spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Joan Ferran, l'histrió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 març 2008
Joan Ferran, l'histrióTot Parlament nacional ha de tenir un histrió, un burleta que amb la seva hilaritat rebaixi les tensions de la Cambra i faci menys feixuga la quotidianitat no sols dels diputats sinó també dels periodistes obligats a informar-ne'n. L'histrió del Parlament de Catalunya és Joan Ferran, el portaveu del PSC. Tot sol, ja sigui per mitjà de declaracions o amb articles al diari El Mundo, provoca sovint les riallades d'aquells catalans que, a diferència d'ell, no pateixen la síndrome de la hispanoaddicció. Ferran, talment com una vella glòria del cinema mut que malda galdosament per fer-se un lloc en el sonor, gesticula i gesticula convençut que la història li té reservat un lloc d'honor. L'última actuació que ens ha ofert, en aquesta línia, ha estat la seva particular interpretació de les eleccions del passat 9 de març. Quina carrera més brillant que hauria fet en les comèdies burlesques de Mack Sennett, si hagués nascut mig segle abans.

Diu el senyor Ferran que "Espanya –'Espanya' és la seva paraula predilecta– interessa, i interessa molt més que el discurs, o els vols gallinacis, de quatre analistes alimentats en el rebost de l'star system nacionalista i els seus mitjans de comunicació. [...] Els brindis al sol i la venda d'impol·luts paradisos patriòtics s'han trencat. La patacada republicana i la corba descendent per la qual llisca el món convergent en donen fe. Als catalans els interessa Espanya –tornem-hi–. [...] Els grans derrotats d'aquests comicis són els qui desitgen obviar la Catalunya real i pretenien curtcircuitar l'encaix harmònic dels pobles d'Espanya". Espanya, Espanya, Espanya... La conclusió de l'histrió, en definitiva, és que el sobiranisme "està de dol". És a dir, que la nació catalana és morta i enterrada i que de les seves cendres n'ha nascut una regió vocacionalment espanyola que marca la fi d'una visió catalanocèntrica de la vida i dels partits polítics que s'hi identificaven. Està bé. Com a bufonada està bé. Fa riure, que és del que es tracta. L'únic perill és que l'histrió se la cregui i acabi com l'actor Bela Lugosi, que es va identificar tant amb el comte Dràcula, que se'n va anar d'aquest món convençut que era ell. Fins i tot va ser incinerat amb la seva roba.

Per sort, pel que fa a Catalunya, la veritat és una altra. És un greu error confondre el vot de càstig que ha rebut Esquerra Republicana en forma d'abstenció amb la fi de l'independentisme. I cal viure molt allunyat de la realitat per no adonar-se que el paradís patriòtic espanyol que propugnen Joan Ferran i el PSC té la mateixa consistència que els efectes especials de les pel·lícules d'Ed Wood. De debò creuen l'histrió i el seu partit que les passades eleccions han cantat les absoltes d'ERC i de CiU? Home, és cert que aquestes dues formacions es troben immerses en un profund debat intern, però d'aquí a pensar que els ha arribat l'hora suprema hi ha un bon tros. Per començar no hi ha hagut victòria del PSC, sinó de Rodríguez Zapatero confrontat amb Mariano Rajoy. És a dir, que entre les brases i el foc molts catalans han triat les brases. Això és tot. Les eleccions catalanes són una altra cosa. El problema de Joan Ferran és que com a bon nacionalista espanyol confon les autèntiques eleccions dels catalans –les del Parlament de Catalunya– amb les del país del PSC. D'aquí la seva tendència a oblidar que el PSC no ha guanyat mai les eleccions nacionals i que, per tant, si hi ha algú que desitja obviar la Catalunya real són Joan Ferran i el Partit Socialista com a grans derrotats de tots els comicis dels darrers trenta anys. Pel que fa a la seva vocació enterradora, l'histrió aviat tindrà ocasió de practicar-la perquè allò que veritablement ha mort és el tripartit.

El Singular Digital , 25/3/2008
 
Qui dirigeix ETA? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 març 2008
Qui dirigeix ETA?No crec en la violència com a solució de cap conflicte humà. No hi crec, perquè la història de la humanitat ens demostra que tota mort, en aquestes circumstàncies, és sempre el germen d'una nova mort. Si l'odi no necessita de la violència per germinar, imaginem-nos a quins extrems arriba quan hi ha vessament de sang. No és només, per tant, des d'un punt de vista moral que em sembla condemnable la violència –hi ha altres formes de violència que, sense causar una mort física, són molt més perverses que un crim-, sinó també des d'un prisma racional. Vull dir que el fruit de vèncer intel·lectualment l'enemic és molt superior al fet de provocar-li la mort. Per sort, a més, els temps canvien. Canvien els temps i canvien també les formes de lluita política, fins al punt que, sovint, el manteniment d'una fórmula de lluita caducada repercuteix més negativament en l'executor que no pas en la víctima. De fet, si l'entorn de la víctima és hàbil, en traurà una gran rendibilitat. I hi ha "entorns" que no tenen cap escrúpol a utilitzar els morts per demanar-nos el vot. Ja deia Pere Calders que tot s'aprofita.

Parlant d'entorns, tampoc no entenc en quin món viu ETA. Vista la situació jurídica en què es troba l'esquerra abertzale, es diria que la "política" d'aquesta organització armada sembla dirigida pel seu opositor més ferotge. Un opositor que se serveix de la violència etarra per justificar les mesures profundament antidemocràtiques que pren. No és només George Bush qui utilitza el terrorisme per retallar les llibertats i torturar els detinguts per "una Amèrica segura", també ho fa Rodríguez Zapatero per mantenir la llei antiterrorista –una llei que possibilita la tortura- i per il·legalitzar partits polítics o per tancar mitjans de comunicació desafectes al règim. Si l'esquerra abertzale vol neutralitzar de debò el discurs falsament democràtic espanyol en té prou d'aturar la violència. I és que sense l'amenaça de la violència s'acaba l'excusa per prohibir llistes electorals i torturar directors de diari; sense l'amenaça de la violència s'acaba el fantasma de la por i la criminalització de l'independentisme.

