spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Espanya, l'exercici despòtic del poder Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 20 setembre 2008
Crema de Senyeres a ReusJustícia i poder són coses diferents. Justícia és castigar una persona que ha comès un delicte, poder és la facultat de perdonar-la malgrat tenir capacitat per castigar-la. Un poder segur d'ell mateix no és refractari a perdonar, un poder insegur, en canvi, es caracteritza per la seva intolerància. Espanya, per exemple, és un poder insegur. Per això castiga tant com pot tots aquells que gosen qüestionar la seva autoritat i la seva simbologia. Ho hem vist recentment en dos casos que han tingut un gran ressò mediàtic: el de Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a pagar 2.730 euros cadascun per un delicte d'"injúries a la corona" en haver cremat fotos amb la imatge del rei d'Espanya a Girona, i el de Francesc Argemí "Franki", el jove condemnat a dos anys i set mesos de presó acusat d'haver despenjat una bandera espanyola a l'Ajuntament de Terrassa.

Sense entrar a analitzar les causes polítiques que han provocat aquestes accions –és evident que es tracta d'un rebuig a uns símbols aliens imposats per la força-, hi ha dos elements que destaquen: l'escandalós anacronisme de les sentències i la galdosa feblesa del poder hegemònic espanyol. Sembla inconcebible que una societat que es vanta de respectar la llibertat d'expressió tingui tipificat com a delictes en ple segle XXI la crema de la fotografia d'un monarca i l'acció de despenjar determinada bandera d'un balcó. D'una banda, perquè allò que era normal a l'edat mitjana -que els pobles estiguessin obligats a mantenir la corona i privats del dret de criticar-la- no té cap sentit avui dia en un règim democràtic; i de l'altra, perquè una tela és només això, una tela, i són els ulls que la miren, no pas els seus colors, els que la sobredimensionen. En altres paraules, només els règims totalitaris exigeixen la veneració d'un déu, es digui dictador, Estat, corona o bandera. En el cas espanyol, per tant, estaríem parlant d'una democràcia totalitària que sota l'empara d'unes formes parlamentàries tindria unes lleis destinades a controlar el pensament dels ciutadans i a criminalitzar la dissidència.

Aquesta situació s'explica perquè l'Estat espanyol no és fruit de la voluntat sobirana de les nacions que suposadament l'integren sinó del seu sotmetiment, cosa que l'obliga a una sistemàtica exhibició de força i a un exercici despòtic del seu poder per mantenir-se hegemònic. Sap molt bé que no hi ha res com la por per desactivar l'efecte multiplicador de la insubmissió. Gràcies a això ja no és l'Estat qui reprova, sinó que són els mateixos ciutadans els qui ho fan autocensurant-se. En definitiva, han canviat les formes, que ara són molt més sofisticades, però la ideologia amb relació al sentit místic o deífic d'Espanya es manté inalterable malgrat el pas dels anys. No és estrany, consegüentment, que qui crema una foto del rei o despenja una bandera espanyola sigui considerat un sacríleg i condemnat a les penes d'un infern judicial i carcerari. Res a veure amb la impunitat amb què actuen els qui cremen símbols catalans. El 17 de juny de 2007, per exemple, a la vista de tothom -càmeres de televisió incloses- es van cremar vuit banderes catalanes que penjaven dels fanals a la plaça Prim de Reus i els seus autors no han estat mai encausats. Aquesta impunitat és també una manera subtil de transmetre a la societat un missatge clar: hi ha símbols sagrats i símbols casolans. La corona i la bandera espanyoles pertanyen als primers, la bandera catalana pertany als segons. Si reflexionéssim una mica sobre això ens adonaríem de la vacuïtat argumental sobre la qual descansa la impossible nació espanyola. Té poder, però el seu poder no pot ser just perquè si ho és Espanya desapareix.

Celobert , núm. 37, agost 2008
 
La mentida de Jordi Hereu Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 20 setembre 2008
La mentida de Jordi HereuRealment vergonyoses les raons de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, per no penjar l'estelada al balcó de l'Ajuntament el passat Onze de Setembre. Vergonyoses per la seva inconsistència i perquè traspuen un rebuig malaltís envers els drets nacionals de Catalunya. L'aversió al significat de l'estelada -una Catalunya plenament lliure i independent- es pot entendre en el si del nacionalisme espanyol, que hi veu una amenaça al seu poder hegemònic, però resulta preocupant en un català. I no em refereixo al fet que el senyor Hereu no sigui independentista -ningú no és perfecte-, sinó al menyspreu amb què s'expressava el passat 10 de setembre a Catalunya Ràdio quan deia que "penjar l'estelada és una falta de respecte perquè representa un grup de catalans i no tots". I hi afegia: "Al balcó de l'Ajuntament hi haurà les banderes que les lleis que tots nosaltres hem votat estipulen que hi ha d'haver". Trist, molt trist que l'alcalde de Barcelona hagi de recórrer a la mentida per justificar-se.

Perquè és mentida que a l'Ajuntament només s'hi pengen les banderes que s'han votat i que estipula la llei. És mentida, perquè, com sap molt bé el senyor batlle, al consistori barceloní s'hi ha penjat, entre d'altres, la bandera de l'Orgull Gai, i ningú no l'ha votada ni hi ha cap llei que estipuli que s'hi hagi de penjar. I el mateix han fet diversos ajuntaments del mateix partit que el del senyor Hereu, entre els quals el de Girona, amb les banderes republicana o tibetana. Per això, arribats aquí, seria interessant que l'alcalde de Barcelona respongués aquestes preguntes: la bandera de l'Orgull Gai representa "tots els catalans" o només una part? Pot dir-nos quan hem votat, els catalans, aquesta bandera, i amb quin dret l'ha penjada, si la llei no li ho permet? Com s'entén que algú que, referint-se a si mateix, diu que "nosaltres complim les lleis i les fem complir", no s'estigui d'incomplir-les capriciosament en funció de la seva estratègia electoral?

Hom pot dir que hi ha molts catalans que, pel sol fet de votar determinades opcions polítiques, ja expressen la seva simpatia per la bandera de l'Orgull Gai. Naturalment que sí. És més, no cal ser homosexual per estar a favor dels drets d'aquest col·lectiu com a éssers humans. Però també podem dir el mateix de l'estelada, amb la qual s'hi identifiquen determinades forces parlamentàries. Tampoc no cal ser independentista català per estar a favor del dret a decidir dels pobles, n'hi ha prou de ser demòcrata.

