spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
La fi de Joan Saura Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 setembre 2008
La fi de Joan SauraSi dintre d'ICV hi ha gent amb un mínim d'autoestima –i em consta que n'hi ha, per bé que amb molt poca força-, Joan Saura està vivint els seus darrers dies en la primera línia política. No fa gaire, des de les pàgines del diari Avui, l'escriptor Jordi Coca, afí a aquesta seva formació, qualificava de suïcidi el tripijoc d'última hora del conseller de Relacions Institucionals en un hotel de Vilanova i la Geltrú i es preguntava si "valia la pena fer el ridícul per una mica de protagonisme". Saura, per justificar-se, ha dit que la idea de fer comparèixer Rodríguez Zapatero al Congrés espanyol era d'ICV –altres sigles la van acceptar després- i que, per tant, la decisió d'aturar-la era potestat seva i no pas de la resta de partits. Increïble. Els detractors de Saura poden estar tranquils, perquè com més parla més s'enfonsa. El problema és que arrossega ICV amb ell. M'ho deia no fa gaire el professor de Comunicació Audiovisual i Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo: "El cas de Joan Saura és com el de Joschka Fischer, que va utilitzar els Verds com a plataforma d'una carrera espectacular. Fischer va ser vicecanceller i ministre d'Afers Estrangers d'Alemanya, però amb uns costos polítics tan grans que quan va arribar a la fi de la seva vida política va cremar el partit". Doncs o ICV s'allibera de Joan Saura o Joan Saura cremarà ICV. Val a dir que no és el seu líder, l'únic problema d'aquesta formació –ICV ja fa anys que ha de decidir si vol ser una força política o el rentamans del PSC-, però és greu que la seva figura s'hagi convertit en verí per a les urnes.

També és greu que la línia argumental de la defensa elaborada per Saura i ICV amb relació a la traïció del Garraf consisteixi, com hem dit, en què eren ells i no els altres partits els pares de la idea d'interpel·lar Zapatero. "Com que la proposta era nostra, la podíem retirar quan volguéssim", ha estat el raonament de la filial socialista. És tota una declaració de principis. Principis preocupants, però. Un infant els hauria d'explicar que quan es treballa en equip i aquest assumeix la proposta d'un dels seus integrants, l'execució de la proposta ja no pertany a aquest últim sinó a la totalitat de l'equip. És el conjunt, per tant, qui pren les decisions i els integrants no estan legitimats per actuar unilateralment. El finançament de Catalunya no és un tema de partit. El finançament de Catalunya és un tema de tots els catalans i cap formació política té dret a negociar per separat els interessos generals. Qui trenca aquesta regla d'or, a més de perjudicar el conjunt, està demostrant que posa el país al servei dels seus interessos en lloc de posar els seus interessos al servei del país.

El Singular Digital , 2/9/2008
 
F de finançament i de feblesa nacional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 setembre 2008
F de finançament i de feblesa nacionalEl 9 d'agost ja és una data històrica més a afegir al secular memorial de greuges d'un país que col·lecciona derrotes com les formigues col·leccionen fulles fresques. Potser sembli una contradicció, atès que les formigues viuen dels fongs que les fulles produeixen, mentre que la derrota sembla més un verí que no pas un aliment. Però no, no és una contradicció. La prova és que fa tres segles que vivim immersos en un plany permanent sense mostrar la més mínima voluntat de capgirar-lo i, malgrat això, encara som vius; la qual cosa ens converteix, per dret científic, en la constatació empírica del poder nutritiu de la derrota. Som com la mare de l'Estevet, de L'auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, que es passava la vida sospirant i dient: "Estic tan acostumada a trobar-me malament, que si un dia em trobés bé crec que em moriria". Només una personalitat així, capaç d'experimentar un plaer morbós amb el patiment, pot trobar una font d'alimentació tan singular.

És cert que Espanya no ha complert la llei que l'obligava a concretar el finançament i a constituir el consorci tributari que marca l'Estatut. Però, per què l'hauria de complir si la llei és ella i qui fa la llei fa la trampa? On és la notícia? La notícia és que després de tres segles de menyspreu sistemàtic i d'engany rere engany encara hi hagi una classe política catalana capaç de creure que Espanya ha canviat. No és possible tanta ingenuïtat, no és possible tanta bona fe després dels incompliments reiterats de tres-cents anys. Espanya va conquerir Catalunya perquè necessitava diners i va decidir que era molt més fàcil agafar els dels catalans que mirar de guanyar-los per ella mateixa. Així de senzill. I mai no ho ha deixat de fer. ¿Algú ha oblidat que els decrets de Nova Planta del 1716 no han estat mai derogats? Mai.

No és estrany, per tant, que hi hagi coincidències entre Espanya i Catalunya a l'hora de valorar l'incompliment de la llei amb relació a la data del 9 d'agost. Segons la vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, "el 9 d'agost no és més que una data", i segons el conseller d'Indústria, Josep Huguet, l'incompliment del termini del 9 d'agost és "secundari". Tanta compenetració mereix un casament de primera. Tanmateix, l'asfíxia catalana persisteix perquè hi ha un petit detall que els polítics catalans ometen: l'Estatut, certament, parla del 9 d'agost, però cedeix a Espanya la decisió final. És a dir, que no hi haurà sobirania fiscal, ni Agència Tributària pròpia, ni concert econòmic, ni res de res, perquè estem parlant d'un dels fraus més espectaculars que s'han fet mai a la societat catalana. Josep Benet ho expressava així: "No ens enganyem, l'ofensiva actual té un objectiu clar: aprofitar la globalització per anihilar la nació catalana en un termini relativament breu".

