spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Es publica subtitulat en anglès el documental sobre el cas Èric Bertran Imprimeix Correu-e
Notícies
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 juliol 2007
[ Press release in English: Documentary on the case of Èric Bertran online ]

Harry Potter i l'Orde del FènixCoincidint amb l'estrena de la pel·lícula Harry Potter i l'Orde del Fènix, arriba també a la xarxa la versió internacional subtitulada en anglès d'Èric i l'Exèrcit del Fènix, un documental que narra l'odissea viscuda per Èric Bertran, un noi de 14 anys, conegut com el Harry Potter català, que va ser acusat de terrorisme.


Èric i l'Exèrcit del Fènix és un documental que permet conèixer la veritat i les conseqüències personals i polítiques del cas d'Èric Bertran, un nen de Lloret de Mar (la Selva), que amb només catorze anys va viure la irrupció a casa seva de trenta policies amb un manament de la Justícia espanyola que l'acusava de terrorista per haver enviat un correu electrònic a Supermercats DIA demanant-li que etiquetés els seus productes en català. Èric, fan fervorós de les aventures de Harry Potter, de J.K. Rowling, va crear una pàgina web anomenada Exèrcit del Fènix, inspirada en el famós personatge, i va signar els seus correus amb el nom de la pàgina. Arran d'això, la Justícia espanyola, tot i saber que es tractava del web d'un nen de 14 anys, va mantenir l'acusació i va associar-lo a un exèrcit terrorista. Actualment, la família de l'Èric està seguint tots els tràmits legals per poder dur l'Estat espanyol davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i el Tribunal de Justícia de les Nacions Unides sota l'acusació d'assetjament moral i psicològic a un menor.

Aquest documental, realitzat per Xevi Mató i subtitulat a l'anglès per Heather Hayes, inclou les declaracions de l'escriptor Víctor Alexandre -que va tutelar el llibre sobre el cas i que n'ha escrit una obra de teatre estrenada el 2007 a Barcelona-, del diputat Joan Puig -que va defensar l'Èric en el Congrés espanyol-, de l'advocat Emili Colmenero -que explica com la Justícia espanyola va vincular el nen amb una cèl·lula d'Al Qaida- i dels germans Èric i Àdam Bertran.

Oficina de premsa als EUA:
U.S. press enquiries:
Emily Moore, tel. (865) 254-5244
Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la
 
La Vanguardia nacional espanyola Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 juliol 2007
La Vanguardia
17 de juny del 2007
Crec que ha arribat el moment de contraatacar la tradicional hispanoaddicció que destil·len les pàgines de La Vanguardia i d'advertir als seus reaccionaris propietaris i directius que la croada que han desfermat per tal d'espanyolitzar la presència catalana a la Fira de Frankfurt marca el límit. I és que els interessos de La Vanguardia, ja ho sabem, són obertament oposats a la recuperació dels drets nacionals de Catalunya; cosa que subordina les seves vendes a una consciència nacional catalana com més baixa millor. D'aquí que no escatimi esforços a l'hora d'espanyolitzar la projecció exterior del país i de boicotejar la normalització de la seva llengua. És lògic: si a Catalunya la gent compra diaris en català amb la mateixa naturalitat que a Espanya els compren en espanyol o a França en francès, qui comprarà La Vanguardia?

Wolf Daerr
Wolf Daerr,
cònsol alemany
de Barcelona
El drama de La Vanguardia és que els seus lectors van desapareixent dia rere dia per raons biològiques i les seves pàgines no desperten el més mínim interès entre el jovent que llegeix. I si a això hi afegim que la consciència nacional creix justament per la banda dels joves, el futur del vaixell insígnia de l'espanyolisme català conservador té un futur ben magre. Aquell lector de sempre, subscrit a La Vanguardia per tradició -"perquè a casa sempre hem tingut La Vanguardia"-, és ja una espècie en extinció. "És un bon diari", dirà algú. "Bo, en quin sentit?", cal preguntar. És bo professionalment, informativament, ideològicament? De què ens serveix una notícia ben elaborada i redactada si el missatge que ens transmet és ideològicament manipulador com el de Frankfurt 2007? Ha hagut de ser el cònsol alemany de Barcelona, Wolf Daerr, qui desautoritzés públicament La Vanguardia per mentir dient que la convidada a Frankfurt és Catalunya quan en realitat ho són les lletres dels Països Catalans.

