spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
ERC, entre Lampedusa i el cop de timó Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 abril 2008
ERC, entre Lampedusa i el cop de timóAlgú hauria d'aturar aquest combat mediàtic que s'ha desfermat entre el president i el secretari general d'Esquerra Republicana pel bé del partit, en general, i d'ambdós dirigents, en particular. ¿No hi ha ningú dels seus sectors respectius amb prou capacitat per adonar-se del galdós espectacle que estan oferint a la societat? Com és possible que persones que s'havien guanyat el respecte de tanta gent oferint l'únic horitzó mentalment sa que pot tenir un poble, el de la seva independència, s'estiguin autodegradant minut rere minut? Com pot ser que no s'adonin del mal que fa a la imatge del partit la guerra de declaracions i contradeclaracions, d'insinuacions i desqualificacions que estan lliurant a través de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1? Si es tracta d'una estratègia, han de saber que és tan suïcida com el segon tripartit. I el tripartit, per més que l'aguantin amb respiració assistida, està ferit de mort. De fet, la seva mort clínica es va produir la nit del passat 9 de març.

Un altre aspecte lamentable d'aquest estat de coses és la negativa de la cúpula republicana a assumir la paternitat de l'estratègia que tant de mal ha fet a Esquerra. No hi ha hagut ningú, absolutament ningú, que hagi tingut el coratge de reconèixer la seva responsabilitat en el desastre. Deuen pensar que és molt humiliant haver de demanar perdó. Però s'equivoquen de nou, perquè poques coses hi ha tan dignes en aquesta vida com el reconeixement d'un error. Tan noble que hauria estat per part seva dir "vam creure que podríem catalanitzar el PSC o que al seu costat, per contrast, la nostra imatge en sortiria enfortida, però ha succeït just al contrari. D'acord amb això considerem que el millor per al partit és que altres mans agafin les regnes de la renovació". Doncs no. Allò que ens diuen és: "la renovació som nosaltres". Esplèndid.

ImagePer això té raó Joan Carretero quan manifesta que "els militants poden optar per continuar defensant una direcció que diu que té raó i que tot el que passa és culpa de la gent, que és ruca i no ens entén, o fer canvis com fan els partits normals quan veuen que perden suport estrepitosament. Podem tornar al que és l'estratègia que motiva l'existència d'ERC. Créixer i fer xarxa entre tots els catalans que no vulguin acceptar el tracte colonial espanyol". Doncs sí, d'això últim es tracta, perquè la rendibilitat política de lliurar el Govern del país, sense contrapartides, als gestors del projecte espanyolitzador de Rodríguez Zapatero s'ha demostrat tan profitosa com el negoci d'en Robert amb les cabres, que en donava dues de blanques per una de negra. Al principi tenia molta clientela, però el ramat va anar minvant fins que se'n va quedar sense.

Per sort, ERC encara no es troba en aquesta fase. ERC no s'ha enfonsat com desitjarien alguns. El capital humà d'aquest partit és extraordinari i és d'esperar que en el congrés del proper mes de juny es produirà un cop de timó. Cal desitjar-ho, perquè el país no es pot permetre la dispersió de l'única força política que refusa el continuisme i proposa un nou estatus per a Catalunya: ser un país plenament sobirà i alhora tan interdependent com puguin ser-ho tots els pobles sobirans del món. Aquesta fita, això no obstant, és incompatible amb l'anunciada "renovació" fidel al principi lampedusià de canviar-ho tot perquè res no canviï.

e-notícies , 7/4/2008
 
Catalunya i la causa tibetana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 abril 2008
Catalunya i la causa tibetanaNo és xinès, sinó tibetà, aquell vell proverbi que diu: "si el teu problema té solució no cal que t'amoïnis i si no en té, per què t'amoïnes?". De fet, són moltes les coses que la humanitat desconeix del Tibet. La imatge més comuna és la d'un petit país perdut al sostre del món, habitat per lames i monjos budistes; gent mística, esquívola i gelosa de la seva intimitat. La realitat, sortosament, és sempre molt més rica que el tòpic. Aquests dies, arran de les revoltes contra l'invasor xinès i la reivindicació d'independència del país, el tòpic s'ha esvaït i tots hem pogut veure com aquella idíl·lica Lhasa de què parlava Lobsang Rampa a mitjan del segle passat en els seus llibres no té res a veure amb la Lhasa d'avui. També els tibetans han canviat. És cert que són gent molt procliu a la religiositat, però també ho és que són oberts, espontanis, hospitalaris, liberals i poc amics de fer proselitisme o de guanyar adeptes per mitjà de la persuasió. Més que res perquè aquesta actitud toparia amb la filosofia tibetana segons la qual el més important de l'ésser humà no és la seva l'ànima sinó la seva ment.

Apropar-nos al Tibet ens pot fer saber que ara fa més de dos mil cinc-cents anys que els lames van entendre que tot allò que considerem bo prové de l'interior de l'ésser humà. Cosa, per cert, que suposa una visió força diferent de la nostra, l'occidental, sempre molt més inclinada a creure que les coses de valor provenen de l'exterior. Val a dir, això no obstant –ens ho mostren les imatges televisives–, que els joves tibetans han experimentat canvis substancials en la seva actitud davant la vida fins al punt que, desesperats per la política submisa del Dalai-lama –que es conforma amb una autonomia en lloc de la independència–, jutgen legítima la insurrecció contra la violència anorreadora del govern xinès.

