spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
El triomf del desencís Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 maig 2007
El triomf del desencís
La política catalana, un guirigall infantil
Una de les coses que més molesta a la ciutadania és l'actitud dels partits polítics immediatament després de saber-se el resultat de les eleccions. Tots, absolutament tots, es presenten com a triomfadors encara que les xifres palesin que han davallat amb relació als comicis anteriors. És cert que n'hi ha que admeten l'evidència, però ho fan amb la boca petita convençuts que és la millor manera de mantenir alta la moral dels votants i de mostrar-se dignes davant l'adversari. És tanta la por que tenen a reconèixer els errors comesos, és tan forta la paràlisi que els tenalla a l'hora d'elaborar un full de ruta que albiri nous horitzons, que l'elector té la sensació d'estar veient sempre la mateixa obra representada per diferents intèrprets. Això explica el rècord d'abstenció en aquestes eleccions municipals. Què esperaven, després d'haver frustrat els anhels expressats en la manifestació del 18-F o en l'Estatut del 30 de setembre? Què esperaven, si ja és un fet que no sols tenim un Parlament de fireta sinó que persistirà l'espoliació fiscal i que serà Madrid qui continuarà controlant la xarxa ferroviària, les costes i els aeroports de Catalunya?

Aquesta és l'arrel de la immensa frustració que provoca avui dia el discurs polític en la ciutadania en general i en la gent jove en particular. En aquest sentit, en el de la gent jove, Esquerra Republicana, tot i haver aconseguit un increment global de tres-cents regidors, hauria de reflexionar sobre l'ascens que la CUP ha experimentat a costa seva en poblacions com Berga, Manresa, Mataró, Molins de Rei, Vic o Vilafranca del Penedès. Però també, en altres aspectes, hauria de reflexionar Convergència i Unió, que tot i haver guanyat tres nous regidors a Barcelona, continua essent incapaç de governar la capital de Catalunya alhora que ha perdut Tarragona. I naturalment també ho haurien de fer el PSC i ICV, que és com dir Dupond i Dupont, dos partits que van per la vida proclamant-se catalanistes i de progrés, però que no tenen cap més objectiu que emmirallar Catalunya amb Extremadura o Múrcia en lloc de fer-ho amb les nacions políticament lliures i reconegudes del món.

Em temo, però, que no hi haurà reflexió per part de ningú. És més fàcil blasmar l'adversari que admetre les pròpies contradiccions. Per això hem convertit la política catalana en un guirigall infantil farcit d'acusacions mútues que no tenen cap més objectiu que dilatar el temps tant com es pugui per no haver d'afrontar la pregunta més temuda de totes: si Catalunya és una nació adulta, què hi fa sotmesa a Espanya?

El Singular Digital , 29/5/2007
Racó Català , 1/6/2007
 
Els dubtes sobre Esquerra Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 maig 2007
Els dubtes sobre EsquerraL'independentisme parlamentari està vivint hores difícils a Catalunya. Si més no d'una gran incertesa per la fuga de vots que pugui causar a Esquerra la seva immersió en el fangar espanyolista del PSC. I és que encara que les eleccions municipals no haurien de ser un escull massa gran per a ERC, ja que la política local segueix una lògica completament diferent de la nacional, no és descartable que un nombre indeterminat de votants aprofiti l'oportunitat per advertir-la del que pot succeir si persisteix en una política erràtica en matèria d'identitat i drets nacionals.

No sé qui assessora Esquerra, però a vegades transmet la sensació que algú hi ha posat un cavall de Troia dintre seu. És cert que parla contínuament d'independència, però també és per això que tothom es pregunta per quina raó accepta submisa la invasió de competències de la llei de Dependència. Ni tan sols sembla adonar-se del paper en què la deixa aquest curiós joc de paraules ni del mal que li ha causat la decisió de penjar la bandera espanyola a la conselleria de Governació. Pensen, potser, els seus assessors, que la submissió dóna vots a un partit independentista? Heus aquí l'arrel d'una contradicció que genera greus problemes interns. És absurd, per altra banda, pensar que l'espanyolisme del PSC es posarà molt més en evidència estant en el govern que en l'oposició i que passarà el mateix, però a l'inrevés, amb el regionalisme de CiU, de manera que la pluja fina dels vots patriòtics acabarà regant dolçament els camps d'Esquerra. És absurd, perquè, de moment, l'únic que ha caigut sobre aquest partit ha estat pluja negra.

S'ha de reconèixer que ERC, per la seva singularitat, està sotmesa a una pressió molt superior a la dels altres partits -la pressió lògica que comporta ser l'única força que pot possibilitar un vertader canvi de sentit-, i que no se li perdona la més mínima incongruència, però aquest és un element inherent a l'opció de l'alliberament nacional. Ser independentista en una societat dependent i atemorida i amb un índex molt baix d'autoestima implica aquest peatge. Al capdavall, la noblesa d'una causa no eximeix de dificultats la seva consecució. I una d'aquestes dificultats són els atacs d'aquells que han trobat en la submissió a Espanya una estabilitat per als seus interessos personals. Por, inseguretat i claudicació no són comportaments agradables de reconèixer, d'aquí que els atacs més virulents no vinguin d'Espanya, com seria lògic, sinó de Catalunya. Una altra cosa és que sigui la mateixa ERC qui, amb la seva política, alimenti aquests atacs. El primer, és el d'haver fet president José Montilla. El judici de la història serà implacable en aquesta qüestió. I això, remarquem-ho, no té res a veure amb l'origen andalús del personatge. El problema de José Montilla no és el seu origen, sinó la seva ideologia. A quin català, que no fos racista, li molestaria tenir un president nascut a Gàmbia, Mèxic o Senegal si defensés els drets nacionals de Catalunya? A mi segur que no. Montilla, en canvi, és una altra cosa. Montilla és un nacionalista espanyol que no contempla per a Catalunya cap altre horitzó que no sigui el mateix que el d'Astúries, Extremadura o Múrcia. I, tot i això, ERC li ha lliurat el govern del país.

