spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Sant Cugat amb Sànchez i Cuixart Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2020
Sant Cugat amb Sànchez i CuixartSant Cugat, com moltes altres poblacions catalanes, per mitjà d'un ple extraordinari de l'Ajuntament, celebrat el 25 d'octubre passat, exigeix la llibertat immediata de Jordi Cuixart, i Jordi Sànchez, empresonats, com si fossin terroristes, a Soto del Real (Madrid) acusats del terrible crim d'haver promogut que el poble de Catalunya pogués expressar la seva opinió a les urnes.

L'empresonament d'aquestes dues persones, com sabem, constitueix una violació flagrant dels Drets Humans per part de l'Estat espanyol i un dels escàndols polítics més vergonyosos del segle XXI en el si de la Unió Europea. A la UE no hi pot haver presos polítics per la senzilla raó que l'empresonament de persones pel sol fet de tenir idees desafectes a un govern vulnera els principis fundacionals d'aquesta mateixa Unió. Només les dictadures empresonen les persones que no se sotmeten al pensament oficial, només les dictadures criminalitzen la llibertat d'expressió i utilitzen els seus cossos policials per apallissar la dissidència pacífica.

Com va recordar la tinent d'alcalde Carmela Fortuny en el ple, els articles 19 i 20 de la Declaració Universal dels Drets Humans diuen clarament que "tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions [...] i el dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques." Doncs bé, els dos organitzadors de les manifestacions més pacífiques i multitudinàries d'Europa són avui entre reixes en virtut de les lleis d'un Estat totalitari, un Estat que oblida que els Drets Humans estan per damunt de totes les lleis i de totes les constitucions del món.

Tot Sant Cugat , 3/11/2017
 
Les bugaderies també sota el 155 Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 gener 2020
Les bugaderies també sota el 155És ben curiosa l'obsessió malaltissa que tenen el Partit Popular i Ciudadanos per la bandera espanyola. Dic curiosa, perquè es tracta d'una obsessió que desacredita frontalment la cantarella que repeteixen nit i dia afirmant que no són nacionalistes i que cal deixar-se de debats identitaris i parlar de "les coses que interessen a la gent". Deu ser per això que tots dos partits no dormen si no veuen onejar les banderes a la façana de l'Ajuntament. La visió dels quatre pals sols, sense cap símbol, els provoca una angoixa que no els deixa viure i que els empeny a amenaçar l'alcaldessa i el govern municipal amb "accions legals oportunes".

En realitat, però, l'única bandera que de debò els encisa és l'espanyola; les altres tres, la catalana, la santcugatenca i l'europea, només les accepten com un complement inevitable i sempre subordinat a la primera. És per aquest motiu que quan el consistori els respon que les banderes són a la bugaderia, ells no s'ho creuen i insisteixen a voler veure'n la factura. I quan la factura ho diu ben clar, ells compten els dies, les hores, els minuts i els segons que triguen a estar netes i retornar als pals consistorials. És una obsessió malaltissa, certament. Però cal ser comprensiu, ja que l'absència de la bandera espanyola als ajuntaments de Catalunya és just allò que més "interessa a la gent". La gent que vota Ciudadanos i PP, és clar.

Posats a esbrinar-ne les causes, és possible que el grau de benestar assolit per aquests dos partits sigui tan sublim, tan excels, tan mancat de preocupacions existencials i amb tant de temps lliure, que no sols tenen el gat més que pentinat sinó que es dediquen a controlar les banderes que entren i surten de les bugaderies. De fet, em sembla que estan en converses amb Madrid perquè l'aplicació del 155 inclogui també l'ocupació espanyola de les bugaderies catalanes per tal d'evitar que els rentats de la bandera espanyola es retardin més d'un parell d'hores. Opinen que la complicitat de les bugaderies amb les alcaldies és una clara mostra de la perversitat del procés català, raó per la qual la fiscalia s'estaria plantejant que les querelles criminals contra el president de Catalunya, la presidenta del Parlament i diversos consellers es facin extensives als bugaders.

No cal dir que aquesta obsessió monotemàtica i identitària de Ciudadanos i PP no respon únicament a la lògica de dues formacions ultranacionalistes, també és un reflex del seu profund complex d'inferioritat. Heus aquí perquè sempre criden tant. Tenen tan clar que la bandera espanyola és un símbol d'opressió, que el sol fet de no veure-la onejant en un ajuntament, ho viuen com una humiliació i es queden en estat de xoc. Tanmateix, haurien d'estar agraïts que siguem al segle XXI; avui dia hi ha grans especialistes en el tractament de les obsessions i dels complexos que els poden ajudar.

Cugat.cat , 3/11/2017
 
Mai no en sabrem els noms Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 novembre 2019
Mai no en sabrem els nomsEl diumenge 8 d'octubre, en fer-se de dia, molts santcugatencs es van trobar que els seus cotxes havien estat víctimes d'actes vandàlics en el lloc on els havien deixat aparcats. En concret, una dotzena de vehicles amb els vidres trencats i tota mena de desperfectes. Exactament el mateix vandalisme que han patit aquests darrers dies altres poblacions catalanes com Girona, Verges, Medinyà, Llagostera o Sarrià de Ter. Molts cotxes, a més, tenien dues rodes punxades, i si duien algun distintiu relatiu a Catalunya totes quatre.

Es tracta, com veiem, de vandalisme ideològic fruit de la ràbia de no haver pogut evitar que Catalunya celebrés el Referèndum d'Independència, després que Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Miquel Iceta, entre tants d'altres, repetissin que no el faríem. Doncs bé, el vam fer. Sant Cugat, a més, amb un 54,8% de participació, va ser la tercera ciutat del Vallès Occidental després de Sabadell i Terrassa.

El batlle de Verges, Ignasi Sabater, va dir a TV3 que té ben clar que és la Guàrdia Civil: "La setmana passada em van seguir fins al lloc de feina al meu poble, i diumenge 1 d'octubre no van poder entrar-hi perquè estava totalment col·lapsat de tractors, jardineres i cotxes, però avui han pogut. I espereu-vos! Això tot jut comença."

Veurem, d'altra banda, com mai no sabrem els noms dels vàndals, si no és que ho descobreixen els Mossos; veurem com aquesta operació de catalanofòbia quedarà absolutament impune, com també hi quedarà la criminal violència que la Guàrdia Civil i la policia espanyola van exercir contra el poble de Catalunya i que ja romandrà per sempre més en la nostra memòria col·lectiva. Com diu l'himne nacional de Catalunya, es tracta de gent ufana i superba capaç de qualsevol cosa -de qualsevol cosa- per impedir que siguem un poble lliure. Recordem que Espanya es nega a investigar la seva barbàrie armada contra el poble català com li demana el comissari de Drets Humans del Consell d'Europa. Què es pot esperar d'un Estat així?

