenir la sensació que es tractava d'una d'aquelles notícies que els mitjans de comunicació s'inventen el dia dels Innocents. És a dir, una facècia ben pensada que cridi l'atenció. El problema és que no és cap facècia; és una proposta que va de debò i que es preveu que sigui aprovada el 17 de novembre vinent en la reunió del Ple de l'Institut.

Jo sóc escriptor, cosa que vol dir que la llengua és la meva eina de treball, com el ribot ho és del fuster. Però no és només una eina, és també un tresor que estimo i que cada dia m'ensenya alguna cosa que ignorava. Me'n serveixo, per tant, no pas amb aires de suficiència, sinó obert a nous coneixements i amb respecte absolut pels membres de l'IEC, i també pels lingüistes en general, especialment per aquells que treballen en mitjans de comunicació. Això darrer ho dic perquè he estat testimoni ocular infinitat de vegades de la poca consideració que mereix la seva feina per part d'alguns redactors. Comentaris sorneguers fets a l'esquena, com ara pesats, lligamosques, torracollons..., n'he sentit un munt. I és que és molt més còmode menystenir la persona que sap més que nosaltres, que no pas esforçar-nos per aprendre allò que ens diu.

No és, per tant, des de cap actitud de menysteniment, sinó des de l'astorament, que escric aquest text. L'escric, perquè no me'n sé avenir que l'Institut consideri inútils els accents que il·lustren el doble sentit de paraules com dona/dóna, feu/féu, fora/fóra, molt/mòlt, net/nét, os/ós, soc/sóc, sol/sòl, vens/véns o ves/vés. És veritat, com diu l'IEC, que soc (basar) i soc (calçat) o deu (nombre) i deu (doll d'aigua) s'escriuen igual sense que hi hagi cap problema. Però, si us plau, no fem el plaga! Els mots soc (calçat) i deu (doll d'aigua), d'un ús insignificant, no es poden comparar de cap de les maneres amb els que he citat.

Em sembla un despropòsit tan gran com l'argument justificador de dir que es fa per "simplificar" i "facilitar" l'aprenentatge de l'ortografia, atès que, pel que es veu, els escolars tenen gravíssims problemes a l'hora de comprendre aquests accents. Sembla que el trauma que pateixen és tan gran que ja s'estan organitzant per crear un col·lectiu d'Afectats pels Accents Diacrítics (AAD). I és comprensible, la salut per damunt de tot!

Bé, dit això i parlant seriosament, no em crec la justificació de l'IEC. No me la puc creure per dues raons: una, perquè no ve a tomb; i dues, perquè, si fos certa, voldria dir que el nivell dels nostres escolars és vergonyosament escardalenc. A l'hora d'escriure, es pot entendre el dubte en persones que no han estudiat català. Però no pas en els que l'estudien o que l'han estudiat. No vull imaginar-me el trasbals que deuen tenir amb els pronoms febles, si els accents diacrítics els resulten incomprensibles. Penso, doncs, que la proposta no porta enlloc, i la prova és que no hi ha hagut cap moviment a favor de l'eliminació.

Ela accents diacrítics són, en molts casos, una gran ajuda alhora d'entendre el sentit d'allò que ens diu un text, sense haver d'esperar que l'autor ens ho aclareixi més endavant. Déu n'hi do, la feineta que dóna la lectura d'una notícia quan el qui l'ha redactada els ignora! L'Institut ens diu que en cas que un mot es presti a equívoc, es podrà usar l'accent. Magnífic! Això sol ja revela que la mesura és innecessària. Ho és, perquè no aporta absolutament res a la llengua i perquè denota aquell encongiment tan propi de les llengües minoritzades, que és creure que són massa feixugues comparades amb les llengües ‘cosmopolites'. Fa tants anys que sentim dir que "el català és molt difícil" o que "el català és molt complicat", que ens ho hem cregut. No cal dir que el marc referencial dels qui diuen aquestes frases sempre és la llengua espanyola. D'aquesta, ves per on, no en diem mai res. I és que l'espanyol és facilíssim; no te n'adones que... pam! Ja el saps. Ni una falta, tu!

No serà, tanmateix –i ara no parlo de l'IEC–, que la consideració que ens mereix el català no és la mateixa que la que ens mereix l'espanyol? No serà que en la ment dels catalans l'espanyol és una llengua d'autoritat mentre que el català és una llengua de voluntat, i que per això som tan aplicats per a la primera i tan mandrosos per a la segona? No serà que en el nostre marc mental fem del català una traducció de l'espanyol, i que allò que no existeix en aquest últim ens sembla il·lògic que existeixi en el primer?

Estimats amics de l'IEC, la llengua catalana cau a trossos. Sí, ja sé que això no es pot dir, ja sé que és tabú i que se'm podria crucificar per la gosadia. El que toca és sacralitzar les mentides que diu la gent en les enquestes per tal de quedar bé, i que són molt útils per alimentar el cofoisme. Però el cert és que la llengua cau a trossos; i si no hi posem remei, l'IEC aviat esdevindrà una mera corporació acadèmica d'un dialecte de l'espanyol anomenat catanyol. Penso que ajudaríeu molt més a la llengua si amb un acte de coratge us pronunciéssiu en aquest sentit, que no pas esborrant uns accents diacrítics que ningú no discutia. Posats a simplificar –permeteu-me el disbarat de la ironia–, podríem eliminar els pronoms febles i reduir a cinc les vuit vocals. Quines ganes de complicar-nos la vida amb rampoines tan enutjoses! Al capdavall, si hem de parar l'orella a "la realitat del carrer", ja fa temps que els podríem haver cantat les absoltes. Proposo, d'altra banda, que es creï una Creu de Sant Jordi especial per als periodistes i tertulians que usen els pronoms febles.

Sigui com vulgui, jo continuaré fent ús dels accents diacrítics la resta de la meva vida, perquè allò que vull, en escriure un llibre o un article, no és complicar la vida del lector, sinó justament simplificar-li'n la comprensió. Per això em semblen tan útils els accents diacrítics. Tan útils com pugui ser-ho una majúscula en determinats casos, per més que les normes no ho diguin. Jo, per exemple, diferencio sempre entre Estat i estat, quan els uso en singular. I ho faig perquè entenc que no és el mateix referir-se a un Estat, com a entitat política, que a un estat d'ànim, a un estat de comptes o al fet d'estar en estat.

L'amic Celdoni Fonoll em va regalar el poema "Vénen i venen", d'Agustí Bernaus i Pinós, que amb la nova normativa ja no es podria llegir:
«De bon matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se'n van,
i no se'n van fins que venen,
i és quan venen que se'n van.

Mes si vénen i no venen,
llavors se'n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.

Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?»
Crec que encara som a temps d'una reflexió. No els veig gens artrítics, els accents diacrítics. Per això us demano, amics de l'Institut d'Estudis Catalans, que reconsidereu la vostra posició i que no aproveu l'esmentada proposta o que, si més no, reduïu el nombre de mots afectats. Hi ha remeis que esdevenen pitjor que la malaltia. Especialment si s'apliquen sense que hi hagi malaltia.

El Món , 10/10/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 16 - 30 de 1854
spacer.png, 0 kB