spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
El cas de Bojan Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 maig 2008
El cas de BojanRealment lamentable l'espectacle que ha donat la Federació Catalana de Futbol amb el cas Bojan. Lamentable, sí, però no sorprenent. Ningú que conegui mínimament la psicologia catalana no es pot sorprendre que un poble que ha fet de la por a Espanya un tret definitori de la seva personalitat gosi estar a l'alçada de les circumstàncies quan aquestes li ofereixen l'oportunitat de reafirmar-se. Per això no cal que Espanya entrebanqui l'emancipació nacional de Catalunya, ja ho fa Catalunya tota sola. I molt bé, per cert. "Ho hem fet per protegir Bojan", han estat les paraules amb què s'ha justificat la desconvocatòria d'aquest jugador en el partit que el passat 24 de maig van jugar la seleccions nacionals de Catalunya i de l'Argentina. Però, per protegir-lo de qui? D'Espanya? Doncs sí, d'Espanya. I és que la Federació creu que així s'esvaeixen els dubtes que els espanyols puguin tenir sobre el fet que Bojan Krkic hagi al·legat cansament per no anar a l'Eurocopa amb la selecció espanyola. Com si jugar en una competició oficial fos el mateix que fer-ho 45 minuts en un partit amistós. Però, quines són les gravíssimes conseqüències que se'n podrien haver derivat? Que Bojan -com Oleguer- fos xiulat cada cop que trepitgés un camp espanyol? Doncs no anem bé. D'entrada, val a dir que els jugadors del Barça, siguin d'on siguin, no només són xiulats sinó que són insultats pel sol fet de pertànyer a aquest club. Inclosos els que juguen a la selecció espanyola. I en aquest sentit, n'hi ha prou de recordar l'astorament que va expressar en el seu dia Valero Ribera davant la gran quantitat d'insults que els seus jugadors rebien a Espanya pel sol fet de ser catalans. Això, per tant, no pot ser mai una raó per retirar de la convocatòria el jugador estrella de la selecció catalana, sobretot tenint en compte que tota la campanya de promoció del partit esmentat estava centrada en la seva presència per part catalana.

La veritat és que es fa difícil imaginar com es pot emancipar nacionalment un país que viu tan pendent d'allò que pugui dir la nació que el té subordinat. Més que res, perquè cap presoner preocupat per l'opinió del seu carceller no ha aconseguit mai la llibertat. Val a dir, però, que no tota la responsabilitat de la desconvocatòria de Bojan és de la Federació Catalana. Bojan també hi hauria d'haver dit alguna cosa, no? És cert que és molt jove, però si ha sabut dir no al seleccionador espanyol Luís Aragonés també podria haver insistit una mica més a l'hora de dir sí al seleccionador català Pere Gratacós. Catalunya som tots, i la normalització del nostre país no podrà ser mai obra exclusiva d'una persona, d'una entitat o d'un col·lectiu. Tots, per tant, cadascú en el seu àmbit, tenim l'obligació de treballar per aconseguir-la. I en l'àmbit de l'esport és vital que els jugadors assumeixin la seva responsabilitat i s'impliquin en la reivindicació dels drets nacionals del seu país, especialment aquells que gaudeixen de projecció internacional. En això no poden ser diferents d'aquells escriptors, cineastes o cantants, per exemple, que es mantenen ferms treballant en català contra les pressions del mercat per tal que ho facin en espanyol. Potser serien més rics si capitulessin, però saben que tota fita és inassolible si qui la vol no està disposat a renunciar a res per fer-la realitat.

El Singular Digital , 27/5/2008
 
La independència de Valldoreix Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 maig 2008
Seu de l'EMD de Valldoreix
Seu de l'EMD de Valldoreix
L'enquesta promoguda pel Diari de Sant Cugat per conèixer, entre altres qüestions, el parer dels ciutadans entorn d'una hipotètica independència de Valldoreix, al marge de Sant Cugat, obre un debat interessant sobre el dret dels territoris a decidir per ells mateixos. És evident que una enquesta és només això, una enquesta, i que, per tant, per elevada que sigui la professionalitat amb què es faci, no té més valor que l'orientatiu. De fet, aquest és el mòbil dels estudis d'opinió: prendre el pols a la ciutadania sobre temes que l'afecten sense que això pressuposi una concordança entre el punt de vista expressat i el vot emès en un referèndum sobre el tema. Això no obstant, la iniciativa d'aquest rotatiu sobre Valldoreix és bona perquè compleix dos principis bàsics de tot mitjà de comunicació: es fa ressò dels sentiments de la societat a la qual serveix i crea opinió. Una altra cosa és que determinada opinió, en aquest cas la dels valldoreixencs, no agradi als santcugatencs. És a dir, que els segons jutgin com a negativa la voluntat d'independència dels primers. Aquest terreny és molt perillós perquè els refractaris a la llibertat dels altres sempre apel·len a raons emocionals per retenir-los, i les emocions són enemigues del dret. Si, arribat el cas, com a fruit d'un estat d'opinió, primer, i d'un rigorós debat sobre autogestió, després, Valldoreix decideix esdevenir municipi, la resta de santcugatencs ho hauran d'acceptar. Ara mateix, però, això sembla molt lluny de produir-se, perquè la gestió municipal de Valldoreix es troba en un atzucac tan gran que pot arribar a comportar-li la pèrdua de les competències de què gaudeix com a Entitat Municipal Descentralitzada (EMD). En tot cas, l'intent de la presidenta de l'EMD de silenciar el Diari de Sant Cugat no sembla la millor manera de demostrar que aquella gestió no està en mans totalitàries.

Diari de Sant Cugat , 23/5/2008
 
Montserrat Tura, consellera d'Injustícia? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 25 maig 2008
Montserrat Tura, consellera d'Injustícia?És molt significatiu que la consellera de Justícia, Montserrat Tura, defensi amb tanta vehemència l'empresonament de Francesc Argemí 'Franki' preguntant: "Què passaria si tinguéssim un cap rapat d'ideologia ultra que hagués agredit dos Mossos d'Esquadra i hagués estripat una bandera catalana o l'hagués cremada? També estaríem dient que és excessiu?". La pregunta de la senyora Tura, a banda de demagògica i escapista, és tramposa, perquè introdueix un element fals amb la intenció de confondre l'opinió pública. Per què parla d'"agressió a dos Mossos d'Esquadra" quan, com se sap, en Franki no sols no va agredir ningú sinó que, a més, els mateixos Mossos no han pogut confirmar la seva presència en el lloc dels fets l'any 2002? La consellera fa trampa també quan recorre a una hipòtesi per defugir la pregunta del periodista. Altrament hauria de reconèixer que l'acusat va ser empresonat sense notificació prèvia i que, per tant, la conselleria de la qual és titular i la d'Interior són responsables que s'infringís el procediment legal. De fet, la consellera està tan interessada a justificar la injustícia d'aquest empresonament, que no sols troba normal que el govern de Rodríguez Zapatero n'hagi denegat l'indult i que el Tribunal Constitucional hagi fet el mateix amb el recurs d'empara, també amaga la negativa de la Generalitat a atendre la petició de revisió immediata del cas feta per la defensa i dóna per bona la sentència que condemna Franki a dos anys i set mesos de presó per uns càrrecs que, com ha admès el mateix jutge, mai no han pogut ser demostrats.

