spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
La curiosa 'realitat' de Cesc Gay Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 febrer 2008
La curiosa 'realitat' de Cesc Gay
Cesc Gay
El passat 13 de febrer, dins el cicle Arriben els 30, que el Club Muntanyenc i el Casal la Guitza de Sant Cugat estan dedicant a pel·lícules amb personatges en la tercera dècada de la seva vida, es va projectar En la ciudad, de Cesc Gay. És una pel·lícula magnífica sobre els abismes interiors d'un conjunt de barcelonins que es relacionen amb normalitat entre ells però que amaguen desitjos i sentiments reprimits que, com diu el director, "un dia, sense demanar-nos permís, s'escapen". Aquests personatges, per tant, ens diuen molt més amb els seus ulls i amb els seus silencis que no pas amb les seves paraules. Fins aquí res a dir. Una altra cosa és la manipulació que Gay fa de la realitat que pretén reflectir. Cesc Gay és un d'aquests catalans que es defineixen com a ciutadans del món, és a dir, catalans molt respectuosos amb tots els passaports, però al·lèrgics a un passaport català. Per això l'única diferència entre la versió catalana del film i l'espanyola –l'original– són les engrunes de català que se senten a la primera. I és que Gay, com a bon universalista, no sabria fer una pel·lícula només en català perquè no reflectiria la 'realitat'. Però si la realitat és que a Catalunya hi ha catalanoparlants i hispanoparlants, caldria preguntar a Cesc Gay, tanmateix, per què en la versió espanyola tothom parla en espanyol? Per què amaga la realitat catalana en lloc de subtitular-la? Per què en les escenes rodades a la Casa del Llibre, els enquadraments situen els personatges al costat de rètols neutres, que pueda entender todo el mundo, com ara "política"? No estan preparats els espectadors espanyols per veure la nostra realitat i llegir "assaig", per exemple? Només començar, però, quan veus que els títols de crèdit de la versió catalana són en espanyol, ja t'adones que la ciutat de Barcelona és la ciudad de Cesc Gay.

Diari de Sant Cugat , 22/2/2008
 
Parlament regional o Parlament nacional? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 24 febrer 2008
Parlament regional o Parlament nacional?Per a què serveix el Parlament de Catalunya? Quant ens costa el manteniment d'aquesta institució -la més antiga de l'Europa continental- que un dia va ser sobirana i que ara s'ha convertit en la coartada democràtica d'Espanya? No, no estic dient que la tanquem ni res per l'estil. La major part de les coses que decideix el Parlament de Catalunya tenen una incidència directa en la nostra vida quotidiana i, en aquest sentit, el treball dels diputats que hi treballen mereix un respecte. Però, en termes realistes, és a dir, veritablement nacionals, no hi ha cap diferència entre el poder legislatiu del Parlament de la Rioja i el Parlament de Catalunya. Cosa lògica si acceptem que Catalunya és una regió d'Espanya, però inadmissible si convenim que és una nació amb mil anys d'història. El rebuig a l'Estatut, aprovat pel Parlament, n'ha estat la prova més flagrant, però n'hi ha moltes més. La més recent l'hem tinguda amb la resolució que rebutja el traçat del TGV pel centre de Barcelona. Per això, el PSC, encapçalat per José Montilla, Joaquim Nadal i Miquel Iceta, no ha tingut cap escrúpol a menysprear el Parlament dient que, tot i haver perdut la votació, no compliran l'esmentada resolució i mantindran l'adjudicació del túnel Sants-Sagrera amb un TGV passant a 75 centímetres de distància de la Sagrada Família.

L'excusa, és clar, és que l'obra del TGV és competència de l'Estat. Però és una veritat a mitges, ja que una cosa és l'execució de l'obra i una altra el traçat. I el traçat no es pot fer en contra de la voluntat de Catalunya. Està bé, per tant, que CiU i ERC hagin votat plegades en aquest tema, però el regust que deixa tot plegat és que ens trobem davant d'una nova escenificació. L'escenificació d'un poder inexistent. Es fa una votació perquè no sigui dit, se'n publicita la foto i després es mira cap a una altra banda dient "què hi farem". Els Parlaments regionals són això, un mer instrument de descentralització administrativa. Res a veure amb els atributs d'un Parlament veritablement nacional. N'hi ha prou de parar atenció en la indolència amb què Esquerra Republicana ha reaccionat davant la fatxenderia i el menyspreu del PSC, que, com sempre, ha comptat amb el suport incondicional d'ICV. En aquest sentit, l'actitud d'ERC, tan protectora amb els seus socis de govern, no pot ser més preocupant. Sobretot perquè ha estat aquesta força política qui ha lliurat el govern a una gent que no sols considera el Parlament de Catalunya un Parlament regional, sinó que se'n riu i se'n burla cada cop que perd una votació.

e-notícies , 21/2/2008
 
Kosova i Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 febrer 2008
Kosova i CatalunyaLa classe política espanyola, ja sigui de dretes o d'esquerres, és tan previsible com un ascensor. Només has de prémer un botó i pugen o baixen tant com vulguis. L'únic que els diferència de l'ascensor és que l'ascensor és útil. N'hi ha prou que neixi o que s'albiri el naixement d'un nou Estat perquè repeteixin la cantarella de sempre: "el cas no és comparable amb Catalunya o el País Basc". Aquesta és tota la seva argumentació. Cosa lògica, per altra banda, tenint en compte que el nacionalisme espanyol sempre ha anat més ben servit de força bruta que d'arguments. Però bé, mal que pesi als nacionalistes espanyols i als dependentistes catalans –i els pesa, i tant que els pesa–, Kosova ja és un nou Estat d'Europa. I no pas com un fet aïllat, sinó com una baula més –després de Montenegro– del conjunt d'emancipacions encadenades que han d'arribar. Potser no ens adonem, però el cert és que som contemporanis d'una època que suposarà l'eclosió de molts nous estats, una eclosió que canviarà radicalment els mapes del món, en general, i d'Europa, en particular, i que marcarà el declivi imparable d'hegemonies com l'espanyola que es creien eternes. Serà precisament fruit d'aquests processos d'autoafirmació nacional que Flandes, Escòcia, Catalunya i Euskal Herria esdevindran nous estats europeus en un termini inferior al d'una generació.

