spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Podemos, l'esquer del sistema Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 07 juliol 2017
Podemos, l'esquer del sistemaÉs natural que hi hagi persones que, carregades de bona fe i amb veritables ganes de regeneració democràtica, davant del desolador panorama electoral espanyol, amb partits tan anacrònics i immobilistes com el Partit Popular, el Partit Socialista i Ciudadanos, pensin que votar Podemos és l'única alternativa que tenen. Quan tot el que coneixes t'obliga a posar-te una pinça al nas, és humanament comprensible que siguis procliu a deixar-te engalipar per algú que et promet la lluna en un cove.

Però què té de nou, Podemos, més enllà de prometre la lluna en un cove? Epidèrmicament moltes coses. Les seves maneres són diferents de la resta de partits, perquè també ho és la seva gènesi. Podemos és un producte televisiu, comandat per un telepredicador, que té molta cura dels gestos que calen per aconseguir una imatge que faci parlar o per transmetre la idea que entre el seu partit i la resta hi ha un abisme. Però és un miratge, perquè es tracta del mateix xarop de sempre en una flascó diferent: un nou model d'ampolla, un vidre més suggerent, un tap més elaborat i de disseny, una etiqueta de colors més vius... i uns bons cops d'efecte televisius. A partir d'aquí, ja només cal que hi hagi gent, com més millor, que pensi que aquella és justament la fórmula que estava cercant i que voti.

En realitat, la fórmula Podemos és l'instrument contemporani de l'Estat espanyol per neutralitzar, per la via de l'engany, allò que en un altre context neutralitzaria per la via militar: l'independentisme català. No és que el sistema espanyol combregui amb el discurs de Podemos –sense el conflicte amb Catalunya, Pablo Iglesias continuaria amenitzant els debats de televisions com Intereconomía i La Sexta–, però el necessiten, perquè ja s'ha vist que PP, PSOE i Ciudadanos no sols no frenen l'independentisme català, sinó que el fan créixer encara més. Podemos, doncs, és la solució, l'única solució. Podemos, al capdavall, no és antisistema. Malda per semblar-ho, cert, perquè necessita una imatge pròpia davant del trident, però no és res més que una versió actualitzada del PSOE, en la mateixa mesura que Ciudadanos no és res més que una versió actualitzada del PP.

En aquest sentit, el tema del referèndum de Catalunya dóna un matís diferencial a Podemos. Un matís força barat, ja que prometre un referèndum no té cap cost. D'una banda, perquè a Espanya mai ningú no el reclamarà; i de l'altra, perquè el discurs és prou murri per fer que un bon grapat de catalans de bona fe se'l creguin sense que, arribat el moment, li puguin retreure res. "Si nosaltres governem, el referèndum es farà", prometia el seu cap de llista català, Xavier Domènech. Magnífic. I si no governen? Doncs se'n rentaran les mans, naturalment. I si governen, però sense majoria absoluta, tampoc no hauran de complir perquè no sumaran. ¿I si calgués reformar la Constitució primer? Millor encara, perquè calen 211 diputats i això ho fa inviable. Però què passaria si, ni que fos per casualitat, Podemos arrasés i els diputats li sortissin per les orelles? Doncs que l'operació es podria endarrerir tant com calgués gràcies a puntuals i oportuníssims entrebancs polítics o jurídics. Amb tot, si finalment una miraculosa conjunció astral permetés fer aital referèndum, seria vinculant? Votarien, com és lògic, els catalans, o votarien també els espanyols? I quina seria la pregunta? Seria una pregunta concreta, clara i inequívoca –"Vols que Catalunya sigui un Estat independent? Sí o No?"– o s'hi afegirien altres elements per poder manipular el vot i els resultats?

Com hem dit, Podemos no és res més que una versió rejovenida del PSOE, una mena de Zapatero.2. Zapatero va dir: "Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"; i Iglesias diu: "Respetaré los derechos nacionales de Catalunya". No es pot demanar un grau de sintonia més alt. Zapatero, recordem-ho, era "el hombre que entiende a Catalunya", i Iglesias és "el hombre que respeta a Catalunya". Fins i tot el to paternalista de tots dos, en referir-se als catalans, en la línia d'aquella cantarella estúpida que adopten alguns adults quan s'adrecen a una persona molt vella, com si fos un nadó, és el mateix.

Però Podemos diu moltes més coses, i com més en diu més es retrata com el partit nacionalista espanyol que és. Xavier Domènech ho deixava ben clar en confessar que la proposta de referèndum que ells fan no és "electoral, sinó estratègica" per definir un nou model de país. I de quin país parla, en aquestes eleccions espanyoles? D'Espanya, és clar. Espanya és el país del senyor Domènech, i és per això que és cap de llista d'unes sigles sucursalistes que tenen el seu centre neuràlgic a Madrid, la capital d'Espanya. La dreta i l'esquerra espanyoles poden divergir en certs aspectes socials, però mai en el seu nacionalisme espanyol. Si com a mínim ho reconeguessin ja seria un pas, però no. Els seus principis, tanmateix, parlen per ells: El seu país? Espanya. La seva obsessió? La unitat d'Espanya. El seu projecte per a Catalunya? Més Espanya. D'aquí no els treus. Ho deien segles enrere, quan anaven a cavall, i ho diuen ara, que van motoritzats. Per això van acceptar que en el debat electoral a quatre, emès per diverses televisions –debat tristament masclista, sigui dit de passada–, se silenciés la veu de Catalunya, excloent-ne els seus representants no sucursalistes. Un punt, aquest, que concorda amb les mentides que han arribat a dir relatives al Corredor Mediterrani per maquillar la seva dèria d'establir en paral·lel un corredor aragonès que la Unió Europea ja va rebutjar per improductiu i forassenyat. Els mou, per descomptat, el mateix anhel que al PP i al PSOE amb l'AVE: vertebrar Espanya. Si poguessin crearien la Xarxa Radial de Corredors d'Espanya.

Podemos és la pell de xai amb què el nacionalisme espanyol pensa entabanar un bon nombre de catalans en aquestes eleccions. De fet, independentment del resultat i obviant que els catalans diferenciem molt bé les eleccions espanyoles de les eleccions del nostre país, en farà una lectura propagandística contra l'independentisme. Per això el sistema els ha promogut, els ha ajudat a créixer i ara els vol rendibilitzar. Podemos és el partit antisistema que Espanya necessita per perpetuar el sistema.

El Món , 20/6/2016
 
Un senyor de Dublín i un senyor de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 juliol 2017
Un senyor de Dublín i un senyor de Sant CugatL'escriptor i traductor Josep M. Jaumà, fill de Reus però resident a Sant Cugat des de fa quaranta-vuit anys, ha rebut en poc temps diversos premis pel seu treball en la traducció del llibre Irlanda indòmita, que recull 150 poemes de William Butler Yeats. Ha rebut per la mateixa obra el Premi Crítica Serra d'Or, el Premi Rafael Jaume de traducció poètica, que concedeix l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana de les Illes, i la Menció Especial de Traducció dels Premis Ciutat de Barcelona. És un reconeixement del tot merescut, perquè Jaumà ha fet un treball esplèndid, exquisit, diria jo.

El llibre, que és la primera antologia de l'obra de Yeats traduïda al català, abasta des del 1889, quan Yeats tenia vint-i-quatre anys, fins als darrers poemes de la seva vida, escrits el 1939 poc abans de la seva mort. El nombre de 150 poemes no és casual, ja que s'ha volgut que fos així per celebrar el cent-cinquantè aniversari del seu naixement a Dublín, la capital de la República d'Irlanda. Yeats, com sabem, va ser un home fortament implicat en el dret a la independència del seu país, i en els seus textos hi trobem moltíssimes al·lusions als grans líders del moviment d'alliberament de l'illa, com ara Edward Fitzgerald, Robert Emmet, Thomas Davis, John O'Leary, Charles Stewart Parnell... o els màrtirs Kevin O'Higgins i Roger Casement. Com diu Josep M. Jaumà, la seva era "una poesia d'expressió personal per ajudar a sentir i a reflexionar a tot un poble. There is no fine literatura without nationality: la Irlanda somniada, el país que havia conservat la dimensió espiritual de la vida, havia d'estar a l'extrem oposat de l'Anglaterra puritana, materialista i colonialista."

Crec que no seria bo parlar de l'obra de Yeats sense fer-ne un tast, per petit que sigui. Heus aquí dos petits bocins que m'agraden molt i que queden al marge del vessant polític. Un és "L'amant suplica a l'amiga a favor dels vells amics":
Malgrat que brillen els teus dies,
i que hi ha veus entre la gent
i nous amics que t'elogien,
no siguis orgullosa i cruel;
pensa en els amics d'abans:
s'alçarà el flux amarg del temps,
la teva beutat perirà i es perdrà
per als ulls de tothom, menys per a aquests.
I l'altre, "Gratitud als mestres desconeguts":
Allò que es proposaven,
ho feien:
tot penja com gota de rosada
d'un bri d'herba.
Tots els poemes, naturalment, figuren en el llibre en la seva versió original, cosa que permet valorar la re-creació, per part d'en Jaumà, del que ha estat creat, remarcant-ne l'essència i completant allò que ja és en si mateix complet, en la línia del que reclamava Goethe, "evitant la rigidesa d'una armadura: aquest és el propòsit de l'acció viva i eterna" d'una bona traducció. Moltes gràcies per aquest regal als catalans, Josep M. Jaumà.

