spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
La passió de Joan Ferran Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 desembre 2007
L'èxtasi de Santa Teresa
L'èxtasi de Santa Teresa
El PSC està nerviós i els nervis, gairebé sempre, acaben traint el qui els pateix. Poc s'ho esperava, aquest partit, que els efectes de la manifestació del passat 1 de desembre serien tan devastadors per a la seva imatge. Amb només un parell d'hores, el PSC va quedar literalment desemmascarat en veure's obligat a triar entre alinear-se amb la Catalunya que reivindicava un Dret Humà fonamental -el dret de decidir- i la Catalunya del Partit Popular i de Ciutadans. Que triés aquesta segona opció, però, no té res de sorprenent, atès que tots tres partits, PSC, PP i C's, senten per Espanya un fervor religiós. De fet, si algú està interessat a conèixer la naturalesa de la passió que Santa Teresa sentia per Déu, en tindrà prou d'observar què senten aquest tripartit i el diari El País per Espanya. L'èxtasi a què arriba el diputat socialista Joan Ferran, per exemple, cada cop que sent el nom d'Espanya, està en la línia del paroxisme genital que provoquen certes passions religioses.

El 25 de febrer de 2001 i el 8 d'octubre de 2004, Joan Ferran ja havia plorat amargament al Parlament de Catalunya perquè, segons ell, el nom d'Espanya se sentia massa poc a TV3. Va ser una llàstima que les llàgrimes li impedissin aclarir-nos amb quina freqüència hauria d'aparèixer aquest nom: cada cinc minuts, cada dos minuts, cada minut i vint-i-dos segons... Encara hi és a temps. Ara, a més, es lamenta que, mirant TV3, sigui més fàcil saber quin temps farà a Alacant o a Perpinyà que no pas a Burgos o a Madrid. Opina, el desficiós senyor Ferran, que hi ha molts catalans amb parents a Burgos o a Madrid que n'haurien d'estar informats. Curiosament, però, no diu res dels catalans amb parents a Rabat o a Dakar. Deu pensar que els catalans d'origen espanyol són superiors als catalans d'altres orígens.

Altrament, hauria d'exigir que TV3 substituís el mapa del temps pel mapamundi i que la previsió meteorològica fos detalladament universal per tal que cap habitant de Catalunya se sentís marginat. Potser algú es pregunti si el frisós senyor Ferran no en té prou amb sis canals espanyols que informen puntualment del temps de Burgos i de Madrid. Doncs no, no en té prou, perquè allò que realment fa mal als ulls del senyor Ferran és el mapa dels Països Catalans. Per això les afinitats entre el Partit Popular i el Partit Socialista del senyor Ferran em suggereixen aquesta endevinalla: en què s'assembla un nacionalista espanyol, creient i de dretes amb un universalista català, laic i d'esquerres? En què per a tots dos la unitat d'Espanya és "sagrada".

e-notícies , 13/12/2007
 
'Chapeau', Àgora Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 desembre 2007
'Chapeau', ÀgoraEls factors que fan que un programa de televisió esdevingui prestigiós no provenen només del seu contingut i de les formes respectuoses dels seus convidats, hi ha també un altre element molt important: la qualitat humana de les persones que en són responsables. L'ètica, per exemple, és una d'aquestes qualitats, i un dels seus principals atractius és que no sovinteja. Un exemple de programa prestigiós, que aplega tots aquests factors, és el programa Àgora del Canal 33. Dic això, arran de la reflexió que han fet després del meu article de dies enrere, titulat "L'incompliment de la normativa interna de TV3", en què em preguntava per què no es traduïen al català els correus electrònics rebuts en espanyol quan, a més del que diu la norma, és evident que l'emissor entén perfectament el català; altrament, no podria opinar sobre el que es diu al plató.

Doncs bé, la resposta d'Àgora ha estat d'una elegància exquisida. El programa ha demostrat en les darreres edicions que, certament, no té cap sentit llegir els correus en espanyol sense traduir-los al català, i ha donat per bones les raons adduïdes: l'idioma de l'emissora és el català i ningú no intervé en un debat la llengua del qual li resulta incomprensible. Tampoc no tindria sentit que Tele5, posem per cas, no traduís a l'espanyol els correus rebuts en català. L'espanyol és la llengua de Tele5 i qui participi en algun dels seus programes ho ha de saber. Al capdavall, els espanyols no tenen cap obligació de saber català. I el mateix podem dir dels espectadors nord-catalans de Televisió de Catalunya, però a l'inrevés: ells tampoc no tenen cap obligació de saber espanyol.

Hi havia una raó, això no obstant; una raó comprensible i molt ben argumentada, per part del programa, en el sentit que, de vegades, la traducció d'un correu determinat pot confondre l'espectador sobre la ideologia del seu autor o fins i tot suavitzar-la. Però, és clar, també és cert que un correu d'aquestes característiques no pot acabar condicionant-ne la resta. La decisió de respectar la llengua de l'emissora, per tant, honora el programa Àgora i tot l'equip de persones que el fan possible. No és freqüent –de fet, és insòlit- que un programa o una cadena de televisió reflexionin sobre una crítica adversa. És més fàcil desqualificar-ne l'autor i continuar com si res. Àgora no és d'aquests. Això explica el seu prestigi i els molts anys que fa que és en antena. Em trec el barret i li expresso públicament el meu respecte.

e-notícies , 10/12/2007
 
El senyor Ferran, que fa l'Espanya gran Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 desembre 2007
El senyor Ferran, que fa l'Espanya granNo sé per què han aixecat tanta polseguera les declaracions de Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament, queixant-se d'una suposada "crosta nacionalista catalana" a Catalunya Ràdio i a TV3. Ja fa molts anys que Joan Ferran es dedica a fer aquesta mena de pronunciaments i a exhibir la seva autofòbia sense el més mínim sentit del ridícul. Joan Ferran és un nacionalista espanyol que ja el 25 de maig de 2001 va expressar la seva indignació al Parlament perquè, segons ell, el nom d'Espanya se sentia massa poc a TV3. Com a bon hispanoaddicte, Ferran és d'aquells que pateixen una crisi nerviosa si algú al seu voltant no diu "Espanya" cada deu minuts. Per això, el 8 d'octubre de 2004, també al Parlament, va tornar amb la mateixa cantarella amb expressions pròpies de l'ultradreta espanyola. Deia, el senyor Ferran, que TV3 és "pancatalanista" i "colonialista" i va tornar a lamentar l'"excessiu" nombre de minuts d'emissió que transcorrien sense que se sentís el nom d'Espanya.

Es dóna el cas, però, que en l'estudi que vaig fer sobre aquestes qüestions per al meu llibre TV3 a traïció vaig descobrir que la televisió pública catalana, en mans del PSC, no sols ha eradicat el terme "Estat espanyol", sinó que també ha aconseguit que el nom d'Espanya sigui la paraula més repetida en els telenotícies. En una notícia de tres paràgrafs, per exemple, la diuen quatre cops. Però, és clar, amb això no n'hi ha prou per apaivagar la frisança espanyolista del senyor Ferran, que considera "tendenciosa" una visió catalana de la vida i "normal" una visió espanyola. Conscient que el PSC no té futur en una Catalunya nacionalment desacomplexada, el senyor Ferran veu en cada persona o en cada notícia catalanocèntrica un enemic dels interessos del PSC. No és estrany que retregui a CiU o a ERC la voluntat de fer país a través de TV3. Per al senyor Ferran i per al PSC, el país ja està fet i es diu Espanya i no cal "construir pàtries" perquè la pàtria dels catalans és l'espanyola. I, és clar, uns mitjans de comunicació desinfectats de catalanisme que parteixin d'aquest principi són el model que el Partit Socialista voldria instaurar per frenar l'espectacular creixement de l'independentisme a Catalunya. Al final, tot es resumeix a això: a més Espanya, més PSC. D'aquí que calgui agrair les declaracions del senyor Ferran, per aclaridores. Sense adonar-se'n, ha confessat el problema del seu partit: a més Catalunya, menys PSC.

El Singular Digital , 11/12/2007
 
"La S del PSC no és de socialista, és de sectari" Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Òscar Batet   
dijous, 06 desembre 2007
Víctor Alexandre, a la manifestació de l'1-D
Víctor Alexandre, a la manifestació de l'1-D
Entrevista publicada al Diari de Mataró el 18/10/2007:

La llengua catalana està en perill?
En perill sí, perquè, si no estigués en perill no en parlaríem. Aquesta és la evidència més gran, no? És cert que llengües que des del nostre punt de vista no estan en perill, per exemple la francesa, també a França en parlen i la volen protegir de la força de l'anglès. Això ens hauria de fer reflexionar si un estat amb tots els ets i uts i una llengua amb el potencial que té la llengua francesa, amb tants estats que la parlen, té por de la globalització i de l'hegemonia que pot suposar l'anglès, com hem d'estar nosaltres que no tenim ni estructures estatals per defensar-la? La llengua catalana està en perill com ho estan altres llengües amenaçades en aquesta època de la globalització, però el perill més gran de la llengua catalana no és lingüístic, sinó polític. No té estructures per defensar-se i per tant està amenaçada de mort; això no vol dir que mori, perquè jo sóc optimista. Penso que aquest país políticament farà un gir i, aleshores, el podrem capgirar una mica, però el terreny que ha perdut la llengua catalana, ja difícilment el recuperarà. No parlo de barbarismes, sinó de sintaxi, d'estructura... comença a ser un calc de la llengua espanyola. Hi ha llengües més petites que nosaltres en demografia que tenen molt més bona salut, però és que darrera del cas català continua havent-hi un problema polític. El danès té més bona salut que el català perquè té unes estructures d'Estat que li permeten defensar-se dins el seu àmbit, cosa que no té la llengua catalana.

