Inici
 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 05 febrer 2013 |
 L'endemà mateix de la independència de Catalunya caldrà retre homenatge a tots els polítics espanyols que hi han contribuït, ja que la tasca que estan portant a terme, conscienciant la societat catalana de la necessitat de tenir un estat propi, és molt lloable i mereix un reconeixement públic. Un d'aquests personatges és Juan Carlos Rodríguez Ibarra, expresident de la Junta d'Extremadura. Diu Ibarra que "el federalisme no arreglaria cap ni un dels problemes que té Espanya amb la secessió en marxa. Els nacionalistes catalans i bascos no volen ni sentir parlar d'Estat federal, i saben molt bé per què". I cita un altre socialista i nacionalista espanyol com ell, José María Benegas, segons el qual "el model autonòmic espanyol és asimètric i aporta un sistema més flexible que el federal per resoldre els problemes peculiars i els fets diferencials".
Són manifestacions molt d'agrair, perquè demostren que la convivència amb Espanya és absolutament impossible. I no només perquè Catalunya i Espanya siguin incompatibles, sinó perquè són antagòniques. Són dues naturaleses contraposades amb actituds abismalment diferents davant la vida. El senyor Ibarra ho expressa molt bé quan diu que Espanya és una "unitat descentralitzada" amb un sistema de govern "flexible" que "resol les peculiaritats i els fets diferencials". Sempre, és clar, que els "peculiars" admetin que només són una piga en una galta d'Espanya. I com que la peculiar Catalunya no ho admet, això, el senyor Ibarra demana al PSOE que recordi la E de les seves sigles i que qualifiqui Catalunya de "colpista" per voler decidir per si mateixa. D'això se'n diu parlar clar. En la naturalesa despòtica i totalitària espanyola no hi ha lloc per a les urnes que no li donen la raó. El dret de decidir de Catalunya és colpisme, el sotmetiment dels catalans a Espanya és sentit comú. Són els arguments del franquisme, són els arguments del Partit Socialista.
Nació Digital , 2/2/2013 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 04 febrer 2013 |
 El 23 de gener passat va ser un dia molt emocionant, per a la majoria de catalans, perquè per 85 vots a favor, 41 en contra i dues abstencions, el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració sobiranista que ha de marcar el futur del país com a nou Estat d'Europa. I, com és natural, l'Ajuntament de Sant Cugat, amb una clara majoria de regidors a favor, ho ha volgut expressar simbòlicament fent onejar l'estelada a la plaça de la Vila.
Això, és clar, no ha agradat al Partit Popular, que, com sabem, va votar en contra de la declaració adduint que és "il·lícita i il·legítima", perquè els catalans no existim com a tals. I com que no existim no som ningú. És a dir, que al món no hi ha catalans. Hi ha espanyols, hi ha francesos, hi ha portuguesos i potser fins i tot alguns marcians, però catalans no. Cap ni un. Per això, segons el PP, l'única sobirania resideix en el poble espanyol, que és un poble que sí que existeix. Del poble català, en canvi, ningú no en sap res. Fins aquí, per tant, s'entén l'odi del PP a la sobirania de Catalunya. Deu fer molta ràbia que algú que has dit que no existeix et posi en evidència passejant-se davant teu.
Allò que no s'entén, però, és que el PP no s'avergonyeixi del seu dèficit democràtic i arribi a dir que, per bé que l'estelada no oneja a les dependències municipals, sí que ho fa a la plaça de la Vila, i que això és il·legal i demostra que l'Ajuntament es posa al servei de les idees d'una part de la ciutadania. Increïble. D'entrada, el PP sap perfectament que no hi ha cap llei que impedeixi que un ajuntament faci onejar una estelada en una plaça; i, en segon lloc, sobta que aquest partit ignori que les idees que tanta aversió li provoquen van assolir la majoria absoluta en les darreres eleccions.
Ves per on, som milions els catalans que sentim aversió per les idees del PP i que, tanmateix, precisament perquè som demòcrates, acceptem la involutiva victòria electoral que li va permetre arribar al govern espanyol. Per això ens agradaria que el PP reprimís el seu absolutisme i que, encara que li faci mal als ulls, respecti l'estelada com nosaltres, encara que ens fa mal als ulls, respectem la bandera espanyola. I si ignoren el significat de la paraula "respecte" l'hauran d'aprendre, perquè, com ha dit l'alcaldessa, Mercè Conesa, l'estelada onejarà "durant els propers dies i els propers mesos".