Mentrestant, això sí, amb la cerrazón que el caracteritza, l'espanyolisme continua repetint les velles frases del seu manual imperial. Ho ha fet María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta primera espanyola, quan ha dit que la situació de Kosova "no és en absolut comparable amb cap situació d'aquest país" –ja es veu que dient "aquest país", la senyora Fernández té molt clara la plurinacionalitat de l'Estat– i ho ha fet el Partit Popular quan, sense el més mínim sentit del ridícul, ha qualificat d'"error" la independència kosovar i ha dit que fer un paral·lelisme entre aquest nou Estat i els pobles català, basc i gallec denota una "ignorància preocupant". El que és preocupant, tanmateix, és la incapacitat del PP i del PSOE per veure que hi ha processos que es poden alentir, però no aturar; i, sortosament, la nova configuració d'Europa és inaturable. Es comprèn, per tant, que el president rus, Vladimir Putin, hagi tret de polleguera Espanya quan ha demanat a la Unió Europea que sigui conseqüent i que doni suport a la independència de Catalunya i del País Basc. Putin, fred com el gel, ha fet allò que més irrita Espanya: recordar-li que té la cua de palla. Ara convindria que el Parlament de Catalunya felicités Kosova per la seva decisió. Arribarà el dia en què necessitarem el seu reconeixement.

e-notícies , 18/2/2008
 
Per què et justifiques, Esquerra? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 febrer 2008
Per què et justifiques, Esquerra?No em semblen correctes les declaracions d'Esquerra Republicana blasmant CiU després d'haver votat plegades al Parlament en contra del traçat del TGV pel centre de Barcelona. No m'ho semblen perquè, vista l'enrabiada del PSC, es diria que a ERC li cou aquest vot de "coherència" que diu que ha fet. "Que sigui l'última vegada que ens feu perdre una votació fent costat a CiU", li han dit els socialistes. I ERC, és clar, s'ha afanyat a menystenir el vot afí de CiU, qualificant-lo d'electoralista i recordant que en el seu dia, aquesta força, va donar per bo el traçat que ara reprova. És a dir, que, segons ERC, l'únic vot pur en aquest fangar és el seu. Francament, em sembla un greu error aquesta manera de fer política. I no pas perquè ERC no tingui raó, que en aquest cas la té, sinó perquè és un mal camí fer judicis d'intencions dels vots aliens, com si hi haguessin vots més legítims que altres. És clar que CiU fa electoralisme, però no en fan la resta de forces polítiques? No va ser electoralista la conferència de José Montilla a Madrid fent veure que renyava el seu propi partit? No ha estat electoralista la decisió de Joan Saura d'apujar el sou dels Mossos en 2.000 euros anuals just abans de les eleccions? Tot és teatre, pur teatre. O és que hi ha alguna ànima prou càndida capaç de creure's que Montilla sentia el que deia a la capital del seu autèntic país i que Saura no podia haver esperat fins al 10 de març per anunciar l'esmentat augment salarial? Tothom fa electoralisme, inclosa ERC, perquè tothom vol treure un bon resultat en els comicis del 9 de març. Per tant, a què treu cap blasmar les raons d'aquells amb qui sortosament coincidim? Li importa de debò, a ERC, que el PSC i ICV puguin cometre el disbarat de fer circular el TGV a 75 centímetres de la Sagrada Família o només vol curar-se en salut pel que pugui passar? Si ERC creu veritablement en allò que vota, perquè ho considera bo per al país, hauria d'estar contenta que CiU hi coincideixi, com més vegades millor, sense radiografiar-ne els motius. És molt lleig arribar a un acord satisfactori amb algú i, tot seguit, menystenir-li les raons. Més que res perquè allò que hom veu, al final, no és la pretesa coherència del menystenidor, sinó la seva voluntat d'anar a la processó i repicar al mateix temps. Per cert, què pensa fer ERC, a banda de blasmar CiU, per tal que PSC i ICV compleixin la voluntat majoritària del Parlament?

Un partit segur d'ell mateix no justifica el seu vot, ni tan sols apel·lant a la "coherència". Darrere d'una justificació sempre hi ha un acomplexament, i l'acomplexament és humà però molt poc estimulant. El traçat del TGV fregant la Sagrada Família és una bestiesa tan gran que no cal coherència per votar-hi en contra, n'hi ha prou de tenir cinc dits de front. Per això són tan lamentables les ganes d'ERC de fer-se perdonar pel PSC, perquè no té cap sentit demanar perdó a un soci que s'ha begut l'enteniment. Llevat, és clar, que ERC pensi que el vot del PSC és un vot més honest que el de CiU. Cosa que seria curiosa tenint en compte que si hi ha un partit a Catalunya que no té cap més projecte polític que la gestió il·limitada del poder és sens dubte el PSC. Sigui com vulgui, aquest descrèdit constant de l'adversari, aquestes picabaralles de parvulari, donen una imatge molt lamentable de l'actual política catalana i allunyen els votants dels col·legis electorals. Els polítics catalans, si més no els catalanocèntrics, ni que sigui per coherència, haurien de saber que no es deuen al seu partit, sinó al seu país.