Crema de Senyeres a Reus, juny 2007
Crema de Senyeres a Reus, juny 2007
Però hi ha més trampes en el discurs de la consellera i és una llàstima que els periodistes catalans, a diferència dels nord-americans, siguin tan condescendents amb els polítics en lloc de posar-los contra les cordes i enfrontar-los amb les seves contradiccions. En aquest cas, hauria estat bé que algú hagués demanat a la senyora Tura el nom d'una sola persona que ara mateix es trobi empresonada per haver despenjat o cremat una bandera catalana. Hauria estat bé, també, que ens hagués dit on són els espanyolistes que, davant les càmeres de televisió, van cremar una senyera a Reus l'any 2007 en els actes de celebració del Campionat de Lliga guanyat pel Real Madrid i quina sanció econòmica s'ha imposat mai a ningú per cremar una bandera de Catalunya? La resposta és que a Catalunya, gràcies a la consellera Montserrat Tura i al conseller Joan Saura, es poden despenjar i cremar totes les banderes catalanes que es vulgui amb absoluta impunitat. Cosa comprensible, tenint en compte que els seus partits, PSC i ICV, sempre s'han caracteritzat per reverenciar la simbologia espanyola i per considerar folkòrica i poc universalista la catalana, però inadmissible si convenim que tots els símbols haurien de ser iguals davant la llei. La senyora Tura, però, ja va demostrar la seva capacitat de manipulació de la veritat i de la justícia quan va ocultar deliberadament que l'assassinat de Josep Maria Isanta, a Berga, l'any 2005, va ser un crim ideològic comès per uns nacionalistes espanyols contra un xicot de conegut tarannà catalanista. I si a això hi afegim l'assetjament constant que pateixen els diferents col·lectius independentistes per part dels Mossos d'Esquadra tot resulta molt més entenedor.

Una altra cosa és el dèficit de cultura democràtica que suposa que un codi penal parli d'"ultratge a la bandera" en ple segle XXI. Una societat capaç de criminalitzar una banalitat com aquesta és una societat amb tendències totalitàries i mancada de confiança en ella mateixa i en els seus valors. La tolerància és filla de la fortalesa, l'autoritarisme ho és de la debilitat.

e-notícies , 22/5/2008
 
La nova Catalunya Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Luis Martínez Gárate   
dissabte, 24 maig 2008
Luis Martínez Gárate
Luis Martínez Gárate
Víctor Alexandre, escriptor i periodista català, va arribar a convertir-se en un bon amic gràcies al fet que una tercera persona, també amiga, em va obsequiar l'any 2000 amb un exemplar de Jo no sóc espanyol (1999). Vaig llegir les entrevistes del llibre d'una tirada i vaig quedar enganxat amb el seu autor. En una entrevista sembla que l'element fonamental és la persona entrevistada, però si qui la fa és algú amb criteri i, a més, com és el cas d'en Víctor, brillant i bon escriptor, l'èxit se l'emporten pràcticament a un 50%. Més tard, el 2003, es va traduir a l'espanyol amb el títol de Yo no soy español.
 
Em vaig proposar conèixer l'autor d'una obra tan interessant, seriosa, compromesa i amb un títol tan provocatiu. A través de la seva editorial, Proa, ho vaig aconseguir fàcilment. A partir d'aquell moment, la nostra relació ha estat fluïda i s'ha convertit en una bona amistat. He seguit amb gran interès els seus títols següents: Despullant Espanya (2001), Despullats (2003), Senyor President (2004), El cas Carod (2004, també traduït a l'espanyol) i TV3 a traïció (2006), entre d'altres. Quan va publicar La paraula contra el mur (2006) vaig considerar que el seu tema depassava l'interès estricte dels Països Catalans i podia ser útil com a instrument dialèctic en qualsevol altre país sotmès al nacionalisme espanyol, como ara Bascònia. A través de Nabarralde i de la editorial Pamiela, vam fer-ne possible la seva traducció a l'èuscar i avui ja es pot llegir en aquest idioma amb aquest títol: Hitza hormaren kontra (Pamiela, 2007).
 
Nosaltres, els catalansAra acaba d'aparèixer una nova obra d'en Víctor i amb un format similar al de Jo no sóc espanyol, és a dir, un llibre d'entrevistes. Es tracta de Nosaltres, els catalans (Pòrtic, 2008). El treball consisteix en vint converses amb persones que tenen com a característica comuna no ser d'origen català. Es tracta, per tant, d'immigrants. És un text fascinant al qual se li pot aplicar el mateix criteri que a Jo no sóc espanyol i les aportacions de l'entrevistador són equiparables a les dels entrevistats, o potser més en algunes ocasions.
 
D'entrada, el títol d'aquesta nova obra d'en Víctor mereix un comentari. Té molta substància que una obra que es dedica en la seva totalitat a recollir opinions i parers de persones no nascudes als Països Catalans i procedents d'altres cultures tingui un títol similar al que Joan Fuster va escriure el 1962: Nosaltres, els valencians. L'obra de Fuster és una reflexió profunda sobre el País Valencià, la seva història, el seu entramat social en l'època en què va ser escrit i les seves perspectives de futur. En la seva obra, Fuster tracta de treure a la llum les característiques pròpies -llengua, cultura, costums, etc.- del País Valencià i els seus habitants. En altres temps se n'hagués dit la seva essència. Cal, per part d'en Víctor, valor i confiança en si mateix i en el propi país per emprar un model com aquest en el títol del seu llibre.
 
Víctor Alexandre parteix d'un fet real i irreversible, com ho és la massiva immigració rebuda als Països Catalans en els darrers seixanta anys. Primer van ser migracions des d'Espanya, avui ho són d'arreu del planeta.
 
