spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Estat de setge Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 17 octubre 2007
Estat de setgeEl que la Justícia i el govern espanyols estan fent al País Basc és realment escandalós. La persecució que s'ha desfermat contra l'esquerra abertzale, només per satisfer els interessos electorals del PSOE, tindrà greus conseqüències en les societats basca i espanyola. És indubtable que l'únic culpable d'un atemptat és qui el comet, però els escenaris de violència política tenen responsables polítics. I els quaranta anys d'existència d'ETA demostren que no hi ha voluntat política d'acabar amb aquest conflicte. Al contrari, tant el PP com el PSOE en treuen tota la rendibilitat electoral que poden. És immoral, és clar, però, ¿quan han demostrat que els importi més la pau que el poder?

La Llei Antiterrorista i la Llei de Partits són clarament antidemocràtiques i pròpies de règims totalitaris i, a més, com sabem, del tot inoperants per resoldre el problema. La primera és la coartada per impedir la representació parlamentària de l'esquerra independentista -si no hi ha vots, no hi ha escons- i la segona és la via per criminalitzar la premsa desafecta a Espanya -encara que, com s'ha vist, això impliqui empresonar persones innocents i torturar directors de diari.

Per això l'esquerra abertzale faria bé de no menystenir el PSOE. ¿Caldrà recordar-li que va ser sota el règim d'aquest partit que l'Estat espanyol va viure els casos més escandalosos de corrupció política, de tortura policial i de terrorisme d'Estat? ¿Caldrà recordar-li que es tracta del mateix partit que ha elaborat una Llei de la Memòria Històrica que no anul·la els judicis sumaríssims del franquisme i que, amb els vots del PSC i d'ICV, continua considerant legal l'afusellament del president Lluís Companys? Doncs bé, ara ha arribat a l'extrem d'imposar un estat de setge a la població guipuscoana de Segura, amb identificació constant dels seus habitants i control absolut dels seus moviments. Reunir-se quatre persones per parlar de política és, a Segura, delicte de terrorisme. Exactament igual que en l'època de Franco.

És clar que també podria arribar la suspensió de l'autonomia basca, com demanen Alfonso Guerra i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, però no caldrà perquè el lehendakari Juan José Ibarretxe no celebrarà cap referèndum sense un acord amb el PSOE. Ibarretxe domina bé la gestualitat, però és incapaç de plantar cara al govern espanyol i posar-lo en evidència davant de tothom. Cosa que és una llàstima, perquè la millor manera de mostrar la baixa cultura democràtica d'algú és que se'l vegi revoltat contra un referèndum. No hi ha imatge més patètica, en política, que la de la confrontació entre urnes i armes, entre demòcrates i totalitaris. És a dir, les urnes segrestades per la força de les armes. I pensar que d'això hi ha qui en diu Estat de dret...

e-notícies , 15/10/2007 (català)
Berria , 18/11/2007 (euskara)
Nabarralde , 18/11/2007 (español)
 
Polítics en erecció Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 17 octubre 2007
ImageÉs francament divertit veure com tots aquells polítics que es passen la vida dient que cal deixar-se de temes identitaris i parlar "de les coses que interessen a la gent", aplaudeixen amb entusiasme l'assistència de José Montilla a la desfilada madrilenya amb motiu de la Fiesta de la Hispanidad; data que constitueix, per ella mateixa, el testimoni inesborrable d'un dels més grans genocidis de la història de la humanitat. El PSC -que sempre ha fet fàstics a la lletra de l'himne de Catalunya i que és partidari d'esborrar l'Onze de Setembre com a Diada nacional-, experimenta una erecció quan seu a la llotja del nacionalisme espanyol i observa l'orgia d'uniformes, de fusells, de tancs, de canons i de banderes espanyoles que cada any, segons qui mani, organitzen el PSOE o el PP amb la participació d'abanderats milers de ciutadans no nacionalistes. El PSC, però, no és l'únic partit que ha donat suport als aplaudiments de Montilla a les Fuerzas Armadas -les mateixes que, segons la Constitució, ens haurien d'abatre en cas d'independència-, també ho ha fet ICV, per boca de Joan Saura. Són ironies de la vida: el partit que ens diu que "un altre món és possible", aplaudeix les armes que el fan impossible.

ImageI és que PSC i ICV, ja ho sabem, són dues forces que dia rere dia pretenen alliçonar-nos sobre un planeta sense fronteres, sense estats, sense himnes, sense banderes i sense exèrcits i, això no obstant, sempre fan costat al PP en la defensa de la simbologia nacional d'Espanya. Abominen la catalana, que és només resistencial, i s'enlluernen amb l'espanyola com l'esclau caragirat s'enlluerna amb el poder de l'amo. L'esclau caragirat és aquell que quan l'amo el convida a seure a la seva taula, somriu com un babau mentre barrina la manera d'esdevenir amo també.

ImageCarod-Rovira, per la seva banda, que va considerar "una mostra de subordinació" l'assistència de Pasqual Maragall a les desfilades dels anys 2004 i 2005, ha trobat "normal" l'assistència de Montilla el 2007 perquè, segons ha dit, "no és independentista". Que potser ho era, Maragall, d'independentista? Aquesta és la manera que té el vicepresident d'amagar l'actual subordinació d'ERC al PSC: transmutar la subordinació en normalitat. Per això, com recordava recentment El Singular Digital, també ha callat Josep Huguet. L'home que qualificava el PSC d'"irresponsable" per anar a Madrid el 12 d'octubre, és el mateix que ara, en qualitat de conseller d'Indústria, es dedica a sancionar els vehicles que passen per la ITV amb el CAT a la matrícula. A més poder més espanyolitat. Quina llàstima que no s'adonin que no és per principis independentistes que no s'ha d'anar mai a cap desfilada militar espanyola, sinó per coherència amb un sentit veritablement humanista de la vida.

