spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Per la Diada, bandera estelada Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 17 agost 2008
Per la Diada, bandera esteladaA mesura que s'acosta l'Onze de Setembre va creixent el nombre de municipis que se sumen a la iniciativa promoguda per la Comissió 100 anys d'estelada per tal que durant la Diada Nacional de Catalunya els ajuntaments del país facin onejar únicament la bandera independentista dissenyada el 1919 a partir de la primera gràfica que se'n té i que data del 1908. El creador d'aquesta bandera va ser Vicenç Albert Ballester , president de la Unió Catalanista, dissolta el 1936, i impulsor, després de la Primera Guerra Mundial, del Comitè Pro Catalunya per difondre la demanda d'entrada del nostre país a la Societat de Nacions sota el patronatge del president nord-americà Woodrow Wilson.

Wilson havia donat a conèixer els seus famosos "catorze punts" per assentar les bases d'una pau justa i duradora i propugnava, entre altres coses, la renúncia dels estats a les seves pretensions colonials i la creació -aquest era el catorzè punt- d'una Societat de Nacions que, com sabem, va ser l'embrió de les Nacions Unides. Malauradament, els aliats europeus, especialment França, es van oposar a alguns d'aquests punts i Wilson, per bé que va aconseguir fer realitat el darrer, no va tenir més remei que renunciar al conjunt del seu programa. Catalunya, per tant, va veure frustrades les seves aspiracions d'independència -després vindria un nou i fallit intent comandat per Francesc Macià amb els fets de Prats de Molló-, però la bandera es va mantenir. El seu disseny fusionava els quatre pals tradicionals amb el triangle blau i l'estel blanc i evoca la simbologia cromàtica dels ideals de la revolució francesa i també els de la bandera de Cuba, antiga colònia espanyola fins a la seva independència el 1898. El triangle blau, que representa el cel, és una al·legoria de la humanitat i l'estel blanc encarna la llibertat.

Entre els adherits a la campanya 100 anys d'estelada -de moment en són vint-i-un, però la xifra creixerà força després de les vacances d'agost quan els consistoris celebrin el ple de setembre- hi ha quatre capitals de comarca -Vilafranca del Penedès, Les Borges Blanques, Figueres i Ripoll- i els municipis d'Alfés, Arenys de Munt, Bellprat, Bellpuig, Besalú, Calldetenes, Cardedeu, Llançà, Manlleu, Montesquiu, Palafrugell, Sant Llorenç Savall, Sant Quirze de Besora, Sant Martí de Tous, Santa Eugènia de Berga, Tona i Vilassar de Mar. En aquest darrer, fins i tot el PSC hi ha donat suport. Evidentment es tracta d'una acció de caràcter simbòlic que no altera en absolut la política municipal, però precisament per això, perquè no va contra ningú i només commemora uns fets històrics molt significatius del nostre país, cap ajuntament governat per una força catalanista hauria de cometre l'error de passar a la història per haver-s'hi oposat.

e-notícies , 14/8/2008
 
Rafa Nadal, el naciotennista espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 agost 2008
Rafa Nadal, el naciotennista espanyolLa història de la humanitat ens demostra a bastament que la singularitat d'un individu en alguna modalitat esportiva, com ara el futbol, el bàsquet o el tennis, no sempre es correspon amb un quocient intel·lectual equivalent. Això fa que molts esportistes d'elit acostumin a identificar la popularitat i els beneficis econòmics de què gaudeixen com a mostra del seu triomf a la vida, fins al punt de creure's tocats per una llum divina que converteix en or tot el que toquen. El problema s'agreuja quan la singularitat esportiva d'aquests individus, i ara ja parlo concretament del tennista Rafa Nadal, és inversament proporcional a la seva qualitat humana. Aleshores la deriva esdevé patetisme. I no pas perquè Rafa Nadal sigui un nacionalista espanyol -que ho és fins al moll de l'os-, sinó perquè aquest nacionalisme és excloent i prové de l'autofòbia que pateix. A Rafa Nadal li repugnen de tal manera els seus orígens, el seu país, la seva cultura i la seva llengua que s'ha fet un vestit nou per no anar per la vida despullat. I aquest vestit es diu Espanya. Espanya, naturalment, lamenta que una figureta com ell hagi nascut en una colònia i no pas a Castella o a Extremadura, però se sent alleujada quan veu que el tennista no sols professa la religió espanyolista sinó que, a més, la propaga amb el fanatisme del caragirat.

Arribats aquí, per tant, quin millor escenari per exhibir-se que els Jocs Olímpics, el més gran aparador nacionalista del món? En un marc com aquest, Rafa Nadal, naciotennista espanyol per excel·lència, se sent com a casa. Per això, quan va entrar a la sala de premsa de la capital xinesa, va exigir que les preguntes fossin en espanyol o en anglès i es va enfurismar quan un reporter va adreçar una pregunta en català al tennista d'Hostalric Tommy Robredo. Sobre aquest incident l'e-notícies va fer un magnífic editorial amb aquestes reflexions: "D'entrada, el manacorí hauria d'haver guardat silenci, perquè la pregunta no anava adreçada a ell, sinó a Robredo. Era aquest qui havia de prendre la decisió que li semblés més convenient, no Nadal. [...] Per tant, la seva intervenció va ser, com a mínim, una impertinència, imposant el seu activisme lingüístic espanyolista a la resta d'esportistes que es trobaven a la mateixa taula. Si a Pequín, Rafael Nadal s'avergonyeix d'utilitzar la llengua catalana, és molt lliure de fer-ho, però no hauria d'imposar el seu criteri a altres companys".

Hi ha, però, altres consideracions a fer sobre aquesta qüestió. La primera és que el comportament absolutista de Nadal dóna l'exacta mesura de la seva baixa qualitat humana. Què hi fa un esportista d'ideals totalitaris en el marc d'un suposat esperit olímpic? Què hi fa un individu com ell, capaç de menysprear la seva pròpia llengua, en una trobada d'hipotètica germanor internacional? Doncs fa el que ha anat a fer: fer-se perdonar els orígens exhibint el seu autoodi. Fixem-nos que Nadal no en té prou de negar-se a parlar en català, tampoc no tolera que ningú el parli davant seu.

