spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
L'autovia del carrer de Sant Antoni Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 abril 2008
Carrer de Sant Antoni de Sant Cugat
Carrer de Sant Antoni de Sant Cugat
Ara fa tot just un any que, des d'aquesta mateixa columna, vaig denunciar el pas constant de vehicles a diferents hores del dia per les anomenades zones de vianants de Sant Cugat. Deia en aquell text que "turismes aliens al veïnat, furgonetes i camions hi circulen amb la més absoluta impunitat no sols molestant de manera constant els vianants, sinó posant en perill també la seva integritat física. Jo mateix, no fa gaire, vaig ser testimoni ocular d'un atropellament que, per sort, no va tenir conseqüències". Doncs bé, el desgavell continua. Concretament el carrer de Sant Antoni, un dels més transitats de la ciutat i on hi ha la seu del Diari de Sant Cugat, és una autèntica autovia. El pas de vehicles que no pertanyen al veïnat amb direcció a la plaça de Barcelona és continu, cosa que obliga els vianants a apartar-se diverses vegades per no ser atropellats. Com que això es produeix dia rere dia davant la mirada indolent de la policia local, vaig apropar-me a dos agents situats en la confluència dels carrers de Valldoreix amb Sant Antoni i els vaig preguntar per quin motiu ho permeten i si són conscients del perill que suposa la seva indiferència. La resposta em va deixar astorat. Em van dir que sí que en són conscients, fins al punt que ja ho han advertit a la regidoria de Mobilitat, però que ningú no els escolta. Magnífic. És a dir, que la policia alerta les autoritats municipals d'un risc d'accidents i ningú no els fa cas. Doncs és greu, perquè el riu de cotxes que circula pel carrer de Sant Antoni és incompatible amb el concepte de zona vianantitzada al qual pertany. Cal tenir en compte que les persones -especialment infants i avis- ens movem més confiats quan ens trobem en espais que considerem protegits, i aquesta confiança, en l'esmentat carrer, pot tenir conseqüències molt greus.

Diari de Sant Cugat , 18/4/2008
 
El cinisme del Comitè Olímpic Internacional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 abril 2008
El cinisme del Comitè Olímpic InternacionalEl cinisme és l'estat natural dels poderosos. És com un atribut inherent a l'estatus d'autoritat. No tothom és així, certament, si més no abans d'accedir al poder, però la majoria dels 'afortunats' s'hi tornen. Es diria que exerceixen aquest privilegi tan bon punt són coronats democràticament. S'acostumen amb gran celeritat als afalacs dels pusil·lànimes i, estarrufats com un gall dindi, fan el contrari d'allò que deien abans d'assolir la condició de poderós. Això sí, ho acompanyen amb un gest de profunda convicció ornamentat amb un somriure que s'apaga en el mateix instant en què ho fa el pilot vermell de la càmera que els segueix. La galeria de personatges, en aquest sentit, és molt àmplia. Hi trobem presidents, vicepresidents, consellers, ministres o organismes d'arreu del món. Un d'aquests organismes és el Comitè Olímpic Internacional (COI) els màxims responsables del qual, Jacques Rogge i Hein Verbruggen, president del COI i supervisor dels Jocs de Pequín, respectivament, són uns senyors que es passegen pel món impartint lliçons de neutralitat política.

Amb relació a la invasió xinesa del Tibet, i evitant molestar el règim totalitari de Pequín, els senyors Rogge i Verbruggen diuen que el COI no ha de prendre part en conflictes polítics interns i de drets humans alhora que comprenen que el govern xinès no respecti la llei de llibertat de moviment per tal que la premsa es pugui moure sense limitacions arreu de la Xina. Es pot dir amb més paraules, però no amb més cinisme. Per començar, l'esperit que va infondre Pierre de Coubertin als Jocs Olímpics de l'era moderna, somniant-los com una trobada fraternal de tots els pobles del món, en què l'important no fos guanyar sinó participar, ja fa molt de temps que s'ha esvaït per esdevenir una mascarada d'exaltació nacionalista disfressada de gran festa esportiva. Cada quatre anys assistim a una orgia de banderes i himnes estatals amb els quals s'identifiquen milions de persones d'arreu del món que es defineixen com a no nacionalistes. Les proves les superen homes i dones com nosaltres, però les medalles se les adjudiquen els estats. Cap esportista es representa ell mateix, tots són mers representants de l'Estat que els finança amb l'afany que obtinguin una 'victòria nacional'. I és que les victòries nacionals, ja ho sabem, ajuden força a la cohesió 'nacional' dels ciutadans no nacionalistes.

Devia ser per apoliticisme, que el COI, presidit per Juan Antonio Samaranch, va canviar els estatuts per impedir que les nacions sense Estat poguessin participar en els Jocs Olímpics. Devia ser perquè no té ideologia, que el COI va substituir el concepte de "pobles" pel de "estats participants" tot traint l'ideari humanista de Coubertin. El cinisme és així. El cinisme considera el conflicte del Tibet un "afer intern xinès". És a dir, que, d'acord amb el COI, quan un poble envaeix un altre poble cal restar muts perquè el segon, en deixar de ser poble, passa a convertir-se en un conflicte intern del primer. Excel·lent. Amb aquesta filosofia nacional-totalitària es comprèn que el Comitè Olímpic Internacional no vulgui que se sàpiga el seu pacte amb el govern xinès per tal de retransmetre els Jocs en fals directe i prohibir la instal·lació de càmeres a la plaça de Tian'anmen. Així és com els cínics oculten la realitat i esdevenen còmplices de l'ambició, fent-nos creure que darrere els Jocs Olímpics hi regna allò a què fa referència el nom de Tian'anmen: la pau celestial.

e-notícies , 17/4/2008
 
Per què escric? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 18 abril 2008
Extracte d'un reportatge realitzat per la publicació On? Sant Cugat a partir de la pregunta "Per què escric?" formulada a deu escriptors, entre els quals Imma Monsó, Marta Pessarrodona, Baltasar Porcel i Víctor Alexandre.