Aquest és, doncs, l'Estat del qual volem fugir, l'Estat absolutista del sud d'Europa que empresona els demòcrates que volen decidir el seu destí per mitjà del vot, i que protegeix tota mena de barbaritats si estan fetes en nom d'Espanya. Si hom crema un paper amb la foto del rei espanyol és criminalitzat, perseguit i detingut en 48 hores; si hom destrossa centenars de cotxes, pel sol fet de ser cotxes de ciutadans catalans, no passa absolutament res. D'això, l'Estat absolutista en diu Estat de dret. S'entén, doncs, que els faci tanta ràbia Sant Cugat. El veredicte vinculant de les urnes al nostre municipi va parlar molt clar: SÍ, 88,3%; NO, 7,6%.

Cugat.cat, 13/10/2017
 
L'Estat espanyol no és un Estat de dret Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 novembre 2019
L'Estat espanyol no és un Estat de dretPersonalment, –com ho han fet la direcció i els treballadors de Cugat.cat–, m'adhereixo al comunicat del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Grup de Periodistes Ramon Barnils que condemna l'anunciada intervenció als mitjans públics catalans per part del govern espanyol. Subscric, per tant, els termes en què està redactat i que, en síntesi, són aquests: "Condemnem amb contundència i rotunditat la voluntat del govern espanyol –amb el suport de PSOE i Ciudadanos– d'intervenir Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i l'Agència Catalana de Notícies (ACN). [...] És un atac sense precedents a les llibertats d'expressió i d'informació, pilars fonamentals del sistema democràtic."

Es tracta d'un atac gravíssim, certament. El comandament polític d'uns mitjans de comunicació públics és una praxi habitual de les dictadures, però del tot inadmissible en estats de dret. Hi ha línies que no es poden traspassar, hi ha principis bàsics dels Drets Humans que no poden ser violats per cap Estat que els hagi subscrit, altrament es converteix en un Estat absolutista que ha de ser expulsat dels organismes democràtics. Així ho especifica, per exemple, el Tractat de la Unió Europea, en el seu article 7è, que preveu aquest extrem en cas de violació dels drets i les llibertats dels ciutadans.

L'Estat espanyol ha demostrat a bastament que no és un Estat de dret. Els estats de dret no s'apoderen dels mitjans de comunicació públics ni dicten als treballadors el què han de dir; els estats de dret no fan dels poders legislatiu, executiu i judicial un poder únic; els estats de dret no assetgen militarment per terra, mai i aire cap col·lectivitat pacífica i democràtica; els estats de dret no prohibeixen votar; els estats de dret no segresten les urnes; els estats de dret no apallissen els votants; els estats de dret no tenen presos polítics; els estats de dret no emmordassen la gent, no tanquen webs desafectes, no violen la correspondència, no violen els domicilis privats ni entren en col·legis electorals a cops de mall; i encara menys no s'apoderen d'un Parlament, no inhabiliten els seus representants escollits democràticament ni els substitueixen per un conjunt de lacais. L'Estat espanyol ha d'estar molt desesperat per mostrar tan descarnadament les seves essències. De fet, Franco va ser el paradigma d'aquestes essències. Per això va governar tants anys i va morir al llit.

Cugat.cat , 27/10/2017
 
Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no poden Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 novembre 2019
Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no podenL'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per part de l'Estat espanyol repugna a qualsevol demòcrata. Demòcrata de debò, és clar. És abominable que en el si de la Unió Europea hi hagi un Estat, l'Estat espanyol, que violi de manera tan flagrant i sense cap mena d'escrúpol els Drets Humans. Aquesta barbaritat no és cap sorpresa per als qui per raons generacionals saben que Espanya és capaç d'això i molt més, però per als joves és del tot inèdita. Els joves han vist per televisió o a Internet aquest paroxisme totalitari en altres zones del planeta, però no a la Unió Europea. Ara, però, ja saben què s'hi amaga, darrere el somriure cínic dels governants espanyols i dels tres partits que constitueixen el règim actual: Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos. Un trident absolutista i supremacista que ha desfermat una violència ferotge contra el poble català i al qual, com si fos un designi diví, li imposa la nacionalitat espanyola fins a la fi dels temps. Quina derrota més amarga, la d'Espanya, que només pot retenir les seves preses a cops de porra i tancant-les entre reixes. I ni tan sols així, perquè les preses li han perdut la por, i la seva pretesa autoritat ha esdevingut un ninot espellifat.

L'Estat espanyol és un Estat que sent una profunda aversió pels compromisos ètics que implica la democràcia, i que si la va acceptar el 1978 no va ser pas per evolució cultural, sinó perquè el context europeu d'aquell moment no li deixava cap més alternativa. Per això, com si es tractés d'una superproducció cinematogràfica, va crear uns escenaris adients per desenvolupar una solemne ficció: eleccions, Congrés, Senat, Tribunal Constitucional..., va canviar el rètol de la porta del Tribunal de Orden Público i en va dir Audiencia Nacional, va emblanquinar les parets dels jutjats, va canviar el color de l'uniforme de la seva policia perquè tenia un passat massa terrorífic –tot i que mantenint el de la Guàrdia Civil, potser per fer-la passar per un cos ecològic en cas d'una hipotètica victòria dels Verds–, va blindar els assassins del Règim –encara els protegeix avui– i va redactar a contracor, però sota l'empara del feixisme uniformat, una Constitució que, "atada y bien atada", pretenia emmanillar i emmordassar Catalunya per tota l'eternitat. De tot plegat, en va dir Reforma, i sempre n'ha cantat excel·lències, perquè la Ruptura l'hauria obligat a fer cau i net i a expulsar de les institucions una llista abassegadora de feixistes que, de sobte, per art d'encanteri, es van transformar en ‘demòcrates de tota la vida'. En van sortir tants, d'aquests, que va arribar un moment que a Espanya hi havia més demòcrates que habitants. Una cosa mai no aclarida en aquest sentit, tanmateix, és per què, havent-hi tants demòcrates, Franco va governar prop de quaranta anys i ho hauria pogut fer durant mig segle si la salut no li ho hagués impedit.