Una altra qüestió que aquest incident ha reflectit és el silenci dels tennistes catalans que hi eren presents, amb Robredo al capdavant. La falta d'autoestima catalana és tan espectacular que no hi va haver ni un sol tennista que gosés posar en evidència l'aprenent de dictador. I és que molts catalans quan van pel món -i el col·lectiu d'esportistes és el més viatger de tots- competeixen per demostrar el grau de domesticació a què han arribat. Creuen que deixant la dignitat a l'armari i callant quan s'insulta Catalunya i la seva llengua són més universals. Per això l'altre dia, a Pequín, mentre un company seu escopia sobre la llengua catalana, ells, solidaris, li reien la gràcia.

e-notícies , 11/8/2008
 
El català, llengua política Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 agost 2008
Veles d'estiu del parc de la Devesa de Girona
Veles d'estiu del parc de la Devesa de Girona
Segons un estudi realitzat pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura publicat pel Grup Enderrock i l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya, només un 7,8% de la població del Principat escolta habitualment música en català. I si mesurem el conjunt dels Països Catalans, el percentatge baixa al 4,8%. Són xifres alarmants, certament, però del tot comprensibles, atesa la letargia que caracteritza els nostres governants en tot allò relacionat amb la llengua catalana. De fet, l'estat de prostració nacional en què ens trobem és tan dramàtic que gairebé sembla un miracle que encara quedin consumidors mínimament catalanocèntrics. Com hi pot haver demanda d'allò que es desconeix? En quantes emissores de ràdio, bars, discoteques o espais oberts del nostre país es pot escoltar música en català? És un peix que es mossega la cua, perquè les novetats musicals no disposen d'altaveus que les difonguin i sense altaveus ningú no s'assabenta de la seva existència. Això, és clar, perjudica els músics en particular i la cultura catalana en general i ens converteix en un mercat colonitzat. Som com els infants. Els infants també constitueixen un mercat, però són els adults els qui controlen ideològicament el seu consum.

No fa gaire, a través del diari El Punt, dues persones denunciaven l'absència absoluta de música en català en els diferents espais de les veles d'estiu del parc de la Devesa de Girona. Demanar-la, per tant, esdevenia, a més d'una raresa, un posicionament polític en el sentit que només un catalanista demanaria música en català. Per això, amb tota la raó i tota la impotència del món, els signants de la carta llançaven aquesta reflexió: "Per què posar música en català és una opció política i posar-la en espanyol és cosmopolitisme?". És una bona pregunta. Doncs aquest és l'atzucac en què ens trobem, el de la subversió de la normalitat. És a dir, que allò que jutgem com a normal quan anem a França o a Israel, posem per cas -que hi predomini la música en la llengua del país-, ens sembla carrincló o extremista quan es tracta dels Països Catalans. Ens sentim universals escoltant música francesa quan som a París, però ens sentim provincians escoltant-la en català quan som a Barcelona. D'això se'n diu acomplexament induït. Ens han fet creure que la catalanitat és política i que l'espanyolitat és neutralitat. Aquest pensament té la mateixa arrel que aquell que converteix en nacionalistes les persones catalanocèntriques i en normals les hispanocèntriques. Per això trobem natural que la població dels Països Catalans que escolta música en català no arribi al 5% o que l'oferta de pel·lícules doblades al català o la de publicacions de quiosc en la nostra llengua no arribi al 10%. Aviat també trobarem natural que aquestes xifres es redueixin a la meitat i després a la meitat de la meitat. I és una llàstima, perquè el nostre problema no és pas de feblesa sinó d'incertesa. Podríem ser immensament forts si volguéssim, però quan algú ha perdut la confiança en ell mateix no hi ha res que el mortifiqui més que la consciència de la seva pròpia fortalesa.

El Punt , 27/7/2008
e-notícies , 7/8/2008
 
El gol del Barça a Air Berlin Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 agost 2008
El gol del Barça a Air BerlinEsplèndida la decisió del F.C. Barcelona de rebutjar la companyia Air Berlin per viatjar als Estats Units. Air Berlin és una empresa que no sols menysprea la llengua pròpia dels Països Catalans, sinó que, a través del seu director general, Joachim Hunold, s'ha permès menysprear Catalunya i les Illes, fer-ne befa dels seus drets nacionals i mentir descaradament presentant l'espanyol com a llengua perseguida i a prop de la desaparició. Tot això, a més, amb el silenci còmplice dels governs català i balear, que, en lloc de prendre mesures institucionals contra la companyia, han fet el que s'espera sempre que faci un català quan ataquen el seu país: res de res. Per això el gest nacionalment desacomplexat de Joan Laporta, com a president del F.C. Barcelona, ha cridat tant l'atenció, perquè en un país governat per la covardia l'anomalia és la dignitat.

El problema és no adonar-nos que quan la dignitat s'ajunta amb la fermesa la victòria és gairebé segura, i aquests són uns valors que en el cas d'Air Berlin s'haurien de traduir en un rebuig frontal a la companyia mentre no transmuti el seu menyspreu en respecte. És el que farien Suècia, Dinamarca o Holanda, per exemple, amb una companyia que menyspreés el seu país i la seva llengua. I és això, ni més ni menys, el que ha fet el F.C. Barcelona quan s'ha insultat Catalunya. Com és lògic, el nacionalisme espanyol i l'autoodi català s'han enfurismat força, amb aquesta mesura, però no cal fer-los cas. El primer està experimentant la revifalla de la mort i el segon ja té prou pena amb la seva patologia. De fet, no hi ha millor indicador dels nostres encerts que les irades reaccions d'aquesta gent. Com més bramen i més intenten desacreditar-nos més es palesa l'eficàcia del nostre antídot.

