spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
L'animalització dels humans Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
L'animalització dels humansDes d'aquí vull transmetre el meu agraïment a les dues-centes persones que el 19 de novembre passat van omplir la Nau de Cultura de Valldoreix per veure l'obra 'L'arrogància humana'. Vivim dies convulsos i resulta vivificant que, malgrat tot, siguem capaços de trobar moments per a la cultura en una sala de teatre justament ara, que, com diuen els indicadors, el consum cultural viu hores baixes. No hem de privar-nos de l'enriquiment espiritual que ens aporten la literatura, la dramatúrgia, la música...; les arts, en definitiva.

També vull agrair l'esforç enorme dut a terme pel Grup de Teatre Espiral, sota la direcció de Trini Escrihuela, amb la participació d'actors d'altres companyies, per fer realitat el muntatge d'aquesta obra. Catorze intèrprets en escena, unes caracteritzacions i un maquillatge de gran complexitat i uns continus canvis de situació comporten sempre un gran perill. I, tanmateix, tot va sortir meravellosament bé.

Amb “L'arrogància humana”, que és una adaptació de la meva novel·la 'Cor de brau', he volgut fer una obra que apel·li a una consciència global planetària, una consciència que ens baixi els fums com a éssers humans i que ens recordi que som fills de la Terra, no pas els amos. La Terra és el nostre hàbitat, no en tenim cap altre, i, francament, sembla molt poc intel·ligent la depredació a què la sotmetem i la manera que tenim de tractar la vida que la configura. L'obra ens ho mostra per mitjà d'un procés d'humanització dels animals i d'animalització dels humans. Tots els éssers vius tenen drets i dignitat, i mai no podrem dir-nos humans mentre tractem inhumanament la vida que ens acompanya a la Terra.

Tot Sant Cugat , 2/12/2017
 
El president Puigdemont i la dignitat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
El president Puigdemont i la dignitatLes eleccions catalanes del 21 de desembre no són unes eleccions legítimes, són unes eleccions dictades per un poder absolutista, hereu ideològic del que hi havia abans de la mort de Franco, i disposat a tot, inclosa, com ja s'ha vist, la violació flagrant dels drets humans, per tal que el poble català no pugui decidir sobre la seva pròpia vida. El pretext per imposar aquest totalitarisme és una Constitució –un frau en si mateixa, perquè va ser planificada pel franquisme i tutelada pels militars del dictador–, i un suposat article 155 segons el qual qui l'invoca té llicència per fer tot el que vulgui amb absoluta impunitat, entre altres coses perquè tant el poder que el pot invocar com els seus tribunals són exactament el mateix. A Catalunya, naturalment, hi tenen delegats que, mancats de sentit del ridícul, malden per semblar més espanyols que els espanyols. Són els Michael Jackson de la política catalana, negres esperpèntics que reneguen del seu color convençuts que com més sacralitzin la llei dels blancs més blancs seran ells.

No crec que siguin gaires, els europeistes que en un altre temps haguessin previst l'existència d'un Estat totalitari i supremacista en el si de la Unió Europea. Sobre el paper, semblen conceptes antagònics, certament. Amb tot, la possibilitat, per remota que es veiés, s'ha fet realitat. Espanya és una dictadura. És un Estat totalitari, perquè no té separació de poders; destitueix el govern de Catalunya sorgit de les urnes; empresona els seus legítims representants i els sotmet a humiliacions i vexacions; cuina calúmnies i difamacions per desacreditar-los en l'àmbit personal i alterar resultats electorals; filtra resolucions judicials a la premsa amiga abans que les coneguin els propis encausats; obliga el president català i diversos consellers a exiliar-se a Brussel·les acusats de delictes inexistents en l'ordenament jurídic europeu; envia cossos paramilitars a apallissar el poble català i l'ofega econòmicament; fabrica lleis exprés que permetin foragitar les seves empreses; coacciona telefònicament empreses emblemàtiques perquè abandonin Catalunya; utilitza tots els ressorts de l'Estat per empobrir-la; intervé les seves institucions; assalta els museus catalans amb dos-cents agents paramilitars armats per saquejar-hi el patrimoni que contenen; inhabilita i imposa sancions astronòmiques a polítics i ciutadans pacífics i democràtics a fi d'arrabassar-los les seves cases mitjançant embargaments; i, entre tantíssimes altres barbaritats, conculca la llibertat d'expressió; instaura una llei mordassa; tanca pàgines web desafectes; intimida la ciutadania establint que tot el que es digui o es xiuli contra l'Estat serà conceptuat com a delicte; escorcolla domicilis particulars i petites i mitjanes empreses que puguin haver facilitat la votació en un referèndum; criminalitza el color groc, fins i tot el de les fonts lluminoses de Montjuïc; persegueix periodistes acusant-los de fer comentaris poc plaents a les oïdes del Règim i tramet als mitjans de comunicació el llistat de paraules que tenen prohibit pronunciar. La pregunta és: quant trigarem a veure aquesta dictadura anomenada Espanya asseguda davant d'un tribunal penal internacional?

Tanmateix, lluitant contra tot això, lluitant contra aquest absolutisme rabiós i enfollit, hi ha Catalunya, una vella i democràtica nació d'Europa que malda per la seva llibertat. La llibertat que l'Estat ocupant li nega. I el millor d'aquesta lluita, el millor d'aquest procés d'independència de Catalunya, és que no hi ha cap home ni cap dona que en sigui el líder. Cap ni un/a. Aquest és el seu valor més gran. Ha estat el poble, la força nascuda d'aquest poble, qui ha liderat i qui està liderant el Procés. La independència catalana, a diferència de la d'Escòcia, no és un projecte sorgit d'un partit polític, és un projecte nacional, de gent de tota mena i votant de diferents colors unida en la defensa del més important de tots els drets socials: la llibertat.

Però per poder gestionar aquest moviment calia un president i un govern al capdavant que no defallissin davant les agressions espanyoles, un president i un govern disposats a patir en pròpia pell, si calia, les conseqüències d'aquestes agressions. I els hem tingut. Els tenim. Per això són a l'exili, a la presó o en llibertat condicional. I per això, també, aquestes eleccions són il·legítimes. Heus aquí un munt de raons: perquè constitueixen un acte dictatorial per part de l'Estat espanyol, perquè només el president de Catalunya pot convocar eleccions a Catalunya, perquè cap poder està legitimat per destituir un govern escollit a les urnes i perquè vulneren totes les garanties democràtiques en celebrar-se privant de llibertat alguns dels candidats que hi concorren. Només en les democràcies totalitàries s'emmanillen i s'emmordassen els adversaris polítics per tal que no puguin fer campanya electoral, només els règims totalitaris tenen presos polítics i els utilitzen com a ostatges per intimidar i coaccionar la població.

