spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
El dret de decidir Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 novembre 2007
El dret de decidirVint-i-dos mesos són un espai de temps massa curt perquè un país es manifesti dos cops multitudinàriament. Els països que viuen en una normalitat política no es manifesten contínuament pels carrers de la seva capital. Aquestes coses només les fan els pobles mancats de reconeixement jurídic; són els pobles que no poden decidir per ells mateixos perquè un altre poble els ha arrabassat aquest dret i els organitza la vida i gestiona els seus recursos, els diu què poden fer i què no poden fer, amb qui poden parlar i amb qui no poden parlar i els impedeix viatjar, negociar o competir internacionalment amb el seu nom. El país dominador, per tant, recolzat en la força d'unes lleis fetes per ell mateix i a la mesura dels seus interessos, s'atribueix una superioritat moral sobre el poble inferioritzat i n'exigeix la subordinació. Aquest és el cas de Catalunya, un poble literalment espoliat per Espanya en tots els àmbits de la vida: l'econòmic, el financer, el sanitari, el de serveis, el cultural, el lingüístic... A això, val a dir-ho, també hi han contribuït els diferents governs catalans; uns governs que, per poder amagar la seva covardia, s'han vist obligats a presentar els acords de finançament amb Espanya com victòries èpiques dignes de tots els honors. Però no hi ha hagut victòries, només derrotes espectaculars com la del nou Estatut que encara avui, amb tot el cinisme, hi ha qui s'entesta a dir que suposa "un gran avenç per a Catalunya".

Catalunya, tanmateix, ha d'esdevenir un nou Estat europeu en el termini màxim de quinze anys, i totes les nostres passes, absolutament totes, han d'estar encaminades a la consecució d'aquesta fita. Per això la manifestació de l'1 de desembre de 2007 passarà a la història amb la mateixa força que la del 18-F del 2006, perquè, a més d'escenificar un estat d'indignació generalitzada, haurà posat en evidència els col·laboradors catalans de l'esfondrament que patim. L'absència del PSC en les dues manifestacions més multitudinàries de la nostra història recent demostra dues coses: una, que la seva força és prescindible; i dues, que entre Catalunya i Espanya sempre triaran Espanya perquè ells són els vetlladors dels interessos espanyols a casa nostra. "Va ser una manifestació contra el PP", van dir l'endemà del 18-F. Perfecte, aleshores com és que ells no hi eren? Aquesta vegada, això no obstant, ho tenen millor. Diuen que "és una manifestació contra el PSOE" i tampoc no hi van. És clar, com pot manifestar-se algú contra ell mateix?

e-notícies , 29/11/2007
 
San Miguel: allà on va, menysprea el català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 novembre 2007
San Miguel: allà on va, menysprea el catalàEl nacionalisme espanyol ha desfermat una guerra contra l'empresa Moritz per haver donat suport a la Plataforma per la Llengua, entitat que ha elaborat un informe sobre la situació de l'etiquetatge a les cerveses. En aquest informe es diu que les cerveses etiquetades en català han experimentat un fort increment, passant de només 3 productes l'any 2001 a 36 cerveses en l'actualitat. Però hi ha contrastos. Mentre Damm ha passat a etiquetar en català el 60% dels seus productes, l'empresa San Miguel es nega a utilitzar aquesta llengua malgrat que, si més no, té tres bones raons per fer-ho: una, perquè etiqueta en més d'una vintena de llengües; dues, perquè inclou quinze llengües en una mateixa etiqueta; i tres, perquè és una empresa catalana que respecta mercats molt més petits com el danès o el finès. "Allà on va, triomfa", diu el seu eslògan. Però és mentida. A Catalunya són milers les persones que l'han deixada de consumir i que, amb bon criteri, s'han passat a Moritz. Moritz és una molt bona cervesa elaborada per una empresa catalana que data del 1856 i que després d'un parèntesi va ressorgir l'any 2004 amb una força extraordinària etiquetada en català. De fet, no hi fa constar només les dades bàsiques, també hi inclou la informació complementària. Aquesta política empresarial, que seria normal a qualsevol país del món, és altament meritòria a Catalunya, fins al punt que el consumidor l'ha premiada amb la seva fidelitat al producte. Deu ser per això que San Miguel es veu obligada a fer campanyes televisives per recordar que existeix mentre Moritz, amb un pressupost molt més modest, es va menjant el seu mercat.

Moritz"Donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana", ha estat la resposta de Moritz a les ires de l'espanyolisme. I ha reblat que etiqueta en català "perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat". Tota una mostra de desacomplexada normalitat.

