spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
"Un president del Barça independentista fa nosa" Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Enric Pagespetit   
dimecres, 23 juliol 2008
Ja fa una bona colla d'anys -i això pot fer que la memòria em falli en alguna dada- vaig llegir una entrevista al poeta Enric Casassas on deia que n'estava ben tip de ser nacionalista, però que no li quedava cap més remei que continuar-ho sent, perquè el país encara no havia aconseguit el dret a decidir. Per culpa d'aquesta realitat, moltes vegades tinc la percepció que persones com en Víctor Alexandre han de dedicar tant temps a la lluita per les llibertats del poble català, que les seves brillants carreres queden eclipsades per l'etern tel de la reivindicació.

Miquel Calçada com a presentador de televisió, Joel Joan com a actor, Oleguer com a jugador de futbol, Lluís Llach com a músic... tots ells de nivell contrastat en cadascun dels seus àmbits. També el convidat d'aquesta setmana a 'Barçalonitis' com a periodista, escriptor i dramaturg. Tots ells llueixen pel seu talent, però molta gent els posa dins el sac dels de la mosca collonera reivindicativa i no en volen saber res de l'autèntica vàlua professional o, senzillament, d'aquest apartat, no en volen fer esment.

És per aquest motiu que entrevistar en Víctor m'ha fet especial il·lusió, perquè pertany a un grup de persones que, malgrat puguin sentir que certs sectors civils les arraconen, la immensa majoria els admirem i ens agrada saber d'ells perquè són agraïts d'escoltar i de llegir. Quedem que li he de trucar a les 12 i ho faig "però si encara no són les 12" m'etziba deixant-me descol·locat, "falten dos minuts". Aquesta estiradeta d'orelles em fa pensar que potser aquesta disciplina horària li ve de la seva estada de corresponsal a Alemanya. Em deixa al telèfon uns instants per acabar de fer el que devia tenir a mig i, quan ja s'instal·la a l'altra banda de l'auricular, començo a preguntar.

ImageHeu notat una tendència del periodisme esportiu a anar contra en Laporta?
No t'ho sé dir. De premsa esportiva només llegeixo El 9 esportiu i pel que fa a aquest diari he de dir que els he trobat ben neutrals, amb columnistes favorables i contraris a la seva figura.

Hi ha qui opina que molta premsa li posa el dit a la nafra pel seu independentisme...
No només la premsa l'ataca pel seu independentisme. La mateixa Generalitat el veu amb mals ulls perquè és un personatge que els pot desvirtuar el seu projecte d'Espanya. Ser president del Barça té molta més projecció internacional que no pas ser president de la Generalitat. Si aquest president del FCB es posa a parlar dels drets nacionals de Catalunya i se l'escolten des de fora, aquesta persona molesta.

Així el poder també vol Laporta com més lluny millor?
Del que es tracta és que el nostre país no es vegi i per això també se'ns neguen les seleccions esportives nacionals, perquè continuem invisibles per la resta de les nacions. Si jo tinc problemes per escriure el que escric i no tinc projecció internacional, imagina't què li poden fer a en Laporta. És clar que els fa nosa i el volen fer caure.

El coneixeu personalment?
No. L'únic que em relaciona amb ell, i ho sé perquè ho vaig llegir en una entrevista que li van fer, és que es manifestava lector dels meus llibres.

Hi ha qui diu que donarà el salt a la política. Què en penseu?
S'ha dit en ocasions perquè ha fet declaracions amb compromís polític, però això no vol dir que vulgui acabar sent polític. Jo també en faig de declaracions de compromís polític i no vull ser polític. Això ho dic perquè sobretot els socialistes són especialistes en fer calúmnies en aquest sentit. Si fan circular mentides dient que en Laporta fa certes declaracions perquè en el fons porta en de cap presentar-se a les eleccions, és com si diguessin a la gent que cal fer-li un cas relatiu o nul, perquè és un interessat. Els anteriors presidents eren l'antítesi d'en Laporta en el sentit polític, però en canvi mai es va fer esment del seu posicionament, perquè ja els anava bé. Ens volen fer creure que només es fa política en certes declaracions, quan absolutament tot a la vida és política.

Nosaltres, els catalansEn el vostre darrer llibre Nosaltres, els catalans parleu amb en Txiki Begiristain. Com el definiríeu?
En Txiki és una persona amb consciència nacional basca. És molt mesurat en les seves intervencions perquè també és conscient del lloc que ocupa i del seu paper mediàtic. Sap que qualsevol cosa que digui es pot sobredimensionar.

En el llibre parleu amb 20 nous catalans vinguts dels 5 continents. Ajudaria al país que en la nostra realitat cultural s'hi sumessin cracs com en Ronaldinho?
Aquestes persones són icones i referents mundials. Quan un país com el nostre no pot projectar-se mitjançant seleccions esportives, no pot fer sonar el seu himne arreu o ni tan sols pot posar el nom de Catalunya al costat del nom d'altres nacions, una aproximació d'una figura com en Ronaldinho a la nostra cultura o a la nostra reivindicació nacional seria esplèndida. Estem mancats de referents. Necessitem un cas com el que representa en Sean Connery per Escòcia.

Ho veieu possible, que algun crac del Barça pugui ser-ho en un futur?
El mateix Txiki em comentava que aquests cracs sempre estan envoltats de gent del seu país i que la resta amb els qui tenen relació són catalans que quan parlen amb ells ho fan en espanyol.

