spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Un exemple de fermesa femenina Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 març 2019
Un exemple de fermesa femeninaCom és lògic, ja fa temps que tots hem rebut a casa calendaris comercials de sobretaula del 2017. Jo també en vaig rebre alguns. Tanmateix, n'hi havia un que em va cridar l'atenció. Potser sobta que en parli ara, però és que pel mig han sorgit altres temes més lligats a l'actualitat que no permetien un ajornament. Aquest sí, ja que de la qüestió que ha despertat el meu interès se'n pot parlar en qualsevol moment de l'any.

El calendari en qüestió pertany a l'empresa immobiliària Amat, amb seu a Sant Cugat, i mostra en cadascuna de les seves pàgines –una per cada mes de l'any– la fotografia d'una de les persones que hi treballen o que hi col·laboren, així com el càrrec que ocupa. Fins aquí no hi ha res de particular, és clar. El que m'ha interessat és el fet que totes aquestes persones siguin dones. Em sembla esplèndid. El calendari comença dient "Som dones, dones de l'entorn immobiliari", i des de les dues directores, Joana Amat i Immaculada Amat –és una empresa familiar–, fins a les treballadores i col·laboradores, hi trobem dones. No hi ha cap més al·lusió a aquesta qüestió, però les imatges ho diuen tot.

El desequilibri que encara hi ha en la nostra societat entre homes i dones en l'àmbit laboral és tan gran, fins i tot pel que fa a pensions (400 euros de diferència en favor dels homes), que resulta gratificant veure que hi ha empreses petites prou sensibilitzades que intenten contrarestar-ho. Segurament és un gra de sorra, atès que el domini, d'acord amb el marc androcèntric en què ens movem, és abassegadorament masculí. Però això no li resta mèrit. Al contrari, indica consciència social, autoestima de gènere, esforç per canviar una realitat injusta i capacitat resolutiva per aconseguir-ho.

El fet que les dones cobrin de mitjana un 26% menys que els homes, amb una diferència que implica 7.000 euros menys anuals, és escandalós i vergonyós alhora, cosa que també té efectes en el terreny de la conciliació entre vida familiar i vida laboral. Les dones dediquen moltes més hores a les tasques domèstiques que no pas els homes, tenen una taxa d'atur superior i són absolutament minoritàries en els llocs d'alta direcció. I les que hi arriben guanyen un 16% menys de mitjana que els seus homòlegs masculins.

Com veiem, tenim encara molta feina a fer en el camí de la igualtat de drets i d'oportunitats. Per això em sembla tan lloable la praxi compensatòria de la immobiliària Amat. Tant de bo que el seu exemple s'estengui i doni fruits. Ens calen referents, per petits que siguin, i aquest n'és un.

Cugat.cat , 21/4/2017
 
Gibraltar contra Espanya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 febrer 2019
Gibraltar contra EspanyaÉs interessant observar com tot allò que fem a la vida, per circumstancial que sembli, retorna a nosaltres d'una manera o d'una altra, fins i tot quan ja ens n`havíem oblidat, cosa que té la seva lògica atès que cadascuna de les accions que portem a terme incideix sempre en la vida d'altres persones que, al seu torn, actuaran en conseqüència. La història és molt caparruda i força procliu a demanar compte als seus actors. Aquest és el cas d'Espanya que, tres-cents anys després, cau ara presonera de la seva pròpia supèrbia i dels tripijocs que va dur a terme per tal de mantenir Catalunya sotmesa sota la seva corona.

Ves per on, una qüestió al marge d'aquells fets, com és el Brexit, ha esbombat arreu del món el contingut d'un tractat, el Tractat d'Utrecht, que, més enllà d'estudiosos, d'historiadors i d'especialistes internacionals, la major part de la ciutadania mundial desconeixia: la nació catalana no és una nació jove, la nació catalana té mil anys d'història i la seva caiguda a mans de Castella, avui dita Espanya per dissimular, va ser fruit d'un intercanvi de cromos. Per poder sotmetre Catalunya, Castella/Espanya necessitava que els britànics deixessin sol el Principat, altrament no el podria vèncer. No era pas el mateix assetjar Barcelona amb 40.000 homes contra 5.500 que enfrontar-se a l'imperi britànic.

