spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Segon acte de sobirania Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 30 setembre 2007
Selecció catalanaSembla que alguns catalans s'han sorprès pel fet que el PSC, aliant-se amb el Partit Popular, hagi votat en contra de les seleccions nacionals catalanes al Congrés espanyol. No hi veig el motiu, ni tampoc la contradicció. On és la notícia? L'autèntica notícia seria que el PSC hi hagués votat favorablement. Ho seria per la senzilla raó que estem parlant d'un impossible. El PSC no pot anar contra la seva naturalesa, una naturalesa que és al·lèrgica als drets nacionals de Catalunya. N'hi ha prou de donar un cop d'ull al nostre passat més immediat per veure que el PSC vota sempre el mateix que el Partit Popular quan es tracta d'impedir que Catalunya tingui els atributs propis d'una nació. El 6 d'agost de 2005, José Montilla, delegat del PSOE al Principat, ja va ser prou clar en aquest sentit quan va afirmar que "els drets històrics de Catalunya no existeixen". Vegem-ne la praxi d'aquest pensament: el 9 de febrer de 2006, PSC-PSOE i PP voten en contra de la unitat de la llengua catalana; el 17 de març de 2006, PSC-PSOE i PP voten en contra de la gestió dels ports i dels aeroports catalans; el 18 de setembre de 2007, PSC-PSOE i PP voten en contra de les seleccions nacionals catalanes. Es pot trobar una mostra més explícita d'autoodi?

Montse Palma (PSC)
Montse Palma (PSC)
No és estrany, tanmateix, que la diputada socialista Montse Palma, en veure la samarreta de la selecció catalana a les Corts espanyoles, l'hagi definida com un "espectacle esperpèntic i lamentable". Montse Palma és una experta en esperpent, el practica cada dia des del centre de l'univers que és Madrid. Ella -contrària als drets històrics, a la unitat de la llengua, a la gestió dels ports i dels aeroports i a la selecció catalana- és un dels 21 socialistes catalans que experimenten un plaer morbós cada cop que les reivindicacions nacionals del nostre país són abatudes al Congrés espanyol. Sap que la seva feina depèn del fet que Catalunya no sigui un país independent i s'hi esmerça cada dia tant com pot per aprofundir en la nostra subordinació. A més, resulta tan extasiant que a Madrid et diguin "Caramba, Montse, tú no pareces catalana"...

Escaleta pont aeriEls 21 diputats del PSC a Madrid són el viu retrat de l'hispanoaddicte. L'hispanoaddicte no pot viure sense el pont aeri. Per a ell, anar a Madrid és molt més que una servitud laboral, és una necessitat vital. Els musulmans viatgen a la Meca, els hispanoaddictes viatgen a Madrid. N'hi ha prou de veure quina cara fan quan tornen a Catalunya i baixen les escaletes de l'avió. Les taules de l'Estatut ribotat per Déu també les van baixar pel mateix lloc.

No sé com ho veu Esquerra Republicana, però tenint en compte que no va ser Catalunya sinó ella qui va lliurar el govern del país a aquesta gent, convindria que demostrés el seu sentit d'Estat aconseguint que la selecció catalana jugués amb una altra selecció nacional en la mateixa data prohibida per Espanya. Com més important sigui el rival i més abrandada l'amenaça espanyola més gran serà la credibilitat d'Esquerra. Del seu primer acte de sobiraria -el diàleg amb ETA a la Catalunya Nord- ja en fa massa temps, ara toca el segon.

e-notícies , 27/9/2007
radiocatalunya.ca , 28/9/2007
 
El llautó del CAC Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 setembre 2007
CACLa setmana passada, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) va emetre un informe en què criticava el documental "Terra Lliure, punt final", produït per Batabat i emès pel Canal 33. En aquest informe, es blasma l'esmentat documental acusant-lo de "manca de pluralitat" per diferents conceptes: no emprar el terme "terrorista" per referir-se a Terra Lliure, entrevistar més personatges favorables que oposats a la lluita armada -57 de 102- i mostrar una representació insuficient de les víctimes. La productora, naturalment, ja ha replicat i s'ha mostrat sorpresa pel fet que el CAC decidís publicar el seu informe sense contactar abans amb ella. Si ho hagués fet, s'hauria assabentat, per exemple, que moltes de les persones convidades es van negar a fer declaracions -entre les quals diversos responsables policials i polítics, tant catalans com espanyols-, així com el periodista Federico Jiménez Losantos -ferit en un atemptat- o els familiars de l'única víctima mortal de Terra Lliure. L'objectiu del documental, tanmateix, no era reproduir el to maniqueista dels canals espanyols, sinó l'estil distanciat de la BBC per tal que tant dirigents com militants de Terra Lliure expliquessin per primer cop a la televisió les raons que els van empènyer a la lluita armada.

El que crida l'atenció és que un organisme tan discutiblement democràtic com el CAC -els membres s'escullen en virtud de la seva adscripció política- pretengui donar lliçons de democràcia, de periodisme i d'objectivitat informativa. Amb el permís del lector, recuperaré una frase que vaig escriure en un dels meus llibres perquè em sembla que s'adiu força amb el Consell de l'Audiovisual de Catalunya: hi ha qui creu que la ideologia només la fan els qui no pensen com ell. Doncs això.

Terra Lliure, punt finalCreu, el CAC, que no hi ha ideologia en el fet d'exigir que s'usi el terme "banda terrorista" en lloc d'"organització armada"? Creu, el CAC, que no se li veu el llautó quan pretén fer-nos creure que el mot "terrorista" és una pràctica recomanada pel periodisme internacional? Què entén, el CAC, per periodisme internacional? Es refereix als diaris ABC, El Mundo, La Razón, El País -paradigmes del sectarisme i del nacionalisme espanyol més descarat- o a la BBC, The Guardian, Libération, Le Monde o La Repubblica? Ho dic, perquè aquests últims, entre molts d'altres, seguint un criteri acadèmic i jurídic consensuat per la professió periodística, refusen per sistema l'ús dels termes "terrorista" o "banda terrorista" perquè expressen un concepte polític perillosament manipulador. Jo, per exemple, en el temps que vaig residir a Alemanya no vaig sentir mai que cap mitjà de comunicació emprés el terme "banda terrorista" per referir-se a ETA. I és lògic, perquè, com deia Ramon Barnils, l'adjectiu no és el periodista qui l'ha de posar; això correspon al receptor de la notícia. En aquest sentit, és ben curiós que en el nostre àmbit comunicatiu els membres del GAL -per no parlar del menyspreu envers les seves víctimes- no estiguin conceptuats com a "terroristes"; ves per on, sempre apareixen com a gent que feia "guerra bruta contra ETA".

