spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
PP i Ciudadanos contra la Diada Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 setembre 2015
PP i Ciudadanos contra la DiadaVoldria trencar una llança en defensa del nacionalisme espanyol representat a Sant Cugat pel Partit Popular i Ciudadanos. Sovint se'ls acusa de ser fantasmagòrics, cavernosos i crispats, però jo, sense intenció de desmerèixer aquestes opinions, replicaria que no sempre és així. De vegades, el Partit Popular i Ciudadanos diuen coses francament divertides. Molt divertides, per ser precisos. En donen fe les declaracions dels seus titulars santcugatencs, Álvaro Benejam i Aldo Ciprián, respectivament, sobre la Diada Nacional de Catalunya. I no ho dic pas pel fet que no volguessin assistir a l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova. Això no té cap importància perquè, per ser novament precisos, ningú no els va trobar a faltar. Potser van intuir que la gent, fent ús del dret a la llibertat d'expressió, els dedicaria una sonora xiulada i es van estimar més quedar-se a casa. Ja se sap, les vocacions imperials encaixen força malament que les colònies els rebutgin.

El moll de la hilaritat el trobem en les seves declaracions sobre el tema. Segons el senyor Benejam, del PP, "la celebració de la Diada a Sant Cugat està segrestada per alguns polítics i part de la població. Hauria de ser una celebració de tots". I segons el senyor Ciprián, de Ciudadanos, "no és una celebració de tothom, sinó una campanya publicitària secessionista. M'agradaria que el 23 d'abril fos el Dia de Catalunya, perquè no té connotacions polítiques".

Com veiem, hi ha molta facècia en aquestes declaracions. N'hi ha tanta, de facècia, que cal agrair-los el somriure murri que provoca la impotència argumental que les origina. Un dels trets de l'absolutisme és menysprear les majories quan aquestes no li són favorables. Amb tot, cal reconèixer que és força divertida la cantarella que diu que la Diada és una "campanya secessionista" i que s'hauria de traslladar a Sant Jordi, per despolititzar-la. És divertida perquè ens ho diuen els dos partits que més s'inflamen d'emoció el 12 d'octubre, dia de la Hispanidad i de la Raza. Doncs bé, posats a fer propostes "despolititzadores", per què no traslladen el 12-O a la Mare de Déu d'agost perquè sigui una "celebració de tothom" tot evitant que sigui una festa "segrestada" pel nacionalisme espanyol?

Totes les diades nacionals d'arreu del món, absolutament totes, són diades polítiques. I la de Catalunya, naturalment, també ho és. Una altra cosa és que PP i Ciudadanos l'odiïn perquè els recorda que, malgrat els tres-cents anys que han transcorregut d'ençà que ens van arrabassar les llibertats a sang i foc, no ens van vèncer. No ens van vèncer. Per això som on som i per això tenim la llibertat a tocar. I això els cou, és clar. Això els cou.

Cugat.cat , 18/9/2015
 
La llista-parany del 27-S Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 setembre 2015
La llista-parany del 27-SHa fet molt bé Esquerra Republicana, de retirar el seu suport a Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, per haver impedit que la ciutat se sumi a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) malgrat que una majoria de regidors hi va votar a favor. Els vots abstencionistes en aquesta matèria són els més hipòcrites, ja que el seu objectiu és afavorir l'opció del nacionalisme espanyol però d'una manera molt més sibil·lina que la del trident PP-PSOE-Ciudadanos. Aquests tres darrers, com a mínim, no se n'amaguen, per bé que tenen el problema que són minoria. I això, en una època i en un context en què no es poden decretar estats d'excepció a caprici, fa molta por. Calia, doncs, fabricar un artefacte mitjançant el qual es pogués entabanar la gent de bona fe i fer-li passar bou per bèstia grossa. És a dir, un artefacte que no digués ni que sí ni que no, sinó tot al contrari.

Aquest artefacte va entrar en acció per primer cop en les eleccions municipals sota el nom de Barcelona en Comú i tenia la missió d'impedir que l'Ajuntament de la capital de Catalunya estigués governat per les forces independentistes. I així ha estat. La victòria va ser pírrica, només onze regidors, però Ada Colau va esdevenir alcaldessa amb el suport -en algun cas incongruent- d'altres formacions. El primer objectiu, doncs, s'havia assolit. Ho revelava el diari El País, que és un dels braços periodístics del nacionalisme espanyol, amb aquest titular: "Ada Colau desbanca Trias i afebleix el procés sobiranista".

Però aquesta operació era només l'assaig general. De cara al 27-S calia crear Catalunya Sí que es Pot -nom que no és res més que un refregit de l'espanyol "sí se puede". I com que ara va de debò, hi ha màscares que forçosament han de caure. La primera a fer-ho ha estat la del progressisme i la revolució. Gràcies a això hem vist que el progressisme i la revolució de la senyora Colau i Barcelona en Comú consisteix a fer costat a Unió, PP, PSOE i Ciudadanos, és a dir, a l'immobilisme més recalcitrant, en contra de les llibertats nacionals de Catalunya. Calien només quatre vots perquè Barcelona entrés a l'AMI, però Barcelona en Comú, en comptes de donar llibertat de vot als seus regidors, va fer servir la progressista i revolucionària fórmula del vot a toc de xiulet i es va abstenir. Exactament igual que Unió. Es tractava de donar suport a una entitat que té més de set-cents ajuntaments adherits i que treballa per la llibertat de Catalunya, i ells s'hi van abstenir.

Deixant de banda que Barcelona en Comú i Catalunya Sí que es Pot són un ardit per amagar l'esfondrament d'ICV, cal dir que una altra de les maniobres de l'operació antiindependentista la trobem en Lluís Rabell, el cap de cartell de CSQEP. Necessitaven posar-hi algú que digués que és independentista -encara que els fets el contradiguin no importa- tot afegint la famosa cantarella de la dreta més cavernosa, que diu que "nosaltres no ens pronunciem sobre la independència perquè tenim moltes sensibilitats". I, és clar, com que són tan sensibles, no saben si volen ser lliures o captius. Però sí que ho saben. I tant que ho saben. Només cal escoltar atentament el que diuen els representants de Catalunya Sí que es Pot per veure fins a quins extrems arriba el seu hispanocentrisme i les concordances amb Unió-PP-PSOE-Ciudadanos.

D'entrada, l'aparició estel·lar de Pablo Iglesias en cinc actes de campanya de Catalunya Sí que es Pot -imitant Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Felipe González- ja indica no sols la poca confiança que tenen en si mateixos, sinó l'evidència que el centre neuràlgic de la seva llista és Madrid. Però parem atenció en Pablo Iglesias. Iglesias s'adreça al president Mas i li etziba això: "Qui s'ha cregut que és vostè per representar un poble?" Déu n'hi do l'etzibada, però és el nivell de l'espanyolisme. Un individu que a Catalunya no ha votat absolutament ningú es permet dir-li al nostre president, el president d'un país democràtic, que "no representa el seu poble". Però aleshores, si el president d'un país no és el màxim representant institucional d'un poble, qui ho és? Que potser és Pablo Iglesias, el representant institucional del poble català? O potser ho és aquell senyor que es fa dir Felip VI davant del qual el súbdit Pablo Iglesias es desfà en monàrquiques i esperpèntiques reverències?

En realitat, Pablo Iglesias només és un nacionalista espanyol inflat pel sistema i al servei del sistema amb l'objectiu de neutralitzar l'independentisme a Catalunya amb la cançoneta dels drets socials -com si la llibertat d'un poble i els seus drets socials fossin contradictoris- tot obviant que el Procés català no gira entorn de cap polític, sinó que és transversal i que és el poble qui el lidera. El problema del sistema i de Catalunya Sí que es Pot és que, en no poder blasmar la llibertat, perquè seria massa fort, necessiten personificar un enemic amb cara i ulls. És a dir, Artur Mas i CDC -serien Oriol Junqueras o Antonio Baños si fossin presidents, i ERC o la CUP si governessin. I si el resultat del 27-S fa créixer ERC i la CUP, no trigarem a veure com comencen les clavegueres de l'Estat a criminalitzar persones d'aquestes formacions. Però què ha de fer el sistema, si no pot treure l'exèrcit al carrer?

