spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Incident lingüístic a Crevillent Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 juny 2008
Incident lingüístic a CrevillentEl passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

- Un cafè amb llet, si us plau.
- ¿Cómo?
- Un cafè amb llet.
- Será un café con leche –posant èmfasi en les paraules "con leche".
- És el que he dit: un cafè amb llet.
- A mi me habla en español.
- És una ordre?
- A mi me habla en español.
- No, jo parlo en català.
- No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
- Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
- Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, totes espanyoles, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després es va fer sentir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans.

Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació–, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet.

Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils –fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol– es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

e-notícies , 12/6/2008 (català)
Berria , 15/6/2008 (euskara)
Nabarralde , 16/6/2008 (español)
 
Doblement catalans Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Quim Gibert   
dilluns, 09 juny 2008
Najat el Hachmi
Najat el Hachmi
L'últim patriarca ha encapçalat les llistes de vendes d'aquest passat Sant Jordi. Amb aquesta novel·la, Najat el Hachmi va guanyar el Ramon Llull 2008, el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Anteriorment, havia escrit Jo també sóc catalana. Hachmi es va criar a Vic a partir dels 8 anys, tot i que havia nascut al Magrib. És encisador conèixer de prop la trajectòria d'aquells nouvinguts que han adoptat el català com a llengua de relació, i que volen ser d'aquesta terra perquè l'estimen tal com és. Tot i que allò que més fascina són les variables que els han empès a voler ser d'aquí.

Nosaltres, els catalansAmb aquest esperit, Víctor Alexandre ens presenta Nosaltres, els catalans (Pòrtic, 2008), un llibre on conversa tant amb Hachmi com amb un total de vint persones d'origen estranger (Matthew Tree, Txiki Begiristain, Salah Jamal, Patrícia Gabancho, Sam Abrams, Lluís Cabrera...) afincats en diferents indrets dels Països Catalans. És a dir, amb uns estrangers dels cinc continents que un dia van deixar de ser-ho i que, amb el temps, han descobert que el nacionalisme, en el sentit català, vol dir: "senzillament demanar el mateix que té tothom, no pas enaltir els catalans per damunt de tot".

Mbaye Gaye
Mbaye Gaye
El més punyent dels testimoniatges és el de Mbaye Gaye. I és que aquest senegalès relata que fou víctima de l'agressivitat policial espanyola al no deixar de parlar en català en una comissaria de Barcelona. Aquesta hostilitat en el tracte lingüístic, que en major o menor grau també han experimentat la resta d'entrevistats, ha reforçat els seus vincles amb el fet català. En aquesta línia, el psicòleg Carles M. Espinalt va escriure que els catalans de soca i arrel pateixen sovint un complex d'inferioritat que els fa creure que la seva causa és una causa perduda. No passa el mateix, segons Espinalt, entre els altres catalans, que conserven part del pòsit anímic dels que sempre han guanyat i quan és hora de judicar el plet català no el donen mai per perdut: "D'ací que es converteixen en decidits encoratjadors de la causa, animant a certs conciutadans que ja comencen a desistir o temen pledejar de nou [...] acostumen a ésser valuosos elements per a superar el clima d'angoixa que la prostració avial ha anat espargint per les terres catalanes". Tant cert és que per la irlandesa Cathy Sweeney "la plena integració en una nova cultura és com una mena de renaixement" i per l'iraquià Pius Alibek no és "una qüestió de catalanisme, sinó de sensibilitat".

L'alenada d'aire fresc dels testimonis que aporta Alexandre són per a l'Espanya castellanocèntrica, en la qual hem quedat entaforats, una brossa a l'ull. I és que a més de moure's en català, aquests nouvinguts no tenen pèls a la llengua. Tant la mexicana Adriana Gil, professora de la UAB, com el gallec Raimundo Viejo, professor de la UPF, denuncien la manca de respecte cap a la identitat catalana de l'Agència de Cooperació Iberoamericana i de les informacions del programa Erasmus de Brussel·les, "molt mediatitzades per l'Estat espanyol [...] l'Estat no vol que es vegi que l'espanyol no és hegemònic en tot el territori".

Contemplar les coses nostrades des d'uns ulls que no són genuïnament catalans és allò que fa més interessant Nosaltres, els catalans. Sobretot perquè Alexandre, periodista amb ofici, ha sabut treure el suc i el bruc de cada conversa. I és que emociona sentir "He entès que, si visc aquí, no puc quedar-me al marge d'una societat que està en lluita" (Saoka Kingolo) o bé "Jo també, com a catalana, vull la independència per ser lliure" (Asha Miró). El seu compromís els fa doblement catalans.

Quim Gibert, psicòleg
L'Estel , núm. 628, 1/6/2008
El Punt , 18/6/2008
El Triangle , 30/6/2008
 
ERC, el triomf del continuisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 juny 2008
ERC, el triomf del continuismeCal felicitar Joan Puigcercós i Joan Ridao, nou president i nou secretari general d'ERC, respectivament, per haver estat la candidatura més votada per la militància en el darrer congrés nacional del partit. A partir d'ara seran ells els qui conduiran les regnes republicanes. Ha triomfat, per tant, el continuisme i ha perdut la renovació. Una altra cosa són les amargues conseqüències que aquest resultat pot arribar a tenir per a ERC en les eleccions del 2010. De moment, però, s'ha produït la mateixa paradoxa que en les darreres eleccions espanyoles. Si en aquella ocasió la majoria va donar el seu vot als responsables del caos de les infraestructures, ara ha estat també la majoria qui ha votat a favor dels responsables de la debacle electoral del passat 9 de març. El masoquisme, ja ho sabem, és un univers que no té límits. O no és cert que és justament el masoquisme el paradigma de la paradoxa?