Així de qui ens hem de refiar?
Hem tingut i tenim campions i números 1 catalans de molts esports, però aquests estan lligats de peus i mans. Hi ha molts corredors esponsoritzats per empreses espanyoles com Telefònica o Repsol on hi posen clàusules als contractes especificant que no podran aparèixer amb estelades. Això n'hauria de dir alguna cosa la Generalitat, però no fan res tot i que representa que ERC està governant i que és un partit independentista. Els haurien de cercar espónsors estrangers i segur que els trobarien, perquè són números 1. De totes maneres aquests esportistes són molt joves i pateixen pressions bestials de totes bandes, els pares, el poder... i és difícil que puguin trencar la dinàmica actual.

Com podrien fer-ho, per exemple?
Doncs per exemple quan el rei els va a felicitar un cop han guanyat algun campionat. No s'ha de deixar de ser educat, però tots sabem que quan el rei és fotografiat amb un esportista, està fent política perquè la foto que donarà la volta el món ens diu que aquell esportista és felicitat pel rei del seu país, en aquest cas, Espanya. Llavors caldria evitar aquesta foto fent esment que al ser català, no es vol fotografiar amb cap rei perquè els catalans no en tenim.

El Periódico va publicar una enquesta on afirmava que la gent no es sentiria tan representada amb una selecció catalana com amb l'espanyola. Què n'heu de dir?
Com a periodista t'he de dir que El Periódico no em mereix cap respecte. Fa la funció de Butlletí Oficial del Partit Socialista. Fan campanya permanent. Aquesta enquesta no se la creuen ni ells. Si hagués estat Catalunya la que hagués guanyat l'Eurocopa la celebració hagués estat bestial. Riu-te'n dels petards de l'altre dia. Evidentment que hi ha espanyolistes a Catalunya, però no són majoria ni al Parlament.

Però molts catalans també ho van celebrar...
Perquè es manipula la gent. En Xavi, en Cesc, en Puyol i en Capdevila, evidentment que juguen a la selecció espanyola perquè són molt bons, però també els utilitzen com a catalans per fer adhesions. Llavors diuen que l'esport no és política, però tots els jugadors estan obligats a anar a la selecció si se'ls convoca. Té lògica?

En Xavi va cridar un "Viva España" sorprenent. L'ha de xiular el Camp Nou?
En un camp de futbol tot és emocional, però jo no sóc ningú per dir què s'ha de fer o no. Ell és un jugador d'elit i sap que corre el perill de rebre una esbroncada, perquè la gent té el dret d'aplaudir-lo, però també d'esbroncar-lo. Quan ell crida Viva España ha de saber que està ofenent a molta gent del seu país. Havia de tenir en compte que Catalunya és un país sense drets nacionals. El seu sentiment espanyolista el puc entendre i el podrà continuar mantenint en una Catalunya independent. El problema és voler que Catalunya sigui espanyola. Hauria de calmar-se abans de transmetre certes emocions per no ferir molta gent catalana. Ha de ser conscient que aquestes paraules poden dur-li xiulets. També en rep l'Oleguer als camps d'Espanya per dir allò que pensa i com que és conscient del seu posicionament, mai no ha criticat aquests fets.

Osona Comarca , 10/7/2008
 
La destrucció de Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 juliol 2008
La destrucció de Catalunya Ràdio
Manifestació de suport a Antoni Bassas
La setmana passada, en un article anterior sobre la desaparició del programa de TV3 La nit al dia i la neteja ideològica que el Partit Socialista està portant a terme a Catalunya Ràdio, esmentava els noms d'alguns dels professionals que han estat foragitats o marginats d'aquesta emissora i citava Jordi Basté, Toni Clapés, Toni Arbonès, Josep Maria Solé i Sabaté i Rita Marzoa. Doncs bé, fa pocs dies vaig coincidir amb un d'ells, un dels noms masculins, i em va transmetre les inquietants informacions que li arriben dels seus excompanys, unes informacions que parlen del règim de terror que regna en aquests moments a Catalunya Ràdio entre els treballadors desafectes al partit de José Montilla i Rodríguez Zapatero. "La por a ser descoberts i posats en una llista negra fa que aquests treballadors només gosin fer comentaris amb algun company d'absoluta confiança, però sempre en veu baixa per si de cas". Sembla que estiguem parlant de l'època franquista, oi? Doncs no, estem parlant del 2008 i de la situació que es viu al número 614 de l'avinguda Diagonal de Barcelona, seu de la ràdio nacional de Catalunya. Miquel Calçada, en un article al diari Avui, s'hi referia recentment dient que Catalunya Ràdio "va cap a l'abisme" i denunciava que hi ha "una voluntat explícita de destruir".

La destrucció de Catalunya RàdioAquesta és la intenció: destruir. Destruir la fidelitat de la seva audiència, destruir el vincle entre el país i l'emissora, destruir tot allò que obstaculitza el projecte socialista de la definitiva espanyolització de Catalunya. L'espanyolització que Franco no va aconseguir vol fer-la realitat el PSC. I és que amb l'increment de l'independentisme, aquest partit necessita com l'aire que respira que els seus altaveus mediàtics neutralitzin la creixent consciència nacional catalana. D'aquí que concentri tota la seva energia en l'assoliment d'aquest objectiu. El més escandalós de tot, però, és que el projecte compta amb el vist-i-plau d'Esquerra Republicana. De fet, ERC s'ha convertit en l'aval d'aquesta política a través d'Albert Sáez, president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que el passat 11 de juliol, en una compareixença al Parlament, va justificar la substitució d'Antoni Bassas afirmant que respon a la voluntat de "mantenir el lideratge". I, ves per on, per aconseguir-ho, fa fora la persona que liderava el lideratge. Sembla clar que no és només Catalunya Ràdio qui va cap a l'abisme, també hi va Esquerra Republicana.

