spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
La llengua basca Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 gener 2008
La llengua bascaNo fa gaire, Manuel Fraga Iribarne va fer unes declaracions en contra de la normalització de l'èuscar i va titllar aquest idioma de "llengua prehistòrica" i "de museu". Amb aquestes paraules, és clar, Fraga pretenia ridiculitzar la política de normalització lingüística del País Basc tot ridiculitzant, de passada, aquelles persones i entitats que intenten que la llengua pròpia d'aquell país no s'acabi convertint justament en allò que volia el règim en el qual el senyor Fraga era ministre: que l'èuscar esdevingués una llengua tan venerable que només la parlessin els més grans de 90 anys. Fraga, a més, va reblar les seves declaracions afirmant que no van ser els castellans sinó els bascos els inventors del castellà i que, per tant, el castellà és l'autèntica llengua pròpia d'Euskal Herria. D'això, en català, se'n diu embolica que fa fort.

En el seu llibre Gens, pobles i llengües, el professor de genètica i director del programa de recerca sobre la diversitat del genoma humà, Luigi Luca Cavalli-Sforza, V Premi Internacional Catalunya, diu que "el terrritori on avui dia es parla basc és molt reduït, sobretot a França, on actualment només parlen aquesta llengua uns quants milers de persones, cosa que sens dubte és a causa de la pressió del govern a favor de la llengua francesa. Antigament -al Paleolític superior-, la regió basca s'estenia per gairebé tota la zona de les grans pintures i escultures rupestres". I conclou: "em sembla molt versemblant la hipòtesi que la llengua basca provingui de les llengües parlades pels primers humans moderns de Cromanyó fa 35.000 o 40.000 anys".

Ves per on, uns arguments que no fan altra cosa que reforçar el profund respecte que el món hauria de sentir per la llengua basca són utilitzats per l'absolutisme per negar-li el dret a ser allò que sempre ha estat: la llengua pròpia del País Basc. No és estrany, per tant, que el senyor Fraga i els qui pensen com ell -que són molts-, estiguin en contra del suport oficial que rep l'èuscar en el seu propi territori, no és estrany perquè saben que això significa a la llarga la fi dels privilegis que fins ara s'havia autoconcedit la llengua castellana. I és que, com diu Àngela Cotano en el seu llibre Les llengües minoritzades d'Europa, Premi de Sociolingüística de la Generalitat de Catalunya, "qualsevol llengua amb voluntat de pervivència necessita el suport de les autoritats corresponents. Per regla general els estats no s'oposen a l'ús familiar o col·loquial d'una llengua. Aquest principi de tolerància és, en el fons, una condemna a l'extinció perquè la llengua és de per si un element de comunicació social i si queda reduïda a l'àmbit familiar deixarà en algun moment de ser emprada. Una llengua ha de tenir ús social i presència pública. Si no es porta a terme una política lingüística que aconsegueixi prestigiar-la, difondre'n l'ús i fer-la sentir als parlants com a útil, l'oficialitat de la llengua té ben poca validesa perquè resta sense aplicació pràctica".

Als enemics de la llengua catalana i de la llengua basca els encanta dir que una llengua no té cap valor, que una llengua és només una eina per comunicar-se. Gran, això no obstant, deu ser la importància de la llengua en la definició idiosincràtica d'un poble, i inquietant el matís de la seva diferència, quan d'altres de més poderoses volen sacrificar-la en nom de la uniformitat.

e-notícies , 17/1/2008
 
La paraula contra el mur (Hitza hormaren kontra) Imprimeix Correu-e
Presentacions
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 gener 2008
Hitza hormaren kontraNabarralde, l'entitat cultural que ha promogut la traducció del meu llibre La paraula contra el mur -Hitza hormaren kontra (Pamiela, 2007)- del català a l'èuscar, m'ha demanat que escrigui un text que expliqui les raons per les quals l'he escrit, així com els elements de connexió amb la realitat basca que conté. Doncs bé, el títol és una metàfora del conflicte que catalans i bascos mantenim amb Espanya. Fa segles que les nostres paraules s'estavellen sistemàticament contra el mur espanyol i que la pedagogia d'explicar qui som i d'expressar el nostre irrenunciable dret a decidir topa de ple amb la cerrazón espanyola. Hem creuat oceans de temps i, malgrat tot, continuem encadenats a un país que només ens vol com a una possessió: desnaturalitzats, espanyolitzats i subordinats. La nostra identitat ha de ser subsidiària de l'espanyola, la nostra llengua una peculiaritat regional i els nostres drets nacionals la il·lusió òptica d'una insolació. Així ho ha determinat la cerrazón.

La paraula contra el mur és un llibre contra aquesta cerrazón. La paraula cerrazón, que és genuïnament espanyola, no té equivalent en català i crec que tampoc en basc. Podem traduir-la mitjançant sinònims com ara obstinació, tossuderia o entestament, però no és el mateix. La cerrazón és una altra cosa. Parlar de la cerrazón és parlar d'una incapacitat gairebé genètica per comprendre una existència diferent de la pròpia, és parlar del domini del despotisme i de la ignorància sobre el respecte i la saviesa. La cerrazón és enemiga de la llum i de la comunicació. No hi ha lloc per a l'enteniment on regna la cerrazón.

La paraula contra el murConcebut com un diàleg electrònic entre dos personatges reals -Fernando Campos, un espanyol de Madrid, traductor del Parlament europeu i votant del PSOE, i jo mateix-, el llibre aborda totes aquelles qüestions relacionades amb el conflicte polític que patim: la identitat, la cultura, la llengua, els mitjans de comunicació, el tancament de diaris, la il·legalització de partits, la satanització de l'independentisme, la violència verbal, les forces armades, el terrorisme d'Estat, el nacionalisme espanyol, l'autoodi, el col·laboracionisme, el franquisme subvencionat, les fronteres, els referèndums, el dret a l'autodeterminació... No cal dir que l'interlocutor espanyol se serveix de tòpics per enfocar aquests temes i obliga l'autor a fer un exercici pedagògic que, una vegada i una altra, topa amb la cerrazón. Vegem-ne alguns exemples.

"A los catalanes les prohibieron usar su lengua y a los no catalanes y no fascistas les prohibieron usar la suya como querían", diu Fernando Campos. Però fa trampa. És cert que els espanyols no feixistes van patir el franquisme tant com el patírem els catalans i els bascos, però nosaltres el vam patir doblement per la nostra condició nacional. Campos confon interessadament la falta de llibertat d'expressió amb la prohibició d'usar una llengua. Els espanyols republicans també van patir la guerra, però a ells no els va perseguir mai ningú pel fet de ser espanyols. A cap d'ells se'l va prohibir mai parlar espanyol. A tots els catalans i bascos –a tots- se'ns va prohibir parlar català o èuscar. A Espanya, per tant, es va prohibir la llibertat d'expressió. A Catalunya i a Euskal Herria es va prohibir la llibertat d'expressió i les llengües catalana i basca. En definitiva, se'ns va prohibir ser senzillament catalans o bascos.

Parlant del dret del País Basc o de Catalunya a decidir el seu estatus polític, Fernando Campos diu el següent: "Víctor, yo te cambiaría mi estatuto jurídico nacional determinado por el tuyo sin determinar para que vieras qué orgasmo es". La veritat és que si no conegués el meu interlocutor, pensaria que practica el sarcasme. Però no, ho diu seriosament, cosa que prova el gruix del mur. Ara resulta que tenir un estatus jurídic indeterminat, és a dir, ser català o basc, és un orgasme. I com sap un espanyol que ser català és un orgasme? Això em recorda aquells rics que desaconsellen el benestar als pobres. "No vulguis ser ric", diuen, "tindràs molts problemes". L'argumentació de Campos, si se'n pot dir així, és tan esnob que provoca el somriure perquè enllaça amb el discurs dels falsos universalistes que diuen estar en contra dels estats i de les fronteres, però són incapaços de cremar el DNI que els defineix com a espanyols. Si la seva pàtria és el cosmos i veritablement són ciutadans del món, per què no proven d'anar-hi amb un carnet que els defineixi com a ciutadans còsmics? Una metàfora d'aquest comportament ens l'ofereix la pel·ícula Los soñadores (The Dreamers), de Bernardo Bertolucci, emmarcada en el maig francès del 68. Isabelle, una atractiva filla de papà, que manté un triangle amb dos homes, afirma que les possessions no tenen cap sentit i per demostrar que és conseqüent decideix viure en una tenda de campanya. I certament ho fa. Passa, però, que la tenda la munta en una cambra d'una de les cases del seu pare. És aquest, en definitiva, qui, mitjançant un xec mensual, paga la seva manutenció, els seus vestits i els seus capricis. Amb el xec del DNI espanyol a la butxaca també és fàcil afirmar "la meva pàtria és el cosmos". Al final, això no obstant, sempre trobem l'individu atrapat en les seves contradiccions.

La paraula contra el mur parla d'aquestes coses a fi de proveir-nos d'arguments contra els tòpics tradicionals de l'espanyolisme "amable". El tema sorgeix tan sovint, ja sigui en família, a la feina o amb amics i genera en nosaltres un neguit tan gran pel grau d'implicació emocional que hi posem, que molts cops ens costa trobar la manera de rebatre el tòpic. Per això la idea brillant ens ve massa tard, quan el debat s'ha acabat i ja anem camí de casa. Aleshores descobrim amb amargor que el debat només ens ha aportat frustració. És el moment de pensar que quan la solució no es troba dins el mur, sinó a l'altra banda, l'opció més intel·ligent és saltar-lo.

