spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Catalunya davant la "cerrazón" espanyola Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 abril 2019
Catalunya davant la "cerrazón" espanyolaHi ha tres factors que haurien d'empènyer Espanya a la negociació política immediata amb Catalunya sobre el referèndum d'independència d'aquesta última. El primer és humanístic, el segon polític i el tercer estratègic. Humanístic, perquè l'observança dels Drets Humans està per damunt de la Constitució i de les lleis internes dels estats que els han subscrit. No hi ha, per tant, cap legislació ni cap tribunal constitucional o suprem que tingui un rang superior a aquella Declaració Universal. No hi ha pobles superiors ni pobles inferiors, no hi ha nacions amb drets majors ni nacions amb drets menors, no hi ha identitats de primera ni identitats de segona. El dret a la llibertat és inherent a l'existència humana i ningú no té dret a erigir-se'n repartidor en nom de cap superioritat moral o armada.

El segon factor, el polític, es defineix amb un sol mot: democràcia. Les discrepàncies en tota col·lectivitat democràtica es dirimeixen a les urnes. I si, com és el cas, hi ha un poble que no vol romandre més temps sotmès a la voluntat d'un altre poble, és obvi que tots dos s'han de seure al voltant d'una taula i acordar la data del referèndum que permeti quantificar, amb vots a la mà, l'afany de llibertat expressat pel primer. Cal tenir present que les col·lectivitats que no sotmeten els seus conflictes al veredicte de les urnes estan condemnades a arrossegar-los tota la vida.

I el tercer factor, l'estratègic, també s'explica amb una única paraula: intel·ligència. És elemental: si no pots evitar que aquell, de qui en treies benefici, et deixi, intenta treure els màxims avantatges de la separació. Sobretot si tu ets el titular d'un deute del qual ell, en deixar-te, quedarà alliberat. Si et mostres superbiós, te l'hauràs d'empassar sencer; si et mostres respectuós, ell n'assumirà una part.

Malauradament, la cerrazón espanyola, com en tots els conflictes que ha tingut per idèntica raó al llarg de la història, fa befa d'aquests tres factors i continua entestada a dur el carro pel pedregar. Per això, des del 1640, amb l'adéu de Portugal, la història d'Espanya no és res més que un reguitzell de despossessions: Flandes, Nàpols, Sicília, Sardenya, Paraguai, Argentina, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Veneçuela, Perú, Bolívia, Uruguai, Cuba, Filipines, Puerto Rico, Marroc, Guinea, Sàhara... Ningú no s'ha sentit a gust sota el jou de la cerrazón espanyola; tothom, mínimament adult i amb consciència de la seva identitat, n'ha fugit.

Per això no ens ha d'estranyar –encara hi ha gent de bona fe que se'n fa creus– que Espanya s'aferri a l'absolutisme i a principis i ordenaments totalitaris per tal d'impedir la llibertat de Catalunya. Els tres factors exposats aquí, l'humanístic, el polític i l'estratègic, és a dir, drets humans, democràcia i intel·ligència, li rellisquen. S'estima més estimbar el vaixell contra les roques que baixar bandera i reconèixer que no és ningú per decidir sobre la vida del poble català.

Amb relació al factor humanístic, la negativa a jutjar els crims del franquisme o la col·locació de destacats feixistes en llocs estratègics de la societat espanyola –fins i tot com a fundadors de partits polítics de tarannà ferotgement antidemocràtic–, així com la subvenció d'entitats franquistes, la condecoració de representants del nazisme o la preservació de monuments d'exaltació feixista, ja indica el nivell de respecte que sent l'Estat espanyol pels Drets Humans. Per la mateixa raó, tampoc no té sentit esperar-ne cap argumentació política. Espanya no ha dialogat mai, sempre ha imposat, encara que finalment n'hagi sortit escaldada. Aquesta vegada, a més, té un motiu que no pot eludir, i és que està mancada d'arguments polítics. Per això, per poder reprimir les urnes, arriba al paroxisme d'amenaçar i perseguir les empreses que en venen o que en fabriquen, elabora proves falses que difonen mitjans de comunicació corruptes, criminalitza les estelades tot violant els acords dels plens municipals, conculca la llibertat d'expressió, emmordassa el Parlament de Catalunya, inhabilita parlamentaris i, com és habitual en totes les dictadures, crea tribunals polítics que, amb les seves sentències repressores i antidemocràtiques, vulneren principis bàsics dels Drets Humans. Qui, amb cinc dits de front, vol viure en un Estat d'aquesta naturalesa?

Davant d'un Estat així, és obvi que Catalunya no sols té el dret de constituir-se en un Estat independent, en té també l'obligació. I per dues raons bàsiques: per sentit democràtic de la vida i per pura supervivència. No es pot dialogar amb la cerrazón, perquè la cerrazón és l'antítesi del diàleg. Som davant d'un Estat que si no tanca a la presó el president Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a més de consellers, alcaldes, funcionaris, escriptors, periodistes, etc., no és pas per falta de ganes, sinó perquè l'observació internacional li ho impedeix. Aquest és el seu drama: vol impedir el referèndum perquè li té pànic, pànic en majúscules, i no sap com fer-ho, atès que faci el que faci li reportarà conseqüències negatives. Ha arribat l'hora, doncs, que els nostres polítics, en qualitat de legítims representants del poble de Catalunya, actuïn en conseqüència d'acord amb la legalitat catalana i el dret internacional.

El Món , 22/5/2017
 
La independència intel·lectual catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 abril 2019
La independència intel·lectual catalanaDies enrere, fent-se ressò de la Creu de Sant Jordi d'enguany, concedida a algunes persones vinculades a Sant Cugat, Cugat.cat recollia les paraules pronunciades per l'historiador Borja de Riquer referides a l'actual procés català d'independència. Riquer va dir: "A una sèrie de dèficits estructurals, hauríem d'afegir la convivència amb uns veïns massa poderosos i intervencionistes. Catalunya s'ha manifestat com un país rebel quan ha vist que els seus drets eren vulnerats o trepitjats. Això tant a l'Edat Mitjana com al segle XIX o al segle XX o al segle XXI."

Certament és així. Recordo que l'any 2011, en el decurs de la Nit Literària organitzada per la secció local d'Òmnium Cultural, De Riquer ja s'hi va referir citant un text de Joan Maragall, de l'any 1897, sobre la necessitat que Catalunya es desempallegués dels elements psicològics que la lligaven a Madrid. Madrid entesa, és clar, com a concepte representatiu d'Espanya, no pas com a ciutat. I, en aquest sentit, un dels elements a foragitar del nostre marc mental –cosa, per cert, que encara no ha reeixit– és la dependència del que diu o deixa de dir la premsa madrilenya. "Pensem –deia– que el dia que Catalunya es deslliuri de la premsa de Madrid, i també de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya, la nostra independència intel·lectual estarà molt avançada."

