spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Universalistes de saló Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 abril 2008
Universalistes de salóÉs sorprenent la facilitat amb què un conflicte polític llunyà, com el que enfronta el Tibet amb la Xina, pot arribar a desemmascarar els falsos universalistes de Catalunya. Mentre només s'esperen d'ells paraules de bona voluntat, sense compromís, no hi ha problema, però quan hom els demana que expressin oficialment el seu rebuig a la política invasiva i violenta de la Xina al Tibet tot són excuses de mal pagador. Ha estat l'alcalde Jordi Hereu qui, recentment, ha vetat una Declaració Institucional consensuada per tots els grups municipals de l'Ajuntament de Barcelona que apel·lava al Govern xinès "a iniciar negociacions amb el Dalai Lama per trobar una solució justa a una situació de més de cinquanta anys d'ocupació del Tibet". Jordi Hereu es va negar a acceptar el text i el PSC i ICV, retirant-se de l'acord, van impedir que prosperés. Molt trist tot plegat. Jaume Ciurana, el regidor de CiU que havia estat negociant el contingut de la declaració, va dir que "l'alcalde Hereu, el PSC i ICV defensen els poderosos enfront dels febles, les injustícies enfront del dret internacional, la repressió enfront dels drets humans i els delictes davant la llibertat d'expressió".

El PSC i ICV, ja ho sabem, són partits que practiquen un universalisme de saló. Són la hipocresia personificada, perquè parlen de pau i callen davant el negoci espanyol de la venda d'armes que la impossibilita, s'omplen la boca de drets humans i de drets dels pobles però estan visceralment en contra del dret a la independència de Catalunya. Dependentistes de mena, aquestes dues forces polítiques procuren no manifestar-se mai a favor de cap poble oprimit l'autodeterminació del qual pugui tenir la més mínima repercussió favorable en l'autodeterminació del nostre país. Aquesta és també la raó per la qual, no fa gaire, només ERC i CiU van votar a favor d'una moció presentada al ple municipal de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès en reconeixement de Kosovo com a nou Estat europeu. És el nacionalisme dels no nacionalistes, sempre tan bel·ligerant amb els nacionalismes defensius i tan complaent amb els expansius. Déu ens guardi d'aquests catalans antimilitaristes i no nacionalistes que entren en èxtasi cada cop que, davant d'uns batallons d'homes i dones armats, tenen l'oportunitat de cridar: "¡Capitán, mande firmes! ¡Digan conmigo: Viva España, Viva el Rey!".

El Singular Digital , 29/4/2008
 
El futur nacional de Lluís Recoder Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 abril 2008
El futur nacional de Lluís RecoderS'ha confirmat definitivament el salt de Lluís Recoder de la política municipal a la nacional. Ell mateix ho va confirmar quan va dir que presentar-se quatre vegades a la reelecció a l'alcaldia de Sant Cugat "potser seria excessiu". És a dir, que aquests són els darrers anys de Recoder com a alcalde de la ciutat. Cosa que és una bona notícia per a CDC, com a partit, però inquietant per a la seva secció local, que ara mateix no té una figura del mateix carisma. Podria haver-ho estat en Jaume Tubau, persona noble, treballador infatigable, patriota insubornable i estimat per tothom que, si s'hagués presentat, hauria arrasat. Però malauradament ja no es troba entre nosaltres i CiU haurà de treballar molt si vol repetir els èxits electorals de Recoder. En l'àmbit nacional, Recoder té el suport de Carles Campuzano, que és un dels millors valors de CDC tant des del punt de vista humà com polític. Campuzano pertany al sector més sobiranista del partit i estaria bé que els seus membres, després del proper congrés, n'agafessin les regnes i posessin fi a aquesta guerra fratricida amb ERC, que tant beneficia Espanya i que tant perjudica Catalunya. Però no queda gaire clar que les coses puguin anar per aquesta via, atès que Recoder prové del sector més regionalista de CiU, el de Miquel Roca, i ja sabem que l'estat de prostració competencial en què es troba Catalunya és fruit del pactisme submís, genuflex i mancat de visió nacional que va demostrar Miquel Roca com a pare de la Constitució. De moment és agradable sentir dir a Recoder que "no ens hem d'obsessionar a disputar l'espai a ERC, el nostre adversari és el PSC". Si els sobiranistes espanyols, PP i PSOE, estan units en la independència d'Espanya, per què no poden estar-ho els sobiranistes catalans, ERC i CiU, en la independència de Catalunya?

Diari de Sant Cugat , 25/4/2008
 
La satanització de la dissidència Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 27 abril 2008
Joan Carretero i Rut CarandellLes conseqüències de la lluita que s'ha desfermat al si d'Esquerra Republicana no se sabran fins a la celebració del Congrés Nacional del proper mes de juny, però, mentrestant, assistirem a tota mena d'artificis per tal d'afeblir l'adversari. De moment, els sectors oficialistes ja han començat a practicar allò que, amb raó, tant havien criticat de Convergència i Unió arran de la formació del primer tripartit: l'enviament de cartes o comentaris a diaris i portals digitals. En aquell moment, CiU, plena de ressentiment per haver estat descavalcada del Govern, satanitzava ERC per mitjà d'opinions d'aparença espontània però que fins i tot un nen podia veure que eren un calc de les que repetia dia rere dia el gabinet mediàtic de la federació. Ara, des d'ERC, s'està fent el mateix per mitjà de comentaris que no tenen cap més objectiu que desqualificar aquelles veus disconformes amb l'estratègia actual. Les circumstàncies no són les mateixes, per descomptat, però els interessos sí que ho són. CiU va perdre el poder i ERC (la seva executiva) corre el risc de perdre'l.
 
Preocupant situació, doncs, venint de les sigles amb l'ideal més elevat de totes les forces polítiques del ventall parlamentari: la independència de Catalunya i la seva conversió en un nou Estat europeu. Per desgràcia, aquest principi, que només apareix col·loquialment o com una frase en campanya electoral, s'ha convertit en un gerro amb flors i ara sembla que tot s'hi val per tal que els renovadors, especialment Joan Carretero, siguin estigmatitzats. Jo mateix, que no pertanyo al partit, he estat objecte de tota mena d'insults i desqualificacions per part d'alguns suposats militants d'ERC comminant-me a callar. Quins demòcrates! Són els mateixos que, amb la covardia que els caracteritza, es dediquen a mentir o a calumniar emparant-se en la barra lliure que permeten molts fòrums digitals. No cal dir que estem parlant d'impotents intel·lectuals, d'individus negats per al raonament i l'argumentació i obligats, per tant, a expressar-se per mitjà de l'exabrupte i l'estirabot, però és evident que fan la feina bruta a determinades persones d'aparença impol·luda. Aquest és un altre aspecte que homologa ERC amb la resta de forces polítiques: el fet de tenir entre els seus votants una quota de persones d'ideologia totalitària que exigeixen la subordinació de la resta al seu ideari, i si algú no hi està d'acord fan com el reaccionari conseller Francesc Baltasar, d'ICV, que convida a abandonar el partit els discrepants.