San Miguel, en canvi, respecta la llengua i la cultura de tots els pobles on va menys les del seu. No sols menysprea obertament la llengua i la cultura de Catalunya, fins i tot fa d'aquest menyspreu una imatge de marca. Molt bé. Però hi ha una cosa que San Miguel no hauria de menysprear, i és la capacitat reactiva de la societat catalana. La mateixa societat que va provocar grans pèrdues a Leche Pascual i que va propiciar el naixement de Llet Nostra, una empresa avui tan pròspera com l'estimada Moritz.

e-notícies , 26/11/2007
 
El partit fantasma Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 novembre 2007
El partit fantasmaQuè n'ha quedat del partit que la selecció catalana de futbol havia de jugar el passat 14 d'octubre contra els Estats Units? Què se n'ha fet d'aquell "acte de sobirania" que segons Anna Pruna, secretària general de l'Esport, havia de portar a terme Catalunya en resposta als exabruptes de la Federació Espanyola? Sí, ja sabem que els Estats Units es van retirar i que va ser impossible trobar una selecció "digna" que ocupés el seu lloc. Però també sabem que el partit havia deixat de ser una cita futbolística per convertir-se en un acte de reivindicació nacional. I per fer possible aquest acte n'hi havia prou d'acceptar l'oferiment de Gibraltar. Un oferiment insistent, per cert. Quina importància tenien les limitacions futbolístiques gibraltarenyes si l'espectacle, aquell dia, havia de ser el públic i no pas els jugadors? O no és cert que allò que treu de polleguera la Federació Espanyola és el poder de convocatòria de la selecció catalana? Doncs no. Es va menysprear Gibraltar i les nostres autoritats es van girar d'esquena com si res no hagués passat. Espanya, una vegada més, s'havia sortit amb la seva i el que havia de ser un acte de sobirania es va transformar en un acte de covardia.

Algú hauria de dir a certs polítics que no tenen cap dret a jugar amb els sentiments de la gent i a crear expectatives que no estan disposats a satisfer. ¿No saben, els nostres governants, que quan s'entra en un terreny de joc s'ha d'estar disposat a jugar fins al final? Quina mena d'equip som, que ens retirem a la mitja part espantats per les amenaces de l'adversari? No ens havíem adonat que la victòria, en aquest cas, no consistia a guanyar el partit, sinó a jugar-lo?

Te raó el líder polític que repeteix contínuament que el seu partit ha fet molta feina en esports minoritaris. És cert, n'ha fet molta. I molt bona. Però una cosa no treu l'altra. Ara estem parlant d'un partit de futbol que es va presentar com un desafiament a la Federació Espanyola i que, al final, ha passat a la història com un acte de sotmetiment. Quan un poble aspira a la seva independència ha d'estar disposat a transgredir les normes que l'empresonen. No té cap més alternativa, davant d'una legalitat injusta: si vol reeixir en el seu propòsit haurà d'encarar el conflicte, perquè el conflicte és inherent al propòsit.

El Singular Digital , 27/11/2007
 
El TGV per la Sagrada Família o el clau per la cabota Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 novembre 2007
El TGV per la Sagrada Família o el clau per la cabotaLes recents declaracions del prestigiós arquitecte japonès Toyo Ito, autor del projecte de la Fira 2, sobre el perill que suposa que el TGV passi a prop de la Sagrada Família no han agradat gens a la gran família socialista. Una família que, a través de l'Ajuntament de l'Hospitalet, i en un intent de contrarestar el pronunciament en contra de tantes veus internacionals autoritzades, s'ha afanyat a convidar l'arquitecte francès Jean Nouvel, per fer-lo fer campanya a favor del traçat irracional. Nouvel, però, defugint el compromís, s'ha limitat a dir que el traçat per la Sagrada Família "es deu haver fet perquè la resta d'opcions són més cares". I, ves per on, sense adonar-se'n, ha retratat el Partit Socialista, perquè no es tracta del millor traçat, ni del més lògic, ni del més respectuós, ni del més segur, sinó del més "barat". És a dir, la seguretat subordinada al preu més barat. Increïble.

No és estrany que el PSC s'hagi quedat tan sol defensant el traçat beneït pel govern espanyol. Ben mirat, ja només pot fer dues coses: o sumar-se al sentit comú i aturar el disbarat o obsedir-se i continuar endavant, i s'ha obsedit. I l'obsessió socialista diu que el TGV ha de passar fregant l'edifici més fràgil, més important i més universalment conegut de Catalunya, perquè modificar-ne el traçat suposaria endarrerir el projecte. Ves per on, ara, tot d'una, el PSC té pressa. El mateix partit que vint anys enrere -menystenint els estudis de mercat i el sentit comú aplicat a l'economia- va aplaudir la decisió del PSOE d'endarrerir el TGV Barcelona-Madrid i donar prioritat al traçat Madrid-Sevilla, ara té molta pressa. Doncs bé, el TGV, quan arribi, ho farà amb una generació de retard perquè el PSC així ho ha volgut. És per culpa seva, per tant, que la capital de Catalunya no disposa de tren de gran velocitat. D'aquí que ara vulgui fer de l'arribada d'aquest tren una victòria de rèdit electoral. Cap projecte electoral, però, no pot justificar la més mínima laxitud en les mesures de seguretat. I quan aquesta no sols no està garantida, sinó que la immensa majoria de veus autoritzades desaconsellen l'actual traçat del TGV a prop de la Sagrada Família, és evident que l'ambició política és més poderosa que la voluntat de servei.