Aquesta decisió, però, ja està tenint grans costos. Per exemple, la imposició –s'apliqui o no- d'una hora més de llengua espanyola a les escoles o les al·lucinants declaracions d'Ernest Maragall, hispanoaddicte conseller d'Educació, a favor de l'esmentada imposició. El votant es pregunta: respon a alguna estratègia la raó per la qual ERC no ha retingut aquesta conselleria en la present legislatura o ha estat per por a enfrontar-se a la praxi totalitària del PSOE? En tot cas, encara que les crítiques han plogut sobre Rodríguez Zapatero i Ernest Maragall, les responsabilitats ho han fet sobre ERC. Injustament, però ho han fet. I igual està passant amb la rentada de cervell espanyolitzadora que TV3 practica dia rere dia a Catalunya –amb programes dirigits per comandament a distància des de la seu del PSC- fins al punt d'haver-se convertit en el tercer canal de Televisió Espanyola. L'audiència que abans liderava aquesta emissora ha caigut en picat i cada cop són més els votants d'ERC que admeten que el seu partit mai no hauria d'haver lliurat el govern als socialistes sense assegurar-se abans el control de TV3 i de Catalunya Ràdio. I és que estem parlant de dues emissores l'únic fet diferencial de les quals no és allò que diuen sinó la llengua en què ho diuen. Ho narren en català, sí –cada cop menys, per cert-, però tot el que diuen no és més que una visió obertament hispanocèntrica de la vida. Cosa encara més perversa que si ho fessin en espanyol.

En definitiva, i aquest és el drama, ens trobem amb què cada gest espanyolitzador que fa el PSC, per insignificant que sigui, té sempre un únic damnificat: ERC, el partit que li va lliurar el govern. El 2003, ERC va dir que no podia fer gran cosa atès que només tenia 23 diputats i ara, el 2007, ens diu que la situació és més difícil amb només 21. Si aquesta tònica descendent persisteix, ja sigui fruit del desencant o de la frustració, què ens dirà el 2010 amb només 19? Em temo, això no obstant, que tard o d'hora, abans d'aquesta data, hi haurà un punt límit en què Esquerra haurà d'escollir entre el trencament amb ella mateixa o el trencament amb el PSC, I naturalment escollirà el segon. El temps ho dirà.

Berria , 29/4/2007 (èuscar)
Nabarralde , 2/5/2007 (espanyol)
victoralexandre.cat , 23/5/2007 (català, èuscar, espanyol)
 
Ple de gom a gom en l'estrena d'"Èric i l'Exèrcit del Fènix" Imprimeix Correu-e
Obra de teatre "Èric i l'Exèrcit del Fènix"
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 abril 2007
Cliqueu la imatge per a veure-la més gran

L'estrena d'Èric i l'Exèrcit del Fènix, el 20 d'abril al Teatre Borràs de Barcelona, va ser tot un èxit de públic. A les 9 de la nit, a la plaça d'Urquinaona, es va formar una llarga cua integrada pel prop del miler de persones de totes les edats que van omplir la sala de gom a gom. Entre les personalitats que hi van assistir, hi havia Josep Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull, una extensa representació de la directiva del FC Barcelona -entitat que ha donat suport explícit a l'obra- encapçalada per Josep Cubells, Agustí Bassols, Sebastià Roca, Josep Ensesa i Pere Riba, el director teatral Ricard Salvat, els actors Joel Joan, Enric Majó, Àlex Casanovas i Mercè Comas, l'editor Isidor Cònsul, el diputat Joan Puig i una representació de Convergència i Unió, així com Martí Gasull, de la Plataforma per la Llengua, Roger Buch, d'Òmnium Cultural, i alguns membres de la CAL. També hi eren representants d'entitats i empreses compromeses amb la llengua i la identitat catalanes, com ara l'empresari Joan Font, de Supermercats Bonpreu-Esclat, Gabriel de Mariscal, director comercial de Llet Nostra, i Josep Maria Gasch, Mavi Dolç i Eva Serra de la Fundació Catalunya. La Fundació Catalunya és l'entitat sense afany de lucre que va assumir les elevades despeses que l'acusació de terrorisme a Èric Bertran va suposar per a la seva família.

Èric i l'Exèrcit del Fènix està interpretada per actors molt coneguts de la televisió i del teatre: Rosa Andreu (Malalts de tele), Montse Pérez (Plats bruts), Jaume Ulled (Les aventures extraordinàries d'en Massagran), i Manel Barceló, Santi Ibáñez, Albert Roca i Carol Muakuku (tots quatre d'El cor de la ciutat). Finalment, el personatge d'Èric Bertran l'interpreta Marcel Borràs, un jove actor que va treballar en l'espectacle Tot és perfecte, produït pel Teatre Lliure, i que recentment ha intervingut en el film 53 días de invierno, de Judith Colell.
 
<< Inici < Ant 121 122 123 124 125 126 127 128 Seg > Final >>

Resultats 1906 - 1908 de 1908
spacer.png, 0 kB