La democràcia espanyola no va ser una convicció, va ser una contemporització, i ara es veu de manera descarnada. Hom es preguntarà: Que potser no hi ha ciutadans demòcrates espanyols que acceptin serenament que Catalunya sigui el que vulgui ser? Sí, és clar que n'hi ha. Però les seves veus són esclafades pel pes de l'ancestral piconadora estatal. L'amenaça de l'Estat espanyol al president Puigdemont, recordant-li que "pot acabar com el president Companys", president demòcrata afusellat pel feixisme, és el més viu retrat de les seves essències i enllaça perfectament amb la negació del franquisme com a feixisme, amb la negació de la violència desfermada l'1 d'octubre contra el poble català, amb la condecoració dels cossos apallissadors i amb la negació que a l'Estat espanyol hi ha presos polítics, és a dir, gent criminalitzada, perseguida i empresonada per tenir idees polítiques desafectes al Règim. És estrany que, seguint el símil del president Companys, no hagin amenaçat també Sànchez i Cuixart d'acabar com Sacco i Vanzetti. Una mostra fefaent del cinisme repugnant d'aquests hereus ideològics del règim anterior, a banda d'un quocient intel·lectual que provoca vergonya aliena, la trobem en les declaracions de Rafael Catalá, ministre espanyol de Justícia, i de Xavier García Albiol, president de la delegació del PP, referides a l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Rafael Català: "No són presos polítics, són polítics presos". I García Albiol: "No poden ser presos polítics, perquè no són polítics".

Estimats Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja veieu quin és el nivell intel·lectual, ètic i moral dels vostres carcellers. Són la viva imatge de la derrota i us tenen pànic, per això us han tancat entre reixes, perquè saben que no esteu sols, saben que teniu un poble al darrere i us utilitzen per atemorir-nos a tots. Pretenen, ignorants com són, traspassar-nos la seva por, tenen por de no poder rebatre la força irrefutable dels Drets Humans, tenen por de descobrir la desoladora buidor del seu discurs, tenen por d'enfrontar-se al dolorós reconeixement que mai no podran fer-nos tot allò que els demana el cos, tenen por de la inevitable certesa que Catalunya serà finalment un Estat d'Europa, tenen por del trauma psicològic i inesborrable que aquest fet els causarà.

Us han privat de llibertat per emmudir-vos, perquè saben que sou el ressò de la nostra veu; us han privat de llibertat per afeblir-vos, perquè saben que sou l'aire del nostre alè; us han privat de llibertat per humiliar-vos, perquè saben que sou el nostre paradigma. No hi ha honor més gran que ser empresonat per defensar els Drets Humans. Aquest honor, estimats amics, us acompanyarà sempre, perquè és el més noble de tots els ideals, i quan hi ha lleis que els trepitgen, cal transgredir-les.

El Món , 23/10/2017
 
Emocions en dies convulsos Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 octubre 2019
Emocions en dies convulsosA través d'aquestes línies vull agrair de tot cor la presència de les cent persones que el dia 4 d'octubre passat van omplir la sala gran de la Casa de Cultura amb motiu de la presentació de la novel·la 'Els amants de la rambla del Celler'. Realment feia goig veure aquell espai tan ple. Però allò a què dono valor de debò i que em va fer molt feliç va ser el fet que tothom coincidís a dir que havia estat un acte extraordinàriament càlid i emotiu, alhora que allunyat del que és la presentació convencional d'un llibre.

Vivim dies convulsos al nostre país. Ara fa uns dies, milers de catalans van ser agredits per les forces paramilitars espanyoles a les portes o a l'interior dels col·legis electorals on anaven a votar i l'Estat espanyol ha esdevingut una dictadura sud-europea amb presos polítics acusats de l'abominable crim de presidir entitats pacífiques, democràtiques i defensores dels Drets Humans. No és estrany que diverses persones diguessin que necessitaven "una glopada d'aire net". Aquest fou el terme exacte que va emprar una de les assistents.

Durant una hora i mitja vam parlar d'éssers humans, de relacions humanes, d'herois anònims, de sensibilitat, de la necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos estimades, del respecte com a element bàsic i determinant de tota convivència i vam escoltar música francesa. També vam projectar imatges, i Carme Ramells, conservadora-restauradora del MNAC, ens va explicar els secrets que la reflectografia del museu havia descobert recentment amb relació al quadre "Interior del Moulin de la Galette", de Ramon Casas, que constitueix la coberta del llibre 'Els amants de la rambla del Celler'. Jo, en concebre la novel·la, veia mentalment aquest quadre al capdavant, perquè, a més de ser una obra pictòrica meravellosa i que estimo, té una presència explícita en el text, però em feia por que raons administratives ho impedissin. Per sort, tot ha sortit bé i la coberta del llibre i la història que explica són indestriables. I és que el quadre de Ramon Casas és un personatge més de la novel·la.

Tot va començar ara fa nou anys quan, a través de la finestra del meu estudi, vaig descobrir un home i una dona norantins que passaven diverses vegades agafats del braç, sempre a la mateixa hora. La seva imatge, aflaquida per l'edat, i l'amor que traspuaven l'un per l'altra em va admirar tant que l'1 de febrer de 2008, a les pàgines del desaparegut Diari de Sant Cugat, els vaig dedicar un article titulat "Els amants de la rambla del Celler" que els va colpir fins al punt d'emmarcar-lo i penjar-lo al rebedor de casa. Va ser així com vam establir una amistat que només la seva mort, primer la d'ell, el 2012, i després la d'ella, el 2015, va poder aturar. Vivien al número 23 d'aquell carrer i el meu desig seria que un dia fossin recordats amb una placa al portal que digués més o menys això: "Aquí van viure Joan Grases i Maria Cabanes, els amants de la rambla del Celler".

No va ser fins a l'any 2011, però, que em va venir al cap la idea d'escriure una novel·la inspirada –només inspirada– en Joan Grases i Maria Cabanes, i els ho vaig comentar. Els va fer moltíssima il·lusió i aquests darrers anys, mentre l'escrivia, tenia l'anhel que, en publicar-se i fer-ne la presentació, ells hi fossin presents. Per desgràcia, com sabem, no ha estat així, i em sap molt de greu, moltíssim. Però la seva néta, Esther Madrona, ens va regalar un emotiu escrit d'una pàgina que els va descriure i representar meravellosament.

Per això, a més de lloar la generosa interpretació que Maria Rosa Martínez i Pepa Romero van fer el dia 4 d'octubre de dos clàssics de la cançó francesa, com 'Les fulles mortes' i 'Sota el cel de París', vinculats al llibre, vull transmetre el meu agraïment a totes les persones que van assistir-hi i també a totes aquelles altres que m'han fet arribar les sensacions que la lectura de la novel·la els ha provocat o els provoca. Moltes gràcies, amics.

