spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Un nou fracàs de "Societat Civil Catalana" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 juny 2015
Un nou fracàs de "Societat Civil Catalana"Mentre esperem conèixer el pronunciament definitiu del govern espanyol, en el seu intent de criminalitzar la xiulada del Camp Nou a l'himne i al rei espanyols, el 30 de maig passat, diguem que l'associació ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC), coneguda pels seus fiascos reiterats, va tornar a fracassar estrepitosament amb la campanya que havia engegat per impedir-la. De res no li van servir els anuncis posats a tota pàgina en diversos diaris de paper. La xiulada no sols va ser eixordadora, sinó que va ser la més gran que han rebut mai un himne i un rei en un estadi. L'himne, totalment apagat per la cridòria, ni es va sentir, i el rei i la resta d'autoritats espanyoles que hi havia a la llotja no podien amagar la seva consternació. Ja se sap, qui sembra cards, espines cull.

Una nacionalitat no es pot imposar per la força, i les agressions constants a un poble, a la seva llengua i a la seva identitat nacional, al llarg dels anys, generen tard o d'hora situacions com la del Camp Nou. És la reacció més civilitzada davant d'un Estat que se't declara superior i que esclafa els teus drets democràtics. I com que Catalunya es troba immersa en un procés d'independència per recuperar la seva llibertat, les accions, les concentracions i les campanyes que organitza SCC acaben sempre fent el ridícul més espantós. Un ridícul que comença amb el nom de la mateixa associació, ja que és esperpèntic que una entitat amb una setantena de socis s'atribueixi el nom de Societat Civil Catalana. Però encara resulta més galdosa la seva incapacitat per omplir ni tan sols una plaça, un teatre o un amfiteatre. Res de res. Fracàs rere fracàs. També van pretendre foragitar les estelades dels ajuntaments catalans durant les eleccions municipals i l'únic que van aconseguir va ser que es multipliquessin arreu i que fossin encara més grans.

En la campanya contra la xiulada, SCC demanava "respecte" pels seguidors del Barça i de l'Athletic de Bilbao que no fossin independentistes i també pels "símbols comuns de tots els espanyols". Amb aquest parany, SCC intentava que el públic de l'estadi piqués l'ham i emmudís de cop en sonar les notes de l'himne d'Espanya. Però el públic no va emmudir. No ho va fer perquè seria ridícul que els presoners que han decidit fugir i ser lliures hi haguessin de renunciar per "respecte" als companys que han decidit quedar-se i ser captius. Posats a demanar respecte, per què els captius enamorats del segrestador no respecten la voluntat dels captius enamorats de la llibertat? Hi ha una diferència significativa entre tots dos: mentre els captius que volen ser lliures no obliguen ningú a ser-ho, els captius que volen ser captius pretenen que tothom sigui com ells. Catalunya no obliga cap espanyol a ser català, Espanya obliga tots els catalans a ser espanyols. En termes polítics, és la diferència que hi ha entre demòcrates i totalitaris.

Nació Digital , 6/6/2015
 
La victòria independentista d'aquestes eleccions Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 juny 2015
La victòria independentista d'aquestes eleccionsL'independentisme té motius per estar altament satisfet del resultat d'aquestes eleccions municipals. Ha guanyat en vots, ha guanyat en percentatge i ha guanyat en regidors. Digui el que digui l'espanyolisme, aquesta és la veritat incontestable. Allò que l'espanyolisme no dirà, per tant, és que ara hi ha més regidors independentistes que abans a l'Ajuntament de Barcelona. Tampoc no dirà que ara hi ha més regidors independentistes que mai –6.077–, amb un increment de 300.000 vots, al conjunt de Catalunya. I allò que, per descomptat, l'espanyolisme silenciarà és que els partits independentistes han passat d'un 58,5%, l'any 2011, a un 67%, aquest 2015, i que la suma de vots els atorga la majoria absoluta amb un 51%, tot deixant el nacionalisme espanyol (PSC-PSOE-PP-C's) amb un 36%.

Les xifres, com veiem, són tan contundents que l'espanyolisme no té altre recurs que la mentida per intentar dissimular la derrota espectacular que ha patit. Heus aquí una petita mostra:

  • 'Societat Civil Catalana' (associació ultranacionalista espanyola): "A Catalunya l'independentisme està lluny de la majoria social que pretenia obtenir, ja que la suma dels vots de CiU, ERC i la CUP queda lluny del 50% dels vots".

  • Alícia Sánchez-Camacho (PP): "S'ha imposat el seny català amb el no a la independència."

  • Carina Mejías (Ciudadanos): "La societat ha dit prou a l'independentisme."

La ràbia fa dir moltes mentides, prou que ho sabem, però una mica de sentit del ridícul, sí que n'haurien de tenir, els qui afirmen parlar en nom d'altri. Posats a dir-les de l'alçada d'un campanar i a fer-nos petar de riure, intenten fer córrer la brama que l'independentisme fa figa perquè els vots que ha obtingut són inferiors als que va obtenir el SÍ-SÍ en la consulta del 9-N; talment com si una consulta per la independència i unes eleccions municipals fossin una mateixa cosa. La cosa, tanmateix, té la seva gràcia, ja que els perdedors que diuen aquesta bajanada són els mateixos que abans del 24 de maig afirmaven que unes eleccions municipals no són plebiscitàries, atès que la gent vota en clau social, no pas nacional; i són els mateixos, també, que configuren el bloc polític d'un supremacisme que impedeix que els catalans puguem decidir el nostre futur polític dipositant una papereta en una urna.

Però tothom sap que el supremacista és al·lèrgic a les urnes. Sobretot si li anuncien un veredicte desfavorable. Per això no respondrà mai aquestes preguntes. Primera: si, com diuen, s'ha imposat el no a la independència, si l'independentisme fa figa, si l'independentisme està lluny de la majoria social, si la societat ha dit prou a l'independentisme, de què tenen por? Segona: si el nacionalisme espanyol es majoria a Catalunya i, per tant, arrasaria en un referèndum, com és que no el celebren per tal que l'independentisme sigui derrotat, humiliat i enfonsat davant de tot el món? I tercera: Si estem moribunds, a què esperen per donar-os el cop de gràcia? A què esperen per rematar-nos?

No ho faran, no ens remataran perquè no poden. I no poden, perquè tenim majoria absoluta, som més vius que mai, gaudim de molt bona salut i els hem vençut. Sí, aquest 24 de maig els hem vençut. I el 27 de setembre ho tornarem a fer.

elSingular.cat , 1/6/2015
 
Moltes gràcies, Xavier Escura Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 juny 2015
Xavier Escura
Xavier Escura
En el moment d'escriure aquestes línies ignoro encara el nom de la persona que es farà càrrec de la regidoria de Cultura, a l'Ajuntament de Sant Cugat, en aquesta nova legislatura, però li desitjo molt d'encert, sigui qui sigui. No és, tanmateix, de l'esdevenidor, del que vull parlar, sinó del que s'ha esdevingut en els darrers vuit anys amb Xavier Escura al capdavant de l'àrea esmentada. En aquest sentit, considero que han estat vuit anys altament positius per al municipi. I no em refereixo només al que en podríem dir 'esdeveniments de marca', d'aquells que projecten el nom de Sant Cugat de portes enfora, em refereixo sobretot a la tasca que porten a terme les petites entitats locals i que constitueix, en paraules del mateix Escura, la "cultura de base".