Berria , 23/12/2007 (euskara)
Nabarralde , 23/12/2007 (
español, euskara)
 
El catanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 17 gener 2008
GuaposHi ha veus que diuen que la llengua catalana dels mitjans de comunicació ha de ser d'un nivell molt 'de planta baixa', molt planer, tan planer que el lector, l'oient o el telespectador gairebé no s'adoni que la llengua en què li parlen és català. Així s'arriba a més gent, diuen. Està bé. No he sentit dir-ho mai de cap altra llengua, això, però està bé. De fet, aquest és un sistema tan brillant per captar nous parlants que m'estranya que cap escola d'idiomes no hi hagi pensat. Imaginem-nos-ho per un moment: "llegeixi rus com si no fos rus", "aprengui anglès com si fos francès", "parli espanyol com si parlés català".

Jo, arribat el cas, em preguntaria quina mena de rus deu ser, si en llegir-ho no sembla que ho sigui? Quina mena d'anglès es pot aprendre, si sona com francès? Quin nivell d'espanyol es pot tenir, utilitzant els sinònims més propers al català? Potser sóc un capsigrany, però no hi veig el què, francament. No entenc com es pot escriure o parlar en català sense que sembli català. Significa això que dir "vivenda" en comptes d'"habitatge" enriqueix la llengua catalana? Vol dir això que la llengua anglesa seria més rica si els anglesos, enlloc de "spoon", diguessin "cullera" o, en lloc d'"street", diguessin "carrer"? Hi ha algun problema amb la paraula "spoon"? Fa mal a l'oïda, potser, la paraula "street"? És clar que no. Cada llengua té la seva manera de dir les coses i els manlleus només tenen raó de ser quan són necessaris. Les úniques paraules que veritablement té sentit manllevar d'altres idiomes són aquelles que expressen un concepte que no té definició en la nostra llengua. És legítim, per exemple, dir "remake" per referir-se a la nova versió d'una pel·lícula antiga, però és absurd dir "escaparat" podent-ne dir "aparador".

Sembla, però, que aquesta curiosa teoria sobre l'enriquiment lingüístic, només afecta el català. Les altres llengües n'estan exemptes. Per això, mentre Televisió de Catalunya i El Periódico eradiquen "habitatge" i institucionalitzen "vivenda", Televisió Espanyola i La Vanguardia no eradiquen "vivienda" ni institucionalitzen "habitaje". La idea és que com més castellanismes diguem més universals serem. O, dit d'una altra manera, la nostra universalitat està en perill quan ens esmercem a parlar bé el català. D'aquí que els catanyolistes -que rima amb espanyolistes- no demanin mai una llengua castellana 'de planta baixa' per facilitar les coses als nouvinguts o, posats a fer, una peruanització del castellà com a deferència als peruans que viuen entre nosaltres. Els catanyolistes necessiten l'espanyolització del català per emmascarar tot allò que ignoren d'aquesta llengua. Ja sabem que la ignorància cofoia és incapaç de progressar. La ignorància traça una ratlla just allà on arriba el seu nivell i menysprea tot allò que el supera.

Destins
"Destí" en comptes de "destinació". En cap altra llengua, llevat de l'espanyol ("destino"), és la mateixa paraula: anglès (destiny/destination), italià (destino/destinazione)...

e-notícies , 14/1/2008
 
La llei antiterrorista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 gener 2008
Viure en una societat políticament correcta té els seus avantatges i inconvenients. El principal avantatge és que els ciutadans tenen la sensació de viure en una mena d'oasi on mai no passa res, on mai no es diu una paraula més alta que les altres, on no hi ha gairebé res que denunciar perquè tot funciona meravellosament. L'inconvenient és que tot això és mentida perquè l'oasi és un somni, i, com sabem, per poder tenir un somni primer cal estar adormit. I és certament difícil que esclati cap conflicte si tots estem adormits. Ben mirat, no hi ha millor desarmador que la son; el problema és que aquesta son no és natural sinó induïda. Hi ha gent que ens vol adormits, obedients, callats, i, si pot ser, una mica atemorits. Això els dóna llibertat de moviments per fer i desfer a la seva manera.

L'obligació de pensar i d'expressar-se de manera políticament correcta no és res més que una subtil i moderna modalitat de censura. Hi ha censura més subtil que aquella que provoca l’autocensura? La por a dir, la por a ser amonestat, la por a desfermar les ires d’una col·lectivitat endormiscadament correcta ens manté a tots en silenci. Però el silenci no canvia la realitat, només l'amaga.

Conspiració de silenci
Conspiració de silenci
L'any 1954 Spencer Tracy va protagonitzar una magnífica pel·lícula titulada Conspiració de silenci. Narrava l'arribada d'un home a un poble de l'Oest americà, just després de la Segona Guerra Mundial, disposat a esbrinar la misteriosa mort d'un japonès. Les seves investigacions, però, topaven amb el silenci de la comunitat. En aquell poble, com a casa nostra, tothom tenia molta son i, també com nosaltres, havien fet una màxima d’aquella dita segons la qual "d'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol".

Per això no és políticament correcte denunciar que la llei antiterrorista espanyola vulnera els drets fonamentals de les persones i que és èticament inhumana, però el cert és que els vulnera, i denunciar-ho és, a més d'un principi deontològic periodístic, un deure moral en el si d'una col·lectivitat democràtica.

Els ciutadans tenim dret a saber que aquesta llei atorga total impunitat per violar la integritat física i psíquica de les persones gràcies a la incomunicació total a què son sotmeses durant 5 dies; que durant aquest temps se'ls nega l'assistència d'un advocat i que, en la majoria de casos, l'ordre d'empresonament es basa en proves inculpatòries arrencades per mitjà de la tortura. També tenim dret a saber que la llei antiterrorista vulnera el dret constitucional de la presumpció d'innocència; que obliga a una declaració judicial davant els jutges de l'Audiència Nacional (hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista) ubicada a Madrid; que durant el trasllat els detinguts pateixen tota mena de vexacions i que, en arribar, són reconeguts per metges forenses de dubtosa independència que neguen, sistemàticament, els maltractaments, fins i tot quan són evidents.

Les conspiracions de silenci són humanament comprensibles, però democràticament inadmissibles. Un Estat que practica mesures antidemocràtiques emparant-se en la raó d'Estat no només perverteix el sistema, també queda automàticament deslegitimat com a Estat de dret. Tenia raó Max Weber: la raó d'Estat és la raó que dóna l'Estat quan no té raó.

e-notícies , 10/1/2008
 
La via morta de Duran i Lleida Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 gener 2008
La via morta de Duran i LleidaCal felicitar Unió Democràtica per la immensa capacitat que té d'aparèixer en els mitjans de comunicació sense que ningú no pugui atribuir-li ni un sol vot cada cop que se celebren eleccions. Unió Democràtica és el partit ectoplàsmic de Catalunya, un partit que viu com un ectozou en el cos de Convergència Democràtica i que es caracteritza per una extraordinària capacitat de persuasió, fins al punt de fer-li creure que si la foragités hi perdria bous i esquelles. I el més curiós és que Convergència s'ho creu; Convergència escolta embadalida els contes a la vora del foc de Josep Antoni Duran i Lleida i està convençuda que una bona part dels escons que treu provenen dels 'milers i milers' de vots que Unió li aporta. Mentre hi hagi rucs anirem a cavall, pensa Duran. I no li falta raó. Perquè una mentida faci efecte, cal que un altre se la cregui. No és aquesta la llegenda del timbaler del Bruc? El timbaler Duran, però, no necessita el ressò que provoca la muntanya de Montserrat per fer-se sentir, en té prou amb els micròfons que li posen al davant cada cop que apareix.

Però Unió Democràtica és un bluf, UDC és una de les enganyifes polítiques més espectaculars dels darrers trenta anys. Altrament, no es comprèn que un partit amb un nombre de votants que cabria en un autobús, i que justament per això no es presenta mai sol a cap contesa electoral, gaudeixi d'una presència mediàtica tan elevada. Això explica que hagi tingut tant de ressò el redoblament del timbal del senyor Duran, amplificat per Europa Press, contra la independència de Catalunya. Duran ha dit que "la independència no és el camí". Molt bé, on és la notícia? On és el valor periodístic d'aquestes paraules? Què té de noticiable que un fervent espanyolista com Duran i Lleida digui que el camí de Catalunya és la seva subordinació a Espanya? No és això el que ha de dir algú que no té més horitzó que ser ministre espanyol amb despatx a Madrid?

El senyor Duran, però, no està sol. Des del PSC, Miquel Iceta l'ha aplaudit a través de Catalunya Ràdio. Cosa que es comprèn, perquè, amb l'augment de l'independentisme, la hispanoaddicció no passa per un bon moment. Ells tenien un programa de via morta per a una Catalunya sotmesa i ara es troben que la consciència nacional del país es desperta. I estan preocupats, és clar. Ves quina contrarietat. Ja és ben cert que l'addicció cega el senderi. La veritat és que cal ser molt hispanoaddicte per no adonar-se que el camí que ha de portar Escòcia, Flandes, Catalunya i el País Basc a esdevenir nous estats de la Unió Europea no té retorn.

e-notícies , 7/1/2008
 
Catalunya i Euskal Herria, un camí junts Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 gener 2008
Euskal Herria-CatalunyaEl partit que van disputar el passat 29 de desembre les seleccions nacionals d'Euskal Herria i Catalunya a l'estadi de San Mamés ha estat més important del que sembla. És cert que els presidents de les dues federacions, Jordi Roche i Iñaki Dobaran, no van parar de repetir que "nosaltres només organitzem un partit de futbol" i "hem de fugir de la politització", però la polítització hi era i hi serà sempre, amb partits amistosos i amb partits oficials, perquè no són els catalans i els bascos els qui han polititzat l'esport, sinó els estats nació. Van ser els estats els qui van crear les seleccions 'nacionals' per tal de cohesionar els seus territoris per mitjà de l'èpica esportiva. Són ells els qui han polititzat les competicions internacionals i han convertit els Jocs Olímpics en una exaltació de banderes i himnes nacionals; són ells els qui han dividit el món entre pobles amb drets i pobles sense drets. L'exaltació patròtica de la figura de Fernando Alonso, amb la col·laboració entusiasta de la crosta socialista de TV3, per exemple, és filla d'aquest fervor patriòtic. No en tenen prou de tenir la seva selección, necessiten, a més, omplir-la 'd'espanyols a la força' per poder guanyar alguna medalla de tant en tant i imaginar-se que 'Déu és espanyol'.

