spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
L'odi a Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 juliol 2008
L'odi a Joan LaportaLa moció de censura que ha viscut recentment Joan Laporta és una il·lustrativa metàfora de Catalunya. És cert que la moció no ha triomfat i que Laporta, si vol, podrà continuar presidint el F.C. Barcelona, però les misèries humanes que l'han acompanyada són un reflex de la naturalesa autodestructiva de la personalitat catalana. El degoteig de presidents del Barça que han abandonat el club de manera traumàtica així com el menyspreu amb què la massa social acostuma a acomiadar els entrenadors i els jugadors que li han donat dies de glòria en són un bon exponent. Qui pot sentir respecte per un tarannà tan mesquí com aquest? Qui pot sentir respecte per un poble que es deleix per decapitar els seus quan destaquen? No tinguem cap dubte que si un dia el Barça deixa de ser el que és no serà pas per l'acció dels seus innombrables enemics, sinó per les pulsions d'aquells que diuen estimar-lo. Ens encanta fer-nos mal i treure'ns els ulls els uns als altres. Som un poble tan infantívol i poruc que necessitem inventar-nos guerres internes per no haver de sortir de casa i agafar el bou per les banyes. I és que estem marcats per la síndrome del feble, que, incapaç d'enfrontar-se al fort, es fa el milhomes barallant-se amb ell mateix.

L'odi a Joan LaportaProcliu a la docilitat i a l'autocompassió, el poble català se sent culpable quan provoca l'enuig d'Espanya i, en canvi, experimenta un plaer morbós cada cop que observa la caiguda d'un dels seus. No és estrany, per tant, que aquelles persones, entitats o partits polítics que promouen l'exercici desacomplexat de la catalanitat siguin els més odiats, estigmatitzats i perseguits per molts catalans. Ho és Joan Laporta pel seu independentisme –no agrada que algú amb tanta projecció internacional vagi pel món parlant dels drets nacionals de Catalunya- i ho és tot aquell que posa en evidència la pusil·lanimitat del claudicant. Tenim ales, sí, però són de gallina. Per això, quan ens enlairem, mai no passem d'un pam del terra. Amb tot, com dic, en el moment d'escriure aquestes línies la continuïtat de Joan Laporta depèn només d'ell, però allò que més desitja l'espanyolisme és que plegui.

e-notícies , 9/7/2008
 
Espanya, la selecció no-nacionalista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 juliol 2008
Espanya, la selecció no-nacionalistaEls grans arguments que fan servir alguns catalans per justificar la seva adhesió a la selecció espanyola són dos: un, que hi juguen catalans; i dos, que no s'ha de barrejar política i esport. Són els arguments d'aquelles persones que experimenten una forta dissonància cognitiva pel fet d'haver celebrat la victòria espanyola a la final de l'Eurocopa i que, per neutralitzar-la, s'han fabricat una justificació a mida. Vénen a dir-nos que ells no senten la selecció espanyola com la seva selecció, però que la presència de catalans entre els jugadors és una raó per anar al seu favor. "Si més no", afirmen, "mentre no tinguem selecció catalana". Quina llàstima que no parin atenció en el fet elemental que si la selecció catalana no existeix és precisament perquè la selecció espanyola ho impedeix. Però això ni s'ho plantegen, és clar, perquè, si ho fessin, què se'n faria del seu argument? D'aquí que tampoc no s'adonin que la presència de catalans a la selecció espanyola respon a un objectiu netament polític: aconseguir que els catalans facin "seva" la selecció espanyola i que aquest sentiment d'identificació neutralitzi la seva consciència nacional catalana.

El segon argument, el que diu que no s'ha de barrejar política i esport, és complementari del primer, però encara més incongruent. Si l'Eurocopa no és política, algú ens hauria d'explicar per què juguen estats i no pas clubs i per què sonen els himnes nacionals abans del partit. Si l'Eurocopa no és política, ens agradaria saber què hi feien, els reis d'Espanya, Rodríguez Zapatero i Angela Merkel, a la llotja de l'estadi en lloc de seure entre el públic i pagant la seva entrada. Com és que els reis esmentats i el senyor Zapatero perdien les formes i saltaven com a hooligans cada cop que es produïa una jugada positiva de la seva selecció no-nacionalista? Si l'Eurocopa només és esport, per què es parla d'una victòria "d'Espanya" o d'una derrota "d'Alemanya"? I dues últimes preguntes: si l'esport i la política no s'han de barrejar, com és que els catalans afectes a la selecció espanyola justifiquen la seva adhesió basant-se en la "catalanitat" de Puyol, Xavi, Cesc i Capdevila? Com és que aquests afeccionats no-nacionalistes i apolítics concedeixen tanta importància a l'origen d'aquests jugadors? Potser que hi reflexionin una mica, francament, perquè és difícil trobar un àmbit més polititzat que l'esport. Aquesta és, de fet, la raó per la qual Espanya obstaculitza tant com pot la visibilitat internacional de Catalunya, perquè sap que hi ha molta gent en aquest món que creu que allò que no veu no existeix.

e-notícies , 7/7/2008
 
Mònica Terribas no és independentista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 juliol 2008
Mònica Terribas no és independentistaÉs molt pertinent que Mònica Terribas hagi esvaït definitivament els dubtes sobre si és independentista o no. Ara ja sabem que no ho és. Això servirà per acabar amb aquesta llegenda urbana que molta gent, talment com si la conegués de tota la vida, feia circular sobre ella afirmant que sí que ho és, d'independentista. Doncs no, no ho és. És una resposta decebedora per a totes aquelles persones que saben la importància que té la implicació de figures mediàtiques en la causa dels drets nacionals de Catalunya, però també clarificadora. Fins aquí, res a dir.