La societat catalana és oberta, amb una cultura social i democràtica forta i, llevat de casos extrems de guetos o bosses d'immigrants aïllats, aconsegueix el miracle d'integrar en el seu àmbit lingüístic i cultural molts dels nouvinguts. El senyal d'identitat que (auto)defineix amb més consistència la societat catalana és l'ús de la llengua. És a dir, que quan un nouvingut parla català i l'usa en les seves relacions quotidianes és considerat, per part de la societat d'acollida, com a "propi".
 
En teoria tot això és molt bonic, però terriblement innocent. En els nivells d'immigració en què ens movem, pretendre que una nació no normalitzada, un país sense aquest instrument fonamental d'integració i cohesió que és l'Estat, pugui assolir resultats d'èxit resulta força utòpic. No obstant això, el repte que es planteja Víctor és explicar com una societat cívica forta -com ho és la catalana- pot accedir a fites importants en el camp de la integració tot i no gaudir d'Estat propi.
 
Les entrevistes són variades en tots els sentits. Hi ha persones de tots els continents, inclosa Oceania. Hi ha una gran diversitat de professions i el ventall d'edats és igualment molt ampli. També són diversos els llocs on viuen els entrevistats: el Principat, les Illes, el País Valencià i la Catalunya del Nord, és a dir, tots els territoris de llengua catalana llevat d'Andorra, la Franja de Ponent i l'Alguer, per bé que s'esmenten. Tots presenten un element comú: haver acceptat els Països Catalans com la seva nació adoptiva, el català com el seu idioma de vida i la cultura catalana com a referent bàsic.
 
Jo havia llegit abans el llibre de Patrícia Gabancho El preu de ser catalans i, tractant-se d'una persona argentina de naixement i formació, m'havia sorprès el seu coneixement de la societat catalana i de la seva llengua i cultura. Malauradament la seva opció, tot i ser d'origen hispanoparlant, no és gaire habitual, i el seu cas és excepcional pel nivell d'implicació que manifesta. L'entrevista amb Patrícia Gabancho trenca el gel en el llibre d'en Víctor. És una entrevista magnífica, potser la més potent del llibre.
 
Els reptes que planteja en Víctor a tots els entrevistats sempre fan al·lusió al seu origen, a la seva feina i a la seva opció vital a Catalunya. No totes les entrevistes tenen el mateix nivell ni el mateix interès; suposo que la posició i les expectatives del lector influiran força en la valoració dels resultats individuals. En tot cas ofereixen una informació molt valuosa sobre la situació i els conflictes dels seus països d'origen (Marroc, Senegal, Irlanda, Sud-àfrica, Iraq, Palestina, Japó, Índia, Estats Units...).
 
Els camins pels quals avança l'esdevenidor del nostre món, amb les migracions com a fenomen quotidià i cada cop més ampli, així com la situació dels Països Catalans com a nació sense Estat, obliguen que sigui la mateixa societat cívica qui carregui sobre les seves espatlles responsabilitats que en les nacions normals són realitzades per l'Estat. La catalana es mostra com una societat bastant forta, encara que amb importants mancances d'autoestima. Així es percep, si més no, de les opinions dels entrevistats. Li falta, com a la nostra, la basconavarra, aquest plus que suposa la capacitat de concretar una estratègia vàlida cap a la independència. Totes dues pateixen d'un plantejament polític que encerti el moll de l'os de la qüestió i sigui capaç de mobilitzar coordinadament les seves forces respectives -que són moltes en ambdues situacions- de manera efectiva en l'assoliment del seu Estat propi a Europa i al món.
 
Aquests nouvinguts que s'integren en la cultura catalana, que adopten la llengua com a seva i que assumeixen la seva trajectòria i memòria històrica, formen part fonamental dels Països Catalans del present i del futur; d'aquí el títol de l'obra: Nosaltres, els catalans.

Luis Martínez Gárate
Nabarra , 24/4/2008
 
En defensa de Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 maig 2008
Joan LaportaHi ha molts paral·lelismes entre en la situació de prostració esportiva que viu el F.C. Barcelona des de fa dos anys i l'estat de prostració nacional en què es troba Catalunya actualment. En ambdós casos hi trobem desencís, descontentament i desorientació. Desencís, perquè les expectatives eren elevades; descontentament, perquè els resultats no es corresponen amb els valors existents; i desorientació, perquè no es veu l'horitzó amb optimisme. Si a aquests paral·lelismes hi afegim que la grandesa del Barça rau precisament en la seva identificació amb Catalunya, fins al punt de ser el canalitzador de les frustracions nacionals del país, haurem de concloure que és lògic que els sentiments es barregin amb el desig que allò que no és possible en el terreny polític sí que ho sigui, com a mínim, en el terreny esportiu. Però aquí s'acaba tot. No és gens sa confondre una nació amb una entitat esportiva, no és sa que la impotència nacional cerqui la compensació en els moviments afortunats d'una pilota. No ho és, perquè hi ha el perill que la impotència deixi de ser puntual i esdevingui crònica i que, havent-ne trobat un pal·liatiu, el qui la pateix no lluiti per capgirar-la.

Una mostra d'aquest comportament la trobem en la ràbia desfermada contra Joan Laporta fins al punt de fer-lo responsable absolut de les dues temporades en blanc del Barça. Cosa sobredimensionada i mancada de sentit, ja que si veritablement fos així, si Laporta fos el responsable absolut de l'actual situació, també ho seria de les temporades en què el club va guanyar dues Lligues, una Champions i dues Supercopes. És a dir, que la balança s'inclinaria clarament al seu favor. I més encara si comparéssim aquests resultats amb els obtinguts per altres presidents. ¿Obliden, els abrandats detractors de Laporta, que per poder obtenir l'altra Copa d'Europa que ha guanyat el club al llarg de la seva història van caldre 93 anys i 37 presidents? Només per això, la gestió de Laporta ja mereix un respecte. Però encara hi ha més. Joan Laporta és –sense oblidar Josep Sunyol, el president assassinat– el millor president que ha tingut el F.C. Barcelona i el que més bé ha sabut captar la simbiosi entre la seva dimensió esportiva i la seva catalanitat.