Com veiem, les cares contra la llibertat de Catalunya poden ser noves, però la fórmula per a impedir-la ja té tres-cents anys i retorna com l'all. Atès que l'independentisme és massa fort, intenten erosionar-lo criminalitzant la seva màxima figura institucional i el partit més votat. D'aquesta manera, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", es marquen la consigna de no dir una sola frase davant d'un micròfon sense blasmar Artur Mas i CDC. Tant si es parla de les foques de l'Àrtic com dels pingüins de l'Antàrtida, la consigna s'ha de mantenir inalterable. L'important és entabanar la gent fent-li creure que "la independència ara no toca", que, com diuen els senyors Rabell, Espadaler i Duran i Lleida -tan ben aplegats-, cal deixar passar "un parell de generacions" -com a mínim!- i mentrestant fer "pedagogia" a Espanya perquè "ens deixin fer un referèndum" la setmana dels tres dijous l'any dels tres setembres. El senyor Rabell, però, que té sempre el terme "corrupció política" a flor de llavis, hauria de saber que entabanar la gent i fer-se passar per allò que no s'és, també és corrupció política. És corrupció política fer-se passar per independentista i afavorir, alhora, els interessos del nacionalisme espanyol. No es pot negar, tanmateix, que el seu company, el senyor Joan Coscubiela té raó en dir que "si deixes que els altres et marquin el seu marc mental estàs perdut". És ben cert. Per això sobta tant que Coscubiela i Rabell no s'ho apliquin a si mateixos. Potser és que el marc mental hispanocèntric en què viuen no els el marca ningú, senzillament és el seu.

El Món , 14/9/2015
 
Resposta a Felipe González Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 19 setembre 2015
Felipe GonzálezSenyor Felipe González, entre vós i jo hi ha moltíssimes diferències, ja ho sé. Moltíssimes. N'hi ha d'estatus social, n'hi ha d'ingressos econòmics i n'hi ha d'actitud davant la vida. Vós creieu en el supremacisme i jo en sóc al·lèrgic, vós creieu que hi ha pobles superiors amb designis divins i jo crec que tots els pobles amb consciència de ser-ho tenen dret a decidir amb civisme i llibertat el seu destí. Com veieu, són diferències massa notables per arribar a un acord. No passa res, però. La controvèrsia és humana i enriquidora. El problema comença quan una de les parts no sols es declara superior a l'altra, sinó que es nega a reconèixer-la, es burla dels seus vots i li barra el pas. Just la mateixa actitud supremacista del blanc que es nega a pactar amb el negre, perquè un negre, com tothom sap, no és ningú. El negre, per al supremacista, és un ésser la vida del qual només té sentit sempre que hi hagi un blanc que li digui què ha de fer.

No sé què en penseu vós, dels negres, espero que no sigui pas això. Però sí que sé què penseu dels catalans, ja que vós mateix ho heu explicitat diverses vegades. És cert que amaniu el vostre discurs, titulat "A los catalanes", amb alguna floreta, com ara la de "la tradició de convivència de Catalunya", però es nota prou que ho feu per poder-vos 'carregar de raó' en titllar-nos tot seguit de feixistes i de nazis. Feixistes i nazis. Com es pot ser tan miserable, senyor González? Amb quina barra pot algú dir-se d'esquerres i emmarcar el pacífic i democràtic poble de Catalunya en el que vós anomeneu "l'aventura alemanya o italiana dels anys trenta"? ¿Ho dieu vós, que vau presidir un govern que va crear una banda terrorista anomenada GAL, autora d'un munt d'assassinats? A quins nivells arriba la vostra indigència intel·lectual, per tenir la barra de comparar el dret a l'autodeterminació de Catalunya amb una de les èpoques més monstruoses i abominables de la història de la humanitat? Tan mancat esteu d'arguments, que no teniu més remei que arribar a aquests extrems? Ho sento per vós. Deu ser desoladora tanta impotència.

El to paternalista de la carta que ens heu adreçat, talment com si els catalans fóssim nans mentals, incapaços de pensar per nosaltres mateixos i necessitéssim les directrius d'un ésser superior -espanyol, naturalment- que ens guiés pel camí de l'amo blanc, afegit al to arrogant i de menyspreu que adopteu amb el poble albanès, tot definint-nos com "l'Albània del segle XXI", dóna la perfecta mesura de la mena de persona que sou. El vostre supremacisme nacionalista espanyol us porta a la mentida més abjecta, farcida de prepotència i de galdoses ínfules imperials, en afirmar sense rubor que reconeixeu la diversitat i que Catalunya gaudeix de "l'autogovern més complet que ha tingut mai". No us fa vergonya escriure aquestes falsedats? No us fa vergonya fer avui, a Catalunya, el mateix discurs que fèieu a les vostres colònies d'ultramar? Sembla que teniu mala memòria, senyor González, altrament recordaríeu que no us va servir de res. Les vau perdre totes. Deixeu-me dir-vos, tanmateix, que entre els segles XIII i XV, Catalunya va ser el país més important de la mediterrània. La primera potència marítima occidental. I deixeu-me dir-vos també que si hi ha un lloc al món on no teniu cap dret a donar lliçons de democràcia -més aviat les hauríeu de rebre- és a Catalunya, la nació que, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides, va tenir el primer Parlament d'Europa. Però, és clar, Pau Casals defensava els drets nacionals de Catalunya i això el convertia en un nan mental, oi?

Catalunya, senyor González, va ser un Estat. Sí, un Estat, com eren els estats en aquella època, i tornarà a ser un Estat, com són els estats avui, per bé que serem un Estat força més democràtic que l'Estat espanyol. Amb relació a la vostra mentida, permeteu-me una pregunta: Si Catalunya 'sempre' ha estat Espanya, per què Espanya la va envair? Per què va cremar-la, canonejar-la i destruir-la? Per què va massacrar-hi tantíssims catalans? Per què va voler esborrar-ne les lleis i la llengua i imposar-hi les seves? Com s'entén que un país s'assetgi i s'envaeixi a si mateix?

Confesso que el punt de la vostra carta en què parleu del "destino común" de Catalunya i Espanya m'ha fet pensar. Sí, de debò. Pensava: "Això em sona, això em sona..." Finalment he caigut que és un concepte molt antic que ja el deia un tal Primo de Rivera: "España és una unidad de destino en lo universal". I seguia: "Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos". Déu n'hi do, senyor González, quina obsessió que teniu a casa vostra amb el "destino". Us veig tan convençut que Espanya és una creació divina, no pas humana, que gairebé em sap greu de fer-vos tocar de peus a terra.

Dieu que Catalunya rebutja els qui no tenen "pedigrí català" i que oferim ciutadania catalana a "valencians, balears, aragonesos i francesos del sud". El tema del "pedigrí" és tan rotundament fals i grotesc que, en comptes de calumniar, fa riure. Ves per on, si hi ha un país al món que no demana cap mena de "pedigrí" per a ser considerat ciutadà de ple dret és Catalunya. Parleu-ne amb l'entitat Súmate. Vós, malauradament, no podeu dir el mateix. Els immigrants que s'acosten al vostre país per raons de supervivència no oblidaran mai el tracte que els doneu a les vostres costes, disparant-los bales de goma, apallissant-los si salten el reixat o internant-los en centres que vulneren els drets humans. Quant al tema de la ciutadania catalana, no hi veig cap mal en oferir-la. Oferir no és pas obligar. Tan gran és el vostre odi contra els Països Catalans, que no en suporteu ni el nom? Direu que no existeixen, però com és, aleshores, que en la vostra Constitució en prohibiu la federació? Si els Països Catalans no existeixen, no cal prohibir-los, oi? Ja entenc que, per a vós, la llengua catalana és una puça que no mereix cap mena de consideració, atès que no feu més que vantar-vos que sou "500 millones". No sabia que els argentins, els xilens, els uruguaians, els mexicans, etc., també eren espanyols. És a dir, castellans. Castellans com vós, que sou un castellà nascut a Andalusia.

Afirmeu que el president Mas ocupa el quart lloc de la llista de Junts Pel Sí com si "necessités una guàrdia pretoriana per violentar la llei". Déu n'hi do, no en volia sentir una de més cínica! ¿Prohibiu que el poble català pugui decidir el seu futur a les urnes, el criminalitzeu per emprar el recurs de fer-ho mitjançant unes eleccions i blasmeu el seu president per no ser cap de llista? I ho dieu vós, que militeu en un partit que va presentar 145 llistes fantasma a les municipals catalanes? Tan ximples, penseu que som? El president Mas va en quart lloc per dos motius: un, perquè si anés primer ja l'hauríeu tancat a la presó o inhabilitat per "desobeir l'amo blanc"; i dos, perquè no és el president Mas ni cap polític, qui lidera el procés d'independència de Catalunya, sinó el poble, el gros de la seva societat. És Catalunya qui vol ser lliure, senyor González. És Catalunya. Els demòcrates resolen els seus conflictes a les urnes. Només els qui no en són les prohibeixen.

Un dels punts més llastimosos de la carta que ens adreceu és aquell en què, desplegant les decrèpites ales del vostre nacionalisme espanyol, definiu Espanya com Estat Nació i feu una apologia de l'Europa dels estats en contra de l'Europa dels pobles. La xifra dels 28 membres actuals de la Unió Europea us sembla fins i tot massa elevada i trobeu que seria intolerable que Catalunya pogués ser-ne el 29. Un negre en un club de blancs! On s'és vist!