Conec molt bé el caràcter del meu país i sé fins a quin punt és difícil arribar a acords satisfactoris per a totes les parts. Massa sovint, un matís insignificant es converteix en un obstacle insalvable o en un element sobredimensionat que fa trontollar la negociació. És un tret molt nostre, aquest. Molt català. Un tret idiosincràtic que confesso que m'exaspera, però amb el qual hem de conviure perquè sembla que fer les coses planeres no s'adiu amb nosaltres. Tanmateix, per a un polític professional, això no és cap problema, ja que sap separar molt bé el dia a dia laboral de la seva vida íntima i personal. Però per a una persona com Xavier Escura, procedent d'un àmbit completament aliè, resulta impossible no endur-se a casa els conflictes, les discussions, les interpretacions, les desqualificacions... Xavier Escura és una persona culta, sensible, receptiva i d'una sola peça, en el sentit que no adopta personalitats diferents, segons la situació, cosa que el fa molt més vulnerable que si fos un polític d'esquenes amples i de tarannà abrandat.

Per això em sap greu que hagi plegat, perquè més enllà dels errors que pugui haver comès -tots en cometem, d'errors-, ha tingut moltíssims encerts i sempre, sempre, sempre, els ha dotat d'humanitat. Potser sembli un contrasentit que, essent humans com som, necessitem humanitzar les nostres relacions, però malauradament és així. Patim un dèficit força notable en aquest sentit i ha estat un regal comptar amb un home com Xavier Escura, disposat a escoltar tota mena d'idees, propostes, sentiments i il·lusions culturals, capaç de detectar-ne els valors i delerós de trobar la manera de materialitzar-los. El meu reconeixement, per tant, per aquests vuit anys de gestió cultural i de relacions humanes, gairebé una dècada de la nostra vida. Moltes gràcies, Xavier Escura.

Cugat.cat , 5/6/2014
 
Triomf esclatant de l'independentisme a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 05 juny 2015
Triomf esclatant de l'independentisme a Sant CugatEn primer lloc vull felicitar Mercè Conesa, perquè, encara que no ha pogut mantenir la majoria absoluta, ha guanyat amplíssimament i amb diferència aquestes eleccions municipals i continuarà essent l'alcaldessa de Sant Cugat. També cal donar l'enhorabona a la CUP i a Esquerra pels seus resultats; la primera perquè ha doblat el nombre de regidors i ara en tindrà quatre, cosa magnífica, i la segona perquè retorna al consistori amb tres regidors després de quatre anys d'absència.

L'èxit d'aquestes formacions, per tant, contrasta força amb la reculada que han experimentat el Partit Popular i el Partit Socialista, que han perdut un munt de vots i passen de tenir quatre i dos regidors, respectivament, a només un cadascuna. Tota una debacle. Iniciativa, per la seva banda, manté els seus dos regidors, per bé que no aconsegueix frenar la tendència a la baixa d'eleccions anteriors: el 2011 menys que el 2007, i el 2015 menys que el 2011. Ciudadanos, en canvi, entra per primer cop a l'Ajuntament amb tres regidors, però sembla obvi que es nodreix en bona part dels votants desafectes de populars i socialistes.

En conclusió, el resultat d'aquestes eleccions a Sant Cugat, des d'un prisma catalanocèntric, és esplèndid, ja que l'espanyolisme no sols continua essent minoritari, sinó que encara ho és més. L'any 2011, concretament, l'independentisme superava l'espanyolisme amb prop de deu mil vots, i aquest 2015 la diferència s'ha ampliat a prop de catorze mil. CiU, la CUP i ERC han obtingut 23.185 vots mentre que C's, el PSC-PSOE i el PP només 9.387. Just el mateix que ha passat en el conjunt de Catalunya, amb una representació independentista que ha crescut un 8% i que supera àmpliament l'espanyolisme en nombre de vots. Per entendre'ns: el PSC-PSOE, C's i el PP es queden amb un 36% mentre que CiU, ERC i la CUP aconsegueixen la majoria absoluta amb un 51%. O dit d'una altra manera: l'espanyolisme davalla a 5 regidors i l'independentisme puja a 18. Com a primàries del 27-S no està gens malament, oi?

Cugat.cat , 29/5/2015
 
Ada Colau, una victòria de doble tall Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 juny 2015
Ada Colau, una victòria de doble tallL'element més positiu del resultat que han deixat aquestes eleccions municipals és l'increment de la representació de l'independentisme a tot Catalunya. Un 8% més amb relació a les eleccions del 2011, cosa que significa que ens els ajuntaments catalans hi haurà ara molts més regidors independentistes que els que hi havia hagut mai. La part negativa és la pèrdua de la ciutat de Barcelona per 17.000 vots. Amb Ada Colau com a alcaldessa, mai no s'hauria pogut celebrar l'acte que el 4 d'octubre passat van dur a terme més de nou-cents ajuntaments a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per transmetre el seu suport al president Mas i defensar les llibertats nacionals de Catalunya. Mai, per tant, Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i president de l'Associació Catalana de Municipis, no hauria pogut pronunciar aquestes emotives paraules: "Ens ho posaran difícil, president, però sàpigues que ens tens al teu costat i que quan et giris ens veuràs al darrere".

Ara, doncs, tot serà molt més complicat, en aquest sentit, per bé que no hi ha cap procés d'alliberament que sigui fàcil. Però tampoc Ada Colau no ho tindrà fàcil, ja que si Xavier Trias va haver de fer un munt d'equilibris amb quinze regidors, ella, amb només onze, encara n'haurà de fer molts més. La seva, consegüentment, és una victòria de doble tall. Una victòria que posarà fi a la seva indefinició sobre la independència de Catalunya, ja que el Procés presentarà reptes i crearà situacions que no admetran la més mínima ambigüitat i que l'obligaran a pronunciar-se obertament a favor o en contra de la llibertat del seu país.

Pel que fa al conjunt de Catalunya, l'independentisme, com hem dit, ha demostrat una força extraordinària, per bé que la suma de CiU, ERC i CUP, amb un 45%, queda per sota del 51% de la majoria necessària en una consulta. És una dada que en els quatre mesos vinents sonarà força en boca de les mateixes veus espanyolistes que tant havien insistit que aquestes eleccions no han de ser llegides en clau de primàries del 27-S. El que no diran és que són moltíssimes les persones que s'han abstingut o que no han votat ni CiU, ni ERC, ni la CUP i que, tanmateix, votarien SÍ en un referèndum d'independència. Per això el prohibeixen, perquè li tenen pànic. Ara, doncs, cal que l'ANC es guareixi de l'afonia que sembla que pateix i que, al costat d'Òmnium Cultural, faci sentir la seva veu neta i clara per tal que el 27 de setembre tot el món pugui veure que aquest poble no admet per a si mateix cap altre estatus que no sigui el d'Estat independent.

Racó Català , 25/5/2015
 
L'objectiu no és matar la llengua, és matar el país Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 juny 2015
L'objectiu no és matar la llengua, és matar el paísL'ofensiva que el nacionalisme espanyol, a través del govern de Madrid, dels partits polítics i d'entitats ultres, com ara Societat Civil Catalana o Convivencia Cívica Catalana, està portant a terme contra la nostra llengua per tal de fer realitat allò que no van aconseguir dos criminals sanguinaris com Felip V i Franco, no té absolutament res de lingüística. És política. Diguem-ho clar: l'objectiu real no és anorrear la llengua, l'objectiu real és anorrear el país. Per això és ara, i no abans, que l'ofensiva adquireix tanta virulència. Mentre Catalunya s'ha mostrat políticament submisa, el model lingüístic català no els ha tret la son. No calia, perquè, com deia un dels seus cabdills, "todo está atado y bien atado". Ara, en canvi, observen horroritzats com els catalans hem descobert que les úniques cordes que ens lligaven a una captivitat perpètua eren mentals i vivien en el nostre cervell.

