spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Entre l'Orgull Gai i l'orgull de CiU Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 juliol 2008
Entre l'Orgull Gai i l'orgull de CiU No s'entén l'actitud del grup municipal de CiU a Sant Cugat votant en contra d'una proposta d'ICV i d'ERC que demanava que el 28 de juny, amb motiu del Dia Internacional de l'Alliberament i Orgull Lesbià, Gai, Transsexual i Bisexual, la bandera de l'Arc de Sant Martí, símbol de la llibertat i de la convivència pacífica, onegés a la façana del consistori. Tampoc no s'entén que una formació política que acaba de donar carta de naturalesa a un sector intern anomenat Convergai tombi una moció que demana que es visualitzin i que es normalitzin les diferents opcions sexuals, que hi hagi un protocol municipal per a casos d'assetjament per homofòbia en els centres públics d'educació i que l'Ajuntament es pugui presentar com a acusació particular en els casos de denúncia per violència. Per què un no tan dràstic a tot això? Al capdavall, segons Toni Ramon, d'ERC, l'origen de la moció rau en una pregunta al ple sobre les mesures que està desenvolupant l'equip de govern per lluitar contra l'homofòbia, i que, per la resposta obtinguda, "és evident que no s'ha portat a terme cap acció". Doncs bé, aquest equip de govern ens hauria d'explicar per què poden onejar banderes en solidaritat amb els drets dels tibetans i dels sahrauís a l'Ajuntament i no ho pot fer la bandera que es solidaritza amb els drets dels homosexuals. No entren en l'esmentat protocol els casos d'assetjament per raons ètniques? Oi que sí, atès que, com diu el mateix equip de govern, hi ha un protocol per assetjament "per qualsevol motiu i no cal especificar-lo"? Molt bé, doncs aleshores haurem d'entendre que l'ocultació de la bandera dels homosexuals s'adiu amb la idea que tenen sobre ells algunes persones que es defineixen com a tolerants: "no tenim res en contra dels homosexuals, sempre que no es deixin veure gaire, és clar".

Diari de Sant Cugat , 27/6/2008
 
On és la Catalunya del Nord a TV3? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 29 juny 2008
On és la Catalunya del Nord a TV3?El passat 20 de juny, convidat pel Centre Cultural Català - Casal Jaume I, vaig ser a Perpinyà en companyia de l'antropòloga noruega Cillie Motzfeldt per participar en un acte sobre els valors de la immigració; uns valors que també inclouen el factor gastronòmic, com es va fer palès en una mostra posterior titulada Cuines del Món amb plats de França, de Portugal, d'Hongria, de Noruega, de Bolívia, del Marroc, de la Xina i, naturalment, dels Països Catalans. Va ser, en definitiva, una trobada molt emotiva al costat de gent de diverses procedències feliçment integrada en la societat nord-catalana. Aquest era el cas, per exemple, de dues asturianes amb unes idees sobre els drets nacionals de Catalunya força més clares que les de molts catalans de soca-rel. El tema central de l'acte, com és lògic, va girar entorn de la situació de la llengua a la Catalunya del Nord, una situació, per cert, que ha millorat força aquests darrers temps, com ho demostra el fet que la demanda supera àmpliament l'oferta per poder escolaritzar els infants en català. Cosa que és fruit de la tasca formidable que porten a terme les entitats Bressola i Arrels i que fa que cada cop siguin més els pares que volen per als seus fills un ensenyament en la nostra llengua. Una llengua, segons Cillie Motzfeldt, que temps enrere "va marxar de casa i que avui hem d'esperar que hi torni". Altrament, sense l'ús diari, "es transformarà en un idioma estranger, no servirà de teixit identitari i deixarà de tenir futur".

Amb tot, una de les qüestions més comentades en el decurs de l'acte va ser el menyspreu que TV3 manifesta pels catalans del nord. Les queixes per la invisibilitat de Perpinyà en els informatius de la televisió nacional de Catalunya i la presència constant de la llengua espanyola sense subtítols en tota la programació -els nord-catalans no saben espanyol- van ser unànimes. Tothom, allà, és conscient que aquesta invisibilitat i la negativa a subtitular responen a un projecte espanyolitzador dins del qual la població nord-catalana és percebuda com una nosa. Això explica que TV3 es faci ressò de la mort d'una dona per violència de gènere a Burgos i que silenciï la mort d'una altra, per les mateixes raons, al poble rossellonès del Soler o que ens informi de la descoberta d'uns cranis humans a Saragossa i que no digui res de la descoberta d'un crani d'una noia de setze anys al municipi del Voló, també al Rosselló. A la direcció de TV3 no li interessa normalitzar la presència de la Catalunya del Nord en els telenotícies, perquè això l'obligaria a retransmetre els partits internacionals de la USAP i dels Dragons Catalans i a subtitular la presència constant de la llengua espanyola tot reconeixent que un sector de la seva audiència, la nord-catalana, no sap espanyol.
 