Víctor AlexandreJa sé que la pregunta no està formulada amb mala fe, però hi ha en ella un element ofensiu que no ha estat prou ben reflexionat. Per què no es fa aquesta pregunta a un metge, a un advocat, a un lampista o a un pastisser? Per què un escriptor ha d'explicar per què escriu i aquells que han triat altres professions n'estan exempts? Hi ha una raó: la consideració social de la professió. Ser escriptor es considera un hobby, una cosa que hom fa a més a més de guanyar-se la vida en coses serioses. L'escriptor és l'element exòtic de la família, és com el nen que té traça per escriure i per Nadal se'l puja dalt d'una cadira perquè expliqui un conte i la família el pugui aplaudir. Però passen els anys i els escriptors ens veiem obligats a respondre dia rere dia la mateixa pregunta perquè l'opinió que la societat té de nosaltres continua essent la mateixa. Doncs bé, jo escric perquè és la meva feina. No hi veig la notícia. La notícia seria, en tot cas, que essent escriptor fes de lampista. Però, si sóc escriptor, què se suposa què he de fer, si no és escriure? Pel que fa als meus llibres d'assaig puc dir que cadascun té la seva pròpia personalitat, però el discurs de fons és el desacomplexament nacional. Cal tenir en compte que fins i tot els catalans més convençuts necessiten reafirmacions. Som humans i hi ha moments per a tot, fins i tot per al desencís. Aquest és l'objectiu dels meus llibres, fer pensar a les persones i dotar-les d'elements de reflexió per tal que se sentin més fortes i més afirmatives.

On? Sant Cugat , núm. 135, abril 2008
 
70 anys espoliats Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 abril 2008
70 anys espoliatsEl cas del no retorn dels més de dos milions de documents catalans que es troben a Salamanca, fruit de l'espoliació de què va ser víctima Catalunya l'any 1938, va adquirint cada dia que passa tons més esperpèntics. De fet, la nocturnitat amb què es va produir el retorn dels primers papers la matinada del 31 de gener de 2006, talment com si ens fessin una concessió gairebé secreta que convingués ocultar a ulls dels espanyols, ja permetia intuir les enormes dificultats que tindria la Comissió de la Dignitat per aconseguir la recuperació de la resta de documents. A hores d'ara, però, ja no hi ha res a discutir. El Govern espanyol s'ha de limitar a complir la llei –i també la interlocutòria de l'Audiència Nacional del 2006, ratificant-ne el retorn– que l'obliga a restituir els papers als seus propietaris legítims. Malgrat això, el retorn no es produeix. I no es produeix perquè hi ha interessos polítics que hi estan visceralment en contra. La prova és que setanta anys després de l'espoli, els diferents governs espanyols s'han negat sistemàticament a retornar a Catalunya allò que li van robar a punta de fusell. No hi ha cap motiu que n'impedeixi la restitució, cap ni un, i, tot i així, el ministre espanyol de Cultura, César Antonio Molina, continua dilatant el temps amb l'esperança que els catalans renunciem a la recuperació d'allò que és nostre.

Ens coneixen poc, però, perquè la Comissió de la Dignitat recorrerà als tribunals de justícia per tal que la llei es compleixi i la restitució finalment es produeixi. Podran, per tant, alentir-ne el procés, però no pas la devolució definitiva. Una altra cosa és que en l'arrel d'aquest comportament espanyol hi hagi la síndrome del colonitzador. És a dir, la sensació que hom li arrenca un dit cada cop que es veu obligat a restituir un bé anteriorment arrabassat al colonitzat. Que això passi quan el partit polític que governa Espanya és el mateix que governa Catalunya demostra fins a quin punt el respecte a la diferència és aliè a la naturalesa de l'anomenada nació espanyola.

e-notícies , 14/4/2008
 
El menyspreu a Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 abril 2008
El menyspreu a CatalunyaEl nomenament de Carme Chacón i Celestino Corbacho com a ministres espanyols de Defensa i de Treball, respectivament, és d'aquells que produeixen vergonya aliena. Si el PSC tingués el més mínim sentit del ridícul, els seus 25 diputats a Madrid trencarien la disciplina de vot amb el PSOE en la primera oportunitat que es presentés i n'assumirien les conseqüències. El problema és que el PSC no sols no té sentit del ridícul, sinó que tampoc no té consciència nacional catalana. Té consciència nacional, sí, però espanyola.

