spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
PSOE i PP, per a Catalunya són el mateix Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 març 2008
PSOE i PP, per a Catalunya són el mateixSi el Partit Popular no existís, el Partit Socialista se l'hauria d'inventar. Ja fa molts anys que els socialistes viuen del PP. De fet, sempre hi han viscut. N'hi ha prou de revisar totes les seves campanyes electorals així com les declaracions dels seus màxims representants per veure la necessitat vital que tenen d'aquest partit per poder agitar el fantasma de la por i practicar la pinça espanyolista. D'aquesta manera, els populars, en qualitat d'home del sac o de policia dolent, s'han convertit en el màxim aliat del Partit Socialista: El PP "representa la dreta més extrema, entroncada amb la més rància tradició nacional-catolicista", diu José Montilla; "Només una victòria del socialisme barrarà el pas al tsunami integrista contra Catalunya", diu el PSC; "No es el mateix Rajoy que Zapatero", diuen PSC i PSOE en el seu cartell electoral. En realitat, però, sí que són el mateix. Són dues cares d'una mateixa moneda. És com veure "Ben-Hur" en les versions del 1925 i del 1959. La primera la protagonitzava Ramón Novarro i la segona Charlton Heston, però la història és la mateixa.

No és que Zapatero sigui bo, són José María Aznar, primer, i Mariano Rajoy, després, els qui fan bo Zapatero. No és que el Partit Socialista sigui bo per a Catalunya, és el Partit Popular qui fa bo el Partit Socialista. Ha estat el PP -dient que el nou Estatut és una declaració d'independència- qui ha ajudat els socialistes a ensarronar la societat catalana fent-li creure, com deia Pasqual Maragall, que es tracta d'un "Estatut d'una altra galàxia". Ara fins i tot Maragall reconeix que el text que n'ha quedat és una pelleringa escardalenca molt satisfactòria per a la Rioja, però humiliant per a Catalunya. I és que, quan es tracta d'Espanya, les úniques diferències entre populars i socialistes són de forma. Els primers ataquen de cara, els segons ho fan per l'esquena. La finalitat, però, sempre és la mateixa: Espanya, Espanya, Espanya. És el mot sagrat del discurs de l'integrisme monclovita.

Per això, quan el PSC detecta que les essències espanyoles trontollen, sempre s'uneix al Partit Popular votant a Madrid en contra de Catalunya. Ho va fer el 9 de febrer de 2006 contra la unitat de la llengua catalana, ho va fer el 17 de març del mateix any contra la gestió dels ports i dels aeroports i ho va fer el 18 de setembre de 2007 contra les seleccions nacionals. Ara, davant la independència de Kosova, populars i socialistes han tornat a coincidir en una mateixa dèria expressada així: "estem en contra de declaracions unilaterals d'independència". Deuen pensar que l'esclau no és ningú per declarar-se independent, és l'amo qui li ho ha de concedir.

El Partit Popular i el Partit Socialista són com aquests matrimonis que es passen la vida discutint, però que no se separen mai perquè es necessiten per reafirmar-se mútuament fins al punt que si l'altre no existís se l'haurien d'inventar.

e-notícies , 6/3/2008
 
La anormalitat de la Setmana del Llibre en Català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 març 2008
La anormalitat de la Setmana del Llibre en CatalàAmb l'arribada del mes de març arribarà també una nova edició de la Setmana del Llibre en Català , una Setmana que acostuma a presentar uns bons índexs de venda malgrat que no suposa cap avantatge econòmic per al lector. Els llibres que es venen durant la Setmana tenen el mateix preu que a qualsevol llibreria durant la resta de l'any. No hi ha, per tant, un descompte com el del dia de Sant Jordi ni es fan ofertes especials. L'única diferència és que el lector té al seu abast durant deu dies, i al centre de Barcelona, la llibreria més gran de Catalunya amb tots aquells títols de catàleg que sovint són tan difícils de trobar perquè l'allau de novetats els fa invisibles poc temps després d'haver estat publicats. Que les xifres de venda de la Setmana siguin òptimes és agradable, però hi ha dos elements que són altament preocupants i és sobre aquests que voldria parlar. L'un és el baix volum de vendes que experimenten els llibres a Catalunya la resta de l'any. Es diria que necessitem un pretext per comprar-los, un pretext que no estigui vinculat a la qualitat intrínseca del llibre en qüestió: la diada de Sant Jordi, una fira literària, la necessitat de regalar...

Les xifres catalanes de venda de llibres són un xic més elevades que les espanyoles, és cert, però continuen essent impresentables comparades amb les d'altres països europeus, especialment del centre i del nord d'Europa. Els catalans no llegim. No llegim llibres i no llegim diaris. No hem desenvolupat una inèrcia cultural que faci del llibre un company indestriable del nostre creixement personal. El respectem, sí, però d'una manera distanciada, com una cosa que cal adquirir de tant en tant depenent de determinades tendències mediàtiques. De fet, les vendes espectaculars que registren els llibres telecuinats i els autors mediàtics per Sant Jordi són fruit d'aquesta buidor conceptual. No comprem pas llibres, comprem cares conegudes, i com més veiem a la tele una cara, més lògic ens sembla tenir-la a casa en forma de llibre. I si, a més, resulta que es tracta de presentadors o col·laboradors de programes que rendibilitzen la imatge gràcies a la promoció endogàmica que els fa el canal televisiu per al qual treballen, oli en un llum. Una altra cosa és que els llibres mediàtics es llegeixin. Es compren, sí, però es llegeixen? Això fa encara més desolador el panorama. Si als baixos índexs de vendes hem d'afegir-hi uns índexs de lectura inferiors, la conclusió no pot ser més inquietant.