És una llàstima, per tant, que el PSC no vulgui escoltar l'advertiment de Toyo Ito, recollit per El Singular Digital, quan diu que la Sagrada Família té 125 anys i que s'ha construït per fases, cosa que encara fa més complex el càlcul dels danys que podria causar la perforació del túnel i el pas del tren. És una llàstima, perquè estem parlant d'una obra que, més enllà de l'esfondrament de la Sagrada Família, podria tenir també un cost molt elevat i imperdonable en vides humanes. Mirem què està passant en aquests moments a l'Hospitalet: esfondrament de l'estació del Gornal dels Ferrocarrils de la Generalitat, esvoranc a l'estació de rodalies de Bellvitge, denúncies dels veïns per les esquerdes que apareixen en els edificis... Francament, crida l'atenció que una força política que diu preocupar-se pels "problemes reals de la gent" posi els seus interessos de partit per damunt dels de la ciutadania. D'on surt aquest menyspreu que arriba al punt de voler fer passar el clau per la cabota? Deuen ser molt importants els interessos del PSC quan ni tan sols l'esfondrament d'un barri com el Carmel va aconseguir que el conseller d'Obres Públiques, Joaquim Nadal, tingués la dignitat de dimitir. ¿Ho saben, els seus socis de govern, que quan passi alguna cosa la responsabilitat serà compartida?

El Singular Digital , 20/11/2007
 
A Pasqual Maragall Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 novembre 2007
A Pasqual MaragallBenvolgut president. No he compartit mai la teva ideologia política pel que fa als drets nacionals de Catalunya. Ho saps prou bé i és ben segur que et deuen haver emprenyat força algunes de les línies que t'he dedicat en els meus llibres. Tampoc no ignores que sempre m'ha produït una certa inquietud sentir-te parlar de la "nació gran" o de la "nació de nacions" per referir-te a Espanya, com si hi hagués nacions superiors i nacions inferiors. Inquietud, sí, perquè això ens portaria perillosament a admetre que hi ha pobles superiors i pobles inferiors. Ja sé que no és pas aquesta la teva ideologia; però, si t'ho mires bé, el terme "nació de nacions" és una contradicció en si mateixa, ja que una nació no pot ser mai la perifèria d'una altra nació sense deixar de ser nació. Deia Enric Prat de la Riba que "quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat, expressió de la seva voluntat política, instrument de realització de la seva política pròpia". Tenia raó. No hi ha cap estatus jurídic, llevat de la tinença d'un Estat, que garanteixi la plena sobirania d'un poble.

Però res d'això no té importància davant la notícia trista amb què ens has trasbalsat aquests darrers dies: t'han diagnosticat Alzheimer. M'ha dolgut profundament, t'ho dic de debò, i, en doldre'm, m'he adonat de l'afecte que sento per tu més enllà dels retrets polítics que t'hagi fet. Ja sé que és difícil separar una persona de les seves idees, però si no som capaços de fer-ho quan la vida ens mostra la seva cara més amarga és que no som persones ni mereixen respecte les nostres idees. Admiro sincerament el valor que has tingut de fer públic el deteriorament progressiu que experimentarà el teu cervell en els dies que vindran. Jo no sé si m'hi veuria amb cor. Et veig encara tan ple de vitalitat que se'm fa difícil imaginar que pugui arribar un moment en què recordis, com si fos ahir, determinats instants de la teva infantesa i, alhora, et sigui impossible reconèixer algun dels teus fills. Quina malaltia més cruel, bon amic. Sàpigues, això no obstant, que la teva figura creixerà amb el temps.

Les circumstàncies polítiques que coneixes prou bé et van apartar del govern de Catalunya des d'un despatx de Madrid i això et va atorgar el dolorós privilegi de viure en primera persona la humiliació que suposa no ser amo del teu destí. Vindran dies millors per al nostre país, no en tinguis cap dubte, dies de plenitud en què la memòria de les limitacions que hem viscut serà eclipsada per l'horitzó de les llibertats que viurem.

Els bons moments de la vida sempre suren per damunt dels dolents. I serà aleshores que la teva contradictòria, imprevisible i afectuosa personalitat serà encara més estimada i respectada. Lluita amb totes les teves forces contra la malaltia, president, intimida-la amb l'energia que encara tens i demostra-li que en la teva vida no hi ha lloc per a la seva victòria. I si per un trist atzar les forces t'abandonen i decideixes descansar, sàpigues, estimat amic, que encara que tu oblidis el teu nom, els meus llavis el pronunciaran amb respecte i consideració.

e-notícies , 29/10/2007
El Punt , 3/11/2007
Diari de Sant Cugat , 9/11/2007
 
L'incompliment de la normativa interna de TV3 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 novembre 2007
ÀgoraLa croada espanyolitzadora de Televisió de Catalunya continua fent camí fins al punt que ja es pot dir que mai no havia assolit el caràcter d'emissora bilingüe que té ara. Mai no havia arribat als extrems de manipular en clau espanyola el cervell de l'espectador com ho està fent actualment. Ho fa a través dels telenotícies, dels serials de la casa i de determinats programes.

Un programa que fins ara n'havia quedat al marge, el prestigiós Àgora, del Canal 33, també ha caigut. Ara, incomplint les normes de l'empresa i menyspreant una vegada més l'audiència de la Catalunya Nord, no es tradueixen al català els correus electrònics que arriben escrits en espanyol. Tots, sistemàticament, es llegeixen en aquesta llengua. Cosa, per altra banda, que és absurda, ja que suposa un prejudici amb relació als comunicants. Creu, el programa Àgora, que els qui envien correus durant l'emissió els escriuen en espanyol perquè no entenen el català? Aleshores, si no entenen el català, com poden interactuar enviant opinions sobre el que es diu al plató?
 