La seva humiliació, però, ja va començar la nit electoral del passat 9 de març quan Zapatero va tenir paraules d'agraïment per a la delegació andalusa del PSOE i cap ni una per a la catalana. Cosa lògica, ben mirat, atès que molts dels vots no ho van ser a favor del PSC sinó en contra del PP. Així les coses, és evident que les humiliacions havien de continuar. Unes humiliacions, per cert, que adquireixen una gran dimensió si ens remuntem a l'endemà de les eleccions i recordem les proclames del quintet nacionalista espanyol –Montilla, Chacón, Iceta, Ferran, Zaragoza- en el sentit que la victòria del PSC faria que Catalunya tingués una rellevància extraordinària a Madrid fins al punt que no ens n'acabaríem els beneficis. Trenta-cinc dies després de tan galdosa eufòria, els fabulosos guanys de Catalunya s'han convertit en dos ministeris de nivell menor i encara gràcies. Ni tan sols Joaquim Nadal ha aconseguit ser ministre tot i que el PSC, dies abans, ho donava per fet.

El cas de José Bono també és una prova de la inutilitat de votar PSC per part d'aquelles persones de bona fe que pensen que això afavoreix Catalunya. ¿Creuen de debò, aquestes persones, que els 25 diputats del PSC afavoreixen Catalunya quan voten a favor del nomenament d'un catalanofòbic com a president del Parlament espanyol? L'excusa del partit, ja ho sabem, és que, a canvi, Teresa Cunillera n'és la vicepresidenta primera. I és cert. Allò que no diuen, però, és que Teresa Cunillera és tan nacionalista espanyola com José Bono.

Però encara hi ha una prova més fefaent del menyspreu a Catalunya per part de Rodríguez Zapatero, en particular, i del Partit Socialista, en general: la continuïtat de Magdalena Álvarez com a ministra de foment. Que un personatge tan esperpèntic, blasmat pel conjunt de la societat catalana, es mantingui en el càrrec demostra dues coses: una, que l'espanyolització de Catalunya comporta la seva desaparició; i dues, que lliurar la Generalitat als actors d'aquesta espanyolització ha estat un error que no es tradueix tan sols en els centenars de milers de vots perduts per ERC sinó en el suïcidi que suposa per a Catalunya la presència del PSC en el Govern del país.

El Singular Digital , 15/4/2008
 
Doblatge en règim d'esclavatge Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 abril 2008
Vicky Cristina BarcelonaDe tempesta en un got d'aigua podríem qualificar el rebombori que s'ha creat entorn de la futura estrena a Catalunya de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, en el sentit que es projectarà només en versió original anglesa i en versió doblada al català, però no doblada a l'espanyol. Quin problema hi ha? "Hi ha gent que no entén el català", responen alguns. I com és possible?, caldria preguntar-los. Més que res perquè els qui diuen això, que hi ha gent que no entén el català, són els mateixos que diuen que aquest país és bilingüe. Si Catalunya és bilingüe i tothom és competent en català i en espanyol, com pot ser que hi hagi persones que es declarin monolingües? En què quedem, Catalunya és bilingüe, sí o no? L'arma llancívola del bilingüisme que utilitzen els espanyolistes per mantenir l'hegemonia castellana tot donant al català un caràcter merament ornamental i domèstic es torna aquí contra ells i posa en evidència la fal·làcia de la seva proclama. Si Catalunya és bilingüe, com és que els espectadors catalanoparlants no tenen cap problema de comprensió quan veuen una pel·lícula doblada a l'espanyol i sí que en tenen molts espectadors hispanoparlants quan veuen una pel·lícula doblada al català? És senzill: perquè els catalanoparlants estan obligats a ser bilingües per tal que molts hispanoparlants puguin continuar essent monolingües. Curiós bilingüisme, aquest. Un bilingüisme que es fonamenta en el principi del mandrós: "parla'm en la meva llengua, així jo no hauré d'aprendre la teva".

En el tema del doblatge, això no obstant, hi ha molta hipocresia per part de la classe política. Si, segons la llei, hi ha dues llengües oficials, com és que no hi ha cap cap norma que obligui a projectar un 50% de còpies en català i un 50% en espanyol, de manera que cadascú triï la que més li plagui? En aquest sentit, la passivitat de la Generalitat, permetent que la pràctica totalitat de la cartellera cinematogràfica estigui en versió espanyola, no pot ser més vergonyosa. És el Govern català –el mateix que ens diu que té un Govern "amic" a Madrid- qui ha d'obligar els distribuïdors a doblar les seves pel·lícules en les dues llengües. Més que res, perquè fa trenta-tres anys que Franco és mort però les normes són les mateixes que quan era viu.

Una altra alternativa seria la supressió del doblatge, cosa molt d'agrair des del punt de vista cinèfil i de respecte a l'obra d'un autor i dels seus intèrprets. En aquest cas, n'hi hauria prou de subtitular el 50% de les còpies en català i l'altre 50% en espanyol. Ara bé, mentre es mantingui el doblatge, l'hegemonia de la llengua espanyola és inadmissible. ¿S'adonen, els catalans, que la incapacitat dels nostres polítics per obligar les distribuïdores a pagar-se el doblatge al català, igual que es paguen l'espanyol, ens condemna a pagar-lo nosaltres dos cops? Paguem la subvenció de la Generalitat i tornem a pagar quan comprem l'entrada a taquilla per veure la pel·lícula. És a dir, que paguem per partida doble. O triple, ja que mentre les televisions espanyoles es troben els doblatges fets i pagats per les distribuïdores, TV3 l'ha de fer i pagar-lo. I qui paga, quan paga TV3? Nosaltres. D'això se'n diu doblatge en règim d'esclavatge.