Un suggeriment: per què els periodistes no pregunten a les senyores Rosa Cullell i Mònica Terribas, directora general de la CCMA i directora de TV3, respectivament, sobre aquesta qüestió? Amb la resposta que n'obtindran podrem concloure que TV3 no està al servei de la normalització de la llengua catalana ni explica l'actualitat des d'una òptica catalanocèntrica. TV3, com el seu nom indica, és el tercer canal de Televisió Espanyola, té un prisma hispanocèntric i la seva programació s'ha convertit en un instrument al servei dels interessos ideològics del Partit Socialista. És a ells a qui serveix -gràcies a la generositat d'ERC- i és d'acord amb ells que ens fa cada dia més hispanodependents.

e-notícies , 26/6/2008
 
Viatges literaris Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Anna Forteza   
dijous, 26 juny 2008
Viatges literarisQui no hagi gaudit encara de Viatge a Itàlia, de Josep Pla, s'haurà perdut una deliciosa joia d'un autor l'obra del qual conté mil referències als viatges. Hem trobat una altra modalitat de viatge en el llibre de Víctor Alexandre Nosaltres, els catalans. La seva lectura és com viatjar pels cinc continents. Escull entrevistar diferents personatges, tots ells amb un denominador comú: cap no va néixer a Catalunya ni a cap altra contrada dels Països Catalans; en canvi han pogut integrar-se fins a sentir-se catalans i defensar la nació catalana. Qui dubta de la catalanitat de la Najat El Hachmi, la darrera guanyadora del Premi Llull de literatura? O de la periodista Patrícia Gabancho, que sovint reivindica públicament la catalanitat de què tants catalans fan defecció? Qui dubta que Sam Abrams sigui un català vingut de l'Amèrica del Nord enllà? Són músics, científics, escriptors que van adoptar la nostra llengua i els nostres costums perquè primer que res van ser viatgers d'aquells que dèiem que poden observar i interrelacionar-se amb els autòctons, i van quedar prou corpresos per a decidir fer seu el país que visitaven.

En Víctor Alexandre, en triar el títol del llibre, pensem que probablement ho ha fet amb una doble intencionalitat. Per un costat aquest títol abona la idea de la capacitat d'integració de la societat catalana. Som oberts i volem seguir-ho sent perquè qui vingui de fora ens respecti i en faci segona pàtria de la nostra nació. Però sobretot, com esmenta en una interessantíssima introducció del seu llibre, perquè manlleva el títol del llibre de Joan Fuster Nosaltres, els valencians i ho fa perquè, com Fuster, creu que cal fer una revisió crítica dels autòctons, aquella majoria de catalans que no se senten amb prou forces ni per defensar els pactes, ni per defensar la pròpia llengua i que manta vegada dobleguen l'esquena en lloc d'assumir amb dignitat la pròpia identitat, i si no l'assumim poc ens podran respectar els nous catalans.

Nosaltres, els catalans sorprèn el lector per la radicalitat amb què viuen i veuen el poble català ells, que, perquè han estat primer que res viatgers, s'han fet catalans lliures de prejudicis i tenen arguments a favor que els catalans de naixença a penes sí sabem esgrimir.

Alguns dels qui col·laborem a Lletres ens hem engrescat amb la idea del viatge com a fil conductor d'una mena de dossier que ens va proposar l'editorial, i la idea pot donar un bon resultat, ara que bufen vents de crisi: llegir no consumeix or negre, ni empudega l'ambient, ens fa gaudir, ens fa reposar, ens mou les neurones i ens permet detenir-nos en els nostres sentiments. Bon viatge.

Anna Forteza
Lletres , núm. 33, juny-juliol 2008
 
No cal néixer a Catalunya per estimar-la Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 juny 2008
El català, llengua comunaEl fet que la revista Lletres dediqui aquest número a la literatura de viatges, amb llibres que ens expliquen el món, és un bon motiu per reflexionar sobre aquelles persones provinents dels cinc continents que viuen als Països Catalans i a les quals definim genèricament com a immigració. Són elles les que han fet que la població del Principat, per exemple, hagi crescut en un milió de persones en molt poc temps, tot passant de sis a set milions d'habitants. Això ha dut molts catalans autòctons a veure la immigració amb recel o fins i tot amb hostilitat i ha empès alguns polítics a instrumentalitzar-la en benefici propi agitant les emocions de la gent, especialment d'aquells que veuen en el diferent un enemic en potència que ve aquí a xuclar-nos la identitat, la llengua, el benestar i la sang. Molts missatges electorals juguen subtilment amb aquests elements i fan insinuacions revestides de paraules de ressonàncies nobles, com ara drets humans, democràcia o llibertat. Al darrere, però, s'amaga sempre l'intent reaccionari i covard de captar els vots de la ignorància, de l'absolutisme i de la por.

Contràriament al que diuen aquests missatges, però, no és la immigració el problema de Catalunya, sinó determinats catalans. Aquells catalans capaços de vendre el país a canvi del seu benestar personal. La nostra història, com la de tots els pobles sense Estat, és plena de camaleons. Ells també usen paraules nobles, com ara progressisme, pluralisme o universalisme i es defineixen com a no nacionalistes, però Espanya, segons ells, ha de continuar essent Espanya i Catalunya ha de formar-ne part. Opinen, aquests superbs ciutadans del món, que els catalans només som universals si som espanyols. La catalanitat, per ella mateixa, deslligada de l'espanyolitat, és perniciosa, insolidària i moralment reprovable. I, per tal que tot continuï igual, ens canten les excel·lències del federalisme i ens el presenten com la gran panacea. Tan capficats estan en llur espanyolisme que obliden que el federalisme només té sentit si és lliure i no imposat, perquè només és lliure aquell que és veritablement independent i decideix per ell mateix.

