spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Directius o comissaris polítics? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 novembre 2007
Joan Majó
Joan Majó
Les recents declaracions de Joan Majó, defensant la presència de col·laboradors hispanoparlants a Catalunya Ràdio i a TV3, són d'aquelles que produeixen vergonya aliena. S'escauen a un comissari polític, però no a un director general. Joan Majó ha dit que no hi veu cap problema en el fet que una col·laboradora de Catalunya Ràdio com Cristina Peri Rossi, que fa 33 anys que viu a Catalunya, no parli català. Ho troba normal. Deu pensar que Catalunya Ràdio és casa seva. El problema és que, amb aquest comportament, el senyor Majó incompleix la Carta de Principis de la seva pròpia Corporació, aprovada el 26 de març de 2006, en què es diu clarament que "els locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors fixos, així com persones contractades, utilitzaran sempre la llengua catalana quan estiguin en antena. L'ús d'altres llengües serà excepcional i motivat".

Arribats aquí, Majó ens haurà d'explicar què té d'excepcional la senyora Peri Rossi que justifiqui la seva contractació. Què aporta ella que no puguin aportar Susanna Rafart, Maria Barbal, Carme Riera, Mercè Ibarz, Núria Perpinyà, Margarida Aritzeta, Maria Mercè Roca o Maria Antònia Oliver? L'excepció justificada seria fitxar col·laboradors com Noam Chomsky o George Steiner, per exemple, i que aquests, en el supòsit que en sabessin, parlessin espanyol. El caràcter universal de la seva personalitat compensaria la mancança lingüística, naturalment que sí. Al capdavall, es tractaria de persones que no viuen als Països Catalans i que, com és lògic, no tenen cap obligació de saber català. Cristina Peri Rossi, en canvi, no cal dir-ho, sí que viu a Catalunya. Des del 1974. No hi ha res, per tant, absolutament res, que justifiqui la seva contractació. Ni la d'ella ni la d'altres col·laboradors hispanoparlants. Però, com sabem, el senyor Majó i el director de Catalunya Ràdio, Oleguer Sarsanedas -el mateix que ha ordenat als redactors de la casa que diguin "Espanya" en lloc d'"Estat espanyol"-, no necessiten justificacions perquè compten amb el suport del govern de Catalunya. Com, si no, podrien burlar-se de les normes de la Corporació que diuen clarament que "en el conjunt de la programació es donarà prioritat en igualtat de condicions a la presència de convidats, especialistes o testimonis d'expressió lingüística catalana, tal com correspon a una corporació audiovisual que té el català com a llengua pròpia"?

Quan dos alts directius se salten les normes d'una empresa pública per afavorir interessos polítics i, tot i així, tenen garantida la seva continuïtat en el càrrec, és que els interessos polítics estan per damunt de les normes.

El Singular Digital , 30/10/2007
 
Qüestions de supervivència d'una llengua i d'un poble Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Carme Rubio   
dimecres, 31 octubre 2007
Us oferim aquesta crítica del llibre Despullant Espanya apareguda a la revista La Marxa i que fins ara havia romàs inèdita en aquest web:

Despullant EspanyaEl 1999, Víctor Alexandre publicava un llibre que aconseguiria ser un gran èxit de vendes, tot i quedar silenciat per bona part dels mitjans de comunicació, Jo no sóc espanyol. El llibre, amb un títol ben provocatiu, consistia en una sèrie d'entrevistes a personalitats de la cultura catalana sobre el tema de la llengua i la catalanitat. Dos anys més tard apareix aquest Despullant Espanya -també amb un títol d'impacte- que té la voluntat, segons l'autor, de fer un pas endavant: passar de l'opinió a "l'acció que doni versemblança a allò que proclamem".

Al llarg de la lectura, Alexandre va despullant, és a dir, deixant sense arguments, sense raons i sense maquillatge, idees que són conegudes, que ens van arrribant contínuament a través de la paraula o de l'escriptura, però que contenen un parany que l'autor vol descobrir. Un tret eficaç és posar-se en la perspectiva de l'altre, canviar l'enfocament d'un argument i mostrar que allò que s'ha dit que era bo per aplicar en el cas català, seria intolerable des del cantó de qui l'ha defensat. Aquesta mena de prova de comprovació deixa ben evident que l'argumentació no era vàlida. L'estil del llibre és clar i àgil. Hi ha una retòrica que es podria dir didàctica, ja que pretén que al lector no se li escapi res.

