spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
En defensa de Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 maig 2008
Joan LaportaHi ha molts paral·lelismes entre en la situació de prostració esportiva que viu el F.C. Barcelona des de fa dos anys i l'estat de prostració nacional en què es troba Catalunya actualment. En ambdós casos hi trobem desencís, descontentament i desorientació. Desencís, perquè les expectatives eren elevades; descontentament, perquè els resultats no es corresponen amb els valors existents; i desorientació, perquè no es veu l'horitzó amb optimisme. Si a aquests paral·lelismes hi afegim que la grandesa del Barça rau precisament en la seva identificació amb Catalunya, fins al punt de ser el canalitzador de les frustracions nacionals del país, haurem de concloure que és lògic que els sentiments es barregin amb el desig que allò que no és possible en el terreny polític sí que ho sigui, com a mínim, en el terreny esportiu. Però aquí s'acaba tot. No és gens sa confondre una nació amb una entitat esportiva, no és sa que la impotència nacional cerqui la compensació en els moviments afortunats d'una pilota. No ho és, perquè hi ha el perill que la impotència deixi de ser puntual i esdevingui crònica i que, havent-ne trobat un pal·liatiu, el qui la pateix no lluiti per capgirar-la.

Una mostra d'aquest comportament la trobem en la ràbia desfermada contra Joan Laporta fins al punt de fer-lo responsable absolut de les dues temporades en blanc del Barça. Cosa sobredimensionada i mancada de sentit, ja que si veritablement fos així, si Laporta fos el responsable absolut de l'actual situació, també ho seria de les temporades en què el club va guanyar dues Lligues, una Champions i dues Supercopes. És a dir, que la balança s'inclinaria clarament al seu favor. I més encara si comparéssim aquests resultats amb els obtinguts per altres presidents. ¿Obliden, els abrandats detractors de Laporta, que per poder obtenir l'altra Copa d'Europa que ha guanyat el club al llarg de la seva història van caldre 93 anys i 37 presidents? Només per això, la gestió de Laporta ja mereix un respecte. Però encara hi ha més. Joan Laporta és –sense oblidar Josep Sunyol, el president assassinat– el millor president que ha tingut el F.C. Barcelona i el que més bé ha sabut captar la simbiosi entre la seva dimensió esportiva i la seva catalanitat.

Joan LaportaJoan Laporta desperta odis ferotges perquè és independentista i perquè ocupa un càrrec que té més projecció internacional que la de president de la Generalitat. Això, és clar, no ho reconeixerà ningú, però és evident que és així. D'aquí que tots aquells que es van veure obligats a callar quan els èxits esportius acompanyaven, ara hagin aparegut amb les dents esmolades disposats a treure profit de l'adversitat. El Barça, per a certes persones –com Catalunya per a certs polítics–, només és un pretext per situar-se en el poder i treure'n els màxims beneficis personals. Després, al darrere, vénen tots aquells catalans sempre tan vehements a l'hora de blasmar determinades "humiliacions" esportives i sempre tan covards a l'hora de plantar cara a les humiliacions nacionals.

e-notícies , 19/5/2008
 
La covardia com a tret diferencial Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 maig 2008
La covardia com a tret diferencialLa covardia és un dels trets característics de la identitat catalana actual. No sempre hem estat un poble covard, al contrari, hi ha va haver un temps en què ens fèiem respectar, però d'aquells dies ja només en queda el record en quatre llibres d'història. Ara ja fa molts anys que el poble català és un poble covard, pusil·lànime i escarransit, un poble que no creu en ell mateix, que traspua impotència i que ha oblidat el significat de paraules com amor propi, maduresa i dignitat; un poble masoquista que prefereix buscar plaer en el dolor abans que enfrontar-se amb aquell que l'humilia. És patètic, això, és clar que sí, però no oblidem que el masoquisme és incompatible amb el sentit del ridícul. Per això, Catalunya, després d'esdevenir l'orinal del PSOE, amb Rodríguez Zapatero al capdavant, i de ser la riota de tothom acceptant la humiliació de l'Estatut, el raquitisme caòtic de l'aeroport del Prat, el desistiment de responsabilitats en l'afer del Carmel i el col·lapse tercermundista de la xarxa de Renfe i de les infraestructures d'electricitat controlades per Espanya, no ha dubtat a votar a favor del seu botxí en les passades eleccions. Això explica perquè hi ha tants catalans que somriuen com nadons quan confessen que han votat el botxí amable en contraposició al botxí antipàtic. "És que el PP feia tanta por, oi?". Si en lloc de persones fossin gossets, remenarien la cua orgullosos d'haver recollit la piloteta i de dur-la a l'amo tot pidolant-li una carícia.

El resultat de tot plegat és una classe política infantilitzada, immersa en guerres intestines i en batalletes de campanar. Són ells, els nostres polítics, els qui, incapaços de fixar un horitzó per al país que vagi més enllà de la propera legislatura, ens han conduït fins aquí. N'hi ha que parlen del 2014, és cert, però més com un eslògan comercial que no pas com una fita real. Per això són tan importants els congressos que ERC i CiU han de celebrar ben aviat, perquè seria un suïcidi permetre que el PSC materialitzés el seu somni d'esdevenir "la biga mestra de la Catalunya del futur". Bàsicament perquè amb el PSC, com a partit hegemònic, el futur de Catalunya seria tan nacionalment espanyol com el de Castella-la Manxa. El futur de Catalunya, tinguem-ho clar, no ha d'estar a les mans dels qui pretenen normalitzar la covardia, sinó de tots aquells catalans nacionalment desacomplexats que tard o d'hora hauran d'agafar les regnes d'ERC i CiU i liderar un procés d'emancipació nacional. Dels esmentats congressos, per tant, hauria de sorgir la noble convicció que ERC i CiU no són un fi en si mateixes, sinó l'instrument a través del qual Catalunya s'ha de convertir en un nou Estat de la Unió Europea. Serà aleshores quan deixarem de ser un poble infantil i esdevindrem adults.