No són els immigrants, per tant, allò que amenaça la nostra identitat i la nostra llengua, sinó l'actitud d'aquests catalans que conceptuen com a normal tota visió hispanocèntrica del món i com a radical tota visió catalanocèntrica. Són ells, no pas els palestins o els equatorians que arriben, els qui necessiten la subordinació de Catalunya a Espanya per poder mantenir el tren de vida de les seves misèries personals. Ells són l'autèntic perill per a la recuperació dels nostres drets nacionals. Parlen de Catalunya, sí, però ho fan com una part indestriable d'Espanya, i és en Espanya, no pas en Catalunya, en qui pensen cada cop que diuen "aquest país". Però no, la immigració no té cap culpa de l'ànima d'esclau d'aquests catalans. I és mentida, a més, que la immigració tingui animadversió contra Catalunya. Al contrari, són molts els catalans d'orígens llunyans que en reivindiquen la independència i Déu ens guardi de certs cognoms de soca-rel per assolir-la. La independència de Catalunya arribarà, podem estar-ne segurs, però no serà gràcies a aquests autòctons, sinó a l'esforç d'aquells cognoms que encara no hem après a pronunciar.

Caldria que interioritzéssim aquesta qüestió per dues raons: d'una banda, per foragitar l'ombra de sospita que projectem sobre les persones nouvingudes; i de l'altra, per demostrar la nostra maduresa admetent que som nosaltres els qui no hem estat capaços de resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. Després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, és d'una covardia immensa responsabilitzar els immigrants de la desaparició de Catalunya. Més que res perquè si el que han trobat en arribar ha estat un territori subordinat a un altre, no ha estat pas per culpa seva sinó per culpa dels que ja hi érem. Cal, per tant, no fer demagògia amb la immigració, i encara menys satanitzar-la com si fos la causa de l'estat de prostració institucional en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per al país; i Espanya ho sap, com ho saben tots els pobles amb passat imperial. La immigració sempre s'ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya són responsabilitat nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. "No hi ha manera que parlin català", diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s'adonin de l'espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra el nostre poble, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. És injust –i covard, profundament covard-, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incomplim.

És clar que hi ha molta gent de l'antiga immigració espanyola que no s'identifica amb aquesta terra, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimem? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d'avui, se sorprendrien dels López, Martínez, Gutiérrez, Mahmud o N'Dour que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s'adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.

Lletres , núm. 33, juny-juliol 2008
 
Tot esperant Esquerra Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 juny 2008
Tot esperant EsquerraS'ha acabat, finalment, el congrés nacional d'Esquerra Republicana, un congrés que durant dos dissabtes ha capitalitzat l'actualitat informativa del país per la incidència que els resultats podien tenir en l'actual legislatura. Cabia la possibilitat que segons quina fos la decisió de la militància el tripartit tingués els dies comptats. És lògic, per tant, que la resta de forces polítiques i els mitjans de comunicació n'estiguessin pendents. Ara, però, ja sabem que tot continuarà igual i que la direcció del partit s'ha donat un any de termini per bastir ponts entre continuistes i renovadors i mirar de tancar les ferides internes que ha provocat la pèrdua de més de la meitat dels votants. La solució, tanmateix, no consisteix a canviar el PSC per CiU a la Generalitat, sinó per assumir que quan no es guanyen les eleccions l'entrada d'ERC al govern només pot ser fruit de l'acceptació d'uns principis bàsics per part del partit o dels partits que se'n beneficiïn. Caldrà, per tant, observar l'evolució dels esdeveniments. Mentrestant, és agradable saber que hi haurà dos santcugatencs en el nou organigrama: Marcel Coderch, com a membre de l'executiva en qualitat de secretari de partit en xarxa, i Ferran Pujol, com a conseller nacional. Tots dos són magnífiques persones i treballadors infatigables pels drets del país. Tant de bo que en les properes eleccions es puguin capgirar moltes coses; una d'elles, per exemple, l'hispanocentrisme que caracteritza els Telenotícies de TV3. Va ser realment escandalós que el dia del congrés d'ERC, TV3 considerés que la notícia de la jornada era l'Expo de Saragossa i que hi desplacés un equip especial tot dedicant-hi tretze minuts d'emissió. Els universalistes que ara dirigeixen TV3 farien bé de mirar quants segons van dedicar la BBC o la RAI a aquesta qüestió.

Diari de Sant Cugat , 20/6/2008
 
La por de legislar de la consellera Geli Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 juny 2008
La por a legislar de la consellera GeliSi no fos pel respecte que ens han de merèixer els moltíssims funcionaris que hi treballen, ben bé podríem dir que el govern de Catalunya en mans socialistes té més vocació de gestoria espanyola que no pas de govern nacional. A la incapacitat derivada d'unes lleis que entenen el sistema autonòmic com una mera descentralització administrativa s'hi afegeix la por dels mateixos catalans de legislar en aquells àmbits que Espanya, amb la seva infinita benevolència, ha deixat al nostre albir. Un bon exemple el trobem en la llei antitabac. Malgrat la capacitat legislativa de Catalunya en aquest terreny, la consellera Marina Geli ha decidit supeditar la normativa catalana a l'espanyola tot posant-se a les ordres del Ministeri de Sanitat. És a dir, que, malgrat que fa nou mesos la senyora Geli va anunciar la redacció d'un decret que prohibiria fumar en tots els bars que manipulessin menjar a prop dels clients, ara fa marxa enrere i diu que subordina aquesta decisió al parer del ministre Bernat Sòria. De res no ha servit que les societats mèdiques denunciessin el progressiu incompliment de la llei antitabac en espais públics, bars i locals de lleure nocturn ni que els darrers mesuratges dels nivells de concentració de nicotina en el sector de l'hosteleria confirmessin aquesta tendència. Les mesures que poden resultar impopulars és millor deixar-les en mans espanyoles, no fos cas que desgastessin la senyora consellera i el govern català.