No hi ha res com envoltar-se de gent submisa per remenar les cireres. Així, tota veu que gosi qüestionar la suïcida estratègia republicana de convertir-se en l'ombra del PSC és un "convergent", en el millor dels casos, o un "terrorista", en el pitjor. La paranoia ja té aquestes coses, veu enemics a tot arreu. Encara que, en realitat, no es tracta d'enemics del partit ni de ningú en particular, sinó d'enemics de l'immobilisme.

Peter SellersHauria de semblar si més no curiós que la pèrdua de 350.000 vots no fos un argument prou sòlid perquè els responsables de la direcció d'ERC –o no n'hi ha, de responsables?– admetessin públicament l'error que ha suposat l'edició del segon tripartit. Sobretot després que el PSC, en la seva primera legislatura, destituís Carod-Rovira com a conseller en cap i expulsés ERC del Govern. Cal tenir uns índexs molt baixos d'autoestima per lliurar dos cops la Generalitat al mateix partit que t'ha humiliat per partida doble davant de tothom. És clar que això, ben mirat, ja concorda amb la fugida endavant dels oficialistes, que, encara avui, insisteixen en les bondats del pacte amb el PSC i alguns, fins i tot, parlen de fer un tercer tripartit. Si la diàspora de votants que ha patit ERC en les darreres eleccions no ha tingut prou força per provocar el gest sempre elegant de la dimissió en els arquitectes del tripartit, és d'esperar que aquests es comportaran igual que el soldat hindú encarnat per Peter Sellers al començament del film The party, en què, tot i ser travessat per un miler de bales, continua tocant la corneta. No crec, això no obstant, que aquesta sigui una bona actitud de cara a les properes eleccions catalanes. Perdre més de la meitat dels vots en les eleccions espanyoles, tot i ser molt dur, no deixa de ser un mal menor per a la lògica d'un partit independentista, però perdre'ls en les nacionals seria una debacle.

De moment el que hi ha és molta por davant la força que estan adquirint els sectors crítics, els mateixos que, no fa gaire, segons la direcció, eren quatre gats indocumentats. I per frenar aquest increment ja estan començant a arribar les ajudes del PSC. Ja hi ha, en aquests moments, molt socialista disfressat de republicà que defensa les tesis oficials d'ERC perquè sap que la continuïtat del PSC en el poder depèn del fet que aquestes s'imposin. Són les mateixes veus que afirmen que tot votant republicà dissident és algú favorable a un pacte amb CiU. Allò que no diuen aquests missatgers, perquè no els interessa, és que el pacte sense contrapartides ha estat ruïnós per a ERC i rodó per al PSC. ERC ha obeït amb diligència l'ordre de penjar la bandera espanyola al balcó de la conselleria de Governació que Joan Carretero havia retirat, ha cedit als socialistes tot el control dels mitjans de comunicació públics i, entre moltes altres coses, s'ha empassat la flagrant invasió competencial que suposa la llei de la dependència. No hi ha dubte que han fet coses positives, però, on és la seva rendibilitat si no han sabut projectar-les? És a dir, que aquella clau que un dia va exhibir Carod com a metàfora de la capacitat d'ERC per doblegar el PSC s'ha volatilitzat. Ara, si més no, l'única clau veritablement existent la tenen les bases del partit.

Allò que més dol, però, és l'energia i el temps perduts. Després de la seva expulsió del Govern, sempre em va semblar que l'opció més aconsellable per a ERC, si no es veia amb cor d'exigir contrapartides determinants per al país i rendibles per al partit, era romandre a l'oposició. Era el més lògic ja que, com s'ha vist, en cas de no fer-ho seria ella qui esdevindria l'ase dels cops de la política espanyolista del PSC. Això explica per què la defensa més abrandada de la cúpula republicana no prové en aquests moments de la pròpia ERC, sinó del PSC. En altres paraules, digues-me qui et defensa i et diré qui ets.

e-notícies, 21/4/2008 i 24/4/2008 (català)
Berria , 23/4/2008 (euskara)
Nabarralde , 24/4/2008 (español)
 
"Si Catalunya fos independent, estaríem a anys llum de la migradesa que patim" Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per directe.cat   
dimecres, 23 abril 2008
Acabes de presentar el llibre Nosaltres, els catalans en el qual converses amb vint nous catalans. Ens pots explicar una mica el llibre?

Entrevista a Víctor AlexandreNosaltres, els catalans és un llibre amb el qual defenso els valors de la immigració i intento fer veure a la societat que la immigració no és cap amenaça per a la nostra identitat. Els immigrants no tenen cap culpa que nosaltres no hàgim estat capaços de resoldre el conflicte polític que tenim amb Espanya. És d'una covardia immensa, després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, carregar els neulers de la desaparició de Catalunya als immigrants. Ells vénen aquí i no hi troben una nació independent, hi troben un territori subordinat a Espanya. És cert que col·loquialment els catalans diem que són una nació, però també ho és que la por i l'acomplexament ens tenalla quan se'ns demana que ho demostrem i que tinguem sentit d'Estat. Portem tants anys en captivitat que hem oblidat que les ales per volar no són un atribut d'alguns pobles privilegiats, sinó de tots els pobles del món. La por catalana a la immigració pot tenir trets xenofòbics, però sobretot té trets infantils. Dic això perquè denota una gran immaduresa traspassar a tercers les nostres responsabilitats. Si Catalunya desapareix no serà per culpa dels immigrants, sinó per la covardia dels propis catalans.

Català, com deia l'ex-president Pujol, és aquell qui viu i treballa a Catalunya o és alguna cosa més?

Nosaltres, els catalansCal diferenciar la identitat administrativa de la identitat cultural. Des del punt de vista administratiu, és evident que totes les persones que viuen als Països Catalans són catalanes, independentment del lloc on hagin nascut, i han de tenir els mateixos drets i deures. La identitat cultural, en canvi, només és possible quan s'és parlant de la llengua d'aquella identitat. Si un espanyol que viu a Alemanya no parla alemany, serà ciutadà alemany a efectes administratius però, culturalment, serà espanyol. Per la mateixa raó, culturalment parlant, només són catalanes les persones que parlen català visquin on visquin. I, per ser catalanes, no cal que deixin de ser res. És a dir, que es tracta de sumar i no de restar. Si la llengua articula el pensament, com es pot entendre un poble sense saber la seva llengua?