La Vanguardia
2 d'abril del 1959
Per altra banda, són millors professionals els periodistes i col·laboradors de La Vanguardia que els de l'Avui o els d'El Punt? Quants cops han comprat l'Avui o El Punt, els qui els menyspreen? No estic fent un panegíric indirecte d'aquests diaris, se'ls podrien fer força retrets, però ningú no els pot acusar de botiflers. Justament allò que sempre ha estat La Vanguardia. L'únic que passa és que ara les coses estan canviant i encara ho faran més. A La Vanguardia se la pot pressionar perquè publiqui en català, però el problema no és la llengua. El problema és el diari. Per tant, el millor que poden fer aquells catalans que s'adonen de la contradicció que suposa comprar La Vanguardia i voler una Catalunya sobirana és deixar de comprar-la.

El Singular Digital , 10/7/2007
Racó Català , 11/7/2007
 
El debat d'Esquerra Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 juliol 2007
El debat d'EsquerraEsquerra Republicana està immersa en un debat intern molt interessant que pot ser determinant per al futur nacional de Catalunya. Si triomfa l'estratègia del possibilisme disfressada de seny que tant s'havia criticat a CiU, la diàspora de votants -especialment de la franja més jove- serà inaturable. Si triomfa el compromís de fer de Catalunya un nou Estat europeu en el termini màxim de quinze anys, la collita de vots -amb els joves al capdavant- pot ser espectacular.

Carod, per tant, parla entenimentadament quan diu que "volem arribar a la sobirania, fixant diverses etapes, encara que cada etapa no pot ser un terratrèmol ni una possibilitat de retrocés". Completament d'acord, sempre, és clar, que aquestes etapes es fixin de debò i tinguin, a més d'un nom, una data concreta. És a dir, sempre que el full de ruta el marqui Esquerra i no el PSOE. Abans d'això, però, caldrà que Esquerra reconegui el fracàs de l'estratègia basada en la confiança dipositada en José Luis Rodríguez Zaparero -l'home que "entén Catalunya"-, i verbalitzi dues evidències: que Zapatero és un dels més grans farsants que ha tingut mai la política espanyola i que l'anomenada "darrera oportunitat" que la formació republicana ha donat al PSOE ha resultat tan improductiva com era d'esperar.

Cal, per tant, que la direcció d'Esquerra escolti sense acritud l'opció liderada per Joan Carretero. Em sembla que, si més no, hi ha quatre bones raons per fer-ho. Una, perquè Catalunya no es pot permetre el trencament d'Esquerra Republicana; dues, perquè el desencís i el sentiment de frustració no paren de créixer a tot el país; tres, perquè no es pot ser tan ingenu de pensar que José Montilla, el delegat del PSOE a Catalunya, s'enfrontarà a Madrid amb ell mateix; i quatre, perquè és Esquerra Republicana qui paga dia rere dia el cost de totes les accions de govern del PSC. Les bones, perquè les capitalitza el PSC; les dolentes, perquè és Esquerra qui li ha lliurat el poder. És injust, però és així. No ho havien previst, això, els estrategs? En tot cas, que aquesta situació sigui injusta, no treu que sigui absolutament real. I és aquesta realitat la que està dient a crits que l'estratègia ha tocat fons.

El Singular Digital , 3/7/2007
 
Es publica en basc el llibre 'La paraula contra el mur' Imprimeix Correu-e
Notícies
per Víctor Alexandre   
diumenge, 01 juliol 2007
Hitza hormaren kontraAquest dimecres 4 de juliol, a la Biblioteca Municipal de Donostia, tindrà lloc la presentació oficial al País Basc del llibre Hitza hormaren kontra, de Víctor Alexandre, que és la versió basca de l'original català La paraula contra el mur, guardonat amb el premi d'assaig Francesc Ferrer i Gironès 2006. Aquest llibre, publicat per l'editorial Pamiela, serà presentat als mitjans de comunicació en un acte que comptarà amb la presència de l'escriptor Joxe Azurmendi, un dels pensadors contemporanis més estimats i influents de les lletres basques, del poeta José Angel Irigaray, del periodista Angel Rekalde, en representació de Nabarralde, l'entitat promotora del llibre, i del pensador navarrès Luis Martínez Gárate, autor del pròleg.  

"Dentro del relativo desconocimiento recíproco que se produce entre las realidades sociales y políticas de fondo catalana y vasca, el escritor y periodista Víctor Alexandre es una persona que, sin ser un político mediático, es conocido en Euskal Herria a través de sus artículos en Berria y en la página web de Nabarralde. Es una buena noticia que 'La paraula contra el mur' haya sido traducida al euskara: 'Hitza hormaren kontra'. Por el prestigio y autoridad de su autor y por el valor de la obra en sí misma.

