spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Monstre d'Amstetten o monstre universal? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 18 maig 2008
Josef Fritzl
Josef Fritzl
A poc a poc es van sabent més coses relatives al cas de Josef Fritzl. Sabem, per exemple, que alguns especialistes han corroborat la defensa del seu advocat, Rudolf Mayer, dient que Fritzl no era responsable dels seus actes a causa d'una visió distorsionada de la realitat i que "la seva motivació és exercir el poder". Aquesta, però, és la versió dels metges contractats per Mayer. Ara, per equilibrar la balança, caldrà veure què hi diuen els especialistes designats per la justícia. De moment, sembla cert que es tracta d'un individu que tot el que feia no tenia cap més objectiu que satisfer el seu afany de dominació. Amb una sang freda extraordinària, Fritzl va construir un zulo a casa seva amb un sistema de seguretat de vuit portes, va ficar-hi la seva filla Elizabeth i la va tenir tancada un quart de segle durant el qual la maltractava i la violava. D'aquesta relació van néixer sis fills, tres dels quals, també captius, es van convertir en observadors silenciosos de les violacions de què era víctima la seva mare per part del seu pare. Aquesta tenebrosa història va començar el 1984 i si s'ha descobert avui ha estat gràcies al fet que Fritzl, que ara té 73 anys, va dur una de les noies a un hospital i els metges van detectar-li una malaltia genètica pròpia de les persones nascudes d'una relació incestuosa. Si no arriba a ser per això, el captiveri s'hauria pogut perllongar indefinidament. Si més no, fins a la mort de Fritzl.

La història és tan esgarrifosa que, tan bon punt se'n coneguin tots els detalls i Josef Fritzl sigui jutjat, no trigarem a veure-la convertida en pel·lícula. Ara, però, tothom es fa la mateixa pregunta: com és possible que en una ciutat petita com Amstetten ningú no tingués la més mínima sospita d'aquesta monstruositat? Sobretot tenint en compte que els altres tres fills van ser adoptats pel matrimoni Fritzl com si fossin el fruit d'hipotètiques relacions d'Elizabeth amb membres de la secta que, segons el mateix Fritzl, la tenia segrestada. Doncs arran d'aquesta passivitat suposadament austríaca, han estat moltes les veus catalanes que han blasmat aquella societat qualificant-la de perversa i capaç de les més subtils atrocitats. Jo en discrepo, i no pas perquè no sigui cert que és en les societats més benestants on es dóna la versió més refinada de la cruesa humana sinó perquè hi detecto la intenció pueril de considerar els països llatins més 'humans' que els germànics. Així, el cas d'aquest monstre d'Amstetten, sumat al de la vienesa Natascha Kampusch, a qui un home va tenir vuit anys tancada en un soterrani, o el d'aquelles tres nenes que van ser segrestades per la seva mare durant set anys, porta algunes persones a fer una lectura esbiaixada de la realitat.
 
La conclusió a què alguns tertulians mediàtics han arribat és que "nosaltres, els catalans, som millors que els austríacs, perquè aquí, aquestes coses no passen". Segur que no? ¿Als Països Catalans no es produeixen desaparicions de nenes o de dones joves que després apareixen mortes o fins i tot esquarterades amb signes evidents d'haver estat violades i torturades? Són delictes menors, aquests, comparats amb els austríacs? Pertanyen els seus autors a una categoria de monstre més benigna que la de Josef Fritzl? A Catalunya no hem tingut un Hitler, dirà algú. Molt bé, d'acord. Però tampoc no hem tingut un Mozart. O és que Mozart era menys austríac que Hitler? Té gràcia aquesta utilització dels referents negatius austríacs que ens vénen al cap per refermar el nostre prejudici. Gràcies a això podem concloure que Àustria és un país de monstres. Doncs, ves per on, potser sí que ho és, però en sentit positiu, perquè Schubert, Strauss, Haydn o Freud també eren austríacs, com ho eren igualment Stefan Sweig o Fritz Lang. No sé si ells sabien gaire coses de la vida dels seus veïns, potser no. Però jo fa divuit anys que visc al mateix edifici i de tots els nous veïns que hi han llogat un pis, només uns han tingut l'educació de presentar-se. De la resta, si no fos per la bústia, amb prou feines en sabria el nom. Algú dirà que els catalans ens estem tornant austríacs.

e-notícies , 15/5/2008
 
Catalans del passat i del futur Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Miquel Riera   
dissabte, 17 maig 2008
Patrícia GabanchoEntre el munt de novetats que han aparegut al voltant de Sant Jordi, en voldríem destacar dues que tenen molt més punts en comú del que en principi podria semblar: El fil secret de la història (La Campana), de Patrícia Gabancho, i Nosaltres, els catalans (Pòrtic), de Víctor Alexandre.

Víctor AlexandreNo cal presentar gaire els autors, de sobres coneguts pels seus articles i els seus llibres, sempre amb un compromís clar per la llengua i la cultura catalanes; pel país, en definitiva. Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) és periodista i escriptora. El seu últim llibre, El preu de ser catalans (Meteora), en el qual reflexionava sobre l'estat actual de la cultura catalana, va tenir un destacable èxit editorial. Pel que fa a Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), també periodista, és autor de nombrosos articles i llibres, la majoria sobre l'independentisme. En un dels seus últims volums TV3 a traïció, Televisió de Catalunya o d'Espanya?, feia una anàlisi molt crítica de la deriva cap a posicions espanyolistes de la televisió catalana.

A El fil secret de la història, Patrícia Gabancho fa ara un repàs de la història de Catalunya a través "d'esoterismes medievals, dels alquimistes i dels bandolers, de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis precursors del segle XIX; i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX". Per Gabancho, allò interessant és veure com un sol visionari, com Ildefons Cerdà, per exemple, un dels molts que apareixen en el volum, "pot eixamplar l'horitzó, obrir camins, sembrar llavors que amb el temps fructifiquen". Gabancho diu que ha volgut presentar una història de Catalunya diferent de la que coneixem, de la que ens han explicat. "La història oficial volia i vol un país ben endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen", escriu la periodista, que conclou el seu llibre recordant una conversa amb el farmacèutic i historiador figuerenc Alexandre Deulofeu durant la qual l'inspirador de la teoria de la matemàtica de la història li va donar la data del 2029 com la de l'any en què el país recobrarà la independència.