Observem les recents manifestacions d'un personatge tan execrable com Federico Jiménez Losantos, arran de l'assassinat del socialista Isaías Carrasco a mans d'ETA, dient que "cal recordar que [l'atemptat] ha estat al País Basc, però no a Catalunya perquè és un protectorat d'ETA". Sembla que a Jiménez Losantos li sàpiga greu que ETA no mati a Catalunya. Li sap greu perquè, d'acord amb la seva lògica, si ETA matés a Catalunya estaria dient al món que Catalunya també és Espanya. Ara, en canvi, Catalunya queda tan al marge de la violència d'ETA com puguin quedar-ne Andorra, Portugal o Itàlia, i això el nacionalisme espanyol no ho pot suportar. El cert, però, és que ETA no mata a Catalunya per dues raons: una, perquè no té cap conflicte polític amb el nostre país; i dues, perquè Esquerra Republicana –cosa que els electors van premiar en el seu dia-, va apostar pel diàleg per frenar la violència. La mateixa aposta que el Partit Socialista es nega a fer. I és una llàstima perquè, tard o d'hora, tots els conflictes armats acaben en una taula de negociacions i requereixen que ambdós bàndols sàpiguen fer l'esforç de perdonar i d'aturar el vessament de sang. El Partit Socialista haurà de demostrar que li interessa més la pau que el poder i ETA haurà d'entendre que serà amb la intel·ligència i no pas amb les pistoles com el País Basc farà un referèndum d'autodeterminació i el guanyarà.

e-notícies , 17/3/2008
 
José Montilla, president andalús o espanyol? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 18 març 2008
José Montilla, president andalús o espanyol?No comparteixo el punt de vista de Marta Ferrusola sobre José Montilla. Em sembla un punt de vista més emocional que racional, que la mateixa senyora Ferrusola suposo que s'avindria a matisar si hi reflexionés uns minuts. Diu que li "molesta" que el president de Catalunya sigui "andalús" i que tingui "el nom en castellà". Jo, en canvi, no hi veig cap problema en aquestes dues qüestions. Comprenc que no li agradi Montilla com a president, això sí. A mi tampoc no m'agrada, però no pas perquè sigui andalús i no s'hagi catalanitzat el nom. Jo no em faria pas dir Vittorio si hagués fet carrera política a Itàlia en cas d'haver-hi emigrat de petit. Per què hauria de renunciar a la meva catalanitat, si el fet de sentir-la i de dir-me Víctor no m'impedia estimar Itàlia i defensar els seus drets nacionals? Poc m'agradaria que els italians m'obliguessin a renegar dels meus orígens per ser acceptat en la seva societat. De fet, em sentiria dolgut. Per això trobo pertinent que Jordi Pujol, diferint del parer de la seva esposa, hagi dit que Montilla, com a president de la Generalitat, és una prova de la capacitat integradora dels catalans. Ho trobo bé, perquè em plauria força que un català d'origen congolès o senegalès i de pigmentació negra com el carbó, presidís una Catalunya independent.

Una altra cosa és la qüestió de fons de tot plegat, i aquí és on la senyora Ferrusola –quedant-se en l'epidermis– s'equivoca. Per començar, per què es refereix a Montilla com a "andalús" en lloc de dir-ne espanyol? Se sentiria menys "molesta" si Montilla hagués nascut a Castella? No són tan espanyols els andalusos com els castellans? Aleshores, per què no dir senzillament que li molesta que un "espanyol" sigui president de la Generalitat? Pensa, potser, la senyora Ferrusola que els catalans també som espanyols i allò que li molesta és que Montilla hagi nascut en una "regió" espanyola diferent de la catalana? Convindria que aclarís aquest punt, perquè si pensa que sí, que els catalans som espanyols, el seu comentari no és res més que l'expressió d'una visió merament folklòrica de Catalunya. És com si un palafrugellenc se sentís molest perquè el seu alcalde –tot i ser tan català com ell– fos palamosí.

A mi, com deia abans, tampoc no m'agrada que José Montilla presideixi el nostre país. Però no pas perquè sigui espanyol, sinó perquè és un espanyol que diu que els drets històrics del poble català no existeixen, no m'agrada perquè és un espanyol que està visceralment en contra de la independència de la nació catalana, no m'agrada perquè és un espanyol que té un projecte nacionalista espanyol d'acord amb el projecte nacionalista del Partit Socialista i no m'agrada, en definitiva, perquè és un espanyol que va perdre les eleccions. Que hagi estat un partit independentista qui ha lliurat el govern català a un personatge així, ja diu molt del sentit d'Estat que tenen certes persones que diuen voler un Estat per a Catalunya.

Una altra cosa és que no hi hagi hagut cap problema en l'acceptació d'una persona d'origen nacional diferent com a president del nostre país. Això és interessant perquè demostra dues coses: una, la civilitat integradora del poble català; i dues, l'evidència que si algú vol saber què és la xenofòbia n'hi haurà prou que es passegi per Espanya. Ells, els que diuen que els catalans som nacionalistes, racistes i xenòfobs, són els mateixos que mai no admetrien que un català –encara que es digués Jorge– fos president de les seves comunitats autònomes o de l'Estat Espanyol. El problema de José Montilla, senyora Ferrusola, no és el seu origen, sinó la seva ideologia.

El Singular Digital , 18/3/2008
 
Qui té por del dret de decidir? Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 març 2008
Qui té por del dret de decidir?El passat 9 de març, Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret de Decidir van instal·lar dues taules al centre de Sant Cugat per recollir signatures a favor de la convocatòria de referèndums. Una taula estava a la plaça d'Octavià i l'altra als Quatre Cantons. És a dir que no les van instal·lar al costat dels col·legis electorals, sinó ben lluny. Tot i així, els Mossos d'Esquadra els van obligar a retirar-les en compliment de la disposició de la Junta Electoral de Barcelona que, a diferència de la Junta Electoral de Girona, havia prohibit la iniciativa. Cosa que demostra la incongruència de la prohibició, ja que no té cap sentit que un mateix organisme es contradigui d'una manera tan flagrant. Com s'entén que la llibertat d'expressió sigui un dret a Girona i gairebé un delicte a Sant Cugat? Qui té por d'una acció tan pacífica i democràtica com la recollida de signatures per poder decidir "quines infraestructures volem (aeroport, rodalies, abocadors...), quin tipus de serveis socials volem (educació, sanitat...) i, en definitiva, quin tipus de país i de societat volem". Doncs hi ha gent per a la qual l'exercici d'aquest dret és un problema tan gran que no té escrúpols a prohibir-lo. Per això, precedint els Mossos, les parades santcugatenques van rebre la visita d'una senyora que es va identificar com a membre del PSC i que els va comminar a marxar perquè, segons els va dir textualment, "allà no hi podien estar". I és que els falsos demòcrates sempre actuen així, amb formes totalitàries. Treballen infatigablement a favor del pensament únic de la unitat d'Espanya i abominen la dissidència. Hi ha una cosa, però, que no expliquen mai: si, com diuen, l'independentisme és minoria i un referèndum per l'autodeterminació no té cap possibilitat de reeixir, per què els fa tanta por que se celebri?