Això no obstant, hi ha dues coses en la seva resposta a la pregunta que li fa l'entrevistadora, Helena García Melero, que criden l'atenció. Quan aquesta li pregunta si és independentista, la senyora Terribas no es limita a respondre que no sinó que es posa a la defensiva i hi afegeix: "Què vol dir 'ser independentista'?". És a dir, com si no ho sabés i demanés que algú li ho expliqués o com si considerés absurda la pregunta. En ambdós casos es tracta d'una resposta sorprenent venint d'algú com ella, tan connectada a la realitat per raons professionals. De fet, sembla tan absurd que la senyora Terribas no sàpiga què vol dir ser independentista que no ens queda més remei que concloure que allò que vol dir-nos és que no és possible ser independentista perquè tots els pobles del món són interdependents. Vol dir això, oi? Que en un món globalitzat les independències no tenen sentit i que, per tant, Catalunya no ha de reivindicar la seva independència d'Espanya per la senzilla raó que Espanya tampoc no n'és, d'independent. Molt bé. Aleshores, quin problema hi veu la senyora Terribas en el fet que Catalunya aspiri a ser tan "dependent" com Espanya? No li sembla justa, aquesta igualtat? Caldria que de tant en tant, sempre que les seves moltes ocupacions li ho permetin, reflexionés sobre el tema, ja que resulta contradictori que una universalista com ella sigui tan respectuosa amb els estats i tan despectiva amb les nacions sense Estat. Altrament, hauria d'explicar per quina raó la televisió que dirigeix té una visió hispanocèntrica de la vida en lloc de tenir-la "còsmica"? És a dir, si no hi ha catalans, ni espanyols, ni europeus, si només hi ha ciutadans del món, per quin motiu el marc referencial de Televisió de Catalunya és Espanya i no pas el globus terraqüi o l'univers sencer?

La veritat és que sobta que algú que menysté el dret a la independència de Catalunya faci bandera de la seva independència professional. Deu ser que hi ha independències més "legítimes" que altres. Potser és que la independència de la senyora Terribas és més legítima que la independència de Catalunya i allò que ella considera un valor en el seu cas personal ho jutja perniciós en el cas del seu país. Però també pot ser que la senyora Terribas no tingui país. Tothom en té, de país, però potser ella no. Però si Catalunya no és un país, com pot tenir una televisió nacional i la senyora Terribas ser-ne la directora? En tot cas, si la senyora Terribas no ha pactat dirigir una televisió regional d'acord amb el projecte nacionalista espanyol del PSC, caldria que ens expliqués quin és el seu projecte catalanocèntric de televisió i quin gir donaran els telenotícies i les informacions del Canal 3/24 en aquest sentit a partir d'ara. De moment, tenim dues certeses. Una, que el nomenament de la senyora Terribas està relacionat amb les seves excel·lents qualitats professionals. I dues, que si fos independentista aquestes qualitats no li haurien servit de res i ara mateix no seria directora de TV3.

El Singular Digital , 8/7/2008
 
Massa poder a les mateixes mans Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 juliol 2008
Massa poder a les mateixes mansTé molta raó l'alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, amb les seves crítiques al Partit Socialista dient que "no és bona per a Catalunya l'acumulació excessiva de poder d'aquest partit", un partit que controla la Generalitat, tres diputacions, un gran nombre d'ajuntaments i el govern espanyol. Certament, tant de poder concentrat en unes mateixes mans no és bo per a un país. Sobretot, perquè això implica un control absolut dels àmbits més importants d'una societat, entre els quals, per exemple, l'espai audiovisual: TV3, Canal 33, 3/24, BTV, TVE-1, La 2, Cuatro, Canal +, La Sexta, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música, iCat-fm, Ona Catalana, COMRàdio, Ràdio 4, Ràdio Nacional d'Espanya, SER/Ràdio Barcelona, Cadena Dial, Cadena 40, Cadena M-80... Són molts altaveus, sí, però la veu sempre és la mateixa, i això només passa en les dictadures. Hom pot dir que ha estat el ciutadà qui, amb el seu vot, ho ha fet possible. I és cert. Però aquest és el parany, perquè qui controla els altaveus controla el missatge i qui controla el missatge té molta cura que aquest no sigui contrari als seus interessos. D'aquí que, amb el PSC al govern, els dos directors generals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que hi ha hagut fins ara, Joan Majó i Rosa Cullell, estiguin clarament identificats amb aquest partit i que hi hagi una caça de bruixes a Catalunya Ràdio. "La concentració denota una manca d'equilibris", diu encertadament Recoder. I José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, respon que si Recoder és vicepresident de la Diputació de Barcelona és gràcies a una proposta socialista. Tanta generositat esborrona. Estaria bé que el PSC recordés que va perdre les eleccions i que si governa Catalunya no és per voluntat de les urnes sinó per voluntat d'Esquerra Republicana.