Frases com ara "Laporta està polititzant el club" o "el que ha de fer el Barça és obtenir bons resultats i deixar-se de política", són la màxima expressió de la impotència intel·lectual. D'entrada, té gràcia que aquells a qui brillen els ulls amb les victòries de la selecció espanyola o de Fernando Alonso pretenguin donar lliçons sobre la separació entre política i esport. Però és que, tanmateix, les seves crítiques a Laporta no poden ser més galdoses, ja que si hi ha una cosa per la qual el Barça és més que un club és justament per la seva dimensió política. Com em deia Txiki Begiristain, "El Barça és una entitat molt lligada a la història de Catalunya i l'objectiu de Laporta és mantenir la imatge del club associada a aquesta història". Sobretot, podríem afegir, mentre els polítics no facin de polítics i esperin que sigui la societat qui els faci la feina.

Finalment, els qui, definint-se com a liberals, defensen la llibertat d'Air Berlin de rebutjar la llengua catalana en virtut de les lleis del mercat, queden atrapats en les seves pròpies paraules, ja que si aquestes lleis són vàlides per a empresaris també ho són per a consumidors. Per tant, si Air Berlin pot rebutjar la llengua catalana, els catalans poden fer el mateix amb Air Berlin. No hi ha català, no hi ha diners. Així de senzill.

e-notícies , 4/8/2008
 
"La Indirecta. Una entrevista a l'esquerra" Imprimeix Correu-e
Notícies
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 agost 2008
La Indirecta. Una entrevista a l'esquerraEl setmanari Directa i l'editorial Virus presenten el llibre:

La Indirecta. Una entrevista a l'esquerra
Coordinador: Sergi Picazo

Editorial: Virus
Pàgines: 178
Preu: 11 €

Selecció d'entrevistes publicades al setmanari Directa durant els seus dos primers anys de vida a 38 protagonistes dels moviments socials i de l'esquerra transformadora d'avui dia.

Tanmateix, més enllà de ser una simple compilació d'entrevistes, l'objectiu del llibre és respondre a la pregunta: Què pensa avui dia l'esquerra alternativa? El llibre ofereix una àmplia panoràmica de visions al voltant de qüestions com la pobresa, les migracions, el món laboral, el pacifisme, l'ecologisme, els mitjans de comunicació...

Les 38 entrevistes seleccionades -des de Noam Chomsky, Pere Casaldàliga, Víctor Alexandre, Eudald Carbonell o Carles Fontseré fins a Arcadi Oliveres, Neus Català, Leo Bassi, Karra Elejalde o Fermin Muguruza- configuren aquest enriquidor ventall d'opinions crítiques.

El llibre es troba a totes les llibreries grans i mitjanes de Barcelona i rodalies. També es pot trobar en locals com La Ciutat Invisible o l'Espai Obert (Sants), el Lokal i la seu de Virus (Raval), Infoespai (Gràcia) i a la majoria d'ateneus, centres socials i llibreries especialitzades.
 
Totalitarisme xinès i indignitat catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 agost 2008
Ballada de sardanes a Pequín
Ballada de sardanes a Pequín
El passat 27 de juliol, al parc Di Tan (Temple de la Terra) de Pequín, dintre dels actes previs als Jocs Olímpics que se celebraran en aquella capital a partir del 8 d'agost, va tenir lloc una exhibició de sardanes a càrrec d'una representació nacional catalana formada per dotze dansaires i onze músics de diferents cobles. Aquest acte, organitzat per la Fundació Universal de la Sardana (FUS), una entitat que abans de partir cap a la Xina va ser acomiadada pel president del Parlament, Ernest Benach, no va poder exhibir la bandera de Catalunya ni cap altre símbol nacional per prohibició expressa de les autoritats xineses. De fet, no sols es va prohibir la projecció simbòlica de Catalunya sinó que la sardana va ser presentada com una dansa "espanyola". No havia passat mai, això. La Fundació Universal de la Sardana, a banda d'organitzar la ballada de sardanes més multitudinària de la història el 1992, amb motiu dels Jocs de Barcelona, havia actuat en els actes previs als Jocs d'Atlanta, el 1996, als de Sydney, el 2000, i als d'Atenes, el 2004, sense que la presència de la bandera i altres símbols catalans suposessin cap problema. Aquesta vegada, però, no ha estat així perquè hi ha hagut una coincidència d'interessos hispanoxinesos. S'han trobat dos nacionalismes que tenen la mà trencada en qualitat d'escanyapobles. La clàssica cerrazón espanyola casa molt bé amb l'encegament xinès. Amb tot, n'hi hauria hagut prou amb una recomanació de les autoritats espanyoles perquè les xineses haguessin donat via lliure a la FUS. Però, és clar, si en lloc d'això els dius a porta tancada que "aquests catalans volen el mateix que el Tibet" ja has aconseguit el que volies. Al capdavall, la unitat de destí de la Xina, com l'espanyola, és d'arrel divina i necessita mostrar-se solidària amb la tirania. Altrament, no es reconeixeria en mirar-se al mirall.

Tanmateix, una cosa és el comportament de les autoritats xineses, en connivència amb les espanyoles -"Si guanya Zapatero, guanya Catalunya"-, i una altra el de la FUS. Si als primers els ha faltat cultura democràtica, els segons han demostrat molt poca dignitat. És molt lloable l'objectiu de la FUS de difondre la sardana arreu del món, però d'un patetisme esborronador amagar-ne la identitat. Hom els diu "us escoltarem sempre que renuncieu a ser qui sou" i ells s'hi avenen amb la submissió pròpia d'un esclau. Magnífic. Tot un exemple a seguir. Si, a més, els haguessin demanat que ballessin a la gatzoneta també ho haurien acceptat. "Ja que som a la Xina...", oi?