Joan LaportaJoan Laporta desperta odis ferotges perquè és independentista i perquè ocupa un càrrec que té més projecció internacional que la de president de la Generalitat. Això, és clar, no ho reconeixerà ningú, però és evident que és així. D'aquí que tots aquells que es van veure obligats a callar quan els èxits esportius acompanyaven, ara hagin aparegut amb les dents esmolades disposats a treure profit de l'adversitat. El Barça, per a certes persones –com Catalunya per a certs polítics–, només és un pretext per situar-se en el poder i treure'n els màxims beneficis personals. Després, al darrere, vénen tots aquells catalans sempre tan vehements a l'hora de blasmar determinades "humiliacions" esportives i sempre tan covards a l'hora de plantar cara a les humiliacions nacionals.

e-notícies , 19/5/2008
 
La covardia com a tret diferencial Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 maig 2008
La covardia com a tret diferencialLa covardia és un dels trets característics de la identitat catalana actual. No sempre hem estat un poble covard, al contrari, hi ha va haver un temps en què ens fèiem respectar, però d'aquells dies ja només en queda el record en quatre llibres d'història. Ara ja fa molts anys que el poble català és un poble covard, pusil·lànime i escarransit, un poble que no creu en ell mateix, que traspua impotència i que ha oblidat el significat de paraules com amor propi, maduresa i dignitat; un poble masoquista que prefereix buscar plaer en el dolor abans que enfrontar-se amb aquell que l'humilia. És patètic, això, és clar que sí, però no oblidem que el masoquisme és incompatible amb el sentit del ridícul. Per això, Catalunya, després d'esdevenir l'orinal del PSOE, amb Rodríguez Zapatero al capdavant, i de ser la riota de tothom acceptant la humiliació de l'Estatut, el raquitisme caòtic de l'aeroport del Prat, el desistiment de responsabilitats en l'afer del Carmel i el col·lapse tercermundista de la xarxa de Renfe i de les infraestructures d'electricitat controlades per Espanya, no ha dubtat a votar a favor del seu botxí en les passades eleccions. Això explica perquè hi ha tants catalans que somriuen com nadons quan confessen que han votat el botxí amable en contraposició al botxí antipàtic. "És que el PP feia tanta por, oi?". Si en lloc de persones fossin gossets, remenarien la cua orgullosos d'haver recollit la piloteta i de dur-la a l'amo tot pidolant-li una carícia.

El resultat de tot plegat és una classe política infantilitzada, immersa en guerres intestines i en batalletes de campanar. Són ells, els nostres polítics, els qui, incapaços de fixar un horitzó per al país que vagi més enllà de la propera legislatura, ens han conduït fins aquí. N'hi ha que parlen del 2014, és cert, però més com un eslògan comercial que no pas com una fita real. Per això són tan importants els congressos que ERC i CiU han de celebrar ben aviat, perquè seria un suïcidi permetre que el PSC materialitzés el seu somni d'esdevenir "la biga mestra de la Catalunya del futur". Bàsicament perquè amb el PSC, com a partit hegemònic, el futur de Catalunya seria tan nacionalment espanyol com el de Castella-la Manxa. El futur de Catalunya, tinguem-ho clar, no ha d'estar a les mans dels qui pretenen normalitzar la covardia, sinó de tots aquells catalans nacionalment desacomplexats que tard o d'hora hauran d'agafar les regnes d'ERC i CiU i liderar un procés d'emancipació nacional. Dels esmentats congressos, per tant, hauria de sorgir la noble convicció que ERC i CiU no són un fi en si mateixes, sinó l'instrument a través del qual Catalunya s'ha de convertir en un nou Estat de la Unió Europea. Serà aleshores quan deixarem de ser un poble infantil i esdevindrem adults.

El Singular Digital , 20/5/2008
 
Autors i escriptors Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 maig 2008
Autors i escriptorsÉs una bona notícia que la pàgina web municipal amb l'índex d'autors i autores de Sant Cugat (www.indexautors.santcugat.cat) torni a estar operativa després d'un temps d'inactivitat. Impulsada l'any 2006 per Àngels Solé, des de la Regidoria de Cultura, i recuperada ara per l'actual titular, Xavier Escura, i pel regidor d'Innovació, Jordi Puigneró, la pàgina ofereix una nova imatge i diversos canvis quant a navegació i catalogació i és probable que, en un futur, cada autor pugui actualitzar personalment el seu espai. Encara hi ha alguna petita dificultat, com ara el fet que una simple cerca doni negatiu en funció de l'ordinador des del qual es fa. Jo mateix ho he intentat des de diferents llocs escrivint Sam Abrams o Baltasar Porcel i la resposta que sovint he rebut ha estat aquesta: "No hem trobat cap resultat coincident amb la teva cerca. T'aconsellem que refinis la teva cerca per obtenir resultats pertinents". Això no obstant, el disseny és òptim i agradable i és segur que la idea tindrà seguidors en altres municipis. També està bé que la pàgina al·ludeixi als autors i no pas als escriptors, la qual cosa permet encabir-hi 130 noms. I és que d'autors n'hi pot haver molts –tothom pot ser autor d'alguna cosa–, d'escriptors, en canvi, n'hi ha molts menys. El tema dóna per a un debat, però és evident que un escriptor, d'entrada, és aquell que viu (o malviu) del seu ofici, i, també ho és, després, l'autor que publica regularment tot i tenir una professió diferent. Una altra cosa són les persones per a les quals l'escriptura és només un complement, però no pas l'eix al voltant del qual gira la seva vida. Una corbata o unes mitges, per exemple, poden ser un complement perfecte per a una foto de Playboy, però és evident que si volem sortir al carrer necessitarem vestir-nos de debò.

Diari de Sant Cugat , 16/5/2008
 
Monstre d'Amstetten o monstre universal? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 18 maig 2008
Josef Fritzl
Josef Fritzl
A poc a poc es van sabent més coses relatives al cas de Josef Fritzl. Sabem, per exemple, que alguns especialistes han corroborat la defensa del seu advocat, Rudolf Mayer, dient que Fritzl no era responsable dels seus actes a causa d'una visió distorsionada de la realitat i que "la seva motivació és exercir el poder". Aquesta, però, és la versió dels metges contractats per Mayer. Ara, per equilibrar la balança, caldrà veure què hi diuen els especialistes designats per la justícia. De moment, sembla cert que es tracta d'un individu que tot el que feia no tenia cap més objectiu que satisfer el seu afany de dominació. Amb una sang freda extraordinària, Fritzl va construir un zulo a casa seva amb un sistema de seguretat de vuit portes, va ficar-hi la seva filla Elizabeth i la va tenir tancada un quart de segle durant el qual la maltractava i la violava. D'aquesta relació van néixer sis fills, tres dels quals, també captius, es van convertir en observadors silenciosos de les violacions de què era víctima la seva mare per part del seu pare. Aquesta tenebrosa història va començar el 1984 i si s'ha descobert avui ha estat gràcies al fet que Fritzl, que ara té 73 anys, va dur una de les noies a un hospital i els metges van detectar-li una malaltia genètica pròpia de les persones nascudes d'una relació incestuosa. Si no arriba a ser per això, el captiveri s'hauria pogut perllongar indefinidament. Si més no, fins a la mort de Fritzl.