e-notícies , 20/7/2008
 
El plaer del teatre al carrer Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 juliol 2008
El plaer del teatre al carrerQuina delícia les Lectures a la Fresca que els Amics de Pedra i Sang, dirigits per Dolors Vilarasau, estan portant a terme aquest juliol amb textos de Mercè Rodoreda, quin plaer per a Sant Cugat aquestes tres nits d'estiu compartides amb l'autora més internacional de la literatura catalana. La decisió de triar Rodoreda, no cal dir-ho, té a veure amb els actes de celebració del centenari del seu naixement, però allò que cal agrair és que, en lloc de recórrer a les seves novel·les més emblemàtiques, s'hagi apostat pel seu vessant teatral, que és el menys conegut. El primer dia, amb un treball extraordinari de tots els intèrprets, vam veure La senyora Florentina i el seu amor Homer, una obra sobre la mentida i la solitud i també sobre la frustració que generen certes expectatives amoroses, un tema recurrent en Rodoreda. El segon va ser El maniquí, un cant a la vellesa estrenat el 1999 al Teatre Nacional de Catalunya per Pere Planella, i el proper dijous, a la plaça de l'Om, arribarà la tercera i última de les peces. Es tracta d'Un dia, un esbós del famós Mirall trencat, adaptat per Marta Pessarrodona, sobre la decadència d'una família ancorada en el passat; el retrat d'un món condemnat a desaparèixer a partir de la postguerra i que Mercè Rodoreda havia conegut en els seus anys d'infantesa a Barcelona. És esplèndid aquest esforç per treure el teatre al carrer per mitjà d'unes Lectures que, com demostra la consolidació que han assolit, van ser una idea intel·ligent i molt perceptiva de les ofertes que ha de tenir una ciutat que aposta per la cultura com a imatge de marca. Com va dir Eduard Jener en la presentació, "en aquestes lectures santcugatenques cada cop hi ha menys lectura i més dramatúrgia". Quin plaer. Aneu-hi i gaudiu-les.

Diari de Sant Cugat , 18/7/2008
 
El linxament de Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 juliol 2008
ImageDes de l'any 2004, amb el cas Carod, cap altra persona, a banda de Carod-Rovira, no havia patit a Catalunya un linxament mediàtic tan espectacular com el que està vivint en aquests moments Joan Laporta per part dels grups Godó i Prisa. No hi ha cap raó objectiva -cap ni una- que justifiqui aquesta situació, altrament tots els éssers humans patiríem una moció de censura cada dos mesos a causa d'una pèrdua de paciència, d'un gest poc ortodox o d'una frase poc mesurada. De fet, que els linxadors necessitin recórrer a aquestes foteses per justificar-ne el linxament diu més d'ells que no pas d'aquell a qui pretenen crucificar.

Covardia i hipocresia són dos trets molt significatius de la personalitat catalana. Per això som tan destres provocant tempestes en gots d'aigua i bastint de transcendència afers insignificants, perquè sabem que no hi ha millor tàctica per no haver d'enfrontar-nos a qui ens empresona que fingir-nos molt ocupats. Presentem una moció de censura al president del Barça per un gest indecorós en un aeroport, però somriem com babaus quan el rei d'Espanya fa el signe del banyut a aquells que l'escridassen al carrer; ens sembla escandalós que el senyor Laporta no controli les seves emocions davant del Barça en la Lliga de Campions, però trobem natural que el rei i el president espanyols no controlin les seves saltant com hooligans davant la selecció espanyola en l'Eurocopa; exigim que Laporta plegui per no haver guanyat cap títol els dos darrers anys, però premiem Rodríguez Zapatero pel caos de Rodalies i el dèficit d'infraestructures; ens ofenem quan Laporta ens diu que no ens deixem entabanar, però ens encanta que el president del govern espanyol ens entabani dia rere dia des de fa quatre anys; fem Laporta culpable del baix rendiment d'alguns jugadors, però disculpem els responsables polítics i tècnics de l'esvoranc del Carmel... La llista d'incongruències, no cal dir-ho, és infinita. A partir d'aquí, es tracta de repetir infatigablement les mateixes escenes a premsa, ràdio i televisió en clau negativa perquè la "malignitat" del reu sigui un fet 'provat' i la seva execució immediata.
 
"No és una croada anticatalanista" diuen els claudicants de sempre. I els de més bona fe s'ho creuen. Ja se sap que veure un bou a tres passes no és a l'abast de tothom. "Que potser són espanyolistes, els directius del Barça que han dimitit?", pregunten retòricament els còmplices linxadors. I la resposta és no. Aquests directius no abandonen el vaixell per espanyolisme sinó per ambició. Han marxat per no haver d'assumir les responsabilitats d'un aval que la justícia, finalment, ha dit que era injust i per poder recuperar les regnes del Barça. És cert que al davant d'aquesta història hi ha un home que es diu Oriol Giralt, però també ho és que al darrere hi ha una muntanya d'interessos personals, econòmics i polítics que mai no sortiran a la llum perquè és en la foscor on es mouen els fils del país. Són els mateixos fils que estan desmantellant TV3 i Catalunya Ràdio i culminant una neteja ideològica que només té precedents en el franquisme. És un fet que l'independentisme està creixent i s'imposa el control dels altaveus mediàtics per frenar-lo, i això inclou el ressò que obtenen arreu del món les declaracions desacomplexadament catalanes de Joan Laporta com a president del F.C. Barcelona. M'ho deia Lluís Cabrera, andalús d'origen i fundador del Taller de Músics: "En temps de Franco l'enemic era el comunista, ara és l'independentista".