I, és clar, la descoberta ha tingut efectes immediats, tant a favor com en contra. A favor, perquè hem pres consciència dels nostres drets i estem desfent els nusos psicològics que ens havien convertit en un poble desconeixedor del seu poder; i en contra, perquè hem despertat totes les alarmes de la presó i tant els carcellers com el cos de guàrdia s'han posat les mans al cap i han corregut a mirar de tancar les portes i finestres que poguessin estar obertes. Aquesta és la raó dels atacs a la nostra llengua. Saben que no poden negar l'existència de la nació catalana mentre el català sigui viu –ho neguen igual, ja ho sé, però se saben en fals– i han decidit portar a terme el lingüicidi. S'ha de reconèixer que hi tenen la mà trencada, en això, només cal mirar com van reeixir a les colònies d'ultramar; però la llengua de la colònia catalana sempre se'ls ha resistit i fereix el seu orgull depredador. Ells, que si poguessin imposarien l'espanyol a tot el planeta, viuen com una humiliació l'existència de la nostra llengua en un espai de món que consideren seu per dret de conquesta. Però, com dic, no és pas la llengua en si mateixa, allò que de debò els ofèn, és allò que significa.

I què significa, la llengua catalana? Doncs, a banda d'evidenciar l'existència ja esmentada d'una nació, significa unes arrels diferents, una cultura diferent, una manera de ser, de pensar, d'entendre i d'explicar el món diferents, una actitud davant la vida diferent i, en definitiva, una civilització diferent. I l'única manera d'esborrar tot això és restringir l'ús d'aquesta llengua a l'àmbit domèstic, folkloritzar-la i substituir-la per l'espanyol. Però per aconseguir-ho cal, entre altres coses, que l'espanyol tingui a casa nostra els mateixos drets que a Castella, encara que a Castella el català no tingui cap dret; cal que tots els catalans tinguin l'obligació de saber espanyol, encara que tots els castellans no tinguin cap obligació de saber català; cal que interioritzem que un hispanoparlant és un ésser superior i que un catalanoparlant és un ésser inferior fins al punt que el primer val per trenta dels segons. Així ho diu la llei espanyola: només que hi hagi un sol alumne escolar que rebutgi el català, tots els alumnes de l'aula han de fer la classe en espanyol. Cap alumne, en canvi, no pot demanar que una classe en espanyol es faci en català. De la mateixa manera que els negres havien de deixar el seient lliure de l'autobús, en pujar un blanc, o els immigrants han de baixar de la vorera, en passar un xenòfob, i els homosexuals han d'amagar la seva orientació davant d'un homòfob, també els catalanoparlants han de canviar de llengua tan bon punt un hispanoparlant aixeca el braç o arrufa el nas. I així serà mentre ens regim per la justícia espanyola en comptes de regir-nos per una justícia catalana. Acatar la justícia espanyola i presentar recursos contra les lleis que ens anorreen és tan estèril com ser esclau i acatar la voluntat de l'amo presentant-li un recurs amb l'esperança que dicti sentència contra si mateix. Cada acatament que fem i cada recurs que presentem no fa res més que legitimar el domini espanyol sobre nosaltres.

elSingular.cat , 25/5/2015
 
L'esforç de Luis Enrique sobre si mateix Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 maig 2015
L'esforç de Luis Enrique sobre si mateixLuis Enrique, entrenador del FC Barcelona, ha repetit durant tot un any que els balanços s'han de fer al final de temporada i no pas a la meitat. I té raó. És ara, amb una perspectiva més relaxada i alliberada de les tensions puntuals de la lliga, el moment de valorar els encerts i els desencerts de la seva direcció. Reconec que tenia els meus dubtes amb relació a Luis Enrique, el dia que el van fitxar. Però no pas per raons esportives –Guardiola també era una incògnita–, sinó pel seu caràcter. Vull dir que després del to bonhomiós –que no vol dir tou– que havíem gaudit amb Tito Vilanova, la manca de mà esquerra de Luis Enrique podia ser una font de conflictes al vestidor i a la sala de premsa. I certament n'hi ha hagut, de conflictes. Els del vestidor, especialment amb Messi, són prou coneguts i van estar a punt de provocar un desastre, i les respostes despectives o poc respectuoses de Luis Enrique als periodistes han creat sovint un clima poc favorable a la seva persona.

Això no obstant, malgrat que no ha abandonat del tot un cert punt d'altivesa, s'ha de reconèixer que Luis Enrique ha fet un esforç extraordinari per reconduir el seu caràcter i millorar la manera de relacionar-se amb la premsa. Aquest esforç diu molt d'ell, perquè indica que ha pres consciència del problema i que ha tingut prou intel·ligència per posar-se a les mans d'un psicòleg i millorar coses que ell tampoc no considerava positives de la seva personalitat. I els fruits salten a la vista. Ha suavitzat les respostes i el clima al vestidor és excel·lent. De fet, sense això, el Barça no hauria guanyat la lLliga i encara menys estaria en condicions, com ara ho està, de poder guanyar la Copa i la Champions després d'haver derrotat els millors equips d'Europa.

No fa gaire, el programa "Hat Trick Barça", de TV3, va fer un recull de respostes-estirabot de Luis Enrique, i certament n'hi havia un bon grapat que se les podia haver estalviat. Però vaig trobar a faltar autocrítica periodística per part del programa. Ja entenc que és més fàcil posar en evidència Luis Enrique que els companys de professió, però no és elegant ni just retreure determinades respostes a algú sense retreure les preguntes que les han propiciat. A mi mateix, com a molts altres espectadors, em semblen llastimoses determinades preguntes. Són tan llastimoses que s'entén que l'interpel·lat n'estigui fins al capdamunt. N'hi ha de ridícules, perquè la resposta és tan òbvia que no tenen cap mena de sentit, i n'hi ha d'insidioses, perquè no cerquen res més que un titular. La pregunta, setmana rere setmana, per exemple, sobre els jugadors asseguts a la banqueta és insuportable, ja que si només poden jugar onze, és evident que sempre n'hi haurà que no seran titulars. Però, és clar, si no sabem de què parlar, ja tenim una excusa per preguntar a Sergi Roberto, a Montoya, a Bartra o a qui sigui si està descontent i si es planteja marxar. I embolica que fa fort. Tanmateix, encara hi ha preguntes més insidioses, com ara les relatives a la continuïtat de Luis Enrique malgrat tenir un any més de contracte. I és que del que es tracta és de burxar i burxar tot creant un clima d'incertesa entorn la seva figura. Però bé, aquesta pressió periodística, que no aporta absolutament res, era un altre dels reptes que l'home tenia, i l'ha superat. És una altra victòria. Ara només falta que l'equip faci el triplet, i Luis Enrique haurà aconseguit que el Barça actual iguali el millor Barça de la història. Moltes gràcies, Luis Enrique.