El Singular Digital , 20/5/2008
 
Autors i escriptors Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 maig 2008
Autors i escriptorsÉs una bona notícia que la pàgina web municipal amb l'índex d'autors i autores de Sant Cugat (www.indexautors.santcugat.cat) torni a estar operativa després d'un temps d'inactivitat. Impulsada l'any 2006 per Àngels Solé, des de la Regidoria de Cultura, i recuperada ara per l'actual titular, Xavier Escura, i pel regidor d'Innovació, Jordi Puigneró, la pàgina ofereix una nova imatge i diversos canvis quant a navegació i catalogació i és probable que, en un futur, cada autor pugui actualitzar personalment el seu espai. Encara hi ha alguna petita dificultat, com ara el fet que una simple cerca doni negatiu en funció de l'ordinador des del qual es fa. Jo mateix ho he intentat des de diferents llocs escrivint Sam Abrams o Baltasar Porcel i la resposta que sovint he rebut ha estat aquesta: "No hem trobat cap resultat coincident amb la teva cerca. T'aconsellem que refinis la teva cerca per obtenir resultats pertinents". Això no obstant, el disseny és òptim i agradable i és segur que la idea tindrà seguidors en altres municipis. També està bé que la pàgina al·ludeixi als autors i no pas als escriptors, la qual cosa permet encabir-hi 130 noms. I és que d'autors n'hi pot haver molts –tothom pot ser autor d'alguna cosa–, d'escriptors, en canvi, n'hi ha molts menys. El tema dóna per a un debat, però és evident que un escriptor, d'entrada, és aquell que viu (o malviu) del seu ofici, i, també ho és, després, l'autor que publica regularment tot i tenir una professió diferent. Una altra cosa són les persones per a les quals l'escriptura és només un complement, però no pas l'eix al voltant del qual gira la seva vida. Una corbata o unes mitges, per exemple, poden ser un complement perfecte per a una foto de Playboy, però és evident que si volem sortir al carrer necessitarem vestir-nos de debò.

Diari de Sant Cugat , 16/5/2008
 
Monstre d'Amstetten o monstre universal? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 18 maig 2008
Josef Fritzl
Josef Fritzl
A poc a poc es van sabent més coses relatives al cas de Josef Fritzl. Sabem, per exemple, que alguns especialistes han corroborat la defensa del seu advocat, Rudolf Mayer, dient que Fritzl no era responsable dels seus actes a causa d'una visió distorsionada de la realitat i que "la seva motivació és exercir el poder". Aquesta, però, és la versió dels metges contractats per Mayer. Ara, per equilibrar la balança, caldrà veure què hi diuen els especialistes designats per la justícia. De moment, sembla cert que es tracta d'un individu que tot el que feia no tenia cap més objectiu que satisfer el seu afany de dominació. Amb una sang freda extraordinària, Fritzl va construir un zulo a casa seva amb un sistema de seguretat de vuit portes, va ficar-hi la seva filla Elizabeth i la va tenir tancada un quart de segle durant el qual la maltractava i la violava. D'aquesta relació van néixer sis fills, tres dels quals, també captius, es van convertir en observadors silenciosos de les violacions de què era víctima la seva mare per part del seu pare. Aquesta tenebrosa història va començar el 1984 i si s'ha descobert avui ha estat gràcies al fet que Fritzl, que ara té 73 anys, va dur una de les noies a un hospital i els metges van detectar-li una malaltia genètica pròpia de les persones nascudes d'una relació incestuosa. Si no arriba a ser per això, el captiveri s'hauria pogut perllongar indefinidament. Si més no, fins a la mort de Fritzl.

La història és tan esgarrifosa que, tan bon punt se'n coneguin tots els detalls i Josef Fritzl sigui jutjat, no trigarem a veure-la convertida en pel·lícula. Ara, però, tothom es fa la mateixa pregunta: com és possible que en una ciutat petita com Amstetten ningú no tingués la més mínima sospita d'aquesta monstruositat? Sobretot tenint en compte que els altres tres fills van ser adoptats pel matrimoni Fritzl com si fossin el fruit d'hipotètiques relacions d'Elizabeth amb membres de la secta que, segons el mateix Fritzl, la tenia segrestada. Doncs arran d'aquesta passivitat suposadament austríaca, han estat moltes les veus catalanes que han blasmat aquella societat qualificant-la de perversa i capaç de les més subtils atrocitats. Jo en discrepo, i no pas perquè no sigui cert que és en les societats més benestants on es dóna la versió més refinada de la cruesa humana sinó perquè hi detecto la intenció pueril de considerar els països llatins més 'humans' que els germànics. Així, el cas d'aquest monstre d'Amstetten, sumat al de la vienesa Natascha Kampusch, a qui un home va tenir vuit anys tancada en un soterrani, o el d'aquelles tres nenes que van ser segrestades per la seva mare durant set anys, porta algunes persones a fer una lectura esbiaixada de la realitat.
 
La conclusió a què alguns tertulians mediàtics han arribat és que "nosaltres, els catalans, som millors que els austríacs, perquè aquí, aquestes coses no passen". Segur que no? ¿Als Països Catalans no es produeixen desaparicions de nenes o de dones joves que després apareixen mortes o fins i tot esquarterades amb signes evidents d'haver estat violades i torturades? Són delictes menors, aquests, comparats amb els austríacs? Pertanyen els seus autors a una categoria de monstre més benigna que la de Josef Fritzl? A Catalunya no hem tingut un Hitler, dirà algú. Molt bé, d'acord. Però tampoc no hem tingut un Mozart. O és que Mozart era menys austríac que Hitler? Té gràcia aquesta utilització dels referents negatius austríacs que ens vénen al cap per refermar el nostre prejudici. Gràcies a això podem concloure que Àustria és un país de monstres. Doncs, ves per on, potser sí que ho és, però en sentit positiu, perquè Schubert, Strauss, Haydn o Freud també eren austríacs, com ho eren igualment Stefan Sweig o Fritz Lang. No sé si ells sabien gaire coses de la vida dels seus veïns, potser no. Però jo fa divuit anys que visc al mateix edifici i de tots els nous veïns que hi han llogat un pis, només uns han tingut l'educació de presentar-se. De la resta, si no fos per la bústia, amb prou feines en sabria el nom. Algú dirà que els catalans ens estem tornant austríacs.

e-notícies , 15/5/2008
 
Catalans del passat i del futur Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Miquel Riera   
dissabte, 17 maig 2008
Patrícia GabanchoEntre el munt de novetats que han aparegut al voltant de Sant Jordi, en voldríem destacar dues que tenen molt més punts en comú del que en principi podria semblar: El fil secret de la història (La Campana), de Patrícia Gabancho, i Nosaltres, els catalans (Pòrtic), de Víctor Alexandre.