e-notícies , 10/4/2008
 
ERC, entre Lampedusa i el cop de timó Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 abril 2008
ERC, entre Lampedusa i el cop de timóAlgú hauria d'aturar aquest combat mediàtic que s'ha desfermat entre el president i el secretari general d'Esquerra Republicana pel bé del partit, en general, i d'ambdós dirigents, en particular. ¿No hi ha ningú dels seus sectors respectius amb prou capacitat per adonar-se del galdós espectacle que estan oferint a la societat? Com és possible que persones que s'havien guanyat el respecte de tanta gent oferint l'únic horitzó mentalment sa que pot tenir un poble, el de la seva independència, s'estiguin autodegradant minut rere minut? Com pot ser que no s'adonin del mal que fa a la imatge del partit la guerra de declaracions i contradeclaracions, d'insinuacions i desqualificacions que estan lliurant a través de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1? Si es tracta d'una estratègia, han de saber que és tan suïcida com el segon tripartit. I el tripartit, per més que l'aguantin amb respiració assistida, està ferit de mort. De fet, la seva mort clínica es va produir la nit del passat 9 de març.

Un altre aspecte lamentable d'aquest estat de coses és la negativa de la cúpula republicana a assumir la paternitat de l'estratègia que tant de mal ha fet a Esquerra. No hi ha hagut ningú, absolutament ningú, que hagi tingut el coratge de reconèixer la seva responsabilitat en el desastre. Deuen pensar que és molt humiliant haver de demanar perdó. Però s'equivoquen de nou, perquè poques coses hi ha tan dignes en aquesta vida com el reconeixement d'un error. Tan noble que hauria estat per part seva dir "vam creure que podríem catalanitzar el PSC o que al seu costat, per contrast, la nostra imatge en sortiria enfortida, però ha succeït just al contrari. D'acord amb això considerem que el millor per al partit és que altres mans agafin les regnes de la renovació". Doncs no. Allò que ens diuen és: "la renovació som nosaltres". Esplèndid.

ImagePer això té raó Joan Carretero quan manifesta que "els militants poden optar per continuar defensant una direcció que diu que té raó i que tot el que passa és culpa de la gent, que és ruca i no ens entén, o fer canvis com fan els partits normals quan veuen que perden suport estrepitosament. Podem tornar al que és l'estratègia que motiva l'existència d'ERC. Créixer i fer xarxa entre tots els catalans que no vulguin acceptar el tracte colonial espanyol". Doncs sí, d'això últim es tracta, perquè la rendibilitat política de lliurar el Govern del país, sense contrapartides, als gestors del projecte espanyolitzador de Rodríguez Zapatero s'ha demostrat tan profitosa com el negoci d'en Robert amb les cabres, que en donava dues de blanques per una de negra. Al principi tenia molta clientela, però el ramat va anar minvant fins que se'n va quedar sense.

Per sort, ERC encara no es troba en aquesta fase. ERC no s'ha enfonsat com desitjarien alguns. El capital humà d'aquest partit és extraordinari i és d'esperar que en el congrés del proper mes de juny es produirà un cop de timó. Cal desitjar-ho, perquè el país no es pot permetre la dispersió de l'única força política que refusa el continuisme i proposa un nou estatus per a Catalunya: ser un país plenament sobirà i alhora tan interdependent com puguin ser-ho tots els pobles sobirans del món. Aquesta fita, això no obstant, és incompatible amb l'anunciada "renovació" fidel al principi lampedusià de canviar-ho tot perquè res no canviï.

e-notícies , 7/4/2008
 
Catalunya i la causa tibetana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 abril 2008
Catalunya i la causa tibetanaNo és xinès, sinó tibetà, aquell vell proverbi que diu: "si el teu problema té solució no cal que t'amoïnis i si no en té, per què t'amoïnes?". De fet, són moltes les coses que la humanitat desconeix del Tibet. La imatge més comuna és la d'un petit país perdut al sostre del món, habitat per lames i monjos budistes; gent mística, esquívola i gelosa de la seva intimitat. La realitat, sortosament, és sempre molt més rica que el tòpic. Aquests dies, arran de les revoltes contra l'invasor xinès i la reivindicació d'independència del país, el tòpic s'ha esvaït i tots hem pogut veure com aquella idíl·lica Lhasa de què parlava Lobsang Rampa a mitjan del segle passat en els seus llibres no té res a veure amb la Lhasa d'avui. També els tibetans han canviat. És cert que són gent molt procliu a la religiositat, però també ho és que són oberts, espontanis, hospitalaris, liberals i poc amics de fer proselitisme o de guanyar adeptes per mitjà de la persuasió. Més que res perquè aquesta actitud toparia amb la filosofia tibetana segons la qual el més important de l'ésser humà no és la seva l'ànima sinó la seva ment.

Apropar-nos al Tibet ens pot fer saber que ara fa més de dos mil cinc-cents anys que els lames van entendre que tot allò que considerem bo prové de l'interior de l'ésser humà. Cosa, per cert, que suposa una visió força diferent de la nostra, l'occidental, sempre molt més inclinada a creure que les coses de valor provenen de l'exterior. Val a dir, això no obstant –ens ho mostren les imatges televisives–, que els joves tibetans han experimentat canvis substancials en la seva actitud davant la vida fins al punt que, desesperats per la política submisa del Dalai-lama –que es conforma amb una autonomia en lloc de la independència–, jutgen legítima la insurrecció contra la violència anorreadora del govern xinès.