Als Països Catalans, per raons òbvies, la causa tibetana té un gran suport. Els catalans som molt receptius a les demandes tibetanes d'ajut i comprenem que el seu dret a ser un poble independent no pot ser qüestionat per ningú que es vanti de ser amic de la humanitat. Per això ens agradaria que, en justa correspondència, la Casa del Tibet de Barcelona també es mostrés receptiva amb nosaltres parlant la nostra llengua. Em consta que el seu director, Thubten Wangchen –excel·lent persona, per cert–, ja fa molts anys que viu a Catalunya i mai no ha fet l'esforç de parlar català. Em sembla molt bé que estiguin treballant en la versió catalana de la seva pàgina web, però jo no parlo de comunicació virtual sinó presencial. No trobo correcte que aquells que demanen la nostra solidaritat amb el seu poble, amb la seva llengua i amb la seva cultura no tinguin la sensibilitat de dir-nos-ho en català tot mostrant respecte pel nostre país, per la nostra llengua i per la nostra cultura. ¿No veurien un menysteniment per part nostra si nosaltres, a través d'una hipotètica Casa de Catalunya al Tibet, els demanéssim solidaritat amb el poble català en xinès?

El Singular Digital , 8/4/2008
 
Sant Cugat fa costat a Kosovo Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 abril 2008
Sant Cugat fa costat a Kosovo
Sala de plens de Sant Cugat
Cal felicitar Esquerra Republicana per haver presentat una moció al ple municipal en reconeixement de Kosovo com a nou Estat europeu i a CiU per haver-la votat. I, paral·lelament, cal lamentar que PSC i ICV, no s'hi hagin sumat. Al·leguen, aquests dos últims, que la moció de suport està mancada de sentit, atès que el ple municipal no té competències en aquest àmbit. Curiós argument, i més venint de partits suposadament d'esquerres. Tenia competències internacionals l'Ajuntament de Sant Cugat quan l'any 2003 ICV i PSC van presentar una moció relativa al conflicte iraquià? Com és que aquests dos partits van considerar aleshores que aquesta manca de competències no podia coartar de cap manera la llibertat d'expressió d'un consistori i ara troben que sí? No deu ser que aquell tema els queia més simpàtic que el de Kosovo? No deu ser que pronunciar-se contra la guerra era molt més còmode, perquè perjudicava el PP, mentre que fer-ho a favor de la independència de Kosovo perjudica el PSOE? I un altra pregunta: haurien tingut la mateixa actitud socialistes i ecosocialistes si el govern espanyol hagués reconegut Kosovo com ho han fet Gran Bretanya, França o Estats Units? Es pot entendre aquest comportament en el PSC, ja que es tracta de la delegació catalana del PSOE, però sobta força en ICV, especialment després de la seva forta davallada electoral com a càstig per haver-se convertit en l'ombra del PSC. Kosovo no és un poble d'una altra galàxia, Kososo és una nació d'Europa i tot allò que afecta el continent europeu afecta els santcugatencs. Llevat que se sigui vocacionalment dependentista, la independència d'un poble per vies democràtiques ha de ser saludada sempre com un acte de maduresa política. Bàsicament, perquè el dret de ser no té cap sentit si no va acompanyat del dret de decidir.

Diari de Sant Cugat , 4/4/2008
 
A Anglaterra, declaració de renda en català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 abril 2008
A Anglaterra, declaració de renda en catalàEl fet que sigui més fàcil estudiar català a Anglaterra o a Alemanya que no pas a Espanya ja diu clarament quina és l'actitud d'aquest darrer país envers la llengua catalana. Mentre això es factible en divuit universitats angleses i vint-i-dues alemanyes, a Espanya només és possible fer-ho en sis. Cosa perfectament comprensible, val a dir-ho, si tenim en compte que tota llengua és la prova irrefutable d'una identitat col·lectiva i que la identitat catalana, pel sol fet d'existir, demostra que el pretés Estat nació espanyol té la consistència d'un castell de cartes. D'aquí que la plena normalització de la nostra llengua sigui vista per Espanya com un perill per a la seva hegemonia i que cada espai que recuperem sigui percebut com un afront. I això, com és lògic, no es circumscriu només al camp universitari, sinó que abasta tots els àmbits de la societat entre els quals el de les relacions comercials. Només cal veure el refús sistemàtic a incorporar el català en els embolcalls o en el servei d'atenció al client per part de la immensa majoria d'empreses espanyoles que operen a Catalunya.

Aquest estat de coses propicia, no cal dir-ho, que Catalunya i la seva llengua se sentin sovint més respectades per altres països que no pas per l'Estat al qual suposadament pertanyen. De fet, cada cop són més les firmes comercials que demostren una sensibilitat superior a l'espanyola en aquesta qüestió. Aquest és el cas recent de Chamberlains Accountancy, una firma anglesa de pèrits comptables que atén dintre del Regne Unit en aquestes quatre llengües: anglès, francès, català i espanyol. N'hi ha prou de consultar la seva pàgina web per veure tots els serveis que ofereix en un perfecte català: "Si teniu ingressos a Anglaterra (o en altres llocs del Regne Unit) probablement us caldrà fer una declaració al ministeri d'Hisenda d'aquest país. Us podem ajudar i, a més, us ho explicarem tot en català. Si munteu un negoci a Anglaterra, haureu de complimentar moltes formalitats. Igual que al vostre país. Deixeu-nos orientar-vos en la vostra llengua. Per controlar el vostre negoci, necessitareu uns comptes. Chamberlains us pot ajudar amb els estats financers, tant en data intermèdia com al cap de l'any, en el format que més us plagui, també en català".