Carme Rubio
La Marxa , 2/11/2001
 
Segur que tot és culpa del PP? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 28 octubre 2007
Segur que tot és culpa del PP?L'acte que el passat dia 21 va aplegar 12.000 persones al Palau Sant Jordi per reivindicar el retorn dels documents catalans segrestats a Salamanca va ser tot un èxit, no hi ha dubte. Va ser un èxit d'organització, de realització i de participació. Un acte reivindicatiu a la catalana; és a dir, profundament civilitzat, ferm en l'objectiu i serè en les formes. Cap insult, cap desqualificació personal, només un argument irrebatible: el que va ser robat als catalans ha de ser retornat als catalans. Una altra cosa és que la raó per la qual aquests documents no retornen sigui defugida pels socis de govern del PSC com si fos la pesta. Per cert, on era José Montilla el dia 21? La cantarella habitual és que el govern del PSOE sí que vol tornar els documents, però, pobret, la pressió del PP no el deixa. Hi ha gent que s'ho creu. És la mateixa cantarella que es fa servir per justificar el ribot aplicat a l'Estatut de Catalunya o la negativa a negociar la fi del conflicte basc: la culpa és del PP. Doncs és mentida. No hi ha cap diferència entre PP i PSOE, en matèria nacional espanyola, cap ni una. És cert que les formes de l'un i de l'altre són diferents, però es tracta de la diferència clàssica entre el policia bo i el policia dolent. Es reparteixen els papers, però comparteixen el mateix objectiu.

La veritat és que ha de ser una delícia governar quan tens algú a qui carregar els neulers de les teves accions més antipàtiques tot dient "Jo sóc bo, és l'altre que m'obliga a ser dolent". Però encara hi ha una cosa més deliciosa, i és que la víctima s'ho cregui. I s'ho creu perquè compta amb ICV i ERC com a disciplinats col·laboradors. ICV, perquè sap que el seu destí és ser l'ombra del PSC; i ERC, perquè com més critiqui el PSC més ridícul apareix el seu pacte de govern amb aquest partit. Esquerra, evidentment, no té cap culpa que els documents espoliats a Catalunya no tornin de Salamanca, però, com a sòcia del mateix partit que governa a Madrid, n'és corresponsable. Potser no hi ha pensat gaire, en això. I és una llàstima, perquè és el govern de Catalunya, no pas la societat catalana, qui té l'obligació política i moral de defensar els interessos del país. És el govern de la Generalitat qui, sense excuses de mal pagador, ha de portar immediatament els documents a Catalunya. És innegable que l'aplec del Palau Sant Jordi va ser un acte emotiu, tan emotiu com ho eren els recitals d'Els Setze Jutges abans del 1975, però aleshores hi havia en Franco i ara ja fa trenta-dos anys que és mort. Si els que governen a Madrid no són franquistes, com s'explica que no ens tornin allò que Franco ens va robar?

e-notícies , 24/11/2007
 
Uns 'retocs' sense importància Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 octubre 2007
Comissaria de Sant CugatHa estat curiosa la resposta que els Mossos d'Esquadra han donat a Ràdio Sant Cugat, en veure's acusats de manipular la denúncia posada pel restaurant Terra Dolça per la crema d'una bandera catalana el passat 11 de setembre a Sant Cugat del Vallès. Segons ells, "el document no esmenta l'origen dels danys perquè està escrit en un formulari estàndard". Increïble. Deuen pensar que és fàcil enredar la ciutadania fent-li creure que es tracta de papers ja impresos i intocables. Doncs no és així. Com ha explicat Guim Pros, responsable del Terra Dolça, es tracta d'uns formularis amb prou espai perquè els agents hi transcriguin la declaració feta pel denunciant, tant si es tracta d'un robatori o d'una agressió com d'un atropellament o de la crema d'una bandera. "Els Mossos intenten despolititzar la denúncia i amagar els fets", ha dit Pros. Quina llàstima que aquesta dèria despolititzadora no es vegi per enlloc en l'afany franquista de trobar culpables quan el que es crema és la bandera espanyola o una fotocòpia amb la cara del rei d'Espanya.

A Sant Cugat, la referència a la crema de la bandera catalana del Terra Dolça va desaparèixer de la denúncia com per art d'encanteri quan l'agent –una dona-, després d'uns minuts d'absència, va tornar amb el formulari dient que s'hi havien fet uns petits retocs sense importància. Si el formulari era intocable, com és que s'hi podia escriure un text i, a més, fer-hi retocs? I com és que els retocs no es podien fer a la vista del denunciant, sinó que calia dur el formulari a un altre despatx? Són preguntes que els Mossos no responen, és clar. Després es queixen del desprestigi espectacular que ha patit aquest cos en poc temps i del rebuig frontal que inspira en tot l'independentisme. Un rebuig, per cert, que va començar en l'època del conseller Xavier Pomés i que s'ha agreujat amb Joan Saura i Joan Boada, dos fidels executors de la praxi antidemocràtica de l'Audiència Nacional espanyola. Deu ser per això, perquè l'independentisme creix, que la reputació dels Mossos baixa.

Diari de Sant Cugat , 19/10/2007
e-notícies , 22/10/2007
 
Esquerra camí del tractament de xoc Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 octubre 2007
Esquerra camí del tractament de xocSembla que la direcció d'Esquerra Republicana, després dels insults i de les desqualificacions -càncer, empestats, bluf mediàtic...- que ha dedicat a Joan Carretero, en particular, i als corrents crítics del partit, en general, haurà de reconsiderar profundament la línia de submissió al PSC que ha seguit fins ara. Que en la Conferència del passat cap de setmana la distància entre els favorables i els contraris a la renegociació del pacte de govern amb el PSC i amb ICV fos només de cinc punts (43% - 48%) és per pensar-s'ho. Però temo molt que no servirà de gaire. El virus del montillisme, que té el poder màgic de convertir els socis independentistes en avaladors de la política espanyolitzadora del PSC, només pot ser vençut per mitjà d'un tractament de xoc; només una davallada electoral pot fer reaccionar una direcció superbiosa que ja fa temps que no porta roba interior per tal de facilitar les coses als seus gentils sodomitzadors.