Víctor AlexandreNo cal presentar gaire els autors, de sobres coneguts pels seus articles i els seus llibres, sempre amb un compromís clar per la llengua i la cultura catalanes; pel país, en definitiva. Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) és periodista i escriptora. El seu últim llibre, El preu de ser catalans (Meteora), en el qual reflexionava sobre l'estat actual de la cultura catalana, va tenir un destacable èxit editorial. Pel que fa a Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), també periodista, és autor de nombrosos articles i llibres, la majoria sobre l'independentisme. En un dels seus últims volums TV3 a traïció, Televisió de Catalunya o d'Espanya?, feia una anàlisi molt crítica de la deriva cap a posicions espanyolistes de la televisió catalana.

A El fil secret de la història, Patrícia Gabancho fa ara un repàs de la història de Catalunya a través "d'esoterismes medievals, dels alquimistes i dels bandolers, de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis precursors del segle XIX; i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX". Per Gabancho, allò interessant és veure com un sol visionari, com Ildefons Cerdà, per exemple, un dels molts que apareixen en el volum, "pot eixamplar l'horitzó, obrir camins, sembrar llavors que amb el temps fructifiquen". Gabancho diu que ha volgut presentar una història de Catalunya diferent de la que coneixem, de la que ens han explicat. "La història oficial volia i vol un país ben endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen", escriu la periodista, que conclou el seu llibre recordant una conversa amb el farmacèutic i historiador figuerenc Alexandre Deulofeu durant la qual l'inspirador de la teoria de la matemàtica de la història li va donar la data del 2029 com la de l'any en què el país recobrarà la independència.

Justament Gabancho és la primera protagonista del llibre d'Alexandre, que ha entrevistat vint catalans nascuts fora del país, però que, amb el seu compromís i la seva tasca diària, demostren que l'estimen sovint molt més que alguns que hi han nascut. "He volgut parlar del dret a viure a qualsevol lloc i del deure de respectar la llengua i cultura dels que hi viuen, i de la necessitat de foragitar les ombres del prejudici, del recel i del racisme", escriu Alexandre, que recorda que la idea del llibre li va venir després que li va preguntar d'on era a un home negre i aquest li va respondre senzillament que era d'aquí, justificant així plenament les paraules de Palau i Fabre que Gabancho recorda a l'inici del seu llibre: "El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d'evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l'excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l'excessiu capficament en el nostre daltabaix i les seves seqüeles."

Presència , núm. 1887, 25/4/2008
 
Catalunya: Estat d'Europa o perifèria de Madrid Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 maig 2008
Catalunya: Estat d'Europa o perifèria de MadridÉs realment humiliant que les eleccions espanyoles tinguin tanta repercussió a Catalunya. Ens hauria de fer reflexionar que ens condicioni molt més la configuració del Parlament del país veí que no pas la del nostre. Ja sé que a Madrid s'hi cou tot allò que ens afecta, absolutament tot, i que és bo tenir-hi com més representació millor mentre hi estiguem subordinats. Però, des de l'òptica d'una nació amb mil anys d'història com la nostra, l'estat de dependència en què ens trobem produeix vergonya aliena. D'acord amb els resultats de les eleccions del pasat 9 de març, en què Esquerra Republicana va perdre més de 350.000 vots i Convergència i Unió uns 80.000, l'espanyolisme no ha parat de fer-ne una lectura esbiaxada i tendenciosa. El discurs que més sovinteja és el que diu que "el sobiranisme està de dol" i que ara és l'hora del "encaje armónico de los pueblos de España". Són paraules del PSC. De qui, si no? Però, per sort, no són certes. Ni el sobiranisme està de dol ni el pretès "encaje" avança. Al contrari. El primer creix dia a dia i el segon és un mot buit de contingut darrere el qual s'amaga l'espanyolisme moderat disfressat de catalanisme. De fet, és grotesc que algú que vol una Catalunya subordinada a Espanya es proclami catalanista.

No fa gaire, un diari tan poc sospitós d'independentisme com El Periódico va publicar una enquesta en què el 34% dels catalans manifestaven que votarien a favor de la independència de Catalunya en un referèndum. Algú considera insignificant aquesta xifra? D'això se'n diu "sobiranisme de dol"? Doncs bé, els qui ho pensen haurien de tenir present que, com es va veure a Montenegro, el vot afirmatiu augmenta notablement quan la consulta deixa de ser una hipòtesi per convertir-se en realitat. Això no treu, com dèiem, que la caiguda d'ERC en les passades eleccions hagi estat espectacular. Les JERC, sense anar més lluny, en un lloable exercici d'autocrítica, l'han qualificada de derrota sense pal·liatius. Jo, tanmateix, no ho diria així. Esquerra no ha estat derrotada, Esquerra s'ha autoderrotat. És molt diferent. Ha estat bona part del seu electorat qui l'ha castigada, ja sigui abstenint-se de votar, fent-ho en blanc o optant per sigles independentistes minoritàries. El catalanisme reivindicatiu, per tant, no sols no remet sinó que sap molt bé què s'hi juga en cada contesa electoral. Sap, per exemple, que els catalans sempre seran minoria al Congrés espanyol i que la seva presència allí no fa res més que legitimar un sistema encobertament totalitari, ja que no garanteix un principi bàsic de la democràcia: la possibilitat que la minoria pugui esdevenir majoria.