El senyor Hereu, com és lògic, té dret a no ser independentista, però quan considera una "falta de respecte" la bandera dels qui sí que ho són, es revela com una persona de tarannà totalitari indigna d'ocupar un càrrec públic en una societat democràtica. Al capdavall, som moltíssims els catalans que no ens identifiquem amb la bandera espanyola ni en els somnis més delirants i, tanmateix, ens veiem obligats a acceptar-la. Estaria bé, per tant, que un dependentista proterviós com ell respectés els símbols dels qui pensem diferent. En una cosa té raó, això no obstant, el senyor Hereu. I és que, certament, la bandera catalana ens representa a tots. En la bandera catalana hi estan d'acord tant els independentistes com els dependentistes, és veritat. Cosa que no passa, en canvi, amb la bandera espanyola, que és volguda per uns i rebutjada per altres. Molt bé, doncs si del que es tracta és que prevalgui el consens, no hi ha dubte que, d'acord amb el codi Hereu, la bandera espanyola ha de ser retirada de l'Ajuntament de Barcelona, ja que és la catalana l'única que veritablement ens representa a tots.

e-notícies , 18/9/2008
 
Quan el parany és a casa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 17 setembre 2008
Quan el parany és a casaNo s'entén com Directe.cat, un portal de notícies que va néixer amb voluntat d'ocupar un lloc catalanocèntric a la xarxa i que ha demostrat dia rere dia uns plantejaments periodístics al servei dels drets nacionals dels Països Catalans, pot arribar a publicar un editorial com el del passat 5 de setembre, digne de l'oficina de propaganda del Partit Socialista. En aquell text -blasmat després per un columnista del mateix portal- es titllava de "mentiders", de "crítics destructius" i de pessimistes crònics" tots els qui denuncien l'escandalosa espanyolització de TV3 i se'ls acusava de difondre "difamacions que fan mal a Catalunya".

Són acusacions molt greus, filles del sectarisme més sòrdid, no hi ha dubte. Però, ja sabem que la pusil·lanimitat sempre està disposada a escriure al dictat de l'amo. De fet, no sap escriure de cap altra manera. El problema és que estem parlant d'un portal proper a ERC, no pas al PSC, i, per tant, la perjudicada és la primera. O potser es tracta d'això, de fer mal sibil·linament a ERC? Potser es tracta d'infiltrar un editorial propi d'El Periódico o d'El País -butlletins de la Catalunya optimista- en un portal independentista. Sigui com vulgui, els responsables de Directe.cat -en dono fe de la seva insubornable catalanitat- haurien d'adonar-se que amb amics així no els calen enemics.

Mentrestant, no cal dir-ho, TV3 continua la seva tasca espanyolitzadora. Ho fa en qualitat d'emissora bilingüe i per mitjà de formes, conceptes i definicions d'aparença innocent per tal que interioritzem que Espanya és el marc referencial dels catalans. Ho fa quan amaga la medalla de plata d'un nord-català a Pequín, ho fa quan la primera informació sobre Catalunya ocupa el dotzè lloc en un telenotícies -i set de les onze precedents són sobre Espanya- ho fa també quan dedica els valuosos minuts dels seus informatius a parlar-nos del començament del curs escolar a la Rioja, Madrid, Andalusia, Extremadura i Canàries i ho fa igualment quan, després de donar-nos una notícia relativa a Almeria, i abans de parlar-nos d'un fet produït en un altre país, ens diu: "Sortim a l'exterior". És a dir, que, per a TV3, l'interior de Catalunya és Espanya. Són uns principis magnífics per a una cadena regional espanyola, certament, però letals per a una televisió nacional catalana.

e-notícies , 15/9/2008
 
Copa Catalunya i Estat propi Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 setembre 2008
Copa Catalunya i Estat propiTé raó Josep Guardiola, entrenador del F.C. Barcelona, quan, defensant-se dels atacs rebuts per haver disputat la Copa Catalunya sense jugadors del primer equip, s'expressa en aquests termes: "Que diguin de mi el que vulguin, però em sorprèn que s'ataqui el club dient que no estima Catalunya". I també té raó Joan Laporta quan diu que "cal un format que prestigiï la Copa Catalunya" en lloc de l'actual, que la perjudica per coincidir en dates FIFA. Són lamentables, en canvi, les acusacions de Jaume Sobrequés, exvicepresident del Barça dient que "Guardiola, que s'ha fet tantes vegades portaveu de posicionaments nacionalistes, i que diu que llegeix Martí i Pol i totes aquestes coses... [és curiós que parli així un exdirector del Museu d'Història de Catalunya, una institució que vetlla per "totes aquestes coses..."] a l'hora de la veritat resulta que tot és mentida. Tant Laporta com Guardiola s'han rigut dels sentiments catalans i esportius del Barcelona. [...] De Guardiola no m'esperava una posició tan anticatalana".

Són molt greus aquestes acusacions. I no sols perquè es tracta de judicis d'intencions i de desqualificacions ofensives, sinó per l'ús sense escrúpols que el senyor Sobrequés fa del Barça per tal de desprestigiar l'actual directiva del F.C. Barcelona i l'entrenador del seu primer equip tot acusant-los de ser incapaços "d'entendre què és Catalunya" i "de dirigir un club". Estaria bé que el senyor Sobrequés, abans de qüestionar la catalanitat de certes persones i d'acusar-les de manca de coherència nacional, dediqués uns segons del seu temps a mirar-se al mirall. Potser aleshores estaria en condicions de respondre aquestes preguntes: què hi fa un defensor dels drets nacionals de Catalunya militant al PSC-PSOE, un partit que a Madrid vota sistemàticament en contra d'aquests drets al costat del PP? On és la concordança entre proclamar-se catalanista i ser membre d'un partit obsedit en la unitat d'Espanya? On és la coherència entre allò que defensa i allò que vota Jaume Sobrequés?

En tot cas, és vital que Catalunya tingui aviat un Estat propi per poder-se autogestionar esportivament com fan tots els estats del món. La Copa Catalunya deixarà aleshores de ser una competició folklòrica per homologar-se amb les copes estatals i el Barça se la prendrà amb veritable interès. Mentre no tinguem un Estat, és el Barça, no pas la selecció catalana, qui ens representa en les competicions oficials i són els seus èxits allò que ens projecta internacionalment. O no és cert que moltes de les persones que ara blasmen Laporta i Guardiola per no haver dut el primer equip a jugar contra el Sant Andreu són les mateixes que els blasmaran si els resultats no acompanyen en les competicions oficials? Potser es tracta d'això. Potser es tracta d'afeblir el Barça per poder donar sentit a l'estoc de mocadors contra Laporta que certs afeccionats i periodistes frisen per mostrar. No és el Barça, però, qui ha de dignificar la Copa Catalunya, és Catalunya qui ho ha de fer. I això es fa dotant-se d'estructures d'Estat. Així serà com ens guanyarem el respecte internacional, però sobretot el respecte de nosaltres mateixos.

