spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Un país nou, no pas "un nou país" Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 febrer 2016
Antoni Abad (Cecot)
Antoni Abad (Cecot)
El pas recent d'Antoni Abad, president de la patronal Cecot, per Sant Cugat, arran d'una conferència a l'Aula d'Extensió Universitària, en què va demanar la implicació dels empresaris en la construcció d'un "nou país" ha estat força interessant, perquè ha explicitat l'ofec que pateix Catalunya per part de l'Estat espanyol i la impossibilitat de seguir formant-ne part per raons urgents de supervivència. I és que els empresaris, per bé que sempre han estat un sector conservador i reticent als canvis, ara s'adonen de les letals conseqüències d'estar sotmesos a un Estat que es reafirma per mitjà de l'anihilació de Catalunya.

La guerra econòmica, jurídica i institucional que l'Estat espanyol manté contra la nació catalana per tal de reduir-la a quatre províncies administrativament descentralitzades en afers domèstics i convertir el seu Parlament, el més antic d'Europa, en una cambra de fireta, té unes repercussions tan gegantines que afecta tots els sectors socials. Ho pateix d'una manera la classe treballadora, i ho pateix, d'una altra, la classe empresarial. I això és així perquè, més enllà del paper de cadascú, tots viatgem en el mateix vaixell, i si aquest s'enfonsa nosaltres ho farem també.

Tanmateix, voldria fer unes precisions catalanocèntriques relacionades amb la conferència del senyor Abad. Especialment amb relació a una de les frases més mediàtiques que va pronunciar: "O canviem el país o canviem de país". En primer lloc caldria saber a quin "país" es referia. Si es referia a l'Estat espanyol, és obvi que no és "el país", sinó l'Estat espanyol. El país, el nostre país, és Catalunya, i, precisament perquè és el nostre, és a les nostres mans canviar-lo. L'Estat espanyol, contràriament, ho té tot molt ben lligat per tal que els catalans no puguem canviar-hi absolutament res. És més fàcil aconseguir la lluna en un cove que democratitzar la mentalitat i les estructures estatals espanyoles.

D'altra banda, tampoc no coincideixo en què "canviem de país'. Canviem d'Estat, això sí. Espanya no és "el país" dels catalans per la senzilla raó que ja tenim el nostre, que és Catalunya. I si ja el tenim, per què hauríem de "canviar de país"? La Catalunya Estat no canviarà de país, serà el país qui, traient-se del damunt l'opressió espanyola, tindrà l'estatus que tenen les nacions lliures. Per això tampoc no es tracta de fer un "nou país". Del que es tracta és de fer un país nou, és a dir, un país que, sense deixar de ser qui és, s'alliberi de les cadenes que li impedeixen autogovernar-se, tenir veu pròpia al món i poder fer polítiques socials d'acord amb els recursos que genera. La independència és això: decidir per tu mateix i no permetre que ningú se't declari superior.

Cugat.cat , 15/1/2016
 
Juan Carlos Girauta es confessa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 gener 2016
Juan Carlos Girauta es confessaHi ha persones que, empeses per una conjuntura determinada, abandonen l'esfera privada i passen a la pública per representar un partit polític en benefici d'una causa en la qual creuen. No són polítics professionals, però n'exerceixen temporalment –o definitivament– tot enriquint amb la seva tasca els valors de les sigles que representen. Aquest és el cas d'Oriol Junqueras, de Ramon Tremosa, de Santi Vidal, de David Fernàndez o de Lluís Llach, per exemple. Són persones, en definitiva, que inspiren respecte i que dignifiquen la política. N'hi ha d'altres, en canvi, que la degraden. Aquest és el cas de Juan Carlos Girauta, el cap de llista de Ciudadanos per Barcelona. N'hi ha prou de posar-li un micròfon al davant perquè hom tingui la sensació d'escoltar més aviat el portaveu d'una penya de destralers que no pas un eurodiputat.

Aquests dies, en els seus actes de campanya electoral, Girauta s'ha dedicat a titllar de malalts mentals els independentistes. "El nacionalisme és una malaltia, una patologia, perquè és destructiu; i els fenòmens destructius s'han de combatre", ha dit. D'entrada, sobta que un representant d'un partit ultranacionalista espanyol i supremacista com Ciudadanos gosi emprar el mot "nacionalista" contra algú. Però en realitat no diu res de nou. Antonio Vallejo Nágera, el psiquiatre del franquisme, ja s'expressava en aquests termes quan deia: "Necessitem emprendre una valenta lluita higiènica contra els gèrmens morbosos que corquen la raça hispana i que la volen conduir a la més abjecta de les degeneracions. [...] S'aïlla la gent afectada de malalties infecciones i no pas els qui contaminen el cos social amb idees dissolvents que condueixen a la corrupció, a la criminalitat i a la bogeria. Així és impossible una raça sana de cos i esperit, amarada de l'esperit de la hispanitat".

Em sembla que no cal repetir-ho, però diguem-ho una vegada més: una cosa és el nacionalisme expansiu, colonitzador i anorreador de pobles, com l'espanyol, i un altre el defensiu, de salvaguarda, de supervivència, com el català. El primer, certament, és destructiu, perquè es reafirma per mitjà de la dominació d'altres pobles tot negant-los la identitat i el dret de decidir per si mateixos. El segon, en canvi, està obligat a defensar-se perquè si no ho fa desapareix. És a dir, res a veure l'un amb l'altre. M'abstindré, doncs, de citar la llarga llista d'opressors d'arreu del món que al llarg de la història han considerat una malaltia mental l'afany de llibertat dels seus dominats. Mancats del més mínim argument, han hagut de recórrer a la desqualificació. I és que el sotmès, amb la seva rebel·lia, posa en evidència la baixesa moral de l'opressor. Tanmateix, en aquest cas, voldria trencar una llança en favor del senyor Girauta, perquè, malgrat ser un home conegut pel seu ultranacionalisme espanyol i supremacisme, ha fet una cosa admirable i que l'honora: no ha tingut inconvenient a expressar públicament amb una frase la baixa opinió que té d'ell mateix.

Nació Digital , 12/12/2015
 
La covarda suspensió de l'Autonomia de Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 gener 2016
La covarda suspensió de l'Autonomia de CatalunyaEl terme 'Autonomia', en l'àmbit polític, és un eufemisme de subordinació, de dependència. La prova és que els pobles veritablement autònoms mai no es defineixen si mateixos com a 'autonòmics'. Es defineixen com a 'Estat'. Estat independent. El regim autonòmic espanyol, per tant, no és res més que una pura i simple descentralització administrativa que pot ser eliminada sempre que a l'Estat li vingui de gust. Per entendre'ns, l'autonomia és una mera distinció que l'Estat espanyol fa als territoris bon minyons que responen "sí, senyor amo" cada cop que Madrid els ordena alguna cosa. És, per dir-ho ras i curt, un certificat de bona conducta que els pot ser arrabassat tan bon punt gosin pensar per si mateixos i qüestionar l'autoritat de la llotja del Bernabéu, que és el punt de confluència de tota l'oligarquia nacionalista espanyola i de tots els poders de l'Estat.