L'altre element és la venda i lectura del llibre escrit en llengua catalana. El sol fet de l'existència d'una Setmana del Llibre en Català ja diu fins a quin punt és dramàtica la situació. Una Setmana del Llibre en Català seria fantàstic que se celebrés a Londres, a París o a Berlín, però no hauria de tenir cap sentit al bell mig de Barcelona. Per adonar-nos de l'anomalia que suposa un muntatge d'aquestes característiques, n'hi ha prou que provem d'imaginar-nos-el a Anglaterra, a França o a Alemanya. Celebra França la Setmana del Llibre en Francès? Celebra Alemanya la Setmana del Llibre en Alemany? No les celebren perquè no els cal, perquè si hi ha uns llocs al món on es venen els llibres escrits en francès o en alemany són França i Alemanya. Per la mateixa raó, si hi ha un lloc on els llibres escrits en català s'haurien de vendre com un fet natural és Catalunya. Doncs no. Sovint es dóna el cas, a més, que els llibres en català són més cars que les versions escrites en espanyol. És el súmmum de la paradoxa i de la singularitat: Catalunya és l'únic lloc del món en què comprar llibres en la llengua pròpia del país és més car que fer-ho en la llengua del país del costat. I hi ha encara un altra qüestió igual de lamentable i que, de fet, explica el perquè de tot plegat: són moltes les llibreries de Catalunya en què els llibres en català ocupen una secció marginal que només els ulls d'un lector avesat troba sense problemes. La paraula trobar és pertinent aquí, ja que mentre els llibres en espanyol hom se'ls troba encara que no vulgui, els escrits en català requereixen perseverança o, més d'un cop, una pregunta al llibreter: "Els llibres en català, si us plau?". Hi ha una important llibreria barcelonina, la que presumeix de ser la més "moderna i progre", de la ciutat, que té un establiment al carrer Mallorca en el qual els llibres en català són en un racó just al costat dels llibres escrits en llengües estrangeres. Ben mirat, és lògic. La universalitat no s'expressa pas en català, altrament no seria universalitat. Així les coses, no és estrany que ens veiem obligats a organitzar actes com la Setmana del Llibre en Català. I és que, com deia, per la seva anormalitat intrínseca, el missatge que la Setmana transmet al visitant, ja sigui autòcton o nouvingut, és que la llengua catalana és un element exòtic, residual, que no ocupa els espais de consum habitual i que, per tant, cal anar a trobar-la en llocs especialitzats.

Tot plegat ens porta a la situació legal, una situació en la qual el desemparament és absolut per la manca de voluntat política de normalitzar la llengua catalana. És curiós com la nostra classe política no té escrúpols a fer lleis impopulars amb un únic i descarat afany recaptador –la prohibició de circular a més de 80 per hora– i, en canvi, es mostra tan curosa a l'hora de ferir les susceptibilitats més espanyolistes. "Les llengües no es poden imposar", diuen. Ah, no? Aleshores com ha aconseguit ser hegemònica la llengua espanyola a Catalunya? Com pot ser, si no és imposant-se, que una llengua forana arribi a desplaçar la pròpia d'un territori fins convertir-la en merament ornamental? Justament l'única llengua que no s'imposa a Catalunya és el català, perquè és la llengua natural del territori, la que dóna nom a tot allò que el configura. El català seria una imposició a Espanya, però mai a Catalunya. I aquells polítics que, transcorreguts més de trenta anys de la mort de Franco, continuen frenant-ne la normalització són còmplices de la seva gradual desaparició.

Lletres , núm. 31, febrer/març 2008
 
La indigència cultural de Dolors Nadal Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 març 2008
La indigència cultural de Dolors NadalUn dels espectacles més galdosos que dia rere dia ens ofereix la vida és la gosadia de la ignorància, sobretot quan l'ignorant té ínfules de saviesa. Però encara pot ser pitjor quan la ignorància s'ajunta amb el nacionalisme i l'autofòbia. Aleshores, l'espectacle deixa de ser galdós per esdevenir esperpèntic. Aquest és el cas de Dolors Nadal, diputada del Partit Popular. Dolors Nadal és una catalana autofòbica que ha trobat en el nacionalisme espanyol una manera de justificar el rebuig que sent pel seu país. Cosa comprensible, per altra banda, atès que el catalanisme –sempre infinitament més culte que l'espanyolisme– no admet polítics amb un perfil tan grotesc com el seu. Tocada per la histèria i per l'esperit de petit dictador que tot espanyolista porta a dins, Dolors Nadal no parla, crida –d'aquí les seves constants afonies–, i promou el lerrouxisme i la catalanofòbia amb la mateixa metàl·lica cantarella amb què ho faria una nina dissenyada per la Sección Femenina. Per això no té sentit del ridícul, per això és capaç de dir les més grans barbaritats amb la mateixa naturalitat amb què hom pren un got d'aigua o compra una barra de pa. L'última de les seves atzagaiades ha estat afirmar que el català i el valencià "són idiomes diferents".

Ja diu la saviesa popular que d'on no n'hi ha no en raja, però tenint en compte que en el cas de la diputada Nadal s'ajunta l'analfabetisme filològic amb l'espanyolisme arqueològic, es comprèn que s'empari en la mentida. Afirma, la senyora diputada, que la prova que el català i el valencià són idiomes diferents és que "així ho recullen els estatuts català i valencià". Deu pensar que el fi de la seva obsessió justifica la fal·làcia de la seva argumentació. L'autèntica veritat, però, és que l'Estatut de Catalunya s'hi refereix com a català i l'Estatut del País Valencià ho fa com a valencià. Això és tot. En cap dels dos textos es diu que el català i el valencià siguin llengües diferents. I si arribessin a dir-ho seria una afirmació política –mai filològica– tan esperpèntica com si la Constitució espanyola i l'Estatut d'Andalusia diguessin que el castellà i l'andalús no són la mateixa llengua. En aquest sentit, per cert, caldria veure quina seria la reacció de la diputada Nadal i del seu partit si, tot d'una, la Constitució argentina, posem per cas, incorporés un article que digués que l'argentí és un idioma diferent de l'espanyol. No és descartable que els populars gosessin amenaçar militarment l'Argentina. Per sort, però, ni l'Argentina és Perejil ni els polítics d'aquell país són tan analfabets com els del Partit Popular. Curiosament, ves per on, hi ha més diferències dialectals entre l'espanyol i l'argentí que no pas entre el català i el valencià.

En tot cas, per paradoxal que sembli, i per damunt de la vergonya aliena que produeix un espectacle amb tanta indigència cultural com aquest, l'independentisme català s'ha de felicitar. Ho dic perquè ja sabem que el Partit Popular sempre ha tingut problemes per formar llistes electorals a Catalunya –cosa lògica, atès que els seus militants s'avergonyeixen de fer-ho públic–, però ara la situació deu ser realment dramàtica. La prova és que, després d'una meticulosa garbellada, no han pogut trobar millor candidat per a Madrid que Dolors Nadal. Llevat, és clar, que es tracti d'una deportació.

e-notícies , 3/3/2008
 
Les Quatre Columnes que el PSC vol amagar Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 març 2008
ImageSempre m'ha cridat l'atenció la quantitat de lligams ideològics que arriba a tenir el PSC amb l'espanyolisme més ranci. Deu ser per això que no ha guanyat mai unes eleccions nacionals, perquè sempre te'l trobes disposat a entelar el més petit signe de catalanitat. Fins i tot es permet manipular la història, com en el cas de les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch. Aquestes columnes, erigides a la plaça on ara hi ha la Font Lluminosa de Montjuïc i integrades en el projecte urbanístic de la muntanya, obra del mateix arquitecte, van ser enderrocades l'any 1928 per la dictadura de Primo de Rivera i mai no han estat restituïdes. Només a partir del 2006, gràcies a la campanya promoguda per la Xarxa d'Entitats, el Consistori barceloní va acceptar de parlar-ne. El problema és que només està disposat a respectar el 50% del disseny de Puig i Cadafalch. És a dir, que accepta refer les columnes però les vol amagades als laterals de la plaça, entre aquesta i el Pavelló d'Itàlia, de manera que no puguin ser vistes des de la plaça d'Espanya.