Als Països Catalans, per raons òbvies, la causa tibetana té un gran suport. Els catalans som molt receptius a les demandes tibetanes d'ajut i comprenem que el seu dret a ser un poble independent no pot ser qüestionat per ningú que es vanti de ser amic de la humanitat. Per això ens agradaria que, en justa correspondència, la Casa del Tibet de Barcelona també es mostrés receptiva amb nosaltres parlant la nostra llengua. Em consta que el seu director, Thubten Wangchen –excel·lent persona, per cert–, ja fa molts anys que viu a Catalunya i mai no ha fet l'esforç de parlar català. Em sembla molt bé que estiguin treballant en la versió catalana de la seva pàgina web, però jo no parlo de comunicació virtual sinó presencial. No trobo correcte que aquells que demanen la nostra solidaritat amb el seu poble, amb la seva llengua i amb la seva cultura no tinguin la sensibilitat de dir-nos-ho en català tot mostrant respecte pel nostre país, per la nostra llengua i per la nostra cultura. ¿No veurien un menysteniment per part nostra si nosaltres, a través d'una hipotètica Casa de Catalunya al Tibet, els demanéssim solidaritat amb el poble català en xinès?

El Singular Digital , 8/4/2008
 
Sant Cugat fa costat a Kosovo Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 abril 2008
Sant Cugat fa costat a Kosovo
Sala de plens de Sant Cugat
Cal felicitar Esquerra Republicana per haver presentat una moció al ple municipal en reconeixement de Kosovo com a nou Estat europeu i a CiU per haver-la votat. I, paral·lelament, cal lamentar que PSC i ICV, no s'hi hagin sumat. Al·leguen, aquests dos últims, que la moció de suport està mancada de sentit, atès que el ple municipal no té competències en aquest àmbit. Curiós argument, i més venint de partits suposadament d'esquerres. Tenia competències internacionals l'Ajuntament de Sant Cugat quan l'any 2003 ICV i PSC van presentar una moció relativa al conflicte iraquià? Com és que aquests dos partits van considerar aleshores que aquesta manca de competències no podia coartar de cap manera la llibertat d'expressió d'un consistori i ara troben que sí? No deu ser que aquell tema els queia més simpàtic que el de Kosovo? No deu ser que pronunciar-se contra la guerra era molt més còmode, perquè perjudicava el PP, mentre que fer-ho a favor de la independència de Kosovo perjudica el PSOE? I un altra pregunta: haurien tingut la mateixa actitud socialistes i ecosocialistes si el govern espanyol hagués reconegut Kosovo com ho han fet Gran Bretanya, França o Estats Units? Es pot entendre aquest comportament en el PSC, ja que es tracta de la delegació catalana del PSOE, però sobta força en ICV, especialment després de la seva forta davallada electoral com a càstig per haver-se convertit en l'ombra del PSC. Kosovo no és un poble d'una altra galàxia, Kososo és una nació d'Europa i tot allò que afecta el continent europeu afecta els santcugatencs. Llevat que se sigui vocacionalment dependentista, la independència d'un poble per vies democràtiques ha de ser saludada sempre com un acte de maduresa política. Bàsicament, perquè el dret de ser no té cap sentit si no va acompanyat del dret de decidir.

Diari de Sant Cugat , 4/4/2008
 
A Anglaterra, declaració de renda en català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 abril 2008
A Anglaterra, declaració de renda en catalàEl fet que sigui més fàcil estudiar català a Anglaterra o a Alemanya que no pas a Espanya ja diu clarament quina és l'actitud d'aquest darrer país envers la llengua catalana. Mentre això es factible en divuit universitats angleses i vint-i-dues alemanyes, a Espanya només és possible fer-ho en sis. Cosa perfectament comprensible, val a dir-ho, si tenim en compte que tota llengua és la prova irrefutable d'una identitat col·lectiva i que la identitat catalana, pel sol fet d'existir, demostra que el pretés Estat nació espanyol té la consistència d'un castell de cartes. D'aquí que la plena normalització de la nostra llengua sigui vista per Espanya com un perill per a la seva hegemonia i que cada espai que recuperem sigui percebut com un afront. I això, com és lògic, no es circumscriu només al camp universitari, sinó que abasta tots els àmbits de la societat entre els quals el de les relacions comercials. Només cal veure el refús sistemàtic a incorporar el català en els embolcalls o en el servei d'atenció al client per part de la immensa majoria d'empreses espanyoles que operen a Catalunya.

Aquest estat de coses propicia, no cal dir-ho, que Catalunya i la seva llengua se sentin sovint més respectades per altres països que no pas per l'Estat al qual suposadament pertanyen. De fet, cada cop són més les firmes comercials que demostren una sensibilitat superior a l'espanyola en aquesta qüestió. Aquest és el cas recent de Chamberlains Accountancy, una firma anglesa de pèrits comptables que atén dintre del Regne Unit en aquestes quatre llengües: anglès, francès, català i espanyol. N'hi ha prou de consultar la seva pàgina web per veure tots els serveis que ofereix en un perfecte català: "Si teniu ingressos a Anglaterra (o en altres llocs del Regne Unit) probablement us caldrà fer una declaració al ministeri d'Hisenda d'aquest país. Us podem ajudar i, a més, us ho explicarem tot en català. Si munteu un negoci a Anglaterra, haureu de complimentar moltes formalitats. Igual que al vostre país. Deixeu-nos orientar-vos en la vostra llengua. Per controlar el vostre negoci, necessitareu uns comptes. Chamberlains us pot ajudar amb els estats financers, tant en data intermèdia com al cap de l'any, en el format que més us plagui, també en català".