El Singular Digital , 16/9/2008
 
La Floresta no és Catalunya? Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 setembre 2008
Piscina municipal de la FlorestaEl passat 25 de juliol, per mitjà d'una carta al Diari de Sant Cugatpublicada també al diari Avui–, la senyora Rosa Ballonga va denunciar que havia anat amb els seus fills a la piscina de la Floresta i que havia quedat sorpresa en veure que tots els rètols estaven escrits en espanyol. "Vaig preguntar al personal de la piscina quins n'eren el motius –diu la senyora Ballonga- i em van dir que tenien ordres de direcció de fer-ho en castellà, ja que hi ha força estrangers que no entenen el català". I aleshores es preguntava: "Si la Generalitat obliga els comerços a retolar en català, com és que una piscina municipal pot fer-ho en castellà?". És una bona pregunta. I com que no ha estat contestada per la direcció de la piscina, ni pel regidor d'Esports, Xavier Amador, la faig jo formalment des d'aquí: com és que l'Ajuntament ha infringit l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que estableix que tant la senyalització i els cartells d'informació general com les ofertes de serveis dels establiments oberts al públic han de respectar la llengua catalana? I com és que quan una ciutadana ho ha denunciat s'ha vist menystinguda com si no fos ningú? No mereix un respecte, aquesta persona? Tant costa ser educat i respondre la seva queixa a través d'aquest mateix diari? Que hi hagi estrangers a la piscina no és cap excusa per incomplir la llei. Com s'assabentaran que el català és la llengua pròpia de Catalunya, si no la veuen enlloc? Quin interès tindran a aprendre-la, si fins i tot els mateixos catalans en prescindim? No estan escolaritzats em català els fills dels estrangers que van a la piscina? Ser estranger no vol dir ser idiota, i si els catalans, quan anem a Holanda, aprenem que Den Haag vol dir l'Haia, els estrangers que vénen a Catalunya també aprenen que no fumeu vol dir no smoking.

Diari de Sant Cugat , 12/9/2008
 
Estat de perplexitat permanent Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 14 setembre 2008
Estat de perplexitat permanentEm sembla molt encertat l'adjectiu amb què l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, ha definit l'estat anímic del país com a conclusió del seu estudi sobre la salut de la societat catalana. L'adjectiu és "perplexa". Catalunya se sent perplexa perquè està prenent consciència que ja no és el motor de l'economia i de la modernitat de l'Estat espanyol, ha dit l'IEC. Doncs sí, aquesta és la realitat. Abans estàvem tan subordinats a Espanya com ara, però els cofoistes -que sempre miren enrere, mai endavant, i que sempre tenen Espanya com a referent nacional- podien dir que "Europa començava a Catalunya". "Som els més avançats, som els més moderns, som els que tenim més poder adquisitiu...", eren frases habituals que se sentien pel carrer i amb les quals molts catalans hi trobaven un premi de consolació o senzillament una coartada per justificar la seva por a retornar a Catalunya allò que dóna sentit a un poble: la seva llibertat. Creien, aquestes persones -i encara n'hi ha moltes que ho creuen-, que els catalans hem vingut a aquest món a complir una missió divina: a modernitzar Espanya, a democratitzar Espanya, a mantenir Espanya. I és així com, a poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, ens hem convertit en unes simples províncies de l'est peninsular. Posats a perdre-hi, fins i tot hem perdut el distintiu de Comunitat Històrica. Ara ja no som res més que un simple tall de kiwi en la macedònia de fruites espanyola.

És clar que la societat catalana està perplexa. I doncs, què es pensava aquesta societat nostra? És trist despertar un dia del son dels infants i descobrir que el teu patrimoni s'ha esvaït. I encara et deixa més perplex veure com aquell que ha engrandit el seu patrimoni gràcies a tu et diu insolidari, avar i mesquí. Però caldria que ens preguntéssim quina utilitat té la perplexitat? De què serveix? La perplexitat és humana i té sentit com a reacció momentània, però és altament perillosa quan arrela i esdevé permanent. És perillosa perquè és sinònim d'indecisió, d'incertesa, de vacil·lació i de confusió; és a dir, just el contrari de seguretat, de confiança, de responsabilitat i de resolució. La perplexitat, en definitiva, és immobilisme i l'immobilisme no permet avançar. Per això és tan important que superem aquesta estupefacció, perquè ja ha estat a bastament demostrat que Espanya no és la solució als nostres problemes. Espanya és el nostre problema. I ho continuarà essent mentre la perplexitat ens tenalli la gola, ens enteli la vista i ens afluixi les cames. Aquell que no creu en ell mateix està condemnat a viure sempre subordinat a un altre. És aquest, el nostre projecte? És aquest, el nostre horitzó? És aquesta, l'herència que pensem deixar als nostres fills? Un país captiu? Una Catalunya econòmicament enfonsada, lingüísticament malmesa, físicament paralitzada i psicològicament atemorida?

Diuen que les persones necessitem dates significatives per prendre decisions que afecten la nostra vida. Molt bé, doncs aprofitem l'Onze de Setembre d'enguany per concloure que Catalunya no té futur dintre d'un Estat que no sigui el seu i per interioritzar que no hi ha cap manament diví que ens condemni a viure per sempre més subordinats a Espanya. El nostre destí no està escrit enlloc. El destí l'escrivim cada dia nosaltres mateixos, amb els nostres actes. Abandonem, per tant, el posat de poble astorat i fem de la paraula prou un signe de reafirmació col·lectiva. Només aquell que sap dir prou a un present advers es fa mereixedor d'un futur en dignitat.