Naturalment, el diari El País, full parroquial dels socialistes, ha sortit en defensa de la voluntat de l'Ajuntament. Però ho ha fet tergiversant la història i emparant-se en els diaris d'aquella dictadura. Així, en un escrit titulat "¿Fue la dictadura o la perspectiva?", El País fonamenta la seva tesi dient que "algunos periódicos de hoy [22 de desembre de 1928] publican fotografías para demostrar gráficamente la desproporción de dichas columnas frente al Palacio Nacional y aplauden esta medida [la demolició] adoptada por la dirección del certamen". És a dir, que l'enderrocament de les Quatre Columnes ordenat pel catalanofòbic Primo de Rivera no es devia al fet que fossin un símbol d'afirmació del poble català, sinó a raons merament estètiques. Això ho diu el diari El País. Talment com si hom defensés les decisions del franquisme basant-se en el que en deia la "premsa lliure" d'aleshores.

Queda clar, per tant, que l'Ajuntament està ideològicament en contra de la simbologia de les Quatre Columnes i que, mancat d'arguments, no té escrúpols a servir-se de les "raons estètiques" del primer dictador espanyol del segle XX. Per sort, ha estat el mateix arquitecte encarregat del projecte de restitució, Elies Torres, qui ha posat en evidència el Consistori dient que la qüestió del lloc i la posició de les columnes no és potestat seva, ja que es tracta d'una "decisió política". CiU i ERC, amb el suport del Col·legi d'Arquitectes i del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics, n'exigeixen la restitució total, amb les columnes en posició frontal, i ICV, com sempre, incapaç de portar la contra al PSC, no diu res. La recuperació de la memòria històrica, però, consisteix justament en això: en la restitució i dignificació de tot allò que va ser destruït per la força bruta de l'absolutisme. Va ser una decisió ideològica, no pas estètica, l'enderrocament de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, ara fa vuitanta anys, i ha de ser una decisió respectuosa amb la veritat la que faci que s'alcin de nou al mateix lloc on eren.

El Singular Digital , 4/3/2008
 
AVE, Alta Velocitat Espanyolitzadora Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 02 març 2008
AVE, Alta Velocitat EspanyolitzadoraEm va semblar molt interessant l'article que Francesc Puigpelat publicava dies enrere a l'e-notícies sobre el TGV que enllaça Barcelona amb Madrid. Deia Puigpelat que "el projecte del nacionalisme espanyol és situar totes les capitals de província de l'Estat a tres hores de Madrid. [...] Però fora de la xarxa radial no hi haurà res. [...] Ni línies laterals, ni connexions entre altres ciutats. Per anar de Barcelona a València caldrà passar per Madrid. Com per anar de Barcelona a Bilbao. [...] L'estratègia de fons del PP i del PSOE és ben clara: situar Madrid com a únic nòdul de comunicacions ferroviàries i convertir així totes les ciutats espanyoles en subsidiàries des del punt de vista econòmic. Totes les capitals espanyoles esdevindran barris de Madrid, Barcelona inclosa. El disseny és que hi ha d'haver un centre a Madrid (una megalòpolis que arribarà als 10 milions d'habitants, segons Ramon Tremosa) i una perifèria provinciana al servei del centre. És aquest el destí que han dissenyat per a nosaltres a Madrid".

El panorama, certament, és dramàtic. Però voldria remarcar que no ho és pel disseny en si mateix –cosa lògica tractant-se d'Espanya–, sinó per l'exasperant indolència dels catalans. Espanya ens dissenya el futur perquè nosaltres som incapaços de fer-ho, i ja se sap que si no defenses els teus interessos passes a ser un instrument al servei dels interessos dels altres. Catalunya és un país que es defineix per mitjà de la indefinició, un país que no s'agrada però que tampoc no gosa dir allò que voldria ser. És com un ocellet que a força d'anys de viure en captivitat conserva l'instint de volar, però n'ha perdut la capacitat. Catalunya, per tant, és un país que vol i dol. I un país que no té cap projecte de futur, més enllà de la gestió del dia a dia, està condemnat a caure en les urpes dels que sí que en tenen, de projecte. Això explica els somriures d'orella a orella amb què certs polítics han acollit l'arribada de Mr. Marshall-Zapatero a bord del TGV que, disfressat de progrés, ha de modificar la percepció d'allò que som fins a convèncer-nos que Espanya és el principi i la fi de totes les coses i que l'estació de Puerta de Atocha de Madrid és el quilòmetre zero dels catalans.

D'això es tracta, de convertir la Península Ibèrica en un suburbi de Madrid d'acord amb un plantejament ideològic netament nacionalista que José Luis Rodríguez Zapatero, referint-se al seu projecte, va sintetitzar amb aquestes paraules: "vertebrar Catalunya con el conjunto de España". I ho va repetir: "se trata de cohesionar a España". Zapatero i el Partit Socialista saben molt bé els efectes "cohesionadors" que té la reducció de distàncies. Per això, com deia Joan Herrera, d'ICV, "a Madrid es triga dues hores i 38 minuts i a Vic –que està a només 60 quilòmetres de Barcelona– una hora i 38 minuts". És a dir, que el projecte socialista és doblement útil perquè no sols "cohesiona Espanya" sinó que descohesiona Catalunya. I fa el mateix amb la resta dels Països Catalans, ja que les seves dues ciutats més importants, Barcelona i València, estan separades per un tren que triga tres hores a recórrer 350 quilòmetres. Pel que fa a les Illes, si algú vol saber fins a quin punt arriba la política descohesionadora del govern espanyol farà bé de parlar amb els seus habitants. Ells l'informaran del sistema tercermundista de comunicació interinsular.