Catalunya i Euskal Herria, un camí junts

Però arribarà el dia en què tots aquests impediments cauran empesos per la força dels drets i Espanya, si el seu orgull li ho permet, es veurà obligada a enfrontar-se a Catalunya o a Euskal Herria en competició oficial i a assumir la probabilitat d'una derrota. Mentrestant, José Montilla continuarà sense assistir als partits amistosos de la selecció del país que presideix, perquè seria grotesc, a més d'incoherent, que el secretari general d'un partit polític contrari a les seleccions catalana i basca s'assegués en una llotja per presidir-los tot escoltant l'espectacular xiulada d'un estadi a la seva persona. En tot cas, la importància del partit esmentat, no té res a veure amb Montilla, sinó amb la unió de dos pobles que s'estimen, que s'admiren i que es respecten. Dos pobles que l'altre dia van donar una lliçó magistral als seus governs respectius en la consecució d'un objectiu comú. I és que no cal ser cap llumenera per adonar-se de la força que pot tenir el trasllat d'aquesta unitat esportiva al terreny de joc de la política. El dia que els governs de Catalunya i del País Basc comprenguin que junts són molt més forts que separats, estaran a un pas de la consecució d'un Estat propi.

Manifestació per l'oficialitat de les seleccions catalana i basca
Manifestació a Bilbao per l'oficialitat de les seleccions basca i catalana

e-notícies , 3/1/2008 (català)
Berria , 16/1/2008 (euskara)
Nabarralde , 16/1/2008 (español)
 
El trident espanyolista Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 desembre 2007
El trident espanyolistaL'èxit de la manifestació del passat 1 de desembre, pel Dret de Decidir, també és atribuïble a Sant Cugat perquè van ser moltíssimes les persones d'aquesta ciutat que es van desplaçar a Barcelona per dir prou no tan sols a la manca d'infraestructures o al tercermundisme de les ja existents, sinó també a la incapacitat manifesta de la nostra classe política per defensar els interessos i els drets nacionals de Catalunya. Una classe política que ha permès, sense ruboritzar-se, que l'espoliació practicada al nostre país entre els anys 1986 i 2005 se situï en l'escandalosa xifra de 191.000 milions d'euros.

Manifestació 1-DTan important ha estat aquesta manifestació, la més multitudinària del catalanisme -a desgrat del Partit Socialista i del diari El País, el seu full parroquial-, que els noms dels qui no hi eren també passaran a la història. Absències històriques, en podríem dir. Aquest és el cas del PSC i dels sindicats UGT i CCOO. Tots ells, sense cap mena d'escrúpol, van decidir arrenglerar-se al costat del Partit Popular i de Ciutadans i donar per bona la situació actual. Ves per on, aquells que avui s'han afegit als qui volen que l'espoliació fiscal persisteixi i que Catalunya es mantingui subordinada a Espanya fins a la fi dels temps, són els mateixos que ahir criminalitzaven Esquerra Republicana pel seu no a l'Estatut amb el patètic argument que aquest no era coincident amb el no del Partit Popular -com si l'un i l'altre tinguessin res a veure. Per sort, ha estat gràcies a una iniciativa promoguda per la societat civil -la Plataforma pel Dret de Decidir- que el PSC s'ha posat en evidència formant un tripartit espanyolista que, ben mirat, resulta força natural i versemblant. Tots tres, PSC, PP i C's, estan en contra del dret a l'autodeterminació dels pobles. És l'altre tripartit, el trident espanyolista.

Diari de Sant Cugat , 14/12/2007
 
Radicals d'extrema dreta assalten un acte d'Èric Bertran i Víctor Alexandre a Sueca Imprimeix Correu-e
Notícies
per Marina Romero   
dilluns, 17 desembre 2007
Un grup de radicals d'extrema dreta van assaltar el passat divendres el Casal Jaume I de Sueca (Ribera Baixa) en la presentació del llibre i l'obra de teatre Èric i l'Exèrcit del Fènix. Els membres de 'Valencia Freedom' van agredir alguns dels assistents i van llançar un líquid fètid, però no van aconseguir impedir l'acte.

Acte de suport a TV3 a Sueca
Acte de suport a TV3 a Sueca
Èric Bertran i Víctor Alexandre estaven convidats aquest passat divendres a la nit al Casal Jaume I de Sueca per oferir una xerrada sobre el llibre i l'obra de teatre que descriuen els fets que va patir el primer. Després d'assistir a una concentració de protesta convocada per Acció Cultural del País Valencià en contra del tancament de repetidors de TV3, una cinquantena de persones es van reunir al Casal Jaume I per assistir a la conferència d'Èric Bertran i Víctor Alexandre. Als pocs minuts de començar, un grup de 20 persones va intentar irrompre violentament a l'acte. El Casal Jaume I ha presentat les denúncies corresponents a la Policia Local, que ja ha fet algunes detencions. L'acte, finalment, va començar només mitja hora més tard del previst.

Víctor Alexandre explica com van anar els fets:
Audio"Van començar a cridar 'Puta Catalunya' i van agredir alguns assistents. La Policia Local va venir i va detenir alguns agressors."
Audio"Des del Principat ens sobten aquests fets, però allà al País Valencià les agressions són contínues."

Ràdio Sant Cugat , 17/12/2007
 
La passió de Joan Ferran Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 desembre 2007
L'èxtasi de Santa Teresa
L'èxtasi de Santa Teresa
El PSC està nerviós i els nervis, gairebé sempre, acaben traint el qui els pateix. Poc s'ho esperava, aquest partit, que els efectes de la manifestació del passat 1 de desembre serien tan devastadors per a la seva imatge. Amb només un parell d'hores, el PSC va quedar literalment desemmascarat en veure's obligat a triar entre alinear-se amb la Catalunya que reivindicava un Dret Humà fonamental -el dret de decidir- i la Catalunya del Partit Popular i de Ciutadans. Que triés aquesta segona opció, però, no té res de sorprenent, atès que tots tres partits, PSC, PP i C's, senten per Espanya un fervor religiós. De fet, si algú està interessat a conèixer la naturalesa de la passió que Santa Teresa sentia per Déu, en tindrà prou d'observar què senten aquest tripartit i el diari El País per Espanya. L'èxtasi a què arriba el diputat socialista Joan Ferran, per exemple, cada cop que sent el nom d'Espanya, està en la línia del paroxisme genital que provoquen certes passions religioses.

El 25 de febrer de 2001 i el 8 d'octubre de 2004, Joan Ferran ja havia plorat amargament al Parlament de Catalunya perquè, segons ell, el nom d'Espanya se sentia massa poc a TV3. Va ser una llàstima que les llàgrimes li impedissin aclarir-nos amb quina freqüència hauria d'aparèixer aquest nom: cada cinc minuts, cada dos minuts, cada minut i vint-i-dos segons... Encara hi és a temps. Ara, a més, es lamenta que, mirant TV3, sigui més fàcil saber quin temps farà a Alacant o a Perpinyà que no pas a Burgos o a Madrid. Opina, el desficiós senyor Ferran, que hi ha molts catalans amb parents a Burgos o a Madrid que n'haurien d'estar informats. Curiosament, però, no diu res dels catalans amb parents a Rabat o a Dakar. Deu pensar que els catalans d'origen espanyol són superiors als catalans d'altres orígens.

Altrament, hauria d'exigir que TV3 substituís el mapa del temps pel mapamundi i que la previsió meteorològica fos detalladament universal per tal que cap habitant de Catalunya se sentís marginat. Potser algú es pregunti si el frisós senyor Ferran no en té prou amb sis canals espanyols que informen puntualment del temps de Burgos i de Madrid. Doncs no, no en té prou, perquè allò que realment fa mal als ulls del senyor Ferran és el mapa dels Països Catalans. Per això les afinitats entre el Partit Popular i el Partit Socialista del senyor Ferran em suggereixen aquesta endevinalla: en què s'assembla un nacionalista espanyol, creient i de dretes amb un universalista català, laic i d'esquerres? En què per a tots dos la unitat d'Espanya és "sagrada".

e-notícies , 13/12/2007
 
'Chapeau', Àgora Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 desembre 2007
'Chapeau', ÀgoraEls factors que fan que un programa de televisió esdevingui prestigiós no provenen només del seu contingut i de les formes respectuoses dels seus convidats, hi ha també un altre element molt important: la qualitat humana de les persones que en són responsables. L'ètica, per exemple, és una d'aquestes qualitats, i un dels seus principals atractius és que no sovinteja. Un exemple de programa prestigiós, que aplega tots aquests factors, és el programa Àgora del Canal 33. Dic això, arran de la reflexió que han fet després del meu article de dies enrere, titulat "L'incompliment de la normativa interna de TV3", en què em preguntava per què no es traduïen al català els correus electrònics rebuts en espanyol quan, a més del que diu la norma, és evident que l'emissor entén perfectament el català; altrament, no podria opinar sobre el que es diu al plató.