Tanmateix, el problema més greu no és Espanya sinó el baix nivell d'autoestima que ens caracteritza. Que els polítics catalans hagin de recórrer a convocar una manifestació l'Onze de Setembre per fer pessigolles a Madrid ja ens diu fins a quin punt és escandalosa la seva feblesa. La veritat, però, és que van negociar cadascun pel seu costat i malament i ara no disposen d'un pla B per contrarestar el menyspreu espanyol. Per això, quan arribi el moment, no trigaran a dir-nos que el finançament que han esgarrapat "no satisfà les aspiracions de Catalunya, però és millor que l'anterior". Ni més ni menys que la mateixa frase buida que repeteix el Comitè Olímpic Internacional cada quatre anys: "Aquests són els millors Jocs de la història". I mentrestant, van passant els anys, l'espoli persisteix i la mare de l'Estevet continua sospirant.

El Bloc Gran del Sobiranisme , 25/8/2008
 
Frédérick Bousquet, el català invisible Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 setembre 2008
Frédérick BousquetEntre el 17 i el 18 d'agost passats, van ser molts els mitjans de comunicació del nostre país, tant audiovisuals com escrits, que van informar del metall d'argent conquerit pel gimnasta Gervasio Deferr com "la primera medalla d'un català a Pequín". Ho van fer, entre d'altres, TV3, Catalunya Ràdio, l'Avui, El Periódico i el Diari de Girona, però no era cert. Deferr era el segon. El primer havia estat el nedador nord-català Frédérick Bousquet, que l'havia guanyada sis dies abans, l'11 d'agost, en la prova de 4x100 metres lliures. D'aquest èxit, però, només mitjans catalanocèntrics, com ara La Clau , Vilaweb, Directe.cat o El 9 esportiu, van informar-ne puntualment. Aquest últim ho va fer fins i tot amb l'enunciat "no la poden comptar", en el sentit que Espanya no podia fer seva aquesta medalla. Amb tot, caldria separar els mitjans públics dels privats ja que són els primers els qui tenen el deure ineludible de ser més rigorosos en les seves informacions. La ràdio i la televisió nacionals de Catalunya no poden cometre una errada tan espectacular que, per les seves característiques, deixa de ser informativa i passa a ser ideològica. Té gràcia que els mateixos redactors que, proclamant-se purs, es neguen a signar les seves cròniques durant les campanyes electorals -perquè el minutatge respon a un pacte entre partits polítics i no pas "a criteris periodístics i professionals"-, siguin els mateixos que abandonen aquests criteris i n'adopten de polítics quan el rigor informatiu no afavoreix la ideologia del partit que té el control de TV3 i Catalunya Ràdio.

Res a veure amb el diari Avui, que, en ser advertit per alguns lectors, va rectificar immediatament la seva pàgina Medallistes dels Països Catalans i va incorporar-hi Frédérick Bousquet. Per a TV3 i per a Catalunya Ràdio, en canvi, Frédérick Bousquet no existeix. Pensen els directius i redactors d'aquestes emissores públiques que els únics catalans que hi ha al món són aquells que neixen al sud de Catalunya. Els qui neixen al nord no són catalans. De fet, només fan veure que ho pensen. La veritat és una altra. La veritat és que hi ha una raó política que els força a cometre l'aberració d'ignorar els medallistes de la Catalunya del Nord, i és que reconèixer que hi ha catalans que no són administrativament espanyols implica reconèixer també que l'espanyol és una llengua que no entenen tots els catalans. Cosa que obligaria aquestes emissores a subtitular o a doblar totes les intervencions que es fan en llengua espanyola i neutralitzaria la política de bilingüització dels mitjans públics en virtut de la qual ja és del tot impossible seguir TV3 o Catalunya Ràdio sense saber espanyol.

El menyspreu que aquesta política suposa per a l'audiència nord-catalana és escandalós, però encara ho és més la discriminació dels catalans en funció del seu lloc de naixement. Hom pot dir que el fet que Frédérick Bousquet hagi nascut a Perpinyà no certifica que sigui catalanoparlant. Molt bé. I què? Que ho són, de catalanoparlants, tots els sud-catalans participants en els Jocs? Com és que només són catalans -independentment de la llengua que parlin- tots els olímpics amb passaport espanyol? Per què els qui el tenen francès -fins i tot encara que parlin català- no tenen aquesta nacionalitat? Els sembla poc català dir-se Frédérick, potser? Ho és més dir-se Gervasio? Tanta incongruència amb objectius netament manipuladors ofèn la intel·ligència. Però encara n'hi ha més, d'incongruències, perquè mentre les arrels argentines de Gervasio Deferr no són cap obstacle per considerar-lo català -cosa que està molt bé-, sí que ho són les arrels catalanes de Frédérick Bousquet que ell reivindica i que l'any 2003 el feren dir "em sento a casa" participant en els Campionats del Món de Natació celebrats a Barcelona. I, per la mateixa raó, tampoc no són catalans els nedadors Albert Subirats, nascut circumstancialment a Veneçuela, i el sabadellenc Olaf Wildeboer que, per pròpia voluntat, han preferit participar amb Veneçuela i Holanda, respectivament, davant la impossibilitat de poder-ho fer com a catalans. Són els catalans invisibles.

e-notícies , 28/8/2008
 
Joan Saura, el retorn del nyeu-nyeu Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 agost 2008
Joan Saura, el retorn del nyeu-nyeuLa política catalana -i demano perdó per parlar d'una cosa que no existeix- és un dels espectacles més patètics de l'escena europea. Ni amb voluntat literària és possible imaginar-se un país amb una classe política que presenti un grau tan elevat d'inèpcia, d'infantilisme i de pusil·lanimitat. Sentir-la parlar fa mal a l'oïda, veure-la actuar fa mal als ulls i la suma de tot plegat produeix vergonya aliena. Només hi ha una cosa que tingui interès d'aquest esperpent infinit: saber quin actor farà de nyeu-nyeu en cada representació. Aquest és, si es pot dir així, l'únic al·licient. Un al·licient vacu, tanmateix, perquè el canvi de rostre no altera una trama que tothom sap inamovible. Ara, per tant, ha estat Joan Saura -o ICV si parlem en clau de partit- qui ha traït el país, però sabem que caldria un mínim de vuit galeries al Museu d'Història de Catalunya per encabir-hi els noms de tots els catalans que han fet el mateix al llarg dels anys. Això sí: sempre pel bé de Catalunya. Deu ser per això que alguns gosen dir-se catalanistes, perquè és molt català fotografiar-se somrient com un babau al costat del bwana espanyol de torn mostrant un plat de llenties de plàstic.

