spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Esquerra contra Esquerra Republicana de Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 juny 2008
Esquerra contra Esquerra Republicana de CatalunyaEl congrés nacional que Esquerra Republicana celebrarà el proper dissabte, 7 de juny, tindrà una gran transcendència per a Catalunya. Només cal veure l'expectació que s'ha creat al seu voltant i la posició descaradament favorable que manté el PSC en favor de les candidatures continuistes així com els atacs ferotges del diari El País a Joan Carretero, plens d'insults i de calúmnies personals. Repugna aquest estil, però és l'estil de la por. Carretero fa molta por perquè no claudica davant del PSC ni n'està enamorat. S'entén, per tant, el neguit d'aquest partit, ja que de la decisió que prenguin els militants d'ERC depèn el futur governamental dels delegats del PSOE a Catalunya. Saben, els socialistes, que hi ha un ampli sector de la militància republicana que està farta de les humiliacions sofertes aquests darrers anys. La primera va ser la presència de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat, en qualitat de tutor de Catalunya, talment com si hagués estat ell el guanyador de les eleccions catalanes. Cosa que el temps, ves quines coses, ha acabat demostrant que realment va ser així. Després en van venir d'altres, d'humiliacions, com ara l'expulsió d'ERC del Govern i la reedició del tripartit a canvi de res. De res. Un xec en blanc a canvi de res. Massa humiliacions per als militants amb una mica de dignitat nacional.

Per altra banda, la lluita fratricida que s'ha establert entre els candidats oficialistes, amb desqualificacions mútues que produeixen vergonya aliena, ha fet que ERC aparegui a ulls de la societat com un partit més interessat en el poder que no pas en el país i ha omplert de sentit a la frase de Xirinacs relativa al desistiment dels líders. És clar que, ben mirat, potser Xirinacs estava equivocat, perquè, on són els líders polítics de Catalunya? Un líder no és algú que lluita pel poder, sinó algú que lluita per la llibertat del seu poble; un líder no és algú que malda per figurar en els llibres d'història, sinó algú que treballa perquè els llibres d'història parlin de la dignitat del seu país. Per això és tan important la decisió que la militància d'ERC pugui prendre el proper dia 7. Perquè hi ha quatre candidatures, certament, però només dues opcions: o continuisme, i per tant diàspora, o canvi, i per tant horitzó nacional. Catalunya no es pot permetre que un conjunt de carreres polítiques personals aboquin ERC a convertir-se en la crossa catalanista del PSC en la mateixa mesura que ICV n'és l'ecologista. La desfeta que ha suposat per als republicans la pèrdua de més de la meitat dels vots en les passades eleccions espanyoles pot quedar en una anècdota comparada amb la que es pot produir en les eleccions catalanes si guanya el continuisme. Portant-ho al terreny esportiu, com en dirien els socis del FC Barcelona d'una nova temporada amb Rijkaard, Ronaldinho, Edmílson, Zambrotta, Ezquerro...? Continuisme renovador, potser?

e-notícies , 2/6/2008
 
L'hispanocentrisme de Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 juny 2008
ImageLa deriva hispanocèntrica que ha emprès Catalunya Ràdio des de fa uns anys només és comparable a la de TV3. Ja és trist que el vint-i-cinquè aniversari d'aquestes emissores coincideixi amb el període més baix de la seva història, tant pel que fa a audiència com a visió catalanocèntrica de la vida, però és comprensible atesa la idea de país que palesen els criteris que hi regeixen. En aquest sentit, el programa l'Informatiu matí del diumenge 1 de juny va ser tota una exhibició d'hispanocentrisme. Va obrir amb la notícia de l'explosió d'un artefacte a Zarautz (pronunciat en espanyol), com si aquest fos el fet informatiu més important que s'hagués produït a tot el planeta, va referir-se a Rodríguez Zapatero com a "president del govern central" –el govern de Catalunya, consegüentment, seria un "govern perifèric"– i, més endavant, després d'un parell de notícies relatives a altres estats i de dir-nos "tornem al nostre país", ens va situar a la població espanyola de Figueruelas, província de Saragossa, on un autocar que tornava a Àlaba, havia patit un accident. Per a la Ràdio nacional de Catalunya, per tant, Figueruelas és "el nostre país". Com és lògic, ningú no va explicar què hi feia aquesta notícia en l'informatiu malgrat que els fets no tenien cap relació ni geogràfica ni personal amb els Països Catalans. ¿No s'havia produït cap accident més important a les carreteres europees? La veritat és que si no fos per la llengua i per la informació del temps no hi hauria cap diferència entre l'esmentat Informatiu matí de Catalunya Ràdio i l'Informativo de la mañana de Radio Toledo.

Però això només és una petítissima mostra d'una rentada de cervell que abasta diversos programes i que es repeteix dia rere dia. Quan jo feia programes a Ràdio 4 i els meus col·laboradors deien un barbarisme, els anotava la paraula correcta en un paper i, sense que l'oient se n'adonés, els donava l'oportunitat d'autocorregir-se. No era la meva feina, és cert, però algú que dirigeix i presenta un programa ha de sentir respecte per l'audiència i recordar als seus col·laboradors que cobren per parlar i que, per tant, tenen el deure de parlar bé. Sense anar més lluny, és una llàstima que el programa estrella de Catalunya Ràdio no comparteixi aquest criteri i que alguns dels seus tertulians i col·laboradors no sols tinguin un nivell lingüístic escardelenc, sinó que incorrin setmana rere setmana, any rere any, en les mateixes faltes sense que ningú no els ho faci notar: "una compte corrent", "un muntonet de papers", "donar uns cachetes a un desconegut", "un govern derrochador", "posar tota la carn a l'asador", "canyeria", "m'adelanto"..., són algunes de les paraules o expressions amb què les persones contractades martellegen els oients. Això sense oblidar determinat tertulià –força arrogant, per cert– que, protegint-se amb un "com diuen els castellans..." –també ho diuen els andalusos o els extremenys, però mai no diu "espanyols" per no semblar independentista–, no hi ha dia que no ens "col·loqui" una o dues frases fetes espanyoles com ara "donde dije digo digo Diego" (on va dir blanc ara diu negre), "una merienda de negros" (una olla de grills) o "muerto el perro se acabó la rabia" (morta la cuca mort el verí). Fa anys que les diu, però mai no s'ha preocupat de saber-ne l'equivalent. Per què ho hauria de fer, deu pensar, si li paguen igual? L'astorament, però, arriba al súmmum quan escoltes que és el mateix presentador qui diu "donem acús de rebut" o "acusarem rebut dels missatges dels oients".