Doncs bé, cent vint anys després, dissortadament, encara hi ha importants mitjans de comunicació catalans que viuen pendents d'aquella premsa i que pretenen que la societat catalana hi resti encadenada fins a la fi dels temps. Són mitjans de comunicació amb ànima servil i perifèrica la línia editorial dels quals consisteix a exercir, oficiosament, com a delegació catalana del pensament oficial espanyol. Són, per entendre'ns, els guardians de les dictatorials essències nacionals espanyoles disfressades de progressisme ranci.

No hi ha dubte que aquest és un llast que, malgrat el Procés, encara arrosseguem. Tanmateix no cal amoïnar-s'hi gaire, només retenir-ho en la memòria, ja que tan bon punt Catalunya esdevingui un Estat independent, aquests mateixos mitjans publicaran editorials afirmant que ells sempre van estar a favor de les llibertats nacionals del país. Serà el moment de recordar-los les seves campanyes actuals en favor d'un fòssil anomenat Tercera Via. Una Tercera Via que prohibeix votar, que criminalitza les urnes, que consagra l'espoliació, que nega el dret a l'autodeterminació del poble català i que no reconeix la nació catalana com una nació mil·lenària d'Europa amb els mateixos drets que la resta de nacions lliures del món. No s'adonen que no hi ha rigor intel·lectual mínimament catalanocèntric que pugui caure en un parany així. Cal tenir una actitud davant la vida molt hispanocèntrica per emmordassar i emmanillar tot un poble i, alhora, proclamar-se demòcrata.

Cugat.cat , 19/5/2017
 
Diferència de tracte en restaurants de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 abril 2019
Diferència de tracte en restaurants de Sant CugatNo fa gaire, en companyia de Paul Chamberlain, amb qui m'uneix una amistat de quaranta anys i que generosament em convida a unes bones menges cada cop que visita Sant Cugat, procedent de la seva Anglaterra, vaig observar dues maneres diferents de portar un negoci. Una de negativa i una de positiva. I no pas pel menjar, que sempre va ser bo, sinó pel tracte al client. La primera la vam observar en un restaurant de Sant Feliu de Guíxols i en un altre de Sant Cugat, i la segona novament a Sant Cugat. M'explicaré.

En el primer cas, tant en el restaurant guixolenc com en el santcugatenc –el santcugatenc té nom cinematogràfic i és a l'avinguda de les Corts Catalanes– no es pot dir que els cambrers fossin malagradosos o incorrectes, però tampoc no es pot dir que transmetessin la més mínima simpatia o afabilitat. Amb un servei eixut fins al moll de l'os, feien la seva feina sense cap interès per intentar fidelitzar el client. En el restaurant santcugatenc, concretament, amb només un parell de taules ocupades quan vam marxar, ni tan sols es van molestar a respondre el nostre "bona nit", i encara menys a preguntar-nos si havíem sopat de gust. Suposo que si haguéssim marxat sense pagar s'haurien activat, però com que érem persones civilitzades no els va caldre. No hi tornarem més.

L'experiència positiva va ser en un establiment de la rambla del Celler de Sant Cugat. Era un dimecres i en Paul i jo volíem dinar a 2/4 d'una perquè ell havia de ser a l'aeroport a 3/4 de tres, però en els dos restaurants als quals vam anar ens van dir que fins a la una no obrien. Curiós horari europeu! Davant d'això, vam provar sort en un bar petitó, tot de fusta, anomenat The Forest Cafè i comandat per dues noies que, tot i dir-nos que no obrien la cuina fins a la una ens van oferir un plat combinat amb diferents opcions. No cal dir que vam respondre que sí. Però no va ser només això el que ens va plaure, també vam valorar tres coses més: la voluntat d'atendre'ns, l'actitud positiva de voler trobar una solució a la irregularitat que els presentàvem i el somriure i l'afabilitat constants que van mostrar fins al final. Fins i tot ens van tornar més diners del compte en el canvi i els ho vam fer saber.

Explico això per il·lustrar dues maneres de fer, dues maneres de dur un negoci: negligent i menfotista la primera, receptiva i delerosa de complaure la segona. Ser amable no costa diners, i, per pur esperit comercial, se suposa que aquesta hauria de ser una regla d'or que tot restaurador hauria d'exigir als seus cambrers. Doncs no. Hi ha establiments per als quals el client només és algú a qui se li fa l'immens favor de posar-li un plat a taula. D'altres, en canvi, pensen que és molt d'agrair que, malgrat la gran oferta que hi ha al mercat, hi hagi persones que entren al teu establiment. I és que a final, com passa en tots els àmbits de la vida, no hi ha res més important que el factor humà. Per això, de tots els establiments esmentats, l'únic al qual tornarem serà el de la rambla del Celler.

Cugat.cat , 12/5/2017
 
Les hostesses "conilletes" de Schweppes Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 abril 2019
Les hostesses "conilletes" de SchweppesEl cas de l'hostessa del torneig Comte de Godó de tennis, Raquel Muñoz, obligada –com les seves set companyes– a vestir d'estiu malgrat el fred evident, i acomiadada després per gosar denunciar-ho, no té res de sorprenent en una societat fal·locèntrica com la nostra. Malauradament és així. Només cal veure els insults i desqualificacions que ha rebut a la xarxa no només per part de molts homes, sinó també de moltes dones que són encara més masclistes que ells. Però que no sorprengui no vol dir que sigui admissible des del respecte per la dignitat de les persones. Com tothom va poder veure en les imatges televisives, mentre el públic assistent anava equipat amb bufandes i anoracs –un dels partits el van fer a tres graus i els altres entre vuit i deu–, les hostesses del torneig patrocinat per Schweeppes, eren obligades a vestir un polo primet de màniga curta i una faldilleta també curta per tal que bona part del seu cos quedés al descobert i complís la missió per la qual se les contracta, que és la de ser un mer objecte decoratiu. En el seu lloc podrien posar-hi perfectament gerros amb flors, però, com tothom sap, els gerros i les flors, a diferència de les hostesses, no aguanten l'ombrel·la o el paraigua dels tennistes ni s'ajusten a la missió erotitzadora que pretenen Schweppes i el Trofeu Comte de Godó.

Aquesta és la denúncia de Raquel Muñoz: "Vam estar tres hores tremolant a tres graus, tremolant de no sentir-nos els peus. Podien haver fet perfectament un vestuari que ens tingués tapades i que igualment promocionés la marca. Jo i les meves companyes gairebé cada nit teníem febre. Sortíem dels partits amb febre. Jo sortia amb febre i migranya. Cada nit malaltes i ens petaven les dents. Era treballar en unes condicions en contra de la teva salut i en contra la teva dignitat. Sempre som noies. Noies, faldilleta i ensenyant carn. El cas és que no podíem portar la jaqueta perquè no es veia bé la marca, que també és al paraigua. S'ha de veure el vestit i és igual que passem fred."