Ja fa anys, però, que el ministre en Cap de Gibraltar, Fabian Picardo, té la mida presa a l'Estat espanyol. Heus aquí un petit recull de les respostes que ha donat a les seves contínues provocacions i amenaces:

  • Agost de 2013 (demanant la presència de la Royal Navy): "Espanya està fent incursions amb llances de la Guàrdia Civil en aigües de Gibraltar. Amb més elements navals, serà més fàcil mostrar que aquestes aigües són britàniques."
  • 10 d'octubre de 2013: "Durant els darrers cinquanta anys, els gibraltarenys han estat subjectes a un dels més terribles règims d'intimidació per part dels successius governs espanyols en dictadura i en democràcia. Exceptuant curts períodes d'il·luminació, la cara de l'Espanya actual no és gaire diferent de la que tenia el dictador Franco."
  • 12 de maig de 2016: "És medieval pensar que es pot decidir el futur de Gibraltar d'esquena a la seva població."
  • 25 de febrer de 2017: "Defenso el dret humà de decidir, i el defensaré internacionalment, quan arribi l'hora, amb relació a qualsevol territori que demani exercir el dret d'autodeterminació."

Doncs bé, el Tractat d'Utrecht deixava clar que la cessió de Gibraltar al Regne Unit era a perpetuïtat –"per sempre", deia– amb unes contraprestacions que aquest últim va complir. És, doncs, en virtut de les seves pròpies paraules i de la seva signatura que Castella/Espanya no té cap dret jurídic –cap ni un– a reclamar res. I tanmateix ho fa. Pretén recuperar el que va donar sense haver de retornar el que n'obtingué a canvi. I, a més, passant per damunt de la voluntat dels gibraltarenys i dels catalans. Per a l'Estat l'espanyol, l'opinió referendària d'uns i altres en matèria sobiranista no té cap valor i ha de ser trepitjada sense escrúpols. Els gibraltarenys i els catalans no són ningú, absolutament ningú, i el dret de decidir no existeix. Només Castella/Espanya pot decidir sobre Gibraltar o sobre Catalunya.

En parlar de Castella/Espanya, estem parlant d'un Estat que l'any 2002 es va burlar del 98,5% dels gibraltarenys que en un referèndum van decidir que volien ser britànics, i que l'any 2010 va passar com una piconadora per damunt d'un Estatut aprovat per una majoria del 89% al Parlament de Catalunya. D'un Estat així, en termes democràtics, no es pot esperar res de res, perquè es regeix per una mentalitat medieval fonamentada en el supremacisme, en la imposició, en l'ús de la força i en el menyspreu més absolut per les regles bàsiques de fraternitat universal. Aquesta és la raó per la qual, sabent-se mancat d'arguments, s'aferra al ferro roent d'unes lleis antidemocràtiques i d'uns tribunals polítics sense parar atenció en el descrèdit internacional que aital actitud li suposa. I la prova de la insostenibilitat de les seves lleis és que es fonamenten en la negació de l'altre. No hi ha gibraltarenys, no hi ha catalans –com no hi havia argentins, xilens, peruans, bolivians, veneçolans o cubans–, només hi ha espanyols nascuts a Gibraltar o a Catalunya. Heus aquí la immensa i patètica derrota d'Espanya: no té cap més argument que dir-nos que no existim.

El Món , 10/4/2017
 
La transfòbia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 febrer 2019
La transfòbiaEl pas fallit de l'autobús d'Hazte Oír per Sant Cugat, amb un missatge transfòbic contra el qual la Generalitat va obrir un expedient sancionador per incitació a l'odi, ha generat un debat sobre les persones que no s'identifiquen sexualment amb el seu cos. Segons Hazte Oír, la seva és "una campanya contra la dictadura de gènere". I, és clar, com que estan en contra de la dictadura de gènere, no tenen escrúpols a imposar-la als qui recorren a la ciència per conciliar la seva ment amb el seu cos. La dictadura d'Hazte Oír es resumeix en aquests principis: si tens penis i no et sents home, o si tens vulva i no et sents dona, ets un pertorbat que s'ha de sotmetre a tractament psiquiàtric. Així ho diu també el representant de Vox, Ignacio Garriga.