Justament Gabancho és la primera protagonista del llibre d'Alexandre, que ha entrevistat vint catalans nascuts fora del país, però que, amb el seu compromís i la seva tasca diària, demostren que l'estimen sovint molt més que alguns que hi han nascut. "He volgut parlar del dret a viure a qualsevol lloc i del deure de respectar la llengua i cultura dels que hi viuen, i de la necessitat de foragitar les ombres del prejudici, del recel i del racisme", escriu Alexandre, que recorda que la idea del llibre li va venir després que li va preguntar d'on era a un home negre i aquest li va respondre senzillament que era d'aquí, justificant així plenament les paraules de Palau i Fabre que Gabancho recorda a l'inici del seu llibre: "El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d'evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l'excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l'excessiu capficament en el nostre daltabaix i les seves seqüeles."

Presència , núm. 1887, 25/4/2008
 
Catalunya: Estat d'Europa o perifèria de Madrid Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 maig 2008
Catalunya: Estat d'Europa o perifèria de MadridÉs realment humiliant que les eleccions espanyoles tinguin tanta repercussió a Catalunya. Ens hauria de fer reflexionar que ens condicioni molt més la configuració del Parlament del país veí que no pas la del nostre. Ja sé que a Madrid s'hi cou tot allò que ens afecta, absolutament tot, i que és bo tenir-hi com més representació millor mentre hi estiguem subordinats. Però, des de l'òptica d'una nació amb mil anys d'història com la nostra, l'estat de dependència en què ens trobem produeix vergonya aliena. D'acord amb els resultats de les eleccions del pasat 9 de març, en què Esquerra Republicana va perdre més de 350.000 vots i Convergència i Unió uns 80.000, l'espanyolisme no ha parat de fer-ne una lectura esbiaxada i tendenciosa. El discurs que més sovinteja és el que diu que "el sobiranisme està de dol" i que ara és l'hora del "encaje armónico de los pueblos de España". Són paraules del PSC. De qui, si no? Però, per sort, no són certes. Ni el sobiranisme està de dol ni el pretès "encaje" avança. Al contrari. El primer creix dia a dia i el segon és un mot buit de contingut darrere el qual s'amaga l'espanyolisme moderat disfressat de catalanisme. De fet, és grotesc que algú que vol una Catalunya subordinada a Espanya es proclami catalanista.

No fa gaire, un diari tan poc sospitós d'independentisme com El Periódico va publicar una enquesta en què el 34% dels catalans manifestaven que votarien a favor de la independència de Catalunya en un referèndum. Algú considera insignificant aquesta xifra? D'això se'n diu "sobiranisme de dol"? Doncs bé, els qui ho pensen haurien de tenir present que, com es va veure a Montenegro, el vot afirmatiu augmenta notablement quan la consulta deixa de ser una hipòtesi per convertir-se en realitat. Això no treu, com dèiem, que la caiguda d'ERC en les passades eleccions hagi estat espectacular. Les JERC, sense anar més lluny, en un lloable exercici d'autocrítica, l'han qualificada de derrota sense pal·liatius. Jo, tanmateix, no ho diria així. Esquerra no ha estat derrotada, Esquerra s'ha autoderrotat. És molt diferent. Ha estat bona part del seu electorat qui l'ha castigada, ja sigui abstenint-se de votar, fent-ho en blanc o optant per sigles independentistes minoritàries. El catalanisme reivindicatiu, per tant, no sols no remet sinó que sap molt bé què s'hi juga en cada contesa electoral. Sap, per exemple, que els catalans sempre seran minoria al Congrés espanyol i que la seva presència allí no fa res més que legitimar un sistema encobertament totalitari, ja que no garanteix un principi bàsic de la democràcia: la possibilitat que la minoria pugui esdevenir majoria.

Arribats aquí, és evident que la clau per capgirar la subordinació política de Catalunya no es troba en cap altre Parlament que no sigui el català. Som els catalans, conseqüentment, els qui hem de decidir què volem ser: o un Estat independent, com correspon a un poble adult, o la perifèria de Madrid. Si escollim la segona opció no cal fer res. N'hi haurà prou que continuem com fins ara. És a dir, lliurant tot el poder a una força política que no té cap més objectiu que l'espanyolització de Catalunya. Així és com ha invisibilitzat Esquerra i com aquesta n'ha pagat les conseqüències. Cosa lògica, val a dir-ho, atès que és molt difícil que hom voti allò que no veu. Si, això no obstant, escollim la primera opció, aquella que diu que tot poble adult és independent, la nostra qualitat de vida farà un canvi espectacular. No sols prendrem les nostres pròpies decisions, també gestionarem els nostres recursos i canviarem l'espoli que patim per la solidaritat amb aquells pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys. Per aconseguir-ho, però, cal la unitat de tot el catalanisme, ja sigui de dretes o d'esquerres. Un catalanisme que en aquests moments és majoria –encara que no vulgui exercir-la– al Parlament de Catalunya i que té el deure ètic de posar fi a una guerra l'únic perjudicat de la qual és ell mateix. I és que el país no es pot permetre alimentar les tensions infantils que mantenen des de fa temps CiU i ERC en matèria de drets nacionals. Si ambdues forces concentressin la seva energia en la no claudicació, elles i nosaltres no trigaríem a comprovar dues coses força encoratjadores: una, que Espanya, des d'un punt de vista polític, és un tigre de paper; i dues, que Catalunya és molt més forta del que ella es pensa.

Jo, personalment, estic segur que ERC es refarà d'aquesta davallada, però primer caldrà que els seus dirigents tinguin clar que el partit mai no ha de ser més important que el país. En favor seu s'ha de dir que ha estat proverbial evitant l'espanyolització de determinades entitats o esdeveniments d'àmbit cultural. Si la Fira de Frankfurt, per exemple, no es va convertir en un festival de coros y danzas de las tierras de España, com pretenia el PSC, va ser gràcies a Esquerra. I també ha estat Esquerra la responsable de la magnífica activitat catalanocèntrica que registra actualment la Casa de la Generalitat de Perpinyà, un centre que abans de l'arribada dels republicans depenia –amb això està tot dit– del departament de Política Exterior. En faig esment perquè hi ha la voluntat política d'espanyolitzar la projecció exterior de Catalunya, de manera que ningú no la vegi com una realitat nacional diferenciada. Cosa que ens diu fins a quin punt és necessària ERC. Ho és ERC i ho és CiU. Com a escriptor, sé molt bé que els promotors de l'encaje intenten que les lletres catalanes apareguin davant del món com un subsistema pintoresc de les lletres espanyoles i nosaltres, els autors, com una colla d'aborígens resistencialistes i provincians que escrivim en una llengua ornamental i domèstica anomenada català. Heus aquí perquè és tan important que CiU s'emmiralli amb el Partit Nacional Escocès i esdevingui una força desacomplexadament sobiranista i perquè també ho és que ERC s'alliberi de l'abraçada de l'ós del PSC i lideri la presa de consciència que ha de convertir Catalunya en un nou Estat independent de la Unió Europea.