Diari de Sant Cugat , 14/3/2008
 
ERC, partit independentista o crossa catalanista? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 març 2008
ERC, partit independentista o crossa catalanista?
Il·lustració: Perot
Caldria revisar a fons els annals del futbol català, però em sembla que seria difícil trobar el cas d'un club mínimament solvent que, havent davallat a segona divisió, posés en mans del mateix entrenador el projecte de tornar a primera. A favor, és clar, hi podrien influir factors de caràcter sentimental, en el sentit que la qualitat humana de l'entrenador esperonés el club a mantenir-lo en el càrrec, però és evident que en l'àmbit de la rendibilitat esportiva seria un error difícil d'explicar. Esquerra Republicana es troba ara mateix en aquesta situació. Sens dubte hi ha factors exògens que hi han influït, com ara la inveterada por al PP –com si el PSOE no hagués estat sempre nefast per a Catalunya-, però ha estat la invisibilitat dels republicans en el govern allò que ha conduït aquest partit a l'atzucac en què es troba.

Quan un partit independentista decideix lliurar el govern de Catalunya a una força netament espanyolista com és el PSC, ha de tenir molt clares les contrapartides que en traurà. Altrament no sols no podrà justificar el pacte, sinó que aquest pacte esdevindrà un suïcidi. I així ha succeït. No és estrany que ara s'imposi un rentat d'estómac. Un rentat d'estómac que ha d'anar molt més enllà de la sortida de Joan Puigcercós de la Generalitat. Entre altres coses, perquè ningú no és prou ingenu per creure que l'esmentada sortida respon a una assumpció de responsabilitats. Al contrari, tothom sap que Puigcercós té un projecte personal de lideratge en el si d'aquest partit i que és aquesta la raó per la qual ha deixat de ser conseller. Cosa que potser el beneficiï a ell, personalment, però que perjudica la imatge republicana mostrant-la com una força més àvida de poder que no pas d'independència nacional. Els militants, en particular, i els simpatitzants en general, mereixen un respecte. Hauria estat diferent si Puigcercós, en qualitat d'arquitecte dels dos tripartits, hagués reconegut públicament el fracàs espectacular de la seva estratègia i, conseqüentment, hagués presentat la dimissió com a secretari general del partit. Aquest sí que hauria estat un gest noble per part de la persona que ha convertit ERC en la crossa catalanista del Partit Socialista en la mateixa mesura que ICV n'és la crossa ecologista. És a dir, que el PSC, sense cap programa polític, presentant només Mariano Rajoy com a home del sac, n'ha tingut prou per triomfar electoralment i fondre com dos gelats al sol ERC i ICV. És trist, però és lògic. En unes eleccions es voten sigles, no crosses.

e-notícies , 13/3/2008
 
L'abstenció activa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 març 2008
L'abstenció activaÉs curiós que el mateix dia de les eleccions, només saber-se'n els baixos índexs de participació, tots els partits coincideixin a lamentar l'abstencionisme a Catalunya, però no mostrin el més mínim interès a analitzar-ne les raons. Vull dir que la lamentació sistemàtica que fan davant dels mitjans de comunicació no encaixa gens amb el comportament que observen durant la legislatura. Si realment els amoïna que l'electorat els tombi l'esquena, estaria bé que intentessin capgirar la situació. Doncs no. No ho fan, perquè, si ho fessin, es veurien obligats a fixar-se uns objectius de més abast que els propers quatre anys. Només cal veure la incapacitat que han demostrat per interpretar adequadament les dues manifestacions de política catalana més multitudinàries dels darrers trenta anys, la del 18 de febrer de 2006 i la de l'1 de desembre de 2007. Ni tan sols ERC i CiU han estat capaces de captar el missatge que la societat els enviava. I el missatge era que el catalanisme dòcil, com a fórmula de progrés nacional, està obsolet. Ha tocat fons i ha arribat el moment de rellevar-lo. L'actitud atemorida davant d'Espanya, pròpia de les generacions que van viure la guerra o la dictadura, ha deixat de tenir sentit i ha estat substituïda pel desacomplexament manifest dels joves d'avui.

I és que els joves d'avui no temen Espanya –en part, perquè no saben de què és capaç-, i aquesta és una actitud que produirà canvis més aviat del que molts es pensen. De fet, ja els està produint. I els primers a detectar-los són els partits espanyolistes, com ho demostren les paraules de José Montilla a Madrid parlant de la desafecció creixent de Catalunya a Espanya. Allò que Montilla no diu és que hi ha un sector de la societat catalana profundament decebut amb CiU i ERC, tant per la seva praxi política com per l'odi irracional que s'ha desfermat entre elles. D'aquí que siguin tants els votants d'aquestes forces que, confessant-se desconcertats o sentint-se orfes de partit, han obtat pel vot en blanc o per l'abstenció. Abstenció activa, això sí.

L'abstenció activa és l'antítesi de l'abstenció indolent. L'abstenció activa és conjuntural i respon a una estratègia de càstig o, si més no, d'advertiment, per tal que determinats partits facin un gir espectacular en la seva, fins ara, poruga manera de defensar els interessos nacionals de Catalunya. Es tracta, per tant, d'una abstenció amb uns principis molt definits i amb una consciència política prou sòlida per no caure en el parany del vot útil o per deixar-se engalipar pel fantasma de la por al Partit Popular. Ja fa anys que el PSC es veu obligat a invocar el perill del PP com a únic argument per demanar el vot dels catalans. "Voteu-me a mi, que el PP és molt dolent", és el seu missatge. Però, ben mirat, poc recomanable deu ser aquell que per semblar bo necessita comparar-se amb algú molt dolent. CiU i ERC, tanmateix, haurien d'analitzar a fons l'abstenció activa d'aquest 2008 i fer un gir de 180 graus. Altrament, les cares que avui governen aquestes dues forces polítiques no tindran res a veure amb les que les governaran el 2014.

e-notícies , 10/3/2008
 
ERC, de la pluja fina a l'aiguat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 març 2008
ERC, de la pluja fina a l'aiguatCal felicitar Convergència i Unió com a única formació catalanista que ha resistit l'onada bipartidista de les eleccions espanyoles. Té mèrit que en una contesa presentada –i percebuda– com un duel entre dos grans partits, CiU s'hagi mantingut malgrat haver perdut més de 60.000 vots. La davallada d'ERC, en canvi, ha estat espectacular. Però ja se sap que quan una formació política decideix convertir-se en l'ombra d'una altra, és lògic que li passin aquestes coses. ERC, per tant, ha pagat durament la seva estratègia, si és que d'una dilució se'n pot dir estratègia. La direcció republicana va decidir l'any 2006 que era millor ser cua d'estruç que no pas cap de lluç i des d'aleshores no ha fet altra cosa que menysprear les crítiques constructives sorgides de la gent que li ha estat fidel i que s'ha confessat desconcertada en veure com el partit deixava de ser planeta per convertir-se voluntàriament en satèl·lit.