Com veiem, tota la política espanyola és una extensió de l'article 145 de la seva Constitució; aquell que diu que "en cap cas no s'admetrà la federació de Comunitats Autònomes". Cosa que es resumeix en un principi ancestral de provada efectivitat: dividir per regnar. Queda clar, per tant, que Espanya té un projecte de desnacionalització de Catalunya i l'està portant a terme amb els diners de l'espoliació que patim. És a dir, finançat per nosaltres mateixos. Res d'això, però, no ens hauria d'inquietar si Catalunya també tingués un projecte cohesionador. El problema és que aquest projecte no sols no existeix, sinó que el país és a les mans del mateix partit que ha dissenyat la desnacionalització de Catalunya.

e-notícies , 28/2/2008
 
Hi havia feixistes, a la Universitat Pompeu Fabra? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 febrer 2008
Hi havia feixistes, a la Universitat Pompeu Fabra?Fa pocs dies, des de TV3, arran de l'escridassada que va rebre la diputada del Partit Popular, Dolors Nadal, per part d'uns estudiants a la Universitat Pompeu Fabra, Josep Cuní va formular dues preguntes que em semblen significatives. Una era una pregunta oberta, adreçada a l'audiència, i l'altra una pregunta retòrica, com a part del seu discurs. La pregunta oberta era: "Es pot ser nacionalista català i feixista?"; i la pregunta retòrica, referida als esmentats estudiants deia: "Algú ha dit a aquests nois que ells són feixistes?". A la primera, coincidint amb en Cuní, jo responc que sí, que es pot ser nacionalista català i feixista. És clar que sí. N'hi ha uns quants, a més. I és lògic, perquè, al capdavall, el feixisme no és privatiu de cap col·lectivitat determinada, sinó que es pot trobar en totes les societats. Discrepo totalment, en canvi, de la pregunta retòrica. Entre altres coses, perquè anava acompanyada d'uns judicis de valor que ningú no té dret a fer amb relació a persones desconegudes. Em pregunto, si més no, en quina veritat absoluta fonamentava Cuní el seu judici als esmentats estudiants, per qualificar-los d'"ignorants" i desacreditar-los dient "què en saben ells, del franquisme i del postfranquisme?". No em sembla correcta aquesta desqualificació, perquè pressuposa que tota persona nascuda en el decurs del darrer quart de segle és, per defecte, un ignorant biològicament incapacitat per parlar del franquisme. Cuní, a més, reblava la seva condemna dient que aquests comportaments –esbroncar algú o expressar una opinió per mitjà d'una pancarta– demostren "la ignorància de què és la democràcia".

Doncs bé, diguem-ho clar, democràcia és el deure de respectar l'existència del pensament antagònic i el dret de blasmar-lo si s'escau. I això és el que van fer els estudiants que van esbroncar Dolors Nadal. A la vida hi ha tensions perquè els humans generen tensions. I si una cosa podem donar per segura és que sempre ha estat així i sempre serà així. De moment, però –tot arribarà-, escridassar públicament un polític encara no està tipificat com a delicte. Al contrari, és un dret inalienable que té la ciutadania envers els representants que ella mateixa escull i als quals paga el plat a taula. El discurs catalanofòbic del Partit Popular, com sabem, provoca irades reaccions, i la que es va produir a la UPF n'és tan sols una més. És més amable, potser, el discurs totalitari del PP contra els drets nacionals de Catalunya? Les escridassades i les pancartes, mal que pesi a algunes persones, són l'essència de la democràcia i tant de bo que les puguem continuar veient encara que expressin un pensament diferent del nostre. Bàsicament, perquè només els règims dictatorials n'impedeixen l'exercici. Ja ho diu la saviesa popular: qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. Llevat que, com ha demostrat el PP, busqui un espot publicitari que li permeti fer-se la víctima i acusar els estudiants d'una "violència extraordinària" totalment falsa. A la Pompeu Fabra hi va haver escridassada i hi va haver pancarta com a rebuig legítim a la catalanofòbia del partit pel qual Dolors Nadal es presenta com a candidata. Això és tot. Exactament la mateixa reacció que l'any 1999 van tenir els estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona quan José María Aznar va trepitjar-ne el recinte.

El feixisme, per tant, no té res a veure amb els estudiants de la UPF. Res en absolut. Feixisme de debò són les declaracions del president del PP català, Daniel Sirera, afirmant que "la identitat catalana no existeix". Això és feixisme. Hi ha res més feixista que la negació de l'altre? Feixisme és negar-se a demanar perdó a Catalunya pels tres segles de persecució sistemàtica de la seva identitat, de la seva cultura i de la seva llengua; feixisme és negar-se a demanar perdó per l'assassinat del president Lluís Companys; feixisme és la il·legalització de partits polítics, la negativa a condemnar el franquisme i la creació d'una banda terrorista per part d'un Estat; feixisme és practicar la tortura a les casernes policials, condecorar torturadors i "fabricar" proves per mantenir a la presó persones que ja han complert la seva condemna; feixisme és la criminalització de pobles, el tancament de mitjans de comunicació desafectes i l'amenaça de l'ús de la força –com fa l'article 8è de la Constitució espanyola– davant l'exercici de la voluntat democràtica del poble català i del poble basc. Hi ha, no cal dir-ho, altres manifestacions pròpies del feixisme en el nostre entorn polític, però cap no serà mai tan perversa com aquella que és exercida per un poder estatal pretesament democràtic.

e-notícies , 25/2/2008
 
L'Oscar no nacionalista de Javier Bardem Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 febrer 2008
L'Oscar no nacionalista de Javier BardemLes paraules d'agraïment de Javier Bardem en recollir l'Oscar al millor actor de caràcter són un bon punt de partença per reflexionar sobre el nacionalisme. Tots els països són nacionalistes, absolutament tots, la diferència està en el voltatge d'aquest nacionalisme i en els seus límits. És a dir, si es limita a una simple i sana autoestima o té afanys expansionistes que posen en perill la identitat dels seus veïns. No cal dir que quan aquests veïns es queixen, l'expansionista utilitza tot el seu aparell mediàtic per presentar-los davant del món com a radicals, involucionistes o xenòfobs. És així, immersos en el seu nacionalisme banal –banal per la seva quotidianitat, no pas perquè sigui innocu–, com els expansionistes es permeten qualificar de nacionalistes tots aquells que es declaren desafectes a la nació hegemònica. Tan estesa i normalitzada està aquesta conducta que fins i tot adquireix rang d'inèrcia. I les inèrcies, ja ho sabem, afecten tothom, incloses les persones més ingènues o de bona fe.

