spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Els amants de la Rambla del Celler Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 febrer 2008
Els amants de la Rambla del CellerCada tarda a les cinc els veig passar per davant de casa meva, a Sant Cugat del Vallès. Ell s'abriga el cap amb una gorra i el coll amb una bufanda, ella, potser menys fredolica, en té prou amb una faldilla, una jaqueta i unes mitges. Caminen a poc a poc, amb el pes dels seus vuitanta anys. Ella ho fa amb el cos vinclat cap endavant i el braç dret recolzat en una crossa, ell, mentrestant, li agafa el braç esquerre i li parla i li explica coses. Cada dia fan el mateix passeig, segurament sota la recomanació del metge. Passen tres cops per la Rambla del Celler recorrent l'espai que hi ha entre la Baixada de l'Alba i el carrer de Sant Medir i tornen cap a casa. Són baixets, menuts, i observats amb els ulls insolents de la joventut es diria que mai no han estat joves, que sempre han estat vells. Però no és cert, els amants que veig cada tarda davant el meu finestral han tingut cossos joves que han treballat, que han estimat i que han estat estimats. Encara deuen conservar les fotografies en blanc i negre del seu casament i deuen dur en el record les moltes vegades que van estar a punt de dir-se adéu. Ells, però, són d'una època en què les parelles eren per sempre, en la riquesa i en la pobresa, en la felicitat i en la dissort, i no hi entenen gaire d'aquestes coses. "El món ha canviat molt, oi?", es diuen l'un a l'altre sentint-se fills d'un altre temps. Intueixen que si ara fossin joves tot seria diferent, però són vells i tenen al darrere tota una vida junts. N'hi ha prou de veure com s'agafen i s'ajuden per adonar-se que s'estimen, que s'han estimat sempre i que el pensament que més els trasbalsa és la certesa que un dels dos es quedarà sol. Per això tenen tanta cura l'un de l'altre, perquè saben que en l'amor que es donen hi ha l'esperança d'un dia més de vida i un dia més de vida és un dia més de felicitat.

Diari de Sant Cugat , 1/2/2008
 
La imposició del TGV per la Sagrada Família Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 gener 2008
TGV per la Sagrada FamíliaLa decisió de fer passar el TGV fregant la Sagrada Família és una cacicada típica del Partit Socialista de la qual l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, n'és l'abanderat. Ja ho tenen, això, els jacobins; la seva concepció del món es fonamenta en un poder que s'imposa per la força a una púrria que obeeix a ulls clucs. El problema dels jacobins catalans és que, a més, estan amarats d'autoodi i experimenten un plaer morbós malmetent tot allò que constitueix un símbol de la identitat catalana. Per a ells no hi ha més identitat que la identitat espanyola, per això les seves guies turístiques amaguen als visitants estrangers que van ser els espanyols i els francesos els qui van destruir el Born –només els falta dir que van entrar al país repartint caramels– i per això amaguen amb zel la filiació independentista d'Antoni Gaudí. És d'esperar, això no obstant, que CiU i ERC no afluixin en la qüestió del TGV i que la resposta ciutadana, comandada per la Junta Constructora del temple, sigui prou forta per posar en evidència a quins extrems pot arribar la cerrazón socialista amb el suport dels escolanets d'ICV. Per sort, són coses com aquesta les que fan que la gent prengui consciència que no hi ha cap diferència, cap ni una, entre votar PSC i votar ICV. És el mateix que triar entre un Seat Toledo i un Seat Ibiza.

PSCEls jacobins de l'Ajuntament barceloní, ben coordinats amb els seus germans jacobins de Madrid, tenen el desvergonyiment de dir que la seguretat del traçat està garantida perquè coneixen perfectament el subsòl. Sort que el coneixen. Què hauria passat amb l'esvoranc de l'estació de Gornal de la línia Llobregat-Anoia del FGC, si no l'arriben a conèixer? I què n'hem de dir dels 26 morts que fins ara hi ha hagut en la construcció del tram Madrid-Barcelona? Els socialistes ja tenien previstos aquests 26 morts? Entrava en el seu càlcul de probabilitats, la pèrdua d'aquestes vides humanes? Si la resposta és no, haurien de plegar per incompetents; i, si és que sí, deixo que el lector hi posi el qualificatiu. En tot cas, només algú que menyspreï profundament el patrimoni cultural del seu país pot escollir per al TGV el traçat més perjudicial de tots, només algú ebri de poder pot entestar-se a fer passar el tren per un sòl fràgil i llardós que posi en perill la Sagrada Família, patrimoni de la humanitat i símbol per excel·lència de Barcelona i de Catalunya. És el tarannà del jacobí: no dialoga, imposa.