Així és com, sense adonar-nos-en, els catalans interioritzem que el nostre és un govern de fireta l'única missió del qual consisteix a gestionar les lleis i els interessos espanyols. Gestories, per tant, no pas conselleries, n'hauríem de dir dels diferents departaments de la Generalitat. Cosa que en l'àmbit del tabac és greu, perquè precisament Espanya es troba a la cua d'Europa quant a espais lliures de fum i supeditar-nos a ella suposa un endarreriment voluntari inadmissible. És el problema que té estar governats per un partit que entén Catalunya com una regió espanyola i la Generalitat com una administradora dels designis del govern espanyol. Quin gran sentiment de culpa que experimentarien alguns catalans si hom els digués que els seus pulmons estan més sans que els pulmons espanyols.

e-notícies , 19/8/2008
 
Congrés d'ERC: tot obert Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 juny 2008
Congrés d'ERC: tot obertLlevat de l'aprovació d'algunes esmenes, com ara la limitació de mandats, la separació entre lideratges del partit i càrrecs al govern i la participació de la militància en pactes governamentals, el congrés nacional d'ERC no ha aportat cap novetat. Tot continua igual, i és lògic. Continuisme vol dir això, oi? Això significa que la divisió interna es manté i que les profundes discrepàncies sobre el paper del partit a la Generalitat continuaran ben vives. El congrés, per tant, s'ha tancat perquè s'havia de tancar, però ho ha fet en fals tot esperant guanyar temps fins a les properes eleccions. Aleshores, però, ja no seran els militants, sinó els electors els qui hi diran la seva. De moment, han quedat clares dues coses: una, que ERC és el partit més democràtic del ventall parlamentari i que la immaduresa de què l'acusen els altres partits és una fal·làcia amplificada per certa premsa -al capdavall, si la democràcia és una expressió de maduresa, és evident que els immadurs no són els republicans sinó aquells que es regeixen per esquemes arbitraris-; i dues, que no hi haurà revisió de pacte amb el PSC per la senzilla raó que aquest pacte, en el segon tripartit, no ha existit mai. De fet, si el congrés nacional s'ha hagut d'avançar ha estat justament per això: perquè el lliurament del país al PSC ha deteriorat la credibilitat d'ERC i ha provocat la diàspora de més de la meitat dels seus votants.

La llàstima és que el congrés no hagi servit per reflexionar sobre aquesta pèrdua. És cert que ha triomfat una esmena segons la qual es podrà demanar que el Parlament opti per la via Ibarretxe si el Tribunal Constitucional es pronuncia en contra de l'Estatut i el govern espanyol es nega a negociar el "dret de decidir", però ja es veu que no passarà de ser un brindis al sol. D'una banda, perquè ha estat el mateix Ibarretxe qui ha dit que la seva via no té la més mínima intenció de transgredir la legalitat espanyola per injusta que sigui. I, de l'altra, perquè costa de creure que l'actual direcció republicana, la que ha malmès la credibilitat del partit, sigui capaç de plantar-se davant del PSC. Al capdavall, si tanta és la força d'ERC al govern de Catalunya, com és que encara avui, juny de 2008, la policia i alguns centres d'ITV continuen sancionant els automobilistes que porten el CAT a la matrícula? Com espera ERC seduir l'electorat, parlant-li de fites més importants, si una cosa tan petita com aquesta esdevé un impossible per a ella? Estaria bé que l'actual direcció del partit reflexionés profundament sobre això. Més que res, perquè el seu camí fins a les eleccions del 2010 s'intueix altament complex i perquè el resultat d'aleshores serà indestriable d'allò que faci des d'avui.

e-notícies , 16/6/2008
 
Esbroncada o frustració? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 juny 2008
Iceta, al congrés d'ERC
Iceta, al congrés d'ERC
L'espectacular esbroncada que va rebre Miquel Iceta en qualitat de convidat al congrés nacional d'ERC és la millor definició del laberint en què es troba actualment aquest partit. És comprensible que un dels representants del sector més espanyolista del PSC no desperti simpaties entre els militants republicans. Al capdavall, el senyor Iceta, com José Zaragoza o Joan Ferran, pertany a aquesta nissaga de catalans que han trobat en la política una manera de satisfer la seva hispanoaddicció. Però això ja ho sabien els amfitrions. Vull dir que quan convides algú a casa teva no és admissible que aprofitis l'ocasió per fer-li retrets i avergonyir-lo, altrament sembla una ensarronada. O un acte de coquineria, ja que hom pot pensar que necessites estar a casa teva per dir-li allò que no goses quan te'l trobes pel carrer. Cosa, per cert, que converteix l'incident en un problema d'impotència més que no pas d'educació. D'impotència a l'hora de fer a la Generalitat el mateix que fas a l'edifici Fòrum. I és que ha estat precisament la incapacitat per imposar als socialistes un pacte de mínims nacionals el que ha dut ERC a perdre més de la meitat dels votants, el que ha generat un sentiment de frustració en la seva militància i el que ha fet que l'independentisme se senti orfe de representació parlamentària. És normal, per tant, que Iceta fos esbroncat i que, malgrat tot, la seva reacció fos tan comprensiva. Ell sap que l'esbronc a la seva persona és la prova inequívoca de l'efectivitat hispanocèntrica del PSC.