D'acord amb això, cal reconèixer la catalanitat de la traïció de Joan Saura i d'ICV per afavorir els interessos espanyols i evitar el desgast de Rodríguez Zapatero donant explicacions pels seu incompliment estatutari amb Catalunya. És el que correspon a un partit que ha fet de l'ecologisme un refugi de la seva buidor existencial. Mancat d'identitat pròpia, i també de votants, ICV sap que el seu futur comença i acaba en el PSC. Només convertint-se en el seu lacai, fent-li la feina bruta i executant els seus desitjos pot gaudir d'una representativitat que està molt per damunt de la que li donen les urnes en cada contesa electoral. I el més greu és que això no genera cap debat intern en el si del partit. ERC, com a mínim, té un sector crític. ICV no té ni això. Mentre a ERC encara hi ha gent que s'avergonyeix de la pusil·lanimitat de la seva direcció, a ICV tothom està d'acord que la política del PSC és la seva política. Per això, no fa gaire, Joan Saura va convocar una roda de premsa per anunciar entusiasmat, com un gran avenç d'autogovern, que Rodríguez Zapatero ens havia traspassat les competències de les guinguetes de platja i de les boies. I per això també a mitjans d'aquest mateix mes d'agost, el PSC i ICV, representats per Miquel Iceta, José Zaragoza, Joan Saura i Jordi Guillot, es van reunir per elaborar una estratègia que freni l'espectacular creixement de l'independentisme. Quina llàstima que no convidessin el PP per formar un tripartit. Costa d'imaginar que es pugui caure tan avall, certament. Però la dignitat ja fa temps que cotitza a la baixa a Catalunya.

Ni tan sols ERC, la part més humiliada per la traïció de Saura, ha estat capaç de reaccionar. El conseller de la vicepresidència, oblidant fins i tot que Saura és el mateix nyeu-nyeu que l'any 2004, per TV3, no sols va dir que Josep-Lluís Carod-Rovira no podia tornar a ser conseller mai més sinó que havia d'abandonar la política per sempre, ha acceptat els fets amb resignació cristiana. ICV l'humilia quan l'ignora com a president en funcions, l'humilia per segon cop quan ignora ERC com a soci de govern i el torna a humiliar quan Jordi Guillot li perdona la vida dient que "hauria pagat la pena informar també Carod-Rovira", però ell calla. I quan parla és per encobrir José Montilla de la traïció del nyeu-nyeu. Com si la traïció no fos fruit d'una trama ordida entre els socialistes i la seva filial ecologista. Cal veure-ho per a creure-ho. Però encara en veurem més, d'humiliacions. Bàsicament, perquè els humiliats ja fa temps que estan enamorats dels humiliants.

e-notícies , 25/8/2008
 
Espanyolisme amb aval catalanista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 24 agost 2008
Espanyolisme amb aval catalanistaSi no fan un canvi de rumb -i sembla improbable que el facin-, ERC i ICV van a la deriva electoral. ERC pot passar de 21 diputats a només 15 o 12, i ICV es pot convertir en una força merament testimonial. I el pitjor és que no és culpa dels seus adversaris, sinó d'elles mateixes. Han estat elles les qui han decidit convertir-se en l'aval del PSC i donar-li carta de naturalesa catalanista en el segon tripartit. El projecte polític del PSC és el mateix que el del PSOE, i el del PSOE, no ens enganyem, és una còpia acolorida del del PP. L'única diferència entre ambdós projectes és que el del PP és més honest perquè no menteix. El socialista, en canvi, més sibil·lí, avança vers el seu objectiu per mitjà d'aproximacions successives d'aparença imperceptible però devastadores. L'última la trobem en la desaparició de les sigles al·lusives al País Valencià en la denominació del PSPV-PSOE. "És per oferir una imatge de renovació", han dit. És a dir, que el Partit Socialista es renova anant cap enrere fins a situar-se en ple franquisme. De fet, un dels objectius del seu projecte espanyolitzador -ja es pot sentir en boca de molts socialistes- és el canvi de denominació de Catalunya pel de Comunitat Catalana.

Aquest és el partit al qual ERC ha lliurat el govern del país. Un Partit Socialista tradicionalment perdedor a Catalunya que necessitava l'aval dels independentistes, per una banda, i dels ecologistes, per l'altra, per presentar-se com una força "catalanista i d'esquerres". I mentre el PSC es dedica a espanyolitzar el país dient que aquesta és "la Catalunya que sap on va", la direcció d'ERC, a través del seu secretari general, Joan Ridao, ens diu que el PSC s'ha catalanitzat. Arribats aquí, però, hom ja no sap si ERC se'n riu de nosaltres o ha decidit suïcidar-se, perquè la percepció que tenen bona part dels seus votants -recordem la trompada que va patir en les passades eleccions- no és que el PSC s'hagi catalanitzat, sinó que ha estat ERC qui s'ha espanyolitzat. Pel que fa a ICV, les declaracions del seu secretari general, Jordi Guillot, dient a ERC que no convé "posar línies vermelles" al govern i emplaçant els seus socis a fer que el tripartit no sigui un accident en la història de Catalunya són prou eloqüents. ICV necessita el PSC com l'aire que respira, perquè és l'únic partit que li garanteix una sobredimensió de la seva representativitat real. Això no obstant, cal agrair la clarividència de Guillot en percebre que el segon tripartit serà vist per la història com un accident. El problema és que aquest accident no afectarà només els qui l'han causat, sinó tot un país.