La prova més clara d'aquesta satel·lització la trobem en l'astorament amb què la direcció d'ERC ha reaccionat davant la desfeta. No se l'esperaven. S'esperaven una certa davallada, sí, però mai la pèrdua de cinc escons i de més de 350.000 vots. Cosa que demostra l'enorme desconnexió entre aquesta direcció i la realitat. Tan abduïda està pel PSC que ha convertit els dissidents en enemics fins al punt de desqualificar-los o de titllar-los de "càncer del partit". Doncs bé, jo, que no pertanyo al partit, em reafirmo en el que vaig escriure l'any 2006 just abans del pacte ERC-PSC: "hi ha errors històrics, i Esquerra és a punt de cometre'n un de molt important". D'aleshores ençà han transcorregut només setze mesos i ERC ja n'està pagant les conseqüències. I en pagarà més, si no experimenta una catarsi, perquè la dimissió de Joan Puigcercós com a conseller de Governació "per dedicar-se al partit" és una fugida endavant, un gest per fer-nos creure que l'error ha estat assumit. Però em temo que no. Altrament hi hauria hagut més dimissions. Dimissions tan dignes com la de Gaspar Llamazares, que ha assumit el fracàs de la seva formació i que es retira com a coordinador general d'Izquierda Unida. A ERC no. Algú ha estavellat la nau contra uns penya-segats, però no hi ha culpables. Els culpables són els penya-segats. Si de tot això se'n diu "pluja fina", és evident que el passat 9 de març molta gent va considerar que era un bon dia per obrir el paraigua.

El Singular Digital , 11/3/2008
 
La vida dels amants de la rambla del Celler Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 març 2008
Els amants de la rambla del Celler
En Joan i la Maria
Després de llegir el meu article Els amants de la rambla del Celler, la meva filla Mireia em va suggerir que intentés conèixer-ne els protagonistes i donar-los-en una fotocòpia, ja que probablement no en sabrien res. Així ho vaig fer. En veure'ls passar com d'habitud a les cinc de la tarda per davant de casa, vaig anar a trobar-los i la sorpresa va ser meva perquè justament duien una fotocòpia de l'article a la mà. N'estaven molt contents i s'havien volgut posar en contacte amb mi, però no sabien com localitzar-me. Em van explicar que va ser un amic seu –i tot seguit la seva néta- qui, per la descripció que jo en feia, va deduir que eren ells i els va avisar. Es diuen Joan i Maria, ell té 87 anys i ella és a punt de fer-ne 90. No fa gaire, la Maria, que pateix artrosi, va caure, es va aixafar una vèrtebra i es va trencar el fèmur. El metge li ha recomanat que camini, però els desnivells de les cruïlles no són bons per a les seves cames i ha trobat en la vorera de casa meva un lloc més pla i segur. Per bé que són fills del Poble Sec, ja fa quaranta anys que viuen a Sant Cugat. Es van casar el 1949 i el 1950 va néixer la seva filla. Quines coses més maques que té la vida. Vaig escriure un article inspirant-me en dues persones a qui veia sempre de lluny, sense saber-ne res, i ara que les conec he descobert tres felices coincidències: l'any del seu casament és el mateix que el dels meus pares, l'any de naixement de la seva filla és el mateix que el meu i si la meva mare visqués tindria exactament els mateixos anys que la Maria. Ens diem adéu i mentre els veig com s'allunyen agafats, no tinc cap dubte que els amants de la rambla del Celler s'han estimat sempre. Amb la saviesa dels anys, han après a no ser exigents amb la vida. A la seva edat, saben que la vida és en si mateixa la felicitat.

Diari de Sant Cugat , 7/3/2008
 
PSOE i PP, per a Catalunya són el mateix Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 març 2008
PSOE i PP, per a Catalunya són el mateixSi el Partit Popular no existís, el Partit Socialista se l'hauria d'inventar. Ja fa molts anys que els socialistes viuen del PP. De fet, sempre hi han viscut. N'hi ha prou de revisar totes les seves campanyes electorals així com les declaracions dels seus màxims representants per veure la necessitat vital que tenen d'aquest partit per poder agitar el fantasma de la por i practicar la pinça espanyolista. D'aquesta manera, els populars, en qualitat d'home del sac o de policia dolent, s'han convertit en el màxim aliat del Partit Socialista: El PP "representa la dreta més extrema, entroncada amb la més rància tradició nacional-catolicista", diu José Montilla; "Només una victòria del socialisme barrarà el pas al tsunami integrista contra Catalunya", diu el PSC; "No es el mateix Rajoy que Zapatero", diuen PSC i PSOE en el seu cartell electoral. En realitat, però, sí que són el mateix. Són dues cares d'una mateixa moneda. És com veure "Ben-Hur" en les versions del 1925 i del 1959. La primera la protagonitzava Ramón Novarro i la segona Charlton Heston, però la història és la mateixa.

No és que Zapatero sigui bo, són José María Aznar, primer, i Mariano Rajoy, després, els qui fan bo Zapatero. No és que el Partit Socialista sigui bo per a Catalunya, és el Partit Popular qui fa bo el Partit Socialista. Ha estat el PP -dient que el nou Estatut és una declaració d'independència- qui ha ajudat els socialistes a ensarronar la societat catalana fent-li creure, com deia Pasqual Maragall, que es tracta d'un "Estatut d'una altra galàxia". Ara fins i tot Maragall reconeix que el text que n'ha quedat és una pelleringa escardalenca molt satisfactòria per a la Rioja, però humiliant per a Catalunya. I és que, quan es tracta d'Espanya, les úniques diferències entre populars i socialistes són de forma. Els primers ataquen de cara, els segons ho fan per l'esquena. La finalitat, però, sempre és la mateixa: Espanya, Espanya, Espanya. És el mot sagrat del discurs de l'integrisme monclovita.