Cugat.cat , 17/6/2016
 
Sense transversalitat no hi ha Procés Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 juliol 2017
Sense transversalitat no hi ha ProcésLa llibertat és un dret humà bàsic, un dret humà individual i col·lectiu. Tota persona o col·lectivitat nacional amb consciència de ser-ne tenen dret a decidir sobre la seva pròpia vida i a defensar-se en cas que un tercer, en nom d'una pretesa superioritat moral, política o militar, vulgui imposar-los la seva voluntat. Hi ha persones que, per tal de deslliurar-se de responsabilitats, necessiten creure que tot està escrit i que el seu destí està predeterminat. Això, sens dubte, faria el món més submís, més conformat i molt menys conflictiu, perquè el pobre assumiria que el seu destí en aquesta vida és gestionar la misèria i els pobles sotmesos pensarien que és molt lleig això de rebel·lar-se contra els estats opressors. Sense lliure albir, certament, el món seria per als poderosos una bassa d'oli.

Però el lliure albir existeix i hi ha gent que lluita per sortir de la misèria, gent que lluita contra el racisme i l'explotació, contra l'opressió i l'espoliació de nacions emmordassades a les quals se'ls impedeix fins i tot que puguin decidir si volen romandre captives o recuperar la dignitat. I se'ls ho impedeix perquè ni tan sols se les considera nacions, ni tan sols se les considera pobles, ni tan sols se les considera identitats adultes amb capacitat de decisió. No cal dir que aquesta és una lluita difícil, perquè sempre és desigual, però té la força que dóna una causa noble com l'anhel de supervivència. I la lluita per la supervivència sempre és més forta que l'exhibició de prepotència. La prepotència és només el recurs del qui té una debilitat per amagar. L'Estat espanyol n'és un bon exemple. L'Estat espanyol és immensament més vulnerable del que creuen molts catalans, per això fa una exhibició de prepotència tots els dies de la setmana. Necessita que aquests catalans continuïn creient que és un Estat poderós i invulnerable contra el qual sempre s'estavellaran. I, ves per on, així serà mentre aquest missatge no sigui foragitat del marc mental dels catalans que volen i dolen. És a dir, així serà mentre aquests catalans creguin més en la força de l'Estat que en la pròpia.

La desconfiança en les pròpies forces és el principal enemic de tot grup humà, especialment si treballa per la recuperació de la seva llibertat, ja que en lloc de canalitzar l'energia en aquesta direcció la malmet girant-la contra si mateix i cau en picabaralles internes que l'allunyen de l'objectiu. Una altra cosa és, és clar, que aquest objectiu no sigui prioritari. És a dir que no passi de ser un eslògan darrere el qual només hi hagi la intenció de gestionar les engrunes del dia a dia en el camp de presoners. En aquest cas, les picabaralles tenen molt de sentit, perquè són les pròpies dels interns que ja han decidit que no fugiran mai. Si un dia, per una conjunció astral, ve algú de fora i els obre la porta potser sí que sortiran, altrament no ho faran perquè tenen molta feina, moltíssima feina, discutint sobre la intensitat del vermell de les camises que s'han de posar.

La força del moviment independentista català, a diferència d'altres processos similars, rau en la seva transversalitat. La imatge d'unitat entre els diferents segments socials encarnats per Convergència, Esquerra i la CUP té una potència tan gegantina, tan extraordinària, que no és estrany que el món se n'hagi admirat. Només des d'aquesta transversalitat es poden organitzar manifestacions absolutament cíviques de dos milions de persones, només des d'aquest braç a braç entre catalans diversos però units pel noble anhel de la llibertat, es pot convertir l'anhel en realitat. Em sembla que la nostra tendència innata a l'autoflagel·lació, tan pròpia dels captius seculars, no permet adonar-nos del que hem aconseguit. Hem fet el que no ha fet ningú a Europa, que és treure dos milions de persones al carrer sense cap mena de crispació en defensa de la independència d'un poble, i ni tan sols ho valorem. Diem que sí que ho valorem, és cert, però els fets ens desmenteixen. Només cal veure el menyspreu amb què tractem aquest capital humà, aquesta transversalitat tan sanament envejada per Escòcia o Euskal Herria, i tan odiada per l'Estat espanyol. Només que paréssim atenció en el desplegament d'efectius que ha fet l'Estat per dinamitar aquesta transversalitat –incloent-hi infiltracions disfressades d'estelada– ja n'hi hauria prou per prendre consciència del que significa i protegir-la com el patrimoni més preuat. La transversalitat és el vaixell almirall del Procés, i torpedinar-lo i enfonsar-lo és la tasca més important que l'Estat espanyol s'ha encomanat a si mateix. Per això l'hem de preservar.

La famosa foto de l'abraçada entre el president Mas i David Fernàndez no sols va fer la volta al món pel missatge d'unitat que transmetia, també va encendre les alarmes de l'Estat espanyol, perquè, si aquella unitat es mantenia, Catalunya era imparable. Absolutament imparable. Que forces tan ideològicament divergents en el ventall parlamentari, aparquessin les seves diferències, fossin capaces d'empassar-se un munt de gripaus i fessin pinya per aconseguir la llibertat era un fet d'una magnitud política descomunal. No serà, per tant, l'Estat ni el búnquer nacionalista espanyol format per Ciudadanos, Partit Socialista i Partit Popular, qui aturarà el Procés. No tenen arguments polítics, ni jurídics, ni econòmics, ni intel·lectuals, ni militars per fer-ho. El Procés només el poden aturar els mateixos catalans. Per això és normal que hi hagi tanta gent que ara se senti traïda en veure una imatge tan diametralment oposada a la de l'abraçada del president Mas i David Fernàndez. És a dir, l'abraçada en vots al Parlament de Catalunya entre la ultradreta nacionalista espanyola i la CUP. No sé si aquesta foto voltarà molt o poc, pel món, però els qui la vegin i no coneguin el poble català tindran dificultats per entendre que un presoner que diu que vol fugir faci costat als segrestadors en contra dels seus companys de fuga. I encara ho entendran menys en veure el somriure de satisfacció dels segrestadors.

El Món , 13/6/2016
 
Nacionalisme espanyol i independentisme català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 març 2017
Nacionalisme espanyol i independentisme catalàAra fa unes setmanes, a través d'una columna a Cugat.cat, el senyor Santiago Guillén, membre del Partit Socialista, expressava la seva opinió sobre nacionalisme i independentisme a propòsit del procés català, cosa que és absolutament normal i sobre la qual no hi ha res a dir. Una altra cosa és que hom hi estigui d'acord. Jo no estic d'acord, per exemple, en què els últims tres anys de la política catalana siguin un 'caos'. Un caos? Per què? Perquè hi ha una majoria independentista al Parlament? Perquè Catalunya ha dit prou a les agressions que rep per part de l'Estat espanyol en tots els ordres de la vida: econòmic, social, cultural, lingüístic, esportiu...? Que potser és un caos, que una nació vulgui ser lliure? Que potser és un caos, que una col·lectivitat vulgui decidir el seu futur polític a les urnes? Des d'un prisma hispanocèntric sembla que sí.

A mi, ves per on, el que em sembla caòtic és que un Estat com l'espanyol, que criminalitza la llibertat dels pobles, la llibertat d'expressió i la celebració de referèndums, gosi dir-se democràtic. I també em sembla caòtic que aquest mateix Estat, a més de burlar-se del Parlament de Catalunya, gosi emmordassar el poble català i perseguir els seus dirigents per haver posat les urnes al servei de la gent. Em sembla caòtic, antidemocràtic i dictatorial.

El senyor Guillén, però, parla també de nacionalisme i diu: "És un procés que engega cap el 1900, tot coincidint amb la dissolució dels grups religiosos més conservadors; eren grups que havien tingut la religió com un refugi, una identitat. Els comportaments nacionalistes a Europa tindrien, doncs, un perfil molt semblant al religiós conservador. Les dues guerres europees del segle XX tenen molt de les guerres de religió històriques. D'altra banda, el moviment independentista a la nostra societat es posa en marxa amb la crisi econòmica i financera. Les persones afectades són de classe mitjana, plenament embarcades en el mite neoliberal, individualista. S'havien hipotecat, confiaven en el sistema com empresaris petits o mitjans, com emprenedors i autònoms. Rebutjaven la sanitat o l'educació públiques. Volien ser rics o ja creien que ho eren."