e-notícies , 11/9/2008
 
L'espanyol, llengua opcional a Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 11 setembre 2008
Til StegmannSón molt oportunes les paraules del professor alemany Til Stegmann sobre els privilegis de la llengua espanyola a Catalunya en el sentit que "no seria necessari impartir-hi classes d'espanyol; el més normal és que al país s'hi pugui viure íntegrament en català, perquè no és una llengua de segona. [...] L'espanyol no ha de ser prioritari encara que la Constitució espanyola així ho digui". També ha afegit que, en exigir-ne la supeditació, la Constitució "no és respectuosa amb les altres llengües", ja que "totes haurien de tenir el mateix dret". Amb la desinhibició d'algú que observa la realitat catalana des de fora, Stegmann posa el dit a la nafra quan hi veu dos estatus lingüístics: un de rang superior -el de la llengua espanyola- i un altre de rang inferior -el de la llengua catalana. Això fa que sigui impossible no aprendre espanyol a Catalunya, fins i tot no volent-ho, i que, per contra, s'hi pugui viure sense saber un borrall de català. Es comprèn, per tant, que la situació que viu la nostra llengua sigui dramàtica, ja que en el seu procés de desaparició hi conflueixen factors d'ordre jurídic, polític, mediàtic, psicològic i pràctic. Jurídic, perquè totes les lleis protegeixen l'espanyol; polític, perquè el menfotisme del govern català en aquesta qüestió és total; mediàtic, perquè la presència de la llengua espanyola en els mitjans de comunicació, fins i tot en els de parla catalana -com TV3 i Catalunya Ràdio-, és abassegadora; psicològic, perquè, a força d'anys de colonització, els catalans hem interioritzat que saber català és un acte voluntari mentre que saber espanyol és una obligació inqüestionable; i pràctic, perquè l'ús desinhibit del català, a diferència de l'espanyol, està estigmatitzat ideològicament o, si més no, connotat políticament. Tot plegat fa que el català sigui sinònim de conflicte i l'espanyol d'harmonia, i, és clar, qui té ganes de viure en conflicte permanent?

Ferran SuayLes conseqüències d'aquest estat de coses les descriu molt bé un altre professor, el valencià Ferran Suay, creador del Taller d'Espai Lingüístic Personal, quan diu que "sempre és el catalanoparlant qui canvia de llengua, i mai, o molt poques vegades, el castellanoparlant. No és per una elecció lliure, encara que tinguem la sensació que ho és. Més bé respon a una cessió relacionada amb la baixa autoestima lingüística. No és que no hi haja conflicte, sinó que el cost d'aquest és assumit enterament per una de les parts, de manera que l'altra pot arribar fins i tot a no ser-ne conscient". I afegeix: "El català sol perdre en gairebé totes les circumstàncies, fins i tot en aquelles situacions en què el parlant manté una posició de poder. Per exemple, quan va a comprar-se un cotxe. Se suposa que el comercial del concessionari, que té molt a guanyar si es consuma l'operació, acceptarà de bon grat qualsevol actitud lingüística del client per tal que se sente còmode. Doncs bé, fins i tot en aquest context, quan pareix que un té la paella pel mànec, la submissió lingüística s'imposa. I el pitjor és que ningú no ens demana que canviem al castellà".

Una mesura òptima per capgirar la situació seria l'adopció del model suís, en què cada llengua és oficial única en el seu territori i tot aquell que vulgui anar-hi a viure està obligat a aprendre-la. Un suís de Ginebra, per exemple, no pot treballar a Zuric si no sap alemany i un suís de Zuric no pot treballar a Ginebra si no sap francès. No hi ha, per tant, una llengua que s'autoproclami superior i que permeti que uns suïssos tinguin el privilegi de moure's per tot l'Estat mentre que la resta s'hi ha de subordinar com se subordinen els catalans davant d'un hispanoparlant. Però la supèrbia i el dèficit de cultura democràtica espanyols no ho poden entendre, això. No poden, perquè Espanya està tan convençuda que els catalans som una colònia seva que viuria com una humiliació el requisit laboral d'haver de saber català per treballar a Girona, a Sueca o a Esporles. Si el colonitzador ha de tenir les mateixes obligacions que els colonitzats, no té cap gràcia tenir colònies, no? Til Stegmann, per tant, l'encerta quan critica l'aposta del govern català per una educació trilingüe -català, espanyol i anglès-, perquè, com diu, "representa tancar portes al coneixement d'altres llengües". Té tota la raó. L'espanyol hauria de ser una llengua europea opcional i no pas obligatòria. Només quan un català tingui dret a dir "no entenc l'espanyol" de la mateixa manera que un espanyol té dret a dir "no entenc el català" estarem en un pla d'igualtat.

e-notícies , 8/9/2008
 
L'ensarronada del finançament Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 setembre 2008
L'ensarronada del finançamentQuè trista la deriva d'ICV aquests darrers anys. Recentment n'hem tingut una mostra amb l'aval que el seu consell nacional ha donat al pacte de Joan Saura amb la vicepresidenta espanyola María Teresa Fernández de la Vega tot revestint-lo de gran fita per a Catalunya. Sembla mentida que un partit condemnat per voluntat pròpia a ser una filial del Partit Socialista gosi fer-nos creure que ha imposat la seva llei a l'única força que li garanteix la permanència en el poder. El pitjor, però, encara ha d'arribar. Em refereixo al desenllaç del tema del finançament. La feblesa del govern català és tan escandalosa que quan arribi l'hora de fer-ne públic el resultat tots coincidiran en aquesta frase: "No satisfà les aspiracions de Catalunya, però és millor que l'anterior". Com la medalla de l'amor. Això explica per què es neguen a fixar una xifra que marqui una línia divisòria entre el que és un finançament i el que és un insult. Diuen que l'amaguen per no descobrir les seves cartes davant José Luis Rodríguez Zapatero, però no és aquesta l'autèntica raó. L'estratègia tindria sentit si el govern català estigués disposat a arribar fins a les últimes conseqüències exigint un acord just per al país, però no pas per a uns negociadors que rebaixen els milions d'euros cada dia que passa: 5.000, 4.200, 3.500... En altres paraules, no poden portar cap xifra al notari perquè la diferència entre ella i allò que saben que aconseguiran els posaria en evidència. És a Catalunya, per tant, a qui amaguen la xifra, no pas a Zapatero.

ERC, certament, és l'únic partit del govern que podria denunciar l'ensarronada que s'està gestant, però no ho farà perquè és presonera de la seva pròpia estratègia: no pot blasmar el PSC perquè és ella qui li va lliurar el govern i no pot marxar del govern perquè abans es deixaria tallar un braç. I el més greu és que Zapatero ho sap. Sap això i sap que l'única sortida d'ERC és disculpar els seus socis i carregar els neulers a l'Estatut amb aquest argument: "Ja dèiem nosaltres que era un mal Estatut". Però no és veritat. L'actual direcció d'ERC propugnava un "sí crític" a l'Estatut. Van ser les bases les qui, amb un exercici de dignitat, van exigir un "no" clar i català. I això Zapatero també ho sap. Queda clar, per tant, que el suposat termini de tres mesos pactat amb el govern espanyol és en realitat el temps que els negociadors catalans s'han donat a si mateixos per respondre individualment aquesta pregunta: "Com m'ho faré jo per sortir airós del desastre que s'albira?".