Però Catalunya, que és una nació que pensa per si mateixa, ha iniciat un procés per treure's del damunt el jou espanyol i esdevenir un poble lliure com puguin ser-ho Suïssa, Dinamarca o Suècia, i la llotja del Bernabéu ha enfollit. En part és comprensible, perquè l'espoliació de Catalunya constitueix un dels pilars bàsics i més substanciosos de l'Estat. Però hi ha també l'element supremacista, és a dir, el rebuig visceral a la diferència, la inferiorització del diferent, la criminalització del qui no està disposat a renegar de si mateix per sotmetre's a cap supremacia identitària. I aquest és el punt on ens trobem i que es resumeix en poques paraules: hi ha un poble que vol ser amo de la seva vida i hi ha un Estat que li diu que l'amo de la seva vida és ell. A partir d'aquí s'engeguen dos mecanismes antagònics que forçosament comporten un conflicte polític que només pot acabar amb el sotmetiment i la residualització de Catalunya o amb la seva llibertat. I atès que la primera opció és un suïcidi, la segona esdevé una necessitat.

Té raó, doncs, el president Mas, en dir que "s'està castigant i perjudicant Catalunya per defensar idees polítiques, democràtiques, pacífiques i respectuoses amb els drets humans" i que aquest càstig s'ha materialitzat amb una "agressió institucional" consistent a negar-nos els nostres propis diners -diners generats a Catalunya-, i a suspendre l'autonomia. Aleshores, ¿per què no apliquen directament l'article 155 de la Constitució espanyola i la suspenen oficialment?, es preguntarà algú. Doncs perquè un dels trets més característics del nacionalisme espanyol és la covardia. Són covards de mena i no s'atreveixen. No tenen valor. Saben que suspendre els drets d'un poble pel sol fet de voler fer un referèndum com el d'Escòcia o Quebec repercutiria molt negativament en la imatge ja molt desacreditada de l'Estat espanyol i no es podria justificar al Parlament Europeu. Són els mateixos que parlen de democràcia i que blasmen el terrorisme al món mentre s'enriqueixen venent armes amb les quals es cometen milers de crims contra la humanitat. Entre 2013 i 2014, l'Estat espanyol va vendre armes a l'Aràbia Saudita, per valor de 725 milions d'euros; als Emirats Àrabs, per valor de 719 milions, i a Egipte, per valor de 277.

L'Estat espanyol, paradigma de la hipocresia i de l'absolutisme a la Unió Europea, és un covard. Per això, com ha fet sempre, és innoble fins i tot en l'ús de la força de què tant es vanta. És el clàssic covard que, incapaç d'actuar a cara descoberta, et clava una puntada de peu quan ningú no mira. En realitat és la viva imatge d'aquells individus que reparteixen somriures i bones maneres quan surten de casa, però que mentre són a dins apallissen brutalment la dona, perquè no han trobat cap altra manera de compensar el seu immens complex d'inferioritat. El boicot espanyol a una delegació comercial catalana a la Xina o l'atac del Tribunal Constitucional a la Hisenda i al Parlament catalans, per exemple, formen part del mateix capteniment. De portes enfora, Catalunya és una 'Comunidad Autónoma', de portes endins, està emmordassada i lligada de mans i peus. L'Estat espanyol, a través de l'asfíxia econòmica així com la criminalització del seu president i de les seves institucions, vol la rendició absoluta i incondicional de Catalunya. Vol anorrear-la per sempre com a nació i convertir-la en la perifèria de Madrid. Ho necessita perquè la sola idea ja li provoca un plaer morbós, i perquè, com tot covard i acomplexat, es reafirma per mitjà de l'amenaça, de la burla, de la desqualificació i del cinisme. És la diferència amb els governs britànic o canadenc. Aquests governs permeten referèndums d'independència a les nacions escocesa i quebequesa per dues raons: la primera, perquè són demòcrates; i la segona, perquè són forts. El fort no té por de la llibertat dels altres, i si és demòcrata els respecta.

El Món , 29/11/2015
 
La pobresa argumental de García Albiol Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 gener 2016
La pobresa argumental de García AlbiolXavier García Albiol pertany a una mena de polítics que envileixen la seva professió i que en contribueixen al descrèdit. Naturalment, són molts més els polítics que la dignifiquen, però aquests, precisament per això, no fan soroll, no parlen a crits, no són barroers, no es comporten en les entrevistes o en els debats com si estiguessin en una taverna del port. Tenen la ideologia que tenen, però la defensen amb arguments i no pas amb desqualificacions personals contra els seus adversaris. Just al contrari del senyor Albiol, que, mancat d'arguments democràtics, té el costum de proferir estirabots i desqualificacions personals tan bon punt veu una càmera que l'enfoca. Recordem que va ser ell qui l'any 2010, avalat per Alícia Sánchez-Camacho, va dir que calia "netejar Badalona", referint-se als romanesos. I recordem també que el Partit Popular va premiar aquestes declaracions racistes nomenant-lo president de la seva delegació a Catalunya.

Ara, a Sant Cugat i en un altre context, Albiol s'ha dedicat a llançar desqualificacions personals contra l'alcaldessa Mercè Conesa. Fins i tot ha arribat a mentir dient que no representa la majoria. Per sort, els resultats electorals salten a la vista i és ben obvi que la majoria de votants van escollir Mercè Conesa. Per això ara és alcaldessa. El senyor Albiol, en canvi, es va quedar sense majoria a Badalona. Per això ara no és alcalde. La mentida, com veiem, és una altra de les eines que fan servir els qui no tenen arguments ni sentit del ridícul. I si parlem de majories independentistes, els números de Sant Cugat són prou eloqüents: Junts pel Sí i la CUP van obtenir prop d'un 59% dels vots. I en el conjunt de Catalunya, la derrota soferta per les sigles espanyolistes va ser espectacular: independència, 48%; dependència, 39%.

Són dades que couen a un partit d'ultradreta i ultranacionalista espanyol com el PP, ja ho sabem. I també sabem que si pogués empresonaria tots els independentistes, o, en el millor dels casos, els prendria el dret de vot perquè restessin emmordassats tota la vida. Els principis dictatorials han estat sempre aquests: si no pots vèncer el dissident, emmordassa'l i emmanilla'l. Es compren, per tant, que el senyor Albiol –que el 12 d'octubre passat celebrava el Día de la Raza en la concentració de la plaça de Catalunya de Barcelona al costat de Falange Española i de col·lectius feixistes, racistes i neonazis- hagi expressat el seu disgust per l'arxivament de la denúncia de la fiscalia contra l'Ajuntament de Sant Cugat per haver donat suport a la resolució independentista del Parlament. Per a un partit com el seu, acostumat a controlar tots els poders de l'Estat, començant pel Tribunal Constitucional, ha de ser tota una contrarietat haver-se d'empassar un gripau com aquest. Però quan les accions són escrupolosament democràtiques, resulta molt difícil criminalitzar-les.