Conec aquest discurs. És el discurs del nacionalisme espanyol d'esquerres segons el qual el creixement de l'independentisme a Catalunya no es deu a cap procés de maduresa, de sentit comú i de presa de consciència del poble català, sinó al fet que la part més gruixuda d'aquest poble seria una gent profundament egoista, individualista, sense consciència universal, que rebutja la sanitat i l'educació públiques i que 'volia ser rica o que ja ho era', i que ara, sentint-se desemparada arran de la crisi, cercaria refugi i una identitat en la independència. Res a veure, afegeix el senyor Guillén, amb els indignats del 15-M. Fantàstic, oi? Visca els judicis d'intencions! No hi ha res com satanitzar l'adversari per no haver d'afrontar una veritat inqüestionable, que és que Catalunya és una nació ancestral d'Europa i que Espanya no és ningú, absolutament ningú, per impedir la seva llibertat.

Coincideixo que hi ha un factor religiós en el nacionalisme, però no pas en el nacionalisme català, sinó en l'espanyol, tant de dretes com d'esquerres. Espanya no és una nació, és una religió. I el dogma més sagrat d'aquesta religió és la 'unidad de España'. Qui no s'hi sotmet, només pot ser un heretge, un foll, un egoista, un insolidari i, en definitiva, un enemic de la Veritat Absoluta. És la Veritat Absoluta de la qual són guardians el Partit Popular i el Partit Socialista. No hi ha res en aquest món que els uneixi més que això. Fins i tot el 15-M hi coincidia.

En el món hi ha dos nacionalismes: el nacionalisme expansiu i el nacionalisme defensiu. El primer és de dominació, el segon de supervivència. Aquest últim és el que tenen obligació d'exercir els pobles com Catalunya, que no volen desaparèixer sota el pes d'una nació que se'ls declara superior. Té gràcia que sigui precisament algú del Partit Socialista qui gosi titllar el gros de l'independentisme català com a gent rica, tenint en compte que es tracta d'un partit conegut popularment com 'l'esquerra pija', amb tantíssimes i nominals afinitats amb el Foro Babel, aquell artefacte nacionalista espanyol creat per paladins de l'autoodi català.

Jo, senyor Guillén, no vendré mai la meva llibertat a canvi de riqueses. No ho he fet fins ara i no ho faré mai. I com jo, milers i milers de catalans. No cerquem refugi en cap identitat perquè ja la tenim: som catalans de la mateixa manera que altres són italians, espanyols o alemanys. I és precisament perquè no som inferiors a ells, que volem tenir els mateixos drets que tenen els seus estats. Ni un dret més, ni un dret menys. És ben senzill. No volem la independència per ser rics, volem la independència per ser lliures.

Cugat.cat , 10/6/2016
 
La desaparició del Celler Santa Maria Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 març 2017
La desaparició del Celler Santa MariaLa desaparició del Celler Santa Maria, al carrer de Santa Maria de Sant Cugat, és una notícia trista. Ja sé que la memòria és feble i que ben aviat, en veure una altra mena d'establiment al mateix lloc, amb uns altres productes, molta gent es preguntarà: "Això és nou, oi? Què hi havia abans, aquí?" Aquesta inèrcia sembla inevitable, però sap greu. Sap greu, perquè estem parlant d'un establiment que va obrir les seves portes l'any 1949 i que, a banda de ser vist amb molt d'afecte per la gent, era un dels comerços icònics del centre de la ciutat. Era aquella mena d'establiment que tot santcugatenc, encara que no en sigui client, coneix. Això, malauradament, s'ha acabat.

La part bona d'aquesta desaparició és que no ha estat pas deguda a una fallida del negoci ni res per l'estil, sinó a un replantejament professional dels seus propietaris, en Josep i la Teresa, que han decidit iniciar una nova etapa en un tombant molt específic de la seva vida: "Tinc cinquanta-tres anys, i si no agafo ara aquest tren, ja no l'agafaré mai", diu en Josep. I té raó. Pensar les coses dues vegades abans de fer-les és molt recomanable, però pensar-les quatre, cinc o sis vegades acaba essent molt improductiu, a banda, tot sovint, de ser una excusa per a no fer-les.

En Josep i la Teresa ja fa molt de temps que es dediquen a la producció del vi Maius, elaborat al Priorat, concretament al Barranc de la Bruixa, a Morera de Montsant, pel qual han rebut grans elogis d'especialistes internacionals i fins i tot, l'any 2014, van ser guardonats a Hong Kong en un concurs de tast de vins a cegues. El vi Maius s'ha convertit en la seva passió i volen obrir mercat a l'Àsia i a Oceania, cosa que requereix una concentració d'esforços tan gran que resulta poc compatible amb l'establiment del carrer de Santa Maria.

Jo els felicito per l'amabilitat amb què sempre han tractat els seus clients i per l'aventura que estan a punt d'iniciar. M'agrada la gent audaç, la gent que compagina el romanticisme amb l'assertivitat, i que no està disposada a arribar a la vellesa lamentant el munt de coses que volia haver fet i que ja no farà. Perdem un establiment estimat que tenia seixanta-set anys d'història i que amb la seva desaparició despersonalitza una mica més el centre de Sant Cugat, farcit de franquícies i de noms anglesos pretesament moderns, però en Josep i la Teresa tenen dret a escoltar la veu del seu cor i jo els desitjo molta sort.

Tot Sant Cugat , 3/6/2016
 
La Vergonya de Tortosa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 14 març 2017
La Vergonya de TortosaLa consulta organitzada per l'Ajuntament de Tortosa –en la qual només van participar-hi unes 8.000 persones de les 28.000 amb dret a vot– ha donat com a resultat el manteniment del monument feixista de la ciutat, que és el que volien la Falange, determinades entitats nostàlgiques de l'antic Règim, i també, com és prou sabut, l'alcalde Ferran Bel, que fins i tot va aprofitar la seva presència a TV3, trenta-sis hores abans, per fer-ne campanya amb el suport d'un altre convidat que en negava el caràcter franquista, apel·lava a les seves qualitats estètiques i qualificava de "simpàtica", l'àguila que hi van posar.

La consulta, però, va ser una farsa. Una farsa per un munt de raons. Set, si més no: una, perquè la semàntica de la butlleta era descaradament manipuladora; dues, perquè mentia de manera flagrant –no és un "monument de la batalla de l'Ebre", sinó, com va dir el governador civil de l'època a Franco: "Este es, señor, el monumento que hemos levantado con un propósito de homenaje a Vos, a vuestro ejército, a vuestra obra, a sus raíces y a su proyección actual y futura"–; tres, perquè incompleix la Llei de la Memòria Històrica; quatre, perquè contravé la resolució del Parlament de Catalunya, que aquest 2016 va instar l'Ajuntament de Tortosa a "retirar-lo immediatament"; cinc, perquè fa befa dels requeriments que el Síndic de Greuges, la Comissió de la Dignitat i diverses entitats locals, entre les quals el Casal Panxampla, han fet a l'Ajuntament en aquest sentit; sis, perquè, com diu Òmnium Cultural, s'ha intentat "emmascarar amb bonisme democràtic el que és una banalització del franquisme"; i set, perquè, en definitiva, escup sobre la memòria d'unes persones que van donar la vida en defensa de les llibertats arrasades pels assassins que el van inaugurar.

Dos altres elements que l'alcalde Ferran Bel va introduir els dies previs a la consulta per afavorir l'opció de mantenir el monument van ser el de les seves dimensions i el de la propietat. Amb relació al primer element, va dir que encara que guanyés l'opció de retirar-lo seria de difícil materialització perquè "té unes dimensions que si es trasllada a un altre lloc encara tindrà més impacte." Déu n'hi do! I pel que fa a la propietat, sempre fent campanya a favor que el monument no es toqui, va dir que "no és propietat de l'Ajuntament de Tortosa", ja que "és al mig del riu, que és de titularitat estatal", de manera que una victòria de l'opció de retirar-lo serviria de poc atès que primer caldria demanar permís a "pràcticament tots els nivells de l'Administració". En altres paraules, segons Bel, l'Ajuntament no pot tocar el monument. Arribats aquí, la pregunta és: si l'Ajuntament no té potestat sobre el monument, per què va organitzar una consulta el resultat de la qual, fos quin fos, no podria complir? Hi ha res més submís que organitzar una consulta per preguntar si es pot demanar permís? Les consultes, senyor Bel, són per decidir, no pas per emprenyar la gata fent instàncies per triplicat.