Creus que pot arribar a desaparèixer?
La llengua catalana desapareixerà com desapareix tot en aquesta vida. No hi ha res que sigui etern. Desapareixerà com han desaparegut llengües grans i grans imperis. El que passa és que nosaltres tenim l'obligació de defensar-la i no provocar la seva mort. El que no podem fer és assassinar-la. Aquesta és una pregunta que pot servir per a qualsevol llengua: la llengua danesa morirà algun dia? Sí, és clar, i la llengua anglesa també per més que, des de la perspectiva del present, ens sembli impossible. Ara, la llengua catalana, com que no té eïnes d'autodefensa, és molt més propensa. No ens enganyem: el bilingüisme no existeix, no a nivell general. Existeix individualment, hi ha persones que són bilingües per raons familiars, però els pobles no són bilingües. Un poble té una llengua i s'expressa a través d'ella. La coexistència de dues llengües és impossible perquè sempre n'hi ha una de forta i una de feble i ens volen fer creure que la llengua petita es menjarà la grossa. Impossible. Per entendre-ho, només cal posar un peix gran i un de petit en una peixera. El peix petit només durarà uns minuts. Si la llengua catalana no és llengua oficial i única a Catalunya, està condemnada a desaparèixer per raons òbvies. Això no vol dir que la gent hagi de deixar de saber espanyol, no. Els danesos també saben anglès i pots anar on vulguis de Dinamarca i et podràs entendre en anglès perfectament, però la llengua oficial de Dinamarca és el danès, no l'anglès.

Per què sovint es fa de la llengua motiu de confrontació política i social?
Perquè la llengua mou moltes emocions, i això ho veiem cada vegada que hi ha un debat. Per exemple, quan a la televisió es toca aquest tema, les passions esclaten com no esclaten en cap altre debat. Es pot parlar de víctimes de maltractaments, es pot parlar d'accidents de trànsit i es pot parlar de moltes coses, però mai no hi ha aquesta passió. La gent parla d'una manera molt entenimentada, però quan es toca la llengua, toques el tema polític. I darrera la defensa de la llengua espanyola hi ha una actitud profundament nacionalista i sibil·lina que defensa l'hegemonia espanyola. La llengua és una excusa per defensar aquesta hegemonia. El blaverisme fa el mateix al País Valencià: defensa el valencià com si fos una llengua diferent del català per esquarterar-nos la llengua i afeblir-la. Saben que afeblint la llengua catalana s'afebleix la cohesió dels Països Catalans i, de retruc, el seu pes específic a Europa. Darrera d'això hi ha una actitud política netament espanyolista.

De quina manera afecta el fenòmen de la immigració a la situació del català?
Jo no culparia la immigració del tema de la llengua. Crec que la immigració s'utilitza per defugir les pròpies responsabilitats. El senyor que ve del Senegal no té cap culpa del problema que pateix la llengua catalana. No el podem culpabilitzar de dir que enfonsa la llengua. Ell ve aquí a guanyar-se la vida i es troba amb el que es troba: un conflicte polític entre Catalunya i Espanya que no hem sabut resoldre. I, clar, culpabilitzar-lo de la nostra manca de capacitat és profundament injust. És cert que la immigració ha estat utilitzada sempre pel poder per conquerir pobles. La Xina ho està fent al Tibet. Al Tibet hi havia sis milions de persones i en aquest moment hi ha vuit milions de xinesos. És a dir: la Xina ha enviat més gent que no pas els habitants del Tibet, perquè si hi ha més gent de fora que de dins, els de fora acaben dominant els de dins, i la llengua dels de fora acaba dominant la llengua genuïna dels de la terra, de manera que els de dins es troben que cada vegada que han de fer un tràmit troben que els funcionaris no saben la llengua. Els tibetans es veuen obligats a aprendre el xinès i el mateix va passar amb els catalans. Els catalans no sabien parlar espanyol, però els funcionaris que es trobaven darrera els taulells no sabien català i com que tenien un grau d'autoritat per sobre dels catalans, era el català que havia d'aprendre la llengua del funcionari. Això encara passa avui dia. La immigració és un instrument de l'espanyolisme, especialment la immigració sud-americana que parla espanyol, i s'ha convertit en un aliat involuntari o inconscient del poder espanyolista.

Parlem molt dels Països Catalans, però les Illes i el País Valencià estan radicalment castellanitzats...
Països CatalansCada territori té una realitat diferent i aplicar certes polítiques en un altre territori no sempre és una bona estratègia. Ara bé, fixem-nos en qui ha governat les Illes fins fa uns mesos i qui governa el País Valencià: el Partit Popular. És un partit que dins el seu programa inclou l'esquarterament dràstic dels Països Catalans i per aconseguir-ho aplica la política més vella del món: divideix i venceràs. De tota manera, jo no seria tan pessimista respecte a aquests territoris. És cert que hi ha zones que són molt fosques en aquest sentit, però n'hi ha d'altres on la llengua catalana té una certa vitalitat. Sueca, per exemple, és practicament monolingüe, és catalana. A València, en canvi, és horrorós. Però les coses poden canviar si el país fa un tomb. És el cas d'Israel i de la llengua hebrea. L'hebreu era una llengua pràcticament en extinció, però a partir que el poble jueu aconsegueix ser un Estat, la situació es capgira ràpidament. Avui, l'hebreu té una vitalitat immensa, encara que no és l'hebreu d'abans; per això dic que hi ha coses que es perden... Torna a ser un problema polític.

Independència per a Catalunya i per a tots els Països Catalans, tot alhora?
Hi ha gent que és molt dràstica amb això, jo no ho seria tant. El concepte de Països Catalans el tinc claríssim, però són realitats diferents. Estem esmicolats i cada territori té un govern diferent, i conjuminar això és molt difícil. Si Catalunya fa un cop de cap i tira endavant la independència, com la poden seguir el País Valencià i les Illes si hi governa el PP? És impossible. Però també seria absurd dir: "Ah, no, no! Fins que el País Valencià i les Illes no canviïn, Catalunya s'esperarà i es conformarà sent espanyola. Si una persona pateix una paràlisi del seu cos, i el metge li diu: "si t'opero, la meitat del teu cos recuperarà la plena normalitat. L'estat de l'altra part, no és irreversible, però el procés de recuperació serà tot molt més lent i no et puc dir quan trigarà. Per altra banda, si no operem ara mateix, et quedaràs totalment paralitzat. Què vols fer?" Jo crec que la resposta de qualsevol persona seria: "endavant, operi'm".

Durant els anys 50, 60 i 70, Franco va enviar milers de persones d'arreu Espanya a Catalunya. Creus que aquesta va ser una forma de colonització cultural, lingüística i social?
Sí, sí, clar. Això ho han fet tots els pobles del món. També ho va fer Catalunya a l'Alguer. Es tracta d'aconseguir minoritzar el poble autòcton. Quan el tens minoritzat, el domines. Aleshores, pots fer la demagògia aquella de dir: "És que a Catalunya el cinquanta per cent de la gent que hi ha és hispanoparlant, té la llengua espanyola com a llengua materna". La llengua espanyola mereix tots els respectes com a llengua, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, independentment de les llengües maternes que tingui la gent que ha vingut a viure a Catalunya. Des d'un punt de vista universalista, seria injust considerar que els hispanoparlants han de tenir més drets que els parlants de wòlof, que són els senegalesos. Perquè... que no som tots iguals? O és que hi ha catalans de primera i catalans de segona? Per què un català amb la mare a Burgos ha de ser superior a un català amb la mare a Dakar? Davant la llei, tots han de tenir els mateixos drets, independentment de la llengua que cadascú parli a casa seva. La llengua pròpia d'aquest país és el català i ha de ser la llengua vehicular. Perquè, si no, és una llengua inútil i allò que no és necessari desapareix. Pots viure a Catalunya sense saber un borrall de català. En canvi, pots tenir problemes greus si no saps espanyol. Avui dia és impossible mirar TV3 si no saps espanyol, perquè una gran quantitat dels seus continguts són en espanyol.