Cugat.cat , 18/12/2015
 
Som responsables els uns dels altres Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 gener 2016
Truca un inspectorL'obra teatral Truca un inspector, de J.B. Priestley, va tenir una versió catalana l'any 2011 a càrrec de Josep Maria Pou i Carles Canut, dos grandíssims actors en la línia de Ralph Richardson, Harry Andrews i Alec Guinness, que la van estrenar a Londres el 1946, i ara fa pocs dies va ser representada al Casal de Mira-sol pel grup amateur Mira-sol Teatre. Ja he escrit en alguna altra ocasió sobre el bon funcionament de la xarxa de centres culturals polivalents de Sant Cugat i cal dir que la inclusió de l'obra esmentada era, per la seva qualitat, tot un encert. Però una cosa és la programació i una altra la materialització. Vull dir que la direcció, en aquest cas, va quedar molt per sota del nivell que l'obra de Prestley requeria. D'entrada, la catalanització de lloc i de noms, no aportava res a la història i sonava artificiosa, ja que l'argument i el seu entrellat són prou brillants perquè no calgui alterar l'original. Josep Maria Pou, concretament, ho va respectar. Però encara tenien menys sentit altres qüestions, com ara que l'amo de la casa s'adrecés al públic en un moment determinat. Cal tenir en compte que si hi ha quelcom que aquesta obra, per la seva arquitectura, no admet, és justament això.

Truca un inspector, d'altra banda, és un text exquisit que tampoc no admet dilacions a l'hora de ser dit, i, per tal que això no passi, per tal que els llarguíssims silencis fruit del desmemoriament no es facin eterns i neguitegin la sala, la persona responsable del muntatge té l'obligació de doblar el nombre d'assaigs o d'ajornar-ne l'estrena. Ho ha de fer per respecte al públic, naturalment, però també per respecte al nom del grup teatral. Sap greu, perquè aquest grup, conduït per altres mans, ha ofert bons espectacles al llarg dels anys i és ben segur que els continuarà oferint. De bons actors i actrius no li manquen i serà un plaer retrobar Josep Sala, Pep Miramunt, Núria Vinyals, Marta Pàmies, Pere Pastor, Carles Valero i Rosa Anna Montes.

Vull remarcar, tanmateix, que Truca un inspector és una obra formidable, una història concebuda amb la precisió i meticulositat d'un mecanisme de rellotgeria que, tot i els setanta anys transcorreguts d'ençà de la seva estrena, manté viva la demanda d'una consciència universal en el sentit que, com diu l'inspector, "no vivim sols; som membres d'un cos; som responsables els uns dels altres" i allò que ens va passar tres anys enrere pot haver decidit el que ens passa avui. Per això és irrellevant la pregunta que l'espectador es pugui fer al final de l'obra sobre la versemblança d'allò que acaba de veure. L'important és que s'ha fet palès el funest individualisme de la nostra societat a través d'uns personatges per als quals l'element veritablement trasbalsador d'una malifeta no és la malifeta en si mateixa, sinó que els altres la sàpiguen.

Cugat.cat , 27/11/2015
 
L'Audiència Nacional espanyola contra Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 gener 2016
L'Audiència Nacional espanyola contra Sant CugatL'Audiència Nacional espanyola i el Partit Popular tenen molts punts en comú. I no sols perquè a l'Estat espanyol no existeix la separació de poders, sinó perquè tots dos tenen les seves arrels en el franquisme. El Partit Popular (abans Alianza Popular), va ser fundat per Manuel Fraga Iribarne, mà dreta de Franco, i l'Audiència Nacional (abans Tribunal de Orden Público franquista) continua essent un òrgan de repressió política. És el tribunal que l'any 2004 va acusar de terrorisme un nen de catorze anys anomenat Èric Bertran, per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetés els seus productes en català; és també el tribunal que va amenaçar aquell nen repetides vegades dient-li: "Di que eres español o te encierro"; i és el mateix tribunal que ara es dedica a amenaçar els ajuntaments catalans que han donat suport a la resolució independentista del Parlament de Catalunya, entre els quals el de Sant Cugat. Els acusa d'haver comès un delicte "de sedició", "de rebel·lió", "de prevaricació", "de desobediència", "d'ús indegut de fons públics" i "d'usurpació d'atribucions". Déu n'hi do, oi? Només hi falten aquelles entranyables paraules que Franco adreçava sempre als sediciosos aconsellant-los que fessin com ell i que no es fiquessin en política.

Com és natural, l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, ha respost que l'esmentat suport del Ple de l'Ajuntament, amb els vots de Convergència, Cup i Esquerra, "no vulnera la llei" perquè és "un posicionament polític emparat en la mateixa Constitució espanyola". I té tota la raó, ja que el text constitucional diu que "es garanteix la llibertat ideològica" així com "l'autonomia dels municipis, els quals gaudiran de personalitat jurídica plena". I és que només les dictadures criminalitzen la llibertat ideològica. A l'Estat espanyol, però, la llibertat només és de pensament. Pots pensar el que vulguis mentre no ho verbalitzis; pots voler la independència de Catalunya, sempre que et limitis a compartir el teu desig amb la iaia. És a dir, la llibertat està prohibida. I això és així perquè, segons l'Estat espanyol, encara que els set milions i mig de catalans -nadons inclosos- hi votessin a favor, la llibertat seria impossible per llei. La llei de les cadenes.

La llei de les cadenes i del búnquer, caldria afegir, atès que en el ple del consistori santcugatenc, el Partit Socialista, company de búnquer del PP, va arribar a dir que tant la resolució del Parlament com la moció de l'Ajuntament "afebleixen les institucions i l'autogovern". No en volia saber d'altra! Francament, cal molta barra per dir que la llibertat "afebleix l'autogovern". És el súmmum del cinisme. Però sembla que no es pot demanar més. És el missatge oficial espanyol: no vulguis ser lliure, perquè, com més ho siguis, més captiu seràs; acata la llei de l'amo i seràs feliç.

Pronostico des de fa molts anys que l'Estat espanyol, per culpa de la seva manca de cultura democràtica, està abocat a un trauma de dimensions còsmiques arran de la independència de Catalunya. El trauma gegantí del 1898, amb la independència cubana, semblarà una rebequeria d'infant al costat de l'impacte psicològic que li causarà la independència catalana. En això, tanmateix, Catalunya no hi podrà fer res. Per explicar-se un trauma, cal mirar l'interior d'un mateix.