Per altra banda, n'hi ha prou de comparar el discurs actual d'ERC amb l'anterior de CiU per veure que "tranquil·litat i bons aliments" i "el meu mal no vol soroll" són les dites que millor resumeixen la seva praxi nacional. És cert que Jordi Pujol parlava de "fer país" i que Carod-Rovira parla d'"independència", però el primer modernitzava Espanya mentre Catalunya s'antiquava i el segon avala des d'aquí els mateixos que ens provincianitzen des d'allí. Això fa que, trenta-dos anys després de la mort de Franco, Catalunya sigui avui un país infrastructuralment obsolet, lingüísticament esblaimat i nacionalment amansit. Tot un llegat per als joves catalans.

"Voteu-nos per ser decisius a Madrid", demanava CiU mentre pactava amb el PP; "voteu-nos per ser forts a Madrid", demana ERC mentre és incapaç de forçar Zapatero perquè eviti l'apagada de TV3 al País Valencià o perquè Salamanca torni els papers de Catalunya. La política narcòtica de CiU ens ha dut a aquest atzucac, la política montillista d'ERC posa els mobles perquè ens hi acomodem. Esquerra, per sort, continuarà viva el 2014, però algú creu que la direcció serà la mateixa?

El Singular Digital , 23/10/2007
 
Jutges o dictadors? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 octubre 2007
La magistrada Ana Ingelmo
La magistrada Ana Ingelmo
El dia que Catalunya sigui independent, cosa que és més a prop del que molts es pensen, caldrà fer un homenatge al Partit Popular i al Partit Socialista per la seva contribució a l'independentisme. Sense ells, el procés seria molt més lent. Ho veiem en el rebuig del Poder Judicial a la petició d'Alfons López Tena d'obrir expedient disciplinari a Ana Ingelmo, la magistrada del judici per l'assassinat del jove de Berga, Josep Maria Isanta, per haver impedit que un testimoni declarés en català. "El dret a la defensa és molt superior al dret a triar llengua", va ser l'argument de la magistrada. I els dos grups del Poder Judicial, tant el conservador com el progressista, li han donat la raó i han dit que no sols "va actuar correctament", sinó que "ells haurien fet el mateix". Magnífica mostra dictatorial que Juristes per la Llengua, una entitat formada per jutges i notaris, ha denunciat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per tractar-se d'una "insòlita contraposició" entre dos drets fonamentals perfectament compatibles. I és que ningú, tant si es tracta d'un testimoni com d'un acusat, pot ser obligat a declarar en una llengua que no sigui la seva, ja que això limitaria la seva capacitat expressiva i suposaria un greuge comparatiu amb relació als altres declarants. Si hi ha un acusat que no entén la llengua d'un testimoni, és l'aparell judicial qui té l'obligació de facilitar-li un servei de traducció simultània. Això és tot.

El menyspreu envers la llengua catalana -una llengua que segons l'article 3 de la Constitució espanyola "serà objecte d'especial respecte i protecció"- ajuda força a prendre consciència de la necessitat de tenir un Estat propi que ens alliberi del nacionalisme espanyol. Mentre això no arriba, però, serà bo recordar que cap jutge no pot obligar-nos a parlar en una llengua que no sigui la nostra. Cap ni un. Jo mateix, fa cosa d'uns mesos, en declarar en un jutjat de Rubí com a testimoni ocular d'un accident automobilístic, vaig ser requerit per la jutgessa per tal que declarés en espanyol en lloc de fer-ho en català. M'hi vaig negar. Em va dir que ella no entenia el català i li vaig respondre que no era el meu problema. Va canviar de tàctica intentant que em sentís culpable pel fet d'haver d'aturar el judici a la recerca d'un intèrpret, però em vaig mantenir ferm i, finalment, em va dir que d'acord, que parlés en català. La meva intervenció, per tant, es va desenvolupar sense intèrpret. Ella em preguntava en espanyol i jo li responia en català. És a dir, que era mentida que no entengués la meva llengua. L'entenia perfectament, només volia reafirmar la seva espanyolitat a costa de la meva submissió. No ho va aconseguir.

e-notícies , 18/10/2007
 
Estat de setge Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 17 octubre 2007
Estat de setgeEl que la Justícia i el govern espanyols estan fent al País Basc és realment escandalós. La persecució que s'ha desfermat contra l'esquerra abertzale, només per satisfer els interessos electorals del PSOE, tindrà greus conseqüències en les societats basca i espanyola. És indubtable que l'únic culpable d'un atemptat és qui el comet, però els escenaris de violència política tenen responsables polítics. I els quaranta anys d'existència d'ETA demostren que no hi ha voluntat política d'acabar amb aquest conflicte. Al contrari, tant el PP com el PSOE en treuen tota la rendibilitat electoral que poden. És immoral, és clar, però, ¿quan han demostrat que els importi més la pau que el poder?