Finalment, només fer-vos adonar d'una flagrant contradicció. Primer dieu que "vivim en la societat més connectada de la història" i que "la revolució tecnològica significa 'connexió', 'interconnexió', que és el contrari de 'desconnexió'", i tot seguit acuseu els catalans de ser trencadors d'unitats i fracturadors de convivències. Com s'entén, això? Si el fet de ser un Estat implica interconnexió, on és la desconnexió? Per què us irrita tant, que els catalans vulguem recuperar la nostra pròpia veu al món? Que no enteneu que no som camàlics de ningú i que no renunciarem a fer les nostres pròpies aportacions, amb el nostre nom, al patrimoni de la humanitat? Penseu-hi, senyor González. Penseu-hi, perquè no hi renunciarem. Us agradi o no us agradi, no hi renunciarem. No ho farem. Per justícia i per dignitat.

El Món , 7/9/2015
 
La broma s'ha acabat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 14 setembre 2015
La broma s'ha acabatHi ha qui diu que és improbable que el projecte de reforma de la llei que regula el Tribunal Constitucional, per tal que aquest organisme pugui actuar contra els qui no acatin les seves sentències, arribi a prosperar. Hom pensa que per més èmfasi que hi posi el govern espanyol, talment com si hagués trobat la fórmula per encadenar Catalunya eternament, les possibilitats que té de reeixir són poques. Potser sí. Però que siguin poques, no vol dir que no en tingui cap. En tindria poques si el PSOE, passades les eleccions, no estigués disposat a donar-li suport a canvi d'un lífting, i no en tindria cap si Espanya fos una democràcia sòlida i consolidada. Però Espanya és una democràcia totalitària que imposa el pensament únic, que criminalitza persones "fabricant" proves contra elles que es revelen falses, que prohibeix la llibertat d'expressió, que satanitza les urnes i que posa querelles criminals contra els qui les treuen al carrer. Un Estat així no hi ha dubte que és capaç de qualsevol barbaritat, ja que, en dotar-se primer d'una cobertura legal que legitimi el seu abús de poder, no troba cap entrebanc després per desfermar tota la seva violència jurídica. No hi ha cap règim autoritari que no disposi de cobertura legal per fer i desfer tot el que li vingui de gust. I qualsevol oposició democràtica que se li pugui fer acaba sempre trepitjada per la llei. La llei del totalitari.

En aquest cas, tanmateix, la maniobra té més de guinyol que de giny. És a dir, es nota que la seva autèntica finalitat ha estat provocar un impacte mediàtic per imprimir caràcter al Partit Popular en detriment de Ciudadanos, el seu rival directe, i donar uns minuts de glòria televisiva al candidat Xavier García Albiol gràcies als quals pugui esgarrapar quatre vots despistats. Allò que els titellaires del guinyol no han tingut en compte és que a Catalunya, el tret, els sortirà per la culata, per tres raons, si més no: la primera, perquè aberracions antidemocràtiques com la que pretén el govern espanyol –convertir el TC en un tribunal penal i inhabilitar i multar amb 30.000 euros els dirigents polítics que gosin posar les urnes al carrer– provoquen rebuig. La segona, perquè García Albiol no és pas tan desconegut com es pensen. Al contrari, se'l coneix molt bé per les seves consignes de caràcter racial, xenòfobes i pròpies de la ultradreta més repulsiva i antisocial. La sola frase "la broma s'ha acabat", adreçada a Catalunya, ja és el viu retrat del totalitarisme, per no dir una cosa més forta. I la tercera, perquè reforça encara més l'independentisme i demostra a un bon nombre d'indecisos fins a quin punt és urgent que Catalunya es constitueixi en un nou Estat d'Europa i es tregui del damunt aquesta llosa involutiva anomenada Estat espanyol. El guinyol, com veiem, és en realitat un bunyol. Hi ha una cosa, però, que sí que l'encerten. I és que no estem de broma. La independència, els agradi o no els agradi, va de debò.

Nació Digital , 5/9/2015
 
L'Onze de Setembre tornarem a impressionar el món Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 setembre 2015
L'Onze de Setembre tornarem a impressionar el mónS'acosten dies d'una gran complexitat, dies inèdits en la història de Catalunya, dies que en un futur no gaire llunyà seran analitzats en profunditat per estudiosos d'arreu del món com un cas paradigmàtic de la irreductible voluntat de ser d'un poble. La data més immediata que tenim és la de l'Onze de Setembre, que, com en els darrers anys, tornarà a ser una manifestació única al planeta amb dos milions de persones al carrer unides per la demanda més justa i noble que pot fer una col·lectivitat: la demanda de llibertat.

Hi haurà qui dirà que el nombre de persones que no es manifestaran serà molt superior al de les que sí que ho faran. I és cert. El que no és cert és que aquests "no manifestats" siguin contraris a la causa defensada pels "sí manifestats". Fer-ne aquesta lectura seria, a més de tendenciós, totalment ridícul. D'entrada, diguem que el nombre de defensors actius de les causes més universals sempre és merament testimonial comparat amb els qui es queden a casa. Només cal veure com n'és, de difícil, sumar multituds significatives als carrers de les grans capitals internacionals. Les societats són així, ja ho sabem; són indiferents, mandroses o porugues fins i tot en temes que les afecten directament. Una altra cosa és que, arribat el moment de decidir, els indiferents, els mandrosos i els porucs s'alcin del sofà i hi diguin la seva per mitjà d'un vot. Aquest és el gest determinant. És tan determinant que provoca pànic entre els totalitaris. Heus aquí la raó per la qual Espanya no sols nega als catalans el dret de votar el seu futur, sinó que el criminalitza. En la mentalitat totalitària espanyola, el captiu no pot tenir voluntat pròpia ni capacitat de decisió, el captiu simplement obeeix i prou, la qual cosa fa que la simple pretensió de votar ja sigui vista com un afront. Imaginem-nos, per tant, què no farà Espanya per impedir una votació que li augura derrota. Si ni amb el convenciment de guanyar un referèndum, consentiria que se celebrés, com pot acceptar-lo –si no és per imposició europea– amb el convenciment de perdre'l?

Per veure l'esperpèntica buidor argumental dels qui s'atribueixen l'anomenada "majoria silenciosa" n'hi ha prou de comptar un per un el nombre de manifestants que reuneixen en les seves crides. Ni amb tots els recursos econòmics, ni amb tots els altaveus mediàtics de l'Estat espanyol al seu servei, ni entabanant residències de gent gran, ni pagant aturats i famílies d'estabilitat precària, ni finançant el viatge i l'estada d'espanyols a Catalunya, ni comptant amb el suport de tota mena de col·lectius franquistes i nazis, no aconsegueixen omplir una sola de les nostres places. En aquests casos, però, es veu que la "majoria silenciosa" no compta.

Queda clar, doncs, que les manifestacions de l'Onze de Setembre, aquests darrers anys, a Barcelona, han admirat el món, han ocupat les portades de tots els grans mitjans de comunicació internacionals i han generat unes expectatives que no podem decebre. El món ens observa i nosaltres hem de comportar-nos com un poble adult, un poble que no cedirà ni un mil·límetre en la defensa de la seva llibertat. La victòria de l'independentisme comportarà que Europa –a porta tancada– obligui Espanya a captenir-se civilitzadament, és a dir, a posar les urnes o acceptar la voluntat catalana. El resultat del 27-S, consegüentment, serà determinant en aquest sentit. Però setze dies abans, l'Onze de Setembre, caldrà sortir al carrer per dir a Espanya que si ells estan preparats per combatre la democràcia, nosaltres estem preparats per exercir-la.

Racó Català , 31/8/2015
 
L'incident lingüístic de Cris Juanico Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 setembre 2015
L'incident lingüístic de Cris JuanicoAra fa uns dies, el cantant menorquí Cris Juanico –si hom no el coneix, en recomano vivament la discografia– va fer pública la discriminació lingüística que va patir en qualitat de client per part de la companyia naviliera Baleària. Ell, com és natural, s'hi va adreçar en català per tramitar la targeta d'embarcament, però el personal de l'empresa li va dir que no l'entenia i el va titllar de mal educat per faltar-los el respecte no parlant-los en espanyol, cosa a la qual s'hi va negar perquè en aquell lloc el català és llengua oficial. Davant d'aquesta negativa, els treballadors van requerir la presència de la policia espanyola, que, segons explica Juanico, "sí que m'ha obligat a canviar".