I és que Sant Cugat és una ciutat on es fan operacions de canvi de sexe. Jo conec personalment el cas d'una pacient que ara és feliç perquè no s'identificava amb la imatge masculina que li retornava el mirall. Li havien posat nom d'home, però se sentia dona, pensava com una dona i volia ser tractada com una dona. En una altra època hauria viscut sota lleis retrògrades. Avui, en canvi, l'avenç de la ciència i una evolució social li permeten harmonitzar ment i cos amb tota naturalitat.

El missatge transfòbic causa un mal terrible en els infants que es troben en la situació descrita, ja que fa que la visquin de manera tràgica en el marc d'un fort sentiment de culpabilitat que tot sovint pot induir al suïcidi. Té gràcia que els qui satanitzen aquests infants qualificant-los d'inadaptats, siguin els mateixos que, incapaços d'adaptar-se al segle XXI, pretenen que visquem com si fóssim al segle XI.

Tot Sant Cugat , 7/4/2017
 
Engreixadors de penis Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 febrer 2019
Engreixadors de penisAra fa unes tres setmanes, al Parc de la Pollancreda de Sant Cugat, una brigada municipal va plantar-hi tot un seguit d'arbres, concretament til·lers, que trigaran a fer-se veure, però que quan ho facin serà un goig. Els til·lers, a diferència dels pollancres, que viuen només un parell de dècades, tenen una existència d'uns quants centenars d'anys i una bonica llegenda associada al record, al pensament i a la reflexió.

La majoria d'aquests til·lers joves, que se sumen als plantats recentment a la rambla del Celler, estan al costat d'un passeig intern del parc esmentat i responen a una decisió que em sembla molt positiva després que els pollancres han arribat a la fi del seu cicle vital. Fins aquí, doncs, tot normal. Però dos dies després...  Millor dit, no havien transcorregut encara quaranta-vuit hores de l'esmentat plantament, que ja n'hi havia un parell a terra. I no pas perquè haguessin estat mal plantats o a causa d'una ventada, sinó perquè havien estat arrencats de soca-rel amb violència.

Em va entristir veure'ls a terra, brutalment abatuts per l'acció d'uns individus que experimenten plaer per mitjà de l'agressió. Arrencar de soca-rel un arbre jove fa sentir poderosos aquests éssers insignificants, els fa sentir amos del món. Després, quan han acabat, miren els efectes de la seva obra, contemplen l'arbre a terra i conclouen que, fruit d'allò, el seu penis ha crescut quaranta centímetres de llarg i ha adquirit el gruix d'un bat de beisbol. De fet, els bats de beisbol que fan servir en determinades ocasions no són res més que una extensió del seu penis. Tanmateix cal comprendre'ls. No se'ls ha de blasmar. Està científicament comprovat que un atribut d'aitals dimensions no el poden retenir tancat i barrat sota els pantalons, i encara menys dins els calçotets. Necessiten que li toqui l'aire. Per això no ens hem de confondre quan els veiem. No són pas primats que treuen a passejar el seu bat de beisbol, només són primats que treuen a passejar el seu penis.

Cugat.cat , 7/4/17
 
Joan Fàbregas, un grandíssim actor Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 febrer 2019
Joan Fàbregas, un grandíssim actorQuan escric aquestes línies ha transcorregut més d'un mes d'ençà de la mort de Joan Fàbregas, però és ara que em toca publicar el meu article al TOT i no volia deixar de dir algunes coses sobre aquest actor extraordinari.

L'any 2006, els veïns de La Serreta em van demanar de dedicar una edició del Bosc Literari a una temàtica relacionada amb la nació catalana, i vaig concloure que es podria dir "El pensament català a través de la història" tot exposant-hi petits fragments d'aquest pensament escrits per persones eminents dels Països Catalans, com ara Pau Casals, Pompeu Fabra, Francesc Pujols o Joan Fuster. En el cas de Pau Casals, vaig seleccionar el seu meravellós discurs a la seu de les Nacions Unides, l'any 1971, i per al dia de la presentació oficial vaig demanar a Joan Fàbregas que el declamés, cosa que l'entusiasmà perquè, com Casals, estimava profundament Catalunya.