Des d'aquell primer llibre que portava per títol un atrevit Jo no sóc espanyol has escrit ja onze llibres amb els quals t'has erigit com un dels ideòlegs del catalanisme. Cap on creus que està caminant Catalunya?

Catalunya es troba immersa en un procés d'emancipació nacional. Ja sé que no ho sembla i que, tenint en compte moltes de les coses que estan passant, la sensació és que anem cap enrere. Però no és així, anem endavant. Tots els processos d'emancipació, ja sigui individual o col·lectiva, són força invisibles en el dia a dia. I això passa perquè aquests processos són molt lents. Tampoc no ens adonem que la Terra gira, però és innegable que cada dia el sol el pon. El desconcert, la desorientació i la decepció que experimenten molts catalans per la situació actual del país és fruit d'aquest procés d'emancipació. Les bases inconsistents sobre les quals es justificava la dependència de Catalunya a Espanya s'han esfondrat i ens hem trobat amb un bany de realitat que ens ha deixat cara de babaus, perquè la llet de la vaca és nostra, però la mà que la muny i la galleda que la recull són espanyoles. En altres paraules, si Catalunya fos un Estat independent, ara mateix estaria a anys llum de la migradesa actual que pateix. El procés, per tant, està en marxa. L'únic problema és el temps. No podem badar, perquè la globalització, que té coses molt bones, serà molt depredadora pel que fa a les nacions i a les llengües sense Estat.

Un dels llibres que va fer més soroll va ser el de TV3 a traïció , que va haver d'esperar-se una bona temporada abans de ser publicat. Ens pots explicar si creus que hi ha hagut canvis substancials a TV3 des d'aleshores? Com creus que hauria de ser la televisió pública catalana?

TV3 a traïcióNo hi ha hagut cap canvi, cap ni un, per la senzilla raó que el partit que la controla, el PSC, continua essent el mateix. El PSC té una ideologia nacionalista espanyola l'objectiu de la qual consisteix a fer-nos creure que Catalunya i Espanya són una mateixa cosa i que els catalans no són ningú si no diuen també que són espanyols. N'hi ha prou de mirar determinats programes, ja siguin informatius, d'entreteniment o d'esports. La visió que transmeten és hispanocèntrica i la catalanitat hi apareix com un subsistema indestriable de l'espanyolitat. El PSC traeix els principis fundacionals de TV3 –que parlen de crear sentiment de pertinença a la nació catalana- i utilitza l'emissora en benefici propi perquè sap que els vots que rep en les eleccions provenen globalment de gent que té consciència nacional espanyola. Cal anar molt perdut per la vida per tenir consciència nacional catalana i votar el PSC. És el mateix que ser independentista català i ser seguidor del Real Madrid. Que aquest cas es pugui donar no treu que sigui una contradicció en si mateixa. Pel que fa a la segona pregunta, la resposta és senzilla. Per fer que TV3 deixi de ser el tercer canal de Televisió Espanyola n'hi ha prou que la primera apliqui els principis de la segona: si aquesta última és la televisió nacional d'Espanya, com és que la primera no és la televisió nacional de Catalunya? I això, entre moltes altres coses, passa per recordar que els pilots espanyols de Fórmula 1 no són els nostres pilots o per subtitular en català tota persona que s'expressi en espanyol com a mesura de respecte als telespectadors catalans del nord que, com és lògic, no entenen la llengua espanyola.

Un altre dels llibres que va tenir un bon ressò mediàtic va ser El cas Carod on explicaves el linxament que va patir Carod-Rovira arran de la reunió que va celebrar amb ETA a Perpinyà. Continues defensant tot el què hi deies?

Sí, és clar, perquè en aquell llibre jo no defenso només Carod del linxament que va patir, sinó Catalunya. Aquell episodi va ser tan convuls perquè, com dic en el llibre, va ser el primer acte de sobirania que Catalunya va fer en molts anys fins al punt que els catalans emocionalment dependents d'Espanya no el van voler admetre. Per una vegada en moltíssims anys, vam fer una cosa sense demanar permís a Espanya. Jo defensava i continuo defensant el dret de Catalunya, a través de les seves autoritats, a parlar de pau amb qui vulgui, quan vulgui i com vulgui, es digui ETA, Hamas o Al-Qaida. Si a Espanya li agrada bé i si no també. Que el nostre país no sigui escenari d'atemptats és fruit d'aquella trobada i si Espanya vol aconseguir el mateix en el seu només ens ha d'imitar. No es pot defensar la democràcia amb mesures antidemocràtiques.

Com a persona que coneix bé Esquerra, com veus la situació que està vivint actualment el partit? Com creus que s'ha arribat a aquesta situació i com creus que es pot desencallar?

El segon tripartit és un error històric d'estratègia política. Ho vaig escriure el mateix dia de la seva reedició i els fets demostren aquest error. Quan un partit independentista no es veu amb cor de demanar contrapartides importants a un partit vocacionalment espanyol, el que ha de fer és mantenir-se a l'oposició i treballar fins a sentir-se més fort. La idea era que Esquerra, entrant al Govern, catalanitzaria el PSC, però la percepció de molts catalans és que el PSC ha espanyolitzat Esquerra. No dic que la intenció inicial, per bé que molt ingènua, no fos bona, però cal tenir la dignitat de reconèixer-ne l'error i cedir el comandament de la nau a unes altres mans com ho faria el directiu d'una empresa mitjana que hagués creat un forat de 350.000 euros. Cal, per tant, una renovació a fons. S'ha acabat un cicle dirigit per persones que han fet una tasca realment brillant i ara en comença un altre. I aquest cicle, lògicament, requereix una altra mena de persones. Cada viatge té les seves necessitats i, de la mateixa manera que no es pot anar a la muntanya sense un calçat adequat tampoc no es pot fer l'Everest amb un guia del bus turístic en lloc d'un xerpa. A nous reptes, nous actors.

Quin paper hi juguen la resta de partits catalans en el projecte independentista?