Com podem veure, som davant d'un fet inadmissible per dos motius: el primer, perquè, certament, Juanico parlava en la llengua oficial del país i els empleats de Baleària tenen l'obligació de conèixer-la. Juanico, per tant, tot i tenir la llei al seu favor, es va trobar que Baleària no sols infringia la llei, sinó que l'esbroncava davant de tothom per exigir-los que la complís; i el segon, perquè privar algú de parlar la seva llengua al seu país constitueix un acte de xenofòbia –catalanofòbia, en aquest cas– que no es pot admetre de cap de les maneres i que hauria de ser denunciat jurídicament a instàncies europees.

Els tres segles de persecució de la llengua catalana i les diverses operacions que s'han dissenyat, i que encara es dissenyen, des de l'Estat per tal de fer-la desaparèixer –el País Valencià, les Illes i la Franja en saben un niu, d'això darrer– fan que molts catalanoparlants gairebé s'hi hagin acostumat i que les agressions, com la soferta per Cris Juanico, siguin conceptuades com 'una més de les moltes que patim'. Cal parar compte en aquest detall, perquè justament el que pretenen és que assumim que la llengua espanyola és la 'normalitat', i que 'l'excepcionalitat' és la llengua catalana. En altres paraules, el missatge subliminar que volen que interioritzem és aquest: la llengua catalana pot ser útil per parlar amb la iaia, però no pas per adreçar-se a algú situat darrere un taulell. És un missatge, aquest, que ha fet tant de forat, que són moltíssims els catalans que, cada cop que s'adrecen a algú per demanar-li per un carrer, ho fan en espanyol per por de no ser entesos i no parlen en català fins que l'interpel·lat els respon en aquesta llengua. Tot sovint, però, com que l'interpel·lat també ha interioritzat el mateix missatge, el diàleg s'esdevé en espanyol sense que cap dels dos sigui conscient de fins a quin punt la seva actitud resta raó d'existir a la llengua catalana.

Tot plegat fa que el degoteig de discriminacions contra el català sigui una constant, com ara el cas de les dues mares de Terol i Tenerife que, en decidir venir a viure a Catalunya, han vist retirada la custòdia dels seus fills per raons de llengua. La majoria de les discriminacions, però, passen desapercebudes perquè molts dels catalans que en són víctimes s'estimen més callar i acotar el cap. Vull dir que només arriben a la premsa les situacions en què algú es planta, com va fer Cris Juanico. En el seu cas, a més, hi ha el component del nom. Vull dir que el fet que la persona discriminada sigui coneguda dóna més ressò a la notícia. No cal dir que Baleària, ràpidament, ha volgut banalitzar l'incident, talment com si tot plegat fos una niciesa. Però no ho és pas. Si Cris Juanico fos italià, francès o portuguès, no hi hauria hagut cap incident. Baleària ha de saber que els seus empleats són imatge d'empresa i que, a més, té l'obligació d'exigir-los el coneixement de català per treballar a les seus on aquesta llengua és oficial. És Baleària, qui ha de parlar la llengua del ciutadà, i no pas el ciutadà, la llengua dels empleats que contracta Baleària.

A banda d'això, hi ha un detall de l'afer que crida l'atenció. Em refereixo a la intervenció de la policia espanyola. Juanico diu que la policia "sí que l'obliga a canviar", fent-lo parlar en espanyol. Juanico, naturalment, és lliure de fer el que vulgui, però cal remarcar que la policia no tenia cap dret ni cap poder per impedir-li expressar-se en català. Cap ni un. Juanico, doncs, podia haver-se mantingut en català sense cap problema. Era la policia, qui tenia l'obligació d'entendre'l. I si no l'entenia, cosa improbable, tenia igualment l'obligació de demanar a Baleària que Juanico fos atès per algú que parlés català. El deure de la policia dels estats democràtics, a diferència de la dels estats totalitaris, és defensar els drets dels ciutadans. Especialment els del seu país, que són els qui li paguen el sou. Però, ben mirat, potser ja és normal que la policia espanyola no defensi els nostres drets. Sembla que té ben clar que no som espanyols. El més assenyat, per tant, no és pas discutir. N'hi ha prou que, tot negant-nos a canviar de llengua, els abracem i els donem les gràcies.

elSingular.cat , 30/8/2015
 
L'escàndol de les ambaixades espanyoles Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 setembre 2015
L'escàndol de les ambaixades espanyoles
Ambaixada espanyola a Londres
Em temo que no reeixiran les gestions fetes pel govern de Catalunya, per tal que les ambaixades i consolats espanyols facilitin l'exercici del vot dels catalans residents en altres països, en les eleccions del 27-S. No reeixiran per la senzilla raó que els entrebancs existents –que ja van ser força escandalosos en les eleccions anteriors–, no són de naturalesa burocràtica, sinó política. Vull dir que tant de bo el problema es reduís a la mera necessitat de millorar la praxi tercermundista d'aquestes sumptuoses oficines. El veritable problema és que la praxi és voluntàriament tercermundista per la determinació del govern espanyol de torpedinar les eleccions catalanes per dues vies: la primera, desacreditar-les mitjançant una baixa participació; i la segona, rebaixar tant com sigui possible la victòria independentista. Ras i curt: tenen tan assumida la derrota, que l'únic que se'ls acut és intentar endolcir-la impedint que la gent voti.

Cal tenir en compte que són prop de 200.000, els catalans escampats pel món, i que les denúncies arriben de tot arreu. N'hi ha que narren situacions que arriben a l'esperpent i que ens indiquen que el comportament dels funcionaris estatals amb els catalans és exactament el mateix que en l'època del règim franquista. Aquest és el cas de la dona catalana que va explicar a Catalunya Informació com els funcionaris de l'ambaixada espanyola de Londres –una de les més cares del món– li van fer repetir diverses vegades la frase "Catalunya és Espanya", abans de donar-li la informació que demanava. Encara bo que no li van fer aixecar el braç i cridar "¡Viva Franco! ¡Arriba España!"

En aquest sentit, els entrebancs del 2015 són exactament els mateixos que els del 2012: dilatació del temps, manca de documentació pertinent i fins i tot comentaris despectius, com ara que es tracta d'eleccions "autonòmiques", eleccions sense importància. Aquesta vegada, a més, hi han afegit el pretext de les vacances, de manera que el fet que les eleccions coincideixin amb l'època estival justificaria la inoperància de les seus diplomàtiques espanyoles. Tots sabem, però, que és justament en aquesta època, que es concentra una major mobilitat de persones i que és ara, per tant, que les esmentades seus han d'oferir més serveis. El cert, però, és que l'ambaixada de Londres no va voler atendre aquest estiu uns catalans que tenien problemes amb els seus bitllets de tornada i sort van tenir de la delegació de la Generalitat, que els va atendre amablement. De fet, era aquesta, i no pas l'espanyola, l'"ambaixada" a la qual havien d'haver acudit de bell antuvi els esmentats turistes.

Però per fer-nos una idea de la corrupció política que implica que un govern estatal posi tota mena d'obstacles per impedir que una part dels seus ciutadans pugui votar, n'hi ha prou d'imaginar l'escàndol que es produiria si aital discriminació –estem parlant d'un delicte gravíssim– tingués lloc a Suïssa, Alemanya o Dinamarca. Doncs bé, a l'Estat espanyol aquesta discriminació és norma. L'any 2012, només un 6,7% dels catalans inscrits en el Cens Electoral de Residents Absents va poder votar.

Per això dic que el govern català no pot esperar que quatre bones paraules facin que l'Estat canviï d'actitud. Té raó la consellera de Governació, Meritxell Borràs, en dir que "tots els catalans hem de poder votar amb llibertat i normalitat", però caldrà molt més que una petició del govern català al govern espanyol per tal que aquesta normalitat sigui possible. Estem arreglats si esperem que el botxí ens faci d'advocat defensor. Cal, d'una banda, contactar personalment amb cada resident exterior per encoratjar-lo, fer que no s'arronsi i facilitar-li les coses; i de l'altra, cal pressionar allà on a l'Estat espanyol li fa més mal, que és veure els seus tripijocs denunciats a la Unió Europea i recollits pels mitjans de comunicació internacionals. Això, que no ho suporta i el posa malalt, probablement no servirà perquè canviï d'actitud, perquè l'absolutisme, per definició, no canvia mai, però com a mínim el delicte de manipular unes eleccions no li sortirà de franc.

elSingular.cat , 23/8/2015
 
El "sentiment" totalitari de García Albiol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 setembre 2015
El "sentiment" totalitari de García AlbiolSi hi ha una cosa que és prou sabuda a Catalunya és que el Partit Popular és l'hereu ideològic del franquisme i la versió espanyola del Front Nacional francès. Tots dos són partits d'extrema dreta que comparteixen una mateixa ideologia supremacista i nacionalimperialista, que mantenen comportaments totalitaris, racistes, xenòfobs i homòfobs i que van ser fundats en els anys setanta del segle XX per feixistes com Jean-Marie Le Pen i Manuel Fraga Iribarne. Aquest últim, a més, no va renegar mai del seu passat com a ministre d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat. De fet, quaranta anys després de la mort de Franco, el Partit Popular continua sense renegar d'aquestes arrels i negant-se a condemnar el franquisme. No és estrany que en les darreres eleccions municipals no trobessin candidats i es veiessin obligats a elaborar llistes fantasma en cent quaranta municipis de Catalunya.