Doncs bé, dues hores després d'haver dit això, Raquel Muñoz, de vint-i-tres anys, era acomiadada. L'agència, en comptes de protegir-la de la prepotència de Schweppes, que és qui determina com han d'anar vestides les hostesses, es va indignar i la va despatxar. De fet, expliquen que ja el primer dia, en demanar que les abriguessin, les van amenaçar: "Ens van respondre que si seguíem queixant-nos ens acomiadaven a totes". I van callar. És prou sabut que la por de perdre la feina fa submisa la gent. Raquel Muñoz, que no és submisa, l'ha perduda. La llei del silenci triomfa sempre en aquestes condicions, i Schweppes ho sap. Per això, en lloc de demanar disculpes a aquestes noies públicament, va contestar amb un comunicat cínic i arrogant farcit de contradiccions segons el qual "la nostra prioritat és el benestar de totes les persones que treballen representant la nostra marca. [...] Totes les persones contractades sabien perfectament que la seva feina es desenvoluparia a l'aire lliure." A l'aire lliure, sí; però no de manera denigrant.

I Raquel Muñoz, des de Catalunya Ràdio, va replicar: "Ells diuen que dissabte veuen les inclemències del temps i que canvien. No és veritat. De fet, el primer dia, dissabte, vam haver de demanar que, si us plau, ens posessin unes mitges. Només unes mitges, eh? Després vam queixar-nos ja molt, perquè van començar a fer partits de nit amb baixes temperatures i ens va arribar una jaqueta negra el dimarts o dimecres. I això després de mil queixes no només a l'agència, sinó també a l'empresa patrocinadora. La primera [companya malalta] va caure el primer o el segon dia i la van substituir en qüestió d'una hora sense que ningú no se n'assabentés. I també va marxar una noia amb 38 de febre, que ja no va tornar. Venia gent de Schweppes que ens veia tremolar i deia: "Estan molt maques". Eren molt conscients de tot plegat. L'any passat ja hi va haver queixes pel fred i van posar aquella jaqueta, però van decidir retirar-la. Les altres agències d'hostesses van fer un canvi de roba d'estiu a roba d'hivern. La nostra no. Quan hem vist el comunicat [de Schweppes], les companyes i jo rèiem, perquè era com llegir una novel·la de ficció. Quan diuen que entre partit i partit descansàvem en un lloc resguardat, és mentida. Érem al darrere de l'estand de Schweppes, en una carpa trencada on hi havia les capses de beguda."

En el comunicat de Schweppes, de què parla Raquel Muñoz, crida l'atenció aquesta afirmació: "Ni durant els dies del torneig ni al final, l'agència d'hostesses no va rebre cap queixa formal". Formal? Com la volien, per escrit i amb tres còpies? I queixa oral? Segur que no en van rebre cap, de queixa oral? Aleshores com és que l'agència va haver d'amenaçar les hostesses amb l'acomiadament? Com és que, vista la situació, Schweppes va haver d'adquirir les esmentades jaquetetes per cobrir l'expedient a corre-cuita? Per què amaga que va exigir que mantinguessin les jaquetetes obertes a fi que es veiés el logo de l'empresa, cosa que les feia absolutament inútils? Si aquesta, segons afirma Schweppes, és la seva manera de vetllar perquè el seu personal estigui "adequadament abrigat", per què no vestien els seus directius de la mateixa manera? Per què no duien ells un polo ajustadet i una faldilleta curta que deixessin al descobert els seus braços i les seves cames peludes? Si del que es tractava és d'estar ben bufons, per què els directius de Schweppes i del Godó no es treien els abrics, les americanes i els pantalons i començaven per donar exemple?

Situacions com aquesta, en què la figura de la dona és denigrada a causa de la mentalitat fal·locràtica d'una empresa o organització, n'hi ha a grapats cada dia en tota mena d'àmbits. Passa, però, que no ens n'assabentem perquè, com li ha succeït a Raquel Muñoz, denunciar-les comporta perdre la feina. Hi ha empreses que, com a imatge de marca, no volen persones, volen cossos, cossos femenins que facin una funció merament ornamental que indueixi el consumidor a associar la satisfacció visual que proporciona aquella ornamentació amb la satisfacció, posem per cas, de beure's una marca de tònica determinada. Aquesta és la raó per la qual Schweppes no volia hostesses, Schweppes volia conilletes, conilletes com les de Playboy.

En tot cas, les hostesses no es van queixar pas de l'uniforme, ja hi estaven d'acord. Simplement, com és lògic, el consideraven inacceptable amb aquella temperatura. Tot i així, ja n'hem vist el resultat. Cal dir, però, que res d'això no seria possible sense la complicitat d'altres actors, com ara, en aquest cas, l'agència d'hostesses i els organitzadors del Trofeu Comte de Godó. La primera ha fet costat a Schweppes, i el segon se n'ha rentat les mans. Just el mateix, ves per on, que han fet els tennistes. Si qui t'aguanta el paraigua o l'ombrel·la quan descanses només és un cos, una simple ornamentació, no cal sortir en la seva defensa. Raquel Muñoz té un cos molt bonic, certament, per això la van contractar. Però també té un bonic cervell, un cervell assertiu que no es deixa trepitjar la dignitat. La dignitat de ser dona, que és el mateix que ser persona. O no?

El Món , 8/5/2017
 
Confessió de culpabilitat del Tribunal Constitucional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 març 2019
Confessió de culpabilitat del Tribunal ConstitucionalNo fa gaire, la secció local de l'Assemblea Nacional Catalana va publicar un text en un mitjà de comunicació de Sant Cugat titulat Pérez de los Cobos, culpable confés. Era un text referit al qui ha estat fins fa ben poc president del Tribunal Constitucional espanyol, i més concretament al seu discurs de comiat. Un discurs en què va confessar que les sentències que dictaven ell i la resta de membres del tribunal tenien la missió d'aturar el procés català, cosa que, tot i ser repugnant, no va sorprendre ningú, ja que fins i tot els observadors internacionals que viuen als antípodes saben que Espanya és un Estat on s'amenaça, es multa i s'inhabilita polítics democràtics per posar les urnes al servei de la ciutadania. Què hi ha més dictatorial que això?

Coincideixo plenament, doncs, amb l'ANC, en la seva apreciació que el discurs de Pérez de los Cobos va ser una vergonyosa confessió de culpabilitat en tota regla. Però no només d'ell, sinó de tot el Tribunal. Va ser una confessió pública i solemne de culpabilitat del Tribunal Constitucional com a òrgan col·legiat de l'Estat. Potser això sobti a algú de bona fe. Però, com diu l'himne nacional de Catalunya, aquesta gent és "tan ufana i tan superba" que ni tan sols se n'amaguen. Al contrari, en la línia de Torrente Ballester, consideren que Catalunya és seva "por derecho de conquista" i ni el sentit comú no els atura. No cal patir, però. Ja els aturarà Catalunya. És a dir, els aturarà la democràcia, els aturarà el dret internacional i els aturaran els Drets Humans.