És molt eloqüent que filant tan prim com filen els membres del CAC -éssers purs, apolítics i sense ideologia- no hagin elaborat mai cap informe sobre el conductisme descaradament espanyolitzador dels serveis informatius de Televisió de Catalunya.

El Singular Digital , 25/9/07
 
La cantarella contra el cas Èric Bertran Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 23 setembre 2007
L'institut de la vergonyaArran de l'aparició, aquesta mateixa setmana, del llibre d'Èric Bertran L'institut de la vergonya, en què narra l'assetjament escolar que va patir per part de diversos professors i alumnes de l'institut de Vidreres -ara va a un institut de Lloret de Mar-, s'ha disparat de nou la cantarella espanyolista sobre la suposada utilització del jove Èric Bertran en benefici d'una formació política i d'un conjunt de persones determinades. Aquesta cantarella, però, és la prova fidedigna de la migradesa intel·lectual de tan vulgars difamadors. No coneixen cap ni una de les persones que esmenten o insinuen, no han parlat mai amb elles, ni tan sols han llegit els llibres en qüestió, però la ràbia que els produeix que es difongui arreu del món l'assetjament moral i psicològic que va patir aquest menor per part de l'Estat espanyol és superior a ells.

Diuen que respecten l'Èric i la seva família, però se'ls veu el llautó d'una hora lluny. Al final sempre acaben dient que se n'ha fet un gra massa, que no n'hi ha per tant. És clar que no n'hi ha per tant. Si per ells fos, no se n'hauria dit mai res. Ells mai no troben a faltar la llengua catalana en cap àmbit social. Parlen de bilingüisme, però troben molt natural que aquest bilingüisme no aparegui en els embolcalls dels productes distribuïts a Catalunya ni tampoc en el 50% de les còpies de les pel·lícules que s'hi exhibeixen. Diuen que estimen Catalunya, sí, i com que l'estimen la volen subordinada a Espanya fins a la fi del món. El seu amor és així de primari. En realitat, però, tot és mentida, són nacionalistes fins al moll de l'os. Nacionalistes espanyols, és clar. Per això cada nit -de la mateixa manera que els creients preguen pels difunts-, els espanyolistes preguen per la unitat d'Espanya.

Així, segons ells, la idea d'escriure un llibre sobre el cas Èric Bertran -ell n'és l'autor- no podia ser seva, havia de partir forçosament d'algú amb ganes de fer diners i convertir-lo en un màrtir nacional. La idea de fer-ne un documental no podia ser fruit, com així va ser, de Xevi Mató, un estudiant de cinematografia de l'ESCAC. Hi havia d'haver un afany d'enriquiment per part seva. Deu ser per això que el vídeo, en lloc de comercialitzar-se, s'ha penjat a Internet i ja ha estat vist per més de 120.000 persones en només quinze dies. També deu ser per aquest mateix afany d'enriquiment que Heather Hayes n'ha fet la versió internacional gratuïtament. Quant a Pere Planella, el prestigiós director que va tenir la pensada de dur la història al teatre -què ha de ser el teatre, si no un reflex de la vida real?-, és evident que es tracta d'un comissari polític al servei d'Esquerra Republicana. I jo, com a autor de l'obra teatral i tutor, per encàrrec d'Edicions Proa, dels llibres Èric i l'Exèrcit del Fènix i L'institut de la vergonya, no tinc altra feina que alliçonar l'Èric sobre els drets nacionals de Catalunya. Com si l'Èric no tingués prou clars aquests drets i no els hagués defensat tot solet l'any 2004 a l'Audiència Nacional espanyola. Va ser precisament per això, per defensar aquests drets, que el volien tancar vuit anys en un reformatori. La mateixa condemna que els menors que van cremar viva una indigent en un caixer automàtic.

Per als detractors del cas de l'Èric, però, s'acosten dies una mica rabiüts. Serà quan es faci pública una altra notícia sobre el tema. I és que la història de la humanitat és així, la ràbia d'uns és el plaer d'uns altres.

e-notícies , 20/9/07
 
PP o KKK? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 setembre 2007
ImageEl passat 10 de setembre, el diari El Punt publicava unes declaracions de Daniel Sirera, nou dirigent del PP català, en què, referint-se a Catalunya, deia que "aquí mai no hi va haver independència". El senyor Sirera, és clar, pertany a un partit avesat a la mentida. De fet, la mentida és el tret més definitori de la personalitat d'aquesta formació política. Menteix a Catalunya, tergiversant la història, i menteix a Espanya, intentant fer creure que va ser ETA l'autora dels atemptats de l'11-M. La mentida és el recurs del caragirat. Sense ella no és res. A Catalunya, per sort, el Partit Popular és un partit marginal repudiat per la immensa majoria de la societat catalana. I tampoc no té futur al País Basc, on, en contra de la voluntat de la ciutadania, només pot governar en municipis abertzales mitjançant la prohibició de llistes electorals. És a dir, recorrent a la praxi de les dictadures. Són les maneres pròpies dels fills ideològics del franquisme que revifen per la covardia dels demòcrates en no haver assegut els feixistes davant un tribunal penal internacional. Ara en paguem les conseqüències. Jo mateix, casualment, m'hi referia en un article anterior quan deia que "només han transcorregut seixanta-dos anys d'ençà de la caiguda del nazisme i ja hi ha historiadors que neguen el genocidi jueu; només n'han transcorregut trenta-dos d'ençà de la mort de Franco i ja hi ha polítics que neguen l'etnocidi dels Països Catalans".