e-notícies , 28/1/2008
 
On eren el PSC i ICV el dia d'Ibarretxe? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 27 gener 2008
IbarretxeL'acte que el lehendakari Juan José Ibarretxe va dur a terme el passat 17 de gener a Barcelona va tenir un doble interès. L'interès de saber quines són les passes que pensa seguir el poble basc per exercir el seu dret a l'autodeterminació i l'interès de constatar determinades absències que, no per esperades, deixen de ser lamentables. Hi eren CiU i ERC i no hi eren PSC i ICV. Això ja ho diu tot. Es comprèn que PSC i ICV es posin tan neguitosos quan senten parlar d'autodeterminació -per més que la votin al Parlament quan saben que és paper mullat-, però crida l'atenció que ni tan sols fessin el gest de cortesia d'anar a escoltar el lehendakari. Deu ser que el rebuig visceral que experimenten davant l'exercici d'un dret humà fonamental, com és el dret de decidir, els fa al·lèrgics a tot allò que hi faci referència. Sobte, però, que uns partits que diuen defensar uns valors humanistes estiguin en contra d'aquests arguments exposats per Ibarretxe: "Europa ha de reconèixer que existeixen altres realitats a banda dels estats actuals, i ha d'acceptar-les com a nous països dins la Unió, com a prova de la seva modernitat", "hi ha vies democràtiques perquè els pobles basc i català s'expressin a les urnes", "com es pot mantenir una relació positiva amb un Estat que no respecta el dret de decidir dels nostres pobles, un principi que és la base d'una convivència moderna i plenament democràtica?", "el segle XXI, a Europa, és el segle de la lliure adhesió, no el de la imposició".

És això el que no volien escoltar el PSC i ICV? Significa, per tant, que estan en contra d'aquests principis? Pensen aquests dos partits que no hi ha més realitats nacionals a Europa que els estats ja coneguts? Pensen, potser, que els pobles basc i català no tenen dret a decidir el seu futur a les urnes i que el segle XXI, com els anteriors, ha de ser un segle d'imposició? Caldria, aleshores, que tots dos expliquessin quins són els seus principis democràtics, si més no perquè puguem veure si són més a prop dels drets humans o de l'autoritarisme, si creuen que els mapes polítics són fruit de la voluntat democràtica dels pobles o responen a un designi diví. La seva absència en l'acte d'Ibarretxe, malauradament, els acosta a les opcions més inquietants, les d'aquells que opinen que Espanya és una creació personal de Déu. Tanmateix, no deixa de ser una contradicció que proclamant-se laics, com es proclamen, defensin tan abrandadament que allò que Déu ha lligat al cel no ho podem deslligar els homes i les dones a la terra. Realment curiós.

e-notícies , 24/1/2008
 
Entre catalanofòbics i autofòbics Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 gener 2008
Entre catalanofòbics i autofòbicsUn dels aspectes més hilarants del fitxatge del nacionalista espanyol Manuel Pizarro per part del Partit Popular ha estat la reacció del PSC, especialment la de Carme Chacón, afirmant que el senyor Pizarro és un catalanofòbic. És "la cirereta al pastís de la catalanofòbia i l'odi contra Catalunya", ha dit Chacón tot demanant que el dia 9 de març els catalans votem el Partit Socialista "perquè ja no es tracta només d'escollir entre un govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero o per Mariano Rajoy", es tracta de lluitar contra la catalanofòbia. D'això se'n diu desvergonyiment. Més que res perquè no és per culpa de la catalanofòbia del PP que l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya s'ha convertit en una pelleringa escardalenca, sinó per la catalanofòbia del Partit Socialista que primer el va retallar tant com va poder per mitjà de Miquel Iceta i després va passar-hi el ribot d'Alfonso Guerra.

Algú creu de debò que Manuel Pizarro és més espanyolista que Alfonso Guerra, Miquel Iceta o Carme Chacón? Algú creu que hi ha alguna cosa que importi més a tota aquesta gent que la unitat d'Espanya? És un error confondre la ideologia amb les formes. Perquè les formes del Partit Socialista, certament, són més amables que les del Partit Popular, però la ideologia és exactament la mateixa. I si algú ha tingut oportunitat de comprovar-ho dia rere dia des de la mort de Franco, ha estat precisament Catalunya. Jo, sincerament, prefereixo mil vegades més els Pizarro i els Guerra que els Iceta i els Chacón. Els primers són catalanofòbics, és cert, però són espanyols. Els segons, en canvi, són autofòbics, perquè són catalans. L'odi a un altre poble és una patologia lamentable, no hi ha dubte, però l'odi a un mateix és un dels més terribles trastorns de la personalitat.

El Singular Digital , 22/1/2008
 
La llengua basca Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 gener 2008
La llengua bascaNo fa gaire, Manuel Fraga Iribarne va fer unes declaracions en contra de la normalització de l'èuscar i va titllar aquest idioma de "llengua prehistòrica" i "de museu". Amb aquestes paraules, és clar, Fraga pretenia ridiculitzar la política de normalització lingüística del País Basc tot ridiculitzant, de passada, aquelles persones i entitats que intenten que la llengua pròpia d'aquell país no s'acabi convertint justament en allò que volia el règim en el qual el senyor Fraga era ministre: que l'èuscar esdevingués una llengua tan venerable que només la parlessin els més grans de 90 anys. Fraga, a més, va reblar les seves declaracions afirmant que no van ser els castellans sinó els bascos els inventors del castellà i que, per tant, el castellà és l'autèntica llengua pròpia d'Euskal Herria. D'això, en català, se'n diu embolica que fa fort.

En el seu llibre Gens, pobles i llengües, el professor de genètica i director del programa de recerca sobre la diversitat del genoma humà, Luigi Luca Cavalli-Sforza, V Premi Internacional Catalunya, diu que "el terrritori on avui dia es parla basc és molt reduït, sobretot a França, on actualment només parlen aquesta llengua uns quants milers de persones, cosa que sens dubte és a causa de la pressió del govern a favor de la llengua francesa. Antigament -al Paleolític superior-, la regió basca s'estenia per gairebé tota la zona de les grans pintures i escultures rupestres". I conclou: "em sembla molt versemblant la hipòtesi que la llengua basca provingui de les llengües parlades pels primers humans moderns de Cromanyó fa 35.000 o 40.000 anys".