De fet, se sabia el discurs de memòria sense haver tingut mai oportunitat de declamar-lo i frisava perquè arribés el dia convingut. Però l'atzar, malauradament, no li ho va permetre, ja que la salut de la Montserrat, la seva muller, es va deteriorar molt i ell, com és lògic, n'havia de tenir cura. No he oblidat, tanmateix, com li va doldre haver de renunciar a dir aquell text, i el munt de vegades que m'ho va recordar.

Joan Fàbregas era un grandíssim actor, un actor d'aquells sense els quals és impossible que els personatges d'una obra siguin creïbles. Són actors als qui se'ls pot confiar tot amb la certesa que brodaran el personatge i elevaran la representació. A mi, en Joan sempre em va recordar el fabulós Edward Everett Horton, actor favorit d'Ernst Lubitsch capaç d'eclipsar l'heroi i l'heroïna, per estelats que fossin, tan bon punt apareixia.

Veure Joan Fàbregas en un escenari, doncs, constituïa una lliçó d'interpretació en si mateixa, perquè era d'aquells actors que fan que sembli fàcil un art que és terriblement difícil. Gràcies Joan, perquè ha estat un plaer immens gaudir-te com a persona i com a actor. Duies el teatre a la sang i molts autors van veure enriquides les seves obres precisament perquè tu les interpretaves.

Tot Sant Cugat , 31/3/2017
 
Vandàlics selectius Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 febrer 2019
Vandàlics selectiusAra fa uns dies, caminant per l'avinguda de les Corts Catalanes, gairebé en la confluència amb el carrer de Puig i Cadafalch, em vaig topar amb una paperera abatuda després d'haver estat arrencada violentament del terra. És una de les dues papereres que l'Ajuntament de Sant Cugat havia instal·lat no feia pas gaire en la vorera amb carril bici que hi ha davant de l'hípica. Són papereres més grans que la petitíssima i del tot insuficient que hi ha a l'entrada del camí del Pi d'en Xandri, o que les situades al parc de la Pollancreda.

En veure aquella mostra de vandalisme vaig pensar en un telèfon d'incidències que, ara fa uns anys, l'Ajuntament va posar al servei del ciutadà per tal que hom informés de coses com aquesta, però no en recordava el número i, a més, em sembla que ja no és operatiu. Vaig fer-ne una foto, vaig aixecar la paperera perquè es mantingués dreta en la mesura que fos possible, i vaig continuar el meu camí tot esperant trobar-me una patrulla de la Policia Local a la qual informar-ne. Malauradament no en vaig veure cap i vaig optar per trametre la foto a l'àrea consistorial d'Entorn urbà i Mobilitat, però ignoro el resultat.

Fins aquí la incidència. Una altra cosa és el fet en si mateix. És a dir, el vandalisme descerebrat que comporta arrencar una paperera de la vorera pel simple plaer d'arrencar-la. Cal dur molta agressivitat al cos per intentar reafirmar-se d'aquesta manera a la vida; i cal, també, tenir molt pocs recursos intel·lectuals per matar el temps destruint no pas un bé personal sinó allò que és patrimoni de la col·lectivitat en la qual hom viu. L'individu d'aquesta tipologia el podríem definir com a "vandàlic selectiu", en el sentit que no s'equivoca mai ni per casualitat a l'hora d'alliberar la seva agressivitat: mai no s'expressa destruint els seus objectes personals.

Cugat.cat , 31/3/2017
 
La degradació ètica i moral del PSC Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 febrer 2019
La degradació ètica i moral del PSCEntenc que la proposició no de llei feta per Esquerra Republicana a la comissió Constitucional del Congrés espanyol, demanant el "reconeixement i la justa reparació de la figura del president Lluís Companys i de totes les víctimes del franquisme" no tenia més objectiu, davant la impossibilitat que reeixís, que demostrar a Catalunya, en particular, i al món, en general, que d'Espanya, en termes democràtics, se'n pot esperar molt poca cosa. Hom, per tant, pot considerar que ha estat una proposició inútil, atès que se'n sabia el resultat abans de començar-la. I sí, és cert, se'n sabia el resultat, però això no la fa pas inútil. En absolut. No s'ha de menysprear mai la possibilitat de posar en evidència fins a quin punt romanen intactes alguns dels fonaments totalitaris de l'Estat espanyol. Sempre hi ha gent al planeta que baixa de la figuera. I la negativa de Madrid a restituir oficialment la figura de Companys no pot ser més instructiva en aquest sentit. Estem parlant d'un crim feixista amb el qual es pretenia assassinar simbòlicament Catalunya.

