Inici
 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 12 desembre 2012 |
 Només cal escoltar Pere Navarro per entendre la raó del seu fracàs. Fracàs com a polític i fracàs de partit. Tots dos, ell i el PSOE de Catalunya, semblen sorgits d'èpoques predemocràtiques i traslladats al segle XXI a través d'un forat negre sorneguer. Deu ser per això que es passegen per la política catalana totalment desorientats i amb aspecte d'extraterrestres. I deu ser per això també que, sense el més mínim sentit del pudor, arriben tan fàcilment a l'esperpent per mitjà de declaracions que provoquen vergonya aliena.
D'entrada, té molta gràcia que repeteixin com un lloro que PSC i PSOE són partits diferents. Si són partits diferents, com és que es veuen obligats a repetir-ho des de fa més trenta anys? Què ho fa, per altra banda, que els seus mítings estiguin sempre farcits de figuretes del pessebre espanyol, com ara Felipe González o Alfredo Pérez Rubalcaba? Tan gran és el desinterès dels seus votants que, sense aquests reforços, difícilment sortirien de casa per ensopir-se escoltant la buidor discursiva de gent com Pere Navarro, Carmen Chacón o Daniel Fernández?
En aquest sentit, també resulta clarificadora la coincidència de Pere Navarro amb Alfonso Guerra, una coneguda mòmia del nacionalisme espanyol més caspós, exigint la dimissió d'Artur Mas com a president de Catalunya. Sembla un acudit, però és cert. I la certesa, en aquest cas, es transforma en estirabot. Realment cal molta baixesa moral per intentar amagar una derrota espectacular demanant la dimissió del guanyador tot volent fer creure que qui de debò ha perdut les eleccions ha estat qui les ha guanyades. D'aquesta manera, segons els socialistes, patir la derrota més brutal de la seva història, passant de segona força a tercera i quedant-se amb només vint escons, trenta menys que CiU, és millor que ser primera força i tenir cinquanta diputats. Significa això que el PSOE de Catalunya no voldria, ara mateix, tenir cinquanta diputats en lloc de vint? Si és així, per què feia mítings arreu del país demanant el vot per al seu partit, el senyor Navarro? No és el senyor Navarro qui, en coherència, hauria de dimitir? Sí, ja sabem que a l'espanyolisme, en general, li cou haver perdut per 87 a 48. Però la noblesa es demostra en el reconeixement de la derrota, no pas demanant la dimissió del guanyador.
Racó Català , 10/12/2012 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 10 desembre 2012 |
 La sortida de Solidaritat Catalana del Parlament, malgrat la immensa feina feta sense diners, sense infraestructures i amb només tres diputats, és un punt negre del resultat de les eleccions. I no només perquè afebleix l'independentisme, sinó perquè aquesta sortida era l'anhel inconfés de gairebé tothom. Del trident espanyolista, PSOE-PP-C's, per descomptat. Però també dels catalanistes. Els primers, per raons òbvies, i els segons, perquè posava en evidència les seves contradiccions. Tanmateix, un regidor de CiU em va dir això abans de les eleccions: "Em sabria greu que Solidaritat tingués un mal resultat. El meu partit la necessita per no desviar-se del camí cap a la independència". Eren paraules intel·ligents i compartides per molts votants de CiU. Aquest, però, no era el cas d'Esquerra. La gran alegria republicana, a banda dels 21 escons obtinguts, ha estat la sortida de Solidaritat. Això sí que ho han considerat una victòria. De fet, era la part no escrita de la seva estratègia electoral.
Amb tot, allò que ha estat més decisiu en el resultat de Solidaritat ha estat el boicot que li han fet els grans mitjans de comunicació. Aquest boicot consistia a silenciar-la o a desacreditar-la sistemàticament com a força, i a sobredimensionar Esquerra, amb qualsevol pretext, presentant-la com "l'única" opció independentista. I és que, posats a triar, els poders fàctics, conscients que qui té el cul llogat no seu quan vol, s'han estimat més algú endeutat i amb les mans lligades que algú independent i amb les mans lliures. Solidaritat, per tant, haurà de saber esperar, perquè vénen reptes molt importants per a Catalunya i no tothom estarà a l'alçada de l'anhel dels seus votants.
Nació Digital , 8/12/2012 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 09 desembre 2012 |
 Pep Codó
Una altra cosa és si aquestes paraules de Churchill són motiu suficient per a fer-li un monument. Ho dic perquè de personalitats que han lloat Catalunya amb molta més profunditat que Churchill i que, això no obstant, no tenen cap carrer o monument a la seva memòria a casa nostra, n'hi ha moltes. Voltaire, per exemple, n'és una. Voltaire, dos segles abans que Churchill, ja va expressar la seva admiració pel coratge de Catalunya davant la invasió dels espanyols i dels francesos així com dels seus assassinats en massa i la violació sistemàtica de dones. Voltaire va dir: "Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra. Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya".