Diari de Sant Cugat , 4/7/2008
 
Air Berlin i la tebior catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 juliol 2008
Air Berlin i la tebior catalanaPotser sí que, tenint en compte la pusil·lànime defensa que fa dels nostres interessos, haurem de donar la raó a aquells que diuen que el cost de la Generalitat és massa elevat comparat amb la seva utilitat. L'afer recent d'Air Berlin abona aquesta tesi. Una companyia aèria alemanya, a través del seu director general, Joachim Hunold, es permet insultar i menysprear públicament el poble català i la seva llengua i resulta que a les nostres autoritats l'únic que se'ls acut és dir que "donen suport al govern balear" per haver demanat a l'esmentada companyia que tingués en compte l'ús de la llengua catalana en els seus vols a l'arxipèlag. Això és tot. Pusil·lanimitat catalana i pusil·lanimitat balear. Aquesta última amb un president, Francesc Antich, que diu sentir-se "sorprès" per la reacció d'Air Berlin i convençut que "hi ha hagut un malentès". Realment patètic.

"I què més podem fer?", es deuen preguntar aquells polítics independentistes que no es cansen de repetir que cal estar al govern a qualsevol preu. Ni els passa pel cap que podrien emprar el seu poder –si és que de debò en tenen– per aplicar un correctiu a Air Berlin fent-li tastar la fel de les pèrdues econòmiques i recomanant obertament als catalans l'ús de companyies més respectuoses amb el català. "El govern de Catalunya no pot fer una cosa així", diran els porucs. Ah, no? Aleshores, què pot fer aquest govern? Poden dir-nos, els nostres governants, en què consisteix la seva feina, més enllà de ser els gestors dels designis de Madrid? No s'adonen de fins a quin punt és ofensiva la seva tebior? No s'adonen que és aquesta inoperància –abans tan criticada en CiU– la raó per la qual el votant independentista es queda a casa? Quina llàstima que no esmercin la mateixa energia contra Air Berlin que la que esmerçarien contra una companyia catalana que hagués insultat i menyspreat públicament el poble espanyol i la seva llengua. Però no, com d'habitud esperen que sigui la societat qui els faci la feina. Per això ha hagut de ser la Plataforma per la Llengua qui actués oferint informació sobre vols alternatius als d'Air Berlin –com ara, Click Air, Ryanair, Spanair, American Airlines...– per tal que "els ciutadans que no estiguin d'acord amb la política d'aquesta aerolínia puguin agafar altres opcions de vol amb facilitat".

Si algú es pregunta per què hi ha a Catalunya tantes plataformes en defensa dels nostres drets –Plataforma per la Llengua, Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés, Centre d'Estudis Sobiranistes...–, aquí en té la resposta. Quan els polítics es comporten com a súbdits, els qui no se'n senten han de fer la feina dels polítics.

e-notícies , 3/7/2008
 
La caça de bruixes a Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 juliol 2008
La caça de bruixes a Catalunya RàdioMai no he estat fan d'Antoni Bassas. Sempre m'ha semblat un professional correcte com n'hi ha molts, però discret. Discret, en el sentit d'estar mancat de la forta personalitat d'algunes de les veus que han forjat la història de la ràdio a Catalunya. De fet, té un punt d'arrogància que sempre m'ha molestat i un afany de protagonisme que en els temps del programa Polèmic, de TV3, resultava ofensiu per la manera que tenia de robar càmera a la seva companya Sílvia Cóppulo i no deixar-la parlar. Hom dirà que catorze anys fent el programa estrella de la ràdio a Catalunya indiquen alguna cosa. Sí, és cert. Però és Catalunya Ràdio, per la conjuntura política en què va néixer, qui prestigia el professional que hi treballa i no pas al contrari. Vull dir que el mateix programa, exactament el mateix, amb les mateixes persones i mitjans, fet a Ràdio 4, posem per cas, hauria estat un fracàs. Catalunya Ràdio –cada cop menys- té una audiència que li és fidel des del primer dia d'emissió per les mateixes raons políticosentimentals que TV3. I aquest és un patrimoni que no té cap altra emissora. Això fa que les possibilitats de liderar l'audiència al capdavant d'un programa com El matí de Catalunya Ràdio siguin tan immenses com les que tindria un Ferrari en una cursa de Seats.

Una altra cosa és la caça de bruixes que el Partit Socialista, per gentilesa d'ERC, ja fa anys que està practicant a les emissores de la Corporació d'acord amb un projecte espanyolitzador que va començar amb la seva arribada al govern i que va suposar una diàspora de professionals excel·lents. El projecte del PSC té un títol amb tres paraules -"Espanya, Espanya, Espanya"-, i és en la seva aplicació que concentra totes les energies. Per això, les sempre tèbies paraules d'Antoni Bassas en matèria nacional sonen revolucionàries a nacionalistes espanyols com Joan Ferran fins al punt de definir-les com "arengues que s'escolten a primera hora del matí". Sembla un acudit. Si algú vol saber què és una arenga de debò, una arenga espanyolitzadora permanent, n'hi haurà prou que miri els telenotícies de TV3 o el Canal 3/24, inclosos els titulars que parlen contínuament de "la resta d'Espanya". El problema del PSC és que l'independentisme puja i això l'espanta, perquè va en contra dels seus interessos electorals. D'aquí que la tebior d'Antoni Bassas li sembli una declaració d'independència que ha de ser dràsticament neutralitzada.