Hi ha comportaments que fan sentir vergonya aliena, francament, i la incapacitat de la FUS per posar en evidència el totalitarisme xinès i fer-se respectar tot dient "actuarem com a catalans o no actuarem" està en la mateixa línia. Com pot reivindicar-se algú que no creu en ell mateix? El submís, per més raó que tingui, sempre defuig el conflicte. Per això els membres de la FUS van ser incapaços de crear un conflicte diplomàtic en veure's menyspreats com a catalans. Quin horror portar la contrària a les autoritats xineses, quina vergonya aparèixer en els telenotícies defensant Catalunya, oi que sí? És molt millor ser notícia per fer justament el contrari. És una manera com una altra de cobrir-se de glòria. A tocs de tenora.

e-notícies , 31/7/2008
 
Endollats Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Matthew Tree   
dijous, 31 juliol 2008
Matthew Tree
Matthew Tree
Sabut és que per als hispanocèntrics més devots -vinguin d'on vinguin- l'univers català, per força, no pot ser res més que un invent fantasmagòric. Per tant, que la gent vinguda de fora en confirmem l'existència tot apuntant-nos-hi els obliga a trencar-se la closca buscant-ne alguna explicació, per inversemblant que sigui, tal com demostra un comentari recent a e-notícies a propòsit del llibre Nosaltres, els catalans (en el qual Víctor Alexandre entrevista 20 ex-estrangers feliçment establerts als PPCC): "Qué casualidad que estos exóticos conversos a la fe catalanista vivan de subvenciones... concedidas por el Moviment Nacional. Y ni así pasan de 8 ó 10". Signa un tal Gustavo de BCN. Per a ell, com per a tants creients en l'Espanya uninacional, doncs, tots els residents africans, americans, europeus, asiàtics i australians som uns aprofitats llestíssims que hem après un idioma sencer tan sols per poder cobrar uns suposats ajuts proporcionats per una suposada conxorxa catalanista. La realitat, però, supera aquesta hipòtesi imaginativa amb escreix: els ex-estrangers catalanocèntrics no som 8 o 9 sinó legió; i no som pas anti-espanyols, com insinua el Gustavo, sinó a-espanyols; i ens sentim cada vegada més còmodes en aquest país que s'està tornant, ell també, com més va més a-espanyol gràcies justament als exabruptes encadenats dels hispanocèntrics devots que, així mateix, no fan res més que atiar el foc que diuen que tant anhelen apagar.

Avui , 22/7/2008
 
La llengua del president Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 juliol 2008
Felip Puig
Felip Puig
No entenc l'agra polèmica que Felip Puig, secretari general adjunt de CDC, ha desfermat sobre el baix nivell lingüístic de José Montilla. Entenc el seu requeriment a una persona que ostenta la màxima representativitat del país, però no comparteixo els termes amb què ha articulat aquest requeriment. Crec que responen més a la inflamació d'una conversa privada entre persones del seu partit que no pas a una reflexió seriosa sobre el tema. Altrament, no hauria caigut en els excessos verbals que han revertit negativament sobre ell. Em refereixo a la seva intervenció sobtada i autodefensiva a Catalunya Ràdio dient: "Jo no sóc un integrista lingüístic. Tinc amics que fa molts anys que viuen a Catalunya i amb els quals parlo en castellà". No analitzaré aquestes paraules perquè ja ho ha fet exquisidament en un article el professor Ferran Suay, de la Universitat de València, tot preguntant al senyor Puig si "considera integristes lingüístics totes aquelles persones que, estant a Catalunya, parlen sempre en català" i si "per contra, no considera que els qui parlen sempre en castellà, a Catalunya, siguin integristes lingüístics, ja que té amics que s'integren dins d'aquesta categoria (per quin motiu –si no– s'hi comunicaria el senyor Puig en castellà?)".

És evident que Felip Puig ha reflexionat molt poc sobre els comportaments lingüístics. Si ho hagués fet, abans de criticar José Montilla, s'hauria adonat que l'estat de prostració en què es troba la llengua catalana no és culpa de les persones d'origen forà que la parlen malament, sinó dels autòctons com ell que només la parlen amb catalanoparlants. Talment com si el català fos el codi lingüístic d'una secta, una secta de la qual, és clar, no en formen part els amics "de tota la vida" del senyor Puig. És molt català això d'esmerçar energia en qüestions estètiques per no haver d'afrontar les qüestions de fons. És molt català i també molt estèril, perquè no porta enlloc blasmar el fet que Montilla no vulgui catalanitzar-se el nom. "Com pot ser que el president de Catalunya es digui José?", es pregunten alguns posant-se les mans al cap. I mentre ho fan no s'adonen que el problema no és l'origen de Montilla, sinó el seu pensament. El problema no és que Montilla sigui un català d'origen espanyol –n'hi ha milers que són independentistes i que es diuen José, Josefa, Luis o Luisa–, sinó que el president de Catalunya és espanyolista i està en contra dels drets nacionals del país. Aquest és el veritable problema, no pas el nom. O és que potser són menys espanyolistes Carme (Chacón) o Joan (Ferran)?

El senyor Felip Puig tenia al seu abast elements de reflexió més de fons que no pas els epidèrmics. Té raó quan diu que José Montilla no és un estudiant d'Erasmus i que, per tant, el seu nivell de català ha de ser superior. Certament, no és el mateix fer una estada breu en un país que romandre-hi tota la vida. Institucionalment tampoc no és el mateix ser el mecànic de la cantonada que el president del país. El president de Catalunya té l'obligació de parlar bé la llengua del país, com la tenen tots els presidents d'arreu del món, per la senzilla raó que dominar la llengua i parlar bé són deures inherents al seu càrrec. Però, si en lloc de fer acusacions, el senyor Puig hagués fet preguntes, hauria estat molt més afortunat. Per exemple, podria haver preguntat per què a Andalusia, en concret, o a Espanya, en general, és impensable un president que es digui Jordi i que tingui el mateix nivell d'espanyol que Montilla té de català. Sabem que als Estats Units és molt difícil que un home negre o que una dona blanca arribin a la presidència del país, i sabem que encara ho és més que ho faci una dona negra. Però, algú ens pot dir per què és molt més fàcil que una dona negra sigui presidenta dels Estats Units que no pas que un català sigui president d'Espanya?