L'any 2004, ara fa tretze anys, ja vam tenir una mostra d'aquest immobilisme amb el cop de porta a la proposició no de llei feta també per Esquerra, que instava l'Estat espanyol a demanar perdó públicament per l'assassinat de Companys. "Poseu-vos-hi fulles", va ser la resposta. Just la mateixa que ara es dóna al president Puigdemont amb relació al referèndum d'autodeterminació. I com més es repeteix aquesta resposta més es retrata Espanya davant del món, la qual cosa converteix aquest Estat en el millor promotor del procés català i de la seva raó de ser.

També és molt útil deixar ben retratat tantes vegades com calgui el PSOE de Catalunya com un partit profundament retrògrad i amb preceptes dictatorials –què hi ha més dictatorial que brandar lleis que prohibeixen votar, que emmordassen un poble i que el condemnen a la subordinació perpètua?–. Cal no oblidar que es tracta d'un partit amb un historial de quaranta anys de votacions a Madrid en contra dels drets nacionals de Catalunya. L'última, de moment, ha estat la negativa a reconèixer la figura de Companys. El búnquer nacionalista espanyol (PP, PSOE, Ciudadanos i UPN), unit fins a la mort en la divisa inquisitorial de la "sagrada unitat d'Espanya", no sols nega la possibilitat que Espanya pugui netejar un dels seus més execrables crims d'Estat –Companys és l'únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme– també nega que es restitueixi la dignitat del president. Mentre Alemanya, l'Estat que va detenir Companys, va demanar perdó i va indemnitzar la seva vídua, Carme Ballester. Espanya, l'Estat que el va assassinar, no ha deixat mai d'escopir sobre la seva tomba des de fa 77 anys. D'aquesta complicitat, senyor Miquel Iceta i senyores Meritxell Batet i Núria Parlon, se'n diu tenir les mans ensangonades.

Tanta baixesa moral, però, no sorprèn. Recordem que va ser precisament la senyora Batet qui l'any passat va dir que el GAL no era terrorisme. ¿I doncs, què era, el GAL, senyors i senyores del PSC? El GAL, els agradi o no sentir-ho, era una banda terrorista que va matar o ferir una seixantena de persones i que va ser creada amb fons reservats per un govern del Partit Socialista els dirigents de la qual, a diferència dels d'ETA, són tots al carrer. Això era el GAL. I un partit que té coses tan execrables com aquesta en el seu historial i que s'ha envilit fins a aquest punt no té cap autoritat moral per donar lliçons al govern i al Parlament de Catalunya sobre conceptes com "democràcia", "justícia', "ètica" o "legalitat". Si els quedés un bri de dignitat, el que haurien de fer és dissoldre's.

Arribats aquí, diguem que votar contra la reparació de la figura del president Companys serà molt coherent amb una ideologia nacionalista espanyola, però no ho és gens quant a democràcia i drets humans. Galdós paper, per tant, el del senyor Iceta qualificant d'"ultimàtum" la carta amb què el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras demanen a Mariano Rajoy que s'assegui a enraonar sobre el dret del poble català a decidir el seu futur. L'ultimàtum, senyor Iceta, el plantegen els qui, com vostè i el PSC, prohibeixen un referèndum a Catalunya, residualitzen el seu Parlament, criminalitzen les urnes i inhabiliten les autoritats catalanes per mitjà d'un Tribunal Constitucional dirigit per PP i PSOE. És a vostès, senyor Iceta, a qui assenyala el Consell d'Europa; és a vostès i al seu absolutisme, a qui retrata l'informe d'aquest organisme situant la democràcia espanyola al mateix nivell d'Albània, d'Armènia, de Turquia, d'Hongria, de Moldàvia o del Kazakhstan. Sàpiguen, tanmateix, que el futur polític de Catalunya no el decidiran mai de la vida dotze individus asseguts en un despatx de Madrid, per molts fums que gastin; el futur polític de Catalunya el decidirà Catalunya. Pel que fa a vostès, com a partit, la millor definició la va fer la senyora Diana Garrigosa, muller de Pasqual Maragall. Li van preguntar què en pensava, del PSC, i va respondre: "Ah, però... existeix?"