La Llei Antiterrorista i la Llei de Partits són clarament antidemocràtiques i pròpies de règims totalitaris i, a més, com sabem, del tot inoperants per resoldre el problema. La primera és la coartada per impedir la representació parlamentària de l'esquerra independentista -si no hi ha vots, no hi ha escons- i la segona és la via per criminalitzar la premsa desafecta a Espanya -encara que, com s'ha vist, això impliqui empresonar persones innocents i torturar directors de diari.

Per això l'esquerra abertzale faria bé de no menystenir el PSOE. ¿Caldrà recordar-li que va ser sota el règim d'aquest partit que l'Estat espanyol va viure els casos més escandalosos de corrupció política, de tortura policial i de terrorisme d'Estat? ¿Caldrà recordar-li que es tracta del mateix partit que ha elaborat una Llei de la Memòria Històrica que no anul·la els judicis sumaríssims del franquisme i que, amb els vots del PSC i d'ICV, continua considerant legal l'afusellament del president Lluís Companys? Doncs bé, ara ha arribat a l'extrem d'imposar un estat de setge a la població guipuscoana de Segura, amb identificació constant dels seus habitants i control absolut dels seus moviments. Reunir-se quatre persones per parlar de política és, a Segura, delicte de terrorisme. Exactament igual que en l'època de Franco.

És clar que també podria arribar la suspensió de l'autonomia basca, com demanen Alfonso Guerra i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, però no caldrà perquè el lehendakari Juan José Ibarretxe no celebrarà cap referèndum sense un acord amb el PSOE. Ibarretxe domina bé la gestualitat, però és incapaç de plantar cara al govern espanyol i posar-lo en evidència davant de tothom. Cosa que és una llàstima, perquè la millor manera de mostrar la baixa cultura democràtica d'algú és que se'l vegi revoltat contra un referèndum. No hi ha imatge més patètica, en política, que la de la confrontació entre urnes i armes, entre demòcrates i totalitaris. És a dir, les urnes segrestades per la força de les armes. I pensar que d'això hi ha qui en diu Estat de dret...

e-notícies , 15/10/2007 (català)
Berria , 18/11/2007 (euskara)
Nabarralde , 18/11/2007 (español)
 
Polítics en erecció Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 17 octubre 2007
ImageÉs francament divertit veure com tots aquells polítics que es passen la vida dient que cal deixar-se de temes identitaris i parlar "de les coses que interessen a la gent", aplaudeixen amb entusiasme l'assistència de José Montilla a la desfilada madrilenya amb motiu de la Fiesta de la Hispanidad; data que constitueix, per ella mateixa, el testimoni inesborrable d'un dels més grans genocidis de la història de la humanitat. El PSC -que sempre ha fet fàstics a la lletra de l'himne de Catalunya i que és partidari d'esborrar l'Onze de Setembre com a Diada nacional-, experimenta una erecció quan seu a la llotja del nacionalisme espanyol i observa l'orgia d'uniformes, de fusells, de tancs, de canons i de banderes espanyoles que cada any, segons qui mani, organitzen el PSOE o el PP amb la participació d'abanderats milers de ciutadans no nacionalistes. El PSC, però, no és l'únic partit que ha donat suport als aplaudiments de Montilla a les Fuerzas Armadas -les mateixes que, segons la Constitució, ens haurien d'abatre en cas d'independència-, també ho ha fet ICV, per boca de Joan Saura. Són ironies de la vida: el partit que ens diu que "un altre món és possible", aplaudeix les armes que el fan impossible.

ImageI és que PSC i ICV, ja ho sabem, són dues forces que dia rere dia pretenen alliçonar-nos sobre un planeta sense fronteres, sense estats, sense himnes, sense banderes i sense exèrcits i, això no obstant, sempre fan costat al PP en la defensa de la simbologia nacional d'Espanya. Abominen la catalana, que és només resistencial, i s'enlluernen amb l'espanyola com l'esclau caragirat s'enlluerna amb el poder de l'amo. L'esclau caragirat és aquell que quan l'amo el convida a seure a la seva taula, somriu com un babau mentre barrina la manera d'esdevenir amo també.

ImageCarod-Rovira, per la seva banda, que va considerar "una mostra de subordinació" l'assistència de Pasqual Maragall a les desfilades dels anys 2004 i 2005, ha trobat "normal" l'assistència de Montilla el 2007 perquè, segons ha dit, "no és independentista". Que potser ho era, Maragall, d'independentista? Aquesta és la manera que té el vicepresident d'amagar l'actual subordinació d'ERC al PSC: transmutar la subordinació en normalitat. Per això, com recordava recentment El Singular Digital, també ha callat Josep Huguet. L'home que qualificava el PSC d'"irresponsable" per anar a Madrid el 12 d'octubre, és el mateix que ara, en qualitat de conseller d'Indústria, es dedica a sancionar els vehicles que passen per la ITV amb el CAT a la matrícula. A més poder més espanyolitat. Quina llàstima que no s'adonin que no és per principis independentistes que no s'ha d'anar mai a cap desfilada militar espanyola, sinó per coherència amb un sentit veritablement humanista de la vida.