'Hitza hormaren kontra', de Víctor Alexandre, es un libro didáctico de principio a fin. En el diálogo que expone entre un catalán y un español, Fernando, su contrario español, utiliza todos los tópicos con que nos regala cotidianamente la "intelectualidad" hispana. En Víctor encontramos todas las más elementales razones humanas y democráticas del valor de la autoestima, de la emancipación de las personas y de las sociedades adultas, en resumen: de la independencia."

Image
"Quan la llibertat no es troba en l'argila del maó, sinó a l'altra banda del mur,
l'opció més intel·ligent és saltar-lo."  Víctor Alexandre


Hitza hormaren kontra
Les il·lustracions de la coberta i la contracoberta són de Pere Piquer.
 
Censura franquista a Frankfurt Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 juny 2007
Biel Majoral
El cantautor Biel Majoral
Qui ens havia de dir que 32 anys després de la mort de Franco, amb un govern format per lluitadors antifranquistes i d'esquerres, assistiríem a un fet escandalós només propi d'aquell règim. No ens ho podia dir ningú, és clar, perquè ningú no podia sospitar el grau de baixesa moral a què són capaces d'arribar determinades persones quan tasten una engruna de poder. Ara ja ho hem vist. Ara ja hem vist que els mateixos que es vanten d'haver-se esgargamellat cridant "llibertat d'expressió!" en el concert de Raimon al campus de l'Autònoma, el 30 d'octubre de 1974, són els mateixos que avui tapen les boques dels nostres cantautors a la Fira de Frankfurt.

Joan Ollé
Joan Ollé
Així és com Joan Ollé, responsable de l'espectacle inaugural que tindrà lloc el proper 9 d'octubre, ha gosat censurar dues cançons que havien d'interpretar Biel Majoral i Marina Rossell: Jo sóc català, un poema patriòtic que el mallorquí Pere Capellà va deixar inacabat per tal que fóssim nosaltres els qui ho féssim, i Els Segadors, l'himne nacional de Catalunya. L'argument del censor? Doncs que les cançons escollides per Majoral i Rossell "no s'ajusten al paisatge que volem mostrar". "No volem cançons reivindicatives", ha afegit l'autòcrata. I és que el paisatge que l'espanyolisme català d'esquerres vol mostrar ha de ser glamurós, tan glamurós com els modelets de María Teresa Fernández de la Vega. Per això han dissenyat una imatge de Catalunya que s'assembli al paisatge idíl·lic que el príncep Grigori Potemkin preparava a Caterina de Rússia quan viatjava pel país, la imatge d'una Catalunya cofoia, ufanosa i feliç que no té res a envejar a la d'Adam i Eva al Paradís.

Em sembla que la nostra classe política no s'adona de la gravetat dels fets. Deu ser que els troba normals. Deu trobar normal que el govern digui als cantautors què poden cantar i què no, deu trobar normal que un comissari polític vetlli perquè no es digui que Catalunya és una nació subordinada, deu trobar normal que un govern que es diu "catalanista i d'esquerres" prohibeixi el text d'un poeta i dramaturg represaliat pel franquisme, deu trobar normal que l'himne nacional de Catalunya sigui prohibit com si fóssim al 1960.

Només unes preguntes: No hi té res a dir, Esquerra Republicana com a partit de govern responsable de Cultura? N'és conscient del lloc escandalós en què la deixen aquests fets, si no desautoritza immediatament Joan Ollé? I què hi diuen CiU i ICV? Com pensen justificar el seu silenci còmplice? Ho responia Raimon a l'Autònoma: "de vegades la pau tanca les boques i lliga les mans".