e-notícies , 21/8/2008
 
El PSC, com Alcampo Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 agost 2008
El PSC, com AlcampoEncara no ha transcorregut un mes d'ençà que qualificàvem d'acudit de l'any les paraules de José Montilla a Rodríguez Zapatero -"Te queremos mucho, pero aun queremos más a Catalunya"- i ja estem comprovant el to excessivament amable d'aital afirmació. I és que la frase de Montilla, més que un acudit, era una mentida. Ara ho ha ratificat el mateix Montilla recordant al conseller Antoni Castells que "el vot dels diputats del PSC als pressupostos de l'Estat no admet cap dubte". D'això se'n diu parlar clar, però no pas més del que ho havia fet Pasqual Maragall uns anys enrere, quan va dir que "el PSC no farà mai res que vagi en contra del PSOE". Així les coses, l'espectacle del finançament que ens estan oferint els governs català i espanyol és pur teatre. És teatre, perquè la història ens diu que la força dels diputats del PSC a Madrid sempre s'ha utilitzat en contra de Catalunya; és teatre, perquè va ser el PSC, amb Montilla al capdavant, qui va retallar l'Estatut 48 hores després que fos aprovat; i és teatre, perquè fins i tot ICV ha acusat Antoni Castells de ser "poc lleial" i de "donar aire a l'oposició amb crítiques als socis de govern".

Tanmateix, ha estat un socialista espanyol, José Bono, qui millor ha retratat el PSC recordant-li que els vots que va obtenir en les passades eleccions els deu a Zapatero. Cosa que és certa, però matisable. Certa, perquè el perfil estàndard del votant del PSC és hispanocèntric; i matisable, perquè el gran aliat d'aquest partit en les passades eleccions no va ser el PSOE sinó el PP. Va ser el PP qui, acceptant de bon grat el paper d'home del sac, va posar una catifa de flors als peus dels socialistes en el seu camí cap a Madrid. Per ser precisos, per tant, hauríem de dir que el PSC deu els seus vots al Partit Popular, no pas a Zapatero. Però, com dèiem, tot és teatre fins al punt que les aparents divergències entre el PSC i el PSOE tenen el mateix gruix que les de Pili i Mili, aquelles bessones que en els darrers anys del franquisme protagonitzaven pel·lícules casposes com ara Como dos gotas de agua o Dos gemelas estupendas. Ho ha tornat a demostrar un altre socialista espanyol, José Blanco, ridiculitzant la inversemblant amenaça catalana a l'Estat segons la qual "si no hi ha finançament, no hi haurà pressupostos". Blanco, literalment cagat de por, ha contestat: "Doncs si no hi ha nous pressupostos, no hi ha nou finançament". I tots els polítics catalans han quedat bocabadats. "I ara què fem?", "Ara què diem?", "Quina mala educació, parlar-nos així; a nosaltres, que som tan bons minyons".

I aquesta és la situació: a la manca de líders polítics i d'eines d'autodefensa s'hi afegeixen uns drets nacionals gestionats per un govern sense cap més idea que promoure una manifestació pels volts de l'Onze de Setembre. ¿Cal una prova més fefaent de l'esborronadora inutilitat de les mans en què ens trobem? Les mans, no cal dir-ho, són les del PSC -en les properes eleccions molta gent recordarà qui ens hi ha posat-, però saber-ho no resol l'asfíxia del país perquè, per damunt de tot, hi ha una veritat que sura i que és aquesta: el PSC és només la marca del PSOE a Catalunya, de la mateixa manera que Alcampo és la marca dels hipermercats Auchan a l'Estat espanyol. El nom no és res més que una disfressa per obrir mercat. Les decisions, però, es prenen a la casa mare, que en el cas d'Alcampo és a França i en el del PSC a Espanya.

e-notícies , 18/8/2008
 
Per la Diada, bandera estelada Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 17 agost 2008
Per la Diada, bandera esteladaA mesura que s'acosta l'Onze de Setembre va creixent el nombre de municipis que se sumen a la iniciativa promoguda per la Comissió 100 anys d'estelada per tal que durant la Diada Nacional de Catalunya els ajuntaments del país facin onejar únicament la bandera independentista dissenyada el 1919 a partir de la primera gràfica que se'n té i que data del 1908. El creador d'aquesta bandera va ser Vicenç Albert Ballester , president de la Unió Catalanista, dissolta el 1936, i impulsor, després de la Primera Guerra Mundial, del Comitè Pro Catalunya per difondre la demanda d'entrada del nostre país a la Societat de Nacions sota el patronatge del president nord-americà Woodrow Wilson.

Wilson havia donat a conèixer els seus famosos "catorze punts" per assentar les bases d'una pau justa i duradora i propugnava, entre altres coses, la renúncia dels estats a les seves pretensions colonials i la creació -aquest era el catorzè punt- d'una Societat de Nacions que, com sabem, va ser l'embrió de les Nacions Unides. Malauradament, els aliats europeus, especialment França, es van oposar a alguns d'aquests punts i Wilson, per bé que va aconseguir fer realitat el darrer, no va tenir més remei que renunciar al conjunt del seu programa. Catalunya, per tant, va veure frustrades les seves aspiracions d'independència -després vindria un nou i fallit intent comandat per Francesc Macià amb els fets de Prats de Molló-, però la bandera es va mantenir. El seu disseny fusionava els quatre pals tradicionals amb el triangle blau i l'estel blanc i evoca la simbologia cromàtica dels ideals de la revolució francesa i també els de la bandera de Cuba, antiga colònia espanyola fins a la seva independència el 1898. El triangle blau, que representa el cel, és una al·legoria de la humanitat i l'estel blanc encarna la llibertat.