El Singular Digital , 15/10/2007
 
"El poble català no té cap possibilitat de sobreviure en un Estat que no sigui el seu" Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Alexis Vizcaino   
dilluns, 15 octubre 2007
estatpropi.catUs oferim aquesta entrevista a Víctor Alexandre realitzada per Alexis Vizcaino, promotor de la campanya estatpropi.cat:

Països Catalans o Catalunya?
Països Catalans.

Ets favorable a crear un Estat propi per al Poble Català?

Naturalment. El poble català no té cap possibilitat de sobreviure en un Estat que no sigui el seu.

També hi series favorable si la independència fos només per a alguna part del territori?
Sí. L'important és que comenci algú. A mi m'encantaria que les Illes, per exemple, ja fossin independents. Algú creu que això no tindria cap incidència en la resta del territori? La reunificació dels Països Catalans és una quimera dins un marc estatal aliè. La reunificació arribarà amb naturalitat i amb un format probablement confederat quan cada part del territori culmini el seu procés de maduresa i entengui que la realització d'un mateix és impossible sense la capacitat lliure i plena de decidir.

Què opines de crear una Comunitat Autònoma dels territoris dels Països Catalans que estan sota administració espanyola?
Em semblaria bé per frenar l'esquarterament que Espanya intenta aconseguir des de fa segles, però sempre com un estadi immediatament anterior a la independència.

Per què creus que Euskal Herria sí que pot federar les dues comunitats autònomes que té sota administració espanyola i en canvi els Països Catalans ho tenen vetat?

L'ensarronada és obra dels "pares catalans" de la Constitució espanyola. Van trair el seu país sense el més mínim escrúpol i l'esquarterament dels Països Catalans, com moltes altres coses, és fruit d'aquella traïció.

Quins avantatges destacaries de tenir una Comunitat Autònoma Sud-Catalana?
Només els de caràcter més elemental. És com si li preguntessin a un pres, quins avantatges destacaria del fet de poder moure's per la presó amb un cert marge de llibertat. Ser una comunitat autònoma d'Espanya és l'estat ideal per a Madrid. Però nosaltres som una nació i una nació no pot ser mai una comunitat autònoma de cap altra nació. Altrament no és una nació.

I quins inconvenients?
L'aclimatació a la vida de la presó. Com més temps dura la captivitat, més resignat, amansit i submís es mostra el pres.

A qui li faries fer aquest qüestionari?
A un senyor que hi ha a la Generalitat i que es fa dir president de Catalunya.

vizcaino.cat , 20/8/2007
 
Les contradiccions de la Fira de Frankfurt Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 14 octubre 2007
Les contradiccions de la Fira de FrankfurtCrec que la delegació catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt ha fet bé d'ometre el terme nacionalisme per referir-se a determinades qüestions de la nostra vida política. Jo he viscut a Alemanya i em consta el complex de culpa que arrossega aquell país arran de l'ascens del nacionalsocialisme al segle passat. Tot i així, el terme ha sorgit igualment en boca d'alguns periodistes alemanys influïts pels corresponsals dels seus mitjans a l'Estat espanyol que, ves per on, es concentren a Madrid. Si ja és quimèric entendre els drets nacionals de Catalunya des d'Espanya, imaginem com deu ser-ho des d'Alemanya a través dels mitjans de comunicació espanyols. En aquest sentit, he trobat a faltar que algun membre de la delegació catalana preguntés a la premsa universalista germànica si coneix un sol alemany -no nacionalista, naturalment- que estigui disposat a acceptar que Alemanya deixi de ser una nació per convertir-se en part d'una altra nació. Més que res perquè la resposta ens demostrarà que a Alemanya hi ha vuitanta milions de nacionalistes alemanys.

Les contradiccions de la Fira de FrankfurtUn altre tema és el de l'absència institucional -que no comercial- dels autors catalans que escriuen en espanyol. Aquí també hi trobem un alt nivell d'incomprensió. Per això no és estrany que Der Spiegel gosi dir que "poca cosa li queda a l'Institut Ramon Llull de la mentalitat oberta de l'home exemplar de qui pren el nom". Té gràcia que aquest setmanari no fes la mateixa reflexió l'any 1991, quan el convidat d'honor va ser l'Estat espanyol i els autors en català, basc i gallec van quedar-ne exclosos. ¿No hauria estat, aquell, un bon moment per dir "poca cosa li queda a l'Institut Cervantes de la mentalitat oberta de l'home de qui pren el nom"? Per sort, el setmanari més prestigiós d'Alemanya, Die Zeit, s'ha expressat en altres termes: "La literatura finesa, danesa, noruega, eslovaca o lituana són igual de petites literatures, i -entre elles- la catalana n'és una gran".

D'aquest debat estèril, però, n'és responsable en bona part la mateixa direcció de la Fira, que només parla de cultures quan aquestes no coincideixen amb les d'un Estat. Altrament, si això no és així, com és que Brasil i Portugal han estat convidats d'honor en edicions diferents, el primer el 1994 i el segon el 1997? Qui era, aleshores, la convidada? La llengua, la cultura o la nació? No escriuen en la mateixa llengua Paulo Coelho i José Saramago?

Si la Fira del Llibre de Frankfurt vol ser veritablement neutra i universalista, per què no convida llengües en lloc de països o cultures? Cada any, una llengua. Una llengua literàriament representada per tots aquells escriptors d'arreu del món que la tinguin com a pròpia. Aleshores sí que podrem parlar d'universalitat. La resta és mala literatura.

e-notícies , 11/10/2007
 
La genuflexió de Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 octubre 2007
Oleguer Sarsanedas
Oleguer Sarsanedas
Hi ha molta gent indignada amb les disculpes que Catalunya Ràdio ha demanat a la uruguaiana Cristina Peri Rossi, després d'haver-la acomiadat per negar-se a parlar en català després de 33 anys de viure a Catalunya.