Des d'aquest punt de vista, cal reconèixer-ho, no hi ha hagut sorpreses quant a resultats. Ha guanyat la candidatura que controla l'aparell del partit i que, directament o indirecta, abasta unes dues mil persones. Ara bé, la candidatura de Reagrupament n'ha sortit molt reforçada. Sobretot tenint en compte que la manca de mitjans amb què partien ja marcava una diferència abismal amb les candidatures continuistes. Fixem-nos que, comparada amb elles, la presència mediàtica de Joan Carretero i Rut Carandell ha estat insignificant. I si a això hi afegim la campanya de desqualificacions personals contra el primer orquestrada pel PSC, amb José Zaragoza i Joan Ferran al capdavant, només un miracle podia donar la victòria a Reagrupament. Per això té tant de valor el resultat que ha obtingut, perquè no és cert que, com ha dit algun candidat, ara s'ha demostrat que hi ha moltes sensibilitats dins del partit. No. De sensibilitats només n'hi ha dues, la continuista i la renovadora. I ha guanyat la primera. El problema d'aquesta candidatura és que tenir el control del partit no implica tenir el control dels electors, i els electors ja van dir el 9 de març que el continuisme no és el camí. Hi ha, per tant, un gran divorci entre la direcció d'ERC i el seu electorat. De moment, els qui, mancats d'arguments, van elaborar una mentida oficial segons la qual Joan Carretero era el candidat de CiU van cometre un error que aviat se'ls girarà en contra. El veritable candidat republicà de CiU no ha estat pas Carretero sinó el continuisme, ja que serà aquest últim, i no el primer, qui li donarà els vots en les properes eleccions.

e-notícies , 9/6/2008
 
La victòria republicana de CiU Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 juny 2008
La victòria republicana de CiUL'espanyolisme català respira tranquil després dels resultats del congrés nacional d'ERC. Ha guanyat una de les seves candidatures i ara ja sap que si no es produeix un daltabaix tot continuarà igual fins a les properes eleccions. No és que tingués una por excessiva, perquè la lògica deia que seria molt difícil que la candidatura de Reagrupament reeixís per damunt de la campanya de desprestigi i calúmnies que el PSC, amb la col·laboració d'algunes persones d'ERC, havia dissenyat contra ella. Però cabia la possibilitat de la sorpresa i això l'inquietava. I el cert és que, vistos els resultats, aquesta inquietud estava justificada, atès que la victòria del continuisme ha estat una victòria mínima. De fet, si els militants irritats que han abandonat darrerament el partit encara hi fossin, ara mateix estaríem parlant d'un altre resultat. S'entén, per tant, que la direcció els titllés de càncer i els convidés públicament a marxar.

En tot cas, encara falta la segona part del congrés, prevista per al proper dia 14, i caldrà veure quin és el full de ruta dels propers dos anys. Però no hi ha marge per a l'optimisme, perquè aquells que ara parlen d'humilitat continuen sense reconèixer-se com a causants de la desfeta electoral del passat 9 de març. És clar que, ben mirat, això ja s'adiu amb el país. Cal molta grandesa per dimitir i abandonar el poder, i aquest és un país psicològicament petit. Aquí som més hàbils estigmatitzant l'adversari que no pas argumentant la raó per la qual creiem que som millors que ell. Si dius que Joan Carretero és el candidat de CiU ja no cal que diguis res més. Només que corri la brama i que hi hagi un bon grapat de gent disposada a creure-se-la ja haurà valgut la pena.

Fins i tot el mateix dia en què s'escollia el president i el secretari general d'ERC hi va haver un conseller que va insistir en aquesta qüestió. No parlava del que farien els seus, sinó que satanitzava l'opció de Carretero titllant-la de propera a CiU i conservadora. Malauradament, no hi ha hagut ningú que preguntés als continuistes si hi ha res més conservador que mantenir-se en el poder a qualsevol preu. Hauria estat bé que hom els demanés per quina raó ells, els continuistes, han estat els candidats de l'espanyolisme d'esquerres. Per quina raó dos nacionalistes espanyols com José Zaragoza i Joan Ferran han fet més campanya a favor seu que no pas molts militants republicans? Ves per on, hi ha un detall que demostra fins a quin punt Carretero no era en absolut l'opció de CiU. I és que CiU n'ha sortit molt beneficiada del triomf dels continuistes, ja que li garanteixen una bona collita de vots i una davallada espectacular d'ERC en les properes eleccions. De moment, si el proper dia 14 no passa res d'especial, haurem de concloure que s'ha produït una victòria d'Esquerra i una derrota d'Esquerra Republicana de Catalunya.

El Singular Digital , 10/6/2008
 
El repte d'Esquerra Republicana Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 juny 2008
El repte d'Esquerra RepublicanaEls dies 7 i 14 de juny, tot l'interès informatiu de la política catalana estarà centrat en Esquerra Republicana de Catalunya. El dia 7, perquè se sabran els noms del nou president i del nou secretari general del partit; i el 14, perquè s'haurà d'elaborar el full de ruta que marcarà el futur no tan sols de la formació sinó també del país. Hi ha, per tant, molt en joc i tot està en mans de la militància. Tant de bo que predomini la humilitat, entenent la pèrdua de més de la meitat dels votants com un seriós correctiu per haver-se lliurat sense cap contrapartida a l'abraçada de l'os socialista. Sap greu pensar que aquesta desfeta s'hauria pogut evitar si l'advertiment que va suposar la injusta davallada en les últimes eleccions municipals hagués estat escoltat. I dic injusta perquè la van patir molts regidors republicans d'arreu del país, inclosos els de Sant Cugat, no pas per haver fet una mala gestió, sinó com a representants d'una força política que bona part dels seus votants consideraven que s'havia despersonalitzat de manera alarmant. Ras i curt, la política municipal va pagar els plats trencats de la política nacional. Ara, però, això ja és història i cal mirar endavant. D'entrada, cal recuperar tot allò que s'ha perdut i, per aconseguir-ho, és vital no caure en el parany de l'arrogància que han exhibit algunes persones ni en la desqualificació sistemàtica de totes aquelles veus crítiques que han denunciat l'allunyament de les expectatives que va generar l'arribada d'Esquerra Republicana al govern l'any 2003. En el moment d'escriure aquestes línies, ignoro quina serà la candidatura escollida per la militància, però sigui quina sigui haurà d'abandonar el continuisme, cicatritzar les ferides que s'han obert, que no són poques, i recuperar la credibilitat i la perspectiva nacional.