Vejam què diu sobre el tema la Carta de Principis per a l'Actuació dels Mitjans de Comunicació de la Corporació, aprovada l'any 2005 i actualitzada el 28 de març de 2006: "Les comunicacions escrites rebudes als programes (correu electrònic, carta, SMS...), en qualitat de continguts, seran transcrites o llegides en llengua catalana, amb independència de la llengua en què s'hagin rebut". Un article, aquest, que es complementa amb un altre que diu que "els locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors fixos, així com persones contractades per les empreses de la Corporació utilitzaran sempre la llengua catalana quan estiguin en antena". Doncs el programa Àgora no ho fa. Fins ara aquesta norma no es complia amb els SMS, però es respectava en el cas dels correus electrònics. Ara ni tan sols això. Tanmateix, cap problema. Segons l'independentisme a l'ombra, l'incompliment de les normes internes dels mitjans públics forma part d'una estratègia del govern de Catalunya que ens ha de dur a l'autodeterminació a través de l'espanyolització.

e-notícies , 22/11/2007
 
L'exabrupte reial Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 novembre 2007
El rei de la selvaA mi, personalment, el que pugui dir el rei d'Espanya m'interessa tant com el que pugui dir el rei de la selva, però vistes les imatges de l'un, a la XVII Cimera Iberoamericana, i de l'altre, al programa "Planeta Terra" del Canal 33, he de confessar que sento molta més consideració pel segon que no pas pel primer. El segon, almenys, s'atreveix amb tothom, no només amb els petits. Dic això, perquè el comportament del rei d'Espanya a l'esmentada Cimera ha estat indigne d'algú que ostenta el seu càrrec. L'exabrupte -"¿Por qué no te callas?"- adreçat al president de Veneçuela, Hugo Chávez, és d'aquells que fan sentir vergonya aliena encara que, com jo, no se sigui espanyol. N'hi ha prou de ser una persona mínimament civilitzada i respectuosa amb tots els pobles del món, per pobres que siguin, per sentir fàstic davant el menyspreu expressat pel Borbó a Chávez. Ni tan sols es va dignar tractar-lo de vostè. Només cinc paraules rabiüdes, les mateixes que se li diuen a un mico rondinaire enfilat a un armari. Talment com una sonora ventositat enmig d'un discurs. Realment patètic. Tan patètic com el nacionalisme espanyol, que està extasiat amb el comportament del seu monarca. Que n'és de fàcil sentir-se el rei del mambo davant de pobles de l'anomenat Tercer Món. Si el rei d'Espanya és tan valent, per què no prova de fer callar George Bush, Angela Merkel o Gordon Brown davant les càmeres de tot el món?

L'exabrupte reialTres vegades ha estat escollit Chávez pel seu poble i era en nom d'aquest poble que parlava a la Cimera. Quantes vegades ha passat per les urnes el rei d'Espanya, després que Franco el designés com el seu successor i jurés els Principios Fundamentales del Movimiento? Doncs bé, aquesta és la persona que, atorgant-se una representativitat que les urnes mai no li han donat, va gosar fer callar en un fòrum internacional un president democràticament escollit. Per cert, què hi feia, allà, el rei d'Espanya? No n'hi havia prou amb el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, per representar-la?

Zapatero va estar correcte en les formes, però es va equivocar defensant José María Aznar. Zapatero sap molt bé que Aznar va participar en el cop d'Estat contra Veneçuela l'any 2002 i que hi ha hagut reiterades denúncies contra Nuevas Generaciones per col·laborar amb grups violents a les universitats privades veneçolanes. La seva reacció, per tant, dient que Chávez ofenia el poble espanyol quan blasmava Aznar, no tenia cap sentit, atès que hi ha milions d'espanyols –la majoria, per sort- que pensen d'Aznar el mateix que pensa Chávez. El problema de Zapatero i del seu rei és que, independentment de la ideologia personal que tinguin, són nacionalistes espanyols. Això fa que se sentin al·ludits cada cop que s'esmenta un espanyol, encara que aquest espanyol sigui algú que ja fa temps que hauria d'haver estat assegut davant un Tribunal Penal Internacional, al costat de George Bush i de Tony Blair, per crims contra la humanitat.

e-notícies , 15/11/2007
 
La veritat sobre Duran i Lleida Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 novembre 2007
La veritat sobre Duran i Lleida"Retrògrad" i "reaccionari" han estat els termes amb què l'Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA) ha definit Josep Antoni Duran i Lleida per les seves crítiques a la Generalitat, després d'haver-se convertit en el primer govern nacional que ingressa en aquesta entitat. Duran diu que està a favor de la igualtat, sí, però s'oposa hipòcritament al matrimoni homosexual i a l'adopció d'infants per part de persones del mateix sexe. De fet, no ha estat gràcies a Duran que l'Organització Mundial de la Salut ha retirat l'homosexualitat de la llista de malalties. Si fos per ell, encara hi seria.