La història és tan esgarrifosa que, tan bon punt se'n coneguin tots els detalls i Josef Fritzl sigui jutjat, no trigarem a veure-la convertida en pel·lícula. Ara, però, tothom es fa la mateixa pregunta: com és possible que en una ciutat petita com Amstetten ningú no tingués la més mínima sospita d'aquesta monstruositat? Sobretot tenint en compte que els altres tres fills van ser adoptats pel matrimoni Fritzl com si fossin el fruit d'hipotètiques relacions d'Elizabeth amb membres de la secta que, segons el mateix Fritzl, la tenia segrestada. Doncs arran d'aquesta passivitat suposadament austríaca, han estat moltes les veus catalanes que han blasmat aquella societat qualificant-la de perversa i capaç de les més subtils atrocitats. Jo en discrepo, i no pas perquè no sigui cert que és en les societats més benestants on es dóna la versió més refinada de la cruesa humana sinó perquè hi detecto la intenció pueril de considerar els països llatins més 'humans' que els germànics. Així, el cas d'aquest monstre d'Amstetten, sumat al de la vienesa Natascha Kampusch, a qui un home va tenir vuit anys tancada en un soterrani, o el d'aquelles tres nenes que van ser segrestades per la seva mare durant set anys, porta algunes persones a fer una lectura esbiaixada de la realitat.
 
La conclusió a què alguns tertulians mediàtics han arribat és que "nosaltres, els catalans, som millors que els austríacs, perquè aquí, aquestes coses no passen". Segur que no? ¿Als Països Catalans no es produeixen desaparicions de nenes o de dones joves que després apareixen mortes o fins i tot esquarterades amb signes evidents d'haver estat violades i torturades? Són delictes menors, aquests, comparats amb els austríacs? Pertanyen els seus autors a una categoria de monstre més benigna que la de Josef Fritzl? A Catalunya no hem tingut un Hitler, dirà algú. Molt bé, d'acord. Però tampoc no hem tingut un Mozart. O és que Mozart era menys austríac que Hitler? Té gràcia aquesta utilització dels referents negatius austríacs que ens vénen al cap per refermar el nostre prejudici. Gràcies a això podem concloure que Àustria és un país de monstres. Doncs, ves per on, potser sí que ho és, però en sentit positiu, perquè Schubert, Strauss, Haydn o Freud també eren austríacs, com ho eren igualment Stefan Sweig o Fritz Lang. No sé si ells sabien gaire coses de la vida dels seus veïns, potser no. Però jo fa divuit anys que visc al mateix edifici i de tots els nous veïns que hi han llogat un pis, només uns han tingut l'educació de presentar-se. De la resta, si no fos per la bústia, amb prou feines en sabria el nom. Algú dirà que els catalans ens estem tornant austríacs.

e-notícies , 15/5/2008
 
Catalans del passat i del futur Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Miquel Riera   
dissabte, 17 maig 2008
Patrícia GabanchoEntre el munt de novetats que han aparegut al voltant de Sant Jordi, en voldríem destacar dues que tenen molt més punts en comú del que en principi podria semblar: El fil secret de la història (La Campana), de Patrícia Gabancho, i Nosaltres, els catalans (Pòrtic), de Víctor Alexandre.

Víctor AlexandreNo cal presentar gaire els autors, de sobres coneguts pels seus articles i els seus llibres, sempre amb un compromís clar per la llengua i la cultura catalanes; pel país, en definitiva. Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) és periodista i escriptora. El seu últim llibre, El preu de ser catalans (Meteora), en el qual reflexionava sobre l'estat actual de la cultura catalana, va tenir un destacable èxit editorial. Pel que fa a Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), també periodista, és autor de nombrosos articles i llibres, la majoria sobre l'independentisme. En un dels seus últims volums TV3 a traïció, Televisió de Catalunya o d'Espanya?, feia una anàlisi molt crítica de la deriva cap a posicions espanyolistes de la televisió catalana.

A El fil secret de la història, Patrícia Gabancho fa ara un repàs de la història de Catalunya a través "d'esoterismes medievals, dels alquimistes i dels bandolers, de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis precursors del segle XIX; i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX". Per Gabancho, allò interessant és veure com un sol visionari, com Ildefons Cerdà, per exemple, un dels molts que apareixen en el volum, "pot eixamplar l'horitzó, obrir camins, sembrar llavors que amb el temps fructifiquen". Gabancho diu que ha volgut presentar una història de Catalunya diferent de la que coneixem, de la que ens han explicat. "La història oficial volia i vol un país ben endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen", escriu la periodista, que conclou el seu llibre recordant una conversa amb el farmacèutic i historiador figuerenc Alexandre Deulofeu durant la qual l'inspirador de la teoria de la matemàtica de la història li va donar la data del 2029 com la de l'any en què el país recobrarà la independència.

Justament Gabancho és la primera protagonista del llibre d'Alexandre, que ha entrevistat vint catalans nascuts fora del país, però que, amb el seu compromís i la seva tasca diària, demostren que l'estimen sovint molt més que alguns que hi han nascut. "He volgut parlar del dret a viure a qualsevol lloc i del deure de respectar la llengua i cultura dels que hi viuen, i de la necessitat de foragitar les ombres del prejudici, del recel i del racisme", escriu Alexandre, que recorda que la idea del llibre li va venir després que li va preguntar d'on era a un home negre i aquest li va respondre senzillament que era d'aquí, justificant així plenament les paraules de Palau i Fabre que Gabancho recorda a l'inici del seu llibre: "El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d'evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l'excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l'excessiu capficament en el nostre daltabaix i les seves seqüeles."

Presència , núm. 1887, 25/4/2008
 
Catalunya: Estat d'Europa o perifèria de Madrid Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 maig 2008
Catalunya: Estat d'Europa o perifèria de MadridÉs realment humiliant que les eleccions espanyoles tinguin tanta repercussió a Catalunya. Ens hauria de fer reflexionar que ens condicioni molt més la configuració del Parlament del país veí que no pas la del nostre. Ja sé que a Madrid s'hi cou tot allò que ens afecta, absolutament tot, i que és bo tenir-hi com més representació millor mentre hi estiguem subordinats. Però, des de l'òptica d'una nació amb mil anys d'història com la nostra, l'estat de dependència en què ens trobem produeix vergonya aliena. D'acord amb els resultats de les eleccions del pasat 9 de març, en què Esquerra Republicana va perdre més de 350.000 vots i Convergència i Unió uns 80.000, l'espanyolisme no ha parat de fer-ne una lectura esbiaxada i tendenciosa. El discurs que més sovinteja és el que diu que "el sobiranisme està de dol" i que ara és l'hora del "encaje armónico de los pueblos de España". Són paraules del PSC. De qui, si no? Però, per sort, no són certes. Ni el sobiranisme està de dol ni el pretès "encaje" avança. Al contrari. El primer creix dia a dia i el segon és un mot buit de contingut darrere el qual s'amaga l'espanyolisme moderat disfressat de catalanisme. De fet, és grotesc que algú que vol una Catalunya subordinada a Espanya es proclami catalanista.