Cugat.cat , 20/10/2017
 
Agressió de Vodafone per parlar català Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 setembre 2019
Agressió de Vodafone per parlar catalàAquesta és la crònica d'uns fets execrables que van tenir lloc el 23 d'agost passat a l'establiment de Vodafone situat al carrer de Santiago Rusiñol, 33, de Sant Cugat del Vallès, en què un client jubilat va ser agredit verbalment pel sol fet de parlar en català amb un empleat, el qual, amenaçant-lo de fer-lo fora a cops de puny, li va exigir que li parlés en espanyol.

En la data esmentada, just després de parlar per telèfon des de casa amb una operadora de Sevilla que, després de reconèixer-li la desorganització de l'empresa, li va informar que la gestió feta dos dies abans a Sant Cugat per a l'adquisició d'un mòbil no constava enlloc, el client en qüestió va entrar a la botiga santcugatenca a les 13:33 de la tarda. La dependenta, que en aquell moment atenia una senyora, li va dir que estava tancat. La porta, tanmateix, era totalment oberta i no hi havia cap rètol que indiqués el contrari. El client va al·legar que seria molt breu, que no volia fer cap operació de compra, només cancel·lar la sol·licitud improductiva de dies enrere, i ella, reconeixent que la porta era oberta, va accedir i va continuar atenent la senyora. Fins aquí, tot correcte.

Però tot d'una, mentre el client s'esperava, es va obrir una porta de la rebotiga i va aparèixer un dependent de vint-i-tants anys amb l'uniforme de Vodafone, que observà el client, s'ajupí per cordar-se la sabata i, en acabar, se li va atansar dient-li despòticament: "Está cerrado". El client va respondre amb aquestes paraules: "Ja he parlat amb la seva companya i l'estic esperant". Tanmateix, a partir d'aquesta resposta en català, es va iniciar una situació de violència catalanofòbica per part del dependent que només la serenitat del client va impedir que derivés en sang. "¡No te entiendo!", li va etzibar cridant l'energumen vodafònic. I tot seguit li ordenà: "¡Háblame en español!". El client, però, en comptes d'intimidar-se o de perdre els nervis, va continuar en català: "Esperaré que m'atengui la seva companya". Aquesta fermesa va enfurismar encara més l'energumen que, amb gestos ostensiblement violents, li va tornar a exigir a crits que li parlés en espanyol: "¡Tienes la obligación de hablarme en español!" I va afegir, sempre tutejant-lo: "¡Lo primero que tienes que hacer es ponerte a mi altura! ¡Súbete a una silla para hablar conmigo!" Aquest era el llenguatge d'un empleat de Vodafone en el seu tracte amb un client al centre de Sant Cugat. I és que la catalanofòbia és així, cosa que encara es féu més palesa en quedar clar que el catalanofòbic vodafònic entenia perfectament el català.

L'agressió, però, no va acabar aquí. Totalment rabiós en veure que el client no claudicava seguint la submissió apresa de molts catalans, el catalanofòbic vodafònic es va adreçar a la seva companya dient-li: "¿Le echo? Dime, ¿le echo?" La companya no deia res i ell, exhibint els punys per fer-se el "machito", va insistir diverses vegades: "¿Le echo? ¿Le echo?" En no obtenir resposta de la dependenta que, no ho oblidem, continuava atenent la senyora, s'abraonà de nou al client disposat a pegar-lo. Aquest, aleshores, va dir que avisaria la policia, i l'altre, fent-se el pinxo, va treure el seu mòbil i va gallejar: "¡Anda, llámala desde el mío!". Però fou vist i no vist, perquè de seguida, per si de cas, se'l va guardar un altre cop a la butxaca.

Per sort, la senyora que era atesa per la dependenta se'n va anar, i aquesta, adreçant-se al client, li va reconèixer que la porta era oberta i es va disculpar. El client, naturalment, content de poder parlar, per fi, amb un ésser humà, ho acceptà i li demanà que cancel·lés la sol·licitud anterior i que el donés de baixa. Ella el va escoltar amb correcció i li va dir que així ho farien. La gestió, doncs, va ser ràpida i va acabar aquí. Però quan el client ja se n'anava, l'individu catalanofòbic vodafònic, amb l'odi als ulls, li va etzibar: "¡Fuera de aquí! ¡Largo!" El client no li va fer cas i va sortir de la botiga.

Amb un tracte civilitzat, el client no s'hauria donat de baixa de Vodafone, però qui vol ser client d'una companyia que contracta individus feixistes, catalanofòbics i mancats de les nocions més elementals d'educació? Això sol ja demostra quin és el nivell de la selecció de personal de Vodafone. No cal dir que aquell mateix dia, el client va trametre una queixa escrita per correu electrònic a l'empresa, però han transcorregut dos mesos, Vodafone no ha contestat i l'espècimen catalanofòbic continua treballant en el mateix establiment com si res. Una clara mostra de complicitat ideològica i del respecte que Vodafone té per Catalunya, pels catalans i per la seva llengua.

Racó Català , 19/10/2017
 
Marxeu i emporteu-vos les armes amb què sagneu el meu poble Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 setembre 2019
Marxeu i emporteu-vos les armes amb què sagneu el meu pobleUs dieu Guàrdia Civil i Policia Nacional espanyola, i vau sortir de la vostra terra esperonats pels crits dels qui us animaven a obrir com més caps de catalans millor; heu vingut a Catalunya fornits amb les vostres armes i la vostra supèrbia; heu romàs aquarterats en vaixells dins dels quals us han alliçonat perquè ens feu saber a cops de porra que els amos de la nostra vida no som nosaltres sinó vosaltres; heu destruït portes, vidres i parets de les nostres institucions a cops de mall; heu destrossat ajuntaments per la mateixa via; heu envaït col·legis electorals com una bandada de llops en una cleda de bens; heu robat urnes, actes i vots; heu agredit de manera sagnant les persones que volien votar; heu clavat coces a gent pacífica de totes les edats; heu apartat del davant menors, joves i vells que alçaven els braços amb les mans obertes en senyal de pau, i els heu fet saltar pels aires com si fossin farcells en considerar que entre un català i un farcell no hi ha cap diferència; heu arrossegat les dones per terra estirant-les pels cabells i dient-los "puta" i "zorra"; heu experimentat un gaudi morbós exercint la violència contra nosaltres per fer-nos entendre "qui mana aquí"; heu llançat insults contra la gent i li heu exhibit el dit mitger amb el puny tancat; heu fet befa dels qui us demanaven que mostréssiu l'ordre judicial sota la qual us emparàveu; heu mig despullat, vexat i grapejat noies joves amb la intenció d'humiliar-les públicament i compensar la ràbia que us provoca la vostra impotència; heu intentat fer-vos passar per milhomes i només sou uns covards. Només això: una colla de covards.