Catalunya té un president, que és el president Puigdemont, i no ha deixat de ser-ho en cap moment digui el que digui l'Estat espanyol. És per aquesta raó que les eleccions imposades del 21 de desembre han de servir per fer caure Madrid en la seva pròpia trampa amb una nova victòria independentista. Aquells que diuen que el Procés és mort, tindran més Procés que mai, i no l'aturarà cap cop d'Estat en forma d'article 155 mentre hi hagi persones nobles i honestes com les que són a l'exili o a la presó disposades a defensar-lo. La maniobra de l'Estat espanyol consisteix a sembrar zitzània entre PDeCAT, ERC i CUP per eliminar la figura del president Puigdemont, que és la figura que el nacionalisme espanyol odia més profundament perquè és un home íntegre que no s'agenolla davant seu.

No cal cridar el doctor Watson perquè escolti quelcom tan elemental: la idea espanyola és que si algunes d'aquestes forces fan seu, sense adonar-se'n, el prisma hispanocèntric de la qüestió, prioritzaran la seva pròpia llista i, si guanyen, foragitaran Puigdemont de la presidència, que és precisament el que pretén l'Estat. Aquestes forces, consegüentment, han de reflexionar i respondre qui és, segons ells, l'actual president de Catalunya: Carles Puigdemont o Mariano Rajoy? Si la seva és una visió catalanocèntrica i no accepten la mascarada imposada per Madrid, és obvi que després de les eleccions Puigdemont ha de continuar essent el nostre president. Si, en canvi, tot aprofitant un resultat favorable, opten per lliurar la presidència a un tercer candidat, estaran legitimant aquestes eleccions dictatorials i acceptant, ni que sigui amb la més bona fe, que l'actual president de Catalunya és Mariano Rajoy.

Què és, doncs, el que l'Estat no vol? Què és el que l'Estat no vol que el món vegi? La unitat. La unitat d'una majoria social catalana que, més enllà de les seves sigles favorites, restitueix el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras en els mateixos càrrecs que els van ser violentament arrabassats. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras són el nostre president i el nostre vicepresident, i només poden deixar de ser-ho en unes eleccions convocades per l'actual president de Catalunya, el president Puigdemont. L'Estat espanyol ha pretès llevar-los la dignitat i els catalans tenim el deure ètic de protegir-la. La seva és també la nostra. D'això, se'n diu, dignitat col·lectiva.

El Món , 18/12/2017
 
Els contenidors de roba usada Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
Els contenidors de roba usadaA la meitat de l'estiu que ja hem deixat enrere, l'ONG Humana va publicar les dades relatives a la roba usada que els seus contenidors de Sant Cugat havien recollit en el decurs del primer semestre d'enguany i es felicitava per l'augment experimentat amb relació al mateix període de l'any 2016. Humana, que té cinquanta-dos contenidors al municipi, havia recollit 85.335 quilos de roba, xifra que suposa un creixement d'un 4,24%. Pel que fa al conjunt de Catalunya, amb un 4,58%, el creixement ha estat similar. En total s'han recollit 2.430 tones, 106 més que l'any anterior.

Aquests contenidors, com també els de la cooperativa Roba Amiga, fan una tasca extraordinària, perquè no sols permeten la reutilització de roba per part dels sectors més desafavorits de casa nostra i de diversos països de l'Àfrica, sinó perquè, com diu l'actor britànic Jeremy Irons, "no té cap sentit cremar els recursos constantment; ens cal una reorganització i també molta voluntat". Jeremy Irons ha viatjat a molts punts del continent, d'acord amb un programa de la Comissió Europea destinat a promoure la sensibilització dels països rics i fomentar la consciència col·lectiva sobre la necessitat de preservar el medi ambient, i és una persona molt compromesa en aquest àmbit.

Tot amb tot, caldria que els contenidors destinats al reciclatge tèxtil fossin menys vulnerables, tècnicament parlant, i que el seu contingut fos més inaccessible per a les organitzacions rapinyaires que es dediquen a buidar-los amb finalitats que no tenen res a veure amb els programes solidaris d'Humana i de Roba Amiga. Jo mateix, que tinc un d'aquests contenidors ben a la vista des de casa, sóc testimoni ocular del buidatge sistemàtic que porten a terme individus "equipats" amb Audi o BMW.

Cugat.cat , 1/12/2017
 
Assetjadors, maltractadors i violadors Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
Assetjadors, maltractadors i violadorsM'identifico plenament amb el suport que l'ajuntament de la meva ciutat, Sant Cugat, ha donat al manifest que es va redactar amb motiu del Dia Internacional per a l'eliminació de la Violència envers les Dones. És un manifest realment esplèndid en la seva configuració d'idees i en l'expressió verbal de les mateixes, que pretén conscienciar-nos sobre les xifres dramàtiques que presenta la violència masclista.

Diu el manifest: "Hem heretat una tradició en la qual les dones aguanten les agressions en silenci, amb patiment i sentiment de culpa, perquè encara vivim en una cultura masclista que ha normalitzat les conductes delictives contra les dones'. I tot seguit, adreçant-se directament a les dones, afegeix: "Si us sentiu sota amenaça, si viviu amb por, per poca que sigui, demaneu ajuda. La nostra manera de pensar, de vestir, de divertir-nos, de gaudir de la vida, mai no ha de ser un argument per acusar-nos o fer-nos sentir malament. No som responsables de les agressions que rebem. Les nostres opinions, desitjos o reivindicacions són tan legítimes com les d'un home. Ningú no pot dir-nos com hem de viure o què hem de fer. Només nosaltres podem decidir com volem viure i la mena de dona que volem ser'.

Doncs sí, és així. L'assetjador, el maltractador o el violador no actuen només empesos pel fet que la dona ocupa un lloc insignificant en la seva escala de valors, ho fan, també, perquè se saben emparats per un sistema que, malgrat les moltes millores experimentades, encara és profundament androcèntric. I això, és clar, es reflecteix en l'administració de justícia. Una pregunta habitual a la violada és: "Va tancar les cames o no?'

Aquestes darreres setmanes hem vist com en el judici a cinc individus, entre els quals un militar i un Guàrdia Civil, per violació a una noia durant els "sanfermines" de l'any passat en un portal, la víctima s'ha hagut de justificar per haver fet una vida mínimament normal en dates posteriors i per no estar plorant encara avui. És indignant, francament. La sospita que plana sempre sobre la dona violada, com a inductora/provocadora/consentidora de la seva pròpia violació, és una mostra ben il·lustrativa dels prejudicis que encara predominen en la societat. Talment com si una dona violada, per tal de superar el trauma inesborrable –repeteixo: inesborrable– que això suposa, no tingués dret a intentar refer la seva vida i s'hagués de tancar indefinidament a casa, sense anar a treballar ni relacionar-se amb ningú.

Potser algú pensi que el cas dels "sanfermines" ens queda lluny, geogràficament, però no és cert. Les xifres de l'any passat, facilitades pels Mossos d'Esquadra, ens diuen que a Catalunya s'esdevé una agressió sexual cada tretze hores. I estem parlant només de les agressions denunciades! Quant al perfil dels casos, els Mossos indiquen que l'agressor sempre és un home i que la víctima, el 96% de les vegades, sempre és una dona. D'això, se'n diu violència estructural; una violència estructural que només pot ser eradicada per mitjà d'una evolució de la nostra mentalitat col·lectiva, cosa que inclou els testimonis abúlics i els mitjans de comunicació.