Un dels problemes de la supèrbia és que entela el cervell i converteix el superbiós en un titella dels seus propis deliris de grandesa fins a destruir-lo per efecte de les encegades martellades que es dóna volent fer passar el clau per la cabota. Els superbiosos espanyols ataquen i ataquen, i en el consell de ministres de cada divendres dicten una nova agressió a Catalunya que ja ha estat prèviament "treballada" a la llotja del Bernabéu, si és hivern, o a la Plaza de Las Ventas, si és estiu. I si hi ha algú que en un despatx ministerial expressa temença per un error comès, se'l tranquil·litza de seguida dient-li que no pateixi: "Esto la Fiscalía te lo afina".

Però el cert és que les agressions, a banda de mostrar al món la violació de llibertats bàsiques que està portant a terme l'Estat espanyol, també han posat en relleu la seva impotència per aturar el Procés. No es pot aturar el que és imparable. És el que passa quan el qui es declara amo de la vida d'altri ha perdut davant seu tota autoritat. Pot cridar, sí, i pot prohibir, amenaçar, sancionar, fustigar, inhabilitar... Però els amenaçats, els sancionats, els fustigats, els inhabilitats... riuen per sota el nas tot deixant-lo sol en el seu deliri. Cada inhabilitat té un successor més ferm que l'anterior, i un altre, i un altre, i un altre... No hi ha res a fer. Ho resumeix deliciosament aquesta vella dita de la saviesa popular catalana: vés-te'n Anton, que qui es queda ja es compon.

Cugat.cat , 5/5/2017
 
El periodisme mentider és corrupció Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 març 2019
El periodisme mentider és corrupcióAplaudeixo que el Premi Ramon Barnils de periodisme d'investigació hagi incorporat una categoria per a treballs d'àmbit local. Sabem que les històries d'abast nacional, és a dir, de tot Catalunya, com ara el cas dels Maristes, fan ombra a històries d'abast municipal que, per aquesta raó, mai no poden obtenir premi, perquè, com diu Ferran Casas, president del Grup Barnils, "Posar a competir el periodisme local amb l'impacte que tenen sovint les grans històries en els mitjans de comunicació, és difícil”. És del tot cert. Ara, per tant, els professionals de la premsa local tindran oportunitat de veure compensat el seu esforç, cosa que els esperonarà a aprofundir en qüestions que jutgin poc transparents.

En aquest sentit, comparteixo les paraules de l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, quan diu que es tracta d'encoratjar "un periodisme valent, un periodisme que posa els punts sobre les is, no com a periodisme acusador, sinó com a periodisme fidedigne que es fonamenta en proves". Té raó. Les infàmies i falsedats per tal de manipular eleccions, que ha publicat el diari El Mundo, per exemple, sobre comptes inexistents d'Artur Mas i Xavier Trias a Suïssa, i que aquell país ja va desmentir, són l'antítesi del periodisme. Són una immundícia que, a més de denigrar la professió, la converteixen en un còmplice actiu de la corrupció.

Un periodisme que menteix, com fa El Mundo, és un periodisme tan corrupte com el ministeri d'Interior que fabrica falsedats i que els les subministra. Felicitats, doncs, al Grup Barnils, per la iniciativa. Segur que enfortirà un dels valors sobre els quals es fonamenta: la voluntat de servei a la ciutadania.

Tot Sant Cugat , 5/5/2017
 
Què hi fèiem, els catalans, al costat de la Soraya? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 març 2019
Què hi fèiem, els catalans, al costat de la Soraya?Em sembla d'una coherència molt pedagògica la dimissió de l'editora de la Campana, Isabel Martí, com a membre de la junta directiva de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, en no considerar "ni lògica ni normal" la invitació a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, als actes relacionats amb la candidatura de la diada de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Martí, amb criteri catalanocèntric, desaprova que la Cambra del Llibre fes una cosa com aquesta i ha plegat. Després, com sabem, la mateixa cambra i alguns polítics han blasmat la presència de Santamaría, però sempre a posteriori –comportament genuïnament català– i sense cap efecte pràctic. Davant d'ella, en canvi, van exhibir somriures i encaixades com si es tractés d'una vella amiga de Catalunya. El resultat, però, va ser que aquesta vella amiga, en virtut del seu càrrec institucional, no sols va arraconar el conseller de Cultura, Santi Vila, sinó que també va desplaçar el vicepresident, Oriol Junqueras, ocupant el lloc central, entre els cinc ponents, a fi de difondre la imatge que Sant Jordi és una diada espanyola i que Catalunya ÉS Espanya.

No cal dir que ràpidament han sorgit veus nostres que han emparat la invitació i els somriures a la vella amiga en la "tradicional cortesia catalana", en el sentit que la cortesia no exclou el coratge. I és cert, la cortesia no exclou el coratge. El problema sorgeix quan la cortesia encobreix la candidesa, en el millor dels casos, i la manca de dignitat, en el pitjor. Una cosa és ser amable amb algú que no pensa com tu però que et respecta, i una altra és reverenciar algú profundament totalitari que et diu que no ets ningú i que dedica tots els seus esforços a humiliar-te i a destruir-te.

No és cap excusa adduir que la invitació anava adreçada al ministeri de Cultura, i que va ser la vicepresidència del govern espanyol qui se'n va apropiar. Realment cal baixar de la figuera per caure en un parany tan elemental. Sembla mentida que encara hi hagi catalans que no s'hagin assabentat que l'Estat espanyol té tots, absolutament tots, els seus instruments de poder en actiu per esclafar Catalunya en cadascun dels àmbits de la vida: polític, cultural, lingüístic, social..., i que, per aquesta mateixa raó, se serveix de qualsevol escletxa per fer les oportunes micturicions que li permetin marcar territori. Honorables senyors i senyores de la Cambra del Llibre, el ministeri de Cultura no és ningú a Catalunya. Ningú. La titularitat institucional en aquest camp a casa nostra la té la conselleria de Cultura d'aquest país, i aquest país es diu Catalunya. No Espanya.

Tampoc no és admissible l'excusa de dir que ens cal el suport de l'Estat espanyol per aconseguir que la diada de Sant Jordi sigui Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco pel fet que són candidatures que necessiten estar representades per un Estat. Doncs no. No, per dues raons. La primera és que sortosament, sense desmerèixer ni molt menys el títol de la Unesco, la diada catalana de Sant Jordi no necessita cap reconeixement internacional per la senzilla raó que constitueix per si mateixa un cas únic al món. La diada de Sant Jordi és patrimoni de Catalunya, i Catalunya, com tots els pobles del món, és patrimoni de la humanitat. D'altra banda, i aquesta és la segona raó, si tanta il·lusió ens fa aquesta declaració, per què no esperem a demanar-la quan siguem un Estat? Tan urgent és que ens la concedeixin ara? Tan terrible ha estat no tenir-la tots aquests anys? Que no hem quedat que l'actual procés català ha de culminar amb una Catalunya independent? Aleshores, per què necessitem ser llagoters amb Espanya, si allò que volem ho podrem aconseguir ben aviat nosaltres sols?