En un país normalitzat, tots els partits, tant de dretes com d'esquerres, serien independentistes en la mateixa mesura en què tots els partits polítics espanyols o francesos, posem per cas, també ho són. No són independentistes el PSOE, el PP o IU? Això passa perquè, a diferència de la majoria de partits catalans, els partits espanyols no tenen ànima d'esclau i no estan disposats a admetre que ningú decideixi per ells. Els espanyols, a diferència de molts catalans, no tenen dependència emocional de cap altre país i sortirien al carrer si algú pretengués que el seu Parlament estigués subordinat a un altre Parlament. En el cas català, la situació està directament relacionada amb l'infantilisme de què parlava abans. Qui no es veu amb cor de decidir per ell mateix és que és poc madur i qui és poc madur necessita madurar. Quan els partits catalans creixin mentalment i esdevinguin adults s'adonaran de la diferència que hi ha entre ser una llar d'infants o ser un Estat membre de les Nacions Unides.

Estàs preparant algun llibre nou? Tens al cap algun altre projecte fora dels llibres?

Sí, estic tornant a fer ficció. Després d'El somriure de Burt Lancaster, que era un llibre de contes, i de l'obra de teatre Èric i l'Exèrcit del Fènix tenia aturat aquest camp. Ara m'hi torno a posar. Estic treballant en dues coses, una de narrativa i l'altra de teatre.

I ja per acabar, recomana'ns tres llibres per Sant Jordi...

Tres llibres que m'han agradat molt són L'alè del búfal a l'hivern, de Neus Canyelles, La llum dels orfes, de Jaume Ferrer, que és un recull de contes, i L'edifici Iaqubian, d'Alaa Al Aswani, que és un retrat descarnadament divertit de la societat egípcia. Tots tres són exquisits, tres autèntiques delícies.

directe.cat , 16/4/2008
 
Lectors subvencionats Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 abril 2008
Lectors subvencionatsÉs realment curiós que el Gremi d'Editors de Catalunya i l'Associació d'Editors en Llengua Catalana hagin encarregat a Conecta Research & Consulting -una empresa amb seu central a Madrid- l'elaboració d'un estudi sobre els hàbits de lectura dels catalans. No hi havia cap empresa als Països Catalans que pogués fer aquest estudi? Tan hispanocèntrica és la visió que tenen de la vida aquestes entitats que ni tan sols en temes genuïnament catalans poden estar-se de dependre de Madrid? És clar que, ben mirat, hi ha força concordança entre aquest hispanocentrisme i els baixos índexs de lectura en català: només un 20,4% davant d'un 77,9% en espanyol. Això pel que fa als catalans que llegeixen, perquè els que no llegeixen mai o gairebé mai arriben al 40,6%. Un panorama certament desolador si es compara amb la resta de països de la Unió Europea.

Per combatre aquesta situació, el Departament de Cultura ha dissenyat un pla per fomentar la lectura entre tots aquells joves que l'any 2010 arribaran a la majoria d'edat –uns 170.000– consistent a pagar-los una subscripció a un diari o revista. La idea és molt bona i cal felicitar el conseller Joan Manuel Tresserras per materialitzar-la, perquè hi ha hàbits que si no es creen en aquesta etapa de la vida després costa molt que arrelin. Ara bé, sobta saber que aquestes subscripcions de franc no seran necessàriament de premsa en català. És a dir, que podran ser també diaris i revistes en espanyol. I això per què?, caldria preguntar. Troba normal la Generalitat que només un 20,4% de catalans llegeixin en la llengua del país? Tan òptima és aquesta xifra que no cal fomentar la lectura en català? Doncs jo trobo que la situació és alarmant i palesa el fracàs espectacular de la política lingüística seguida fins ara, perquè, tot i que és cert que els índexs de coneixement del català són força alevats, també ho és que els relatius a l'ús són força baixos. La qual cosa ens recorda l'abismal diferència entre el coneixement de la llengua i l'ús que se'n fa.

Caldria, per tant, que el Departament de Cultura, en lloc d'alimentar aquelles empreses que han optat per la llengua dominant, afavorís obertament les que han optat per la llengua dominada. I no tan sols perquè són aquestes últimes les veritablement necessitades, sinó perquè sense elles el país és impossible. Tota política que fomenti la lectura en espanyol a Catalunya va en detriment de la lectura en català de la mateixa manera que tot tracte igualitari entre una llengua dominant i una llengua dominada va en detriment de la igualtat de drets. Si hi ha unes empreses que han de merèixer el respecte dels catalans són aquelles que entre el negoci i el compromís han escollit el compromís.

El Singular Digital , 22/4/2008
 
L'autovia del carrer de Sant Antoni Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 abril 2008
Carrer de Sant Antoni de Sant Cugat
Carrer de Sant Antoni de Sant Cugat
Ara fa tot just un any que, des d'aquesta mateixa columna, vaig denunciar el pas constant de vehicles a diferents hores del dia per les anomenades zones de vianants de Sant Cugat. Deia en aquell text que "turismes aliens al veïnat, furgonetes i camions hi circulen amb la més absoluta impunitat no sols molestant de manera constant els vianants, sinó posant en perill també la seva integritat física. Jo mateix, no fa gaire, vaig ser testimoni ocular d'un atropellament que, per sort, no va tenir conseqüències". Doncs bé, el desgavell continua. Concretament el carrer de Sant Antoni, un dels més transitats de la ciutat i on hi ha la seu del Diari de Sant Cugat, és una autèntica autovia. El pas de vehicles que no pertanyen al veïnat amb direcció a la plaça de Barcelona és continu, cosa que obliga els vianants a apartar-se diverses vegades per no ser atropellats. Com que això es produeix dia rere dia davant la mirada indolent de la policia local, vaig apropar-me a dos agents situats en la confluència dels carrers de Valldoreix amb Sant Antoni i els vaig preguntar per quin motiu ho permeten i si són conscients del perill que suposa la seva indiferència. La resposta em va deixar astorat. Em van dir que sí que en són conscients, fins al punt que ja ho han advertit a la regidoria de Mobilitat, però que ningú no els escolta. Magnífic. És a dir, que la policia alerta les autoritats municipals d'un risc d'accidents i ningú no els fa cas. Doncs és greu, perquè el riu de cotxes que circula pel carrer de Sant Antoni és incompatible amb el concepte de zona vianantitzada al qual pertany. Cal tenir en compte que les persones -especialment infants i avis- ens movem més confiats quan ens trobem en espais que considerem protegits, i aquesta confiança, en l'esmentat carrer, pot tenir conseqüències molt greus.