Cugat.cat , 22/12/2017
 
El joc de Domènech, Colau, Rabell i companyia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
El joc de Domènech, Colau, Rabell i companyiaTot i que l'independentisme, afortunadament, ha fet miques l'ambigüitat que aixoplugava la política catalana més immobilista, encara hi ha polítics, expolítics i tertulians de premsa, ràdio i televisió –espanyolistes encoberts– que eviten definir-se amb relació a la llibertat de Catalunya. Pensen –realment s'ho creuen?– que la indefinició els fa superiors a la resta de mortals, gent primitiva, ignorant i eixelebrada que maduraria si escoltés les doctes pontificacions dels ambigus. Xavier Domènech, Ada Colau o Lluís Rabell en són el retrat més viu –cal ser molt, molt miserable per dir, com va dir Colau, que cal que els presos polítics surtin de la presó "per donar la cara". Això sol ja hauria d'apartar aquesta dona de la política per sempre més–, però n'hi ha d'altres que, sense tenir responsabilitats polítiques, es passegen d'emissora en emissora dient-nos que a Catalunya hi ha dos blocs, els del sí a la independència i els del no, i que ells, naturalment!, no estan en cap dels dos, sinó tot al contrari.

D'acord amb aquesta posició, els indefinicionistes tenen per costum repartir fuetades indistintament. Són els autèntics ni-ni. És a dir, que si hom els pregunta sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya sempre comencen amb aquestes paraules: "Nosaltres no estem ni a favor dels independentistes ni dels no independentistes", o "Jo no sóc ni independentista ni no independentista". I tot seguit, com qui es mira el partit des de la llotja, blasmen les dolenteries del bloc del no –només les que són tan òbvies que no es poden amagar– i després, ràpidament, afegeixen: "Però també hi ha moltes coses que el bloc del sí no ha fet bé". I és que, és clar, a Catalunya només els indefinicionistes fan les coses bé. Com les mestres de P3, que en veure dos infants discutint els diuen "nens, no us baralleu", ells sí que en saben i estan per damunt del bé i del mal. Tot consisteix a no fer absolutament res. Si no fas, si no et defineixes, mai no t'equivoques i sempre podràs dir "jo ja ho deia". Ignoro quina autoritat acadèmica els ha lliurat el màster en coaching, però s'ha de reconèixer que són uns coach infal·libles.

Amb relació a la llibertat de Catalunya és molt positiu gaudir d'un coach com Domènech, Colau o Rabell, perquè els seus savis consells són ideals per combatre l'estrès. L'immobilisme no s'estressa mai. En té prou d'aprendre's de memòria algunes frases de manual. La favorita és aquesta: "Cal dialogar/pactar". És tan maca, fa tan progre repetir-la a tort i a dret, que el qui la diu sempre queda bé. En versió més llarga hi trobem aquesta altra: "El que han de fer els dos blocs és asseure's al voltant d'una taula i parlar". La pregunta que no responen mai és: "Com es pot parlar i pactar amb algú que no vol fer-ho?" Què ha de fer una dona que es vol separar del marit, posem per cas, quan aquest no vol sentir parlar de separació i l'apallissa si ella, en veure tancada la porta a pany i forrellat, gosa fugir per una finestra? Amb un coach com Domènech, Colau o Rabell, o tot l'estol de tertulians indefinicionistes que imparteixen saviesa a Catalunya, a la dona en qüestió se li recomanaria que no fugís, que acatés les lleis de l'amo –perdó, del marit– i que, per anys que passessin, seguís intentant fer una separació pactada. "Cal pactar, Laieta, cal pactar".

El problema és que si la Laieta ha decidit separar-se és justament perquè ha pres consciència que la seva vida està amenaçada en aquell marc de convivència. Sap del cert que aquell home no sols no canviarà mai –mai!–, sinó que tampoc no la reconeixerà mai com una igual amb els mateixos drets que ell. No hi ha viaranys alternatius. Sempre, sempre, sempre serà així. Doncs bé, la docta medicina dels indefinicionistes és resignació cristiana i, tot pidolant-pidolant, mirar de portar algun peixet al cove. Això del peix al cove no ho han inventat els indefinicionistes d'avui, no cal dir-ho; els d'abans ja se'n servien. Però, ves quins tombs que fa la vida, ara resulta que és el catecisme de la progressia catalana. Tanmateix, tot s'entén molt millor si analitzem l'expressió "nosaltres no som ni independentistes ni no independentistes". L'antònim d'independentista no és "no independentista". L'antònim d'independentista és "dependentista". Passa, però, que és una paraula tan lletja que ningú no la vol, perquè deixa molt retratat. Sentir dir algú que és "dependentista" sobta força i, en el millor dels casos, fa pena, perquè implica el reconeixement d'una submissió vocacional. Per això tots els dependentistes s'han comprat un uniforme de camuflatge que té algunes variants, com ara "unionista", "legalista", "constitucionalista"... Sonen bé, oi, aquests mots? El marit de la Laieta també és unionista, està encantat amb la seva pròpia llei, la llei que encadena la Laieta per a tota la vida.

Diguem les coses pel seu nom: o s'és independentista o s'és dependentista. No hi ha terme mig. O s'és independent o no se n'és, o es vol la llibertat de Catalunya o no es vol. La resta és emprenyar la gata. Deixem, per tant, de fer nostre el llenguatge dels indefinicionistes i de parlar càndidament per boca seva. Trist camuflatge, el de la indefinició. L'indefinicionista, el ni-ni per excel·lència, és molt més transparent del que es pensa, es defineix evitant definir-se.

El Món , 20/11/2017
 
Les agressions espanyolistes a periodistes Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
Les agressions espanyolistes a periodistesLa meva solidaritat amb els periodistes del Tot Sant Cugat que van ser insultats i assetjats en la concentració ultranacionalista espanyola del 6 de novembre passat davant l'Ajuntament contra la pancarta que deia "Llibertat presos polítics. Democràcia". Va ser una concentració que, com totes les que porta a terme aquesta gent, es va caracteritzar per la violència. De vegades és contra persones, d'altres contra edificis o institucions i d'altres contra mitjans de comunicació que no se sotmeten als principis totalitaris de la "unidad de España". Això, però, només és una petita mostra del que voldrien fer si poguessin. Però no poden. Sortosament, no poden.

El que sí que fan, perquè és de franc, és intentar impedir que el periodisme que no és hispanocèntric pugui desenvolupar lliurement la seva feina. Insulten els professionals, els tapen les seves càmeres amb banderes espanyoles perquè no puguin filmar les destrosses que fan i les cares dels responsables, obliguen els vianants a besar la bandera, tapen la visió dels automobilistes i dels motoristes que passen pel seu davant i, empesos per un immens complex d'inferioritat, no en tenen prou de dir allò que són, també exigeixen que els altres siguin el mateix que ells. La frase a Sant Cugat, com a tot arreu, era aquesta: "¡Eres español! ¡Eres español! ¡Eres español!" i així indefinidament.