Rita Marzoa"I, aleshores, quin podria ser un bon candidat?", es preguntarà el lector. Un bon candidat seria Rita Marzoa, una de les veus amb més personalitat de la ràdio a Catalunya i una professional amb una visió clarament catalanocèntrica de la informació. Jo, d'ella, però, només acceptaria en un marc de plena llibertat. Altrament seria entrar a la gola del llop.

e-notícies , 30/6/2008
 
La 'roja', una orgia de nacionalisme espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 juliol 2008
La 'roja', una orgia de nacionalisme espanyolQuina llàstima que la selecció alemanya no ens hagi donat una alegria a tots els catalans que volíem veure derrotada la selecció espanyola. Ens hauríem estalviat aquesta orgia de nacionalisme espanyol que impregna els mitjans de comunicació, començant per TV3 i Catalunya Ràdio, perquè, com deia el diari Avui, si la selecció espanyola guanyava l'Eurocopa, hi havia ordres precises "d'obrir amb aquesta notícia tots els butlletins de Catalunya Informació". És força patètic que un país que no pot tenir selecció pròpia, perquè un altre país li ho impedeix, celebri els èxits d'aquest altre país en lloc de girar-s'hi d'esquena. Però és ben sabut que la falta de dignitat és capaç d'això i molt més.

Hi ha, tanmateix, diverses raons per les quals és molt sa celebrar les derrotes espanyoles. Esmentem-ne sis, si més no:
  1. Perquè és la selecció que impedeix l'existència de la selecció catalana.
  2. Perquè necessita nodrir-se de jugadors catalans per poder guanyar partits.
  3. Perquè és l'expressió d'un nacionalisme expansiu absolutament reprovable.
  4. Perquè representa un país que treballa des de fa segles per anorrear la nació i la llengua catalanes.
  5. Perquè el govern espanyol ha recorregut fins i tot a pràctiques mafioses per impedir votacions internacionals favorables a Catalunya, "segrestant" misteriosament en aeroports a delegats llatinoamericans que ens eren afins.
  6. Perquè la selecció espanyola encarna uns valors antiesportius que topen frontalment amb els valors democràtics de la selecció catalana en el sentit que mentre la catalana respecta l'existència de la selecció espanyola, la selecció espanyola persegueix l'existència de la selecció catalana.
Les persones que justifiquen el seu suport a la selecció espanyola, dient que ho fan perquè hi juguen catalans, no s'adonen de fins a quin punt cauen de quatre grapes en la gran trampa d'Espanya, una trampa que consisteix precisament a facilitar-los una coartada moral que excusi el plaer que experimenten amb les victòries del seu botxí.

El Singular Digital , 1/7/2008

Raons per no voler que guanyi Espanya (entrevista a "El Suplement" de Catalunya Ràdio, 29/6/08)
 
Entre l'Orgull Gai i l'orgull de CiU Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 juliol 2008
Entre l'Orgull Gai i l'orgull de CiU No s'entén l'actitud del grup municipal de CiU a Sant Cugat votant en contra d'una proposta d'ICV i d'ERC que demanava que el 28 de juny, amb motiu del Dia Internacional de l'Alliberament i Orgull Lesbià, Gai, Transsexual i Bisexual, la bandera de l'Arc de Sant Martí, símbol de la llibertat i de la convivència pacífica, onegés a la façana del consistori. Tampoc no s'entén que una formació política que acaba de donar carta de naturalesa a un sector intern anomenat Convergai tombi una moció que demana que es visualitzin i que es normalitzin les diferents opcions sexuals, que hi hagi un protocol municipal per a casos d'assetjament per homofòbia en els centres públics d'educació i que l'Ajuntament es pugui presentar com a acusació particular en els casos de denúncia per violència. Per què un no tan dràstic a tot això? Al capdavall, segons Toni Ramon, d'ERC, l'origen de la moció rau en una pregunta al ple sobre les mesures que està desenvolupant l'equip de govern per lluitar contra l'homofòbia, i que, per la resposta obtinguda, "és evident que no s'ha portat a terme cap acció". Doncs bé, aquest equip de govern ens hauria d'explicar per què poden onejar banderes en solidaritat amb els drets dels tibetans i dels sahrauís a l'Ajuntament i no ho pot fer la bandera que es solidaritza amb els drets dels homosexuals. No entren en l'esmentat protocol els casos d'assetjament per raons ètniques? Oi que sí, atès que, com diu el mateix equip de govern, hi ha un protocol per assetjament "per qualsevol motiu i no cal especificar-lo"? Molt bé, doncs aleshores haurem d'entendre que l'ocultació de la bandera dels homosexuals s'adiu amb la idea que tenen sobre ells algunes persones que es defineixen com a tolerants: "no tenim res en contra dels homosexuals, sempre que no es deixin veure gaire, és clar".