El Singular Digital , 19/2/2008
 
La immigració com a excusa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 17 febrer 2008
La immigració com a excusaLa proximitat de les eleccions espanyoles està afavorint que alguns polítics sense escrúpols utilitzin la immigració per intentar esgarrapar vots entre els sectors més reaccionaris de la societat catalana. El missatge xenòfob de Josep Antoni Duran i Lleida –Respectaran Catalunya, és el seu lema de campanya– està en aquesta línia. Es veu que tot s'hi val per fer realitat els deliris de grandesa d'aquest autoanomenat catalanista la màxima aspiració del qual és ser ministre d'Espanya.

No es tracta pas d'alinear-se amb el discurs dels socialistes, que disfressats de bones paraules, utilitzen la immigració amb objectius electorals. Es tracta de no fer demagògia amb la immigració, i encara menys de satanitzar-la com si ella fos la causa de l'estat de prostració política en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per a Catalunya, i Espanya ho sap com ho saben tots els pobles amb un passat imperial. La immigració sempre s'ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya no són culpa seva, sinó nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. "No hi ha manera que parlin català", diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s'adonin de l'espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra nosaltres, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. Aquesta gent nouvinguda no té cap culpa de la nostra incapacitat per resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. És injust –i covard, profundament covard–, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incompleixen.

És clar que hi ha molta gent de l'antiga immigració espanyola que no s'identifica amb el país, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimen? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d'avui, se sorprendrien dels López, Martínez i Gutiérrez que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s'adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.

e-notícies , 14/2/2008
 
El setge espanyol a les llibertats Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 febrer 2008
El setge espanyol a les llibertatsS'acosten dies en què catalans i bascos veurem a quins nivells de prevaricació pot arribar un Estat mancat de cultura democràtica. L'escenari serà -de fet, ja ho és- el País Basc i les accions més destacades tindran a veure amb la il·legalització de dues forces polítiques -PCTB i ANB- i la criminalització del lehendakari Juan José Ibarretxe. Serà la continuació de l'empresonament d'Arnaldo Otegi i de la condemna del Tribunal Suprem a Juan María Atutxa, expresident del Parlament basc, i a Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, membres de la mesa, per no haver dissolt el grup Sozialista Abertzaleak. La guerra santa per la sagrada unitat d'Espanya tot s'ho val. Incloent-hi, naturalment, el tancament de diaris, tortures als seus directius i persecució sistemàtica de l'independentisme. Davant aquest estat de coses, no és estrany que, com afirma el vocal del Poder Judicial, Alfons López Tena, "la Justícia espanyola ocupi el 46è lloc en imparcialitat i el 64è en independència, per sota de Botswana, Nepal i Uganda". No pot ser de cap altra manera, atès que estem parlant d'una Justícia que està al servei del govern espanyol, tant si mana el PSOE, com ara, com si ho fa el PP, com abans. L'excusa, és clar, és el terrorisme. Però hi ha coses que no es diuen sobre aquesta qüestió. Una és que el Partit Socialista i el Partit Popular necessiten de l'existència d'un suposat enemic interior per poder retallar les llibertats dels bascos en nom de la seguretat. L'altra és que estan disposats a criminalitzar Ibarretxe fins a les últimes conseqüències per impedir que porti a terme la seva promesa de consultar al poble basc sobre el futur nacional del país. Espanya sap que la fotografia d'unes forces armades impedint que la gent exerceixi pacíficament el seu dret a dipositar una papereta en una urna en un referèndum donaria la volta al món i malmetria la seva imatge d'Estat democràtic. Per això disposa d'una greixada maquinària judicial que es dedica a "fabricar proves" que permetin empresonar totes aquelles persones rellevants que es declaren desafectes a la unitat d'Espanya. Recordem, en aquest sentit, les paraules de l'exministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, quan va confessar la fabricació de proves per mantenir a la presó persones que ja havien complert la seva condemna o les declaracions del seu successor, Mariano Fernández Bermejo, quan també va confessar que les "proves" contra PCTB i ANB són "per garantir allò que volem: que no puguin concórrer a les eleccions". I ho va dir així, sense ruboritzar-se. És el mateix discurs de José Bono, un altre nostàlgic del franquisme que ha afirmat que, "amb evidències o sense", fa temps que ell ja hauria enviat a la presó l'esquerra abertzale.

Doncs bé, si ara plouen pedres és perquè mentre la consciència nacional dels pobles català i basc ha romàs endormiscada no hi ha hagut cap problema a tolerar l'independentisme. Al contrari, l'independentisme ha estat utilitzat com una prova del gruix democràtic espanyol. Però quan l'independentisme, de dretes o d'esquerres, ha deixat de ser testimonial per convertir-se en un perill per a la unitat d'Espanya ha començat la seva estigmatització, persecució i il·legalització. És a dir, que allò que el PSOE i el PP no poden guanyar a les urnes, perquè els vots els deixen en minoria, ho volen obtenir valent-se de la força. D'aquí que no fa gaire el PSOE, apel·lant a "l'interès general d'Espanya", menyspreés la voluntat majoritària dels navarresos i ordenés al PSE un pacte amb UPN, que és la cara navarresa del PP, per impedir que el govern passés a mans de Nafarroa Bai, defensora de la independència per la via parlamentària. En altres paraules, allò de "totes les idees són defensables en política, inclosa la independència, sempre que es faci de manera pacífica i democràtica" és una mentida desmuntada per l'autèntica veritat. I la veritat ens diu que Patxi López, que era el representant socialista a la mesa del Parlament basc i que va fer exactament el mateix que Atutxa, Knörr i Bilbao, no ha estat processat –així és com la Justícia espanyola protegeix els seus-, i ens diu també aquestes altres tres coses: que el PP necessita el PSOE per presentar-se com a salvador de la pàtria espanyola, que el PSOE necessita el PP per poder recollir els vots de la por a la caverna i que tots dos, PP i PSOE, necessiten ETA per quedar-se com a partits únics al País Basc. Dintre de poc, amb l'esquerra abertzale il·legalitzada, començarà el setge al PNB. L'antídot seria una gran coalició de tot el sobiranisme basc contra l'absolutisme espanyolista, però sabrà el sobiranisme basc aparcar les seves diferències i demostrar que els importa més el país que el partit?