Arribats aquí, és evident que la clau per capgirar la subordinació política de Catalunya no es troba en cap altre Parlament que no sigui el català. Som els catalans, conseqüentment, els qui hem de decidir què volem ser: o un Estat independent, com correspon a un poble adult, o la perifèria de Madrid. Si escollim la segona opció no cal fer res. N'hi haurà prou que continuem com fins ara. És a dir, lliurant tot el poder a una força política que no té cap més objectiu que l'espanyolització de Catalunya. Així és com ha invisibilitzat Esquerra i com aquesta n'ha pagat les conseqüències. Cosa lògica, val a dir-ho, atès que és molt difícil que hom voti allò que no veu. Si, això no obstant, escollim la primera opció, aquella que diu que tot poble adult és independent, la nostra qualitat de vida farà un canvi espectacular. No sols prendrem les nostres pròpies decisions, també gestionarem els nostres recursos i canviarem l'espoli que patim per la solidaritat amb aquells pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys. Per aconseguir-ho, però, cal la unitat de tot el catalanisme, ja sigui de dretes o d'esquerres. Un catalanisme que en aquests moments és majoria –encara que no vulgui exercir-la– al Parlament de Catalunya i que té el deure ètic de posar fi a una guerra l'únic perjudicat de la qual és ell mateix. I és que el país no es pot permetre alimentar les tensions infantils que mantenen des de fa temps CiU i ERC en matèria de drets nacionals. Si ambdues forces concentressin la seva energia en la no claudicació, elles i nosaltres no trigaríem a comprovar dues coses força encoratjadores: una, que Espanya, des d'un punt de vista polític, és un tigre de paper; i dues, que Catalunya és molt més forta del que ella es pensa.

Jo, personalment, estic segur que ERC es refarà d'aquesta davallada, però primer caldrà que els seus dirigents tinguin clar que el partit mai no ha de ser més important que el país. En favor seu s'ha de dir que ha estat proverbial evitant l'espanyolització de determinades entitats o esdeveniments d'àmbit cultural. Si la Fira de Frankfurt, per exemple, no es va convertir en un festival de coros y danzas de las tierras de España, com pretenia el PSC, va ser gràcies a Esquerra. I també ha estat Esquerra la responsable de la magnífica activitat catalanocèntrica que registra actualment la Casa de la Generalitat de Perpinyà, un centre que abans de l'arribada dels republicans depenia –amb això està tot dit– del departament de Política Exterior. En faig esment perquè hi ha la voluntat política d'espanyolitzar la projecció exterior de Catalunya, de manera que ningú no la vegi com una realitat nacional diferenciada. Cosa que ens diu fins a quin punt és necessària ERC. Ho és ERC i ho és CiU. Com a escriptor, sé molt bé que els promotors de l'encaje intenten que les lletres catalanes apareguin davant del món com un subsistema pintoresc de les lletres espanyoles i nosaltres, els autors, com una colla d'aborígens resistencialistes i provincians que escrivim en una llengua ornamental i domèstica anomenada català. Heus aquí perquè és tan important que CiU s'emmiralli amb el Partit Nacional Escocès i esdevingui una força desacomplexadament sobiranista i perquè també ho és que ERC s'alliberi de l'abraçada de l'ós del PSC i lideri la presa de consciència que ha de convertir Catalunya en un nou Estat independent de la Unió Europea.

Lletres , núm. 32, abril/maig 2008
 
Entre l'ADN del PP i la cursa de Carod Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 maig 2008
Entre l'ADN del PP i la cursa de CarodEn pocs dies, dues veus del Partit Popular han demanat a José Montilla que expulsi del govern Josep-Lluís Carod-Rovira per les seves declaracions sobre el futur de Catalunya. Ho va demanar Carina Mejías, portaveu del PP al Parlament, i ho ha fet més recentment Daniel Sirera, líder del partit. La primera fonamenta la seva petició en el fet que Carod digui en un llibre que estaria a favor d'una declaració unilateral d'independència sorgida del Parlament català. El segon ho basa en les declaracions del conseller de la Vicepresidència a Catalunya Ràdio segons les quals, un cop assolida la independència, Catalunya hauria de tenir un exèrcit "com tenen tots els països de la Unió Europea".

El PP, ja se sap, com a partit nacionalista espanyol, sent per la independència de Catalunya la mateixa aversió que els vampirs per la llum del sol. És a dir que, des d'aquest punt de vista, res de nou. És normal que el dèficit de cultura democràtica del seu ADN es tradueixi en actituds totalitàries, com ara la criminalització de la llibertat d'expressió. No en té prou, el PP, d'odiar la independència de Catalunya, necessita, a més, que cap polític legítimament escollit pugui promoure-la. La Catalunya de Montilla, subordinada eternament a Espanya, sí que ha de tenir altaveus. La Catalunya de Carod, nacionalment lliure, ha de ser emmordassada i ocultada. I pensar que aquesta gent té la gosadia de dir-se demòcrates. Enemics de la llibertat com són, de totes les llibertats, inclosa la de pensament, no dubtarien a utilitzar l'exèrcit espanyol, finançat obligatòriament per tots els catalans del sud, per reprimir la voluntat lliure i democràtica del poble de Catalunya expressada en un referèndum i proclamada pel seu Parlament.