Nació Digital , 23/5/2015
 
L'artefacte electoral d'Ada Colau Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 maig 2015
L'artefacte electoral d'Ada ColauLa potenciació mediàtica d'artefactes polítics d'ideologia espanyolista disposats a violentar la societat catalana forma part d'una estratègia per intentar destruir el seu procés d'alliberament. No és pas cap estratègia nova, tanmateix. Només cal mirar uns quants anys enrere per trobar més intents, per bé que en contextos diferents. La diferència és que ara, l'estratègia, té més fondària perquè Espanya necessita frenar com sigui el procés català. I té dues poderoses raons: la primera és l'orgull, ja que el marc mental espanyol no pot imaginar una humiliació més gran que veure Catalunya independent; i la segona és l'espoliació, ja que sense Catalunya no li és possible mantenir el pla nacionalista d'autovies sense vehicles, de trens d'alta velocitat sense passatgers, d'estacions i aeroports fantasma, d'obres faraòniques de caràcter mussolinià o estalinista, ni tampoc l'estatus d'una ciutat com Madrid, que tot i els milions d'euros abocats any rere any per dotar-la d'una certa entitat, queda geogràficament arraconada i intel·lectualment desbordada per la força, el dinamisme, la creativitat, el talent i l'europeïtat de Barcelona. Un fet, aquest, particularment valuós, tenint en compte que Barcelona, no és capital d'Estat, no disposa dels immensos beneficis econòmics que això reporta i, per si fos poc, té un Estat en contra que treballa nit i dia en detriment del seu progrés i del de Catalunya. Imaginem, doncs, on seríem, si Barcelona, en comptes de ser la capital provincial que propugnen Ada Colau i els seus acòlits, fos la capital d'un Estat d'Europa.

Diguem-ho clar: l'artefacte d'Ada Colau és una operació nacionalista espanyola disfressada de fals progressisme el discurs de la qual, a més d'hipòcrita, per bé que ornamentat amb alguna gent de bona fe, és profundament tronat i ressucitador dels esquemes de la vella esquerra espanyolista, en el sentit de satanitzar la consciència nacional catalana tot presentant-la com un moviment de dretes, immobilista i enemic dels drets socials. És a dir, que voler la llibertat de Catalunya seria una actitud burgesa i reaccionària impròpia de mentalitats universalistes, progressistes i altres ismes 'txupi-guai'. En canvi, defensar el dret a l'autodeterminació dels pobles, sempre que siguin llunyans, negar l'espoliació de Catalunya i fer-se l'orni davant els atacs als nostres drets nacionals seria modern, assenyat, innovador, insurgent i revolucionari. Fixem-nos que Colau és incapaç d'articular una sola frase davant d'un micròfon sense criminalitzar el govern català. I per què? Doncs perquè la figura que lidera políticament el Procés, a ulls del món, és el president Mas. Però si fos Junqueras, faria exactament el mateix, perquè els horitzons universalistes de la senyora Colau són Saragossa, Màlaga, Madrid... És a dir, fronteres espanyoles ben definides.

No és estrany, doncs, que els artefactes d'Ada Colau i Pablo Iglesias rebin tant de suport espanyol. Són l'estratègia disfressada de canvi per fer que el sistema i la submissió catalana romanguin inalterables. És cert que aquests artefactes, un cop arriben al poder, diuen negre on abans havien dit blanc i acaben desemmascarats, però aconsegueixen l'efecte desbaratador, que és el que perseguien. El pla consisteix a alentir el procés català per tal de provocar un cansament que el desactivi i que l'aparti dels focus dels observadors internacionals. La dona maltractada no pot obrir la porta i ser lliure, segons Colau. "Amb Espanya hem de compartir pis", diu. Només li falta afegir: i si no t'agrada t'aguantes.

Però hi ha més perles en la disfressa d'Ada Colau: "Mai no mentiré", "Si jo volgués fer carrera política no em ficaria en aquest vesper", "No sóc independentista, ni catalana ni espanyola, i estic per superar les fronteres", "He votat SÍ-SÍ, però comparteixo molts motius amb els qui han votat SÍ-NO, segurament més que amb alguns que han votat SÍ-SÍ". Tanmateix, tot i dir-nos que mai no faria carrera política, ara resulta que vol ser alcaldessa de Barcelona. No se'n diu mentir, d'això? Barra, molta barra! I ja que ens parla de fronteres, quins moviments ha desenvolupat la senyora Colau al llarg de la seva vida per tal que Espanya deixi de ser Espanya, esborri les seves fronteres amb Portugal, el Marroc i l'Estat francès i es dilueixi sense identitat nacional en la macedònia planetària? Si està en contra de les fronteres, com és que no ha dit mai res sobre les fronteres constitucionals espanyoles que impedeixen la federació dels Països Catalans –de les 'Comunidades Autónomas', en llenguatge Colau– i la recepció de TV3? Com és que no ha mogut mai un dit contra el lingüicidi que el govern espanyol està duent a terme al País Valencià, a les Illes i a la Franja? Que no és aquella llengua la mateixa que també és agredida al Principat? Per quina raó la senyora Colau, tan afeccionada a passejar-se pels platós de televisions catalanofòbiques espanyoles, no utilitza la quota mediàtica de què disposa per defensar la unitat de la llengua catalana?

Finalment, amb relació a les afirmacions que ha fet sobre el seu vot en la consulta del 9-N passat, la senyora Colau mostra unes contradiccions impròpies d'algú que encapçala una llista electoral. D'entrada, diu que va votar SÍ-SÍ, però de seguida palesa que ho va fer a contracor, talment com si no tingués altre remei, per raons d'imatge, per contrarestar el seu perfil espanyolista. I la prova és que ha corregut immediatament a fer-se perdonar per Espanya tot dient que s'identifica més amb bona part dels votants del SÍ-NO, que no pas amb els de SÍ-SÍ. Fantàstic! Tothom sap que definir-se en contra de la independència de Catalunya resulta molt productiu a l'hora de ser convidat als platós televisius espanyols. El vot SÍ-SÍ de Colau, per tant, no és res més que una argúcia de cara a l'electorat català per tal que no se li vegi el llautó. Però una altra argúcia és la utilització del nom de Colau com a imatge de marca omnipresent, a fi d'evitar que la candidatura es pronunciï sobre la llibertat de Catalunya. I és que quan la candidatura ho fa pel seu compte, com ha passat aquest mes de maig, es retrata dient que la llibertat de "Cacaluña", "con ñ de coño" és cosa de "catalufos".

Doncs bé, hi ha poques coses tan reaccionàries com fabricar una candidatura política entorn d'una persona. I per veure fins a quin punt és així, a més d'escoltar exactivistes de la PAH, que acusen Colau d'arbitrària, assetjadora i manipuladora, n'hi hauria prou d'apartar aquesta senyora del focus perquè el seu globus fes un pet com una gla. Dins del globus, naturalment, hi ha ICV-EUiA amb candidats que difonen comentaris de caràcter racista anticatalà. I si a això hi afegim que ICV es presenta a si mateixa com a 'canvi', després d'haver governat trenta anys Barcelona –trenta anys!– al costat del PSOE de Catalunya, n'hi ha per a llogar cadires! Quina diferència amb la CUP, una força veritablement d'esquerres, que no té problemes a l'hora de situar el seu país en el mapa i que sap molt bé que els drets socials d'un poble són indestriables de la seva llibertat nacional.

elSingular.cat , 11/5/2015
 
Crònica d'un incident a la via pública Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 maig 2015
Crònica d'un incident a la via públicaAra fa uns dies, pels volts de les quatre de la tarda, vaig ser testimoni ocular d'un incident de trànsit a la rambla del Celler de Sant Cugat entre dos vehicles que hi circulaven. Un era un turisme, conduït per una senyora, i l'altre una furgoneta, conduïda per un home. La senyora –que després vaig saber que es deia Rosa Maria– va posar els llums intermitents per indicar que anava a aparcar, però la furgoneta, en lloc d'aturar-se, s'hi va atansar tant com va poder amb la intenció d'impedir-ho. Aquesta va ser la raó per la qual no va voler recular quan la senyora, educadament, per mitjà de gestos, li va demanar, que li deixés fer la maniobra. Així les coses, ella no va tenir més remei que avançar uns metres i intentar aparcar en un altre espai buit, però l'home va accelerar i va fregar de nou el turisme per impedir l'operació. Davant d'això, la senyora va baixar del cotxe i amb molt bones paraules li va demanar que, si us plau, li permetés aparcar, però ell s'hi va negar.