Doncs bé, la resposta d'Àgora ha estat d'una elegància exquisida. El programa ha demostrat en les darreres edicions que, certament, no té cap sentit llegir els correus en espanyol sense traduir-los al català, i ha donat per bones les raons adduïdes: l'idioma de l'emissora és el català i ningú no intervé en un debat la llengua del qual li resulta incomprensible. Tampoc no tindria sentit que Tele5, posem per cas, no traduís a l'espanyol els correus rebuts en català. L'espanyol és la llengua de Tele5 i qui participi en algun dels seus programes ho ha de saber. Al capdavall, els espanyols no tenen cap obligació de saber català. I el mateix podem dir dels espectadors nord-catalans de Televisió de Catalunya, però a l'inrevés: ells tampoc no tenen cap obligació de saber espanyol.

Hi havia una raó, això no obstant; una raó comprensible i molt ben argumentada, per part del programa, en el sentit que, de vegades, la traducció d'un correu determinat pot confondre l'espectador sobre la ideologia del seu autor o fins i tot suavitzar-la. Però, és clar, també és cert que un correu d'aquestes característiques no pot acabar condicionant-ne la resta. La decisió de respectar la llengua de l'emissora, per tant, honora el programa Àgora i tot l'equip de persones que el fan possible. No és freqüent –de fet, és insòlit- que un programa o una cadena de televisió reflexionin sobre una crítica adversa. És més fàcil desqualificar-ne l'autor i continuar com si res. Àgora no és d'aquests. Això explica el seu prestigi i els molts anys que fa que és en antena. Em trec el barret i li expresso públicament el meu respecte.

e-notícies , 10/12/2007
 
El senyor Ferran, que fa l'Espanya gran Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 desembre 2007
El senyor Ferran, que fa l'Espanya granNo sé per què han aixecat tanta polseguera les declaracions de Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament, queixant-se d'una suposada "crosta nacionalista catalana" a Catalunya Ràdio i a TV3. Ja fa molts anys que Joan Ferran es dedica a fer aquesta mena de pronunciaments i a exhibir la seva autofòbia sense el més mínim sentit del ridícul. Joan Ferran és un nacionalista espanyol que ja el 25 de maig de 2001 va expressar la seva indignació al Parlament perquè, segons ell, el nom d'Espanya se sentia massa poc a TV3. Com a bon hispanoaddicte, Ferran és d'aquells que pateixen una crisi nerviosa si algú al seu voltant no diu "Espanya" cada deu minuts. Per això, el 8 d'octubre de 2004, també al Parlament, va tornar amb la mateixa cantarella amb expressions pròpies de l'ultradreta espanyola. Deia, el senyor Ferran, que TV3 és "pancatalanista" i "colonialista" i va tornar a lamentar l'"excessiu" nombre de minuts d'emissió que transcorrien sense que se sentís el nom d'Espanya.

Es dóna el cas, però, que en l'estudi que vaig fer sobre aquestes qüestions per al meu llibre TV3 a traïció vaig descobrir que la televisió pública catalana, en mans del PSC, no sols ha eradicat el terme "Estat espanyol", sinó que també ha aconseguit que el nom d'Espanya sigui la paraula més repetida en els telenotícies. En una notícia de tres paràgrafs, per exemple, la diuen quatre cops. Però, és clar, amb això no n'hi ha prou per apaivagar la frisança espanyolista del senyor Ferran, que considera "tendenciosa" una visió catalana de la vida i "normal" una visió espanyola. Conscient que el PSC no té futur en una Catalunya nacionalment desacomplexada, el senyor Ferran veu en cada persona o en cada notícia catalanocèntrica un enemic dels interessos del PSC. No és estrany que retregui a CiU o a ERC la voluntat de fer país a través de TV3. Per al senyor Ferran i per al PSC, el país ja està fet i es diu Espanya i no cal "construir pàtries" perquè la pàtria dels catalans és l'espanyola. I, és clar, uns mitjans de comunicació desinfectats de catalanisme que parteixin d'aquest principi són el model que el Partit Socialista voldria instaurar per frenar l'espectacular creixement de l'independentisme a Catalunya. Al final, tot es resumeix a això: a més Espanya, més PSC. D'aquí que calgui agrair les declaracions del senyor Ferran, per aclaridores. Sense adonar-se'n, ha confessat el problema del seu partit: a més Catalunya, menys PSC.

El Singular Digital , 11/12/2007
 
"La S del PSC no és de socialista, és de sectari" Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Òscar Batet   
dijous, 06 desembre 2007
Víctor Alexandre, a la manifestació de l'1-D
Víctor Alexandre, a la manifestació de l'1-D
Entrevista publicada al Diari de Mataró el 18/10/2007:

La llengua catalana està en perill?
En perill sí, perquè, si no estigués en perill no en parlaríem. Aquesta és la evidència més gran, no? És cert que llengües que des del nostre punt de vista no estan en perill, per exemple la francesa, també a França en parlen i la volen protegir de la força de l'anglès. Això ens hauria de fer reflexionar si un estat amb tots els ets i uts i una llengua amb el potencial que té la llengua francesa, amb tants estats que la parlen, té por de la globalització i de l'hegemonia que pot suposar l'anglès, com hem d'estar nosaltres que no tenim ni estructures estatals per defensar-la? La llengua catalana està en perill com ho estan altres llengües amenaçades en aquesta època de la globalització, però el perill més gran de la llengua catalana no és lingüístic, sinó polític. No té estructures per defensar-se i per tant està amenaçada de mort; això no vol dir que mori, perquè jo sóc optimista. Penso que aquest país políticament farà un gir i, aleshores, el podrem capgirar una mica, però el terreny que ha perdut la llengua catalana, ja difícilment el recuperarà. No parlo de barbarismes, sinó de sintaxi, d'estructura... comença a ser un calc de la llengua espanyola. Hi ha llengües més petites que nosaltres en demografia que tenen molt més bona salut, però és que darrera del cas català continua havent-hi un problema polític. El danès té més bona salut que el català perquè té unes estructures d'Estat que li permeten defensar-se dins el seu àmbit, cosa que no té la llengua catalana.

Creus que pot arribar a desaparèixer?
La llengua catalana desapareixerà com desapareix tot en aquesta vida. No hi ha res que sigui etern. Desapareixerà com han desaparegut llengües grans i grans imperis. El que passa és que nosaltres tenim l'obligació de defensar-la i no provocar la seva mort. El que no podem fer és assassinar-la. Aquesta és una pregunta que pot servir per a qualsevol llengua: la llengua danesa morirà algun dia? Sí, és clar, i la llengua anglesa també per més que, des de la perspectiva del present, ens sembli impossible. Ara, la llengua catalana, com que no té eïnes d'autodefensa, és molt més propensa. No ens enganyem: el bilingüisme no existeix, no a nivell general. Existeix individualment, hi ha persones que són bilingües per raons familiars, però els pobles no són bilingües. Un poble té una llengua i s'expressa a través d'ella. La coexistència de dues llengües és impossible perquè sempre n'hi ha una de forta i una de feble i ens volen fer creure que la llengua petita es menjarà la grossa. Impossible. Per entendre-ho, només cal posar un peix gran i un de petit en una peixera. El peix petit només durarà uns minuts. Si la llengua catalana no és llengua oficial i única a Catalunya, està condemnada a desaparèixer per raons òbvies. Això no vol dir que la gent hagi de deixar de saber espanyol, no. Els danesos també saben anglès i pots anar on vulguis de Dinamarca i et podràs entendre en anglès perfectament, però la llengua oficial de Dinamarca és el danès, no l'anglès.

Per què sovint es fa de la llengua motiu de confrontació política i social?
Perquè la llengua mou moltes emocions, i això ho veiem cada vegada que hi ha un debat. Per exemple, quan a la televisió es toca aquest tema, les passions esclaten com no esclaten en cap altre debat. Es pot parlar de víctimes de maltractaments, es pot parlar d'accidents de trànsit i es pot parlar de moltes coses, però mai no hi ha aquesta passió. La gent parla d'una manera molt entenimentada, però quan es toca la llengua, toques el tema polític. I darrera la defensa de la llengua espanyola hi ha una actitud profundament nacionalista i sibil·lina que defensa l'hegemonia espanyola. La llengua és una excusa per defensar aquesta hegemonia. El blaverisme fa el mateix al País Valencià: defensa el valencià com si fos una llengua diferent del català per esquarterar-nos la llengua i afeblir-la. Saben que afeblint la llengua catalana s'afebleix la cohesió dels Països Catalans i, de retruc, el seu pes específic a Europa. Darrera d'això hi ha una actitud política netament espanyolista.