Diari de Sant Cugat , 27/6/2008
 
On és la Catalunya del Nord a TV3? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 29 juny 2008
On és la Catalunya del Nord a TV3?El passat 20 de juny, convidat pel Centre Cultural Català - Casal Jaume I, vaig ser a Perpinyà en companyia de l'antropòloga noruega Cillie Motzfeldt per participar en un acte sobre els valors de la immigració; uns valors que també inclouen el factor gastronòmic, com es va fer palès en una mostra posterior titulada Cuines del Món amb plats de França, de Portugal, d'Hongria, de Noruega, de Bolívia, del Marroc, de la Xina i, naturalment, dels Països Catalans. Va ser, en definitiva, una trobada molt emotiva al costat de gent de diverses procedències feliçment integrada en la societat nord-catalana. Aquest era el cas, per exemple, de dues asturianes amb unes idees sobre els drets nacionals de Catalunya força més clares que les de molts catalans de soca-rel. El tema central de l'acte, com és lògic, va girar entorn de la situació de la llengua a la Catalunya del Nord, una situació, per cert, que ha millorat força aquests darrers temps, com ho demostra el fet que la demanda supera àmpliament l'oferta per poder escolaritzar els infants en català. Cosa que és fruit de la tasca formidable que porten a terme les entitats Bressola i Arrels i que fa que cada cop siguin més els pares que volen per als seus fills un ensenyament en la nostra llengua. Una llengua, segons Cillie Motzfeldt, que temps enrere "va marxar de casa i que avui hem d'esperar que hi torni". Altrament, sense l'ús diari, "es transformarà en un idioma estranger, no servirà de teixit identitari i deixarà de tenir futur".

Amb tot, una de les qüestions més comentades en el decurs de l'acte va ser el menyspreu que TV3 manifesta pels catalans del nord. Les queixes per la invisibilitat de Perpinyà en els informatius de la televisió nacional de Catalunya i la presència constant de la llengua espanyola sense subtítols en tota la programació -els nord-catalans no saben espanyol- van ser unànimes. Tothom, allà, és conscient que aquesta invisibilitat i la negativa a subtitular responen a un projecte espanyolitzador dins del qual la població nord-catalana és percebuda com una nosa. Això explica que TV3 es faci ressò de la mort d'una dona per violència de gènere a Burgos i que silenciï la mort d'una altra, per les mateixes raons, al poble rossellonès del Soler o que ens informi de la descoberta d'uns cranis humans a Saragossa i que no digui res de la descoberta d'un crani d'una noia de setze anys al municipi del Voló, també al Rosselló. A la direcció de TV3 no li interessa normalitzar la presència de la Catalunya del Nord en els telenotícies, perquè això l'obligaria a retransmetre els partits internacionals de la USAP i dels Dragons Catalans i a subtitular la presència constant de la llengua espanyola tot reconeixent que un sector de la seva audiència, la nord-catalana, no sap espanyol.
 
Un suggeriment: per què els periodistes no pregunten a les senyores Rosa Cullell i Mònica Terribas, directora general de la CCMA i directora de TV3, respectivament, sobre aquesta qüestió? Amb la resposta que n'obtindran podrem concloure que TV3 no està al servei de la normalització de la llengua catalana ni explica l'actualitat des d'una òptica catalanocèntrica. TV3, com el seu nom indica, és el tercer canal de Televisió Espanyola, té un prisma hispanocèntric i la seva programació s'ha convertit en un instrument al servei dels interessos ideològics del Partit Socialista. És a ells a qui serveix -gràcies a la generositat d'ERC- i és d'acord amb ells que ens fa cada dia més hispanodependents.

e-notícies , 26/6/2008
 
Viatges literaris Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Anna Forteza   
dijous, 26 juny 2008
Viatges literarisQui no hagi gaudit encara de Viatge a Itàlia, de Josep Pla, s'haurà perdut una deliciosa joia d'un autor l'obra del qual conté mil referències als viatges. Hem trobat una altra modalitat de viatge en el llibre de Víctor Alexandre Nosaltres, els catalans. La seva lectura és com viatjar pels cinc continents. Escull entrevistar diferents personatges, tots ells amb un denominador comú: cap no va néixer a Catalunya ni a cap altra contrada dels Països Catalans; en canvi han pogut integrar-se fins a sentir-se catalans i defensar la nació catalana. Qui dubta de la catalanitat de la Najat El Hachmi, la darrera guanyadora del Premi Llull de literatura? O de la periodista Patrícia Gabancho, que sovint reivindica públicament la catalanitat de què tants catalans fan defecció? Qui dubta que Sam Abrams sigui un català vingut de l'Amèrica del Nord enllà? Són músics, científics, escriptors que van adoptar la nostra llengua i els nostres costums perquè primer que res van ser viatgers d'aquells que dèiem que poden observar i interrelacionar-se amb els autòctons, i van quedar prou corpresos per a decidir fer seu el país que visitaven.

En Víctor Alexandre, en triar el títol del llibre, pensem que probablement ho ha fet amb una doble intencionalitat. Per un costat aquest títol abona la idea de la capacitat d'integració de la societat catalana. Som oberts i volem seguir-ho sent perquè qui vingui de fora ens respecti i en faci segona pàtria de la nostra nació. Però sobretot, com esmenta en una interessantíssima introducció del seu llibre, perquè manlleva el títol del llibre de Joan Fuster Nosaltres, els valencians i ho fa perquè, com Fuster, creu que cal fer una revisió crítica dels autòctons, aquella majoria de catalans que no se senten amb prou forces ni per defensar els pactes, ni per defensar la pròpia llengua i que manta vegada dobleguen l'esquena en lloc d'assumir amb dignitat la pròpia identitat, i si no l'assumim poc ens podran respectar els nous catalans.