Com jo mateix deia en una columna anterior, és cert que no tots els concentrats es lliuraven a la violència. No caldria sinó! Però la indolència davant d'agressions a edificis institucionals i a informadors considerats desafectes al Règim, converteix els passius en còmplices. Diu la saviesa popular que "qui calla consent", i jo vaig ser testimoni ocular de fins a quin punt els concentrats no actius consentien amb una mirada complaent o, en el millor dels casos, indulgent. Tota passivitat en situacions en què algú dels "teus" està exercint la violència contra tercers constitueix un acte d'aquiescència que possibilita, agreuja i fa més duradora l'agressió. Els qui ara volen ocupar Catalunya Ràdio, TV3 i altres mitjans públics són els mateixos que voldrien emmordassar també mitjans privats com El Món, Vilaweb, Racó Català, etc. De fet, res no els agradaria tant com ampliar la xifra dels deu presos polítics actuals a milers i milers. Ens tancarien en camps de futbol. Emmanillar i emmordassar han estat sempre els valors suprems del totalitari.

Cugat.cat , 17/11/2017
 
L'atac feixista a l'Ajuntament de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
L'atac feixista a l'Ajuntament de Sant CugatEl 6 de novembre passat, a les vuit del vespre, es van concentrar diverses persones d'ideologia nacionalista espanyola davant l'Ajuntament de Sant Cugat amb càntics casposos, consignes totalitàries i portant a terme actes de vandalisme contra el consistori tot insultant els periodistes i impedint que poguessin desenvolupar la seva tasca.

Òbviament, aquest comportament no constitueix cap sorpresa. Tothom sap que els aplecs nacionalistes espanyols tenen la violència com a tret idiosincràtic. Això no vol pas dir que tots els concentrats, que amb prou feines arribaven a cinc-cents, fossin violents. Tots no n'eren, cal dir-ho. Álvaro Benejam, del PP, per exemple, va qualificar d'"indesitjables" els violents davant els micròfons de Cugat.cat. Però no és a posteriori que hom s'ha de desmarcar dels indesitjables, sinó quan aquests estan actuant en les teves pròpies files. I s'ha de fer parant-los els peus. És prou sabut que en aquests casos, per aturar la violència, no hi ha res més efectiu que la reprovació feta per la resta de concentrats, cosa que aquell dia no va succeir. Tot al contrari. Hi havia molta complaença davant el llançament d'ous i l'arrencada de la pancarta del balcó consistorial, que deia "Llibertat presos polítics. Democràcia".

La pancarta va ser arrencada i esquinçada davant la passivitat de la policia local i dels Mossos d'Esquadra. Una passivitat que, com és lògic, va donar ales als feixistes. Ara, per tant, l'Ajuntament té dues alternatives: una, restituir la pancarta per poder complir la promesa del Manifest que va llegir a la plaça de la Vila, el 2 de novembre, en què es deia que "no la retirarem fins que els presos polítics estiguin en llibertat"; o dues, no fer aquesta restitució i acceptar l'acció dels feixistes. Aquesta última, tanmateix, equivaldria a dir-los: "Teniu carta blanca per violentar el consistori sempre que vulgueu".

No cal tenir gaire memòria històrica per saber que la cantarella del nacionalisme espanyol segons la qual "a Espanya no hi ha presos polítics', és exactament la mateixa que la del franquisme. Els dictadors no reconeixen mai que empresonen persones per gosar tenir idees desafectes a les seves lleis totalitàries. L'excusa sempre és la "llei", com si llei i democràcia, o llei i justícia, fossin el mateix. Una llei com l'espanyola, que impedeix que el poble català pugui viure en llibertat, és una llei dictatorial. Malament rai, quan el supremacisme esdevé llei!

D'altra banda, cal dir als concentrats a Sant Cugat –la majoria eren ultres vinguts d'altres municipis per fer embalum– que mirin de dissimular una mica més els seus principis absolutistes quan afirmen que no se senten representats pels valors expressats en la pancarta del balcó consistorial. Si tinguessin cultura democràtica, el primer que haurien de fer és comptar vots. Els demòcrates dirimeixen la seva força a les urnes, i tot seguit compten els vots. Ja sé que deu ser dur per a alguns que el nacionalisme espanyol perdi sempre a Sant Cugat, però de cap manera no es pot admetre que allò que els vots li neguen pretengui aconseguir-ho amb ous. Són els vots, no pas els ous, els que diuen que la majoria de santcugatencs exigim la llibertat dels presos polítics. Esperem, doncs, que l'Ajuntament, com ja ha informat, restituirà aviat la pancarta per tal de transmetre un missatge ferm i clar a aquesta gent tan ufana i tan superba. No fer-ho significaria legitimar la seva violència i empènyer-los a dur a terme més accions. Com més cedim, més es creixen; la seva fúria s'alimenta de la nostra indolència.

Cugat.cat , 10/11/2017
 
Unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2020
Unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòriaVivim dies convulsos, d'una intensitat política excepcional, i és normal que l'independentisme es faci un munt de preguntes. Els esdeveniments es precipiten l'un darrere l'altre en qüestió d'hores i es passa de la certesa al dubte o de l'afirmació a l'interrogant en qüestió de minuts. La resposta, tanmateix, ha de ser la temperància. És cert que encara no som un Estat, però ho serem. Ho serem. No en tinguem cap dubte. Ens cal, això sí, unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria.

Unitat: La unitat és un element imprescindible en tota empresa humana. Tant hi fa que es tracti d'un equip de futbol, d'un col·lectiu social o d'una col·lectivitat nacional. Cap projecte, per noble que sigui, no pot reeixir sense la unitat d'acció dels seus membres. Això no vol pas dir que no hi pugui haver debat intern sobre les estratègies a seguir, naturalment que sí, però a porta tancada, mai en forma de safareig. El safareig porta al descoratjament, el descoratjament a la divisió, i la divisió afavoreix l'enemic. Ja fa molt de temps que l'Estat espanyol frisa perquè l'independentisme s'emboliqui en lluites caïnites que avortin la independència de Catalunya. Està en joc la nostra llibertat, i això exigeix que cada lluitador s'empassi la seva ració de gripaus. El compte de resultats es fa al final de trajecte, no abans d'arribar-hi.