De quina manera afecta el fenòmen de la immigració a la situació del català?
Jo no culparia la immigració del tema de la llengua. Crec que la immigració s'utilitza per defugir les pròpies responsabilitats. El senyor que ve del Senegal no té cap culpa del problema que pateix la llengua catalana. No el podem culpabilitzar de dir que enfonsa la llengua. Ell ve aquí a guanyar-se la vida i es troba amb el que es troba: un conflicte polític entre Catalunya i Espanya que no hem sabut resoldre. I, clar, culpabilitzar-lo de la nostra manca de capacitat és profundament injust. És cert que la immigració ha estat utilitzada sempre pel poder per conquerir pobles. La Xina ho està fent al Tibet. Al Tibet hi havia sis milions de persones i en aquest moment hi ha vuit milions de xinesos. És a dir: la Xina ha enviat més gent que no pas els habitants del Tibet, perquè si hi ha més gent de fora que de dins, els de fora acaben dominant els de dins, i la llengua dels de fora acaba dominant la llengua genuïna dels de la terra, de manera que els de dins es troben que cada vegada que han de fer un tràmit troben que els funcionaris no saben la llengua. Els tibetans es veuen obligats a aprendre el xinès i el mateix va passar amb els catalans. Els catalans no sabien parlar espanyol, però els funcionaris que es trobaven darrera els taulells no sabien català i com que tenien un grau d'autoritat per sobre dels catalans, era el català que havia d'aprendre la llengua del funcionari. Això encara passa avui dia. La immigració és un instrument de l'espanyolisme, especialment la immigració sud-americana que parla espanyol, i s'ha convertit en un aliat involuntari o inconscient del poder espanyolista.

Parlem molt dels Països Catalans, però les Illes i el País Valencià estan radicalment castellanitzats...
Països CatalansCada territori té una realitat diferent i aplicar certes polítiques en un altre territori no sempre és una bona estratègia. Ara bé, fixem-nos en qui ha governat les Illes fins fa uns mesos i qui governa el País Valencià: el Partit Popular. És un partit que dins el seu programa inclou l'esquarterament dràstic dels Països Catalans i per aconseguir-ho aplica la política més vella del món: divideix i venceràs. De tota manera, jo no seria tan pessimista respecte a aquests territoris. És cert que hi ha zones que són molt fosques en aquest sentit, però n'hi ha d'altres on la llengua catalana té una certa vitalitat. Sueca, per exemple, és practicament monolingüe, és catalana. A València, en canvi, és horrorós. Però les coses poden canviar si el país fa un tomb. És el cas d'Israel i de la llengua hebrea. L'hebreu era una llengua pràcticament en extinció, però a partir que el poble jueu aconsegueix ser un Estat, la situació es capgira ràpidament. Avui, l'hebreu té una vitalitat immensa, encara que no és l'hebreu d'abans; per això dic que hi ha coses que es perden... Torna a ser un problema polític.

Independència per a Catalunya i per a tots els Països Catalans, tot alhora?
Hi ha gent que és molt dràstica amb això, jo no ho seria tant. El concepte de Països Catalans el tinc claríssim, però són realitats diferents. Estem esmicolats i cada territori té un govern diferent, i conjuminar això és molt difícil. Si Catalunya fa un cop de cap i tira endavant la independència, com la poden seguir el País Valencià i les Illes si hi governa el PP? És impossible. Però també seria absurd dir: "Ah, no, no! Fins que el País Valencià i les Illes no canviïn, Catalunya s'esperarà i es conformarà sent espanyola. Si una persona pateix una paràlisi del seu cos, i el metge li diu: "si t'opero, la meitat del teu cos recuperarà la plena normalitat. L'estat de l'altra part, no és irreversible, però el procés de recuperació serà tot molt més lent i no et puc dir quan trigarà. Per altra banda, si no operem ara mateix, et quedaràs totalment paralitzat. Què vols fer?" Jo crec que la resposta de qualsevol persona seria: "endavant, operi'm".

Durant els anys 50, 60 i 70, Franco va enviar milers de persones d'arreu Espanya a Catalunya. Creus que aquesta va ser una forma de colonització cultural, lingüística i social?
Sí, sí, clar. Això ho han fet tots els pobles del món. També ho va fer Catalunya a l'Alguer. Es tracta d'aconseguir minoritzar el poble autòcton. Quan el tens minoritzat, el domines. Aleshores, pots fer la demagògia aquella de dir: "És que a Catalunya el cinquanta per cent de la gent que hi ha és hispanoparlant, té la llengua espanyola com a llengua materna". La llengua espanyola mereix tots els respectes com a llengua, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, independentment de les llengües maternes que tingui la gent que ha vingut a viure a Catalunya. Des d'un punt de vista universalista, seria injust considerar que els hispanoparlants han de tenir més drets que els parlants de wòlof, que són els senegalesos. Perquè... que no som tots iguals? O és que hi ha catalans de primera i catalans de segona? Per què un català amb la mare a Burgos ha de ser superior a un català amb la mare a Dakar? Davant la llei, tots han de tenir els mateixos drets, independentment de la llengua que cadascú parli a casa seva. La llengua pròpia d'aquest país és el català i ha de ser la llengua vehicular. Perquè, si no, és una llengua inútil i allò que no és necessari desapareix. Pots viure a Catalunya sense saber un borrall de català. En canvi, pots tenir problemes greus si no saps espanyol. Avui dia és impossible mirar TV3 si no saps espanyol, perquè una gran quantitat dels seus continguts són en espanyol.

Actualment, a Catalunya, l'esquerra està políticament fragmentada. D'una banda, hi ha un nacionalisme espanyol: PSC-PSOE i Iniciativa per Catalunya, i de l'altra, un nacionalisme català: ERC i altres partits petits. Com és pot assolir la independència amb aquesta divisió?
La divisió del catalanisme és greu, perquè hi ha gent que és molt excloent. Jo els diria: escolteu, si aneu excloent gent, us quedareu sols. És que si anem així, al final resultarà que els autèntics catalans, els únics autèntics catalans, seran els de la CUP o els Maulets. Jo estic d'acord amb tots els seus plantejaments. D'acord, em sembla molt bé, però, si ni els d'ERC no són independentistes, al final queden quatre gats aquí, i no veig la manera de ser independents. Jo seria molt més afectuós amb la gent que és catalanista, però que té tempos diferents. Els processos són sempre individuals. Cada persona fa el seu procés, i no pots pretendre que el teu fill o la teva dona o qui sigui, faci el procés vital al mateix ritme que tu, perquè això és una exigència que l'altre no pot assumir. De manera que m'agradaria molt tenir asseguts en una taula els de la CUP, els d'Endavant, els Maulets, ERC, la JERC, la gent sobiranista que hi ha a Convergència, que n'hi ha molta també, la gent sobiranista que hi ha a Iniciativa, que també n'hi ha –una altra cosa és la política dels seus partits-, perquè si no estem units, no hi ha manera. No cal que inventem, mirem el que fa Espanya: el nacionalisme espanyol -d'esquerres i de dretes- està profundament unit. És molt hermètic. No hi ha diferències essencials entre el PP i el PSOE pel que fa a Espanya, només matisos dialèctics. Copiem-los i estiguem units. Jo demanaria unitat a la gent sobiranista d'aquest país. Aquesta guerra fraticida que hi ha entre ERC i Convergència em sembla molt negativa per al país i molt beneficiosa per a Espanya.

Quines diferències substancials hi ha entre el nacionalisme català d'esquerres i el nacionalisme català de dretes?
El nacionalisme català de dretes, justament perquè és de dretes, és conservador i no té com a prioritat la màxima cota de llibertats polítiques d'aquest país. Això ho guarda a la cartera de les emocions. Emotivament, amb Convergència hi trobes una afinitat. Un gruix de Convergència votaria sí a la independència, però això no és materialitza perquè per a tota aquesta gent encara és una cosa emotiva i no es veu amb cor de portar-ho a la pràctica; per a ells la prioritat és el dia a dia, la tranquil·litat, l'economia, els bons aliments, el qui dia passa any empeny... I, clar, així no s'avança. Aquesta és la diferència entre l'una i l'altra. Però crec que hi ha moltes més coses que els uneixen que no pas els separen.

Podem confiar en un partit nacionalista català i de dretes com és CiU?
Home, confiar... n'hi ha prou de mirar enrera i veure que és un partit que ha governat durant un quart de segle i fins on ha estat capaç d'arribar. La veritat és que en aquest període de temps, ha fet algunes coses que són conquestes i que s'han de reconèixer, com és l'existència de TV3 o els Mossos d'Esquadra. Són petites victòries, interessants, però el país, durant un quart de segle, ha estat estabornit nacionalment parlant. És després de la marxa de Pujol que el país es desperta políticament. És quan l'independentisme es converteix en la tercera força parlamentària amb 23 diputats i creix espectacularment. I per què passa això? Passa perquè és gent jove, gent que s'incorpora al vot per primer cop. CiU ho ha reconegut: les baixes que està patint és perquè la gent se li mor. Això vol dir que estan defensant unes idees que no sintonitzen amb els nous catalans i amb els que vénen: joves que no han viscut una guerra, que són gent desacomplexada i que volen tenir els mateixos drets que pugui tenir Holanda, Suècia o qualsevol Estat. Per a mi, un govern hegemònic de CiU seria una involució. Seria un quart de segle més de mantenir aquesta política de peix al cove o de qui dia passa any empeny. Algú pot dir: "Que potser hem avançat gaire, amb Esquerra al govern?". La veritat és que no. Jo estic radicalment en contra que Esquerra hagi fet president Montilla, em sembla un error històric que l'actual direcció d'Esquerra pagarà molt car. Crec que era més digne estar a l'oposició i créixer. Encara que Esquerra ens vulgui fer creure que sí, no hem avançat gens. Si s'ho creu, és que és innocent, perquè el projecte del PSC no contempla, ni en els somnis més al·lucinants, la independència de Catalunya. És l'últim que convé al PSC. Si hi ha consciència nacional a Catalunya, el PSC desapareix. A més consciència nacional, menys votants té el PSC. Com més espanyolitzats estiguem els catalans, més votants té el PSC. La política que s'aplica a TV3 està en aquesta línia.