¿Tan ignorants i primitius, sou, que encara no sabeu que no hi ha cap grandesa en l'Estat que necessita atonyinar salvatgement ciutadans cívics i indefensos per imposar-los el seu poder? ¿Són aquests, els vostres valors: buidar ulls joves i provocar infarts en cors vells? Realment sou el viu retrat de la impotència, nois. Pura façana armada. Al darrere no hi ha res. Només buidor, maldat, catalanofòbia i ideologia supremacista. I és que res no degrada tant l'ésser humà com la violència. La violència degrada el violent i degrada la humanitat sencera. És la vella història de sempre, la història de l'individu o de l'Estat que fonamenta la seva existència en la dominació d'un tercer. No és estrany que quan el dominat, ja sigui individu o poble, s'allibera, el dominador quedi en estat de xoc i incapaç d'assumir la modesta mesura de si mateix. Vosaltres, doncs, guàrdies civils i policies espanyols que heu vingut a agredir el meu poble, només sou el braç executor d'un poder encara més covard que espera que aconseguiu amb la sang que vesseu allò que ells, amagats als seus despatxos, no poden aconseguir amb vots ni amb lleis antidemocràtiques i contràries als Drets Humans.

És obvi que entre vosaltres i nosaltres hi ha un abisme cultural que es fonamenta en dues maneres diametralment oposades d'entendre la vida. La nostra és la del respecte absolut per la llibertat dels pobles i el dret de decidir lliurement el seu destí; la vostra és la de la imposició, l'amenaça i la força. Una imposició, una amenaça i una força que exerciu amb el suport parlamentari d'aquells partits com el PSC-PSOE, que, dient-se hipòcritament ‘d'esquerres', han donat i donen cobertura legal a la vostra violència contra Catalunya i a l'ocupació militaritzada dels nostres carrers tot dient-nos per boca burleta de Miquel Iceta: "Què us pensàveu? Que els poders de l'Estat us deixarien fer?" No es pot ser més cínic i més pèrfid, tenint en compte que els poders de l'Estat són precisament a les mans del Partit Socialista i del PP.

El Partit Socialista intenta emmordassar Catalunya, perquè, com el PP i Ciudadanos, ens vol captius per sempre i amb les mans lligades a l'esquena sense poder votar allò que tenim el dret inalienable de votar. És també el Partit Socialista qui ha fet tot el possible per torpedinar les famoses "garanties" del Referèndum a fi de passejar-se ara amb la seva estúpida, reaccionària i ridícula cantarella, i és igualment el Partit Socialista qui es va carregar les garanties al País Basc il·legalitzant les llistes de l'esquerra abertzale per poder-hi imposar Patxi López com a lehendakari, en conxorxa amb el PP. I, tanmateix, encara té valor de parlar-nos de garanties i de democràcia! Com es pot ser tan hipòcrita?

Però tornant a vosaltres, tropes armades espanyoles enviades a agredir els catalans, ho ignoreu tot sobre el meu poble. Només sabeu que nosaltres som "ellos". I això és el que heu vingut a fer: "A por ellos". La gent que apallissàveu veia la catalanofòbia reflectida en els vostres ulls i el gaudi que experimentàveu colpejant a tort i a dret tot sentint-vos impunes. Doncs bé, no sou benvinguts. La vostra presència armada no és grata a Catalunya. Els catalans som un poble pacífic i no ens agrada tenir gent com vosaltres en vaixells, hotels o casernes preparats per colpejar i ferir els nostres ancians, els nostres fills i a nosaltres mateixos. Agafeu tot el vostre arsenal i torneu al lloc del qual no hauríeu d'haver sortit mai. Aquí no us servirà de res per fer realitat els vostres propòsits. La decisió de Catalunya és ferma, ja ho vau veure l'1 d'octubre passat. Ni fent-nos sagnar amb traus al cap vau poder impedir que votéssim. Vau dir que no votaríem, i vam votar; vau dir que no tindríem urnes, i les vam tenir; vau dir que no hi hauria paperetes, i n'hi va haver, la qual cosa encara us va enfurismar més. I per si fos poc, malgrat robar-nos vots, les urnes van deixar ben clara la vostra terrible derrota.

Aneu-vos-en, si us plau. Si hi veniu com a turistes, sempre sereu ben rebuts a la República catalana; però si ho feu com a bèsties salvatges, aquí no hi posareu els peus. Torneu a casa vostra i procureu reduir la dosi de pel·lícules de Sylvester Stallone, Charles Bronson, Chuck Norris i Jean-Claude Van Damme que veieu cada setmana tot substituint-la per obres d'Ophüls, Renoir, Truffaut, Visconti, Fellini, Rossellini, Zavattini... Notareu uns efectes que, a més d'immediats i molt enriquidors, transformaran l'energumen que porteu a dins en una persona civilitzada. En l'endemig, però, mentre no feu aquest procés evolutiu, marxeu. Marxeu, perquè aquí no us volem. Repeteixo: no us volem. Salpeu a bord del vostre Piuet i marxeu com més lluny millor. Marxeu immediatament sense aturar-vos i, sobretot, emporteu-vos per sempre les armes amb que heu sagnat el meu poble.

El Món , 9/10/2017
 
Santcugatencs sota repressió Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 agost 2019
Santcugatencs sota repressióDiversos santcugatencs, com molts altres catalans, han patit en primera persona la persecució, detenció, inhabilitació o amenaces de l'Estat espanyol per haver facilitat que el poble català pogués votar l'1 d'octubre. I n'hi haurà més. Un d'aquests santcugatencs, és Jordi Puigneró, secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital de la Generalitat, que va rebre una notificació del Tribunal Constitucional espanyol comminant-lo a paralitzar tota acció relativa al Referèndum i amenaçant-lo amb conseqüències penals. Un altre cas és el de Natàlia Garriga, directora dels Serveis del Departament de Vicepresidència i d'Economia i Hisenda, detinguda amb tretze persones més en l'operació de la Guàrdia Civil del 20 de setembre passat. I no cal dir que l'alcaldessa Mercè Conesa, pel seu compromís de fer complir la llei del Referèndum i posar a disposició de la ciutadania els espais municipals com a col·legis electorals, també està amenaçada per la llei espanyola d'Enjudiciament Criminal. Sí, criminal. I és que per a un Estat que criminalitza el vot, l'alcalde que el facilita és un criminal.