Ves per on, uns arguments que no fan altra cosa que reforçar el profund respecte que el món hauria de sentir per la llengua basca són utilitzats per l'absolutisme per negar-li el dret a ser allò que sempre ha estat: la llengua pròpia del País Basc. No és estrany, per tant, que el senyor Fraga i els qui pensen com ell -que són molts-, estiguin en contra del suport oficial que rep l'èuscar en el seu propi territori, no és estrany perquè saben que això significa a la llarga la fi dels privilegis que fins ara s'havia autoconcedit la llengua castellana. I és que, com diu Àngela Cotano en el seu llibre Les llengües minoritzades d'Europa, Premi de Sociolingüística de la Generalitat de Catalunya, "qualsevol llengua amb voluntat de pervivència necessita el suport de les autoritats corresponents. Per regla general els estats no s'oposen a l'ús familiar o col·loquial d'una llengua. Aquest principi de tolerància és, en el fons, una condemna a l'extinció perquè la llengua és de per si un element de comunicació social i si queda reduïda a l'àmbit familiar deixarà en algun moment de ser emprada. Una llengua ha de tenir ús social i presència pública. Si no es porta a terme una política lingüística que aconsegueixi prestigiar-la, difondre'n l'ús i fer-la sentir als parlants com a útil, l'oficialitat de la llengua té ben poca validesa perquè resta sense aplicació pràctica".

Als enemics de la llengua catalana i de la llengua basca els encanta dir que una llengua no té cap valor, que una llengua és només una eina per comunicar-se. Gran, això no obstant, deu ser la importància de la llengua en la definició idiosincràtica d'un poble, i inquietant el matís de la seva diferència, quan d'altres de més poderoses volen sacrificar-la en nom de la uniformitat.

e-notícies , 17/1/2008
 
La paraula contra el mur (Hitza hormaren kontra) Imprimeix Correu-e
Presentacions
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 gener 2008
Hitza hormaren kontraNabarralde, l'entitat cultural que ha promogut la traducció del meu llibre La paraula contra el mur -Hitza hormaren kontra (Pamiela, 2007)- del català a l'èuscar, m'ha demanat que escrigui un text que expliqui les raons per les quals l'he escrit, així com els elements de connexió amb la realitat basca que conté. Doncs bé, el títol és una metàfora del conflicte que catalans i bascos mantenim amb Espanya. Fa segles que les nostres paraules s'estavellen sistemàticament contra el mur espanyol i que la pedagogia d'explicar qui som i d'expressar el nostre irrenunciable dret a decidir topa de ple amb la cerrazón espanyola. Hem creuat oceans de temps i, malgrat tot, continuem encadenats a un país que només ens vol com a una possessió: desnaturalitzats, espanyolitzats i subordinats. La nostra identitat ha de ser subsidiària de l'espanyola, la nostra llengua una peculiaritat regional i els nostres drets nacionals la il·lusió òptica d'una insolació. Així ho ha determinat la cerrazón.

La paraula contra el mur és un llibre contra aquesta cerrazón. La paraula cerrazón, que és genuïnament espanyola, no té equivalent en català i crec que tampoc en basc. Podem traduir-la mitjançant sinònims com ara obstinació, tossuderia o entestament, però no és el mateix. La cerrazón és una altra cosa. Parlar de la cerrazón és parlar d'una incapacitat gairebé genètica per comprendre una existència diferent de la pròpia, és parlar del domini del despotisme i de la ignorància sobre el respecte i la saviesa. La cerrazón és enemiga de la llum i de la comunicació. No hi ha lloc per a l'enteniment on regna la cerrazón.

La paraula contra el murConcebut com un diàleg electrònic entre dos personatges reals -Fernando Campos, un espanyol de Madrid, traductor del Parlament europeu i votant del PSOE, i jo mateix-, el llibre aborda totes aquelles qüestions relacionades amb el conflicte polític que patim: la identitat, la cultura, la llengua, els mitjans de comunicació, el tancament de diaris, la il·legalització de partits, la satanització de l'independentisme, la violència verbal, les forces armades, el terrorisme d'Estat, el nacionalisme espanyol, l'autoodi, el col·laboracionisme, el franquisme subvencionat, les fronteres, els referèndums, el dret a l'autodeterminació... No cal dir que l'interlocutor espanyol se serveix de tòpics per enfocar aquests temes i obliga l'autor a fer un exercici pedagògic que, una vegada i una altra, topa amb la cerrazón. Vegem-ne alguns exemples.

"A los catalanes les prohibieron usar su lengua y a los no catalanes y no fascistas les prohibieron usar la suya como querían", diu Fernando Campos. Però fa trampa. És cert que els espanyols no feixistes van patir el franquisme tant com el patírem els catalans i els bascos, però nosaltres el vam patir doblement per la nostra condició nacional. Campos confon interessadament la falta de llibertat d'expressió amb la prohibició d'usar una llengua. Els espanyols republicans també van patir la guerra, però a ells no els va perseguir mai ningú pel fet de ser espanyols. A cap d'ells se'l va prohibir mai parlar espanyol. A tots els catalans i bascos –a tots- se'ns va prohibir parlar català o èuscar. A Espanya, per tant, es va prohibir la llibertat d'expressió. A Catalunya i a Euskal Herria es va prohibir la llibertat d'expressió i les llengües catalana i basca. En definitiva, se'ns va prohibir ser senzillament catalans o bascos.