Actualment, a Catalunya, l'esquerra està políticament fragmentada. D'una banda, hi ha un nacionalisme espanyol: PSC-PSOE i Iniciativa per Catalunya, i de l'altra, un nacionalisme català: ERC i altres partits petits. Com és pot assolir la independència amb aquesta divisió?
La divisió del catalanisme és greu, perquè hi ha gent que és molt excloent. Jo els diria: escolteu, si aneu excloent gent, us quedareu sols. És que si anem així, al final resultarà que els autèntics catalans, els únics autèntics catalans, seran els de la CUP o els Maulets. Jo estic d'acord amb tots els seus plantejaments. D'acord, em sembla molt bé, però, si ni els d'ERC no són independentistes, al final queden quatre gats aquí, i no veig la manera de ser independents. Jo seria molt més afectuós amb la gent que és catalanista, però que té tempos diferents. Els processos són sempre individuals. Cada persona fa el seu procés, i no pots pretendre que el teu fill o la teva dona o qui sigui, faci el procés vital al mateix ritme que tu, perquè això és una exigència que l'altre no pot assumir. De manera que m'agradaria molt tenir asseguts en una taula els de la CUP, els d'Endavant, els Maulets, ERC, la JERC, la gent sobiranista que hi ha a Convergència, que n'hi ha molta també, la gent sobiranista que hi ha a Iniciativa, que també n'hi ha –una altra cosa és la política dels seus partits-, perquè si no estem units, no hi ha manera. No cal que inventem, mirem el que fa Espanya: el nacionalisme espanyol -d'esquerres i de dretes- està profundament unit. És molt hermètic. No hi ha diferències essencials entre el PP i el PSOE pel que fa a Espanya, només matisos dialèctics. Copiem-los i estiguem units. Jo demanaria unitat a la gent sobiranista d'aquest país. Aquesta guerra fraticida que hi ha entre ERC i Convergència em sembla molt negativa per al país i molt beneficiosa per a Espanya.

Quines diferències substancials hi ha entre el nacionalisme català d'esquerres i el nacionalisme català de dretes?
El nacionalisme català de dretes, justament perquè és de dretes, és conservador i no té com a prioritat la màxima cota de llibertats polítiques d'aquest país. Això ho guarda a la cartera de les emocions. Emotivament, amb Convergència hi trobes una afinitat. Un gruix de Convergència votaria sí a la independència, però això no és materialitza perquè per a tota aquesta gent encara és una cosa emotiva i no es veu amb cor de portar-ho a la pràctica; per a ells la prioritat és el dia a dia, la tranquil·litat, l'economia, els bons aliments, el qui dia passa any empeny... I, clar, així no s'avança. Aquesta és la diferència entre l'una i l'altra. Però crec que hi ha moltes més coses que els uneixen que no pas els separen.

Podem confiar en un partit nacionalista català i de dretes com és CiU?
Home, confiar... n'hi ha prou de mirar enrera i veure que és un partit que ha governat durant un quart de segle i fins on ha estat capaç d'arribar. La veritat és que en aquest període de temps, ha fet algunes coses que són conquestes i que s'han de reconèixer, com és l'existència de TV3 o els Mossos d'Esquadra. Són petites victòries, interessants, però el país, durant un quart de segle, ha estat estabornit nacionalment parlant. És després de la marxa de Pujol que el país es desperta políticament. És quan l'independentisme es converteix en la tercera força parlamentària amb 23 diputats i creix espectacularment. I per què passa això? Passa perquè és gent jove, gent que s'incorpora al vot per primer cop. CiU ho ha reconegut: les baixes que està patint és perquè la gent se li mor. Això vol dir que estan defensant unes idees que no sintonitzen amb els nous catalans i amb els que vénen: joves que no han viscut una guerra, que són gent desacomplexada i que volen tenir els mateixos drets que pugui tenir Holanda, Suècia o qualsevol Estat. Per a mi, un govern hegemònic de CiU seria una involució. Seria un quart de segle més de mantenir aquesta política de peix al cove o de qui dia passa any empeny. Algú pot dir: "Que potser hem avançat gaire, amb Esquerra al govern?". La veritat és que no. Jo estic radicalment en contra que Esquerra hagi fet president Montilla, em sembla un error històric que l'actual direcció d'Esquerra pagarà molt car. Crec que era més digne estar a l'oposició i créixer. Encara que Esquerra ens vulgui fer creure que sí, no hem avançat gens. Si s'ho creu, és que és innocent, perquè el projecte del PSC no contempla, ni en els somnis més al·lucinants, la independència de Catalunya. És l'últim que convé al PSC. Si hi ha consciència nacional a Catalunya, el PSC desapareix. A més consciència nacional, menys votants té el PSC. Com més espanyolitzats estiguem els catalans, més votants té el PSC. La política que s'aplica a TV3 està en aquesta línia.

El PSC com a braç executor del nacionalisme espanyol...
PSCSí, el PSC és un partit netament espanyolista. No s'han de tenir manies a definir el PSC. Ja sé que hi ha algú que no n'és, d'espanyolista, com per exemple Xavier Rubert de Ventós o l'Oriol Bohigas, que defensen la independència de Catalunya. Però aquestes persones no tenen cap pes específic dins el PSC, són peces ornamentals. Ventós i Bohigas només són la coartada catalanista del partit. El PSC és un partit nacionalista espanyol. Algú dirà: "Això és molt fort!". Sí, és clar que ho és. És que si no diem les coses pel seu nom no ens entendrem. A mi no m'ofèn que em diguin que sóc un nacionalista català perquè defenso la independència de Catalunya i els drets nacionals d'aquest poble. Ara bé, estic desitjant deixar de defensar tot això per convertir-me en un ciutadà tan normal com pugui ser-ho un portuguès, un maltès o un holandès. El nacionalisme espanyol, en canvi, és indefensable. Què defensa, Espanya, si ja té un Estat? El nacionalisme l'entenc com una mesura de supervivència, no com una mesura de dominació. Per tant, si els partits que defensen la independència de Catalunya i la unitat dels Països Catalans són nacionalistes, és evident que els partits que defensen la unitat d'Espanya són partits nacionalistes espanyols. I el mateix podem dir de les persones, en el pla individual. El PSC és un d'aquests partits. El PSC defensa la unitat d'Espanya fins a la fi dels temps. Doncs bé, això és nacionalisme espanyol. I si els ofèn que els diguin espanyolistes, n'hi haurà prou que es passin al catalanisme. Sempre seran benvinguts.

La direcció del PSC diu que cal un canvi generacional als ajuntaments catalans. És l'excusa per espanyolitzar encara més el PSC?
El país està experimentant un canvi generacional. La prova és el creixement de l'independentisme. El PSC també s'ho hauria de fer mirar nacionalment parlant, perquè la davallada de vots que ha tingut en aquestes últimes eleccions ha estat espectacular. Els que van a contracorrent són ells, que no sintonitzen amb els nous temps i amb els nous catalans que arriben.

Com anem d'autoestima els catalans?
Baixa. No tot és autoodi. Hi ha gent que té autoodi, certament, i això és greu. Algú que odiï el que ell representa i que voldria deixar de ser ell per convertir-se en part d'un altre, és carn de psiquiatre. S'ha d'entendre per què passa. Només passa en pobles perdedors. El poble jueu també té autoodi. El poble anglès, no. No es concep que un anglès tingui autoodi, un jueu sí, perquè la seva és una història de derrotes i la de l'anglès, de victòries. I el poble alemany també té autoodi perquè ha viscut humiliacions històriques per raons de guerra. També hi ha alemanys que s'avergonyeixen del seu poble. Els catalans tenim l'autoestima baixa perquè hem perdut i aquesta autoestima baixa es manifesta en tots els àmbits i un d'ells és la llengua. Creiem que hem de canviar de llengua quan algú parla espanyol, encara que ens entengui perfectament en català, perquè ens considerem inferiors, i l'inferior sempre s'ha d'amotllar al superior. Aquesta actitud no la té mai un hispanoparlant, perquè ell té moral de victòria i continua parlant en espanyol sense cap mala fe. És el català, per tant, qui sempre canvia de llengua, l'hispanoparlant no ho fa mai. Encara que estigui a TV3, l'hispanoparlant continua parlant en espanyol. Si un català parla en català a TVE es considera de molt mala educació. És la diferència que hi ha entre una persona considerada "superior" i una persona considerada "inferior". La primera no ha de canviar mai, la segona ho ha de fer sempre.

Espanya odia Catalunya?
Hi ha racisme. Això és molt delicat, perquè algú es pot posar les mans al cap quan dius que a Espanya hi ha racisme anticatalà. Però el cert és que hi ha catalanofòbia, i molt forta. No tots els espanyols odien Catalunya i els catalans, és clar, però estaria bé que diguessin la seva quan s'ataca Catalunya i la defensessin igual que defensen els drets d'altres pobles. Si no són catalanofòbics, per què callen? Hi ha un racisme que no és de pigmentació, és un racisme de concepte. Si no hi hagués racisme anticatalà, cap polític espanyol no el podria utilitzar per guanyar eleccions. Si no hi hagués racisme anticatalà, qui guanyaria vots malparlant dels catalans?

En el teu llibre Despullant Espanya, preguntes: "Què ens passa als catalans, existim com a poble o som un miratge de la història?"...
Si els catalans ens vantem de tenir mil anys d'història, potser ja és hora que diguem què volem ser. Jo defenso la independència no tan sols de Catalunya, sinó de qualsevol poble del món que tingui consciència de ser-ho. Per tant, crec que no s'ha de defensar la independència per raons polítiques, que n'hi ha, sinó per raons merament humanes. Quan l'ésser humà es fa gran, esdevé adult. I quan és adult, llevat que sigui un babau, pretén prendre decisions pròpies i assumir les conseqüències d'aquestes decisions. Vol ser un individu independent. El que no s'entén és que un poble adult consenti que un altre poble prengui decisions per ell. Catalunya serà allò que els catalans vulguin. I si els catalans no volen ser res, si prefereixen ser cua de lluç que cap d'arengada, n'hauran d'assumir les conseqüències. Però crec que aquest poble té energia pròpia per donar un cop de timó. Jo no em conformo amb les injustícies que veig. No hem vingut a aquest món a fer vida contemplativa, hem vingut al món a canviar el curs de la història i totes aquelles coses que ens són adverses.