Curiosa i entusiasta sintonia, per cert, entre Ferran Bel i el portaveu del Partit Popular, Francisco Javier Dalmau, en aquesta matèria, fins i tot en les declaracions posteriors a la consulta. Tots dos han demanat "respecte als tortosins". Talment com si els tortosins estiguessin exempts de les decisions del Parlament de Catalunya, que ja hem dit que va instar el consistori a retirar el monument. El manteniment de la simbologia feixista, sigui a la població que sigui, degrada tot el país. I és vergonyós que un país que vol esdevenir un nou Estat d'Europa radicalment democràtic tingui la immensa barra de banalitzar les 'glòries' d'un règim genocida pel diabòlic procediment de 'reinterpretar-les'. Realment fa fàstic, només de sentir-ho. Cal ser cínic, molt cínic, per adduir que un monument erigit a la glòria d'un genocida, el monument més gran de Catalunya, pot ser 'reinterpretat'. Hi ha gent molt afeccionada a 'reinterpretar' el feixisme a casa nostra. Si van 'reinterpretar' Juan Antonio Samaranch, homenatjant-lo post mortem al Palau de la Generalitat, o Carles Sentís, nomenant-lo president del Col·legi de Periodistes, què no faran amb una pila de formigó i dues punxes de ferro. No sé si en aquests moments falten traductors i intèrprets a Catalunya, però no hi ha dubte que anem sobrats de reinterpretadors. En tenim un bon excedent. Hi ha reinterpretadors que fins i tot es reinterpreten a si mateixos.

És ben curiosa, d'altra banda, aquesta fal·lera per demanar "respecte als tortosins" per part dels qui no respecten els catalans. O és que el Parlament de Catalunya, no representa tots els catalans? Ves per on, els qui s'han rigut del Parlament són els mateixos que ara mateix estarien demanant que se'l respectés si aquest hagués dictaminat al seu favor. Com hi ha món! I pensar que encara hi ha gent de bona fe que es pregunta com és que Franco va morir de vell! Fa més de quaranta anys que és mort i encara hi ha alcaldes i regidors que es pregunten si cal retirar o mantenir els símbols que exalten el seu règim de terror i que organitzen consultes per abordar la qüestió com si es tractés d'instal·lar un semàfor o de pintar de blau o de vermell el vaixell turístic de l'Ebre.

Curiosa, també, la brillantíssima argumentació de diversos tortosins per mantenir el monument: "Sempre ha estat aquí", "Sempre l'hem vist aquí", "Sempre ha format part del riu, és un símbol de Tortosa". Caldria que aquestes persones ens expliquessin quin significat atorguen a la paraula 'sempre'. Consideren, potser, que el monument va aparèixer com un bolet després del Big Bang? Quantes generacions inclou, des del seu punt de vista, el terme 'sempre'? O és que tal vegada Tortosa neix amb ells, i la Tortosa d'abans no compta? Quina consulta es va fer a la ciutadania per posar-lo al mig del riu, com si 'sempre' hagués estat allí? On és el resultat de la consulta popular del 1966? Diguem-ho clar i català: en els arxius de l'Ajuntament de Tortosa no hi ha cap resultat en aquest sentit, perquè el monument va ser imposat –remarquem-ho: imposat– per un règim sanguinari per tal de glorificar el seu cabdill i humiliar els vençuts. I, no obstant això, Ferran Bel i els regidors que, llevat del de la CUP, han avalat aquesta farsa no han tingut escrúpols a l'hora de rentar-se les mans carregant el mort a la ciutadania. Però ara són ells els qui s'han cobert de glòria. No volien passar a la història com els polítics que van retirar un monument feixista i ara resulta que hi passaran com els representants municipals que es van burlar del Parlament de Catalunya tot protegint el que en diuen "un símbol de Tortosa". Esperem que Convergència, en la seva refundació, s'adoni que alcaldes com Ferran Bel constitueixen un llast nefast per al partit.

Encara bo que als gloriosos consistorials de Tortosa no se'ls ha acudit el disbarat de 'reinterpretar" el monument penjant-hi una estelada. Ai, no, és clar! Això no se'ls podria acudir mai, perquè penjar-hi una estelada seria fer bandera d'una opció política. El monument, en canvi, no fa política; el monument és només una baluerna simpàtica que no fa bandera de res. Doncs bé, atès que el monument d'exaltació del feixisme més gran de Catalunya és un símbol de Tortosa, segons 5.755 tortosins, proposo que a partir d'ara tingui nom. Un nom que li escaigui i pel qual el coneguem la resta de catalans: "La Vergonya de Tortosa".

El Món , 6/6/2016
 
Ni el meu cos ni el meu espai són teus Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 març 2017
Ni el meu cos ni el meu espai són teusCrec que és molt positiva la campanya que ha iniciat el col·lectiu feminista Hora Bruixa, de cara a les festes majors que tenen lloc en aquesta època de l'any a la major part dels pobles i ciutats de Catalunya. Les militants i simpatitzants d'aquest col·lectiu, que unes setmanes enrere va celebrar la I Jornada Feminista a Sant Cugat, alerten que durant els dies de celebració, en espais de lleure, hi ha un grau molt elevat de sexisme i també de violència contra les dones. Ho expliquen així:

  • "Sovint justifiquem les agressions masclistes amb l'alcohol o simplement les obviem pel fet de no tractar-se de violència física. Però, encara que no siguin tan explícites, hi ha molts tipus de violència: des de violència psicològica o ambiental, com ara envair l'espai públic o l'espai personal, fins a la violència sexual, com ara insistir o forçar algú a tenir relacions sexuals."

  • "Riure bromes sexistes, tolerar actituds agressives, cosificar les dones... és col·laborar amb un sistema patriarcal que atorga privilegis als homes pel fet de ser homes i sotmet les dones pel fet de ser dones."

Hora Bruixa té raó; realment és així. Hi ha una violència banal contra les dones, una violència que passa desapercebuda de tan normal com sembla perquè respon a esquemes masclistes ancestrals, però que continua vigent i que es manifesta sota l'empara de l'alcohol i en àmbits de caràcter lúdic en què determinats comportaments semblen més "tolerables". Recordem, en aquest sentit, el miler de dones de Suïssa i Alemanya que la Nit de Cap d'Any, en el traspàs del 2015 al 2016, van interposar una denúncia per haver estat víctimes d'agressions sexuals o de robatoris. Encara està molt arrelada en el món la idea que la dona és un objecte de plaer, una peça de caça que l'home ha d'aconseguir per reafirmar la seva virilitat. Especialment davant d'altres homes. Això darrer és vital per mantenir el prestigi de mascle alfa entre els amics. És encara més vital que vantar-se de tenir-la molt grossa o molt llarga.

El cartell dissenyat per Hora Bruixa, que es fonamenta en un protocol contra les agressions en les festes majors, és en si mateix una magnífica eina d'autodefensa. Destaca en lletres ben grans el lema "NO és NO!", en clara referència al tòpic masclista segons el qual "quan una dona diu no, està dient que sí", i remarca: "mirades, paraules, gestos, també poder ser violència; ni el meu cos, ni el meu espai són teus".

Encara ens cal recórrer un llarg camí vers la igualtat, encara veiem la dona tractada com un mer objecte decoratiu en àmbits com ara la publicitat, els certàmens o les celebracions. En el primer la veiem exposada com un objecte més, en el segon com un gerro amb flors al costat d'un nou model de turisme en els salons de l'automòbil, i en el tercer com un androide somrient en les celebracions de curses ciclistes o de Fórmula 1. Els homes, ves per on, sempre són els productors, els venedors, els compradors o els guanyadors.

Cugat.cat , 3/6/2016
 
Recull de botiflers Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 febrer 2017
Recull de botiflersEls tres segles de sotmetiment de la nació catalana a Espanya s'expliquen a través de la història. Però val a dir que aquest sotmetiment ha durat tant de temps perquè ha comptat amb l'ajuda d'un bon nombre de col·laboracionistes catalans. Sense aquests individus, sense les seves misèries i traïcions, sense l'autoodi que els caracteritzava, les coses haurien rodat d'una manera molt diferent. El botifler juga un paper clau en tota colonització, sigui de la naturalesa que sigui, i els botiflers catalans van esmerçar molts esforços a emmanillar el seu poble. Els d'avui els coneixem prou, especialment els qui actuen des de determinats partits polítics o tribunes i tertúlies periodístiques, però també convé tenir presents els que actuaven en altres temps. Per això em sembla un magnífic exercici de recopilació el treball que han fet, en aquest sentit, Salvador Avià, Jordi Avià i Joan-Marc Passada en el llibre Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes (Viena, 2016).

Dividit en cinc capítols i un apèndix, el llibre comença parlant-nos dels caragirats del segle XVIII i avança fins als nostres dies amb una narració molt amena de les seves "gestes" contra les llibertats de la nació catalana. Així hi trobem noms com ara el virrei Amat, militars com Gaspar de Portolà, missioners com Juníper Serra, esclavistes com Josep Xifré o Miquel Biada, colonialistes com Manuel Girona o Antoni López, o els d'abans, durant i després de la guerra del 1939, com Alfons Sala, Francesc Cambó, Joan March, Eugeni d'Ors, Carles Sentís, Josep Maria de Porcioles o Juan Antonio Samaranch. Heus aquí cinc petites perles:

  • Miquel Biada i Bunyol (Militar colonialista, esclavista, especulador, repressor, industrial i ferroviari): "Biada encara és ben present i se li reten homenatges, especialment al Maresme [per haver creat la línia de tren Barcelona-Mataró]. Ara bé, un tren pot fer perdonar l'esclavisme, la repressió als americans que lluitaven per la seva llibertat, l'espanyolisme més recalcitrant o l'espoliació colonial?"