Diari de Sant Cugat , 6/6/2008
 
ERC, continuisme o renovació Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 08 juny 2008
ERC, continuisme o renovacióEn el moment d'escriure aquestes línies ningú no sap què decidirà la militància d'Esquerra Republicana en el seu congrés nacional del 7 de juny, i encara menys quin serà el full de ruta que marcarà el futur del partit i del país a partir del dia 14, però aquesta recta final està resultant força abrandada per part del sector continuista. Són abrandades les declaracions dels candidats i ho són també les opinions dels seus aliats socialistes. De fet, n'hi ha prou de veure el suport –ja sigui en forma de notícia o d'entrevista– que rep el continuisme per adonar-se del joc d'interessos polítics que hi ha al darrere. I quan un programa de prestigi com Àgora, del Canal 33, ha plantejat l'equitat per mitjà d'un debat amb les quatre candidatures, han estat precisament els continuistes els qui l'han refusat per evitar que el missatge de la renovació pogués ser escoltat per la societat. Saben, aquestes candidatures, que els càrrecs institucionals de què gaudeixen els asseguren una quota mediàtica permanent, fins i tot per vendre llibres, i es poden permetre el luxe de dir no a un programa de televisió si així eviten que els renovadors puguin obrir la boca. I és que, al capdavall, són aquests darrers, i no pas ells, els qui ja no tornaran a tenir una oportunitat igual. Amb tot, l'abrandament ha persistit en la difamació de Joan Carretero, mostrant-lo com si fos el candidat de CiU. És a dir, fent-lo passar per conservador. Una tàctica, per cert, que sembla dissenyada pel PSC. Però el més curiós és que siguin precisament els qui diuen identificar-se amb Barack Obama, Tony Blair o Nicolas Sarkozy els qui necessiten fer circular aquesta mentida. Als Estats Units hi ha el Partit Republicà, que és l'extrema dreta, i el Partit Demòcrata, que és la dreta, Obarak pertany al segon. I pel que fa a Blair i a Sarkozy, crec que sobren les paraules.
 
Una altra estratègia conservadora ha estat mobilitzar tots aquells càrrecs públics nomenats a proposta de la direcció d'ERC. En aquest sentit, crida l'atenció el reguitzell de secretaris que, gràcies a la projecció mediàtica que els dóna el seu càrrec, han dit la seva aquests dies. El problema és que en política no n'hi ha prou de ser honest, també cal semblar-ho. I això, si hom no vol ser vist com un defensor dels seus interessos personals més que no pas dels del país, implica abstenir-se de fer campanya a favor dels qui l'han nomenat.

En tot cas, mesures governamentals com la tercera hora de castellà que vol imposar el Departament d'Educació posen en evidència el fracàs espectacular de la línia continuista. No és estrany que el PSC hagi fet marxa enrere i n'ajorni un any l'entrada en vigor, ja que, si no ho fes, perjudicaria greument les candidatures oficialistes d'ERC. Quins grans guionistes que té el PSC. Per sort, no és difícil veure'n la maniobra. Una maniobra –que no implica pas la complicitat d'ERC– destinada a afavorir el continuisme republicà tenint en compte que, com han denunciat els centres educatius, hi ha massa desori perquè el decret sigui vigent enguany. L'operació es divideix en tres fases. Fase 1: Educació anuncia l'obligació de fer una tercera hora de castellà. Fase 2: tothom es pregunta què hi fa ERC al govern i s'abonen les tesis renovadores. Fase 3: els continuistes demanen una moratòria que no els perjudiqui i el PSC, com ja tenia previst, s'hi avé. Objectiu: neutralitzar la imatge d'una ERC lliurada en cos i ànima als socialistes i inflar-la momentàniament per tal que el continuisme en surti enfortit. Després, no cal dir-ho, tot tornarà a ser com abans. Fixem-nos que el PSC no ha retirat pas el decret, simplement l'ha aparcat fins a la data que ja tenia prevista: el 2009. Hi ha gent molt hàbil al carrer de Nicaragua de Barcelona. La pregunta és: si la imposició de la tercera hora de castellà ja s'albirava a l'inici d'aquesta legislatura, com és que ERC va renunciar a la conselleria d'Educació en el segon tripartit després d'haver-la tingut en el primer? No hauria estat Marta Cid la millor garantia que el decret mai no s'imposaria? Les mesures espanyolitzadores del PSC indignen, però no sorprenen ningú, la submissió d'ERC, en canvi, deteriora notablement la imatge dels republicans i els presenta com uns besamans disposats a tot per mantenir-se en el poder. No dic que això sigui cert, però quina importància té si així ho perceben molts dels seus votants? És aquesta imatge, per tant, la que ha de canviar a partir dels dies 7 i 14 de juny. I canviar d'imatge significa canviar de projecte. Significa, en definitiva, saber dir no quan la legalitat és injusta i assumir que mai no hi haurà independència sense confrontació.