És lògic. Sobretot tenint en compte la càrrega simbòlica d'aquestes disculpes i la voluntat de voler-la readmetre. Ara ja sabem què hem de fer els catalans quan no estiguem prou qualificats per accedir a un lloc de treball: titllem l'empresa de feixista i no sols ens demanarà excuses el director sinó que també ho farà el president del país. I és que el país el governa el PSC, que és el mateix partit -ves quina casualitat- que governa Catalunya Ràdio. De fet, ara com ara, a Catalunya, no hi ha res que escapi al control del PSC. Potser algú pensi que això no és ben bé així, atès que són tres els partits que hi ha a la Generalitat, però s'equivocarà. ICV és l'ombra del PSC i Esquerra és la seva coartada catalanista. Això és tot. De l'ERC actual, per tant, no es pot esperar absolutament res en matèria d'autogovern. És veritat que gesticula amb l'elegància de Vittorio de Sica, però ja s'ha vist -i aquest cas n'és una prova- que té tanta força com un nadó. El mateix nadó que deia tenir la clau i que va lliurar el control de la ràdio i de la televisió públiques al PSC.

Les disculpes d'Oleguer Sarsanedas, director de Catalunya Ràdio, per tant, són l'execució fidel d'un desig montillista expressat en dues trucades telefòniques a Cristina Peri Rossi. Una de la mateixa direcció de l'emissora i l'altra de Presidència de la Generalitat. El problema és que amb aquest comportament Catalunya Ràdio i el Govern no sols desacrediten la llei de política lingüística i les campanyes en favor del català, també estan dient a tots els nouvinguts que el català és una llengua inútil fins i tot en el seu propi territori. És a dir, que no cal que la parlin perquè el fet de conèixer-la té un valor merament ornamental i no serveix per guanyar-se la vida. És el missatge de l'autofòbia. N'hi ha prou de fixar-se en els noms que donen suport a la senyora Peri Rossi -Albert Rivera, Albert Boadella, Arcadi Espada, Francesc de Carreras, Fernando Savater, Rosa Díez, Félix de Azúa, Esther Tusquets, Anna Maria Moix, Xavier Pericay, Ferran Toutain, Colita, Enric Majó o el pujolista Carles Duarte- per veure que constitueixen una diàfana síntesi de la flor i nata del nacionalisme espanyol i del nacional-hispano-universalisme català.

Si el senyor Oleguer Sarsanedas no és un comissari polític ni pensa com tota aquesta gent, té dues maneres de demostrar-ho: fer complir les normes de l'emissora -que són contràries als dictats de Presidència- o dimitir.

El Singular Digital , 9/10/2007
 
Cristina Peri Rossi, un cas d'impotència intel·lectual Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 octubre 2007
Cristina Peri RossiÉs realment divertit veure com els nacionalistes espanyols -nascuts dintre o fora d'Espanya- s'enfilen per les parets quan els toquen els esquemes d'un imperi que s'enfonsa molt més ràpidament que Venècia. És en aquesta línia que s'inscriu la uruguaiana Cristina Peri Rossi, que després de trenta-tres anys vivint a Catalunya té la barra de no parlar català quan hi ha persones gairebé analfabetes, procedents de països immensament pobres, sense cap possibilitat de moure's en ambients intel·lectuals, que en tenen prou amb un any per expressar-se força bé en la nostra llengua. Són gent anònima nascuda al Senegal, al Perú, a l'Equador..., gent que no surt als diaris, que viu en precari i que, sense renunciar a la seva identitat, ha fet seu el país que els ha acollit. Són persones que, a diferència de Peri Rossi, tenen un concepte integrador de la vida, no pas excloent. Hi ha actitud més excloent que viure trenta-tres anys en un país sense dignar-se parlar la seva llengua? "Es que me expreso mejor en castellano", diu Peri Rossi sense ruboritzar-se. Després de trenta-tres anys. A ella li passa amb el català el mateix que a mi em passa amb el japonès. Jo també m'expresso millor en català que en japonès. La veritat és que tindria força gràcia que m'expressés bé en japonès sense parlar-lo mai.

Cristina Peri Rossi, que es proclama Premi Ciutat de Barcelona -un premi profundament espanyolitzat i sense cap mena de prestigi que el PSC, disfressat d'Ajuntament, lliura cada any als seus acòlits-, no parla català perquè no li dóna la gana. Aquesta és la veritat, però no pas el problema. El problema és que pretén guanyar-se la vida en mitjans de comunicació en llengua catalana com si no s'hagués mogut de l'Uruguai. Doncs bé, la gent que cobra per parlar en mitjans de comunicació en català té l'obligació de parlar en català. Exactament igual que la gent que cobra per parlar en mitjans de comunicació en espanyol té l'obligació de parlar en espanyol. Cada mitjà té la seva llengua i és aquesta la que determina qui pot treballar-hi i qui no, independentment de quines siguin les seves idees polítiques. No es pot ser carter sense saber llegir ni bomber sense una condició física determinada. Així de senzill. Proclamar-se discriminat quan no s'està preparat per a una feina és el recurs de l'impotent.