Fermesa: En tota lluita, per pacífica que sigui –com la catalana–, hi ha moments de dubte, de recel, d'indecisió, moments en què apareix la malfiança i s'obre la capsa dels retrets: "Traïdor, inepte, mentider... Jo en sé més que tu, nosaltres som més autèntics que vosaltres..." Són moments molt desaconsellables, perquè resulten profundament autodestructius. En l'esport, per exemple, veiem tot sovint com la mala maror d'un vestuari esdevé nefasta al terreny de joc i com els retrets entre companys, en el decurs dels partits, aboquen l'equip a un final de lliga desastrós. El conflicte entre Catalunya i Espanya no és un conflicte entre iguals, això és obvi; és un conflicte entre una vella nació d'Europa, que sap que sense la condició d'Estat està abocada a desaparèixer, i un Estat absolutista i supremacista, que frisa per aquesta desaparició. Tanmateix Espanya no ha pogut anorrear Catalunya. Tot i els poders i les clavegueres de l'Estat, tot i les partides milionàries, tot i les amenaces, les calúmnies i els muntatges periodístics, tot i els tribunals, els serveis secrets, el desplegament armamentístic, la violació de correspondència, la persecució de la llibertat d'expressió, la criminalització del Parlament, l'empresonament de persones innocents i la violència salvatge contra el poble català a les portes i a l'interior dels col·legis electorals, Espanya no ha pogut sotmetre Catalunya. No ha pogut! Ni tan sols, servint-se de tota aquesta barbàrie, va ser capaç d'impedir el Referèndum i de trobar les urnes i les paperetes. Quin fracàs més espectacular i humiliant. D'aquí ve la seva ràbia. La mateixa ràbia del gegant vençut públicament per un infant. Fermesa, amics. Vivim en un món tecnològic, però encara no és possible que un poble esdevingui independent des del sofà prement tan sols la "i" d'independència en el comandament a distància. Encara cal esmerçar esforços i canalitzar molta energia en la lluita per aconseguir-ho. I ho estem aconseguint. Per més que no ens ho sembli, ho estem aconseguint. Altrament, quin sentit tindria tot aquest desplegament espanyol de catalanofòbia, de multes milionàries, d'inhabilitacions, de criminalitzacions, d'empresonaments i de violència desfermada? Fermesa, amics. La llibertat és al cap dels dits.

Intel·ligència: Diuen els experts en afers internacionals que tots els conflictes polítics acaben sempre, tard o d'hora, en una taula de negociació. I és cert. No hi ha cap més alternativa; més enllà de la violència, és clar. Per això, per més que l'Estat espanyol intenta provocar-la per poder emprar la coartada terrorista, Catalunya rebutja la violència i no està disposada a picar l'ham. Ni tan sols després dels més de mil catalans que van ser ferits l'1 d'octubre pels cossos paramilitars espanyols. D'aquesta resposta nostra, se'n diu intel·ligència. Això és el que ens fa tan forts. Deixem, doncs, que Espanya es fabriqui miratges de si mateixa en forma de desfilades militars i exhibició de canons, avions i tancs –ho necessita per reafirmar-se, perquè és així com entén la vida–, i felicitem-nos, mentrestant, de tenir l'arma més poderosa que existeix: la gent.

Moral de victòria: L'Estat espanyol sap perfectament que la independència de Catalunya és inevitable. Del tot inevitable. S'indigna, s'enrabia, s'enfila com una carbassera, però sap que no hi pot fer res. De fet, és justament per això que s'indigna, s'enrabia i s'enfila com una carbassera, i el decret d'empresonament dels membres del govern de Catalunya, talment com ho hauria fet el Règim matriu de l'actual, és la més espectacular mostra de derrota i desesperació. Fidel a les seves essències supremacistes, l'Estat espanyol substitueix la manca d'arguments amb l'ús de la força sense adonar-se que aquesta última és la més nítida expressió d'impotència de tot dominador. Com diu el test de l'ànec: si camina com un ànec, neda com un ànec i fa quac-quac com un ànec, aleshores, no hi ha dubte, és un ànec. Doncs bé, si un Estat legisla com el feixisme, empresona com el feixisme i viola els drets humans com el feixisme, aleshores, no hi ha dubte, és feixisme. Per tant, paciència amics. És veritat que el que està fent és d'una gravetat extrema, però ha quedat atrapat en la seva pròpia ratera i en un futur immediat, quan siguem lliures, ens adonarem que va ser així com l'Estat espanyol va teixir la nostra victòria.

El Món , 6/11/2017
 
Sant Cugat amb Sànchez i Cuixart Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2020
Sant Cugat amb Sànchez i CuixartSant Cugat, com moltes altres poblacions catalanes, per mitjà d'un ple extraordinari de l'Ajuntament, celebrat el 25 d'octubre passat, exigeix la llibertat immediata de Jordi Cuixart, i Jordi Sànchez, empresonats, com si fossin terroristes, a Soto del Real (Madrid) acusats del terrible crim d'haver promogut que el poble de Catalunya pogués expressar la seva opinió a les urnes.

L'empresonament d'aquestes dues persones, com sabem, constitueix una violació flagrant dels Drets Humans per part de l'Estat espanyol i un dels escàndols polítics més vergonyosos del segle XXI en el si de la Unió Europea. A la UE no hi pot haver presos polítics per la senzilla raó que l'empresonament de persones pel sol fet de tenir idees desafectes a un govern vulnera els principis fundacionals d'aquesta mateixa Unió. Només les dictadures empresonen les persones que no se sotmeten al pensament oficial, només les dictadures criminalitzen la llibertat d'expressió i utilitzen els seus cossos policials per apallissar la dissidència pacífica.

Com va recordar la tinent d'alcalde Carmela Fortuny en el ple, els articles 19 i 20 de la Declaració Universal dels Drets Humans diuen clarament que "tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions [...] i el dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques." Doncs bé, els dos organitzadors de les manifestacions més pacífiques i multitudinàries d'Europa són avui entre reixes en virtut de les lleis d'un Estat totalitari, un Estat que oblida que els Drets Humans estan per damunt de totes les lleis i de totes les constitucions del món.

Tot Sant Cugat , 3/11/2017
 
Les bugaderies també sota el 155 Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 gener 2020
Les bugaderies també sota el 155És ben curiosa l'obsessió malaltissa que tenen el Partit Popular i Ciudadanos per la bandera espanyola. Dic curiosa, perquè es tracta d'una obsessió que desacredita frontalment la cantarella que repeteixen nit i dia afirmant que no són nacionalistes i que cal deixar-se de debats identitaris i parlar de "les coses que interessen a la gent". Deu ser per això que tots dos partits no dormen si no veuen onejar les banderes a la façana de l'Ajuntament. La visió dels quatre pals sols, sense cap símbol, els provoca una angoixa que no els deixa viure i que els empeny a amenaçar l'alcaldessa i el govern municipal amb "accions legals oportunes".

En realitat, però, l'única bandera que de debò els encisa és l'espanyola; les altres tres, la catalana, la santcugatenca i l'europea, només les accepten com un complement inevitable i sempre subordinat a la primera. És per aquest motiu que quan el consistori els respon que les banderes són a la bugaderia, ells no s'ho creuen i insisteixen a voler veure'n la factura. I quan la factura ho diu ben clar, ells compten els dies, les hores, els minuts i els segons que triguen a estar netes i retornar als pals consistorials. És una obsessió malaltissa, certament. Però cal ser comprensiu, ja que l'absència de la bandera espanyola als ajuntaments de Catalunya és just allò que més "interessa a la gent". La gent que vota Ciudadanos i PP, és clar.