Aquesta és la ideologia totalitària d'un Estat que en només dues setmanes ha violat drets humans fonamentals sense cap mena d'escrúpol en consonància amb dictadures d'altres latituds. En haver-li caigut la careta democràtica, a l'Estat espanyol li escau aquella dita atribuïda a Lincoln: "Pots enganyar tothom durant un temps, fins i tot pots enganyar algunes persones durant molt de temps, però no pots enganyar sempre tothom". El meu respecte per totes les persones que, prescindint de les amenaces, s'han posat al servei de les llibertats.

Tot Sant Cugat , 8/10/2017
 
Van dir que no votaríem, i vam votar Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 agost 2019
Van dir que no votaríem, i vam votarVan dir que ens havien pres les urnes, i vam tenir urnes; van dir que ens havien pres les paperetes, i vam tenir paperetes; van dir que no hi hauria Referèndum, i vam fer el Referèndum; van dir que no votaríem, i vam votar. I els qui ho deien, són els mateixos que es neguen a anul·lar els judicis del franquisme; els mateixos que protegeixen encara avui els antics dirigents franquistes; els mateixos que, titllant-nos de "nazis', els condecoren públicament; els mateixos que van mentir dient que l'Iraq tenia armes de destrucció massiva; els mateixos que van continuar mentint dient que l'atemptat de l'11 de març de 2004, reivindicat per Al-Qaida, era obra d'ETA; els mateixos que ara menteixen dient que l'1 d'octubre passat la Guàrdia Civil i la policia espanyola no van apallissar milers de catalans a les portes i a l'interior dels col·legis electorals.

Aquesta gent, que és la ultradreta del sud d'Europa, és la mateixa que gosa pronunciar les paraules "democràcia" i "Estat de dret" amb tot el cinisme del món. "Democràcia" i "Estat de dret" són conceptes nobles que fan de bon escoltar quan són certs i honoren les societats que els tenen com a divisa, però repugnen en sentir-los de llavis d'un Règim absolutista i catalanofòbic com l'espanyol, que criminalitza les urnes i els referèndums, que persegueix i deté els qui permeten que la gent s'expressi i que viola els drets humans impunement.

A Sant Cugat, per sort, no van venir. A Castellbisbal, sí. A Castellbisbal, a només vuit quilòmetres de la nostra ciutat, la Guàrdia Civil, que és un cos militar, no ho oblidem, va apallissar menors d'edat que estaven concentrats a les portes de l'institut-escola Les Vinyes, de primària i ESO. S'entén, doncs, que un munt d'alcaldes del Vallès Occidental, entre els quals Mercè Conesa, hagin fet una declaració institucional comuna blasmant aquesta barbàrie de l'Estat espanyol contra Catalunya.

Jo vull agrair personalment el paper dels membres de Protecció Civil, que d'una manera que no cal especificar per prevenció davant la dictadura del Règim, van fer costat a la ciutadania. Gràcies a ells, el personal dels col·legis electorals es va sentir més segur per poder dur a terme, si hagués calgut, els plans previstos de salvaguarda de les urnes, de les actes i dels vots. Protecció Civil, fent honor al seu nom, va protegir les persones. Va protegir el civisme de la ciutadania de l'atac embogit de l'Estat espanyol. S'entén que dos dies després del Referèndum, Sant Cugat els retés un emotiu homenatge a la plaça de la vila. Quin ambient més meravellós i fraternal que vam viure l'1 d'octubre i amb quin afecte es rebia les persones de noranta-dos, noranta-quatre, noranta-sis anys que, ja fos amb crosses, cadira de rodes o amb caminadors, anaven a votar. Són vivències màgiques que creen sentiment de pertinença i que, per anys que passin, romandran per sempre en el nostre record.

Cugat.cat , 6/10/2017
 
Sortiran urnes de sota les pedres Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 agost 2019
Sortiran urnes de sota les pedresRealment formidable l'acte de campanya del Referèndum celebrat a Sant Cugat, la nit del 22 de setembre passat, al Parc de Ramon Barnils, davant de 2.500 persones. Tant l'alcaldessa Mercè Conesa com Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, van estar brillants en els seus parlaments, però el plat fort, com és lògic, corresponia al president Puigdemont, i ell no va decebre gens. Tot al contrari. Els darrers esdeveniments, amb la suspensió encoberta de l'Autonomia i l'arribada de tropes paramilitars als ports de Barcelona i Tarragona, feien que la gent tingués moltíssimes ganes d'expressar el seu suport al president i d'agrair-li la seva fermesa i lleialtat a Catalunya en un dels moments més transcendents de la nostra història. I així ho va fer.

No cal dir quina va ser la reacció dels assistents tan bon punt Puigdemont va dir què costen les tropes paramilitars espanyoles enviades a Catalunya: 300.000 euros diaris. 300.000 euros diaris en un Estat amb 15 milions de persones al llindar de la pobresa, amb una de les taxes d'atur més elevades d'Europa i amb un fons de pensions totalment dilapidat. Però n'hi ha prou de saber quina és la naturalesa d'aquest Estat per comprendre que si l'any 2002 va fer un esperpèntic desplegament naval, amb torpedes antisubmarins, per un illot com Perejil, habitat només per cabres, quines barbaritats no serà capaç de fer per sotmetre Catalunya a l'opressió espanyola.

Les paraules més celebrades del discurs del president Puigdemont van ser les referides al nom que l'Estat espanyol ha posat a aquesta segona fase de l'atac contra Catalunya. El nom és "Operació Anubis" déu egipci de la mort i dels funerals, i guardià de les tombes. "Ja sabem de quina tomba són guardians", va dir el president, "una tomba que no és aquí, és al Valle de los Caídos". Capacitat de síntesi de Puigdemont per expressar el sentiment general i retratar l'Estat espanyol, un Estat que truca de matinada i que, mitjançant la violació flagrant dels Drets Humans, pretén imposar un règim dictatorial i de terror en una nació pacífica i democràtica com Catalunya. Gràcies per la vostra fermesa i lleialtat, president. L'1 d'octubre sortiran urnes de sota les pedres.

Cugat.cat , 29/9/2017
 
La suspensió dels Drets Civils Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 23 agost 2019
La suspensió dels Drets CivilsEl 27 de febrer passat, en un article publicat a El Món, vaig escriure que ens enfrontem al feixisme. De fet, aquest era justament el títol: "Ens enfrontem al feixisme". Aleshores, ara en fa set mesos, encara no havien passat les coses que estan passant aquests dies. L'Estat espanyol encara confiava que el procés català s'autodestruiria, com ho feien les cintes magnetofòniques de la vella Missió: impossible, i que els catalans, capcots, submisos i resignats, assumiríem que som inferiors mentals sense capacitat de decidir sobre la nostra pròpia vida. Però això no ha passat. Al contrari, Catalunya manté impertorbable el seu objectiu de llibertat, i l'Estat espanyol, fidel a si mateix, opta per la via de la violència. No, no és una violència de sang i fetge. De moment. És una violència d'una altra naturalesa, una violència jurídica, governamental i policial que s'expressa per mitjà de cossos armats i que es dirigeix contra ciutadans anònims, funcionaris, regidors, alcaldes, diputats, consellers, presidenta del Parlament, president de Catalunya i empreses, entitats i institucions.