Parlant del dret del País Basc o de Catalunya a decidir el seu estatus polític, Fernando Campos diu el següent: "Víctor, yo te cambiaría mi estatuto jurídico nacional determinado por el tuyo sin determinar para que vieras qué orgasmo es". La veritat és que si no conegués el meu interlocutor, pensaria que practica el sarcasme. Però no, ho diu seriosament, cosa que prova el gruix del mur. Ara resulta que tenir un estatus jurídic indeterminat, és a dir, ser català o basc, és un orgasme. I com sap un espanyol que ser català és un orgasme? Això em recorda aquells rics que desaconsellen el benestar als pobres. "No vulguis ser ric", diuen, "tindràs molts problemes". L'argumentació de Campos, si se'n pot dir així, és tan esnob que provoca el somriure perquè enllaça amb el discurs dels falsos universalistes que diuen estar en contra dels estats i de les fronteres, però són incapaços de cremar el DNI que els defineix com a espanyols. Si la seva pàtria és el cosmos i veritablement són ciutadans del món, per què no proven d'anar-hi amb un carnet que els defineixi com a ciutadans còsmics? Una metàfora d'aquest comportament ens l'ofereix la pel·ícula Los soñadores (The Dreamers), de Bernardo Bertolucci, emmarcada en el maig francès del 68. Isabelle, una atractiva filla de papà, que manté un triangle amb dos homes, afirma que les possessions no tenen cap sentit i per demostrar que és conseqüent decideix viure en una tenda de campanya. I certament ho fa. Passa, però, que la tenda la munta en una cambra d'una de les cases del seu pare. És aquest, en definitiva, qui, mitjançant un xec mensual, paga la seva manutenció, els seus vestits i els seus capricis. Amb el xec del DNI espanyol a la butxaca també és fàcil afirmar "la meva pàtria és el cosmos". Al final, això no obstant, sempre trobem l'individu atrapat en les seves contradiccions.

La paraula contra el mur parla d'aquestes coses a fi de proveir-nos d'arguments contra els tòpics tradicionals de l'espanyolisme "amable". El tema sorgeix tan sovint, ja sigui en família, a la feina o amb amics i genera en nosaltres un neguit tan gran pel grau d'implicació emocional que hi posem, que molts cops ens costa trobar la manera de rebatre el tòpic. Per això la idea brillant ens ve massa tard, quan el debat s'ha acabat i ja anem camí de casa. Aleshores descobrim amb amargor que el debat només ens ha aportat frustració. És el moment de pensar que quan la solució no es troba dins el mur, sinó a l'altra banda, l'opció més intel·ligent és saltar-lo.

Berria , 23/12/2007 (euskara)
Nabarralde , 23/12/2007 (
español, euskara)
 
El catanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 17 gener 2008
GuaposHi ha veus que diuen que la llengua catalana dels mitjans de comunicació ha de ser d'un nivell molt 'de planta baixa', molt planer, tan planer que el lector, l'oient o el telespectador gairebé no s'adoni que la llengua en què li parlen és català. Així s'arriba a més gent, diuen. Està bé. No he sentit dir-ho mai de cap altra llengua, això, però està bé. De fet, aquest és un sistema tan brillant per captar nous parlants que m'estranya que cap escola d'idiomes no hi hagi pensat. Imaginem-nos-ho per un moment: "llegeixi rus com si no fos rus", "aprengui anglès com si fos francès", "parli espanyol com si parlés català".

Jo, arribat el cas, em preguntaria quina mena de rus deu ser, si en llegir-ho no sembla que ho sigui? Quina mena d'anglès es pot aprendre, si sona com francès? Quin nivell d'espanyol es pot tenir, utilitzant els sinònims més propers al català? Potser sóc un capsigrany, però no hi veig el què, francament. No entenc com es pot escriure o parlar en català sense que sembli català. Significa això que dir "vivenda" en comptes d'"habitatge" enriqueix la llengua catalana? Vol dir això que la llengua anglesa seria més rica si els anglesos, enlloc de "spoon", diguessin "cullera" o, en lloc d'"street", diguessin "carrer"? Hi ha algun problema amb la paraula "spoon"? Fa mal a l'oïda, potser, la paraula "street"? És clar que no. Cada llengua té la seva manera de dir les coses i els manlleus només tenen raó de ser quan són necessaris. Les úniques paraules que veritablement té sentit manllevar d'altres idiomes són aquelles que expressen un concepte que no té definició en la nostra llengua. És legítim, per exemple, dir "remake" per referir-se a la nova versió d'una pel·lícula antiga, però és absurd dir "escaparat" podent-ne dir "aparador".

Sembla, però, que aquesta curiosa teoria sobre l'enriquiment lingüístic, només afecta el català. Les altres llengües n'estan exemptes. Per això, mentre Televisió de Catalunya i El Periódico eradiquen "habitatge" i institucionalitzen "vivenda", Televisió Espanyola i La Vanguardia no eradiquen "vivienda" ni institucionalitzen "habitaje". La idea és que com més castellanismes diguem més universals serem. O, dit d'una altra manera, la nostra universalitat està en perill quan ens esmercem a parlar bé el català. D'aquí que els catanyolistes -que rima amb espanyolistes- no demanin mai una llengua castellana 'de planta baixa' per facilitar les coses als nouvinguts o, posats a fer, una peruanització del castellà com a deferència als peruans que viuen entre nosaltres. Els catanyolistes necessiten l'espanyolització del català per emmascarar tot allò que ignoren d'aquesta llengua. Ja sabem que la ignorància cofoia és incapaç de progressar. La ignorància traça una ratlla just allà on arriba el seu nivell i menysprea tot allò que el supera.