El Singular Digital , 26/6/2007
 
La Fiesta nacional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 juny 2007
La Amb la celebració d'una nova corrida a la Monumental, Barcelona ha estat escenari d'un espectacle patètic aquest cap de setmana; especialment per la hipocresia política que suposa declarar-se ciutat antitaurina l'any 2004 i organitzar curses de braus el 2007. Hom dirà que una cosa és la declaració oficial feta per l'Ajuntament i una altra la legislació de la Generalitat. És cert. Però també ho és que totes dues institucions estan governades pel mateix partit, el PSC, un partit que, no fa gaire, va tenir un enfrontament amb ERC al govern municipal per aquesta qüestió. I és que el PSC és el garant a Catalunya de la simbologia nacional espanyola, fins i tot de la més execrable: la Fiesta nacional. La hipocresia, per tant, consisteix a tenir una llei aprovada pel Parlament -la Llei de Defensa dels Animals- i permetre, alhora, la celebració d'espectacles en què els animals són torturats fins a la mort. La hipocresia consisteix a tenir competències plenes per prohibir la tortura i no exercir-les. La hipocresia consisteix a fer un redactat que parli de protegir els animals i, alhora, sabent que la Monumental data del 1913, admetre en lletra menuda que podran ser torturats en places construïdes abans del 1988.

El turment d'un ésser viu no ha de ser mai un espectacle plaent per a cap col·lectivitat humana que es consideri evolucionada. Per això no té cap sentit que els defensors de la Fiesta intentin desacreditar la resta del món argumentant que no es pot ser antitaurí i menjador de carn al mateix temps. No té cap sentit perquè -si bé és cert que els vegetarians demostren ser molt més conseqüents amb els seus principis- no és el mateix alimentar-se que torturar. Llevat, és clar, que algú alimenti el seu esperit amb la tortura o que consideri que el menjar no és prou nutritiu sense el patiment previ del menjat.

Tanmateix crida l'atenció que aquells que de les curses de braus en diuen art -així és com justifiquen el plaer visual que experimenten amb el patiment aliè-, parlin sempre de lluita noble i justa entre l'home i la bèstia. Ignoren, segurament, que la bèstia de què parlen té el cervell d'un canari i que, per tant, és una ridiculesa vantar-se de ser més intel·ligent que un brau. En tot cas, estaríem parlant de la mateixa noblesa i de la mateixa justícia que hi hauria en la lluita entre una persona normal i un deficient mental. Espanya s'ho hauria de fer mirar, francament. És bastant patètic tenir com a Fiesta nacional el paradigma de la covardia.

El Singular Digital , 19/6/2007 (català)
Racó Català , 21/6/2007 (català)
eurotribune.eu , 20/8/2007 (català, español, français)
 
El terrorista passiu Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 17 juny 2007
Papereta d'ANBEl que ha succeït al País Basc en aquestes passades eleccions ha estat realment escandalós. Només un Estat amb un gran dèficit de cultura democràtica hauria anat tan lluny en la discriminació d'un partit polític com ha fet l'Estat espanyol amb Acció Nacionalista Basca. Resulta inconcebible que una societat que s'autodefineix com un Estat de dret pugui ni tan sols tenir la pensada d'il·legalitzar una formació política en funció de quines siguin les persones que recomanin votar-la. Quin patètic contuberni de ments obtuses pot arribar a prendre una decisió d'aquesta mena? Sí, ja sabem que el pretext oficial per justificar aital decisió és que va ser Batasuna qui va demanar el vot per a ANB. Però, i què? No pot tenir opinió, Batasuna? També és delicte opinar? A més, no havíem quedat que Batasuna ha estat il·legalitzada i que, per tant, no existeix? A què treu cap tanta por davant una cosa inexistent? Són moltes preguntes, certament, però encara podríem afegir-hi alguna més. Per exemple, què passaria si Batasuna demanés un dia el vot per al Partit Popular o per al Partit Socialista? Serien també il·legalitzats, aquests partits? Algú respondrà que no per la senzilla raó que aquests partits, a diferència de Batasuna, han condemnat la violència. Però tampoc aquesta argúcia és vàlida, atès que no estem parlant de Batasuna, sinó d'ANB, i ANB sí que l'ha condemnada. És més, va ser Pernando Barrena qui va demanar el vot per a ANB; i Pernando Barrena, com ho demostra la llibertat de què gaudeix, no és una persona il·legal ni ha comès cap acte terrorista. Com s'explica, aleshores, que es vegi privat del seu dret a opinar i a demanar el vot per a qui li plagui?