L'arribada recent de milers de policies espanyols a Catalunya aquarterats en vaixells –esplèndid, per cert, l'acord dels estibadors de no abastir-los– no té cap altre objectiu que fer una exhibició de força armada –"para que vean los catalanes quien manda aquí"– gràcies a la qual la població se senti intimidada i l'1 d'octubre renunciï a votar i es quedi a casa morta de por. Però, ves per on, és just aquest desplegament d'esperpèntica musculatura allò que fa més palès el seu fracàs i la seva feblesa. L'exhibició de múscul és el recurs de l'impotent, és el recurs del qui infla els bíceps per amagar l'esquifidesa del seu quocient intel·lectual. Per damunt del cervell, ell sempre hi posa les vísceres. I l'Estat espanyol, mancat d'arguments humanístics, s'aferra a la seva llei, una llei antidemocràtica que vulnera la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual és signatari i que té un rang superior a totes les lleis, decrets i normes de tots els països pretesament democràtics del món.

El feixisme no és cap Règim –malgrat que de vegades i a diferents llocs, dissortadament, ho ha estat– ni és cap uniforme. El feixisme, com també el racisme, és una actitud de vida que el Diccionari de la Llengua Catalana defineix així: "Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o grup". Estem parlant, en definitiva, de supremacisme, d'algú que es creu superior a un altre o a uns altres per la seva condició de blanc, de fort, de mascle, d'hisendat, de poderós, d'Estat, d'imperi, etc, i exigeix la submissió d'un tercer a la seva voluntat i a les seves lleis.

La violència que l'Estat espanyol està exercint aquests dies contra persones, empreses, entitats i institucions de Catalunya acusades del terrible crim de promoure que la gent decideixi el seu futur a les urnes demostra que ens enfrontem al feixisme; i aquesta realitat, la lluita contra el feixisme, demana la cohesió i la fermesa de tots els demòcrates europeus. El feixisme comença despullant de drets tots aquells que considera inferiors, i després, com està passant, criminalitza la dissidència, intimida periodistes, esclafa la llibertat de premsa, esclafa la llibertat d'expressió, imposa el pensament únic, subvenciona associacions enaltidores del feixisme, prohibeix els actes i les reunions que li són desafectes, requisa revistes amb anuncis que diuen la paraula "democràcia", envaeix les conselleries de Governació, d'Economia, d'Exteriors i d'Afers Socials, irromp en les redaccions de diaris i setmanaris, irromp en les empreses de missatgeria, escorcolla impremtes, estableix controls a les carreteres a la recerca de conductors que duguin algun paper relatiu a l'1 d'octubre, viola la correspondència a les oficines de correus cercant-hi continguts que qualifica de subversius, assalta els domicilis particulars que tenen pancartes amb el lema "democràcia" o "referèndum' al balcó, imposa sancions de milers i milers d'euros a ciutadans per raons ideològiques, suprimeix els drets civils, interposa querelles criminals multitudinàries, efectua detencions massives, engrosseix cada minut la llista de presos polítics...

I, tanmateix, això no és res comparat amb el que l'Estat espanyol és capaç de fer en els dies que vindran. Em pregunto quan tindran valor d'ocupar TV3 i Catalunya Ràdio davant de tot el planeta. És el primer que fan els dictadors quan volen imposar el pensament únic: ocupar-ne la ràdio i la televisió nacionals. Ja fa anys que el govern espanyol en té ganes, però l'esguard amatent del món el frena. Això no treu, però, que la cerrazón que el caracteritza li enteli el cervell i el faci reafirmar-se per mitjà de la força. No s'adona que aquesta força porta implícita la seva futura, amarga i traumàtica derrota.

Mentrestant, això sí, intentarà fer tot el mal que pugui. El seu paroxisme supremacista, que l'empeny a emmordassar Catalunya, a exigir-li literalment "la rendició" i a delirar imaginant que els catalans ens agenollarem i demanarem perdó per gosar enraonar de tu a tu amb l'Estat espanyol, no li deixa veure que no ens cal fer cap campanya en favor de l'1 d'octubre. Per què l'hauríem de fer? És absolutament innecessària. La campanya ens l'està fent ell solet, ja que si quedava algun català que, santa innocència!, no se n'havia assabentat, ara no sols n'està al cas sinó que té ben clar que l'1-O anirà a votar i que el seu vot, sigui del signe que sigui, serà un acte d'afirmació contra el totalitarisme i contra el supremacisme. Ara que tothom veu units PP, PSOE i Ciudadanos en aquesta inquisitorial croada espanyola contra els Heretges de la Santa Madre España i contra els Drets Humans, són molts els qui troben resposta a la pregunta: "Per què Franco va morir al llit?"

No hi ha pas xoc de trens, només hi ha una imatge; la imatge que difonen tots els mitjans de comunicació d'arreu del món: un Estat que per mitjà de forces paramilitars envaeix carrers, institucions, empreses i cases particulars de Catalunya i un poble català pacífic que se'ls mira amb la saviesa de l'ancià que sap que tot aquest teatre no és res més que la façana d'un immens complex d'insignificança. El món sap que l'1 d'octubre els catalans estem cridats a les urnes per decidir el nostre futur. Aquesta és la raó per la qual tenim entre nosaltres quatre-cents periodistes internacionals. L'1 d'octubre, per tant, votarem. I tant que votarem! Votarem perquè l'Estat espanyol no és ningú, absolutament ningú, per dir a Catalunya sobre què pot votar i sobre què no pot votar. Si a l'Estat espanyol li agrada, bé; i si no, també.

El Món , 25/9/2017
 
La Guàrdia Civil al Tot Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 agost 2019
La Guàrdia Civil al Tot Sant CugatEl matí del 18 de setembre passat, la Guàrdia Civil es va presentar a la redacció de la publicació local Tot Sant Cugat amb un requeriment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), adreçat a l'empresa Totmedia, per exigir-li que s'abstingui de publicar anuncis relatius a la campanya del Referèndum de l'1 d'octubre i amenaçant Ramon Grau, president del grup editor, que, en cas que desobeeixi, incorrerà en responsabilitats penals. Totmedia, doncs, passa a ser un més dels ja nombrosos grups de comunicació catalans que avui són assetjats per l'Estat espanyol.