Potser d'ara endavant una part de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana ja no em voldrà publicar cap llibre, però no per això, amb tot el respecte des de la discrepància, deixaré de dir el que penso. Diu l'Associació que està convençuda que "ho hem fet bé", i que "si hi ha algú pel mig que se n'ha aprofitat, ens sap greu". Doncs no, no s'ha fet bé. Catalunya no té únicament la seva identitat emmordassada i emmanillada, Catalunya està sotmesa a un assetjament ferotge per part de l'Estat espanyol. Això no ho pot ignorar ni obviar l'Associació, i, consegüentment, a aquestes alçades del Procés, no hi ha excusa per anar amb el lliri a la mà tot dient que s'aprofiten de nosaltres i de la nostra bona fe. El món és com és, i cal alguna cosa més que bona fe per sobreviure-hi.

També és improcedent dir que Sant Jordi ha d'estar per damunt de qüestions polítiques. És massa inconsistent. Dir això és obviar la força que aquesta diada va adquirir, literàriament parlant –amb la rosa ens remuntaríem al segle XV–, com a element encobert de resistència contra el feixisme i en defensa d'una llengua catalana reprimida, perseguida i minoritzada. Tot a la vida és polític. Per això, durant molts anys, la gent ha penjat una senyera al balcó per celebrar-ho, i per això, d'uns anys ençà, hi pengem l'estelada de manera permanent. D'altra banda, no s'entén que l'Associació, coincidint amb el discurs tradicional de Ciudadanos, blasmi la "politització" del 23 d'abril sense parar atenció en la politització que suposa que una festa cultural com Sant Jordi no pugui ser considerada Patrimoni Immaterial de la Humanitat sense l'aval d'un Estat.

Sobre aquesta qüestió, el president Puigdemont es va expressar el dia de Sant Jordi amb una claredat que és d'agrair: "Si aconseguim el reconeixement de la Unesco per a aquesta festa, no serà pas gràcies als hereus polítics d'aquells [el feixisme] que van perseguir la cultura catalana durant dècades, sinó a aquells que han mantingut viva la flama de la cultura amb el seu esforç". I el dia abans també ho va fer Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural: "Venir aquí i dir que valores la cultura catalana quan l'ataques sistemàticament per terra, mar i aire i atemptes contra la integritat i la cohesió de la llengua, és un intent de colonització del que representen la llengua i la cultura catalanes".

Certament és així. Soraya Sáenz de Santamaría és la persona que s'ha passat cinc anys, divendres rere divendres, després del consell de ministres espanyols, difamant, amenaçant i agredint Catalunya en qualitat de portaveu d'un govern obsedit a desplegar-hi, com fan les dictadures, una violència ferotge per mitjà de tribunals polítics contra les seves institucions i legítims representants. Una figura així, doncs, no mereixia cap cortesia. Ans al contrari, s'imposava fer-li el buit i organitzar, si calia, un acte paral·lel sense la seva presència tot declarant-la ‘persona non grata' a casa nostra. I si això l'ofèn, li podem suggerir el Valle de los Caídos per a anar a fer-hi el ploricó.

Tants anys de sotmetiment a Espanya han configurat en el nostre cervell un marc hispanocèntric de pensament que dóna episodis com el que comentem i que alguns catalans s'empassen. Ho fan amb algunes ganyotes, però se'ls empassen. El dia que siguem un Estat i, per pura lògica, veiem el món des d'un prisma catalanocèntric, ens farem creus dels pals a les rodes que nosaltres mateixos ens posàvem nit i dia. Comprendrem, en definitiva, que el requisit bàsic que ha de complir tot captiu que vol ser lliure, és pensar i actuar com si ja en fos.

Racó Català , 5/5/2017
 
La cançó de l'enfadós del Sant Jordi feiner o festiu Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 març 2019
La cançó de l'enfadós del Sant Jordi feiner o festiuSant Jordi 2017 ja és història, però és recurrent (i absurd) que cada set anys, com enguany, sorgeixi el debat sobre si ha de ser una diada festiva o ha de continuar essent feinera. Dic que és un debat absurd, gairebé ridícul, perquè no té cap mena de sentit. En tindria si la diada trontollés i, d'uns anys ençà, hi hagués una minva de la participació de la ciutadania, així com de la venda de llibres i roses, i calgués cercar noves articulacions. Però això no passa en absolut. Sant Jordi és una diada única i admirada arreu del món justament per la seva idiosincràsia i per la seva força. Només cal observar els ulls esbatanats de la gent forana que ho veu per primer cop.

A Sant Cugat, com a tot arreu, aquest Sant Jordi ha estat un èxit sense que el fet de coincidir en diumenge hagi incidit de manera determinant. És el sol i la temperatura, no pas el vermell del calendari, el que fa que la festa sigui radiant. I la d'enguany ho ha estat. Jo, per tant, no sóc partidari d'ampliar la diada a tot el cap de setmana cada cop que cau en diumenge. Entre altres coses, perquè aquesta circumstància no fa que les possibilitats econòmiques de la gent augmentin. Vull dir que els pressupostos familiars són els que són, i més dies per comprar no vol dir necessàriament més diners per gastar.

Naturalment, no tinc cap actitud bel·ligerant contra aquesta ampliació. És una decisió dels llibreters i són ells els qui han de veure si veritablement els convé. Però com a escriptor no m'agrada. Sant Jordi és un dia a l'any, no dos. Aquest és el seu encant i aquesta és la seva raó de ser. Allargar la festa a tot el cap de setmana fa que se'n desvirtuï el sentit i que sembli més una fira que una diada. Posats a fer, podríem acabar imitant la Setmana del Llibre en Català, que dura deu dies, cosa que seria una bajanada. Sant Jordi, com dic, és el 23 d'abril, no pas el 22 i el 23. I el dia dels enamorats a Catalunya és també el 23, no pas el 22 i el 23. Una diada té vint-i-quatre hores, no quaranta-vuit.