Doncs s'explica perquè la voluntat política d'acabar amb la violència és inferior a la voluntat de mantenir la unitat d'Espanya. La unitat d'Espanya -que com tota persona culta sap va començar amb el Big Bang- és matèria sagrada i la defensa d'allò sagrat, és lògic, està per sobre de l'Estat de dret i dels Drets Humans. És, per tant, la defensa de la unitat d'Espanya -només això- allò que ha mogut el PSOE i el PP, amb el suport de CiU, a crear la Llei antiterrorista i la Llei de partits, dues lleis la sola existència de les quals ja contradiu la democràcia que suposadament haurien de defensar. Quant a les víctimes..., de les víctimes només sembla importar-los la rendibilitat política de les seves llàgrimes i la canalització electoralista de l'odi legítim que aquestes senten envers aquells que els han pres un ésser estimat. Res més. Saben perfectament que les mesures policíaques no acabaran amb el conflicte, però aquí radica la perversitat del seu programa: mentre ETA existeixi, Espanya podrà continuar parlant de "violència al País Basc" i mentre hi hagi risc de violència hi haurà excusa per il·legalitzar tots els qui s'identifiquin amb els objectius independentistes dels etarres per bé que no pas amb la seva manera d'assolir-los. Del que es tracta, en definitiva, és de frenar, o si més no dilatar, la inevitable descomposició d'una Espanya impossible, una Espanya que sols té cabuda en els delirants somnis nacionalistes de socialistes i populars. Això és l'únic que de debò els importa. Per això no proposen la unitat d'Espanya, senzillament la imposen. I en aquesta imposició hi ha una recerca patètica d'eternitat, un crit desesperat de dolor davant l'evidència del seu fracàs imperial.

Així les coses, és difícil que l'anomenat procés de pau fructifiqui. Per això caldria que la E que integra les sigles del PSOE no fos un obstacle per a la solució del conflicte i que la pressió del PP deixés de ser una coartada per a la dilatació del temps. Altrament, haurem de concloure que el PSOE està més interessat en la retenció del poder que en la consecució de la pau. Això és, si més no, el que traspuen les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero a Vitòria en el sentit que "amb violència no hi ha procés". Però, quin procés? Fins l'atemptat de Barajas, hi va haver nou mesos de treva permanent sense que el govern espanyol mogués un sol dit. Fins i tot va arribar a vantar-se'n. I ara, també a través de Zapatero, el govern espanyol afirma que amb ANB s'ha aplicat la Llei de partits "al peu de la lletra". Ni una paraula, això no obstant, sobre la incongruència de vetar la meitat de les llistes electorals d'aquesta formació històrica malgrat que, com ja hem dit, sí que ha condemnat explícitament la violència.

Sobre aquesta qüestió, a més, es poden fer diverses consideracions. Per exemple, que la Llei de partits és una aberració jurídica sols concebible en un règim dictatorial i que el seu manteniment no té cap altre objectiu que impedir que l'esquerra independentista basca tingui representació parlamentària; d'aquí que el Partit Popular, contràriament, no sigui il·legalitzat per negar-se a condemnar el franquisme. Té gràcia, en aquest sentit, que n'hi hagi prou amb la petició de vot de Barrena per estudiar la il·legalització d'ANB i en canvi no es faci el mateix amb el PP quan Ricardo Sáenz de Ynestrillas, condemnat per terrorisme, demana el vot per a aquesta formació. I també resulta curiós que el govern espanyol es vanti de complir la llei "al peu de la lletra" quan ell mateix la incompleix impedint l'apropament de presos. Però, com deia al començament, el més greu és que quelcom tan antidemocràtic com la Llei de partits pugui passar per sobre de la Llei electoral fins al punt de criminalitzar una formació política segons l'opinió que tingui d'ella una persona determinada. Estem parlant, per tant, d'una cosa molt més perillosa que la conculcació de la llibertat d'expressió, estem parlant de la institucionalització del delicte d'opinió. Se n'adona, el lector, del què això significa? Significa la criminalització del pensament i la creació d'una nova figura delictiva: el terrorista passiu. És a dir, qualsevol de nosaltres.

Manifestació ANB
Manifestació contra la il·legalització d'ANB

Berria , 25/5/2007 (euskara)
Nabarralde , 25/5/2007 (español)
El Triangle , 4/6/2007 (català)
Deia , 6/6/2007 (español)
Gara , 1/7/2007 (
español)
 