El PSC com a braç executor del nacionalisme espanyol...
PSCSí, el PSC és un partit netament espanyolista. No s'han de tenir manies a definir el PSC. Ja sé que hi ha algú que no n'és, d'espanyolista, com per exemple Xavier Rubert de Ventós o l'Oriol Bohigas, que defensen la independència de Catalunya. Però aquestes persones no tenen cap pes específic dins el PSC, són peces ornamentals. Ventós i Bohigas només són la coartada catalanista del partit. El PSC és un partit nacionalista espanyol. Algú dirà: "Això és molt fort!". Sí, és clar que ho és. És que si no diem les coses pel seu nom no ens entendrem. A mi no m'ofèn que em diguin que sóc un nacionalista català perquè defenso la independència de Catalunya i els drets nacionals d'aquest poble. Ara bé, estic desitjant deixar de defensar tot això per convertir-me en un ciutadà tan normal com pugui ser-ho un portuguès, un maltès o un holandès. El nacionalisme espanyol, en canvi, és indefensable. Què defensa, Espanya, si ja té un Estat? El nacionalisme l'entenc com una mesura de supervivència, no com una mesura de dominació. Per tant, si els partits que defensen la independència de Catalunya i la unitat dels Països Catalans són nacionalistes, és evident que els partits que defensen la unitat d'Espanya són partits nacionalistes espanyols. I el mateix podem dir de les persones, en el pla individual. El PSC és un d'aquests partits. El PSC defensa la unitat d'Espanya fins a la fi dels temps. Doncs bé, això és nacionalisme espanyol. I si els ofèn que els diguin espanyolistes, n'hi haurà prou que es passin al catalanisme. Sempre seran benvinguts.

La direcció del PSC diu que cal un canvi generacional als ajuntaments catalans. És l'excusa per espanyolitzar encara més el PSC?
El país està experimentant un canvi generacional. La prova és el creixement de l'independentisme. El PSC també s'ho hauria de fer mirar nacionalment parlant, perquè la davallada de vots que ha tingut en aquestes últimes eleccions ha estat espectacular. Els que van a contracorrent són ells, que no sintonitzen amb els nous temps i amb els nous catalans que arriben.

Com anem d'autoestima els catalans?
Baixa. No tot és autoodi. Hi ha gent que té autoodi, certament, i això és greu. Algú que odiï el que ell representa i que voldria deixar de ser ell per convertir-se en part d'un altre, és carn de psiquiatre. S'ha d'entendre per què passa. Només passa en pobles perdedors. El poble jueu també té autoodi. El poble anglès, no. No es concep que un anglès tingui autoodi, un jueu sí, perquè la seva és una història de derrotes i la de l'anglès, de victòries. I el poble alemany també té autoodi perquè ha viscut humiliacions històriques per raons de guerra. També hi ha alemanys que s'avergonyeixen del seu poble. Els catalans tenim l'autoestima baixa perquè hem perdut i aquesta autoestima baixa es manifesta en tots els àmbits i un d'ells és la llengua. Creiem que hem de canviar de llengua quan algú parla espanyol, encara que ens entengui perfectament en català, perquè ens considerem inferiors, i l'inferior sempre s'ha d'amotllar al superior. Aquesta actitud no la té mai un hispanoparlant, perquè ell té moral de victòria i continua parlant en espanyol sense cap mala fe. És el català, per tant, qui sempre canvia de llengua, l'hispanoparlant no ho fa mai. Encara que estigui a TV3, l'hispanoparlant continua parlant en espanyol. Si un català parla en català a TVE es considera de molt mala educació. És la diferència que hi ha entre una persona considerada "superior" i una persona considerada "inferior". La primera no ha de canviar mai, la segona ho ha de fer sempre.

Espanya odia Catalunya?
Hi ha racisme. Això és molt delicat, perquè algú es pot posar les mans al cap quan dius que a Espanya hi ha racisme anticatalà. Però el cert és que hi ha catalanofòbia, i molt forta. No tots els espanyols odien Catalunya i els catalans, és clar, però estaria bé que diguessin la seva quan s'ataca Catalunya i la defensessin igual que defensen els drets d'altres pobles. Si no són catalanofòbics, per què callen? Hi ha un racisme que no és de pigmentació, és un racisme de concepte. Si no hi hagués racisme anticatalà, cap polític espanyol no el podria utilitzar per guanyar eleccions. Si no hi hagués racisme anticatalà, qui guanyaria vots malparlant dels catalans?

En el teu llibre Despullant Espanya, preguntes: "Què ens passa als catalans, existim com a poble o som un miratge de la història?"...
Si els catalans ens vantem de tenir mil anys d'història, potser ja és hora que diguem què volem ser. Jo defenso la independència no tan sols de Catalunya, sinó de qualsevol poble del món que tingui consciència de ser-ho. Per tant, crec que no s'ha de defensar la independència per raons polítiques, que n'hi ha, sinó per raons merament humanes. Quan l'ésser humà es fa gran, esdevé adult. I quan és adult, llevat que sigui un babau, pretén prendre decisions pròpies i assumir les conseqüències d'aquestes decisions. Vol ser un individu independent. El que no s'entén és que un poble adult consenti que un altre poble prengui decisions per ell. Catalunya serà allò que els catalans vulguin. I si els catalans no volen ser res, si prefereixen ser cua de lluç que cap d'arengada, n'hauran d'assumir les conseqüències. Però crec que aquest poble té energia pròpia per donar un cop de timó. Jo no em conformo amb les injustícies que veig. No hem vingut a aquest món a fer vida contemplativa, hem vingut al món a canviar el curs de la història i totes aquelles coses que ens són adverses.

També, al teu llibre Jo no sóc espanyol, dius una cosa que em va agradar molt, alhora que em va colpir: "Primer s'obliga el vençut a aprendre la llengua del vencedor, després se li diu que és també la llengua natural del seu poble"...
El procés és aquest: un poble és monolingüe, i, com tots els pobles, parla la seva llengua. Quan arriba el colonitzador es troba que els habitants no l'entenen, però, com que els domina, ja sigui políticament o per la força, no triguen a aprendre la llengua invasiva. Així comença el procés de substitució fins que arriba un moment en què el colonitzador pot dir que el poble colonitzat és un poble bilingüe. El problema és que el colonitzat no s'adona que l'estació que ve després del bilingüisme és un nou monolingüisme. El bilingüisme, per tant, és una estació intermèdia entre dos monolingüismes, l'autòcton i el del colonitzador. Acabat el procés, el poble colonitzat torna a ser monolingüe, però monolingüe en la llengua del seu colonitzador.

Com se't va acudir portar al teatre el que li va passar a l'Èric Bertran?
No se'm va acudir a mi, se li va acudir al director Pere Planella quan va llegir el llibre sobre el cas. Jo havia tutelat aquell llibre i n'havia fet el pròleg i, per tant, coneixia molt bé la història, però no em va passar pel cap que allò es pogués convertir en una obra de teatre. En Planella hi va veure possibilitats dramatúrgiques i em va encarregar que escrivís una obra de teatre. No ens coneixíem. Ens va presentar en Joel Joan, que és amic de tots dos. L'obra la vaig començar a escriure l'estiu del 2006 i poc després es va convertir en realitat. És una tragicomèdia amb molt d'humor, malgrat l'assetjament que l'Èric va patir a l'Audiència Nacional espanyola i a l'institut. Un nen de catorze anys convertit en terrorista perquè va enviar un correu demanant l'etiquetatge en català! Malgrat la injustícia narrada, jo volia que l'espectador no sortís del teatre emprenyat o crispat. Volia que s'ho passés molt bé i això també ho volia en Pere Planella. Per això l'espectador riu molt, perquè l'humor pot enviar càrregues de profunditat molt més fortes que el drama. La gent també s'adona que, per molt que rigui, tot allò va passar de veritat entre el 2004 i el 2005.

Dius que TV3 està cada cop més espanyolitzada. Per què?
TV3 a traïcióPerquè la governa el PSC. El PSC tenia moltes ganes de fer seva TV3. Moltíssimes ganes. Jo mai no he admès que ERC es deixés perdre la responsabilitat sobre TV3 i Catalunya Ràdio, perquè ERC no té cap altaveu mediàtic. El PSC, en canvi, controla la immensa majoria dels mitjans de comunicació de Catalunya. Això només passa en les dictadures. Cedir els mitjans públics al PSC, és un comportament suïcida per part d'Esquerra. Però també ho és per al país, perquè deixar TV3 en mans d'un partit nacionalista espanyol disfressat de catalanista darrera d'una falsa "C" és gravíssim. Has vist el programa No em ratllis? És un producte digne del laboratori espanyolitzador del carrer Nicaragua de Barcelona. I així gairebé tot. Sense que ens n'adonem, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els catalans experimentem una profunda rentada de cervell en què s'intenta que interioritzem que Espanya forma part de la nostra realitat nacional i que Catalunya i Espanya són una cosa indestriable fins que arribi el dia del judici final. Es tracta d'assumir que Burgos és una realitat molt més propera que no pas Perpinyà, Sueca, Fraga o Maó. L'allau de notícies insignificants que TV3 ens dóna sobre Espanya té aquest objectiu: que interioritzem que Àvila, Toledo, Burgos, etc., formen part del nostre mapa mental mentre que el País Valencià, les Illes, la Catalunya del Nord, Andorra o la Franja de Ponent són realitats anecdòtiques que només tenen sentit quan hi passa alguna cosa important. Si TV3 continua en mans d'aquesta gent, la consciència nacional dels catalans baixarà. Cosa que significarà més vots per a aquest partit. Això és el que pretén el PSC: utilitzar TV3 com a instrument dels seus interessos electorals. Des d'aquest punt de vista, doncs, mala peça al teler.