Cugat.cat , 28/4/2017
 
Catalunya serà independent malgrat els catalans Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 març 2019
Catalunya serà independent malgrat els catalansNo és cap secret que un dels trets identitaris més paradigmàtics de nosaltres, els catalans, és la impossibilitat de posar-nos d'acord en res. Jo, ara fa uns quatre anys, fins i tot vaig escriure una sàtira teatral sobre aquesta qüestió. Ho vaig fer perquè penso que, si fem l'exercici d'observar-la de lluny, constitueix un espectacle dramatúrgic força divertit. Una altra cosa és l'observació de prop. En aquest cas, l'espectacle, de divertit, no en té res, més aviat al contrari. Sobretot en un moment tan determinant com el que estem vivint, en què cada comentari, cada paraula i cada gest, per col·loquials que siguin, són sobredimensionats, sotmesos a judici sumaríssim i atacats per una allau de reaccions. Reaccions enardides que van des del judici d'intencions i els escarafalls més histriònics fins a l'esquinçament de vestidures i el linxament de persones públiques. Aquests dies, amb l'afer David Bonvehí, n'hem tingut un nou capítol. I és que els catalans, potser perquè el nostre esperit mariner ens empeny a la platja, som únics fent castells de sorra. És un fet empíric que els infants de tot el planeta donen salts d'alegria a les platges cada cop que descobreixen un català entre la gent que pren el sol. Saben que no hi ha ningú més en aquesta vida capaç de construir-los un castell de sorra gegantí i majestuós a prop del mar.

"Sou com infants", ens deia l'espanyolista Unamuno, "us perd l'estètica". I tenia raó. Moltíssima raó. La nostra propensió a l'olla de grills –potser el tret més distintiu de la cuina catalana–, fruit de la necessitat no menys infantívola de voler agafar sempre el rave per les fulles, ens empeny a dedicar grans dosis d'energia a qüestions irrellevants que trenquen la unitat d'acció i que no fan res més que allunyar-nos dels objectius fixats. I el més preocupant és que aquest comportament és tan espontani com recurrent, cosa que indica el combat interior que lliuren el Jekyll i el Hyde catalans. El primer es fixa objectius nobles mentre el segon, d'amagat de si mateix, malda per avortar-los. Per això, el principal enemic del lloable pla de fuga dissenyat per Jekyll no són pas els vigilants de la torre de guaita del camp de presoners, sinó ell mateix vestit de Hyde. Serà Hyde qui provocarà debats sobre si és millor fugir amb samarreta blava o amb samarreta vermella i qui adduirà que no n'hi ha prou de fer un túnel que meni a la llibertat. Segons Hyde, caldrà, a més, que sigui un túnel de disseny, un túnel que no s'hagi fet mai en tota la història de la humanitat. Altrament la llibertat no val la pena, remarcarà. Hyde, com veiem, no en té prou de condemnar-se tot sol a la captivitat, pretén que Jekyll s'autocondemni també. És, per dir-ho en paraules de la saviesa popular, com el gos de l'hortolà, que no menja ni deixa menjar.

Amb tot, Catalunya està vivint un procés històric meravellós, un procés cívic que tard o d'hora esdevindrà un referent al món. Ara és difícil prendre'n consciència, perquè les misèries del dia a dia entelen el paisatge, però no trigarem a valorar-ho en la seva justa mesura i a adonar-nos de l'immens cabal d'energia que vam malbaratar en picabaralles egocèntriques i en rèdits electorals. Tant de bo, d'altra banda, que avanci la presència de les dones en els llocs més importants i estratègics de la societat. Ho necessitem per aconseguir la igualtat de gènere, això per descomptat, però també per poder alliberar-nos tots plegats del primitivisme masculí que ens tenalla, un primitivisme que només sap reafirmar-se comparant la mida dels seus genitals amb la dels seus congèneres. I, en aquest sentit, les confrontacions "jo sóc més independentista que tu" o "nosaltres som més independentistes que vosaltres" són el llast que encara arrosseguem de tan primitiva masculinitat.

Els continus episodis de virilitat estelada que protagonitza l'independentisme català, tot caient de quatre grapes una vegada i una altra en els paranys del nacionalisme espanyol, no fan res més que dividir-lo i allunyar-lo de la llibertat. Així d'estúpida és la cultura androcèntrica, sempre tan enderiada a fer passar el clau per la cabota. Per sort, la llibertat no té terceres vies: o s'és lliure o no se n'és. I gràcies a això, gràcies a l'evidència que no tenim escapatòria i que haurem de triar entre ser lliures o desaparèixer, entre ser un Estat pròsper o viure en un Estat espanyol arruïnat, que té un deute públic del 100% del PIB, que no podrà pagar les pensions i que haurà d'elevar els impostos i eliminar la sanitat i l'educació públiques, optarem per la llibertat. Serà una opció tan lògica que no tindrà mèrit ni èpica, però prou efectiva perquè Jekyll venci Hyde i perquè els catalans del futur reconeguin que Catalunya va esdevenir independent malgrat els catalans.

El Món , 24/4/2017
 
Un exemple de fermesa femenina Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 març 2019
Un exemple de fermesa femeninaCom és lògic, ja fa temps que tots hem rebut a casa calendaris comercials de sobretaula del 2017. Jo també en vaig rebre alguns. Tanmateix, n'hi havia un que em va cridar l'atenció. Potser sobta que en parli ara, però és que pel mig han sorgit altres temes més lligats a l'actualitat que no permetien un ajornament. Aquest sí, ja que de la qüestió que ha despertat el meu interès se'n pot parlar en qualsevol moment de l'any.

El calendari en qüestió pertany a l'empresa immobiliària Amat, amb seu a Sant Cugat, i mostra en cadascuna de les seves pàgines –una per cada mes de l'any– la fotografia d'una de les persones que hi treballen o que hi col·laboren, així com el càrrec que ocupa. Fins aquí no hi ha res de particular, és clar. El que m'ha interessat és el fet que totes aquestes persones siguin dones. Em sembla esplèndid. El calendari comença dient "Som dones, dones de l'entorn immobiliari", i des de les dues directores, Joana Amat i Immaculada Amat –és una empresa familiar–, fins a les treballadores i col·laboradores, hi trobem dones. No hi ha cap més al·lusió a aquesta qüestió, però les imatges ho diuen tot.

El desequilibri que encara hi ha en la nostra societat entre homes i dones en l'àmbit laboral és tan gran, fins i tot pel que fa a pensions (400 euros de diferència en favor dels homes), que resulta gratificant veure que hi ha empreses petites prou sensibilitzades que intenten contrarestar-ho. Segurament és un gra de sorra, atès que el domini, d'acord amb el marc androcèntric en què ens movem, és abassegadorament masculí. Però això no li resta mèrit. Al contrari, indica consciència social, autoestima de gènere, esforç per canviar una realitat injusta i capacitat resolutiva per aconseguir-ho.

El fet que les dones cobrin de mitjana un 26% menys que els homes, amb una diferència que implica 7.000 euros menys anuals, és escandalós i vergonyós alhora, cosa que també té efectes en el terreny de la conciliació entre vida familiar i vida laboral. Les dones dediquen moltes més hores a les tasques domèstiques que no pas els homes, tenen una taxa d'atur superior i són absolutament minoritàries en els llocs d'alta direcció. I les que hi arriben guanyen un 16% menys de mitjana que els seus homòlegs masculins.