Tenint en compte que la llengua articula el pensament, pocs indicadors hi ha tan efectius com ella per assabentar-nos del grau d'espanyolització a què ha arribat el nostre pensament.

El Singular Digital , 3/6/2008
 
Xoc de trens Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 juny 2008
Xoc de trensPer sort, només hi va haver quatre ferits lleus en l'accident que el passat 21 de maig van patir dos trens dels Ferrocarrils de la Generalitat entre les estacions de Les Planes i la Floresta. Pel que sembla, la culpa va ser dels maquinistes per circular a una velocitat superior a l'establerta i de l'empresa per haver desactivat el sistema de limitació de la velocitat a causa d'unes obres de manteniment de la línia. Però, ja que no s'han hagut de lamentar desgràcies personals, caldria centrar l'atenció en altres aspectes relacionats amb el cas, com ara que es confirmi que hi ha un deteriorament del servei provocat per una manca d'inversió en infraestructures. Fixem-nos que si en una cosa van coincidir tots els passatgers afectats –uns quants centenars, atès que els combois anaven plens– va ser a denunciar el caos i la desinformació que van patir durant les cinc hores que el servei va trigar a restablir-se. Com s'entén que Ferrocarrils de la Generalitat no tingués la més mínima capacitat de reacció davant d'una contingència així? Si en un fet menor com aquest va regnar el caos, què hauria passat si hi hagués hagut morts i ferits de gravetat? No sap la companyia que res no angoixa tant els passatgers d'un tren com la manca d'informació i d'instruccions després d'un accident? La veritat és que sobta tanta ineptitud en aquesta mena de situacions i tanta eficiència a l'hora de localitzar passatgers sense bitllet o amb un bitllet equivocat. Fins a cinc funcionaris i un gos acostumen a encerclar tota persona que baixa d'un tren amb un bitllet erroni, no fos cas que s'escapés. És tota una declaració de principis: tractar com a delinqüents perillosos els passatgers que no paguen o que paguen poc i com a ramat els qui paguen disciplinadament els preus abusius que imposa la companyia.

Diari de Sant Cugat , 30/5/2008
 
Zapatero, entre el cinisme i l'absolutisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 juny 2008
Zapatero, entre el cinisme i l'absolutismeHi ha molta admiració a Catalunya pel lehendakari Juan José Ibarretxe. I és lògic, perquè en comparació amb la visió hispanocèntrica de la vida que palesa el tripartit no hi ha color. D'aquí que siguin tants els catalans que tenen la sensació que els bascos sí que saben fer-se respectar pel govern espanyol. Però aquesta sensació, per bé que fonamentada, es revela parcialment feble quan es contrasta amb la realitat, ja que tots aquells atributs amb què el País Basc supera Catalunya en matèria d'autogovern no són fruit de la política actual sinó de la seva fermesa inicial quan es va crear una de les més grans innocentades del segle XX: l'Estat de les autonomies. La prova és que Ibarretxe no tindrà prou valor per celebrar la tan gallejada consulta del proper 25 d'octubre per tal que el poble basc pugui exercir el dret de decidir. Bàsicament perquè el País Basc, com Catalunya, ha tocat fons i pateix una gran desorientació. Cosa que també és lògica, perquè un cop acabada l'etapa del traspàs de competències mínimament significatives s'ha demostrat que la democràcia és un concepte inintel·ligible per a Espanya i que termes com ara plurinacionalitat, federalisme, sobirania compartida o autodeterminació són antagònics amb la seva concepció del món. Per a Espanya, tant la del Partit Popular com la de Rodríguez Zapatero, només hi ha una nació, una llengua, un govern i una bandera, la resta són regions, llengües, governs i banderes menors.

L'actitud absolutista de Zapatero, davant la proposta d'Ibarretxe, per exemple, és filla d'aquesta mentalitat. L'única diferència amb el Partit Popular és que Zapatero deixa parlar Ibarretxe. Ho va fer en el seu dia al Congrés espanyol i ho ha fet recentment a la Moncloa. Aquí s'acaba tot. Si Ibarretxe hagués explicat el seu pla a un dels lleons de la Cibeles hauria obtingut la mateixa resposta. I és que Zapatero no és tan sols un nacionalista espanyol, també és un cínic que se serveix de les persones i de les coses en funció dels seus interessos. Fixem-nos que un dels arguments que ha emprat per rebutjar la proposta eminentment democràtica d'Ibarretxe ha estat que la majoria que li dóna suport és molt petita, poc més del 50%. Molt bé, si el problema és aquest, si la qüestió rau en el fet de tenir una majoria més àmplia, com és que l'Estatut de Catalunya, que va ser aprovat pel 90% del Parlament, ha estat rebutjat de la mateixa manera per Zapatero? Doncs per la senzilla raó que Felipe González, José María Aznar o Rodríguez Zapatero no són res més que diferents tonalitats d'una mateixa prepotència, la prepotència de qui té un exèrcit que vetlla pel manteniment dels seus privilegis.

e-notícies , 29/5/2008
 
L'hora de Carretero Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 maig 2008
L'hora de CarreteroSuperat l'estupor que em va produir la lectura de l'article d'Eduard Voltas, secretari de Cultura, publicat el passat 27 de maig a l'Avui, voldria fer unes consideracions. En primer lloc, em sembla altament reprovable que una persona que ocupa un alt càrrec al govern, a proposta d'ERC, faci una apologia de Joan Puigcercós, emparant-se en el fet que no és militant del partit. Com si això el revestís d'imparcialitat. "Estic de pas en la política, però no en depenc", diu el senyor Voltas. Segur? És estrany, perquè això significaria que la secretaria de Cultura està dirigida per algú que s'hi dedica en hores lliures, com a favor personal, i que, per tant, treballa de franc sense haver de mostrar-se agraït amb els seus avaladors. En tot cas, sempre serà reprovable que algú, per cantar les excel·lències d'aquells que l'han afavorit, necessiti desacreditar un tercer. Deia el senyor Voltas que el discurs crític de Joan Carretero el fa "enrogir". S'entén. Tothom enrogeix quan el posen en evidència. Però afegia que "ERC es mereix un debat de més categoria", cosa que ja no s'entén perquè si hi ha hagut un candidat respectuós amb ERC i amb les formes ha estat precisament Carretero.