Posats a esbrinar-ne les causes, és possible que el grau de benestar assolit per aquests dos partits sigui tan sublim, tan excels, tan mancat de preocupacions existencials i amb tant de temps lliure, que no sols tenen el gat més que pentinat sinó que es dediquen a controlar les banderes que entren i surten de les bugaderies. De fet, em sembla que estan en converses amb Madrid perquè l'aplicació del 155 inclogui també l'ocupació espanyola de les bugaderies catalanes per tal d'evitar que els rentats de la bandera espanyola es retardin més d'un parell d'hores. Opinen que la complicitat de les bugaderies amb les alcaldies és una clara mostra de la perversitat del procés català, raó per la qual la fiscalia s'estaria plantejant que les querelles criminals contra el president de Catalunya, la presidenta del Parlament i diversos consellers es facin extensives als bugaders.

No cal dir que aquesta obsessió monotemàtica i identitària de Ciudadanos i PP no respon únicament a la lògica de dues formacions ultranacionalistes, també és un reflex del seu profund complex d'inferioritat. Heus aquí perquè sempre criden tant. Tenen tan clar que la bandera espanyola és un símbol d'opressió, que el sol fet de no veure-la onejant en un ajuntament, ho viuen com una humiliació i es queden en estat de xoc. Tanmateix, haurien d'estar agraïts que siguem al segle XXI; avui dia hi ha grans especialistes en el tractament de les obsessions i dels complexos que els poden ajudar.

Cugat.cat , 3/11/2017
 
Mai no en sabrem els noms Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 novembre 2019
Mai no en sabrem els nomsEl diumenge 8 d'octubre, en fer-se de dia, molts santcugatencs es van trobar que els seus cotxes havien estat víctimes d'actes vandàlics en el lloc on els havien deixat aparcats. En concret, una dotzena de vehicles amb els vidres trencats i tota mena de desperfectes. Exactament el mateix vandalisme que han patit aquests darrers dies altres poblacions catalanes com Girona, Verges, Medinyà, Llagostera o Sarrià de Ter. Molts cotxes, a més, tenien dues rodes punxades, i si duien algun distintiu relatiu a Catalunya totes quatre.

Es tracta, com veiem, de vandalisme ideològic fruit de la ràbia de no haver pogut evitar que Catalunya celebrés el Referèndum d'Independència, després que Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Miquel Iceta, entre tants d'altres, repetissin que no el faríem. Doncs bé, el vam fer. Sant Cugat, a més, amb un 54,8% de participació, va ser la tercera ciutat del Vallès Occidental després de Sabadell i Terrassa.

El batlle de Verges, Ignasi Sabater, va dir a TV3 que té ben clar que és la Guàrdia Civil: "La setmana passada em van seguir fins al lloc de feina al meu poble, i diumenge 1 d'octubre no van poder entrar-hi perquè estava totalment col·lapsat de tractors, jardineres i cotxes, però avui han pogut. I espereu-vos! Això tot jut comença."

Veurem, d'altra banda, com mai no sabrem els noms dels vàndals, si no és que ho descobreixen els Mossos; veurem com aquesta operació de catalanofòbia quedarà absolutament impune, com també hi quedarà la criminal violència que la Guàrdia Civil i la policia espanyola van exercir contra el poble de Catalunya i que ja romandrà per sempre més en la nostra memòria col·lectiva. Com diu l'himne nacional de Catalunya, es tracta de gent ufana i superba capaç de qualsevol cosa -de qualsevol cosa- per impedir que siguem un poble lliure. Recordem que Espanya es nega a investigar la seva barbàrie armada contra el poble català com li demana el comissari de Drets Humans del Consell d'Europa. Què es pot esperar d'un Estat així?

Aquest és, doncs, l'Estat del qual volem fugir, l'Estat absolutista del sud d'Europa que empresona els demòcrates que volen decidir el seu destí per mitjà del vot, i que protegeix tota mena de barbaritats si estan fetes en nom d'Espanya. Si hom crema un paper amb la foto del rei espanyol és criminalitzat, perseguit i detingut en 48 hores; si hom destrossa centenars de cotxes, pel sol fet de ser cotxes de ciutadans catalans, no passa absolutament res. D'això, l'Estat absolutista en diu Estat de dret. S'entén, doncs, que els faci tanta ràbia Sant Cugat. El veredicte vinculant de les urnes al nostre municipi va parlar molt clar: SÍ, 88,3%; NO, 7,6%.

Cugat.cat, 13/10/2017
 
L'Estat espanyol no és un Estat de dret Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 novembre 2019
L'Estat espanyol no és un Estat de dretPersonalment, –com ho han fet la direcció i els treballadors de Cugat.cat–, m'adhereixo al comunicat del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Grup de Periodistes Ramon Barnils que condemna l'anunciada intervenció als mitjans públics catalans per part del govern espanyol. Subscric, per tant, els termes en què està redactat i que, en síntesi, són aquests: "Condemnem amb contundència i rotunditat la voluntat del govern espanyol –amb el suport de PSOE i Ciudadanos– d'intervenir Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i l'Agència Catalana de Notícies (ACN). [...] És un atac sense precedents a les llibertats d'expressió i d'informació, pilars fonamentals del sistema democràtic."

Es tracta d'un atac gravíssim, certament. El comandament polític d'uns mitjans de comunicació públics és una praxi habitual de les dictadures, però del tot inadmissible en estats de dret. Hi ha línies que no es poden traspassar, hi ha principis bàsics dels Drets Humans que no poden ser violats per cap Estat que els hagi subscrit, altrament es converteix en un Estat absolutista que ha de ser expulsat dels organismes democràtics. Així ho especifica, per exemple, el Tractat de la Unió Europea, en el seu article 7è, que preveu aquest extrem en cas de violació dels drets i les llibertats dels ciutadans.

L'Estat espanyol ha demostrat a bastament que no és un Estat de dret. Els estats de dret no s'apoderen dels mitjans de comunicació públics ni dicten als treballadors el què han de dir; els estats de dret no fan dels poders legislatiu, executiu i judicial un poder únic; els estats de dret no assetgen militarment per terra, mai i aire cap col·lectivitat pacífica i democràtica; els estats de dret no prohibeixen votar; els estats de dret no segresten les urnes; els estats de dret no apallissen els votants; els estats de dret no tenen presos polítics; els estats de dret no emmordassen la gent, no tanquen webs desafectes, no violen la correspondència, no violen els domicilis privats ni entren en col·legis electorals a cops de mall; i encara menys no s'apoderen d'un Parlament, no inhabiliten els seus representants escollits democràticament ni els substitueixen per un conjunt de lacais. L'Estat espanyol ha d'estar molt desesperat per mostrar tan descarnadament les seves essències. De fet, Franco va ser el paradigma d'aquestes essències. Per això va governar tants anys i va morir al llit.

Cugat.cat , 27/10/2017
 
Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no poden Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 novembre 2019
Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no podenL'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per part de l'Estat espanyol repugna a qualsevol demòcrata. Demòcrata de debò, és clar. És abominable que en el si de la Unió Europea hi hagi un Estat, l'Estat espanyol, que violi de manera tan flagrant i sense cap mena d'escrúpol els Drets Humans. Aquesta barbaritat no és cap sorpresa per als qui per raons generacionals saben que Espanya és capaç d'això i molt més, però per als joves és del tot inèdita. Els joves han vist per televisió o a Internet aquest paroxisme totalitari en altres zones del planeta, però no a la Unió Europea. Ara, però, ja saben què s'hi amaga, darrere el somriure cínic dels governants espanyols i dels tres partits que constitueixen el règim actual: Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos. Un trident absolutista i supremacista que ha desfermat una violència ferotge contra el poble català i al qual, com si fos un designi diví, li imposa la nacionalitat espanyola fins a la fi dels temps. Quina derrota més amarga, la d'Espanya, que només pot retenir les seves preses a cops de porra i tancant-les entre reixes. I ni tan sols així, perquè les preses li han perdut la por, i la seva pretesa autoritat ha esdevingut un ninot espellifat.