Lletres , núm. 32, abril/maig 2008
 
Entre l'ADN del PP i la cursa de Carod Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 maig 2008
Entre l'ADN del PP i la cursa de CarodEn pocs dies, dues veus del Partit Popular han demanat a José Montilla que expulsi del govern Josep-Lluís Carod-Rovira per les seves declaracions sobre el futur de Catalunya. Ho va demanar Carina Mejías, portaveu del PP al Parlament, i ho ha fet més recentment Daniel Sirera, líder del partit. La primera fonamenta la seva petició en el fet que Carod digui en un llibre que estaria a favor d'una declaració unilateral d'independència sorgida del Parlament català. El segon ho basa en les declaracions del conseller de la Vicepresidència a Catalunya Ràdio segons les quals, un cop assolida la independència, Catalunya hauria de tenir un exèrcit "com tenen tots els països de la Unió Europea".

El PP, ja se sap, com a partit nacionalista espanyol, sent per la independència de Catalunya la mateixa aversió que els vampirs per la llum del sol. És a dir que, des d'aquest punt de vista, res de nou. És normal que el dèficit de cultura democràtica del seu ADN es tradueixi en actituds totalitàries, com ara la criminalització de la llibertat d'expressió. No en té prou, el PP, d'odiar la independència de Catalunya, necessita, a més, que cap polític legítimament escollit pugui promoure-la. La Catalunya de Montilla, subordinada eternament a Espanya, sí que ha de tenir altaveus. La Catalunya de Carod, nacionalment lliure, ha de ser emmordassada i ocultada. I pensar que aquesta gent té la gosadia de dir-se demòcrates. Enemics de la llibertat com són, de totes les llibertats, inclosa la de pensament, no dubtarien a utilitzar l'exèrcit espanyol, finançat obligatòriament per tots els catalans del sud, per reprimir la voluntat lliure i democràtica del poble de Catalunya expressada en un referèndum i proclamada pel seu Parlament.

Tanmateix, en la seva demanda, Daniel Sirera fa una observació tristament certa quan diu que "Carod ha convertit la Generalitat en una plataforma d'autopromoció". Doncs sí. No és correcte que la segona personalitat del govern de Catalunya utilitzi la seva privilegiada posició mediàtica per publicitar un llibre i una imatge personals amb vistes al congrés nacional del seu partit el proper 7 de juny. Quina casualitat que les esmentades declaracions apareguin ara, després de la pèrdua de 350.000 vots i en el si d'una cursa ferotge pel poder d'ERC protagonitzada, amb l'excepció de Joan Carretero, pels mateixos causants de la debacle. I quina llàstima que no hi hagi prou humilitat per reconèixer que l'invent de la "pluja fina" s'ha revelat un parany per legitimar el gravíssim error polític que ha dut ERC a aquest atzucac. Això explica perquè ara són tants els republicans que esperen el 7 de juny per obrir el paraigua.

El Singular Digital , 13/5/2008
 
Cadires gelades Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 maig 2008
Cadires geladesTé raó el grup municipal d'ICV en la seva denúncia sobre la incomoditat i la lletjor de les noves cadires que s'han instal·lat a la rambla del Celler. A mi també em van cridar l'atenció justament perquè són tan glacials que conviden més a allunyar-se'n que no pas seure-hi. Sobre la lletjor no diré res perquè tot és qüestió de gustos, però comparteixo el parer de la regidora Àssun Reyes en el sentit que aquestes cadires responen a un disseny basat en una estructura rígida, quadrada, d'arestes vives i angles sense protegir, i no estan pensades per a gent gran ni per a infants. Més aviat semblen "només aptes per a joves sense dolences osteomusculars". L'Ajuntament s'ha defensat dient que el projecte va estar exposat abans de materialitzar-se i ningú no va presentar-hi cap al·legació. D'acord, l'observació d'ICV arriba fora de termini. Però això no impedeix que les esmentades cadires continuïn essent incòmodes i no aptes per a la gent gran i els menuts. Vull dir que el procediment administratiu no ha de ser un obstacle que impedeixi l'esmena de l'error. Al capdavall, si ICV s'ha equivocat reclamant fora de termini, també s'han equivocat els responsables de l'Ajuntament que han aprovat el disseny pensant més en la longevitat del mobiliari, a prova d'actes vandàlics, que no pas en els vianants, tot fent prevaldre l'interès econòmic per damunt del funcional. Així ho demostren els comentaris de diversos santcugatencs recollits a www.cugat.cat quan diuen: "Són cadires fredes, dures i perilloses" o "La meva mare no ha pogut seure-hi perquè no hi ha agafador per aixecar-se". Sap greu, és lògic, haver d'assumir despeses per manca de sensibilitat, però és el més honest quan es fa palès que aquestes cadires poden ser un plaer per als joves amb monopatí, però inútils per als qui més les necessiten.

Diari de Sant Cugat , 9/5/2008
 
El nacionalisme lingüístic espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 maig 2008
El nacionalismo lingüísticoÉs gratificant la publicació d'un llibre com El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid. És gratificant pel que diu, per com ho diu i perquè, a més, és una rara avis en l'àmbit de la societat espanyola, que és la seva. Nascut a Madrid el 1956, Moreno Cabrera denuncia que Espanya creu que "només hi ha una llengua a l'Estat, l'espanyola, i que aquesta és la llengua nacional per antonomàsia. Les altres són secundàries. Aquesta ideologia existeix abans i després del franquisme. La dictadura és només la manifestació més contundent de la llengua-nació, vehiculada a l'escola. Per què encara avui hi ha escriptors catalans que publiquen en castellà? (...) Quan s'intenta que el català ocupi a Catalunya espais abans ocupats pel castellà, s'entén per persecució; cosa absurda i estúpida. Allò que es tem és la possibilitat, molt remota encara, que el català sigui la llengua dominant a Catalunya".
 