Però el líder d'UDC no descansa en el seu afany de convertir aquesta formació en la UPN catalana. Conscient que presentar-se tota sola a les urnes, deslligada de Convergència Democràtica, suposaria la seva sentència de mort, UDC veu la salvació en la possibilitat de convertir-se en la tapadora del PP a Catalunya si aquest partit, impotent per sortir de la marginalitat parlamentària, decideix camuflar-se darrere unes sigles que desperten menys animadversió.

El més divertit, però, és que Duran gosi dir que "avui, ERC i ICV tenen un valor afegit i un pes en la política catalana que mai no haurien d'haver tingut". Atenció a l'èmfasi: "que mai no haurien d'haver tingut". La veritat és que no hi ha res més perillós que un reaccionari disfressat de demòcrata. Duran i Lleida, és clar, no s'adona que, d'acord amb aquests paràmetres, si hi ha un partit a Catalunya que té un valor afegit i un pes que mai no hauria d'haver tingut és el seu. Més que res, perquè els seus votants caben perfectament en un autobús. I si Unió Democràtica vol demostrar que això no és així, ho té molt fàcil: n'hi ha prou que es presenti tota sola a les eleccions.

De moment, Duran i Lleida ha aconseguit que els símbols franquistes en edificis de l'Església no hagin de ser retirats en aplicació de la llei de la memòria històrica. Potser algú s'estranyi que un polític que es proclama catalanista faci tan de mal a la imatge de l'Església catalana demanant la pervivència del franquisme en els temples i que, alhora, afavoreixi descaradament la retrògrada, reaccionària i espanyolista Conferència Episcopal Espanyola i els postulats de la COPE. Però n'hi ha prou d'investigar el seu passat per veure que el comportament del Duran i Lleida del 2007 concorda molt bé amb el del Duran i Lleida del 1967.

Com explica Eugeni Casanova en el seu llibre Viatge a les entranyes de la llengua, els antics companys d'institut de Duran, a la Llitera, recorden que ell era l'animador del Cara al sol entre les files de nois abans d'entrar a classe. El càrrec d'animador de l'himne de la Falange no era mai fruit d'un sorteig, sinó dels mèrits fets pels alumnes, i, en aquest apartat, Duran i Lleida era qui en feia més: "es passejava amb posat altiu entre els xiquets formats, controlava estretament els alumnes que pronunciessin totes les síl·labes de l'himne, denunciava els qui no s'esforçaven...".

Aquest home voldria ser president de Catalunya. Al final, per poc que ens hi esforcem, no serà ni tan sols ministre d'Espanya.

e-notícies , 12/11/2007
 
El discurs trampa de Montilla Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 novembre 2007
El discurs trampa de MontillaMolt ben orquestrada la darrera campanya de promoció del PSC per mirar de capgirar el resultat advers que s'ensumen en les properes eleccions. La veritat és que el paper d'aquest partit en la gestió del caos que està patint Catalunya en matèria d'infraestructures no pot ser més galdós. Després d'haver tapat les vergonyes al govern espanyol desviant-ne la culpa al Partit Popular, ara calia fer un gest de prestidigitació que guardés les aparences davant la societat catalana i que mostrés el PSC com un partit preocupat pels problemes del país i no pas pel manteniment del poder. I ha funcionat. Fins i tot la presidència d'ERC, extasiada, ha arribat a dir que les paraules de José Montilla a Madrid "són les més valentes i més dures fetes a Espanya per part d'un president de la Generalitat". Francament, amb socis tan agraïts, el PSC pot estar content. El prestidigitador sovint necessita un còmplice que l'ajudi a culminar el seu truc, i, en aquest sentit, els interessos electorals d'ERC són un magnífic aliat. La direcció d'ERC, profundament qüestionada des de dins del partit, necessitava que Montilla es tregués un conill del barret per tal que tots alhora diguéssim: "ohhhhh!".

Però hi ha trampa. El discurs es va fer a Madrid, sí, però no era Espanya el seu destinatari, sinó Catalunya. D'aquí que els mitjans de comunicació espanyols no se l'hagin pres seriosament. Com s'explica, si no, que "el discurs més valent d'un president català a Espanya", segons ERC, no hagi despertat cap mena d'enuig en el Partit Popular? No serà, potser, perquè només han estat un aplec de paraules buides prèviament pactades per treure'n rendibilitat política a tres bandes? Veiem-ho: ERC necessita desesperadament frenar el descrèdit que la seva cúpula s'està guanyant entre els votants independentistes, el PSOE sap que si vol mantenir-se en el poder no es pot permetre que l'abstencionisme guanyi les eleccions a Catalunya i el PSC necessita escenificar un cop de puny a la taula del PSOE perquè no es noti que tots dos són una mateixa cosa. Al final, és clar, tots tres hi guanyen: Montilla es limita a blasmar el PP, ERC sobredimensiona la figura de Montilla perquè és ella qui el va fer president i el PSOE deixa que Montilla parli d'emocions a canvi que no demani les balances fiscals ni exigeixi dimissions. Esplèndid. Llàstima que el truc salti a la vista només d'imaginar quina hauria estat la resposta d'Esquerra i del Partit Socialista si el govern espanyol estigués en mans del Partit Popular. Mentrestant, el país cau a trossos.