Catalunya Ràdio també està espanyolitzada?
Rita Marzoa
Rita Marzoa
Sí, també. Molt. Només has d'agafar els informatius de Catalunya Ràdio i veure com es prioritzen notícies espanyoles. Tot passa per Espanya. Els referents sempre són espanyols. Tot això és molt subtil, a vegades, però com que estem tan espanyolitzats, ni ens n'adonem. Quan, per exemple, se'ns diu que una persona ha batut alguna marca o ha fet alguna cosa que no s'havia fet mai a Espanya, ¿estem parlant de la ràdio nacional de Catalunya o de la ràdio nacional d'Espanya? Quina importància té que allò no s'hagi fet mai a Espanya? El marc immediat dels catalans ha de ser Europa, no cal passar per Espanya per ser europeu, oi que no? Una altra prova la tenim en la marginació que pateixen a Catalunya Ràdio moltes persones que tenen clar quin és el seu país; i els que no es veuen marginats és perquè són bons minyons que mai no s'enfrontaran amb el poder. Prefereixen tranquil·litat i bons aliments i anar fent. I, aquells que s'hi enfronten, com per exemple la Rita Marzoa, són castigats severament, i de passar a fer un programa de 3 a 4 de la tarda, la passen a les 6 del matí. I se'ls crida al despatx, com la van cridar a ella. Li van preguntar com és que el seu programa "Si més no" tenia com a referent els Països Catalans, quan aquest terme -Països Catalans-, segons el punt de vista de la direcció de Catalunya Ràdio, és un terme ofensiu per al País Valencià. Això va anar així i com que la Rita Marzoa no sols no en va fer cas d'aquest advertiment, sinó que els va dir que si una cosa tenen clara els valencians que escolten Catalunya Ràdio són els Països Catalans, va ser apartada dràsticament. Els Països Catalans és una cosa que fa mal al PSC. Per això, els comissaris polítics que hi ha a TV3 i a Catalunya Ràdio actuen en conseqüència. Cada vegada que ensumen algú que té clara una clara consciència nacional catalana, el sentencien. La S del PSC no és de socialista, és de sectari. És un partit profundament, esfereïdorament sectari, sense escrúpols. Això no havia passat mai amb Convergència i Unió. A CiU se li podran fer moltes crítiques, però no té aquest sectarisme. TV3 també va tenir un grau d'espanyolització amb CiU, però no va arribar mai a aquests límits. La prova és que amb CiU hi havia gent que eren socialistes fins el moll de l'os com Carles Francino o l'Àngels Barceló. Si aquests presentadors haguessin estat independentistes, avui dia, amb el PSC governant TV3, estarien tan arraconats com la Rita Marzoa a Catalunya Ràdio o com l'Esther Sardans a COM Ràdio. Aquesta és la diferència. I això és gravíssim.

Espanyolitza més un telenotícies de TV3 que La mañana de la COPE?
Sí, molt més, i d'una manera abassegadora. Pot semblar un estirabot dit així, perquè tots sabem què és La mañana de la COPE, però n'hi ha prou d'analitzar-ho per veure que és així. La mañana de la COPE no espanyolitza per la senzilla raó que quan un català escolta la COPE sap molt bé què està escoltant i té tots els filtres i mecanismes de defensa activats. En canvi, quan seus al sofà i veus TV3, tots aquests mecanismes es desactiven i els filtres desapareixen, perquè és "la teva", i parla la teva llengua i ho diu tot d'una manera molt més civilitzada, més bonica i amb formes més amables. Llavors et relaxes. I és justament aleshores quan et penetra tot el missatge espanyolitzador de l'emissora. En altres paraules, quan els catalans escolten la COPE estan armats psicològicament; quan veuen TV3 creuen que no els cal i és aleshores quan els gols els entren per tot arreu.

Quan l'ex-alcalde de Mataró Joan Majó va anar a Madrid com a ministre d'indústria, va ser el "ministro catalán". Ara és un espanyol a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió?
Joan Majó
Joan Majó
El senyor Joan Majó era ministre a l'època dels GAL i jo no puc concebre que un demòcrata pogués ocupar un càrrec així en una època com aquella sense obrir la boca. Si jo fos ministre d'un govern que ha creat una banda terrorista, dimitiria per una simple qüestió de principis. No voldria tenir cap relació amb un govern d'aquesta mena. Però el senyor Joan Majó va continuar sent ministre sense cap problema. És un polític espanyolista, que practica l'espanyolisme en la mesura que li és possible, i justament l'han posat en aquest càrrec de director general de la Corporació perquè faci aquesta política. Ell, com a home del partit, fa la política que interessa el PSC. I després en vindrà un altre.

L'Estat espanyol sempre ha tingut un tracte diferenciat envers Euskadi i Catalunya, sempre ha deixat fer més als bascos que a nosaltres. Per què?
Perquè no hi veu tantes diferències. Espanya té clara consciència que Catalunya és un altre poble, una altra nació. I es nota sovint en les declaracions d'alguns polítics. Que un quadre, posem pel cas, passi del museu del Prado al museu Picasso de Barcelona, ho viuen com si els arrenquessin un queixal. És com si els diguessin que aquell quadre ja no estarà mai més a Espanya. Per això quan una empresa multinacional s'instal·la a Barcelona i deixa de tenir la seu a Madrid, ells ho viuen com si els tallessin un dit, com si aquella empresa se n'anés a un altre país. I és que realment és així. En canvi, amb el País Basc això no passa. Hi ha el tema de la llengua també. La llengua basca s'està recuperant, però durant una època es parlava en àmbits molt reduïts. En parlar la mateixa llengua, els espanyols -lògicament- no tenien la sensació que Euskal Herria fos una altra nació. Fixa't en la prepotència espanyola amb Hispanoamèrica. Encara es miren aquells països com si fossin súbdits de la corona espanyola. En el cas català, a diferència del basc, no hi ha hagut violència, però, tot i així, l'animadversió contra Catalunya és més forta perquè la llengua explicita l'existència de dos pobles netament diferenciats.

Euskadi arribarà abans a la independència que Catalunya?
No ho crec. Crec que hi arribarem plegats. Hi ha massa proximitat perquè es pugui produir un procés i l'altre no. Si el País Basc celebrés un referèndum d'autodeterminació, és impossible pensar que al cap de quatre dies no se'n faria un altre a Catalunya. Espanya ho sap, això, i ho intentarà impedir com sigui. Jo crec que la independència de Catalunya arribarà aviat. Els processos d'emancipació nacional, quan es produeixen, ho fan d'una manera molt ràpida. I el divorci no es produeix per cap cataclisme, sinó per coses aparentment insignificants. Quan una parella se separa, sempre hi ha una causa, sempre hi ha un deteriorament de la relació que es va manifestant a poc a poc. Però la gota que fa vessar el got, allò que provoca el trencament definitiu, sempre és un motiu força petit. Algú, fins i tot, pot pensar: "no n'hi havia per tant". És clar, que no. Però és que el motiu petit no és més que la culminació del procés que els dos membres de la parella havien iniciat molt de temps enrere gairebé sense adonar-se'n. I quan ho fan, el distanciament és tan gran, estan tan lluny l'un de l'altre, que ja no té cap sentit el manteniment de la convivència. El motiu final, per tant, és només el detonant, no pas la causa.

Sobre l'Estatut, què haurem de fer els catalans si a Madrid ens el retallen?
El que es faci es farà tard, en tot cas. Ja ens van tombar l'Estatut del 30 de setembre, que, tot i que era ben poca cosa per a un poble amb un mínim de dignitat, era molt més que la pelleringa escardalenca en què s'ha convertit. En aquell moment, el poble de Catalunya, a través dels seus representants polítics -mira que és difícil que la gent es posi d'acord en un 90 per cent-, democràticament, pacíficament, a través del Parlament de Catalunya, va aprovar un Estatut. Però resulta que ve el país del costat i ens diu "Ja us hi podeu posar fulles, perquè qui decideix som nosaltres". Això és tan ofensiu, que no deixa altra alternativa al poble de Catalunya que sortir al carrer i dir: "Però qui us heu cregut que sou?". Tots els que ens van dir que votéssim aquest Estatut, encara diuen que és boníssim. El PSC mobilitzarà la societat catalana? Si el PSC ha estat el gran aliat del buidatge d'aquest Estatut. Ens queda Esquerra Republicana, Convergència i Unió i el sector sobiranista d'ICV. Si tots ells s'unissin i mobilitzessin la gent encara es podria aconseguir alguna cosa. Quan demanes pa i et donen una engruna, has de tenir la dignitar de llançar-la a la cara del dèspota.