Aquestes paraules no ofereixen cap novetat per a nosaltres; aquí, als Països Catalans, ja fa molts anys que les repetim sense que trobin la més mínima receptivitat a Espanya. Que no siguin noves, però, no les fa menys valuoses, ja que ara han estat dites no pas per un dels nostres sinó per un dels seus. Vull dir que tant de bo hi haguessin més veus autoritzades com les de Moreno Cabrera disposades a blasmar la voluntat inconfessada d'anorrear les llengües catalana, basca i gallega per tal de culminar el fallit Estat-nació espanyol. Jo, personalment, ja havia llegit un llibre seu de l'any 2000 –La dignidad e igualdad de las lenguas. Crítica de la discriminación lingüística– que m'havia sorprès favorablement perquè deia coses insòlites en un assaig espanyol sobre lingüística: "La justificació de l'imperialisme lingüístic ve de vegades a través de supòsits més o menys raonables que s'empren per emmascarar una situació de domini. Es diu que per entendre's cal parlar una llengua comuna. Això pot semblar raonable, però dit en una situació de clara desigualtat lingüística porta més o menys inevitablement a la següent conclusió: vostè ha de parlar la meva llengua (que és la més estesa). Aquesta conclusió no és res més que l'imperatiu següent: vostè m'ha d'entendre a mi, no jo a vostè".
 
Juan Carlos Moreno Cabrera
Juan Carlos Moreno Cabrera
No cal dir que davant la impossibilitat de rebatre científicament Moreno Cabrera –aporta documentació molt exhaustiva que demostra que aquesta ideologia imperialista té les seves arrels al segle XVI–, l'espanyolisme intenta desacreditar-lo dient que "està en contra de la llengua castellana". L'espanyolisme, és clar, no pot admetre que un dels seus qüestioni la pretesa nació espanyola, que mostri les seves cartes i que defensi el dret a l'autodeterminació dels pobles. I, ben mirat, és comprensible, atès que trobar intel·lectuals com Moreno Cabrera a Espanya és tan difícil com trobar una agulla en un paller. Però els detractors d'aquest catedràtic no brollen només a Espanya, també n'hi ha uns quants a Catalunya. Són tota la cort de catalans espanyolistes amarats d'autoodi que es defineixen com a no nacionalistes i que, incoherents de mena, no els fa res viatjar pel món amb un passaport nacional... espanyol. Tots ells, com a falsos bilingüistes que són, no poden suportar que un espanyol genuí els despulli dient que el bilingüisme els sembla bé sempre que la llengua dominant continuï essent la castellana i que les llengües dominades siguin les cooficials. Segons aquesta ideologia imperial, "la promoció de les llengües dominades es considera una contribució a la desigualtat i a l'endarreriment, mentre que la promoció de la llengua dominant fomenta l'entesa, la unitat i el progrés". Té molt de mèrit que Moreno Cabrera gosi dir aquestes coses, però haurà d'anar amb compte perquè no li serà fàcil ser universalista de debò a Espanya... o a Catalunya.

e-notícies , 8/5/2008
 
"Si Catalunya ha de desaparèixer, serà per culpa dels catalans, no pels de fora" Imprimeix Correu-e
Notícies
per Carolina Mercader   
divendres, 09 maig 2008
Víctor Alexandre i Sam Abrams
Víctor Alexandre i Sam Abrams
El periodista i escriptor santcugatenc Víctor Alexandre va presentar el seu darrer llibre, Nosaltres, els catalans (editorial Pòrtic), al Terra Dolça el 22 d'abril en un acte que va aplegar prop d'un centenar de persones. El també escriptor, d'origen nord-americà, Sam Abrams es va encarregar de presentar el volum. Nosaltres, els catalans recull la visió sobre Catalunya i del català que tenen vint nouvinguts provinents dels cinc continents. Per elaborar el llibre, Alexandre va entrevistar cadascun dels protagonistes, entre els quals n'hi ha de coneguts, com Najat El Hachmi, Asha Miró, Mathew Tree, Patrícia Gabancho o el mateix Sam Abrams. Alexandre va destacar que també li interessava que "parlessin dels seus països", i és per això que el llibre no se centra només en Catalunya, sinó que, a més, explica característiques de llocs tan diferents com Austràlia o el Marroc, entre d'altres. Alexandre va assegurar que "no cal néixer en una terra per estimar-la" i va manifestar que "si Catalunya ha de desaparèixer, serà per culpa dels catalans, no pels de fora". A més, va incidir en la responsabilitat dels nascuts al país de parlar en català als immigrants i va criticar els que conscientment no volen fer-ho. En la mateixa línia, Sam Abrams va mostrar la seva preocupació en assenyalar que "molts guiris són més nacionalistes que molts catalans; ens hem de preguntar què passa".

Diari de Sant Cugat , 2/5/2008
 
La Feria de Abril del PSC Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 maig 2008
La Feria de Abril del PSC
Caseta del PSC
L'anomenada Feria de Abril que se celebra cada any a Catalunya és un insult al poble andalús. És escandalós que la FECAC, una federació d'entitats pretesament culturals, en connivència amb el Partit Socialista, rebi cada any subvencions milionàries destinades a perpetuar el tòpic franquista de l'Andalusia flamenca, torera i rociera. És escandalós tenint en compte que es tracta d'un negoci privat controlat per les mateixes persones des de fa vint anys i que ha estat acusat reiteradament de falta de transparència i de pràctiques mafioses. Lluís Cabrera, membre del col·lectiu Els Altres Andalusos i fundador del Taller de Músics, em deia que "a cap entitat social, cultural, esportiva... no se li fa una cessió de metres quadrats públics a preu simbòlic ni se li donen subvencions ni un envelat que paga l'Ajuntament de Barcelona. Fem un parel·lisme i imaginem-nos el Sant Jordi traslladat a Sevilla i que el Casal Català d'allà tingués l'exclusiva de la distribució dels llibres i de les roses i rebés subvencions de l'Ajuntament sevillà, de la Diputació, de la Junta d'Andalusia i de la Generalitat de Catalunya. Al·lucinant, no? Doncs això és el que està passant amb la Feria de Abril que se celebra a Catalunya".