Jo, mentrestant, observava la situació completament bocabadat, perquè els automobilistes que esperaven darrere la furgoneta, conscients del que passava, s'havien aturat a prou distància del vehicle perquè tingués espai de sobres per recular. Però no. L'home, a crits i amb gestos despòtics, li deia que ningú no el mouria d'allà. Aleshores, empès pel concert de botzines que es va desfermar, vaig decidir intervenir-hi demanant a l'home que deixés aparcar la senyora i fent-li saber que havia vist tota l'operació de bon començament. Ell, però, mantenint el seu to agressiu, em va respondre que no ho faria. I així ho va repetir a un senyor que també havia estat testimoni dels fets i que li demanava el mateix que jo. Vist que érem en un atzucac, un tercer testimoni va trucar la Guàrdia Urbana, que van ser rapidíssims –un motorista i una grua municipal–, però malauradament la senyora ja s'havia sentit obligada a retirar el cotxe per no entorpir més el trànsit i l'home, que, per cert, anava acompanyat d'un preadolescent, ja havia marxat traient-nos la llengua per la finestreta.

Finalment, la senyora va aparcar en un altre lloc, la Guàrdia Urbana va recollir-ne totes les dades, incloses les meves i les de l'altre testimoni, i l'incident es va acabar. La primera a marxar va ser precisament la senyora, perquè ens va dir que tenia la mare esperant-la en un policlínic proper i estava angoixada per tot plegat. I era veritat. Me'n vaig adonar del seu trasbals per la suma de factors emocionals. Per això, en acabar els tràmits amb la Guàrdia Urbana, la vaig anar a trobar al policlínic per facilitar-li el meu telèfon i dir-li que podia comptar amb mi, si ho necessitava. Això és tot. Em pregunto, tanmateix, què hauria pogut passar si en comptes de ser una dona, la Rosa Maria hagués estat un home. Ho dic perquè, d'incidents de trànsit en què els protagonistes arriben a les mans, n'hi ha un munt cada dia arreu. I tot sovint és per absurditats com aquesta. Tanmateix, a més d'un incivisme ferotge, cal portar molta ràbia al cos per actuar com ho va fer l'home de la furgoneta.

Cugat.cat , 15/5/2015
 
'Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXI Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 maig 2015
'Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXIHi ha un vell truc dialèctic, un truc tronat i grotesc, molt propi de la impotència intel·lectual, que consisteix a amagar un defecte intentant transferir-lo al qui l'ha posat al descobert. Per entendre'ns: si hom desemmascara un racista, aquest acusa de racista el qui li ha tret la careta; si hom desemmascara un feixista, aquest acusa de feixista el qui l'ha desemmascarat. És com dir-li brut a algú que ha descobert que no et dutxes. Fa riure, però l'estirabot és fill de la incapacitat per rebatre l'evidència. Dir estirabots sempre és més fàcil que fer raonaments i elaborar arguments. El raonament i l'argumentació requereixen un esforç intel·lectual que és incompatible amb la mediocritat, la baixesa moral i la manca d'ètica. Aquest és el cas de l'associació antidemocràtica i ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC). Antidemocràtica, perquè nega l'existència del poble català i el seu dret a votar; i ultranacionalista, perquè fonamenta la supremacia de la nació espanyola mitjançant el sotmetiment de la nació catalana.

Tanmateix, ara que SCC ja ha estat desemmascarada com allò que realment és, franquisme del segle XXI, ara que ja és prou sabut que Josep Ramon Bosch, president de l'entitat, ha venerat la figura del feixista Blas Piñar, ara que els mitjans de comunicació han fet pública la participació d'aquest individu, l'any 2013, en un acte de la Fundación Francisco Franco, a Gandesa, per commemorar el cop d'Estat franquista del 1939, i ara que també s'han difós les imatges de la presència de formacions catalanofòbiques i d'ultradreta en actes de l'entitat, aquesta ha optat per titllar de franquistes els demòcrates. És a dir, que, segons ells, els qui volem votar seríem franquistes i els enemics de les urnes serien demòcrates.

La mediocritat, la baixesa moral i la impotència intel·lectual de què parlàvem es manifesta amb frases com aquesta: "Els nacionalistes tenen la mania d'entrar a Barcelona per les nostres avingudes. Uns van entrar per la Diagonal i ara ells volen entrar per la Meridiana". I aquesta altra: "No hi ha majoria independentista, es va comprovar el 9-N". I Aquesta: "Tenim una oportunitat única, perquè podem acabar amb el mal nacionalista. Cada elecció és una oportunitat i ells ho temen, ens temen". Són frases que van ser aplaudides pel ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida, al Teatre Principal de Barcelona, en un acte que, com d'habitud, va ser un fracàs estrepitós. I la prova és que la sala era mig buida tot i comptar amb el suport de PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya.

Si no fos perquè la llibertat d'un poble és una cosa molt seriosa, seria per petar-se de riure observar una colla d'ultres antidemocràtics titllant de "nacionalistes" i de "franquistes" els qui treballen per aquesta llibertat. I és que és tanta l'alarma que els provoca saber-se descoberts, que fins i tot se'ls esmuny el sentit del ridícul. Fa només sis mesos que es feien un tip de repetir que el 9-N no tenia cap valor, i ara resulta que el magnifiquen per mitjà de la mentida. Mentida flagrant, ja que, a desgrat seu, el triomf de l'independentisme, el 9-N, va ser indiscutible i així ho va expressar la premsa internacional. Pel que fa a la por que diuen que els tenim, doncs sí, no podem fer res més que tremolar. I tant que tremolem, tremolem de riure. N'hi ha per a això i per a molt més! Es fan dir Societat Civil Catalana i ni tan sols poden omplir un teatre a Barcelona; es fan dir Societat Civil Catalana i només poden omplir un raconet de l'Amfiteatre de Tarragona; es fan dir Societat Civil Catalana i en les concentracions al carrer només poden reunir quatre gats tot i comptar amb el suport de Renfe, posar falques publicitàries a la SER i acollir falangistes de Madrid. L'esperpent és així. Entre tanta exaltació ultranacionalista, però, hi ha un petit detall que els contradiu i que desemmascara tot el seu discurs: si com diu Susana Beltrán, professora de la UAB i membre conductora de l'acte del Teatre Principal, "el poble català no existeix", per què es diuen Societat Civil Catalana? Si, segons ells, no hi ha catalans, només hi ha espanyols, com és que no es diuen Societat Civil Espanyola?

elSingular.cat , 19/5/2015
 
Legalitat contra homosexualitat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 maig 2015
Legalitat contra homosexualitatHe escrit diversos textos sobre "legalitat" i "justícia" explicant l'abisme que sovint ha separat aquests dos conceptes al llarg de la història. Necessitem la legalitat per regular la nostra convivència, no hi ha dubte, però són moltíssimes les vegades que aquesta legalitat és una coartada per impedir que s'imparteixi justícia. La "legalitat" espanyola, que impedeix que el poble català pugui decidir sobre si mateix, n'és una prova. Però n'hi ha moltes més. Una de ben recent és la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que avala la prohibició que els homosexuals puguin donar sang. És una sentència tan escandalosament injusta que fins i tot costa de creure. Però és certa. I l'argument justificatiu que l'acompanya és que les relacions sexuals entre persones no heterosexuals constitueixen un factor de risc a l'hora de transmetre el virus de la SIDA.