Arribats aquí, l'elecció de Xavier García Albiol com a candidat del partit a les eleccions plebiscitàries del 27-S és absolutament coherent. García Albiol ja va ser refermat pel seu partit l'any 2010 malgrat el caràcter xenòfob dels pamflets que repartia a Badalona dient: "No volem romanesos". No era, per tant, una acció individual, sinó de partit. I la prova és que tothom pot veure les imatges d'Alícia Sánchez-Camacho al seu costat repartint aquella immundícia. La mateixa immundícia que nodria la frase "Netejant Badalona", amb què Albiol, reconvertit en una mena de Mister Proper, es va presentar a les municipals del 2015 i que va ser denunciada a la Comissió Europea. El terme "netejar", referit a col·lectius humans, ja fa venir basques en tota persona amb principis democràtics, perquè evoca les tràgiques "neteges" de caràcter ètnic que el supremacisme ha fet al llarg de la història, però encara en fa venir més el fet de sentir aquesta expressió en llavis d'algú que gosa donar lliçons de democràcia mentre demana "guerrillers" per fer "callar per sempre" els independentistes.

Diu García Albiol que per més majoria absoluta que obtingui l'independentisme el 27-S no servirà de res, perquè Catalunya ha de seguir essent Espanya fins a la fi del món. És a dir, que sigui quin sigui el veredicte de les urnes, l'Espanya totalitària no en farà cas per la senzilla raó que l'amo mai no fa cas de l'opinió de l'esclau. Entre altres coses, perquè l'única potestat reconeguda a l'esclau és la de la resignació, no pas la de la llibertat. I per reblar el clau de l'esclau, Albiol acaba dient: "Jo em sento profundament català [com un val·lisoletà se sent castellà], però no vull que ningú m'obligui a renunciar al meu sentiment de ser espanyol". I qui obliga el senyor Albiol a renunciar a cap sentiment? Que no tenen sentiments, també, la resta de catalans? Que no és perquè tenen sentiments divergents, que els pobles civilitzats dirimeixen els seus conflictes a les urnes? Els qui porten un dictador al cos són al·lèrgics a les solucions democràtiques i imposen, a més d'un pensament únic, un sentiment únic: el seu. I tothom s'hi ha de subordinar.

En una Catalunya independent, el senyor Albiol podrà continuar sentint-se espanyol, de la mateixa manera que no deixaria de sentir-se'n si visqués a França, a Itàlia o a Dinamarca, i de la mateixa manera també que molts ciutadans que viuen aquí se senten alemanys, anglesos o holandesos sense exigir que, d'acord amb aquest sentiment, Catalunya pertanyi a Alemanya, a Anglaterra o als Països Baixos. És la diferència que hi ha entre un sentiment democràtic i un sentiment totalitari, com el del senyor Albiol.

Nació Digital , 22/8/2015
 
La catalanofòbia contra Pep Guardiola Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 agost 2015
La catalanofòbia contra Pep GuardiolaLa decisió de Pep Guardiola, de tancar la llista "Junts pel Sí", de la candidatura independentista en les eleccions del 27-S, ha desfermat la ira dels nacionalistes espanyols. El sol fet de veure el seu nom en una llista que consideren satànica els té enfurismats i les diuen pel broc gros. Hi ha desqualificacions personals, insults, calúmnies i un bon plec de judicis d'intencions. Ja he comentat de vegades que Espanya no és una nació, Espanya és una religió, i qui no hi combrega és un blasfem que comet heretgia. Ara, és clar, ja no hi ha fogueres que facin sentir als heretges 'qui mana aquí', però hi ha els organismes de l'Estat que s'encarreguen de difamar, estigmatitzar, criminalitzar i castigar la dissidència. És la Santa Inquisició espanyola posada al dia pels seus hereus ideològics. I és que ser independentista català al segle XXI és tan diabòlic com ho era l'heterodòxia a l'Espanya del segle XV. Han canviat les maneres, és cert, però el marc mental absolutista que hi ha al darrere és exactament el mateix. Ara la bandera espanyola ocupa el lloc de la creu i, com a concepte immutable, exigeix que tothom, de genolls, veneri l'encarnació de la Suprema Veritat. Per això el gest de Guardiola els treu de polleguera. Per això parlen com parlen i diuen les barbaritats que diuen.

Ho hem vist molt bé en l'allau de comentaris anònims que circulen per la xarxa i en les declaracions de persones vinculades a la política, fins i tot ministres. Hi ha de tot. Dels primers, dels anònims, no cal parlar-ne, perquè són éssers covards que han trobat en Internet el camp ideal per alliberar les seves misèries i el seu complex d'inferioritat en la mateixa mesura que alguns policies blancs s'emparen en l'uniforme per escarnir un negre insubmís. Dels segons, dels ficats en política, en podem destacar un parell: Marina Pibernat, excandidata d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Girona, i Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol d'Interior. Anem a pams.

Amb relació a Marina Pibernat, el problema no és que acostumi a parlar més amb el ventre que amb el cervell, això té poca importància perquè qui fa el que pot no està obligat a més, el problema és que el que diu conté elements racistes absolutament repugnants i inadmissibles en algú que es postula com a servidor públic feminista i d'esquerres. I encara més si el que diu és masclista i de dretes: "Los catalufos se la comen entre ellos por lo solidarios que son". Ara, però, canviem-ne el subjecte i, en lloc de dir "catalufos", posem-hi "negres": "Los negros se la comen entre ellos por lo solidarios que son". Què en dirien, en aquest darrer cas, el butlletí Front, portaveu del PSUC-Viu a Girona, o Joan Herrera? S'haurien posat les mans al cap, lògicament, i haurien blasmat l'autor del comentari, fos qui fos. Però l'autoodi, fruit de tres segles de dominació espanyola, no pot reaccionar de la mateixa manera si l'escarni és contra catalans. Per això, tant la revista com Joan Herrera, van defensar Pibernat. La primera, a més de donar-li "ànims", tenia la barra de fer el que ha fet sempre l'absolutisme més repulsiu, que és convertir el botxí en víctima i la víctima en botxí, i deia: "La intolerància i la manipulació xenòfoba no han de passar, i no passaran". I Joan Herrera, per la seva banda, ho banalitzava dient que "catalufos és tan despectiu com parlar de Potemos". Doncs no, senyor Herrera. No és pas el mateix. "Potemos" fa referència a un partit polític mentre que "catalufos" al·ludeix a una identitat col·lectiva. Dir "catalufos" és tan xenòfob i tan repugnant com dir "gallegufos", "senegalufos" o "palestinufos".

Aquest, doncs, és el nivell dels qui es vanten de tenir el patrimoni de l'esquerra. Sort que la CUP els posa en evidència i els situa en el lloc que els correspon. És a dir, a la seva dreta. Però l'ultranacionalisme espanyol de Pibernat no ha pogut suportar que algú amb l'ascendència de Pep Guardiola doni suport explícit al procés català i ha dit que és "l'encarnació nacionalista catalana del self-made man ianqui, el mite capitalista del noi que es va esforçar; un altre reaccionari". Curiosament, si algú vol fer-se una idea del que és l'encarnació nacionalista espanyola més reaccionària en té prou de parar atenció en la senyora Pibernat. Diu les mateixes coses que la ultradreta, és a dir, que el Partit Popular. El ministre Fernández Díaz, fins i tot, s'ha permès fer un judici d'intencions a Guardiola dient: "Ara veiem que segurament hi anava [a la selecció espanyola] no pas per interès patriòtic, sinó per interès crematístic, perquè hi ha persones que el déu que tenen és el dels diners".