També, al teu llibre Jo no sóc espanyol, dius una cosa que em va agradar molt, alhora que em va colpir: "Primer s'obliga el vençut a aprendre la llengua del vencedor, després se li diu que és també la llengua natural del seu poble"...
El procés és aquest: un poble és monolingüe, i, com tots els pobles, parla la seva llengua. Quan arriba el colonitzador es troba que els habitants no l'entenen, però, com que els domina, ja sigui políticament o per la força, no triguen a aprendre la llengua invasiva. Així comença el procés de substitució fins que arriba un moment en què el colonitzador pot dir que el poble colonitzat és un poble bilingüe. El problema és que el colonitzat no s'adona que l'estació que ve després del bilingüisme és un nou monolingüisme. El bilingüisme, per tant, és una estació intermèdia entre dos monolingüismes, l'autòcton i el del colonitzador. Acabat el procés, el poble colonitzat torna a ser monolingüe, però monolingüe en la llengua del seu colonitzador.

Com se't va acudir portar al teatre el que li va passar a l'Èric Bertran?
No se'm va acudir a mi, se li va acudir al director Pere Planella quan va llegir el llibre sobre el cas. Jo havia tutelat aquell llibre i n'havia fet el pròleg i, per tant, coneixia molt bé la història, però no em va passar pel cap que allò es pogués convertir en una obra de teatre. En Planella hi va veure possibilitats dramatúrgiques i em va encarregar que escrivís una obra de teatre. No ens coneixíem. Ens va presentar en Joel Joan, que és amic de tots dos. L'obra la vaig començar a escriure l'estiu del 2006 i poc després es va convertir en realitat. És una tragicomèdia amb molt d'humor, malgrat l'assetjament que l'Èric va patir a l'Audiència Nacional espanyola i a l'institut. Un nen de catorze anys convertit en terrorista perquè va enviar un correu demanant l'etiquetatge en català! Malgrat la injustícia narrada, jo volia que l'espectador no sortís del teatre emprenyat o crispat. Volia que s'ho passés molt bé i això també ho volia en Pere Planella. Per això l'espectador riu molt, perquè l'humor pot enviar càrregues de profunditat molt més fortes que el drama. La gent també s'adona que, per molt que rigui, tot allò va passar de veritat entre el 2004 i el 2005.

Dius que TV3 està cada cop més espanyolitzada. Per què?
TV3 a traïcióPerquè la governa el PSC. El PSC tenia moltes ganes de fer seva TV3. Moltíssimes ganes. Jo mai no he admès que ERC es deixés perdre la responsabilitat sobre TV3 i Catalunya Ràdio, perquè ERC no té cap altaveu mediàtic. El PSC, en canvi, controla la immensa majoria dels mitjans de comunicació de Catalunya. Això només passa en les dictadures. Cedir els mitjans públics al PSC, és un comportament suïcida per part d'Esquerra. Però també ho és per al país, perquè deixar TV3 en mans d'un partit nacionalista espanyol disfressat de catalanista darrera d'una falsa "C" és gravíssim. Has vist el programa No em ratllis? És un producte digne del laboratori espanyolitzador del carrer Nicaragua de Barcelona. I així gairebé tot. Sense que ens n'adonem, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els catalans experimentem una profunda rentada de cervell en què s'intenta que interioritzem que Espanya forma part de la nostra realitat nacional i que Catalunya i Espanya són una cosa indestriable fins que arribi el dia del judici final. Es tracta d'assumir que Burgos és una realitat molt més propera que no pas Perpinyà, Sueca, Fraga o Maó. L'allau de notícies insignificants que TV3 ens dóna sobre Espanya té aquest objectiu: que interioritzem que Àvila, Toledo, Burgos, etc., formen part del nostre mapa mental mentre que el País Valencià, les Illes, la Catalunya del Nord, Andorra o la Franja de Ponent són realitats anecdòtiques que només tenen sentit quan hi passa alguna cosa important. Si TV3 continua en mans d'aquesta gent, la consciència nacional dels catalans baixarà. Cosa que significarà més vots per a aquest partit. Això és el que pretén el PSC: utilitzar TV3 com a instrument dels seus interessos electorals. Des d'aquest punt de vista, doncs, mala peça al teler.

Catalunya Ràdio també està espanyolitzada?
Rita Marzoa
Rita Marzoa
Sí, també. Molt. Només has d'agafar els informatius de Catalunya Ràdio i veure com es prioritzen notícies espanyoles. Tot passa per Espanya. Els referents sempre són espanyols. Tot això és molt subtil, a vegades, però com que estem tan espanyolitzats, ni ens n'adonem. Quan, per exemple, se'ns diu que una persona ha batut alguna marca o ha fet alguna cosa que no s'havia fet mai a Espanya, ¿estem parlant de la ràdio nacional de Catalunya o de la ràdio nacional d'Espanya? Quina importància té que allò no s'hagi fet mai a Espanya? El marc immediat dels catalans ha de ser Europa, no cal passar per Espanya per ser europeu, oi que no? Una altra prova la tenim en la marginació que pateixen a Catalunya Ràdio moltes persones que tenen clar quin és el seu país; i els que no es veuen marginats és perquè són bons minyons que mai no s'enfrontaran amb el poder. Prefereixen tranquil·litat i bons aliments i anar fent. I, aquells que s'hi enfronten, com per exemple la Rita Marzoa, són castigats severament, i de passar a fer un programa de 3 a 4 de la tarda, la passen a les 6 del matí. I se'ls crida al despatx, com la van cridar a ella. Li van preguntar com és que el seu programa "Si més no" tenia com a referent els Països Catalans, quan aquest terme -Països Catalans-, segons el punt de vista de la direcció de Catalunya Ràdio, és un terme ofensiu per al País Valencià. Això va anar així i com que la Rita Marzoa no sols no en va fer cas d'aquest advertiment, sinó que els va dir que si una cosa tenen clara els valencians que escolten Catalunya Ràdio són els Països Catalans, va ser apartada dràsticament. Els Països Catalans és una cosa que fa mal al PSC. Per això, els comissaris polítics que hi ha a TV3 i a Catalunya Ràdio actuen en conseqüència. Cada vegada que ensumen algú que té clara una clara consciència nacional catalana, el sentencien. La S del PSC no és de socialista, és de sectari. És un partit profundament, esfereïdorament sectari, sense escrúpols. Això no havia passat mai amb Convergència i Unió. A CiU se li podran fer moltes crítiques, però no té aquest sectarisme. TV3 també va tenir un grau d'espanyolització amb CiU, però no va arribar mai a aquests límits. La prova és que amb CiU hi havia gent que eren socialistes fins el moll de l'os com Carles Francino o l'Àngels Barceló. Si aquests presentadors haguessin estat independentistes, avui dia, amb el PSC governant TV3, estarien tan arraconats com la Rita Marzoa a Catalunya Ràdio o com l'Esther Sardans a COM Ràdio. Aquesta és la diferència. I això és gravíssim.

Espanyolitza més un telenotícies de TV3 que La mañana de la COPE?
Sí, molt més, i d'una manera abassegadora. Pot semblar un estirabot dit així, perquè tots sabem què és La mañana de la COPE, però n'hi ha prou d'analitzar-ho per veure que és així. La mañana de la COPE no espanyolitza per la senzilla raó que quan un català escolta la COPE sap molt bé què està escoltant i té tots els filtres i mecanismes de defensa activats. En canvi, quan seus al sofà i veus TV3, tots aquests mecanismes es desactiven i els filtres desapareixen, perquè és "la teva", i parla la teva llengua i ho diu tot d'una manera molt més civilitzada, més bonica i amb formes més amables. Llavors et relaxes. I és justament aleshores quan et penetra tot el missatge espanyolitzador de l'emissora. En altres paraules, quan els catalans escolten la COPE estan armats psicològicament; quan veuen TV3 creuen que no els cal i és aleshores quan els gols els entren per tot arreu.

Quan l'ex-alcalde de Mataró Joan Majó va anar a Madrid com a ministre d'indústria, va ser el "ministro catalán". Ara és un espanyol a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió?
Joan Majó
Joan Majó
El senyor Joan Majó era ministre a l'època dels GAL i jo no puc concebre que un demòcrata pogués ocupar un càrrec així en una època com aquella sense obrir la boca. Si jo fos ministre d'un govern que ha creat una banda terrorista, dimitiria per una simple qüestió de principis. No voldria tenir cap relació amb un govern d'aquesta mena. Però el senyor Joan Majó va continuar sent ministre sense cap problema. És un polític espanyolista, que practica l'espanyolisme en la mesura que li és possible, i justament l'han posat en aquest càrrec de director general de la Corporació perquè faci aquesta política. Ell, com a home del partit, fa la política que interessa el PSC. I després en vindrà un altre.