El Singular Digital , 15/10/2007
 
"El poble català no té cap possibilitat de sobreviure en un Estat que no sigui el seu" Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Alexis Vizcaino   
dilluns, 15 octubre 2007
estatpropi.catUs oferim aquesta entrevista a Víctor Alexandre realitzada per Alexis Vizcaino, promotor de la campanya estatpropi.cat:

Països Catalans o Catalunya?
Països Catalans.

Ets favorable a crear un Estat propi per al Poble Català?

Naturalment. El poble català no té cap possibilitat de sobreviure en un Estat que no sigui el seu.

També hi series favorable si la independència fos només per a alguna part del territori?
Sí. L'important és que comenci algú. A mi m'encantaria que les Illes, per exemple, ja fossin independents. Algú creu que això no tindria cap incidència en la resta del territori? La reunificació dels Països Catalans és una quimera dins un marc estatal aliè. La reunificació arribarà amb naturalitat i amb un format probablement confederat quan cada part del territori culmini el seu procés de maduresa i entengui que la realització d'un mateix és impossible sense la capacitat lliure i plena de decidir.

Què opines de crear una Comunitat Autònoma dels territoris dels Països Catalans que estan sota administració espanyola?
Em semblaria bé per frenar l'esquarterament que Espanya intenta aconseguir des de fa segles, però sempre com un estadi immediatament anterior a la independència.

Per què creus que Euskal Herria sí que pot federar les dues comunitats autònomes que té sota administració espanyola i en canvi els Països Catalans ho tenen vetat?

L'ensarronada és obra dels "pares catalans" de la Constitució espanyola. Van trair el seu país sense el més mínim escrúpol i l'esquarterament dels Països Catalans, com moltes altres coses, és fruit d'aquella traïció.

Quins avantatges destacaries de tenir una Comunitat Autònoma Sud-Catalana?
Només els de caràcter més elemental. És com si li preguntessin a un pres, quins avantatges destacaria del fet de poder moure's per la presó amb un cert marge de llibertat. Ser una comunitat autònoma d'Espanya és l'estat ideal per a Madrid. Però nosaltres som una nació i una nació no pot ser mai una comunitat autònoma de cap altra nació. Altrament no és una nació.

I quins inconvenients?
L'aclimatació a la vida de la presó. Com més temps dura la captivitat, més resignat, amansit i submís es mostra el pres.

A qui li faries fer aquest qüestionari?
A un senyor que hi ha a la Generalitat i que es fa dir president de Catalunya.

vizcaino.cat , 20/8/2007
 
Les contradiccions de la Fira de Frankfurt Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 14 octubre 2007
Les contradiccions de la Fira de FrankfurtCrec que la delegació catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt ha fet bé d'ometre el terme nacionalisme per referir-se a determinades qüestions de la nostra vida política. Jo he viscut a Alemanya i em consta el complex de culpa que arrossega aquell país arran de l'ascens del nacionalsocialisme al segle passat. Tot i així, el terme ha sorgit igualment en boca d'alguns periodistes alemanys influïts pels corresponsals dels seus mitjans a l'Estat espanyol que, ves per on, es concentren a Madrid. Si ja és quimèric entendre els drets nacionals de Catalunya des d'Espanya, imaginem com deu ser-ho des d'Alemanya a través dels mitjans de comunicació espanyols. En aquest sentit, he trobat a faltar que algun membre de la delegació catalana preguntés a la premsa universalista germànica si coneix un sol alemany -no nacionalista, naturalment- que estigui disposat a acceptar que Alemanya deixi de ser una nació per convertir-se en part d'una altra nació. Més que res perquè la resposta ens demostrarà que a Alemanya hi ha vuitanta milions de nacionalistes alemanys.

Les contradiccions de la Fira de FrankfurtUn altre tema és el de l'absència institucional -que no comercial- dels autors catalans que escriuen en espanyol. Aquí també hi trobem un alt nivell d'incomprensió. Per això no és estrany que Der Spiegel gosi dir que "poca cosa li queda a l'Institut Ramon Llull de la mentalitat oberta de l'home exemplar de qui pren el nom". Té gràcia que aquest setmanari no fes la mateixa reflexió l'any 1991, quan el convidat d'honor va ser l'Estat espanyol i els autors en català, basc i gallec van quedar-ne exclosos. ¿No hauria estat, aquell, un bon moment per dir "poca cosa li queda a l'Institut Cervantes de la mentalitat oberta de l'home de qui pren el nom"? Per sort, el setmanari més prestigiós d'Alemanya, Die Zeit, s'ha expressat en altres termes: "La literatura finesa, danesa, noruega, eslovaca o lituana són igual de petites literatures, i -entre elles- la catalana n'és una gran".