Cugat.cat , 1/2/2013 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 01 febrer 2013 |
 Pere Ramells i Víctor Alexandre
Era una feina dura, però. Una feina que ara seria impossible, perquè es tractava d'anar casa per casa fent contractes d'assegurances a persones desconegudes que m'havien de concedir una part del seu temps assegut al menjador o a la sala d'estar, signar-me una pòlissa i lliurar-me uns diners en metàl·lic com a bestreta del capital assegurat. Quan hi penso no m'ho puc creure, però era així. I encara se'm fa més increïble quan recordo que jo, que només somiava deixar de fer aquella feina, era tot sovint el venedor del mes. També recordo que el senyor Ramells em deia que res no seria possible si no creia en allò que venia. És a dir, que érem els agents, amb les nostres eines personals, els qui havíem de convèncer algú que allò que li oferíem era bo. Finalment, el 1976, poc després que hi entrés a treballar el meu germà Carles, que era més jovenet, la meva vida va fer un gir i em vaig acomiadar amb una abraçada del senyor Ramells.
Si explico aquesta història és perquè malgrat el pas dels anys mai no vaig oblidar aquella gran persona. Al contrari. Un quart de segle després em continuava preguntant què se n'hauria fet, del senyor Ramells. I és que era tanta l'estima que li tenia que, en record seu, vaig posar el seu nom a un personatge del meu llibre Set dones i un home sol. El llibre es va publicar el 2009 i, ves per on, va ser precisament aquell any que vaig retrobar l'amic a Sant Cugat. Hi havia arribat el 2003 amb la Isabel, la seva dona, i va ser molt emocionant veure'l de nou després de tants anys. Ell en té ara 82, però no ha canviat gens. Hi ha gent que canvia, però ell no ho ha fet tot i que la vida no sempre l'ha tractat bé. L'any 2003, la seva filla Isabel va morir al Clínic d'un tumor cerebral després de set anys d'invalidesa. En tenia 45. Per sort, els seus altres fills estan bé. En Pere és advocat i la Carme és restauradora del MNAC.
Em fa molt feliç haver retrobat l'estimat senyor Ramells. Em fa molt feliç i sempre li he agraït que tot i que el meu aspecte extern no concordava gens amb la resta de companys, tots amb americana i corbata, mai no em va dir que el canviés, que m'afaités la barba i que reduís la llargària dels meus cabells. Sé que no ho aprovava, però mai no em va dir res. I el respecte que ell em demostrava ha fet encara més gran el respecte que jo sempre he sentit per ell. Per això desitjo que els anys que la vida li tingui reservats siguin tan afables, càlids i acollidors com ell ho va ser amb mi. És tot un regal que en el món hi hagi persones de cor tan noble com l'estimat Pere Ramells.
Diari de Sant Cugat , 11/1/2013 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 31 gener 2013 |
 La declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, el 23 de gener passat, ha estat el pas polític més rellevant que ha fet el nostre país en els darrers tres-cents anys. És cert que Espanya el minimitza dient que una declaració, per solemne que sigui, "no és vinculant". Però menteix, i ho sap. I tant que és vinculant! Que no ho sigui oficialment, d'acord amb les seves lleis, no treu que sí que ho sigui per al poble de Catalunya i per a les seves institucions. Espanya, intentant disfressar la seva impotència, també va dir que les consultes per la independència no eren vinculants. Però ja es va veure que sí que ho eren moralment i psicològicament. Sense les consultes no hi hauria hagut la manifestació de l'Onze de Setembre passat i sense la manifestació tampoc no hi hauria hagut la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. Són fets encadenats i indestriables.
Per altra banda, si la declaració no és vinculant, per què l'espanyolisme s'ha posat tan nerviós i l'ha qualificat de "declaració d'independència"? Els nervis són mals consellers i acostumen a revelar just allò que el nerviós pretén amagar. I, en aquest sentit, va ser molt gratificant –i divertit– veure que la màxima autoritat espanyola que feia unes declaracions oficials sobre la qüestió era, ves per on, el ministre d'Afers Exteriors. Déu n'hi do quin lapsus! Tot un reconeixement implícit de la nació catalana.
Però hi ha altres imatges i discursos que quedaran per sempre més en la història, imatges esperpèntiques com la del PP abandonant la cambra després d'haver votat en contra d'un principi bàsic dels Drets Humans, com és el dret de decidir, i discursos també contraris a aquest principi, per part de Ciudadanos i del PSOE de Catalunya. En el decurs del debat, tot Catalunya va poder veure l'abraçada ideològica que es van fer aquests tres partits en qualitat de "cancerberos" de la "unidad de España". El discurs de Pere Navarro, per exemple, va provocar vergonya aliena, ja que ser nacionalista espanyol no hauria d'estar renyit amb el sentit del ridícul. Però sembla que sí. Va arribar a dir que la declaració és un error històric, que "es carrega el dret de decidir" (!), que és "impossible" que Catalunya sigui independent a la Unió Europea, que l'única sobirania resideix en el poble espanyol –és a dir, que els catalans, començant per ell, no som ningú–, i que divideix i trenca la societat catalana. En definitiva, els mateixos arguments d'Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Exactament els mateixos. De fet, tots tres es podien haver posat d'acord i fer un únic discurs. N'hi hauria hagut prou que haguessin fusionat el quart d'hora de què disposaven i no ens haurien avorrit tant.