Ja és a les llibreries el llibre de l'obra teatral "Èric i l'Exèrcit del Fènix" Imprimeix Correu-e
Notícies
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 juny 2007
Èric i l’Exèrcit del Fènix L'obra de teatreL'obra Èric i l'Exèrcit del Fènix, escrita per Víctor Alexandre i dirigida per Pere Planella, que durant dos mesos, fins al passat 10 de juny, s'ha representat al Teatre Borràs de Barcelona, narra uns fets reals ocorreguts a Catalunya l'any 2004 i protagonitzats per Èric Bertran, un nen de catorze anys que va enviar un correu electrònic a una cadena de supermercats demanant que etiquetés els seus productes en català. Sis dies després, trenta guàrdies civils vinguts expressament de Madrid van irrompre a casa seva acusant-lo de terrorisme. L'obra recull, també, les amenaces de mort d'un grup feixista, les tensions familiars, els atacs d'angoixa i el rebuig de mestres i alumnes de l'institut, així com els al·lucinants interrogatoris de la fiscal i de la psicòloga de l'Audiència Nacional espanyola. Es tracta, en definitiva, d'una tragicomèdia amb elements de docudrama i altes dosis d'humor i d'ironia que aborda temes inèdits fins ara en la història del teatre català, com la normalització de la llengua, l'etiquetatge, els Països Catalans, el dret a l'autodeterminació i la independència. Un dels aspectes que l'han convertida en una obra polèmica ha estat la seva desacomplexada catalanitat i el fet de ser una sàtira corrosiva dels símbols nacionals espanyols entre els quals la Constitució, la Corona, la bandera, la 'selección', la Guàrdia Civil, el poder judicial, l'Audiència Nacional i la unitat d'Espanya.

El llibre, publicat per Proa, inclou pròlegs d'Isidor Cònsul, Èric Bertran, Pere Planella i del mateix autor, Víctor Alexandre, així com algunes escenes eliminades en el muntatge final.

Dintre d'un parell de mesos, l'obra iniciarà una gira arreu dels Països Catalans així com un seguit de lectures teatralitzades per tots aquells centres escolars que ho sol·licitin amb la presència dels intèrprets, de l'autor, del director i d'Èric Bertran.

Edicions Proa · Col·lecció "Óssa Major" · 117 pàgines · ISBN: 978-84-8437-966-9
Comprar
 
Reportatge sobre l'obra de teatre "Èric i l'Exèrcit del Fènix" Imprimeix Correu-e
Vídeos
per Teatralnet   
dimecres, 30 maig 2007
Inclou fragments de l'obra i entrevistes a Joan Manuel Tresseras (conseller de Cultura), Víctor Alexandre (autor de l'obra), Pere Planella (director) i Èric Bertran:


Reportatge elaborat per: Teatralnet
 
El triomf del desencís Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 maig 2007
El triomf del desencís
La política catalana, un guirigall infantil
Una de les coses que més molesta a la ciutadania és l'actitud dels partits polítics immediatament després de saber-se el resultat de les eleccions. Tots, absolutament tots, es presenten com a triomfadors encara que les xifres palesin que han davallat amb relació als comicis anteriors. És cert que n'hi ha que admeten l'evidència, però ho fan amb la boca petita convençuts que és la millor manera de mantenir alta la moral dels votants i de mostrar-se dignes davant l'adversari. És tanta la por que tenen a reconèixer els errors comesos, és tan forta la paràlisi que els tenalla a l'hora d'elaborar un full de ruta que albiri nous horitzons, que l'elector té la sensació d'estar veient sempre la mateixa obra representada per diferents intèrprets. Això explica el rècord d'abstenció en aquestes eleccions municipals. Què esperaven, després d'haver frustrat els anhels expressats en la manifestació del 18-F o en l'Estatut del 30 de setembre? Què esperaven, si ja és un fet que no sols tenim un Parlament de fireta sinó que persistirà l'espoliació fiscal i que serà Madrid qui continuarà controlant la xarxa ferroviària, les costes i els aeroports de Catalunya?

Aquesta és l'arrel de la immensa frustració que provoca avui dia el discurs polític en la ciutadania en general i en la gent jove en particular. En aquest sentit, en el de la gent jove, Esquerra Republicana, tot i haver aconseguit un increment global de tres-cents regidors, hauria de reflexionar sobre l'ascens que la CUP ha experimentat a costa seva en poblacions com Berga, Manresa, Mataró, Molins de Rei, Vic o Vilafranca del Penedès. Però també, en altres aspectes, hauria de reflexionar Convergència i Unió, que tot i haver guanyat tres nous regidors a Barcelona, continua essent incapaç de governar la capital de Catalunya alhora que ha perdut Tarragona. I naturalment també ho haurien de fer el PSC i ICV, que és com dir Dupond i Dupont, dos partits que van per la vida proclamant-se catalanistes i de progrés, però que no tenen cap més objectiu que emmirallar Catalunya amb Extremadura o Múrcia en lloc de fer-ho amb les nacions políticament lliures i reconegudes del món.