e-notícies , 28/7/2008
 
Sant Cugat, ciutat sense jutjat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 juliol 2008
Sant Cugat, ciutat sense jutjatL'abril de 2007, quan el Diari de Sant Cugat va iniciar una nova etapa amb un canvi de disseny, el meu primer article en aquesta columna va ser Montserrat Tura i el PSC discriminen Sant Cugat. Aquesta discriminació al·ludia al menyspreu a la nostra ciutat, per part de la consellera de Justícia, negant-li el dret a tenir un jutjat de primera instància. Doncs bé, setze mesos després, el menyspreu s'ha confirmat. La senyora Tura crearà un Palau de Justícia a Rubí –ciutat amb govern bipartit PSC i ERC–, i, talment com una burla, ens informa que millorarà el nostre jutjat de Pau. És a dir, que es vulnera el principi de proximitat que ha de tenir la justícia i es menystenen les irrebatibles raons que presenta l'Ajuntament: som l'única ciutat amb més de 60.000 habitants que no té jutjat propi i s'infringeix la Llei de Demarcació i de Planta Judicial segons la qual totes les ciutats de més de 25.000 habitants han de tenir com a mínim un jutjat. També s'ignoren tres coses: una, que hi ha un informe favorable elaborat pel Col·legi d'Advocats de Terrassa; dues, que hi ha un acord aprovat el 2002 per la Generalitat per dotar Sant Cugat d'una seu judicial; i tres, que el 60% de la feina del jutjat de Rubí prové de Sant Cugat. Cosa, per cert, que és la causa del seu col·lapse. Doncs no hi ha res a fer, com ho demostra el fet que fins i tot Castellbisbal dependrà de Rubí. Increïble. De moment, com diu l'alcalde Lluís Recoder, caldrà esperar que en les properes eleccions un altre govern posi les coses al seu lloc i "Sant Cugat esdevingui cap de partit judicial". Però és trista, molt trista, aquesta rebequeria socialista de castigar un municipi –inclosos els votants del seu partit– per no haver-li lliurat el consistori. Sembla una coacció, oi? Ho és. Però una coacció diu més de qui la fa que no pas de qui la rep.

Diari de Sant Cugat , 25/7/2008
 
El PSC i l'acudit de l'any Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 27 juliol 2008
El PSC i l'acudit de l'anyLa frase pronunciada per José Montilla davant Rodríguez Zapatero –"Te queremos mucho, pero aun queremos más a Catalunya"– ja ha entrat en la història. És l'acudit de l'any. Va ser magnífica la dramatúrgia pactada: "Jo, de cara a la galeria catalana, faig veure que et renyo, i tu, de cara a la galeria espanyola, fas el mateix dient-me que estarem junts 'tota la vida'. És a dir, tu fas veure que t'he agafat per sorpresa i jo faig veure que sóc més catalanista que Francesc Macià. Ja veuràs quin èxit". Unes hores després, a través dels micròfons de Catalunya Ràdio, Manuela de Madre reblava el clau dient: "Mai no hem votat a Madrid en contra dels interessos de Catalunya". I ho deia tan tranquil·la, com si fos veritat. Llàstima que la gràcia de l'acudit quedi entelada per la mentida sobre la qual s'aguanta. El periodista que l'entrevistava podria haver-la posat en evidència tot recordant-li que si hi ha una cosa que caracteritza el PSC és que entre els interessos d'Espanya i els interessos de Catalunya sempre defensa els interessos d'Espanya. Les llargues tisores que ha aplicat a l'Estatut –amb 62 esmenes pocs dies després de ser aprovat pel Parlament– en són una mostra. Però n'hi ha moltes més. Només cal mirar les votacions al Congrés espanyol. Els diputats del PSC a Madrid sempre han votat conjuntament amb el PSOE i amb el Partit Popular a l'hora de frenar el nostre país en matèria de llengua, de gestió aeroportuària, de representativitat esportiva o de drets nacionals. Sempre.

És molt preocupant aquesta sistematització de la mentida en boca dels polítics, tan preocupant com la mansuetud de la classe periodística catalana. És clar que, ben mirat, la mentida comença per fer-nos creure que el Partit Socialista és un partit d'esquerres. Només el secretari general d'ICV, Jordi Guillot, ha gosat expressar la seva inquietud per la "dretanització" del PSC. La direcció d'ERC, en canvi, continua fent-li d'escuder. Segons Joan Ridao, "el PSC es desplaça una mica més cap el catalanisme". És l'altre gran acudit de l'any. Però també és un acudit entelat, perquè resulta escandalós que ERC hagi de fer bo el PSC per justificar el seu suport a aquest partit en el govern de Catalunya.

Queda clar, per tant, que el nomenament d'Isidre Molas com a president del PSC és tan sols una operació dermoestètica. Per dir-ho gràficament, es tracta de la instal·lació d'una planta ornamental sense cap incidència en la maquinària del partit. També podrien haver nomenat Jaume Sobrequés i el resultat hauria estat el mateix, perquè qui controla el partit no és la planta ornamental sinó els qui la mouen en funció dels seus interessos. "Som un partit catalanista", diuen. Molt bé, aleshores, si són un partit catalanista, com és que estan obligats a repetir-ho cada deu minuts? Que potser ningú no els creu? Deu ser això. Tanmateix, sembla que no s'adonen de la incongruència de definir Isidre Molas com a membre del "sector catalanista" del partit. Si el PSC és un partit catalanista, com s'entén que tingui un sector catalanista? Això només és possible en un partit espanyolista, oi? Que potser tindria sentit parlar del sector espanyolista del PP o del sector independentista de la CUP? Sembla que el PSC hi ha reflexionat poc. Llàstima, perquè, de totes les mentides, no n'hi ha cap de més burleta que la que enganya el mentider.

e-notícies , 24/7/2008
 
"Un president del Barça independentista fa nosa" Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Enric Pagespetit   
dimecres, 23 juliol 2008
Ja fa una bona colla d'anys -i això pot fer que la memòria em falli en alguna dada- vaig llegir una entrevista al poeta Enric Casassas on deia que n'estava ben tip de ser nacionalista, però que no li quedava cap més remei que continuar-ho sent, perquè el país encara no havia aconseguit el dret a decidir. Per culpa d'aquesta realitat, moltes vegades tinc la percepció que persones com en Víctor Alexandre han de dedicar tant temps a la lluita per les llibertats del poble català, que les seves brillants carreres queden eclipsades per l'etern tel de la reivindicació.