Pel que fa als cinc diputats socialistes que no van votar per poder mostrar el seu desacord amb el partit, cal dir que hom n'esperava més coratge que la simple inhibició. Allà no s'estava votant si les butaques havien de ser vermelles o blaves, sinó la condició de subjecte polític del poble de Catalunya amb dret a decidir lliurement el seu destí. Ells, però, no deien ni que sí ni que no, sinó tot al contrari. Arribats aquí, no es pot negar que si el que perseguien era protagonisme mediàtic el van aconseguir. Però sembla obvi que quan es debaten temes tan transcendents com aquest i un diputat pren la decisió de votar d'acord amb la seva consciència i no pas seguint el toc de xiulet –discutiblement democràtic– del seu partit, ha d'anar fins al final i assumir-ne les conseqüències. En altres paraules, quan un partit obliga un diputat a votar en contra dels seus principis en temes que impliquen una actitud de vida –com ara votar en contra del dret a decidir o a favor de la pena de mort–, el que ha de fer aquest diputat, independentment del cost que tingui la seva decisió, és ser fidel a si mateix. Posar-se les mans a la butxaca mentre tot el Parlament està votant no és només una incongruència, també és una trista manera de fer-se veure a costa dels companys de partit tot defugint l'obligació moral de pronunciar-se. Catalunya, per sort, ja va demostrar que pot avançar sense ells.
El Singular Digital , 29/1/2013 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 28 gener 2013 |
 És molt agradable poder parlar de coses positives, de tant en tant. Estem immersos en una realitat econòmica i social tan adversa, que les bones notícies gairebé ens passen desapercebudes o fins i tot ens semblen insòlites. Tanmateix n'hi ha, de bones notícies, i el programa 'Apropa Cultura' n'és una.
La cultura, com ja vam comentar setmanes enrere, està vivint un atac frontal per part del Partit Popular, des del govern espanyol, i els professionals, les entitats i les empreses que s'hi dediquen es veuen al llindar del col·lapse arran de la imposició del 21% d'IVA. Estan desesperats i molts locals i companyies han de plegar perquè la seva subsistència és impossible. La davallada d'ingressos familiars unida a l'augment dels impostos ha convertit en prohibitives les despeses culturals. Ja se sap, quan es tenen problemes per pagar coses bàsiques, el fet d'anar a una sala de concerts, al cinema o al teatre esdevé un luxe inassolible. En paraules de Salvador Sunyer, director del festival Temporada Alta, "els teatres esdevindran cementiris".
Per això és tan positiu el programa 'Apropa Cultura', promogut per diverses sales catalanes entre les quals hi ha el Teatre-Auditori de Sant Cugat, el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure, el Palau de la Música i el Mercat de les Flors. Es tracta de fer accessibles els espectacles culturals a totes aquelles persones que es troben al caire de l'exclusió social, ja sigui per raons de pobresa, de discapacitat o de malaltia mental, de manera que reunides en grups d'un mínim de cinc, només hagin de pagar 3 euros per entrada. Fins i tot hi ha beques que suposen només el pagament d'un euro o fins i tot l'entrada de franc. El programa 'Apropa Cultura' no és nou, ja fa temps que es fa, però encara hi ha molta gent que no en sap res i és bo fer-ne difusió. Per aquesta raó recomano entrar al seu web i veure'n les possibilitats. Els educadors socials hi poden trobar una bona ajuda, perquè com deixa clar aquesta iniciativa, l'art és un element de comunicació, de benestar, d'alegria i d'enriquiment personal.
Cugat.cat , 25/1/2013 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 23 gener 2013 |
El debat que hi ha actualment als Estats Units sobre la possessió d'armes, arran de la massacre de Newtown, en què van morir vint-i-sis persones, vint de les quals infants, a mans d'un individu que finalment es va suïcidar, és indestriable de la cultura de la violència que fomenta la seva indústria cinematogràfica. En aquesta pel·lícula, tot i que amb un mòbil diferent, també hi ha una matança només començar. I tot el que ve a continuació és violència gratuïta, morts a dojo, ideologia reaccionària i altíssimes dosis de testosterona. El guió, ple de llacunes, és força pla i només algunes línies de diàleg apunten un bri d'enginy. En realitat es tracta d'una producció feta a mida de Tom Cruise i del seu lluïment personal poc abans que l'edat -ara té cinquanta anys- li impedeixi donar credibilitat a personatges com el de Jack Reacher. S'agraeixen, tanmateix, les aparicions del director Werner Herzog, sempre en penombra, i de Robert Duvall. En definitiva, un film entretingut, però sense ànima.