Aquests fets, que, segons els casos, van des del requeriment fins a l'escorcoll, són d'una gravetat extrema perquè constitueixen una violació de drets humans bàsics i perquè, si ja són inadmissibles des de tots els punts de vista democràtics, encara ho són més en un Estat membre de la Unió Europea. Emmordassar la premsa no addicta al Règim ha estat, de sempre, la praxi de totes les dictadures. El pas següent és amenaçar, perseguir i empresonar periodistes, cantautors i escriptors que no se sotmetin a la ideologia totalitària del poder. Dels dos primers, ja hi ha hagut noms que ho han sofert en primera persona; ara només cal veure quan comencen amb nosaltres, els escriptors, acusant-nos de fer apologia de la llibertat. Si fa tres anys ja van censurar la presentació de la novel·la 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol, a Holanda, perquè suposava parlar dels fets del 1714, què no faran ara que parlem d'independència i d'una cosa encara més terrible i perillosa: votar.

I tanmateix votarem. Votarem perquè votar és justament allò que fan totes les nacions pacífiques i democràtiques a l'hora de dirimir els seus conflictes. Cap llei no pot dir-se democràtica, si nega i criminalitza aquest dret. I si persisteix, si aquesta llei antidemocràtica es manté, transgredir-la és un deure de tots els demòcrates.

Cugat.cat , 22/9/2017
 
El nom de l'antic Ajuntament Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 agost 2019
El nom de l'antic AjuntamentPersonalment, no em sembla gens malament la proposta de la comissió ciutadana Alcalde Roc Codó per tal que l'edifici de l'antic Ajuntament es digui "edifici Roc Codó" en record del qui fou un batlle emblemàtic de Sant Cugat. Roc Codó va ser elegit democràticament dos cops en un dels períodes més convulsos de la nostra història i, en consonància amb el president Macià, va proclamar la República al nostre municipi. No és estrany que un batlle amb aquesta ideologia fos empresonat durant quatre anys pel règim franquista, del 1939 al 1943.

Per això, doncs, i també perquè tota col·lectivitat ha de saber honorar les persones que millor l'han servida, arriscant-hi fins i tot la vida, com és el cas de Roc Codó, em semblaria una noble decisió que la proposta de l'esmentada comissió es pogués materialitzar.

Tot municipi té la llista dels batlles que l'han regit, però són comptats els noms dels qui perduren en la memòria col·lectiva. Normalment, els qui perduren són els batlles que han estat més a prop de la gent i que han sabut entendre que el veritable escenari del seu càrrec no era el despatx consistorial sinó les places i els carrers de la ciutat. Espardenyer de professió i demòcrata de convicció, Roc Codó ja organitzava debats a porta tancada al seu establiment en temps de la Dictadura de Primo de Rivera a fi de crear un estat de consciència ciutadana contra l'opressió i l'absolutisme. Seria feliç veient que ara és la nació catalana qui lluita contra tot això.

Cugat.cat , 15/9/2017
 
"Todas las naciones son España" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 agost 2019
"Todas las naciones son España""Todas las naciones son España. Todas las naciones son España". Dos cops. Pedro Sánchez ho va repetir dos cops el 5 de setembre passat amb el to i el somriure d'autosatisfacció de qui creu que aquell matí, tot dutxant-se, ha trobat la pedra filosofal que ha de garantir eternament la Sagrada Unitat d'Espanya. Com el carceller indulgent que creu que té la clau de la disciplina dels captius posant-los una dotzena de cigrons més al plat i condecorant-los amb la medalla del Bon Minyó, el senyor Sánchez, home d'infinita benvolença, estaria disposat a rebaixar un xic l'espoliació fiscal a què és sotmesa Catalunya i a concedir-li alguna dispensa lingüística amb la cirereta del titolet de "nació'. El raonament seria aquest:

"Atès que no sabem quina mosca ha picat als catalans, sempre tan submisos i ara tan altius, deixem-los dir-se 'nació' i acabem d'una vegada amb la seva rebequeria. Contents i enganyats, seran una 'nació' dins d'una Nación de naciones i haurem enterrat el problema catalán. La Nació, amb majúscula, serà Espanya, com ara, i les 'nacions' amb minúscula seran... les altres."

Com veiem, es tracta d'intentar que Catalunya visqui pensant-se que és una nació, però sense tenir els atributs propis d'una nació. És a dir, seria una "nacioneta". Una "nacioneta" eixerida, bufona, simpàtica i laboriosa, això sí, però "nacioneta" al capdavall, perquè de Nació, de Nació de debò, allò que se'n diu Nación, Nación, Nación, només n'hi ha una: Espanya. No caldria sinó! Hi hauria la nacionassa i la nacioneta. La nacioneta vindria a ser el telèfon mòbil de plàstic que es dóna als infants petits perquè juguin imaginant-se que són adults mentre el papa i la mama interactuen a través dels telèfons de debò. Un dia, tanmateix, l'infant es fa gran, es treu la llana del clatell i diu als pares que donin el mòbil de plàstic al canari, perquè ell en vol un d'autèntic. Pedro Sánchez –en companyia de Miquel Iceta, aquell senyor que l'acompanya i que li riu totes les gràcies– pretén que una vella nació d'Europa, com és Catalunya, renunciï a ser qui és i accepti submisa el paper que ell i la resta de supremacistes espanyols de bon cor li han assignat, que és el de romandre en un estat d'infantesa permanent. Catalunya no pot fer un lleig a tanta generositat. ¿Que potser no és millor que els negres, en comptes d'un amo blanc que reparteix fuetades, tinguin un amo blanc que reparteix caramels? No hi ha res més ofensiu que un negre desagraït.

Pedro Sánchez diu "todas las naciones son España", i s'adreça indistintament a catalans i a espanyols. Als primers ja hem dit de quina manera, i als segons els pica l'ullet perquè captin que tot plegat és un simple joc de paraules i que el rang "nacional" de les nacionetes és merament honorífic, per la senzilla raó que, n'hi hagi tres o n'hi hagi més, totes, absolutament totes, SÓN Espanya. De sobirania plena, de sobirania de debò, només n'hi ha una: l'espanyola. La pregunta catalana és: si una nació no té sobirania, de què li serveix tenir un govern nacional? Si una nació no té sobirania per decidir sobre si mateixa, de què li serveix dir-se nació? Si una nació no té sobirania per ser lliure, quin sentit té la seva existència?

El Món , 11/9/2017
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 31 - 45 de 1952
spacer.png, 0 kB