Diari de Sant Cugat , 18/4/2008
 
El cinisme del Comitè Olímpic Internacional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 abril 2008
El cinisme del Comitè Olímpic InternacionalEl cinisme és l'estat natural dels poderosos. És com un atribut inherent a l'estatus d'autoritat. No tothom és així, certament, si més no abans d'accedir al poder, però la majoria dels 'afortunats' s'hi tornen. Es diria que exerceixen aquest privilegi tan bon punt són coronats democràticament. S'acostumen amb gran celeritat als afalacs dels pusil·lànimes i, estarrufats com un gall dindi, fan el contrari d'allò que deien abans d'assolir la condició de poderós. Això sí, ho acompanyen amb un gest de profunda convicció ornamentat amb un somriure que s'apaga en el mateix instant en què ho fa el pilot vermell de la càmera que els segueix. La galeria de personatges, en aquest sentit, és molt àmplia. Hi trobem presidents, vicepresidents, consellers, ministres o organismes d'arreu del món. Un d'aquests organismes és el Comitè Olímpic Internacional (COI) els màxims responsables del qual, Jacques Rogge i Hein Verbruggen, president del COI i supervisor dels Jocs de Pequín, respectivament, són uns senyors que es passegen pel món impartint lliçons de neutralitat política.

Amb relació a la invasió xinesa del Tibet, i evitant molestar el règim totalitari de Pequín, els senyors Rogge i Verbruggen diuen que el COI no ha de prendre part en conflictes polítics interns i de drets humans alhora que comprenen que el govern xinès no respecti la llei de llibertat de moviment per tal que la premsa es pugui moure sense limitacions arreu de la Xina. Es pot dir amb més paraules, però no amb més cinisme. Per començar, l'esperit que va infondre Pierre de Coubertin als Jocs Olímpics de l'era moderna, somniant-los com una trobada fraternal de tots els pobles del món, en què l'important no fos guanyar sinó participar, ja fa molt de temps que s'ha esvaït per esdevenir una mascarada d'exaltació nacionalista disfressada de gran festa esportiva. Cada quatre anys assistim a una orgia de banderes i himnes estatals amb els quals s'identifiquen milions de persones d'arreu del món que es defineixen com a no nacionalistes. Les proves les superen homes i dones com nosaltres, però les medalles se les adjudiquen els estats. Cap esportista es representa ell mateix, tots són mers representants de l'Estat que els finança amb l'afany que obtinguin una 'victòria nacional'. I és que les victòries nacionals, ja ho sabem, ajuden força a la cohesió 'nacional' dels ciutadans no nacionalistes.

Devia ser per apoliticisme, que el COI, presidit per Juan Antonio Samaranch, va canviar els estatuts per impedir que les nacions sense Estat poguessin participar en els Jocs Olímpics. Devia ser perquè no té ideologia, que el COI va substituir el concepte de "pobles" pel de "estats participants" tot traint l'ideari humanista de Coubertin. El cinisme és així. El cinisme considera el conflicte del Tibet un "afer intern xinès". És a dir, que, d'acord amb el COI, quan un poble envaeix un altre poble cal restar muts perquè el segon, en deixar de ser poble, passa a convertir-se en un conflicte intern del primer. Excel·lent. Amb aquesta filosofia nacional-totalitària es comprèn que el Comitè Olímpic Internacional no vulgui que se sàpiga el seu pacte amb el govern xinès per tal de retransmetre els Jocs en fals directe i prohibir la instal·lació de càmeres a la plaça de Tian'anmen. Així és com els cínics oculten la realitat i esdevenen còmplices de l'ambició, fent-nos creure que darrere els Jocs Olímpics hi regna allò a què fa referència el nom de Tian'anmen: la pau celestial.

e-notícies , 17/4/2008
 
Per què escric? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 18 abril 2008
Extracte d'un reportatge realitzat per la publicació On? Sant Cugat a partir de la pregunta "Per què escric?" formulada a deu escriptors, entre els quals Imma Monsó, Marta Pessarrodona, Baltasar Porcel i Víctor Alexandre.

Víctor AlexandreJa sé que la pregunta no està formulada amb mala fe, però hi ha en ella un element ofensiu que no ha estat prou ben reflexionat. Per què no es fa aquesta pregunta a un metge, a un advocat, a un lampista o a un pastisser? Per què un escriptor ha d'explicar per què escriu i aquells que han triat altres professions n'estan exempts? Hi ha una raó: la consideració social de la professió. Ser escriptor es considera un hobby, una cosa que hom fa a més a més de guanyar-se la vida en coses serioses. L'escriptor és l'element exòtic de la família, és com el nen que té traça per escriure i per Nadal se'l puja dalt d'una cadira perquè expliqui un conte i la família el pugui aplaudir. Però passen els anys i els escriptors ens veiem obligats a respondre dia rere dia la mateixa pregunta perquè l'opinió que la societat té de nosaltres continua essent la mateixa. Doncs bé, jo escric perquè és la meva feina. No hi veig la notícia. La notícia seria, en tot cas, que essent escriptor fes de lampista. Però, si sóc escriptor, què se suposa què he de fer, si no és escriure? Pel que fa als meus llibres d'assaig puc dir que cadascun té la seva pròpia personalitat, però el discurs de fons és el desacomplexament nacional. Cal tenir en compte que fins i tot els catalans més convençuts necessiten reafirmacions. Som humans i hi ha moments per a tot, fins i tot per al desencís. Aquest és l'objectiu dels meus llibres, fer pensar a les persones i dotar-les d'elements de reflexió per tal que se sentin més fortes i més afirmatives.

On? Sant Cugat , núm. 135, abril 2008
 
70 anys espoliats Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 abril 2008
70 anys espoliatsEl cas del no retorn dels més de dos milions de documents catalans que es troben a Salamanca, fruit de l'espoliació de què va ser víctima Catalunya l'any 1938, va adquirint cada dia que passa tons més esperpèntics. De fet, la nocturnitat amb què es va produir el retorn dels primers papers la matinada del 31 de gener de 2006, talment com si ens fessin una concessió gairebé secreta que convingués ocultar a ulls dels espanyols, ja permetia intuir les enormes dificultats que tindria la Comissió de la Dignitat per aconseguir la recuperació de la resta de documents. A hores d'ara, però, ja no hi ha res a discutir. El Govern espanyol s'ha de limitar a complir la llei –i també la interlocutòria de l'Audiència Nacional del 2006, ratificant-ne el retorn– que l'obliga a restituir els papers als seus propietaris legítims. Malgrat això, el retorn no es produeix. I no es produeix perquè hi ha interessos polítics que hi estan visceralment en contra. La prova és que setanta anys després de l'espoli, els diferents governs espanyols s'han negat sistemàticament a retornar a Catalunya allò que li van robar a punta de fusell. No hi ha cap motiu que n'impedeixi la restitució, cap ni un, i, tot i així, el ministre espanyol de Cultura, César Antonio Molina, continua dilatant el temps amb l'esperança que els catalans renunciem a la recuperació d'allò que és nostre.