Em resulta inconcebible que la Unió Europea doni suport a la pretensió francesa d'estigmatitzar un col·lectiu en funció de la seva orientació sexual. Ho trobo repugnant. Jo no sóc homosexual i em sento igualment agredit per aquesta legalitat que furga en la vida íntima de la gent i que, per tal d'encobrir una reducció pressupostària en els controls de sang, estableix una línia divisòria entre persones "normals" (que serien els heterosexuals) i persones "anormals" (que serien els homosexuals). Hi ha mesures que ofenen la intel·ligència, i aquesta n'és una.

Sembla mentida, d'altra banda, que ara que havíem aconseguit uns mínims europeus de respecte per la lliure orientació sexual de les persones, tot deixant enrere segles i segles de repressió i mentalitats homòfobes com la de Josep Antoni Duran i Lleida, que l'any 2011 demanava "teràpies psicològiques per tractar l'homosexualitat", aparegui un tribunal que gosi pronunciar-se en el sentit involucionista que ho ha fet. Heus aquí una demostració de fins a quin punt pot ser injusta i aberrant la legalitat. I una prova d'això és que aquesta mesura discriminatòria francesa no s'ha adoptat mai a Catalunya i, tanmateix, no hi ha cap cas documentat d'infecció del VIH arran d'una transfusió de sang. No n'hi ha hagut mai cap perquè els controls, amb les proves d'anticossos, són molt rigorosos i no necessiten que els donants expliquin si els agraden els homes o les dones. En l'escena de la biblioteca de la pel·lícula "Filadèlfia", de Jonathan Demme, el personatge que encarna Tom Hanks, malalt de SIDA, i el seu advocat, interpretat per Denzel Washington, mantenen una interessantíssima conversa en el decurs de la qual es diuen aquestes paraules: "L'essència de la discriminació rau a formular opinions sobre els altres no pas basades en els seus mèrits personals, sinó en la seva pertinença a un col·lectiu amb particularitats oposades."

Nació Digital , 9/5/2015
 
El PP ha vingut a casa meva Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 15 maig 2015
Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Carreras
Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Carreras
El Partit Popular de Sant Cugat ha vingut a casa meva a demanar-me que el voti en les properes eleccions municipals i m'han deixat un fullet amb la foto del candidat Jorge Carreras que enumera les coses que volen fer i les que volen prohibir. Tres i tres. Les tres primeres diuen el següent: "Un Ajuntament que respecti i serveixi a tots, pensin el que pensin, i sentin el que sentin, dins la llei", "Un Ajuntament que defensi i respecti la llibertat de tots" i "Un Ajuntament que respecti la pluralitat de la gent de la nostra ciutat". Les tres segones blasmen la integració de Sant Cugat "en l'Associació de Municipis per la independència, perquè no representa tots els ciutadans"; blasmen el suport a "causes secessionistes, perquè és un abús d'autoritat i de la llei"; i blasmen les "festes independentistes que només a alguns representen". Deixant de banda el fet que el text és una nefasta traducció de l'espanyol, cal fer algunes consideracions.

En primer lloc, sobta força que algú que diu que cal respectar tothom "pensi com pensi i senti el que senti dins la llei" vulgui prohibir la llibertat d'expressió dels qui no pensen ni senten com ell. A més, quina és aquesta llei que regula el pensament i els sentiments de la gent? Quina és aquesta llei que ens diu què hem de pensar i què hem de sentir? Voler que Catalunya sigui una nació lliure és contrari a la llei? Quina llei? La llei del totalitarisme? La llei de l'absolutisme? Qui ho diu, que l'Ajuntament de Sant Cugat no respecta la pluralitat i la llibertat de tothom? Som milers els santcugatencs que no ens sentim representats per la bandera espanyola que oneja a la seu consistorial, pagada amb els nostres impostos, i que, tot i això, no en fem motiu de guerra. No en fem, perquè som demòcrates i sabem que serà a les urnes, no pas als despatxos, on derrotarem l'opressió que aquesta bandera simbolitza.

Diu el senyor Carreras, perdedor de les eleccions anteriors, que l'Associació de Municipis per la Independència no representa tothom i que no s'han de destinar fons a sufragar causes i festes secessionistes. No diu res, en canvi, dels fons que el govern espanyol destina a sufragar causes nacionalistes espanyoles, a subvencionar associacions franquistes, a condecorar nazis i a fer festives i testosteròniques desfilades militars. Qui li ha donat permís per finançar tot això amb els nostres diners? Quina llei democràtica diu que el nazisme ha de ser condecorat? Quina llei democràtica diu que el franquisme ha de ser subvencionat? Quina llei democràtica diu que el dret a vot ha de ser criminalitzat?

És amb els nostres diners que el govern espanyol està finançant el despropòsit més escandalós d'Europa: una obra faraònica en forma de tren d'alta velocitat que circula sense passatgers, que passa per estacions fantasma, que ha costat més de 7.500 milions d'euros i que comporta unes despeses de manteniment de 1.630 milions. Ni tan sols el tren Barcelona-Madrid és rendible, ja que els pocs ingressos que genera no donen ni per cobrir la meitat del cost. Però, aleshores, qui paga aquesta sagnia? Doncs nosaltres, és clar. Som nosaltres els qui paguem aquest deliri ultranacionalista espanyol del partit del senyor Carreras. Un partit que es nega a retirar la Medalla d'Or de València a Franco, malgrat haver comès milers de crims contra la humanitat. Però s'entén, tanmateix, atès que el fundador del PP va ser precisament ministre d'aquell règim i la retirada de la medalla seria vista com si el PP renegués de si mateix.

Diari de Sant Cugat , 8/5/2015
 
El que hi ha darrere les llistes fantasma Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 maig 2015
El que hi ha darrere les llistes fantasmaSi el fet de posar llistes fantasma a unes eleccions, amb candidats del Partit Socialista i del Partit Popular que no han posat mai els peus en el poble on es presenten, ja constitueix un frau democràtic, un insult als electors i una acció mancada de tota ètica que mereix la reprovació general, l'excusa adduïda pel portaveu del PP, Enric Millo, en el sentit que ho fan "per por", és absolutament repugnant. Por de què? De qui? D'Hannibal Lecter, de Freddy Kruegger, de Cruella De Vil? Cal molta malignitat per dir una cosa així. Malignitat, cinisme i barra. Però què es pot esperar d'un personatge que militava a Unió, que es va oferir a Esquerra, que va rebre d'aquesta el suggeriment de trucar a la porta dels socialistes i que finalment va anar a raure al PP? Hi ha uns requisits ètics mínims que tota persona que es dedica a la política hauria de reunir.