El Singular Digital , 9/9/2008
 
TV3: Catalunya, capital Madrid Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 setembre 2008
 TV3: Catalunya, capital MadridRealment sorprenent la resposta donada per Mònica Terribas als molts assistents de la Universitat Catalana d'Estiu que li van transmetre la seva preocupació per la progressiva espanyolització de TV3, tant pel que fa a les convencions de llenguatge com al marc referencial. No sols va negar que l'emissora hagi patit un procés d'espanyolització, sinó que ho va qualificar de "percepció totalment subjectiva" que no es basa en cap element científic. Segons ella, tot es redueix a un simple problema de noms que quedarà solucionat quan s'aprovin els llibres d'estil de Catalunya Ràdio i de TV3. Són declaracions sorprenents, perquè cal ser molt hispanocèntric per no veure que TV3 s'ha convertit en el tercer canal de Televisió Espanyola. En aquests moments, és del tot impossible que algú prengui consciència que Catalunya és una nació mirant TV3. Impossible. No hi ha gairebé res en ella -els sis segons en què apareix el mapa dels Països Catalans a l'espai del temps, la reposició d'Afers Exteriors i poca cosa més-, que no alimenti la idea que Catalunya són quatre províncies d'un país que es diu Espanya, amb Madrid com a capital nacional dels catalans.

No sé si la senyora Terribas ha llegit l'estudi en profunditat que vaig fer per al llibre TV3 a traïció. Allà hi trobarà dades amb minutatges -com ella vol- de l'espanyolització que nega i de la manipulació escandalosa d'algunes informacions. També hi trobarà l'allau de notícies espanyoles, sense cap relació amb Catalunya, que transmeten els serveis informatius de l'emissora amb l'únic objectiu de fer-nos interioritzar que "Catalunya és Espanya" i de dir-nos que l'explosió d'una bombona de butà a Màlaga o d'un televisor a Burgos formen part del nostre marc referencial. Màlaga i Burgos són ciutats del món, certament, però cap televisió no pot sintetitzar en mitja hora el que passa arreu del món. Per això totes les cadenes dediquen el gruix dels seus telenotícies a explicar què passa al país -qui ho ha de fer, si no elles?- i els fets més rellevants que es produeixen a la resta del planeta. Només els més rellevants. Reduir l'espanyolització de TV3 a una qüestió merament terminològica -que en lloc de dir "govern central" o "president del govern" es digui "govern espanyol" o "president espanyol"- és un acte de cinisme. No es pot admetre que una periodista brillant sigui incapaç de veure la profunda càrrega de nacionalisme espanyol encobert que conté el missatge televisiu de la cadena pública catalana. És impossible que no ho vegi, llevat, és clar, que no ho vulgui veure.

Arribats aquí, el primer que ha de decidir TV3, abans de redactar un llibre d'estil, és si vol ser la televisió nacional del país que li dóna nom o una cadena regional espanyola. Si escull la primera opció, no pot dir que Gervasio Deferr ha estat la primera medalla catalana a Pequín i amagar que un perpinyanès l'havia guanyada sis dies abans. I si escull la segona, la regional espanyola, ha de saber que l'audiència continuarà caient en picat i que trairà els principis fundacionals de l'emissora aprovats pel Parlament de Catalunya: "Disposar d'una televisió pública que reflecteixi els valors que ens configuren com a poble i crear consciència de pertinença a una comunitat nacional diferenciada". Cal, per tant, que Mònica Terribas es llegeixi el llibre d'estil de Vilaweb. S'estalviarà molta feina, si el copia, perquè és modèlic. Per començar, hi trobarà aquesta declaració de principis: "Si Vilaweb té i sosté una concepció global de la comunitat pancatalana, és perquè no la veu com un satèl·lit ni com una parcel·la de cap altra comunitat, que en seria el referent, sinó com un marc de percepció de la totalitat. [...] És, doncs, ben congruent que aquesta concepció es vulgui expressar amb referències i termes no mediatitzats o imposats per una concepció forana". Heus aquí els principis catalanocèntrics que tant es troben a faltar a la televisió nacional de Catalunya, una emissora que ja té vint-i-cinc anys. A aquesta edat és preocupant que algú no sàpiga què vol ser quan sigui gran, però encara ho és més que no sàpiga qui és.

e-notícies , 4/9/2008
 
Carta oberta a Jordi Pujol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 03 setembre 2008
Carta oberta a Jordi PujolL'any 2003, en el llibre Senyor President -que no era (ni és) un llibre sobre vós, sinó una metàfora de tots els catalans-, us feia unes preguntes que mai no m'heu contestat. També us deia que "puc entendre que la vostra formació us empenyi a sentir-vos redemptor d'Espanya pel fet de contribuir a la seva modernització, però us recordo que no sou el president d'Espanya, sinó el president de Catalunya, i que heu contret un compromís amb el vostre poble. Feu-vos, si us plau, mereixedor del seu respecte i del respecte de la història". Accepto el meu fracàs. Les paraules d'un escriptor no tenen res a fer davant d'un home de ferro com vós. Jo sempre us he respectat. Fins i tot conservo la vostra resposta d'agraïment, escrita a mà, del 4 de maig de 1984, quan us vaig donar suport davant els intents del Partit Socialista de ficar-vos a la presó. Crec que sou un home de gran intel·ligència i un polític de magnetisme singular, dues qualitats que, juntes, donen la mesura d'un gran estadista. Malauradament, però, sou un estadista sense Estat. Però no pas -o no tan sols- a causa de les circumstàncies adverses que ha patit Catalunya, sinó perquè tampoc no l'heu volgut mai, aquest Estat. No heu volgut mai recuperar la plena sobirania del país que presidíeu. Al contrari, el voleu encaixat a Espanya fins a la fi dels temps i només demaneu una certa consideració per aquest infantilisme que hom coneix com a "fet diferencial català". Sou, per tant, el viu retrat de la covardia, del conformisme i de la pusil·lanimitat. Jo, però, no us criticaré mai per això en l'àmbit personal. Teniu dret a pensar com us vingui de gust. Sí que us retrec, en canvi, que tingueu la gosadia d'arrossegar-nos a mi i al meu país al pou de la vostra basarda.