e-notícies , 11/2/2008
 
La il·legalització del Partit Popular Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 juny 2005
La il·legalització del Partit PopularAvui dia són molts els joves que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat espanyola amb la por, però no va ser la por allò que va donar longevitat a aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en molts sectors de la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista. La prova és que la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

I és que, més enllà de l'afany de recuperar-se de la humiliació soferta per la pèrdua de les colònies d'ultramar i de la necessitat de mantenir els privilegis de l'oligarquia castellana, el famós Alzamiento Nacional va ser una guerra contra les llibertats nacionals de Catalunya i del País Basc. D'aquí que un dels principals objectius del franquisme fos la destrucció de la seva identitat, llengua i cultura. El dictador sabia molt bé que destruint aquestes tres coses destruïa també la personalitat nacional d'aquests països. L'assassinat de Lluís Companys és eloqüent en aquest sentit. El van assassinar per l'enorme càrrega simbòlica que tenia el fet de ser el president de Catalunya. També va ser per això que el van matar a Barcelona i no a Madrid, perquè la humiliació fos encara més gran.

Lluís CompanysProbablement hi haurà qui, intentant eludir responsabilitats, opinarà que no va ser l'Estat espanyol sinó Franco qui va assassinar Companys. A aquestes persones caldria dir-los que el mateix podria haver adduït l'Alemanya actual amb relació als crims de Hitler. Doncs no. Amb sentit de la responsabilitat –responsabilitat no significa culpabilitat- l'Alemanya d'avui ha demanat perdó pels crims de l'Alemanya d'ahir. Va ser precisament gràcies a aquest gest que la vídua de Companys, Carme Ballester, va rebre les disculpes del govern alemany per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i li va passar una pensió fins el dia de la seva mort. A Espanya, la negativa dels governs socialista i popular a demanar perdó a Catalunya per l'assassinat del seu president, diu molt de quin és el nivell de cultura democràtica d'aquuestes dues forces polítiques. Això explica coses com ara l'intent d'associar l'independentisme amb el terrorisme o les paraules del filòsof Gustavo Bueno lamentant que la Constitució espanyola no permeti fer un judici sumaríssim a Juan José Ibarretxe i afusellar-lo. Com veiem, l'esperit de Franco continua viu i si ell va morir matant també volen fer-ho els seus fills ideològics. Es va veure amb les amenaces de mort a Josep-Lluís Carod-Rovira en aquella manifestació celebrada a Salamanca l'any 2005.

La il·legalització de partits és escandalosament antidemocràtica, però atès que la llei existeix, ningú no ha de ser més escrupolós amb el seu compliment que aquells que l'han creada, PP i PSOE. És per coherència, per tant, que el govern espanyol -ja que té la Justícia al seu servei-, hauria de procedir a la il·legalització del Partit Popular. S'imagina el lector què hauria succeït si en una manifestació convocada per l'esquerra abertzale s'haguessin exhibit pancartes dient "Rajoy al paredón" o "Zapatero ésta es tu caja"? Doncs bé, amb la llei espanyola a la mà, el Partit Popular, convocador d'aquella manifestació, és un partit terrorista que no sols no va retirar les pancartes sinó que les va mantenir fins el final. Per tant, d'acord amb la llei, la seva il·legalització hauria de ser immediata. Ho faran Zapatero, el jutge Garzón i el Tribunal Suprem? No, no ho faran, perquè la Llei de Partits no és una llei contra ells, és una llei contra nosaltres.

Carod, esta es tu caja
Manifestació del PP a Salamanca, 11/6/2005

El Singular Digital , 13/2/2008 (català)
 
La neteja lingüística del Partit Popular Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 febrer 2008
La neteja lingüística del Partit PopularL'ofensiva del Partit Popular per tal d'imposar l'espanyol a Catalunya i al País Basc continua endavant. La seva idea és poder fer una llei que, segons diuen, "garanteixi que els pares puguin triar la llengua en la qual educaran els fills" perquè "sota la pretensió d'una suposada normalització lingüística, s'està produint un fenomen de neteja lingüística tendent a eradicar el castellà de les escoles i a conculcar els drets dels pares a educar els fills en la seva llengua materna". De la neteja lingüística que sota la pretensió d'espanyolitzar Catalunya i el País Basc va practicar Espanya en aquests dos països, a fi d'eradicar-hi el català i l'èuscar, no en diuen res. Però el cert és que si el sotmetiment del poble català i del poble basc no s'hagués produït ara no caldria normalitzar res, perquè la normalitat consistiria precisament en el fet que la llengua catalana i la llengua basca serien tan vehiculars a Catalunya i al País Basc com l'espanyol és vehicular a Espanya o el francès ho és a França.

Però allò que dol de debò al Partit Popular és que els segles de persecució lingüística sistemàtica del català i de l'èuscar no hagin estat prou efectius per eradicar aquestes llengües o reduir-les a l'àmbit col·loquial dels més grans de 90 anys. El Partit Popular sap molt bé que mai no podrà negar l'existència de les nacions catalana i basca mentre el català i l'èuscar siguin vius. Per això concentra tota la seva energia en la represa del frustrat lingüicidi perpetrat pels seus pares ideològics, perquè la consciència nacional d'aquests pobles creix per moments i amb ella creixen també les seves conviccions independentistes.