e-notícies , 17/7/2008
 
La desaparició de 'La nit al dia' Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 juliol 2008
La desaparició de 'La nit al dia'Ja feia temps que TV3 volia suprimir La nit al dia de la graella de programes. Era l'únic espai informatiu que escapava una mica al control de l'ideari marcat des del carrer Nicaragua de Barcelona, però el prestigi professional de la seva presentadora ho impossibilitava. La nit al dia feia nosa perquè donava una visió poc submisa de la realitat i tenia un discurs enriquidor i analític que ajudava l'espectador a pensar per ell mateix i el fornia d'arguments per tal que elaborés les seves pròpies conclusions. Això, en el règim de silenci en què estem immersos, un règim que ens vol muts com en les dictadures i que criminalitza laboralment l'esperit crític i la dissidència, era una provocació constant que el Partit Socialista no estava disposat a tolerar.

La desaparició de 'La nit al dia'Però calia fer-ho sense el soroll que va acompanyar la neteja ideològica de Catalunya Ràdio quan es va 'castigar', entre d'altres, Jordi Basté, Toni Clapés, Toni Arbonès, Josep Maria Solé i Sabaté o Rita Marzoa. En aquest cas calia fer un treball de prestidigitació molt més discret i parsimoniós. I s'ha fet. S'ha fet un treball que és tot un clàssic: en lloc d'apartar sorollosament la persona que fa nosa, se l'ascendeix a directora i, per fer veure que tot continua igual, se li busca un substitut. Però aquesta és una mesura només per a quatre dies, perquè la grisa telegènia del substitut escollit, afegida a un endarreriment en l'horari d'emissió, fa que sigui el mateix espectador qui se n'aparti gairebé sense adonar-se'n. Així, quan el programa finalment desapareix, ningú no el troba a faltar. Només Mònica Terribas, com a directora, podria recuperar-lo i fer que no se sortissin amb la seva.

e-notícies , 17/6/2008
 
La nació de Montserrat Caballé Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 juliol 2008
La nació de Montserrat CaballéMontserrat Caballé ha estat notícia a Catalunya, recentment, no pas pel fet d'haver estat investida doctora honoris causa per la Universitat Menéndez Pelayo de Santander –això només interessa a la seva coneguda vanitat, que és molta–, sinó per les declaracions que ha fet a propòsit d'aquesta condecoració dient que el premi "representa Espanya", definint-se com a espanyola "de soca-rel, tant si es vol com si no es vol" i lloant els seus progenitors per haver-la alliçonat de petita sobre llengües superiors i llengües inferiors. Segons ella, els seus pares, que "eren molt savis", sempre li remarcaven que "a Espanya hi ha moltes llengües, però la llengua d'Espanya és l'espanyola".

Està bé que Montserrat Caballé surti de l'armari i faci pública la seva ideologia política, una ideologia amagada per interessos personals fins al punt d'haver format part de les llistes de Convergència i Unió l'any 1993. Està bé que ho faci per clarificar les coses, per bé que en cercles propers a la seva persona les esmentades declaracions no han sorprès gens ni mica. Són moltes les persones que estan al cas dels seus vincles amb l'Opus Dei i del seu fervor per Josemaría Escrivá de Balaguer. La senyora Caballé ja té 75 anys i deu pensar que ha arribat el moment de deixar de guardar les aparences i treure's la màscara catalanista que es va posar el 1978 quan va intervenir en el film "Catalans universals" al costat de Pau Casals, Josep Trueta i Salvador Espriu. Farta d'afalacs "regionales", ara li vénen de gust les lloances "nacionales". I és que per a un nacionalista espanyol, com és lògic, un català mai no és res per ell mateix. Un català, per ser veritablement universal, ha d'anar pel món com a espanyol. No hi ha, per tant, catalans universals, només hi ha espanyols universals.

Cal dir en favor de la senyora Caballé, però, que en aquella època, el 1978, ella només tenia 45 anys, era gairebé un infant, i no sabia el que es feia. Ara ha madurat i tot allò li deuen semblar pecats de joventut, com els de Josep Piqué, quan era Bandera Roja, o els d'Anna Birulés, quan era militant del PSUC. Pel camí, tanmateix, ja havia donat pistes notables de la seva fogositat nacionalista espanyola. Va ser el 12 de febrer de 1985, a la Casa Blanca, convidada per Ronald Reagan, en un dinar en honor del rei Fahd de l'Aràbia Saudita. La catalana universal es va presentar amb aquesta bonica cançó: "De España vengo... ¡Soy española! En mis ojos traigo la luz de su cielo y en mi cuerpo la gracia de la manola. De España vengo, de España soy... y mi cara serrana lo va diciendo, que he nacido en España por donde voy. A mi lo madrileño me vuelve loca y cuando yo me arranco con una copla al acento gitano de mi canción toman vida las flores de mi mantón. De España vengo, de España soy". Exactament el mateix lloc on uns anys abans, el 13 de novembre de 1961, convidat per John Fitzgerald Kennedy, Pau Casals havia interpretat "El cant dels ocells".