Entre els adherits a la campanya 100 anys d'estelada -de moment en són vint-i-un, però la xifra creixerà força després de les vacances d'agost quan els consistoris celebrin el ple de setembre- hi ha quatre capitals de comarca -Vilafranca del Penedès, Les Borges Blanques, Figueres i Ripoll- i els municipis d'Alfés, Arenys de Munt, Bellprat, Bellpuig, Besalú, Calldetenes, Cardedeu, Llançà, Manlleu, Montesquiu, Palafrugell, Sant Llorenç Savall, Sant Quirze de Besora, Sant Martí de Tous, Santa Eugènia de Berga, Tona i Vilassar de Mar. En aquest darrer, fins i tot el PSC hi ha donat suport. Evidentment es tracta d'una acció de caràcter simbòlic que no altera en absolut la política municipal, però precisament per això, perquè no va contra ningú i només commemora uns fets històrics molt significatius del nostre país, cap ajuntament governat per una força catalanista hauria de cometre l'error de passar a la història per haver-s'hi oposat.

e-notícies , 14/8/2008
 
Rafa Nadal, el naciotennista espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 agost 2008
Rafa Nadal, el naciotennista espanyolLa història de la humanitat ens demostra a bastament que la singularitat d'un individu en alguna modalitat esportiva, com ara el futbol, el bàsquet o el tennis, no sempre es correspon amb un quocient intel·lectual equivalent. Això fa que molts esportistes d'elit acostumin a identificar la popularitat i els beneficis econòmics de què gaudeixen com a mostra del seu triomf a la vida, fins al punt de creure's tocats per una llum divina que converteix en or tot el que toquen. El problema s'agreuja quan la singularitat esportiva d'aquests individus, i ara ja parlo concretament del tennista Rafa Nadal, és inversament proporcional a la seva qualitat humana. Aleshores la deriva esdevé patetisme. I no pas perquè Rafa Nadal sigui un nacionalista espanyol -que ho és fins al moll de l'os-, sinó perquè aquest nacionalisme és excloent i prové de l'autofòbia que pateix. A Rafa Nadal li repugnen de tal manera els seus orígens, el seu país, la seva cultura i la seva llengua que s'ha fet un vestit nou per no anar per la vida despullat. I aquest vestit es diu Espanya. Espanya, naturalment, lamenta que una figureta com ell hagi nascut en una colònia i no pas a Castella o a Extremadura, però se sent alleujada quan veu que el tennista no sols professa la religió espanyolista sinó que, a més, la propaga amb el fanatisme del caragirat.

Arribats aquí, per tant, quin millor escenari per exhibir-se que els Jocs Olímpics, el més gran aparador nacionalista del món? En un marc com aquest, Rafa Nadal, naciotennista espanyol per excel·lència, se sent com a casa. Per això, quan va entrar a la sala de premsa de la capital xinesa, va exigir que les preguntes fossin en espanyol o en anglès i es va enfurismar quan un reporter va adreçar una pregunta en català al tennista d'Hostalric Tommy Robredo. Sobre aquest incident l'e-notícies va fer un magnífic editorial amb aquestes reflexions: "D'entrada, el manacorí hauria d'haver guardat silenci, perquè la pregunta no anava adreçada a ell, sinó a Robredo. Era aquest qui havia de prendre la decisió que li semblés més convenient, no Nadal. [...] Per tant, la seva intervenció va ser, com a mínim, una impertinència, imposant el seu activisme lingüístic espanyolista a la resta d'esportistes que es trobaven a la mateixa taula. Si a Pequín, Rafael Nadal s'avergonyeix d'utilitzar la llengua catalana, és molt lliure de fer-ho, però no hauria d'imposar el seu criteri a altres companys".

Hi ha, però, altres consideracions a fer sobre aquesta qüestió. La primera és que el comportament absolutista de Nadal dóna l'exacta mesura de la seva baixa qualitat humana. Què hi fa un esportista d'ideals totalitaris en el marc d'un suposat esperit olímpic? Què hi fa un individu com ell, capaç de menysprear la seva pròpia llengua, en una trobada d'hipotètica germanor internacional? Doncs fa el que ha anat a fer: fer-se perdonar els orígens exhibint el seu autoodi. Fixem-nos que Nadal no en té prou de negar-se a parlar en català, tampoc no tolera que ningú el parli davant seu.

Una altra qüestió que aquest incident ha reflectit és el silenci dels tennistes catalans que hi eren presents, amb Robredo al capdavant. La falta d'autoestima catalana és tan espectacular que no hi va haver ni un sol tennista que gosés posar en evidència l'aprenent de dictador. I és que molts catalans quan van pel món -i el col·lectiu d'esportistes és el més viatger de tots- competeixen per demostrar el grau de domesticació a què han arribat. Creuen que deixant la dignitat a l'armari i callant quan s'insulta Catalunya i la seva llengua són més universals. Per això l'altre dia, a Pequín, mentre un company seu escopia sobre la llengua catalana, ells, solidaris, li reien la gràcia.

e-notícies , 11/8/2008
 
El català, llengua política Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 agost 2008
Veles d'estiu del parc de la Devesa de Girona
Veles d'estiu del parc de la Devesa de Girona
Segons un estudi realitzat pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura publicat pel Grup Enderrock i l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya, només un 7,8% de la població del Principat escolta habitualment música en català. I si mesurem el conjunt dels Països Catalans, el percentatge baixa al 4,8%. Són xifres alarmants, certament, però del tot comprensibles, atesa la letargia que caracteritza els nostres governants en tot allò relacionat amb la llengua catalana. De fet, l'estat de prostració nacional en què ens trobem és tan dramàtic que gairebé sembla un miracle que encara quedin consumidors mínimament catalanocèntrics. Com hi pot haver demanda d'allò que es desconeix? En quantes emissores de ràdio, bars, discoteques o espais oberts del nostre país es pot escoltar música en català? És un peix que es mossega la cua, perquè les novetats musicals no disposen d'altaveus que les difonguin i sense altaveus ningú no s'assabenta de la seva existència. Això, és clar, perjudica els músics en particular i la cultura catalana en general i ens converteix en un mercat colonitzat. Som com els infants. Els infants també constitueixen un mercat, però són els adults els qui controlen ideològicament el seu consum.