La trampa consisteix a dir que "els pares tenen dret a educar els seus fills en la seva llengua materna en tot el territori de l'Estat", però no diuen que els catalans i els bascos també tenen aquest dret. És elemental: els catalans i els bascos són espanyols, sí o no? El Partit Popular afirma que sí, no? Molt bé. I no és cert que, segons diuen, tots els espanyols són iguals davant la llei? Perfecte. Aleshores com és que un espanyol de Madrid té drets a Catalunya que un català de Barcelona no té a Madrid? Com és que uns pares hispanoparlants tenen dret a escolaritzar els seus fills en espanyol a Barcelona i uns pares catalanoparlants no poden escolaritzar els seus fills en català a Madrid? Ja sé que la resposta consisteix a dir que el català només és oficial a Catalunya, no pas a Madrid, però aquest és justament el parany. No parlàvem de drets? No dèiem que cap espanyol pot tenir més drets que un altre? No havíem quedat que l'educació en la llengua materna és un dret inqüestionable? Aleshores, per què hi ha espanyols que tenen els mateixos drets materns a tot arreu i uns altres espanyols que només els tenen al seu territori? La resposta és molt senzilla: perquè els catalans i els bascos no són espanyols. Si ho fossin, tindrien els mateixos drets que els espanyols.

e-notícies , 8/2/2008
 
No és catalana, Najat El Hachmi? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 febrer 2008
Najat El HachmiNo em sembla encertada la definició que un diari en llengua catalana ha fet de l'escriptora Najat El Hachmi, guanyadora del premi Ramon Llull d'enguany. El titular era aquest: "L'escriptora marroquina establerta a Vic Najat El Hachmi, premi Ramon Llull amb la novel·la L'últim patriarca". Què vol dir "escriptora marroquina"? No és prou catalana una dona que va arribar a Catalunya a l'edat de vuit anys i que ara en té vint-i-vuit? Quants anys han de passar perquè els mitjans de comunicació deixin de considerar-la una immigrant? És realment vergonyós que una autora que l'any 2004 va escriure un llibre titulat Jo també sóc catalana, reivindicant que se la reconegui com a tal, continuï veient-se'n exclosa per catalans obsedits a conceptuar la gent en funció del seu lloc de naixement. Sap greu que la reivindicació d'aquesta noia hagi servit de tan poc, sobretot tenint en compte que ja en aquell llibre es mostrava dolguda pel titular que li va dedicar un diari comarcal el dia que va guanyar un petit premi literari. El titular d'aleshores deia: "Jove marroquina guanya un premi en català". I ella va replicar: "El titular em va decebre, volia que m'afalaguessin, és clar, un massatge a l'ego sempre va bé, però no per ser marroquina, sinó per ser escriptora. Si tot plegat hagués sigut normal, jo hauria passat desapercebuda de la mateixa manera que havien passat desapercebuts tots els guanyadors anteriors i posteriors; [...] el que menys importava era que jo escrivia, ser d'on era passava per davant de si tenia talent o no". Una senyora fins i tot li va dir: "s'hi devien presentar molt pocs a aquell concurs, oi?"

Jo també sóc catalanaSi tan excloents ens mostrem amb persones com la Najat, què no farem amb d'altres molt més anònimes. A la Fira de Frankfurt va passar el mateix. En lloc d'anar-hi com a autors catalans –com n'hem de dir dels autors que escriuen en català, si no?– Najat El Hachmi, Matthew Tree o Salah Jamal ho van fer com a "Veus d'aquí, veus de fora". És a dir, en qualitat de marroquina, d'anglès i de palestí. Tots tres s'hi van sentir molt ben tractats, però no hi ha dubte que s'haurien estimat més anar amb la resta d'autors catalans que no pas fer-ho com a elements exòtics o com a membres d'un suposat col·lectiu d'estrangers residents a Catalunya. La Najat fa vint anys que és aquí, en Matthew Tree en fa trenta i en Salah Jamal quaranta. Quants anys més han de viure a Catalunya per ser considerats catalans sense pecat original? Potser a algú li dolgui, però el cert és que la Najat és més catalana que tots els catalans de dinou anys, en Matthew Tree és més català que tots els catalans de vint-i-nou anys i Salah Jamal és més català que tots els catalans de trenta-nou anys. Ja sé que hi ha gent molt amant de la sang que estarà en contra d'això que dic, fan com els vampirs: cada nit en prenen una terrina abans d'anar a dormir.

El Singular Digital , 5/2/2008
 
Els amants de la Rambla del Celler Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 febrer 2008
Els amants de la Rambla del CellerCada tarda a les cinc els veig passar per davant de casa meva, a Sant Cugat del Vallès. Ell s'abriga el cap amb una gorra i el coll amb una bufanda, ella, potser menys fredolica, en té prou amb una faldilla, una jaqueta i unes mitges. Caminen a poc a poc, amb el pes dels seus vuitanta anys. Ella ho fa amb el cos vinclat cap endavant i el braç dret recolzat en una crossa, ell, mentrestant, li agafa el braç esquerre i li parla i li explica coses. Cada dia fan el mateix passeig, segurament sota la recomanació del metge. Passen tres cops per la Rambla del Celler recorrent l'espai que hi ha entre la Baixada de l'Alba i el carrer de Sant Medir i tornen cap a casa. Són baixets, menuts, i observats amb els ulls insolents de la joventut es diria que mai no han estat joves, que sempre han estat vells. Però no és cert, els amants que veig cada tarda davant el meu finestral han tingut cossos joves que han treballat, que han estimat i que han estat estimats. Encara deuen conservar les fotografies en blanc i negre del seu casament i deuen dur en el record les moltes vegades que van estar a punt de dir-se adéu. Ells, però, són d'una època en què les parelles eren per sempre, en la riquesa i en la pobresa, en la felicitat i en la dissort, i no hi entenen gaire d'aquestes coses. "El món ha canviat molt, oi?", es diuen l'un a l'altre sentint-se fills d'un altre temps. Intueixen que si ara fossin joves tot seria diferent, però són vells i tenen al darrere tota una vida junts. N'hi ha prou de veure com s'agafen i s'ajuden per adonar-se que s'estimen, que s'han estimat sempre i que el pensament que més els trasbalsa és la certesa que un dels dos es quedarà sol. Per això tenen tanta cura l'un de l'altre, perquè saben que en l'amor que es donen hi ha l'esperança d'un dia més de vida i un dia més de vida és un dia més de felicitat.