Per això, quan el PSC detecta que les essències espanyoles trontollen, sempre s'uneix al Partit Popular votant a Madrid en contra de Catalunya. Ho va fer el 9 de febrer de 2006 contra la unitat de la llengua catalana, ho va fer el 17 de març del mateix any contra la gestió dels ports i dels aeroports i ho va fer el 18 de setembre de 2007 contra les seleccions nacionals. Ara, davant la independència de Kosova, populars i socialistes han tornat a coincidir en una mateixa dèria expressada així: "estem en contra de declaracions unilaterals d'independència". Deuen pensar que l'esclau no és ningú per declarar-se independent, és l'amo qui li ho ha de concedir.

El Partit Popular i el Partit Socialista són com aquests matrimonis que es passen la vida discutint, però que no se separen mai perquè es necessiten per reafirmar-se mútuament fins al punt que si l'altre no existís se l'haurien d'inventar.

e-notícies , 6/3/2008
 
La anormalitat de la Setmana del Llibre en Català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 març 2008
La anormalitat de la Setmana del Llibre en CatalàAmb l'arribada del mes de març arribarà també una nova edició de la Setmana del Llibre en Català , una Setmana que acostuma a presentar uns bons índexs de venda malgrat que no suposa cap avantatge econòmic per al lector. Els llibres que es venen durant la Setmana tenen el mateix preu que a qualsevol llibreria durant la resta de l'any. No hi ha, per tant, un descompte com el del dia de Sant Jordi ni es fan ofertes especials. L'única diferència és que el lector té al seu abast durant deu dies, i al centre de Barcelona, la llibreria més gran de Catalunya amb tots aquells títols de catàleg que sovint són tan difícils de trobar perquè l'allau de novetats els fa invisibles poc temps després d'haver estat publicats. Que les xifres de venda de la Setmana siguin òptimes és agradable, però hi ha dos elements que són altament preocupants i és sobre aquests que voldria parlar. L'un és el baix volum de vendes que experimenten els llibres a Catalunya la resta de l'any. Es diria que necessitem un pretext per comprar-los, un pretext que no estigui vinculat a la qualitat intrínseca del llibre en qüestió: la diada de Sant Jordi, una fira literària, la necessitat de regalar...

Les xifres catalanes de venda de llibres són un xic més elevades que les espanyoles, és cert, però continuen essent impresentables comparades amb les d'altres països europeus, especialment del centre i del nord d'Europa. Els catalans no llegim. No llegim llibres i no llegim diaris. No hem desenvolupat una inèrcia cultural que faci del llibre un company indestriable del nostre creixement personal. El respectem, sí, però d'una manera distanciada, com una cosa que cal adquirir de tant en tant depenent de determinades tendències mediàtiques. De fet, les vendes espectaculars que registren els llibres telecuinats i els autors mediàtics per Sant Jordi són fruit d'aquesta buidor conceptual. No comprem pas llibres, comprem cares conegudes, i com més veiem a la tele una cara, més lògic ens sembla tenir-la a casa en forma de llibre. I si, a més, resulta que es tracta de presentadors o col·laboradors de programes que rendibilitzen la imatge gràcies a la promoció endogàmica que els fa el canal televisiu per al qual treballen, oli en un llum. Una altra cosa és que els llibres mediàtics es llegeixin. Es compren, sí, però es llegeixen? Això fa encara més desolador el panorama. Si als baixos índexs de vendes hem d'afegir-hi uns índexs de lectura inferiors, la conclusió no pot ser més inquietant.

L'altre element és la venda i lectura del llibre escrit en llengua catalana. El sol fet de l'existència d'una Setmana del Llibre en Català ja diu fins a quin punt és dramàtica la situació. Una Setmana del Llibre en Català seria fantàstic que se celebrés a Londres, a París o a Berlín, però no hauria de tenir cap sentit al bell mig de Barcelona. Per adonar-nos de l'anomalia que suposa un muntatge d'aquestes característiques, n'hi ha prou que provem d'imaginar-nos-el a Anglaterra, a França o a Alemanya. Celebra França la Setmana del Llibre en Francès? Celebra Alemanya la Setmana del Llibre en Alemany? No les celebren perquè no els cal, perquè si hi ha uns llocs al món on es venen els llibres escrits en francès o en alemany són França i Alemanya. Per la mateixa raó, si hi ha un lloc on els llibres escrits en català s'haurien de vendre com un fet natural és Catalunya. Doncs no. Sovint es dóna el cas, a més, que els llibres en català són més cars que les versions escrites en espanyol. És el súmmum de la paradoxa i de la singularitat: Catalunya és l'únic lloc del món en què comprar llibres en la llengua pròpia del país és més car que fer-ho en la llengua del país del costat. I hi ha encara un altra qüestió igual de lamentable i que, de fet, explica el perquè de tot plegat: són moltes les llibreries de Catalunya en què els llibres en català ocupen una secció marginal que només els ulls d'un lector avesat troba sense problemes. La paraula trobar és pertinent aquí, ja que mentre els llibres en espanyol hom se'ls troba encara que no vulgui, els escrits en català requereixen perseverança o, més d'un cop, una pregunta al llibreter: "Els llibres en català, si us plau?". Hi ha una important llibreria barcelonina, la que presumeix de ser la més "moderna i progre", de la ciutat, que té un establiment al carrer Mallorca en el qual els llibres en català són en un racó just al costat dels llibres escrits en llengües estrangeres. Ben mirat, és lògic. La universalitat no s'expressa pas en català, altrament no seria universalitat. Així les coses, no és estrany que ens veiem obligats a organitzar actes com la Setmana del Llibre en Català. I és que, com deia, per la seva anormalitat intrínseca, el missatge que la Setmana transmet al visitant, ja sigui autòcton o nouvingut, és que la llengua catalana és un element exòtic, residual, que no ocupa els espais de consum habitual i que, per tant, cal anar a trobar-la en llocs especialitzats.

Tot plegat ens porta a la situació legal, una situació en la qual el desemparament és absolut per la manca de voluntat política de normalitzar la llengua catalana. És curiós com la nostra classe política no té escrúpols a fer lleis impopulars amb un únic i descarat afany recaptador –la prohibició de circular a més de 80 per hora– i, en canvi, es mostra tan curosa a l'hora de ferir les susceptibilitats més espanyolistes. "Les llengües no es poden imposar", diuen. Ah, no? Aleshores com ha aconseguit ser hegemònica la llengua espanyola a Catalunya? Com pot ser, si no és imposant-se, que una llengua forana arribi a desplaçar la pròpia d'un territori fins convertir-la en merament ornamental? Justament l'única llengua que no s'imposa a Catalunya és el català, perquè és la llengua natural del territori, la que dóna nom a tot allò que el configura. El català seria una imposició a Espanya, però mai a Catalunya. I aquells polítics que, transcorreguts més de trenta anys de la mort de Franco, continuen frenant-ne la normalització són còmplices de la seva gradual desaparició.