No sé si Javier Bardem és un ingenu o una persona de bona fe, però n'hi ha hagut prou que li concedissin un Oscar perquè el seu tradicional discurs universalista s'esvaís de cop i, com acostuma a passar en situacions especials, apareguessin els sentiments i les emocions que el discurs quotidià malda per amagar. És dintre de la quotidianitat de les entrevistes que li fan on Bardem es proclama ciutadà del món i enemic de les fronteres. Però, ves per on, el dia que l'Acadèmia de Hollywood li dóna el premi més important de la seva carrera no és pas el món ni la supressió de les fronteres allò que li ve als llavis sinó les persones i les coses que realment porta al cor: la seva mare i Espanya. Així ho va expressar amb l'Oscar a les mans: "Mamá, esto es para ti" i "Esto es para España". Aquesta última frase, naturalment, va ser acollida amb els braços oberts pel partit no nacionalista amb el qual simpatitza Bardem que, per boca del seu secretari d'organització, José Blanco, va dir: "ha fet el discurs correcte, és el que havia de dir. El felicito, és la veu d'Espanya, la veu de l'èxit d'un país que té moltes possibilitats".

A mi, personalment, no em molesten gens aquestes declaracions, tant les de Bardem com les de Blanco. No em molesten, perquè crec en els pobles i trobo lògic que un espanyol estimi el seu país en la mateixa mesura que jo estimo el meu. Allò que sí que em molesta és la mentida, la màscara, la simulació, el cinisme, l'intent de fer-se passar per allò que no s'és. En altres paraules, allò que fan sistemàticament els votants del PP i del PSC-PSOE: titllar els sobiranistes catalans de nacionalistes i definir-se ells com a no nacionalistes. Em sorprèn, però, que no s'adonin de la flagrant contradicció en què cauen: si no hi ha més nació que la seva, perquè la nostra no existeix, com s'explica que els nacionalistes siguem nosaltres i no pas ells?

El Singular Digital , 27/2/2008
 
La curiosa 'realitat' de Cesc Gay Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 febrer 2008
La curiosa 'realitat' de Cesc Gay
Cesc Gay
El passat 13 de febrer, dins el cicle Arriben els 30, que el Club Muntanyenc i el Casal la Guitza de Sant Cugat estan dedicant a pel·lícules amb personatges en la tercera dècada de la seva vida, es va projectar En la ciudad, de Cesc Gay. És una pel·lícula magnífica sobre els abismes interiors d'un conjunt de barcelonins que es relacionen amb normalitat entre ells però que amaguen desitjos i sentiments reprimits que, com diu el director, "un dia, sense demanar-nos permís, s'escapen". Aquests personatges, per tant, ens diuen molt més amb els seus ulls i amb els seus silencis que no pas amb les seves paraules. Fins aquí res a dir. Una altra cosa és la manipulació que Gay fa de la realitat que pretén reflectir. Cesc Gay és un d'aquests catalans que es defineixen com a ciutadans del món, és a dir, catalans molt respectuosos amb tots els passaports, però al·lèrgics a un passaport català. Per això l'única diferència entre la versió catalana del film i l'espanyola –l'original– són les engrunes de català que se senten a la primera. I és que Gay, com a bon universalista, no sabria fer una pel·lícula només en català perquè no reflectiria la 'realitat'. Però si la realitat és que a Catalunya hi ha catalanoparlants i hispanoparlants, caldria preguntar a Cesc Gay, tanmateix, per què en la versió espanyola tothom parla en espanyol? Per què amaga la realitat catalana en lloc de subtitular-la? Per què en les escenes rodades a la Casa del Llibre, els enquadraments situen els personatges al costat de rètols neutres, que pueda entender todo el mundo, com ara "política"? No estan preparats els espectadors espanyols per veure la nostra realitat i llegir "assaig", per exemple? Només començar, però, quan veus que els títols de crèdit de la versió catalana són en espanyol, ja t'adones que la ciutat de Barcelona és la ciudad de Cesc Gay.

Diari de Sant Cugat , 22/2/2008
 
Parlament regional o Parlament nacional? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 24 febrer 2008
Parlament regional o Parlament nacional?Per a què serveix el Parlament de Catalunya? Quant ens costa el manteniment d'aquesta institució -la més antiga de l'Europa continental- que un dia va ser sobirana i que ara s'ha convertit en la coartada democràtica d'Espanya? No, no estic dient que la tanquem ni res per l'estil. La major part de les coses que decideix el Parlament de Catalunya tenen una incidència directa en la nostra vida quotidiana i, en aquest sentit, el treball dels diputats que hi treballen mereix un respecte. Però, en termes realistes, és a dir, veritablement nacionals, no hi ha cap diferència entre el poder legislatiu del Parlament de la Rioja i el Parlament de Catalunya. Cosa lògica si acceptem que Catalunya és una regió d'Espanya, però inadmissible si convenim que és una nació amb mil anys d'història. El rebuig a l'Estatut, aprovat pel Parlament, n'ha estat la prova més flagrant, però n'hi ha moltes més. La més recent l'hem tinguda amb la resolució que rebutja el traçat del TGV pel centre de Barcelona. Per això, el PSC, encapçalat per José Montilla, Joaquim Nadal i Miquel Iceta, no ha tingut cap escrúpol a menysprear el Parlament dient que, tot i haver perdut la votació, no compliran l'esmentada resolució i mantindran l'adjudicació del túnel Sants-Sagrera amb un TGV passant a 75 centímetres de distància de la Sagrada Família.

L'excusa, és clar, és que l'obra del TGV és competència de l'Estat. Però és una veritat a mitges, ja que una cosa és l'execució de l'obra i una altra el traçat. I el traçat no es pot fer en contra de la voluntat de Catalunya. Està bé, per tant, que CiU i ERC hagin votat plegades en aquest tema, però el regust que deixa tot plegat és que ens trobem davant d'una nova escenificació. L'escenificació d'un poder inexistent. Es fa una votació perquè no sigui dit, se'n publicita la foto i després es mira cap a una altra banda dient "què hi farem". Els Parlaments regionals són això, un mer instrument de descentralització administrativa. Res a veure amb els atributs d'un Parlament veritablement nacional. N'hi ha prou de parar atenció en la indolència amb què Esquerra Republicana ha reaccionat davant la fatxenderia i el menyspreu del PSC, que, com sempre, ha comptat amb el suport incondicional d'ICV. En aquest sentit, l'actitud d'ERC, tan protectora amb els seus socis de govern, no pot ser més preocupant. Sobretot perquè ha estat aquesta força política qui ha lliurat el govern a una gent que no sols considera el Parlament de Catalunya un Parlament regional, sinó que se'n riu i se'n burla cada cop que perd una votació.