Diari de Sant Cugat , 1/2/2008
 
La imposició del TGV per la Sagrada Família Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 gener 2008
TGV per la Sagrada FamíliaLa decisió de fer passar el TGV fregant la Sagrada Família és una cacicada típica del Partit Socialista de la qual l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, n'és l'abanderat. Ja ho tenen, això, els jacobins; la seva concepció del món es fonamenta en un poder que s'imposa per la força a una púrria que obeeix a ulls clucs. El problema dels jacobins catalans és que, a més, estan amarats d'autoodi i experimenten un plaer morbós malmetent tot allò que constitueix un símbol de la identitat catalana. Per a ells no hi ha més identitat que la identitat espanyola, per això les seves guies turístiques amaguen als visitants estrangers que van ser els espanyols i els francesos els qui van destruir el Born –només els falta dir que van entrar al país repartint caramels– i per això amaguen amb zel la filiació independentista d'Antoni Gaudí. És d'esperar, això no obstant, que CiU i ERC no afluixin en la qüestió del TGV i que la resposta ciutadana, comandada per la Junta Constructora del temple, sigui prou forta per posar en evidència a quins extrems pot arribar la cerrazón socialista amb el suport dels escolanets d'ICV. Per sort, són coses com aquesta les que fan que la gent prengui consciència que no hi ha cap diferència, cap ni una, entre votar PSC i votar ICV. És el mateix que triar entre un Seat Toledo i un Seat Ibiza.

PSCEls jacobins de l'Ajuntament barceloní, ben coordinats amb els seus germans jacobins de Madrid, tenen el desvergonyiment de dir que la seguretat del traçat està garantida perquè coneixen perfectament el subsòl. Sort que el coneixen. Què hauria passat amb l'esvoranc de l'estació de Gornal de la línia Llobregat-Anoia del FGC, si no l'arriben a conèixer? I què n'hem de dir dels 26 morts que fins ara hi ha hagut en la construcció del tram Madrid-Barcelona? Els socialistes ja tenien previstos aquests 26 morts? Entrava en el seu càlcul de probabilitats, la pèrdua d'aquestes vides humanes? Si la resposta és no, haurien de plegar per incompetents; i, si és que sí, deixo que el lector hi posi el qualificatiu. En tot cas, només algú que menyspreï profundament el patrimoni cultural del seu país pot escollir per al TGV el traçat més perjudicial de tots, només algú ebri de poder pot entestar-se a fer passar el tren per un sòl fràgil i llardós que posi en perill la Sagrada Família, patrimoni de la humanitat i símbol per excel·lència de Barcelona i de Catalunya. És el tarannà del jacobí: no dialoga, imposa.

e-notícies , 28/1/2008
 
On eren el PSC i ICV el dia d'Ibarretxe? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 27 gener 2008
IbarretxeL'acte que el lehendakari Juan José Ibarretxe va dur a terme el passat 17 de gener a Barcelona va tenir un doble interès. L'interès de saber quines són les passes que pensa seguir el poble basc per exercir el seu dret a l'autodeterminació i l'interès de constatar determinades absències que, no per esperades, deixen de ser lamentables. Hi eren CiU i ERC i no hi eren PSC i ICV. Això ja ho diu tot. Es comprèn que PSC i ICV es posin tan neguitosos quan senten parlar d'autodeterminació -per més que la votin al Parlament quan saben que és paper mullat-, però crida l'atenció que ni tan sols fessin el gest de cortesia d'anar a escoltar el lehendakari. Deu ser que el rebuig visceral que experimenten davant l'exercici d'un dret humà fonamental, com és el dret de decidir, els fa al·lèrgics a tot allò que hi faci referència. Sobte, però, que uns partits que diuen defensar uns valors humanistes estiguin en contra d'aquests arguments exposats per Ibarretxe: "Europa ha de reconèixer que existeixen altres realitats a banda dels estats actuals, i ha d'acceptar-les com a nous països dins la Unió, com a prova de la seva modernitat", "hi ha vies democràtiques perquè els pobles basc i català s'expressin a les urnes", "com es pot mantenir una relació positiva amb un Estat que no respecta el dret de decidir dels nostres pobles, un principi que és la base d'una convivència moderna i plenament democràtica?", "el segle XXI, a Europa, és el segle de la lliure adhesió, no el de la imposició".

És això el que no volien escoltar el PSC i ICV? Significa, per tant, que estan en contra d'aquests principis? Pensen aquests dos partits que no hi ha més realitats nacionals a Europa que els estats ja coneguts? Pensen, potser, que els pobles basc i català no tenen dret a decidir el seu futur a les urnes i que el segle XXI, com els anteriors, ha de ser un segle d'imposició? Caldria, aleshores, que tots dos expliquessin quins són els seus principis democràtics, si més no perquè puguem veure si són més a prop dels drets humans o de l'autoritarisme, si creuen que els mapes polítics són fruit de la voluntat democràtica dels pobles o responen a un designi diví. La seva absència en l'acte d'Ibarretxe, malauradament, els acosta a les opcions més inquietants, les d'aquells que opinen que Espanya és una creació personal de Déu. Tanmateix, no deixa de ser una contradicció que proclamant-se laics, com es proclamen, defensin tan abrandadament que allò que Déu ha lligat al cel no ho podem deslligar els homes i les dones a la terra. Realment curiós.

e-notícies , 24/1/2008
 
Entre catalanofòbics i autofòbics Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 gener 2008
Entre catalanofòbics i autofòbicsUn dels aspectes més hilarants del fitxatge del nacionalista espanyol Manuel Pizarro per part del Partit Popular ha estat la reacció del PSC, especialment la de Carme Chacón, afirmant que el senyor Pizarro és un catalanofòbic. És "la cirereta al pastís de la catalanofòbia i l'odi contra Catalunya", ha dit Chacón tot demanant que el dia 9 de març els catalans votem el Partit Socialista "perquè ja no es tracta només d'escollir entre un govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero o per Mariano Rajoy", es tracta de lluitar contra la catalanofòbia. D'això se'n diu desvergonyiment. Més que res perquè no és per culpa de la catalanofòbia del PP que l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya s'ha convertit en una pelleringa escardalenca, sinó per la catalanofòbia del Partit Socialista que primer el va retallar tant com va poder per mitjà de Miquel Iceta i després va passar-hi el ribot d'Alfonso Guerra.