Quin preu cal pagar per ser un periodista i escriptor independentista?
L'estigmatització. Ser una persona incòmoda. Tots aquests hipòcrites que ara fan lloances de Manuel de Pedrolo o de Ramon Barnils em fan fàstic, de debò, perquè són els mateixos que quan vivien no els donaven feina. Les penúries econòmiques de Pedrolo i de Barnils eren ben conegudes. Ara queda molt bé dir: "Ramon Barnils, periodista incòmode amb el poder, sempre contestatari" o "Manuel de Pedrolo, un escriptor incòmode, d'insubornable catalanitat". Però, mentre vivien -com en el cas de Joan Fuster-, els que ara diuen això els tenien ben marginats i sense feina. Jo no tinc feina al meu país, llevat de diaris digitals. A mi els mitjans de comunicació de Catalunya no em volen. Parlo dels que se suposa que són catalans, com l'Avui. M'he de guanyar la vida escrivint al País Basc. Jo hi he pensat molt en això i suposo que és perquè no em poden controlar, no saben per on els pots sortir. El pensament lliure els fa pànic. A Sant Cugat, per exemple, hi ha una llibreria que no ha volgut tenir a l'aparador el meu llibre La paraula contra el mur a causa de la coberta. Tampoc no va voler tenir el llibre de l'Èric Bertran, Èric i l'Exèrcit del Fènix, ni tampoc el de la meva versió teatral amb el mateix títol. Són estigmes. Però no t'amoïnis, que quan em mori vindran a l'enterrament i diran coses molt boniques de mi. Quanta hipocresia. Per altra banda, hi ha una cosa que s'utilitza amb mi i que és una aberració des del punt de vista deontològic de la professió periodística. Sempre diuen: "l'escriptor independentista Víctor Alexandre". I per què "l'escriptor independentista", pregunto jo? Jo no veig que els periodistes utilitzin aquest terme ideològic o d'opció de vida per referir-se a altres persones. La gent no diu "l'escriptora lesbiana Maria Mercè Marçal" o "l'arquitecte socialista Oriol Bohigas". Amb això, el que s'està fent és dir: "Compte amb aquest!". És una desacreditació subtil. Però bé, mal que els pesi, mentre la vida m'ho permeti, defensaré els drets nacionals dels Països Catalans. No m'agrada mossegar-me la llengua, perquè fa mal. I això, en un país tan masoquista com Catalunya, és inadmissible.

¿Hi ha molts periodistes a Catalunya que han venut la seva ànima nacionalista per conservar el lloc de treball i, per tant, l'estabilitat econòmica?
I tant! N'hi ha que van de nacionalistes i quan els sents a les tertúlies, perquè són de professió tertulians, veus que quan parlen no són ells, sinó el cap d'estratègia política del seu partit. Tot es mou entre l'ambició i el compromís. Arriba un moment en la vida en què hem de decidir si optem pel compromís o per l'ambició. L'ambició és legítima, és el que mou el món, però quan és il·limitada esdevé altament perillosa. Hi ha d'haver un equilibri entre l'ambició i el compromís, perquè el compromís va lligat a la dignitat. Si no tens compromís amb els drets nacionals del teu poble, amb la llibertat del teu poble, és que no tens dignitat ni poble. Hi ha molts catalans que entre l'ambició i el compromís, han optat per l'ambició. D'això se'n diu pensament políticament correcte.

DiarideMataró.cat , 18/10/2007
 
Entre el cinisme i la renúncia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 desembre 2007
Entre el cinisme i la renúnciaLes paraules de la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, dient que la manifestació pel Dret de Decidir es va fer "el mateix dia que es restablia el servei de rodalies", recorden les que va pronunciar, ara fa uns anys, l'aleshores president del F.C. Barcelona, Josep Lluís Núñez quan, referint-se a Barcelona, va dir: "aquesta ciutat que porta el mateix nom que el nostre club". Va ser una frase lamentable, no hi ha dubte, atès que no és el Barça qui ha donat nom a la ciutat sinó que és la ciutat qui ha donat nom al Barça. Però Núñez no ho va fer amb mala fe. El seu, va ser un lapsus com els que té Joan Clos cada 24 hores. Res més. Fernández de la Vega, en canvi, no va cometre cap lapsus. Les seves paraules van ser molt meditades i estaven carregades amb tot el cinisme que, de sempre, ha caracteritzat el Partit Socialista, tant l'espanyol com el seu apèndix català. La manifestació pel Dret de Decidir no es va fer el mateix dia que es restablia el servei de rodalies, sinó que el servei de rodalies es va restablir el mateix dia que es feia la manifestació pel Dret de Decidir. És molt diferent. Bàsicament, perquè si la manifestació s'hagués convocat per al 8 de desembre el servei s'hauria restablert el 8 de desembre. Per tant, com si d'una cadena de televisió es tractés, el Partit Socialista va practicar la contraprogramació per mirar d'afeblir el poder de convocatòria de la manifestació. Aquesta és la veritat. Pensaven que som idiotes i que mossegaríem l'ham en el sentit que, com que ja ens haurien restablert el mateix servei tercermundista de trens, ja no ens caldria sortir al carrer a manifestar-nos. Quin cinisme.

Entre el cinisme i la renúnciaÉs un cinisme marca de la casa socialista, és clar. El cinisme de Rodríguez Zapatero o de la seva ministra de Foment, Magdalena Álvarez, quan se'n foten públicament dels catalans, o de José Montilla, quan diu que el dret de decidir ja s'exerceix cada quatre anys, o del conseller Joaquim Nadal, quan diu que si el Partit Popular governés a Espanya sí que s'hauria manifestat. Déu meu, i pensar que aquesta gent remena les cireres del poder. Tenia raó Jordi Pujol quan va apel·lar a la dignitat dels catalans per mobilitzar la ciutadania i fer-la sortir al carrer. Llàstima que es guardés la dignitat a la butxaca quan donava suport a Felipe González i a José María Aznar i ens mostrés com a gestes gegantines pactes fiscals plens de renúncies, uns pactes que són indestriables del raquitisme infraestructural que patim actualment. Doncs bé, l'atzucac en què es troba avui Catalunya és fruit d'aquest cinisme i d'aquelles renúncies.

e-notícies , 3/12/2007
 
Si Esquerra fos a l'oposició Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 desembre 2007
Si Esquerra fos a l'oposicióSi Esquerra Republicana hagués optat per estar a l'oposició, en lloc de lliurar el govern del país a un partit que no té més objectiu que la gestió del poder i la preservació de la unitat d'Espanya, ara seria la força més beneficiada de la manifestació del passat 1 de desembre. No li falta raó al PSC quan acusa CiU del dèficit d'infraestructures -un dèficit com el que patim no es genera només en quatre anys-, però també en té CiU, de raó, quan acusa el PSC de votar al Congrés espanyol en contra dels interessos de Catalunya. De fet, va ser el PSC, amb José Montilla al capdavant, qui l'endemà mateix d'aprovar-se l'Estatut va presentar esmenes per convertir-lo en paper mullat. Esquerra, però, va preferir practicar el redemptorisme, convençuda que, gràcies al seu poder de convicció, el PSC acabaria abraçant la causa independentista, i resulta que ha estat ella qui ha acabat atrapada en l'abraçada de l'ós montillista. Ha estat un mal negoci, no hi ha dubte, perquè, sense tenir cap culpa de la política d'engrunes dels governs de Pujol i de l'hispanocentrisme del PSC, els esdeveniments han fet que sigui percebuda per la societat com una força més delerosa de poder que de dignitat.

Jo no penso, com diuen alguns, que ERC s'hagi venut, però sí que ha equivocat l'estratègia, i els responsables del desastre haurien de fer un exercici d'humilitat i reconèixer-ne el fracàs tot iniciant una nova etapa. Però, és clar, com pot ERC iniciar una nova etapa dintre del govern si ha estat ella mateixa qui s'ha posat les manilles i n'ha donat la clau al PSC? ¿No hi ha ningú, a la direcció d'Esquerra, capaç d'adonar-se de l'espectacular pluja de vots que rebria el març vinent si ara fos a l'oposició i no arrossegués l'estigma d'haver fet president el secretari general d'un partit profundament refractari als drets nacionals de Catalunya? Per sort, tard o d'hora, la vida acaba posant cadascú al seu lloc; i el lloc on es trobava el PSC, el dia en què Catalunya es manifestava pel dret de decidir, era el mateix que el del Partit Popular i que el de Ciutadans. Quina entesa més il·lustrativa.

El Singular Digital , 4/12/2007
 
La nit de Baltasar Porcel Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 desembre 2007
Baltasar PorcelFa només tres anys que se celebra i ja es pot dir que és tot un èxit. Em refereixo a la Nit Literària que organitza cada novembre la delegació d'Òmnium Cultural a Sant Cugat del Vallès. En l'edició d'enguany, Baltasar Porcel va renunciar a llegir el seu discurs de cloenda de la Fira de Frankfurt i va fer una magnífica i emocional improvisació. Va començar blasmant l'enganyifa políticomediàtica que ha suposat el certamen, en el sentit que el nostre govern l'ha utilitzat com a eina d'autocomplaença interior ocultant-ne el fracàs comercial, i, a poc a poc, sense adonar-se'n, va anar pujant el to reivindicatiu fins acabar esperonant els catalans a prendre consciència dels seus drets nacionals i a plantejar-se definitivament la idea d'esdevenir un poble sobirà i lliure del jou espanyol.

Confesso que em va sorprendre, aquest discurs de Porcel. Em va sorprendre agradablement, perquè en els seus 70 anys de vida mai no havia expressat d'una manera tan diàfana i contundent el suïcidi que suposa per a Catalunya la seva dependència d'Espanya. Gràcies a la nostra subordinació, no tenim només el dubtós honor de ser la nació més espoliada d'Europa, també podem presumir, gràcies a unes infraestructures tercermundistes, d'haver esdevingut un país raquític que es mira amb resignació cristiana la conversió de Madrid en una megalòpolis marítima. Sí, marítima. O és que ningú no s'ha adonat que el País Valencià ja és avui una prolongació de la Comunitat de Madrid? Ningú no s'ha adonat que totes les accions del govern espanyol van destinades a fer de Madrid el centre neuràlgic de la nostra vida? Porcel ha trigat molts anys a fer el discurs de l'altre dia, però l'ha fet, i fent-lo ha esperonat la nostra autoestima. És una manera de dir-nos que qui té autoestima no permet que ningú decideixi per ell. Gràcies, Baltasar.

Vídeo cortesia de Ràdio Sant Cugat

Diari de Sant Cugat , 30/11/2007
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1756 - 1770 de 1823
spacer.png, 0 kB