No cal dir que al darrere, més enllà dels interessos econòmics, hi ha uns interessos ideològics i polítics coincidents amb els del PSC. D'aquí que el diputat Joan Ferran, conegut per la seva hispanoaddicció, hagi dit que "si la Feria de Abril no existís caldria inventar-la" perquè "Catalunya és, i vol continuar essent, un país plural". La rèplica de Cabrera és aquesta: "És ridícul pensar que Catalunya és diversa i plural perquè celebra la Feria de Abril. La Feria de Abril és la 'feria' dels sevillans, no dels andalusos, per la senzilla raó que cada poble té la seva pròpia 'feria'. És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del 'nacionalflamenquismo'. Es volen crear dues comunitats enfrontades. Una de catalana i una d'andalusa-espanyola".

Te raó Cabrera, i és que l'ideari socialista és aquest: dir a l'andalús que "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya" i, alhora, impedir la seva integració tot fent-li creure que pertany a una ètnia diferent. D'aquesta manera, quan convingui, el PSC podrà utilitzar aquesta ètnia com a contrapès a l'augment de consciència nacional catalana o en contra de la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya. Quines ironies que té la vida, no? Com que el PSC es nodreix bàsicament del vot espanyolista de l'àrea metropolitana de Barcelona, està condemnat, per raons de supervivència, a fomentar la mateixa política cultural que Franco. Aquesta és la raó per la qual afavoreix l'existència d'una Delegació de la Junta de Andalusia a Catalunya que, en paraules de Pedro Morón, una altra veu crítica andalusa, president de Catalònia Acord i autor del llibre Historias de la inmigración, s'emmarca en el projecte "de control del vot a Catalunya per tal que no es perdi l'espanyolitat dels oriünds del sud". D'això es tracta, d'evitar la catalanització dels nouvinguts. Els números de la subvenció ho diuen tot: Ajuntament de Barcelona: 85.000 euros; Generalitat de Catalunya: 50.000 euros; Diputació de Barcelona: 90.000 euros. Total: 225.000 euros. És a dir, el programa ideològic socialista finançat amb els diners de tots els catalans del Principat. Això és la Feria de Abril de Catalunya: un negoci privat vestit de multiculturalitat.

e-notícies , 5/5/2008
 
El cas Francesc Argemí "Franki" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 maig 2008
Francesc Argemí, a la presó
Francesc Argemí, a la presó
El nacionalisme espanyol ho impregna tot, a Catalunya, fins al punt que som un país tan subordinat a un altre país que gairebé no reaccionem davant d'actuacions judicials i policíaques més pròpies de règims dictatorials que no pas democràtics. Res d'això, però, no seria possible sense la col·laboració abrandada de molts catalans situats en llocs de poder, especialment a la conselleria d'Interior. El cas de l'empresonament, sense proves, de Núria Pòrtulas, l'any passat, és prou conegut, però ara se n'ha produït un altre de característiques similars. Es tracta de l'empresonament del jove terrassenc Francesc Argemí "Franki", condemnat a una multa i a una pena de dos anys i tres mesos per haver assistit a la despenjada d'una bandera espanyola a l'Ajuntament de Terrassa. Els fets es van produir l'any 2002, durant la Festa Major, i, més enllà de l'acusació de la policia, no hi ha proves que demostrin que Argemí hi va participar. Tot i això, els tres recursos que ha presentat des del 2004, demostrant que aquell dia era en un altre lloc, han estat desestimats i recentment, sense cap notificació prèvia, va ser empresonat a la Model de Barcelona i traslladat posteriorment a Brians 2. Aquest extrem és greu, perquè denota una complicitat inadmissible entre la titular del Jutjat núm. 2 de Terrassa i la conselleria d'Interior en la detenció de l'imputat. En lloc de fer-li arribar una notificació, com ordena la llei, els Mossos d'Esquadra es van presentar per sorpresa al lloc on treballa i, davant de tothom, talment com si fos un delinqüent, se'l van endur emmanillat acusant-lo d'ultratge a la bandera espanyola.

Estem, per tant, davant d'un cas de repressió ideològica -com el de la crema de fotos del rei d'Espanya- destinat a intimidar la societat per mitjà de la coacció i de l'abús de poder. El missatge de la Justícia espanyola i de la conselleria d'Interior és clar: els símbols espanyols són sagrats, els catalans no. Per això no hi ha cap persona a la presó acusada d'ultratge a la bandera catalana. Recordem, en aquest sentit, que van ser els mateixos Mossos els qui van esborrar tota al·lusió a la crema d'una bandera catalana en la denúncia presentada pel restaurant Terra Dolça de Sant Cugat del Vallès el passat 11 de Setembre. Tot i que el propietari va denunciar el fet, així com els desperfectes causats pel foc a la façana, els "retocs sense importància" practicats pels Mossos en una dependència contigua van fer que l'al·lusió a la bandera desaparegués misteriosament del text. És a dir que, desaparegut el mòbil polític, els fets es convertien en una simple bretolada. El missatge és clar: despenjar una bandera espanyola és més greu que cremar una bandera catalana. D'aquí que el Govern català hagi desatès la petició de revisió immediata del cas de Francesc Argemí, sol·licitada pel seu advocat, i que el partit de Joan Saura, tan amoïnat per la repressió ideològica xinesa al Tibet, es mostri tan indiferent amb la repressió ideològica espanyola a Catalunya. Ja se sap, les causes, com més llunyanes, menys compromeses.