El Singular Digital , 15/7/2008
 
L'elecció de Laporta com a pregoner Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 14 juliol 2008
L'elecció de Laporta com a pregoner No vull jutjar si la decisió de convidar Joan Laporta com a pregoner de la Festa Major de Sant Cugat d'enguany ha estat encertada o no, perquè sé que és molt difícil triar algú que generi un consens del 100%. Sóc conscient que els ajuntaments tenen tendència a escollir personalitats conegudes per atreure el públic i que Joan Laporta, pel càrrec que ocupa, amb una projecció internacional molt per damunt de la del president de la Generalitat, era, en aquest sentit, un candidat ideal. "Atès que Laporta viu a Sant Cugat, aprofitem-ho", van dir uns. I uns altres van pensar: "Però si només hi dorm! Quins són els valors d'aquest santcugatenc que no s'implica en la seva ciutat?". Són dues maneres legítimes de veure una mateixa cosa. La primera és pragmàtica, la segona és moral. Aquesta última té molta raó quan diu no sentir-se representada per un pregoner que amb prou feines deu saber els noms de tres o quatre carrers de la ciutat, però també és cert que dels 80.000 habitants de Sant Cugat només una molt reduïda minoria superaria la santcugatinitat de Joan Laporta. I si algú en dubta, pot provar de fer una enquesta. Es quedarà esparverat del nombre de vilatans que ignoren el nom autèntic de "la plaça del monestir" o de "la plaça de l'estació". Queda clar, per tant, que mai no hi haurà un pregoner a gust de tothom, llevat que es tracti d'un infant –cosa que seria molt maca– o d'una persona que hagi estat víctima d'un fet luctuós. La resta de candidats sempre seran objecte de felicitació o de rebuig en funció de la ideologia que professin. És inevitable. Per això sobta que el PSC hagi blasmat els criteris d'elecció de l'Ajuntament quan, com sabem, és un partit amb una clara tendència a imposar pregoners sense cap arrel a Catalunya i amb un menyspreu absolut per la seva llengua a la Festa Major de Barcelona.

Diari de Sant Cugat , 11/7/2008
 
L'odi a Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 juliol 2008
L'odi a Joan LaportaLa moció de censura que ha viscut recentment Joan Laporta és una il·lustrativa metàfora de Catalunya. És cert que la moció no ha triomfat i que Laporta, si vol, podrà continuar presidint el F.C. Barcelona, però les misèries humanes que l'han acompanyada són un reflex de la naturalesa autodestructiva de la personalitat catalana. El degoteig de presidents del Barça que han abandonat el club de manera traumàtica així com el menyspreu amb què la massa social acostuma a acomiadar els entrenadors i els jugadors que li han donat dies de glòria en són un bon exponent. Qui pot sentir respecte per un tarannà tan mesquí com aquest? Qui pot sentir respecte per un poble que es deleix per decapitar els seus quan destaquen? No tinguem cap dubte que si un dia el Barça deixa de ser el que és no serà pas per l'acció dels seus innombrables enemics, sinó per les pulsions d'aquells que diuen estimar-lo. Ens encanta fer-nos mal i treure'ns els ulls els uns als altres. Som un poble tan infantívol i poruc que necessitem inventar-nos guerres internes per no haver de sortir de casa i agafar el bou per les banyes. I és que estem marcats per la síndrome del feble, que, incapaç d'enfrontar-se al fort, es fa el milhomes barallant-se amb ell mateix.

L'odi a Joan LaportaProcliu a la docilitat i a l'autocompassió, el poble català se sent culpable quan provoca l'enuig d'Espanya i, en canvi, experimenta un plaer morbós cada cop que observa la caiguda d'un dels seus. No és estrany, per tant, que aquelles persones, entitats o partits polítics que promouen l'exercici desacomplexat de la catalanitat siguin els més odiats, estigmatitzats i perseguits per molts catalans. Ho és Joan Laporta pel seu independentisme –no agrada que algú amb tanta projecció internacional vagi pel món parlant dels drets nacionals de Catalunya- i ho és tot aquell que posa en evidència la pusil·lanimitat del claudicant. Tenim ales, sí, però són de gallina. Per això, quan ens enlairem, mai no passem d'un pam del terra. Amb tot, com dic, en el moment d'escriure aquestes línies la continuïtat de Joan Laporta depèn només d'ell, però allò que més desitja l'espanyolisme és que plegui.

e-notícies , 9/7/2008
 
Espanya, la selecció no-nacionalista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 juliol 2008
Espanya, la selecció no-nacionalistaEls grans arguments que fan servir alguns catalans per justificar la seva adhesió a la selecció espanyola són dos: un, que hi juguen catalans; i dos, que no s'ha de barrejar política i esport. Són els arguments d'aquelles persones que experimenten una forta dissonància cognitiva pel fet d'haver celebrat la victòria espanyola a la final de l'Eurocopa i que, per neutralitzar-la, s'han fabricat una justificació a mida. Vénen a dir-nos que ells no senten la selecció espanyola com la seva selecció, però que la presència de catalans entre els jugadors és una raó per anar al seu favor. "Si més no", afirmen, "mentre no tinguem selecció catalana". Quina llàstima que no parin atenció en el fet elemental que si la selecció catalana no existeix és precisament perquè la selecció espanyola ho impedeix. Però això ni s'ho plantegen, és clar, perquè, si ho fessin, què se'n faria del seu argument? D'aquí que tampoc no s'adonin que la presència de catalans a la selecció espanyola respon a un objectiu netament polític: aconseguir que els catalans facin "seva" la selecció espanyola i que aquest sentiment d'identificació neutralitzi la seva consciència nacional catalana.