No cal dir que Fernández Díaz, amb aquestes declaracions, desqualifica el govern que representa i es desqualifica ell mateix com a persona. Sobretot tenint en compte que el seu judici d'intencions amaga que la Llei de l'Esport espanyola, a través dels seus articles 74 i 76, castiga "la falta d'assistència no justificada [justificada seria malaltia o causes de força major] a les convocatòries de les seleccions esportives nacionals" en aquests termes: "Inhabilitació, suspensió o privació de llicència federativa, amb caràcter temporal o definitiu, en adient proporció a les infraccions comeses". En altres paraules, Espanya no admet l'objecció de consciència dels esportistes per negar-se a representar Espanya i els amenaça amb penes d'inhabilitació per a tota la vida. En el Barça, certament, hi ha el cas d'Oleguer Presas, que s'hi va negar i no li va passar res, però per aconseguir-ho va necessitar la complicitat del seleccionador espanyol. Altrament ho hauria pagat car. Curiós Estat, Espanya, per tant, que necessita imposar als esportistes la defensa de la seva samarreta com si es tractés d'un servei militar obligatori. Curiós Estat, Espanya, que inhabilita per a tota la vida els esportistes que es neguen a representar-lo i que no fa el mateix davant declaracions com les de Dani Ceballos, jugador del Betis, que ha dit que "tendría que caer una bomba en la grada y matar a todos los perros catalanes y vizcaínos". Un Estat així té la solidesa d'un castell de sorra i està condemnat a la desintegració. És el que passarà després de la independència de Catalunya, però nosaltres ens ho mirarem des de la distància. Diuen que no és bo immiscir-se en els afers interns d'altres països.

elSingular.cat , 26/7/2015
 
Quina vergonya, senyor Bartomeu! Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 agost 2015
Quina vergonya, senyor Bartomeu!La decisió del FC Barcelona, de no recórrer la multa de 30.000 euros que li ha imposat la UEFA per les estelades exhibides a la final de la Champions, a Berlín, és tan vergonyosa com la multa en si mateixa. És vergonyosa, perquè no sols posa en evidència la mentida del seu president, Josep Maria Bartomeu –que va assegurar que recorrerien en defensa de la llibertat d'expressió–, sinó perquè implica una covardia i una pusil·lanimitat malaltisses i un reconeixement de culpabilitat. Em consta que ara són molts els socis que s'adonen de l'error colossal que suposa haver votat Bartomeu i que es posen les mans al cap només de pensar que se l'hauran d'empassar fins al 2021. Però això és el que passa sempre que s'opta pel vot emocional en comptes del vot cerebral. Tots sabem que el senyor Bartomeu, sense el triplet, hauria tingut molt difícil guanyar les eleccions, ja que és l'antítesi d'allò que necessita una entitat que és "més que un club" per raons indiscutiblement polítiques. Les conseqüències, per tant, ja les tenim aquí.

La sola excusa de la directiva del Barça per no recórrer la sanció és per emmarcar-la i exhibir-la com una mostra de la manca d'autoestima i de la pèrdua de dignitat extremes a què poden arribar un conjunt de persones pertanyents a un poble sotmès per espai de tres-cents anys. El complex d'inferioritat, el sentiment de culpabilitat i la por al carceller –"calla, no et defensis que encara serà pitjor"– estan tan amarats a la pell dels catalans i es fan tan palesos cada cop que som víctimes d'una agressió, sigui de la naturalesa que sigui, que l'autoflagel·lació és inevitable. Que algú que ha patit la violació dels seus drets més bàsics renunciï a defensar-se amb el pretext que podria ser pitjor el remei que la malaltia demostra dues coses, i totes dues fan posar els cabells de punta: la primera, l'acceptació submisa de l'existència d'un amo; la segona, el reconeixement humiliant de la pròpia condició d'esclau. Però encara hi ha una cosa més greu, i és que el Barça no s'adoni que la seva claudicació el converteix en còmplice de la trama ordida contra ell pel govern espanyol, que està pressionant organismes internacionals per desacreditar-lo com a club i per criminalitzar Catalunya.

La ideologia feixista que suposa criminalitzar la llibertat d'expressió pacífica i democràtica de milers de persones en un camp de futbol i inhibir-se davant l'exhibició d'imatges de dictadors genocides és inadmissible. Hom dirà que el jugador Nuno Silva, que el dia de la seva presentació al Jaén lluïa la imatge de Franco fent la salutació feixista a la samarreta, ha al·legat que en desconeixia la identitat. Però la resposta no pot ser més cínica, perquè és inacceptable que un europeu amb estudis bàsics no sàpiga qui era Franco, Hitler o Mussolini. I encara menys que desconegui la salutació feixista. De fet, en la remota possibilitat que Nuno Silva fos un home de les cavernes, qui no pot al·legar ignorància de cap de les maneres és el Jaén. L'acte el convocava el Jaén i era el Jaén qui estava obligat a fer que el jugador es canviés de samarreta o, en cas de negativa, a suspendre la roda de premsa. Tanmateix, silenci absolut per part de la Comisión Antiviolencia. I és que d'un Estat com l'espanyol, que criminalitza l'estelada, que condecora nazis i que té infinitat de franquistes amb camisa blanca en tots els seus òrgans de poder, no es pot esperar res més.

Arribats aquí s'entén que la UEFA, coneguda al món com un cau de corrupció i de praxi mafiosa, s'hagi mostrat receptiva a les pressions espanyoles. Els testos s'assemblen a les olles. El problema és la submissió de la directiva del Barça, que gosa adduir que s'estima més pagar i callar per tal de no afavorir que puguin arribar a tipificar l'estelada com a símbol prohibit i per evitar conflictes tot desitjant que la seva docilitat permeti "reobrir el diàleg amb la UEFA". Veritablement escandalós. Prohibir l'estelada? Qui ho ha de fer i en nom de què? És com prohibir xiular. Qui impedirà que la gent xiuli? Qui impedirà que la gent porti una estelada? No s'adona el Barça que la seva submissió el fica de peus a la galleda? Què farà la propera vegada? Què farà quan la multa plenament acceptada de 30.000 euros es multipliqui per raons de reincidència? Ordenarà que els treballadors del club requisin les estelades de cent mil persones? Prohibirà la llibertat d'expressió dels socis del Barça? Convertirà en delinqüents els propietaris del club?

Prou de mentides, si us plau. Només cal veure com la directiva del Barça ha anat canviant el discurs a mesura que creixia l'estupor pel seu vergonyós comportament. Primer deien que recorrerien als tribunals, després que callaven per no enrabiar la fera i ara diuen que la fera és en realitat un xaiet. On és el suposat "pacte" amb la UEFA que presenten com excusa, senyor Bartomeu? On és el document que diu que la UEFA ja no multarà més l'exhibició d'estelades? On és el document que diu que la UEFA renuncia a ser el submarí del govern espanyol? Els drets humans bàsics, com la llibertat d'expressió, no es negocien parlant de la 'cosa nostra' en el despatx d'uns padrins a Suïssa, es defensen als tribunals a cara descoberta. I a sobre –després de dir a la UEFA més o menys això: "acotem el cap, us demanem perdó i acceptem que som culpables, però, si us plau, no ens atonyineu gaire en el futur"– tenen la barra de presentar la claudicació com un èxit. Quina maniobra més pèrfida! Ara resulta que l'esclavatge no existeix, perquè cada vegada que un esclau diu "sí, Bwana" és una victòria de la diplomàcia.

Els qui es van empassar la foto de Bartomeu alineant-se amb el procés català, a petició d'Òmnium Cultural, l'ANC i la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes, ja poden veure ara que va ser una acció merament electoralista per esgarrapar els vots de la ingenuïtat. On és, si no, el compromís amb el país i amb les seves llibertats? A aquest extrem arribem, que fins i tot ens espanta denunciar les agressions que rebem? Caldria que el senyor Bartomeu reflexionés sobre la saviesa d'aquestes frases de Jordi Carbonell, Manuel de Pedrolo i Gandhi, respectivament, unides per un mateix principi humanístic: "Que la prudència no ens faci traïdors", "Cal protestar encara que no serveixi de res" i "Facis el que facis no servirà de res, però és important que ho facis".

Nació Digital , 8/8/2015
 
Taula rodona - La joia de ser catalans Imprimeix Correu-e
Llibres (teatre)
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 maig 2015
ImageAquest és un llibre molt especial perquè no sols conté dues obres d'autors diferents que es fusionen en el seu interior, sinó perquè en el cas de la primera es tracta d'un text pràcticament inèdit de Pere Calders que és, alhora, l'única incursió teatral que ens ha llegat. David Vila i Ros, en el pròleg, ho explica així: "Calders ens presenta un seguit de personatges –o potser hauríem de dir persones, ja que la vareta màgica de l'autor ens els fa reals, tangibles– que ens ofereixen el seu punt de vista sobre una societat canviant, en evolució constant, i que sovint no som capaços d'entendre. [...] Taula rodona enllaça amb La joia de ser catalans, i ho fa amb un gir sorprenent, profundament caldersià. [...] Cedint l'autoria del text a Víctor Alexandre, aquest la reprèn i se la fa seva i li dóna una continuïtat i un final que, sense moure's del perfecte equilibri entre realitat i absurd que caracteritza els textos de Calders, ens recorden alhora la visió crítica que Alexandre té de molts aspectes de la catalanitat. Els debats estèrils, les disputes internes o la incapacitat per arribar a acords desfilen per davant de l'espectador i esdevenen un retrat satíric del país. [...] I curiosament, els protagonistes, que representen els nostres pitjors vicis, en lloc de despertar-nos l'animadversió, se'ns fan entranyables, propers i, no cal dir-ho, ens hi sentim plenament identificats. Riure's dels nostres propis defectes, és, sens dubte, la millor manera d'afrontar-los. Hi ha llibres que no necessiten pròleg. I hi ha escriptors que no necessiten cap mena de presentació. El llibre que teniu a les mans n'és un bon exemple."