La pregunta és: per què Churchill sí i Voltaire no? Per què un simple esment de Barcelona mereix més rellevància que un elogi explícit de Catalunya? Això, però, ho haurien de respondre la Fundació Catalunya Oberta i l'Ajuntament de Barcelona. Sigui com vulgui, Churchill tindrà el privilegi de tenir un monument fet pel santcugatenc Pep Codó, un dels millors escultors catalans, en una placeta a la cruïlla entre la Via Augusta i la ronda de General Mitre de Barcelona. Es tracta d'una escultura de dos metres i mig d'alçada que serà inaugurada el proper 15 de desembre. Aquesta és per a mi la part més positiva de tot plegat. Vull dir que, tant si Winston Churchill s'ho mereix com si no s'ho mereix -si se'm permet la ironia-, li hem d'estar agraïts, ja que, gràcies a ell, una nova obra de Pep Codó serà patrimoni de tots els catalans.
Cugat.cat , 7/12/2012 |
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 08 desembre 2012 |
Tot i que no pot amagar el seu origen teatral, estem davant d'una pel·lícula exquisida que, pel fet de ser francesa i de no tenir els altaveus propagandístics del cinema nord-americà passarà injustament desapercebuda per a molta gent. I serà una llàstima, perquè ens parla del poder de la paraula com a instrument de manipulació de l'ésser humà. Una manipulació que, tot i ser detectada per la víctima, pot arribar a ser acceptada per aquesta quan el manipulador és prou intel·ligent per seduir-la intel·lectualment. No és estrany que hagi estat considerada la millor pel·lícula del Festival de Sant Sebastià i que també hagi guanyat el premi del Jurat al millor guió, ja que constitueix una aguda i transgressora reflexió sobre el món dels adults a través dels ulls d'un voyeur adolescent estimulat pel seu professor. El voyeur, tanmateix, acaba essent l'espectador, que és qui, de fet, observa l'espúria estabilitat de dos matrimonis de classe mitjana. Gran treball de Fabrice Luchini. No us la perdeu.
Tot Sant Cugat , núm. 1341, 7/12/2012 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 06 desembre 2012 |
 Només han transcorregut uns pocs dies de les eleccions catalanes i molts dels votants d'Esquerra ja s'han penedit de la seva decisió. Havien cregut que l'estratègia de posar algú mediàtic com a cara visible al capdavant del partit equivalia a una transformació de les persones que, des del darrere, en mouen els fils. Però no. Al darrere no hi ha un violí, hi ha una botzina. I una botzina, per més bé que soni, continua essent una botzina, i, per tant, no té cap sentit confondre-la amb un instrument musical. També hi ha una gran diferència entre l'ús del mot independència i el compromís d'assolir-la. El primer és fàcil, tan fàcil com tocar una botzina; el segon requereix convicció, voluntat i coratge.
Esquerra ha obtingut un bon resultat en aquestes eleccions, però es torna a equivocar en no voler reconèixer que els 21 escons obtinguts són, en la seva major part, fruit d'un vot prestat. És a dir, el vot dels catalans que, atrets pel missatge populista d'Oriol Junqueras, parlant dels anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis, i convençuts que CiU obtindria una majoria més folgada, li van donar el vot perquè entrés al govern i assumís les responsabilitats pertinents. Però resulta que no. Per a sorpresa d'aquells votants de bona fe, Esquerra no vol entrar al govern. L'Esquerra que va nomenar un espanyolista com José Montilla president de Catalunya i que va possibilitar a ulls clucs un segon tripartit d'infausta memòria, és la mateixa que ara defuig governar. I el més curiós és que el nombre de diputats que ara té és el mateix que tenia aleshores: 21.
És comprensible, per tant, que cada cop hi hagi més votants d'Esquerra que se sentin tan traïts com es van sentir els de l'any 2006. Sobretot tenint en compte que dos mesos abans de les eleccions d'enguany, el 26 de setembre passat, aquest partit, des del Parlament, instava el president Mas a exercir el dret a l'autodeterminació amb aquestes paraules: "Tenim pressa, molta pressa". Curiosament, l'endemà mateix de les eleccions, el 26 de novembre, Esquerra afirmava el contrari: "No tenim pressa". Aquest canvi recorda la versió anglesa -What a difference a day makes- d'un bonic bolero mexicà que parla de la diferència que va d'un dia a un altre.