  • "Alfons Sala i Argemí (Industrial i cacic): "Com a premi pel seu col·laboracionisme amb la monarquia i la dictadura, fou nomenat senador vitalici, director general de Comerç i comte d'Egara. Cada cop més protofeixista, es vinculà a personatges tan sinistres com Demetrio Carceller, i, per descomptat, donà suport a Franco."

  • Josep Bertran i Musitu (Terrorista i creador del pistolerisme, organitzador de l'espionatge feixista): "Passarà a la història com un dels pitjors personatges que ha donat Catalunya en tot el segle XX, condició subjecta a la disputada competència de molts altres il·lustres aspirants al màxim guardó. [...] Franco ja s'encarregà de recompensar Bertran fent-lo president d'Asland, la cimentera creada pel seu sogre i que el va fer d'or amb els contractes que es derivaren de totes les preses que el genocida rondanxó va fer arreu de l'Estat espanyol."

  • Carles Sentís i Anfruns (Periodista, espia i pispa al servei del feixisme espanyol): "Va rebre la Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica per serveis prestats a la dictadura franquista, i des d'aleshores es dedicà a recollir el benefici del seu suport al genocida Franco. [...] Sentís va ser president de l'Associació de la Premsa de Barcelona (1974-1977) i, el que fa més vergonya, president del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1988-1990)."

  • Miquel Mateu i Pla (alcalde franquista de Barcelona, falangista. Va ser, probablement, el català en qui més confià Franco): "A banda d'empaitar gent, afavorir l'estraperlo i espanyolitzar Barcelona, Mateu rebé personalitats insignes de l'horrorisme mundial del moment, com ara el number one de la diplomàcia feixista italiana i personatge peculiar, el comte Ciano, o el cap de les SS, Heinrich Himmler, una setmana després de l'afusellament de Companys."

L'apèndix del llibre, d'altra banda, està dedicat a aquestes onze perles: Félix de Azúa, Albert Boadella, Josep Borrell, Josep Ramon Bosch, Francesc de Carreras, Carmen Chacón, Josep Antoni Duran i Lleida, Arcadi Espada, Rosa Regàs, Miquel Roca i Junyent i Alejo Vidal-Quadras. S'agraeix el sentit de l'humor amb què els autors de "Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes" han tractat un tema tan prosaic com aquest, el d'uns individus autofòbics lliurats nit i dia al plaer malaltís d'intentar humiliar, encadenar i destruir el seu poble. La part bona de tot plegat és que no se n'han sortit. Han fet molt de mal i han alentit l'alliberament, és cert, però han fracassat estrepitosament perquè el Procés és imparable. Per això, del seu nom i del seu autoodi, només en quedaran unes fulles mortes que el vent, implacable, escombrarà cap a la gola de l'oblit.

Racó Català , 31/5/2016
 
La violència de l'Estat contra l'estelada Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 febrer 2017
La violència de l'Estat contra l'esteladaHom pot pensar que el fet que el jutge tombés la prohibició de portar estelades a la final de la Copa del Rei, tot rebutjant la petició de la Fiscalia de mantenir la decisió de la delegada del govern espanyol a Madrid, ha suposat un revés per al Partit Popular. Però no és ben bé així. El revés no és aquest, és un altre. Òbviament es va veure obligat a empassar-se el gripau i a fer marxa enrere, però ja ho tenia previst. Sabia que, a dreta a llei i des de tots els punts de vista democràtics, la prohibició de la bandera estelada era impresentable, indefensable i inadmissible. La prohibició, per tant, no esperava reeixir, sinó desviar l'atenció dels 1,2 milions d'euros de fiança demanats al PP pel jutge que investiga les seves caixes B, amb una notícia sensacionalista que ho tapés. Aquest era el mòbil principal. Tanmateix n'hi havia d'altres. Per exemple, l'intent de treure'n rèdit electoral entre la parròquia nacionalista espanyola i alliberar la ràbia que els provoca la sola visió d'una bandera que desautoritza el seu poder sobre Catalunya. I tot això mentre es permetia l'entrada a l'estadi de banderes feixistes, i la delegació del govern espanyol autoritzava el dia abans a Madrid una manifestació racista amb pots de fum i consignes i simbologia nazi.

La part positiva de tot plegat és que ha estat un fracàs espectacular en tots els sentits: la prohibició va ser tombada, les alternatives catalanes per contrarestar-la van ser altament imaginatives i efectives, els mitjans internacionals se'n van fer ressò, van haver d'augmentar ridículament els decibels de l'himne per dissimular la xiulada i l'Estat espanyol, a més de posar-se en evidència com un Estat que criminalitza la llibertat d'expressió, va deteriorar encara més la seva trista imatge en l'àmbit dels valors democràtics. Queda clar, doncs, que l'operació antiestelada va ser un autèntic desastre. Ni tan sols no van tenir el consol que el Barça perdés la Copa. Res no els va sortir bé. Com va dir el president Puigdemont, "el Barça ha guanyat la final de les estelades". En aquest sentit, la idea de substituir la bandera estelada per la bandera escocesa va ser brillantíssima. Ignoro a qui se li va acudir, però el felicito des d'aquí. Això va disparar les alarmes de l'Estat! La barbaritat que havien perpetrat se'ls havia anat de les mans, i si gosaven prohibir també la bandera escocesa podien tenir un conflicte internacional. Quin espectacle més telegènic, veure milers de banderes escoceses en una final de Copa del Rei d'Espanya! Caldrà mantenir aquesta opció a la reserva per si arriben noves temptatives.

La incultura democràtica de l'Estat es va fer palesa igualment en l'ocultació televisiva dels seguidors catalans mentre sonava l'himne espanyol per tal que no es veiés la sonora xiulada que aquests li dedicaven. Cal ser capsigrany per creure's que la realitat canvia si l'amagues. I és que, a ulls del món i del sentit comú, era demencial que l'Estat espanyol criminalitzés una bandera perfectament legal i visible a milions de balcons, finestres i places de tot Catalunya sota el pretext que és una "provocació" i que "incita la violència". Si la cosa no fos tan greu, seria per petar-se de riure. És un pretext tan primari, tan reaccionari, que recorda el dels troglodites que diuen que una dona amb faldilla curta "provoca" i "incita a la violació". L'individu que viola una dona, no ho fa perquè ella porti faldilla curta, ho fa perquè és un violador. Exactament igual que l'individu que actua violentament quan veu una estelada: no ho fa perquè l'estelada provoqui violència, ho fa perquè és un violent. El primer prohibiria les faldilles curtes perquè no li surti la bèstia que porta a dins; el segon prohibeix les estelades, perquè no li surti el feixisme que el defineix.

El Món , 30/5/2016
 
Per a Batet, el GAL no era terrorisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 febrer 2017
Per a Batet, el GAL no era terrorismeEl fet que Arnaldo Otegi fos rebut dies enrere per la presidenta del Parlament de Catalunya ha fet que els tres partits del búnquer nacionalista espanyol, PP, PSOE i Ciudadanos, n'hagin dit de l'alçada d'un campanar. Xavier García Albiol, com era d'esperar, ho ha fet en el seu to tavernari habitual i no cal fer-ne cas, però sí que convé dedicar una rèplica a la flagrant incongruència d'Inés Arrimadas i Meritxell Batet sobre aquesta qüestió. Vull dir que és ben curiós que les víctimes del GAL no existeixin per a cap de les dues. Ja sabem que són víctimes bandejades, perquè constitueixen el testimoni viu d'uns crims d'Estat en nom de la 'unitat d'Espanya', però caldria que Arrimadas i Batet dissimulessin una mica, oi?

Amb relació a la senyora Arrimadas, crida l'atenció que ella i Ciudadanos facin fàstics a la presència d'Otegi al Parlament, un polític que va ser empresonat pel sol fet d'haver-se reunit amb ETA –com Aznar i Zapatero– per tal de convèncer-la d'abandonar la lluita armada, i que, en canvi, no facin fàstics al PP. Ho dic perquè el PP continua negant-se a condemnar el franquisme. I el franquisme va ser un règim genocida que va cometre milers i milers de crims contra la humanitat. ¿No els fa fàstic compartir una mateixa cambra amb gent que es nega a condemnar aquell horror i que fins i tot, sense cap mena de respecte per les seves víctimes, subvenciona la Fundación Francisco Franco, que fa apologia de tan sanguinari dictador? O és que potser hi sintonitzen? Que els sona, per cert, el nom d'Òscar Uceda, cap de llista de Ciudadanos al Congrés espanyol per Lleida i un dels fundadors de l'entitat d'ultradreta nacionalista espanyola Societat Civil Catalana, que reclama el manteniment del monument feixista de Tortosa?