Ens coneixen poc, però, perquè la Comissió de la Dignitat recorrerà als tribunals de justícia per tal que la llei es compleixi i la restitució finalment es produeixi. Podran, per tant, alentir-ne el procés, però no pas la devolució definitiva. Una altra cosa és que en l'arrel d'aquest comportament espanyol hi hagi la síndrome del colonitzador. És a dir, la sensació que hom li arrenca un dit cada cop que es veu obligat a restituir un bé anteriorment arrabassat al colonitzat. Que això passi quan el partit polític que governa Espanya és el mateix que governa Catalunya demostra fins a quin punt el respecte a la diferència és aliè a la naturalesa de l'anomenada nació espanyola.

e-notícies , 14/4/2008
 
El menyspreu a Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 abril 2008
El menyspreu a CatalunyaEl nomenament de Carme Chacón i Celestino Corbacho com a ministres espanyols de Defensa i de Treball, respectivament, és d'aquells que produeixen vergonya aliena. Si el PSC tingués el més mínim sentit del ridícul, els seus 25 diputats a Madrid trencarien la disciplina de vot amb el PSOE en la primera oportunitat que es presentés i n'assumirien les conseqüències. El problema és que el PSC no sols no té sentit del ridícul, sinó que tampoc no té consciència nacional catalana. Té consciència nacional, sí, però espanyola.

La seva humiliació, però, ja va començar la nit electoral del passat 9 de març quan Zapatero va tenir paraules d'agraïment per a la delegació andalusa del PSOE i cap ni una per a la catalana. Cosa lògica, ben mirat, atès que molts dels vots no ho van ser a favor del PSC sinó en contra del PP. Així les coses, és evident que les humiliacions havien de continuar. Unes humiliacions, per cert, que adquireixen una gran dimensió si ens remuntem a l'endemà de les eleccions i recordem les proclames del quintet nacionalista espanyol –Montilla, Chacón, Iceta, Ferran, Zaragoza- en el sentit que la victòria del PSC faria que Catalunya tingués una rellevància extraordinària a Madrid fins al punt que no ens n'acabaríem els beneficis. Trenta-cinc dies després de tan galdosa eufòria, els fabulosos guanys de Catalunya s'han convertit en dos ministeris de nivell menor i encara gràcies. Ni tan sols Joaquim Nadal ha aconseguit ser ministre tot i que el PSC, dies abans, ho donava per fet.

El cas de José Bono també és una prova de la inutilitat de votar PSC per part d'aquelles persones de bona fe que pensen que això afavoreix Catalunya. ¿Creuen de debò, aquestes persones, que els 25 diputats del PSC afavoreixen Catalunya quan voten a favor del nomenament d'un catalanofòbic com a president del Parlament espanyol? L'excusa del partit, ja ho sabem, és que, a canvi, Teresa Cunillera n'és la vicepresidenta primera. I és cert. Allò que no diuen, però, és que Teresa Cunillera és tan nacionalista espanyola com José Bono.

Però encara hi ha una prova més fefaent del menyspreu a Catalunya per part de Rodríguez Zapatero, en particular, i del Partit Socialista, en general: la continuïtat de Magdalena Álvarez com a ministra de foment. Que un personatge tan esperpèntic, blasmat pel conjunt de la societat catalana, es mantingui en el càrrec demostra dues coses: una, que l'espanyolització de Catalunya comporta la seva desaparició; i dues, que lliurar la Generalitat als actors d'aquesta espanyolització ha estat un error que no es tradueix tan sols en els centenars de milers de vots perduts per ERC sinó en el suïcidi que suposa per a Catalunya la presència del PSC en el Govern del país.

El Singular Digital , 15/4/2008
 
Doblatge en règim d'esclavatge Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 abril 2008
Vicky Cristina BarcelonaDe tempesta en un got d'aigua podríem qualificar el rebombori que s'ha creat entorn de la futura estrena a Catalunya de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, en el sentit que es projectarà només en versió original anglesa i en versió doblada al català, però no doblada a l'espanyol. Quin problema hi ha? "Hi ha gent que no entén el català", responen alguns. I com és possible?, caldria preguntar-los. Més que res perquè els qui diuen això, que hi ha gent que no entén el català, són els mateixos que diuen que aquest país és bilingüe. Si Catalunya és bilingüe i tothom és competent en català i en espanyol, com pot ser que hi hagi persones que es declarin monolingües? En què quedem, Catalunya és bilingüe, sí o no? L'arma llancívola del bilingüisme que utilitzen els espanyolistes per mantenir l'hegemonia castellana tot donant al català un caràcter merament ornamental i domèstic es torna aquí contra ells i posa en evidència la fal·làcia de la seva proclama. Si Catalunya és bilingüe, com és que els espectadors catalanoparlants no tenen cap problema de comprensió quan veuen una pel·lícula doblada a l'espanyol i sí que en tenen molts espectadors hispanoparlants quan veuen una pel·lícula doblada al català? És senzill: perquè els catalanoparlants estan obligats a ser bilingües per tal que molts hispanoparlants puguin continuar essent monolingües. Curiós bilingüisme, aquest. Un bilingüisme que es fonamenta en el principi del mandrós: "parla'm en la meva llengua, així jo no hauré d'aprendre la teva".

En el tema del doblatge, això no obstant, hi ha molta hipocresia per part de la classe política. Si, segons la llei, hi ha dues llengües oficials, com és que no hi ha cap cap norma que obligui a projectar un 50% de còpies en català i un 50% en espanyol, de manera que cadascú triï la que més li plagui? En aquest sentit, la passivitat de la Generalitat, permetent que la pràctica totalitat de la cartellera cinematogràfica estigui en versió espanyola, no pot ser més vergonyosa. És el Govern català –el mateix que ens diu que té un Govern "amic" a Madrid- qui ha d'obligar els distribuïdors a doblar les seves pel·lícules en les dues llengües. Més que res, perquè fa trenta-tres anys que Franco és mort però les normes són les mateixes que quan era viu.