Miquel Calçada com a presentador de televisió, Joel Joan com a actor, Oleguer com a jugador de futbol, Lluís Llach com a músic... tots ells de nivell contrastat en cadascun dels seus àmbits. També el convidat d'aquesta setmana a 'Barçalonitis' com a periodista, escriptor i dramaturg. Tots ells llueixen pel seu talent, però molta gent els posa dins el sac dels de la mosca collonera reivindicativa i no en volen saber res de l'autèntica vàlua professional o, senzillament, d'aquest apartat, no en volen fer esment.

És per aquest motiu que entrevistar en Víctor m'ha fet especial il·lusió, perquè pertany a un grup de persones que, malgrat puguin sentir que certs sectors civils les arraconen, la immensa majoria els admirem i ens agrada saber d'ells perquè són agraïts d'escoltar i de llegir. Quedem que li he de trucar a les 12 i ho faig "però si encara no són les 12" m'etziba deixant-me descol·locat, "falten dos minuts". Aquesta estiradeta d'orelles em fa pensar que potser aquesta disciplina horària li ve de la seva estada de corresponsal a Alemanya. Em deixa al telèfon uns instants per acabar de fer el que devia tenir a mig i, quan ja s'instal·la a l'altra banda de l'auricular, començo a preguntar.

ImageHeu notat una tendència del periodisme esportiu a anar contra en Laporta?
No t'ho sé dir. De premsa esportiva només llegeixo El 9 esportiu i pel que fa a aquest diari he de dir que els he trobat ben neutrals, amb columnistes favorables i contraris a la seva figura.

Hi ha qui opina que molta premsa li posa el dit a la nafra pel seu independentisme...
No només la premsa l'ataca pel seu independentisme. La mateixa Generalitat el veu amb mals ulls perquè és un personatge que els pot desvirtuar el seu projecte d'Espanya. Ser president del Barça té molta més projecció internacional que no pas ser president de la Generalitat. Si aquest president del FCB es posa a parlar dels drets nacionals de Catalunya i se l'escolten des de fora, aquesta persona molesta.

Així el poder també vol Laporta com més lluny millor?
Del que es tracta és que el nostre país no es vegi i per això també se'ns neguen les seleccions esportives nacionals, perquè continuem invisibles per la resta de les nacions. Si jo tinc problemes per escriure el que escric i no tinc projecció internacional, imagina't què li poden fer a en Laporta. És clar que els fa nosa i el volen fer caure.

El coneixeu personalment?
No. L'únic que em relaciona amb ell, i ho sé perquè ho vaig llegir en una entrevista que li van fer, és que es manifestava lector dels meus llibres.

Hi ha qui diu que donarà el salt a la política. Què en penseu?
S'ha dit en ocasions perquè ha fet declaracions amb compromís polític, però això no vol dir que vulgui acabar sent polític. Jo també en faig de declaracions de compromís polític i no vull ser polític. Això ho dic perquè sobretot els socialistes són especialistes en fer calúmnies en aquest sentit. Si fan circular mentides dient que en Laporta fa certes declaracions perquè en el fons porta en de cap presentar-se a les eleccions, és com si diguessin a la gent que cal fer-li un cas relatiu o nul, perquè és un interessat. Els anteriors presidents eren l'antítesi d'en Laporta en el sentit polític, però en canvi mai es va fer esment del seu posicionament, perquè ja els anava bé. Ens volen fer creure que només es fa política en certes declaracions, quan absolutament tot a la vida és política.

Nosaltres, els catalansEn el vostre darrer llibre Nosaltres, els catalans parleu amb en Txiki Begiristain. Com el definiríeu?
En Txiki és una persona amb consciència nacional basca. És molt mesurat en les seves intervencions perquè també és conscient del lloc que ocupa i del seu paper mediàtic. Sap que qualsevol cosa que digui es pot sobredimensionar.

En el llibre parleu amb 20 nous catalans vinguts dels 5 continents. Ajudaria al país que en la nostra realitat cultural s'hi sumessin cracs com en Ronaldinho?
Aquestes persones són icones i referents mundials. Quan un país com el nostre no pot projectar-se mitjançant seleccions esportives, no pot fer sonar el seu himne arreu o ni tan sols pot posar el nom de Catalunya al costat del nom d'altres nacions, una aproximació d'una figura com en Ronaldinho a la nostra cultura o a la nostra reivindicació nacional seria esplèndida. Estem mancats de referents. Necessitem un cas com el que representa en Sean Connery per Escòcia.

Ho veieu possible, que algun crac del Barça pugui ser-ho en un futur?
El mateix Txiki em comentava que aquests cracs sempre estan envoltats de gent del seu país i que la resta amb els qui tenen relació són catalans que quan parlen amb ells ho fan en espanyol.

Així de qui ens hem de refiar?
Hem tingut i tenim campions i números 1 catalans de molts esports, però aquests estan lligats de peus i mans. Hi ha molts corredors esponsoritzats per empreses espanyoles com Telefònica o Repsol on hi posen clàusules als contractes especificant que no podran aparèixer amb estelades. Això n'hauria de dir alguna cosa la Generalitat, però no fan res tot i que representa que ERC està governant i que és un partit independentista. Els haurien de cercar espónsors estrangers i segur que els trobarien, perquè són números 1. De totes maneres aquests esportistes són molt joves i pateixen pressions bestials de totes bandes, els pares, el poder... i és difícil que puguin trencar la dinàmica actual.

Com podrien fer-ho, per exemple?
Doncs per exemple quan el rei els va a felicitar un cop han guanyat algun campionat. No s'ha de deixar de ser educat, però tots sabem que quan el rei és fotografiat amb un esportista, està fent política perquè la foto que donarà la volta el món ens diu que aquell esportista és felicitat pel rei del seu país, en aquest cas, Espanya. Llavors caldria evitar aquesta foto fent esment que al ser català, no es vol fotografiar amb cap rei perquè els catalans no en tenim.