El Singular Digital , 13/11/2007
 
Full de reclamacions Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 12 novembre 2007
Full de reclamacionsL'Èric Bertran va entrar no fa gaire al Burger King de Lloret de Mar per participar en una festa d'aniversari d'una companya de classe. Era el primer d'arribar i va preguntar a un dependent si el sopar el podrien fer al pis inferior on hi ha una sala destinada a aquesta mena de festes. El dependent, però, va contestar que li parlés en espanyol i l'Èric, sense discutir, va traslladar la pregunta a una dependenta, que també li va dir que no l'entenia. Aleshores, desconcertat, es va adreçar a l'encarregat per preguntar-li si en aquell establiment hi havia algú que entengués el català i la resposta va ser exactament la mateixa: "háblame en español". Davant d'això, a l'Èric li va pujar la mosca al nas i va demanar el full de reclamacions. Ho va fer primer en català i després en espanyol, perquè l'altre no es pogués fer l'orni. I, sí, aquesta vegada el va entendre: "no tenemos hojas de reclamaciones".

L'Èric, és clar, sabia que tots els restaurants estan obligats a tenir fulls de reclamacions i que, per tant, l'encarregat mentia. Però com que aquest semblava impermeable a la seva insistència, va dir-li que trucaria als Mossos d'Esquadra i que serien ells els qui li ho demanarien. "Vale, muy bien, adiós", va contestar indiferent l'encarregat. Mentrestant, els altres companys, quinze en total, ja havien arribat, i l'Èric va baixar al pis de sota per reunir-se amb ells i començar a sopar. Abans, però, va trucar als Mossos. Eren les 21.55.

A les 22.45, després de trucar-los quatre vegades, els Mossos van aparèixer i van prendre les dades de l'Èric tot recomanant-li que parlés en espanyol al personal de l'establiment per "evitar-se problemes". "No val la pena fer res", li van dir. "Si vols, presenta una queixa a l'Ajuntament". Astorat, l'Èric va replicar que aquell establiment estava vulnerant el Decret 70, del 2003, que obliga a disposar de fulls de reclamacions a l'atenció del públic -i a tenir un cartell ben visible que així ho indiqui- i dues normes de l'article 32 de la Llei de Política Lingüística –l'obligació de "poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya" i de senyalitzar "almenys en català, els cartells d'informació general de caràcter fix i l'oferta de serveis". És a dir, que no era amb ell amb qui havien de parlar tant sinó amb l'encarregat. Però els Mossos semblaven més interessats a convèncer l'Èric que no presentés cap denúncia que no pas a fer complir la llei, fins al punt que van transcórrer cinquanta minuts abans no li van dur el full de reclamacions. Ho van fer a les 23.35, una hora i mitja després de rebre la primera trucada. Va ser així com l'Èric, finalment, va poder menjar les postres amb tranquil·litat i fer la denúncia en el full que havia demanat. Abans de marxar, però, va lliurar-ne una còpia a l'encarregat i li va dir: "ara sí que teniu full de reclamacions, oi?". L'altre, sense obrir la boca, li va dedicar una mirada assassina. L'Èric, però, no es va espantar. Encara no ha mort ningú per l'efecte d'una mirada.

e-notícies , 8/11/2007
 
Bernd Schuster Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 novembre 2007
Bernd SchusterLes declaracions de Bernd Schuster, en qualitat d'entrenador del Real Madrid, després del partit que el seu equip va perdre el passat 3 de novembre davant el Sevilla, no han provocat cap mena de rebuig en la premsa espanyola o entre els universalistes catalans. Cap ni un d'aquests mitjans o opinadors, sempre tan humans i tan preocupats pel respecte a tots els pobles del món, llevat del poble català, no ha demanat cap sanció severa per a Schuster per la seva actitud xenòfoba i generadora de violència en desqualificar professionalment una persona a causa del seu origen. Les seves paraules van ser aquestes:

- Què t'ha semblat l'actuació del col·legiat? –pregunta un periodista a Schuster.
- D'on ve l'àrbitre? –respon Schuster, retòricament.
Cap dels presents no diu res i Schuster insisteix:
- D'on és l'àrbitre?
- Català –contesta finalment un periodista.
- Com?
- Català.
- No cal dir res més –conclou Schuster.
- Això és molt dur –pressiona el periodista.
- Ja ho he dit –sentencia Schuster.

Són paraules nascudes de la impotència, és evident. La impotència sovint provoca ràbia i la ràbia acostuma a mostrar el cantó més negatiu d'una persona. Però si aquesta persona és Schuster –el mateix entrenador que no fa gaire suggeria l'ús de la violència per frenar la qualitat de Messi o que menyspreava Manolo Jiménez, l'entrenador del Sevilla, dient que l'equip andalús "l'entrena qualsevol, fins i tot algú de vosaltres", referint-se als periodistes-, el resultat que n'obtenim és el d'un dèspota que està condemnat a la més absoluta mediocritat, ja sigui com a tècnic de futbol o com a ésser humà. Schuster, tanmateix, ocupa un càrrec de projecció internacional i les seves paraules no han estat pronunciades en una cantina, sinó en una conferència de premsa, i això les fa inadmissibles. Caldrà veure, per tant, quina sanció li aplicaran les autoritats esportives. És possible que tot acabi amb unes disculpes i que no se'n parli més. Però si passa això, s'haurà evidenciat la impunitat de la catalanofòbia.