Lletres , núm. 31, febrer/març 2008
 
La indigència cultural de Dolors Nadal Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 març 2008
La indigència cultural de Dolors NadalUn dels espectacles més galdosos que dia rere dia ens ofereix la vida és la gosadia de la ignorància, sobretot quan l'ignorant té ínfules de saviesa. Però encara pot ser pitjor quan la ignorància s'ajunta amb el nacionalisme i l'autofòbia. Aleshores, l'espectacle deixa de ser galdós per esdevenir esperpèntic. Aquest és el cas de Dolors Nadal, diputada del Partit Popular. Dolors Nadal és una catalana autofòbica que ha trobat en el nacionalisme espanyol una manera de justificar el rebuig que sent pel seu país. Cosa comprensible, per altra banda, atès que el catalanisme –sempre infinitament més culte que l'espanyolisme– no admet polítics amb un perfil tan grotesc com el seu. Tocada per la histèria i per l'esperit de petit dictador que tot espanyolista porta a dins, Dolors Nadal no parla, crida –d'aquí les seves constants afonies–, i promou el lerrouxisme i la catalanofòbia amb la mateixa metàl·lica cantarella amb què ho faria una nina dissenyada per la Sección Femenina. Per això no té sentit del ridícul, per això és capaç de dir les més grans barbaritats amb la mateixa naturalitat amb què hom pren un got d'aigua o compra una barra de pa. L'última de les seves atzagaiades ha estat afirmar que el català i el valencià "són idiomes diferents".

Ja diu la saviesa popular que d'on no n'hi ha no en raja, però tenint en compte que en el cas de la diputada Nadal s'ajunta l'analfabetisme filològic amb l'espanyolisme arqueològic, es comprèn que s'empari en la mentida. Afirma, la senyora diputada, que la prova que el català i el valencià són idiomes diferents és que "així ho recullen els estatuts català i valencià". Deu pensar que el fi de la seva obsessió justifica la fal·làcia de la seva argumentació. L'autèntica veritat, però, és que l'Estatut de Catalunya s'hi refereix com a català i l'Estatut del País Valencià ho fa com a valencià. Això és tot. En cap dels dos textos es diu que el català i el valencià siguin llengües diferents. I si arribessin a dir-ho seria una afirmació política –mai filològica– tan esperpèntica com si la Constitució espanyola i l'Estatut d'Andalusia diguessin que el castellà i l'andalús no són la mateixa llengua. En aquest sentit, per cert, caldria veure quina seria la reacció de la diputada Nadal i del seu partit si, tot d'una, la Constitució argentina, posem per cas, incorporés un article que digués que l'argentí és un idioma diferent de l'espanyol. No és descartable que els populars gosessin amenaçar militarment l'Argentina. Per sort, però, ni l'Argentina és Perejil ni els polítics d'aquell país són tan analfabets com els del Partit Popular. Curiosament, ves per on, hi ha més diferències dialectals entre l'espanyol i l'argentí que no pas entre el català i el valencià.

En tot cas, per paradoxal que sembli, i per damunt de la vergonya aliena que produeix un espectacle amb tanta indigència cultural com aquest, l'independentisme català s'ha de felicitar. Ho dic perquè ja sabem que el Partit Popular sempre ha tingut problemes per formar llistes electorals a Catalunya –cosa lògica, atès que els seus militants s'avergonyeixen de fer-ho públic–, però ara la situació deu ser realment dramàtica. La prova és que, després d'una meticulosa garbellada, no han pogut trobar millor candidat per a Madrid que Dolors Nadal. Llevat, és clar, que es tracti d'una deportació.

e-notícies , 3/3/2008
 
Les Quatre Columnes que el PSC vol amagar Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 març 2008
ImageSempre m'ha cridat l'atenció la quantitat de lligams ideològics que arriba a tenir el PSC amb l'espanyolisme més ranci. Deu ser per això que no ha guanyat mai unes eleccions nacionals, perquè sempre te'l trobes disposat a entelar el més petit signe de catalanitat. Fins i tot es permet manipular la història, com en el cas de les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch. Aquestes columnes, erigides a la plaça on ara hi ha la Font Lluminosa de Montjuïc i integrades en el projecte urbanístic de la muntanya, obra del mateix arquitecte, van ser enderrocades l'any 1928 per la dictadura de Primo de Rivera i mai no han estat restituïdes. Només a partir del 2006, gràcies a la campanya promoguda per la Xarxa d'Entitats, el Consistori barceloní va acceptar de parlar-ne. El problema és que només està disposat a respectar el 50% del disseny de Puig i Cadafalch. És a dir, que accepta refer les columnes però les vol amagades als laterals de la plaça, entre aquesta i el Pavelló d'Itàlia, de manera que no puguin ser vistes des de la plaça d'Espanya.

Naturalment, el diari El País, full parroquial dels socialistes, ha sortit en defensa de la voluntat de l'Ajuntament. Però ho ha fet tergiversant la història i emparant-se en els diaris d'aquella dictadura. Així, en un escrit titulat "¿Fue la dictadura o la perspectiva?", El País fonamenta la seva tesi dient que "algunos periódicos de hoy [22 de desembre de 1928] publican fotografías para demostrar gráficamente la desproporción de dichas columnas frente al Palacio Nacional y aplauden esta medida [la demolició] adoptada por la dirección del certamen". És a dir, que l'enderrocament de les Quatre Columnes ordenat pel catalanofòbic Primo de Rivera no es devia al fet que fossin un símbol d'afirmació del poble català, sinó a raons merament estètiques. Això ho diu el diari El País. Talment com si hom defensés les decisions del franquisme basant-se en el que en deia la "premsa lliure" d'aleshores.