Hom pot dir que el context polític del 2006 no era el mateix que el d'aquest 2012, i és cert. D'independència, llavors, només en parlava l'independentisme no claudicant. Ara, en canvi, no sols en parla tothom, sinó que el món observa Catalunya amb expectació i els mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos es pregunten quan farem el pas. I és que la independència de Catalunya no depèn d'Espanya, depèn de Catalunya. Però perquè això sigui possible cal un govern sobiranista fort, una coalició de dues forces que, més enllà de les diferències que els separen en altres àmbits, demostrin que mai els seus interessos de partit no estaran per damunt de la llibertat de Catalunya. No som en una de les legislatures anteriors en què, per eludir el tema capital de la llibertat, els partits escenificaven batalletes regionalistes i submises amb l'ordenament espanyol. Ara som en la cruïlla més decisiva de la nostra història -esdevenir un Estat independent o desaparèixer com a poble- i el gros dels votants d'Esquerra, aquells que li han prestat el vot, esperaven que aquest partit assumís les seves responsabilitats i fes costat al president Mas en les verdes i en les madures fins a la proclamació d'independència. Després Mas es retirarà i les urnes configuraran un nou Parlament.
"No es pot anar a la processó i repicar campanes", deia Joan Ridao, el 7 de desembre de 2007, tot retraient a CiU que el dia 1 d'aquell mes hagués anat a la manifestació pel dret a decidir i que el dia 6 celebrés la festa de la Constitució espanyola. Tenia raó, no es pot repicar i anar a la processó. Per això, per ser coherent amb les seves pròpies paraules, Esquerra hauria de saber que no es pot conduir un país i ser-ne cap de l'oposició alhora. Aquesta actitud, sabent de la importància que té que Catalunya disposi d'un govern fort per afrontar els reptes que vindran, és d'una covardia inadmissible i impròpia d'algú que es diu independentista. D'aquesta manera, deixant les retallades pressupostàries i el desgast del dia a dia a CiU, Esquerra es reserva la part més vistosa de l'espectacle, que és la de sortir a la tele fent encaixades de mans amb mandataris d'altres països i la dels discursos retòrics sobre els anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis. És a dir, el paper de l'artista convidat que sempre queda bé perquè, en fer una aparició breu, no ha d'assumir la responsabilitat dels protagonistes sobre els quals descansa el pes de la pel·lícula. Davant d'això, és lògic fer-se un parell de preguntes: Com pot estar preparat per a independitzar un país algú que no se sent prou madur per a governar-lo? Com pot estar capacitat per a governar un Estat independent algú que no es veu amb cor de governar una autonomia?
El Singular Digital , 4/12/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 05 desembre 2012 |
 Vull agrair a l'Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran de Sant Cugat l'organització de la conferència que em van convidar a fer dies enrere al Teatre de la Unió, sota el títol "Nosaltres, els catalans", i que vaig dividir en quatre apartats: immigració, llengua, cultura i qualitats positives i negatives. Amb relació al primer apartat, la immigració, he de dir que no comparteixo les temences que tenen moltes persones, en el sentit de veure els nouvinguts com un perill per a la identitat catalana. "És que no s'integren...", diuen algunes veus. Però es tracta d'una generalització poc fonamentada. Hi ha gent que no fa cap esforç per aprofundir en el coneixement del país, és cert. Però no es pot satanitzar tot un col·lectiu per culpa de determinats comportaments individuals. O no és cert que també hi ha catalans de soca-rel que no s'han integrat mai? Em refereixo a catalans que viuen en contra dels drets nacionals del seu país i que, en lloc de voler-lo lliure el volen sotmès fins a la fi del món. A mi, francament, no m'importa gens l'origen i el color de la pell de l'home o de la dona que presideixi Catalunya. M'importa, això sí, que la vulgui tan sobirana com Espanya o França i com a membre de ple dret de les Nacions Unides. El problema, per tant, no és l'origen de les persones. El problema són les ideologies absolutistes, per més que se'ns presentin disfressades amb fórmules o frases eufemístiques.
És veritat que Catalunya ha viscut una onada migratòria espectacular que ha fet que en molt poc temps passéssim de sis milions d'habitants a set i mig. I també és innegable que l'arribada d'un milió i mig de persones es fa sentir més en un país petit que en un de gran. Vull dir que un milió i mig de nouvinguts no té els mateixos efectes en un país de vuitanta milions d'habitants, com ara Alemanya, que en un de sis, com va ser el nostre. Però jo recorro el país contínuament i dono fe de les moltíssimes persones no nascudes aquí que treballen en defensa dels nostres drets com a col·lectivitat nacional i en defensa de la nostra llengua. Són persones que, sense renunciar als seus orígens i sentint-se'n orgulloses, han incorporat els valors del país d'acollida al seu bagatge existencial. I la gran victòria de Catalunya i que els seus enemics no poden pair és que en la manifestació de dos milions de persones de la Diada d'enguany hi hagués milers i milers de catalans nascuts als cinc continents, la qual cosa parla de la transversalitat del procés que hem iniciat per tenir veu i vot en els concert de les nacions com a poble adult i madur que som.