e-notícies , 5/6/2008
 
Esquerra contra Esquerra Republicana de Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 juny 2008
Esquerra contra Esquerra Republicana de CatalunyaEl congrés nacional que Esquerra Republicana celebrarà el proper dissabte, 7 de juny, tindrà una gran transcendència per a Catalunya. Només cal veure l'expectació que s'ha creat al seu voltant i la posició descaradament favorable que manté el PSC en favor de les candidatures continuistes així com els atacs ferotges del diari El País a Joan Carretero, plens d'insults i de calúmnies personals. Repugna aquest estil, però és l'estil de la por. Carretero fa molta por perquè no claudica davant del PSC ni n'està enamorat. S'entén, per tant, el neguit d'aquest partit, ja que de la decisió que prenguin els militants d'ERC depèn el futur governamental dels delegats del PSOE a Catalunya. Saben, els socialistes, que hi ha un ampli sector de la militància republicana que està farta de les humiliacions sofertes aquests darrers anys. La primera va ser la presència de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat, en qualitat de tutor de Catalunya, talment com si hagués estat ell el guanyador de les eleccions catalanes. Cosa que el temps, ves quines coses, ha acabat demostrant que realment va ser així. Després en van venir d'altres, d'humiliacions, com ara l'expulsió d'ERC del Govern i la reedició del tripartit a canvi de res. De res. Un xec en blanc a canvi de res. Massa humiliacions per als militants amb una mica de dignitat nacional.

Per altra banda, la lluita fratricida que s'ha establert entre els candidats oficialistes, amb desqualificacions mútues que produeixen vergonya aliena, ha fet que ERC aparegui a ulls de la societat com un partit més interessat en el poder que no pas en el país i ha omplert de sentit a la frase de Xirinacs relativa al desistiment dels líders. És clar que, ben mirat, potser Xirinacs estava equivocat, perquè, on són els líders polítics de Catalunya? Un líder no és algú que lluita pel poder, sinó algú que lluita per la llibertat del seu poble; un líder no és algú que malda per figurar en els llibres d'història, sinó algú que treballa perquè els llibres d'història parlin de la dignitat del seu país. Per això és tan important la decisió que la militància d'ERC pugui prendre el proper dia 7. Perquè hi ha quatre candidatures, certament, però només dues opcions: o continuisme, i per tant diàspora, o canvi, i per tant horitzó nacional. Catalunya no es pot permetre que un conjunt de carreres polítiques personals aboquin ERC a convertir-se en la crossa catalanista del PSC en la mateixa mesura que ICV n'és l'ecologista. La desfeta que ha suposat per als republicans la pèrdua de més de la meitat dels vots en les passades eleccions espanyoles pot quedar en una anècdota comparada amb la que es pot produir en les eleccions catalanes si guanya el continuisme. Portant-ho al terreny esportiu, com en dirien els socis del FC Barcelona d'una nova temporada amb Rijkaard, Ronaldinho, Edmílson, Zambrotta, Ezquerro...? Continuisme renovador, potser?

e-notícies , 2/6/2008
 
L'hispanocentrisme de Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 juny 2008
ImageLa deriva hispanocèntrica que ha emprès Catalunya Ràdio des de fa uns anys només és comparable a la de TV3. Ja és trist que el vint-i-cinquè aniversari d'aquestes emissores coincideixi amb el període més baix de la seva història, tant pel que fa a audiència com a visió catalanocèntrica de la vida, però és comprensible atesa la idea de país que palesen els criteris que hi regeixen. En aquest sentit, el programa l'Informatiu matí del diumenge 1 de juny va ser tota una exhibició d'hispanocentrisme. Va obrir amb la notícia de l'explosió d'un artefacte a Zarautz (pronunciat en espanyol), com si aquest fos el fet informatiu més important que s'hagués produït a tot el planeta, va referir-se a Rodríguez Zapatero com a "president del govern central" –el govern de Catalunya, consegüentment, seria un "govern perifèric"– i, més endavant, després d'un parell de notícies relatives a altres estats i de dir-nos "tornem al nostre país", ens va situar a la població espanyola de Figueruelas, província de Saragossa, on un autocar que tornava a Àlaba, havia patit un accident. Per a la Ràdio nacional de Catalunya, per tant, Figueruelas és "el nostre país". Com és lògic, ningú no va explicar què hi feia aquesta notícia en l'informatiu malgrat que els fets no tenien cap relació ni geogràfica ni personal amb els Països Catalans. ¿No s'havia produït cap accident més important a les carreteres europees? La veritat és que si no fos per la llengua i per la informació del temps no hi hauria cap diferència entre l'esmentat Informatiu matí de Catalunya Ràdio i l'Informativo de la mañana de Radio Toledo.

Però això només és una petítissima mostra d'una rentada de cervell que abasta diversos programes i que es repeteix dia rere dia. Quan jo feia programes a Ràdio 4 i els meus col·laboradors deien un barbarisme, els anotava la paraula correcta en un paper i, sense que l'oient se n'adonés, els donava l'oportunitat d'autocorregir-se. No era la meva feina, és cert, però algú que dirigeix i presenta un programa ha de sentir respecte per l'audiència i recordar als seus col·laboradors que cobren per parlar i que, per tant, tenen el deure de parlar bé. Sense anar més lluny, és una llàstima que el programa estrella de Catalunya Ràdio no comparteixi aquest criteri i que alguns dels seus tertulians i col·laboradors no sols tinguin un nivell lingüístic escardelenc, sinó que incorrin setmana rere setmana, any rere any, en les mateixes faltes sense que ningú no els ho faci notar: "una compte corrent", "un muntonet de papers", "donar uns cachetes a un desconegut", "un govern derrochador", "posar tota la carn a l'asador", "canyeria", "m'adelanto"..., són algunes de les paraules o expressions amb què les persones contractades martellegen els oients. Això sense oblidar determinat tertulià –força arrogant, per cert– que, protegint-se amb un "com diuen els castellans..." –també ho diuen els andalusos o els extremenys, però mai no diu "espanyols" per no semblar independentista–, no hi ha dia que no ens "col·loqui" una o dues frases fetes espanyoles com ara "donde dije digo digo Diego" (on va dir blanc ara diu negre), "una merienda de negros" (una olla de grills) o "muerto el perro se acabó la rabia" (morta la cuca mort el verí). Fa anys que les diu, però mai no s'ha preocupat de saber-ne l'equivalent. Per què ho hauria de fer, deu pensar, si li paguen igual? L'astorament, però, arriba al súmmum quan escoltes que és el mateix presentador qui diu "donem acús de rebut" o "acusarem rebut dels missatges dels oients".