Tot Sant Cugat , núm. 1348, 25/1/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 23 gener 2013 |
 Els pobles, precisament perquè els configuren persones, també tenen la seva naturalesa, i en la naturalesa d'Espanya, més enllà d'exquisides i excepcionals individualitats, no hi ha un sentit democràtic de la vida. La democràcia, en la història espanyola, sempre ha estat anecdòtica, mai una irrenunciable manera de fer. Espanya és l'antítesi de Catalunya, i d'aquesta antítesi en sorgeix un antagonisme secular que només podrà ser negligit amb la independència de la segona. És a dir, quan la condició d'Estat de Catalunya obligui Espanya a abandonar l'estatus d'amo que ara s'atorga. La història parla per si mateixa. Catalunya es reafirma per mitjà de la paraula, del respecte i del pacte, Espanya ho fa per mitjà de l'arrogància, del menyspreu i de l'absolutisme. I precisament perquè tots aquests elements són inherents a la seva naturalesa no pot canviar ni tan sols quan el passat li'n demostra el fracàs. El fracàs dels seus deliris de grandesa, el fracàs dels seus afanys de domini, el fracàs d'un somni imperial fonamentat en l'anorreament de pobles, cultures i llengües. Espanya, per tant, està condemnada a la solitud més absoluta. I la independència de totes aquelles terres que encara avui es vanta d'haver conquerit a ultramar n'és la prova més fefaent. Ningú no vol conviure-hi, perquè ningú no vol compartir un mateix espai amb un depredador.
Arribats aquí, la imposició a l'Ajuntament de Corbera del Llobregat, de penjar la bandera espanyola a les escoles, a la biblioteca, al pavelló d'esports, al camp de futbol i a la seu de la policia local, és una mostra més de la naturalesa de què parlàvem. Som una colònia, i el colonitzador, quan té una personalitat acomplexada com l'espanyola, no en té prou de ser opressiu, necessita, a més, veure onejar la seva bandera a casa de l'altre per sentir-se mínimament segur de si mateix. En altres paraules, allò que apaivaga la seva inseguretat no és ser amo d'un esclau sinó que l'esclau, de genolls, el reconegui com a amo.
Aquesta és també la raó per la qual Espanya, mentre exigeix que la bandera espanyola onegi a les dependències dels Mossos d'Esquadra i de la Policia Local, es nega a penjar la bandera catalana a les casernes dels seus cossos policials; cosa, per altra banda, que cal agrair-li. En aquest sentit, deia l'alcalde de Corbera del Llobregat, Manel Ripoll, que la delegada del govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, deu tenir molt poca feina per dedicar-se a posar banderes espanyoles en dependències municipals. I té raó. Però no és que la senyora Llanos de Luna tingui poca feina, és que la seva feina a Catalunya consisteix precisament en això: vetllar perquè la colònia no oblidi que és una colònia.
Hom dirà que el retorn de la bandera espanyola a escoles i biblioteques és una prolongació del franquisme, i certament és així. Però no és pas l'única herència franquista. Només cal repassar la Constitució espanyola per veure-hi tots aquells articles que també ho són. Per això, encara que Franco va morir el 1975, el franquisme ha vetllat per la pervivència del seu esperit encarnant-se en persones que controlen tots els poders de l'Estat espanyol. Com a catalans, per tant, no hi ha convivència possible amb Espanya. Només hi pot haver veïnatge.
El Singular Digital , 22/1/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 23 gener 2013 |
 Un cop publicat el darrer Informe d'Impacte sobre la Violència contra les Dones, sabem que l'any 2011 es van registrar a Sant Cugat 106 casos de violència de gènere. I per les dades que hi ha, sembla que l'informe del 2012, quan arribi, no serà gaire diferent. Per altra banda, el perfil de la víctima ens parla d'una dona que oscil·la entre els 24 i els 44 anys d'edat, amb fills al seu càrrec i amb feina remunerada. Hi predominen les dones d'altres nacionalitats, tot i que també n'hi ha de catalanes, i, en la majoria dels casos, el maltractador és la parella. Allò que l'informe no pot dir, com és lògic, és el nombre de dones que són víctimes de maltractaments i que, per raons diverses, però sobretot per por, no gosen denunciar-ho. Però aquestes dones existeixen i són moltíssimes, i això ens hauria d'amoïnar perquè es tracta d'una xacra social extremament greu.
A Sant Cugat ja fa anys que l'Ajuntament, a través de la regidoria d'Igualtat, dóna un tracte preferent a aquesta qüestió i té un telèfon específic d'atenció a la dona (93.565.70.00), a banda dels serveis socials que orienten, donen suport i ofereixen atenció psicològica i assessorament jurídic. De fet, aquests serveis són una bona mostra de les tasques que assumeixen els ajuntaments com a administració més propera al ciutadà. Tanmateix, tot això està en perill per culpa del nou pla del govern espanyol que pretén rebaixar competències i serveis als governs municipals per traspassar-los a les diputacions, cosa que significaria un cost afegit i una pèrdua del valor de proximitat. El govern espanyol, per amagar les gravíssimes conseqüències dels seus pressupostos en obres grotesques i totalment desaprovades per la Unió Europea, com ara la construcció d'aeroports fantasma i de línies de tren d'alta velocitat sense passatgers, ha optat per culpar els ajuntaments i convertir-los en el boc expiatori de tot plegat. L'excusa consisteix a dir que només podran tenir competències i serveis si el finançament els ho permet. Però, és clar, com que les retallades del govern espanyol escanyen la societat i fan que el nombre de persones necessitades que acudeixen als serveis socials municipals no pari de créixer, també creix la despesa dels consistoris que les han d'atendre.