Tanmateix, en la seva demanda, Daniel Sirera fa una observació tristament certa quan diu que "Carod ha convertit la Generalitat en una plataforma d'autopromoció". Doncs sí. No és correcte que la segona personalitat del govern de Catalunya utilitzi la seva privilegiada posició mediàtica per publicitar un llibre i una imatge personals amb vistes al congrés nacional del seu partit el proper 7 de juny. Quina casualitat que les esmentades declaracions apareguin ara, després de la pèrdua de 350.000 vots i en el si d'una cursa ferotge pel poder d'ERC protagonitzada, amb l'excepció de Joan Carretero, pels mateixos causants de la debacle. I quina llàstima que no hi hagi prou humilitat per reconèixer que l'invent de la "pluja fina" s'ha revelat un parany per legitimar el gravíssim error polític que ha dut ERC a aquest atzucac. Això explica perquè ara són tants els republicans que esperen el 7 de juny per obrir el paraigua.

El Singular Digital , 13/5/2008
 
Cadires gelades Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 maig 2008
Cadires geladesTé raó el grup municipal d'ICV en la seva denúncia sobre la incomoditat i la lletjor de les noves cadires que s'han instal·lat a la rambla del Celler. A mi també em van cridar l'atenció justament perquè són tan glacials que conviden més a allunyar-se'n que no pas seure-hi. Sobre la lletjor no diré res perquè tot és qüestió de gustos, però comparteixo el parer de la regidora Àssun Reyes en el sentit que aquestes cadires responen a un disseny basat en una estructura rígida, quadrada, d'arestes vives i angles sense protegir, i no estan pensades per a gent gran ni per a infants. Més aviat semblen "només aptes per a joves sense dolences osteomusculars". L'Ajuntament s'ha defensat dient que el projecte va estar exposat abans de materialitzar-se i ningú no va presentar-hi cap al·legació. D'acord, l'observació d'ICV arriba fora de termini. Però això no impedeix que les esmentades cadires continuïn essent incòmodes i no aptes per a la gent gran i els menuts. Vull dir que el procediment administratiu no ha de ser un obstacle que impedeixi l'esmena de l'error. Al capdavall, si ICV s'ha equivocat reclamant fora de termini, també s'han equivocat els responsables de l'Ajuntament que han aprovat el disseny pensant més en la longevitat del mobiliari, a prova d'actes vandàlics, que no pas en els vianants, tot fent prevaldre l'interès econòmic per damunt del funcional. Així ho demostren els comentaris de diversos santcugatencs recollits a www.cugat.cat quan diuen: "Són cadires fredes, dures i perilloses" o "La meva mare no ha pogut seure-hi perquè no hi ha agafador per aixecar-se". Sap greu, és lògic, haver d'assumir despeses per manca de sensibilitat, però és el més honest quan es fa palès que aquestes cadires poden ser un plaer per als joves amb monopatí, però inútils per als qui més les necessiten.

Diari de Sant Cugat , 9/5/2008
 
El nacionalisme lingüístic espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 maig 2008
El nacionalismo lingüísticoÉs gratificant la publicació d'un llibre com El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid. És gratificant pel que diu, per com ho diu i perquè, a més, és una rara avis en l'àmbit de la societat espanyola, que és la seva. Nascut a Madrid el 1956, Moreno Cabrera denuncia que Espanya creu que "només hi ha una llengua a l'Estat, l'espanyola, i que aquesta és la llengua nacional per antonomàsia. Les altres són secundàries. Aquesta ideologia existeix abans i després del franquisme. La dictadura és només la manifestació més contundent de la llengua-nació, vehiculada a l'escola. Per què encara avui hi ha escriptors catalans que publiquen en castellà? (...) Quan s'intenta que el català ocupi a Catalunya espais abans ocupats pel castellà, s'entén per persecució; cosa absurda i estúpida. Allò que es tem és la possibilitat, molt remota encara, que el català sigui la llengua dominant a Catalunya".
 
Aquestes paraules no ofereixen cap novetat per a nosaltres; aquí, als Països Catalans, ja fa molts anys que les repetim sense que trobin la més mínima receptivitat a Espanya. Que no siguin noves, però, no les fa menys valuoses, ja que ara han estat dites no pas per un dels nostres sinó per un dels seus. Vull dir que tant de bo hi haguessin més veus autoritzades com les de Moreno Cabrera disposades a blasmar la voluntat inconfessada d'anorrear les llengües catalana, basca i gallega per tal de culminar el fallit Estat-nació espanyol. Jo, personalment, ja havia llegit un llibre seu de l'any 2000 –La dignidad e igualdad de las lenguas. Crítica de la discriminación lingüística– que m'havia sorprès favorablement perquè deia coses insòlites en un assaig espanyol sobre lingüística: "La justificació de l'imperialisme lingüístic ve de vegades a través de supòsits més o menys raonables que s'empren per emmascarar una situació de domini. Es diu que per entendre's cal parlar una llengua comuna. Això pot semblar raonable, però dit en una situació de clara desigualtat lingüística porta més o menys inevitablement a la següent conclusió: vostè ha de parlar la meva llengua (que és la més estesa). Aquesta conclusió no és res més que l'imperatiu següent: vostè m'ha d'entendre a mi, no jo a vostè".
 
Juan Carlos Moreno Cabrera
Juan Carlos Moreno Cabrera
No cal dir que davant la impossibilitat de rebatre científicament Moreno Cabrera –aporta documentació molt exhaustiva que demostra que aquesta ideologia imperialista té les seves arrels al segle XVI–, l'espanyolisme intenta desacreditar-lo dient que "està en contra de la llengua castellana". L'espanyolisme, és clar, no pot admetre que un dels seus qüestioni la pretesa nació espanyola, que mostri les seves cartes i que defensi el dret a l'autodeterminació dels pobles. I, ben mirat, és comprensible, atès que trobar intel·lectuals com Moreno Cabrera a Espanya és tan difícil com trobar una agulla en un paller. Però els detractors d'aquest catedràtic no brollen només a Espanya, també n'hi ha uns quants a Catalunya. Són tota la cort de catalans espanyolistes amarats d'autoodi que es defineixen com a no nacionalistes i que, incoherents de mena, no els fa res viatjar pel món amb un passaport nacional... espanyol. Tots ells, com a falsos bilingüistes que són, no poden suportar que un espanyol genuí els despulli dient que el bilingüisme els sembla bé sempre que la llengua dominant continuï essent la castellana i que les llengües dominades siguin les cooficials. Segons aquesta ideologia imperial, "la promoció de les llengües dominades es considera una contribució a la desigualtat i a l'endarreriment, mentre que la promoció de la llengua dominant fomenta l'entesa, la unitat i el progrés". Té molt de mèrit que Moreno Cabrera gosi dir aquestes coses, però haurà d'anar amb compte perquè no li serà fàcil ser universalista de debò a Espanya... o a Catalunya.