Algú creu de debò que Manuel Pizarro és més espanyolista que Alfonso Guerra, Miquel Iceta o Carme Chacón? Algú creu que hi ha alguna cosa que importi més a tota aquesta gent que la unitat d'Espanya? És un error confondre la ideologia amb les formes. Perquè les formes del Partit Socialista, certament, són més amables que les del Partit Popular, però la ideologia és exactament la mateixa. I si algú ha tingut oportunitat de comprovar-ho dia rere dia des de la mort de Franco, ha estat precisament Catalunya. Jo, sincerament, prefereixo mil vegades més els Pizarro i els Guerra que els Iceta i els Chacón. Els primers són catalanofòbics, és cert, però són espanyols. Els segons, en canvi, són autofòbics, perquè són catalans. L'odi a un altre poble és una patologia lamentable, no hi ha dubte, però l'odi a un mateix és un dels més terribles trastorns de la personalitat.

El Singular Digital , 22/1/2008
 
La llengua basca Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 gener 2008
La llengua bascaNo fa gaire, Manuel Fraga Iribarne va fer unes declaracions en contra de la normalització de l'èuscar i va titllar aquest idioma de "llengua prehistòrica" i "de museu". Amb aquestes paraules, és clar, Fraga pretenia ridiculitzar la política de normalització lingüística del País Basc tot ridiculitzant, de passada, aquelles persones i entitats que intenten que la llengua pròpia d'aquell país no s'acabi convertint justament en allò que volia el règim en el qual el senyor Fraga era ministre: que l'èuscar esdevingués una llengua tan venerable que només la parlessin els més grans de 90 anys. Fraga, a més, va reblar les seves declaracions afirmant que no van ser els castellans sinó els bascos els inventors del castellà i que, per tant, el castellà és l'autèntica llengua pròpia d'Euskal Herria. D'això, en català, se'n diu embolica que fa fort.

En el seu llibre Gens, pobles i llengües, el professor de genètica i director del programa de recerca sobre la diversitat del genoma humà, Luigi Luca Cavalli-Sforza, V Premi Internacional Catalunya, diu que "el terrritori on avui dia es parla basc és molt reduït, sobretot a França, on actualment només parlen aquesta llengua uns quants milers de persones, cosa que sens dubte és a causa de la pressió del govern a favor de la llengua francesa. Antigament -al Paleolític superior-, la regió basca s'estenia per gairebé tota la zona de les grans pintures i escultures rupestres". I conclou: "em sembla molt versemblant la hipòtesi que la llengua basca provingui de les llengües parlades pels primers humans moderns de Cromanyó fa 35.000 o 40.000 anys".

Ves per on, uns arguments que no fan altra cosa que reforçar el profund respecte que el món hauria de sentir per la llengua basca són utilitzats per l'absolutisme per negar-li el dret a ser allò que sempre ha estat: la llengua pròpia del País Basc. No és estrany, per tant, que el senyor Fraga i els qui pensen com ell -que són molts-, estiguin en contra del suport oficial que rep l'èuscar en el seu propi territori, no és estrany perquè saben que això significa a la llarga la fi dels privilegis que fins ara s'havia autoconcedit la llengua castellana. I és que, com diu Àngela Cotano en el seu llibre Les llengües minoritzades d'Europa, Premi de Sociolingüística de la Generalitat de Catalunya, "qualsevol llengua amb voluntat de pervivència necessita el suport de les autoritats corresponents. Per regla general els estats no s'oposen a l'ús familiar o col·loquial d'una llengua. Aquest principi de tolerància és, en el fons, una condemna a l'extinció perquè la llengua és de per si un element de comunicació social i si queda reduïda a l'àmbit familiar deixarà en algun moment de ser emprada. Una llengua ha de tenir ús social i presència pública. Si no es porta a terme una política lingüística que aconsegueixi prestigiar-la, difondre'n l'ús i fer-la sentir als parlants com a útil, l'oficialitat de la llengua té ben poca validesa perquè resta sense aplicació pràctica".

Als enemics de la llengua catalana i de la llengua basca els encanta dir que una llengua no té cap valor, que una llengua és només una eina per comunicar-se. Gran, això no obstant, deu ser la importància de la llengua en la definició idiosincràtica d'un poble, i inquietant el matís de la seva diferència, quan d'altres de més poderoses volen sacrificar-la en nom de la uniformitat.

e-notícies , 17/1/2008
 
La paraula contra el mur (Hitza hormaren kontra) Imprimeix Correu-e
Presentacions
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 gener 2008
Hitza hormaren kontraNabarralde, l'entitat cultural que ha promogut la traducció del meu llibre La paraula contra el mur -Hitza hormaren kontra (Pamiela, 2007)- del català a l'èuscar, m'ha demanat que escrigui un text que expliqui les raons per les quals l'he escrit, així com els elements de connexió amb la realitat basca que conté. Doncs bé, el títol és una metàfora del conflicte que catalans i bascos mantenim amb Espanya. Fa segles que les nostres paraules s'estavellen sistemàticament contra el mur espanyol i que la pedagogia d'explicar qui som i d'expressar el nostre irrenunciable dret a decidir topa de ple amb la cerrazón espanyola. Hem creuat oceans de temps i, malgrat tot, continuem encadenats a un país que només ens vol com a una possessió: desnaturalitzats, espanyolitzats i subordinats. La nostra identitat ha de ser subsidiària de l'espanyola, la nostra llengua una peculiaritat regional i els nostres drets nacionals la il·lusió òptica d'una insolació. Així ho ha determinat la cerrazón.