El segon argument, el que diu que no s'ha de barrejar política i esport, és complementari del primer, però encara més incongruent. Si l'Eurocopa no és política, algú ens hauria d'explicar per què juguen estats i no pas clubs i per què sonen els himnes nacionals abans del partit. Si l'Eurocopa no és política, ens agradaria saber què hi feien, els reis d'Espanya, Rodríguez Zapatero i Angela Merkel, a la llotja de l'estadi en lloc de seure entre el públic i pagant la seva entrada. Com és que els reis esmentats i el senyor Zapatero perdien les formes i saltaven com a hooligans cada cop que es produïa una jugada positiva de la seva selecció no-nacionalista? Si l'Eurocopa només és esport, per què es parla d'una victòria "d'Espanya" o d'una derrota "d'Alemanya"? I dues últimes preguntes: si l'esport i la política no s'han de barrejar, com és que els catalans afectes a la selecció espanyola justifiquen la seva adhesió basant-se en la "catalanitat" de Puyol, Xavi, Cesc i Capdevila? Com és que aquests afeccionats no-nacionalistes i apolítics concedeixen tanta importància a l'origen d'aquests jugadors? Potser que hi reflexionin una mica, francament, perquè és difícil trobar un àmbit més polititzat que l'esport. Aquesta és, de fet, la raó per la qual Espanya obstaculitza tant com pot la visibilitat internacional de Catalunya, perquè sap que hi ha molta gent en aquest món que creu que allò que no veu no existeix.

e-notícies , 7/7/2008
 
Mònica Terribas no és independentista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 juliol 2008
Mònica Terribas no és independentistaÉs molt pertinent que Mònica Terribas hagi esvaït definitivament els dubtes sobre si és independentista o no. Ara ja sabem que no ho és. Això servirà per acabar amb aquesta llegenda urbana que molta gent, talment com si la conegués de tota la vida, feia circular sobre ella afirmant que sí que ho és, d'independentista. Doncs no, no ho és. És una resposta decebedora per a totes aquelles persones que saben la importància que té la implicació de figures mediàtiques en la causa dels drets nacionals de Catalunya, però també clarificadora. Fins aquí, res a dir.

Això no obstant, hi ha dues coses en la seva resposta a la pregunta que li fa l'entrevistadora, Helena García Melero, que criden l'atenció. Quan aquesta li pregunta si és independentista, la senyora Terribas no es limita a respondre que no sinó que es posa a la defensiva i hi afegeix: "Què vol dir 'ser independentista'?". És a dir, com si no ho sabés i demanés que algú li ho expliqués o com si considerés absurda la pregunta. En ambdós casos es tracta d'una resposta sorprenent venint d'algú com ella, tan connectada a la realitat per raons professionals. De fet, sembla tan absurd que la senyora Terribas no sàpiga què vol dir ser independentista que no ens queda més remei que concloure que allò que vol dir-nos és que no és possible ser independentista perquè tots els pobles del món són interdependents. Vol dir això, oi? Que en un món globalitzat les independències no tenen sentit i que, per tant, Catalunya no ha de reivindicar la seva independència d'Espanya per la senzilla raó que Espanya tampoc no n'és, d'independent. Molt bé. Aleshores, quin problema hi veu la senyora Terribas en el fet que Catalunya aspiri a ser tan "dependent" com Espanya? No li sembla justa, aquesta igualtat? Caldria que de tant en tant, sempre que les seves moltes ocupacions li ho permetin, reflexionés sobre el tema, ja que resulta contradictori que una universalista com ella sigui tan respectuosa amb els estats i tan despectiva amb les nacions sense Estat. Altrament, hauria d'explicar per quina raó la televisió que dirigeix té una visió hispanocèntrica de la vida en lloc de tenir-la "còsmica"? És a dir, si no hi ha catalans, ni espanyols, ni europeus, si només hi ha ciutadans del món, per quin motiu el marc referencial de Televisió de Catalunya és Espanya i no pas el globus terraqüi o l'univers sencer?

La veritat és que sobta que algú que menysté el dret a la independència de Catalunya faci bandera de la seva independència professional. Deu ser que hi ha independències més "legítimes" que altres. Potser és que la independència de la senyora Terribas és més legítima que la independència de Catalunya i allò que ella considera un valor en el seu cas personal ho jutja perniciós en el cas del seu país. Però també pot ser que la senyora Terribas no tingui país. Tothom en té, de país, però potser ella no. Però si Catalunya no és un país, com pot tenir una televisió nacional i la senyora Terribas ser-ne la directora? En tot cas, si la senyora Terribas no ha pactat dirigir una televisió regional d'acord amb el projecte nacionalista espanyol del PSC, caldria que ens expliqués quin és el seu projecte catalanocèntric de televisió i quin gir donaran els telenotícies i les informacions del Canal 3/24 en aquest sentit a partir d'ara. De moment, tenim dues certeses. Una, que el nomenament de la senyora Terribas està relacionat amb les seves excel·lents qualitats professionals. I dues, que si fos independentista aquestes qualitats no li haurien servit de res i ara mateix no seria directora de TV3.

El Singular Digital , 8/7/2008
 
Massa poder a les mateixes mans Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 juliol 2008
Massa poder a les mateixes mansTé molta raó l'alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, amb les seves crítiques al Partit Socialista dient que "no és bona per a Catalunya l'acumulació excessiva de poder d'aquest partit", un partit que controla la Generalitat, tres diputacions, un gran nombre d'ajuntaments i el govern espanyol. Certament, tant de poder concentrat en unes mateixes mans no és bo per a un país. Sobretot, perquè això implica un control absolut dels àmbits més importants d'una societat, entre els quals, per exemple, l'espai audiovisual: TV3, Canal 33, 3/24, BTV, TVE-1, La 2, Cuatro, Canal +, La Sexta, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música, iCat-fm, Ona Catalana, COMRàdio, Ràdio 4, Ràdio Nacional d'Espanya, SER/Ràdio Barcelona, Cadena Dial, Cadena 40, Cadena M-80... Són molts altaveus, sí, però la veu sempre és la mateixa, i això només passa en les dictadures. Hom pot dir que ha estat el ciutadà qui, amb el seu vot, ho ha fet possible. I és cert. Però aquest és el parany, perquè qui controla els altaveus controla el missatge i qui controla el missatge té molta cura que aquest no sigui contrari als seus interessos. D'aquí que, amb el PSC al govern, els dos directors generals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que hi ha hagut fins ara, Joan Majó i Rosa Cullell, estiguin clarament identificats amb aquest partit i que hi hagi una caça de bruixes a Catalunya Ràdio. "La concentració denota una manca d'equilibris", diu encertadament Recoder. I José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, respon que si Recoder és vicepresident de la Diputació de Barcelona és gràcies a una proposta socialista. Tanta generositat esborrona. Estaria bé que el PSC recordés que va perdre les eleccions i que si governa Catalunya no és per voluntat de les urnes sinó per voluntat d'Esquerra Republicana.