Pel que fa a Meritxell Batet, candidata del PSOE de Catalunya a les eleccions espanyoles, declara: "Jo no entenc per què altres forces polítiques hem de demanar perdó". Aleshores, Mònica Terribas li pregunta: "Pel GAL, per exemple". I Batet, després d'intentar maldestrament fugir d'estudi, respon: "No té res a veure [amb ETA], són qüestions que les podem barrejar, però em sembla que estem parlant de terrorisme". I el GAL no ho era, oi? Renoi, quina barra!

Senyora Batet, el GAL era una banda terrorista, una banda terrorista creada pel govern espanyol del PSOE, el seu partit, a través de les clavegueres de l'Estat i finançada amb diners públics. Una banda terrorista els membres de la qual, començant pels seus cervells, són tots al carrer. Van sortir-ne pel dinàmic sistema de la porta giratòria. Rafael Vera, exsecretari d'Estat de Seguretat, fins i tot, en un entrevista concedida el 29 de maig de 2013 al programa 'El gato al agua', d'Intereconomía, va arribar a dir: "Crec que el GAL va tenir alguna utilitat, ja que va enfortir la moral de les Forces de Seguretat". Realment repugnant. Però la senyora Batet –com Arrimadas i Albiol– no n'ha dit mai res. Ni tampoc no ha dit mai res de Felipe González, expresident del govern espanyol, sobre aquesta qüestió. Ulls grossos i silenci absolut. Ja ho va deixar clar a Catalunya Ràdio: el GAL no era terrorisme. Doncs bé, senyora Batet, si hi ha una cosa més greu que una organització armada com ETA es dediqui a matar persones, és que ho faci un Estat que es diu democràtic. Això no té nom, perquè és justament l'Estat qui té l'obligació ètica i moral de ser rigorosament escrupolós amb els valors democràtics. I un Estat governat per un partit 'socialista' que crea una banda terrorista, senyora Batet, és l'antítesi d'això. Vostè no sols no ha estripat mai el carnet d'aquest partit, sinó que banalitza els seus delictes i es postula com a presidenta d'Espanya a través de les seves sigles.

Nació Digital , 28/5/2016
 
El nou atac del PP a la llengua catalana Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 gener 2017
El nou atac del PP a la llengua catalanaEl Partit Popular de Sant Cugat, a qui el resultat de les darreres eleccions municipals va aplicar un bon correctiu, vol que el govern del consistori modifiqui el reglament per a l'ús del català per tal d'acabar, diu, amb "molts dels preceptes de les lleis que amb caràcter excepcional es van aprovar fa trenta anys". Per mitjà d'una moció, aquest partit s'ha manifestat en contra que el català sigui la llengua vehicular de l'administració perquè, segons afirma, ara "ja s'han aconseguit els objectius de recuperació i normalització lingüística" i la mesura "en comptes d'afavorir la cohesió social la posa en risc i provoca l'allunyament dels catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia". I és que el PP, com afirma el seu portaveu local, no pretén "atacar la llengua catalana". No, i ara! Qui ho ha dit, això? Només vol "aclarir l'ús correcte de la llengua a l'Ajuntament de Sant Cugat" a fi de "garantir el bilingüisme real".

En primer lloc, diguem que sorprèn una mica que un partit ultranacionalista espanyol, d'extrema dreta i amb una escandalosa incultura democràtica com el Partit Popular pretengui donar lliçons de cohesió social, llibertat d'expressió i normalització lingüística. Estem parlant de la formació que, des del govern espanyol, escup sobre la gent pobra prohibint al govern de Catalunya que tiri endavant la seva llei de pobresa energètica, que és una llei destinada justament a afavorir la gent més necessitada. Estem parlant d'un partit que ha creat la llei mordassa, que és una llei feixista, que atempta contra els principis democràtics més bàsics. Estem parlant d'un partit que quan ha governat al País Valencià i a les Illes ha dut a terme una persecució ferotge de la llengua catalana en l'intent de consumar-hi un lingüicidi. Estem parlant d'un partit –en aquest cas, un dels partits– que impedeix que el català sigui oficial a l'Estat espanyol, cosa que el convertiria d'immediat en llengua oficial de ple dret a la Unió Europea.

On és la cohesió social i la llibertat d'expressió en la prohibició que els polítics catalans puguin expressar-se en català al Congrés espanyol? On és la cohesió social i la llibertat d'expressió en la vulneració de drets que suposa que els jutges espanyols destinats a Catalunya no tinguin l'obligació de saber català, de la mateixa manera que els jutges de Ginebra, posem per cas, han de saber alemany si exerceixen a Zuric? On és la cohesió social i la llibertat d'expressió en la impossibilitat que els catalans no es puguin expressar en la seva llengua en les institucions de l'Estat radicades a Madrid? Que no diuen que els catalans som espanyols? Si, com diu el PP, Madrid és la capital dels catalans, com és que les institucions de la "capital" no parlen la llengua dels catalans? Com és que els catalans no poden parlar en la seva llengua pròpia en les institucions de l'Estat radicades a Madrid? On és, d'altra banda, la normalització de la llengua catalana als cinemes, dominats en un cent per cent per la llengua espanyola? Podríem seguir i ompliríem columnes i columnes, però ja n'hi ha prou.

Com denuncia la Plataforma per la Llengua, "per cada normativa a favor del català, se n'aproven trenta-dues que imposen l'espanyol a Catalunya". L'any 2014, concretament, ens va deixar aquest balanç: per dues disposicions favorables al català, se'n van aprovar seixanta-quatre que obliguen a usar l'espanyol. Diguem finalment que és també la Plataforma per la Llengua qui ha elaborat un estudi de setanta-dues pàgines que mostra 500 disposicions impositives de l'espanyol a Catalunya. De tot això, però, el Partit Popular en diu "igualtat".

Per adonar-nos del greuge escandalós que tot això suposa, n'hi ha prou que imaginem la situació a l'inrevés. És a dir, que els jutges catalans destinats a Espanya no tinguessin l'obligació de saber espanyol; que Barcelona, en qualitat de capital de l'Estat, no admetés que els ciutadans espanyols se li adrecessin en llengua espanyola; i que el govern català, per mitjà de 500 disposicions, imposés l'ús del català a Espanya. I no satisfet amb això, pretengués, a més a més, que fos suprimit el protocol protector de la llengua espanyola a l'Ajuntament de Madrid. Doncs bé, en sentit invers, contra el català, aquesta és la normalització lingüística del Partit Popular.

Cugat.cat , 27/5/2016
 
Les agressions a la llengua catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 gener 2017
Les agressions a la llengua catalanaLa setmana passada, aquí mateix, enraonàvem sobre l'acte de racisme lingüístic dut a terme pel Reial Madrid, en prohibir que el jugador Kiko Casilla pogués respondre en català la pregunta d'un periodista de TV3, cosa que sí que podien fer en les seves llengües respectives jugadors de parla anglesa, francesa, portuguesa o croata. Va ser exactament el 8 de maig. Doncs bé, arran d'això, ha tornat a circular de manera intensa per la xarxa la denúncia pública de l'acte encara més ferotge que va patir el 6 de maig de 2014 Caterina Terrassa, una dona de trenta-quatre anys, en ser expulsada d'una sucursal del Banco Santander, de Palma, per parlar en català.

Òbviament, en ambdós casos, no hi ha hagut cap reparació, ja que estem parlant de l'Estat espanyol, un estat lingüicida per al qual les llengües catalana, basca i gallega són llengües domèstiques, de segon ordre, que frenen, com diu exquisidament el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera –recomano llegir els seus llibres–, l'expansió imperial de "la lengua común". Però el silenci còmplice no és gens aconsellable en cap situació d'agressió, perquè qui calla consent. El silenci còmplice és allò que tant agrada als qui diuen que "les coses són com són", ja que d'aquesta manera poden continuar dient eternament que "les coses són com són" tot oblidant-se d'afegir que ells, ben callats, són els contribuents d'aquesta situació.

Caterina Terrassa no és dels qui diuen que "les coses són com són", i va difondre l'agressió que va patir. Atès que la seva carta és coneguda, només en recordaré els aspectes més significatius. Els fets van tenir lloc a l'oficina del Banco Santander situada al carrer del Marquès de la Sènia, 44, de Palma, on hi va anar a fer un ingrés de 500 euros. La caixera que l'atenia no la va mirar fins que va arribar el moment de dir el número del compte corrent. Aleshores, la caixera va saltar i li va dir: "Dímelo en castellano". Caterina Terrassa li va preguntar si no l'entenia, la caixera va respondre que no, i la primera li va recordar que en el lloc que ocupava, d'atenció al públic, tenia el deure d'entendre-la. La conseqüència d'això va ser que la caixera li va cridar que "¡los catalanes estáis fatal!" i va afegir que demanaria a un company que l'atengués, que ella no ho volia fer.