ImagePerò cal anar amb molt de compte amb aquesta gent perquè no són demòcrates, no ho han estat mai ni tenen la més mínima intenció de ser-ho. Només se serveixen parcialment de la democràcia -no els queda cap altra alternativa- per mirar de perpetuar la ideologia de Felip V. Són al·lèrgics als valors democràtics, odien el dret a l'autodeterminació dels pobles i donen a Espanya un valor sagrat i espiritual. La histèria del seu nacionalisme els homologa amb el Ku Klux Klan. El Ku Klux Klan sacralitzava la raça blanca, el Partit Popular (com Ciudadanos) sacralitza la unitat d'Espanya. La prova és que, traspassat àmpliament el llindar del segle XXI, continua negant-se a condemnar el franquisme. I és que deu ser molt dur haver de condemnar públicament allò que dóna sentit a la teva vida.

e-notícies , 17/9/2007
AixòToca.cat , 20/9/2007
 
"TV3 ara és un mitjà espanyolitzador" Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Ignasi Franch   
dimarts, 18 setembre 2007
Periodista, escriptor i comentarista de l'actualitat política, fa alguns mesos Víctor Alexandre va veure publicat TV3 a traïció, llibre on denuncia que al seu parer la televisió pública ha iniciat un projecte espanyolitzador en benefici del principal partit del Govern.

Una pregunta òbvia per començar és: quina ha estat la traïció de TV3?
Trair els principis fundacionals de l'emissora, aprovats pel Parlament. Ara, un tant per cent elevat de la programació és en espanyol; el marc referencial de la televisió nacional de Catalunya no és Catalunya, sinó Espanya, amb el centre neuràlgic a Madrid.

Ha parlat d'una mena d'hispanocentrisme general, especialment en els informatius...
TelenotíciesÉs clar, sobretot en els informatius. Els altres programes són diversos i tenen diferents directors amb un marge de llibertat. Però els informatius de TV3 reflecteixen l'orientació de la televisió, i hi domina l'hispanocentrisme. No hi ha informació sobre els Països Catalans perquè l'espai es consumeix amb notícies sense interès informatiu sobre Espanya, mentre que Perpinyà sembla que no existeixi. No té sentit informar sobre meduses a Almeria, a menys que es vulgui que el teleespectador assumeixi de manera subconscient que Almeria és part del seu país. I, parlant d'això, és fals que tots els catalans sapiguem espanyol. A la Catalunya Nord no en saben, i aquests catalans són els que s'adonen amb claredat de la quantitat d'espanyol que hi ha a TV3 sense subtítols.

Treballadors d'informatius s'han queixat de l'ambigüitat amb què s'hi utilitza el terme nació...
És que hi ha persones a TVC que saben situar el seu país al mapa, i que estan marginades als serveis informatius: la paraula Espanya es pronuncia més a TV3 que a TVE; l'Estat espanyol n'ha desaparegut... I, a més, quan s'hi tracta d'estudis sociològics, es projecta que el marc referencial és l'espanyol. És clar que molts estudis estan fets al conjunt de l'Estat, però els redactors de la televisió nacional de Catalunya tenen l'obligació de desglossar-ne les xifres, com fan Vilaweb o Presència. Jo recomanaria als responsables de TV3 que, si no saben com sortir-se'n, copiïn fil per randa el llibre d'estil de Vilaweb.

Creu que aquesta política ha nascut amb el tripartit?
Sí. No és que abans tot fossin flors i violes. S'han de diferenciar dues etapes a la TV3 de l'època convergent. Una primera més catalanocèntrica, en uns inicis amb il·lusió col·lectiva. Després es produeix una espanyolització, més per inèrcies que per voluntat, perquè al cap i a la fi som on som. Quan arriben els socialistes és quan comença un projecte espanyolitzador dels mitjans de comunicació de tots els catalans, en benefici propi. Al cap i a la fi, el votant del PSC és un votant hispanocèntric, i, a menys consciència nacional general, millors resultats obtindrà el partit. El que no entenc és com ha succeït això si no va ser Catalunya qui va donar la presidència a Montilla. Va ser ERC. ERC deixa perdre quelcom de tan important per a un projecte de país com els seus mitjans de comunicació públics, i no sé què en treuen.

Certs partits mantenen que TVC projecta nacionalisme català...
És clar, si és que per al PP o per a C's això ja és massa... Fins i tot per al PSC. El senyor Joan Ferran va dir al Parlament que el nom Espanya sonava massa poc a TV3.

I què li sembla televisivament?
Professionalment són molt bons. És la millor televisió de l'Estat, les coses com siguin. Per això és encara més imperdonable: professionals de tan bon nivell no poden no adonar-se del missatge que estan transmetent.

El Triangle , núm. 840, 10/9/2007
 
Por d'en Xirinacs Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 setembre 2007
XirinacsÉs agradable veure com es multipliquen els homenatges a Lluís Maria Xirinacs cada dia que passa tot posant en evidència el buit que li va fer la Generalitat en el seu funeral. És cert que hi va anar el vicepresident del govern, però gairebé d'incògnit. Només li faltava dur ulleres fosques, un diari, barret i gavardina. Tan preocupats estem en les nostres carreres personals que no tenim coratge per acomiadar amb tots els honors un català que va ser proposat per al Premi Nobel de la Pau? Tanta por feia Xirinacs de cos present que calia tractar-lo com un empestat, no fos cas que el mandatari i el govern de Catalunya en quedessin infectats? La veritat és que sobta tant d'interès a amagar-se entre la gent en el funeral de Xirinacs i tant d'interès a seure a primera fila a la llotja del Camp Nou. No seria més coherent el contrari, és a dir, honorar institucionalment Xirinacs i barrejar-se entre la gent a l'estadi?