Així les coses, no és estrany que no hi haguessin cares alegres al final del congrés d'ERC. Com em deia un militant amb càrrec institucional, "tots n'hem sortit amb un gran sentiment de pèrdua, tots hem perdut". Ho demostren les xifres –l'actual direcció té en contra el 60% de la militància– i ho demostra també el fet que no hi hagi hagut prou coratge per fer un debat ideològic, ni per assumir els gravíssims errors d'estratègia que s'han comès, ni per dir obertament que la política continuista del partit, en qualitat d'ombra del PSC, és un suïcidi electoral. Per això, davant la impossibilitat de trobar la sortida del laberint, l'acord final ha estat concedir-se un any de temps esperant que el Tribunal Constitucional tombi l'Estatut i es pugui fer un cop d'efecte. Ves per on, encara serà Espanya qui ens salvarà els mobles. En tot cas, la millor definició del moment que viu ERC l'ha feta Joan Ridao quan, referint-se als crítics, ha dit que "els companys de partit que viatgen en un tren d'alta velocitat tenen dificultats per baixar-ne". Certament, és molt frustrant que algú et faci baixar d'un TGV per fer-te pujar a un carrilet.

El Singular Digital , 17/6/2008
 
De què tenim por? Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 juny 2008
Mbaye Gaye
Mbaye Gaye
És una autèntica delícia la secció Venim del nord, venim del sud que condueix Joan Ramon Armadàs al Diari de Sant Cugat. Gràcies a ella, des de fa un any, podem conèixer algunes de les persones provinents dels cinc continents que viuen a Sant Cugat del Vallès. Així ens hem assabentat que va ser un amor fallit el que va dur a la nostra ciutat l'holandesa Margot Abbring; així ens hem astorat en saber que la nicaragüenca Ana Acetuno va trobar feina a casa d'uns nous rics que l'esclavitzaven no deixant-la parlar amb la resta del servei i impedint-li mirar la televisió o escoltar música, alhora que només la deixaven sortir els dimecres tot obligant-la a tornar al vespre; i així, també, entre gairebé una cinquantena de personatges, ens hem avergonyit quan el guineà Sergi Davies ens ha explicat que un dia va ser seguit fins a casa seva per un policia només pel sol fet de ser negre i que en una altra ocasió es va trobar el cotxe ratllat amb un text que deia: "Negro de mierda, vete a tu puto país". Això em recorda una cosa que m'explicava el senegalès Mbaye Gaye, un tècnic de manteniment que treballa per a una empresa de Palau-solità i Plegamans. Em deia que quan deslliga la seva bicicleta la gent se'l queda mirant perquè pensen que l'està robant i que, malgrat que ja fa més de deu anys que és a Catalunya amb la seva dona i els seus fills, són molts els dies que no torna a casa sense que la policia li hagi demanat la documentació una o dues vegades. I tot per la seva pigmentació. No ho trobem humiliant, això? D'on surt aquest prejudici? D'on surt aquesta por a la diferència? Tan insegurs estem de nosaltres mateixos que necessitem estigmatitzar tot allò que no reconeixem com a propi? Quina llàstima. N'hi ha prou de mirar el món per comprendre que és just en la diferència on es troba el secret de la riquesa.

Diari de Sant Cugat , 13/6/2008
 
Incident lingüístic a Crevillent Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 juny 2008
Incident lingüístic a CrevillentEl passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

- Un cafè amb llet, si us plau.
- ¿Cómo?
- Un cafè amb llet.
- Será un café con leche –posant èmfasi en les paraules "con leche".
- És el que he dit: un cafè amb llet.
- A mi me habla en español.
- És una ordre?
- A mi me habla en español.
- No, jo parlo en català.
- No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
- Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
- Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, totes espanyoles, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després es va fer sentir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans.

Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació–, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet.

Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils –fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol– es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

e-notícies , 12/6/2008 (català)
Berria , 15/6/2008 (euskara)
Nabarralde , 16/6/2008 (español)
 
Doblement catalans Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Quim Gibert   
dilluns, 09 juny 2008
Najat el Hachmi
Najat el Hachmi
L'últim patriarca ha encapçalat les llistes de vendes d'aquest passat Sant Jordi. Amb aquesta novel·la, Najat el Hachmi va guanyar el Ramon Llull 2008, el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Anteriorment, havia escrit Jo també sóc catalana. Hachmi es va criar a Vic a partir dels 8 anys, tot i que havia nascut al Magrib. És encisador conèixer de prop la trajectòria d'aquells nouvinguts que han adoptat el català com a llengua de relació, i que volen ser d'aquesta terra perquè l'estimen tal com és. Tot i que allò que més fascina són les variables que els han empès a voler ser d'aquí.