No fa gaire, a través del diari El Punt, dues persones denunciaven l'absència absoluta de música en català en els diferents espais de les veles d'estiu del parc de la Devesa de Girona. Demanar-la, per tant, esdevenia, a més d'una raresa, un posicionament polític en el sentit que només un catalanista demanaria música en català. Per això, amb tota la raó i tota la impotència del món, els signants de la carta llançaven aquesta reflexió: "Per què posar música en català és una opció política i posar-la en espanyol és cosmopolitisme?". És una bona pregunta. Doncs aquest és l'atzucac en què ens trobem, el de la subversió de la normalitat. És a dir, que allò que jutgem com a normal quan anem a França o a Israel, posem per cas -que hi predomini la música en la llengua del país-, ens sembla carrincló o extremista quan es tracta dels Països Catalans. Ens sentim universals escoltant música francesa quan som a París, però ens sentim provincians escoltant-la en català quan som a Barcelona. D'això se'n diu acomplexament induït. Ens han fet creure que la catalanitat és política i que l'espanyolitat és neutralitat. Aquest pensament té la mateixa arrel que aquell que converteix en nacionalistes les persones catalanocèntriques i en normals les hispanocèntriques. Per això trobem natural que la població dels Països Catalans que escolta música en català no arribi al 5% o que l'oferta de pel·lícules doblades al català o la de publicacions de quiosc en la nostra llengua no arribi al 10%. Aviat també trobarem natural que aquestes xifres es redueixin a la meitat i després a la meitat de la meitat. I és una llàstima, perquè el nostre problema no és pas de feblesa sinó d'incertesa. Podríem ser immensament forts si volguéssim, però quan algú ha perdut la confiança en ell mateix no hi ha res que el mortifiqui més que la consciència de la seva pròpia fortalesa.

El Punt , 27/7/2008
e-notícies , 7/8/2008
 
El gol del Barça a Air Berlin Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 agost 2008
El gol del Barça a Air BerlinEsplèndida la decisió del F.C. Barcelona de rebutjar la companyia Air Berlin per viatjar als Estats Units. Air Berlin és una empresa que no sols menysprea la llengua pròpia dels Països Catalans, sinó que, a través del seu director general, Joachim Hunold, s'ha permès menysprear Catalunya i les Illes, fer-ne befa dels seus drets nacionals i mentir descaradament presentant l'espanyol com a llengua perseguida i a prop de la desaparició. Tot això, a més, amb el silenci còmplice dels governs català i balear, que, en lloc de prendre mesures institucionals contra la companyia, han fet el que s'espera sempre que faci un català quan ataquen el seu país: res de res. Per això el gest nacionalment desacomplexat de Joan Laporta, com a president del F.C. Barcelona, ha cridat tant l'atenció, perquè en un país governat per la covardia l'anomalia és la dignitat.

El problema és no adonar-nos que quan la dignitat s'ajunta amb la fermesa la victòria és gairebé segura, i aquests són uns valors que en el cas d'Air Berlin s'haurien de traduir en un rebuig frontal a la companyia mentre no transmuti el seu menyspreu en respecte. És el que farien Suècia, Dinamarca o Holanda, per exemple, amb una companyia que menyspreés el seu país i la seva llengua. I és això, ni més ni menys, el que ha fet el F.C. Barcelona quan s'ha insultat Catalunya. Com és lògic, el nacionalisme espanyol i l'autoodi català s'han enfurismat força, amb aquesta mesura, però no cal fer-los cas. El primer està experimentant la revifalla de la mort i el segon ja té prou pena amb la seva patologia. De fet, no hi ha millor indicador dels nostres encerts que les irades reaccions d'aquesta gent. Com més bramen i més intenten desacreditar-nos més es palesa l'eficàcia del nostre antídot.

Frases com ara "Laporta està polititzant el club" o "el que ha de fer el Barça és obtenir bons resultats i deixar-se de política", són la màxima expressió de la impotència intel·lectual. D'entrada, té gràcia que aquells a qui brillen els ulls amb les victòries de la selecció espanyola o de Fernando Alonso pretenguin donar lliçons sobre la separació entre política i esport. Però és que, tanmateix, les seves crítiques a Laporta no poden ser més galdoses, ja que si hi ha una cosa per la qual el Barça és més que un club és justament per la seva dimensió política. Com em deia Txiki Begiristain, "El Barça és una entitat molt lligada a la història de Catalunya i l'objectiu de Laporta és mantenir la imatge del club associada a aquesta història". Sobretot, podríem afegir, mentre els polítics no facin de polítics i esperin que sigui la societat qui els faci la feina.

Finalment, els qui, definint-se com a liberals, defensen la llibertat d'Air Berlin de rebutjar la llengua catalana en virtut de les lleis del mercat, queden atrapats en les seves pròpies paraules, ja que si aquestes lleis són vàlides per a empresaris també ho són per a consumidors. Per tant, si Air Berlin pot rebutjar la llengua catalana, els catalans poden fer el mateix amb Air Berlin. No hi ha català, no hi ha diners. Així de senzill.

e-notícies , 4/8/2008
 
"La Indirecta. Una entrevista a l'esquerra" Imprimeix Correu-e
Notícies
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 agost 2008
La Indirecta. Una entrevista a l'esquerraEl setmanari Directa i l'editorial Virus presenten el llibre:

La Indirecta. Una entrevista a l'esquerra
Coordinador: Sergi Picazo

Editorial: Virus
Pàgines: 178
Preu: 11 €

Selecció d'entrevistes publicades al setmanari Directa durant els seus dos primers anys de vida a 38 protagonistes dels moviments socials i de l'esquerra transformadora d'avui dia.

Tanmateix, més enllà de ser una simple compilació d'entrevistes, l'objectiu del llibre és respondre a la pregunta: Què pensa avui dia l'esquerra alternativa? El llibre ofereix una àmplia panoràmica de visions al voltant de qüestions com la pobresa, les migracions, el món laboral, el pacifisme, l'ecologisme, els mitjans de comunicació...