D'aquest debat estèril, però, n'és responsable en bona part la mateixa direcció de la Fira, que només parla de cultures quan aquestes no coincideixen amb les d'un Estat. Altrament, si això no és així, com és que Brasil i Portugal han estat convidats d'honor en edicions diferents, el primer el 1994 i el segon el 1997? Qui era, aleshores, la convidada? La llengua, la cultura o la nació? No escriuen en la mateixa llengua Paulo Coelho i José Saramago?

Si la Fira del Llibre de Frankfurt vol ser veritablement neutra i universalista, per què no convida llengües en lloc de països o cultures? Cada any, una llengua. Una llengua literàriament representada per tots aquells escriptors d'arreu del món que la tinguin com a pròpia. Aleshores sí que podrem parlar d'universalitat. La resta és mala literatura.

e-notícies , 11/10/2007
 
La genuflexió de Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 octubre 2007
Oleguer Sarsanedas
Oleguer Sarsanedas
Hi ha molta gent indignada amb les disculpes que Catalunya Ràdio ha demanat a la uruguaiana Cristina Peri Rossi, després d'haver-la acomiadat per negar-se a parlar en català després de 33 anys de viure a Catalunya.

És lògic. Sobretot tenint en compte la càrrega simbòlica d'aquestes disculpes i la voluntat de voler-la readmetre. Ara ja sabem què hem de fer els catalans quan no estiguem prou qualificats per accedir a un lloc de treball: titllem l'empresa de feixista i no sols ens demanarà excuses el director sinó que també ho farà el president del país. I és que el país el governa el PSC, que és el mateix partit -ves quina casualitat- que governa Catalunya Ràdio. De fet, ara com ara, a Catalunya, no hi ha res que escapi al control del PSC. Potser algú pensi que això no és ben bé així, atès que són tres els partits que hi ha a la Generalitat, però s'equivocarà. ICV és l'ombra del PSC i Esquerra és la seva coartada catalanista. Això és tot. De l'ERC actual, per tant, no es pot esperar absolutament res en matèria d'autogovern. És veritat que gesticula amb l'elegància de Vittorio de Sica, però ja s'ha vist -i aquest cas n'és una prova- que té tanta força com un nadó. El mateix nadó que deia tenir la clau i que va lliurar el control de la ràdio i de la televisió públiques al PSC.

Les disculpes d'Oleguer Sarsanedas, director de Catalunya Ràdio, per tant, són l'execució fidel d'un desig montillista expressat en dues trucades telefòniques a Cristina Peri Rossi. Una de la mateixa direcció de l'emissora i l'altra de Presidència de la Generalitat. El problema és que amb aquest comportament Catalunya Ràdio i el Govern no sols desacrediten la llei de política lingüística i les campanyes en favor del català, també estan dient a tots els nouvinguts que el català és una llengua inútil fins i tot en el seu propi territori. És a dir, que no cal que la parlin perquè el fet de conèixer-la té un valor merament ornamental i no serveix per guanyar-se la vida. És el missatge de l'autofòbia. N'hi ha prou de fixar-se en els noms que donen suport a la senyora Peri Rossi -Albert Rivera, Albert Boadella, Arcadi Espada, Francesc de Carreras, Fernando Savater, Rosa Díez, Félix de Azúa, Esther Tusquets, Anna Maria Moix, Xavier Pericay, Ferran Toutain, Colita, Enric Majó o el pujolista Carles Duarte- per veure que constitueixen una diàfana síntesi de la flor i nata del nacionalisme espanyol i del nacional-hispano-universalisme català.

Si el senyor Oleguer Sarsanedas no és un comissari polític ni pensa com tota aquesta gent, té dues maneres de demostrar-ho: fer complir les normes de l'emissora -que són contràries als dictats de Presidència- o dimitir.

El Singular Digital , 9/10/2007
 
Cristina Peri Rossi, un cas d'impotència intel·lectual Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 octubre 2007
Cristina Peri RossiÉs realment divertit veure com els nacionalistes espanyols -nascuts dintre o fora d'Espanya- s'enfilen per les parets quan els toquen els esquemes d'un imperi que s'enfonsa molt més ràpidament que Venècia. És en aquesta línia que s'inscriu la uruguaiana Cristina Peri Rossi, que després de trenta-tres anys vivint a Catalunya té la barra de no parlar català quan hi ha persones gairebé analfabetes, procedents de països immensament pobres, sense cap possibilitat de moure's en ambients intel·lectuals, que en tenen prou amb un any per expressar-se força bé en la nostra llengua. Són gent anònima nascuda al Senegal, al Perú, a l'Equador..., gent que no surt als diaris, que viu en precari i que, sense renunciar a la seva identitat, ha fet seu el país que els ha acollit. Són persones que, a diferència de Peri Rossi, tenen un concepte integrador de la vida, no pas excloent. Hi ha actitud més excloent que viure trenta-tres anys en un país sense dignar-se parlar la seva llengua? "Es que me expreso mejor en castellano", diu Peri Rossi sense ruboritzar-se. Després de trenta-tres anys. A ella li passa amb el català el mateix que a mi em passa amb el japonès. Jo també m'expresso millor en català que en japonès. La veritat és que tindria força gràcia que m'expressés bé en japonès sense parlar-lo mai.