Destins
"Destí" en comptes de "destinació". En cap altra llengua, llevat de l'espanyol ("destino"), és la mateixa paraula: anglès (destiny/destination), italià (destino/destinazione)...

e-notícies , 14/1/2008
 
La llei antiterrorista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 gener 2008
Viure en una societat políticament correcta té els seus avantatges i inconvenients. El principal avantatge és que els ciutadans tenen la sensació de viure en una mena d'oasi on mai no passa res, on mai no es diu una paraula més alta que les altres, on no hi ha gairebé res que denunciar perquè tot funciona meravellosament. L'inconvenient és que tot això és mentida perquè l'oasi és un somni, i, com sabem, per poder tenir un somni primer cal estar adormit. I és certament difícil que esclati cap conflicte si tots estem adormits. Ben mirat, no hi ha millor desarmador que la son; el problema és que aquesta son no és natural sinó induïda. Hi ha gent que ens vol adormits, obedients, callats, i, si pot ser, una mica atemorits. Això els dóna llibertat de moviments per fer i desfer a la seva manera.

L'obligació de pensar i d'expressar-se de manera políticament correcta no és res més que una subtil i moderna modalitat de censura. Hi ha censura més subtil que aquella que provoca l’autocensura? La por a dir, la por a ser amonestat, la por a desfermar les ires d’una col·lectivitat endormiscadament correcta ens manté a tots en silenci. Però el silenci no canvia la realitat, només l'amaga.

Conspiració de silenci
Conspiració de silenci
L'any 1954 Spencer Tracy va protagonitzar una magnífica pel·lícula titulada Conspiració de silenci. Narrava l'arribada d'un home a un poble de l'Oest americà, just després de la Segona Guerra Mundial, disposat a esbrinar la misteriosa mort d'un japonès. Les seves investigacions, però, topaven amb el silenci de la comunitat. En aquell poble, com a casa nostra, tothom tenia molta son i, també com nosaltres, havien fet una màxima d’aquella dita segons la qual "d'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol".

Per això no és políticament correcte denunciar que la llei antiterrorista espanyola vulnera els drets fonamentals de les persones i que és èticament inhumana, però el cert és que els vulnera, i denunciar-ho és, a més d'un principi deontològic periodístic, un deure moral en el si d'una col·lectivitat democràtica.

Els ciutadans tenim dret a saber que aquesta llei atorga total impunitat per violar la integritat física i psíquica de les persones gràcies a la incomunicació total a què son sotmeses durant 5 dies; que durant aquest temps se'ls nega l'assistència d'un advocat i que, en la majoria de casos, l'ordre d'empresonament es basa en proves inculpatòries arrencades per mitjà de la tortura. També tenim dret a saber que la llei antiterrorista vulnera el dret constitucional de la presumpció d'innocència; que obliga a una declaració judicial davant els jutges de l'Audiència Nacional (hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista) ubicada a Madrid; que durant el trasllat els detinguts pateixen tota mena de vexacions i que, en arribar, són reconeguts per metges forenses de dubtosa independència que neguen, sistemàticament, els maltractaments, fins i tot quan són evidents.

Les conspiracions de silenci són humanament comprensibles, però democràticament inadmissibles. Un Estat que practica mesures antidemocràtiques emparant-se en la raó d'Estat no només perverteix el sistema, també queda automàticament deslegitimat com a Estat de dret. Tenia raó Max Weber: la raó d'Estat és la raó que dóna l'Estat quan no té raó.

e-notícies , 10/1/2008
 
La via morta de Duran i Lleida Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 gener 2008
La via morta de Duran i LleidaCal felicitar Unió Democràtica per la immensa capacitat que té d'aparèixer en els mitjans de comunicació sense que ningú no pugui atribuir-li ni un sol vot cada cop que se celebren eleccions. Unió Democràtica és el partit ectoplàsmic de Catalunya, un partit que viu com un ectozou en el cos de Convergència Democràtica i que es caracteritza per una extraordinària capacitat de persuasió, fins al punt de fer-li creure que si la foragités hi perdria bous i esquelles. I el més curiós és que Convergència s'ho creu; Convergència escolta embadalida els contes a la vora del foc de Josep Antoni Duran i Lleida i està convençuda que una bona part dels escons que treu provenen dels 'milers i milers' de vots que Unió li aporta. Mentre hi hagi rucs anirem a cavall, pensa Duran. I no li falta raó. Perquè una mentida faci efecte, cal que un altre se la cregui. No és aquesta la llegenda del timbaler del Bruc? El timbaler Duran, però, no necessita el ressò que provoca la muntanya de Montserrat per fer-se sentir, en té prou amb els micròfons que li posen al davant cada cop que apareix.