Esteu en el darrer tram de la vostra vida i us hauria de fer reflexionar que aquells que avui més enalteixen la vostra figura siguin els rostres actuals del nacionalisme espanyol més ferotge, del feixisme més repulsiu i del racisme catalanofòbic més bel·ligerant. No us diu res, això? Us delíeu per una portada en un diari d'immaculada tradició antifranquista com l'ABC i la vau tenir: "Jordi Pujol, español del año". Us delíeu perquè un diari de referència democràtica universal com El Mundo lloés la vostra imatge i ho heu aconseguit: "Jordi Pujol, el rostre assenyat del nacionalisme". Per molts anys, president. Potser és que Catalunya és massa petita per al vostre ego i necessiteu anar-vos-en d'aquest món sabent que Espanya glorificarà el vostre nom. Deu ser per això que, en presentar les vostres memòries a Londres, tot el discurs que hi vau fer va girar entorn d'una única paraula: "Espanya". I deu ser també per això que els catalans no regionalistes ni aduladors que van assistir-hi encara no s'han refet de l'astorament que els vau provocar. Com ja féreu el 22 de novembre de 2003 a TVE, dient que "nosaltres també som espanyols", també aquest 2008 heu repetit a Anglaterra que "Catalunya és Espanya". I ho heu tornat a fer a les pàgines del diari El Mundo: "No hi he cregut mai [en una Catalunya independent integrada com a país a Europa]". Felicitats de nou, president.

Per sort, hi ha aires de renovació en el vostre partit. És cert que són canvis empesos pels nous temps, en què la consciència nacional i l'independentisme creixen notablement, però d'això es tracta: que els sobiranistes de CDC agafin les regnes de la formació i, emprant com a referent el Partit Nacional Escocès, treballin al costat d'ERC -l'ERC no claudicant, és clar- a fi de fer de Catalunya una nació de ple dret de la Unió Europea. Els efectes de l'anestèsia que ens heu practicat durant un quart de segle ja s'estan esvaint i el nostre cos es desperta. No interferiu més, si us plau. Gaudiu de la tardor de la vostra vida i deixeu que els qui no tenim ànima d'esclau ni estem amarats de covardia, de conformisme i de pusil·lanimitat -i encara menys d'espanyolitat- maldem per situar Catalunya com un membre més de les Nacions Unides en clara interdependència amb tots els pobles de la Terra. Us desitjo llarga vida, president.

e-notícies , 1/9/2008
 
La fi de Joan Saura Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 setembre 2008
La fi de Joan SauraSi dintre d'ICV hi ha gent amb un mínim d'autoestima –i em consta que n'hi ha, per bé que amb molt poca força-, Joan Saura està vivint els seus darrers dies en la primera línia política. No fa gaire, des de les pàgines del diari Avui, l'escriptor Jordi Coca, afí a aquesta seva formació, qualificava de suïcidi el tripijoc d'última hora del conseller de Relacions Institucionals en un hotel de Vilanova i la Geltrú i es preguntava si "valia la pena fer el ridícul per una mica de protagonisme". Saura, per justificar-se, ha dit que la idea de fer comparèixer Rodríguez Zapatero al Congrés espanyol era d'ICV –altres sigles la van acceptar després- i que, per tant, la decisió d'aturar-la era potestat seva i no pas de la resta de partits. Increïble. Els detractors de Saura poden estar tranquils, perquè com més parla més s'enfonsa. El problema és que arrossega ICV amb ell. M'ho deia no fa gaire el professor de Comunicació Audiovisual i Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo: "El cas de Joan Saura és com el de Joschka Fischer, que va utilitzar els Verds com a plataforma d'una carrera espectacular. Fischer va ser vicecanceller i ministre d'Afers Estrangers d'Alemanya, però amb uns costos polítics tan grans que quan va arribar a la fi de la seva vida política va cremar el partit". Doncs o ICV s'allibera de Joan Saura o Joan Saura cremarà ICV. Val a dir que no és el seu líder, l'únic problema d'aquesta formació –ICV ja fa anys que ha de decidir si vol ser una força política o el rentamans del PSC-, però és greu que la seva figura s'hagi convertit en verí per a les urnes.

També és greu que la línia argumental de la defensa elaborada per Saura i ICV amb relació a la traïció del Garraf consisteixi, com hem dit, en què eren ells i no els altres partits els pares de la idea d'interpel·lar Zapatero. "Com que la proposta era nostra, la podíem retirar quan volguéssim", ha estat el raonament de la filial socialista. És tota una declaració de principis. Principis preocupants, però. Un infant els hauria d'explicar que quan es treballa en equip i aquest assumeix la proposta d'un dels seus integrants, l'execució de la proposta ja no pertany a aquest últim sinó a la totalitat de l'equip. És el conjunt, per tant, qui pren les decisions i els integrants no estan legitimats per actuar unilateralment. El finançament de Catalunya no és un tema de partit. El finançament de Catalunya és un tema de tots els catalans i cap formació política té dret a negociar per separat els interessos generals. Qui trenca aquesta regla d'or, a més de perjudicar el conjunt, està demostrant que posa el país al servei dels seus interessos en lloc de posar els seus interessos al servei del país.

El Singular Digital , 2/9/2008
 
F de finançament i de feblesa nacional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 setembre 2008
F de finançament i de feblesa nacionalEl 9 d'agost ja és una data històrica més a afegir al secular memorial de greuges d'un país que col·lecciona derrotes com les formigues col·leccionen fulles fresques. Potser sembli una contradicció, atès que les formigues viuen dels fongs que les fulles produeixen, mentre que la derrota sembla més un verí que no pas un aliment. Però no, no és una contradicció. La prova és que fa tres segles que vivim immersos en un plany permanent sense mostrar la més mínima voluntat de capgirar-lo i, malgrat això, encara som vius; la qual cosa ens converteix, per dret científic, en la constatació empírica del poder nutritiu de la derrota. Som com la mare de l'Estevet, de L'auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, que es passava la vida sospirant i dient: "Estic tan acostumada a trobar-me malament, que si un dia em trobés bé crec que em moriria". Només una personalitat així, capaç d'experimentar un plaer morbós amb el patiment, pot trobar una font d'alimentació tan singular.

És cert que Espanya no ha complert la llei que l'obligava a concretar el finançament i a constituir el consorci tributari que marca l'Estatut. Però, per què l'hauria de complir si la llei és ella i qui fa la llei fa la trampa? On és la notícia? La notícia és que després de tres segles de menyspreu sistemàtic i d'engany rere engany encara hi hagi una classe política catalana capaç de creure que Espanya ha canviat. No és possible tanta ingenuïtat, no és possible tanta bona fe després dels incompliments reiterats de tres-cents anys. Espanya va conquerir Catalunya perquè necessitava diners i va decidir que era molt més fàcil agafar els dels catalans que mirar de guanyar-los per ella mateixa. Així de senzill. I mai no ho ha deixat de fer. ¿Algú ha oblidat que els decrets de Nova Planta del 1716 no han estat mai derogats? Mai.