El circ seria una bona sortida per a la senyora Peri Rossi, ateses les seves provades facultats per a la pallassada. Diu que "ha sufrido un claro caso de persecución lingüística" i que "los fascismos tienen algo en común: siempre son excluyentes [...] por motivos de raza, de sexo o de lengua". Pobreta, ja és ben cert que no ofèn qui vol...  És clar que potser es refereix a Espanya, un Estat amb ciutadans de primera i ciutadans de segona; ciutadans de segona obligats a parlar dues llengües per tal que els ciutadans de primera només n'hagin de parlar una. Quan Cristina Peri Rossi sàpiga distingir entre un privilegi i un dret estarà capacitada per distingir entre feixisme i drets humans. De moment, ella, el diari El Mundo i tots els ciutadans que li donen suport semblen estar molt més a prop del primer que dels segons.

e-notícies , 4/10/2007
 
Joan Saura o la hipocresia al poder Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 octubre 2007
Joan SauraEn les facultats de ciències polítiques s'hauria d'estudiar el cas de Joan Saura com un exemple altament il·lustratiu del polític que és capaç de qualsevol cosa per tal de superar el complex d'inferioritat que pateix. Tot el seu discurs és pura mentida i quan no menteix calla per por que la mentida li compliqui la vida. Sap que no hi ha un lloc noble en la història de Catalunya per als polítics com ell, però li manca humilitat per acceptar-ho. Justet -com tots els polítics insignificants- i arrogant -com tots els qui es deleixen pel poder-, Joan Saura és la cara més patètica de l'ambició; una ambició il·limitada capaç de ridiculitzar la formació política que presideix. Per això, Iniciativa per Catalunya Verds faria bé d'acabar amb la carrera de Joan Saura abans que sigui Joan Saura qui acabi amb la d'Iniciativa per Catalunya Verds. No queda altre remei quan el nyeu-nyeu no té prou dignitat per dimitir per ell mateix.

Cal tenir en compte que hi ha projectes personals que poden ser un càncer per a un projecte col·lectiu, i és un càncer per a ICV que la conselleria d'Interior s'hagi convertit en una delegació de l'Audiència Nacional espanyola i els Mossos d'Esquadra en el seu braç executor. Per això, quan el reporter del portal e-noticies pregunta al conseller si li sembla normal que els Mossos demanin als fotògrafs que facin de policies, el conseller calla. Calla perquè els Mossos ja fa temps que són notícia per maltractar detinguts, per acusar de terrorisme persones innocents, per perseguir sistemàticament el jovent independentista, per irrompre amb brutalitat en manifestacions pacífiques i per reprimir la llibertat d'expressió. Sembla que estiguem parlant d'un cos dirigit per Ángel Acebes, oi? Doncs no. Estem parlant de Joan Saura, el mateix personatge que l'any 2004, en un programa de TV3, demanava que Josep-Lluís Carod-Rovira abandonés la política per sempre. Era així, per eliminació, com esperava esdevenir conseller en cap.

Saura, però, no s'atura i ara insisteix a coaccionar fotoperiodistes perquè delatin les persones que el passat 22 de setembre es manifestaven lliurement i pacífica a Girona en defensa dels joves Jaume Roura i Enric Stern que nou dies abans havien cremat una foto del rei d'Espanya, un rei imposat pel franquisme que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento i que quan li van demanar que intercedís per evitar l'afusellament de les cinc darreres víctimes de Franco va respondre que no era cosa seva. Aquest és el símbol que defensa Joan Saura amb homes armats fins a les dents.

e-notícies , 1/10/2007
 
El buit a Ramon Barnils Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 octubre 2007
Ramon BarnilsÉs enorme el buit que ha deixat Ramon Barnils en el món periodístic català. Ja fa sis anys que va morir i la professió continua erma de gent com ell; cosa bastant comprensible, per altra banda, atès que quan vivia ja era únic. Per això ha estat una magnífica idea, per part de Ràdio Sant Cugat, portar al Monestir l'exposició Qui és el teu referent? Ramon Barnils (1940-2001) per tal de commemorar el 25è aniversari de l'emissora. Serà com si en Ramon hagués tornat per treure de polleguera tots aquells que li somreien mentre el maleïen en silenci. Per exemple El País, diari de l'esquerra espanyolista i autoproclamat paradigma de la llibertat de pensament, que va prohibir la publicació de l'article pòstum que Joan de Sagarra li havia dedicat.

Hom pensarà que és normal que l'independentisme desacomplexat de Barnils fos una pedra a la sabata per a tota aquesta gent que es diu universalista, enemiga dels estats i de les fronteres, però que dormen amb el DNI espanyol sota el coixí, que el porten ben a mà quan van pel món -no fos cas...- i que patirien un trauma si els faltés la unitat d'Espanya. És clar, ells no són nacionalistes; només són uns sentimentals entendrits per la configuració actual de les fronteres espanyoles. Si Stravinski va consagrar la primavera, pensen, per què no s'ha de poder consagrar Espanya? Però no, el buit mediàtic que s'ha fet a Ramon Barnils no és només per les seves idees polítiques, és perquè mai no van poder amb ell. Li feien el buit perquè li tenien por. Reunia massa qualitats per poder estigmatitzar-lo: era radicalment intel·ligent, radicalment independent, radicalment insubmís i radicalment noble. I aquestes són qualitats que només coincideixen en personatges singulars que, com ell, ocupen un espai modest quan viuen, però que es fan immensament grans quan moren.