Tenint en compte que la llengua articula el pensament, pocs indicadors hi ha tan efectius com ella per assabentar-nos del grau d'espanyolització a què ha arribat el nostre pensament.

El Singular Digital , 3/6/2008
 
Xoc de trens Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 juny 2008
Xoc de trensPer sort, només hi va haver quatre ferits lleus en l'accident que el passat 21 de maig van patir dos trens dels Ferrocarrils de la Generalitat entre les estacions de Les Planes i la Floresta. Pel que sembla, la culpa va ser dels maquinistes per circular a una velocitat superior a l'establerta i de l'empresa per haver desactivat el sistema de limitació de la velocitat a causa d'unes obres de manteniment de la línia. Però, ja que no s'han hagut de lamentar desgràcies personals, caldria centrar l'atenció en altres aspectes relacionats amb el cas, com ara que es confirmi que hi ha un deteriorament del servei provocat per una manca d'inversió en infraestructures. Fixem-nos que si en una cosa van coincidir tots els passatgers afectats –uns quants centenars, atès que els combois anaven plens– va ser a denunciar el caos i la desinformació que van patir durant les cinc hores que el servei va trigar a restablir-se. Com s'entén que Ferrocarrils de la Generalitat no tingués la més mínima capacitat de reacció davant d'una contingència així? Si en un fet menor com aquest va regnar el caos, què hauria passat si hi hagués hagut morts i ferits de gravetat? No sap la companyia que res no angoixa tant els passatgers d'un tren com la manca d'informació i d'instruccions després d'un accident? La veritat és que sobta tanta ineptitud en aquesta mena de situacions i tanta eficiència a l'hora de localitzar passatgers sense bitllet o amb un bitllet equivocat. Fins a cinc funcionaris i un gos acostumen a encerclar tota persona que baixa d'un tren amb un bitllet erroni, no fos cas que s'escapés. És tota una declaració de principis: tractar com a delinqüents perillosos els passatgers que no paguen o que paguen poc i com a ramat els qui paguen disciplinadament els preus abusius que imposa la companyia.

Diari de Sant Cugat , 30/5/2008
 
Zapatero, entre el cinisme i l'absolutisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 juny 2008
Zapatero, entre el cinisme i l'absolutismeHi ha molta admiració a Catalunya pel lehendakari Juan José Ibarretxe. I és lògic, perquè en comparació amb la visió hispanocèntrica de la vida que palesa el tripartit no hi ha color. D'aquí que siguin tants els catalans que tenen la sensació que els bascos sí que saben fer-se respectar pel govern espanyol. Però aquesta sensació, per bé que fonamentada, es revela parcialment feble quan es contrasta amb la realitat, ja que tots aquells atributs amb què el País Basc supera Catalunya en matèria d'autogovern no són fruit de la política actual sinó de la seva fermesa inicial quan es va crear una de les més grans innocentades del segle XX: l'Estat de les autonomies. La prova és que Ibarretxe no tindrà prou valor per celebrar la tan gallejada consulta del proper 25 d'octubre per tal que el poble basc pugui exercir el dret de decidir. Bàsicament perquè el País Basc, com Catalunya, ha tocat fons i pateix una gran desorientació. Cosa que també és lògica, perquè un cop acabada l'etapa del traspàs de competències mínimament significatives s'ha demostrat que la democràcia és un concepte inintel·ligible per a Espanya i que termes com ara plurinacionalitat, federalisme, sobirania compartida o autodeterminació són antagònics amb la seva concepció del món. Per a Espanya, tant la del Partit Popular com la de Rodríguez Zapatero, només hi ha una nació, una llengua, un govern i una bandera, la resta són regions, llengües, governs i banderes menors.

L'actitud absolutista de Zapatero, davant la proposta d'Ibarretxe, per exemple, és filla d'aquesta mentalitat. L'única diferència amb el Partit Popular és que Zapatero deixa parlar Ibarretxe. Ho va fer en el seu dia al Congrés espanyol i ho ha fet recentment a la Moncloa. Aquí s'acaba tot. Si Ibarretxe hagués explicat el seu pla a un dels lleons de la Cibeles hauria obtingut la mateixa resposta. I és que Zapatero no és tan sols un nacionalista espanyol, també és un cínic que se serveix de les persones i de les coses en funció dels seus interessos. Fixem-nos que un dels arguments que ha emprat per rebutjar la proposta eminentment democràtica d'Ibarretxe ha estat que la majoria que li dóna suport és molt petita, poc més del 50%. Molt bé, si el problema és aquest, si la qüestió rau en el fet de tenir una majoria més àmplia, com és que l'Estatut de Catalunya, que va ser aprovat pel 90% del Parlament, ha estat rebutjat de la mateixa manera per Zapatero? Doncs per la senzilla raó que Felipe González, José María Aznar o Rodríguez Zapatero no són res més que diferents tonalitats d'una mateixa prepotència, la prepotència de qui té un exèrcit que vetlla pel manteniment dels seus privilegis.