Cugat.cat , 11/12/2015
 
Cal salvar el Diari de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 gener 2016
Diari de Sant CugatConsidero una molt mala notícia l'anunci de desaparició del Diari de Sant Cugat. Em sap molt de greu pensar que si no es produeix un petit miracle, aquest mitjà, que en realitat és un setmanari, publicarà el seu darrer número el 8 de gener vinent. És a dir, que li queda tant sols un mes de vida. I això després d'un quart de segle d'existència, una existència atzarosa, amb etapes diverses -recordem que inicialment es deia Els Quatre Cantons- i amb moments econòmicament difícils que per sort es van poder superar. Ara, però, sembla que va de debò.

No sé si aquesta columna pot servir d'alguna cosa, però voldria demanar a les nostres autoritats i als editors del Diari que miressin de trobar una fórmula imaginativa que en permetés la supervivència. És ben cert que la societat ha experimentat canvis que estan afectant la premsa escrita. En dóna fe la forta davallada de vendes que han patit els quioscs. Però seria terrible que, en virtut d'això, la premsa escrita hagués de desaparèixer. La informació, com la literatura, no pot ser només virtual, no podem renunciar als valors que comporta l'hàbit de llegir sentint a les mans allò que ens nodreix. No estic pas menystenint l'avenç meravellós del món virtual. I ara! La immediatesa informativa que comporten els mitjans digitals, per exemple, és un valor immens del món virtual, ja que ha volatilitzat totes les distàncies del planeta. Només cal mirar aquest mateix mitjà, Cugat.cat, per veure com n'és, de necessària la seva existència a Sant Cugat. El que intento dir, per tant, és que la premsa de paper i la premsa digital no són incompatibles i que hem de procurar que la segona no comporti la mort de la primera.

Diguem-ho clar: no ens podem permetre que el Diari de Sant Cugat desaparegui. Ja sé que els seus continguts s'integraran al Tot Sant Cugat. Però no és pas el mateix. El Diari és un dels elements distintius de Sant Cugat, un element diferencial de prestigi d'aquest municipi -només cal donar un cop d'ull a les poblacions veïnes per adonar-se'n-, i una mostra del tot reeixida d'eficiència i professionalitat periodística. Sense anar més lluny, els brillants i documentadíssims reportatges de vuit o deu pàgines dedicats a la recollida d'aliments, a les biblioteques locals, a la història del Monestir, als gossos abandonats, a la cuina internacional, a les feines de nit, a la hipotètica independència de Valldoreix o als santcugatencs escampats arreu del món, em semblen d'un nivell periodístic molt elevat. Vull dir que el nostre municipi pot sentir-se orgullós de tenir un mitjà en paper com el Diari de Sant Cugat i hauria de fer el possible per trobar la fórmula que n'eviti la desaparició. De la mateixa manera que la cultura és una estructura vital d'Estat, un mitjà com el Diari de Sant Cugat és una estructura periodística irrenunciable del nostre municipi. Si us plau, no la perdem.

Cugat.cat , 4/12/2015
 
Visca la cultura nord-americana! Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 desembre 2015
Visca la cultura nord-americana!Recentment, en aquest mateix diari i en aquesta mateixa secció, han coincidit dos articles de Lluís Recoder i Rafa Usero que han reflexionat sobre la invasió de festes nord-americanes que no formen part de la nostra cultura. Lluís Recoder, concretament, titulava així el seu text: "Halloween i altres espècies invasores"; i Rafa Usero remarcava que "a casa nostra, sempre hem tingut tendència a valorar més el que ve de fora que la cosa pròpia que ens identifica". Usero, a més, elogiava el paper de l'escola pública catalana per contrarestar aquesta invasió, i Recoder lamentava que la globalització de l'audiovisual comporti "l'adopció acrítica de manifestacions culturals absolutament alienes a la nostra tradició".

Doncs bé, he de dir que subscric fil per randa les reflexions de tots dos. A mi també em resulta inquietant la indolència amb què menystenim la nostra cultura i la substituïm per una altra com si fos més rica i més plena. Em dol que no vegem el dramàtic empobriment que suposa la mort de les cultures locals en benefici d'una cultura global que ens uniformitza a tots. Més que res, perquè l'anomenada cultura global no existeix. És un parany. Hi ha una cultura nord-americana que s'imposa a les altres pel seu potencial econòmic a través de totes les vies de consum i que les empetiteix fins a convertir-les en andròmines. No hi ha, doncs, globalització. Hi ha nord-americanització. El parany és en el mot.

Això no vol dir que discuteixi els immensos beneficis de la globalització. La immediatesa de les comunicacions, per exemple, ha escurçat les distàncies i ha fet que anar a París o a Londres hagi deixat de ser un viatge per esdevenir gairebé un desplaçament de cap de setmana. El món, en definitiva, s'ha fet més petit i, sense moure'ns de casa, podem conversar amb algú que viu als antípodes tot veient-nos les cares. Això és fantàstic, no hi ha dubte. Però, paral·lelament, hauríem de desenvolupar un esperit crític per no ser entabanats amb camàndules de fals universalisme sobre les bondats dels costums nord-americans. Són costums respectables, naturalment. Però sense cap arrel entre nosaltres i del tot innecessaris per la senzilla raó que ja tenim la nostra manera de celebrar dates comunes, com ara Tots Sants, Nadal o el dia dels enamorats. Vull dir que no estem pas orfes de celebracions. Si ells tenen el Halloween, nosaltres tenim la castanyada; si ells tenen el Pare Noel, nosaltres tenim el tió; si ells tenen Sant Valentí, nosaltres tenim Sant Jordi.

Per la mateixa raó, em semblaria força lògic que els nord-americans protestessin per la invasió de les tradicions catalanes al seu país. Tanmateix, no he vist pas que, en compensació per adoptar les seves, ells adoptin les nostres. Hom dirà que podem celebrar-les totes dues, però és un altre parany. No és la cultura nord-americana allò que interessa als catalans que promouen el 'halloweenisme', el 'parenoelisme' o el 'santvalentinisme', sinó quelcom tan prosaic com l'element econòmic. Es tracta de fer més caixa, només això. Es tracta d'aconseguir que la gent es grati la butxaca dos cops pel mateix concepte. I si pot ser tres i quatre, encara millor. Per això ara hem incorporat l'estupidesa del Black Friday, en comptes de crear un equivalent propi. Entenc, posem per cas, que Sant Cugat, per proximitat, pugui esdevenir perifèria de Barcelona, però em costa d'admetre que Catalunya esdevingui perifèria dels Estats Units. Els Estats Units són un gran país, certament. Però voleu dir que arriba tan lluny?

Diari de Sant Cugat , 4/12/2015
 
La noia del patinet Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 desembre 2015
La noia del patinetÉs jove, d'uns trenta anys, molt bonica. Té els cabells de color castany, que li abasten la part superior de l'esquena gairebé a frec de la petita motxilla que s'hi penja, i fa quatre vegades el mateix recorregut per la rambla del Celler. No és l'única persona que ho fa, és clar. La rambla del Celler, llevat de l'eix comercial, és un dels carrers més transitats de Sant Cugat i són molts els vianants que cada dia, per raons de feina es veuen obligats a circular-hi a hores determinades. Tinc l'ordinador davant de la finestra de l'estudi i tot sovint, mentre estic escrivint, els veig passar amunt i avall. Són rostres anònims, rostres de persones que em resulten familiars, tot i no conèixer-los, perquè viuen o treballen en el mateix carrer o barri que jo.