Caterina Terrassa va acceptar la decisió, però va demanar també de poder parlar amb la directora. I la directora va venir. Però, en fer-ho, l'home que esperava darrere de la senyora Terrassa va donar suport a la caixera dient: "¡No es verdad, yo soy testigo. Ella [la caixera] no ha hecho nada!" A partir d'aquell moment, la directora, per més que la clienta li va demanar que veiés els fets a través de les càmeres de seguretat, no va voler saber-ne res. I com que restava muda, la caixera, envalentida, va expulsar Caterina Terrassa de l'oficina amb crits, insults i amb frases com "¡Amargada! ¡Los catalanes estáis fatal! ¡Fuera! ¡Fuera!" No cal dir que la senyora Terrassa no va poder fer l'ingrés perquè, com ella mateixa diu, "tota l'estona vaig mantenir-me en català; per tant, va quedar demostrat que no hi havia cap problema de comunicació, sinó que es vulneraven els meus drets lingüístics per caprici. Se'm va discriminar i agredir verbalment per haver parlat en català."

El racisme lingüístic és així. No suporta que li parlin en la llengua que odia. L'entén, naturalment que l'entén, però l'odia, i covardament, com fan els blancs racistes o els homòfobs, aprofita els entorns favorables i la complicitat passiva de 'l'autoritat' circumstancial, en aquest cas la directora, per alliberar tot el seu verí i rabejar-se en la víctima. Com sempre, resta preguntar: algú s'imagina aquests fets a la inversa? Algú s'imagina què es diria a tot l'Estat espanyol si la caixera d'una entitat bancària de Girona, Vic o Olot expulsés una clienta per parlar en espanyol? El senyor Lluís Rabell, de Catalunya Sí Que es Pot, per exemple, aprofitaria per sortir a la tele un altre cop a fer de marca blanca de Ciudadanos i PP, dient mentides i parlant de racisme català. Curiosament, no l'hem sentit dir res del cas del Reial Madrid. Exactament igual que Ciudadanos i PP.

En el cas de la senyora Caterina Terrassa hi va haver un altre element a tenir en compte: el del silenci de la resta de persones presents a l'oficina bancària. Ningú no va reaccionar. Ni tan sols quan l'home del darrere de la senyora Terrassa va fer costat a la caixera. Tothom callat. Després, és clar, al carrer, sempre ve algú que et dóna un copet a l'esquena i et diu "no hi ha dret, no hi ha dret", però a l'hora de la veritat, mentre s'està produint l'agressió, els anys de submissió tenallen les cames dels testimonis, la gola se'ls queda seca i pensen: "No t'hi fiquis, que encara rebràs". És la vella història dels col·lectius inferioritzats: negres, homosexuals, immigrants, dones... No tothom és submís, per sort. La senyora Caterina Terrassa no va callar ni es va deixar vexar. La van expulsar d'una oficina bancària per parlar en català de la mateixa manera que l'any 1955 el conductor d'un autobús de la ciutat nord-americana de Montgomery, Alabama, volia expulsar la senyora Rosa Parks, de pell negra, d'un seient reservat als blancs. Aquesta última fins i tot va anar a la presó per la seva 'rebel·lia'. Però no es va aixecar del seient.

L'abril passat, un ciutadà alacantí va preguntar a la Fundació de la Comunitat Valenciana Auditori de la Diputació d'Alacant (ADDA) la raó per la qual el català no apareixia en els rètols de la façana del seu edifici mentre que sí que ho feia l'espanyol, i la resposta que va rebre del vicepresident va ser que posar-hi el català seria "antiestètic" per al disseny estructural. Aquesta, doncs, és la situació. Però si en sabem alguna cosa és perquè no tothom guarda silenci, no tothom és submís i entoma el racisme lingüístic amb resignació, sinó que explica les agressions perquè no passin desapercebudes, que és just el que pretenen els qui ens volen callats. És una qüestió de dignitat.

El Món , 23/5/2016
 
Ball de xifres i un llibre ballable Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 gener 2017
ImageLes últimes dades publicades sobre els índexs de lectura a Catalunya són preocupants, perquè estan per sota de la mitjana europea i perquè, de la gent que llegeix, només un 26% ho fa en català. En espanyol ho fa un 71%. Déu n'hi do les xifres! Són xifres que ballen any rere any, però sempre al ritme de la mateixa tonada. Aquesta situació és especialment greu si tenim en compte que Franco fa més de quaranta anys que és mort i ja hi ha una generació i mitja que ha estat escolaritzada en català. Tot plegat ens demostra que sense mesures polítiques contundents i desacomplexades, com ara les del Quebec amb el francès, serà difícil que les coses canviïn.

Un altre tema és la gent que no llegeix mai en cap llengua. Exactament hi ha un 34% de catalans que no llegeix mai cap llibre. Ni un! Deuen ser-ne al·lèrgics. Si és així, caldria que el Departament de Salut inclogués aquesta particularitat en el llistat d'al·lèrgies. Ja se sap, hi ha gent al·lèrgica al pol·len, als llegums, als gossos, als conills, als gats..., i n'hi ha que ho és als llibres. Tot és veure un llibre i esternudar: "Aaatxim!" I després ve la rinitis, molta rinitis, o rinoconjuntivitis, o urticària, o lesions cutànies. És terrible, terrible!

Però si hi ha un sector totalment desemparat en el món de les lletres és el de la poesia. Els poetes ho tenen encara més pelut per aconseguir que la societat s'assabenti de la publicació dels seus llibres. I és una llàstima, perquè hi ha llibres que contenen treballs esplèndids que sovint passen desapercebuts en aquesta selva anomenada mercat. Un d'aquests llibres és Arma d'Amor, d'Albert Ubach. Guardonat amb el Premi de Poesia Jacint Verdaguer 2014, es tracta d'un homenatge personal a la Companyia Elèctrica Dharma que, utilitzant com a referent alguns dels temes musicals del grup, Ubach s'endinsa en el terreny de l'amor i de la mort, d'aquell amor que perdura indissoluble a través del temps, fins i tot després de la mort de la persona estimada. Intueixo que aquest és el cas de l'autor amb relació a la Muntsa, la persona a la qual dedica els poemes. Fem-ne un petit tast:
"Com estimo aquest silenci que fondeja la meva ànima...
A l'ombra del til·ler el vent saqueja
la tomba incendiada dels somnis.
En aquell temps de blanca benaurança,
jardí dels déus a la rosada germinal
i d'ales batent a les gegants flames de la immoral paüra,
llosa esquerpa d'amenaça i feu latent de la temença,
migrat aucell avui de l'estivança eterna."
Albert Ubach ja fa un cert temps que viu al Bages, però anteriorment ho havia fet a Sant Cugat –fins i tot havia treballat com a redactor a Cugat.cat– i seria molt positiu que els poemes d'Arma d'Amor poguessin fer-se sentir en l'edició d'enguany del Festival Nacional de Poesia que se celebra a la ciutat.

L'edició del llibre, a més, és exquisida, perquè conté unes il·lustracions de Josep Pascual tan belles que el fan irresistiblement seductor a la vista i al tacte. És un llibre que es fa estimar. Ho és per l'enriquiment espiritual que suposa la seva lectura i pel plaer gairebé sensual de tenir-lo a les mans. Una autèntica delícia.

Cugat.cat , 20/5/2016
 
El racisme lingüístic del Reial Madrid Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 novembre 2016
El racisme lingüístic del Reial MadridEls fets produïts el 8 de maig passat, a la zona mixta de l'estadi del Reial Madrid, en què el club va prohibir al jugador Kiko Casilla, fill d'Alcover, Alt Camp, que s'expressés en català, en resposta a una pregunta formulada per Sebas Guim, periodista de TV3, són d'una gravetat extrema i no poden restar impunes. L'endemà, davant la repercussió que el cas havia tingut a Catalunya, el club va empènyer Kiko Casilla a parar el cop amb un enfilall de mentides que el vídeo i la realitat posen en evidència.

En el vídeo és veu clarament com Casilla demana permís al cap de premsa del club, Carlos Carbajosa, per poder parlar en català –això sol ja és vergonyós–, i com aquest li respon: "No, no, en espanyol". L'endemà, curiosament, talment com si el vídeo no existís i ell mateix no hagués demanat disculpes més tard a Sebas Guim, Casilla, en una entrevista a la COPE, gosa dir que "el Madrid mai no m'ha prohibit parlar en català", i, seguint les indicacions del club, afirma que les regles diuen que a la zona mixta "primer s'ha de parlar en castellà, i després, si un mitjà ho vol fer en català, ho ha de fer a part". Fins i tot, amb vergonyosa llagoteria, arriba a culpar TV3 de l'afer i repeteix la mentida: "TV3 es va voler saltar el protocol. L'únic que es va dir va ser que primer s'atenia en castellà les televisions espanyoles". Es veu que TV3 no és una televisió "espanyola". Tot plegat, com diem, és rotundament fals, perquè com diu la Plataforma per la Llengua en la seva denúncia a la Direcció Provincial d'Inspecció de Treball de Madrid, "en el vídeo no s'observa en cap moment que es convidi el periodista a esperar-se, sinó que se li impedeix parlar en català".