Nosaltres, els catalans sorprèn el lector per la radicalitat amb què viuen i veuen el poble català ells, que, perquè han estat primer que res viatgers, s'han fet catalans lliures de prejudicis i tenen arguments a favor que els catalans de naixença a penes sí sabem esgrimir.

Alguns dels qui col·laborem a Lletres ens hem engrescat amb la idea del viatge com a fil conductor d'una mena de dossier que ens va proposar l'editorial, i la idea pot donar un bon resultat, ara que bufen vents de crisi: llegir no consumeix or negre, ni empudega l'ambient, ens fa gaudir, ens fa reposar, ens mou les neurones i ens permet detenir-nos en els nostres sentiments. Bon viatge.

Anna Forteza
Lletres , núm. 33, juny-juliol 2008
 
No cal néixer a Catalunya per estimar-la Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 juny 2008
El català, llengua comunaEl fet que la revista Lletres dediqui aquest número a la literatura de viatges, amb llibres que ens expliquen el món, és un bon motiu per reflexionar sobre aquelles persones provinents dels cinc continents que viuen als Països Catalans i a les quals definim genèricament com a immigració. Són elles les que han fet que la població del Principat, per exemple, hagi crescut en un milió de persones en molt poc temps, tot passant de sis a set milions d'habitants. Això ha dut molts catalans autòctons a veure la immigració amb recel o fins i tot amb hostilitat i ha empès alguns polítics a instrumentalitzar-la en benefici propi agitant les emocions de la gent, especialment d'aquells que veuen en el diferent un enemic en potència que ve aquí a xuclar-nos la identitat, la llengua, el benestar i la sang. Molts missatges electorals juguen subtilment amb aquests elements i fan insinuacions revestides de paraules de ressonàncies nobles, com ara drets humans, democràcia o llibertat. Al darrere, però, s'amaga sempre l'intent reaccionari i covard de captar els vots de la ignorància, de l'absolutisme i de la por.

Contràriament al que diuen aquests missatges, però, no és la immigració el problema de Catalunya, sinó determinats catalans. Aquells catalans capaços de vendre el país a canvi del seu benestar personal. La nostra història, com la de tots els pobles sense Estat, és plena de camaleons. Ells també usen paraules nobles, com ara progressisme, pluralisme o universalisme i es defineixen com a no nacionalistes, però Espanya, segons ells, ha de continuar essent Espanya i Catalunya ha de formar-ne part. Opinen, aquests superbs ciutadans del món, que els catalans només som universals si som espanyols. La catalanitat, per ella mateixa, deslligada de l'espanyolitat, és perniciosa, insolidària i moralment reprovable. I, per tal que tot continuï igual, ens canten les excel·lències del federalisme i ens el presenten com la gran panacea. Tan capficats estan en llur espanyolisme que obliden que el federalisme només té sentit si és lliure i no imposat, perquè només és lliure aquell que és veritablement independent i decideix per ell mateix.

No són els immigrants, per tant, allò que amenaça la nostra identitat i la nostra llengua, sinó l'actitud d'aquests catalans que conceptuen com a normal tota visió hispanocèntrica del món i com a radical tota visió catalanocèntrica. Són ells, no pas els palestins o els equatorians que arriben, els qui necessiten la subordinació de Catalunya a Espanya per poder mantenir el tren de vida de les seves misèries personals. Ells són l'autèntic perill per a la recuperació dels nostres drets nacionals. Parlen de Catalunya, sí, però ho fan com una part indestriable d'Espanya, i és en Espanya, no pas en Catalunya, en qui pensen cada cop que diuen "aquest país". Però no, la immigració no té cap culpa de l'ànima d'esclau d'aquests catalans. I és mentida, a més, que la immigració tingui animadversió contra Catalunya. Al contrari, són molts els catalans d'orígens llunyans que en reivindiquen la independència i Déu ens guardi de certs cognoms de soca-rel per assolir-la. La independència de Catalunya arribarà, podem estar-ne segurs, però no serà gràcies a aquests autòctons, sinó a l'esforç d'aquells cognoms que encara no hem après a pronunciar.

Caldria que interioritzéssim aquesta qüestió per dues raons: d'una banda, per foragitar l'ombra de sospita que projectem sobre les persones nouvingudes; i de l'altra, per demostrar la nostra maduresa admetent que som nosaltres els qui no hem estat capaços de resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. Després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, és d'una covardia immensa responsabilitzar els immigrants de la desaparició de Catalunya. Més que res perquè si el que han trobat en arribar ha estat un territori subordinat a un altre, no ha estat pas per culpa seva sinó per culpa dels que ja hi érem. Cal, per tant, no fer demagògia amb la immigració, i encara menys satanitzar-la com si fos la causa de l'estat de prostració institucional en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per al país; i Espanya ho sap, com ho saben tots els pobles amb passat imperial. La immigració sempre s'ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya són responsabilitat nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. "No hi ha manera que parlin català", diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s'adonin de l'espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra el nostre poble, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. És injust –i covard, profundament covard-, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incomplim.