e-notícies , 21/2/2008
 
Kosova i Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 febrer 2008
Kosova i CatalunyaLa classe política espanyola, ja sigui de dretes o d'esquerres, és tan previsible com un ascensor. Només has de prémer un botó i pugen o baixen tant com vulguis. L'únic que els diferència de l'ascensor és que l'ascensor és útil. N'hi ha prou que neixi o que s'albiri el naixement d'un nou Estat perquè repeteixin la cantarella de sempre: "el cas no és comparable amb Catalunya o el País Basc". Aquesta és tota la seva argumentació. Cosa lògica, per altra banda, tenint en compte que el nacionalisme espanyol sempre ha anat més ben servit de força bruta que d'arguments. Però bé, mal que pesi als nacionalistes espanyols i als dependentistes catalans –i els pesa, i tant que els pesa–, Kosova ja és un nou Estat d'Europa. I no pas com un fet aïllat, sinó com una baula més –després de Montenegro– del conjunt d'emancipacions encadenades que han d'arribar. Potser no ens adonem, però el cert és que som contemporanis d'una època que suposarà l'eclosió de molts nous estats, una eclosió que canviarà radicalment els mapes del món, en general, i d'Europa, en particular, i que marcarà el declivi imparable d'hegemonies com l'espanyola que es creien eternes. Serà precisament fruit d'aquests processos d'autoafirmació nacional que Flandes, Escòcia, Catalunya i Euskal Herria esdevindran nous estats europeus en un termini inferior al d'una generació.

Mentrestant, això sí, amb la cerrazón que el caracteritza, l'espanyolisme continua repetint les velles frases del seu manual imperial. Ho ha fet María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta primera espanyola, quan ha dit que la situació de Kosova "no és en absolut comparable amb cap situació d'aquest país" –ja es veu que dient "aquest país", la senyora Fernández té molt clara la plurinacionalitat de l'Estat– i ho ha fet el Partit Popular quan, sense el més mínim sentit del ridícul, ha qualificat d'"error" la independència kosovar i ha dit que fer un paral·lelisme entre aquest nou Estat i els pobles català, basc i gallec denota una "ignorància preocupant". El que és preocupant, tanmateix, és la incapacitat del PP i del PSOE per veure que hi ha processos que es poden alentir, però no aturar; i, sortosament, la nova configuració d'Europa és inaturable. Es comprèn, per tant, que el president rus, Vladimir Putin, hagi tret de polleguera Espanya quan ha demanat a la Unió Europea que sigui conseqüent i que doni suport a la independència de Catalunya i del País Basc. Putin, fred com el gel, ha fet allò que més irrita Espanya: recordar-li que té la cua de palla. Ara convindria que el Parlament de Catalunya felicités Kosova per la seva decisió. Arribarà el dia en què necessitarem el seu reconeixement.

e-notícies , 18/2/2008
 
Per què et justifiques, Esquerra? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 febrer 2008
Per què et justifiques, Esquerra?No em semblen correctes les declaracions d'Esquerra Republicana blasmant CiU després d'haver votat plegades al Parlament en contra del traçat del TGV pel centre de Barcelona. No m'ho semblen perquè, vista l'enrabiada del PSC, es diria que a ERC li cou aquest vot de "coherència" que diu que ha fet. "Que sigui l'última vegada que ens feu perdre una votació fent costat a CiU", li han dit els socialistes. I ERC, és clar, s'ha afanyat a menystenir el vot afí de CiU, qualificant-lo d'electoralista i recordant que en el seu dia, aquesta força, va donar per bo el traçat que ara reprova. És a dir, que, segons ERC, l'únic vot pur en aquest fangar és el seu. Francament, em sembla un greu error aquesta manera de fer política. I no pas perquè ERC no tingui raó, que en aquest cas la té, sinó perquè és un mal camí fer judicis d'intencions dels vots aliens, com si hi haguessin vots més legítims que altres. És clar que CiU fa electoralisme, però no en fan la resta de forces polítiques? No va ser electoralista la conferència de José Montilla a Madrid fent veure que renyava el seu propi partit? No ha estat electoralista la decisió de Joan Saura d'apujar el sou dels Mossos en 2.000 euros anuals just abans de les eleccions? Tot és teatre, pur teatre. O és que hi ha alguna ànima prou càndida capaç de creure's que Montilla sentia el que deia a la capital del seu autèntic país i que Saura no podia haver esperat fins al 10 de març per anunciar l'esmentat augment salarial? Tothom fa electoralisme, inclosa ERC, perquè tothom vol treure un bon resultat en els comicis del 9 de març. Per tant, a què treu cap blasmar les raons d'aquells amb qui sortosament coincidim? Li importa de debò, a ERC, que el PSC i ICV puguin cometre el disbarat de fer circular el TGV a 75 centímetres de la Sagrada Família o només vol curar-se en salut pel que pugui passar? Si ERC creu veritablement en allò que vota, perquè ho considera bo per al país, hauria d'estar contenta que CiU hi coincideixi, com més vegades millor, sense radiografiar-ne els motius. És molt lleig arribar a un acord satisfactori amb algú i, tot seguit, menystenir-li les raons. Més que res perquè allò que hom veu, al final, no és la pretesa coherència del menystenidor, sinó la seva voluntat d'anar a la processó i repicar al mateix temps. Per cert, què pensa fer ERC, a banda de blasmar CiU, per tal que PSC i ICV compleixin la voluntat majoritària del Parlament?

Un partit segur d'ell mateix no justifica el seu vot, ni tan sols apel·lant a la "coherència". Darrere d'una justificació sempre hi ha un acomplexament, i l'acomplexament és humà però molt poc estimulant. El traçat del TGV fregant la Sagrada Família és una bestiesa tan gran que no cal coherència per votar-hi en contra, n'hi ha prou de tenir cinc dits de front. Per això són tan lamentables les ganes d'ERC de fer-se perdonar pel PSC, perquè no té cap sentit demanar perdó a un soci que s'ha begut l'enteniment. Llevat, és clar, que ERC pensi que el vot del PSC és un vot més honest que el de CiU. Cosa que seria curiosa tenint en compte que si hi ha un partit a Catalunya que no té cap més projecte polític que la gestió il·limitada del poder és sens dubte el PSC. Sigui com vulgui, aquest descrèdit constant de l'adversari, aquestes picabaralles de parvulari, donen una imatge molt lamentable de l'actual política catalana i allunyen els votants dels col·legis electorals. Els polítics catalans, si més no els catalanocèntrics, ni que sigui per coherència, haurien de saber que no es deuen al seu partit, sinó al seu país.