La paraula contra el mur és un llibre contra aquesta cerrazón. La paraula cerrazón, que és genuïnament espanyola, no té equivalent en català i crec que tampoc en basc. Podem traduir-la mitjançant sinònims com ara obstinació, tossuderia o entestament, però no és el mateix. La cerrazón és una altra cosa. Parlar de la cerrazón és parlar d'una incapacitat gairebé genètica per comprendre una existència diferent de la pròpia, és parlar del domini del despotisme i de la ignorància sobre el respecte i la saviesa. La cerrazón és enemiga de la llum i de la comunicació. No hi ha lloc per a l'enteniment on regna la cerrazón.

La paraula contra el murConcebut com un diàleg electrònic entre dos personatges reals -Fernando Campos, un espanyol de Madrid, traductor del Parlament europeu i votant del PSOE, i jo mateix-, el llibre aborda totes aquelles qüestions relacionades amb el conflicte polític que patim: la identitat, la cultura, la llengua, els mitjans de comunicació, el tancament de diaris, la il·legalització de partits, la satanització de l'independentisme, la violència verbal, les forces armades, el terrorisme d'Estat, el nacionalisme espanyol, l'autoodi, el col·laboracionisme, el franquisme subvencionat, les fronteres, els referèndums, el dret a l'autodeterminació... No cal dir que l'interlocutor espanyol se serveix de tòpics per enfocar aquests temes i obliga l'autor a fer un exercici pedagògic que, una vegada i una altra, topa amb la cerrazón. Vegem-ne alguns exemples.

"A los catalanes les prohibieron usar su lengua y a los no catalanes y no fascistas les prohibieron usar la suya como querían", diu Fernando Campos. Però fa trampa. És cert que els espanyols no feixistes van patir el franquisme tant com el patírem els catalans i els bascos, però nosaltres el vam patir doblement per la nostra condició nacional. Campos confon interessadament la falta de llibertat d'expressió amb la prohibició d'usar una llengua. Els espanyols republicans també van patir la guerra, però a ells no els va perseguir mai ningú pel fet de ser espanyols. A cap d'ells se'l va prohibir mai parlar espanyol. A tots els catalans i bascos –a tots- se'ns va prohibir parlar català o èuscar. A Espanya, per tant, es va prohibir la llibertat d'expressió. A Catalunya i a Euskal Herria es va prohibir la llibertat d'expressió i les llengües catalana i basca. En definitiva, se'ns va prohibir ser senzillament catalans o bascos.

Parlant del dret del País Basc o de Catalunya a decidir el seu estatus polític, Fernando Campos diu el següent: "Víctor, yo te cambiaría mi estatuto jurídico nacional determinado por el tuyo sin determinar para que vieras qué orgasmo es". La veritat és que si no conegués el meu interlocutor, pensaria que practica el sarcasme. Però no, ho diu seriosament, cosa que prova el gruix del mur. Ara resulta que tenir un estatus jurídic indeterminat, és a dir, ser català o basc, és un orgasme. I com sap un espanyol que ser català és un orgasme? Això em recorda aquells rics que desaconsellen el benestar als pobres. "No vulguis ser ric", diuen, "tindràs molts problemes". L'argumentació de Campos, si se'n pot dir així, és tan esnob que provoca el somriure perquè enllaça amb el discurs dels falsos universalistes que diuen estar en contra dels estats i de les fronteres, però són incapaços de cremar el DNI que els defineix com a espanyols. Si la seva pàtria és el cosmos i veritablement són ciutadans del món, per què no proven d'anar-hi amb un carnet que els defineixi com a ciutadans còsmics? Una metàfora d'aquest comportament ens l'ofereix la pel·ícula Los soñadores (The Dreamers), de Bernardo Bertolucci, emmarcada en el maig francès del 68. Isabelle, una atractiva filla de papà, que manté un triangle amb dos homes, afirma que les possessions no tenen cap sentit i per demostrar que és conseqüent decideix viure en una tenda de campanya. I certament ho fa. Passa, però, que la tenda la munta en una cambra d'una de les cases del seu pare. És aquest, en definitiva, qui, mitjançant un xec mensual, paga la seva manutenció, els seus vestits i els seus capricis. Amb el xec del DNI espanyol a la butxaca també és fàcil afirmar "la meva pàtria és el cosmos". Al final, això no obstant, sempre trobem l'individu atrapat en les seves contradiccions.

La paraula contra el mur parla d'aquestes coses a fi de proveir-nos d'arguments contra els tòpics tradicionals de l'espanyolisme "amable". El tema sorgeix tan sovint, ja sigui en família, a la feina o amb amics i genera en nosaltres un neguit tan gran pel grau d'implicació emocional que hi posem, que molts cops ens costa trobar la manera de rebatre el tòpic. Per això la idea brillant ens ve massa tard, quan el debat s'ha acabat i ja anem camí de casa. Aleshores descobrim amb amargor que el debat només ens ha aportat frustració. És el moment de pensar que quan la solució no es troba dins el mur, sinó a l'altra banda, l'opció més intel·ligent és saltar-lo.

Berria , 23/12/2007 (euskara)
Nabarralde , 23/12/2007 (
español, euskara)
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1741 - 1755 de 1821
spacer.png, 0 kB