L'Estat espanyol sempre ha tingut un tracte diferenciat envers Euskadi i Catalunya, sempre ha deixat fer més als bascos que a nosaltres. Per què?
Perquè no hi veu tantes diferències. Espanya té clara consciència que Catalunya és un altre poble, una altra nació. I es nota sovint en les declaracions d'alguns polítics. Que un quadre, posem pel cas, passi del museu del Prado al museu Picasso de Barcelona, ho viuen com si els arrenquessin un queixal. És com si els diguessin que aquell quadre ja no estarà mai més a Espanya. Per això quan una empresa multinacional s'instal·la a Barcelona i deixa de tenir la seu a Madrid, ells ho viuen com si els tallessin un dit, com si aquella empresa se n'anés a un altre país. I és que realment és així. En canvi, amb el País Basc això no passa. Hi ha el tema de la llengua també. La llengua basca s'està recuperant, però durant una època es parlava en àmbits molt reduïts. En parlar la mateixa llengua, els espanyols -lògicament- no tenien la sensació que Euskal Herria fos una altra nació. Fixa't en la prepotència espanyola amb Hispanoamèrica. Encara es miren aquells països com si fossin súbdits de la corona espanyola. En el cas català, a diferència del basc, no hi ha hagut violència, però, tot i així, l'animadversió contra Catalunya és més forta perquè la llengua explicita l'existència de dos pobles netament diferenciats.

Euskadi arribarà abans a la independència que Catalunya?
No ho crec. Crec que hi arribarem plegats. Hi ha massa proximitat perquè es pugui produir un procés i l'altre no. Si el País Basc celebrés un referèndum d'autodeterminació, és impossible pensar que al cap de quatre dies no se'n faria un altre a Catalunya. Espanya ho sap, això, i ho intentarà impedir com sigui. Jo crec que la independència de Catalunya arribarà aviat. Els processos d'emancipació nacional, quan es produeixen, ho fan d'una manera molt ràpida. I el divorci no es produeix per cap cataclisme, sinó per coses aparentment insignificants. Quan una parella se separa, sempre hi ha una causa, sempre hi ha un deteriorament de la relació que es va manifestant a poc a poc. Però la gota que fa vessar el got, allò que provoca el trencament definitiu, sempre és un motiu força petit. Algú, fins i tot, pot pensar: "no n'hi havia per tant". És clar, que no. Però és que el motiu petit no és més que la culminació del procés que els dos membres de la parella havien iniciat molt de temps enrere gairebé sense adonar-se'n. I quan ho fan, el distanciament és tan gran, estan tan lluny l'un de l'altre, que ja no té cap sentit el manteniment de la convivència. El motiu final, per tant, és només el detonant, no pas la causa.

Sobre l'Estatut, què haurem de fer els catalans si a Madrid ens el retallen?
El que es faci es farà tard, en tot cas. Ja ens van tombar l'Estatut del 30 de setembre, que, tot i que era ben poca cosa per a un poble amb un mínim de dignitat, era molt més que la pelleringa escardalenca en què s'ha convertit. En aquell moment, el poble de Catalunya, a través dels seus representants polítics -mira que és difícil que la gent es posi d'acord en un 90 per cent-, democràticament, pacíficament, a través del Parlament de Catalunya, va aprovar un Estatut. Però resulta que ve el país del costat i ens diu "Ja us hi podeu posar fulles, perquè qui decideix som nosaltres". Això és tan ofensiu, que no deixa altra alternativa al poble de Catalunya que sortir al carrer i dir: "Però qui us heu cregut que sou?". Tots els que ens van dir que votéssim aquest Estatut, encara diuen que és boníssim. El PSC mobilitzarà la societat catalana? Si el PSC ha estat el gran aliat del buidatge d'aquest Estatut. Ens queda Esquerra Republicana, Convergència i Unió i el sector sobiranista d'ICV. Si tots ells s'unissin i mobilitzessin la gent encara es podria aconseguir alguna cosa. Quan demanes pa i et donen una engruna, has de tenir la dignitar de llançar-la a la cara del dèspota.

Quin preu cal pagar per ser un periodista i escriptor independentista?
L'estigmatització. Ser una persona incòmoda. Tots aquests hipòcrites que ara fan lloances de Manuel de Pedrolo o de Ramon Barnils em fan fàstic, de debò, perquè són els mateixos que quan vivien no els donaven feina. Les penúries econòmiques de Pedrolo i de Barnils eren ben conegudes. Ara queda molt bé dir: "Ramon Barnils, periodista incòmode amb el poder, sempre contestatari" o "Manuel de Pedrolo, un escriptor incòmode, d'insubornable catalanitat". Però, mentre vivien -com en el cas de Joan Fuster-, els que ara diuen això els tenien ben marginats i sense feina. Jo no tinc feina al meu país, llevat de diaris digitals. A mi els mitjans de comunicació de Catalunya no em volen. Parlo dels que se suposa que són catalans, com l'Avui. M'he de guanyar la vida escrivint al País Basc. Jo hi he pensat molt en això i suposo que és perquè no em poden controlar, no saben per on els pots sortir. El pensament lliure els fa pànic. A Sant Cugat, per exemple, hi ha una llibreria que no ha volgut tenir a l'aparador el meu llibre La paraula contra el mur a causa de la coberta. Tampoc no va voler tenir el llibre de l'Èric Bertran, Èric i l'Exèrcit del Fènix, ni tampoc el de la meva versió teatral amb el mateix títol. Són estigmes. Però no t'amoïnis, que quan em mori vindran a l'enterrament i diran coses molt boniques de mi. Quanta hipocresia. Per altra banda, hi ha una cosa que s'utilitza amb mi i que és una aberració des del punt de vista deontològic de la professió periodística. Sempre diuen: "l'escriptor independentista Víctor Alexandre". I per què "l'escriptor independentista", pregunto jo? Jo no veig que els periodistes utilitzin aquest terme ideològic o d'opció de vida per referir-se a altres persones. La gent no diu "l'escriptora lesbiana Maria Mercè Marçal" o "l'arquitecte socialista Oriol Bohigas". Amb això, el que s'està fent és dir: "Compte amb aquest!". És una desacreditació subtil. Però bé, mal que els pesi, mentre la vida m'ho permeti, defensaré els drets nacionals dels Països Catalans. No m'agrada mossegar-me la llengua, perquè fa mal. I això, en un país tan masoquista com Catalunya, és inadmissible.

¿Hi ha molts periodistes a Catalunya que han venut la seva ànima nacionalista per conservar el lloc de treball i, per tant, l'estabilitat econòmica?
I tant! N'hi ha que van de nacionalistes i quan els sents a les tertúlies, perquè són de professió tertulians, veus que quan parlen no són ells, sinó el cap d'estratègia política del seu partit. Tot es mou entre l'ambició i el compromís. Arriba un moment en la vida en què hem de decidir si optem pel compromís o per l'ambició. L'ambició és legítima, és el que mou el món, però quan és il·limitada esdevé altament perillosa. Hi ha d'haver un equilibri entre l'ambició i el compromís, perquè el compromís va lligat a la dignitat. Si no tens compromís amb els drets nacionals del teu poble, amb la llibertat del teu poble, és que no tens dignitat ni poble. Hi ha molts catalans que entre l'ambició i el compromís, han optat per l'ambició. D'això se'n diu pensament políticament correcte.

DiarideMataró.cat , 18/10/2007
 
Entre el cinisme i la renúncia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 desembre 2007
Entre el cinisme i la renúnciaLes paraules de la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, dient que la manifestació pel Dret de Decidir es va fer "el mateix dia que es restablia el servei de rodalies", recorden les que va pronunciar, ara fa uns anys, l'aleshores president del F.C. Barcelona, Josep Lluís Núñez quan, referint-se a Barcelona, va dir: "aquesta ciutat que porta el mateix nom que el nostre club". Va ser una frase lamentable, no hi ha dubte, atès que no és el Barça qui ha donat nom a la ciutat sinó que és la ciutat qui ha donat nom al Barça. Però Núñez no ho va fer amb mala fe. El seu, va ser un lapsus com els que té Joan Clos cada 24 hores. Res més. Fernández de la Vega, en canvi, no va cometre cap lapsus. Les seves paraules van ser molt meditades i estaven carregades amb tot el cinisme que, de sempre, ha caracteritzat el Partit Socialista, tant l'espanyol com el seu apèndix català. La manifestació pel Dret de Decidir no es va fer el mateix dia que es restablia el servei de rodalies, sinó que el servei de rodalies es va restablir el mateix dia que es feia la manifestació pel Dret de Decidir. És molt diferent. Bàsicament, perquè si la manifestació s'hagués convocat per al 8 de desembre el servei s'hauria restablert el 8 de desembre. Per tant, com si d'una cadena de televisió es tractés, el Partit Socialista va practicar la contraprogramació per mirar d'afeblir el poder de convocatòria de la manifestació. Aquesta és la veritat. Pensaven que som idiotes i que mossegaríem l'ham en el sentit que, com que ja ens haurien restablert el mateix servei tercermundista de trens, ja no ens caldria sortir al carrer a manifestar-nos. Quin cinisme.