Just el contrari de les candidatures oficialistes lliurades des de fa temps a una guerra de desqualificacions. L'ambició personal és legítima i tothom té dret a voler ser president d'alguna cosa, però no tot s'hi val per aconseguir-ho. Sap greu assistir al penós espectacle de veure com s'ha malmès en quatre dies el meravellós cabal de votants que tant havia costat aconseguir. Sap greu tanta arrogància, defugint el fracàs estratègic que ha suposat el segon tripartit, i la inadmissible irresponsabilitat de dir-ne "renovació" d'un continuisme letal. No en tenen prou de ser els artífexs d'una desfeta que passarà a la història per la seva magnitud? No en tenen prou d'haver frustrat les il·lusions d'amplis sectors de l'independentisme? No en tenen prou d'haver perdut 350.000 votants tot convertint ERC en l'únic partit parlamentari amb més exvotants que votants? Ja és ben veritat que la naturalesa humana mai no deixa de sorprendre.

Però encara hi ha més preguntes. Tres, si més no: no sembla una paradoxa que justament quan l'independentisme puja ERC baixi? No havíem quedat que era ERC qui havia de liderar l'emancipació nacional tot substituint la política d'engrunes per la política de la dignitat? És, potser, una ERC convertida en l'ombra del PSC la imatge d'aquesta dignitat?

Zapatero al balcó de la GeneralitatSi és així, em sembla que la fractura interna que s'ha produït serà molt difícil de tancar. Tots aquells catalans que al seu dia no van entendre la presència de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat ara n'han trobat l'explicació. Ell és l'autèntic president de Catalunya, ell és, a través dels seus delegats al carrer Nicaragua de Barcelona, qui dirigeix la nació catalana. I si algú encara en dubta, n'hi haurà prou que observi quins són els candidats d'ERC protegits pels socialistes i quin és el candidat que no han parat de calumniar.

Ni que fos per respecte a si mateixos, els responsables de la desfeta del passat 9 de març haurien d'haver posat els seus càrrecs a disposició del partit. És una llàstima que tota la tasca brillant que havien dut a terme, traient ERC de la grisor, la malmetin ara negant-se a reconèixer la fi d'un cicle. D'aquí que sigui tan important la data del 7 de juny, ja que el resultat de les properes eleccions serà fruit d'allò que passi en el congrés nacional. Si guanya el continuisme, el partit es pot convertir en una versió catalana d'aquella Euskadiko Ezkerra que l'any 1993 es va diluir en el PSE-PSOE; si guanya la línia renovadora de Joan Carretero, el partit recuperarà la dignitat que mai no hauria d'haver perdut. Tant de bo que l'esmentat congrés, a més d'un cop de timó, suposi el retrobament d'aquesta força política amb les tres paraules que defineixen les nobles idees que representa: Esquerra Republicana de Catalunya.

Avui , 29/5/2008
 
'Cobardes' i covards Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 maig 2008
'Cobardes' i covardsEl problema de l'assetjament escolar que han escollit Juan Cruz i José Corbacho, els autors de Tapas, per fer la seva segona pel·lícula és interessant i molts alumnes, pares i professors s'hi sentiran identificats fins al punt que es projectarà sovint en fòrums i debats sobre el tema. Al capdavall, es tracta d'un problema que afecta moltes més persones de les que sembla. En aquest sentit, tenen raó Cruz i Corbacho quan diuen que "la por que pot sentir un noi assetjat és la mateixa por que pot sentir un adult davant problemes com la inestabilitat laboral, la inseguretat o la incertesa del que passarà amb la seva vida".

Això no obstant, també pot ser política l'arrel d'un assetjament escolar. L'assetjament més famós de Catalunya, en aquest sentit, és el que va patir Èric Bertran quan tenia 14 anys a l'institut de Vidreres, per part dels seus companys i un ampli sector del professorat. Aquests covards l'acusaven d'haver comès un crim terrible contra la humanitat: demanar a Supermercats Dia que etiquetés els seus productes en català. Els covards, justament perquè són covards, sempre actuen en colla. Sols no són ningú, absolutament ningú. Si es tracta d'alumnes, fonamenten la seva força en la superioritat numèrica. Exactament com ho fa el nen assetjador del film, que només braveja quan té els seus 'goriles' a prop. I si són professors, aprofiten la seva privilegiada posició per destruir psicològicament un alumne fins a fer-lo pensar en el suïcidi com a única escapatòria. Darrere d'això, però, hi ha un altre gran assetjador, el més covard de tots: la societat. La societat representada per tot aquest estol de covards que difamen, menteixen i desqualifiquen a través dels fòrums d'Internet emparats en l'anonimat. Només així, protegits per les quatre parets de casa seva, gosen gargotejar quatre frases malgirbades i plenes de faltes d'ortografia i errors de sintaxi. I és que la seva escriptura és el reflex del seu pensament. De fet, frisen per escampar el seu verí per la xarxa perquè, impotents de mena, no han trobat cap altra manera de realitzar-se en aquesta vida.

Tanmateix, una cosa és el tema del film i una altra les limitacions personals dels directors per abordar-lo. Hi ha escenes que semblen tretes d'un film amateur, diàlegs pretesament naturals que alliçonen l'espectador i situacions posades amb calçador per encabir-hi el 'missatge' dels autors. Els intèrprets adults, per altra banda, es mouen erràtics i insegurs per la pantalla i algunes de les seves reaccions són gairebé infantils. Finalment queda la subvenció de la Generalitat, de TV3 i de l'Ajuntament de l'Hospitalet a un film que, en tot moment, fa mans i mànigues perquè l'espectador no sospiti que està rodat a Catalunya. No sols no hi apareixen catalanoparlants, sinó que tots els enquadraments estan fets de manera que no es vegi cap rètol que permeti identificar el nostre país. D'això es tractava, de mostrar la Catalunya ideal de Cruz i Corbacho, plena de banderes espanyoles, policies 'nacionales' i guàrdies civils. Ja se sap, si l'Hospitalet sembla Toledo és més universal. Això no obstant, Cruz i Corbacho haurien d'anar més en compte per evitar que el tret els surti per la culata. Ara mateix, algú els podria acusar de ser racistes catalans pel fet que tots els dolents de la pel·lícula parlen en espanyol.