El Món , 27/3/2017
 
Una visita molt instructiva Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 febrer 2019
Escola Collserola de Sant Cugat
Escola Collserola de Sant Cugat
El 9 de març passat vaig coincidir a Cugat.cat amb l'arribada dels alumnes de dues classes de quart d'ESO de l'Escola Collserola, és a dir, infants de nou anys d'edat, que visitaven les instal·lacions de l'emissora supervisats per la tutora Gemma Botey i la monitora Adela Campos. Fou un encontre que em va semblar deliciós, perquè és interessantíssim observar l'atenció que posen els nens i nenes d'aquesta edat en tot allò que se'ls explica.

Davant seu, descrit amb detall per la persona responsable d'aquesta tasca a Cugat.cat, els infants tenien davant dels seus ulls tot un món periodístic completament desconegut que els semblava fascinant. Això s'emmarca dins d'un programa de dinamització col·lectiva impulsat per l'Ajuntament de Sant Cugat que sota el nom de "Coneguem la ciutat", ofereix diferents propostes una de les quals és justament aquesta: apropar els infants, des de primer de primària fins a quart d'Eso, a la realitat del món de la comunicació a través dels mitjans de què disposa la ciutat.

La tecnologia domina avui una part importantíssima de la nostra existència, i els infants són fills d'aquesta nova forma de vida. Només cal veure les diferents velocitats amb que menuts i grans es familiaritzen amb els nous ginys electrònics. Una velocitat meteòrica per part dels primers, i molt més lenta o preventiva per part dels segons. De fet, estem parlant de dos mons generacionals: un món que té com a tòtem la immediatesa, i un món educat en la cuina de foc lent.

Aquest canvi cultural ha propiciat que hom arribi a creure que avui dia, en l'època de la immediatesa, tothom pot ser periodista si té un telèfon mòbil a la mà. N'hi ha prou que filmi allò que està veient i que ho pengi a Internet perquè, d'allò, se'n pugui dir notícia. És ben cert que actualment tots els mitjans se serveixen sovint d'imatges facilitades per ciutadans anònims amb voluntat de servei, perquè és obvi que un mitjà de comunicació no pot ser a tot arreu en tot moment. Però sempre hi haurà una gran diferència entre la veracitat contrastada d'aquella imatge que ens dóna el mitjà i la manca de garanties que, en aquest sentit, presenten la fotografia o el vídeo anònims penjats a la xarxa.

I això ho van poder veure els infants de quart d'ESO de l'Escola Collserola en la visita que van fer a Cugat.cat. Van veure que darrere les imatges, les veus i els textos que apareixen en un mitjà de comunicació professional hi ha la tasca gegantina d'un munt de persones que potser passen desapercebudes però sense les quals és impossible servir periodísticament la col·lectivitat. És important que els infants coneguin tot aquest rerefons per contrarestar la tendència generalitzada a la superficialitat. Ho dic en el sentit que sovint, en l'atracció infantívola pel periodisme, pot més el desig fantasiós de sortir a la tele i d'esdevenir un presentador famós que no pas la voluntat de ser el redactor que forneix de contingut allò que diu el presentador o de ser el reporter que es juga la vida per transmetre'ns la realitat esfereïdora d'una zona en conflicte.

Jo sóc escriptor, però també sóc periodista, i, en aquest cas, és com a periodista que vull agrair a l'Escola Collserola el seu interès per acostar els seus infants a aquest món més desconegut del periodisme, un món poc llampant, sens dubte, però que és la columna vertebral d'una professió meravellosa.