És a dir, que la possibilitat de ser atès en llengua catalana no és una mera deferència d'aquesta firma per tal de captar clients dels Països Catalans, amb interessos econòmics al Regne Unit, sinó que ofereix els seus serveis a tots aquells catalanoparlants que hi viuen i que, independentment que parlin anglès, els plagui ser atesos en la seva llengua tant en les consultes telefòniques o electròniques com en les operacions personals. En altres paraules, aquesta firma ofereix la possibilitat de fer pagaments de taxes, controlar estats financers, muntar un negoci, complimentar paperassa legal o fer la declaració de la renda amb assessorament en català. Magnífic, no? Tenint en compte que es tracta d'una iniciativa privada anglesa i feta per anglesos, sense cap mena de subvenció institucional, estaria bé que la Generalitat oferís el seu suport a Chamberlains Accountancy i que molts catalans amb vincles econòmics al Regne Unit hi establissin contacte. Seria una mostra de reciprocitat per part nostra i una manera de premiar aquesta expressió de respecte i sensibilitat pel nostre país. Qui diu que de tant en tant no hi ha bones notícies?

e-notícies , 3/4/2008
 
PSC.es Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 abril 2008
PSC.esEl PSC i el PP són els dos únics partits de Catalunya que tenen el domini ".es" en el seu correu electrònic. El PSC, a més, també el té en la seva pàgina web. La resta oscil·la entre el ".cat" de CDC i d'ICV, el ".org" d'ERC i d'UDC i el ".com" de Ciudadanos. Amb el ".es", per tant, el PSC sintetitza la seva declaració de principis, ja que en té prou amb tres caràcters –cal agrair-li la capacitat de síntesi– per mostrar-se com un partit al·lèrgic a tota catalanitat que no estigui subordinada a l'espanyolitat i sense cap més objectiu que ser allò que ja és: la delegació catalana del PSOE. Tot el seu programa comença i acaba aquí. No hi ha res més. Buidor absoluta. Per això, en les passades eleccions, davant la impossibilitat de fer una campanya amb contingut programàtic, s'ha vist obligat a recórrer a la tècnica que fan servir tots els titellaires del món per captar l'atenció del públic: fer veure que ve el dimoni. I el dimoni, no cal dir-ho, era el Partit Popular amb el rostre de Mariano Rajoy. "Si tu no vas, ells tornen". Ui, quina por!

Ja és trist que un partit es vegi obligat a demanar als catalans que escoltin la COPE perquè, de la comparança amb el PP, el PSOE sembli un regal del cel. Però encara ho és més que José Zaragoza, el seu secretari d'organització i autor de la tècnica titellaire, interpreti el sentit del vot dels ciutadans dient que "a Catalunya, el 80% de la gent volia que Zapatero fos el president" de l'Estat. No és cert. Allò que veritablement molts catalans no volien era que guanyés Rajoy. És molt diferent. Cosa que significa que els 25 diputats que tindrà el PSC a Madrid no són mèrit socialista sinó de Rajoy. És clar que a l'hora de la veritat això no té gaire importància, perquè els diputats del PSC són diputats del PSOE que, com és habitual, voten conjuntament amb el PP en contra de la nostra llengua, de les nostres infraestructures i de les nostres seleccions nacionals. I ara, ben aviat, aquests 25 grans catalanistes faran José Bono, entranyable amic de Catalunya, president del Congrés espanyol.

Deu ser per això, perquè la submissió no inspira respecte, que Zapatero, en el seu discurs de la nit de les eleccions, va agrair explícitament el suport dels socialistes andalusos i va ignorar, també explícitament, el dels socialistes catalans que, ves per on, eren els qui li havien donat la victòria. I deu ser també per això que els delegats catalans que van assistir no fa gaire al Comitè Federal del PSOE van sortir-ne capcots, sense que ni el president ni cap dels portaveus territorials els agraís o els felicités pel suport obtingut. Ben mirat, és lògic. Atès que PSC i PSOE són la mateixa cosa, una autofelicitació hauria estat de molt mala educació. Amb dos o tres ministres a Espanya es donaran per satisfets. És un premi just per a un grup català agermanat amb el PP que signa PSC.es.

e-notícies , 31/3/2008
 
El Socialista de l'Any Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 abril 2008
El Socialista de l'AnyEl premi del Català de l'Any, que organitza el diari El Periódico amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, ja fa anys que aspira a fer forat en la societat catalana. La iniciativa és bona i gairebé tots els països en tenen una de semblant destinada a reconèixer els seus prohoms. Fins aquí, per tant, res a dir. Al contrari. Més aviat sobta que la història d'aquest guardó comenci l'any 2000 i no pas abans. Una altra cosa, però, és la gestió que se'n fa. I no estic al·ludint a Josep Cuní com a cara visible de l'espectacle –penso sincerament que ell no hi té res a veure–, sinó a aquells rostres que no veiem i que remenen les cireres des de l'ombra. Si més no, són realment curiosos els vasos comunicants que hi trobem entre la ideologia del diari organitzador del premi i la de la majoria dels guanyadors. Deixant-ne al marge dues persones que no pertanyen a l'esfera pública o mediàtica –el bioquímic Joan Massagué i la supervivent del camp de concentració de Ravensbrück, Neus Català–, és evident que entre la resta de guanyadors –Ernest Lluch, Pau Gasol, Manuela de Madre, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat i Pasqual Maragall– hi ha un nombre significatiu de membres del Partit Socialista o que hi simpatitzen. No hi hauria res a dir si aquest partit, que controla el 99% del poder de Catalunya i el 99% del seu espai audiovisual –cosa força normal en les dictadures, però escandalós en democràcia–, organitzés una vetllada de panegírics endogàmics anomenada El Socialista de l'Any. Tothom té dret a crear un guardó casolà que li permeti premiar anualment els diferents membres de la seva família. Però, francament, fa mal als ulls veure tant desvergonyiment en l'afany d'implicar-hi un país sencer en un opac i sospitós sistema d'elecció els organitzadors del qual ja van ser denunciats l'any passat per greus irregularitats relacionades amb el nom d'Èric Bertran i enguany per la resta sistemàtica de vots del candidat Alfons López Tena.