És a dir, que la possibilitat de ser atès en llengua catalana no és una mera deferència d'aquesta firma per tal de captar clients dels Països Catalans, amb interessos econòmics al Regne Unit, sinó que ofereix els seus serveis a tots aquells catalanoparlants que hi viuen i que, independentment que parlin anglès, els plagui ser atesos en la seva llengua tant en les consultes telefòniques o electròniques com en les operacions personals. En altres paraules, aquesta firma ofereix la possibilitat de fer pagaments de taxes, controlar estats financers, muntar un negoci, complimentar paperassa legal o fer la declaració de la renda amb assessorament en català. Magnífic, no? Tenint en compte que es tracta d'una iniciativa privada anglesa i feta per anglesos, sense cap mena de subvenció institucional, estaria bé que la Generalitat oferís el seu suport a Chamberlains Accountancy i que molts catalans amb vincles econòmics al Regne Unit hi establissin contacte. Seria una mostra de reciprocitat per part nostra i una manera de premiar aquesta expressió de respecte i sensibilitat pel nostre país. Qui diu que de tant en tant no hi ha bones notícies?

e-notícies , 3/4/2008
 
PSC.es Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 abril 2008
PSC.esEl PSC i el PP són els dos únics partits de Catalunya que tenen el domini ".es" en el seu correu electrònic. El PSC, a més, també el té en la seva pàgina web. La resta oscil·la entre el ".cat" de CDC i d'ICV, el ".org" d'ERC i d'UDC i el ".com" de Ciudadanos. Amb el ".es", per tant, el PSC sintetitza la seva declaració de principis, ja que en té prou amb tres caràcters –cal agrair-li la capacitat de síntesi– per mostrar-se com un partit al·lèrgic a tota catalanitat que no estigui subordinada a l'espanyolitat i sense cap més objectiu que ser allò que ja és: la delegació catalana del PSOE. Tot el seu programa comença i acaba aquí. No hi ha res més. Buidor absoluta. Per això, en les passades eleccions, davant la impossibilitat de fer una campanya amb contingut programàtic, s'ha vist obligat a recórrer a la tècnica que fan servir tots els titellaires del món per captar l'atenció del públic: fer veure que ve el dimoni. I el dimoni, no cal dir-ho, era el Partit Popular amb el rostre de Mariano Rajoy. "Si tu no vas, ells tornen". Ui, quina por!

Ja és trist que un partit es vegi obligat a demanar als catalans que escoltin la COPE perquè, de la comparança amb el PP, el PSOE sembli un regal del cel. Però encara ho és més que José Zaragoza, el seu secretari d'organització i autor de la tècnica titellaire, interpreti el sentit del vot dels ciutadans dient que "a Catalunya, el 80% de la gent volia que Zapatero fos el president" de l'Estat. No és cert. Allò que veritablement molts catalans no volien era que guanyés Rajoy. És molt diferent. Cosa que significa que els 25 diputats que tindrà el PSC a Madrid no són mèrit socialista sinó de Rajoy. És clar que a l'hora de la veritat això no té gaire importància, perquè els diputats del PSC són diputats del PSOE que, com és habitual, voten conjuntament amb el PP en contra de la nostra llengua, de les nostres infraestructures i de les nostres seleccions nacionals. I ara, ben aviat, aquests 25 grans catalanistes faran José Bono, entranyable amic de Catalunya, president del Congrés espanyol.

Deu ser per això, perquè la submissió no inspira respecte, que Zapatero, en el seu discurs de la nit de les eleccions, va agrair explícitament el suport dels socialistes andalusos i va ignorar, també explícitament, el dels socialistes catalans que, ves per on, eren els qui li havien donat la victòria. I deu ser també per això que els delegats catalans que van assistir no fa gaire al Comitè Federal del PSOE van sortir-ne capcots, sense que ni el president ni cap dels portaveus territorials els agraís o els felicités pel suport obtingut. Ben mirat, és lògic. Atès que PSC i PSOE són la mateixa cosa, una autofelicitació hauria estat de molt mala educació. Amb dos o tres ministres a Espanya es donaran per satisfets. És un premi just per a un grup català agermanat amb el PP que signa PSC.es.