Cristina Peri Rossi, que es proclama Premi Ciutat de Barcelona -un premi profundament espanyolitzat i sense cap mena de prestigi que el PSC, disfressat d'Ajuntament, lliura cada any als seus acòlits-, no parla català perquè no li dóna la gana. Aquesta és la veritat, però no pas el problema. El problema és que pretén guanyar-se la vida en mitjans de comunicació en llengua catalana com si no s'hagués mogut de l'Uruguai. Doncs bé, la gent que cobra per parlar en mitjans de comunicació en català té l'obligació de parlar en català. Exactament igual que la gent que cobra per parlar en mitjans de comunicació en espanyol té l'obligació de parlar en espanyol. Cada mitjà té la seva llengua i és aquesta la que determina qui pot treballar-hi i qui no, independentment de quines siguin les seves idees polítiques. No es pot ser carter sense saber llegir ni bomber sense una condició física determinada. Així de senzill. Proclamar-se discriminat quan no s'està preparat per a una feina és el recurs de l'impotent.

El circ seria una bona sortida per a la senyora Peri Rossi, ateses les seves provades facultats per a la pallassada. Diu que "ha sufrido un claro caso de persecución lingüística" i que "los fascismos tienen algo en común: siempre son excluyentes [...] por motivos de raza, de sexo o de lengua". Pobreta, ja és ben cert que no ofèn qui vol...  És clar que potser es refereix a Espanya, un Estat amb ciutadans de primera i ciutadans de segona; ciutadans de segona obligats a parlar dues llengües per tal que els ciutadans de primera només n'hagin de parlar una. Quan Cristina Peri Rossi sàpiga distingir entre un privilegi i un dret estarà capacitada per distingir entre feixisme i drets humans. De moment, ella, el diari El Mundo i tots els ciutadans que li donen suport semblen estar molt més a prop del primer que dels segons.

e-notícies , 4/10/2007
 
Joan Saura o la hipocresia al poder Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 octubre 2007
Joan SauraEn les facultats de ciències polítiques s'hauria d'estudiar el cas de Joan Saura com un exemple altament il·lustratiu del polític que és capaç de qualsevol cosa per tal de superar el complex d'inferioritat que pateix. Tot el seu discurs és pura mentida i quan no menteix calla per por que la mentida li compliqui la vida. Sap que no hi ha un lloc noble en la història de Catalunya per als polítics com ell, però li manca humilitat per acceptar-ho. Justet -com tots els polítics insignificants- i arrogant -com tots els qui es deleixen pel poder-, Joan Saura és la cara més patètica de l'ambició; una ambició il·limitada capaç de ridiculitzar la formació política que presideix. Per això, Iniciativa per Catalunya Verds faria bé d'acabar amb la carrera de Joan Saura abans que sigui Joan Saura qui acabi amb la d'Iniciativa per Catalunya Verds. No queda altre remei quan el nyeu-nyeu no té prou dignitat per dimitir per ell mateix.

Cal tenir en compte que hi ha projectes personals que poden ser un càncer per a un projecte col·lectiu, i és un càncer per a ICV que la conselleria d'Interior s'hagi convertit en una delegació de l'Audiència Nacional espanyola i els Mossos d'Esquadra en el seu braç executor. Per això, quan el reporter del portal e-noticies pregunta al conseller si li sembla normal que els Mossos demanin als fotògrafs que facin de policies, el conseller calla. Calla perquè els Mossos ja fa temps que són notícia per maltractar detinguts, per acusar de terrorisme persones innocents, per perseguir sistemàticament el jovent independentista, per irrompre amb brutalitat en manifestacions pacífiques i per reprimir la llibertat d'expressió. Sembla que estiguem parlant d'un cos dirigit per Ángel Acebes, oi? Doncs no. Estem parlant de Joan Saura, el mateix personatge que l'any 2004, en un programa de TV3, demanava que Josep-Lluís Carod-Rovira abandonés la política per sempre. Era així, per eliminació, com esperava esdevenir conseller en cap.

Saura, però, no s'atura i ara insisteix a coaccionar fotoperiodistes perquè delatin les persones que el passat 22 de setembre es manifestaven lliurement i pacífica a Girona en defensa dels joves Jaume Roura i Enric Stern que nou dies abans havien cremat una foto del rei d'Espanya, un rei imposat pel franquisme que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento i que quan li van demanar que intercedís per evitar l'afusellament de les cinc darreres víctimes de Franco va respondre que no era cosa seva. Aquest és el símbol que defensa Joan Saura amb homes armats fins a les dents.

e-notícies , 1/10/2007
 
El buit a Ramon Barnils Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 octubre 2007
Ramon BarnilsÉs enorme el buit que ha deixat Ramon Barnils en el món periodístic català. Ja fa sis anys que va morir i la professió continua erma de gent com ell; cosa bastant comprensible, per altra banda, atès que quan vivia ja era únic. Per això ha estat una magnífica idea, per part de Ràdio Sant Cugat, portar al Monestir l'exposició Qui és el teu referent? Ramon Barnils (1940-2001) per tal de commemorar el 25è aniversari de l'emissora. Serà com si en Ramon hagués tornat per treure de polleguera tots aquells que li somreien mentre el maleïen en silenci. Per exemple El País, diari de l'esquerra espanyolista i autoproclamat paradigma de la llibertat de pensament, que va prohibir la publicació de l'article pòstum que Joan de Sagarra li havia dedicat.