Per sort, com dic, el degoteig de poblacions d'arreu dels Països Catalans que celebren actes en memòria de Xirinacs és constant. Són actes de reconeixement a una persona excepcional, una d'aquelles persones inclassificables en la línia de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Ramon Barnils o Francesc Ferrer i Gironès que aquest país dóna de tant en tant; persones íntegres, insubornables i dignes, tant per la seva humilitat com per la fermesa de les seves conviccions humanístiques; persones, en definitiva, d'una intel·ligència privilegiada, condemnades a ser blasmades i estigmatitzades per un estol d'insignificants i potiners detractors que, exhibint sense rubor la seva impotència intel·lectual, en cerquen el descrèdit per mitjà de desqualificacions, ignomínies i ridícules acusacions.

"Foll", "fanàtic", "fonamentalista", "sacralitzador de la nació" i fusionador dels conceptes de "Déu i nació", són alguns dels epítets que l'esquerra universalista dedica a Xirinacs. Ja deia abans que la impotència intel·lectual mai no argumenta, només clava les ungles amb la vana esperança que l'aparent vulnerabilitat d'aquells que són millor que ella l'alliberi de la feixuga càrrega de saber-se fútil i irrisible. Però, ves per on, està condemnada a l'atac sistemàtic per poder amagar que és ella i només ella l'única que veritablement sacralitza la nació fins a transmutar-la en Déu. Així, Déu, Espanya i la sagrada Constitució esdevenen una veritat suprema anomenada unitat d'Espanya. El dret de Catalunya a ser un poble independent, per tant, només pot ser defensat per folls, fanàtics i fonamentalistes. Però ja veiem que és mentida, ja veiem que el veritable foll i fanàtic nacionalista -nacionalista espanyol, és clar- és aquell que, proclamant-se d'esquerres, blasma Xirinacs amb els mateixos mots que l'extrema dreta. És així com, per influència divina, tots dos, esquerrà i dretà esdevenen un.

e-notícies , 13/9/2007
 
Autoestima versus autofòbia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 setembre 2007
1714Per saber fins a quin punt el pragmatisme constitueix un tret idiosincràtic del poble català n'hi ha prou de recordar quina va ser la seva actitud l'endemà mateix de la desfeta més gran de la seva història: tot i les conseqüències, que van ser terribles, la gent va decidir que, atesa la irreversibilitat dels fets, el millor era tornar a la feina com si res. Els comerços van obrir novament les portes i el país va tornar a funcionar. Però, realment no havia passat res? No hi havia cap diferència entre l'Onze i el 12 de setembre? Cap d'important, simplement havíem deixat de ser amos del nostre destí.

Va ser una reacció molt catalana aquella, molt pragmàtica. I molt perillosa també, perquè, amb el temps, l'excés de pragmatisme condueix a l'oblit, i l'oblit és una de les fonts de la ignorància. De la ignorància es nodreix la mentida, de la ignorància es nodreixen els conflictes de la humanitat. Només han transcorregut seixanta-dos anys d'ençà de la caiguda del nazisme i ja hi ha historiadors que neguen el genocidi jueu; només n'han transcorregut trenta-dos de la mort de Franco i ja hi ha polítics que neguen l'etnocidi dels Països Catalans. I el que és pitjor: cada dia hi ha més gent que s'ho creu; cada dia hi ha més catalans disposats a creure's que el castellà, a més de ser la llengua pròpia de Castella, és també la llengua pròpia de Catalunya; cada dia hi ha més catalans disposats a creure's que les memòries del franquisme són contes a la vora del foc; cada dia allò que els catalans ignorem fa més espanyola Catalunya.

PSCNo caiguem, per tant, en el parany d'aquells que volen fer de l'Onze de Setembre una jornada festiva, no pas reivindicativa. Són els mateixos -ara ja amb un poder absolut a totes les institucions- que amb els seus vint-i-un diputats al Congrés espanyol van fer costat al Partit Popular votant en contra de la unitat de la llengua catalana i de l'autogestió dels nostres ports i aeroports, són els mateixos que diuen que els drets històrics de Catalunya no existeixen i que amaguen les xifres escandaloses de l'espoliació fiscal que patim, són els mateixos que no ens permeten tenir seleccions nacionals i que han convertit TV3 en el tercer canal de Televisió Espanyola, són els mateixos que ens neguen el dret de celebrar referèndums i que ens imposen jutges que no parlen la nostra llengua, són els mateixos, en definitiva, que frenen la nostra projecció internacional com a comunitat nacional diferenciada i que concentren els seus esforços en un únic i sibil·lí objectiu: l'espanyolització de Catalunya. I és que només l'espanyolització de Catalunya en pot disfressar la patologia, que és la patologia més trista que pot patir un ésser humà: la negació d'un mateix.

Ajudem-los, per tant, a alliberar-se del seu complex d'inferioritat i a transformar en autoestima l'autofòbia que pateixen. Diguem-los que l'autoestima sempre inspira respecte i que el respecte fa possible la diversitat. Ensenyem-los que, cada vegada que una autoestima col·lectiva desapareix, no desapareix només una identitat, també la diversitat es fa més petita.

L'Onze de Setembre és una diada commemorativa, no pas festiva. El poble que festeja la seva esfondrada, ofèn la memòria dels qui van donar la vida per ell.

e-notícies , 10/9/2007
 
Diada de reflexió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 setembre 2007
Diada de reflexióEn el decurs dels darrers tres segles, la vida dels catalans ha estat marcada per les repressions i els complexos com a conseqüència d'un procés d'infantilització i d'estigmatització de la seva identitat, de la seva llengua i de la seva història. Però si els Països Catalans no repliquen quan el discurs oficial afirma que mai no han existit i que la seva història és indestriable de la història d'Espanya, qui en aquest món es molestarà a negar-ho? Esquarterada la seva llengua i dividits els seus territoris per fronteres polítiques o preceptes constitucionals propis de règims absolutistes, el poble català no sobreviurà sense els atributs propis d'un Estat.