Però Unió Democràtica és un bluf, UDC és una de les enganyifes polítiques més espectaculars dels darrers trenta anys. Altrament, no es comprèn que un partit amb un nombre de votants que cabria en un autobús, i que justament per això no es presenta mai sol a cap contesa electoral, gaudeixi d'una presència mediàtica tan elevada. Això explica que hagi tingut tant de ressò el redoblament del timbal del senyor Duran, amplificat per Europa Press, contra la independència de Catalunya. Duran ha dit que "la independència no és el camí". Molt bé, on és la notícia? On és el valor periodístic d'aquestes paraules? Què té de noticiable que un fervent espanyolista com Duran i Lleida digui que el camí de Catalunya és la seva subordinació a Espanya? No és això el que ha de dir algú que no té més horitzó que ser ministre espanyol amb despatx a Madrid?

El senyor Duran, però, no està sol. Des del PSC, Miquel Iceta l'ha aplaudit a través de Catalunya Ràdio. Cosa que es comprèn, perquè, amb l'augment de l'independentisme, la hispanoaddicció no passa per un bon moment. Ells tenien un programa de via morta per a una Catalunya sotmesa i ara es troben que la consciència nacional del país es desperta. I estan preocupats, és clar. Ves quina contrarietat. Ja és ben cert que l'addicció cega el senderi. La veritat és que cal ser molt hispanoaddicte per no adonar-se que el camí que ha de portar Escòcia, Flandes, Catalunya i el País Basc a esdevenir nous estats de la Unió Europea no té retorn.

e-notícies , 7/1/2008
 
Catalunya i Euskal Herria, un camí junts Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 gener 2008
Euskal Herria-CatalunyaEl partit que van disputar el passat 29 de desembre les seleccions nacionals d'Euskal Herria i Catalunya a l'estadi de San Mamés ha estat més important del que sembla. És cert que els presidents de les dues federacions, Jordi Roche i Iñaki Dobaran, no van parar de repetir que "nosaltres només organitzem un partit de futbol" i "hem de fugir de la politització", però la polítització hi era i hi serà sempre, amb partits amistosos i amb partits oficials, perquè no són els catalans i els bascos els qui han polititzat l'esport, sinó els estats nació. Van ser els estats els qui van crear les seleccions 'nacionals' per tal de cohesionar els seus territoris per mitjà de l'èpica esportiva. Són ells els qui han polititzat les competicions internacionals i han convertit els Jocs Olímpics en una exaltació de banderes i himnes nacionals; són ells els qui han dividit el món entre pobles amb drets i pobles sense drets. L'exaltació patròtica de la figura de Fernando Alonso, amb la col·laboració entusiasta de la crosta socialista de TV3, per exemple, és filla d'aquest fervor patriòtic. No en tenen prou de tenir la seva selección, necessiten, a més, omplir-la 'd'espanyols a la força' per poder guanyar alguna medalla de tant en tant i imaginar-se que 'Déu és espanyol'.

Catalunya i Euskal Herria, un camí junts

Però arribarà el dia en què tots aquests impediments cauran empesos per la força dels drets i Espanya, si el seu orgull li ho permet, es veurà obligada a enfrontar-se a Catalunya o a Euskal Herria en competició oficial i a assumir la probabilitat d'una derrota. Mentrestant, José Montilla continuarà sense assistir als partits amistosos de la selecció del país que presideix, perquè seria grotesc, a més d'incoherent, que el secretari general d'un partit polític contrari a les seleccions catalana i basca s'assegués en una llotja per presidir-los tot escoltant l'espectacular xiulada d'un estadi a la seva persona. En tot cas, la importància del partit esmentat, no té res a veure amb Montilla, sinó amb la unió de dos pobles que s'estimen, que s'admiren i que es respecten. Dos pobles que l'altre dia van donar una lliçó magistral als seus governs respectius en la consecució d'un objectiu comú. I és que no cal ser cap llumenera per adonar-se de la força que pot tenir el trasllat d'aquesta unitat esportiva al terreny de joc de la política. El dia que els governs de Catalunya i del País Basc comprenguin que junts són molt més forts que separats, estaran a un pas de la consecució d'un Estat propi.

Manifestació per l'oficialitat de les seleccions catalana i basca
Manifestació a Bilbao per l'oficialitat de les seleccions basca i catalana

e-notícies , 3/1/2008 (català)
Berria , 16/1/2008 (euskara)
Nabarralde , 16/1/2008 (español)
 
El trident espanyolista Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 desembre 2007
El trident espanyolistaL'èxit de la manifestació del passat 1 de desembre, pel Dret de Decidir, també és atribuïble a Sant Cugat perquè van ser moltíssimes les persones d'aquesta ciutat que es van desplaçar a Barcelona per dir prou no tan sols a la manca d'infraestructures o al tercermundisme de les ja existents, sinó també a la incapacitat manifesta de la nostra classe política per defensar els interessos i els drets nacionals de Catalunya. Una classe política que ha permès, sense ruboritzar-se, que l'espoliació practicada al nostre país entre els anys 1986 i 2005 se situï en l'escandalosa xifra de 191.000 milions d'euros.