Com veiem, tenim encara molta feina a fer en el camí de la igualtat de drets i d'oportunitats. Per això em sembla tan lloable la praxi compensatòria de la immobiliària Amat. Tant de bo que el seu exemple s'estengui i doni fruits. Ens calen referents, per petits que siguin, i aquest n'és un.

Cugat.cat , 21/4/2017
 
Gibraltar contra Espanya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 febrer 2019
Gibraltar contra EspanyaÉs interessant observar com tot allò que fem a la vida, per circumstancial que sembli, retorna a nosaltres d'una manera o d'una altra, fins i tot quan ja ens n`havíem oblidat, cosa que té la seva lògica atès que cadascuna de les accions que portem a terme incideix sempre en la vida d'altres persones que, al seu torn, actuaran en conseqüència. La història és molt caparruda i força procliu a demanar compte als seus actors. Aquest és el cas d'Espanya que, tres-cents anys després, cau ara presonera de la seva pròpia supèrbia i dels tripijocs que va dur a terme per tal de mantenir Catalunya sotmesa sota la seva corona.

Ves per on, una qüestió al marge d'aquells fets, com és el Brexit, ha esbombat arreu del món el contingut d'un tractat, el Tractat d'Utrecht, que, més enllà d'estudiosos, d'historiadors i d'especialistes internacionals, la major part de la ciutadania mundial desconeixia: la nació catalana no és una nació jove, la nació catalana té mil anys d'història i la seva caiguda a mans de Castella, avui dita Espanya per dissimular, va ser fruit d'un intercanvi de cromos. Per poder sotmetre Catalunya, Castella/Espanya necessitava que els britànics deixessin sol el Principat, altrament no el podria vèncer. No era pas el mateix assetjar Barcelona amb 40.000 homes contra 5.500 que enfrontar-se a l'imperi britànic.

Ja fa anys, però, que el ministre en Cap de Gibraltar, Fabian Picardo, té la mida presa a l'Estat espanyol. Heus aquí un petit recull de les respostes que ha donat a les seves contínues provocacions i amenaces:

  • Agost de 2013 (demanant la presència de la Royal Navy): "Espanya està fent incursions amb llances de la Guàrdia Civil en aigües de Gibraltar. Amb més elements navals, serà més fàcil mostrar que aquestes aigües són britàniques."
  • 10 d'octubre de 2013: "Durant els darrers cinquanta anys, els gibraltarenys han estat subjectes a un dels més terribles règims d'intimidació per part dels successius governs espanyols en dictadura i en democràcia. Exceptuant curts períodes d'il·luminació, la cara de l'Espanya actual no és gaire diferent de la que tenia el dictador Franco."
  • 12 de maig de 2016: "És medieval pensar que es pot decidir el futur de Gibraltar d'esquena a la seva població."
  • 25 de febrer de 2017: "Defenso el dret humà de decidir, i el defensaré internacionalment, quan arribi l'hora, amb relació a qualsevol territori que demani exercir el dret d'autodeterminació."

Doncs bé, el Tractat d'Utrecht deixava clar que la cessió de Gibraltar al Regne Unit era a perpetuïtat –"per sempre", deia– amb unes contraprestacions que aquest últim va complir. És, doncs, en virtut de les seves pròpies paraules i de la seva signatura que Castella/Espanya no té cap dret jurídic –cap ni un– a reclamar res. I tanmateix ho fa. Pretén recuperar el que va donar sense haver de retornar el que n'obtingué a canvi. I, a més, passant per damunt de la voluntat dels gibraltarenys i dels catalans. Per a l'Estat l'espanyol, l'opinió referendària d'uns i altres en matèria sobiranista no té cap valor i ha de ser trepitjada sense escrúpols. Els gibraltarenys i els catalans no són ningú, absolutament ningú, i el dret de decidir no existeix. Només Castella/Espanya pot decidir sobre Gibraltar o sobre Catalunya.

En parlar de Castella/Espanya, estem parlant d'un Estat que l'any 2002 es va burlar del 98,5% dels gibraltarenys que en un referèndum van decidir que volien ser britànics, i que l'any 2010 va passar com una piconadora per damunt d'un Estatut aprovat per una majoria del 89% al Parlament de Catalunya. D'un Estat així, en termes democràtics, no es pot esperar res de res, perquè es regeix per una mentalitat medieval fonamentada en el supremacisme, en la imposició, en l'ús de la força i en el menyspreu més absolut per les regles bàsiques de fraternitat universal. Aquesta és la raó per la qual, sabent-se mancat d'arguments, s'aferra al ferro roent d'unes lleis antidemocràtiques i d'uns tribunals polítics sense parar atenció en el descrèdit internacional que aital actitud li suposa. I la prova de la insostenibilitat de les seves lleis és que es fonamenten en la negació de l'altre. No hi ha gibraltarenys, no hi ha catalans –com no hi havia argentins, xilens, peruans, bolivians, veneçolans o cubans–, només hi ha espanyols nascuts a Gibraltar o a Catalunya. Heus aquí la immensa i patètica derrota d'Espanya: no té cap més argument que dir-nos que no existim.

El Món , 10/4/2017
 
La transfòbia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 febrer 2019
La transfòbiaEl pas fallit de l'autobús d'Hazte Oír per Sant Cugat, amb un missatge transfòbic contra el qual la Generalitat va obrir un expedient sancionador per incitació a l'odi, ha generat un debat sobre les persones que no s'identifiquen sexualment amb el seu cos. Segons Hazte Oír, la seva és "una campanya contra la dictadura de gènere". I, és clar, com que estan en contra de la dictadura de gènere, no tenen escrúpols a imposar-la als qui recorren a la ciència per conciliar la seva ment amb el seu cos. La dictadura d'Hazte Oír es resumeix en aquests principis: si tens penis i no et sents home, o si tens vulva i no et sents dona, ets un pertorbat que s'ha de sotmetre a tractament psiquiàtric. Així ho diu també el representant de Vox, Ignacio Garriga.

I és que Sant Cugat és una ciutat on es fan operacions de canvi de sexe. Jo conec personalment el cas d'una pacient que ara és feliç perquè no s'identificava amb la imatge masculina que li retornava el mirall. Li havien posat nom d'home, però se sentia dona, pensava com una dona i volia ser tractada com una dona. En una altra època hauria viscut sota lleis retrògrades. Avui, en canvi, l'avenç de la ciència i una evolució social li permeten harmonitzar ment i cos amb tota naturalitat.

El missatge transfòbic causa un mal terrible en els infants que es troben en la situació descrita, ja que fa que la visquin de manera tràgica en el marc d'un fort sentiment de culpabilitat que tot sovint pot induir al suïcidi. Té gràcia que els qui satanitzen aquests infants qualificant-los d'inadaptats, siguin els mateixos que, incapaços d'adaptar-se al segle XXI, pretenen que visquem com si fóssim al segle XI.