e-notícies , 31/3/2008
 
El Socialista de l'Any Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 abril 2008
El Socialista de l'AnyEl premi del Català de l'Any, que organitza el diari El Periódico amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, ja fa anys que aspira a fer forat en la societat catalana. La iniciativa és bona i gairebé tots els països en tenen una de semblant destinada a reconèixer els seus prohoms. Fins aquí, per tant, res a dir. Al contrari. Més aviat sobta que la història d'aquest guardó comenci l'any 2000 i no pas abans. Una altra cosa, però, és la gestió que se'n fa. I no estic al·ludint a Josep Cuní com a cara visible de l'espectacle –penso sincerament que ell no hi té res a veure–, sinó a aquells rostres que no veiem i que remenen les cireres des de l'ombra. Si més no, són realment curiosos els vasos comunicants que hi trobem entre la ideologia del diari organitzador del premi i la de la majoria dels guanyadors. Deixant-ne al marge dues persones que no pertanyen a l'esfera pública o mediàtica –el bioquímic Joan Massagué i la supervivent del camp de concentració de Ravensbrück, Neus Català–, és evident que entre la resta de guanyadors –Ernest Lluch, Pau Gasol, Manuela de Madre, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat i Pasqual Maragall– hi ha un nombre significatiu de membres del Partit Socialista o que hi simpatitzen. No hi hauria res a dir si aquest partit, que controla el 99% del poder de Catalunya i el 99% del seu espai audiovisual –cosa força normal en les dictadures, però escandalós en democràcia–, organitzés una vetllada de panegírics endogàmics anomenada El Socialista de l'Any. Tothom té dret a crear un guardó casolà que li permeti premiar anualment els diferents membres de la seva família. Però, francament, fa mal als ulls veure tant desvergonyiment en l'afany d'implicar-hi un país sencer en un opac i sospitós sistema d'elecció els organitzadors del qual ja van ser denunciats l'any passat per greus irregularitats relacionades amb el nom d'Èric Bertran i enguany per la resta sistemàtica de vots del candidat Alfons López Tena.

No es tracta d'agafar el rave per les fulles qüestionant els mèrits dels guardonats –l'admiració que em mereix la lluita de Pasqual Maragall contra l'Alzheimer ja la vaig expressar en una carta oberta adreçada a la seva persona–, sinó de deixar de revestir de solemnitat allò que no és res més que una extraordinària presa de pèl. És a dir, una festa cuinada i englotida pels socialistes que respon al lema "jo m'entenc i ballo sol". Enguany, però, hi ha hagut una altra cosa que ha fet mal als ulls, i és veure Pasqual Maragall prestant-se a la mascarada perpetrada pels mateixos que van esbombar la seva malaltia per afavorir els interessos de l'estol espanyolista que governa el partit. No és, per tant, el complot dels cínics allò que sobta, sinó que Pasqual Maragall entri en el joc i accepti el premi de mans de José Montilla, l'home que el va foragitar de la presidència del país, primer, i del PSC després.

El Singular Digital , 1/4/2008
 
La llum dels orfes Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 31 març 2008
La llum dels orfesNo conec en Jaume Ferrer. Només sé que va néixer el 1958 a Mallorca, que a l'edat de divuit anys es va traslladar a Barcelona, on va estudiar les carreres de medicina i de filologia catalana, i que, des de fa un cert temps, viu a Sant Cugat. És la concisa informació que apareix a la solapa del llibre La llum dels orfes (Pagès editors, 2007) pel qual l'autor va guanyar el Premi literari 7lletres de l'any 2007. Però no és d'ell de qui vull parlar sinó del seu llibre, un llibre deliciós amb set històries sobre un conjunt de personatges que es mouen a les palpentes atrapats entre una pèrdua dolorosa i l'afany del retrobament. Hi ha la història d'en Miquel, un malalt d'Alzheimer que un dia, empès per la lectura d'una petita esquela al diari, s'escapa de la residència on es troba i assisteix, sense saber-ho, a l'enterrament de la dona amb qui va compartir tota una vida. Hi ha la història d'en Llamp, un gos condemnat a morir per la seva agressivitat: "No hi ha gos a qui no li afecti la mort del seu amo", diu el veterinari, "en això són com nosaltres". Hi ha la història d'en Blai, orfe de la presència de la dona casada que ha estimat sempre. Hi ha l'enyor que sent una dona per la pèrdua en accident d'un ésser que ja no tornarà o el sobtat descobriment de la vida oculta d'algú que ens ha deixat o la història d'un malalt terminal que abans de morir pren la decisió de viure o el pòsit de dolor que deixa sempre en el cor tot adéu traumàtic. "Les paraules són el que més triga a desaparèixer", diu un metge a la pacient que es dol d'una pèrdua, "deixi que vinguin, d'aquí a un temps s'hi haurà acostumat". I té raó, les paraules sempre sobreviuen a les imatges. Quina paradoxa, oi? Ens passem la vida conreant la nostra imatge i al final serà a través de les nostres paraules que subsistirem en el record.

Diari de Sant Cugat , 28/3/2008
 
Esquerra, grup propi amb dependència? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 30 març 2008
Esquerra, grup propi amb dependència?Esquerra Republicana és a punt de cometre un nou error d'estratègia si, com insinuen els seus dirigents, es materialitza la formació d'un grup propi al Congrés espanyol amb l'ajut del Partit Socialista. Segons el reglament de la Cambra, el partit o partits que vulguin disposar de grup propi hauran de reunir un mínim de 5 escons i d'un 15% dels vots a les circumscripcions on s'han presentat o bé el 5% dels vots emesos a tot l'Estat. Aquest, evidentment, no és el cas d'ERC, que de vuit diputats que tenia s'ha quedat amb tres i ha estat desplaçada al grup mixt. Això, és clar, té uns efectes nefastos per al partit, tant en el pla econòmic –els ingressos baixen notablement– com en el mediàtic –amb menys temps d'intervenció per als portaveus, que es redueix de vint minuts a tres. Les coses s'haurien pogut arreglar si la suma d'ERC-ICV-IU hagués assolit el 5% mínim exigit, però la forta davallada d'ICV-IU només permet arribar al 4,98%. L'única possibilitat d'ERC seria que el PSOE, malgrat tot, hi donés el vist-i-plau o que el PSC, amb 25 diputats, en cedís dos a ERC en qualitat de "suport extern". Cosa que alguns republicans han arribat a pidolar-li per "patriotisme", ja que així "enfortiria la branca independentista del catalanisme". Sembla un acudit, però ho diuen convençuts. Demanen al PSC que enforteixi l'independentisme (?!). Sí, decididament és un acudit.