e-notícies.com , 26/5/2008
 
El cas de Bojan Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 maig 2008
El cas de BojanRealment lamentable l'espectacle que ha donat la Federació Catalana de Futbol amb el cas Bojan. Lamentable, sí, però no sorprenent. Ningú que conegui mínimament la psicologia catalana no es pot sorprendre que un poble que ha fet de la por a Espanya un tret definitori de la seva personalitat gosi estar a l'alçada de les circumstàncies quan aquestes li ofereixen l'oportunitat de reafirmar-se. Per això no cal que Espanya entrebanqui l'emancipació nacional de Catalunya, ja ho fa Catalunya tota sola. I molt bé, per cert. "Ho hem fet per protegir Bojan", han estat les paraules amb què s'ha justificat la desconvocatòria d'aquest jugador en el partit que el passat 24 de maig van jugar la seleccions nacionals de Catalunya i de l'Argentina. Però, per protegir-lo de qui? D'Espanya? Doncs sí, d'Espanya. I és que la Federació creu que així s'esvaeixen els dubtes que els espanyols puguin tenir sobre el fet que Bojan Krkic hagi al·legat cansament per no anar a l'Eurocopa amb la selecció espanyola. Com si jugar en una competició oficial fos el mateix que fer-ho 45 minuts en un partit amistós. Però, quines són les gravíssimes conseqüències que se'n podrien haver derivat? Que Bojan -com Oleguer- fos xiulat cada cop que trepitgés un camp espanyol? Doncs no anem bé. D'entrada, val a dir que els jugadors del Barça, siguin d'on siguin, no només són xiulats sinó que són insultats pel sol fet de pertànyer a aquest club. Inclosos els que juguen a la selecció espanyola. I en aquest sentit, n'hi ha prou de recordar l'astorament que va expressar en el seu dia Valero Ribera davant la gran quantitat d'insults que els seus jugadors rebien a Espanya pel sol fet de ser catalans. Això, per tant, no pot ser mai una raó per retirar de la convocatòria el jugador estrella de la selecció catalana, sobretot tenint en compte que tota la campanya de promoció del partit esmentat estava centrada en la seva presència per part catalana.

La veritat és que es fa difícil imaginar com es pot emancipar nacionalment un país que viu tan pendent d'allò que pugui dir la nació que el té subordinat. Més que res, perquè cap presoner preocupat per l'opinió del seu carceller no ha aconseguit mai la llibertat. Val a dir, però, que no tota la responsabilitat de la desconvocatòria de Bojan és de la Federació Catalana. Bojan també hi hauria d'haver dit alguna cosa, no? És cert que és molt jove, però si ha sabut dir no al seleccionador espanyol Luís Aragonés també podria haver insistit una mica més a l'hora de dir sí al seleccionador català Pere Gratacós. Catalunya som tots, i la normalització del nostre país no podrà ser mai obra exclusiva d'una persona, d'una entitat o d'un col·lectiu. Tots, per tant, cadascú en el seu àmbit, tenim l'obligació de treballar per aconseguir-la. I en l'àmbit de l'esport és vital que els jugadors assumeixin la seva responsabilitat i s'impliquin en la reivindicació dels drets nacionals del seu país, especialment aquells que gaudeixen de projecció internacional. En això no poden ser diferents d'aquells escriptors, cineastes o cantants, per exemple, que es mantenen ferms treballant en català contra les pressions del mercat per tal que ho facin en espanyol. Potser serien més rics si capitulessin, però saben que tota fita és inassolible si qui la vol no està disposat a renunciar a res per fer-la realitat.

El Singular Digital , 27/5/2008
 
La independència de Valldoreix Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 maig 2008
Seu de l'EMD de Valldoreix
Seu de l'EMD de Valldoreix
L'enquesta promoguda pel Diari de Sant Cugat per conèixer, entre altres qüestions, el parer dels ciutadans entorn d'una hipotètica independència de Valldoreix, al marge de Sant Cugat, obre un debat interessant sobre el dret dels territoris a decidir per ells mateixos. És evident que una enquesta és només això, una enquesta, i que, per tant, per elevada que sigui la professionalitat amb què es faci, no té més valor que l'orientatiu. De fet, aquest és el mòbil dels estudis d'opinió: prendre el pols a la ciutadania sobre temes que l'afecten sense que això pressuposi una concordança entre el punt de vista expressat i el vot emès en un referèndum sobre el tema. Això no obstant, la iniciativa d'aquest rotatiu sobre Valldoreix és bona perquè compleix dos principis bàsics de tot mitjà de comunicació: es fa ressò dels sentiments de la societat a la qual serveix i crea opinió. Una altra cosa és que determinada opinió, en aquest cas la dels valldoreixencs, no agradi als santcugatencs. És a dir, que els segons jutgin com a negativa la voluntat d'independència dels primers. Aquest terreny és molt perillós perquè els refractaris a la llibertat dels altres sempre apel·len a raons emocionals per retenir-los, i les emocions són enemigues del dret. Si, arribat el cas, com a fruit d'un estat d'opinió, primer, i d'un rigorós debat sobre autogestió, després, Valldoreix decideix esdevenir municipi, la resta de santcugatencs ho hauran d'acceptar. Ara mateix, però, això sembla molt lluny de produir-se, perquè la gestió municipal de Valldoreix es troba en un atzucac tan gran que pot arribar a comportar-li la pèrdua de les competències de què gaudeix com a Entitat Municipal Descentralitzada (EMD). En tot cas, l'intent de la presidenta de l'EMD de silenciar el Diari de Sant Cugat no sembla la millor manera de demostrar que aquella gestió no està en mans totalitàries.

Diari de Sant Cugat , 23/5/2008
 
Montserrat Tura, consellera d'Injustícia? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 25 maig 2008
Montserrat Tura, consellera d'Injustícia?És molt significatiu que la consellera de Justícia, Montserrat Tura, defensi amb tanta vehemència l'empresonament de Francesc Argemí 'Franki' preguntant: "Què passaria si tinguéssim un cap rapat d'ideologia ultra que hagués agredit dos Mossos d'Esquadra i hagués estripat una bandera catalana o l'hagués cremada? També estaríem dient que és excessiu?". La pregunta de la senyora Tura, a banda de demagògica i escapista, és tramposa, perquè introdueix un element fals amb la intenció de confondre l'opinió pública. Per què parla d'"agressió a dos Mossos d'Esquadra" quan, com se sap, en Franki no sols no va agredir ningú sinó que, a més, els mateixos Mossos no han pogut confirmar la seva presència en el lloc dels fets l'any 2002? La consellera fa trampa també quan recorre a una hipòtesi per defugir la pregunta del periodista. Altrament hauria de reconèixer que l'acusat va ser empresonat sense notificació prèvia i que, per tant, la conselleria de la qual és titular i la d'Interior són responsables que s'infringís el procediment legal. De fet, la consellera està tan interessada a justificar la injustícia d'aquest empresonament, que no sols troba normal que el govern de Rodríguez Zapatero n'hagi denegat l'indult i que el Tribunal Constitucional hagi fet el mateix amb el recurs d'empara, també amaga la negativa de la Generalitat a atendre la petició de revisió immediata del cas feta per la defensa i dóna per bona la sentència que condemna Franki a dos anys i set mesos de presó per uns càrrecs que, com ha admès el mateix jutge, mai no han pogut ser demostrats.