L'Estat espanyol és un Estat que sent una profunda aversió pels compromisos ètics que implica la democràcia, i que si la va acceptar el 1978 no va ser pas per evolució cultural, sinó perquè el context europeu d'aquell moment no li deixava cap més alternativa. Per això, com si es tractés d'una superproducció cinematogràfica, va crear uns escenaris adients per desenvolupar una solemne ficció: eleccions, Congrés, Senat, Tribunal Constitucional..., va canviar el rètol de la porta del Tribunal de Orden Público i en va dir Audiencia Nacional, va emblanquinar les parets dels jutjats, va canviar el color de l'uniforme de la seva policia perquè tenia un passat massa terrorífic –tot i que mantenint el de la Guàrdia Civil, potser per fer-la passar per un cos ecològic en cas d'una hipotètica victòria dels Verds–, va blindar els assassins del Règim –encara els protegeix avui– i va redactar a contracor, però sota l'empara del feixisme uniformat, una Constitució que, "atada y bien atada", pretenia emmanillar i emmordassar Catalunya per tota l'eternitat. De tot plegat, en va dir Reforma, i sempre n'ha cantat excel·lències, perquè la Ruptura l'hauria obligat a fer cau i net i a expulsar de les institucions una llista abassegadora de feixistes que, de sobte, per art d'encanteri, es van transformar en ‘demòcrates de tota la vida'. En van sortir tants, d'aquests, que va arribar un moment que a Espanya hi havia més demòcrates que habitants. Una cosa mai no aclarida en aquest sentit, tanmateix, és per què, havent-hi tants demòcrates, Franco va governar prop de quaranta anys i ho hauria pogut fer durant mig segle si la salut no li ho hagués impedit.

La democràcia espanyola no va ser una convicció, va ser una contemporització, i ara es veu de manera descarnada. Hom es preguntarà: Que potser no hi ha ciutadans demòcrates espanyols que acceptin serenament que Catalunya sigui el que vulgui ser? Sí, és clar que n'hi ha. Però les seves veus són esclafades pel pes de l'ancestral piconadora estatal. L'amenaça de l'Estat espanyol al president Puigdemont, recordant-li que "pot acabar com el president Companys", president demòcrata afusellat pel feixisme, és el més viu retrat de les seves essències i enllaça perfectament amb la negació del franquisme com a feixisme, amb la negació de la violència desfermada l'1 d'octubre contra el poble català, amb la condecoració dels cossos apallissadors i amb la negació que a l'Estat espanyol hi ha presos polítics, és a dir, gent criminalitzada, perseguida i empresonada per tenir idees polítiques desafectes al Règim. És estrany que, seguint el símil del president Companys, no hagin amenaçat també Sànchez i Cuixart d'acabar com Sacco i Vanzetti. Una mostra fefaent del cinisme repugnant d'aquests hereus ideològics del règim anterior, a banda d'un quocient intel·lectual que provoca vergonya aliena, la trobem en les declaracions de Rafael Catalá, ministre espanyol de Justícia, i de Xavier García Albiol, president de la delegació del PP, referides a l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Rafael Català: "No són presos polítics, són polítics presos". I García Albiol: "No poden ser presos polítics, perquè no són polítics".

Estimats Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja veieu quin és el nivell intel·lectual, ètic i moral dels vostres carcellers. Són la viva imatge de la derrota i us tenen pànic, per això us han tancat entre reixes, perquè saben que no esteu sols, saben que teniu un poble al darrere i us utilitzen per atemorir-nos a tots. Pretenen, ignorants com són, traspassar-nos la seva por, tenen por de no poder rebatre la força irrefutable dels Drets Humans, tenen por de descobrir la desoladora buidor del seu discurs, tenen por d'enfrontar-se al dolorós reconeixement que mai no podran fer-nos tot allò que els demana el cos, tenen por de la inevitable certesa que Catalunya serà finalment un Estat d'Europa, tenen por del trauma psicològic i inesborrable que aquest fet els causarà.

Us han privat de llibertat per emmudir-vos, perquè saben que sou el ressò de la nostra veu; us han privat de llibertat per afeblir-vos, perquè saben que sou l'aire del nostre alè; us han privat de llibertat per humiliar-vos, perquè saben que sou el nostre paradigma. No hi ha honor més gran que ser empresonat per defensar els Drets Humans. Aquest honor, estimats amics, us acompanyarà sempre, perquè és el més noble de tots els ideals, i quan hi ha lleis que els trepitgen, cal transgredir-les.

El Món , 23/10/2017
 
Emocions en dies convulsos Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 octubre 2019
Emocions en dies convulsosA través d'aquestes línies vull agrair de tot cor la presència de les cent persones que el dia 4 d'octubre passat van omplir la sala gran de la Casa de Cultura amb motiu de la presentació de la novel·la 'Els amants de la rambla del Celler'. Realment feia goig veure aquell espai tan ple. Però allò a què dono valor de debò i que em va fer molt feliç va ser el fet que tothom coincidís a dir que havia estat un acte extraordinàriament càlid i emotiu, alhora que allunyat del que és la presentació convencional d'un llibre.

Vivim dies convulsos al nostre país. Ara fa uns dies, milers de catalans van ser agredits per les forces paramilitars espanyoles a les portes o a l'interior dels col·legis electorals on anaven a votar i l'Estat espanyol ha esdevingut una dictadura sud-europea amb presos polítics acusats de l'abominable crim de presidir entitats pacífiques, democràtiques i defensores dels Drets Humans. No és estrany que diverses persones diguessin que necessitaven "una glopada d'aire net". Aquest fou el terme exacte que va emprar una de les assistents.

Durant una hora i mitja vam parlar d'éssers humans, de relacions humanes, d'herois anònims, de sensibilitat, de la necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos estimades, del respecte com a element bàsic i determinant de tota convivència i vam escoltar música francesa. També vam projectar imatges, i Carme Ramells, conservadora-restauradora del MNAC, ens va explicar els secrets que la reflectografia del museu havia descobert recentment amb relació al quadre "Interior del Moulin de la Galette", de Ramon Casas, que constitueix la coberta del llibre 'Els amants de la rambla del Celler'. Jo, en concebre la novel·la, veia mentalment aquest quadre al capdavant, perquè, a més de ser una obra pictòrica meravellosa i que estimo, té una presència explícita en el text, però em feia por que raons administratives ho impedissin. Per sort, tot ha sortit bé i la coberta del llibre i la història que explica són indestriables. I és que el quadre de Ramon Casas és un personatge més de la novel·la.