No es tracta d'agafar el rave per les fulles qüestionant els mèrits dels guardonats –l'admiració que em mereix la lluita de Pasqual Maragall contra l'Alzheimer ja la vaig expressar en una carta oberta adreçada a la seva persona–, sinó de deixar de revestir de solemnitat allò que no és res més que una extraordinària presa de pèl. És a dir, una festa cuinada i englotida pels socialistes que respon al lema "jo m'entenc i ballo sol". Enguany, però, hi ha hagut una altra cosa que ha fet mal als ulls, i és veure Pasqual Maragall prestant-se a la mascarada perpetrada pels mateixos que van esbombar la seva malaltia per afavorir els interessos de l'estol espanyolista que governa el partit. No és, per tant, el complot dels cínics allò que sobta, sinó que Pasqual Maragall entri en el joc i accepti el premi de mans de José Montilla, l'home que el va foragitar de la presidència del país, primer, i del PSC després.

El Singular Digital , 1/4/2008
 
La llum dels orfes Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 31 març 2008
La llum dels orfesNo conec en Jaume Ferrer. Només sé que va néixer el 1958 a Mallorca, que a l'edat de divuit anys es va traslladar a Barcelona, on va estudiar les carreres de medicina i de filologia catalana, i que, des de fa un cert temps, viu a Sant Cugat. És la concisa informació que apareix a la solapa del llibre La llum dels orfes (Pagès editors, 2007) pel qual l'autor va guanyar el Premi literari 7lletres de l'any 2007. Però no és d'ell de qui vull parlar sinó del seu llibre, un llibre deliciós amb set històries sobre un conjunt de personatges que es mouen a les palpentes atrapats entre una pèrdua dolorosa i l'afany del retrobament. Hi ha la història d'en Miquel, un malalt d'Alzheimer que un dia, empès per la lectura d'una petita esquela al diari, s'escapa de la residència on es troba i assisteix, sense saber-ho, a l'enterrament de la dona amb qui va compartir tota una vida. Hi ha la història d'en Llamp, un gos condemnat a morir per la seva agressivitat: "No hi ha gos a qui no li afecti la mort del seu amo", diu el veterinari, "en això són com nosaltres". Hi ha la història d'en Blai, orfe de la presència de la dona casada que ha estimat sempre. Hi ha l'enyor que sent una dona per la pèrdua en accident d'un ésser que ja no tornarà o el sobtat descobriment de la vida oculta d'algú que ens ha deixat o la història d'un malalt terminal que abans de morir pren la decisió de viure o el pòsit de dolor que deixa sempre en el cor tot adéu traumàtic. "Les paraules són el que més triga a desaparèixer", diu un metge a la pacient que es dol d'una pèrdua, "deixi que vinguin, d'aquí a un temps s'hi haurà acostumat". I té raó, les paraules sempre sobreviuen a les imatges. Quina paradoxa, oi? Ens passem la vida conreant la nostra imatge i al final serà a través de les nostres paraules que subsistirem en el record.

Diari de Sant Cugat , 28/3/2008
 
Esquerra, grup propi amb dependència? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 30 març 2008
Esquerra, grup propi amb dependència?Esquerra Republicana és a punt de cometre un nou error d'estratègia si, com insinuen els seus dirigents, es materialitza la formació d'un grup propi al Congrés espanyol amb l'ajut del Partit Socialista. Segons el reglament de la Cambra, el partit o partits que vulguin disposar de grup propi hauran de reunir un mínim de 5 escons i d'un 15% dels vots a les circumscripcions on s'han presentat o bé el 5% dels vots emesos a tot l'Estat. Aquest, evidentment, no és el cas d'ERC, que de vuit diputats que tenia s'ha quedat amb tres i ha estat desplaçada al grup mixt. Això, és clar, té uns efectes nefastos per al partit, tant en el pla econòmic –els ingressos baixen notablement– com en el mediàtic –amb menys temps d'intervenció per als portaveus, que es redueix de vint minuts a tres. Les coses s'haurien pogut arreglar si la suma d'ERC-ICV-IU hagués assolit el 5% mínim exigit, però la forta davallada d'ICV-IU només permet arribar al 4,98%. L'única possibilitat d'ERC seria que el PSOE, malgrat tot, hi donés el vist-i-plau o que el PSC, amb 25 diputats, en cedís dos a ERC en qualitat de "suport extern". Cosa que alguns republicans han arribat a pidolar-li per "patriotisme", ja que així "enfortiria la branca independentista del catalanisme". Sembla un acudit, però ho diuen convençuts. Demanen al PSC que enforteixi l'independentisme (?!). Sí, decididament és un acudit.

Esperem que el Congrés Nacional del proper mes de juny posi les coses al seu lloc i ERC s'alliberi de la síndrome d'Estocolm que la seva cúpula experimenta davant el Partit Socialista. De moment, però, el vaixell no sols continua a les mans dels mateixos que l'han fet naufragar, sinó que aquests, retenint-ne el comandament, semblen disposats a enfonsar-lo d'una vegada per totes. És la versió política del milhomes que diu "la vaig matar perquè era meva". Quina llàstima que no s'adonin de fins a quin punt és perniciosa la rentada de mans i el desistiment de responsabilitats a l'hora de reconèixer públicament el seu fracàs. Ha estat per culpa seva que les eleccions han situat Esquerra al grup mixt i ha de ser per mèrits propis que el partit reconquereixi el grup que tenia. Tota maniobra, per legal que sigui, que passi per omplir amb silicona la diferència que falta per arribar a l'esmentat 5% deixarà ERC –encara més– a mercè del Partit Socialista. No hi ha favors gratuïts en política, i aquest "favor" socialista, amb una la lectura laxa del 4,98%, implica una velada i gens aconsellable dependència que no és bona ni per a ERC ni per al país. I és que la gola del llop no ha estat mai un bon projecte de vida per al xai.