e-notícies , 8/5/2008
 
"Si Catalunya ha de desaparèixer, serà per culpa dels catalans, no pels de fora" Imprimeix Correu-e
Notícies
per Carolina Mercader   
divendres, 09 maig 2008
Víctor Alexandre i Sam Abrams
Víctor Alexandre i Sam Abrams
El periodista i escriptor santcugatenc Víctor Alexandre va presentar el seu darrer llibre, Nosaltres, els catalans (editorial Pòrtic), al Terra Dolça el 22 d'abril en un acte que va aplegar prop d'un centenar de persones. El també escriptor, d'origen nord-americà, Sam Abrams es va encarregar de presentar el volum. Nosaltres, els catalans recull la visió sobre Catalunya i del català que tenen vint nouvinguts provinents dels cinc continents. Per elaborar el llibre, Alexandre va entrevistar cadascun dels protagonistes, entre els quals n'hi ha de coneguts, com Najat El Hachmi, Asha Miró, Mathew Tree, Patrícia Gabancho o el mateix Sam Abrams. Alexandre va destacar que també li interessava que "parlessin dels seus països", i és per això que el llibre no se centra només en Catalunya, sinó que, a més, explica característiques de llocs tan diferents com Austràlia o el Marroc, entre d'altres. Alexandre va assegurar que "no cal néixer en una terra per estimar-la" i va manifestar que "si Catalunya ha de desaparèixer, serà per culpa dels catalans, no pels de fora". A més, va incidir en la responsabilitat dels nascuts al país de parlar en català als immigrants i va criticar els que conscientment no volen fer-ho. En la mateixa línia, Sam Abrams va mostrar la seva preocupació en assenyalar que "molts guiris són més nacionalistes que molts catalans; ens hem de preguntar què passa".

Diari de Sant Cugat , 2/5/2008
 
La Feria de Abril del PSC Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 maig 2008
La Feria de Abril del PSC
Caseta del PSC
L'anomenada Feria de Abril que se celebra cada any a Catalunya és un insult al poble andalús. És escandalós que la FECAC, una federació d'entitats pretesament culturals, en connivència amb el Partit Socialista, rebi cada any subvencions milionàries destinades a perpetuar el tòpic franquista de l'Andalusia flamenca, torera i rociera. És escandalós tenint en compte que es tracta d'un negoci privat controlat per les mateixes persones des de fa vint anys i que ha estat acusat reiteradament de falta de transparència i de pràctiques mafioses. Lluís Cabrera, membre del col·lectiu Els Altres Andalusos i fundador del Taller de Músics, em deia que "a cap entitat social, cultural, esportiva... no se li fa una cessió de metres quadrats públics a preu simbòlic ni se li donen subvencions ni un envelat que paga l'Ajuntament de Barcelona. Fem un parel·lisme i imaginem-nos el Sant Jordi traslladat a Sevilla i que el Casal Català d'allà tingués l'exclusiva de la distribució dels llibres i de les roses i rebés subvencions de l'Ajuntament sevillà, de la Diputació, de la Junta d'Andalusia i de la Generalitat de Catalunya. Al·lucinant, no? Doncs això és el que està passant amb la Feria de Abril que se celebra a Catalunya".

No cal dir que al darrere, més enllà dels interessos econòmics, hi ha uns interessos ideològics i polítics coincidents amb els del PSC. D'aquí que el diputat Joan Ferran, conegut per la seva hispanoaddicció, hagi dit que "si la Feria de Abril no existís caldria inventar-la" perquè "Catalunya és, i vol continuar essent, un país plural". La rèplica de Cabrera és aquesta: "És ridícul pensar que Catalunya és diversa i plural perquè celebra la Feria de Abril. La Feria de Abril és la 'feria' dels sevillans, no dels andalusos, per la senzilla raó que cada poble té la seva pròpia 'feria'. És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del 'nacionalflamenquismo'. Es volen crear dues comunitats enfrontades. Una de catalana i una d'andalusa-espanyola".

Te raó Cabrera, i és que l'ideari socialista és aquest: dir a l'andalús que "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya" i, alhora, impedir la seva integració tot fent-li creure que pertany a una ètnia diferent. D'aquesta manera, quan convingui, el PSC podrà utilitzar aquesta ètnia com a contrapès a l'augment de consciència nacional catalana o en contra de la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya. Quines ironies que té la vida, no? Com que el PSC es nodreix bàsicament del vot espanyolista de l'àrea metropolitana de Barcelona, està condemnat, per raons de supervivència, a fomentar la mateixa política cultural que Franco. Aquesta és la raó per la qual afavoreix l'existència d'una Delegació de la Junta de Andalusia a Catalunya que, en paraules de Pedro Morón, una altra veu crítica andalusa, president de Catalònia Acord i autor del llibre Historias de la inmigración, s'emmarca en el projecte "de control del vot a Catalunya per tal que no es perdi l'espanyolitat dels oriünds del sud". D'això es tracta, d'evitar la catalanització dels nouvinguts. Els números de la subvenció ho diuen tot: Ajuntament de Barcelona: 85.000 euros; Generalitat de Catalunya: 50.000 euros; Diputació de Barcelona: 90.000 euros. Total: 225.000 euros. És a dir, el programa ideològic socialista finançat amb els diners de tots els catalans del Principat. Això és la Feria de Abril de Catalunya: un negoci privat vestit de multiculturalitat.