En l'àmbit de la llengua cal tenir present que no n'hi ha prou que el català sigui útil en alguns espais. Perquè no desaparegui o acabi convertit en un dialecte de l'espanyol, cal que sigui imprescindible per viure a Catalunya. La naturalesa no és cruel, simplement li és indiferent qui neix i qui mor. I allò que no és imprescindible, mor. Per això també hem de ser curosos en la protecció de les nostres tradicions i no caure en el provincianisme de celebrar Sant Valentí o de substituir la castanyada, el tió i les nadales per Halloween, Santa Claus i cançonetes americanes.
I pel que fa a les qualitats, destacaria, entre les negatives, la nostra tendència al desànim, la por a crear grans empreses i un baix esperit de comandament. I entre les positives, l'equitat, la capacitat de diàleg i la voluntat de ser. Una voluntat de ser gràcies a la qual som al llindar de constituir-nos en un nou Estat independent.
Diari de Sant Cugat , 30/11/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 02 desembre 2012 |
 Dies enrere, a través de Cugat.cat, el senyor David Gutiérrez, número 80 a les llistes del Partit Socialista per Barcelona, feia unes declaracions contràries a la independència de Catalunya que expliquen perfectament perquè el seu partit ha patit una dramàtica davallada en les eleccions del passat 25 de novembre. Ja se sap, quan formes part d'un front espanyolista no pots anar amb eufemismes, perquè el votant sempre optarà per aquell que parli més clar. I de parlar clar, encara que sigui per dir barbaritats, és evident que en saben molt més el Partit Popular i Ciudadanos, que no pas el PSOE de Catalunya.
Però més enllà dels matisos, tothom sap que per a aquests tres partits Espanya és una "unidad de destino en lo universal" per designi diví, i per impedir que allò que Déu va lligar al cel no ho deslligui la democràcia a la terra són capaços de qualsevol cosa. El senyor Miquel Iceta ho va expressar clarament el 15 de juny de 2010: "Combatrem l'independentisme"; i el senyor Pere Navarro ho va reblar el 22 de novembre passat: "Lluitarem contra l'independentisme". Sobta, tanmateix, que una formació com el Partit Socialista, que es proclama d'esquerres, empri un llenguatge tan bel·licista, i sobta també que hi hagi catalans al·lèrgics a la plena llibertat del seu país fins al punt de combatre -"con uñas y dientes", en paraules de Carmen Chacón- els qui gosin defensar-la.
Deu ser per això que David Gutiérrez diu exactament les mateixes coses que diuen el Partit Popular i Ciudadanos:
- "El Parlament de Catalunya no té prou sobirania per encetar un procés independentista ni per convocar un referèndum".
- "Referèndum sí, però dins la legalitat [espanyola]. Ha de passar per les Corts espanyoles, que és on resideix la sobirania d'aquest tipus de decisions i no en el Parlament".
És a dir, que per al senyor Gutiérrez el Parlament de Catalunya és una cambra de fireta que, decideixi el que decideixi, ni que sigui per unanimitat, serà lletra morta si Madrid no ho aprova. I Madrid, que vol dir PP i PSOE, mai no admetrà cap referèndum sobre la independència de Catalunya. Ja ha dit el president del Tribunal Constitucional, Pascual Sala, que en el cas que es fes hi haurien de votar també els espanyols. I és que, segons tota aquesta gent, el poble català no és cap subjecte polític. Només hi ha poble espanyol. En altres paraules, el poble català no existeix. La pregunta és: si no existim, per què lluiten contra la nostra independència?
Cugat.cat , 30/11/2012 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 30 novembre 2012 |
Encara que té com a base les exitoses novel·les del nord-americà James Patterson -una vintena de llibres i prop d'un milió i mig d'exemplars venuts-, En la mente del asesino no n'és l'adaptació de cap. L'únic que fa és inspirar-se en un dels títols de la saga, el dotzè concretament, i mantenir-ne els elements més importants, entre els quals el personatge d'Alex Cross, el policia de la brigada d'homicidis de Detroit, que en els dos films anteriors -Kiss the girls i Along came a Spider- havia interpretat Morgan Freeman i que aquí encarna Tyler Perry. El resultat, però, és força nefast. Només algunes escenes d'acció aconsegueixen treure l'espectador de la insípida buidor del conjunt. Es tracta d'una realització plana, impersonal i amb personatges esquemàtics dibuixats a grans trets. Ideal per a passar l'estona amb la ment en repòs.