Cada barri constitueix un petit món per si mateix, un petit món amb vida pròpia que pren sentit, bàsicament, per la mena de gent que l'habita, però que es nodreix també de la gent que s'hi desplaça per treballar-hi. Habitants de dia, en podríem dir. De fet, sovint són més aquests últims que no pas els qui hi tenen la llar, els autèntics configuradors de la personalitat del barri. I és lògic que sigui així, ja que la majoria dels residents acostumen a abandonar-lo cada matí per guanyar-se la vida en un altre lloc. Els habitants de dia, per tant, amb les seves botigues, les seves oficines, les seves empreses, els seus tallers, els seus bars..., així com els clients que hi accedeixen, determinen la vida del carrer fins al capvespre, hora en què retornen els residents absents. Són els habitants de nit.

De gent, doncs, n'hi ha molta que va amunt i avall per la rambla del Celler. La diferència és que ella, la noia jove i bonica de cabells castanys, ho fa amb patinet. Entre tres quarts de nou i les nou del matí, coincidim en sentit invers quan faig la meva primera caminada diària. Tot i que el nostre recorregut és més llarg, el punt de trobada acostuma a ser sempre entre la rotonda que hi ha al costat de l'Ajuntament i el parc de la Pollancreda, la qual cosa em fa deduir que és la seva hora d'entrada a la feina i que no la té gaire lluny. L'atzar, a més, ha volgut que alguns cops, en apartar la vista de l'ordinador per pensar una frase, l'hagi vist passar per davant de l'estudi. De vegades és cap a un quart de dues, d'altres cap a un quart de vuit. Són les hores que dedueixo que retorna de la feina. La primera per anar a dinar, deu viure a prop, i la segona en acabar la jornada laboral. Quan arriba a la rotonda, abandona el carril bici, travessa el carrer, s'enfila un moment per la vorera del Celler Centre, torna a travessar i continua pel carril bici de la part més estreta de la rambla en direcció a Francesc Moragas.

Ja he dit que en desconec la identitat, fins al punt que no recordo haver-la vist mai en cap altre lloc de la ciutat. Però deu ser justament per això que penso en aspectes que la defineixin millor. Sembla natural i inevitable quan una persona desconeguda atreu la nostra atenció. Al principi, per exemple, vaig pensar que podia ser mestra. El mitjà de transport que utilitza ho feia factible. Però després ho vaig rebutjar. El cert és que no ho sé. Tampoc no té cap importància. A més, què n'he de fer, jo? Que treballi on vulgui, no caldria sinó! Tanmateix, confesso que no havia vist mai cap noia de trenta anys que utilitzés sistemàticament el patinet per anar a la feina. No sé qui és, no sé com se diu, però m'agrada la seva imatge, m'agrada veure-la passar. És la noia bonica del patinet.

Diari de Sant Cugat , 6/11/2015
 
L'enemic del meu poble no es diu Artur Mas Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 desembre 2015
L'enemic del meu poble no es diu Artur MasEl 12 de novembre passat, en veure el 'no' de la CUP sumant-se al búnquer espanyolista en contra de la investidura d'Artur Mas, el vaig viure com el dia més trist de tot el Procés. Va ser un dia tristíssim, un dia vergonyós, que caldria oblidar el més aviat possible perquè només va tenir un beneficiari: el nacionalisme espanyol. Només calia veure com el búnquer es va afanyar a felicitar la CUP i com es va fregar les mans en veure que l'home que més odien, l'home que no s'ha deixat intimidar per les seves calúmnies, desqualificacions i amenaces i que es manté ferm en el compromís de conduir Catalunya fins a la llibertat, podia ser humiliat al Parlament davant de tot el món. No humilia qui vol, però. Per aconseguir-ho, calen uns principis ètics i democràtics que el búnquer no té. I la prova no és només l'absolutisme amb què neguen la nostra identitat nacional, cal afegir també el cinisme amb què pretenen amagar el seu nacionalisme espanyol darrere de lleis fetes a mida i que ens empresonen per a tota la vida.

Confesso que sóc optimista de mena, en el sentit que no he dubtat mai que Catalunya serà un Estat independent més aviat que no ens pensem, i se'm fa difícil imaginar que l'espectacle esperpèntic del 12 de novembre contra el president Mas es torni a repetir. Però entenc que el president encaixés malament el "no tranquil" amb què el senyor Antonio Baños li va comunicar que la CUP no el votaria, i que li repliqués que s'hauria estimat més un "sí intranquil". És lògic, perquè un 'sí', per més 'intranquil' que sigui, és senzillament un 'sí', mentre que un 'no', per més 'tranquil' que sigui, és senzillament un 'no'. Quin és, doncs, el sentit d'acompanyar el 'no' amb l'adjectiu 'tranquil'? Doncs que sembli un 'no' tan suau que el receptor no sàpiga quina cara posar i que, content i enganyat, no sols no s'empipi, sinó que encara doni les gràcies com un babau. No sé si el senyor Baños ha reflexionat sobre les seves paraules, però caldria que ho fes perquè han traspuat una feblesa que no s'adiu amb la fermesa que la CUP vol aparentar. Si hom està segur d'ell mateix, diu 'sí' o diu 'no'. La resta és pur maquillatge. Talment com qui t'adorm el peu perquè no t'adonis que et trepitja l'ull de poll. Ja s'entén que aquell 'no', sumat al 'no' del búnquer, feia de molt mal verbalitzar, però sobta, francament, aquesta manca de coratge venint d'un partit que insisteix tant -amb molt bon criteri- que Catalunya ha de dir 'no' a les lleis espanyoles.

Arribats aquí, comprenc que per als observadors forans resulti incomprensible la imatge que vam oferir el 12 de novembre. No s'entén que la gran figura institucional del procés, el seu rostre més internacional, el seu actiu diplomàtic més valuós -criminalitzat i perseguit per l'Estat espanyol per aquest motiu- sigui abatut pels mateixos independentistes. És un despropòsit de bojos. Els catalans hi tenim la mà trencada en el desagraïment. I sovint ens falta dignitat. Ja ho sé que ens la van prendre. Però se suposa que n'havíem recuperat un bon tros, oi? Sembla un comportament tan malaltís i tan profundament autodestructiu que només s'explica com a conseqüència dels molts anys que fa que no decidim per nosaltres mateixos, cosa que comporta una tendència irrefrenable a cercar més les nostres diferències com a captius que no pas les diferències amb l'amo.