El Singular Digital , 6/5/2008
 
Llibres, llibres, llibres... Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 maig 2008
La plaça d'Octavià de Sant Cugat
La plaça d'Octavià de Sant Cugat
Cada any, per Sant Jordi, hi ha algun periodista que em pregunta quina opinió em mereix aquesta diada i cada any responc que, per a mi, és el dia més bonic de l'any. Ho és, lògicament, perquè sóc escriptor i Sant Jordi és el dia de les lletres a Catalunya, però també ho és per l'energia positiva que expandeix. Hi ha, no cal dir-ho, altres dates, com ara Nadal, en què els catalans ens mostrem més sociables que d'habitud, però ho fem en el si de la intimitat familiar. Per Sant Jordi, en canvi, sortim receptius al carrer, sense presses, disposats a badar o a conversar amb els nostres autors favorits o amb desconeguts amb qui coincidim en les parades o en les cues de signatura de llibres. A diferència d'altres dies, en què ens movem per la ciutat blindats contra les ingerències externes, per Sant Jordi es crea un sentiment d'identitat col·lectiva procliu al somriure i al desenuig. És un dia de cares afables i d'una atmosfera de cordialitat humana que mai no ha deixat de meravellar-me. Aquest fenomen adquireix una gran magnitud a la capital catalana, és clar, però també a la resta del país. A Sant Cugat, per exemple, la plaça d'Octavià es transforma en una reproducció en miniatura del centre de Barcelona i milers de persones poc o gens habituals d'aquest espai ciutadà descobreixen que hi ha vida més enllà de les seves cases adossades i dels seus monovolums. I a això hi contribueixen les llibreries de la ciutat, que són l'eix al voltant del qual gira tot en un dia com aquest. Com autor local ha estat un plaer veure el meu nou llibre, Nosaltres, els catalans, als aparadors de les llibreries Alexandria, El Celler de Llibres i Mythos i els dono les gràcies per la seva amabilitat. Són llibreries exquisides i perfectament homologables a les millors de Barcelona i és un orgull saber-les nostres.

Diari de Sant Cugat , 2/5/2008
 
Sentències indignants Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 04 maig 2008
Sentències indignantsHi ha sentències judicials que produeixen vergonya aliena, especialment algunes de les sentències relatives a delictes d'agressió sexual. Aquests dies ens hem assabentat que tres violadors ja poden fer sortides de cap de setmana només cinc mesos després d'haver entrat en un centre penitenciari on compleixen una condemna de dotze anys de presó per haver abusat sexualment d'un noi de 18 anys. En el mateix sentit, no fa gaire, vam saber que el Tribunal Suprem havia reduït a 721 euros de multa els cinc anys de presó inicials imposats a un home que va agredir sexualment una nena deficient mental. La llei és la llei, certament, però la seva interpretació és potestat dels jutges i els jutges, com tothom, tenen idees discutibles sobre el comportament humà. I el mateix podem dir dels fiscals. Va ser un jutge qui va recriminar a un fiscal la seva excessiva tolerància en un cas de maltractaments. Els fets van passar a Cornellà quan la víctima, una dona, sortia d'un bar i es va trobar amb el seu company. L'home la va llançar a terra i, segons diu el sumari, "va començar a donar-li cops de puny pertot el cos, fonamentalment a l'abdomen i a la boca". Després de l'agressió, l'home li va robar una cadena d'or. La dona va trigar nou dies a recuperar-se de les ferides. Doncs bé, el fiscal no només no va tenir en compte les tres denúncies anteriors que la víctima havia presentat contra l'acusat per agressions -en dues de les quals li havia trencat el nas-, sinó que pel robatori de la cadena d'or va demanar tres anys de presó i per l'agressió, en canvi, només una pena mínima de sis caps de setmana d'arrest. Com deia, va haver de ser el mateix jutge qui mostrés la seva preocupació pel fet que el fiscal concedís més importància al robatori que a la pallissa. Aquí, per tant, l'actitud entenimentada del jutge va ser providencial davant la mentalitat retrògrada i masclista del fiscal.
 
Però no sempre és així. Moltes vegades la indefensió de les víctimes de maltractaments es manté fins i tot en l'administració de justícia, la qual cosa ens hauria de dur a preguntar-nos: qui ens protegeix de fiscals com aquest? Qui ens protegeix d'aquests homes de Cromanyó de l'àmbit judicial? És difícil respondre, perquè quan la justícia es troba en mans de gent com aquesta la situació d'inferioritat de les víctimes s'agreuja espectacularment. I no tan sols perquè enforteix l'agressor i propicia la seva reincidència, sinó perquè mina la moral de la víctima, destrueix la seva autoestima i la fa més presonera del botxí. El masclisme en la Justícia és infinitament pitjor que en altres àmbits de la vida, perquè la víctima, a banda de sentir-se impotent, experimenta un sentiment de culpabilitat que li fa creure que mereix les agressions, i que, per tant, qui imparteix justícia no és el jutge sinó l'agressor.

e-notícies , 1/5/2008
 
El masclisme del Gran Zapatero Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 abril 2008
El masclisme del Gran ZapateroEl nomenament d'un conjunt de dones com a ministres del nou executiu espanyol, tan lloat per certa premsa catalana i per la seva cort de tertulians afins, no hi ha dubte que té un embolcall feminista. La prova és que han estat diversos els països que han picat l'ham i que s'han sumat a les lloances. Que n'és de meravellós, Zapatero. Quina lliçó de paritat que ha donat posant tantes dones al front dels seus ministeris. Això sí que és un ésser sensible que, a més de ser "l'home que entén Catalunya" és també "l'home que entén les dones". Només un reaccionari com Silvio Berlusconi no ha aplaudit el gest. Tot és fals, però. Zapatero no és res més que un deixeble mediocre del Gran Houdini, un simple venedor de fum com aquells xarlatans que recorrien els pobles del Far West venent ungüents màgics contra l'alopècia i que, més d'un cop, n'havien de sortir per cames. Com ells, el Gran Zapatero també congrega gent a les places públiques i fa discursos plens de paraules cosmètiques i es treu diners de les butxaques i fa promeses que tenen la consistència d'una bombolla de sabó. El Gran Zapatero és el Gran Entabanador, la magarrufa castellana de l'Espanya eterna.

Els miraclers i els seus mètodesCom és lògic, el Gran Zapatero ha llegit el llibre del Gran Houdini Els miraclers i els seus mètodes i sap que, com deia el seu mestre, per tal que el truc sigui efectiu, cal distreure el públic amb un bon cop d'efecte. Això permet dues coses: que el farsant pugui continuar guanyant-se la vida i que el públic se'n vagi a casa content i enganyat. I és que no hi ha màgia sense suggestió. Gràcies a la suggestió, el votant socialista català pot viure convençut que les meravelles del Gran Zapatero que li expliquen El País i El Periódico, en qualitat de programa de mà de l'espectacle, són absolutament certes. Però hi ha gat amagat. El truc consisteix a utilitzar un conjunt de dones per escenificar un progressisme inexistent. I elles, captives agraïdes de la mateixa suggestió, se'n senten part. És a dir, que la pretesa feminització del govern del Gran Zapatero no és res més que una operació masclista destinada a fer que tot continuï exactament igual els propers quatre anys. I la màxima expressió d'aquest masclisme és la foto promoguda per la Moncloa amb les nou ministresses i el Gran Zapatero al centre, copiada, per cert, de les fotos promocionals de les pel·lícules de James Bond.