Nosaltres, els catalansAmb aquest esperit, Víctor Alexandre ens presenta Nosaltres, els catalans (Pòrtic, 2008), un llibre on conversa tant amb Hachmi com amb un total de vint persones d'origen estranger (Matthew Tree, Txiki Begiristain, Salah Jamal, Patrícia Gabancho, Sam Abrams, Lluís Cabrera...) afincats en diferents indrets dels Països Catalans. És a dir, amb uns estrangers dels cinc continents que un dia van deixar de ser-ho i que, amb el temps, han descobert que el nacionalisme, en el sentit català, vol dir: "senzillament demanar el mateix que té tothom, no pas enaltir els catalans per damunt de tot".

Mbaye Gaye
Mbaye Gaye
El més punyent dels testimoniatges és el de Mbaye Gaye. I és que aquest senegalès relata que fou víctima de l'agressivitat policial espanyola al no deixar de parlar en català en una comissaria de Barcelona. Aquesta hostilitat en el tracte lingüístic, que en major o menor grau també han experimentat la resta d'entrevistats, ha reforçat els seus vincles amb el fet català. En aquesta línia, el psicòleg Carles M. Espinalt va escriure que els catalans de soca i arrel pateixen sovint un complex d'inferioritat que els fa creure que la seva causa és una causa perduda. No passa el mateix, segons Espinalt, entre els altres catalans, que conserven part del pòsit anímic dels que sempre han guanyat i quan és hora de judicar el plet català no el donen mai per perdut: "D'ací que es converteixen en decidits encoratjadors de la causa, animant a certs conciutadans que ja comencen a desistir o temen pledejar de nou [...] acostumen a ésser valuosos elements per a superar el clima d'angoixa que la prostració avial ha anat espargint per les terres catalanes". Tant cert és que per la irlandesa Cathy Sweeney "la plena integració en una nova cultura és com una mena de renaixement" i per l'iraquià Pius Alibek no és "una qüestió de catalanisme, sinó de sensibilitat".

L'alenada d'aire fresc dels testimonis que aporta Alexandre són per a l'Espanya castellanocèntrica, en la qual hem quedat entaforats, una brossa a l'ull. I és que a més de moure's en català, aquests nouvinguts no tenen pèls a la llengua. Tant la mexicana Adriana Gil, professora de la UAB, com el gallec Raimundo Viejo, professor de la UPF, denuncien la manca de respecte cap a la identitat catalana de l'Agència de Cooperació Iberoamericana i de les informacions del programa Erasmus de Brussel·les, "molt mediatitzades per l'Estat espanyol [...] l'Estat no vol que es vegi que l'espanyol no és hegemònic en tot el territori".

Contemplar les coses nostrades des d'uns ulls que no són genuïnament catalans és allò que fa més interessant Nosaltres, els catalans. Sobretot perquè Alexandre, periodista amb ofici, ha sabut treure el suc i el bruc de cada conversa. I és que emociona sentir "He entès que, si visc aquí, no puc quedar-me al marge d'una societat que està en lluita" (Saoka Kingolo) o bé "Jo també, com a catalana, vull la independència per ser lliure" (Asha Miró). El seu compromís els fa doblement catalans.

Quim Gibert, psicòleg
L'Estel , núm. 628, 1/6/2008
El Punt , 18/6/2008
El Triangle , 30/6/2008
 
ERC, el triomf del continuisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 juny 2008
ERC, el triomf del continuismeCal felicitar Joan Puigcercós i Joan Ridao, nou president i nou secretari general d'ERC, respectivament, per haver estat la candidatura més votada per la militància en el darrer congrés nacional del partit. A partir d'ara seran ells els qui conduiran les regnes republicanes. Ha triomfat, per tant, el continuisme i ha perdut la renovació. Una altra cosa són les amargues conseqüències que aquest resultat pot arribar a tenir per a ERC en les eleccions del 2010. De moment, però, s'ha produït la mateixa paradoxa que en les darreres eleccions espanyoles. Si en aquella ocasió la majoria va donar el seu vot als responsables del caos de les infraestructures, ara ha estat també la majoria qui ha votat a favor dels responsables de la debacle electoral del passat 9 de març. El masoquisme, ja ho sabem, és un univers que no té límits. O no és cert que és justament el masoquisme el paradigma de la paradoxa?

Des d'aquest punt de vista, cal reconèixer-ho, no hi ha hagut sorpreses quant a resultats. Ha guanyat la candidatura que controla l'aparell del partit i que, directament o indirecta, abasta unes dues mil persones. Ara bé, la candidatura de Reagrupament n'ha sortit molt reforçada. Sobretot tenint en compte que la manca de mitjans amb què partien ja marcava una diferència abismal amb les candidatures continuistes. Fixem-nos que, comparada amb elles, la presència mediàtica de Joan Carretero i Rut Carandell ha estat insignificant. I si a això hi afegim la campanya de desqualificacions personals contra el primer orquestrada pel PSC, amb José Zaragoza i Joan Ferran al capdavant, només un miracle podia donar la victòria a Reagrupament. Per això té tant de valor el resultat que ha obtingut, perquè no és cert que, com ha dit algun candidat, ara s'ha demostrat que hi ha moltes sensibilitats dins del partit. No. De sensibilitats només n'hi ha dues, la continuista i la renovadora. I ha guanyat la primera. El problema d'aquesta candidatura és que tenir el control del partit no implica tenir el control dels electors, i els electors ja van dir el 9 de març que el continuisme no és el camí. Hi ha, per tant, un gran divorci entre la direcció d'ERC i el seu electorat. De moment, els qui, mancats d'arguments, van elaborar una mentida oficial segons la qual Joan Carretero era el candidat de CiU van cometre un error que aviat se'ls girarà en contra. El veritable candidat republicà de CiU no ha estat pas Carretero sinó el continuisme, ja que serà aquest últim, i no el primer, qui li donarà els vots en les properes eleccions.