No és estrany, per tant, que hi hagi coincidències entre Espanya i Catalunya a l'hora de valorar l'incompliment de la llei amb relació a la data del 9 d'agost. Segons la vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, "el 9 d'agost no és més que una data", i segons el conseller d'Indústria, Josep Huguet, l'incompliment del termini del 9 d'agost és "secundari". Tanta compenetració mereix un casament de primera. Tanmateix, l'asfíxia catalana persisteix perquè hi ha un petit detall que els polítics catalans ometen: l'Estatut, certament, parla del 9 d'agost, però cedeix a Espanya la decisió final. És a dir, que no hi haurà sobirania fiscal, ni Agència Tributària pròpia, ni concert econòmic, ni res de res, perquè estem parlant d'un dels fraus més espectaculars que s'han fet mai a la societat catalana. Josep Benet ho expressava així: "No ens enganyem, l'ofensiva actual té un objectiu clar: aprofitar la globalització per anihilar la nació catalana en un termini relativament breu".

Tanmateix, el problema més greu no és Espanya sinó el baix nivell d'autoestima que ens caracteritza. Que els polítics catalans hagin de recórrer a convocar una manifestació l'Onze de Setembre per fer pessigolles a Madrid ja ens diu fins a quin punt és escandalosa la seva feblesa. La veritat, però, és que van negociar cadascun pel seu costat i malament i ara no disposen d'un pla B per contrarestar el menyspreu espanyol. Per això, quan arribi el moment, no trigaran a dir-nos que el finançament que han esgarrapat "no satisfà les aspiracions de Catalunya, però és millor que l'anterior". Ni més ni menys que la mateixa frase buida que repeteix el Comitè Olímpic Internacional cada quatre anys: "Aquests són els millors Jocs de la història". I mentrestant, van passant els anys, l'espoli persisteix i la mare de l'Estevet continua sospirant.

El Bloc Gran del Sobiranisme , 25/8/2008
 
Frédérick Bousquet, el català invisible Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 setembre 2008
Frédérick BousquetEntre el 17 i el 18 d'agost passats, van ser molts els mitjans de comunicació del nostre país, tant audiovisuals com escrits, que van informar del metall d'argent conquerit pel gimnasta Gervasio Deferr com "la primera medalla d'un català a Pequín". Ho van fer, entre d'altres, TV3, Catalunya Ràdio, l'Avui, El Periódico i el Diari de Girona, però no era cert. Deferr era el segon. El primer havia estat el nedador nord-català Frédérick Bousquet, que l'havia guanyada sis dies abans, l'11 d'agost, en la prova de 4x100 metres lliures. D'aquest èxit, però, només mitjans catalanocèntrics, com ara La Clau , Vilaweb, Directe.cat o El 9 esportiu, van informar-ne puntualment. Aquest últim ho va fer fins i tot amb l'enunciat "no la poden comptar", en el sentit que Espanya no podia fer seva aquesta medalla. Amb tot, caldria separar els mitjans públics dels privats ja que són els primers els qui tenen el deure ineludible de ser més rigorosos en les seves informacions. La ràdio i la televisió nacionals de Catalunya no poden cometre una errada tan espectacular que, per les seves característiques, deixa de ser informativa i passa a ser ideològica. Té gràcia que els mateixos redactors que, proclamant-se purs, es neguen a signar les seves cròniques durant les campanyes electorals -perquè el minutatge respon a un pacte entre partits polítics i no pas "a criteris periodístics i professionals"-, siguin els mateixos que abandonen aquests criteris i n'adopten de polítics quan el rigor informatiu no afavoreix la ideologia del partit que té el control de TV3 i Catalunya Ràdio.

Res a veure amb el diari Avui, que, en ser advertit per alguns lectors, va rectificar immediatament la seva pàgina Medallistes dels Països Catalans i va incorporar-hi Frédérick Bousquet. Per a TV3 i per a Catalunya Ràdio, en canvi, Frédérick Bousquet no existeix. Pensen els directius i redactors d'aquestes emissores públiques que els únics catalans que hi ha al món són aquells que neixen al sud de Catalunya. Els qui neixen al nord no són catalans. De fet, només fan veure que ho pensen. La veritat és una altra. La veritat és que hi ha una raó política que els força a cometre l'aberració d'ignorar els medallistes de la Catalunya del Nord, i és que reconèixer que hi ha catalans que no són administrativament espanyols implica reconèixer també que l'espanyol és una llengua que no entenen tots els catalans. Cosa que obligaria aquestes emissores a subtitular o a doblar totes les intervencions que es fan en llengua espanyola i neutralitzaria la política de bilingüització dels mitjans públics en virtut de la qual ja és del tot impossible seguir TV3 o Catalunya Ràdio sense saber espanyol.

El menyspreu que aquesta política suposa per a l'audiència nord-catalana és escandalós, però encara ho és més la discriminació dels catalans en funció del seu lloc de naixement. Hom pot dir que el fet que Frédérick Bousquet hagi nascut a Perpinyà no certifica que sigui catalanoparlant. Molt bé. I què? Que ho són, de catalanoparlants, tots els sud-catalans participants en els Jocs? Com és que només són catalans -independentment de la llengua que parlin- tots els olímpics amb passaport espanyol? Per què els qui el tenen francès -fins i tot encara que parlin català- no tenen aquesta nacionalitat? Els sembla poc català dir-se Frédérick, potser? Ho és més dir-se Gervasio? Tanta incongruència amb objectius netament manipuladors ofèn la intel·ligència. Però encara n'hi ha més, d'incongruències, perquè mentre les arrels argentines de Gervasio Deferr no són cap obstacle per considerar-lo català -cosa que està molt bé-, sí que ho són les arrels catalanes de Frédérick Bousquet que ell reivindica i que l'any 2003 el feren dir "em sento a casa" participant en els Campionats del Món de Natació celebrats a Barcelona. I, per la mateixa raó, tampoc no són catalans els nedadors Albert Subirats, nascut circumstancialment a Veneçuela, i el sabadellenc Olaf Wildeboer que, per pròpia voluntat, han preferit participar amb Veneçuela i Holanda, respectivament, davant la impossibilitat de poder-ho fer com a catalans. Són els catalans invisibles.