Xavi Torrent
Xavi Torrent, El Punt, 19/3/2008

e-notícies , 27/3/2008
 
Gloria Swanson i Joseph Kennedy Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 març 2008
Gloria Swanson
Gloria Swanson
El proper 4 d'abril es commemorarà el 25è aniversari de la mort de Gloria Swanson, a l'edat de 86 anys. Gloria Swanson, va ser una estrella de Hollywood en el sentit més literal del terme. Tot en ella era extravagant, la seva manera de fer, la seva roba, les seves cases, els seus matrimonis... Això no treu que fos un dels noms d'un Hollywood irrepetible, el dels grans estudis amb contractes milionaris de set anys que, posteriorment han recreat directors com Elia Kazan a El último magnate (The Last Tycoon) o Martin Scorsese a El aviador (The Aviator). L'aspecte més famós de la Swanson, però, van ser les seves relacions sentimentals. La llista és infinita, però un dels noms més destacats era Joseph Kennedy, el pare de John F. Kennedy. Nascut el 1888 i graduat a Harvard, Joseph Kennedy es va relacionar de molt jove amb el món de les finances i es va convertir ràpidament en una de les persones més riques dels Estats Units. En l'aspecte personal –cosa que enllaça amb la trajectòria dels seus fills–, es veu que era una autèntica fera sexual i tenia aventures continues que després no podia estar-se'n d'explicar. Una de les coses que explicava, per exemple, era que Gloria Swanson podia tenir cinc orgasmes cada nit. Curiosament, però, el gruix de la seva història amb aquesta actriu no era ell qui l'explicava sinó ella. Segons la Swanson, un dia d'hivern del 1927, Joseph Kennedy va anar a un hotel de Palm Beach a visitar-la a ella i al seu marit, el francès Henry de la Falaise, i van estar conversant una bona estona fins que de sobte, quan es van quedar sols després que ella enviés el marit a pescar, Joseph Kennedy, se li va llançar a sobre "com un cavall ferotge i salvatge". Segons va confessar la mateixa Swanson, ella no va oposar-hi cap resistència i aquell mateix dia va saber que Joseph Kennedy seria el seu amant tota la vida.
 
Joseph Kennedy
Joseph Kennedy
Joseph Kennedy, per bé que havia estat fundador de la productora RKO –comprada més tard per Howard Hughes–, no era un home influent en el món del cinema, però li va prometre a la Swanson que la convertiria en l'estrella més gran de tots els temps. Cosa que no va aconseguir. Gloria Swanson, certament, era una deessa a Hollywood, però l'arribada del cinema sonor la va eclipsar. Això sí, regals no li'n faltaven: cotxes, braçalets de diamants, cases d'estil colonial amb dotze cambres... Rose Kennedy, la dona de Joseph, ho sabia, però feia veure que no. Al capdavall, del consentiment, també en treia molts beneficis, perquè el seu vestuari i les joies que lluïa eren molt famosos en els ambients acabalats nord-americans. Per sort, el 1950, quan la carrera de la Swanson havia davallat espectacularment, va arribar Sunset Boulevard, aquella pel·lícula meravellosa de Billy Wilder sobre la tragèdia de les grans estrelles de Hollywood. Tanmateix, va ser un foc d'encenalls; no hi va haver continuïtat. Per això, de Gloria Swanson, sempre ens quedarà la magistral recreació que feia d'ella mateixa en aquell film en el paper de Norma Desmond. Tot el dolor, tota la tristesa, tot el ressentiment de la caiguda quan s'ha arribat tan amunt estava contingut en aquestes paraules que ella deia a un jove guionista sense feina (William Holden): "Jo sóc gran. Són les pel·lícules les que s'han fet petites".

e-notícies , 24/3/2008
 
Joan Ferran, l'histrió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 març 2008
Joan Ferran, l'histrióTot Parlament nacional ha de tenir un histrió, un burleta que amb la seva hilaritat rebaixi les tensions de la Cambra i faci menys feixuga la quotidianitat no sols dels diputats sinó també dels periodistes obligats a informar-ne'n. L'histrió del Parlament de Catalunya és Joan Ferran, el portaveu del PSC. Tot sol, ja sigui per mitjà de declaracions o amb articles al diari El Mundo, provoca sovint les riallades d'aquells catalans que, a diferència d'ell, no pateixen la síndrome de la hispanoaddicció. Ferran, talment com una vella glòria del cinema mut que malda galdosament per fer-se un lloc en el sonor, gesticula i gesticula convençut que la història li té reservat un lloc d'honor. L'última actuació que ens ha ofert, en aquesta línia, ha estat la seva particular interpretació de les eleccions del passat 9 de març. Quina carrera més brillant que hauria fet en les comèdies burlesques de Mack Sennett, si hagués nascut mig segle abans.

Diu el senyor Ferran que "Espanya –'Espanya' és la seva paraula predilecta– interessa, i interessa molt més que el discurs, o els vols gallinacis, de quatre analistes alimentats en el rebost de l'star system nacionalista i els seus mitjans de comunicació. [...] Els brindis al sol i la venda d'impol·luts paradisos patriòtics s'han trencat. La patacada republicana i la corba descendent per la qual llisca el món convergent en donen fe. Als catalans els interessa Espanya –tornem-hi–. [...] Els grans derrotats d'aquests comicis són els qui desitgen obviar la Catalunya real i pretenien curtcircuitar l'encaix harmònic dels pobles d'Espanya". Espanya, Espanya, Espanya... La conclusió de l'histrió, en definitiva, és que el sobiranisme "està de dol". És a dir, que la nació catalana és morta i enterrada i que de les seves cendres n'ha nascut una regió vocacionalment espanyola que marca la fi d'una visió catalanocèntrica de la vida i dels partits polítics que s'hi identificaven. Està bé. Com a bufonada està bé. Fa riure, que és del que es tracta. L'únic perill és que l'histrió se la cregui i acabi com l'actor Bela Lugosi, que es va identificar tant amb el comte Dràcula, que se'n va anar d'aquest món convençut que era ell. Fins i tot va ser incinerat amb la seva roba.