e-notícies , 9/6/2008
 
La victòria republicana de CiU Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 juny 2008
La victòria republicana de CiUL'espanyolisme català respira tranquil després dels resultats del congrés nacional d'ERC. Ha guanyat una de les seves candidatures i ara ja sap que si no es produeix un daltabaix tot continuarà igual fins a les properes eleccions. No és que tingués una por excessiva, perquè la lògica deia que seria molt difícil que la candidatura de Reagrupament reeixís per damunt de la campanya de desprestigi i calúmnies que el PSC, amb la col·laboració d'algunes persones d'ERC, havia dissenyat contra ella. Però cabia la possibilitat de la sorpresa i això l'inquietava. I el cert és que, vistos els resultats, aquesta inquietud estava justificada, atès que la victòria del continuisme ha estat una victòria mínima. De fet, si els militants irritats que han abandonat darrerament el partit encara hi fossin, ara mateix estaríem parlant d'un altre resultat. S'entén, per tant, que la direcció els titllés de càncer i els convidés públicament a marxar.

En tot cas, encara falta la segona part del congrés, prevista per al proper dia 14, i caldrà veure quin és el full de ruta dels propers dos anys. Però no hi ha marge per a l'optimisme, perquè aquells que ara parlen d'humilitat continuen sense reconèixer-se com a causants de la desfeta electoral del passat 9 de març. És clar que, ben mirat, això ja s'adiu amb el país. Cal molta grandesa per dimitir i abandonar el poder, i aquest és un país psicològicament petit. Aquí som més hàbils estigmatitzant l'adversari que no pas argumentant la raó per la qual creiem que som millors que ell. Si dius que Joan Carretero és el candidat de CiU ja no cal que diguis res més. Només que corri la brama i que hi hagi un bon grapat de gent disposada a creure-se-la ja haurà valgut la pena.

Fins i tot el mateix dia en què s'escollia el president i el secretari general d'ERC hi va haver un conseller que va insistir en aquesta qüestió. No parlava del que farien els seus, sinó que satanitzava l'opció de Carretero titllant-la de propera a CiU i conservadora. Malauradament, no hi ha hagut ningú que preguntés als continuistes si hi ha res més conservador que mantenir-se en el poder a qualsevol preu. Hauria estat bé que hom els demanés per quina raó ells, els continuistes, han estat els candidats de l'espanyolisme d'esquerres. Per quina raó dos nacionalistes espanyols com José Zaragoza i Joan Ferran han fet més campanya a favor seu que no pas molts militants republicans? Ves per on, hi ha un detall que demostra fins a quin punt Carretero no era en absolut l'opció de CiU. I és que CiU n'ha sortit molt beneficiada del triomf dels continuistes, ja que li garanteixen una bona collita de vots i una davallada espectacular d'ERC en les properes eleccions. De moment, si el proper dia 14 no passa res d'especial, haurem de concloure que s'ha produït una victòria d'Esquerra i una derrota d'Esquerra Republicana de Catalunya.

El Singular Digital , 10/6/2008
 
El repte d'Esquerra Republicana Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 juny 2008
El repte d'Esquerra RepublicanaEls dies 7 i 14 de juny, tot l'interès informatiu de la política catalana estarà centrat en Esquerra Republicana de Catalunya. El dia 7, perquè se sabran els noms del nou president i del nou secretari general del partit; i el 14, perquè s'haurà d'elaborar el full de ruta que marcarà el futur no tan sols de la formació sinó també del país. Hi ha, per tant, molt en joc i tot està en mans de la militància. Tant de bo que predomini la humilitat, entenent la pèrdua de més de la meitat dels votants com un seriós correctiu per haver-se lliurat sense cap contrapartida a l'abraçada de l'os socialista. Sap greu pensar que aquesta desfeta s'hauria pogut evitar si l'advertiment que va suposar la injusta davallada en les últimes eleccions municipals hagués estat escoltat. I dic injusta perquè la van patir molts regidors republicans d'arreu del país, inclosos els de Sant Cugat, no pas per haver fet una mala gestió, sinó com a representants d'una força política que bona part dels seus votants consideraven que s'havia despersonalitzat de manera alarmant. Ras i curt, la política municipal va pagar els plats trencats de la política nacional. Ara, però, això ja és història i cal mirar endavant. D'entrada, cal recuperar tot allò que s'ha perdut i, per aconseguir-ho, és vital no caure en el parany de l'arrogància que han exhibit algunes persones ni en la desqualificació sistemàtica de totes aquelles veus crítiques que han denunciat l'allunyament de les expectatives que va generar l'arribada d'Esquerra Republicana al govern l'any 2003. En el moment d'escriure aquestes línies, ignoro quina serà la candidatura escollida per la militància, però sigui quina sigui haurà d'abandonar el continuisme, cicatritzar les ferides que s'han obert, que no són poques, i recuperar la credibilitat i la perspectiva nacional.