De fet, per prendre consciència de la gravetat de les esmentades declaracions, n'hi ha prou de canviar-ne el subjecte:

- D'on és l'àrbitre?
- Moro (o jueu o negre o gitano...).
- No cal dir res més.

Si les declaracions haguessin estat aquestes, l'escàndol hauria estat immens. Però, què hauria passat si un entrenador català hagués expressat el mateix prejudici referint-se a un àrbitre espanyol? Si això hagués passat, fins i tot el govern català hauria demanat perdó a Espanya en nom seu. La magnitud del menyspreu, per tant, no rau en el prejudici en si mateix, sinó en el subjecte del prejudici. Per això la premsa espanyola calla i els universalistes catalans també.

El Singular Digital , 6/11/2007
 
Directius o comissaris polítics? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 novembre 2007
Joan Majó
Joan Majó
Les recents declaracions de Joan Majó, defensant la presència de col·laboradors hispanoparlants a Catalunya Ràdio i a TV3, són d'aquelles que produeixen vergonya aliena. S'escauen a un comissari polític, però no a un director general. Joan Majó ha dit que no hi veu cap problema en el fet que una col·laboradora de Catalunya Ràdio com Cristina Peri Rossi, que fa 33 anys que viu a Catalunya, no parli català. Ho troba normal. Deu pensar que Catalunya Ràdio és casa seva. El problema és que, amb aquest comportament, el senyor Majó incompleix la Carta de Principis de la seva pròpia Corporació, aprovada el 26 de març de 2006, en què es diu clarament que "els locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors fixos, així com persones contractades, utilitzaran sempre la llengua catalana quan estiguin en antena. L'ús d'altres llengües serà excepcional i motivat".

Arribats aquí, Majó ens haurà d'explicar què té d'excepcional la senyora Peri Rossi que justifiqui la seva contractació. Què aporta ella que no puguin aportar Susanna Rafart, Maria Barbal, Carme Riera, Mercè Ibarz, Núria Perpinyà, Margarida Aritzeta, Maria Mercè Roca o Maria Antònia Oliver? L'excepció justificada seria fitxar col·laboradors com Noam Chomsky o George Steiner, per exemple, i que aquests, en el supòsit que en sabessin, parlessin espanyol. El caràcter universal de la seva personalitat compensaria la mancança lingüística, naturalment que sí. Al capdavall, es tractaria de persones que no viuen als Països Catalans i que, com és lògic, no tenen cap obligació de saber català. Cristina Peri Rossi, en canvi, no cal dir-ho, sí que viu a Catalunya. Des del 1974. No hi ha res, per tant, absolutament res, que justifiqui la seva contractació. Ni la d'ella ni la d'altres col·laboradors hispanoparlants. Però, com sabem, el senyor Majó i el director de Catalunya Ràdio, Oleguer Sarsanedas -el mateix que ha ordenat als redactors de la casa que diguin "Espanya" en lloc d'"Estat espanyol"-, no necessiten justificacions perquè compten amb el suport del govern de Catalunya. Com, si no, podrien burlar-se de les normes de la Corporació que diuen clarament que "en el conjunt de la programació es donarà prioritat en igualtat de condicions a la presència de convidats, especialistes o testimonis d'expressió lingüística catalana, tal com correspon a una corporació audiovisual que té el català com a llengua pròpia"?

Quan dos alts directius se salten les normes d'una empresa pública per afavorir interessos polítics i, tot i així, tenen garantida la seva continuïtat en el càrrec, és que els interessos polítics estan per damunt de les normes.

El Singular Digital , 30/10/2007
 
Qüestions de supervivència d'una llengua i d'un poble Imprimeix Correu-e
Crítiques
per Carme Rubio   
dimecres, 31 octubre 2007
Us oferim aquesta crítica del llibre Despullant Espanya apareguda a la revista La Marxa i que fins ara havia romàs inèdita en aquest web:

Despullant EspanyaEl 1999, Víctor Alexandre publicava un llibre que aconseguiria ser un gran èxit de vendes, tot i quedar silenciat per bona part dels mitjans de comunicació, Jo no sóc espanyol. El llibre, amb un títol ben provocatiu, consistia en una sèrie d'entrevistes a personalitats de la cultura catalana sobre el tema de la llengua i la catalanitat. Dos anys més tard apareix aquest Despullant Espanya -també amb un títol d'impacte- que té la voluntat, segons l'autor, de fer un pas endavant: passar de l'opinió a "l'acció que doni versemblança a allò que proclamem".

Al llarg de la lectura, Alexandre va despullant, és a dir, deixant sense arguments, sense raons i sense maquillatge, idees que són conegudes, que ens van arrribant contínuament a través de la paraula o de l'escriptura, però que contenen un parany que l'autor vol descobrir. Un tret eficaç és posar-se en la perspectiva de l'altre, canviar l'enfocament d'un argument i mostrar que allò que s'ha dit que era bo per aplicar en el cas català, seria intolerable des del cantó de qui l'ha defensat. Aquesta mena de prova de comprovació deixa ben evident que l'argumentació no era vàlida. L'estil del llibre és clar i àgil. Hi ha una retòrica que es podria dir didàctica, ja que pretén que al lector no se li escapi res.