Tot Sant Cugat , 7/4/2017
 
Engreixadors de penis Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 febrer 2019
Engreixadors de penisAra fa unes tres setmanes, al Parc de la Pollancreda de Sant Cugat, una brigada municipal va plantar-hi tot un seguit d'arbres, concretament til·lers, que trigaran a fer-se veure, però que quan ho facin serà un goig. Els til·lers, a diferència dels pollancres, que viuen només un parell de dècades, tenen una existència d'uns quants centenars d'anys i una bonica llegenda associada al record, al pensament i a la reflexió.

La majoria d'aquests til·lers joves, que se sumen als plantats recentment a la rambla del Celler, estan al costat d'un passeig intern del parc esmentat i responen a una decisió que em sembla molt positiva després que els pollancres han arribat a la fi del seu cicle vital. Fins aquí, doncs, tot normal. Però dos dies després...  Millor dit, no havien transcorregut encara quaranta-vuit hores de l'esmentat plantament, que ja n'hi havia un parell a terra. I no pas perquè haguessin estat mal plantats o a causa d'una ventada, sinó perquè havien estat arrencats de soca-rel amb violència.

Em va entristir veure'ls a terra, brutalment abatuts per l'acció d'uns individus que experimenten plaer per mitjà de l'agressió. Arrencar de soca-rel un arbre jove fa sentir poderosos aquests éssers insignificants, els fa sentir amos del món. Després, quan han acabat, miren els efectes de la seva obra, contemplen l'arbre a terra i conclouen que, fruit d'allò, el seu penis ha crescut quaranta centímetres de llarg i ha adquirit el gruix d'un bat de beisbol. De fet, els bats de beisbol que fan servir en determinades ocasions no són res més que una extensió del seu penis. Tanmateix cal comprendre'ls. No se'ls ha de blasmar. Està científicament comprovat que un atribut d'aitals dimensions no el poden retenir tancat i barrat sota els pantalons, i encara menys dins els calçotets. Necessiten que li toqui l'aire. Per això no ens hem de confondre quan els veiem. No són pas primats que treuen a passejar el seu bat de beisbol, només són primats que treuen a passejar el seu penis.

Cugat.cat , 7/4/17
 
Joan Fàbregas, un grandíssim actor Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 febrer 2019
Joan Fàbregas, un grandíssim actorQuan escric aquestes línies ha transcorregut més d'un mes d'ençà de la mort de Joan Fàbregas, però és ara que em toca publicar el meu article al TOT i no volia deixar de dir algunes coses sobre aquest actor extraordinari.

L'any 2006, els veïns de La Serreta em van demanar de dedicar una edició del Bosc Literari a una temàtica relacionada amb la nació catalana, i vaig concloure que es podria dir "El pensament català a través de la història" tot exposant-hi petits fragments d'aquest pensament escrits per persones eminents dels Països Catalans, com ara Pau Casals, Pompeu Fabra, Francesc Pujols o Joan Fuster. En el cas de Pau Casals, vaig seleccionar el seu meravellós discurs a la seu de les Nacions Unides, l'any 1971, i per al dia de la presentació oficial vaig demanar a Joan Fàbregas que el declamés, cosa que l'entusiasmà perquè, com Casals, estimava profundament Catalunya.

De fet, se sabia el discurs de memòria sense haver tingut mai oportunitat de declamar-lo i frisava perquè arribés el dia convingut. Però l'atzar, malauradament, no li ho va permetre, ja que la salut de la Montserrat, la seva muller, es va deteriorar molt i ell, com és lògic, n'havia de tenir cura. No he oblidat, tanmateix, com li va doldre haver de renunciar a dir aquell text, i el munt de vegades que m'ho va recordar.

Joan Fàbregas era un grandíssim actor, un actor d'aquells sense els quals és impossible que els personatges d'una obra siguin creïbles. Són actors als qui se'ls pot confiar tot amb la certesa que brodaran el personatge i elevaran la representació. A mi, en Joan sempre em va recordar el fabulós Edward Everett Horton, actor favorit d'Ernst Lubitsch capaç d'eclipsar l'heroi i l'heroïna, per estelats que fossin, tan bon punt apareixia.

Veure Joan Fàbregas en un escenari, doncs, constituïa una lliçó d'interpretació en si mateixa, perquè era d'aquells actors que fan que sembli fàcil un art que és terriblement difícil. Gràcies Joan, perquè ha estat un plaer immens gaudir-te com a persona i com a actor. Duies el teatre a la sang i molts autors van veure enriquides les seves obres precisament perquè tu les interpretaves.

Tot Sant Cugat , 31/3/2017
 
Vandàlics selectius Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 febrer 2019
Vandàlics selectiusAra fa uns dies, caminant per l'avinguda de les Corts Catalanes, gairebé en la confluència amb el carrer de Puig i Cadafalch, em vaig topar amb una paperera abatuda després d'haver estat arrencada violentament del terra. És una de les dues papereres que l'Ajuntament de Sant Cugat havia instal·lat no feia pas gaire en la vorera amb carril bici que hi ha davant de l'hípica. Són papereres més grans que la petitíssima i del tot insuficient que hi ha a l'entrada del camí del Pi d'en Xandri, o que les situades al parc de la Pollancreda.

En veure aquella mostra de vandalisme vaig pensar en un telèfon d'incidències que, ara fa uns anys, l'Ajuntament va posar al servei del ciutadà per tal que hom informés de coses com aquesta, però no en recordava el número i, a més, em sembla que ja no és operatiu. Vaig fer-ne una foto, vaig aixecar la paperera perquè es mantingués dreta en la mesura que fos possible, i vaig continuar el meu camí tot esperant trobar-me una patrulla de la Policia Local a la qual informar-ne. Malauradament no en vaig veure cap i vaig optar per trametre la foto a l'àrea consistorial d'Entorn urbà i Mobilitat, però ignoro el resultat.

Fins aquí la incidència. Una altra cosa és el fet en si mateix. És a dir, el vandalisme descerebrat que comporta arrencar una paperera de la vorera pel simple plaer d'arrencar-la. Cal dur molta agressivitat al cos per intentar reafirmar-se d'aquesta manera a la vida; i cal, també, tenir molt pocs recursos intel·lectuals per matar el temps destruint no pas un bé personal sinó allò que és patrimoni de la col·lectivitat en la qual hom viu. L'individu d'aquesta tipologia el podríem definir com a "vandàlic selectiu", en el sentit que no s'equivoca mai ni per casualitat a l'hora d'alliberar la seva agressivitat: mai no s'expressa destruint els seus objectes personals.

Cugat.cat , 31/3/2017
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1890
spacer.png, 0 kB