Tot va començar ara fa nou anys quan, a través de la finestra del meu estudi, vaig descobrir un home i una dona norantins que passaven diverses vegades agafats del braç, sempre a la mateixa hora. La seva imatge, aflaquida per l'edat, i l'amor que traspuaven l'un per l'altra em va admirar tant que l'1 de febrer de 2008, a les pàgines del desaparegut Diari de Sant Cugat, els vaig dedicar un article titulat "Els amants de la rambla del Celler" que els va colpir fins al punt d'emmarcar-lo i penjar-lo al rebedor de casa. Va ser així com vam establir una amistat que només la seva mort, primer la d'ell, el 2012, i després la d'ella, el 2015, va poder aturar. Vivien al número 23 d'aquell carrer i el meu desig seria que un dia fossin recordats amb una placa al portal que digués més o menys això: "Aquí van viure Joan Grases i Maria Cabanes, els amants de la rambla del Celler".

No va ser fins a l'any 2011, però, que em va venir al cap la idea d'escriure una novel·la inspirada –només inspirada– en Joan Grases i Maria Cabanes, i els ho vaig comentar. Els va fer moltíssima il·lusió i aquests darrers anys, mentre l'escrivia, tenia l'anhel que, en publicar-se i fer-ne la presentació, ells hi fossin presents. Per desgràcia, com sabem, no ha estat així, i em sap molt de greu, moltíssim. Però la seva néta, Esther Madrona, ens va regalar un emotiu escrit d'una pàgina que els va descriure i representar meravellosament.

Per això, a més de lloar la generosa interpretació que Maria Rosa Martínez i Pepa Romero van fer el dia 4 d'octubre de dos clàssics de la cançó francesa, com 'Les fulles mortes' i 'Sota el cel de París', vinculats al llibre, vull transmetre el meu agraïment a totes les persones que van assistir-hi i també a totes aquelles altres que m'han fet arribar les sensacions que la lectura de la novel·la els ha provocat o els provoca. Moltes gràcies, amics.

Cugat.cat , 20/10/2017
 
Agressió de Vodafone per parlar català Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 setembre 2019
Agressió de Vodafone per parlar catalàAquesta és la crònica d'uns fets execrables que van tenir lloc el 23 d'agost passat a l'establiment de Vodafone situat al carrer de Santiago Rusiñol, 33, de Sant Cugat del Vallès, en què un client jubilat va ser agredit verbalment pel sol fet de parlar en català amb un empleat, el qual, amenaçant-lo de fer-lo fora a cops de puny, li va exigir que li parlés en espanyol.

En la data esmentada, just després de parlar per telèfon des de casa amb una operadora de Sevilla que, després de reconèixer-li la desorganització de l'empresa, li va informar que la gestió feta dos dies abans a Sant Cugat per a l'adquisició d'un mòbil no constava enlloc, el client en qüestió va entrar a la botiga santcugatenca a les 13:33 de la tarda. La dependenta, que en aquell moment atenia una senyora, li va dir que estava tancat. La porta, tanmateix, era totalment oberta i no hi havia cap rètol que indiqués el contrari. El client va al·legar que seria molt breu, que no volia fer cap operació de compra, només cancel·lar la sol·licitud improductiva de dies enrere, i ella, reconeixent que la porta era oberta, va accedir i va continuar atenent la senyora. Fins aquí, tot correcte.

Però tot d'una, mentre el client s'esperava, es va obrir una porta de la rebotiga i va aparèixer un dependent de vint-i-tants anys amb l'uniforme de Vodafone, que observà el client, s'ajupí per cordar-se la sabata i, en acabar, se li va atansar dient-li despòticament: "Está cerrado". El client va respondre amb aquestes paraules: "Ja he parlat amb la seva companya i l'estic esperant". Tanmateix, a partir d'aquesta resposta en català, es va iniciar una situació de violència catalanofòbica per part del dependent que només la serenitat del client va impedir que derivés en sang. "¡No te entiendo!", li va etzibar cridant l'energumen vodafònic. I tot seguit li ordenà: "¡Háblame en español!". El client, però, en comptes d'intimidar-se o de perdre els nervis, va continuar en català: "Esperaré que m'atengui la seva companya". Aquesta fermesa va enfurismar encara més l'energumen que, amb gestos ostensiblement violents, li va tornar a exigir a crits que li parlés en espanyol: "¡Tienes la obligación de hablarme en español!" I va afegir, sempre tutejant-lo: "¡Lo primero que tienes que hacer es ponerte a mi altura! ¡Súbete a una silla para hablar conmigo!" Aquest era el llenguatge d'un empleat de Vodafone en el seu tracte amb un client al centre de Sant Cugat. I és que la catalanofòbia és així, cosa que encara es féu més palesa en quedar clar que el catalanofòbic vodafònic entenia perfectament el català.

L'agressió, però, no va acabar aquí. Totalment rabiós en veure que el client no claudicava seguint la submissió apresa de molts catalans, el catalanofòbic vodafònic es va adreçar a la seva companya dient-li: "¿Le echo? Dime, ¿le echo?" La companya no deia res i ell, exhibint els punys per fer-se el "machito", va insistir diverses vegades: "¿Le echo? ¿Le echo?" En no obtenir resposta de la dependenta que, no ho oblidem, continuava atenent la senyora, s'abraonà de nou al client disposat a pegar-lo. Aquest, aleshores, va dir que avisaria la policia, i l'altre, fent-se el pinxo, va treure el seu mòbil i va gallejar: "¡Anda, llámala desde el mío!". Però fou vist i no vist, perquè de seguida, per si de cas, se'l va guardar un altre cop a la butxaca.

Per sort, la senyora que era atesa per la dependenta se'n va anar, i aquesta, adreçant-se al client, li va reconèixer que la porta era oberta i es va disculpar. El client, naturalment, content de poder parlar, per fi, amb un ésser humà, ho acceptà i li demanà que cancel·lés la sol·licitud anterior i que el donés de baixa. Ella el va escoltar amb correcció i li va dir que així ho farien. La gestió, doncs, va ser ràpida i va acabar aquí. Però quan el client ja se n'anava, l'individu catalanofòbic vodafònic, amb l'odi als ulls, li va etzibar: "¡Fuera de aquí! ¡Largo!" El client no li va fer cas i va sortir de la botiga.

Amb un tracte civilitzat, el client no s'hauria donat de baixa de Vodafone, però qui vol ser client d'una companyia que contracta individus feixistes, catalanofòbics i mancats de les nocions més elementals d'educació? Això sol ja demostra quin és el nivell de la selecció de personal de Vodafone. No cal dir que aquell mateix dia, el client va trametre una queixa escrita per correu electrònic a l'empresa, però han transcorregut dos mesos, Vodafone no ha contestat i l'espècimen catalanofòbic continua treballant en el mateix establiment com si res. Una clara mostra de complicitat ideològica i del respecte que Vodafone té per Catalunya, pels catalans i per la seva llengua.

Racó Català , 19/10/2017
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 16 - 30 de 1945
spacer.png, 0 kB