Això és masclisme, com ho és també la instrumentalització de la imatge d'una dona embarassada passant revista a les tropes no nacionalistes espanyoles. Quina imatge més tendra i més humana. Heus aquí la raó del nomenament de Carme Chacón com a ministre de Defensa: fer un cop d'efecte que amagui la immensa hipocresia del govern del PSOE, un govern que, com denuncia Enrique Figaredo, president de Càritas Cambodja, "no lluita per la pau perquè està fent diners amb les armes" i que, com diu Arcadi Oliveres, té una despesa militar superior a la de Franco. Ara, després d'haver servit la seva pàtria, Chacón ja pot infantar tranquil·la. Crida l'atenció, això sí, el silenci de les conscienciades feministes socialistes que tertuliegen en els mitjans de comunicació catalans. Potser és que, en el fons, a elles també els abelliria ser noia Zapatero. Això explica perquè les nou ministresses somriuen felices sense adonar-se de la descarada instrumentalització de què són objecte perpetuant els esquemes de les generacions que les han precedit: la dona com a element de seducció per vendre prestacions, ja siguin les d'un automòbil o les d'un home.

e-notícies , 28/4/2008
 
Universalistes de saló Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 abril 2008
Universalistes de salóÉs sorprenent la facilitat amb què un conflicte polític llunyà, com el que enfronta el Tibet amb la Xina, pot arribar a desemmascarar els falsos universalistes de Catalunya. Mentre només s'esperen d'ells paraules de bona voluntat, sense compromís, no hi ha problema, però quan hom els demana que expressin oficialment el seu rebuig a la política invasiva i violenta de la Xina al Tibet tot són excuses de mal pagador. Ha estat l'alcalde Jordi Hereu qui, recentment, ha vetat una Declaració Institucional consensuada per tots els grups municipals de l'Ajuntament de Barcelona que apel·lava al Govern xinès "a iniciar negociacions amb el Dalai Lama per trobar una solució justa a una situació de més de cinquanta anys d'ocupació del Tibet". Jordi Hereu es va negar a acceptar el text i el PSC i ICV, retirant-se de l'acord, van impedir que prosperés. Molt trist tot plegat. Jaume Ciurana, el regidor de CiU que havia estat negociant el contingut de la declaració, va dir que "l'alcalde Hereu, el PSC i ICV defensen els poderosos enfront dels febles, les injustícies enfront del dret internacional, la repressió enfront dels drets humans i els delictes davant la llibertat d'expressió".

El PSC i ICV, ja ho sabem, són partits que practiquen un universalisme de saló. Són la hipocresia personificada, perquè parlen de pau i callen davant el negoci espanyol de la venda d'armes que la impossibilita, s'omplen la boca de drets humans i de drets dels pobles però estan visceralment en contra del dret a la independència de Catalunya. Dependentistes de mena, aquestes dues forces polítiques procuren no manifestar-se mai a favor de cap poble oprimit l'autodeterminació del qual pugui tenir la més mínima repercussió favorable en l'autodeterminació del nostre país. Aquesta és també la raó per la qual, no fa gaire, només ERC i CiU van votar a favor d'una moció presentada al ple municipal de l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès en reconeixement de Kosovo com a nou Estat europeu. És el nacionalisme dels no nacionalistes, sempre tan bel·ligerant amb els nacionalismes defensius i tan complaent amb els expansius. Déu ens guardi d'aquests catalans antimilitaristes i no nacionalistes que entren en èxtasi cada cop que, davant d'uns batallons d'homes i dones armats, tenen l'oportunitat de cridar: "¡Capitán, mande firmes! ¡Digan conmigo: Viva España, Viva el Rey!".

El Singular Digital , 29/4/2008
 
El futur nacional de Lluís Recoder Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 abril 2008
El futur nacional de Lluís RecoderS'ha confirmat definitivament el salt de Lluís Recoder de la política municipal a la nacional. Ell mateix ho va confirmar quan va dir que presentar-se quatre vegades a la reelecció a l'alcaldia de Sant Cugat "potser seria excessiu". És a dir, que aquests són els darrers anys de Recoder com a alcalde de la ciutat. Cosa que és una bona notícia per a CDC, com a partit, però inquietant per a la seva secció local, que ara mateix no té una figura del mateix carisma. Podria haver-ho estat en Jaume Tubau, persona noble, treballador infatigable, patriota insubornable i estimat per tothom que, si s'hagués presentat, hauria arrasat. Però malauradament ja no es troba entre nosaltres i CiU haurà de treballar molt si vol repetir els èxits electorals de Recoder. En l'àmbit nacional, Recoder té el suport de Carles Campuzano, que és un dels millors valors de CDC tant des del punt de vista humà com polític. Campuzano pertany al sector més sobiranista del partit i estaria bé que els seus membres, després del proper congrés, n'agafessin les regnes i posessin fi a aquesta guerra fratricida amb ERC, que tant beneficia Espanya i que tant perjudica Catalunya. Però no queda gaire clar que les coses puguin anar per aquesta via, atès que Recoder prové del sector més regionalista de CiU, el de Miquel Roca, i ja sabem que l'estat de prostració competencial en què es troba Catalunya és fruit del pactisme submís, genuflex i mancat de visió nacional que va demostrar Miquel Roca com a pare de la Constitució. De moment és agradable sentir dir a Recoder que "no ens hem d'obsessionar a disputar l'espai a ERC, el nostre adversari és el PSC". Si els sobiranistes espanyols, PP i PSOE, estan units en la independència d'Espanya, per què no poden estar-ho els sobiranistes catalans, ERC i CiU, en la independència de Catalunya?