Diari de Sant Cugat , 28/9/2007
 
Segon acte de sobirania Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 30 setembre 2007
Selecció catalanaSembla que alguns catalans s'han sorprès pel fet que el PSC, aliant-se amb el Partit Popular, hagi votat en contra de les seleccions nacionals catalanes al Congrés espanyol. No hi veig el motiu, ni tampoc la contradicció. On és la notícia? L'autèntica notícia seria que el PSC hi hagués votat favorablement. Ho seria per la senzilla raó que estem parlant d'un impossible. El PSC no pot anar contra la seva naturalesa, una naturalesa que és al·lèrgica als drets nacionals de Catalunya. N'hi ha prou de donar un cop d'ull al nostre passat més immediat per veure que el PSC vota sempre el mateix que el Partit Popular quan es tracta d'impedir que Catalunya tingui els atributs propis d'una nació. El 6 d'agost de 2005, José Montilla, delegat del PSOE al Principat, ja va ser prou clar en aquest sentit quan va afirmar que "els drets històrics de Catalunya no existeixen". Vegem-ne la praxi d'aquest pensament: el 9 de febrer de 2006, PSC-PSOE i PP voten en contra de la unitat de la llengua catalana; el 17 de març de 2006, PSC-PSOE i PP voten en contra de la gestió dels ports i dels aeroports catalans; el 18 de setembre de 2007, PSC-PSOE i PP voten en contra de les seleccions nacionals catalanes. Es pot trobar una mostra més explícita d'autoodi?

Montse Palma (PSC)
Montse Palma (PSC)
No és estrany, tanmateix, que la diputada socialista Montse Palma, en veure la samarreta de la selecció catalana a les Corts espanyoles, l'hagi definida com un "espectacle esperpèntic i lamentable". Montse Palma és una experta en esperpent, el practica cada dia des del centre de l'univers que és Madrid. Ella -contrària als drets històrics, a la unitat de la llengua, a la gestió dels ports i dels aeroports i a la selecció catalana- és un dels 21 socialistes catalans que experimenten un plaer morbós cada cop que les reivindicacions nacionals del nostre país són abatudes al Congrés espanyol. Sap que la seva feina depèn del fet que Catalunya no sigui un país independent i s'hi esmerça cada dia tant com pot per aprofundir en la nostra subordinació. A més, resulta tan extasiant que a Madrid et diguin "Caramba, Montse, tú no pareces catalana"...

Escaleta pont aeriEls 21 diputats del PSC a Madrid són el viu retrat de l'hispanoaddicte. L'hispanoaddicte no pot viure sense el pont aeri. Per a ell, anar a Madrid és molt més que una servitud laboral, és una necessitat vital. Els musulmans viatgen a la Meca, els hispanoaddictes viatgen a Madrid. N'hi ha prou de veure quina cara fan quan tornen a Catalunya i baixen les escaletes de l'avió. Les taules de l'Estatut ribotat per Déu també les van baixar pel mateix lloc.

No sé com ho veu Esquerra Republicana, però tenint en compte que no va ser Catalunya sinó ella qui va lliurar el govern del país a aquesta gent, convindria que demostrés el seu sentit d'Estat aconseguint que la selecció catalana jugués amb una altra selecció nacional en la mateixa data prohibida per Espanya. Com més important sigui el rival i més abrandada l'amenaça espanyola més gran serà la credibilitat d'Esquerra. Del seu primer acte de sobiraria -el diàleg amb ETA a la Catalunya Nord- ja en fa massa temps, ara toca el segon.

e-notícies , 27/9/2007
radiocatalunya.ca , 28/9/2007
 
El llautó del CAC Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 setembre 2007
CACLa setmana passada, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) va emetre un informe en què criticava el documental "Terra Lliure, punt final", produït per Batabat i emès pel Canal 33. En aquest informe, es blasma l'esmentat documental acusant-lo de "manca de pluralitat" per diferents conceptes: no emprar el terme "terrorista" per referir-se a Terra Lliure, entrevistar més personatges favorables que oposats a la lluita armada -57 de 102- i mostrar una representació insuficient de les víctimes. La productora, naturalment, ja ha replicat i s'ha mostrat sorpresa pel fet que el CAC decidís publicar el seu informe sense contactar abans amb ella. Si ho hagués fet, s'hauria assabentat, per exemple, que moltes de les persones convidades es van negar a fer declaracions -entre les quals diversos responsables policials i polítics, tant catalans com espanyols-, així com el periodista Federico Jiménez Losantos -ferit en un atemptat- o els familiars de l'única víctima mortal de Terra Lliure. L'objectiu del documental, tanmateix, no era reproduir el to maniqueista dels canals espanyols, sinó l'estil distanciat de la BBC per tal que tant dirigents com militants de Terra Lliure expliquessin per primer cop a la televisió les raons que els van empènyer a la lluita armada.

El que crida l'atenció és que un organisme tan discutiblement democràtic com el CAC -els membres s'escullen en virtud de la seva adscripció política- pretengui donar lliçons de democràcia, de periodisme i d'objectivitat informativa. Amb el permís del lector, recuperaré una frase que vaig escriure en un dels meus llibres perquè em sembla que s'adiu força amb el Consell de l'Audiovisual de Catalunya: hi ha qui creu que la ideologia només la fan els qui no pensen com ell. Doncs això.

Terra Lliure, punt finalCreu, el CAC, que no hi ha ideologia en el fet d'exigir que s'usi el terme "banda terrorista" en lloc d'"organització armada"? Creu, el CAC, que no se li veu el llautó quan pretén fer-nos creure que el mot "terrorista" és una pràctica recomanada pel periodisme internacional? Què entén, el CAC, per periodisme internacional? Es refereix als diaris ABC, El Mundo, La Razón, El País -paradigmes del sectarisme i del nacionalisme espanyol més descarat- o a la BBC, The Guardian, Libération, Le Monde o La Repubblica? Ho dic, perquè aquests últims, entre molts d'altres, seguint un criteri acadèmic i jurídic consensuat per la professió periodística, refusen per sistema l'ús dels termes "terrorista" o "banda terrorista" perquè expressen un concepte polític perillosament manipulador. Jo, per exemple, en el temps que vaig residir a Alemanya no vaig sentir mai que cap mitjà de comunicació emprés el terme "banda terrorista" per referir-se a ETA. I és lògic, perquè, com deia Ramon Barnils, l'adjectiu no és el periodista qui l'ha de posar; això correspon al receptor de la notícia. En aquest sentit, és ben curiós que en el nostre àmbit comunicatiu els membres del GAL -per no parlar del menyspreu envers les seves víctimes- no estiguin conceptuats com a "terroristes"; ves per on, sempre apareixen com a gent que feia "guerra bruta contra ETA".