Crema de Senyeres a Reus, juny 2007
Crema de Senyeres a Reus, juny 2007
Però hi ha més trampes en el discurs de la consellera i és una llàstima que els periodistes catalans, a diferència dels nord-americans, siguin tan condescendents amb els polítics en lloc de posar-los contra les cordes i enfrontar-los amb les seves contradiccions. En aquest cas, hauria estat bé que algú hagués demanat a la senyora Tura el nom d'una sola persona que ara mateix es trobi empresonada per haver despenjat o cremat una bandera catalana. Hauria estat bé, també, que ens hagués dit on són els espanyolistes que, davant les càmeres de televisió, van cremar una senyera a Reus l'any 2007 en els actes de celebració del Campionat de Lliga guanyat pel Real Madrid i quina sanció econòmica s'ha imposat mai a ningú per cremar una bandera de Catalunya? La resposta és que a Catalunya, gràcies a la consellera Montserrat Tura i al conseller Joan Saura, es poden despenjar i cremar totes les banderes catalanes que es vulgui amb absoluta impunitat. Cosa comprensible, tenint en compte que els seus partits, PSC i ICV, sempre s'han caracteritzat per reverenciar la simbologia espanyola i per considerar folkòrica i poc universalista la catalana, però inadmissible si convenim que tots els símbols haurien de ser iguals davant la llei. La senyora Tura, però, ja va demostrar la seva capacitat de manipulació de la veritat i de la justícia quan va ocultar deliberadament que l'assassinat de Josep Maria Isanta, a Berga, l'any 2005, va ser un crim ideològic comès per uns nacionalistes espanyols contra un xicot de conegut tarannà catalanista. I si a això hi afegim l'assetjament constant que pateixen els diferents col·lectius independentistes per part dels Mossos d'Esquadra tot resulta molt més entenedor.

Una altra cosa és el dèficit de cultura democràtica que suposa que un codi penal parli d'"ultratge a la bandera" en ple segle XXI. Una societat capaç de criminalitzar una banalitat com aquesta és una societat amb tendències totalitàries i mancada de confiança en ella mateixa i en els seus valors. La tolerància és filla de la fortalesa, l'autoritarisme ho és de la debilitat.

e-notícies , 22/5/2008
 
La nova Catalunya Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Luis Martínez Gárate   
dissabte, 24 maig 2008
Luis Martínez Gárate
Luis Martínez Gárate
Víctor Alexandre, escriptor i periodista català, va arribar a convertir-se en un bon amic gràcies al fet que una tercera persona, també amiga, em va obsequiar l'any 2000 amb un exemplar de Jo no sóc espanyol (1999). Vaig llegir les entrevistes del llibre d'una tirada i vaig quedar enganxat amb el seu autor. En una entrevista sembla que l'element fonamental és la persona entrevistada, però si qui la fa és algú amb criteri i, a més, com és el cas d'en Víctor, brillant i bon escriptor, l'èxit se l'emporten pràcticament a un 50%. Més tard, el 2003, es va traduir a l'espanyol amb el títol de Yo no soy español.
 
Em vaig proposar conèixer l'autor d'una obra tan interessant, seriosa, compromesa i amb un títol tan provocatiu. A través de la seva editorial, Proa, ho vaig aconseguir fàcilment. A partir d'aquell moment, la nostra relació ha estat fluïda i s'ha convertit en una bona amistat. He seguit amb gran interès els seus títols següents: Despullant Espanya (2001), Despullats (2003), Senyor President (2004), El cas Carod (2004, també traduït a l'espanyol) i TV3 a traïció (2006), entre d'altres. Quan va publicar La paraula contra el mur (2006) vaig considerar que el seu tema depassava l'interès estricte dels Països Catalans i podia ser útil com a instrument dialèctic en qualsevol altre país sotmès al nacionalisme espanyol, como ara Bascònia. A través de Nabarralde i de la editorial Pamiela, vam fer-ne possible la seva traducció a l'èuscar i avui ja es pot llegir en aquest idioma amb aquest títol: Hitza hormaren kontra (Pamiela, 2007).
 
Nosaltres, els catalansAra acaba d'aparèixer una nova obra d'en Víctor i amb un format similar al de Jo no sóc espanyol, és a dir, un llibre d'entrevistes. Es tracta de Nosaltres, els catalans (Pòrtic, 2008). El treball consisteix en vint converses amb persones que tenen com a característica comuna no ser d'origen català. Es tracta, per tant, d'immigrants. És un text fascinant al qual se li pot aplicar el mateix criteri que a Jo no sóc espanyol i les aportacions de l'entrevistador són equiparables a les dels entrevistats, o potser més en algunes ocasions.
 
D'entrada, el títol d'aquesta nova obra d'en Víctor mereix un comentari. Té molta substància que una obra que es dedica en la seva totalitat a recollir opinions i parers de persones no nascudes als Països Catalans i procedents d'altres cultures tingui un títol similar al que Joan Fuster va escriure el 1962: Nosaltres, els valencians. L'obra de Fuster és una reflexió profunda sobre el País Valencià, la seva història, el seu entramat social en l'època en què va ser escrit i les seves perspectives de futur. En la seva obra, Fuster tracta de treure a la llum les característiques pròpies -llengua, cultura, costums, etc.- del País Valencià i els seus habitants. En altres temps se n'hagués dit la seva essència. Cal, per part d'en Víctor, valor i confiança en si mateix i en el propi país per emprar un model com aquest en el títol del seu llibre.
 