Les 38 entrevistes seleccionades -des de Noam Chomsky, Pere Casaldàliga, Víctor Alexandre, Eudald Carbonell o Carles Fontseré fins a Arcadi Oliveres, Neus Català, Leo Bassi, Karra Elejalde o Fermin Muguruza- configuren aquest enriquidor ventall d'opinions crítiques.

El llibre es troba a totes les llibreries grans i mitjanes de Barcelona i rodalies. També es pot trobar en locals com La Ciutat Invisible o l'Espai Obert (Sants), el Lokal i la seu de Virus (Raval), Infoespai (Gràcia) i a la majoria d'ateneus, centres socials i llibreries especialitzades.
 
Totalitarisme xinès i indignitat catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 agost 2008
Ballada de sardanes a Pequín
Ballada de sardanes a Pequín
El passat 27 de juliol, al parc Di Tan (Temple de la Terra) de Pequín, dintre dels actes previs als Jocs Olímpics que se celebraran en aquella capital a partir del 8 d'agost, va tenir lloc una exhibició de sardanes a càrrec d'una representació nacional catalana formada per dotze dansaires i onze músics de diferents cobles. Aquest acte, organitzat per la Fundació Universal de la Sardana (FUS), una entitat que abans de partir cap a la Xina va ser acomiadada pel president del Parlament, Ernest Benach, no va poder exhibir la bandera de Catalunya ni cap altre símbol nacional per prohibició expressa de les autoritats xineses. De fet, no sols es va prohibir la projecció simbòlica de Catalunya sinó que la sardana va ser presentada com una dansa "espanyola". No havia passat mai, això. La Fundació Universal de la Sardana, a banda d'organitzar la ballada de sardanes més multitudinària de la història el 1992, amb motiu dels Jocs de Barcelona, havia actuat en els actes previs als Jocs d'Atlanta, el 1996, als de Sydney, el 2000, i als d'Atenes, el 2004, sense que la presència de la bandera i altres símbols catalans suposessin cap problema. Aquesta vegada, però, no ha estat així perquè hi ha hagut una coincidència d'interessos hispanoxinesos. S'han trobat dos nacionalismes que tenen la mà trencada en qualitat d'escanyapobles. La clàssica cerrazón espanyola casa molt bé amb l'encegament xinès. Amb tot, n'hi hauria hagut prou amb una recomanació de les autoritats espanyoles perquè les xineses haguessin donat via lliure a la FUS. Però, és clar, si en lloc d'això els dius a porta tancada que "aquests catalans volen el mateix que el Tibet" ja has aconseguit el que volies. Al capdavall, la unitat de destí de la Xina, com l'espanyola, és d'arrel divina i necessita mostrar-se solidària amb la tirania. Altrament, no es reconeixeria en mirar-se al mirall.

Tanmateix, una cosa és el comportament de les autoritats xineses, en connivència amb les espanyoles -"Si guanya Zapatero, guanya Catalunya"-, i una altra el de la FUS. Si als primers els ha faltat cultura democràtica, els segons han demostrat molt poca dignitat. És molt lloable l'objectiu de la FUS de difondre la sardana arreu del món, però d'un patetisme esborronador amagar-ne la identitat. Hom els diu "us escoltarem sempre que renuncieu a ser qui sou" i ells s'hi avenen amb la submissió pròpia d'un esclau. Magnífic. Tot un exemple a seguir. Si, a més, els haguessin demanat que ballessin a la gatzoneta també ho haurien acceptat. "Ja que som a la Xina...", oi?

Hi ha comportaments que fan sentir vergonya aliena, francament, i la incapacitat de la FUS per posar en evidència el totalitarisme xinès i fer-se respectar tot dient "actuarem com a catalans o no actuarem" està en la mateixa línia. Com pot reivindicar-se algú que no creu en ell mateix? El submís, per més raó que tingui, sempre defuig el conflicte. Per això els membres de la FUS van ser incapaços de crear un conflicte diplomàtic en veure's menyspreats com a catalans. Quin horror portar la contrària a les autoritats xineses, quina vergonya aparèixer en els telenotícies defensant Catalunya, oi que sí? És molt millor ser notícia per fer justament el contrari. És una manera com una altra de cobrir-se de glòria. A tocs de tenora.

e-notícies , 31/7/2008
 
Endollats Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Matthew Tree   
dijous, 31 juliol 2008
Matthew Tree
Matthew Tree
Sabut és que per als hispanocèntrics més devots -vinguin d'on vinguin- l'univers català, per força, no pot ser res més que un invent fantasmagòric. Per tant, que la gent vinguda de fora en confirmem l'existència tot apuntant-nos-hi els obliga a trencar-se la closca buscant-ne alguna explicació, per inversemblant que sigui, tal com demostra un comentari recent a e-notícies a propòsit del llibre Nosaltres, els catalans (en el qual Víctor Alexandre entrevista 20 ex-estrangers feliçment establerts als PPCC): "Qué casualidad que estos exóticos conversos a la fe catalanista vivan de subvenciones... concedidas por el Moviment Nacional. Y ni así pasan de 8 ó 10". Signa un tal Gustavo de BCN. Per a ell, com per a tants creients en l'Espanya uninacional, doncs, tots els residents africans, americans, europeus, asiàtics i australians som uns aprofitats llestíssims que hem après un idioma sencer tan sols per poder cobrar uns suposats ajuts proporcionats per una suposada conxorxa catalanista. La realitat, però, supera aquesta hipòtesi imaginativa amb escreix: els ex-estrangers catalanocèntrics no som 8 o 9 sinó legió; i no som pas anti-espanyols, com insinua el Gustavo, sinó a-espanyols; i ens sentim cada vegada més còmodes en aquest país que s'està tornant, ell també, com més va més a-espanyol gràcies justament als exabruptes encadenats dels hispanocèntrics devots que, així mateix, no fan res més que atiar el foc que diuen que tant anhelen apagar.