Diari de Sant Cugat , 25/4/2008
 
La satanització de la dissidència Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 27 abril 2008
Joan Carretero i Rut CarandellLes conseqüències de la lluita que s'ha desfermat al si d'Esquerra Republicana no se sabran fins a la celebració del Congrés Nacional del proper mes de juny, però, mentrestant, assistirem a tota mena d'artificis per tal d'afeblir l'adversari. De moment, els sectors oficialistes ja han començat a practicar allò que, amb raó, tant havien criticat de Convergència i Unió arran de la formació del primer tripartit: l'enviament de cartes o comentaris a diaris i portals digitals. En aquell moment, CiU, plena de ressentiment per haver estat descavalcada del Govern, satanitzava ERC per mitjà d'opinions d'aparença espontània però que fins i tot un nen podia veure que eren un calc de les que repetia dia rere dia el gabinet mediàtic de la federació. Ara, des d'ERC, s'està fent el mateix per mitjà de comentaris que no tenen cap més objectiu que desqualificar aquelles veus disconformes amb l'estratègia actual. Les circumstàncies no són les mateixes, per descomptat, però els interessos sí que ho són. CiU va perdre el poder i ERC (la seva executiva) corre el risc de perdre'l.
 
Preocupant situació, doncs, venint de les sigles amb l'ideal més elevat de totes les forces polítiques del ventall parlamentari: la independència de Catalunya i la seva conversió en un nou Estat europeu. Per desgràcia, aquest principi, que només apareix col·loquialment o com una frase en campanya electoral, s'ha convertit en un gerro amb flors i ara sembla que tot s'hi val per tal que els renovadors, especialment Joan Carretero, siguin estigmatitzats. Jo mateix, que no pertanyo al partit, he estat objecte de tota mena d'insults i desqualificacions per part d'alguns suposats militants d'ERC comminant-me a callar. Quins demòcrates! Són els mateixos que, amb la covardia que els caracteritza, es dediquen a mentir o a calumniar emparant-se en la barra lliure que permeten molts fòrums digitals. No cal dir que estem parlant d'impotents intel·lectuals, d'individus negats per al raonament i l'argumentació i obligats, per tant, a expressar-se per mitjà de l'exabrupte i l'estirabot, però és evident que fan la feina bruta a determinades persones d'aparença impol·luda. Aquest és un altre aspecte que homologa ERC amb la resta de forces polítiques: el fet de tenir entre els seus votants una quota de persones d'ideologia totalitària que exigeixen la subordinació de la resta al seu ideari, i si algú no hi està d'acord fan com el reaccionari conseller Francesc Baltasar, d'ICV, que convida a abandonar el partit els discrepants.

No hi ha res com envoltar-se de gent submisa per remenar les cireres. Així, tota veu que gosi qüestionar la suïcida estratègia republicana de convertir-se en l'ombra del PSC és un "convergent", en el millor dels casos, o un "terrorista", en el pitjor. La paranoia ja té aquestes coses, veu enemics a tot arreu. Encara que, en realitat, no es tracta d'enemics del partit ni de ningú en particular, sinó d'enemics de l'immobilisme.

Peter SellersHauria de semblar si més no curiós que la pèrdua de 350.000 vots no fos un argument prou sòlid perquè els responsables de la direcció d'ERC –o no n'hi ha, de responsables?– admetessin públicament l'error que ha suposat l'edició del segon tripartit. Sobretot després que el PSC, en la seva primera legislatura, destituís Carod-Rovira com a conseller en cap i expulsés ERC del Govern. Cal tenir uns índexs molt baixos d'autoestima per lliurar dos cops la Generalitat al mateix partit que t'ha humiliat per partida doble davant de tothom. És clar que això, ben mirat, ja concorda amb la fugida endavant dels oficialistes, que, encara avui, insisteixen en les bondats del pacte amb el PSC i alguns, fins i tot, parlen de fer un tercer tripartit. Si la diàspora de votants que ha patit ERC en les darreres eleccions no ha tingut prou força per provocar el gest sempre elegant de la dimissió en els arquitectes del tripartit, és d'esperar que aquests es comportaran igual que el soldat hindú encarnat per Peter Sellers al començament del film The party, en què, tot i ser travessat per un miler de bales, continua tocant la corneta. No crec, això no obstant, que aquesta sigui una bona actitud de cara a les properes eleccions catalanes. Perdre més de la meitat dels vots en les eleccions espanyoles, tot i ser molt dur, no deixa de ser un mal menor per a la lògica d'un partit independentista, però perdre'ls en les nacionals seria una debacle.

De moment el que hi ha és molta por davant la força que estan adquirint els sectors crítics, els mateixos que, no fa gaire, segons la direcció, eren quatre gats indocumentats. I per frenar aquest increment ja estan començant a arribar les ajudes del PSC. Ja hi ha, en aquests moments, molt socialista disfressat de republicà que defensa les tesis oficials d'ERC perquè sap que la continuïtat del PSC en el poder depèn del fet que aquestes s'imposin. Són les mateixes veus que afirmen que tot votant republicà dissident és algú favorable a un pacte amb CiU. Allò que no diuen aquests missatgers, perquè no els interessa, és que el pacte sense contrapartides ha estat ruïnós per a ERC i rodó per al PSC. ERC ha obeït amb diligència l'ordre de penjar la bandera espanyola al balcó de la conselleria de Governació que Joan Carretero havia retirat, ha cedit als socialistes tot el control dels mitjans de comunicació públics i, entre moltes altres coses, s'ha empassat la flagrant invasió competencial que suposa la llei de la dependència. No hi ha dubte que han fet coses positives, però, on és la seva rendibilitat si no han sabut projectar-les? És a dir, que aquella clau que un dia va exhibir Carod com a metàfora de la capacitat d'ERC per doblegar el PSC s'ha volatilitzat. Ara, si més no, l'única clau veritablement existent la tenen les bases del partit.

Allò que més dol, però, és l'energia i el temps perduts. Després de la seva expulsió del Govern, sempre em va semblar que l'opció més aconsellable per a ERC, si no es veia amb cor d'exigir contrapartides determinants per al país i rendibles per al partit, era romandre a l'oposició. Era el més lògic ja que, com s'ha vist, en cas de no fer-ho seria ella qui esdevindria l'ase dels cops de la política espanyolista del PSC. Això explica per què la defensa més abrandada de la cúpula republicana no prové en aquests moments de la pròpia ERC, sinó del PSC. En altres paraules, digues-me qui et defensa i et diré qui ets.

e-notícies, 21/4/2008 i 24/4/2008 (català)
Berria , 23/4/2008 (euskara)
Nabarralde , 24/4/2008 (español)
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1696 - 1710 de 1823
spacer.png, 0 kB