Víctor Alexandre parteix d'un fet real i irreversible, com ho és la massiva immigració rebuda als Països Catalans en els darrers seixanta anys. Primer van ser migracions des d'Espanya, avui ho són d'arreu del planeta.
 
La societat catalana és oberta, amb una cultura social i democràtica forta i, llevat de casos extrems de guetos o bosses d'immigrants aïllats, aconsegueix el miracle d'integrar en el seu àmbit lingüístic i cultural molts dels nouvinguts. El senyal d'identitat que (auto)defineix amb més consistència la societat catalana és l'ús de la llengua. És a dir, que quan un nouvingut parla català i l'usa en les seves relacions quotidianes és considerat, per part de la societat d'acollida, com a "propi".
 
En teoria tot això és molt bonic, però terriblement innocent. En els nivells d'immigració en què ens movem, pretendre que una nació no normalitzada, un país sense aquest instrument fonamental d'integració i cohesió que és l'Estat, pugui assolir resultats d'èxit resulta força utòpic. No obstant això, el repte que es planteja Víctor és explicar com una societat cívica forta -com ho és la catalana- pot accedir a fites importants en el camp de la integració tot i no gaudir d'Estat propi.
 
Les entrevistes són variades en tots els sentits. Hi ha persones de tots els continents, inclosa Oceania. Hi ha una gran diversitat de professions i el ventall d'edats és igualment molt ampli. També són diversos els llocs on viuen els entrevistats: el Principat, les Illes, el País Valencià i la Catalunya del Nord, és a dir, tots els territoris de llengua catalana llevat d'Andorra, la Franja de Ponent i l'Alguer, per bé que s'esmenten. Tots presenten un element comú: haver acceptat els Països Catalans com la seva nació adoptiva, el català com el seu idioma de vida i la cultura catalana com a referent bàsic.
 
Jo havia llegit abans el llibre de Patrícia Gabancho El preu de ser catalans i, tractant-se d'una persona argentina de naixement i formació, m'havia sorprès el seu coneixement de la societat catalana i de la seva llengua i cultura. Malauradament la seva opció, tot i ser d'origen hispanoparlant, no és gaire habitual, i el seu cas és excepcional pel nivell d'implicació que manifesta. L'entrevista amb Patrícia Gabancho trenca el gel en el llibre d'en Víctor. És una entrevista magnífica, potser la més potent del llibre.
 
Els reptes que planteja en Víctor a tots els entrevistats sempre fan al·lusió al seu origen, a la seva feina i a la seva opció vital a Catalunya. No totes les entrevistes tenen el mateix nivell ni el mateix interès; suposo que la posició i les expectatives del lector influiran força en la valoració dels resultats individuals. En tot cas ofereixen una informació molt valuosa sobre la situació i els conflictes dels seus països d'origen (Marroc, Senegal, Irlanda, Sud-àfrica, Iraq, Palestina, Japó, Índia, Estats Units...).
 
Els camins pels quals avança l'esdevenidor del nostre món, amb les migracions com a fenomen quotidià i cada cop més ampli, així com la situació dels Països Catalans com a nació sense Estat, obliguen que sigui la mateixa societat cívica qui carregui sobre les seves espatlles responsabilitats que en les nacions normals són realitzades per l'Estat. La catalana es mostra com una societat bastant forta, encara que amb importants mancances d'autoestima. Així es percep, si més no, de les opinions dels entrevistats. Li falta, com a la nostra, la basconavarra, aquest plus que suposa la capacitat de concretar una estratègia vàlida cap a la independència. Totes dues pateixen d'un plantejament polític que encerti el moll de l'os de la qüestió i sigui capaç de mobilitzar coordinadament les seves forces respectives -que són moltes en ambdues situacions- de manera efectiva en l'assoliment del seu Estat propi a Europa i al món.
 
Aquests nouvinguts que s'integren en la cultura catalana, que adopten la llengua com a seva i que assumeixen la seva trajectòria i memòria històrica, formen part fonamental dels Països Catalans del present i del futur; d'aquí el títol de l'obra: Nosaltres, els catalans.

Luis Martínez Gárate
Nabarra , 24/4/2008
 
En defensa de Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 maig 2008
Joan LaportaHi ha molts paral·lelismes entre en la situació de prostració esportiva que viu el F.C. Barcelona des de fa dos anys i l'estat de prostració nacional en què es troba Catalunya actualment. En ambdós casos hi trobem desencís, descontentament i desorientació. Desencís, perquè les expectatives eren elevades; descontentament, perquè els resultats no es corresponen amb els valors existents; i desorientació, perquè no es veu l'horitzó amb optimisme. Si a aquests paral·lelismes hi afegim que la grandesa del Barça rau precisament en la seva identificació amb Catalunya, fins al punt de ser el canalitzador de les frustracions nacionals del país, haurem de concloure que és lògic que els sentiments es barregin amb el desig que allò que no és possible en el terreny polític sí que ho sigui, com a mínim, en el terreny esportiu. Però aquí s'acaba tot. No és gens sa confondre una nació amb una entitat esportiva, no és sa que la impotència nacional cerqui la compensació en els moviments afortunats d'una pilota. No ho és, perquè hi ha el perill que la impotència deixi de ser puntual i esdevingui crònica i que, havent-ne trobat un pal·liatiu, el qui la pateix no lluiti per capgirar-la.

Una mostra d'aquest comportament la trobem en la ràbia desfermada contra Joan Laporta fins al punt de fer-lo responsable absolut de les dues temporades en blanc del Barça. Cosa sobredimensionada i mancada de sentit, ja que si veritablement fos així, si Laporta fos el responsable absolut de l'actual situació, també ho seria de les temporades en què el club va guanyar dues Lligues, una Champions i dues Supercopes. És a dir, que la balança s'inclinaria clarament al seu favor. I més encara si comparéssim aquests resultats amb els obtinguts per altres presidents. ¿Obliden, els abrandats detractors de Laporta, que per poder obtenir l'altra Copa d'Europa que ha guanyat el club al llarg de la seva història van caldre 93 anys i 37 presidents? Només per això, la gestió de Laporta ja mereix un respecte. Però encara hi ha més. Joan Laporta és –sense oblidar Josep Sunyol, el president assassinat– el millor president que ha tingut el F.C. Barcelona i el que més bé ha sabut captar la simbiosi entre la seva dimensió esportiva i la seva catalanitat.