Tot Sant Cugat , núm. 1340, 30/11/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 27 novembre 2012 |
 S'entén força que el PP i el PSOE de Catalunya estiguessin en contra d'aquestes eleccions. Mentre predicaven que els "problemes reals" de la gent no tenen res a veure amb la independència i que "la majoria dels catalans no la volen", pregaven d'amagat que la derrota de l'espanyolisme no fos tan evident com ho ha estat. Però les urnes han parlat, amb un 70% de participació, i la societat no s'ha deixat impressionar per les mentides i calúmnies que populars i socialistes han escampat al llarg de la campanya. Tots els mitjans internacionals han vist que l'independentisme és majoria a Catalunya i que l'espanyolisme és minoria. Tant en vots, més de dos milions, com en escons, 87. És a dir, que l'espanyolisme ha perdut.
No cal dir que dos dels tres partits del front espanyolista, PP i Ciudadanos, intentaran maquillar la seva derrota adduint que han pujat –un escó el primer i sis el segon– amb relació a les eleccions anteriors. Però faran trampa, perquè en el recompte global, incloent-hi la formació socialista, n'han perdut un, d'escó; cosa que indica que l'espanyolisme ja fa temps que va tocar sostre a Catalunya.
Al marge d'això, cal felicitar entusiàsticament la CUP per la seva entrada al Parlament. Per dues raons, si més no. La primera, perquè amb molt poc temps de marge i amb uns petitíssims recursos econòmics ha aconseguit tres diputats; i la segona, perquè els sectors més desafavorits de la societat tindran una veu inequívoca que els defensi contra els interessos depredadors dels poders fàctics. I pel que fa a la sortida de Solidaritat Catalana del Parlament, caldrà parlar-ne en profunditat en un proper text. És obvi que la seva veu, la veu de l'independentisme no claudicant, despullava moltes vergonyes i contradiccions i calia fer-la fora. I els qui ho volien ja ho han aconseguit.
Tanmateix, el resultat de les eleccions és bo, molt bo, ja que, com he dit, l'independentisme és majoria a Catalunya. Una altra cosa és si aquesta majoria es veurà reflectida també en la política nacional. És a dir, si CiU, ERC i ICV hauran escoltat de debò la veu del poble de Catalunya o tot plegat haurà estat una pura estratègia electoral per seguir quatre anys més marejant la perdiu. En definitiva, es tracta de saber si els 87 diputats que els catalans han escollit per independitzar el país compliran el seu compromís o seran simples gestors de la dependència.
El Singular Digital , 27/11/2012 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 29 novembre 2012 |
 No sé com es diu ni en quin carrer viu. Però només veure-la m'hi sento interessat, perquè no sembla una dona d'avui. I no pas per l'edat, tot i que ja és una dona gran, sinó perquè tota ella és com una aparició vinguda del segle XIX. Talment com un personatge evadit d'un relat de Txèkhov que volgués conèixer món viatjant a través del temps. És baixeta, té la pell tan blanca com els cabells, es cobreix el cap amb un petit barret anglès i passeja un gosset pels carrers de Sant Cugat. Hi ha moments que em recorda Louisa Alexandra Wilberforce, l'encantadora i excèntrica dispesera que acollia a casa seva un tenebrós quintet de corda, que en realitat era un quintet de la mort, en una deliciosa comèdia negra d'Alexander Mackendrick. L'actriu que la interpretava, Katie Johnson, havia nascut al segle XIX i va morir poc després del rodatge, a setanta-vuit anys.
La dama del gosset de Sant Cugat és una mica més jove, però el personatge de la senyora Wilberforce me la recorda pel seu capell. Un capell guarnit de floretes i de fruits de ras folrats de seda, com si fossin un petit jardí transportat sobre el cap. En això totes dues són iguals, per bé que la senyora Wilberforce era vídua i no tenia cap gos. D'ençà de la mort del seu marit, vivia sola en companyia d'uns lloros cridaners a tocar de l'estació de King's Cross, a Londres, molt a prop de la via del tren, i matava el temps fent volar la imaginació i elaborant fantasioses sospites sobre els costums dels seus veïns.
Txèkhov té un conte exquisit sobre una dama que passeja un gosset. Es diu Anna Serguéievna, és jove, rossa, bonica, elegant i porta una boina al cap. En Dmitri s'hi fixa de seguida i pensa “si està sola, sense el seu marit, sense amics, potser convindria fer-hi amistat”, però no gosa dir-li res. És l'atzar qui n'afavoreix la coneixença una nit en què tots dos coincideixen sopant al mateix lloc. De primer, inicien una conversa banal, però, a poc a poc, intercanvien informacions per mitjà de les quals ell s'assabenta que ella està de vacances a Jalta, que no és feliç en el seu matrimoni i que és possible que el seu marit vingui a fer-li companyia, si les ocupacions que té a la funció pública li ho permeten.