La realitat, a més a més, desmenteix de dalt a baix les versions del Madrid i de Casillas. Una cosa és la sala de premsa, en la qual es pot entendre que la llengua de l'entitat tingui un lloc preferent, i una altra de molt diferent la sala mixta, en què els periodistes agafen al vol els jugadors i s'han d'espavilar a 'col·locar' la seva pregunta entre les dels companys; altrament corren el risc que els jugadors, que en aquest lloc sempre tenen pressa per marxar, no els donin temps de formular-la. La prova és que Gareth Bale, Karim Benzema, Cristiano Ronaldo o Luka Modric responen en anglès, francès, portuguès o croat, respectivament, sense demanar permís a ningú i sense que el club els ho prohibeixi. I el mateix fa l'entrenador, Zinedine Zidane, en ser preguntat en francès.

Arran d'aquests fets, un professor de la Universitat de Toronto, Canadà, i vicepresident de la North American Catalan Society, el senyor Robert A. Davidson, es va posar en contacte amb el Reial Madrid, i els va formular aquestes preguntes: "Per quina raó no deixeu que Casillas parli en català? Què té de dolent que parli una altra llengua? No m'estranya que els catalans vulguin tenir un país propi. Encara els en culpeu, tractant-los com els tracteu? Sou uns intolerants que feu vergonya. O tot plegat és un residu del passat feixista del Reial Madrid?" Com era d'esperar, no li van donar cap explicació i es van limitar a dir-li que, si no hi estava d'acord, s'adrecés a les xarxes socials. I això és el que va fer, és clar.

Fins aquí, doncs, el fet en qüestió i la seva repercussió. Però, com dic, el fet és tan greu, talment com si els negres no poguessin parlar entre ells davant de blancs, que convé aprofundir-hi, perquè constitueix un acte de racisme lingüístic absolutament repugnant. D'entrada, si, segons ens diuen, "Catalunya forma part d'Espanya", és obvi que la llengua catalana és una llengua de l'Estat espanyol. Per tant, per les raons anteriorment esmentades, constitueix una flagrant agressió la prohibició de parlar en català en qualsevol moment a la zona mixta, alhora que un greuge comparatiu amb relació als jugadors de parla anglesa, francesa, portuguesa o croata, que s'expressen habitualment en aquestes llengües amb tota llibertat.

El somriure sorneguer amb què Kiko Casilla mira el cap de premsa del Madrid, en demanar-li permís per parlar català, ja indica que és conscient dels prejudicis envers aquesta llengua en aquell club. El periodista Sebas Guim li demana que respongui una pregunta en català per a la televisió del seu país, el país de tots dos, del periodista i del jugador, i aquest riu per sota el nas. On és la gràcia? Aquest comportament és una mostra ben il·lustrativa de la baixa autoestima que arrossega el poble català, en contrast amb l'assertivitat de la gent de nacions lliures. I és que el català bon minyó sempre demana permís, demana permís fins i tot per parlar en la seva llengua dins del que diuen que és el seu Estat. Algú s'imagina quin sidral s'hauria muntat si aquest cas s'hagués produït a la inversa a Catalunya? Algú s'imagina què n'haurien dit, si el cap de premsa del FC Barcelona hagués prohibit parlar en espanyol a Iniesta, per exemple?

Pel que fa al Reial Madrid, es veu que els jugadors catalans li interessen només com a mercaderia. No posa cap objecció a l'origen català d'un jugador, per descomptat que no. I ara! Sempre, això sí, que no es noti. És a dir, sempre que no exerceixi de català. I la prova és que el club no ha demanat perdó en cap moment. Deu ser perquè d'això, en aquella casa, que tan bona sintonia va mantenir amb el règim espanyol sorgit del 1939, en diuen "señorío". I deu ser també per aquest motiu que allà, els catalans, hi tenen el mateix rang inferior que tenien els negres als Estats Units el 1939. El 15 de desembre d'aquell any, l'actriu Hattie McDaniel no va poder assistir a l'estrena de la pel·lícula "Allò que els vent s'endugué", en la qual interpretava el personatge de Mammy, la minyona, perquè el color negre de la seva pell la convertia en una persona inferior d'acord amb les lleis d'Atlanta. Setanta-sis dies després, tanmateix, el 29 de febrer de 1940, Hattie McDaniel guanyava l'Oscar a la Millor Actriu Secundària. El problema era que les normes de l'Hotel Ambassador, de Los Angeles, on s'havia de celebrar la cerimònia, no permetien l'accés de persones negres, i el productor David O. Selznick va haver de demanar que amb ella es fes una excepció. Hattie McDaniel, filla d'esclaus, va pujar a l'estrada, va fer el seu discurs d'agraïment i va tornar a seure al racó de la sala on l'havien confinat. Era negra, l'havien premiada i no podia seure al costat dels seus companys de repartiment. Es considerava que feia lleig que se la veiés. Fa fàstic, oi? Sí, és repugnant. Tan repugnant com el racisme lingüístic del Reial Madrid. El 8 de maig passat, a Kiko Casilla se li va prohibir parlar en la seva llengua. Era català i feia lleig que se'l sentís.

El Món , 16/5/2016
 
En suport dels 300 ajuntaments perseguits Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 novembre 2016
En suport dels 300 ajuntaments perseguitsÉs ben curiosa la força que tenen sovint les mocions votades en els plenaris dels ajuntaments a l'hora de retratar aquella ideologia que en el dia a dia s'intenta disfressar per mitjà d'un devessall de paraules buides i de demagògia. Tant si hom vota a favor, en contra, s'absté o s'aixeca i se'n va deixa ben clara la seva actitud davant la vida. Ho hem vist recentment en la moció que va presentar la CUP al ple de l'Ajuntament de Sant Cugat per tal que el municipi doni suport als més de tres-cents consistoris perseguits per l'Audiència Nacional espanyola per haver fet costat a la declaració del Parlament en favor del Procés. Com és lògic, CDC, ERC-MES i la CUP van votar-hi a favor.

Una altra cosa va ser el comportament de la resta de partits. No és que aquest comportament oferís sorpreses ideològiques, la cosa no va arribar a tant, és clar, però sí que va mostrar les al·lèrgies que provoca la llibertat de Catalunya en alguns dels qui farceixen els seus discursos amb el mot 'democràcia' cada deu paraules. El Partit Socialista i el Partit Popular, concretament, van votar-hi en contra; Ciudadanos, que se li fan pústules a la pell tan bon punt sent el mot 'llibertat', es va aixecar i se'n va anar amb l'excusa que s'hi deien coses 'il·legals'. Pel que fa a ICV-EUiA, es va abstenir. Hi ha més de tres-cents ajuntaments assetjats per un organisme com l'Audiència Nacional espanyola, que és la versió actual del vell Tribunal de Orden Público franquista, acusats de defensar el dret de decidir del poble català, i ICV-EUiA es va abstenir.

Potser algú pensi que la moció aprovada és irrellevant, però s'equivoca. És molt més important del que sembla, perquè estem parlant de la defensa d'un munt de persones, representants municipals totes elles, que poden ser encausades, sancionades, inhabilitades o empresonades pel sol fet d'haver exercit un dret democràtic bàsic, com és el dret de la llibertat d'expressió. Imposar la 'unidad de España' no és punible, però posar les urnes perquè Catalunya voti en llibertat sí que ho és.

Tanmateix, darrere d'aquest absolutisme, darrere d'aquest desfici per emmudir i emmanillar el poble català, no hi ha més que por. Por de les urnes, i un gran cinisme per intentar amagar aquesta por. Els qui van escarnir l'Estatut aprovat pel nostre Parlament són els mateixos que ara ens diuen que Catalunya no és ningú, que el dret de decidir no existeix i que la llibertat és il·legal. I en nom d'aquesta 'il·legalitat' ens volen ficar tots a la presó. De fet, volen convertir Catalunya en una presó, en una mena de reserva habitada per persones desafectes a l'absolutisme de l'Estat espanyol. Per això, els qui maldem per sortir de la presó som acusats de "voler trencar Espanya". Ves per on, els qui fan mans i mànigues cada dia per trencar els Països Catalans i anorrear la seva llengua, ens acusen de 'voler trencar'. Doncs sí, volem trencar el reixat de la presó espanyola, volem segar-ne els barrots, volem deixar de respirar aquesta olor de resclosit i ser lliures d'una vegada, perquè hi tenim dret i perquè, els agradi o no, el procés d'independència de Catalunya és irreversible.

Cugat.cat , 13/5/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 31 - 45 de 1830
spacer.png, 0 kB