El Periódico va publicar una enquesta on afirmava que la gent no es sentiria tan representada amb una selecció catalana com amb l'espanyola. Què n'heu de dir?
Com a periodista t'he de dir que El Periódico no em mereix cap respecte. Fa la funció de Butlletí Oficial del Partit Socialista. Fan campanya permanent. Aquesta enquesta no se la creuen ni ells. Si hagués estat Catalunya la que hagués guanyat l'Eurocopa la celebració hagués estat bestial. Riu-te'n dels petards de l'altre dia. Evidentment que hi ha espanyolistes a Catalunya, però no són majoria ni al Parlament.

Però molts catalans també ho van celebrar...
Perquè es manipula la gent. En Xavi, en Cesc, en Puyol i en Capdevila, evidentment que juguen a la selecció espanyola perquè són molt bons, però també els utilitzen com a catalans per fer adhesions. Llavors diuen que l'esport no és política, però tots els jugadors estan obligats a anar a la selecció si se'ls convoca. Té lògica?

En Xavi va cridar un "Viva España" sorprenent. L'ha de xiular el Camp Nou?
En un camp de futbol tot és emocional, però jo no sóc ningú per dir què s'ha de fer o no. Ell és un jugador d'elit i sap que corre el perill de rebre una esbroncada, perquè la gent té el dret d'aplaudir-lo, però també d'esbroncar-lo. Quan ell crida Viva España ha de saber que està ofenent a molta gent del seu país. Havia de tenir en compte que Catalunya és un país sense drets nacionals. El seu sentiment espanyolista el puc entendre i el podrà continuar mantenint en una Catalunya independent. El problema és voler que Catalunya sigui espanyola. Hauria de calmar-se abans de transmetre certes emocions per no ferir molta gent catalana. Ha de ser conscient que aquestes paraules poden dur-li xiulets. També en rep l'Oleguer als camps d'Espanya per dir allò que pensa i com que és conscient del seu posicionament, mai no ha criticat aquests fets.

Osona Comarca , 10/7/2008
 
La destrucció de Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 juliol 2008
La destrucció de Catalunya Ràdio
Manifestació de suport a Antoni Bassas
La setmana passada, en un article anterior sobre la desaparició del programa de TV3 La nit al dia i la neteja ideològica que el Partit Socialista està portant a terme a Catalunya Ràdio, esmentava els noms d'alguns dels professionals que han estat foragitats o marginats d'aquesta emissora i citava Jordi Basté, Toni Clapés, Toni Arbonès, Josep Maria Solé i Sabaté i Rita Marzoa. Doncs bé, fa pocs dies vaig coincidir amb un d'ells, un dels noms masculins, i em va transmetre les inquietants informacions que li arriben dels seus excompanys, unes informacions que parlen del règim de terror que regna en aquests moments a Catalunya Ràdio entre els treballadors desafectes al partit de José Montilla i Rodríguez Zapatero. "La por a ser descoberts i posats en una llista negra fa que aquests treballadors només gosin fer comentaris amb algun company d'absoluta confiança, però sempre en veu baixa per si de cas". Sembla que estiguem parlant de l'època franquista, oi? Doncs no, estem parlant del 2008 i de la situació que es viu al número 614 de l'avinguda Diagonal de Barcelona, seu de la ràdio nacional de Catalunya. Miquel Calçada, en un article al diari Avui, s'hi referia recentment dient que Catalunya Ràdio "va cap a l'abisme" i denunciava que hi ha "una voluntat explícita de destruir".

La destrucció de Catalunya RàdioAquesta és la intenció: destruir. Destruir la fidelitat de la seva audiència, destruir el vincle entre el país i l'emissora, destruir tot allò que obstaculitza el projecte socialista de la definitiva espanyolització de Catalunya. L'espanyolització que Franco no va aconseguir vol fer-la realitat el PSC. I és que amb l'increment de l'independentisme, aquest partit necessita com l'aire que respira que els seus altaveus mediàtics neutralitzin la creixent consciència nacional catalana. D'aquí que concentri tota la seva energia en l'assoliment d'aquest objectiu. El més escandalós de tot, però, és que el projecte compta amb el vist-i-plau d'Esquerra Republicana. De fet, ERC s'ha convertit en l'aval d'aquesta política a través d'Albert Sáez, president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que el passat 11 de juliol, en una compareixença al Parlament, va justificar la substitució d'Antoni Bassas afirmant que respon a la voluntat de "mantenir el lideratge". I, ves per on, per aconseguir-ho, fa fora la persona que liderava el lideratge. Sembla clar que no és només Catalunya Ràdio qui va cap a l'abisme, també hi va Esquerra Republicana.

e-notícies , 20/7/2008
 
El plaer del teatre al carrer Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 juliol 2008
El plaer del teatre al carrerQuina delícia les Lectures a la Fresca que els Amics de Pedra i Sang, dirigits per Dolors Vilarasau, estan portant a terme aquest juliol amb textos de Mercè Rodoreda, quin plaer per a Sant Cugat aquestes tres nits d'estiu compartides amb l'autora més internacional de la literatura catalana. La decisió de triar Rodoreda, no cal dir-ho, té a veure amb els actes de celebració del centenari del seu naixement, però allò que cal agrair és que, en lloc de recórrer a les seves novel·les més emblemàtiques, s'hagi apostat pel seu vessant teatral, que és el menys conegut. El primer dia, amb un treball extraordinari de tots els intèrprets, vam veure La senyora Florentina i el seu amor Homer, una obra sobre la mentida i la solitud i també sobre la frustració que generen certes expectatives amoroses, un tema recurrent en Rodoreda. El segon va ser El maniquí, un cant a la vellesa estrenat el 1999 al Teatre Nacional de Catalunya per Pere Planella, i el proper dijous, a la plaça de l'Om, arribarà la tercera i última de les peces. Es tracta d'Un dia, un esbós del famós Mirall trencat, adaptat per Marta Pessarrodona, sobre la decadència d'una família ancorada en el passat; el retrat d'un món condemnat a desaparèixer a partir de la postguerra i que Mercè Rodoreda havia conegut en els seus anys d'infantesa a Barcelona. És esplèndid aquest esforç per treure el teatre al carrer per mitjà d'unes Lectures que, com demostra la consolidació que han assolit, van ser una idea intel·ligent i molt perceptiva de les ofertes que ha de tenir una ciutat que aposta per la cultura com a imatge de marca. Com va dir Eduard Jener en la presentació, "en aquestes lectures santcugatenques cada cop hi ha menys lectura i més dramatúrgia". Quin plaer. Aneu-hi i gaudiu-les.