És clar que hi ha molta gent de l'antiga immigració espanyola que no s'identifica amb aquesta terra, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimem? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d'avui, se sorprendrien dels López, Martínez, Gutiérrez, Mahmud o N'Dour que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s'adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.

Lletres , núm. 33, juny-juliol 2008
 
Tot esperant Esquerra Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 juny 2008
Tot esperant EsquerraS'ha acabat, finalment, el congrés nacional d'Esquerra Republicana, un congrés que durant dos dissabtes ha capitalitzat l'actualitat informativa del país per la incidència que els resultats podien tenir en l'actual legislatura. Cabia la possibilitat que segons quina fos la decisió de la militància el tripartit tingués els dies comptats. És lògic, per tant, que la resta de forces polítiques i els mitjans de comunicació n'estiguessin pendents. Ara, però, ja sabem que tot continuarà igual i que la direcció del partit s'ha donat un any de termini per bastir ponts entre continuistes i renovadors i mirar de tancar les ferides internes que ha provocat la pèrdua de més de la meitat dels votants. La solució, tanmateix, no consisteix a canviar el PSC per CiU a la Generalitat, sinó per assumir que quan no es guanyen les eleccions l'entrada d'ERC al govern només pot ser fruit de l'acceptació d'uns principis bàsics per part del partit o dels partits que se'n beneficiïn. Caldrà, per tant, observar l'evolució dels esdeveniments. Mentrestant, és agradable saber que hi haurà dos santcugatencs en el nou organigrama: Marcel Coderch, com a membre de l'executiva en qualitat de secretari de partit en xarxa, i Ferran Pujol, com a conseller nacional. Tots dos són magnífiques persones i treballadors infatigables pels drets del país. Tant de bo que en les properes eleccions es puguin capgirar moltes coses; una d'elles, per exemple, l'hispanocentrisme que caracteritza els Telenotícies de TV3. Va ser realment escandalós que el dia del congrés d'ERC, TV3 considerés que la notícia de la jornada era l'Expo de Saragossa i que hi desplacés un equip especial tot dedicant-hi tretze minuts d'emissió. Els universalistes que ara dirigeixen TV3 farien bé de mirar quants segons van dedicar la BBC o la RAI a aquesta qüestió.

Diari de Sant Cugat , 20/6/2008
 
La por de legislar de la consellera Geli Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 juny 2008
La por a legislar de la consellera GeliSi no fos pel respecte que ens han de merèixer els moltíssims funcionaris que hi treballen, ben bé podríem dir que el govern de Catalunya en mans socialistes té més vocació de gestoria espanyola que no pas de govern nacional. A la incapacitat derivada d'unes lleis que entenen el sistema autonòmic com una mera descentralització administrativa s'hi afegeix la por dels mateixos catalans de legislar en aquells àmbits que Espanya, amb la seva infinita benevolència, ha deixat al nostre albir. Un bon exemple el trobem en la llei antitabac. Malgrat la capacitat legislativa de Catalunya en aquest terreny, la consellera Marina Geli ha decidit supeditar la normativa catalana a l'espanyola tot posant-se a les ordres del Ministeri de Sanitat. És a dir, que, malgrat que fa nou mesos la senyora Geli va anunciar la redacció d'un decret que prohibiria fumar en tots els bars que manipulessin menjar a prop dels clients, ara fa marxa enrere i diu que subordina aquesta decisió al parer del ministre Bernat Sòria. De res no ha servit que les societats mèdiques denunciessin el progressiu incompliment de la llei antitabac en espais públics, bars i locals de lleure nocturn ni que els darrers mesuratges dels nivells de concentració de nicotina en el sector de l'hosteleria confirmessin aquesta tendència. Les mesures que poden resultar impopulars és millor deixar-les en mans espanyoles, no fos cas que desgastessin la senyora consellera i el govern català.

Així és com, sense adonar-nos-en, els catalans interioritzem que el nostre és un govern de fireta l'única missió del qual consisteix a gestionar les lleis i els interessos espanyols. Gestories, per tant, no pas conselleries, n'hauríem de dir dels diferents departaments de la Generalitat. Cosa que en l'àmbit del tabac és greu, perquè precisament Espanya es troba a la cua d'Europa quant a espais lliures de fum i supeditar-nos a ella suposa un endarreriment voluntari inadmissible. És el problema que té estar governats per un partit que entén Catalunya com una regió espanyola i la Generalitat com una administradora dels designis del govern espanyol. Quin gran sentiment de culpa que experimentarien alguns catalans si hom els digués que els seus pulmons estan més sans que els pulmons espanyols.