Per sort, pel que fa a Catalunya, la veritat és una altra. És un greu error confondre el vot de càstig que ha rebut Esquerra Republicana en forma d'abstenció amb la fi de l'independentisme. I cal viure molt allunyat de la realitat per no adonar-se que el paradís patriòtic espanyol que propugnen Joan Ferran i el PSC té la mateixa consistència que els efectes especials de les pel·lícules d'Ed Wood. De debò creuen l'histrió i el seu partit que les passades eleccions han cantat les absoltes d'ERC i de CiU? Home, és cert que aquestes dues formacions es troben immerses en un profund debat intern, però d'aquí a pensar que els ha arribat l'hora suprema hi ha un bon tros. Per començar no hi ha hagut victòria del PSC, sinó de Rodríguez Zapatero confrontat amb Mariano Rajoy. És a dir, que entre les brases i el foc molts catalans han triat les brases. Això és tot. Les eleccions catalanes són una altra cosa. El problema de Joan Ferran és que com a bon nacionalista espanyol confon les autèntiques eleccions dels catalans –les del Parlament de Catalunya– amb les del país del PSC. D'aquí la seva tendència a oblidar que el PSC no ha guanyat mai les eleccions nacionals i que, per tant, si hi ha algú que desitja obviar la Catalunya real són Joan Ferran i el Partit Socialista com a grans derrotats de tots els comicis dels darrers trenta anys. Pel que fa a la seva vocació enterradora, l'histrió aviat tindrà ocasió de practicar-la perquè allò que veritablement ha mort és el tripartit.

El Singular Digital , 25/3/2008
 
Qui dirigeix ETA? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 març 2008
Qui dirigeix ETA?No crec en la violència com a solució de cap conflicte humà. No hi crec, perquè la història de la humanitat ens demostra que tota mort, en aquestes circumstàncies, és sempre el germen d'una nova mort. Si l'odi no necessita de la violència per germinar, imaginem-nos a quins extrems arriba quan hi ha vessament de sang. No és només, per tant, des d'un punt de vista moral que em sembla condemnable la violència –hi ha altres formes de violència que, sense causar una mort física, són molt més perverses que un crim-, sinó també des d'un prisma racional. Vull dir que el fruit de vèncer intel·lectualment l'enemic és molt superior al fet de provocar-li la mort. Per sort, a més, els temps canvien. Canvien els temps i canvien també les formes de lluita política, fins al punt que, sovint, el manteniment d'una fórmula de lluita caducada repercuteix més negativament en l'executor que no pas en la víctima. De fet, si l'entorn de la víctima és hàbil, en traurà una gran rendibilitat. I hi ha "entorns" que no tenen cap escrúpol a utilitzar els morts per demanar-nos el vot. Ja deia Pere Calders que tot s'aprofita.

Parlant d'entorns, tampoc no entenc en quin món viu ETA. Vista la situació jurídica en què es troba l'esquerra abertzale, es diria que la "política" d'aquesta organització armada sembla dirigida pel seu opositor més ferotge. Un opositor que se serveix de la violència etarra per justificar les mesures profundament antidemocràtiques que pren. No és només George Bush qui utilitza el terrorisme per retallar les llibertats i torturar els detinguts per "una Amèrica segura", també ho fa Rodríguez Zapatero per mantenir la llei antiterrorista –una llei que possibilita la tortura- i per il·legalitzar partits polítics o per tancar mitjans de comunicació desafectes al règim. Si l'esquerra abertzale vol neutralitzar de debò el discurs falsament democràtic espanyol en té prou d'aturar la violència. I és que sense l'amenaça de la violència s'acaba l'excusa per prohibir llistes electorals i torturar directors de diari; sense l'amenaça de la violència s'acaba el fantasma de la por i la criminalització de l'independentisme.

Observem les recents manifestacions d'un personatge tan execrable com Federico Jiménez Losantos, arran de l'assassinat del socialista Isaías Carrasco a mans d'ETA, dient que "cal recordar que [l'atemptat] ha estat al País Basc, però no a Catalunya perquè és un protectorat d'ETA". Sembla que a Jiménez Losantos li sàpiga greu que ETA no mati a Catalunya. Li sap greu perquè, d'acord amb la seva lògica, si ETA matés a Catalunya estaria dient al món que Catalunya també és Espanya. Ara, en canvi, Catalunya queda tan al marge de la violència d'ETA com puguin quedar-ne Andorra, Portugal o Itàlia, i això el nacionalisme espanyol no ho pot suportar. El cert, però, és que ETA no mata a Catalunya per dues raons: una, perquè no té cap conflicte polític amb el nostre país; i dues, perquè Esquerra Republicana –cosa que els electors van premiar en el seu dia-, va apostar pel diàleg per frenar la violència. La mateixa aposta que el Partit Socialista es nega a fer. I és una llàstima perquè, tard o d'hora, tots els conflictes armats acaben en una taula de negociacions i requereixen que ambdós bàndols sàpiguen fer l'esforç de perdonar i d'aturar el vessament de sang. El Partit Socialista haurà de demostrar que li interessa més la pau que el poder i ETA haurà d'entendre que serà amb la intel·ligència i no pas amb les pistoles com el País Basc farà un referèndum d'autodeterminació i el guanyarà.