Carme Rubio
La Marxa , 2/11/2001
 
Segur que tot és culpa del PP? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 28 octubre 2007
Segur que tot és culpa del PP?L'acte que el passat dia 21 va aplegar 12.000 persones al Palau Sant Jordi per reivindicar el retorn dels documents catalans segrestats a Salamanca va ser tot un èxit, no hi ha dubte. Va ser un èxit d'organització, de realització i de participació. Un acte reivindicatiu a la catalana; és a dir, profundament civilitzat, ferm en l'objectiu i serè en les formes. Cap insult, cap desqualificació personal, només un argument irrebatible: el que va ser robat als catalans ha de ser retornat als catalans. Una altra cosa és que la raó per la qual aquests documents no retornen sigui defugida pels socis de govern del PSC com si fos la pesta. Per cert, on era José Montilla el dia 21? La cantarella habitual és que el govern del PSOE sí que vol tornar els documents, però, pobret, la pressió del PP no el deixa. Hi ha gent que s'ho creu. És la mateixa cantarella que es fa servir per justificar el ribot aplicat a l'Estatut de Catalunya o la negativa a negociar la fi del conflicte basc: la culpa és del PP. Doncs és mentida. No hi ha cap diferència entre PP i PSOE, en matèria nacional espanyola, cap ni una. És cert que les formes de l'un i de l'altre són diferents, però es tracta de la diferència clàssica entre el policia bo i el policia dolent. Es reparteixen els papers, però comparteixen el mateix objectiu.

La veritat és que ha de ser una delícia governar quan tens algú a qui carregar els neulers de les teves accions més antipàtiques tot dient "Jo sóc bo, és l'altre que m'obliga a ser dolent". Però encara hi ha una cosa més deliciosa, i és que la víctima s'ho cregui. I s'ho creu perquè compta amb ICV i ERC com a disciplinats col·laboradors. ICV, perquè sap que el seu destí és ser l'ombra del PSC; i ERC, perquè com més critiqui el PSC més ridícul apareix el seu pacte de govern amb aquest partit. Esquerra, evidentment, no té cap culpa que els documents espoliats a Catalunya no tornin de Salamanca, però, com a sòcia del mateix partit que governa a Madrid, n'és corresponsable. Potser no hi ha pensat gaire, en això. I és una llàstima, perquè és el govern de Catalunya, no pas la societat catalana, qui té l'obligació política i moral de defensar els interessos del país. És el govern de la Generalitat qui, sense excuses de mal pagador, ha de portar immediatament els documents a Catalunya. És innegable que l'aplec del Palau Sant Jordi va ser un acte emotiu, tan emotiu com ho eren els recitals d'Els Setze Jutges abans del 1975, però aleshores hi havia en Franco i ara ja fa trenta-dos anys que és mort. Si els que governen a Madrid no són franquistes, com s'explica que no ens tornin allò que Franco ens va robar?

e-notícies , 24/11/2007
 
Uns 'retocs' sense importància Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 octubre 2007
Comissaria de Sant CugatHa estat curiosa la resposta que els Mossos d'Esquadra han donat a Ràdio Sant Cugat, en veure's acusats de manipular la denúncia posada pel restaurant Terra Dolça per la crema d'una bandera catalana el passat 11 de setembre a Sant Cugat del Vallès. Segons ells, "el document no esmenta l'origen dels danys perquè està escrit en un formulari estàndard". Increïble. Deuen pensar que és fàcil enredar la ciutadania fent-li creure que es tracta de papers ja impresos i intocables. Doncs no és així. Com ha explicat Guim Pros, responsable del Terra Dolça, es tracta d'uns formularis amb prou espai perquè els agents hi transcriguin la declaració feta pel denunciant, tant si es tracta d'un robatori o d'una agressió com d'un atropellament o de la crema d'una bandera. "Els Mossos intenten despolititzar la denúncia i amagar els fets", ha dit Pros. Quina llàstima que aquesta dèria despolititzadora no es vegi per enlloc en l'afany franquista de trobar culpables quan el que es crema és la bandera espanyola o una fotocòpia amb la cara del rei d'Espanya.

A Sant Cugat, la referència a la crema de la bandera catalana del Terra Dolça va desaparèixer de la denúncia com per art d'encanteri quan l'agent –una dona-, després d'uns minuts d'absència, va tornar amb el formulari dient que s'hi havien fet uns petits retocs sense importància. Si el formulari era intocable, com és que s'hi podia escriure un text i, a més, fer-hi retocs? I com és que els retocs no es podien fer a la vista del denunciant, sinó que calia dur el formulari a un altre despatx? Són preguntes que els Mossos no responen, és clar. Després es queixen del desprestigi espectacular que ha patit aquest cos en poc temps i del rebuig frontal que inspira en tot l'independentisme. Un rebuig, per cert, que va començar en l'època del conseller Xavier Pomés i que s'ha agreujat amb Joan Saura i Joan Boada, dos fidels executors de la praxi antidemocràtica de l'Audiència Nacional espanyola. Deu ser per això, perquè l'independentisme creix, que la reputació dels Mossos baixa.

Diari de Sant Cugat , 19/10/2007
e-notícies , 22/10/2007
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1771 - 1785 de 1823
spacer.png, 0 kB