Una altra alternativa seria la supressió del doblatge, cosa molt d'agrair des del punt de vista cinèfil i de respecte a l'obra d'un autor i dels seus intèrprets. En aquest cas, n'hi hauria prou de subtitular el 50% de les còpies en català i l'altre 50% en espanyol. Ara bé, mentre es mantingui el doblatge, l'hegemonia de la llengua espanyola és inadmissible. ¿S'adonen, els catalans, que la incapacitat dels nostres polítics per obligar les distribuïdores a pagar-se el doblatge al català, igual que es paguen l'espanyol, ens condemna a pagar-lo nosaltres dos cops? Paguem la subvenció de la Generalitat i tornem a pagar quan comprem l'entrada a taquilla per veure la pel·lícula. És a dir, que paguem per partida doble. O triple, ja que mentre les televisions espanyoles es troben els doblatges fets i pagats per les distribuïdores, TV3 l'ha de fer i pagar-lo. I qui paga, quan paga TV3? Nosaltres. D'això se'n diu doblatge en règim d'esclavatge.

e-notícies , 10/4/2008
 
ERC, entre Lampedusa i el cop de timó Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 abril 2008
ERC, entre Lampedusa i el cop de timóAlgú hauria d'aturar aquest combat mediàtic que s'ha desfermat entre el president i el secretari general d'Esquerra Republicana pel bé del partit, en general, i d'ambdós dirigents, en particular. ¿No hi ha ningú dels seus sectors respectius amb prou capacitat per adonar-se del galdós espectacle que estan oferint a la societat? Com és possible que persones que s'havien guanyat el respecte de tanta gent oferint l'únic horitzó mentalment sa que pot tenir un poble, el de la seva independència, s'estiguin autodegradant minut rere minut? Com pot ser que no s'adonin del mal que fa a la imatge del partit la guerra de declaracions i contradeclaracions, d'insinuacions i desqualificacions que estan lliurant a través de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1? Si es tracta d'una estratègia, han de saber que és tan suïcida com el segon tripartit. I el tripartit, per més que l'aguantin amb respiració assistida, està ferit de mort. De fet, la seva mort clínica es va produir la nit del passat 9 de març.

Un altre aspecte lamentable d'aquest estat de coses és la negativa de la cúpula republicana a assumir la paternitat de l'estratègia que tant de mal ha fet a Esquerra. No hi ha hagut ningú, absolutament ningú, que hagi tingut el coratge de reconèixer la seva responsabilitat en el desastre. Deuen pensar que és molt humiliant haver de demanar perdó. Però s'equivoquen de nou, perquè poques coses hi ha tan dignes en aquesta vida com el reconeixement d'un error. Tan noble que hauria estat per part seva dir "vam creure que podríem catalanitzar el PSC o que al seu costat, per contrast, la nostra imatge en sortiria enfortida, però ha succeït just al contrari. D'acord amb això considerem que el millor per al partit és que altres mans agafin les regnes de la renovació". Doncs no. Allò que ens diuen és: "la renovació som nosaltres". Esplèndid.

ImagePer això té raó Joan Carretero quan manifesta que "els militants poden optar per continuar defensant una direcció que diu que té raó i que tot el que passa és culpa de la gent, que és ruca i no ens entén, o fer canvis com fan els partits normals quan veuen que perden suport estrepitosament. Podem tornar al que és l'estratègia que motiva l'existència d'ERC. Créixer i fer xarxa entre tots els catalans que no vulguin acceptar el tracte colonial espanyol". Doncs sí, d'això últim es tracta, perquè la rendibilitat política de lliurar el Govern del país, sense contrapartides, als gestors del projecte espanyolitzador de Rodríguez Zapatero s'ha demostrat tan profitosa com el negoci d'en Robert amb les cabres, que en donava dues de blanques per una de negra. Al principi tenia molta clientela, però el ramat va anar minvant fins que se'n va quedar sense.

Per sort, ERC encara no es troba en aquesta fase. ERC no s'ha enfonsat com desitjarien alguns. El capital humà d'aquest partit és extraordinari i és d'esperar que en el congrés del proper mes de juny es produirà un cop de timó. Cal desitjar-ho, perquè el país no es pot permetre la dispersió de l'única força política que refusa el continuisme i proposa un nou estatus per a Catalunya: ser un país plenament sobirà i alhora tan interdependent com puguin ser-ho tots els pobles sobirans del món. Aquesta fita, això no obstant, és incompatible amb l'anunciada "renovació" fidel al principi lampedusià de canviar-ho tot perquè res no canviï.

e-notícies , 7/4/2008
 
Catalunya i la causa tibetana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 abril 2008
Catalunya i la causa tibetanaNo és xinès, sinó tibetà, aquell vell proverbi que diu: "si el teu problema té solució no cal que t'amoïnis i si no en té, per què t'amoïnes?". De fet, són moltes les coses que la humanitat desconeix del Tibet. La imatge més comuna és la d'un petit país perdut al sostre del món, habitat per lames i monjos budistes; gent mística, esquívola i gelosa de la seva intimitat. La realitat, sortosament, és sempre molt més rica que el tòpic. Aquests dies, arran de les revoltes contra l'invasor xinès i la reivindicació d'independència del país, el tòpic s'ha esvaït i tots hem pogut veure com aquella idíl·lica Lhasa de què parlava Lobsang Rampa a mitjan del segle passat en els seus llibres no té res a veure amb la Lhasa d'avui. També els tibetans han canviat. És cert que són gent molt procliu a la religiositat, però també ho és que són oberts, espontanis, hospitalaris, liberals i poc amics de fer proselitisme o de guanyar adeptes per mitjà de la persuasió. Més que res perquè aquesta actitud toparia amb la filosofia tibetana segons la qual el més important de l'ésser humà no és la seva l'ànima sinó la seva ment.

Apropar-nos al Tibet ens pot fer saber que ara fa més de dos mil cinc-cents anys que els lames van entendre que tot allò que considerem bo prové de l'interior de l'ésser humà. Cosa, per cert, que suposa una visió força diferent de la nostra, l'occidental, sempre molt més inclinada a creure que les coses de valor provenen de l'exterior. Val a dir, això no obstant –ens ho mostren les imatges televisives–, que els joves tibetans han experimentat canvis substancials en la seva actitud davant la vida fins al punt que, desesperats per la política submisa del Dalai-lama –que es conforma amb una autonomia en lloc de la independència–, jutgen legítima la insurrecció contra la violència anorreadora del govern xinès.