e-notícies , 17/3/2008
 
José Montilla, president andalús o espanyol? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 18 març 2008
José Montilla, president andalús o espanyol?No comparteixo el punt de vista de Marta Ferrusola sobre José Montilla. Em sembla un punt de vista més emocional que racional, que la mateixa senyora Ferrusola suposo que s'avindria a matisar si hi reflexionés uns minuts. Diu que li "molesta" que el president de Catalunya sigui "andalús" i que tingui "el nom en castellà". Jo, en canvi, no hi veig cap problema en aquestes dues qüestions. Comprenc que no li agradi Montilla com a president, això sí. A mi tampoc no m'agrada, però no pas perquè sigui andalús i no s'hagi catalanitzat el nom. Jo no em faria pas dir Vittorio si hagués fet carrera política a Itàlia en cas d'haver-hi emigrat de petit. Per què hauria de renunciar a la meva catalanitat, si el fet de sentir-la i de dir-me Víctor no m'impedia estimar Itàlia i defensar els seus drets nacionals? Poc m'agradaria que els italians m'obliguessin a renegar dels meus orígens per ser acceptat en la seva societat. De fet, em sentiria dolgut. Per això trobo pertinent que Jordi Pujol, diferint del parer de la seva esposa, hagi dit que Montilla, com a president de la Generalitat, és una prova de la capacitat integradora dels catalans. Ho trobo bé, perquè em plauria força que un català d'origen congolès o senegalès i de pigmentació negra com el carbó, presidís una Catalunya independent.

Una altra cosa és la qüestió de fons de tot plegat, i aquí és on la senyora Ferrusola –quedant-se en l'epidermis– s'equivoca. Per començar, per què es refereix a Montilla com a "andalús" en lloc de dir-ne espanyol? Se sentiria menys "molesta" si Montilla hagués nascut a Castella? No són tan espanyols els andalusos com els castellans? Aleshores, per què no dir senzillament que li molesta que un "espanyol" sigui president de la Generalitat? Pensa, potser, la senyora Ferrusola que els catalans també som espanyols i allò que li molesta és que Montilla hagi nascut en una "regió" espanyola diferent de la catalana? Convindria que aclarís aquest punt, perquè si pensa que sí, que els catalans som espanyols, el seu comentari no és res més que l'expressió d'una visió merament folklòrica de Catalunya. És com si un palafrugellenc se sentís molest perquè el seu alcalde –tot i ser tan català com ell– fos palamosí.

A mi, com deia abans, tampoc no m'agrada que José Montilla presideixi el nostre país. Però no pas perquè sigui espanyol, sinó perquè és un espanyol que diu que els drets històrics del poble català no existeixen, no m'agrada perquè és un espanyol que està visceralment en contra de la independència de la nació catalana, no m'agrada perquè és un espanyol que té un projecte nacionalista espanyol d'acord amb el projecte nacionalista del Partit Socialista i no m'agrada, en definitiva, perquè és un espanyol que va perdre les eleccions. Que hagi estat un partit independentista qui ha lliurat el govern català a un personatge així, ja diu molt del sentit d'Estat que tenen certes persones que diuen voler un Estat per a Catalunya.

Una altra cosa és que no hi hagi hagut cap problema en l'acceptació d'una persona d'origen nacional diferent com a president del nostre país. Això és interessant perquè demostra dues coses: una, la civilitat integradora del poble català; i dues, l'evidència que si algú vol saber què és la xenofòbia n'hi haurà prou que es passegi per Espanya. Ells, els que diuen que els catalans som nacionalistes, racistes i xenòfobs, són els mateixos que mai no admetrien que un català –encara que es digués Jorge– fos president de les seves comunitats autònomes o de l'Estat Espanyol. El problema de José Montilla, senyora Ferrusola, no és el seu origen, sinó la seva ideologia.

El Singular Digital , 18/3/2008
 
Qui té por del dret de decidir? Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 març 2008
Qui té por del dret de decidir?El passat 9 de març, Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret de Decidir van instal·lar dues taules al centre de Sant Cugat per recollir signatures a favor de la convocatòria de referèndums. Una taula estava a la plaça d'Octavià i l'altra als Quatre Cantons. És a dir que no les van instal·lar al costat dels col·legis electorals, sinó ben lluny. Tot i així, els Mossos d'Esquadra els van obligar a retirar-les en compliment de la disposició de la Junta Electoral de Barcelona que, a diferència de la Junta Electoral de Girona, havia prohibit la iniciativa. Cosa que demostra la incongruència de la prohibició, ja que no té cap sentit que un mateix organisme es contradigui d'una manera tan flagrant. Com s'entén que la llibertat d'expressió sigui un dret a Girona i gairebé un delicte a Sant Cugat? Qui té por d'una acció tan pacífica i democràtica com la recollida de signatures per poder decidir "quines infraestructures volem (aeroport, rodalies, abocadors...), quin tipus de serveis socials volem (educació, sanitat...) i, en definitiva, quin tipus de país i de societat volem". Doncs hi ha gent per a la qual l'exercici d'aquest dret és un problema tan gran que no té escrúpols a prohibir-lo. Per això, precedint els Mossos, les parades santcugatenques van rebre la visita d'una senyora que es va identificar com a membre del PSC i que els va comminar a marxar perquè, segons els va dir textualment, "allà no hi podien estar". I és que els falsos demòcrates sempre actuen així, amb formes totalitàries. Treballen infatigablement a favor del pensament únic de la unitat d'Espanya i abominen la dissidència. Hi ha una cosa, però, que no expliquen mai: si, com diuen, l'independentisme és minoria i un referèndum per l'autodeterminació no té cap possibilitat de reeixir, per què els fa tanta por que se celebri?