És molt eloqüent que filant tan prim com filen els membres del CAC -éssers purs, apolítics i sense ideologia- no hagin elaborat mai cap informe sobre el conductisme descaradament espanyolitzador dels serveis informatius de Televisió de Catalunya.

El Singular Digital , 25/9/07
 
La cantarella contra el cas Èric Bertran Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 23 setembre 2007
L'institut de la vergonyaArran de l'aparició, aquesta mateixa setmana, del llibre d'Èric Bertran L'institut de la vergonya, en què narra l'assetjament escolar que va patir per part de diversos professors i alumnes de l'institut de Vidreres -ara va a un institut de Lloret de Mar-, s'ha disparat de nou la cantarella espanyolista sobre la suposada utilització del jove Èric Bertran en benefici d'una formació política i d'un conjunt de persones determinades. Aquesta cantarella, però, és la prova fidedigna de la migradesa intel·lectual de tan vulgars difamadors. No coneixen cap ni una de les persones que esmenten o insinuen, no han parlat mai amb elles, ni tan sols han llegit els llibres en qüestió, però la ràbia que els produeix que es difongui arreu del món l'assetjament moral i psicològic que va patir aquest menor per part de l'Estat espanyol és superior a ells.

Diuen que respecten l'Èric i la seva família, però se'ls veu el llautó d'una hora lluny. Al final sempre acaben dient que se n'ha fet un gra massa, que no n'hi ha per tant. És clar que no n'hi ha per tant. Si per ells fos, no se n'hauria dit mai res. Ells mai no troben a faltar la llengua catalana en cap àmbit social. Parlen de bilingüisme, però troben molt natural que aquest bilingüisme no aparegui en els embolcalls dels productes distribuïts a Catalunya ni tampoc en el 50% de les còpies de les pel·lícules que s'hi exhibeixen. Diuen que estimen Catalunya, sí, i com que l'estimen la volen subordinada a Espanya fins a la fi del món. El seu amor és així de primari. En realitat, però, tot és mentida, són nacionalistes fins al moll de l'os. Nacionalistes espanyols, és clar. Per això cada nit -de la mateixa manera que els creients preguen pels difunts-, els espanyolistes preguen per la unitat d'Espanya.

Així, segons ells, la idea d'escriure un llibre sobre el cas Èric Bertran -ell n'és l'autor- no podia ser seva, havia de partir forçosament d'algú amb ganes de fer diners i convertir-lo en un màrtir nacional. La idea de fer-ne un documental no podia ser fruit, com així va ser, de Xevi Mató, un estudiant de cinematografia de l'ESCAC. Hi havia d'haver un afany d'enriquiment per part seva. Deu ser per això que el vídeo, en lloc de comercialitzar-se, s'ha penjat a Internet i ja ha estat vist per més de 120.000 persones en només quinze dies. També deu ser per aquest mateix afany d'enriquiment que Heather Hayes n'ha fet la versió internacional gratuïtament. Quant a Pere Planella, el prestigiós director que va tenir la pensada de dur la història al teatre -què ha de ser el teatre, si no un reflex de la vida real?-, és evident que es tracta d'un comissari polític al servei d'Esquerra Republicana. I jo, com a autor de l'obra teatral i tutor, per encàrrec d'Edicions Proa, dels llibres Èric i l'Exèrcit del Fènix i L'institut de la vergonya, no tinc altra feina que alliçonar l'Èric sobre els drets nacionals de Catalunya. Com si l'Èric no tingués prou clars aquests drets i no els hagués defensat tot solet l'any 2004 a l'Audiència Nacional espanyola. Va ser precisament per això, per defensar aquests drets, que el volien tancar vuit anys en un reformatori. La mateixa condemna que els menors que van cremar viva una indigent en un caixer automàtic.

Per als detractors del cas de l'Èric, però, s'acosten dies una mica rabiüts. Serà quan es faci pública una altra notícia sobre el tema. I és que la història de la humanitat és així, la ràbia d'uns és el plaer d'uns altres.

e-notícies , 20/9/07
 
PP o KKK? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 setembre 2007
ImageEl passat 10 de setembre, el diari El Punt publicava unes declaracions de Daniel Sirera, nou dirigent del PP català, en què, referint-se a Catalunya, deia que "aquí mai no hi va haver independència". El senyor Sirera, és clar, pertany a un partit avesat a la mentida. De fet, la mentida és el tret més definitori de la personalitat d'aquesta formació política. Menteix a Catalunya, tergiversant la història, i menteix a Espanya, intentant fer creure que va ser ETA l'autora dels atemptats de l'11-M. La mentida és el recurs del caragirat. Sense ella no és res. A Catalunya, per sort, el Partit Popular és un partit marginal repudiat per la immensa majoria de la societat catalana. I tampoc no té futur al País Basc, on, en contra de la voluntat de la ciutadania, només pot governar en municipis abertzales mitjançant la prohibició de llistes electorals. És a dir, recorrent a la praxi de les dictadures. Són les maneres pròpies dels fills ideològics del franquisme que revifen per la covardia dels demòcrates en no haver assegut els feixistes davant un tribunal penal internacional. Ara en paguem les conseqüències. Jo mateix, casualment, m'hi referia en un article anterior quan deia que "només han transcorregut seixanta-dos anys d'ençà de la caiguda del nazisme i ja hi ha historiadors que neguen el genocidi jueu; només n'han transcorregut trenta-dos d'ençà de la mort de Franco i ja hi ha polítics que neguen l'etnocidi dels Països Catalans".