Diari de Sant Cugat , 4/7/2008
 
Air Berlin i la tebior catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 juliol 2008
Air Berlin i la tebior catalanaPotser sí que, tenint en compte la pusil·lànime defensa que fa dels nostres interessos, haurem de donar la raó a aquells que diuen que el cost de la Generalitat és massa elevat comparat amb la seva utilitat. L'afer recent d'Air Berlin abona aquesta tesi. Una companyia aèria alemanya, a través del seu director general, Joachim Hunold, es permet insultar i menysprear públicament el poble català i la seva llengua i resulta que a les nostres autoritats l'únic que se'ls acut és dir que "donen suport al govern balear" per haver demanat a l'esmentada companyia que tingués en compte l'ús de la llengua catalana en els seus vols a l'arxipèlag. Això és tot. Pusil·lanimitat catalana i pusil·lanimitat balear. Aquesta última amb un president, Francesc Antich, que diu sentir-se "sorprès" per la reacció d'Air Berlin i convençut que "hi ha hagut un malentès". Realment patètic.

"I què més podem fer?", es deuen preguntar aquells polítics independentistes que no es cansen de repetir que cal estar al govern a qualsevol preu. Ni els passa pel cap que podrien emprar el seu poder –si és que de debò en tenen– per aplicar un correctiu a Air Berlin fent-li tastar la fel de les pèrdues econòmiques i recomanant obertament als catalans l'ús de companyies més respectuoses amb el català. "El govern de Catalunya no pot fer una cosa així", diran els porucs. Ah, no? Aleshores, què pot fer aquest govern? Poden dir-nos, els nostres governants, en què consisteix la seva feina, més enllà de ser els gestors dels designis de Madrid? No s'adonen de fins a quin punt és ofensiva la seva tebior? No s'adonen que és aquesta inoperància –abans tan criticada en CiU– la raó per la qual el votant independentista es queda a casa? Quina llàstima que no esmercin la mateixa energia contra Air Berlin que la que esmerçarien contra una companyia catalana que hagués insultat i menyspreat públicament el poble espanyol i la seva llengua. Però no, com d'habitud esperen que sigui la societat qui els faci la feina. Per això ha hagut de ser la Plataforma per la Llengua qui actués oferint informació sobre vols alternatius als d'Air Berlin –com ara, Click Air, Ryanair, Spanair, American Airlines...– per tal que "els ciutadans que no estiguin d'acord amb la política d'aquesta aerolínia puguin agafar altres opcions de vol amb facilitat".

Si algú es pregunta per què hi ha a Catalunya tantes plataformes en defensa dels nostres drets –Plataforma per la Llengua, Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés, Centre d'Estudis Sobiranistes...–, aquí en té la resposta. Quan els polítics es comporten com a súbdits, els qui no se'n senten han de fer la feina dels polítics.

e-notícies , 3/7/2008
 
La caça de bruixes a Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 juliol 2008
La caça de bruixes a Catalunya RàdioMai no he estat fan d'Antoni Bassas. Sempre m'ha semblat un professional correcte com n'hi ha molts, però discret. Discret, en el sentit d'estar mancat de la forta personalitat d'algunes de les veus que han forjat la història de la ràdio a Catalunya. De fet, té un punt d'arrogància que sempre m'ha molestat i un afany de protagonisme que en els temps del programa Polèmic, de TV3, resultava ofensiu per la manera que tenia de robar càmera a la seva companya Sílvia Cóppulo i no deixar-la parlar. Hom dirà que catorze anys fent el programa estrella de la ràdio a Catalunya indiquen alguna cosa. Sí, és cert. Però és Catalunya Ràdio, per la conjuntura política en què va néixer, qui prestigia el professional que hi treballa i no pas al contrari. Vull dir que el mateix programa, exactament el mateix, amb les mateixes persones i mitjans, fet a Ràdio 4, posem per cas, hauria estat un fracàs. Catalunya Ràdio –cada cop menys- té una audiència que li és fidel des del primer dia d'emissió per les mateixes raons políticosentimentals que TV3. I aquest és un patrimoni que no té cap altra emissora. Això fa que les possibilitats de liderar l'audiència al capdavant d'un programa com El matí de Catalunya Ràdio siguin tan immenses com les que tindria un Ferrari en una cursa de Seats.