En Dmitri tampoc no viu a Jalta, però igualment està passant una temporada tot sol a la ciutat ucraïnesa i quan arriba la nit i es tanca a la cambra de l'hotel només pensa a retrobar Anna Serguéievna l'endemà. I la retroba. Passegen cada tarda, contemplen el mar, sopen plegats, es besen, enraonen, intimen i es fan amants fins que un dia arriba una carta en què el marit d'Anna Serguéievna comunica a aquesta que està malalt i li demana que torni a casa. Ella puja al tren i poc abans de partir diu a Dmitri que no es tornaran a veure mai més, però que pensarà sempre en ell i que el recordarà tota la vida. Llavors ell torna a Moscou, al costat de la seva dona, amb l'esperança que el record d'Anna Serguéievna s'esvaeixi lentament. Però el temps passa, el record no s'esvaeix i un dia la retroba a la platea d'un teatre en un moment en què el marit és al vestíbul fumant. Ella li confessa que encara l'estima i que és molt desgraciada sense ell, i a partir d'aleshores recuperen les antigues trobades en una cambra d'hotel mentre els anys van passant, els cabells se'ls van emblanquint i tots dos continuen preguntant-se què poden fer per deixar d'estimar-se en secret.
Ara comença a plovisquejar, la dama del gosset s'allunya rambla del Celler amunt i jo segueixo pensant-hi en el meu camí cap a casa.
Diari de Sant Cugat , 16/11/2012 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 27 novembre 2012 |
 Homenatge de Sant Cugat a Pere Calders
Aquest homenatge, que no era el primer que li feia la ciutat -recordem les tres obres de Lectures a la Fresca- va consistir en la instal·lació d'una placa commemorativa, feta per la ceramista Lola Gratacós, a la casa on l'escriptor va viure entre el 1962 i el 1966 en tornar de l'exili a Mèxic i que es troba al número 17 de l'avinguda de Lluís Companys. Va ser un acte deliciós, francament. Per tres raons, si més no. En primer lloc, per la manca de protocols i per les ganes de transmetre als fills de Pere Calders, la Glòria, en Raimon i la Tessa, que hi eren presents, l'estimació que sentim per l'obra del seu pare. En segon lloc, per la calidesa amb què es va desenvolupar, malgrat que feia un fred que pelava, amb dues cançons de l'espectacle Nevares i una escenificació del conte L'imprevist a la casa número 10 a càrrec dels Amics de Pedra i Sang, que n'ha estat l'entitat promotora. I, per últim, perquè d'ara endavant, gràcies a aquest reconeixement, la casa en qüestió passa a formar part del patrimoni de Sant Cugat.
Algú pot pensar que tot plegat no és res de l'altre món, però no hi estic d'acord. Aquesta mena d'actes diuen molt de la sensibilitat cultural d'una col·lectivitat i també de la seva autoestima. Per això, parlant de l'autoestima i referint-se al seu pare, Raimon Calders va dir: "El millor homenatge que podria rebre seria que tots els polítics es posessin d'acord per aconseguir la sobirania del país".
Cugat.cat , 23/11/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 27 novembre 2012 |
 Com més dies passen més es posa en evidència la trama ordida pel diari El Mundo i la maquinària nacionalista espanyola contra el president de Catalunya. L'intent de manipular les eleccions catalanes és tan obvi com repugnant, però gens sorprenent venint de Ponent. Sempre hem sabut que Espanya és capaç de qualsevol cosa per tal d'impedir la independència de Catalunya, i és en aquesta línia que, paral·lelament a les maniobres d'El Mundo, tant el Partit Popular com el Partit Socialista s'han dedicat a associar l'independentisme amb el nazisme i el president Mas amb Hitler. I quan algú arriba a aquest grau de vilesa, vol dir que no té arguments. Jo, per tant, sempre estaré al costat del meu president contra tot això.
Tanmateix, per bé que sembla obvi que hi ha hagut la voluntat de frenar la majoria absoluta de CiU mitjançant la criminalització d'Artur Mas, es fa difícil de creure que Madrid ignori que la creació de màrtirs té un efecte boomerang que acaba perjudicant el martiritzador. Només cal recordar el cas Carod i els vuit diputats obtinguts pel seu partit en les eleccions espanyoles del 2004. Quin seria el guany, aleshores? Davant d'això, no es pot excloure que, contràriament al que sembla, l'objectiu de la difamació no hagi estat frenar l'ascens de CiU sinó el de l'independentisme insubmís. És a dir, que Espanya, posats a triar, s'hagi estimat més una CiU victoriosa que no pas un independentisme fort. Aviat ho sabrem.