El Singular Digital , 19/2/2008
 
La immigració com a excusa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 17 febrer 2008
La immigració com a excusaLa proximitat de les eleccions espanyoles està afavorint que alguns polítics sense escrúpols utilitzin la immigració per intentar esgarrapar vots entre els sectors més reaccionaris de la societat catalana. El missatge xenòfob de Josep Antoni Duran i Lleida –Respectaran Catalunya, és el seu lema de campanya– està en aquesta línia. Es veu que tot s'hi val per fer realitat els deliris de grandesa d'aquest autoanomenat catalanista la màxima aspiració del qual és ser ministre d'Espanya.

No es tracta pas d'alinear-se amb el discurs dels socialistes, que disfressats de bones paraules, utilitzen la immigració amb objectius electorals. Es tracta de no fer demagògia amb la immigració, i encara menys de satanitzar-la com si ella fos la causa de l'estat de prostració política en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per a Catalunya, i Espanya ho sap com ho saben tots els pobles amb un passat imperial. La immigració sempre s'ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya no són culpa seva, sinó nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. "No hi ha manera que parlin català", diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s'adonin de l'espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra nosaltres, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. Aquesta gent nouvinguda no té cap culpa de la nostra incapacitat per resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. És injust –i covard, profundament covard–, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incompleixen.

És clar que hi ha molta gent de l'antiga immigració espanyola que no s'identifica amb el país, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimen? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d'avui, se sorprendrien dels López, Martínez i Gutiérrez que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s'adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.

e-notícies , 14/2/2008
 
El setge espanyol a les llibertats Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 febrer 2008
El setge espanyol a les llibertatsS'acosten dies en què catalans i bascos veurem a quins nivells de prevaricació pot arribar un Estat mancat de cultura democràtica. L'escenari serà -de fet, ja ho és- el País Basc i les accions més destacades tindran a veure amb la il·legalització de dues forces polítiques -PCTB i ANB- i la criminalització del lehendakari Juan José Ibarretxe. Serà la continuació de l'empresonament d'Arnaldo Otegi i de la condemna del Tribunal Suprem a Juan María Atutxa, expresident del Parlament basc, i a Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, membres de la mesa, per no haver dissolt el grup Sozialista Abertzaleak. La guerra santa per la sagrada unitat d'Espanya tot s'ho val. Incloent-hi, naturalment, el tancament de diaris, tortures als seus directius i persecució sistemàtica de l'independentisme. Davant aquest estat de coses, no és estrany que, com afirma el vocal del Poder Judicial, Alfons López Tena, "la Justícia espanyola ocupi el 46è lloc en imparcialitat i el 64è en independència, per sota de Botswana, Nepal i Uganda". No pot ser de cap altra manera, atès que estem parlant d'una Justícia que està al servei del govern espanyol, tant si mana el PSOE, com ara, com si ho fa el PP, com abans. L'excusa, és clar, és el terrorisme. Però hi ha coses que no es diuen sobre aquesta qüestió. Una és que el Partit Socialista i el Partit Popular necessiten de l'existència d'un suposat enemic interior per poder retallar les llibertats dels bascos en nom de la seguretat. L'altra és que estan disposats a criminalitzar Ibarretxe fins a les últimes conseqüències per impedir que porti a terme la seva promesa de consultar al poble basc sobre el futur nacional del país. Espanya sap que la fotografia d'unes forces armades impedint que la gent exerceixi pacíficament el seu dret a dipositar una papereta en una urna en un referèndum donaria la volta al món i malmetria la seva imatge d'Estat democràtic. Per això disposa d'una greixada maquinària judicial que es dedica a "fabricar proves" que permetin empresonar totes aquelles persones rellevants que es declaren desafectes a la unitat d'Espanya. Recordem, en aquest sentit, les paraules de l'exministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, quan va confessar la fabricació de proves per mantenir a la presó persones que ja havien complert la seva condemna o les declaracions del seu successor, Mariano Fernández Bermejo, quan també va confessar que les "proves" contra PCTB i ANB són "per garantir allò que volem: que no puguin concórrer a les eleccions". I ho va dir així, sense ruboritzar-se. És el mateix discurs de José Bono, un altre nostàlgic del franquisme que ha afirmat que, "amb evidències o sense", fa temps que ell ja hauria enviat a la presó l'esquerra abertzale.

Doncs bé, si ara plouen pedres és perquè mentre la consciència nacional dels pobles català i basc ha romàs endormiscada no hi ha hagut cap problema a tolerar l'independentisme. Al contrari, l'independentisme ha estat utilitzat com una prova del gruix democràtic espanyol. Però quan l'independentisme, de dretes o d'esquerres, ha deixat de ser testimonial per convertir-se en un perill per a la unitat d'Espanya ha començat la seva estigmatització, persecució i il·legalització. És a dir, que allò que el PSOE i el PP no poden guanyar a les urnes, perquè els vots els deixen en minoria, ho volen obtenir valent-se de la força. D'aquí que no fa gaire el PSOE, apel·lant a "l'interès general d'Espanya", menyspreés la voluntat majoritària dels navarresos i ordenés al PSE un pacte amb UPN, que és la cara navarresa del PP, per impedir que el govern passés a mans de Nafarroa Bai, defensora de la independència per la via parlamentària. En altres paraules, allò de "totes les idees són defensables en política, inclosa la independència, sempre que es faci de manera pacífica i democràtica" és una mentida desmuntada per l'autèntica veritat. I la veritat ens diu que Patxi López, que era el representant socialista a la mesa del Parlament basc i que va fer exactament el mateix que Atutxa, Knörr i Bilbao, no ha estat processat –així és com la Justícia espanyola protegeix els seus-, i ens diu també aquestes altres tres coses: que el PP necessita el PSOE per presentar-se com a salvador de la pàtria espanyola, que el PSOE necessita el PP per poder recollir els vots de la por a la caverna i que tots dos, PP i PSOE, necessiten ETA per quedar-se com a partits únics al País Basc. Dintre de poc, amb l'esquerra abertzale il·legalitzada, començarà el setge al PNB. L'antídot seria una gran coalició de tot el sobiranisme basc contra l'absolutisme espanyolista, però sabrà el sobiranisme basc aparcar les seves diferències i demostrar que els importa més el país que el partit?

e-notícies , 11/2/2008
 
La il·legalització del Partit Popular Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 juny 2005
La il·legalització del Partit PopularAvui dia són molts els joves que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat espanyola amb la por, però no va ser la por allò que va donar longevitat a aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en molts sectors de la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista. La prova és que la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

I és que, més enllà de l'afany de recuperar-se de la humiliació soferta per la pèrdua de les colònies d'ultramar i de la necessitat de mantenir els privilegis de l'oligarquia castellana, el famós Alzamiento Nacional va ser una guerra contra les llibertats nacionals de Catalunya i del País Basc. D'aquí que un dels principals objectius del franquisme fos la destrucció de la seva identitat, llengua i cultura. El dictador sabia molt bé que destruint aquestes tres coses destruïa també la personalitat nacional d'aquests països. L'assassinat de Lluís Companys és eloqüent en aquest sentit. El van assassinar per l'enorme càrrega simbòlica que tenia el fet de ser el president de Catalunya. També va ser per això que el van matar a Barcelona i no a Madrid, perquè la humiliació fos encara més gran.