No ens han d'intimidar les amenaces del nacionalisme espanyol dient-nos que mai no veurem realitzades les nostres aspiracions, ja que toparíem amb l'article 8 de la Constitució o amb les Forces Armades com a garants d'una veritat suprema que es diu "unitat d'Espanya". No ens han d'intimidar perquè tot aquell que es veu obligat a recórrer a l'amenaça per imposar la seva voluntat és el viu retrat de l'impotent, és algú que s'ha quedat sense arguments; i Espanya no té arguments democràtics per impedir que el destí dels catalans el decideixin els mateixos catalans. Lluny d'atemorir-nos, per tant, aquesta actitud bel·ligerant hauria d'enfortir les nostres conviccions i empènyer-nos encara més cap a la consecució dels nostres objectius. Espanya no és ningú -ningú- per decidir si podem o no podem ser membres de ple dret de la Unió Europea i de les Nacions Unides. És evident que entrebancarà tant com podrà la nostra normalització internacional, d'això n'estem segurs, però serà durant un brevíssim espai de temps. No pot ser de cap altra manera, ja que la història d'Europa no s'explica sense el poble català de la mateixa manera que un arbre no s'explica sense les seves arrels.

El Singular Digital , Onze de Setembre del 2007
 
La pastanaga de la independència Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 setembre 2007
PastanagaÉs una llàstima que aquells que han fet seu el discurs que tant criticaven de Convergència i Unió no s'adonin del lloc galdós que els reserva la història. Sentir-los parlar és un viatge al passat, a una mena d'evocació dels discursos patriòtico-regionals de Jordi Pujol, però amb la incorporació d'una paraula nova: independència. Mentre Pujol parlava d'autogovern, que és el mateix que no dir res, perquè l'autogovern que tenim és el mateix que el d'Extremadura, alguns ideòlegs d'ERC parlen d'independència. Deuen pensar que la sola pronúncia d'aquest mot ja és una prova fidedigna d'exemplaritat política. Però és pujolisme pur. És a dir, gestionar el dia a dia i anar passant. Per això, quan hom els demana què hi fan en un govern desacomplexadament espanyolista com el del PSC, la resposta és exactament la mateixa que rebien els sobiranistes de CiU quan esperonaven Pujol: "silenci, el nostre mal no vol soroll".

Pujol, és clar, jugava amb les emocions d'aquells que entenen que el catalanisme és casar-se a Montserrat i tenir el cor blaugrana; en canvi, el conseller Huguet, ideòleg d'ERC, abillat amb el barret de la supèrbia, s'estima més titllar d'infantils els qui no s'empassen l'ham: "Jo també vaig estar en aquesta fase infantil", diu, "és una regressió a la infància". Per això, se'n va de vacances just en el moment en què el país salta pels aires per manca d'infraestructures i quan la magnitud de l'espoliació que patim es fa més evident. "És que no tenia responsabilitats directes", afirma des d'El Punt. I qui les té? Hi ha algú que les hagi assumides? "La màquina de la meva conselleria no ha parat", s'excusa finalment. Perfecte. És com si la tripulació d'un vaixell que fa aigües no parés de treballar mentre el seu capità aprofita per prendre un bany. Ja se sap, les hores del bany, com les vacances, són sagrades. Ves per on, és també la seva conselleria la que sanciona els vehicles dels conductors que, fent una regressió a la infància, gosen portar el CAT a la matrícula quan passen l'ITV. Aquest és el cas força recent del president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana. Però que ningú no pateixi, l'independentisme adult del conseller Huguet només ha perdut dos diputats en les darreres eleccions.

Els capsigranys no estem a l'alçada de la seva intel·ligència i no l'hem entès. La tàctica del conseller Huguet beu de les sàvies fonts del futbol segons les quals amb nou es juga millor que amb onze. Per tant, tenir 21 diputats és molt millor que tenir-ne 23.

e-notícies , 6/9/2007
 
La necessària entesa entre CiU i ERC Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 07 setembre 2007
SenyeraÉs molt interessant la proposta d'entesa que la denominada Plataforma per la Sobirania, propera a CDC, ha adreçat recentment a CiU i a ERC. És molt interessant, perquè ja s'ha vist que Catalunya, des d'una òptica nacional, no té cap futur governada pel PSC. El projecte d'aquest partit consisteix a reforçar les mesures de seguretat d'aquesta presó de pobles que és Espanya per tal que els interns creguem que no hi ha vida més enllà de les seves quatre parets. Per això tota la política socialista, absolutament tota, és profundament identitària en clau espanyola, ja sigui en l'àmbit simbòlic –vetllant per la presència de la bandera espanyola–, en el lingüístic –vigilant que l'espanyol no reculi ni un mil·límetre com a llengua dominant–, en el fiscal –procurant que l'espoliació que patim persisteixi indefinidament-, en el social –tapant les vergonyes del PSOE en matèria d'infraestructures-, en l'esportiu –fent costat al PSOE i al PP per tal que les seleccions nacionals catalanes no puguin competir internacionalment– i en el mediàtic –utilitzant les emissores de la Generalitat com a difusores de la idea que Espanya és el centre neuràlgic de la vida dels catalans i que Madrid és el seu quilòmetre zero. Si això no és nacionalisme espanyol, algú ens hauria de dir què és.

Em temo, però, que la iniciativa de l'esmentada Plataforma tindrà problemes per avançar, perquè no sembla pas que les cúpules de CiU i d'ERC tinguin la independència com a tema preferent. CiU, llevat d'una part de les seves bases, no l'ha tinguda mai –Jordi Pujol, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida sempre s'hi han mostrat obertament en contra- i ERC, hipnotitzada davant d'ella mateixa en els miralls de la Generalitat, no sembla tenir el més mínim interès per desenvolupar una política d'orientació independentista. Brinda pel 2014, sí, però ho fa com podria brindar pel 2024. Per això s'afanya a afegir, parafrasejant Pujol, que ara no és el moment de parlar-ne. Per altra banda, Artur Mas ja ha dit que la idea "no li agrada gaire" i Joan Ridao ha afirmat que "el PSC dóna més rendiment". Si el rendiment consisteix a perdre escons en cada nova cita electoral, no se li pot negar que té raó.