Voliana Edicions · 106 pàgines · ISBN 978-84-943631-5-3 · Preu: 15 €Comprar

Notícies:
Llegeix més...
 
Un disc del qual no se'n parlarà Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 agost 2015
D'un mateix marDe tant en tant apareixen llibres i discos que no desperten l'interès dels programes de ràdio i televisió, són llibres i discos els autors dels quals mai no gaudiran del circuit d'entrevistes de què gaudeixen els anomenats "autors mediàtics". I aquest silenci fa que no existeixin o que, si més no, les seves obres semblin menors i no mereixedores que se'n parli. Tanmateix, per ignorats que siguin, són bons llibres i bons discos. Per això avui vull parlar del darrer treball discogràfic de Josep Tero, un cantautor empordanès que fa més de trenta anys que pica pedra sense que la seva obra tingui el ressò que mereix.

Aquest treball discogràfic es diu "D'un mateix mar" i és un deliciós recull de poemes de diverses autores mediterrànies, entre les quals Caterina Albert (Víctor Català) –de qui s'inclou un poema inèdit–, Núria Albó, Anna Almazan, Maria Àngels Anglada, Clementina Arderiu, Núria Esponellà, Rosa Font, Maria Mercè Marçal, Marta Pessarrodona, Teresa Pous i Ànite de Tegea. Aquí us en deixo un petit tast.

Maria Mercè Marçal:
"Cenyides per la serp de la tenebra,
la lluna i tu sou u: arbre i mirall.
Fareu el ple quan el jorn llevi l'àncora
i naveguin banderes sense imperi."
Caterina Albert (poema inèdit):
"Després una ombra espessa cegà l'ull inatent,
rosecs, angoixes, guerres, avaraven llurs paranys,
i la petita larva d'humanitat absent
restà de nostres hores, i nostre cor i afanys."
Anna Almazan:
"Posa música al meu cos:
clau de sol a la mirada,
sostinguts a ran dels llavis,
un to dolç a les espatlles,
una nota aguda al pit,
un acord sublim al dors
i un deix a les meves mans
de silencis perllongats."
Teresa Pous (sobre la seva novel·la "La cançó dels deportats":
"Que em podríeu dir ara, estels d'aquesta nit,
quant de temps en aquest camp he de romandre?
I si hagués de quedar-me aquí, on jo malvisc,
doneu records de mi a la meva pàtria."
El disc, a més, té una particularitat afegida, i és que en el llibret interior, amb els textos de les cançons, hi apareix també una traducció a l'anglès, inclòs el pròleg de Marta Pessarrodona. Diu Pessarrodona: "Si oblido que hi sóc, si tan sols escolto, també em brolla un agraïment infinit: el que senten els lectors corrents davant d'un text. En aquest cas, oïdors, degustadors, que sovint són de l'altre gènere, el 'female gender'" En definitiva, un disc exquisit; un petit regal per alimentar l'esperit.

Racó Català , 24/7/2015
 
Els amants de la rambla del Celler ja no hi són Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 agost 2015
Els amants de la rambla del Celler ja no hi sónAvui em veig obligat a escriure un text molt trist, un text que ja sabia que tard o d'hora hauria d'escriure, però que desitjava que es retardés tant com fos possible dins els límits que la vida ens imposa. Malauradament, però, el 9 de juny passat, a l'edat de noranta-sis anys, la vida de la Maria Cabanes es va aturar deixant al darrere tot un segle de vivències i més de mitja existència al costat de Joan Grases, el seu home. En Joan era tres anys més jove que ella, però va partir tres anys abans, poc després d'haver-ne repicat noranta-un. Eren amics meus i els he perdut tots dos.

La nostra amistat, com ja he explicat més d'un cop, va començar d'una manera que restarà vinculada per sempre al Diari de Sant Cugat, atès que va ser arran d'un article que vaig escriure-hi l'1 febrer de 2008, quan encara m'eren desconeguts, en veure'ls passejar cada tarda des de la finestra del meu estudi. L'amor i el benestar que em transmetien, tot i observar-los de lluny, em va interessar tant, que vaig decidir fantasiar sobre ells anomenant-los "els amants de la rambla del Celler". Després va venir el feliç rebombori de l'article, ens vam conèixer, vaig saber-ne el nom i va sorgir l'amistat.

Però el pas inexorable del temps va introduint canvis, uns canvis que en el seu cas els van obligar a acomiadar-se dels passeigs. A ella, les cames ja no l'aguantaven i necessitava una cadira de rodes, la qual cosa va comportar un gir dràstic en la vida de tots dos. Ell no tenia prou força per empènyer-la i calia una assistenta, i, d'altra banda, l'esplai diari s'havia reduït a seure una estona els migdies davant de casa abans de dinar. En Joan se'n sortia prou bé a la cuina i els dijous, cada dijous, feia paella. Però el 10 de juliol de 2012 la mort se'l va endur i la Maria es va quedar sola. Aleshores la família, fent un esforç econòmic, li va trobar una residència perquè estigués atesa tot el dia en un indret de Mira-sol amb unes instal·lacions magnífiques, un jardí florit, un entorn ple d'arbres i molta tranquil·litat. Tanmateix, s'hi va estar poc, perquè viure entre vells, alguns amb un peu més a fora que a dins d'aquest món, li feia la sensació que havia plegat de viure.

La Marieta era vella, és clar, i molt fràgil també, però tenia el cap claríssim. Només les cames li feien el salt. Per això va tornar a casa, perquè n'enyorava les parets plenes de records, els seus armaris, les seves petites coses i la presència espiritual d'en Joan. La seva filla, l'Angelina, que volia el millor per a ella, ho va comprendre de seguida i la va complaure. I la va fer feliç. Les vegades que jo la visitava a casa seva o que la veia pel carrer, notava que era feliç. Amb poca cosa en tenia prou per ser-ne. La Marieta, tot i que ara se li havia fet un tumor al cap i que se li tancava un ull, continuava tenint un caràcter dolç, alegre, rialler, delerós de conèixer coses i d'enraonar amb la gent. Era una dona summament educada i discreta, amant de les bones maneres i gens amiga del soroll. I així va ser justament com va morir, sense fer soroll, dormint. Em va agradar que dos dies després, durant l'enterrament, el capellà evoqués la rambla del Celler, ja que és ben cert que tot el món de la Marieta i d'en Joan s'emmarcava en aquest carrer, el carrer on els vaig conèixer i el carrer on vaig gaudir de la seva amistat. És un regal que em va fer la vida i que, malgrat haver-se'ls endut, no m'ha pres pas, perquè jo, com el poeta, també penso que la bellesa subsisteix sempre en el record.

Diari de Sant Cugat , 3/7/2015
 
Àngel Ros i la poltrona de Lleida Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 juliol 2015
Àngel Ros i la poltrona de LleidaEl 19 de juliol de 2014, ara fa exactament un any, vaig escriure l'article "Un agent doble anomenat Àngel Ros", que parlava de les sibil·lines maniobres de l'actual alcalde de Lleida fent-se passar per tercera via entre la direcció del PSOE de Catalunya i el corrent crític sorgit en la seva militància. En realitat, però, aquella tercera via era un parany per engalipar indecisos i neutralitzar l'oposició, ja que Àngel Ros, tot i que molt ben disfressat, sempre ha estat un home de Miquel Iceta i del nucli dur del partit, cosa que les recents eleccions municipals han posat en evidència en obligar-lo a pactar amb Ciudadanos per poder conservar la cadira. La qüestió és si tot s'hi val per una cadira, si tot s'hi val per satisfer una ambició personal de poder. Jo penso que no, naturalment. L'ètica i la dignitat haurien d'estar per damunt d'aquestes misèries humanes, però és prou sabut que cap ambició desmesurada no pot ser satisfeta sense una gegantina manca d'escrúpols. Per reeixir en una ànsia de poder a qualsevol preu cal renunciar als principis ètics i a la dignitat. Sense el pes d'aquestes dues 'lloses' tot és molt més fàcil, perquè s'evita la mala consciència i el codi ètic personal es redueix a aquella vella dita que diu "afarta'm i digue'm moro". Per això Àngel Ros no ha tingut cap escrúpol a l'hora de signar un pacte execrable amb una formació ultranacionalista espanyola com Ciudadanos en contra dels drets nacionals del nostre país.