Entre el cinisme i la renúnciaÉs un cinisme marca de la casa socialista, és clar. El cinisme de Rodríguez Zapatero o de la seva ministra de Foment, Magdalena Álvarez, quan se'n foten públicament dels catalans, o de José Montilla, quan diu que el dret de decidir ja s'exerceix cada quatre anys, o del conseller Joaquim Nadal, quan diu que si el Partit Popular governés a Espanya sí que s'hauria manifestat. Déu meu, i pensar que aquesta gent remena les cireres del poder. Tenia raó Jordi Pujol quan va apel·lar a la dignitat dels catalans per mobilitzar la ciutadania i fer-la sortir al carrer. Llàstima que es guardés la dignitat a la butxaca quan donava suport a Felipe González i a José María Aznar i ens mostrés com a gestes gegantines pactes fiscals plens de renúncies, uns pactes que són indestriables del raquitisme infraestructural que patim actualment. Doncs bé, l'atzucac en què es troba avui Catalunya és fruit d'aquest cinisme i d'aquelles renúncies.

e-notícies , 3/12/2007
 
Si Esquerra fos a l'oposició Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 desembre 2007
Si Esquerra fos a l'oposicióSi Esquerra Republicana hagués optat per estar a l'oposició, en lloc de lliurar el govern del país a un partit que no té més objectiu que la gestió del poder i la preservació de la unitat d'Espanya, ara seria la força més beneficiada de la manifestació del passat 1 de desembre. No li falta raó al PSC quan acusa CiU del dèficit d'infraestructures -un dèficit com el que patim no es genera només en quatre anys-, però també en té CiU, de raó, quan acusa el PSC de votar al Congrés espanyol en contra dels interessos de Catalunya. De fet, va ser el PSC, amb José Montilla al capdavant, qui l'endemà mateix d'aprovar-se l'Estatut va presentar esmenes per convertir-lo en paper mullat. Esquerra, però, va preferir practicar el redemptorisme, convençuda que, gràcies al seu poder de convicció, el PSC acabaria abraçant la causa independentista, i resulta que ha estat ella qui ha acabat atrapada en l'abraçada de l'ós montillista. Ha estat un mal negoci, no hi ha dubte, perquè, sense tenir cap culpa de la política d'engrunes dels governs de Pujol i de l'hispanocentrisme del PSC, els esdeveniments han fet que sigui percebuda per la societat com una força més delerosa de poder que de dignitat.

Jo no penso, com diuen alguns, que ERC s'hagi venut, però sí que ha equivocat l'estratègia, i els responsables del desastre haurien de fer un exercici d'humilitat i reconèixer-ne el fracàs tot iniciant una nova etapa. Però, és clar, com pot ERC iniciar una nova etapa dintre del govern si ha estat ella mateixa qui s'ha posat les manilles i n'ha donat la clau al PSC? ¿No hi ha ningú, a la direcció d'Esquerra, capaç d'adonar-se de l'espectacular pluja de vots que rebria el març vinent si ara fos a l'oposició i no arrossegués l'estigma d'haver fet president el secretari general d'un partit profundament refractari als drets nacionals de Catalunya? Per sort, tard o d'hora, la vida acaba posant cadascú al seu lloc; i el lloc on es trobava el PSC, el dia en què Catalunya es manifestava pel dret de decidir, era el mateix que el del Partit Popular i que el de Ciutadans. Quina entesa més il·lustrativa.

El Singular Digital , 4/12/2007
 
La nit de Baltasar Porcel Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 desembre 2007
Baltasar PorcelFa només tres anys que se celebra i ja es pot dir que és tot un èxit. Em refereixo a la Nit Literària que organitza cada novembre la delegació d'Òmnium Cultural a Sant Cugat del Vallès. En l'edició d'enguany, Baltasar Porcel va renunciar a llegir el seu discurs de cloenda de la Fira de Frankfurt i va fer una magnífica i emocional improvisació. Va començar blasmant l'enganyifa políticomediàtica que ha suposat el certamen, en el sentit que el nostre govern l'ha utilitzat com a eina d'autocomplaença interior ocultant-ne el fracàs comercial, i, a poc a poc, sense adonar-se'n, va anar pujant el to reivindicatiu fins acabar esperonant els catalans a prendre consciència dels seus drets nacionals i a plantejar-se definitivament la idea d'esdevenir un poble sobirà i lliure del jou espanyol.

Confesso que em va sorprendre, aquest discurs de Porcel. Em va sorprendre agradablement, perquè en els seus 70 anys de vida mai no havia expressat d'una manera tan diàfana i contundent el suïcidi que suposa per a Catalunya la seva dependència d'Espanya. Gràcies a la nostra subordinació, no tenim només el dubtós honor de ser la nació més espoliada d'Europa, també podem presumir, gràcies a unes infraestructures tercermundistes, d'haver esdevingut un país raquític que es mira amb resignació cristiana la conversió de Madrid en una megalòpolis marítima. Sí, marítima. O és que ningú no s'ha adonat que el País Valencià ja és avui una prolongació de la Comunitat de Madrid? Ningú no s'ha adonat que totes les accions del govern espanyol van destinades a fer de Madrid el centre neuràlgic de la nostra vida? Porcel ha trigat molts anys a fer el discurs de l'altre dia, però l'ha fet, i fent-lo ha esperonat la nostra autoestima. És una manera de dir-nos que qui té autoestima no permet que ningú decideixi per ell. Gràcies, Baltasar.

Vídeo cortesia de Ràdio Sant Cugat

Diari de Sant Cugat , 30/11/2007
 
El dret de decidir Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 novembre 2007
El dret de decidirVint-i-dos mesos són un espai de temps massa curt perquè un país es manifesti dos cops multitudinàriament. Els països que viuen en una normalitat política no es manifesten contínuament pels carrers de la seva capital. Aquestes coses només les fan els pobles mancats de reconeixement jurídic; són els pobles que no poden decidir per ells mateixos perquè un altre poble els ha arrabassat aquest dret i els organitza la vida i gestiona els seus recursos, els diu què poden fer i què no poden fer, amb qui poden parlar i amb qui no poden parlar i els impedeix viatjar, negociar o competir internacionalment amb el seu nom. El país dominador, per tant, recolzat en la força d'unes lleis fetes per ell mateix i a la mesura dels seus interessos, s'atribueix una superioritat moral sobre el poble inferioritzat i n'exigeix la subordinació. Aquest és el cas de Catalunya, un poble literalment espoliat per Espanya en tots els àmbits de la vida: l'econòmic, el financer, el sanitari, el de serveis, el cultural, el lingüístic... A això, val a dir-ho, també hi han contribuït els diferents governs catalans; uns governs que, per poder amagar la seva covardia, s'han vist obligats a presentar els acords de finançament amb Espanya com victòries èpiques dignes de tots els honors. Però no hi ha hagut victòries, només derrotes espectaculars com la del nou Estatut que encara avui, amb tot el cinisme, hi ha qui s'entesta a dir que suposa "un gran avenç per a Catalunya".

Catalunya, tanmateix, ha d'esdevenir un nou Estat europeu en el termini màxim de quinze anys, i totes les nostres passes, absolutament totes, han d'estar encaminades a la consecució d'aquesta fita. Per això la manifestació de l'1 de desembre de 2007 passarà a la història amb la mateixa força que la del 18-F del 2006, perquè, a més d'escenificar un estat d'indignació generalitzada, haurà posat en evidència els col·laboradors catalans de l'esfondrament que patim. L'absència del PSC en les dues manifestacions més multitudinàries de la nostra història recent demostra dues coses: una, que la seva força és prescindible; i dues, que entre Catalunya i Espanya sempre triaran Espanya perquè ells són els vetlladors dels interessos espanyols a casa nostra. "Va ser una manifestació contra el PP", van dir l'endemà del 18-F. Perfecte, aleshores com és que ells no hi eren? Aquesta vegada, això no obstant, ho tenen millor. Diuen que "és una manifestació contra el PSOE" i tampoc no hi van. És clar, com pot manifestar-se algú contra ell mateix?

e-notícies , 29/11/2007
 
San Miguel: allà on va, menysprea el català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 novembre 2007
San Miguel: allà on va, menysprea el catalàEl nacionalisme espanyol ha desfermat una guerra contra l'empresa Moritz per haver donat suport a la Plataforma per la Llengua, entitat que ha elaborat un informe sobre la situació de l'etiquetatge a les cerveses. En aquest informe es diu que les cerveses etiquetades en català han experimentat un fort increment, passant de només 3 productes l'any 2001 a 36 cerveses en l'actualitat. Però hi ha contrastos. Mentre Damm ha passat a etiquetar en català el 60% dels seus productes, l'empresa San Miguel es nega a utilitzar aquesta llengua malgrat que, si més no, té tres bones raons per fer-ho: una, perquè etiqueta en més d'una vintena de llengües; dues, perquè inclou quinze llengües en una mateixa etiqueta; i tres, perquè és una empresa catalana que respecta mercats molt més petits com el danès o el finès. "Allà on va, triomfa", diu el seu eslògan. Però és mentida. A Catalunya són milers les persones que l'han deixada de consumir i que, amb bon criteri, s'han passat a Moritz. Moritz és una molt bona cervesa elaborada per una empresa catalana que data del 1856 i que després d'un parèntesi va ressorgir l'any 2004 amb una força extraordinària etiquetada en català. De fet, no hi fa constar només les dades bàsiques, també hi inclou la informació complementària. Aquesta política empresarial, que seria normal a qualsevol país del món, és altament meritòria a Catalunya, fins al punt que el consumidor l'ha premiada amb la seva fidelitat al producte. Deu ser per això que San Miguel es veu obligada a fer campanyes televisives per recordar que existeix mentre Moritz, amb un pressupost molt més modest, es va menjant el seu mercat.

Moritz"Donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana", ha estat la resposta de Moritz a les ires de l'espanyolisme. I ha reblat que etiqueta en català "perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat". Tota una mostra de desacomplexada normalitat.