Amb aquest panorama, per què enganyar-nos, sembla difícil que l'esperat apropament es pugui produir. Arribarà, sens dubte, perquè les necessitats vitals del país ho requeriran, però ara com ara, tant a CiU com a ERC, la sola idea els produeix urticària. Els dirigents de CiU no estan disposats a admetre públicament que el pacte Mas-Zapatero va ser una traïció i els d'ERC no volen reconèixer que lliurar el país a una formació espanyolista per segon cop va ser un error que els perseguirà al llarg de la història. Tot i això, com dic, l'entesa arribarà, perquè les persones passen però de país encara en queda.

El Singular Digital , 4/9/2007
 
Nacionals d'Espanya a Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 setembre 2007
Nacionals d'Espanya a CatalunyaLa caiguda en picat de les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió no pot ser més espectacular. En només tres anys, el projecte espanyolitzador dissenyat pel Partit Socialista ha assolit bona part dels seus objectius: TV3 s'ha convertit en el tercer canal de Televisió Espanyola i Catalunya Ràdio en la versió catalana de la SER. L'únic que diferencia aquestes emissores de les seves germanes espanyoles és la llengua, però només en part, ja que la presència innecessària de personatges hispanoparlants de segona fila (innecessària perquè no aporten res que no pugui aportar un catalanoparlant de la mateixa especialitat) és abassegadora i constitueix un menyspreu constant a l'audiència nord-catalana.

Val a dir, però, que els catalans del nord no n'esperen res del règim de Montilla en matèria de comunicació. Saben que la delegació de TV3 a Perpinyà no és res més que un domicili privat i que l'actualitat informativa d'aquelles contrades no existeix per la senzilla raó que mai no hi passa res. La Catalunya Nord, com és ben sabut, és una mena de paradís terrenal on el temps no compta i la gent passa l'estona collint floretes que després escampen pels carrers per poder-hi caminar descalços. Això, és clar, obliga TV3 i Catalunya Ràdio a cobrir els minuts dels seus informatius amb notícies sobre meduses a Almeria, accidents de trànsit a Burgos o boira baixa a Tomelloso.

També forma part del mateix projecte la misteriosa desaparició de l'himne nacional de Catalunya –himne dels Dragons Catalans- en la transmissió de la final de rugbi que TV3 va oferir el passat 25 d'agost. El dogma deia que calia evitar tota escenificació "nacional" de Catalunya a l'exterior, no fos cas que l'independentisme creixés a l'interior, i carregar els neulers als britànics. Per sort, ja hi ha hagut fonts autoritzades que han desmentit l'excusa donada per l'emissora i sabem que el Canal 33 només va utilitzar cinc dels dotze minuts de què disposava abans del partit. El fet és greu, perquè, encara que la prohibició fos certa, els responsables de TV3 tenien l'obligació de negociar les imatges prèviament per tal d'evitar qualsevol contingència. El problema és que aquesta negociació és impossible en unes emissores que necessiten dir el nom d'Espanya cada deu minuts per sentir-se realitzades i que expressen el seu provincianisme ensumant les flatulències del Real Madrid tot radiant -com ara fa Catalunya Ràdio- els partits que disputa aquest equip. És la seva manera de col·laborar amb la trama radial de l'Estat de convertir Madrid en la capital real dels catalans i Espanya en el centre neuràlgic de la seva vida.

Hi va haver un temps en què Ràdio 4 i Catalunya Ràdio competien en eslògans. La primera deia que era una emissora de Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya mentre que la segona es proclamava la ràdio nacional de Catalunya. Doncs bé, els socialistes les han unificades. Ara, tant l'una com l'altra, són el mateix: les emissores nacionals d'Espanya a Catalunya.

e-notícies , 3/9/2007
 
Noam Chomsky es pronuncia sobre "Èric i l'Exèrcit del Fènix" Imprimeix Correu-e
Notícies
per Víctor Alexandre   
diumenge, 02 setembre 2007
[ Press release in English / Nota de premsa en anglès ]

Noam Chomsky
Noam Chomsky
El prestigiós professor nord-americà Noam Chomsky, conegut pel seu activisme polític i autor de la teoria de gramàtica generativa (considerada la contribució més extraordinària en el camp de la lingüística teòrica del segle XX), s'ha pronunciat sobre el cas d'Èric i l'Exèrcit del Fènix amb aquestes paraules: "És increïble. Espero que els mitjans de comunicació en parlin i que hi hagi organitzada una protesta seriosa. El món hauria de saber-ho".

Chomsky ha fet aquestes declaracions després de veure el documental Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigit per Xevi Mató amb versió internacional de Heather Hayes, que narra el cas del nen de 14 anys que va ser acusat de terrorista per demanar l'etiquetatge en català a Supermercats DIA. Èric, fan fervorós de les aventures de Harry Potter, de J.K. Rowling, va crear una pàgina web anomenada Exèrcit del Fènix, inspirada en el famós personatge, i va signar els seus correus amb el nom de la pàgina. Arran d'això, la Justícia espanyola, tot i saber que es tractava del web d'un nen de 14 anys, va mantenir l'acusació i va associar-lo a un exèrcit terrorista. Actualment, la família de l'Èric està seguint tots els tràmits legals per dur l'Estat espanyol davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i el Tribunal de Justícia de les Nacions Unides sota l'acusació d'assetjament moral i psicològic a un menor.  

Sobre aquest cas, Víctor Alexandre va escriure la sàtira teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigida per Pere Planella, que es va estrenar oficialment al Teatre Borràs de Barcelona el passat mes d'abril i que aquest setembre començarà a Valls i a Calella una gira pels Països Catalans.  

Per altra banda, Xavier Mir, promotor des del seu bloc de Vilaweb, ara fa un any, de la campanya "Jo també vull un Estat propi" -que va donar lloc a la creació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes i el web www.estatpropi.cat-, ha fet una nova proposta: Mir convida tothom a visionar, del 3 al 9 de setembre, el documental de Xevi Mató, per tal que pugi posicions en el rànquing i entri en el circuit dels més vistos. Un dels objectius d'aquesta crida és aconseguir la projecció internacional del cas de l'Èric i difondre la presa de consciència que està experimentant el poble català amb relació als seus drets nacionals.