e-notícies , 29/5/2008
 
L'hora de Carretero Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 maig 2008
L'hora de CarreteroSuperat l'estupor que em va produir la lectura de l'article d'Eduard Voltas, secretari de Cultura, publicat el passat 27 de maig a l'Avui, voldria fer unes consideracions. En primer lloc, em sembla altament reprovable que una persona que ocupa un alt càrrec al govern, a proposta d'ERC, faci una apologia de Joan Puigcercós, emparant-se en el fet que no és militant del partit. Com si això el revestís d'imparcialitat. "Estic de pas en la política, però no en depenc", diu el senyor Voltas. Segur? És estrany, perquè això significaria que la secretaria de Cultura està dirigida per algú que s'hi dedica en hores lliures, com a favor personal, i que, per tant, treballa de franc sense haver de mostrar-se agraït amb els seus avaladors. En tot cas, sempre serà reprovable que algú, per cantar les excel·lències d'aquells que l'han afavorit, necessiti desacreditar un tercer. Deia el senyor Voltas que el discurs crític de Joan Carretero el fa "enrogir". S'entén. Tothom enrogeix quan el posen en evidència. Però afegia que "ERC es mereix un debat de més categoria", cosa que ja no s'entén perquè si hi ha hagut un candidat respectuós amb ERC i amb les formes ha estat precisament Carretero.

Just el contrari de les candidatures oficialistes lliurades des de fa temps a una guerra de desqualificacions. L'ambició personal és legítima i tothom té dret a voler ser president d'alguna cosa, però no tot s'hi val per aconseguir-ho. Sap greu assistir al penós espectacle de veure com s'ha malmès en quatre dies el meravellós cabal de votants que tant havia costat aconseguir. Sap greu tanta arrogància, defugint el fracàs estratègic que ha suposat el segon tripartit, i la inadmissible irresponsabilitat de dir-ne "renovació" d'un continuisme letal. No en tenen prou de ser els artífexs d'una desfeta que passarà a la història per la seva magnitud? No en tenen prou d'haver frustrat les il·lusions d'amplis sectors de l'independentisme? No en tenen prou d'haver perdut 350.000 votants tot convertint ERC en l'únic partit parlamentari amb més exvotants que votants? Ja és ben veritat que la naturalesa humana mai no deixa de sorprendre.

Però encara hi ha més preguntes. Tres, si més no: no sembla una paradoxa que justament quan l'independentisme puja ERC baixi? No havíem quedat que era ERC qui havia de liderar l'emancipació nacional tot substituint la política d'engrunes per la política de la dignitat? És, potser, una ERC convertida en l'ombra del PSC la imatge d'aquesta dignitat?

Zapatero al balcó de la GeneralitatSi és així, em sembla que la fractura interna que s'ha produït serà molt difícil de tancar. Tots aquells catalans que al seu dia no van entendre la presència de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat ara n'han trobat l'explicació. Ell és l'autèntic president de Catalunya, ell és, a través dels seus delegats al carrer Nicaragua de Barcelona, qui dirigeix la nació catalana. I si algú encara en dubta, n'hi haurà prou que observi quins són els candidats d'ERC protegits pels socialistes i quin és el candidat que no han parat de calumniar.

Ni que fos per respecte a si mateixos, els responsables de la desfeta del passat 9 de març haurien d'haver posat els seus càrrecs a disposició del partit. És una llàstima que tota la tasca brillant que havien dut a terme, traient ERC de la grisor, la malmetin ara negant-se a reconèixer la fi d'un cicle. D'aquí que sigui tan important la data del 7 de juny, ja que el resultat de les properes eleccions serà fruit d'allò que passi en el congrés nacional. Si guanya el continuisme, el partit es pot convertir en una versió catalana d'aquella Euskadiko Ezkerra que l'any 1993 es va diluir en el PSE-PSOE; si guanya la línia renovadora de Joan Carretero, el partit recuperarà la dignitat que mai no hauria d'haver perdut. Tant de bo que l'esmentat congrés, a més d'un cop de timó, suposi el retrobament d'aquesta força política amb les tres paraules que defineixen les nobles idees que representa: Esquerra Republicana de Catalunya.

Avui , 29/5/2008
 
'Cobardes' i covards Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 maig 2008
'Cobardes' i covardsEl problema de l'assetjament escolar que han escollit Juan Cruz i José Corbacho, els autors de Tapas, per fer la seva segona pel·lícula és interessant i molts alumnes, pares i professors s'hi sentiran identificats fins al punt que es projectarà sovint en fòrums i debats sobre el tema. Al capdavall, es tracta d'un problema que afecta moltes més persones de les que sembla. En aquest sentit, tenen raó Cruz i Corbacho quan diuen que "la por que pot sentir un noi assetjat és la mateixa por que pot sentir un adult davant problemes com la inestabilitat laboral, la inseguretat o la incertesa del que passarà amb la seva vida".

Això no obstant, també pot ser política l'arrel d'un assetjament escolar. L'assetjament més famós de Catalunya, en aquest sentit, és el que va patir Èric Bertran quan tenia 14 anys a l'institut de Vidreres, per part dels seus companys i un ampli sector del professorat. Aquests covards l'acusaven d'haver comès un crim terrible contra la humanitat: demanar a Supermercats Dia que etiquetés els seus productes en català. Els covards, justament perquè són covards, sempre actuen en colla. Sols no són ningú, absolutament ningú. Si es tracta d'alumnes, fonamenten la seva força en la superioritat numèrica. Exactament com ho fa el nen assetjador del film, que només braveja quan té els seus 'goriles' a prop. I si són professors, aprofiten la seva privilegiada posició per destruir psicològicament un alumne fins a fer-lo pensar en el suïcidi com a única escapatòria. Darrere d'això, però, hi ha un altre gran assetjador, el més covard de tots: la societat. La societat representada per tot aquest estol de covards que difamen, menteixen i desqualifiquen a través dels fòrums d'Internet emparats en l'anonimat. Només així, protegits per les quatre parets de casa seva, gosen gargotejar quatre frases malgirbades i plenes de faltes d'ortografia i errors de sintaxi. I és que la seva escriptura és el reflex del seu pensament. De fet, frisen per escampar el seu verí per la xarxa perquè, impotents de mena, no han trobat cap altra manera de realitzar-se en aquesta vida.