No fa gaire, un diari tan poc sospitós d'independentisme com El Periódico va publicar una enquesta en què el 34% dels catalans manifestaven que votarien a favor de la independència de Catalunya en un referèndum. Algú considera insignificant aquesta xifra? D'això se'n diu "sobiranisme de dol"? Doncs bé, els qui ho pensen haurien de tenir present que, com es va veure a Montenegro, el vot afirmatiu augmenta notablement quan la consulta deixa de ser una hipòtesi per convertir-se en realitat. Això no treu, com dèiem, que la caiguda d'ERC en les passades eleccions hagi estat espectacular. Les JERC, sense anar més lluny, en un lloable exercici d'autocrítica, l'han qualificada de derrota sense pal·liatius. Jo, tanmateix, no ho diria així. Esquerra no ha estat derrotada, Esquerra s'ha autoderrotat. És molt diferent. Ha estat bona part del seu electorat qui l'ha castigada, ja sigui abstenint-se de votar, fent-ho en blanc o optant per sigles independentistes minoritàries. El catalanisme reivindicatiu, per tant, no sols no remet sinó que sap molt bé què s'hi juga en cada contesa electoral. Sap, per exemple, que els catalans sempre seran minoria al Congrés espanyol i que la seva presència allí no fa res més que legitimar un sistema encobertament totalitari, ja que no garanteix un principi bàsic de la democràcia: la possibilitat que la minoria pugui esdevenir majoria.

Arribats aquí, és evident que la clau per capgirar la subordinació política de Catalunya no es troba en cap altre Parlament que no sigui el català. Som els catalans, conseqüentment, els qui hem de decidir què volem ser: o un Estat independent, com correspon a un poble adult, o la perifèria de Madrid. Si escollim la segona opció no cal fer res. N'hi haurà prou que continuem com fins ara. És a dir, lliurant tot el poder a una força política que no té cap més objectiu que l'espanyolització de Catalunya. Així és com ha invisibilitzat Esquerra i com aquesta n'ha pagat les conseqüències. Cosa lògica, val a dir-ho, atès que és molt difícil que hom voti allò que no veu. Si, això no obstant, escollim la primera opció, aquella que diu que tot poble adult és independent, la nostra qualitat de vida farà un canvi espectacular. No sols prendrem les nostres pròpies decisions, també gestionarem els nostres recursos i canviarem l'espoli que patim per la solidaritat amb aquells pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys. Per aconseguir-ho, però, cal la unitat de tot el catalanisme, ja sigui de dretes o d'esquerres. Un catalanisme que en aquests moments és majoria –encara que no vulgui exercir-la– al Parlament de Catalunya i que té el deure ètic de posar fi a una guerra l'únic perjudicat de la qual és ell mateix. I és que el país no es pot permetre alimentar les tensions infantils que mantenen des de fa temps CiU i ERC en matèria de drets nacionals. Si ambdues forces concentressin la seva energia en la no claudicació, elles i nosaltres no trigaríem a comprovar dues coses força encoratjadores: una, que Espanya, des d'un punt de vista polític, és un tigre de paper; i dues, que Catalunya és molt més forta del que ella es pensa.

Jo, personalment, estic segur que ERC es refarà d'aquesta davallada, però primer caldrà que els seus dirigents tinguin clar que el partit mai no ha de ser més important que el país. En favor seu s'ha de dir que ha estat proverbial evitant l'espanyolització de determinades entitats o esdeveniments d'àmbit cultural. Si la Fira de Frankfurt, per exemple, no es va convertir en un festival de coros y danzas de las tierras de España, com pretenia el PSC, va ser gràcies a Esquerra. I també ha estat Esquerra la responsable de la magnífica activitat catalanocèntrica que registra actualment la Casa de la Generalitat de Perpinyà, un centre que abans de l'arribada dels republicans depenia –amb això està tot dit– del departament de Política Exterior. En faig esment perquè hi ha la voluntat política d'espanyolitzar la projecció exterior de Catalunya, de manera que ningú no la vegi com una realitat nacional diferenciada. Cosa que ens diu fins a quin punt és necessària ERC. Ho és ERC i ho és CiU. Com a escriptor, sé molt bé que els promotors de l'encaje intenten que les lletres catalanes apareguin davant del món com un subsistema pintoresc de les lletres espanyoles i nosaltres, els autors, com una colla d'aborígens resistencialistes i provincians que escrivim en una llengua ornamental i domèstica anomenada català. Heus aquí perquè és tan important que CiU s'emmiralli amb el Partit Nacional Escocès i esdevingui una força desacomplexadament sobiranista i perquè també ho és que ERC s'alliberi de l'abraçada de l'ós del PSC i lideri la presa de consciència que ha de convertir Catalunya en un nou Estat independent de la Unió Europea.

Lletres , núm. 32, abril/maig 2008
 
Entre l'ADN del PP i la cursa de Carod Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 maig 2008
Entre l'ADN del PP i la cursa de CarodEn pocs dies, dues veus del Partit Popular han demanat a José Montilla que expulsi del govern Josep-Lluís Carod-Rovira per les seves declaracions sobre el futur de Catalunya. Ho va demanar Carina Mejías, portaveu del PP al Parlament, i ho ha fet més recentment Daniel Sirera, líder del partit. La primera fonamenta la seva petició en el fet que Carod digui en un llibre que estaria a favor d'una declaració unilateral d'independència sorgida del Parlament català. El segon ho basa en les declaracions del conseller de la Vicepresidència a Catalunya Ràdio segons les quals, un cop assolida la independència, Catalunya hauria de tenir un exèrcit "com tenen tots els països de la Unió Europea".