El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. El vídeo que cal visionar massivament és la primera part:

 
Ara ens toca a nosaltres (comiat a Xirinacs) Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 agost 2007
Discurs al Fossar de les Moreres en el comiat a Lluís Maria Xirinacs:

Acte a Girona, 13/8/2007
Acte a Girona, 13/8/2007
El passat 13 d'agost, a Girona, unes quantes persones ens vam reunir per fer un acte en record de Lluís Maria Xirinacs. Va ser un acte petit, improvisat en tres hores, però molt emotiu, que es va tancar amb l'himne nacional de Catalunya. En acabar, un senyor va llançar una pregunta a l'aire. Va dir: "Creieu que servirà d'alguna cosa la mort de Xirinacs? Creieu que els polítics reaccionaran i faran que aquest país faci un tomb?". De fet, eren les mateixes preguntes que es fa molta gent. I, ves per on, l'acudit del dia 14 del diari El Punt les responia de manera molt gràfica, com correspon a un acudit. Es veia un polític assegut al seu despatx, presumiblement el president de Catalunya, i, davant seu, un presumible vicepresident que, mostrant-li un text que deia "Xirinacs. Testament polític", li preguntava: "Què fem amb això?" I el presumible president contestava: "Passar pàgina".

Xavi Torrent
Xavi Torrent, El Punt, 14/8/2007

Comiat a Xirinacs al Fossar de les Moreres
Comiat a Xirinacs al Fossar de les Moreres
Explico això perquè em sembla que és un reflex d'allò que pensem molts catalans sobre quin serà el comportament del nostre govern en aquesta qüestió. És la conclusió lògica després de sentir les declaracions de diversos polítics o el que n'han dit determinats mitjans de comunicació. Ara resulta que en Xirinacs només era "un símbol de la lluita antifranquista", un home gran que el pas del temps havia convertit en un foll sense cap connexió amb la realitat. N'hi ha, fins i tot, que aquests dies l'han qualificat de malalt mental, de ser algú que ja no hi tocava i que deia coses mancades de sentit. És una ignomínia, certament. Però, ben mirat, la ignomínia no ens ha d'afectar, perquè és filla de la impotència. La ignomínia no és res més que la constatació pública de les greus limitacions intel·lectuals del denigrador i la demostració explícita de la gegantina superioritat moral de l'ignominiat.

Lectura del discursÉs en aquest sentit que les darreres paraules de Lluís Maria Xirinacs són la resposta a tots aquells que, des del poder o des de les tribunes d'opinió, han fet de la claudicació de Catalunya una norma d'obligat compliment. Tan cec és el seu egoisme, tan cínica és la seva deserció, que són incapaços de percebre el galdós paper que els reserva la història.

Hi ha persones que necessiten desacreditar Xirinacs -ridiculitzar-lo, si cal-, perquè ell era justament la seva antítesi. Són tots aquells que ja fa molt de temps que han trobat en la subordinació a Espanya o a França una manera de satisfer els seus interessos personals o de partit, són tots aquells que diuen que l'autoderminació és una collonada o que troben que el nom d'Espanya es diu massa poc a TV3 o que afirmen que els drets històrics de Catalunya no existeixen o que voten a Madrid al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana o que ens demanaven el sí a l'Estatut per convertir-nos en còmplices d'un frau històric. Ves per on, el col·lapse recent de les infraestructures del país ha posat en evidència fins a quin punt som una colònia espoliada per Espanya amb el consentiment, ja sigui per ideologia o per covardia, de la nostra classe política. És la mateixa classe política, amb tota la seva cort de creadors d'opinió, que ens vol amansits, claudicants i sotmesos com ells; és la mateixa classe política que ens diu que ara no és el moment de parlar d'independència perquè hi ha coses més importants. I quines són aquestes coses tan importants que no tenen res a veure amb la independència? Els escons, potser? Els càrrecs, la jerarquia dels partits, la vanitat personal? Ens diran que primer calen els vots, ens diran que primer cal que la gent voti opcions independentistes perquè la plena sobirania del poble català pugui ser una realitat. Però no és veritat. És només una excusa per justificar l'immobilisme. És la classe política la que té l'obligació de conscienciar aquest país de la magnitud de l'espoliació a què es veu sotmès des de fa tres segles, és la classe política la que té l'obligació d'explicar que tots els problemes que té plantejats actualment la nació catalana -tots- són conseqüència directa de la seva subordinació a un altre país. Un polític honest, un polític català que no sigui un espanyolista, té el deure moral de sacsejar la societat del seu país i fer-li saber que ha arribat el moment de dir prou: prou a la submissió, prou a la mediocritat, prou a l'espoli, prou a la mentida, prou a la fatxenderia, prou al racisme contra el poble català.

Lluís Maria Xirinacs parlava de la "traïció dels líders" i, en fer-ho, demostrava la seva generositat. Perquè... de quins líders parlava? On són els líders de Catalunya? Mahatma Gandhi sí que era un líder. L'home que deia "Facis el que facis potser no servirà de res, però és molt important que ho facis" va retornar la llibertat a l'Índia. "Però és un país pobre", pensarà algú. Sí, és veritat. L'Índia és un país pobre, però... i què? Els indis no volien la independència per ser rics, sinó per ser lliures. La llibertat no dóna riquesa, la llibertat dóna dignitat.

És de dignitat que parla Xirinacs quan diu en el seu comiat "Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!".

XirinacsSón paraules que ens diuen que ara ens toca a nosaltres, són les darreres paraules d'un home que, com a creient que era, només es va agenollar davant de Déu, mai davant d'Espanya. I és que la independència no és cap privilegi, la independència és un dret. I és perquè hi tenim dret que la volem. La volem per poder-nos realitzar com a poble, la volem per poder-nos representar nosaltres mateixos, amb la nostra veu i amb el nostre vot, en el concert de les nacions, la volem per fer la nostra aportació al progrés de la humanitat. No és, per tant, per egoisme, que volem i necessitem ser independents, és per solidaritat. Perquè no és amb l'aeroport de Barajas ni amb les autovies o amb el metro de Madrid que volem ser solidaris, sinó amb els pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys, la meitat de la nostra. Volem i necessitem ser independents per alliberar-nos de reis i de reines i de prínceps dropos que viuen a costa nostra; volem i necessitem ser independents per acabar amb la subordinació del nostre Parlament a la voluntat d'un altre Parlament, un Parlament que ni tan sols ens permet parlar en la nostra llengua.