Tanmateix, una cosa és el tema del film i una altra les limitacions personals dels directors per abordar-lo. Hi ha escenes que semblen tretes d'un film amateur, diàlegs pretesament naturals que alliçonen l'espectador i situacions posades amb calçador per encabir-hi el 'missatge' dels autors. Els intèrprets adults, per altra banda, es mouen erràtics i insegurs per la pantalla i algunes de les seves reaccions són gairebé infantils. Finalment queda la subvenció de la Generalitat, de TV3 i de l'Ajuntament de l'Hospitalet a un film que, en tot moment, fa mans i mànigues perquè l'espectador no sospiti que està rodat a Catalunya. No sols no hi apareixen catalanoparlants, sinó que tots els enquadraments estan fets de manera que no es vegi cap rètol que permeti identificar el nostre país. D'això es tractava, de mostrar la Catalunya ideal de Cruz i Corbacho, plena de banderes espanyoles, policies 'nacionales' i guàrdies civils. Ja se sap, si l'Hospitalet sembla Toledo és més universal. Això no obstant, Cruz i Corbacho haurien d'anar més en compte per evitar que el tret els surti per la culata. Ara mateix, algú els podria acusar de ser racistes catalans pel fet que tots els dolents de la pel·lícula parlen en espanyol.

e-notícies.com , 26/5/2008
 
El cas de Bojan Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 maig 2008
El cas de BojanRealment lamentable l'espectacle que ha donat la Federació Catalana de Futbol amb el cas Bojan. Lamentable, sí, però no sorprenent. Ningú que conegui mínimament la psicologia catalana no es pot sorprendre que un poble que ha fet de la por a Espanya un tret definitori de la seva personalitat gosi estar a l'alçada de les circumstàncies quan aquestes li ofereixen l'oportunitat de reafirmar-se. Per això no cal que Espanya entrebanqui l'emancipació nacional de Catalunya, ja ho fa Catalunya tota sola. I molt bé, per cert. "Ho hem fet per protegir Bojan", han estat les paraules amb què s'ha justificat la desconvocatòria d'aquest jugador en el partit que el passat 24 de maig van jugar la seleccions nacionals de Catalunya i de l'Argentina. Però, per protegir-lo de qui? D'Espanya? Doncs sí, d'Espanya. I és que la Federació creu que així s'esvaeixen els dubtes que els espanyols puguin tenir sobre el fet que Bojan Krkic hagi al·legat cansament per no anar a l'Eurocopa amb la selecció espanyola. Com si jugar en una competició oficial fos el mateix que fer-ho 45 minuts en un partit amistós. Però, quines són les gravíssimes conseqüències que se'n podrien haver derivat? Que Bojan -com Oleguer- fos xiulat cada cop que trepitgés un camp espanyol? Doncs no anem bé. D'entrada, val a dir que els jugadors del Barça, siguin d'on siguin, no només són xiulats sinó que són insultats pel sol fet de pertànyer a aquest club. Inclosos els que juguen a la selecció espanyola. I en aquest sentit, n'hi ha prou de recordar l'astorament que va expressar en el seu dia Valero Ribera davant la gran quantitat d'insults que els seus jugadors rebien a Espanya pel sol fet de ser catalans. Això, per tant, no pot ser mai una raó per retirar de la convocatòria el jugador estrella de la selecció catalana, sobretot tenint en compte que tota la campanya de promoció del partit esmentat estava centrada en la seva presència per part catalana.

La veritat és que es fa difícil imaginar com es pot emancipar nacionalment un país que viu tan pendent d'allò que pugui dir la nació que el té subordinat. Més que res, perquè cap presoner preocupat per l'opinió del seu carceller no ha aconseguit mai la llibertat. Val a dir, però, que no tota la responsabilitat de la desconvocatòria de Bojan és de la Federació Catalana. Bojan també hi hauria d'haver dit alguna cosa, no? És cert que és molt jove, però si ha sabut dir no al seleccionador espanyol Luís Aragonés també podria haver insistit una mica més a l'hora de dir sí al seleccionador català Pere Gratacós. Catalunya som tots, i la normalització del nostre país no podrà ser mai obra exclusiva d'una persona, d'una entitat o d'un col·lectiu. Tots, per tant, cadascú en el seu àmbit, tenim l'obligació de treballar per aconseguir-la. I en l'àmbit de l'esport és vital que els jugadors assumeixin la seva responsabilitat i s'impliquin en la reivindicació dels drets nacionals del seu país, especialment aquells que gaudeixen de projecció internacional. En això no poden ser diferents d'aquells escriptors, cineastes o cantants, per exemple, que es mantenen ferms treballant en català contra les pressions del mercat per tal que ho facin en espanyol. Potser serien més rics si capitulessin, però saben que tota fita és inassolible si qui la vol no està disposat a renunciar a res per fer-la realitat.