ImagePerò cal anar amb molt de compte amb aquesta gent perquè no són demòcrates, no ho han estat mai ni tenen la més mínima intenció de ser-ho. Només se serveixen parcialment de la democràcia -no els queda cap altra alternativa- per mirar de perpetuar la ideologia de Felip V. Són al·lèrgics als valors democràtics, odien el dret a l'autodeterminació dels pobles i donen a Espanya un valor sagrat i espiritual. La histèria del seu nacionalisme els homologa amb el Ku Klux Klan. El Ku Klux Klan sacralitzava la raça blanca, el Partit Popular (com Ciudadanos) sacralitza la unitat d'Espanya. La prova és que, traspassat àmpliament el llindar del segle XXI, continua negant-se a condemnar el franquisme. I és que deu ser molt dur haver de condemnar públicament allò que dóna sentit a la teva vida.

e-notícies , 17/9/2007
AixòToca.cat , 20/9/2007
 
"TV3 ara és un mitjà espanyolitzador" Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Ignasi Franch   
dimarts, 18 setembre 2007
Periodista, escriptor i comentarista de l'actualitat política, fa alguns mesos Víctor Alexandre va veure publicat TV3 a traïció, llibre on denuncia que al seu parer la televisió pública ha iniciat un projecte espanyolitzador en benefici del principal partit del Govern.

Una pregunta òbvia per començar és: quina ha estat la traïció de TV3?
Trair els principis fundacionals de l'emissora, aprovats pel Parlament. Ara, un tant per cent elevat de la programació és en espanyol; el marc referencial de la televisió nacional de Catalunya no és Catalunya, sinó Espanya, amb el centre neuràlgic a Madrid.

Ha parlat d'una mena d'hispanocentrisme general, especialment en els informatius...
TelenotíciesÉs clar, sobretot en els informatius. Els altres programes són diversos i tenen diferents directors amb un marge de llibertat. Però els informatius de TV3 reflecteixen l'orientació de la televisió, i hi domina l'hispanocentrisme. No hi ha informació sobre els Països Catalans perquè l'espai es consumeix amb notícies sense interès informatiu sobre Espanya, mentre que Perpinyà sembla que no existeixi. No té sentit informar sobre meduses a Almeria, a menys que es vulgui que el teleespectador assumeixi de manera subconscient que Almeria és part del seu país. I, parlant d'això, és fals que tots els catalans sapiguem espanyol. A la Catalunya Nord no en saben, i aquests catalans són els que s'adonen amb claredat de la quantitat d'espanyol que hi ha a TV3 sense subtítols.

Treballadors d'informatius s'han queixat de l'ambigüitat amb què s'hi utilitza el terme nació...
És que hi ha persones a TVC que saben situar el seu país al mapa, i que estan marginades als serveis informatius: la paraula Espanya es pronuncia més a TV3 que a TVE; l'Estat espanyol n'ha desaparegut... I, a més, quan s'hi tracta d'estudis sociològics, es projecta que el marc referencial és l'espanyol. És clar que molts estudis estan fets al conjunt de l'Estat, però els redactors de la televisió nacional de Catalunya tenen l'obligació de desglossar-ne les xifres, com fan Vilaweb o Presència. Jo recomanaria als responsables de TV3 que, si no saben com sortir-se'n, copiïn fil per randa el llibre d'estil de Vilaweb.

Creu que aquesta política ha nascut amb el tripartit?
Sí. No és que abans tot fossin flors i violes. S'han de diferenciar dues etapes a la TV3 de l'època convergent. Una primera més catalanocèntrica, en uns inicis amb il·lusió col·lectiva. Després es produeix una espanyolització, més per inèrcies que per voluntat, perquè al cap i a la fi som on som. Quan arriben els socialistes és quan comença un projecte espanyolitzador dels mitjans de comunicació de tots els catalans, en benefici propi. Al cap i a la fi, el votant del PSC és un votant hispanocèntric, i, a menys consciència nacional general, millors resultats obtindrà el partit. El que no entenc és com ha succeït això si no va ser Catalunya qui va donar la presidència a Montilla. Va ser ERC. ERC deixa perdre quelcom de tan important per a un projecte de país com els seus mitjans de comunicació públics, i no sé què en treuen.

Certs partits mantenen que TVC projecta nacionalisme català...
És clar, si és que per al PP o per a C's això ja és massa... Fins i tot per al PSC. El senyor Joan Ferran va dir al Parlament que el nom Espanya sonava massa poc a TV3.

I què li sembla televisivament?
Professionalment són molt bons. És la millor televisió de l'Estat, les coses com siguin. Per això és encara més imperdonable: professionals de tan bon nivell no poden no adonar-se del missatge que estan transmetent.

El Triangle , núm. 840, 10/9/2007
 
Por d'en Xirinacs Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 setembre 2007
XirinacsÉs agradable veure com es multipliquen els homenatges a Lluís Maria Xirinacs cada dia que passa tot posant en evidència el buit que li va fer la Generalitat en el seu funeral. És cert que hi va anar el vicepresident del govern, però gairebé d'incògnit. Només li faltava dur ulleres fosques, un diari, barret i gavardina. Tan preocupats estem en les nostres carreres personals que no tenim coratge per acomiadar amb tots els honors un català que va ser proposat per al Premi Nobel de la Pau? Tanta por feia Xirinacs de cos present que calia tractar-lo com un empestat, no fos cas que el mandatari i el govern de Catalunya en quedessin infectats? La veritat és que sobta tant d'interès a amagar-se entre la gent en el funeral de Xirinacs i tant d'interès a seure a primera fila a la llotja del Camp Nou. No seria més coherent el contrari, és a dir, honorar institucionalment Xirinacs i barrejar-se entre la gent a l'estadi?