Queda clar, per tant, que l'Ajuntament està ideològicament en contra de la simbologia de les Quatre Columnes i que, mancat d'arguments, no té escrúpols a servir-se de les "raons estètiques" del primer dictador espanyol del segle XX. Per sort, ha estat el mateix arquitecte encarregat del projecte de restitució, Elies Torres, qui ha posat en evidència el Consistori dient que la qüestió del lloc i la posició de les columnes no és potestat seva, ja que es tracta d'una "decisió política". CiU i ERC, amb el suport del Col·legi d'Arquitectes i del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics, n'exigeixen la restitució total, amb les columnes en posició frontal, i ICV, com sempre, incapaç de portar la contra al PSC, no diu res. La recuperació de la memòria històrica, però, consisteix justament en això: en la restitució i dignificació de tot allò que va ser destruït per la força bruta de l'absolutisme. Va ser una decisió ideològica, no pas estètica, l'enderrocament de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, ara fa vuitanta anys, i ha de ser una decisió respectuosa amb la veritat la que faci que s'alcin de nou al mateix lloc on eren.

El Singular Digital , 4/3/2008
 
AVE, Alta Velocitat Espanyolitzadora Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 02 març 2008
AVE, Alta Velocitat EspanyolitzadoraEm va semblar molt interessant l'article que Francesc Puigpelat publicava dies enrere a l'e-notícies sobre el TGV que enllaça Barcelona amb Madrid. Deia Puigpelat que "el projecte del nacionalisme espanyol és situar totes les capitals de província de l'Estat a tres hores de Madrid. [...] Però fora de la xarxa radial no hi haurà res. [...] Ni línies laterals, ni connexions entre altres ciutats. Per anar de Barcelona a València caldrà passar per Madrid. Com per anar de Barcelona a Bilbao. [...] L'estratègia de fons del PP i del PSOE és ben clara: situar Madrid com a únic nòdul de comunicacions ferroviàries i convertir així totes les ciutats espanyoles en subsidiàries des del punt de vista econòmic. Totes les capitals espanyoles esdevindran barris de Madrid, Barcelona inclosa. El disseny és que hi ha d'haver un centre a Madrid (una megalòpolis que arribarà als 10 milions d'habitants, segons Ramon Tremosa) i una perifèria provinciana al servei del centre. És aquest el destí que han dissenyat per a nosaltres a Madrid".

El panorama, certament, és dramàtic. Però voldria remarcar que no ho és pel disseny en si mateix –cosa lògica tractant-se d'Espanya–, sinó per l'exasperant indolència dels catalans. Espanya ens dissenya el futur perquè nosaltres som incapaços de fer-ho, i ja se sap que si no defenses els teus interessos passes a ser un instrument al servei dels interessos dels altres. Catalunya és un país que es defineix per mitjà de la indefinició, un país que no s'agrada però que tampoc no gosa dir allò que voldria ser. És com un ocellet que a força d'anys de viure en captivitat conserva l'instint de volar, però n'ha perdut la capacitat. Catalunya, per tant, és un país que vol i dol. I un país que no té cap projecte de futur, més enllà de la gestió del dia a dia, està condemnat a caure en les urpes dels que sí que en tenen, de projecte. Això explica els somriures d'orella a orella amb què certs polítics han acollit l'arribada de Mr. Marshall-Zapatero a bord del TGV que, disfressat de progrés, ha de modificar la percepció d'allò que som fins a convèncer-nos que Espanya és el principi i la fi de totes les coses i que l'estació de Puerta de Atocha de Madrid és el quilòmetre zero dels catalans.

D'això es tracta, de convertir la Península Ibèrica en un suburbi de Madrid d'acord amb un plantejament ideològic netament nacionalista que José Luis Rodríguez Zapatero, referint-se al seu projecte, va sintetitzar amb aquestes paraules: "vertebrar Catalunya con el conjunto de España". I ho va repetir: "se trata de cohesionar a España". Zapatero i el Partit Socialista saben molt bé els efectes "cohesionadors" que té la reducció de distàncies. Per això, com deia Joan Herrera, d'ICV, "a Madrid es triga dues hores i 38 minuts i a Vic –que està a només 60 quilòmetres de Barcelona– una hora i 38 minuts". És a dir, que el projecte socialista és doblement útil perquè no sols "cohesiona Espanya" sinó que descohesiona Catalunya. I fa el mateix amb la resta dels Països Catalans, ja que les seves dues ciutats més importants, Barcelona i València, estan separades per un tren que triga tres hores a recórrer 350 quilòmetres. Pel que fa a les Illes, si algú vol saber fins a quin punt arriba la política descohesionadora del govern espanyol farà bé de parlar amb els seus habitants. Ells l'informaran del sistema tercermundista de comunicació interinsular.

Com veiem, tota la política espanyola és una extensió de l'article 145 de la seva Constitució; aquell que diu que "en cap cas no s'admetrà la federació de Comunitats Autònomes". Cosa que es resumeix en un principi ancestral de provada efectivitat: dividir per regnar. Queda clar, per tant, que Espanya té un projecte de desnacionalització de Catalunya i l'està portant a terme amb els diners de l'espoliació que patim. És a dir, finançat per nosaltres mateixos. Res d'això, però, no ens hauria d'inquietar si Catalunya també tingués un projecte cohesionador. El problema és que aquest projecte no sols no existeix, sinó que el país és a les mans del mateix partit que ha dissenyat la desnacionalització de Catalunya.

e-notícies , 28/2/2008
 
Hi havia feixistes, a la Universitat Pompeu Fabra? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 febrer 2008
Hi havia feixistes, a la Universitat Pompeu Fabra?Fa pocs dies, des de TV3, arran de l'escridassada que va rebre la diputada del Partit Popular, Dolors Nadal, per part d'uns estudiants a la Universitat Pompeu Fabra, Josep Cuní va formular dues preguntes que em semblen significatives. Una era una pregunta oberta, adreçada a l'audiència, i l'altra una pregunta retòrica, com a part del seu discurs. La pregunta oberta era: "Es pot ser nacionalista català i feixista?"; i la pregunta retòrica, referida als esmentats estudiants deia: "Algú ha dit a aquests nois que ells són feixistes?". A la primera, coincidint amb en Cuní, jo responc que sí, que es pot ser nacionalista català i feixista. És clar que sí. N'hi ha uns quants, a més. I és lògic, perquè, al capdavall, el feixisme no és privatiu de cap col·lectivitat determinada, sinó que es pot trobar en totes les societats. Discrepo totalment, en canvi, de la pregunta retòrica. Entre altres coses, perquè anava acompanyada d'uns judicis de valor que ningú no té dret a fer amb relació a persones desconegudes. Em pregunto, si més no, en quina veritat absoluta fonamentava Cuní el seu judici als esmentats estudiants, per qualificar-los d'"ignorants" i desacreditar-los dient "què en saben ells, del franquisme i del postfranquisme?". No em sembla correcta aquesta desqualificació, perquè pressuposa que tota persona nascuda en el decurs del darrer quart de segle és, per defecte, un ignorant biològicament incapacitat per parlar del franquisme. Cuní, a més, reblava la seva condemna dient que aquests comportaments –esbroncar algú o expressar una opinió per mitjà d'una pancarta– demostren "la ignorància de què és la democràcia".