El Singular Digital , 27/5/2008
 
La independència de Valldoreix Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 maig 2008
Seu de l'EMD de Valldoreix
Seu de l'EMD de Valldoreix
L'enquesta promoguda pel Diari de Sant Cugat per conèixer, entre altres qüestions, el parer dels ciutadans entorn d'una hipotètica independència de Valldoreix, al marge de Sant Cugat, obre un debat interessant sobre el dret dels territoris a decidir per ells mateixos. És evident que una enquesta és només això, una enquesta, i que, per tant, per elevada que sigui la professionalitat amb què es faci, no té més valor que l'orientatiu. De fet, aquest és el mòbil dels estudis d'opinió: prendre el pols a la ciutadania sobre temes que l'afecten sense que això pressuposi una concordança entre el punt de vista expressat i el vot emès en un referèndum sobre el tema. Això no obstant, la iniciativa d'aquest rotatiu sobre Valldoreix és bona perquè compleix dos principis bàsics de tot mitjà de comunicació: es fa ressò dels sentiments de la societat a la qual serveix i crea opinió. Una altra cosa és que determinada opinió, en aquest cas la dels valldoreixencs, no agradi als santcugatencs. És a dir, que els segons jutgin com a negativa la voluntat d'independència dels primers. Aquest terreny és molt perillós perquè els refractaris a la llibertat dels altres sempre apel·len a raons emocionals per retenir-los, i les emocions són enemigues del dret. Si, arribat el cas, com a fruit d'un estat d'opinió, primer, i d'un rigorós debat sobre autogestió, després, Valldoreix decideix esdevenir municipi, la resta de santcugatencs ho hauran d'acceptar. Ara mateix, però, això sembla molt lluny de produir-se, perquè la gestió municipal de Valldoreix es troba en un atzucac tan gran que pot arribar a comportar-li la pèrdua de les competències de què gaudeix com a Entitat Municipal Descentralitzada (EMD). En tot cas, l'intent de la presidenta de l'EMD de silenciar el Diari de Sant Cugat no sembla la millor manera de demostrar que aquella gestió no està en mans totalitàries.

Diari de Sant Cugat , 23/5/2008
 
Montserrat Tura, consellera d'Injustícia? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 25 maig 2008
Montserrat Tura, consellera d'Injustícia?És molt significatiu que la consellera de Justícia, Montserrat Tura, defensi amb tanta vehemència l'empresonament de Francesc Argemí 'Franki' preguntant: "Què passaria si tinguéssim un cap rapat d'ideologia ultra que hagués agredit dos Mossos d'Esquadra i hagués estripat una bandera catalana o l'hagués cremada? També estaríem dient que és excessiu?". La pregunta de la senyora Tura, a banda de demagògica i escapista, és tramposa, perquè introdueix un element fals amb la intenció de confondre l'opinió pública. Per què parla d'"agressió a dos Mossos d'Esquadra" quan, com se sap, en Franki no sols no va agredir ningú sinó que, a més, els mateixos Mossos no han pogut confirmar la seva presència en el lloc dels fets l'any 2002? La consellera fa trampa també quan recorre a una hipòtesi per defugir la pregunta del periodista. Altrament hauria de reconèixer que l'acusat va ser empresonat sense notificació prèvia i que, per tant, la conselleria de la qual és titular i la d'Interior són responsables que s'infringís el procediment legal. De fet, la consellera està tan interessada a justificar la injustícia d'aquest empresonament, que no sols troba normal que el govern de Rodríguez Zapatero n'hagi denegat l'indult i que el Tribunal Constitucional hagi fet el mateix amb el recurs d'empara, també amaga la negativa de la Generalitat a atendre la petició de revisió immediata del cas feta per la defensa i dóna per bona la sentència que condemna Franki a dos anys i set mesos de presó per uns càrrecs que, com ha admès el mateix jutge, mai no han pogut ser demostrats.

Crema de Senyeres a Reus, juny 2007
Crema de Senyeres a Reus, juny 2007
Però hi ha més trampes en el discurs de la consellera i és una llàstima que els periodistes catalans, a diferència dels nord-americans, siguin tan condescendents amb els polítics en lloc de posar-los contra les cordes i enfrontar-los amb les seves contradiccions. En aquest cas, hauria estat bé que algú hagués demanat a la senyora Tura el nom d'una sola persona que ara mateix es trobi empresonada per haver despenjat o cremat una bandera catalana. Hauria estat bé, també, que ens hagués dit on són els espanyolistes que, davant les càmeres de televisió, van cremar una senyera a Reus l'any 2007 en els actes de celebració del Campionat de Lliga guanyat pel Real Madrid i quina sanció econòmica s'ha imposat mai a ningú per cremar una bandera de Catalunya? La resposta és que a Catalunya, gràcies a la consellera Montserrat Tura i al conseller Joan Saura, es poden despenjar i cremar totes les banderes catalanes que es vulgui amb absoluta impunitat. Cosa comprensible, tenint en compte que els seus partits, PSC i ICV, sempre s'han caracteritzat per reverenciar la simbologia espanyola i per considerar folkòrica i poc universalista la catalana, però inadmissible si convenim que tots els símbols haurien de ser iguals davant la llei. La senyora Tura, però, ja va demostrar la seva capacitat de manipulació de la veritat i de la justícia quan va ocultar deliberadament que l'assassinat de Josep Maria Isanta, a Berga, l'any 2005, va ser un crim ideològic comès per uns nacionalistes espanyols contra un xicot de conegut tarannà catalanista. I si a això hi afegim l'assetjament constant que pateixen els diferents col·lectius independentistes per part dels Mossos d'Esquadra tot resulta molt més entenedor.

Una altra cosa és el dèficit de cultura democràtica que suposa que un codi penal parli d'"ultratge a la bandera" en ple segle XXI. Una societat capaç de criminalitzar una banalitat com aquesta és una societat amb tendències totalitàries i mancada de confiança en ella mateixa i en els seus valors. La tolerància és filla de la fortalesa, l'autoritarisme ho és de la debilitat.

e-notícies , 22/5/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1651 - 1665 de 1797
spacer.png, 0 kB