Per la poltrona de Lleida, el senyor Ros ha decidit donar encara més força al supremacisme de la llengua espanyola a la capital del Segrià i prohibir la col·locació d'estelades en edificis públics i també el suport, ni que sigui de paraula, a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Ell ho ha explicitat així: "Tenim una bona sintonia amb Ciudadanos i identificacions en molts àmbits". El nacionalistes espanyols sempre tenen molt bona sintonia entre ells contra la identitat, la llengua, els símbols i les llibertats de Catalunya. Diu el senyor Ros que abans de pactar amb Ciudadanos va oferir un govern de coalició a CiU, i que li van dir que no. Però l'excusa no serveix, per dues raons. La primera és que ningú no té cap obligació de pactar amb ningú; i la segona és que si ningú no et vol, la solució no és vendre't la dignitat per retenir el poder, sinó renunciar-hi per salvaguardar-la.

Allò que Àngel Ros salvaguarda, però, és la cadira. La cadira tot s'ho val. I com que aquesta és una ambició molt difícil d'amagar, es veu obligat a justificar-se tot dient "no m'he venut l'ànima". Però és nota que és una justificació provocada per la lectura que segurament va fer un dia d'una de les obres més famoses d'Oscar Wilde, aquella que ens parla de la indigència d'ànima que de vegades trobem en persones que tractem d'excel·lentíssimes. És una llàstima que, de passada, no hagi recordat una reflexió de fa dos mil anys sobre la buidor existencial del qui es ven l'ànima per guanyar el món, i que Thomas More va fer seva en ser condemnat per Enric VIII.

Amb relació a la llengua, el pacte del partit d'Àngel Ros amb Ciudadanos utilitza el demagògic pretext de la "igualtat" entre el català i l'espanyol per marginar el primer. I és que la "igualtat" és l'eina que utilitza sempre el supremacisme espanyolista per eliminar la discriminació favorable al català en l'administració i convertir-lo en una llengua inútil en favor de l'espanyola. Per entendre'ns, si, en nom de la igualtat, el professor d'un curs amb alumnes de diferents edats nega tot avantatge als més petits, és obvi que està afavorint els més grans. Els petits, per tant, mai no aprovaran. És precisament en nom de la igualtat, que els petits han de tenir avantatges que són inadmissibles en els grans.

Sobre la prohibició de penjar estelades, el pacte diu que cal "garantir la neutralitat de l'espai públic" i que "s'impedirà la utilització del municipi per a la instal·lació o col·locació de símbols ideològics de qualsevol mena". Que no és un símbol ideològic, la bandera espanyola? Que no és un símbol d'opressió, per a bona part de la societat catalana? On és la pretesa "neutralitat" d'aquesta bandera? És neutral, una bandera que s'imposa als ciutadans per damunt d'allò que puguin decidir democràticament? No és una bandera perfectament legal, l'estelada, amb la qual s'identifiquen milions de catalans? No mereixen respecte els lleidatans que se l'estimen? Podem intuir la resposta del senyor Ros i de Ciudadanos: "Que se l'estimin en la intimitat". És a dir, com en el franquisme.

Pel que fa a la prohibició de donar suport a l'AMI es desqualifica per si mateixa per antidemocràtica. Només una ideologia reaccionària pot impedir una cosa així; només uns principis totalitaris poden prohibir que un consistori es pronunciï per votació entorn els temes que li vinguin de gust, ja sigui en defensa dels negres, dels homosexuals o dels pobles; només una actitud supremacista pot criminalitzar la defensa dels drets humans. I, ves per on, el dret a la independència de tots els pobles de la Terra n'és un.

Vist això, és una llàstima que el senyor Àngel Ros no es dediqui al teatre; hi faria un formidable Ricard III. El retrat shakespearià de l'home disposat a tot a canvi de poder li escau força i, just abans d'abaixar-se el teló, fregaria l'excel·lència en l'escena en què, ferit de mort en la batalla, Ricard cau a terra i prega: "Un cavall, un cavall! El meu regne per un cavall!" Hi ha homes així, homes que ho donarien tot per una engruna de poder.

elSingular.cat , 19/7/2015
 
El Barça i Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 24 juliol 2015
El Barça i Joan LaportaEn el moment de redactar aquestes línies, ignoro quin serà el resultat de les eleccions 2015 a la presidència del FC Barcelona. Les enquestes han parlat d'avantatges dels uns sobre els altres, certament, però el veredicte és a les urnes. Són moltes les persones que encara recorden la campanya desqualificadora que un diari del Grupo Godó va desfermar contra Joan Laporta, en l'època que era president del Barça. Per això començo dient sense embuts que el meu candidat en aquestes eleccions és Joan Laporta. Ho és perquè els resultats esportius en totes les seccions l'avalen com el millor president de la història i perquè és el president que millor ha comprès la immensa càrrega política de la frase "més que un club".

El Barça, diguem-ho clar, no és més que un club per les moltes copes que ha guanyat, pels milers de gols que ha marcat o per les lluminoses estrelles que ha tingut. Si només for per això seria un club més, perquè de derrotes també en tenim un bon feix. Allò que fa que el Barça sigui "més que un club" són els valors democràtics i de respecte pels drets humans que sempre ha defensat i la seva inequívoca catalanitat, més enllà d'alguns noms que l'han dirigit. No és pas per atzar que sigui precisament el Camp Nou l'estadi on el públic crida "independència!" en el minut 17:14 de la primera i de la segona part dels partits. I en una època en què tots els grans clubs, en el seu intent d'ampliar la font d'ingressos, posarien publicitat fins i tot als baldons dels lavabos, el Barça va mantenir la samarreta ben neta i va posar-hi Unicef. Va ser Joan Laporta qui ho va fer; el mateix president que va expulsar els violents de l'estadi i que es va mantenir ferm en aquesta decisió malgrat les amenaces de mort a ell i la seva família. El tàndem Rosell-Bartomeu, en canvi, sense cap mena d'escrúpol, ha empastifat el nom del club substituint Unicef per Qatar, que és un Estat que no respecta els drets humans i que finança el terrorisme jihadista.

Pel que fa al tema de la catalanitat, tenint en compte que Catalunya viu el moment més important i transcendent de la seva història, considero que Joan Laporta és el candidat més adient per dirigir el Barça. El Barça no és només la principal entitat esportiva del país, és també la plataforma més poderosa amb què compta Catalunya per difondre internacionalment els valors democràtics d'un poble que vol recuperar la seva llibertat nacional. Res a veure, doncs, amb una directiva acomplexada i genuflexa, com la de Josep Maria Bartomeu, farcida de persones al·lèrgiques al procés català, i que ha adoptat una actitud autoflagel·ladora i pusil·lànime davant les maniobres del govern espanyol per criminalitzar el Barça i desprestigiar-ne el nom.

Vénen dies convulsos, dies que marcaran fortament la història de Catalunya, i, per tant, les principals institucions del país –el FC Barcelona és una de les principals institucions esportives del món– no poden ser ambigües ni estar presidides per persones que defugen el compromís per mitjà de frases buides, com les que hem sentit aquests dies a alguns candidats a la presidència del Barça, en la línia de "jo em dec a totes les sensibilitats del club". A totes? A les antidemocràtiques també? És demòcrata, el qui vol una Catalunya sotmesa a Espanya? És demòcrata el qui nega el dret a la llibertat nacional de Catalunya? Com pot algú dir-se demòcrata i oposar-se, alhora, al dret d'un poble a ser un Estat independent? No fem demagògia, si us plau! Ens pot agradar més o menys el pensament d'algú, però mai no podrem negar-li el dret a pensar per si mateix. Dir-ne "sensibilitat", d'aquesta actitud negacionista, és com voler fer passar una marxa militar de Sousa per un nocturn de Chopin. El moment actual no admet fugides d'estudi i necessita persones disposades a mantenir-se fermes en la defensa de les llibertats nacionals de Catalunya, necessita persones que comprenguin que el Barça, com a ambaixador del país, no pot ser un simple espectador. Cal, en definitiva, una junta directiva conscient de la seva responsabilitat i compromesa amb el Procés. Joan Laporta encarna tot això. I si algú en dubta, només cal que es pregunti per què és el candidat que el nacionalisme espanyol no voldria veure mai com a president del Barça. Ara deixem que parlin les urnes i, com a demòcrates, acceptem-ne el resultat.

elSingular.cat , 17/7/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 91 - 105 de 1793
spacer.png, 0 kB