San Miguel, en canvi, respecta la llengua i la cultura de tots els pobles on va menys les del seu. No sols menysprea obertament la llengua i la cultura de Catalunya, fins i tot fa d'aquest menyspreu una imatge de marca. Molt bé. Però hi ha una cosa que San Miguel no hauria de menysprear, i és la capacitat reactiva de la societat catalana. La mateixa societat que va provocar grans pèrdues a Leche Pascual i que va propiciar el naixement de Llet Nostra, una empresa avui tan pròspera com l'estimada Moritz.

e-notícies , 26/11/2007
 
El partit fantasma Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 novembre 2007
El partit fantasmaQuè n'ha quedat del partit que la selecció catalana de futbol havia de jugar el passat 14 d'octubre contra els Estats Units? Què se n'ha fet d'aquell "acte de sobirania" que segons Anna Pruna, secretària general de l'Esport, havia de portar a terme Catalunya en resposta als exabruptes de la Federació Espanyola? Sí, ja sabem que els Estats Units es van retirar i que va ser impossible trobar una selecció "digna" que ocupés el seu lloc. Però també sabem que el partit havia deixat de ser una cita futbolística per convertir-se en un acte de reivindicació nacional. I per fer possible aquest acte n'hi havia prou d'acceptar l'oferiment de Gibraltar. Un oferiment insistent, per cert. Quina importància tenien les limitacions futbolístiques gibraltarenyes si l'espectacle, aquell dia, havia de ser el públic i no pas els jugadors? O no és cert que allò que treu de polleguera la Federació Espanyola és el poder de convocatòria de la selecció catalana? Doncs no. Es va menysprear Gibraltar i les nostres autoritats es van girar d'esquena com si res no hagués passat. Espanya, una vegada més, s'havia sortit amb la seva i el que havia de ser un acte de sobirania es va transformar en un acte de covardia.

Algú hauria de dir a certs polítics que no tenen cap dret a jugar amb els sentiments de la gent i a crear expectatives que no estan disposats a satisfer. ¿No saben, els nostres governants, que quan s'entra en un terreny de joc s'ha d'estar disposat a jugar fins al final? Quina mena d'equip som, que ens retirem a la mitja part espantats per les amenaces de l'adversari? No ens havíem adonat que la victòria, en aquest cas, no consistia a guanyar el partit, sinó a jugar-lo?

Te raó el líder polític que repeteix contínuament que el seu partit ha fet molta feina en esports minoritaris. És cert, n'ha fet molta. I molt bona. Però una cosa no treu l'altra. Ara estem parlant d'un partit de futbol que es va presentar com un desafiament a la Federació Espanyola i que, al final, ha passat a la història com un acte de sotmetiment. Quan un poble aspira a la seva independència ha d'estar disposat a transgredir les normes que l'empresonen. No té cap més alternativa, davant d'una legalitat injusta: si vol reeixir en el seu propòsit haurà d'encarar el conflicte, perquè el conflicte és inherent al propòsit.

El Singular Digital , 27/11/2007
 
El TGV per la Sagrada Família o el clau per la cabota Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 novembre 2007
El TGV per la Sagrada Família o el clau per la cabotaLes recents declaracions del prestigiós arquitecte japonès Toyo Ito, autor del projecte de la Fira 2, sobre el perill que suposa que el TGV passi a prop de la Sagrada Família no han agradat gens a la gran família socialista. Una família que, a través de l'Ajuntament de l'Hospitalet, i en un intent de contrarestar el pronunciament en contra de tantes veus internacionals autoritzades, s'ha afanyat a convidar l'arquitecte francès Jean Nouvel, per fer-lo fer campanya a favor del traçat irracional. Nouvel, però, defugint el compromís, s'ha limitat a dir que el traçat per la Sagrada Família "es deu haver fet perquè la resta d'opcions són més cares". I, ves per on, sense adonar-se'n, ha retratat el Partit Socialista, perquè no es tracta del millor traçat, ni del més lògic, ni del més respectuós, ni del més segur, sinó del més "barat". És a dir, la seguretat subordinada al preu més barat. Increïble.

No és estrany que el PSC s'hagi quedat tan sol defensant el traçat beneït pel govern espanyol. Ben mirat, ja només pot fer dues coses: o sumar-se al sentit comú i aturar el disbarat o obsedir-se i continuar endavant, i s'ha obsedit. I l'obsessió socialista diu que el TGV ha de passar fregant l'edifici més fràgil, més important i més universalment conegut de Catalunya, perquè modificar-ne el traçat suposaria endarrerir el projecte. Ves per on, ara, tot d'una, el PSC té pressa. El mateix partit que vint anys enrere -menystenint els estudis de mercat i el sentit comú aplicat a l'economia- va aplaudir la decisió del PSOE d'endarrerir el TGV Barcelona-Madrid i donar prioritat al traçat Madrid-Sevilla, ara té molta pressa. Doncs bé, el TGV, quan arribi, ho farà amb una generació de retard perquè el PSC així ho ha volgut. És per culpa seva, per tant, que la capital de Catalunya no disposa de tren de gran velocitat. D'aquí que ara vulgui fer de l'arribada d'aquest tren una victòria de rèdit electoral. Cap projecte electoral, però, no pot justificar la més mínima laxitud en les mesures de seguretat. I quan aquesta no sols no està garantida, sinó que la immensa majoria de veus autoritzades desaconsellen l'actual traçat del TGV a prop de la Sagrada Família, és evident que l'ambició política és més poderosa que la voluntat de servei.

És una llàstima, per tant, que el PSC no vulgui escoltar l'advertiment de Toyo Ito, recollit per El Singular Digital, quan diu que la Sagrada Família té 125 anys i que s'ha construït per fases, cosa que encara fa més complex el càlcul dels danys que podria causar la perforació del túnel i el pas del tren. És una llàstima, perquè estem parlant d'una obra que, més enllà de l'esfondrament de la Sagrada Família, podria tenir també un cost molt elevat i imperdonable en vides humanes. Mirem què està passant en aquests moments a l'Hospitalet: esfondrament de l'estació del Gornal dels Ferrocarrils de la Generalitat, esvoranc a l'estació de rodalies de Bellvitge, denúncies dels veïns per les esquerdes que apareixen en els edificis... Francament, crida l'atenció que una força política que diu preocupar-se pels "problemes reals de la gent" posi els seus interessos de partit per damunt dels de la ciutadania. D'on surt aquest menyspreu que arriba al punt de voler fer passar el clau per la cabota? Deuen ser molt importants els interessos del PSC quan ni tan sols l'esfondrament d'un barri com el Carmel va aconseguir que el conseller d'Obres Públiques, Joaquim Nadal, tingués la dignitat de dimitir. ¿Ho saben, els seus socis de govern, que quan passi alguna cosa la responsabilitat serà compartida?

El Singular Digital , 20/11/2007
 
A Pasqual Maragall Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 novembre 2007
A Pasqual MaragallBenvolgut president. No he compartit mai la teva ideologia política pel que fa als drets nacionals de Catalunya. Ho saps prou bé i és ben segur que et deuen haver emprenyat força algunes de les línies que t'he dedicat en els meus llibres. Tampoc no ignores que sempre m'ha produït una certa inquietud sentir-te parlar de la "nació gran" o de la "nació de nacions" per referir-te a Espanya, com si hi hagués nacions superiors i nacions inferiors. Inquietud, sí, perquè això ens portaria perillosament a admetre que hi ha pobles superiors i pobles inferiors. Ja sé que no és pas aquesta la teva ideologia; però, si t'ho mires bé, el terme "nació de nacions" és una contradicció en si mateixa, ja que una nació no pot ser mai la perifèria d'una altra nació sense deixar de ser nació. Deia Enric Prat de la Riba que "quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat, expressió de la seva voluntat política, instrument de realització de la seva política pròpia". Tenia raó. No hi ha cap estatus jurídic, llevat de la tinença d'un Estat, que garanteixi la plena sobirania d'un poble.

Però res d'això no té importància davant la notícia trista amb què ens has trasbalsat aquests darrers dies: t'han diagnosticat Alzheimer. M'ha dolgut profundament, t'ho dic de debò, i, en doldre'm, m'he adonat de l'afecte que sento per tu més enllà dels retrets polítics que t'hagi fet. Ja sé que és difícil separar una persona de les seves idees, però si no som capaços de fer-ho quan la vida ens mostra la seva cara més amarga és que no som persones ni mereixen respecte les nostres idees. Admiro sincerament el valor que has tingut de fer públic el deteriorament progressiu que experimentarà el teu cervell en els dies que vindran. Jo no sé si m'hi veuria amb cor. Et veig encara tan ple de vitalitat que se'm fa difícil imaginar que pugui arribar un moment en què recordis, com si fos ahir, determinats instants de la teva infantesa i, alhora, et sigui impossible reconèixer algun dels teus fills. Quina malaltia més cruel, bon amic. Sàpigues, això no obstant, que la teva figura creixerà amb el temps.

Les circumstàncies polítiques que coneixes prou bé et van apartar del govern de Catalunya des d'un despatx de Madrid i això et va atorgar el dolorós privilegi de viure en primera persona la humiliació que suposa no ser amo del teu destí. Vindran dies millors per al nostre país, no en tinguis cap dubte, dies de plenitud en què la memòria de les limitacions que hem viscut serà eclipsada per l'horitzó de les llibertats que viurem.