e-notícies , 19/8/2008
 
Congrés d'ERC: tot obert Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 juny 2008
Congrés d'ERC: tot obertLlevat de l'aprovació d'algunes esmenes, com ara la limitació de mandats, la separació entre lideratges del partit i càrrecs al govern i la participació de la militància en pactes governamentals, el congrés nacional d'ERC no ha aportat cap novetat. Tot continua igual, i és lògic. Continuisme vol dir això, oi? Això significa que la divisió interna es manté i que les profundes discrepàncies sobre el paper del partit a la Generalitat continuaran ben vives. El congrés, per tant, s'ha tancat perquè s'havia de tancar, però ho ha fet en fals tot esperant guanyar temps fins a les properes eleccions. Aleshores, però, ja no seran els militants, sinó els electors els qui hi diran la seva. De moment, han quedat clares dues coses: una, que ERC és el partit més democràtic del ventall parlamentari i que la immaduresa de què l'acusen els altres partits és una fal·làcia amplificada per certa premsa -al capdavall, si la democràcia és una expressió de maduresa, és evident que els immadurs no són els republicans sinó aquells que es regeixen per esquemes arbitraris-; i dues, que no hi haurà revisió de pacte amb el PSC per la senzilla raó que aquest pacte, en el segon tripartit, no ha existit mai. De fet, si el congrés nacional s'ha hagut d'avançar ha estat justament per això: perquè el lliurament del país al PSC ha deteriorat la credibilitat d'ERC i ha provocat la diàspora de més de la meitat dels seus votants.

La llàstima és que el congrés no hagi servit per reflexionar sobre aquesta pèrdua. És cert que ha triomfat una esmena segons la qual es podrà demanar que el Parlament opti per la via Ibarretxe si el Tribunal Constitucional es pronuncia en contra de l'Estatut i el govern espanyol es nega a negociar el "dret de decidir", però ja es veu que no passarà de ser un brindis al sol. D'una banda, perquè ha estat el mateix Ibarretxe qui ha dit que la seva via no té la més mínima intenció de transgredir la legalitat espanyola per injusta que sigui. I, de l'altra, perquè costa de creure que l'actual direcció republicana, la que ha malmès la credibilitat del partit, sigui capaç de plantar-se davant del PSC. Al capdavall, si tanta és la força d'ERC al govern de Catalunya, com és que encara avui, juny de 2008, la policia i alguns centres d'ITV continuen sancionant els automobilistes que porten el CAT a la matrícula? Com espera ERC seduir l'electorat, parlant-li de fites més importants, si una cosa tan petita com aquesta esdevé un impossible per a ella? Estaria bé que l'actual direcció del partit reflexionés profundament sobre això. Més que res, perquè el seu camí fins a les eleccions del 2010 s'intueix altament complex i perquè el resultat d'aleshores serà indestriable d'allò que faci des d'avui.

e-notícies , 16/6/2008
 
Esbroncada o frustració? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 juny 2008
Iceta, al congrés d'ERC
Iceta, al congrés d'ERC
L'espectacular esbroncada que va rebre Miquel Iceta en qualitat de convidat al congrés nacional d'ERC és la millor definició del laberint en què es troba actualment aquest partit. És comprensible que un dels representants del sector més espanyolista del PSC no desperti simpaties entre els militants republicans. Al capdavall, el senyor Iceta, com José Zaragoza o Joan Ferran, pertany a aquesta nissaga de catalans que han trobat en la política una manera de satisfer la seva hispanoaddicció. Però això ja ho sabien els amfitrions. Vull dir que quan convides algú a casa teva no és admissible que aprofitis l'ocasió per fer-li retrets i avergonyir-lo, altrament sembla una ensarronada. O un acte de coquineria, ja que hom pot pensar que necessites estar a casa teva per dir-li allò que no goses quan te'l trobes pel carrer. Cosa, per cert, que converteix l'incident en un problema d'impotència més que no pas d'educació. D'impotència a l'hora de fer a la Generalitat el mateix que fas a l'edifici Fòrum. I és que ha estat precisament la incapacitat per imposar als socialistes un pacte de mínims nacionals el que ha dut ERC a perdre més de la meitat dels votants, el que ha generat un sentiment de frustració en la seva militància i el que ha fet que l'independentisme se senti orfe de representació parlamentària. És normal, per tant, que Iceta fos esbroncat i que, malgrat tot, la seva reacció fos tan comprensiva. Ell sap que l'esbronc a la seva persona és la prova inequívoca de l'efectivitat hispanocèntrica del PSC.

Així les coses, no és estrany que no hi haguessin cares alegres al final del congrés d'ERC. Com em deia un militant amb càrrec institucional, "tots n'hem sortit amb un gran sentiment de pèrdua, tots hem perdut". Ho demostren les xifres –l'actual direcció té en contra el 60% de la militància– i ho demostra també el fet que no hi hagi hagut prou coratge per fer un debat ideològic, ni per assumir els gravíssims errors d'estratègia que s'han comès, ni per dir obertament que la política continuista del partit, en qualitat d'ombra del PSC, és un suïcidi electoral. Per això, davant la impossibilitat de trobar la sortida del laberint, l'acord final ha estat concedir-se un any de temps esperant que el Tribunal Constitucional tombi l'Estatut i es pugui fer un cop d'efecte. Ves per on, encara serà Espanya qui ens salvarà els mobles. En tot cas, la millor definició del moment que viu ERC l'ha feta Joan Ridao quan, referint-se als crítics, ha dit que "els companys de partit que viatgen en un tren d'alta velocitat tenen dificultats per baixar-ne". Certament, és molt frustrant que algú et faci baixar d'un TGV per fer-te pujar a un carrilet.

El Singular Digital , 17/6/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1666 - 1680 de 1828
spacer.png, 0 kB