En tot cas, allò que sí que ha quedat clar ha estat el boicot d'alguns partits i de determinats poders fàctics contra Solidaritat Catalana. De fet, aquesta ha estat la veritable campanya electoral de fons: l'intent de desviar el votant de Solidaritat cap a sigles més dòcils i claudicants. Cal, doncs, apel·lar a la intel·ligència del votant. Una Catalunya que vol ser independent no es pot permetre un Parlament sense Solidaritat.
Nació Digital , 24/11/2012 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 24 novembre 2012 |
 No tinc cap dubte que en aquestes eleccions les forces sobiranistes obtindran una aclaparadora majoria a Sant Cugat. Serà una mostra local d'un resultat global que farà ben palesa la transversalitat de la presa de consciència nacional dels catalans i el creixement imparable que ha experimentat l'independentisme aquests darrers anys. Ara, per tant, és un bon moment per recordar el menyspreu amb què el Partit Popular i el Partit Socialista van tractar les consultes per la independència organitzades per la societat civil entre els anys 2009 i 2011. "No són vinculants", deien uns. "No serviran de res", deien altres. "I després què fareu?", preguntaven uns tercers en to burleta. Doncs bé, ja s'està veient. Les consultes van enfortir l'autoestima del poble de Catalunya i van fer que cregués en ell mateix i en la seva força.
Jo, personalment, com a portaveu de la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, vaig poder veure la profunda animadversió del Partit Popular i del Partit Socialista a l'exercici democràtic que suposaven aquelles consultes arreu del país. En aquest sentit, tinc ben presents les desqualificacions que ambdós partits van dedicar al govern municipal i als Premis Ciutat de Sant Cugat per haver guardonat l'esmentada plataforma pel seu esforç i per l'èxit de participació obtingut en la consulta del 13 de desembre de 2009. Fins i tot volien restar-li representativitat adduint que "només" havia aplegat 16.000 persones. Això va resultar curiós, francament, perquè si la xifra de 16.000 persones els semblava poca cosa, com n'hauríem de dir dels vots que ells havien aplegat en les eleccions municipals? Poc mes de 4.000 els socialistes i poc més de 2.000 els populars. Ni junts van aconseguir arribar a la meitat de la Plataforma. També va ser curiós que acusessin els Premis d'estar polititzats. Què hi fan, aleshores, el Partit Popular i el Partit Socialista al jurat?
Ves per on, el gran valor de les consultes va ser que no les convocava cap formació política. Al contrari. Les consultes van sorgir de la societat civil com a reacció a la passivitat del poder polític i a la seva incapacitat per alliberar Catalunya de l'espoliació econòmica i de l'anorreament nacional que pateix per part d'Espanya. Mentre el Partit Socialista, a través del seu portaveu Miquel Iceta, ens entabanava cantant les excel·lències del nou acord de finançament, definint-lo com a "galàctic" i "megaespectacular", el país s'enfonsava en la misèria i les seves infraestructures quedaven obsoletes. Per sort, el temps acaba posant cadascú al seu lloc i ara els catalans s'adonen del frau que van suposar aquelles paraules. Es pot aixecar la camisa a un país en un moment determinat, però no se'l pot enganyar indefinidament. Tard o d'hora sura la veritat i l'entabanat s'acaba revoltant. I això és el que ha passat.
Ara, per tant, es veuen clares les raons per les quals populars i socialistes van boicotejar les consultes: d'una banda, perquè se sabien perdedors i per evitar la visibilitat de la derrota no els quedava més remei que intentar deslegitimar-les negant-se a participar; i de l'altra, perquè intuïen que aquelles consultes serien el germen d'una convocatòria del govern emparada pel dret internacional. Els catalans, consegüentment, som al llindar de la nostra constitució com a Estat independent europeu i ho demostrarem en aquestes eleccions fent bona la proposta de l'Assemblea Nacional Catalana: aconseguir prop de 100 diputats sobiranistes al Parlament de Catalunya.
Diari de Sant Cugat , 23/11/2012 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 22 novembre 2012 |
Se'm fa difícil parlar d'aquest film des de la distància, ja que vaig viure intensament la història que narra i m'hi vaig implicar per fer possible la publicació del llibre sobre el cas i també escrivint-ne una obra de teatre que es va estrenar l'any 2007. El film, per tant, és una nova peça que explica, amb un altre format, els fets que es van esdevenir l'any 2004 a Lloret de Mar quan l'Audiència Nacional espanyola va acusar de terrorisme Èric Bertran, un nen de 14 anys, per haver demanat als supermercats Dia que etiquetessin els seus productes en català. Arran d'això, la fiscal va estar a punt de tancar-lo en un reformatori durant vuit anys i la psicòloga, en el seu informe, va considerar que els pares induïen l'Èric a la violència en veure només TV3 i el Canal 33. Sembla increïble, però va ser així. El film és bo, la direcció d'actors és reeixida i Nil Cardoner, fent d'Èric, està esplèndid. Ves per on, si s'hagués executat la sentència, l'Èric hauria quedat en llibertat aquest 2012.