Per sort, com dic, el degoteig de poblacions d'arreu dels Països Catalans que celebren actes en memòria de Xirinacs és constant. Són actes de reconeixement a una persona excepcional, una d'aquelles persones inclassificables en la línia de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Ramon Barnils o Francesc Ferrer i Gironès que aquest país dóna de tant en tant; persones íntegres, insubornables i dignes, tant per la seva humilitat com per la fermesa de les seves conviccions humanístiques; persones, en definitiva, d'una intel·ligència privilegiada, condemnades a ser blasmades i estigmatitzades per un estol d'insignificants i potiners detractors que, exhibint sense rubor la seva impotència intel·lectual, en cerquen el descrèdit per mitjà de desqualificacions, ignomínies i ridícules acusacions.

"Foll", "fanàtic", "fonamentalista", "sacralitzador de la nació" i fusionador dels conceptes de "Déu i nació", són alguns dels epítets que l'esquerra universalista dedica a Xirinacs. Ja deia abans que la impotència intel·lectual mai no argumenta, només clava les ungles amb la vana esperança que l'aparent vulnerabilitat d'aquells que són millor que ella l'alliberi de la feixuga càrrega de saber-se fútil i irrisible. Però, ves per on, està condemnada a l'atac sistemàtic per poder amagar que és ella i només ella l'única que veritablement sacralitza la nació fins a transmutar-la en Déu. Així, Déu, Espanya i la sagrada Constitució esdevenen una veritat suprema anomenada unitat d'Espanya. El dret de Catalunya a ser un poble independent, per tant, només pot ser defensat per folls, fanàtics i fonamentalistes. Però ja veiem que és mentida, ja veiem que el veritable foll i fanàtic nacionalista -nacionalista espanyol, és clar- és aquell que, proclamant-se d'esquerres, blasma Xirinacs amb els mateixos mots que l'extrema dreta. És així com, per influència divina, tots dos, esquerrà i dretà esdevenen un.

e-notícies , 13/9/2007
 
Autoestima versus autofòbia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 setembre 2007
1714Per saber fins a quin punt el pragmatisme constitueix un tret idiosincràtic del poble català n'hi ha prou de recordar quina va ser la seva actitud l'endemà mateix de la desfeta més gran de la seva història: tot i les conseqüències, que van ser terribles, la gent va decidir que, atesa la irreversibilitat dels fets, el millor era tornar a la feina com si res. Els comerços van obrir novament les portes i el país va tornar a funcionar. Però, realment no havia passat res? No hi havia cap diferència entre l'Onze i el 12 de setembre? Cap d'important, simplement havíem deixat de ser amos del nostre destí.

Va ser una reacció molt catalana aquella, molt pragmàtica. I molt perillosa també, perquè, amb el temps, l'excés de pragmatisme condueix a l'oblit, i l'oblit és una de les fonts de la ignorància. De la ignorància es nodreix la mentida, de la ignorància es nodreixen els conflictes de la humanitat. Només han transcorregut seixanta-dos anys d'ençà de la caiguda del nazisme i ja hi ha historiadors que neguen el genocidi jueu; només n'han transcorregut trenta-dos de la mort de Franco i ja hi ha polítics que neguen l'etnocidi dels Països Catalans. I el que és pitjor: cada dia hi ha més gent que s'ho creu; cada dia hi ha més catalans disposats a creure's que el castellà, a més de ser la llengua pròpia de Castella, és també la llengua pròpia de Catalunya; cada dia hi ha més catalans disposats a creure's que les memòries del franquisme són contes a la vora del foc; cada dia allò que els catalans ignorem fa més espanyola Catalunya.

PSCNo caiguem, per tant, en el parany d'aquells que volen fer de l'Onze de Setembre una jornada festiva, no pas reivindicativa. Són els mateixos -ara ja amb un poder absolut a totes les institucions- que amb els seus vint-i-un diputats al Congrés espanyol van fer costat al Partit Popular votant en contra de la unitat de la llengua catalana i de l'autogestió dels nostres ports i aeroports, són els mateixos que diuen que els drets històrics de Catalunya no existeixen i que amaguen les xifres escandaloses de l'espoliació fiscal que patim, són els mateixos que no ens permeten tenir seleccions nacionals i que han convertit TV3 en el tercer canal de Televisió Espanyola, són els mateixos que ens neguen el dret de celebrar referèndums i que ens imposen jutges que no parlen la nostra llengua, són els mateixos, en definitiva, que frenen la nostra projecció internacional com a comunitat nacional diferenciada i que concentren els seus esforços en un únic i sibil·lí objectiu: l'espanyolització de Catalunya. I és que només l'espanyolització de Catalunya en pot disfressar la patologia, que és la patologia més trista que pot patir un ésser humà: la negació d'un mateix.

Ajudem-los, per tant, a alliberar-se del seu complex d'inferioritat i a transformar en autoestima l'autofòbia que pateixen. Diguem-los que l'autoestima sempre inspira respecte i que el respecte fa possible la diversitat. Ensenyem-los que, cada vegada que una autoestima col·lectiva desapareix, no desapareix només una identitat, també la diversitat es fa més petita.

L'Onze de Setembre és una diada commemorativa, no pas festiva. El poble que festeja la seva esfondrada, ofèn la memòria dels qui van donar la vida per ell.

e-notícies , 10/9/2007
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1786 - 1800 de 1821
spacer.png, 0 kB