Manifestació 1-DTan important ha estat aquesta manifestació, la més multitudinària del catalanisme -a desgrat del Partit Socialista i del diari El País, el seu full parroquial-, que els noms dels qui no hi eren també passaran a la història. Absències històriques, en podríem dir. Aquest és el cas del PSC i dels sindicats UGT i CCOO. Tots ells, sense cap mena d'escrúpol, van decidir arrenglerar-se al costat del Partit Popular i de Ciutadans i donar per bona la situació actual. Ves per on, aquells que avui s'han afegit als qui volen que l'espoliació fiscal persisteixi i que Catalunya es mantingui subordinada a Espanya fins a la fi dels temps, són els mateixos que ahir criminalitzaven Esquerra Republicana pel seu no a l'Estatut amb el patètic argument que aquest no era coincident amb el no del Partit Popular -com si l'un i l'altre tinguessin res a veure. Per sort, ha estat gràcies a una iniciativa promoguda per la societat civil -la Plataforma pel Dret de Decidir- que el PSC s'ha posat en evidència formant un tripartit espanyolista que, ben mirat, resulta força natural i versemblant. Tots tres, PSC, PP i C's, estan en contra del dret a l'autodeterminació dels pobles. És l'altre tripartit, el trident espanyolista.

Diari de Sant Cugat , 14/12/2007
 
Radicals d'extrema dreta assalten un acte d'Èric Bertran i Víctor Alexandre a Sueca Imprimeix Correu-e
Notícies
per Marina Romero   
dilluns, 17 desembre 2007
Un grup de radicals d'extrema dreta van assaltar el passat divendres el Casal Jaume I de Sueca (Ribera Baixa) en la presentació del llibre i l'obra de teatre Èric i l'Exèrcit del Fènix. Els membres de 'Valencia Freedom' van agredir alguns dels assistents i van llançar un líquid fètid, però no van aconseguir impedir l'acte.

Acte de suport a TV3 a Sueca
Acte de suport a TV3 a Sueca
Èric Bertran i Víctor Alexandre estaven convidats aquest passat divendres a la nit al Casal Jaume I de Sueca per oferir una xerrada sobre el llibre i l'obra de teatre que descriuen els fets que va patir el primer. Després d'assistir a una concentració de protesta convocada per Acció Cultural del País Valencià en contra del tancament de repetidors de TV3, una cinquantena de persones es van reunir al Casal Jaume I per assistir a la conferència d'Èric Bertran i Víctor Alexandre. Als pocs minuts de començar, un grup de 20 persones va intentar irrompre violentament a l'acte. El Casal Jaume I ha presentat les denúncies corresponents a la Policia Local, que ja ha fet algunes detencions. L'acte, finalment, va començar només mitja hora més tard del previst.

Víctor Alexandre explica com van anar els fets:
Audio"Van començar a cridar 'Puta Catalunya' i van agredir alguns assistents. La Policia Local va venir i va detenir alguns agressors."
Audio"Des del Principat ens sobten aquests fets, però allà al País Valencià les agressions són contínues."

Ràdio Sant Cugat , 17/12/2007
 
La passió de Joan Ferran Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 desembre 2007
L'èxtasi de Santa Teresa
L'èxtasi de Santa Teresa
El PSC està nerviós i els nervis, gairebé sempre, acaben traint el qui els pateix. Poc s'ho esperava, aquest partit, que els efectes de la manifestació del passat 1 de desembre serien tan devastadors per a la seva imatge. Amb només un parell d'hores, el PSC va quedar literalment desemmascarat en veure's obligat a triar entre alinear-se amb la Catalunya que reivindicava un Dret Humà fonamental -el dret de decidir- i la Catalunya del Partit Popular i de Ciutadans. Que triés aquesta segona opció, però, no té res de sorprenent, atès que tots tres partits, PSC, PP i C's, senten per Espanya un fervor religiós. De fet, si algú està interessat a conèixer la naturalesa de la passió que Santa Teresa sentia per Déu, en tindrà prou d'observar què senten aquest tripartit i el diari El País per Espanya. L'èxtasi a què arriba el diputat socialista Joan Ferran, per exemple, cada cop que sent el nom d'Espanya, està en la línia del paroxisme genital que provoquen certes passions religioses.

El 25 de febrer de 2001 i el 8 d'octubre de 2004, Joan Ferran ja havia plorat amargament al Parlament de Catalunya perquè, segons ell, el nom d'Espanya se sentia massa poc a TV3. Va ser una llàstima que les llàgrimes li impedissin aclarir-nos amb quina freqüència hauria d'aparèixer aquest nom: cada cinc minuts, cada dos minuts, cada minut i vint-i-dos segons... Encara hi és a temps. Ara, a més, es lamenta que, mirant TV3, sigui més fàcil saber quin temps farà a Alacant o a Perpinyà que no pas a Burgos o a Madrid. Opina, el desficiós senyor Ferran, que hi ha molts catalans amb parents a Burgos o a Madrid que n'haurien d'estar informats. Curiosament, però, no diu res dels catalans amb parents a Rabat o a Dakar. Deu pensar que els catalans d'origen espanyol són superiors als catalans d'altres orígens.