Tot Sant Cugat , núm. 1339, 23/11/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 21 novembre 2012 |
 És comprensible que el PSOE de Catalunya estigui desesperat davant el cataclisme que patirà en les eleccions del proper dia 25. Si no ho estigués, no necessitaria dir mentides, ni insultar, ni desqualificar, ni estigmatitzar, ni fer espots televisius injuriosos contra l'independentisme. Però, és clar, per no fer tot aquest munt de coses, calen dos requisits bàsics. El primer és tenir principis ètics, i el segon tenir arguments. I el PSOE de Catalunya ja s'ha vist que no té ni principis ètics ni arguments. Un partit amb principis ètics no titlla de nazis aquelles persones que no demanen res més que decidir a les urnes el seu futur polític d'acord amb el dret internacional. I un partit amb arguments no insulta l'adversari. Posats a parlar de feixisme, caldria que ens diguessin qui és el feixista: aquell que vol expressar-se per mitjà de les urnes o aquell que li nega aquest dret?
Sí, ja sabem que el PSOE de Catalunya diu que acceptaran un referèndum sempre que es faci d'acord amb la legalitat espanyola. Però això no fa res més que palesar el seu cinisme, ja que la legalitat espanyola la fan el PP i el PSOE. I aquesta legalitat prohibeix taxativament el referèndum. Per tant, el seu comportament és el mateix que el del carceller que diu al pres que pot abandonar la cel·la quan vulgui després d'haver-se assegurat que està ben tancada a pany i forrellat.
Un altra mostra d'hipocresia per part de la delegació catalana del PSOE la trobem en el manifest d'autosuport que han fet signar a uns quants acòlits. Afirmen que la independència "no és la resposta intel·ligent en una Europa que necessita avançar cap a nivells més elevats d'unitat política". Ah, no? Aleshores, d'acord amb aquesta 'unitat política' com és que no redacten un manifest demanant que Espanya deixi de ser un Estat independent? O és que aquesta cantarella només serveix per a Catalunya? També diuen que volen "una Espanya federal en el marc d'una Europa federal". De Catalunya, però, no en diuen res. I no ho diuen, perquè consideren que Catalunya no té dret a formar part d'aquesta Europa federal amb el seu nom ni a presidir-la cíclicament. I encara menys a tenir veu i vot a les Nacions Unides i a representar-se a si mateixa políticament, socialment, culturalment i esportivament arreu del món.
Tot s'aclareix, tanmateix, quan mirem quines són les persones signants de l'autosuport i hi descobrim la flor i nata catalana del nacionalisme espanyol més jacobí. Aquell nacionalisme que l'any 1997 ja va signar el manifest del Foro Babel en contra de la llengua catalana: Anna Maria Moix, Rosa Regàs, Victoria Camps, Isabel Coixet... De fet, vénen a dir el mateix que diu un altre manifest procedent de Madrid i signat per diversos nacionalistes espanyols de la mateixa corda: Almudena Grandes, Félix de Azúa, Pedro Almodóvar, Javier Mariscal, Elías Querejeta, Carlos Solchaga, Mario Vargas Llosa, Aitana Sánchez-Gijón, Elvira Lindo... Aquesta darrera, va ser la convidada de l'Ajuntament de Barcelona, sota govern socialista, com a pregonera de la Mercè l'any 2006.
Per cert, si de debò són federalistes i estimen tant Catalunya, com és que no van elaborar cap manifest quan José Luis Rodríguez Zapatero va incomplir les seves promeses electorals i quan el Tribunal Constitucional espanyol, passant el ribot per l'Estatut, va escopir al poble de Catalunya i al seu Parlament? Per altra banda, si la delegació catalana del PSOE és veritablement federalista, com és que no predica amb l'exemple començant per tenir grup propi al Congrés Espanyol? Com és que no han suprimit el punt 1 de l'article 145 de la Constitució espanyola? És aquell que diu això: "En cap cas s'admetrà la federació de Comunitats Autònomes". Federalistes que prohibeixen la federació, doncs. Que curiós.
En tot cas, ja que amb l'esmentat manifest d'autosuport intenten frenar la independència catalana invocant les "interdependències i sobiranies compartides del segle XXI", només dir-los que una Catalunya lliure estarà encantada de ser tan interdependent com Dinamarca, Suècia o Finlàndia i de compartir la seva sobirania amb Europa. Bàsicament, perquè només pot compartir sobirania aquell que és sobirà.
El Singular Digital , 20/11/2012 |
|
| << Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>
| | Resultats 76 - 90 de 1394 |
|
|