Una altra cosa és la caça de bruixes que el Partit Socialista, per gentilesa d'ERC, ja fa anys que està practicant a les emissores de la Corporació d'acord amb un projecte espanyolitzador que va començar amb la seva arribada al govern i que va suposar una diàspora de professionals excel·lents. El projecte del PSC té un títol amb tres paraules -"Espanya, Espanya, Espanya"-, i és en la seva aplicació que concentra totes les energies. Per això, les sempre tèbies paraules d'Antoni Bassas en matèria nacional sonen revolucionàries a nacionalistes espanyols com Joan Ferran fins al punt de definir-les com "arengues que s'escolten a primera hora del matí". Sembla un acudit. Si algú vol saber què és una arenga de debò, una arenga espanyolitzadora permanent, n'hi haurà prou que miri els telenotícies de TV3 o el Canal 3/24, inclosos els titulars que parlen contínuament de "la resta d'Espanya". El problema del PSC és que l'independentisme puja i això l'espanta, perquè va en contra dels seus interessos electorals. D'aquí que la tebior d'Antoni Bassas li sembli una declaració d'independència que ha de ser dràsticament neutralitzada.

Rita Marzoa"I, aleshores, quin podria ser un bon candidat?", es preguntarà el lector. Un bon candidat seria Rita Marzoa, una de les veus amb més personalitat de la ràdio a Catalunya i una professional amb una visió clarament catalanocèntrica de la informació. Jo, d'ella, però, només acceptaria en un marc de plena llibertat. Altrament seria entrar a la gola del llop.

e-notícies , 30/6/2008
 
La 'roja', una orgia de nacionalisme espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 juliol 2008
La 'roja', una orgia de nacionalisme espanyolQuina llàstima que la selecció alemanya no ens hagi donat una alegria a tots els catalans que volíem veure derrotada la selecció espanyola. Ens hauríem estalviat aquesta orgia de nacionalisme espanyol que impregna els mitjans de comunicació, començant per TV3 i Catalunya Ràdio, perquè, com deia el diari Avui, si la selecció espanyola guanyava l'Eurocopa, hi havia ordres precises "d'obrir amb aquesta notícia tots els butlletins de Catalunya Informació". És força patètic que un país que no pot tenir selecció pròpia, perquè un altre país li ho impedeix, celebri els èxits d'aquest altre país en lloc de girar-s'hi d'esquena. Però és ben sabut que la falta de dignitat és capaç d'això i molt més.

Hi ha, tanmateix, diverses raons per les quals és molt sa celebrar les derrotes espanyoles. Esmentem-ne sis, si més no:
  1. Perquè és la selecció que impedeix l'existència de la selecció catalana.
  2. Perquè necessita nodrir-se de jugadors catalans per poder guanyar partits.
  3. Perquè és l'expressió d'un nacionalisme expansiu absolutament reprovable.
  4. Perquè representa un país que treballa des de fa segles per anorrear la nació i la llengua catalanes.
  5. Perquè el govern espanyol ha recorregut fins i tot a pràctiques mafioses per impedir votacions internacionals favorables a Catalunya, "segrestant" misteriosament en aeroports a delegats llatinoamericans que ens eren afins.
  6. Perquè la selecció espanyola encarna uns valors antiesportius que topen frontalment amb els valors democràtics de la selecció catalana en el sentit que mentre la catalana respecta l'existència de la selecció espanyola, la selecció espanyola persegueix l'existència de la selecció catalana.
Les persones que justifiquen el seu suport a la selecció espanyola, dient que ho fan perquè hi juguen catalans, no s'adonen de fins a quin punt cauen de quatre grapes en la gran trampa d'Espanya, una trampa que consisteix precisament a facilitar-los una coartada moral que excusi el plaer que experimenten amb les victòries del seu botxí.

El Singular Digital , 1/7/2008

Raons per no voler que guanyi Espanya (entrevista a "El Suplement" de Catalunya Ràdio, 29/6/08)
 
Entre l'Orgull Gai i l'orgull de CiU Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 juliol 2008
Entre l'Orgull Gai i l'orgull de CiU No s'entén l'actitud del grup municipal de CiU a Sant Cugat votant en contra d'una proposta d'ICV i d'ERC que demanava que el 28 de juny, amb motiu del Dia Internacional de l'Alliberament i Orgull Lesbià, Gai, Transsexual i Bisexual, la bandera de l'Arc de Sant Martí, símbol de la llibertat i de la convivència pacífica, onegés a la façana del consistori. Tampoc no s'entén que una formació política que acaba de donar carta de naturalesa a un sector intern anomenat Convergai tombi una moció que demana que es visualitzin i que es normalitzin les diferents opcions sexuals, que hi hagi un protocol municipal per a casos d'assetjament per homofòbia en els centres públics d'educació i que l'Ajuntament es pugui presentar com a acusació particular en els casos de denúncia per violència. Per què un no tan dràstic a tot això? Al capdavall, segons Toni Ramon, d'ERC, l'origen de la moció rau en una pregunta al ple sobre les mesures que està desenvolupant l'equip de govern per lluitar contra l'homofòbia, i que, per la resposta obtinguda, "és evident que no s'ha portat a terme cap acció". Doncs bé, aquest equip de govern ens hauria d'explicar per què poden onejar banderes en solidaritat amb els drets dels tibetans i dels sahrauís a l'Ajuntament i no ho pot fer la bandera que es solidaritza amb els drets dels homosexuals. No entren en l'esmentat protocol els casos d'assetjament per raons ètniques? Oi que sí, atès que, com diu el mateix equip de govern, hi ha un protocol per assetjament "per qualsevol motiu i no cal especificar-lo"? Molt bé, doncs aleshores haurem d'entendre que l'ocultació de la bandera dels homosexuals s'adiu amb la idea que tenen sobre ells algunes persones que es defineixen com a tolerants: "no tenim res en contra dels homosexuals, sempre que no es deixin veure gaire, és clar".

Diari de Sant Cugat , 27/6/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1666 - 1680 de 1835
spacer.png, 0 kB