El PP, ja se sap, com a partit nacionalista espanyol, sent per la independència de Catalunya la mateixa aversió que els vampirs per la llum del sol. És a dir que, des d'aquest punt de vista, res de nou. És normal que el dèficit de cultura democràtica del seu ADN es tradueixi en actituds totalitàries, com ara la criminalització de la llibertat d'expressió. No en té prou, el PP, d'odiar la independència de Catalunya, necessita, a més, que cap polític legítimament escollit pugui promoure-la. La Catalunya de Montilla, subordinada eternament a Espanya, sí que ha de tenir altaveus. La Catalunya de Carod, nacionalment lliure, ha de ser emmordassada i ocultada. I pensar que aquesta gent té la gosadia de dir-se demòcrates. Enemics de la llibertat com són, de totes les llibertats, inclosa la de pensament, no dubtarien a utilitzar l'exèrcit espanyol, finançat obligatòriament per tots els catalans del sud, per reprimir la voluntat lliure i democràtica del poble de Catalunya expressada en un referèndum i proclamada pel seu Parlament.

Tanmateix, en la seva demanda, Daniel Sirera fa una observació tristament certa quan diu que "Carod ha convertit la Generalitat en una plataforma d'autopromoció". Doncs sí. No és correcte que la segona personalitat del govern de Catalunya utilitzi la seva privilegiada posició mediàtica per publicitar un llibre i una imatge personals amb vistes al congrés nacional del seu partit el proper 7 de juny. Quina casualitat que les esmentades declaracions apareguin ara, després de la pèrdua de 350.000 vots i en el si d'una cursa ferotge pel poder d'ERC protagonitzada, amb l'excepció de Joan Carretero, pels mateixos causants de la debacle. I quina llàstima que no hi hagi prou humilitat per reconèixer que l'invent de la "pluja fina" s'ha revelat un parany per legitimar el gravíssim error polític que ha dut ERC a aquest atzucac. Això explica perquè ara són tants els republicans que esperen el 7 de juny per obrir el paraigua.

El Singular Digital , 13/5/2008
 
Cadires gelades Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 maig 2008
Cadires geladesTé raó el grup municipal d'ICV en la seva denúncia sobre la incomoditat i la lletjor de les noves cadires que s'han instal·lat a la rambla del Celler. A mi també em van cridar l'atenció justament perquè són tan glacials que conviden més a allunyar-se'n que no pas seure-hi. Sobre la lletjor no diré res perquè tot és qüestió de gustos, però comparteixo el parer de la regidora Àssun Reyes en el sentit que aquestes cadires responen a un disseny basat en una estructura rígida, quadrada, d'arestes vives i angles sense protegir, i no estan pensades per a gent gran ni per a infants. Més aviat semblen "només aptes per a joves sense dolences osteomusculars". L'Ajuntament s'ha defensat dient que el projecte va estar exposat abans de materialitzar-se i ningú no va presentar-hi cap al·legació. D'acord, l'observació d'ICV arriba fora de termini. Però això no impedeix que les esmentades cadires continuïn essent incòmodes i no aptes per a la gent gran i els menuts. Vull dir que el procediment administratiu no ha de ser un obstacle que impedeixi l'esmena de l'error. Al capdavall, si ICV s'ha equivocat reclamant fora de termini, també s'han equivocat els responsables de l'Ajuntament que han aprovat el disseny pensant més en la longevitat del mobiliari, a prova d'actes vandàlics, que no pas en els vianants, tot fent prevaldre l'interès econòmic per damunt del funcional. Així ho demostren els comentaris de diversos santcugatencs recollits a www.cugat.cat quan diuen: "Són cadires fredes, dures i perilloses" o "La meva mare no ha pogut seure-hi perquè no hi ha agafador per aixecar-se". Sap greu, és lògic, haver d'assumir despeses per manca de sensibilitat, però és el més honest quan es fa palès que aquestes cadires poden ser un plaer per als joves amb monopatí, però inútils per als qui més les necessiten.

Diari de Sant Cugat , 9/5/2008
 
El nacionalisme lingüístic espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 maig 2008
El nacionalismo lingüísticoÉs gratificant la publicació d'un llibre com El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid. És gratificant pel que diu, per com ho diu i perquè, a més, és una rara avis en l'àmbit de la societat espanyola, que és la seva. Nascut a Madrid el 1956, Moreno Cabrera denuncia que Espanya creu que "només hi ha una llengua a l'Estat, l'espanyola, i que aquesta és la llengua nacional per antonomàsia. Les altres són secundàries. Aquesta ideologia existeix abans i després del franquisme. La dictadura és només la manifestació més contundent de la llengua-nació, vehiculada a l'escola. Per què encara avui hi ha escriptors catalans que publiquen en castellà? (...) Quan s'intenta que el català ocupi a Catalunya espais abans ocupats pel castellà, s'entén per persecució; cosa absurda i estúpida. Allò que es tem és la possibilitat, molt remota encara, que el català sigui la llengua dominant a Catalunya".
 
Aquestes paraules no ofereixen cap novetat per a nosaltres; aquí, als Països Catalans, ja fa molts anys que les repetim sense que trobin la més mínima receptivitat a Espanya. Que no siguin noves, però, no les fa menys valuoses, ja que ara han estat dites no pas per un dels nostres sinó per un dels seus. Vull dir que tant de bo hi haguessin més veus autoritzades com les de Moreno Cabrera disposades a blasmar la voluntat inconfessada d'anorrear les llengües catalana, basca i gallega per tal de culminar el fallit Estat-nació espanyol. Jo, personalment, ja havia llegit un llibre seu de l'any 2000 –La dignidad e igualdad de las lenguas. Crítica de la discriminación lingüística– que m'havia sorprès favorablement perquè deia coses insòlites en un assaig espanyol sobre lingüística: "La justificació de l'imperialisme lingüístic ve de vegades a través de supòsits més o menys raonables que s'empren per emmascarar una situació de domini. Es diu que per entendre's cal parlar una llengua comuna. Això pot semblar raonable, però dit en una situació de clara desigualtat lingüística porta més o menys inevitablement a la següent conclusió: vostè ha de parlar la meva llengua (que és la més estesa). Aquesta conclusió no és res més que l'imperatiu següent: vostè m'ha d'entendre a mi, no jo a vostè".
 