e-notícies , 28/8/2008
 
Joan Saura, el retorn del nyeu-nyeu Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 agost 2008
Joan Saura, el retorn del nyeu-nyeuLa política catalana -i demano perdó per parlar d'una cosa que no existeix- és un dels espectacles més patètics de l'escena europea. Ni amb voluntat literària és possible imaginar-se un país amb una classe política que presenti un grau tan elevat d'inèpcia, d'infantilisme i de pusil·lanimitat. Sentir-la parlar fa mal a l'oïda, veure-la actuar fa mal als ulls i la suma de tot plegat produeix vergonya aliena. Només hi ha una cosa que tingui interès d'aquest esperpent infinit: saber quin actor farà de nyeu-nyeu en cada representació. Aquest és, si es pot dir així, l'únic al·licient. Un al·licient vacu, tanmateix, perquè el canvi de rostre no altera una trama que tothom sap inamovible. Ara, per tant, ha estat Joan Saura -o ICV si parlem en clau de partit- qui ha traït el país, però sabem que caldria un mínim de vuit galeries al Museu d'Història de Catalunya per encabir-hi els noms de tots els catalans que han fet el mateix al llarg dels anys. Això sí: sempre pel bé de Catalunya. Deu ser per això que alguns gosen dir-se catalanistes, perquè és molt català fotografiar-se somrient com un babau al costat del bwana espanyol de torn mostrant un plat de llenties de plàstic.

D'acord amb això, cal reconèixer la catalanitat de la traïció de Joan Saura i d'ICV per afavorir els interessos espanyols i evitar el desgast de Rodríguez Zapatero donant explicacions pels seu incompliment estatutari amb Catalunya. És el que correspon a un partit que ha fet de l'ecologisme un refugi de la seva buidor existencial. Mancat d'identitat pròpia, i també de votants, ICV sap que el seu futur comença i acaba en el PSC. Només convertint-se en el seu lacai, fent-li la feina bruta i executant els seus desitjos pot gaudir d'una representativitat que està molt per damunt de la que li donen les urnes en cada contesa electoral. I el més greu és que això no genera cap debat intern en el si del partit. ERC, com a mínim, té un sector crític. ICV no té ni això. Mentre a ERC encara hi ha gent que s'avergonyeix de la pusil·lanimitat de la seva direcció, a ICV tothom està d'acord que la política del PSC és la seva política. Per això, no fa gaire, Joan Saura va convocar una roda de premsa per anunciar entusiasmat, com un gran avenç d'autogovern, que Rodríguez Zapatero ens havia traspassat les competències de les guinguetes de platja i de les boies. I per això també a mitjans d'aquest mateix mes d'agost, el PSC i ICV, representats per Miquel Iceta, José Zaragoza, Joan Saura i Jordi Guillot, es van reunir per elaborar una estratègia que freni l'espectacular creixement de l'independentisme. Quina llàstima que no convidessin el PP per formar un tripartit. Costa d'imaginar que es pugui caure tan avall, certament. Però la dignitat ja fa temps que cotitza a la baixa a Catalunya.

Ni tan sols ERC, la part més humiliada per la traïció de Saura, ha estat capaç de reaccionar. El conseller de la vicepresidència, oblidant fins i tot que Saura és el mateix nyeu-nyeu que l'any 2004, per TV3, no sols va dir que Josep-Lluís Carod-Rovira no podia tornar a ser conseller mai més sinó que havia d'abandonar la política per sempre, ha acceptat els fets amb resignació cristiana. ICV l'humilia quan l'ignora com a president en funcions, l'humilia per segon cop quan ignora ERC com a soci de govern i el torna a humiliar quan Jordi Guillot li perdona la vida dient que "hauria pagat la pena informar també Carod-Rovira", però ell calla. I quan parla és per encobrir José Montilla de la traïció del nyeu-nyeu. Com si la traïció no fos fruit d'una trama ordida entre els socialistes i la seva filial ecologista. Cal veure-ho per a creure-ho. Però encara en veurem més, d'humiliacions. Bàsicament, perquè els humiliats ja fa temps que estan enamorats dels humiliants.

e-notícies , 25/8/2008
 
Espanyolisme amb aval catalanista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 24 agost 2008
Espanyolisme amb aval catalanistaSi no fan un canvi de rumb -i sembla improbable que el facin-, ERC i ICV van a la deriva electoral. ERC pot passar de 21 diputats a només 15 o 12, i ICV es pot convertir en una força merament testimonial. I el pitjor és que no és culpa dels seus adversaris, sinó d'elles mateixes. Han estat elles les qui han decidit convertir-se en l'aval del PSC i donar-li carta de naturalesa catalanista en el segon tripartit. El projecte polític del PSC és el mateix que el del PSOE, i el del PSOE, no ens enganyem, és una còpia acolorida del del PP. L'única diferència entre ambdós projectes és que el del PP és més honest perquè no menteix. El socialista, en canvi, més sibil·lí, avança vers el seu objectiu per mitjà d'aproximacions successives d'aparença imperceptible però devastadores. L'última la trobem en la desaparició de les sigles al·lusives al País Valencià en la denominació del PSPV-PSOE. "És per oferir una imatge de renovació", han dit. És a dir, que el Partit Socialista es renova anant cap enrere fins a situar-se en ple franquisme. De fet, un dels objectius del seu projecte espanyolitzador -ja es pot sentir en boca de molts socialistes- és el canvi de denominació de Catalunya pel de Comunitat Catalana.

Aquest és el partit al qual ERC ha lliurat el govern del país. Un Partit Socialista tradicionalment perdedor a Catalunya que necessitava l'aval dels independentistes, per una banda, i dels ecologistes, per l'altra, per presentar-se com una força "catalanista i d'esquerres". I mentre el PSC es dedica a espanyolitzar el país dient que aquesta és "la Catalunya que sap on va", la direcció d'ERC, a través del seu secretari general, Joan Ridao, ens diu que el PSC s'ha catalanitzat. Arribats aquí, però, hom ja no sap si ERC se'n riu de nosaltres o ha decidit suïcidar-se, perquè la percepció que tenen bona part dels seus votants -recordem la trompada que va patir en les passades eleccions- no és que el PSC s'hagi catalanitzat, sinó que ha estat ERC qui s'ha espanyolitzat. Pel que fa a ICV, les declaracions del seu secretari general, Jordi Guillot, dient a ERC que no convé "posar línies vermelles" al govern i emplaçant els seus socis a fer que el tripartit no sigui un accident en la història de Catalunya són prou eloqüents. ICV necessita el PSC com l'aire que respira, perquè és l'únic partit que li garanteix una sobredimensió de la seva representativitat real. Això no obstant, cal agrair la clarividència de Guillot en percebre que el segon tripartit serà vist per la història com un accident. El problema és que aquest accident no afectarà només els qui l'han causat, sinó tot un país.

e-notícies , 21/8/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1651 - 1665 de 1846
spacer.png, 0 kB