Els bons moments de la vida sempre suren per damunt dels dolents. I serà aleshores que la teva contradictòria, imprevisible i afectuosa personalitat serà encara més estimada i respectada. Lluita amb totes les teves forces contra la malaltia, president, intimida-la amb l'energia que encara tens i demostra-li que en la teva vida no hi ha lloc per a la seva victòria. I si per un trist atzar les forces t'abandonen i decideixes descansar, sàpigues, estimat amic, que encara que tu oblidis el teu nom, els meus llavis el pronunciaran amb respecte i consideració.

e-notícies , 29/10/2007
El Punt , 3/11/2007
Diari de Sant Cugat , 9/11/2007
 
L'incompliment de la normativa interna de TV3 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 novembre 2007
ÀgoraLa croada espanyolitzadora de Televisió de Catalunya continua fent camí fins al punt que ja es pot dir que mai no havia assolit el caràcter d'emissora bilingüe que té ara. Mai no havia arribat als extrems de manipular en clau espanyola el cervell de l'espectador com ho està fent actualment. Ho fa a través dels telenotícies, dels serials de la casa i de determinats programes.

Un programa que fins ara n'havia quedat al marge, el prestigiós Àgora, del Canal 33, també ha caigut. Ara, incomplint les normes de l'empresa i menyspreant una vegada més l'audiència de la Catalunya Nord, no es tradueixen al català els correus electrònics que arriben escrits en espanyol. Tots, sistemàticament, es llegeixen en aquesta llengua. Cosa, per altra banda, que és absurda, ja que suposa un prejudici amb relació als comunicants. Creu, el programa Àgora, que els qui envien correus durant l'emissió els escriuen en espanyol perquè no entenen el català? Aleshores, si no entenen el català, com poden interactuar enviant opinions sobre el que es diu al plató?
 
Vejam què diu sobre el tema la Carta de Principis per a l'Actuació dels Mitjans de Comunicació de la Corporació, aprovada l'any 2005 i actualitzada el 28 de març de 2006: "Les comunicacions escrites rebudes als programes (correu electrònic, carta, SMS...), en qualitat de continguts, seran transcrites o llegides en llengua catalana, amb independència de la llengua en què s'hagin rebut". Un article, aquest, que es complementa amb un altre que diu que "els locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors fixos, així com persones contractades per les empreses de la Corporació utilitzaran sempre la llengua catalana quan estiguin en antena". Doncs el programa Àgora no ho fa. Fins ara aquesta norma no es complia amb els SMS, però es respectava en el cas dels correus electrònics. Ara ni tan sols això. Tanmateix, cap problema. Segons l'independentisme a l'ombra, l'incompliment de les normes internes dels mitjans públics forma part d'una estratègia del govern de Catalunya que ens ha de dur a l'autodeterminació a través de l'espanyolització.

e-notícies , 22/11/2007
 
L'exabrupte reial Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 novembre 2007
El rei de la selvaA mi, personalment, el que pugui dir el rei d'Espanya m'interessa tant com el que pugui dir el rei de la selva, però vistes les imatges de l'un, a la XVII Cimera Iberoamericana, i de l'altre, al programa "Planeta Terra" del Canal 33, he de confessar que sento molta més consideració pel segon que no pas pel primer. El segon, almenys, s'atreveix amb tothom, no només amb els petits. Dic això, perquè el comportament del rei d'Espanya a l'esmentada Cimera ha estat indigne d'algú que ostenta el seu càrrec. L'exabrupte -"¿Por qué no te callas?"- adreçat al president de Veneçuela, Hugo Chávez, és d'aquells que fan sentir vergonya aliena encara que, com jo, no se sigui espanyol. N'hi ha prou de ser una persona mínimament civilitzada i respectuosa amb tots els pobles del món, per pobres que siguin, per sentir fàstic davant el menyspreu expressat pel Borbó a Chávez. Ni tan sols es va dignar tractar-lo de vostè. Només cinc paraules rabiüdes, les mateixes que se li diuen a un mico rondinaire enfilat a un armari. Talment com una sonora ventositat enmig d'un discurs. Realment patètic. Tan patètic com el nacionalisme espanyol, que està extasiat amb el comportament del seu monarca. Que n'és de fàcil sentir-se el rei del mambo davant de pobles de l'anomenat Tercer Món. Si el rei d'Espanya és tan valent, per què no prova de fer callar George Bush, Angela Merkel o Gordon Brown davant les càmeres de tot el món?

L'exabrupte reialTres vegades ha estat escollit Chávez pel seu poble i era en nom d'aquest poble que parlava a la Cimera. Quantes vegades ha passat per les urnes el rei d'Espanya, després que Franco el designés com el seu successor i jurés els Principios Fundamentales del Movimiento? Doncs bé, aquesta és la persona que, atorgant-se una representativitat que les urnes mai no li han donat, va gosar fer callar en un fòrum internacional un president democràticament escollit. Per cert, què hi feia, allà, el rei d'Espanya? No n'hi havia prou amb el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, per representar-la?

Zapatero va estar correcte en les formes, però es va equivocar defensant José María Aznar. Zapatero sap molt bé que Aznar va participar en el cop d'Estat contra Veneçuela l'any 2002 i que hi ha hagut reiterades denúncies contra Nuevas Generaciones per col·laborar amb grups violents a les universitats privades veneçolanes. La seva reacció, per tant, dient que Chávez ofenia el poble espanyol quan blasmava Aznar, no tenia cap sentit, atès que hi ha milions d'espanyols –la majoria, per sort- que pensen d'Aznar el mateix que pensa Chávez. El problema de Zapatero i del seu rei és que, independentment de la ideologia personal que tinguin, són nacionalistes espanyols. Això fa que se sentin al·ludits cada cop que s'esmenta un espanyol, encara que aquest espanyol sigui algú que ja fa temps que hauria d'haver estat assegut davant un Tribunal Penal Internacional, al costat de George Bush i de Tony Blair, per crims contra la humanitat.

e-notícies , 15/11/2007
 
La veritat sobre Duran i Lleida Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 novembre 2007
La veritat sobre Duran i Lleida"Retrògrad" i "reaccionari" han estat els termes amb què l'Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA) ha definit Josep Antoni Duran i Lleida per les seves crítiques a la Generalitat, després d'haver-se convertit en el primer govern nacional que ingressa en aquesta entitat. Duran diu que està a favor de la igualtat, sí, però s'oposa hipòcritament al matrimoni homosexual i a l'adopció d'infants per part de persones del mateix sexe. De fet, no ha estat gràcies a Duran que l'Organització Mundial de la Salut ha retirat l'homosexualitat de la llista de malalties. Si fos per ell, encara hi seria.

Però el líder d'UDC no descansa en el seu afany de convertir aquesta formació en la UPN catalana. Conscient que presentar-se tota sola a les urnes, deslligada de Convergència Democràtica, suposaria la seva sentència de mort, UDC veu la salvació en la possibilitat de convertir-se en la tapadora del PP a Catalunya si aquest partit, impotent per sortir de la marginalitat parlamentària, decideix camuflar-se darrere unes sigles que desperten menys animadversió.

El més divertit, però, és que Duran gosi dir que "avui, ERC i ICV tenen un valor afegit i un pes en la política catalana que mai no haurien d'haver tingut". Atenció a l'èmfasi: "que mai no haurien d'haver tingut". La veritat és que no hi ha res més perillós que un reaccionari disfressat de demòcrata. Duran i Lleida, és clar, no s'adona que, d'acord amb aquests paràmetres, si hi ha un partit a Catalunya que té un valor afegit i un pes que mai no hauria d'haver tingut és el seu. Més que res, perquè els seus votants caben perfectament en un autobús. I si Unió Democràtica vol demostrar que això no és així, ho té molt fàcil: n'hi ha prou que es presenti tota sola a les eleccions.

De moment, Duran i Lleida ha aconseguit que els símbols franquistes en edificis de l'Església no hagin de ser retirats en aplicació de la llei de la memòria històrica. Potser algú s'estranyi que un polític que es proclama catalanista faci tan de mal a la imatge de l'Església catalana demanant la pervivència del franquisme en els temples i que, alhora, afavoreixi descaradament la retrògrada, reaccionària i espanyolista Conferència Episcopal Espanyola i els postulats de la COPE. Però n'hi ha prou d'investigar el seu passat per veure que el comportament del Duran i Lleida del 2007 concorda molt bé amb el del Duran i Lleida del 1967.

Com explica Eugeni Casanova en el seu llibre Viatge a les entranyes de la llengua, els antics companys d'institut de Duran, a la Llitera, recorden que ell era l'animador del Cara al sol entre les files de nois abans d'entrar a classe. El càrrec d'animador de l'himne de la Falange no era mai fruit d'un sorteig, sinó dels mèrits fets pels alumnes, i, en aquest apartat, Duran i Lleida era qui en feia més: "es passejava amb posat altiu entre els xiquets formats, controlava estretament els alumnes que pronunciessin totes les síl·labes de l'himne, denunciava els qui no s'esforçaven...".

Aquest home voldria ser president de Catalunya. Al final, per poc que ens hi esforcem, no serà ni tan sols ministre d'Espanya.

e-notícies , 12/11/2007
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1756 - 1770 de 1815
spacer.png, 0 kB