Esperem que el Congrés Nacional del proper mes de juny posi les coses al seu lloc i ERC s'alliberi de la síndrome d'Estocolm que la seva cúpula experimenta davant el Partit Socialista. De moment, però, el vaixell no sols continua a les mans dels mateixos que l'han fet naufragar, sinó que aquests, retenint-ne el comandament, semblen disposats a enfonsar-lo d'una vegada per totes. És la versió política del milhomes que diu "la vaig matar perquè era meva". Quina llàstima que no s'adonin de fins a quin punt és perniciosa la rentada de mans i el desistiment de responsabilitats a l'hora de reconèixer públicament el seu fracàs. Ha estat per culpa seva que les eleccions han situat Esquerra al grup mixt i ha de ser per mèrits propis que el partit reconquereixi el grup que tenia. Tota maniobra, per legal que sigui, que passi per omplir amb silicona la diferència que falta per arribar a l'esmentat 5% deixarà ERC –encara més– a mercè del Partit Socialista. No hi ha favors gratuïts en política, i aquest "favor" socialista, amb una la lectura laxa del 4,98%, implica una velada i gens aconsellable dependència que no és bona ni per a ERC ni per al país. I és que la gola del llop no ha estat mai un bon projecte de vida per al xai.

Xavi Torrent
Xavi Torrent, El Punt, 19/3/2008

e-notícies , 27/3/2008
 
Gloria Swanson i Joseph Kennedy Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 març 2008
Gloria Swanson
Gloria Swanson
El proper 4 d'abril es commemorarà el 25è aniversari de la mort de Gloria Swanson, a l'edat de 86 anys. Gloria Swanson, va ser una estrella de Hollywood en el sentit més literal del terme. Tot en ella era extravagant, la seva manera de fer, la seva roba, les seves cases, els seus matrimonis... Això no treu que fos un dels noms d'un Hollywood irrepetible, el dels grans estudis amb contractes milionaris de set anys que, posteriorment han recreat directors com Elia Kazan a El último magnate (The Last Tycoon) o Martin Scorsese a El aviador (The Aviator). L'aspecte més famós de la Swanson, però, van ser les seves relacions sentimentals. La llista és infinita, però un dels noms més destacats era Joseph Kennedy, el pare de John F. Kennedy. Nascut el 1888 i graduat a Harvard, Joseph Kennedy es va relacionar de molt jove amb el món de les finances i es va convertir ràpidament en una de les persones més riques dels Estats Units. En l'aspecte personal –cosa que enllaça amb la trajectòria dels seus fills–, es veu que era una autèntica fera sexual i tenia aventures continues que després no podia estar-se'n d'explicar. Una de les coses que explicava, per exemple, era que Gloria Swanson podia tenir cinc orgasmes cada nit. Curiosament, però, el gruix de la seva història amb aquesta actriu no era ell qui l'explicava sinó ella. Segons la Swanson, un dia d'hivern del 1927, Joseph Kennedy va anar a un hotel de Palm Beach a visitar-la a ella i al seu marit, el francès Henry de la Falaise, i van estar conversant una bona estona fins que de sobte, quan es van quedar sols després que ella enviés el marit a pescar, Joseph Kennedy, se li va llançar a sobre "com un cavall ferotge i salvatge". Segons va confessar la mateixa Swanson, ella no va oposar-hi cap resistència i aquell mateix dia va saber que Joseph Kennedy seria el seu amant tota la vida.
 
Joseph Kennedy
Joseph Kennedy
Joseph Kennedy, per bé que havia estat fundador de la productora RKO –comprada més tard per Howard Hughes–, no era un home influent en el món del cinema, però li va prometre a la Swanson que la convertiria en l'estrella més gran de tots els temps. Cosa que no va aconseguir. Gloria Swanson, certament, era una deessa a Hollywood, però l'arribada del cinema sonor la va eclipsar. Això sí, regals no li'n faltaven: cotxes, braçalets de diamants, cases d'estil colonial amb dotze cambres... Rose Kennedy, la dona de Joseph, ho sabia, però feia veure que no. Al capdavall, del consentiment, també en treia molts beneficis, perquè el seu vestuari i les joies que lluïa eren molt famosos en els ambients acabalats nord-americans. Per sort, el 1950, quan la carrera de la Swanson havia davallat espectacularment, va arribar Sunset Boulevard, aquella pel·lícula meravellosa de Billy Wilder sobre la tragèdia de les grans estrelles de Hollywood. Tanmateix, va ser un foc d'encenalls; no hi va haver continuïtat. Per això, de Gloria Swanson, sempre ens quedarà la magistral recreació que feia d'ella mateixa en aquell film en el paper de Norma Desmond. Tot el dolor, tota la tristesa, tot el ressentiment de la caiguda quan s'ha arribat tan amunt estava contingut en aquestes paraules que ella deia a un jove guionista sense feina (William Holden): "Jo sóc gran. Són les pel·lícules les que s'han fet petites".

e-notícies , 24/3/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1711 - 1725 de 1821
spacer.png, 0 kB