Diari de Sant Cugat , 6/6/2008
 
ERC, continuisme o renovació Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 08 juny 2008
ERC, continuisme o renovacióEn el moment d'escriure aquestes línies ningú no sap què decidirà la militància d'Esquerra Republicana en el seu congrés nacional del 7 de juny, i encara menys quin serà el full de ruta que marcarà el futur del partit i del país a partir del dia 14, però aquesta recta final està resultant força abrandada per part del sector continuista. Són abrandades les declaracions dels candidats i ho són també les opinions dels seus aliats socialistes. De fet, n'hi ha prou de veure el suport –ja sigui en forma de notícia o d'entrevista– que rep el continuisme per adonar-se del joc d'interessos polítics que hi ha al darrere. I quan un programa de prestigi com Àgora, del Canal 33, ha plantejat l'equitat per mitjà d'un debat amb les quatre candidatures, han estat precisament els continuistes els qui l'han refusat per evitar que el missatge de la renovació pogués ser escoltat per la societat. Saben, aquestes candidatures, que els càrrecs institucionals de què gaudeixen els asseguren una quota mediàtica permanent, fins i tot per vendre llibres, i es poden permetre el luxe de dir no a un programa de televisió si així eviten que els renovadors puguin obrir la boca. I és que, al capdavall, són aquests darrers, i no pas ells, els qui ja no tornaran a tenir una oportunitat igual. Amb tot, l'abrandament ha persistit en la difamació de Joan Carretero, mostrant-lo com si fos el candidat de CiU. És a dir, fent-lo passar per conservador. Una tàctica, per cert, que sembla dissenyada pel PSC. Però el més curiós és que siguin precisament els qui diuen identificar-se amb Barack Obama, Tony Blair o Nicolas Sarkozy els qui necessiten fer circular aquesta mentida. Als Estats Units hi ha el Partit Republicà, que és l'extrema dreta, i el Partit Demòcrata, que és la dreta, Obarak pertany al segon. I pel que fa a Blair i a Sarkozy, crec que sobren les paraules.
 
Una altra estratègia conservadora ha estat mobilitzar tots aquells càrrecs públics nomenats a proposta de la direcció d'ERC. En aquest sentit, crida l'atenció el reguitzell de secretaris que, gràcies a la projecció mediàtica que els dóna el seu càrrec, han dit la seva aquests dies. El problema és que en política no n'hi ha prou de ser honest, també cal semblar-ho. I això, si hom no vol ser vist com un defensor dels seus interessos personals més que no pas dels del país, implica abstenir-se de fer campanya a favor dels qui l'han nomenat.

En tot cas, mesures governamentals com la tercera hora de castellà que vol imposar el Departament d'Educació posen en evidència el fracàs espectacular de la línia continuista. No és estrany que el PSC hagi fet marxa enrere i n'ajorni un any l'entrada en vigor, ja que, si no ho fes, perjudicaria greument les candidatures oficialistes d'ERC. Quins grans guionistes que té el PSC. Per sort, no és difícil veure'n la maniobra. Una maniobra –que no implica pas la complicitat d'ERC– destinada a afavorir el continuisme republicà tenint en compte que, com han denunciat els centres educatius, hi ha massa desori perquè el decret sigui vigent enguany. L'operació es divideix en tres fases. Fase 1: Educació anuncia l'obligació de fer una tercera hora de castellà. Fase 2: tothom es pregunta què hi fa ERC al govern i s'abonen les tesis renovadores. Fase 3: els continuistes demanen una moratòria que no els perjudiqui i el PSC, com ja tenia previst, s'hi avé. Objectiu: neutralitzar la imatge d'una ERC lliurada en cos i ànima als socialistes i inflar-la momentàniament per tal que el continuisme en surti enfortit. Després, no cal dir-ho, tot tornarà a ser com abans. Fixem-nos que el PSC no ha retirat pas el decret, simplement l'ha aparcat fins a la data que ja tenia prevista: el 2009. Hi ha gent molt hàbil al carrer de Nicaragua de Barcelona. La pregunta és: si la imposició de la tercera hora de castellà ja s'albirava a l'inici d'aquesta legislatura, com és que ERC va renunciar a la conselleria d'Educació en el segon tripartit després d'haver-la tingut en el primer? No hauria estat Marta Cid la millor garantia que el decret mai no s'imposaria? Les mesures espanyolitzadores del PSC indignen, però no sorprenen ningú, la submissió d'ERC, en canvi, deteriora notablement la imatge dels republicans i els presenta com uns besamans disposats a tot per mantenir-se en el poder. No dic que això sigui cert, però quina importància té si així ho perceben molts dels seus votants? És aquesta imatge, per tant, la que ha de canviar a partir dels dies 7 i 14 de juny. I canviar d'imatge significa canviar de projecte. Significa, en definitiva, saber dir no quan la legalitat és injusta i assumir que mai no hi haurà independència sense confrontació.

e-notícies , 5/6/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1666 - 1680 de 1821
spacer.png, 0 kB