Una eina molt positiva que l'Ajuntament de Sant Cugat té a l'abast de tothom és la Guia de recursos per lluitar contra la violència de gènere. Es tracta d'un llibret de 23 pàgines dividit en tres apartats: informació sobre violència masclista, com detectar-la i com actuar-hi en contra. Exemples de violència psicològica serien un control telefònic, gelosia, sospites o bromes feridores. I en el cas de la violència física, a més dels cops, també ho serien l'assetjament o el tancament a casa. Pel que fa a la violència sexual, cal incloure-hi les relacions contra la pròpia voluntat o el contagi deliberat d'infeccions o malalties. I per últim, en l'àmbit de la violència social i econòmica, hi trobem la humiliació pública o el control dels recursos familiars.
Com veiem, es tracta d'una guia que, a més d'indicar-nos com detectar que una dona o un infant són víctimes de maltractaments, també ens informa de com identificar un maltractador. Pensem que la violència de gènere no és cap cosa inevitable. La violència de gènere pot ser eradicada si interioritzem que tota convivència es fonamenta en el respecte mutu, un respecte mutu que passa per un repartiment igualitari de responsabilitats i per un reconeixement de la llibertat de l'altre.
Diari de Sant Cugat , 11/1/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 21 gener 2013 |
 És gratificant veure l'estat de nervis de Ciudadanos davant la fermesa de Catalunya en el seu camí cap a la independència, ja que fa que es mostri com el que realment és: un partit ultranacionalista espanyol, antidemocràtic i violent. Ultranacionalista, perquè Franco n'estaria molt orgullós; antidemocràtic, perquè pretén impedir que el Parlament de Catalunya celebri un debat sobiranista i demana al govern espanyol que suspengui l'autonomia; i violent, perquè l'emmordassament d'un país i l'eliminació de les seves institucions democràtiques són una agressió intolerable. Sí, ja sabem que l'article 155 de la Constitució espanyola ho permet. Però que un article sigui legal no significa que sigui democràtic. Hi ha altres articles a l'esmentada Constitució que també són vergonyosament antidemocràtics, com ara el número 2 i el primer punt del 8 i del 145.
Però, com diem, els nervis traeixen Ciudadanos i el fan caure en els seus propis paranys, ja que, mentre banalitza el debat sobiranista dient que tindrà "el mateix valor que si el Parlament de Catalunya declarés la guerra a Líbia o que l'Ajuntament de Barcelona declarés la guerra a Malta", no s'està d'afirmar que constitueix "un cop a l'estat de dret" i de demanar la suspensió de l'autogovern. Això ens aboca a una pregunta i a una resposta immediates: com és que per a Ciudadanos el fet d'enraonar ha de ser "castigat" retornant Catalunya a l'estatus que tenia en el règim de Franco? Doncs perquè Franco, com Ciudadanos, també deia de què es pot parlar i de què no. Franco, com Ciudadanos, també era al·lèrgic a la paraula "parlament". Franco, tanmateix, era força més coherent que Ciudadanos, ja que, a diferència d'aquests, mai no va ser parlamentari.
Nació Digital , 19/1/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 19 gener 2013 |
 La creació recent del col·lectiu Taxistes per la Independència, impulsat per diversos professionals d'aquest gremi, entre els quals Jordi Musoy, col·laborador de Cugat.cat i del Diari de Sant Cugat, és una mostra del paper importantíssim que està desenvolupant la societat civil catalana per aconseguir la plena normalització del país. És a dir, treballant per abandonar per sempre l'humiliant estatus actual, que és el de ser quatre províncies espanyoles espoliades i sotmeses a la voluntat de Madrid, i convertir-se en un Estat, en la mateixa mesura que ho són Dinamarca, Àustria o els Països Baixos.
Del manifest elaborat per Taxistes per la Independència jo en destacaria un parell de coses: d'una banda, el fet que els taxistes adherits no siguin només catalans de soca-rel sinó persones d'orígens diversos que estimen Catalunya i que, precisament perquè l'estimen, la volen lliure. I de l'altra, aquestes paraules del text:
"Un sector en què treballen diàriament milers de persones no pot quedar al marge del procés més important que ha iniciat Catalunya en tres-cents anys. Manifestem que el poble de Catalunya té dret a decidir lliurement, democràticament i pacíficament el seu futur i lluitarem amb totes les nostres forces per aconseguir la independència de la nostra terra i convertir-nos en un nou Estat d'Europa més just i més pròsper."