Per sort, aquests darrers dies El Singular ha fet un treball esplèndid, signat per Gemma Aguilera, explicant el frau amb cobertura legal que el Partit Popular i el Partit Socialista han perpetrat per a les eleccions municipals del 24 de maig i ha ofert dades altament il·lustratives de la magnitud de la maniobra. El PSOE de Catalunya presenta 145 llistes i el PP 140. És a dir que més d'una quarta part de les seves llistes són una burla a la societat catalana, en general, i als electors dels municipis petits, en particular. I és que s'emparen en la Llei Orgànica de Règim Electoral General espanyola, que no sols admet aquesta aberració, sinó que la incentiva econòmicament amb els nostres diners. Més d'un milió d'euros, en aquest cas. I això independentment de si obtenen un vot o cap, ja que la incentivació no va lligada als resultats.

Hi ha, tanmateix, una altra raó, a més de l'econòmica, i és l'intent dels esmentats partits d'emmascarar la seva pèrdua de representativitat a Catalunya. La davallada és tan gran que necessiten mentir a la ciutadania intentant fer-li creure que no passa res. Però sí que passa, perquè la manca d'implantació que arrosseguen és fruit de la immensa desconnexió que hi ha entre la seva ideologia nacionalista espanyola i el gros de la societat catalana. De fet, la deformació de la realitat forma part de la seva praxi política, ja que la manca d'escrúpols que palesen, confeccionant-se una falsa representativitat, és cosina germana de la pinya que fan entre tots dos per impedir que els catalans puguem decidir el nostre futur polític a les urnes. En ambdós casos hi trobem l'intent d'amagar una derrota democràtica. Saben que són minoria a Catalunya i no volen que el món ho vegi per mitjà d'un referèndum. Per això fan lleis antidemocràtiques que, a més de permetre estafar la ciutadania i escurar-li les butxaques, criminalitzen les urnes i il·legalitzen el vot. Ras i curt: a falta de legitimitat moral, se la fabriquen legal. És la seva llei, la llei que diu que el poble català no existeix, la llei que diu que el poble català no pot decidir, la llei que diu que el poble català ha vingut a aquest món a sotmetre's a la santa voluntat d'Espanya fins a la fi del món.

És vergonyós, a més, que els qui repeteixen nit i dia aquella cantarella segons la qual "cal parlar dels problemes reals de la gent i apropar-se al ciutadà" són els mateixos que se n'allunyen i elaboren llistes amb militants totalment aliens als municipis, militants que viuen a dos-cents, sis-cents o vuit-cents quilòmetres de distància. Militants de Granada, han arribat introduir! Estem parlant, en definitiva, dels mateixos que s'esgargamellen dient que aquestes eleccions no s'han de llegir en clau preliminar de les plebiscitàries del 27-S, perquè "el que importa són les persones, no les sigles". Quina barra! En cal molta, de barra, per exigir que el votant estigui empadronat al municipi mentre que el candidat pot estar empadronat on li doni la gana. El despropòsit és tan immens que fins i tot s'incentiva que algú pugui presentar-se com a candidat en un poble en el qual no pot votar.

Quant a la cínica fal·làcia expressada per Enric Millo, que diu que es presenten amb gent de fora perquè així els ciutadans "tenen la possibilitat de votar el que realment volen votar", no pot ser més grotesca. Realment cal molta baixesa moral per dir que les llistes fantasma es fan perquè la gent pugui votar allò que vol votar. Talment com si la implantació en un municipi i el coneixement dels problemes locals, per part dels candidats, no fos un requisit ètic bàsic per a l'elaboració de tota llista electoral. La baixesa moral s'agreuja, però, si hi afegim que populars i socialistes són els dos partits que neguen el dret dels catalans a votar allò que volen votar. Els carcellers de les urnes gosen donar lliçons de democràcia. A aquests extrems arribem.

Situats en aquest punt, ja es veu que no és per por, que el Partit Socialista i el Partit Popular elaboren aquestes llistes que denigren la democràcia. És per barra. La barra de voler amagar que no tenen candidats. No en tenen. No en tenen perquè els costa de trobar catalans que no sentin vergonya de posar el seu nom en la llista d'uns partits que són enemics declarats dels drets nacionals de Catalunya. Aquesta és la veritat que els cou. Saben prou bé que el col·laboracionista, en totes les cultures, ha estat sempre el personatge més esperpèntic de la col·lectivitat. És aquell que treballa al servei de l'explotador i que experimenta un plaer morbós amb la submissió i la humiliació dels seus. No, no és per por que esdevenen fantasmes, és per intentar intimidar-nos fent-nos creure que són molts. Però n'hi ha prou d'aixecar-los el llençol per veure que a sota no hi ha res.

elSingular.cat , 5/5/2015
 
Cal Gerrer, la llar de Marilyn Monroe a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 maig 2015
Marilyn MonroeEl 17 d'abril passat, a tocar del Monestir de Sant Cugat, es va inaugurar la Casa Museu-Cal Gerrer, al mateix edifici que havia estat la seu de l'antiga Fàbrica de Ceràmica Arpí. Un edifici preciós, per cert, i un dels més emblemàtics de la ciutat. Precisament en Rogeli Pedró en parlava àmpliament dies enrere al 'Diari de Sant Cugat' i explicava que data del 1853, que donava feina a vint-i-cinc persones i que el seu forn tenia una capacitat de deu metres cúbics. El cert és que la restauració ha estat lenta, molt lenta i laboriosa, ja que han transcorregut nou anys d'ençà que van començar les obres i confesso que han estat moltíssimes les vegades que jo mateix, al llarg de tot aquest temps, m'he preguntat quan s'acabarien. L'espera, però, ha valgut la pena i em fa molta il·lusió que se n'obrin les portes, perquè mostra un patrimoni que a partir d'ara serà a l'abast de tothom.

Com és natural, hi haurà exposicions temporals, però, de les que seran permanents, n'hi ha una que atraurà gent de tot arreu pel petit tresor que conté. Es tracta de l'immens arxiu del pintor Frederic Cabanas sobre Marilyn Monroe, un arxiu en què hi podem trobar milers d'objectes personals o relacionats amb la dona que va ser el més gran mite eròtic femení del segle XX. Aneu-hi, us esperen infinitat de llibres, cartells, fotografies, postals, revistes, calendaris, discos, cartes, fragàncies, càmeres fotogràfiques... que són el resum d'una vida curta, només trenta-sis anys, però d'una intensitat excepcional. Fins i tot hi trobareu el ventilador que ella feia servir a 'La tentación vive arriba'. Passejant-vos per aquell espai, evocareu les més de trenta pel·lícules que va fer en només quinze anys, entre les quals algunes obres mestres, com ara 'La Jungla d'asfalt', de John Huston, i 'Tot sobre Eva', de Joseph Leo Mankiewicz, i títols formidables com 'Els senyors les prefereixen rosses', de Howard Hawks, 'Niagara', de Henry Hathaway, o 'Ningú no és perfecte', de Billy Wilder. I, naturalment, també podreu apropar-vos a les seves relacions amb els germans John i Robert Kennedy, o amb persones políticament antagòniques amb la ideologia d'Edgar Hoover, director de l'FBI, i que podrien explicar algunes coses de la seva misteriosa mort. El misteri, però, és una part indestriable del mite.

És d'agrair, per tant, que Frederic Cabanas, amant incondicional de Marilyn, vulgui compartir el seu tresor amb nosaltres. I remarco la paraula tresor, perquè estem parlant d'un arxiu singular que ja fa molts anys que va despertar l'interès d'estudiosos i col·leccionistes d'arreu del món. De fet, em sembla recordar que ara fa vint anys aquest arxiu ja va ser motiu d'un reportatge per part d'una televisió nord-americana. Per això vull reproduir les paraules amb què Frederic Cabanas explicava l'any 1992 la raó de ser del seu arxiu: "Aquest treball de recerca per a la creació de la meva obra m'ha portat a la dona de la qual tants escriptors, poetes, artistes, etc, han parlat i continuaran parlant. Ella és Norma Jeane, més coneguda com a Marilyn Monroe. Marilyn és poesia viva: art i bellesa en una sola cosa."