Hom pensarà que és normal que l'independentisme desacomplexat de Barnils fos una pedra a la sabata per a tota aquesta gent que es diu universalista, enemiga dels estats i de les fronteres, però que dormen amb el DNI espanyol sota el coixí, que el porten ben a mà quan van pel món -no fos cas...- i que patirien un trauma si els faltés la unitat d'Espanya. És clar, ells no són nacionalistes; només són uns sentimentals entendrits per la configuració actual de les fronteres espanyoles. Si Stravinski va consagrar la primavera, pensen, per què no s'ha de poder consagrar Espanya? Però no, el buit mediàtic que s'ha fet a Ramon Barnils no és només per les seves idees polítiques, és perquè mai no van poder amb ell. Li feien el buit perquè li tenien por. Reunia massa qualitats per poder estigmatitzar-lo: era radicalment intel·ligent, radicalment independent, radicalment insubmís i radicalment noble. I aquestes són qualitats que només coincideixen en personatges singulars que, com ell, ocupen un espai modest quan viuen, però que es fan immensament grans quan moren.

Diari de Sant Cugat , 28/9/2007
 
Segon acte de sobirania Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 30 setembre 2007
Selecció catalanaSembla que alguns catalans s'han sorprès pel fet que el PSC, aliant-se amb el Partit Popular, hagi votat en contra de les seleccions nacionals catalanes al Congrés espanyol. No hi veig el motiu, ni tampoc la contradicció. On és la notícia? L'autèntica notícia seria que el PSC hi hagués votat favorablement. Ho seria per la senzilla raó que estem parlant d'un impossible. El PSC no pot anar contra la seva naturalesa, una naturalesa que és al·lèrgica als drets nacionals de Catalunya. N'hi ha prou de donar un cop d'ull al nostre passat més immediat per veure que el PSC vota sempre el mateix que el Partit Popular quan es tracta d'impedir que Catalunya tingui els atributs propis d'una nació. El 6 d'agost de 2005, José Montilla, delegat del PSOE al Principat, ja va ser prou clar en aquest sentit quan va afirmar que "els drets històrics de Catalunya no existeixen". Vegem-ne la praxi d'aquest pensament: el 9 de febrer de 2006, PSC-PSOE i PP voten en contra de la unitat de la llengua catalana; el 17 de març de 2006, PSC-PSOE i PP voten en contra de la gestió dels ports i dels aeroports catalans; el 18 de setembre de 2007, PSC-PSOE i PP voten en contra de les seleccions nacionals catalanes. Es pot trobar una mostra més explícita d'autoodi?

Montse Palma (PSC)
Montse Palma (PSC)
No és estrany, tanmateix, que la diputada socialista Montse Palma, en veure la samarreta de la selecció catalana a les Corts espanyoles, l'hagi definida com un "espectacle esperpèntic i lamentable". Montse Palma és una experta en esperpent, el practica cada dia des del centre de l'univers que és Madrid. Ella -contrària als drets històrics, a la unitat de la llengua, a la gestió dels ports i dels aeroports i a la selecció catalana- és un dels 21 socialistes catalans que experimenten un plaer morbós cada cop que les reivindicacions nacionals del nostre país són abatudes al Congrés espanyol. Sap que la seva feina depèn del fet que Catalunya no sigui un país independent i s'hi esmerça cada dia tant com pot per aprofundir en la nostra subordinació. A més, resulta tan extasiant que a Madrid et diguin "Caramba, Montse, tú no pareces catalana"...

Escaleta pont aeriEls 21 diputats del PSC a Madrid són el viu retrat de l'hispanoaddicte. L'hispanoaddicte no pot viure sense el pont aeri. Per a ell, anar a Madrid és molt més que una servitud laboral, és una necessitat vital. Els musulmans viatgen a la Meca, els hispanoaddictes viatgen a Madrid. N'hi ha prou de veure quina cara fan quan tornen a Catalunya i baixen les escaletes de l'avió. Les taules de l'Estatut ribotat per Déu també les van baixar pel mateix lloc.

No sé com ho veu Esquerra Republicana, però tenint en compte que no va ser Catalunya sinó ella qui va lliurar el govern del país a aquesta gent, convindria que demostrés el seu sentit d'Estat aconseguint que la selecció catalana jugués amb una altra selecció nacional en la mateixa data prohibida per Espanya. Com més important sigui el rival i més abrandada l'amenaça espanyola més gran serà la credibilitat d'Esquerra. Del seu primer acte de sobiraria -el diàleg amb ETA a la Catalunya Nord- ja en fa massa temps, ara toca el segon.

e-notícies , 27/9/2007
radiocatalunya.ca , 28/9/2007
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1756 - 1770 de 1797
spacer.png, 0 kB