Altrament, hauria d'exigir que TV3 substituís el mapa del temps pel mapamundi i que la previsió meteorològica fos detalladament universal per tal que cap habitant de Catalunya se sentís marginat. Potser algú es pregunti si el frisós senyor Ferran no en té prou amb sis canals espanyols que informen puntualment del temps de Burgos i de Madrid. Doncs no, no en té prou, perquè allò que realment fa mal als ulls del senyor Ferran és el mapa dels Països Catalans. Per això les afinitats entre el Partit Popular i el Partit Socialista del senyor Ferran em suggereixen aquesta endevinalla: en què s'assembla un nacionalista espanyol, creient i de dretes amb un universalista català, laic i d'esquerres? En què per a tots dos la unitat d'Espanya és "sagrada".

e-notícies , 13/12/2007
 
'Chapeau', Àgora Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 desembre 2007
'Chapeau', ÀgoraEls factors que fan que un programa de televisió esdevingui prestigiós no provenen només del seu contingut i de les formes respectuoses dels seus convidats, hi ha també un altre element molt important: la qualitat humana de les persones que en són responsables. L'ètica, per exemple, és una d'aquestes qualitats, i un dels seus principals atractius és que no sovinteja. Un exemple de programa prestigiós, que aplega tots aquests factors, és el programa Àgora del Canal 33. Dic això, arran de la reflexió que han fet després del meu article de dies enrere, titulat "L'incompliment de la normativa interna de TV3", en què em preguntava per què no es traduïen al català els correus electrònics rebuts en espanyol quan, a més del que diu la norma, és evident que l'emissor entén perfectament el català; altrament, no podria opinar sobre el que es diu al plató.

Doncs bé, la resposta d'Àgora ha estat d'una elegància exquisida. El programa ha demostrat en les darreres edicions que, certament, no té cap sentit llegir els correus en espanyol sense traduir-los al català, i ha donat per bones les raons adduïdes: l'idioma de l'emissora és el català i ningú no intervé en un debat la llengua del qual li resulta incomprensible. Tampoc no tindria sentit que Tele5, posem per cas, no traduís a l'espanyol els correus rebuts en català. L'espanyol és la llengua de Tele5 i qui participi en algun dels seus programes ho ha de saber. Al capdavall, els espanyols no tenen cap obligació de saber català. I el mateix podem dir dels espectadors nord-catalans de Televisió de Catalunya, però a l'inrevés: ells tampoc no tenen cap obligació de saber espanyol.

Hi havia una raó, això no obstant; una raó comprensible i molt ben argumentada, per part del programa, en el sentit que, de vegades, la traducció d'un correu determinat pot confondre l'espectador sobre la ideologia del seu autor o fins i tot suavitzar-la. Però, és clar, també és cert que un correu d'aquestes característiques no pot acabar condicionant-ne la resta. La decisió de respectar la llengua de l'emissora, per tant, honora el programa Àgora i tot l'equip de persones que el fan possible. No és freqüent –de fet, és insòlit- que un programa o una cadena de televisió reflexionin sobre una crítica adversa. És més fàcil desqualificar-ne l'autor i continuar com si res. Àgora no és d'aquests. Això explica el seu prestigi i els molts anys que fa que és en antena. Em trec el barret i li expresso públicament el meu respecte.

e-notícies , 10/12/2007
 
El senyor Ferran, que fa l'Espanya gran Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 desembre 2007
El senyor Ferran, que fa l'Espanya granNo sé per què han aixecat tanta polseguera les declaracions de Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament, queixant-se d'una suposada "crosta nacionalista catalana" a Catalunya Ràdio i a TV3. Ja fa molts anys que Joan Ferran es dedica a fer aquesta mena de pronunciaments i a exhibir la seva autofòbia sense el més mínim sentit del ridícul. Joan Ferran és un nacionalista espanyol que ja el 25 de maig de 2001 va expressar la seva indignació al Parlament perquè, segons ell, el nom d'Espanya se sentia massa poc a TV3. Com a bon hispanoaddicte, Ferran és d'aquells que pateixen una crisi nerviosa si algú al seu voltant no diu "Espanya" cada deu minuts. Per això, el 8 d'octubre de 2004, també al Parlament, va tornar amb la mateixa cantarella amb expressions pròpies de l'ultradreta espanyola. Deia, el senyor Ferran, que TV3 és "pancatalanista" i "colonialista" i va tornar a lamentar l'"excessiu" nombre de minuts d'emissió que transcorrien sense que se sentís el nom d'Espanya.

Es dóna el cas, però, que en l'estudi que vaig fer sobre aquestes qüestions per al meu llibre TV3 a traïció vaig descobrir que la televisió pública catalana, en mans del PSC, no sols ha eradicat el terme "Estat espanyol", sinó que també ha aconseguit que el nom d'Espanya sigui la paraula més repetida en els telenotícies. En una notícia de tres paràgrafs, per exemple, la diuen quatre cops. Però, és clar, amb això no n'hi ha prou per apaivagar la frisança espanyolista del senyor Ferran, que considera "tendenciosa" una visió catalana de la vida i "normal" una visió espanyola. Conscient que el PSC no té futur en una Catalunya nacionalment desacomplexada, el senyor Ferran veu en cada persona o en cada notícia catalanocèntrica un enemic dels interessos del PSC. No és estrany que retregui a CiU o a ERC la voluntat de fer país a través de TV3. Per al senyor Ferran i per al PSC, el país ja està fet i es diu Espanya i no cal "construir pàtries" perquè la pàtria dels catalans és l'espanyola. I, és clar, uns mitjans de comunicació desinfectats de catalanisme que parteixin d'aquest principi són el model que el Partit Socialista voldria instaurar per frenar l'espectacular creixement de l'independentisme a Catalunya. Al final, tot es resumeix a això: a més Espanya, més PSC. D'aquí que calgui agrair les declaracions del senyor Ferran, per aclaridores. Sense adonar-se'n, ha confessat el problema del seu partit: a més Catalunya, menys PSC.

El Singular Digital , 11/12/2007
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1726 - 1740 de 1797
spacer.png, 0 kB