Taxistes per la Independència estan integrats en l'Assemblea Nacional Catalana, impulsora de la manifestació de l'Onze de Setembre d'enguany, i en només una setmana de constituir-se ja van sumar l'adhesió de 160 professionals del taxi. Els interessats només s'hi han de posar en contacte a través de la pàgina web (Taxistesperlaindependencia.cat) o de l'adreça electrònica
Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la
i, d'aquesta manera, fer que la xifra no pari de créixer. Si la independència de Catalunya té el suport explícit de col·lectius com ara agents rurals, ambulàncies, bibliotecaris, bombers, economistes, empresaris, enginyers, immigrants, jubilats, juristes, meteoròlegs, pagesos, periodistes, botiguers o psicòlegs, seria absurd que no comptés també amb el dels taxistes. La llibertat d'un poble és cosa de tots.
Cugat.cat , 18/1/2013 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 18 gener 2013 |
El film s'obre amb unes veus en off sobre fons negre que evoquen les converses mantingudes per algunes de les víctimes de l'atemptat de l'11-S de 2001 a Nova York, després que el primer avió s'estavellés contra una de les Torres Bessones. A partir d'aquí, tot el que se'ns mostra és una síntesi del laboriós procés que la CIA va dur a terme per localitzar i assassinar el cervell d'aquella massacre. És a dir, les tortures que es van practicar en presons clandestines a tota mena de sospitosos. Òbviament, no ho veiem tot. D'una banda, perquè la realitat, quan traspassa certs límits, pot semblar inversemblant; i de l'altra, perquè un film comercial com La noche más oscura difícilment farà sang a l'hora de parlar de les institucions nord-americanes. Per això el veritable interès rau en el procés interior de l'analista que descobreix Bin Laden, ja que la dona que veiem al començament no té res a veure amb la del final. És l'únic que separa el film de ser un luxós documental televisiu. La resta és apologia de la tortura.
Tot Sant Cugat , núm. 1347, 18/1/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 15 gener 2013 |
 El dimarts 21 de novembre de l'any 2000, en una entrevista concedida a la Cadena Ser, Josep Antoni Duran i Lleida va fer unes declaracions clares i concises amb relació a la seva persona i a l'anomenat cas Pallerols. Va dir que dimitiria del seu càrrec de president d'Unió Democràtica de Catalunya "en cas que algun dia es demostrés que el partit s'havia finançat de manera il·legal". I, a més a més, no sols va negar "rotundament" que Unió hagués rebut diners dels fons destinats a la formació d'aturats, sinó que va afirmar que tot plegat responia a una operació destinada a desacreditar-lo a ell: "Hi ha una part important del país que entén que jo podria ser un bon candidat de futur i volen impedir-ho". Molt bé. Però, si això és així, com és que no s'ha presentat mai tot sol a les eleccions, en lloc de fer-ho sota les faldilles de Convergència? Per què no demostra el que diu per mitjà de les urnes?
Allò que sí que s'ha demostrat és que Unió rebia diners il·legalment i que les argumentacions que ho negaven no deien la veritat. I també és ben sabut que no hi haurà judici gràcies a un pacte en virtut del qual Unió ha d'admetre haver-se finançat de manera irregular. Sobre això, a més, els juristes ja han comunicat que "un pacte té el valor d'una sentència condemnatòria". Per altra banda, no canvia res el fet que els implicats ja no militin a Unió. Naturalment que no hi militen! Seria escandalós que no fos així. Sí, ja sabem que, per espolsar-se les mosques, la portaveu del partit, Marta Llorens, diu que "Unió pot afirmar i afirma que mai no va rebre els diners tenint coneixement dels fets". Però aquest argument és tan ridícul que gairebé faria riure si els fets no fossin tan greus, ja que ens està dient que la caixa d'Unió s'omplia sense que ningú no se n'adonés. Déu n'hi do.
Arribats aquí, és hora que el senyor Duran i Lleida compleixi la seva paraula, com correspon a tot polític amb principis ètics, i que presenti la dimissió del seu càrrec. De fet, ja diu molt poc al seu favor que hom li ho hagi de recordar. Aquestes coses han de sortir d'un mateix, i en això, malauradament, el senyor Duran ja ha fet tard. Tanmateix, encara és a temps de salvar la seva credibilitat política emparant-se en aquella vella dita segons la qual "mai no és tard quan arriba".
S'entén que el senyor Duran, atesos els horitzons que s'havia fixat, vegi aquesta dimissió com una derrota espectacular. No era pas així, sortint per la porta de servei, com ell havia imaginat la seva retirada política. Però quan un partit comet les irregularitats que ha comès Unió Democràtica, és obvi que el seu president n'és responsable encara que no en sigui culpable. La culpabilitat ja ha estat reconeguda pels implicats, però la responsabilitat de Duran, com a líder d'Unió, és indiscutible. Ell mateix ho va reconèixer amb aquestes paraules: "Si hi ha hagut un finançament irregular, jo, políticament, hauria de sentir-me'n responsable".