Joan LaportaJoan Laporta desperta odis ferotges perquè és independentista i perquè ocupa un càrrec que té més projecció internacional que la de president de la Generalitat. Això, és clar, no ho reconeixerà ningú, però és evident que és així. D'aquí que tots aquells que es van veure obligats a callar quan els èxits esportius acompanyaven, ara hagin aparegut amb les dents esmolades disposats a treure profit de l'adversitat. El Barça, per a certes persones –com Catalunya per a certs polítics–, només és un pretext per situar-se en el poder i treure'n els màxims beneficis personals. Després, al darrere, vénen tots aquells catalans sempre tan vehements a l'hora de blasmar determinades "humiliacions" esportives i sempre tan covards a l'hora de plantar cara a les humiliacions nacionals.

e-notícies , 19/5/2008
 
La covardia com a tret diferencial Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 maig 2008
La covardia com a tret diferencialLa covardia és un dels trets característics de la identitat catalana actual. No sempre hem estat un poble covard, al contrari, hi ha va haver un temps en què ens fèiem respectar, però d'aquells dies ja només en queda el record en quatre llibres d'història. Ara ja fa molts anys que el poble català és un poble covard, pusil·lànime i escarransit, un poble que no creu en ell mateix, que traspua impotència i que ha oblidat el significat de paraules com amor propi, maduresa i dignitat; un poble masoquista que prefereix buscar plaer en el dolor abans que enfrontar-se amb aquell que l'humilia. És patètic, això, és clar que sí, però no oblidem que el masoquisme és incompatible amb el sentit del ridícul. Per això, Catalunya, després d'esdevenir l'orinal del PSOE, amb Rodríguez Zapatero al capdavant, i de ser la riota de tothom acceptant la humiliació de l'Estatut, el raquitisme caòtic de l'aeroport del Prat, el desistiment de responsabilitats en l'afer del Carmel i el col·lapse tercermundista de la xarxa de Renfe i de les infraestructures d'electricitat controlades per Espanya, no ha dubtat a votar a favor del seu botxí en les passades eleccions. Això explica perquè hi ha tants catalans que somriuen com nadons quan confessen que han votat el botxí amable en contraposició al botxí antipàtic. "És que el PP feia tanta por, oi?". Si en lloc de persones fossin gossets, remenarien la cua orgullosos d'haver recollit la piloteta i de dur-la a l'amo tot pidolant-li una carícia.

El resultat de tot plegat és una classe política infantilitzada, immersa en guerres intestines i en batalletes de campanar. Són ells, els nostres polítics, els qui, incapaços de fixar un horitzó per al país que vagi més enllà de la propera legislatura, ens han conduït fins aquí. N'hi ha que parlen del 2014, és cert, però més com un eslògan comercial que no pas com una fita real. Per això són tan importants els congressos que ERC i CiU han de celebrar ben aviat, perquè seria un suïcidi permetre que el PSC materialitzés el seu somni d'esdevenir "la biga mestra de la Catalunya del futur". Bàsicament perquè amb el PSC, com a partit hegemònic, el futur de Catalunya seria tan nacionalment espanyol com el de Castella-la Manxa. El futur de Catalunya, tinguem-ho clar, no ha d'estar a les mans dels qui pretenen normalitzar la covardia, sinó de tots aquells catalans nacionalment desacomplexats que tard o d'hora hauran d'agafar les regnes d'ERC i CiU i liderar un procés d'emancipació nacional. Dels esmentats congressos, per tant, hauria de sorgir la noble convicció que ERC i CiU no són un fi en si mateixes, sinó l'instrument a través del qual Catalunya s'ha de convertir en un nou Estat de la Unió Europea. Serà aleshores quan deixarem de ser un poble infantil i esdevindrem adults.

El Singular Digital , 20/5/2008
 
Autors i escriptors Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 maig 2008
Autors i escriptorsÉs una bona notícia que la pàgina web municipal amb l'índex d'autors i autores de Sant Cugat (www.indexautors.santcugat.cat) torni a estar operativa després d'un temps d'inactivitat. Impulsada l'any 2006 per Àngels Solé, des de la Regidoria de Cultura, i recuperada ara per l'actual titular, Xavier Escura, i pel regidor d'Innovació, Jordi Puigneró, la pàgina ofereix una nova imatge i diversos canvis quant a navegació i catalogació i és probable que, en un futur, cada autor pugui actualitzar personalment el seu espai. Encara hi ha alguna petita dificultat, com ara el fet que una simple cerca doni negatiu en funció de l'ordinador des del qual es fa. Jo mateix ho he intentat des de diferents llocs escrivint Sam Abrams o Baltasar Porcel i la resposta que sovint he rebut ha estat aquesta: "No hem trobat cap resultat coincident amb la teva cerca. T'aconsellem que refinis la teva cerca per obtenir resultats pertinents". Això no obstant, el disseny és òptim i agradable i és segur que la idea tindrà seguidors en altres municipis. També està bé que la pàgina al·ludeixi als autors i no pas als escriptors, la qual cosa permet encabir-hi 130 noms. I és que d'autors n'hi pot haver molts –tothom pot ser autor d'alguna cosa–, d'escriptors, en canvi, n'hi ha molts menys. El tema dóna per a un debat, però és evident que un escriptor, d'entrada, és aquell que viu (o malviu) del seu ofici, i, també ho és, després, l'autor que publica regularment tot i tenir una professió diferent. Una altra cosa són les persones per a les quals l'escriptura és només un complement, però no pas l'eix al voltant del qual gira la seva vida. Una corbata o unes mitges, per exemple, poden ser un complement perfecte per a una foto de Playboy, però és evident que si volem sortir al carrer necessitarem vestir-nos de debò.

Diari de Sant Cugat , 16/5/2008
 
Monstre d'Amstetten o monstre universal? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 18 maig 2008
Josef Fritzl
Josef Fritzl
A poc a poc es van sabent més coses relatives al cas de Josef Fritzl. Sabem, per exemple, que alguns especialistes han corroborat la defensa del seu advocat, Rudolf Mayer, dient que Fritzl no era responsable dels seus actes a causa d'una visió distorsionada de la realitat i que "la seva motivació és exercir el poder". Aquesta, però, és la versió dels metges contractats per Mayer. Ara, per equilibrar la balança, caldrà veure què hi diuen els especialistes designats per la justícia. De moment, sembla cert que es tracta d'un individu que tot el que feia no tenia cap més objectiu que satisfer el seu afany de dominació. Amb una sang freda extraordinària, Fritzl va construir un zulo a casa seva amb un sistema de seguretat de vuit portes, va ficar-hi la seva filla Elizabeth i la va tenir tancada un quart de segle durant el qual la maltractava i la violava. D'aquesta relació van néixer sis fills, tres dels quals, també captius, es van convertir en observadors silenciosos de les violacions de què era víctima la seva mare per part del seu pare. Aquesta tenebrosa història va començar el 1984 i si s'ha descobert avui ha estat gràcies al fet que Fritzl, que ara té 73 anys, va dur una de les noies a un hospital i els metges van detectar-li una malaltia genètica pròpia de les persones nascudes d'una relació incestuosa. Si no arriba a ser per això, el captiveri s'hauria pogut perllongar indefinidament. Si més no, fins a la mort de Fritzl.