Cugat.cat , 24/4/2015
 
On és el teatre compromès amb la llibertat de Catalunya? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 maig 2015
Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòticDurant molts anys, Catalunya ha estat un poble que s'ha definit evitant definir-se. És a dir, ha estat un poble tímid que havia fet de l'ambigüitat un dels seus trets nacionals. Ara, per sort, les coses han fet un tomb i la societat catalana es mostra molt més assertiva. Una prova fefaent la tenim en l'acte d'insubmissió que ha suposat la celebració del 9-N, malgrat les amenaces espanyoles. Amb tot, és ben cert que encara hi ha moltíssima gent en la política, en el periodisme i en el món artístic que practica la indefinició com a estratègia personal per posar el plat a taula. Només cal escoltar com fugen d'estudi els portaveus d'algunes noves sigles d'esquerres cada cop que hom els pregunta si estan a favor o en contra de la independència de Catalunya. La resposta que donen és la mateixa que la d'una coneguda i octogenària formació de dretes –"a la nostra formació hi ha gent de moltes sensibilitats"–, cosa que demostra fins a quin punt alguns dels qui es pretenen nous estan amarats de comportaments vells. S'entén, per tant, que molts escriptors s'hagin emparat en la institucionalització d'aquesta ambigüitat per no haver de definir-se sobre la llibertat del país.

Com a atenuant, tanmateix, cal fer una consideració, i és que les captivitats dilatades en el temps –tres segles en el cas de Catalunya– configuren tarannàs col·lectius porucs i insegurs que difícilment abordaran temes compromesos com la independència nacional o la situació de la llengua. Això ha fet que hi hagi tan poca literatura de ficció i tan poques obres de teatre que descriguin la nostra realitat política o que parlin de l'opressió espanyola que patim i de les diferents intensitats de la lluita catalana per la llibertat al llarg dels anys.

Hom dirà que les quatre dècades de repressió franquista no ho afavorien gens, i és cert, però també ho és que l'anomenat bonrotllisme progre d'avui –sempre en irreflexiva complicitat amb l'Estat espanyol– ha defugit la reivindicació nacional i ha optat per un tractament hispanocèntric de la vida catalana. Per això és tan interessant el llibre Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòtic (Edicions de 1984, 2014), de Joan Esculies, que ens explica quins eren els nostres moviments patriòtics a començament del segle passat, més enllà de l'àmbit folklòric, i en quina mesura es van fer sentir en el camp dramatúrgic. De fet, n'hi ha prou d'aprofundir-hi una mica per veure que avui dia, cent anys després, Espanya continua dient les mateixes coses que deia aleshores. Esculies ho resumeix molt bé amb aquestes paraules: "Des de Madrid se sent, i d'aquesta ciutat emana, la por a la mutilació d'una Espanya que ha anat perdent dominis, que ha vist disminuir el seu imperi i que no pot, ni sap, diferenciar entre la seva forma de ser imperial fins aleshores i la seva personalitat nacional, encara en construcció. Gairebé com si d'un component atàvic es tractés, així com els gals del llogarret d'Astèrix temen que el cel els caigui damunt del cap, el nacionalisme espanyol es conforma sentint pànic davant qualsevol debat sobre la forma de l'Estat, perquè aquest remet d'immediat a la imatge de la divisió i l'esquarterament territorial."

Com veiem, res no ha canviat a Espanya, en aquest sentit. L'absolutisme, com a actitud espanyola de vida, roman inalterable. Només cal revisar la producció teatral catalana de la segona meitat del segle XIX i de les primeries del XX per constatar que bona part dels retrets que fèiem a Espanya en aquell temps són idèntics als que li fem avui en l'àmbit de la política, de la cultura o de la llengua. L'estol d'obres patriòtiques recollides per Joan Esculies ens ho mostra diàfanament: Un quefe de la Coronela, d'Antoni Ferrer Codina; Claris, de Conrad Roure; Mestre Oleguer i Joan Dalla, d'Àngel Guimerà; Via fora, lladres!, de Manuel Rocamora; Lo forjador d'acer, de Pau Guiteras i Pau Rosés; i Jordi Erín, Els segadors de Polònia, Sota el cel de la pàtria i El drap sagrat, de Josep Burgas.

La més antiga d'aquestes obres, Un quefe de la Coronela, data del 1867 i és una història d'amor amb el rerefons del setge del 1714. Claris, del 1879, com el seu títol indica, gira entorn la figura de Pau Claris, president de la Generalitat de Catalunya, i presenta un conflicte amorós per raons ideològiques, dins el marc del Corpus de Sang i de la guerra dels Segadors, alhora que ens interroga sobre si hem de considerar catalans els qui actuen "contra el poble". Per la seva banda, Mestre Oleguer i Joan Dalla, d'Àngel Guimerà, situen l'acció en ple combat contra Felip V. La primera, mostra un constructor de carros del barri de la Ribera que ha perdut la dona i els fills i que, mancat de municions amb què lluitar, acaba disparant les denes del rosari d'argent familiar fins que és ferit de mort tot cridant: "A fora, lladres! Visca la llibertat de Catalunya!". I la segona, Joan Dalla, cal dir que es podria haver representat perfectament en els actes del Tricentenari, ja que té un gruix de qualitat esplèndid i mostra el nefast paper que van desenvolupar els col·laboracionistes catalans en la caiguda i posterior sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella. Aquí, Guimerà centra aquesta qüestió en un botifler anomenat Ferrer que fins i tot és rebutjat pel duc de Berwick, comandant de l'exèrcit borbònic, per a indicar-nos que els traïdors, al capdavall, acaben per no inspirar respecte a ningú.

Pel que fa a la resta d'obres, diguem que la més destacada és Jordi Erín, de Josep Burgas, estrenada el 1906 al Teatre Romea de Barcelona amb un èxit tan gran que l'autor, reclamat pels aplaudiments del públic, va haver de sortir tres cops a l'escenari a saludar. Es tracta d'una al·legoria sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya a través del conflicte entre Irlanda i Anglaterra a mitjan segle XIX. D'aquesta manera, canviant el govern espanyol pel britànic, l'autor podia parlar amb llibertat i eludir la reprovació de les autoritats espanyoles. És el personatge de Jordi Erín, personificant Irlanda, qui diu aquestes paraules: "Per cada vegada que el govern del centre s'hagi pres la molèstia d'escoltar-nos (com qui ens fa un gran favor!) donant, a canvi d'impostos i tributs, vanes promeses, cent cops al rostre ens ha marcat les seves ires." I més tard, abans de caure mort, en ser travessat per una bala, exclama: "Si amb un tret de fusell es mata un home, amb una idea un poble es reivindica."

Diguem que aquest llibre de Joan Esculies és una petita joia no només com a tasca de recuperació del teatre patriòtic català dels segles XIX i XX, sinó per la interessantíssima documentació que aporta sobre els seus autors. Ara només cal que els autors d'avui no defugin el compromís i abordin sense complexos el procés d'alliberament de la Catalunya del segle XXI.

Lletres, núm. 66, desembre 2014/gener 2015
 
<< Inici < Ant 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 Seg > Final >>

Resultats 151 - 165 de 1822
spacer.png, 0 kB