Lluís CompanysProbablement hi haurà qui, intentant eludir responsabilitats, opinarà que no va ser l'Estat espanyol sinó Franco qui va assassinar Companys. A aquestes persones caldria dir-los que el mateix podria haver adduït l'Alemanya actual amb relació als crims de Hitler. Doncs no. Amb sentit de la responsabilitat –responsabilitat no significa culpabilitat- l'Alemanya d'avui ha demanat perdó pels crims de l'Alemanya d'ahir. Va ser precisament gràcies a aquest gest que la vídua de Companys, Carme Ballester, va rebre les disculpes del govern alemany per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i li va passar una pensió fins el dia de la seva mort. A Espanya, la negativa dels governs socialista i popular a demanar perdó a Catalunya per l'assassinat del seu president, diu molt de quin és el nivell de cultura democràtica d'aquuestes dues forces polítiques. Això explica coses com ara l'intent d'associar l'independentisme amb el terrorisme o les paraules del filòsof Gustavo Bueno lamentant que la Constitució espanyola no permeti fer un judici sumaríssim a Juan José Ibarretxe i afusellar-lo. Com veiem, l'esperit de Franco continua viu i si ell va morir matant també volen fer-ho els seus fills ideològics. Es va veure amb les amenaces de mort a Josep-Lluís Carod-Rovira en aquella manifestació celebrada a Salamanca l'any 2005.

La il·legalització de partits és escandalosament antidemocràtica, però atès que la llei existeix, ningú no ha de ser més escrupolós amb el seu compliment que aquells que l'han creada, PP i PSOE. És per coherència, per tant, que el govern espanyol -ja que té la Justícia al seu servei-, hauria de procedir a la il·legalització del Partit Popular. S'imagina el lector què hauria succeït si en una manifestació convocada per l'esquerra abertzale s'haguessin exhibit pancartes dient "Rajoy al paredón" o "Zapatero ésta es tu caja"? Doncs bé, amb la llei espanyola a la mà, el Partit Popular, convocador d'aquella manifestació, és un partit terrorista que no sols no va retirar les pancartes sinó que les va mantenir fins el final. Per tant, d'acord amb la llei, la seva il·legalització hauria de ser immediata. Ho faran Zapatero, el jutge Garzón i el Tribunal Suprem? No, no ho faran, perquè la Llei de Partits no és una llei contra ells, és una llei contra nosaltres.

Carod, esta es tu caja
Manifestació del PP a Salamanca, 11/6/2005

El Singular Digital , 13/2/2008 (català)
 
La neteja lingüística del Partit Popular Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 febrer 2008
La neteja lingüística del Partit PopularL'ofensiva del Partit Popular per tal d'imposar l'espanyol a Catalunya i al País Basc continua endavant. La seva idea és poder fer una llei que, segons diuen, "garanteixi que els pares puguin triar la llengua en la qual educaran els fills" perquè "sota la pretensió d'una suposada normalització lingüística, s'està produint un fenomen de neteja lingüística tendent a eradicar el castellà de les escoles i a conculcar els drets dels pares a educar els fills en la seva llengua materna". De la neteja lingüística que sota la pretensió d'espanyolitzar Catalunya i el País Basc va practicar Espanya en aquests dos països, a fi d'eradicar-hi el català i l'èuscar, no en diuen res. Però el cert és que si el sotmetiment del poble català i del poble basc no s'hagués produït ara no caldria normalitzar res, perquè la normalitat consistiria precisament en el fet que la llengua catalana i la llengua basca serien tan vehiculars a Catalunya i al País Basc com l'espanyol és vehicular a Espanya o el francès ho és a França.

Però allò que dol de debò al Partit Popular és que els segles de persecució lingüística sistemàtica del català i de l'èuscar no hagin estat prou efectius per eradicar aquestes llengües o reduir-les a l'àmbit col·loquial dels més grans de 90 anys. El Partit Popular sap molt bé que mai no podrà negar l'existència de les nacions catalana i basca mentre el català i l'èuscar siguin vius. Per això concentra tota la seva energia en la represa del frustrat lingüicidi perpetrat pels seus pares ideològics, perquè la consciència nacional d'aquests pobles creix per moments i amb ella creixen també les seves conviccions independentistes.

La trampa consisteix a dir que "els pares tenen dret a educar els seus fills en la seva llengua materna en tot el territori de l'Estat", però no diuen que els catalans i els bascos també tenen aquest dret. És elemental: els catalans i els bascos són espanyols, sí o no? El Partit Popular afirma que sí, no? Molt bé. I no és cert que, segons diuen, tots els espanyols són iguals davant la llei? Perfecte. Aleshores com és que un espanyol de Madrid té drets a Catalunya que un català de Barcelona no té a Madrid? Com és que uns pares hispanoparlants tenen dret a escolaritzar els seus fills en espanyol a Barcelona i uns pares catalanoparlants no poden escolaritzar els seus fills en català a Madrid? Ja sé que la resposta consisteix a dir que el català només és oficial a Catalunya, no pas a Madrid, però aquest és justament el parany. No parlàvem de drets? No dèiem que cap espanyol pot tenir més drets que un altre? No havíem quedat que l'educació en la llengua materna és un dret inqüestionable? Aleshores, per què hi ha espanyols que tenen els mateixos drets materns a tot arreu i uns altres espanyols que només els tenen al seu territori? La resposta és molt senzilla: perquè els catalans i els bascos no són espanyols. Si ho fossin, tindrien els mateixos drets que els espanyols.

e-notícies , 8/2/2008
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1741 - 1755 de 1828
spacer.png, 0 kB