Avui , 22/7/2008
 
La llengua del president Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 juliol 2008
Felip Puig
Felip Puig
No entenc l'agra polèmica que Felip Puig, secretari general adjunt de CDC, ha desfermat sobre el baix nivell lingüístic de José Montilla. Entenc el seu requeriment a una persona que ostenta la màxima representativitat del país, però no comparteixo els termes amb què ha articulat aquest requeriment. Crec que responen més a la inflamació d'una conversa privada entre persones del seu partit que no pas a una reflexió seriosa sobre el tema. Altrament, no hauria caigut en els excessos verbals que han revertit negativament sobre ell. Em refereixo a la seva intervenció sobtada i autodefensiva a Catalunya Ràdio dient: "Jo no sóc un integrista lingüístic. Tinc amics que fa molts anys que viuen a Catalunya i amb els quals parlo en castellà". No analitzaré aquestes paraules perquè ja ho ha fet exquisidament en un article el professor Ferran Suay, de la Universitat de València, tot preguntant al senyor Puig si "considera integristes lingüístics totes aquelles persones que, estant a Catalunya, parlen sempre en català" i si "per contra, no considera que els qui parlen sempre en castellà, a Catalunya, siguin integristes lingüístics, ja que té amics que s'integren dins d'aquesta categoria (per quin motiu –si no– s'hi comunicaria el senyor Puig en castellà?)".

És evident que Felip Puig ha reflexionat molt poc sobre els comportaments lingüístics. Si ho hagués fet, abans de criticar José Montilla, s'hauria adonat que l'estat de prostració en què es troba la llengua catalana no és culpa de les persones d'origen forà que la parlen malament, sinó dels autòctons com ell que només la parlen amb catalanoparlants. Talment com si el català fos el codi lingüístic d'una secta, una secta de la qual, és clar, no en formen part els amics "de tota la vida" del senyor Puig. És molt català això d'esmerçar energia en qüestions estètiques per no haver d'afrontar les qüestions de fons. És molt català i també molt estèril, perquè no porta enlloc blasmar el fet que Montilla no vulgui catalanitzar-se el nom. "Com pot ser que el president de Catalunya es digui José?", es pregunten alguns posant-se les mans al cap. I mentre ho fan no s'adonen que el problema no és l'origen de Montilla, sinó el seu pensament. El problema no és que Montilla sigui un català d'origen espanyol –n'hi ha milers que són independentistes i que es diuen José, Josefa, Luis o Luisa–, sinó que el president de Catalunya és espanyolista i està en contra dels drets nacionals del país. Aquest és el veritable problema, no pas el nom. O és que potser són menys espanyolistes Carme (Chacón) o Joan (Ferran)?

El senyor Felip Puig tenia al seu abast elements de reflexió més de fons que no pas els epidèrmics. Té raó quan diu que José Montilla no és un estudiant d'Erasmus i que, per tant, el seu nivell de català ha de ser superior. Certament, no és el mateix fer una estada breu en un país que romandre-hi tota la vida. Institucionalment tampoc no és el mateix ser el mecànic de la cantonada que el president del país. El president de Catalunya té l'obligació de parlar bé la llengua del país, com la tenen tots els presidents d'arreu del món, per la senzilla raó que dominar la llengua i parlar bé són deures inherents al seu càrrec. Però, si en lloc de fer acusacions, el senyor Puig hagués fet preguntes, hauria estat molt més afortunat. Per exemple, podria haver preguntat per què a Andalusia, en concret, o a Espanya, en general, és impensable un president que es digui Jordi i que tingui el mateix nivell d'espanyol que Montilla té de català. Sabem que als Estats Units és molt difícil que un home negre o que una dona blanca arribin a la presidència del país, i sabem que encara ho és més que ho faci una dona negra. Però, algú ens pot dir per què és molt més fàcil que una dona negra sigui presidenta dels Estats Units que no pas que un català sigui president d'Espanya?

e-notícies , 28/7/2008
 
Sant Cugat, ciutat sense jutjat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 juliol 2008
Sant Cugat, ciutat sense jutjatL'abril de 2007, quan el Diari de Sant Cugat va iniciar una nova etapa amb un canvi de disseny, el meu primer article en aquesta columna va ser Montserrat Tura i el PSC discriminen Sant Cugat. Aquesta discriminació al·ludia al menyspreu a la nostra ciutat, per part de la consellera de Justícia, negant-li el dret a tenir un jutjat de primera instància. Doncs bé, setze mesos després, el menyspreu s'ha confirmat. La senyora Tura crearà un Palau de Justícia a Rubí –ciutat amb govern bipartit PSC i ERC–, i, talment com una burla, ens informa que millorarà el nostre jutjat de Pau. És a dir, que es vulnera el principi de proximitat que ha de tenir la justícia i es menystenen les irrebatibles raons que presenta l'Ajuntament: som l'única ciutat amb més de 60.000 habitants que no té jutjat propi i s'infringeix la Llei de Demarcació i de Planta Judicial segons la qual totes les ciutats de més de 25.000 habitants han de tenir com a mínim un jutjat. També s'ignoren tres coses: una, que hi ha un informe favorable elaborat pel Col·legi d'Advocats de Terrassa; dues, que hi ha un acord aprovat el 2002 per la Generalitat per dotar Sant Cugat d'una seu judicial; i tres, que el 60% de la feina del jutjat de Rubí prové de Sant Cugat. Cosa, per cert, que és la causa del seu col·lapse. Doncs no hi ha res a fer, com ho demostra el fet que fins i tot Castellbisbal dependrà de Rubí. Increïble. De moment, com diu l'alcalde Lluís Recoder, caldrà esperar que en les properes eleccions un altre govern posi les coses al seu lloc i "Sant Cugat esdevingui cap de partit judicial". Però és trista, molt trista, aquesta rebequeria socialista de castigar un municipi –inclosos els votants del seu partit– per no haver-li lliurat el consistori. Sembla una coacció, oi? Ho és. Però una coacció diu més de qui la fa que no pas de qui la rep.

Diari de Sant Cugat , 25/7/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1666 - 1680 de 1851
spacer.png, 0 kB