Diari de Sant Cugat , 18/7/2008
 
El linxament de Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 juliol 2008
ImageDes de l'any 2004, amb el cas Carod, cap altra persona, a banda de Carod-Rovira, no havia patit a Catalunya un linxament mediàtic tan espectacular com el que està vivint en aquests moments Joan Laporta per part dels grups Godó i Prisa. No hi ha cap raó objectiva -cap ni una- que justifiqui aquesta situació, altrament tots els éssers humans patiríem una moció de censura cada dos mesos a causa d'una pèrdua de paciència, d'un gest poc ortodox o d'una frase poc mesurada. De fet, que els linxadors necessitin recórrer a aquestes foteses per justificar-ne el linxament diu més d'ells que no pas d'aquell a qui pretenen crucificar.

Covardia i hipocresia són dos trets molt significatius de la personalitat catalana. Per això som tan destres provocant tempestes en gots d'aigua i bastint de transcendència afers insignificants, perquè sabem que no hi ha millor tàctica per no haver d'enfrontar-nos a qui ens empresona que fingir-nos molt ocupats. Presentem una moció de censura al president del Barça per un gest indecorós en un aeroport, però somriem com babaus quan el rei d'Espanya fa el signe del banyut a aquells que l'escridassen al carrer; ens sembla escandalós que el senyor Laporta no controli les seves emocions davant del Barça en la Lliga de Campions, però trobem natural que el rei i el president espanyols no controlin les seves saltant com hooligans davant la selecció espanyola en l'Eurocopa; exigim que Laporta plegui per no haver guanyat cap títol els dos darrers anys, però premiem Rodríguez Zapatero pel caos de Rodalies i el dèficit d'infraestructures; ens ofenem quan Laporta ens diu que no ens deixem entabanar, però ens encanta que el president del govern espanyol ens entabani dia rere dia des de fa quatre anys; fem Laporta culpable del baix rendiment d'alguns jugadors, però disculpem els responsables polítics i tècnics de l'esvoranc del Carmel... La llista d'incongruències, no cal dir-ho, és infinita. A partir d'aquí, es tracta de repetir infatigablement les mateixes escenes a premsa, ràdio i televisió en clau negativa perquè la "malignitat" del reu sigui un fet 'provat' i la seva execució immediata.
 
"No és una croada anticatalanista" diuen els claudicants de sempre. I els de més bona fe s'ho creuen. Ja se sap que veure un bou a tres passes no és a l'abast de tothom. "Que potser són espanyolistes, els directius del Barça que han dimitit?", pregunten retòricament els còmplices linxadors. I la resposta és no. Aquests directius no abandonen el vaixell per espanyolisme sinó per ambició. Han marxat per no haver d'assumir les responsabilitats d'un aval que la justícia, finalment, ha dit que era injust i per poder recuperar les regnes del Barça. És cert que al davant d'aquesta història hi ha un home que es diu Oriol Giralt, però també ho és que al darrere hi ha una muntanya d'interessos personals, econòmics i polítics que mai no sortiran a la llum perquè és en la foscor on es mouen els fils del país. Són els mateixos fils que estan desmantellant TV3 i Catalunya Ràdio i culminant una neteja ideològica que només té precedents en el franquisme. És un fet que l'independentisme està creixent i s'imposa el control dels altaveus mediàtics per frenar-lo, i això inclou el ressò que obtenen arreu del món les declaracions desacomplexadament catalanes de Joan Laporta com a president del F.C. Barcelona. M'ho deia Lluís Cabrera, andalús d'origen i fundador del Taller de Músics: "En temps de Franco l'enemic era el comunista, ara és l'independentista".

e-notícies , 17/7/2008
 
La desaparició de 'La nit al dia' Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 juliol 2008
La desaparició de 'La nit al dia'Ja feia temps que TV3 volia suprimir La nit al dia de la graella de programes. Era l'únic espai informatiu que escapava una mica al control de l'ideari marcat des del carrer Nicaragua de Barcelona, però el prestigi professional de la seva presentadora ho impossibilitava. La nit al dia feia nosa perquè donava una visió poc submisa de la realitat i tenia un discurs enriquidor i analític que ajudava l'espectador a pensar per ell mateix i el fornia d'arguments per tal que elaborés les seves pròpies conclusions. Això, en el règim de silenci en què estem immersos, un règim que ens vol muts com en les dictadures i que criminalitza laboralment l'esperit crític i la dissidència, era una provocació constant que el Partit Socialista no estava disposat a tolerar.

La desaparició de 'La nit al dia'Però calia fer-ho sense el soroll que va acompanyar la neteja ideològica de Catalunya Ràdio quan es va 'castigar', entre d'altres, Jordi Basté, Toni Clapés, Toni Arbonès, Josep Maria Solé i Sabaté o Rita Marzoa. En aquest cas calia fer un treball de prestidigitació molt més discret i parsimoniós. I s'ha fet. S'ha fet un treball que és tot un clàssic: en lloc d'apartar sorollosament la persona que fa nosa, se l'ascendeix a directora i, per fer veure que tot continua igual, se li busca un substitut. Però aquesta és una mesura només per a quatre dies, perquè la grisa telegènia del substitut escollit, afegida a un endarreriment en l'horari d'emissió, fa que sigui el mateix espectador qui se n'aparti gairebé sense adonar-se'n. Així, quan el programa finalment desapareix, ningú no el troba a faltar. Només Mònica Terribas, com a directora, podria recuperar-lo i fer que no se sortissin amb la seva.

e-notícies , 17/6/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1651 - 1665 de 1830
spacer.png, 0 kB