Juan Carlos Moreno Cabrera
Juan Carlos Moreno Cabrera
No cal dir que davant la impossibilitat de rebatre científicament Moreno Cabrera –aporta documentació molt exhaustiva que demostra que aquesta ideologia imperialista té les seves arrels al segle XVI–, l'espanyolisme intenta desacreditar-lo dient que "està en contra de la llengua castellana". L'espanyolisme, és clar, no pot admetre que un dels seus qüestioni la pretesa nació espanyola, que mostri les seves cartes i que defensi el dret a l'autodeterminació dels pobles. I, ben mirat, és comprensible, atès que trobar intel·lectuals com Moreno Cabrera a Espanya és tan difícil com trobar una agulla en un paller. Però els detractors d'aquest catedràtic no brollen només a Espanya, també n'hi ha uns quants a Catalunya. Són tota la cort de catalans espanyolistes amarats d'autoodi que es defineixen com a no nacionalistes i que, incoherents de mena, no els fa res viatjar pel món amb un passaport nacional... espanyol. Tots ells, com a falsos bilingüistes que són, no poden suportar que un espanyol genuí els despulli dient que el bilingüisme els sembla bé sempre que la llengua dominant continuï essent la castellana i que les llengües dominades siguin les cooficials. Segons aquesta ideologia imperial, "la promoció de les llengües dominades es considera una contribució a la desigualtat i a l'endarreriment, mentre que la promoció de la llengua dominant fomenta l'entesa, la unitat i el progrés". Té molt de mèrit que Moreno Cabrera gosi dir aquestes coses, però haurà d'anar amb compte perquè no li serà fàcil ser universalista de debò a Espanya... o a Catalunya.

e-notícies , 8/5/2008
 
"Si Catalunya ha de desaparèixer, serà per culpa dels catalans, no pels de fora" Imprimeix Correu-e
Notícies
per Carolina Mercader   
divendres, 09 maig 2008
Víctor Alexandre i Sam Abrams
Víctor Alexandre i Sam Abrams
El periodista i escriptor santcugatenc Víctor Alexandre va presentar el seu darrer llibre, Nosaltres, els catalans (editorial Pòrtic), al Terra Dolça el 22 d'abril en un acte que va aplegar prop d'un centenar de persones. El també escriptor, d'origen nord-americà, Sam Abrams es va encarregar de presentar el volum. Nosaltres, els catalans recull la visió sobre Catalunya i del català que tenen vint nouvinguts provinents dels cinc continents. Per elaborar el llibre, Alexandre va entrevistar cadascun dels protagonistes, entre els quals n'hi ha de coneguts, com Najat El Hachmi, Asha Miró, Mathew Tree, Patrícia Gabancho o el mateix Sam Abrams. Alexandre va destacar que també li interessava que "parlessin dels seus països", i és per això que el llibre no se centra només en Catalunya, sinó que, a més, explica característiques de llocs tan diferents com Austràlia o el Marroc, entre d'altres. Alexandre va assegurar que "no cal néixer en una terra per estimar-la" i va manifestar que "si Catalunya ha de desaparèixer, serà per culpa dels catalans, no pels de fora". A més, va incidir en la responsabilitat dels nascuts al país de parlar en català als immigrants i va criticar els que conscientment no volen fer-ho. En la mateixa línia, Sam Abrams va mostrar la seva preocupació en assenyalar que "molts guiris són més nacionalistes que molts catalans; ens hem de preguntar què passa".

Diari de Sant Cugat , 2/5/2008
 
La Feria de Abril del PSC Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 maig 2008
La Feria de Abril del PSC
Caseta del PSC
L'anomenada Feria de Abril que se celebra cada any a Catalunya és un insult al poble andalús. És escandalós que la FECAC, una federació d'entitats pretesament culturals, en connivència amb el Partit Socialista, rebi cada any subvencions milionàries destinades a perpetuar el tòpic franquista de l'Andalusia flamenca, torera i rociera. És escandalós tenint en compte que es tracta d'un negoci privat controlat per les mateixes persones des de fa vint anys i que ha estat acusat reiteradament de falta de transparència i de pràctiques mafioses. Lluís Cabrera, membre del col·lectiu Els Altres Andalusos i fundador del Taller de Músics, em deia que "a cap entitat social, cultural, esportiva... no se li fa una cessió de metres quadrats públics a preu simbòlic ni se li donen subvencions ni un envelat que paga l'Ajuntament de Barcelona. Fem un parel·lisme i imaginem-nos el Sant Jordi traslladat a Sevilla i que el Casal Català d'allà tingués l'exclusiva de la distribució dels llibres i de les roses i rebés subvencions de l'Ajuntament sevillà, de la Diputació, de la Junta d'Andalusia i de la Generalitat de Catalunya. Al·lucinant, no? Doncs això és el que està passant amb la Feria de Abril que se celebra a Catalunya".

No cal dir que al darrere, més enllà dels interessos econòmics, hi ha uns interessos ideològics i polítics coincidents amb els del PSC. D'aquí que el diputat Joan Ferran, conegut per la seva hispanoaddicció, hagi dit que "si la Feria de Abril no existís caldria inventar-la" perquè "Catalunya és, i vol continuar essent, un país plural". La rèplica de Cabrera és aquesta: "És ridícul pensar que Catalunya és diversa i plural perquè celebra la Feria de Abril. La Feria de Abril és la 'feria' dels sevillans, no dels andalusos, per la senzilla raó que cada poble té la seva pròpia 'feria'. És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del 'nacionalflamenquismo'. Es volen crear dues comunitats enfrontades. Una de catalana i una d'andalusa-espanyola".

Te raó Cabrera, i és que l'ideari socialista és aquest: dir a l'andalús que "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya" i, alhora, impedir la seva integració tot fent-li creure que pertany a una ètnia diferent. D'aquesta manera, quan convingui, el PSC podrà utilitzar aquesta ètnia com a contrapès a l'augment de consciència nacional catalana o en contra de la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya. Quines ironies que té la vida, no? Com que el PSC es nodreix bàsicament del vot espanyolista de l'àrea metropolitana de Barcelona, està condemnat, per raons de supervivència, a fomentar la mateixa política cultural que Franco. Aquesta és la raó per la qual afavoreix l'existència d'una Delegació de la Junta de Andalusia a Catalunya que, en paraules de Pedro Morón, una altra veu crítica andalusa, president de Catalònia Acord i autor del llibre Historias de la inmigración, s'emmarca en el projecte "de control del vot a Catalunya per tal que no es perdi l'espanyolitat dels oriünds del sud". D'això es tracta, d'evitar la catalanització dels nouvinguts. Els números de la subvenció ho diuen tot: Ajuntament de Barcelona: 85.000 euros; Generalitat de Catalunya: 50.000 euros; Diputació de Barcelona: 90.000 euros. Total: 225.000 euros. És a dir, el programa ideològic socialista finançat amb els diners de tots els catalans del Principat. Això és la Feria de Abril de Catalunya: un negoci privat vestit de multiculturalitat.

e-notícies , 5/5/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1696 - 1710 de 1830
spacer.png, 0 kB