En el film "Fugitius", del 1958, protagonitzat per Tony Curtis i Sidney Poitier, hi trobem un blanc i un negre que, tot i estar encadenats pel canell l'un amb l'altre, s'evadeixen d'un furgó policial. En la recerca, un periodista i el xèrif mantenen aquest diàleg:

PERIODISTA: Ei, Max! Com se'ls va acudir, d'encadenar un blanc amb un negre?

XÈRIF: El guardià tenia sentit de l'humor.

PERIODISTA: I què diu ara?

XÈRIF: Que no cal amoïnar-se. El més probable és que es matin entre ells abans de recórrer deu quilòmetres.

Efectivament, les diferències entre els evadits no triguen a sorgir. Mentre colpegen debades la cadena amb una pedra, el blanc somia amb la llibertat per comprar-se unes sabates d'ant, una camisa de seda i un vestit nou; el negre, en canvi, somia amb la llibertat per no haver de dir mai més "sí, senyor amo." I repeteix: "Mai més 'sí, senyor amo'; mai més 'sí, senyor amo'". El blanc vol anar al sud, perquè hi té una amiga, i el negre vol anar al nord, perquè el sud no és bon lloc per als negres. La predicció del xèrif està servida. Finalment, després d'un munt de conflictes i sense deixar de fer-se la guitza, aconsegueixen tallar la cadena i separar-se. Serà per poc temps, però, perquè quan el blanc corre a avisar el negre del perill d'uns aiguamolls, els seus perseguidors els agafen de nou. L'aventura ha durat poc. Els dos homes, per culpa d'ells mateixos, tornaran a viure encadenats.

Per això dic que em va doldre tant, com a català, veure independentistes participant en l'anatematització del president que ha arribat més lluny en la defensa dels nostres drets nacionals i en la consecució de la fita que ens hem proposat. No es mereixia aquell tracte de cap de les maneres i em va semblar repugnant, impropi de defensors de la llibertat. De fet, un poble que menysprea d'aquesta manera les seves figures més representatives no mereix la llibertat. Jo, que a diferència del president Mas, sóc independentista des del bressol, li estic sincerament agraït perquè ha fet tot allò que li demanàvem, n'ha assumit les conseqüències, transmet arreu del món una imatge brillant de cap d'Estat que beneficia Catalunya, i es manté ferm malgrat els moments en què, intueixo, deu tenir la humana temptació de plegar i dir "ja us ho fareu". Just allò que el búnquer espera que faci. Per tant, des del meu humil punt de vista, com a escriptor, penso que tenim el deure ètic i moral de permetre que el president Mas culmini el procés fins al llindar de la llibertat. Hi té tot el dret i s'ho mereix. Després, com ell mateix va prometre, es retirarà i vindran altres persones a ocupar el seu lloc. Temps n'hi haurà, aleshores, d'esbatussar-nos dialècticament al Parlament. Ara, però, encara hi ha combat.

L'Estat espanyol, com el guardià de la pel·lícula que havia encadenat els dos captius, sap prou bé que, més enllà de les mesures que pugui prendre, les diferències entre nosaltres són el seu principal aliat. Al final del film, hi ha un moment en què l'home blanc i l'home negre estan a punt d'enfilar-se a un tren en marxa que els traurà de l'Estat i els farà lliures. Però ja no tenen forces per pujar-hi i el tren s'allunya sense ells. L'enemic del meu poble no es diu Artur Mas; l'enemic del meu poble es diu Estat espanyol.

El Món , 22/11/2015
 
El relat federalista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 desembre 2015
El relat federalistaEn la seva columna del 7 de novembre passat, a Cugat.cat, la senyora Victòria Camps qüestionava la independència de Catalunya per mitjà de diverses preguntes que pretenien situar aquesta opció com una empresa quimèrica o, en el millor dels casos, totalment eixelebrada i gairebé digna de gent poc assenyada. El seny, com tothom sap, sempre ha estat de la banda de l'amo. El captiu només és assenyat quan diu "sí, amo'. Si es planteja que la llibertat també es va fer per a ell, aleshores esdevé un inconscient, un fanàtic que no sap on va i que ha de donar explicacions per una actitud tan altiva i irracional.

La senyora Camps demanava si Catalunya serà un Estat com Portugal o un Estat lliure associat, com volia Juan José Ibarretxe per al País Basc. També demanava quina nacionalitat tindríem i, entre altres coses, qualificava d'"entelèquia" els Països Catalans. Són moltes qüestions i l'espai és curt, però intentaré respondre-les. Diguem, en primer lloc, que el procés català per la independència i el Pla Ibarrretxe no tenen res a veure. Res de res. Llevat del fet, això sí, que el Partit Socialista, partit del qual la senyora Camps és assessora, el va rebutjar amb el mateix menyspreu que ara rebutja la independència catalana. Obviaré els insults i les desqualificacions que el senyor Ibarretxe va rebre per part de membres del Partit Socialista i del Partit Popular en aquella època per més que la seva proposta, com ell mateix reiterava, no era independentista.

El procés català sí que és independentista i repeteix dia rere dia que l'objectiu és ser un Estat tan independent com puguin ser-ho Portugal, Suïssa, Dinamarca o Holanda amb una nacionalitat pròpia com tots els altres. Jo, per exemple, senyora Camps, no sóc espanyol, i tanmateix hi ha un Estat que m'imposa aquesta nacionalitat, tant per viure al meu país, que és Catalunya, com per anar pel món, i això, com comprendrà, no ho puc consentir. Pel que fa als Països Catalans, li puc assegurar que existeixen. Els he trepitjat força de dalt a baix i els conec. I la prova més fefaent de la seva existència la trobem en la mateixa Constitució espanyola, que té un article pensat expressament per esquarterar els Països Catalans tallant-ne tot vincle polític. Em refereixo a l'article 145, que en prohibeix la federació. Per tant, si vol que el relat federalista tingui un bri de credibilitat, el primer que hauria de comunicar al seu partit és que prediqui amb l'exemple. Curiós federalisme aquell que prohibeix federar-se, no l'hi sembla?

Finalment, atès que veig que, com qui no vol la cosa, associa independentisme amb "temeritat" i "irracionalitat" i que, d'acord amb la síndrome del captiu, demana "què en farem de la llibertat', permeti'm respondre-li que en farem el que voldrem, com fa tothom. I de vegades guanyarà l'esquerra, d'altres el centre i d'altres la dreta, com a tot arreu. Però sempre democràticament. En això darrer, m'acceptarà que superar l'Estat espanyol és un joc d'infants. La llibertat, diguem-ho clar, no es justifica. La llibertat de les persones i dels pobles amb consciència de ser-ho és un dret inalienable. Malament rai que algú gosi exigir-te que expliquis per què vols ser lliure. Si t'ho exigeix l'amo és que et vol captiu, i si t'ho exigeix un captiu és que és el teu oncle i es diu Tom.