Em temo, però, que no hi haurà reflexió per part de ningú. És més fàcil blasmar l'adversari que admetre les pròpies contradiccions. Per això hem convertit la política catalana en un guirigall infantil farcit d'acusacions mútues que no tenen cap més objectiu que dilatar el temps tant com es pugui per no haver d'afrontar la pregunta més temuda de totes: si Catalunya és una nació adulta, què hi fa sotmesa a Espanya?

El Singular Digital , 29/5/2007
Racó Català , 1/6/2007
 
Els dubtes sobre Esquerra Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 maig 2007
Els dubtes sobre EsquerraL'independentisme parlamentari està vivint hores difícils a Catalunya. Si més no d'una gran incertesa per la fuga de vots que pugui causar a Esquerra la seva immersió en el fangar espanyolista del PSC. I és que encara que les eleccions municipals no haurien de ser un escull massa gran per a ERC, ja que la política local segueix una lògica completament diferent de la nacional, no és descartable que un nombre indeterminat de votants aprofiti l'oportunitat per advertir-la del que pot succeir si persisteix en una política erràtica en matèria d'identitat i drets nacionals.

No sé qui assessora Esquerra, però a vegades transmet la sensació que algú hi ha posat un cavall de Troia dintre seu. És cert que parla contínuament d'independència, però també és per això que tothom es pregunta per quina raó accepta submisa la invasió de competències de la llei de Dependència. Ni tan sols sembla adonar-se del paper en què la deixa aquest curiós joc de paraules ni del mal que li ha causat la decisió de penjar la bandera espanyola a la conselleria de Governació. Pensen, potser, els seus assessors, que la submissió dóna vots a un partit independentista? Heus aquí l'arrel d'una contradicció que genera greus problemes interns. És absurd, per altra banda, pensar que l'espanyolisme del PSC es posarà molt més en evidència estant en el govern que en l'oposició i que passarà el mateix, però a l'inrevés, amb el regionalisme de CiU, de manera que la pluja fina dels vots patriòtics acabarà regant dolçament els camps d'Esquerra. És absurd, perquè, de moment, l'únic que ha caigut sobre aquest partit ha estat pluja negra.

S'ha de reconèixer que ERC, per la seva singularitat, està sotmesa a una pressió molt superior a la dels altres partits -la pressió lògica que comporta ser l'única força que pot possibilitar un vertader canvi de sentit-, i que no se li perdona la més mínima incongruència, però aquest és un element inherent a l'opció de l'alliberament nacional. Ser independentista en una societat dependent i atemorida i amb un índex molt baix d'autoestima implica aquest peatge. Al capdavall, la noblesa d'una causa no eximeix de dificultats la seva consecució. I una d'aquestes dificultats són els atacs d'aquells que han trobat en la submissió a Espanya una estabilitat per als seus interessos personals. Por, inseguretat i claudicació no són comportaments agradables de reconèixer, d'aquí que els atacs més virulents no vinguin d'Espanya, com seria lògic, sinó de Catalunya. Una altra cosa és que sigui la mateixa ERC qui, amb la seva política, alimenti aquests atacs. El primer, és el d'haver fet president José Montilla. El judici de la història serà implacable en aquesta qüestió. I això, remarquem-ho, no té res a veure amb l'origen andalús del personatge. El problema de José Montilla no és el seu origen, sinó la seva ideologia. A quin català, que no fos racista, li molestaria tenir un president nascut a Gàmbia, Mèxic o Senegal si defensés els drets nacionals de Catalunya? A mi segur que no. Montilla, en canvi, és una altra cosa. Montilla és un nacionalista espanyol que no contempla per a Catalunya cap altre horitzó que no sigui el mateix que el d'Astúries, Extremadura o Múrcia. I, tot i això, ERC li ha lliurat el govern del país.