Doncs bé, diguem-ho clar, democràcia és el deure de respectar l'existència del pensament antagònic i el dret de blasmar-lo si s'escau. I això és el que van fer els estudiants que van esbroncar Dolors Nadal. A la vida hi ha tensions perquè els humans generen tensions. I si una cosa podem donar per segura és que sempre ha estat així i sempre serà així. De moment, però –tot arribarà-, escridassar públicament un polític encara no està tipificat com a delicte. Al contrari, és un dret inalienable que té la ciutadania envers els representants que ella mateixa escull i als quals paga el plat a taula. El discurs catalanofòbic del Partit Popular, com sabem, provoca irades reaccions, i la que es va produir a la UPF n'és tan sols una més. És més amable, potser, el discurs totalitari del PP contra els drets nacionals de Catalunya? Les escridassades i les pancartes, mal que pesi a algunes persones, són l'essència de la democràcia i tant de bo que les puguem continuar veient encara que expressin un pensament diferent del nostre. Bàsicament, perquè només els règims dictatorials n'impedeixen l'exercici. Ja ho diu la saviesa popular: qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. Llevat que, com ha demostrat el PP, busqui un espot publicitari que li permeti fer-se la víctima i acusar els estudiants d'una "violència extraordinària" totalment falsa. A la Pompeu Fabra hi va haver escridassada i hi va haver pancarta com a rebuig legítim a la catalanofòbia del partit pel qual Dolors Nadal es presenta com a candidata. Això és tot. Exactament la mateixa reacció que l'any 1999 van tenir els estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona quan José María Aznar va trepitjar-ne el recinte.

El feixisme, per tant, no té res a veure amb els estudiants de la UPF. Res en absolut. Feixisme de debò són les declaracions del president del PP català, Daniel Sirera, afirmant que "la identitat catalana no existeix". Això és feixisme. Hi ha res més feixista que la negació de l'altre? Feixisme és negar-se a demanar perdó a Catalunya pels tres segles de persecució sistemàtica de la seva identitat, de la seva cultura i de la seva llengua; feixisme és negar-se a demanar perdó per l'assassinat del president Lluís Companys; feixisme és la il·legalització de partits polítics, la negativa a condemnar el franquisme i la creació d'una banda terrorista per part d'un Estat; feixisme és practicar la tortura a les casernes policials, condecorar torturadors i "fabricar" proves per mantenir a la presó persones que ja han complert la seva condemna; feixisme és la criminalització de pobles, el tancament de mitjans de comunicació desafectes i l'amenaça de l'ús de la força –com fa l'article 8è de la Constitució espanyola– davant l'exercici de la voluntat democràtica del poble català i del poble basc. Hi ha, no cal dir-ho, altres manifestacions pròpies del feixisme en el nostre entorn polític, però cap no serà mai tan perversa com aquella que és exercida per un poder estatal pretesament democràtic.

e-notícies , 25/2/2008
 
L'Oscar no nacionalista de Javier Bardem Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 febrer 2008
L'Oscar no nacionalista de Javier BardemLes paraules d'agraïment de Javier Bardem en recollir l'Oscar al millor actor de caràcter són un bon punt de partença per reflexionar sobre el nacionalisme. Tots els països són nacionalistes, absolutament tots, la diferència està en el voltatge d'aquest nacionalisme i en els seus límits. És a dir, si es limita a una simple i sana autoestima o té afanys expansionistes que posen en perill la identitat dels seus veïns. No cal dir que quan aquests veïns es queixen, l'expansionista utilitza tot el seu aparell mediàtic per presentar-los davant del món com a radicals, involucionistes o xenòfobs. És així, immersos en el seu nacionalisme banal –banal per la seva quotidianitat, no pas perquè sigui innocu–, com els expansionistes es permeten qualificar de nacionalistes tots aquells que es declaren desafectes a la nació hegemònica. Tan estesa i normalitzada està aquesta conducta que fins i tot adquireix rang d'inèrcia. I les inèrcies, ja ho sabem, afecten tothom, incloses les persones més ingènues o de bona fe.

No sé si Javier Bardem és un ingenu o una persona de bona fe, però n'hi ha hagut prou que li concedissin un Oscar perquè el seu tradicional discurs universalista s'esvaís de cop i, com acostuma a passar en situacions especials, apareguessin els sentiments i les emocions que el discurs quotidià malda per amagar. És dintre de la quotidianitat de les entrevistes que li fan on Bardem es proclama ciutadà del món i enemic de les fronteres. Però, ves per on, el dia que l'Acadèmia de Hollywood li dóna el premi més important de la seva carrera no és pas el món ni la supressió de les fronteres allò que li ve als llavis sinó les persones i les coses que realment porta al cor: la seva mare i Espanya. Així ho va expressar amb l'Oscar a les mans: "Mamá, esto es para ti" i "Esto es para España". Aquesta última frase, naturalment, va ser acollida amb els braços oberts pel partit no nacionalista amb el qual simpatitza Bardem que, per boca del seu secretari d'organització, José Blanco, va dir: "ha fet el discurs correcte, és el que havia de dir. El felicito, és la veu d'Espanya, la veu de l'èxit d'un país que té moltes possibilitats".

A mi, personalment, no em molesten gens aquestes declaracions, tant les de Bardem com les de Blanco. No em molesten, perquè crec en els pobles i trobo lògic que un espanyol estimi el seu país en la mateixa mesura que jo estimo el meu. Allò que sí que em molesta és la mentida, la màscara, la simulació, el cinisme, l'intent de fer-se passar per allò que no s'és. En altres paraules, allò que fan sistemàticament els votants del PP i del PSC-PSOE: titllar els sobiranistes catalans de nacionalistes i definir-se ells com a no nacionalistes. Em sorprèn, però, que no s'adonin de la flagrant contradicció en què cauen: si no hi ha més nació que la seva, perquè la nostra no existeix, com s'explica que els nacionalistes siguem nosaltres i no pas ells?

El Singular Digital , 27/2/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1711 - 1725 de 1806
spacer.png, 0 kB