Cugat.cat , 10/12/2015
 
Catalans, no sou ningú! Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 desembre 2015
Catalans, no sou ningú!El búnquer nacionalista espanyol -Ciudadanos, Partit Socialista i Partit Popular- ha parlat aquests dies des de la tribuna d'oradors del Parlament de Catalunya i ha dit explícitament: "Catalans, no sou ningú!". No ho ha dit amb aquests quatre mots, és clar. Li manca valor per a fer-ho. Ho ha dit amb discursos carregats d'autoodi, amb averanys apocalíptics, amb amenaces totalitàries i amb la fatxenderia que dóna tenir al darrere un Estat absolutista disposat a violar els Drets Humans en contra de la voluntat expressada pacíficament i democràticament pel poble català a través de les urnes. El missatge del búnquer ha estat aquest: "Catalans, no sou ningú! Voteu el que voteu, per més que en sigueu, mai no sereu lliures perquè no hi teniu dret. I no hi teniu dret perquè no sou ningú!".


Hom potser pensarà que aquesta gent es contradiu, atès que ells també són catalans. És cert, ells també en són. Però només folklòricament. Són catalans en la mateixa mesura que els castellans són espanyols. De Catalunya, ells en diuen la seva 'patria chica', perquè la seva 'patria grande' és Espanya. Per això, talment com deixebles de l'oncle Tom, s'han ajuntat per defensar des de Catalunya els interessos de l'amo Estat espanyol. I per això també ens renyen. Ens renyen per no ser 'bons espanyols'. És a dir, ens renyen per no ser catalans submisos, ens renyen per no ser catalans temorosos de les lleis i del flagell de l'amo. Ens alliçonen i fan mèrits per tal que l'amo els ho agraeixi amb un copet a l'esquena o regalant-los una piruleta. I per evitar que se sentin sols, Catalunya Sí Que es Pot els fa costat votant en contra del procés de creació de l'Estat català independent. En total, 63 vots en contra ben juntets i ben feliços de veure com la seva bèstia negra, el president Mas, és també la bèstia negra de la CUP. Ara resulta que el gran enemic de Catalunya és Artur Mas, l'home que pot ser empresonat per permetre'ns votar i que ha arribat on cap president no havia arribat mai.

Dissortadament, mentre els espanyolistes es tracten entre ells amb absoluta delicadesa i concentren tota la seva energia a decapitar el president Mas perquè saben que és la figura més internacional del Procés, alguns independentistes els rematen la feina. I al final quina conclusió en treu l'observador exterior? Doncs que els catalans no tenen solució. Són un poble infantívol que dedica tones d'energia a discutir amb si mateix per mitjà de picabaralles que no fan res més que enfortir les cordes de l'estaca a la qual estan tots lligats. Un poble, en definitiva, que és incapaç d'avançar unit, de fer pinya i d'aparcar els humans i lògics matisos que diferencien els seus defensors.

Tot consens requereix que les parts discordants cedeixin en llurs interessos. Això és obvi. Però quan es topa amb un element concret de fricció, en què la causa comuna trontolla per aquesta raó, sembla raonable que cada part sigui conscient del pes específic que li han atorgat les urnes. Obtenir 300.000 vots i 10 diputats és un molt bon resultat. Els vots costen molt d'aconseguir. Però justament perquè costen tant, encara deu ser més meritori haver-ne obtingut 1.600.000 i 62 diputats, oi? Per això, quan la discordança es manté, l'única solució entre demòcrates és que prevalguin els vots. Això permet que la part més petita cedeixi no pas per claudicació, sinó en virtut de les urnes tot entenent que no és el mateix defensar una posició amb 300.000 vots al darrere que fer-ho amb 1.600.000. De tota manera, tractant-se de catalans, no sembla fàcil que això s'accepti. Si hom tanqués mil espanyols en un camp de presoners, tots mil trigarien molt poc a posar-se d'acord per construir un túnel i fugir. Si hom tanqués mil catalans en un camp de presoners, tots ells es dedicarien a construir mil túnels per fugir cadascú pel seu.

La llibertat, per si mateixa, no garanteix el benestar de l'ésser humà. L'ésser humà es guanya el benestar amb la gestió que fa de la seva llibertat. I per poder tenir benestar primer cal ser lliure. L'enemic no és el captiu que obre el túnel per fugir del camp, l'enemic és el qui et perseguirà fins la mort perquè t'enterrin al camp. Diguem, tanmateix, que tothom té el dret -i crec que el deure- d'adoptar una actitud social davant la vida. Però cap actitud no pot estar per damunt del dret a la llibertat. Això és així perquè per damunt de tota adscripció social, ja sigui blava, verda, vermella, groga o carbassa, hi ha la llibertat com a bé suprem. L'ésser humà primer És i després Pertany, perquè, per poder Pertànyer, primer ha de poder Ser.

El Món , 15/11/2015
 
El vot de CSQP amb el búnquer Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 novembre 2015
El vot de CSQP amb el búnquerÉs ben conegut el comportament que finalment ha tingut Catalunya Sí que es Pot en el debat d'investidura celebrat al Parlament, alineant-se amb el búnquer nacionalista espanyol –Ciudadanos-PSOE-PP– en contra de la llibertat del nostre país. Sobre això no cal dir res més, perquè tothom ho ha vist i els seus vots i els seus noms ja quedaran per sempre en la història fent costat als de tan insignes enemics d'aquesta llibertat. A mesura que passi el temps, quan Catalunya sigui membre de ple dret de les Nacions Unides –cosa a la qual són tan al·lèrgics–, aquest punt de la història els incomodarà força i si poguessin n'arrancarien la pàgina. Però el que està fet ja està fet.

Només cal veure que, tot i que la independència encara no ha arribat, Catalunya Sí que es Pot ja ha començat a percebre les conseqüències del seu gest. Per això Joan Coscubiela, diputat de la formació, en assabentar-se que fins i tot el regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Asens, de Barcelona en Comú, els retreia l'acció de "votar amb el bloc del búnquer", ha corregut a justificar-se emmascarant la realitat. Però no pas amb arguments, sinó amb acusacions, que és el recurs habitual dels qui tenen la cua de palla. Diu Coscubiela que situar-los en el búnquer és "fer moltes trampes i falsejar la realitat". I ha afegeix: "No estem alineats en cap dels dos blocs, sinó amb la democràcia, el procés constituent i el referèndum". Però la realitat és tossuda i desmenteix Coscubiela. La realitat, senyor Coscubiela, no suma intencions, suma vots. Si haguéssim de sumar intencions, és a dir, la raó per la qual cada votant s'inclina per una opció determinada en lloc d'una altra, en tindríem tantes com individus i no en trauríem mai l'entrellat. El que compta és la suma dels vots que obté cada opció. I en aquest cas el resultat ha estat el següent: 72 llums verds, 63 llums vermells. És a dir, 72 vots a favor de la llibertat de Catalunya i 63 en contra. I entre aquests 63, és clar, els onze vots de Catalunya Sí que es Pot.