Doncs bé, el finançament irregular ha existit, i ara, com dèiem, correspon al senyor Duran ser conseqüent amb les seves pròpies paraules i dimitir. Hi està obligat, ja que és tan greu que n'estigués al corrent com que no en sabés res. En el primer cas, n'esdevindria còmplice; en el segon, demostraria que no està capacitat per dirigir un partit polític. I menys encara tractant-se d'Unió, ja que, com tothom sap, Unió és Duran, i a Unió no es mou una cadira sense que Duran ho sàpiga. Això ja va quedar clar el dia que va convidar a marxar tots aquells militants que no estiguessin d'acord amb ell i es va tornar a veure no fa gaire amb l'arraconament de l'independentista Josep Maria Vila d'Abadal tot empenyent-lo a abandonar el partit. Per això, davant d'aquest full de serveis, provoca estupor que Duran tingui el desvergonyiment de presentar-se davant del país com la gran víctima del cas Pallerols. "Sóc una víctima", va dient. D'això se'n diu cinisme.
La dimissió, per tant, s'imposa. Tota dimissió, quan és voluntària, per inevitable que esdevingui, té sempre un punt de noblesa, un punt d'honorabilitat que inspira respecte. I això, el senyor Duran, ho hauria de tenir en compte, perquè si bé l'ètica és un valor admirable en totes les persones, en un servidor públic és un requisit imprescindible.
El Singular Digital , 15/1/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 15 gener 2013 |
 El fet que Lluís Recoder no continuï com a conseller de Territori i Sostenibilitat en el nou govern que el president Mas ha configurat per a aquesta legislatura ha causat estupefacció a Sant Cugat. Jo mateix he escoltat tota mena d'especulacions sobre el cas. Hi ha qui diu que no continua perquè no està en sintonia amb la idea d'un Estat independent per a Catalunya, i n'hi ha d'altres que diuen que ha estat apartat perquè s'havia postulat com a candidat a substituir Artur Mas.
Jo, personalment, no sóc gaire amic de les especulacions. Em semblen una pèrdua de temps. Però també és cert que l'opacitat les alimenta. Sabem, això sí, que Recoder ha declarat que la seva marxa respon a "raons estrictament personals", però aquesta explicació, lluny d'esvair dubtes, encara en genera més. En tot cas, no crec que el seu relleu tingui una arrel ideològica. És possible que el Recoder d'una altra època no fos una persona procliu a la independència de Catalunya, però els darrers anys la seva maduració en aquest sentit ha estat molt positiva i no s'està de dir sense embuts que "quedar-nos on som ara és empobrir-nos".
Amb tot, reconec que hi ha algunes peces que no m'acaben d'encaixar. No s'explica que un polític com ell, que va ser alcalde de Sant Cugat durant onze anys, amb un èxit de vots espectacular, deixés el 2010 aquest càrrec només per ser conseller un parell d'anys. I encara ho fa més complicat el fet que hagi decidit tornar a l'activitat privada com a advocat, però deixant la porta oberta a un retorn a la primera línia política. No ho entenc, francament. Més que res, perquè ha estat un bon conseller. Llevat, és clar, que es tracti d'una retirada temporal i estratègica, a fi de tornar quan Mas plegui després d'haver situat el país al llindar de la seva llibertat. Davant d'aquestes incògnites, crec que ajudaria força que fes unes declaracions més aclaridores sobre el tema. Si més no, a Sant Cugat.
Cugat.cat , 11/1/2013 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 11 gener 2013 |
 No fa gaire, en un acte a Saragossa, el periodista Luis del Olmo va parlar de Catalunya en uns termes molt similars als del policia bo de l'espanyolisme. És a dir, aquell que, sense deixar de considerar Espanya una creació divina i l'espanyolitat un fet sagrat, adopta un paper bonhomiós, reposat i aparentment dialogant a l'hora de parlar-ne. Vegem-ne alguns fragments:
- (Sobre la manifestació independentista del 2012): "Vaig estar voltant i, efectivament, hi havia un milió i mig de persones. Em van venir calfreds."
- (Sobre l'independentisme): "Hi ha gent que estima Catalunya com jo estimo el meu poble també [Ponferrada]."
- (Referint-se al president Mas): "'President, què hem de fer els qui estimem Catalunya i la resta d'Espanya i no volem la independència?' El president, es va quedar callat i la resposta que em va donar va ser aquesta: 'No tinc resposta.'"
- "Que no em demanin la independència de Catalunya, perquè jo estimo tan profundament Catalunya com la resta d'Espanya."
- "Jo he viscut a Catalunya cinquanta anys, parlo sempre en espanyol i no he tingut mai cap problema."