e-notícies , 5/5/2008
 
El cas Francesc Argemí "Franki" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 maig 2008
Francesc Argemí, a la presó
Francesc Argemí, a la presó
El nacionalisme espanyol ho impregna tot, a Catalunya, fins al punt que som un país tan subordinat a un altre país que gairebé no reaccionem davant d'actuacions judicials i policíaques més pròpies de règims dictatorials que no pas democràtics. Res d'això, però, no seria possible sense la col·laboració abrandada de molts catalans situats en llocs de poder, especialment a la conselleria d'Interior. El cas de l'empresonament, sense proves, de Núria Pòrtulas, l'any passat, és prou conegut, però ara se n'ha produït un altre de característiques similars. Es tracta de l'empresonament del jove terrassenc Francesc Argemí "Franki", condemnat a una multa i a una pena de dos anys i tres mesos per haver assistit a la despenjada d'una bandera espanyola a l'Ajuntament de Terrassa. Els fets es van produir l'any 2002, durant la Festa Major, i, més enllà de l'acusació de la policia, no hi ha proves que demostrin que Argemí hi va participar. Tot i això, els tres recursos que ha presentat des del 2004, demostrant que aquell dia era en un altre lloc, han estat desestimats i recentment, sense cap notificació prèvia, va ser empresonat a la Model de Barcelona i traslladat posteriorment a Brians 2. Aquest extrem és greu, perquè denota una complicitat inadmissible entre la titular del Jutjat núm. 2 de Terrassa i la conselleria d'Interior en la detenció de l'imputat. En lloc de fer-li arribar una notificació, com ordena la llei, els Mossos d'Esquadra es van presentar per sorpresa al lloc on treballa i, davant de tothom, talment com si fos un delinqüent, se'l van endur emmanillat acusant-lo d'ultratge a la bandera espanyola.

Estem, per tant, davant d'un cas de repressió ideològica -com el de la crema de fotos del rei d'Espanya- destinat a intimidar la societat per mitjà de la coacció i de l'abús de poder. El missatge de la Justícia espanyola i de la conselleria d'Interior és clar: els símbols espanyols són sagrats, els catalans no. Per això no hi ha cap persona a la presó acusada d'ultratge a la bandera catalana. Recordem, en aquest sentit, que van ser els mateixos Mossos els qui van esborrar tota al·lusió a la crema d'una bandera catalana en la denúncia presentada pel restaurant Terra Dolça de Sant Cugat del Vallès el passat 11 de Setembre. Tot i que el propietari va denunciar el fet, així com els desperfectes causats pel foc a la façana, els "retocs sense importància" practicats pels Mossos en una dependència contigua van fer que l'al·lusió a la bandera desaparegués misteriosament del text. És a dir que, desaparegut el mòbil polític, els fets es convertien en una simple bretolada. El missatge és clar: despenjar una bandera espanyola és més greu que cremar una bandera catalana. D'aquí que el Govern català hagi desatès la petició de revisió immediata del cas de Francesc Argemí, sol·licitada pel seu advocat, i que el partit de Joan Saura, tan amoïnat per la repressió ideològica xinesa al Tibet, es mostri tan indiferent amb la repressió ideològica espanyola a Catalunya. Ja se sap, les causes, com més llunyanes, menys compromeses.

El Singular Digital , 6/5/2008
 
Llibres, llibres, llibres... Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 maig 2008
La plaça d'Octavià de Sant Cugat
La plaça d'Octavià de Sant Cugat
Cada any, per Sant Jordi, hi ha algun periodista que em pregunta quina opinió em mereix aquesta diada i cada any responc que, per a mi, és el dia més bonic de l'any. Ho és, lògicament, perquè sóc escriptor i Sant Jordi és el dia de les lletres a Catalunya, però també ho és per l'energia positiva que expandeix. Hi ha, no cal dir-ho, altres dates, com ara Nadal, en què els catalans ens mostrem més sociables que d'habitud, però ho fem en el si de la intimitat familiar. Per Sant Jordi, en canvi, sortim receptius al carrer, sense presses, disposats a badar o a conversar amb els nostres autors favorits o amb desconeguts amb qui coincidim en les parades o en les cues de signatura de llibres. A diferència d'altres dies, en què ens movem per la ciutat blindats contra les ingerències externes, per Sant Jordi es crea un sentiment d'identitat col·lectiva procliu al somriure i al desenuig. És un dia de cares afables i d'una atmosfera de cordialitat humana que mai no ha deixat de meravellar-me. Aquest fenomen adquireix una gran magnitud a la capital catalana, és clar, però també a la resta del país. A Sant Cugat, per exemple, la plaça d'Octavià es transforma en una reproducció en miniatura del centre de Barcelona i milers de persones poc o gens habituals d'aquest espai ciutadà descobreixen que hi ha vida més enllà de les seves cases adossades i dels seus monovolums. I a això hi contribueixen les llibreries de la ciutat, que són l'eix al voltant del qual gira tot en un dia com aquest. Com autor local ha estat un plaer veure el meu nou llibre, Nosaltres, els catalans, als aparadors de les llibreries Alexandria, El Celler de Llibres i Mythos i els dono les gràcies per la seva amabilitat. Són llibreries exquisides i perfectament homologables a les millors de Barcelona i és un orgull saber-les nostres.