Ens diran radicals, no hi ha dubte. Però ens diran radicals perquè no poden dir-nos res més. És clar que som radicals. Som radicals perquè el contrari de radical és reaccionari. I són reaccionaris, de dretes o d'esquerres, tots aquells que volen que els Països Catalans estiguin sotmesos pels segles dels segles a la voluntat de les seves nacions veïnes. És, en definitiva, perquè som radicalment desacomplexats en la reivindicació dels nostres drets que exigim als nostres polítics que no ens deixin orfes de sigles, que no dimiteixin de la seva catalanitat, que no oblidin que no és amb el seu partit amb qui tenen un compromís sinó amb el seu país. Amb el seu país i amb els qui van donar la vida per ell. Perquè si no és així, si la història no compta per a res i en nom de l'estabilitat hem d'oblidar que vam ser una nació lliure i sobirana, quina comèdia estem fent avui al Fossar de les Moreres? Quin sentit té el manteniment d'aquest indret? Quin sentit tenen els actes institucionals de l'Onze de Setembre? L'ambició és legítima, però el compromís és noble. I entre la legitimitat i la noblesa, crec honestament que cal triar la noblesa. Per això, cal demanar als nostres polítics que entre l'ambició i el compromís triïn el compromís.

XirinacsS'ha dit que Lluís Maria Xirinacs es va suïcidar. No és cert. Xirinacs no es va llevar la vida, Xirinacs només va escollir el lloc on volia morir, i quan hi va ser va deixar serenament que la vida s'escolés del seu cos. Aquest va ser el seu acte de sobirania, anar a trobar-se amb la mort en lloc d'esperar-la estès a l'asfalt o en un llit d'hospital, i aquest és el seu testament vital: dir-nos que som nosaltres, únicament nosaltres, els amos del nostre destí.

Racó Català , 17/8/2007 (català)
radiocatalunya.ca , 17/8/2007
(català)
El Punt , 24/8/2007 (català)
Berria , 20/9/2007 (euskara)
Nabarralde , 21/9/2007 (español)
 
L'adéu incorruptible de Xirinacs Imprimeix Correu-e
Notícies
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 agost 2007
"Les darreres paraules de Lluís M. Xirinacs són la resposta a tots aquells que, des del poder o des de les tribunes d'opinió, han fet de la claudicació de Catalunya una norma d'obligat compliment. Tan cec és el seu egoisme, tan cínica és la seva deserció, que són incapaços de percebre el galdós paper que els reserva la història." Víctor Alexandre

Xirinacs
 En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

Acte de sobirania

XirinacsHe viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l'univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d'agost de 2007
 
Conselleria d'Indústria: inspecció política de vehicles Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 agost 2007
CAT prohibitEl passat 25 de juliol, el senyor Manuel Sanglas i Muchart, president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, va dur el seu cotxe, un Peugeot 607 amb el CAT a la matrícula, a l'estació d'ITV del carrer Motors de Barcelona. Va passar tots els controls pertinents fins que, en acabat, li van fer signar un informe en un dels apartats del qual, concretament el de "descripció dels defectes detectats", es deia el següent:

1) Plaques amb adorns, signes o caràcters no reglamentaris, de forma que no permeti la seva identificació.
 
2) Fre de servei: desequilibri de les forces de frenada entre les rodes d'un mateix eix, superior al 20% i inferior o igual al 30%. (Darrera)

El primer "defecte" estava tipificat com a greu i el segon com a lleu. És a dir, que, d'acord amb la gravetat del primer punt, es dictaminava que el vehicle no podia circular, llevat que fos per desplaçar-se al taller o per tornar a la ITV. Davant d'això, el senyor Sanglas va intentar treure el CAT, però, com que no va poder, li van dir que hauria de tornar en el termini de 15 dies.

Cliqueu sobre l'informe
per a veure'l més gran:
Informe ITV
Sobre aquesta qüestió cal fer diverses consideracions. Una d'elles és la que té a veure amb la qualificació de les faltes: dur el CAT a la matrícula és més greu que tenir els frens en mal estat. Cosa que vol dir que els frens en mal estat no són raó suficient per immobilitzar un vehicle, però sí que ho és dur un CAT a la matrícula. Així la ITV esdevé ITPV: Inspecció Tècnica i Política de Vehicles. També sobta la prepotència amb què la conselleria d'Indústria pot humiliar un català obligant-lo a esborrar les inofensives sigles del seu país en un vehicle de la seva propietat. És humiliant perquè és mentida que el CAT obstaculitzi la identificació del vehicle: una cosa és la matrícula i una altra l'emblema estatal. I en la matrícula esmentada no hi havia res que n'impedís la identificació. És més, no hi ha cap normativa europea relativa a l'emblema estatal. L'únic que hi ha és un suggeriment. Aquesta és la raó per la qual les matrícules europees tenen diferents colors i en alguns estats llueixen emblemes territorials diversos. La imposició de la lletra E, per tant, no és de Brussel·les, sinó del Partit Socialista -PSC inclòs. I és en virtut de l'ideari nacionalista d'aquest partit que s'obliga els ciutadans a posar la E d'Espanya en una propietat privada i se'ls sanciona si la treuen. Mentrestant, estaria bé que CiU i ERC, que no fa gaire feien crides a la desobediència cívica en favor del CAT, hi diguessin alguna cosa. És una patètica paradoxa que sigui la conselleria d'Indústria, la de Josep Huguet, la més prepotent defensora de la E d'Espanya.

Adreça electrònica de la conselleria d'Indústria: Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la

El Singular Digital , 31/7/2007
radiocatalunya.ca , 1/8/2007
Racó Català , 2/8/2007
 
<< Inici < Ant 121 122 Seg > Final >>

Resultats 1801 - 1815 de 1828
spacer.png, 0 kB