D'entrada, sobta que un demòcrata senti calfreds en veure una multitud reivindicant pacíficament el dret del seu país a decidir per si mateix. Sobta molt, perquè mentre el món es va admirar davant l'extraordinària lliçó de civisme que va donar Catalunya, el senyor Del Olmo sentia calfreds i s'ho mirava horroritzat. També sobta que una persona com ell, amb un magnífic bagatge periodístic, empri arguments de nivell galdós, com ara la comparança entre la independència de Catalunya i els seus sentiments per Ponferrada (Lleó, Espanya), ja que demostra que no sols no admet la nació catalana, sinó que considera provincià el fet de voler-la lliure.
Amb relació a la pregunta que Del Olmo va fer al president Mas –“Què hem de fer els qui estimem Catalunya i la 'resta' d'Espanya i no volem la independència?–, sorprèn que aquest últim digués que no tenia resposta, ja que és ben senzilla: el que han de fer els ciutadans com Del Olmo, si són demòcrates, és acceptar el veredicte de les urnes. És a dir, acceptar que la major part dels catalans vota formacions polítiques que porten la independència de Catalunya en el seu programa electoral i que aquells que hi estan en contra són minoria. ¿No és justament això, acceptar la realitat, el que hem fet els independentistes tots aquests anys mentre no érem majoria? Del Olmo, per altra banda, no s'adona que la pregunta que ell formula es pot girar en contra seva. Què respon ell, si un independentista li pregunta: “Què hem de fer, senyor Del Olmo, els catalans que estimem Catalunya i que, precisament perquè l'estimem, la volem lliure i convertida en un Estat independent? Té alguna resposta que no sigui absolutista i totalitària?”
Finalment, té gràcia la lleugeresa amb què el senyor Del Olmo fonamenta la subordinació de Catalunya a Espanya en nom de l'amor que diu que ell sent per ambdós països. Una mica com l'infant que estima el gosset de casa, però que té clar que l'amo són els seus pares. Del Olmo, per tant, no menteix quan diu que estima Catalunya; sempre, és clar, que Catalunya sigui espanyola. És a dir, sempre que Catalunya sigui com ell vol. Però, se'n pot dir amor, d'això? Una Catalunya independent no mereix ser estimada, senyor Del Olmo? I respectada tampoc? En realitat, allò que Del Olmo estima de debò és Espanya. Altrament, si fos veritat que el seu amor es reparteix entre Catalunya i Espanya en un 50%, no tindria cap inconvenient que l'estatus es capgirés i que, d'ara endavant, Catalunya deixés de pertànyer a Espanya i que fos Espanya qui pertanyés a Catalunya. És a dir, que el Congrés espanyol se subordinés a la voluntat del Parlament català.
Recordo força bé l'arribada del senyor Del Olmo a Catalunya. Jo era molt petit, però abans que ell s'incorporés a Ràdio Nacional d'Espanya, em vaig fer farts de sentir l'allau de falques publicitàries que anunciaven el seu nom com si es tractés del Messies: “¡Llega una nueva voz! ¡Llega Luis del Olmo!”. Res a veure, com veiem, amb l'arribada dels immigrants de la dècada dels seixanta a l'estació de França de Barcelona amb una maleta de cartró. Tanmateix, malgrat que molts d'ells amb prou feines sabien llegir i escriure, no van tenir cap problema per parlar català. Del Olmo, en canvi, es vanta de viure a Catalunya des de fa mig segle i de no parlar mai la nostra llengua; només parla en espanyol. I com que allò que és admissible en persones d'extracció molt humil no ho és gens en d'altres amb més possibilitats, és obvi que el senyor Del Olmo no parla català perquè no li dóna la gana i perquè mai, mai, no ha fet el més mínim esforç per parlar la llengua del país que tant diu estimar. Deia Diògenes, benvolgut senyor Del Olmo, que el moviment es demostra caminant.
El Singular Digital , 8/1/2013 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 11 gener 2013 |
Aquest és un film procliu a crear divergències entre els espectadors, en sortir de la sala, ja que és d'aquells que difícilment admeten un terme mitjà a l'hora de jutjar-los: o bé t'emocionen i estàs content d'haver-los vist o bé et semblen una simple operació comercial de gran pressupost. Aquí el repte era adaptar de nou el gran clàssic de Victor Hugo, ja traslladat al cinema diverses vegades amb resultats irregulars, però en un format diferent de l'habitual. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que Tom Hooper ha estat molt hàbil portant l'aigua al seu molí. És a dir, com que el gènere musical, pròpiament dit, ultrapassa les seves possibilitats, ha optat per fer un melodrama cantat, que és una altra cosa. I és precisament aquesta opció la que possibilita la visió descarnada dels sentiments dels personatges per mitjà de llarguíssims primers plans. Això no obstant, la millor versió continua essent la del 1935 amb Fredric March (Valjean) i Charles Laughton (Javert). Excel·lent Hugh Jackman.
Tot Sant Cugat , núm. 1346, 11/1/2013 |
|
| << Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>
| | Resultats 46 - 60 de 1395 |
|
|