Diari de Sant Cugat , 2/5/2008
 
Sentències indignants Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 04 maig 2008
Sentències indignantsHi ha sentències judicials que produeixen vergonya aliena, especialment algunes de les sentències relatives a delictes d'agressió sexual. Aquests dies ens hem assabentat que tres violadors ja poden fer sortides de cap de setmana només cinc mesos després d'haver entrat en un centre penitenciari on compleixen una condemna de dotze anys de presó per haver abusat sexualment d'un noi de 18 anys. En el mateix sentit, no fa gaire, vam saber que el Tribunal Suprem havia reduït a 721 euros de multa els cinc anys de presó inicials imposats a un home que va agredir sexualment una nena deficient mental. La llei és la llei, certament, però la seva interpretació és potestat dels jutges i els jutges, com tothom, tenen idees discutibles sobre el comportament humà. I el mateix podem dir dels fiscals. Va ser un jutge qui va recriminar a un fiscal la seva excessiva tolerància en un cas de maltractaments. Els fets van passar a Cornellà quan la víctima, una dona, sortia d'un bar i es va trobar amb el seu company. L'home la va llançar a terra i, segons diu el sumari, "va començar a donar-li cops de puny pertot el cos, fonamentalment a l'abdomen i a la boca". Després de l'agressió, l'home li va robar una cadena d'or. La dona va trigar nou dies a recuperar-se de les ferides. Doncs bé, el fiscal no només no va tenir en compte les tres denúncies anteriors que la víctima havia presentat contra l'acusat per agressions -en dues de les quals li havia trencat el nas-, sinó que pel robatori de la cadena d'or va demanar tres anys de presó i per l'agressió, en canvi, només una pena mínima de sis caps de setmana d'arrest. Com deia, va haver de ser el mateix jutge qui mostrés la seva preocupació pel fet que el fiscal concedís més importància al robatori que a la pallissa. Aquí, per tant, l'actitud entenimentada del jutge va ser providencial davant la mentalitat retrògrada i masclista del fiscal.
 
Però no sempre és així. Moltes vegades la indefensió de les víctimes de maltractaments es manté fins i tot en l'administració de justícia, la qual cosa ens hauria de dur a preguntar-nos: qui ens protegeix de fiscals com aquest? Qui ens protegeix d'aquests homes de Cromanyó de l'àmbit judicial? És difícil respondre, perquè quan la justícia es troba en mans de gent com aquesta la situació d'inferioritat de les víctimes s'agreuja espectacularment. I no tan sols perquè enforteix l'agressor i propicia la seva reincidència, sinó perquè mina la moral de la víctima, destrueix la seva autoestima i la fa més presonera del botxí. El masclisme en la Justícia és infinitament pitjor que en altres àmbits de la vida, perquè la víctima, a banda de sentir-se impotent, experimenta un sentiment de culpabilitat que li fa creure que mereix les agressions, i que, per tant, qui imparteix justícia no és el jutge sinó l'agressor.

e-notícies , 1/5/2008
 
El masclisme del Gran Zapatero Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 abril 2008
El masclisme del Gran ZapateroEl nomenament d'un conjunt de dones com a ministres del nou executiu espanyol, tan lloat per certa premsa catalana i per la seva cort de tertulians afins, no hi ha dubte que té un embolcall feminista. La prova és que han estat diversos els països que han picat l'ham i que s'han sumat a les lloances. Que n'és de meravellós, Zapatero. Quina lliçó de paritat que ha donat posant tantes dones al front dels seus ministeris. Això sí que és un ésser sensible que, a més de ser "l'home que entén Catalunya" és també "l'home que entén les dones". Només un reaccionari com Silvio Berlusconi no ha aplaudit el gest. Tot és fals, però. Zapatero no és res més que un deixeble mediocre del Gran Houdini, un simple venedor de fum com aquells xarlatans que recorrien els pobles del Far West venent ungüents màgics contra l'alopècia i que, més d'un cop, n'havien de sortir per cames. Com ells, el Gran Zapatero també congrega gent a les places públiques i fa discursos plens de paraules cosmètiques i es treu diners de les butxaques i fa promeses que tenen la consistència d'una bombolla de sabó. El Gran Zapatero és el Gran Entabanador, la magarrufa castellana de l'Espanya eterna.

Els miraclers i els seus mètodesCom és lògic, el Gran Zapatero ha llegit el llibre del Gran Houdini Els miraclers i els seus mètodes i sap que, com deia el seu mestre, per tal que el truc sigui efectiu, cal distreure el públic amb un bon cop d'efecte. Això permet dues coses: que el farsant pugui continuar guanyant-se la vida i que el públic se'n vagi a casa content i enganyat. I és que no hi ha màgia sense suggestió. Gràcies a la suggestió, el votant socialista català pot viure convençut que les meravelles del Gran Zapatero que li expliquen El País i El Periódico, en qualitat de programa de mà de l'espectacle, són absolutament certes. Però hi ha gat amagat. El truc consisteix a utilitzar un conjunt de dones per escenificar un progressisme inexistent. I elles, captives agraïdes de la mateixa suggestió, se'n senten part. És a dir, que la pretesa feminització del govern del Gran Zapatero no és res més que una operació masclista destinada a fer que tot continuï exactament igual els propers quatre anys. I la màxima expressió d'aquest masclisme és la foto promoguda per la Moncloa amb les nou ministresses i el Gran Zapatero al centre, copiada, per cert, de les fotos promocionals de les pel·lícules de James Bond.

Això és masclisme, com ho és també la instrumentalització de la imatge d'una dona embarassada passant revista a les tropes no nacionalistes espanyoles. Quina imatge més tendra i més humana. Heus aquí la raó del nomenament de Carme Chacón com a ministre de Defensa: fer un cop d'efecte que amagui la immensa hipocresia del govern del PSOE, un govern que, com denuncia Enrique Figaredo, president de Càritas Cambodja, "no lluita per la pau perquè està fent diners amb les armes" i que, com diu Arcadi Oliveres, té una despesa militar superior a la de Franco. Ara, després d'haver servit la seva pàtria, Chacón ja pot infantar tranquil·la. Crida l'atenció, això sí, el silenci de les conscienciades feministes socialistes que tertuliegen en els mitjans de comunicació catalans. Potser és que, en el fons, a elles també els abelliria ser noia Zapatero. Això explica perquè les nou ministresses somriuen felices sense adonar-se de la descarada instrumentalització de què són objecte perpetuant els esquemes de les generacions que les han precedit: la dona com a element de seducció per vendre prestacions, ja siguin les d'un automòbil o les d'un home.

e-notícies , 28/4/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1666 - 1680 de 1796
spacer.png, 0 kB