Diari de Sant Cugat , 14/3/2008
 
ERC, partit independentista o crossa catalanista? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 març 2008
ERC, partit independentista o crossa catalanista?
Il·lustració: Perot
Caldria revisar a fons els annals del futbol català, però em sembla que seria difícil trobar el cas d'un club mínimament solvent que, havent davallat a segona divisió, posés en mans del mateix entrenador el projecte de tornar a primera. A favor, és clar, hi podrien influir factors de caràcter sentimental, en el sentit que la qualitat humana de l'entrenador esperonés el club a mantenir-lo en el càrrec, però és evident que en l'àmbit de la rendibilitat esportiva seria un error difícil d'explicar. Esquerra Republicana es troba ara mateix en aquesta situació. Sens dubte hi ha factors exògens que hi han influït, com ara la inveterada por al PP –com si el PSOE no hagués estat sempre nefast per a Catalunya-, però ha estat la invisibilitat dels republicans en el govern allò que ha conduït aquest partit a l'atzucac en què es troba.

Quan un partit independentista decideix lliurar el govern de Catalunya a una força netament espanyolista com és el PSC, ha de tenir molt clares les contrapartides que en traurà. Altrament no sols no podrà justificar el pacte, sinó que aquest pacte esdevindrà un suïcidi. I així ha succeït. No és estrany que ara s'imposi un rentat d'estómac. Un rentat d'estómac que ha d'anar molt més enllà de la sortida de Joan Puigcercós de la Generalitat. Entre altres coses, perquè ningú no és prou ingenu per creure que l'esmentada sortida respon a una assumpció de responsabilitats. Al contrari, tothom sap que Puigcercós té un projecte personal de lideratge en el si d'aquest partit i que és aquesta la raó per la qual ha deixat de ser conseller. Cosa que potser el beneficiï a ell, personalment, però que perjudica la imatge republicana mostrant-la com una força més àvida de poder que no pas d'independència nacional. Els militants, en particular, i els simpatitzants en general, mereixen un respecte. Hauria estat diferent si Puigcercós, en qualitat d'arquitecte dels dos tripartits, hagués reconegut públicament el fracàs espectacular de la seva estratègia i, conseqüentment, hagués presentat la dimissió com a secretari general del partit. Aquest sí que hauria estat un gest noble per part de la persona que ha convertit ERC en la crossa catalanista del Partit Socialista en la mateixa mesura que ICV n'és la crossa ecologista. És a dir, que el PSC, sense cap programa polític, presentant només Mariano Rajoy com a home del sac, n'ha tingut prou per triomfar electoralment i fondre com dos gelats al sol ERC i ICV. És trist, però és lògic. En unes eleccions es voten sigles, no crosses.

e-notícies , 13/3/2008
 
L'abstenció activa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 març 2008
L'abstenció activaÉs curiós que el mateix dia de les eleccions, només saber-se'n els baixos índexs de participació, tots els partits coincideixin a lamentar l'abstencionisme a Catalunya, però no mostrin el més mínim interès a analitzar-ne les raons. Vull dir que la lamentació sistemàtica que fan davant dels mitjans de comunicació no encaixa gens amb el comportament que observen durant la legislatura. Si realment els amoïna que l'electorat els tombi l'esquena, estaria bé que intentessin capgirar la situació. Doncs no. No ho fan, perquè, si ho fessin, es veurien obligats a fixar-se uns objectius de més abast que els propers quatre anys. Només cal veure la incapacitat que han demostrat per interpretar adequadament les dues manifestacions de política catalana més multitudinàries dels darrers trenta anys, la del 18 de febrer de 2006 i la de l'1 de desembre de 2007. Ni tan sols ERC i CiU han estat capaces de captar el missatge que la societat els enviava. I el missatge era que el catalanisme dòcil, com a fórmula de progrés nacional, està obsolet. Ha tocat fons i ha arribat el moment de rellevar-lo. L'actitud atemorida davant d'Espanya, pròpia de les generacions que van viure la guerra o la dictadura, ha deixat de tenir sentit i ha estat substituïda pel desacomplexament manifest dels joves d'avui.

I és que els joves d'avui no temen Espanya –en part, perquè no saben de què és capaç-, i aquesta és una actitud que produirà canvis més aviat del que molts es pensen. De fet, ja els està produint. I els primers a detectar-los són els partits espanyolistes, com ho demostren les paraules de José Montilla a Madrid parlant de la desafecció creixent de Catalunya a Espanya. Allò que Montilla no diu és que hi ha un sector de la societat catalana profundament decebut amb CiU i ERC, tant per la seva praxi política com per l'odi irracional que s'ha desfermat entre elles. D'aquí que siguin tants els votants d'aquestes forces que, confessant-se desconcertats o sentint-se orfes de partit, han obtat pel vot en blanc o per l'abstenció. Abstenció activa, això sí.

L'abstenció activa és l'antítesi de l'abstenció indolent. L'abstenció activa és conjuntural i respon a una estratègia de càstig o, si més no, d'advertiment, per tal que determinats partits facin un gir espectacular en la seva, fins ara, poruga manera de defensar els interessos nacionals de Catalunya. Es tracta, per tant, d'una abstenció amb uns principis molt definits i amb una consciència política prou sòlida per no caure en el parany del vot útil o per deixar-se engalipar pel fantasma de la por al Partit Popular. Ja fa anys que el PSC es veu obligat a invocar el perill del PP com a únic argument per demanar el vot dels catalans. "Voteu-me a mi, que el PP és molt dolent", és el seu missatge. Però, ben mirat, poc recomanable deu ser aquell que per semblar bo necessita comparar-se amb algú molt dolent. CiU i ERC, tanmateix, haurien d'analitzar a fons l'abstenció activa d'aquest 2008 i fer un gir de 180 graus. Altrament, les cares que avui governen aquestes dues forces polítiques no tindran res a veure amb les que les governaran el 2014.

e-notícies , 10/3/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1726 - 1740 de 1830
spacer.png, 0 kB