Als Països Catalans, per raons òbvies, la causa tibetana té un gran suport. Els catalans som molt receptius a les demandes tibetanes d'ajut i comprenem que el seu dret a ser un poble independent no pot ser qüestionat per ningú que es vanti de ser amic de la humanitat. Per això ens agradaria que, en justa correspondència, la Casa del Tibet de Barcelona també es mostrés receptiva amb nosaltres parlant la nostra llengua. Em consta que el seu director, Thubten Wangchen –excel·lent persona, per cert–, ja fa molts anys que viu a Catalunya i mai no ha fet l'esforç de parlar català. Em sembla molt bé que estiguin treballant en la versió catalana de la seva pàgina web, però jo no parlo de comunicació virtual sinó presencial. No trobo correcte que aquells que demanen la nostra solidaritat amb el seu poble, amb la seva llengua i amb la seva cultura no tinguin la sensibilitat de dir-nos-ho en català tot mostrant respecte pel nostre país, per la nostra llengua i per la nostra cultura. ¿No veurien un menysteniment per part nostra si nosaltres, a través d'una hipotètica Casa de Catalunya al Tibet, els demanéssim solidaritat amb el poble català en xinès?

El Singular Digital , 8/4/2008
 
Sant Cugat fa costat a Kosovo Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 abril 2008
Sant Cugat fa costat a Kosovo
Sala de plens de Sant Cugat
Cal felicitar Esquerra Republicana per haver presentat una moció al ple municipal en reconeixement de Kosovo com a nou Estat europeu i a CiU per haver-la votat. I, paral·lelament, cal lamentar que PSC i ICV, no s'hi hagin sumat. Al·leguen, aquests dos últims, que la moció de suport està mancada de sentit, atès que el ple municipal no té competències en aquest àmbit. Curiós argument, i més venint de partits suposadament d'esquerres. Tenia competències internacionals l'Ajuntament de Sant Cugat quan l'any 2003 ICV i PSC van presentar una moció relativa al conflicte iraquià? Com és que aquests dos partits van considerar aleshores que aquesta manca de competències no podia coartar de cap manera la llibertat d'expressió d'un consistori i ara troben que sí? No deu ser que aquell tema els queia més simpàtic que el de Kosovo? No deu ser que pronunciar-se contra la guerra era molt més còmode, perquè perjudicava el PP, mentre que fer-ho a favor de la independència de Kosovo perjudica el PSOE? I un altra pregunta: haurien tingut la mateixa actitud socialistes i ecosocialistes si el govern espanyol hagués reconegut Kosovo com ho han fet Gran Bretanya, França o Estats Units? Es pot entendre aquest comportament en el PSC, ja que es tracta de la delegació catalana del PSOE, però sobta força en ICV, especialment després de la seva forta davallada electoral com a càstig per haver-se convertit en l'ombra del PSC. Kosovo no és un poble d'una altra galàxia, Kososo és una nació d'Europa i tot allò que afecta el continent europeu afecta els santcugatencs. Llevat que se sigui vocacionalment dependentista, la independència d'un poble per vies democràtiques ha de ser saludada sempre com un acte de maduresa política. Bàsicament, perquè el dret de ser no té cap sentit si no va acompanyat del dret de decidir.

Diari de Sant Cugat , 4/4/2008
 
A Anglaterra, declaració de renda en català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 abril 2008
A Anglaterra, declaració de renda en catalàEl fet que sigui més fàcil estudiar català a Anglaterra o a Alemanya que no pas a Espanya ja diu clarament quina és l'actitud d'aquest darrer país envers la llengua catalana. Mentre això es factible en divuit universitats angleses i vint-i-dues alemanyes, a Espanya només és possible fer-ho en sis. Cosa perfectament comprensible, val a dir-ho, si tenim en compte que tota llengua és la prova irrefutable d'una identitat col·lectiva i que la identitat catalana, pel sol fet d'existir, demostra que el pretés Estat nació espanyol té la consistència d'un castell de cartes. D'aquí que la plena normalització de la nostra llengua sigui vista per Espanya com un perill per a la seva hegemonia i que cada espai que recuperem sigui percebut com un afront. I això, com és lògic, no es circumscriu només al camp universitari, sinó que abasta tots els àmbits de la societat entre els quals el de les relacions comercials. Només cal veure el refús sistemàtic a incorporar el català en els embolcalls o en el servei d'atenció al client per part de la immensa majoria d'empreses espanyoles que operen a Catalunya.

Aquest estat de coses propicia, no cal dir-ho, que Catalunya i la seva llengua se sentin sovint més respectades per altres països que no pas per l'Estat al qual suposadament pertanyen. De fet, cada cop són més les firmes comercials que demostren una sensibilitat superior a l'espanyola en aquesta qüestió. Aquest és el cas recent de Chamberlains Accountancy, una firma anglesa de pèrits comptables que atén dintre del Regne Unit en aquestes quatre llengües: anglès, francès, català i espanyol. N'hi ha prou de consultar la seva pàgina web per veure tots els serveis que ofereix en un perfecte català: "Si teniu ingressos a Anglaterra (o en altres llocs del Regne Unit) probablement us caldrà fer una declaració al ministeri d'Hisenda d'aquest país. Us podem ajudar i, a més, us ho explicarem tot en català. Si munteu un negoci a Anglaterra, haureu de complimentar moltes formalitats. Igual que al vostre país. Deixeu-nos orientar-vos en la vostra llengua. Per controlar el vostre negoci, necessitareu uns comptes. Chamberlains us pot ajudar amb els estats financers, tant en data intermèdia com al cap de l'any, en el format que més us plagui, també en català".

És a dir, que la possibilitat de ser atès en llengua catalana no és una mera deferència d'aquesta firma per tal de captar clients dels Països Catalans, amb interessos econòmics al Regne Unit, sinó que ofereix els seus serveis a tots aquells catalanoparlants que hi viuen i que, independentment que parlin anglès, els plagui ser atesos en la seva llengua tant en les consultes telefòniques o electròniques com en les operacions personals. En altres paraules, aquesta firma ofereix la possibilitat de fer pagaments de taxes, controlar estats financers, muntar un negoci, complimentar paperassa legal o fer la declaració de la renda amb assessorament en català. Magnífic, no? Tenint en compte que es tracta d'una iniciativa privada anglesa i feta per anglesos, sense cap mena de subvenció institucional, estaria bé que la Generalitat oferís el seu suport a Chamberlains Accountancy i que molts catalans amb vincles econòmics al Regne Unit hi establissin contacte. Seria una mostra de reciprocitat per part nostra i una manera de premiar aquesta expressió de respecte i sensibilitat pel nostre país. Qui diu que de tant en tant no hi ha bones notícies?

e-notícies , 3/4/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1681 - 1695 de 1796
spacer.png, 0 kB