La història és tan esgarrifosa que, tan bon punt se'n coneguin tots els detalls i Josef Fritzl sigui jutjat, no trigarem a veure-la convertida en pel·lícula. Ara, però, tothom es fa la mateixa pregunta: com és possible que en una ciutat petita com Amstetten ningú no tingués la més mínima sospita d'aquesta monstruositat? Sobretot tenint en compte que els altres tres fills van ser adoptats pel matrimoni Fritzl com si fossin el fruit d'hipotètiques relacions d'Elizabeth amb membres de la secta que, segons el mateix Fritzl, la tenia segrestada. Doncs arran d'aquesta passivitat suposadament austríaca, han estat moltes les veus catalanes que han blasmat aquella societat qualificant-la de perversa i capaç de les més subtils atrocitats. Jo en discrepo, i no pas perquè no sigui cert que és en les societats més benestants on es dóna la versió més refinada de la cruesa humana sinó perquè hi detecto la intenció pueril de considerar els països llatins més 'humans' que els germànics. Així, el cas d'aquest monstre d'Amstetten, sumat al de la vienesa Natascha Kampusch, a qui un home va tenir vuit anys tancada en un soterrani, o el d'aquelles tres nenes que van ser segrestades per la seva mare durant set anys, porta algunes persones a fer una lectura esbiaixada de la realitat.
 
La conclusió a què alguns tertulians mediàtics han arribat és que "nosaltres, els catalans, som millors que els austríacs, perquè aquí, aquestes coses no passen". Segur que no? ¿Als Països Catalans no es produeixen desaparicions de nenes o de dones joves que després apareixen mortes o fins i tot esquarterades amb signes evidents d'haver estat violades i torturades? Són delictes menors, aquests, comparats amb els austríacs? Pertanyen els seus autors a una categoria de monstre més benigna que la de Josef Fritzl? A Catalunya no hem tingut un Hitler, dirà algú. Molt bé, d'acord. Però tampoc no hem tingut un Mozart. O és que Mozart era menys austríac que Hitler? Té gràcia aquesta utilització dels referents negatius austríacs que ens vénen al cap per refermar el nostre prejudici. Gràcies a això podem concloure que Àustria és un país de monstres. Doncs, ves per on, potser sí que ho és, però en sentit positiu, perquè Schubert, Strauss, Haydn o Freud també eren austríacs, com ho eren igualment Stefan Sweig o Fritz Lang. No sé si ells sabien gaire coses de la vida dels seus veïns, potser no. Però jo fa divuit anys que visc al mateix edifici i de tots els nous veïns que hi han llogat un pis, només uns han tingut l'educació de presentar-se. De la resta, si no fos per la bústia, amb prou feines en sabria el nom. Algú dirà que els catalans ens estem tornant austríacs.

e-notícies , 15/5/2008
 
Catalans del passat i del futur Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Miquel Riera   
dissabte, 17 maig 2008
Patrícia GabanchoEntre el munt de novetats que han aparegut al voltant de Sant Jordi, en voldríem destacar dues que tenen molt més punts en comú del que en principi podria semblar: El fil secret de la història (La Campana), de Patrícia Gabancho, i Nosaltres, els catalans (Pòrtic), de Víctor Alexandre.

Víctor AlexandreNo cal presentar gaire els autors, de sobres coneguts pels seus articles i els seus llibres, sempre amb un compromís clar per la llengua i la cultura catalanes; pel país, en definitiva. Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) és periodista i escriptora. El seu últim llibre, El preu de ser catalans (Meteora), en el qual reflexionava sobre l'estat actual de la cultura catalana, va tenir un destacable èxit editorial. Pel que fa a Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), també periodista, és autor de nombrosos articles i llibres, la majoria sobre l'independentisme. En un dels seus últims volums TV3 a traïció, Televisió de Catalunya o d'Espanya?, feia una anàlisi molt crítica de la deriva cap a posicions espanyolistes de la televisió catalana.

A El fil secret de la història, Patrícia Gabancho fa ara un repàs de la història de Catalunya a través "d'esoterismes medievals, dels alquimistes i dels bandolers, de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis precursors del segle XIX; i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX". Per Gabancho, allò interessant és veure com un sol visionari, com Ildefons Cerdà, per exemple, un dels molts que apareixen en el volum, "pot eixamplar l'horitzó, obrir camins, sembrar llavors que amb el temps fructifiquen". Gabancho diu que ha volgut presentar una història de Catalunya diferent de la que coneixem, de la que ens han explicat. "La història oficial volia i vol un país ben endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen", escriu la periodista, que conclou el seu llibre recordant una conversa amb el farmacèutic i historiador figuerenc Alexandre Deulofeu durant la qual l'inspirador de la teoria de la matemàtica de la història li va donar la data del 2029 com la de l'any en què el país recobrarà la independència.

Justament Gabancho és la primera protagonista del llibre d'Alexandre, que ha entrevistat vint catalans nascuts fora del país, però que, amb el seu compromís i la seva tasca diària, demostren que l'estimen sovint molt més que alguns que hi han nascut. "He volgut parlar del dret a viure a qualsevol lloc i del deure de respectar la llengua i cultura dels que hi viuen, i de la necessitat de foragitar les ombres del prejudici, del recel i del racisme", escriu Alexandre, que recorda que la idea del llibre li va venir després que li va preguntar d'on era a un home negre i aquest li va respondre senzillament que era d'aquí, justificant així plenament les paraules de Palau i Fabre que Gabancho recorda a l'inici del seu llibre: "El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d'evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l'excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l'excessiu capficament en el nostre daltabaix i les seves seqüeles."

Presència , núm. 1887, 25/4/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1681 - 1695 de 1821
spacer.png, 0 kB