Aquesta decisió, però, ja està tenint grans costos. Per exemple, la imposició –s'apliqui o no- d'una hora més de llengua espanyola a les escoles o les al·lucinants declaracions d'Ernest Maragall, hispanoaddicte conseller d'Educació, a favor de l'esmentada imposició. El votant es pregunta: respon a alguna estratègia la raó per la qual ERC no ha retingut aquesta conselleria en la present legislatura o ha estat per por a enfrontar-se a la praxi totalitària del PSOE? En tot cas, encara que les crítiques han plogut sobre Rodríguez Zapatero i Ernest Maragall, les responsabilitats ho han fet sobre ERC. Injustament, però ho han fet. I igual està passant amb la rentada de cervell espanyolitzadora que TV3 practica dia rere dia a Catalunya –amb programes dirigits per comandament a distància des de la seu del PSC- fins al punt d'haver-se convertit en el tercer canal de Televisió Espanyola. L'audiència que abans liderava aquesta emissora ha caigut en picat i cada cop són més els votants d'ERC que admeten que el seu partit mai no hauria d'haver lliurat el govern als socialistes sense assegurar-se abans el control de TV3 i de Catalunya Ràdio. I és que estem parlant de dues emissores l'únic fet diferencial de les quals no és allò que diuen sinó la llengua en què ho diuen. Ho narren en català, sí –cada cop menys, per cert-, però tot el que diuen no és més que una visió obertament hispanocèntrica de la vida. Cosa encara més perversa que si ho fessin en espanyol.

En definitiva, i aquest és el drama, ens trobem amb què cada gest espanyolitzador que fa el PSC, per insignificant que sigui, té sempre un únic damnificat: ERC, el partit que li va lliurar el govern. El 2003, ERC va dir que no podia fer gran cosa atès que només tenia 23 diputats i ara, el 2007, ens diu que la situació és més difícil amb només 21. Si aquesta tònica descendent persisteix, ja sigui fruit del desencant o de la frustració, què ens dirà el 2010 amb només 19? Em temo, això no obstant, que tard o d'hora, abans d'aquesta data, hi haurà un punt límit en què Esquerra haurà d'escollir entre el trencament amb ella mateixa o el trencament amb el PSC, I naturalment escollirà el segon. El temps ho dirà.

Berria , 29/4/2007 (èuscar)
Nabarralde , 2/5/2007 (espanyol)
victoralexandre.cat , 23/5/2007 (català, èuscar, espanyol)
 
Ple de gom a gom en l'estrena d'"Èric i l'Exèrcit del Fènix" Imprimeix Correu-e
Obra de teatre "Èric i l'Exèrcit del Fènix"
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 abril 2007
Cliqueu la imatge per a veure-la més gran

L'estrena d'Èric i l'Exèrcit del Fènix, el 20 d'abril al Teatre Borràs de Barcelona, va ser tot un èxit de públic. A les 9 de la nit, a la plaça d'Urquinaona, es va formar una llarga cua integrada pel prop del miler de persones de totes les edats que van omplir la sala de gom a gom. Entre les personalitats que hi van assistir, hi havia Josep Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull, una extensa representació de la directiva del FC Barcelona -entitat que ha donat suport explícit a l'obra- encapçalada per Josep Cubells, Agustí Bassols, Sebastià Roca, Josep Ensesa i Pere Riba, el director teatral Ricard Salvat, els actors Joel Joan, Enric Majó, Àlex Casanovas i Mercè Comas, l'editor Isidor Cònsul, el diputat Joan Puig i una representació de Convergència i Unió, així com Martí Gasull, de la Plataforma per la Llengua, Roger Buch, d'Òmnium Cultural, i alguns membres de la CAL. També hi eren representants d'entitats i empreses compromeses amb la llengua i la identitat catalanes, com ara l'empresari Joan Font, de Supermercats Bonpreu-Esclat, Gabriel de Mariscal, director comercial de Llet Nostra, i Josep Maria Gasch, Mavi Dolç i Eva Serra de la Fundació Catalunya. La Fundació Catalunya és l'entitat sense afany de lucre que va assumir les elevades despeses que l'acusació de terrorisme a Èric Bertran va suposar per a la seva família.

Èric i l'Exèrcit del Fènix està interpretada per actors molt coneguts de la televisió i del teatre: Rosa Andreu (Malalts de tele), Montse Pérez (Plats bruts), Jaume Ulled (Les aventures extraordinàries d'en Massagran), i Manel Barceló, Santi Ibáñez, Albert Roca i Carol Muakuku (tots quatre d'El cor de la ciutat). Finalment, el personatge d'Èric Bertran l'interpreta Marcel Borràs, un jove actor que va treballar en l'espectacle Tot és perfecte, produït pel Teatre Lliure, i que recentment ha intervingut en el film 53 días de invierno, de Judith Colell.
 
<< Inici < Ant 111 112 113 114 115 116 117 118 119 120 Seg > Final >>

Resultats 1786 - 1797 de 1797
spacer.png, 0 kB