Té gràcia, d'altra banda, que el senyor Coscubiela gosi donar lliçons de democràcia com a membre destacat d'unes sigles que han emmordassat els seus diputats, impedint-los votar d'acord amb la seva consciència en una qüestió capital com és la llibertat de Catalunya. Aquest ha estat el cas del diputat Joan Giner, que va denunciar haver estat amenaçat d'expulsió si no obeïa el dictat de la direcció. Curiosa manera d'estar "alineats amb la democràcia", sí senyor. Ben curiosa. Tan curiosa i galdosa com la cantarella del referèndum. De quin referèndum ens parlen? On és, senyors Rabell i Coscubiela, aquest referèndum? En quina data l'hem de celebrar? El 2714, potser? Un referèndum és allò que han demanat tots els demòcrates de Catalunya des de l'inici del Procés i és el que sempre els ha estat negat des del Congrés espanyol. Justament va ser aquesta negativa la raó per la qual va caldre celebrar un procés participatiu el 9 de novembre de 2014. Procés participatiu, per cert que va ser força menyspreat per ICV.

Sigui com vulgui, malgrat que el búnquer s'ha engreixat una miqueta gràcies als senyors Rabell, Coscubiela i companyia, el procés de creació de l'Estat català independent seguirà endavant i la història s'encarregarà d'acolorir de vermell els rostres bunquerians. Just el mateix color dels botons que ells van prémer el 9 de novembre de 2015 al Parlament de Catalunya.

Nació Digital , 14/11/2015
 
A Sant Cugat es mata Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 novembre 2015
A Sant Cugat es mataEn només quatre mesos de diferència, Sant Cugat ha acollit dues iniciatives culturals completament noves a la ciutat. El mes de juliol passat va ser el Festival Internacional de Cinema "Sant Cugat Fantàstic', dedicat, com el seu títol indica, a aquest gènere cinematogràfic i al de terror, i aquest mes de novembre s'ha celebrat la primera edició del Festival de Novel·la Negra "Sang Cugat". I en tots dos casos hi trobem al darrere el periodista Joan Ramon Armadàs, director d'Edicions Xandri, una petita editorial local que va néixer el 2014 i que intenta crear segells literaris amb entitat pròpia.

En el cas d'aquest darrer certamen, el "Sang Cugat" –en felicito l'autor per un nom tan ben trobat–, han estat quatre dies de presentacions de llibres, conferències, lectures, col·loquis i gastronomia relacionada amb el món del crim. Imagino que en el futur també hi pot haver una projecció testimonial de films de cinema negre. En aquest sentit estaria bé recuperar algunes produccions catalanes del gènere. Ho dic perquè Barcelona va ser un activíssim centre de producció de cinema policíac en les dècades del 1950 i 1960 i escenari de magnífiques pel·lícules, com ara A tiro limpio, de Francesc Pérez-Dolz, Apartado de correos 1001, de Juli Salvador, o Distrito Quinto, de Juli Coll.

La frase "a Sant Cugat es mata" no és meva, és de Joan Ramon Armadàs, i al·ludeix, d'una banda, als crims ficticis de les novel·les de sèrie negra que s'escriuen a la ciutat, i, de l'altra, al fet que també s'hi cometen crims reals, encara que per sort sigui en comptadíssimes ocasions. Ja se sap, allà on hi ha éssers humans hi ha crims i més d'un cop hem llegit als diaris que algun d'aquests crims s'ha comès al nostre municipi. La novel·la negra, doncs, només és un reflex aproximat d'aquesta realitat de la naturalesa humana. La realitat supera sempre la ficció fins al punt que hi ha fets reals que no poden ser descrits per la literatura o pel cinema per la senzilla raó que el públic els jutjaria del tot inversemblants. Esperem que aquest primer "Sang Cugat" hagi estat l'inici d'una trobada anual ràpidament consolidada. De lectors no en falten, ja que Catalunya ha estat sempre un país on la novel·la negra ha tingut un nombre força elevat de seguidors incondicionals.

Cugat.cat , 13/11/2015
 
La llibertat no es justifica Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 novembre 2015
La llibertat no es justificaCal anar amb molt de compte amb algunes de les demandes que se'ns fan –n'hi ha de sinceres– per tal que expliquem per què volem ser lliures. Dic això perquè tot sovint es tracta d'un pèrfid parany darrere el qual s'amaga la intenció de distreure'ns del nostre objectiu, d'entretenir-nos per dilatar-ne el procés i de fer que malbaratem la nostra energia. La maniobra és clara: com més temps esmerces a explicar perquè vols deixar de ser captiu, més temps dura la teva captivitat; com més energia dediques a explicar què faràs quan t'alliberis, menys energia et quedarà per cavar el túnel que et permetria aconseguir-ho.

De fet, si hi reflexionem, veurem que la sola demanda d'explicació en aquest sentit, ja sol amagar un prejudici profundament antidemocràtic, o, en el millor dels casos, una actitud paternalista i d'inacceptable superioritat. Malament rai, si algú ha d'explicar perquè vol ser lliure; malament rai, si algú ha d'explicar perquè vol exercir un dret humà bàsic i universal. Oi que ningú no ens pregunta per què utilitzem les cames per caminar? Oi que caminem perquè tenim cames i que si aquestes ens responen les fem servir per anar allà on volem anar? És obvi que sí. Doncs per la mateixa raó els pobles utilitzen la llibertat per fer el que volen fer. La llibertat és el dret suprem de la vida. Sense llibertat per viure la teva vida estàs condemnat a viure la vida del qui et pren la llibertat.

Un dels esquers amb què ens volen entabanar és el del federalisme. De sobte, els qui mai no han mogut un dit per federar res de res, ni a Catalunya ni a Espanya, és a dir, els qui que mai no han demanat la supressió de l'article 145 de la Constitució espanyola, que prohibeix la federació dels Països Catalans, són els mateixos que ara ens donen lliçons de federalisme i que ens parlen de reformar aquella Constitució. Però ¿en la Constitució dels federalistes, Catalunya seria reconeguda com a nació? No. Serien reconeguts, els Països Catalans? No. Els jutges destinats a Catalunya tindrien l'obligació de saber català? No. El català seria llengua oficial a l'Estat espanyol, per tal que pogués ser reconegut com a llengua de ple dret de la Unió Europea? No. Tots els productes comercialitzats a Catalunya tindrien l'obligació d'estar etiquetats en català? No. S'acabaria l'espoliació fiscal? No. Tindríem el concert econòmic? No. Tindríem la gestió dels nostres ports i aeroports? No. Tindríem dret a fer referèndums? No. Tindríem seleccions esportives nacionals? No. Els esportistes catalans de totes les modalitats podrien competir internacionalment representant Catalunya? No. Tindríem dret a ser un Estat independent, si així ho volguéssim? No. Això és el federalisme? Sí. El federalisme no és res més que un eufemisme de Nació Espanyola.

Racó Català , 30/10/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 61 - 75 de 1797
spacer.png, 0 kB