Cugat.cat , 24/3/2017
 
El deliciós 'Prometatge' de Txèkhov Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 febrer 2019
El deliciós 'Prometatge' de Txèkhov'Un prometatge' és una obra teatral escrita per Anton Txèkhov, el 1888, que es va estrenar per primer cop a Catalunya el 1927, ara fa exactament noranta anys. Des d'aleshores, les representacions amb diferents actors, actrius i directors han estat una constant a casa nostra. Tanmateix, és la versió de l'Agrupació Dramàtica Barcelona, estrenada al Fòrum Vergés el 1959, amb Jaume Pla, Carme Cera i Joaquim Farré la que ha sobreviscut fins avui. La formidable longevitat de Jaume Pla, que actualment té 88 anys i continua en actiu, ha permès que sigui l'actor –els altres dos companys ja són morts– que més vegades l'ha interpretada. L'última, de moment, es va fer el 5 de març passat al Casal de Valldoreix i la gent va gaudir moltíssim.

El muntatge, fidel a la traducció de Joan Oliver i a la direcció que el 1959 en va fer el gran Jordi Torras, ja desaparegut, és una autèntica delícia. Txèkhov definia aquesta obra com una "broma en un acte". És a dir, un divertiment curt, d'una hora, amb una trama senzilla entorn la figura d'Ivan Vassílievitx, un terratinent força granadet i hipocondríac, i Natàlia Stepànovna, una noia que comença a ser considerada "fadrina vella". Vassílievitx, que la vol per muller, va a casa seva per tal de formalitzar-ne el prometatge. Però sorgeixen diferències de criteri entre tots dos per temes de terres i altres possessions, de manera que el que semblava que havia de ser una vetllada plàcida i plaent esdevé una olla de grills. Naturalment, tot acaba bé perquè tant el pretendent conco com la fadrina granadeta tenen interessos coincidents: ell, carregat de manies, vol una dona que li faci d'infermera, i ella, mancada de candidats, hi veu una sortida per evitar quedar-se per vestir sants. El casament, a més, deixarà sense fonament les divergències, atès que allò que ara és motiu de litigi passarà a ser propietat mútua.

Jaume Pla, com a Ivan Vassílievitx, i Anna Pou, com a Natàlia Stepànovna, són un regal exquisit. Jaume Pla, amb els cinquanta-vuit anys que fa que interpreta l'obra, té el personatge absolutament interioritzat i està sublim. De fet, el pas del temps ha esdevingut un aliat per a ell, en el sentit que la diferència d'edat entre el pretendent i la pretesa s'ha eixamplat de tal manera que el prometatge, perruca masculina inclosa, resulta molt més hilarant. Pel que fa a Anna Pou, que no havia interpretat mai aquesta obra, fa una Natàlia Stepànovna meravellosa en tots els seus vessants: femenina, tendra, afectuosa, forta, tossuda, gata maula... Aquest treball va fer que el públic no s'aixequés de la butaca i continués aplaudint fins i tot després que els intèrprets haguessin saludat per darrera vegada. L'obra és tan encantadora que agrada tothom, inclosa alguna persona poc avesada a anar al teatre, com ara un espectador que, en veure que l'autor no sortia a saludar, em va preguntar si no hi havia assistit. Jo, naturalment, el vaig disculpar: "Sembla que el senyor Txèkhov ha tingut un contratemps i no ha pogut venir".

Cugat.cat , 17/3/2017
 
El Tribunal Constitucional de l'amo blanc Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 febrer 2019
El Tribunal Constitucional de l'amo blancSobta que a aquestes alçades del Procés encara hi hagi catalans que es preguntin com és possible que l'Estat espanyol no sols negui a Catalunya el dret de decidir el seu futur polític, sinó que fins i tot arribi a criminalitzar urnes i referèndums, així com l'expresident del país, la presidenta del Parlament i diversos consellers i alcaldes. És escandalós, sens dubte, i així ho reflectirà la història. Però n'hi ha prou de posar-se en el seu lloc, en el lloc d'un Estat amb mentalitat supremacista i sense fonaments democràtics, per entendre que "no pot" fer res més. L'Estat espanyol no actua racionalment, no respon a plantejaments intel·lectuals, simplement actua per pulsió. La mateixa pulsió que feia aixecar el braç de l'amo blanc contra el negre que gosava mirar-lo als ulls i parlar-li de tu a tu.

Llevat que un poder superior li ho imposi, l'Estat espanyol no permetrà mai que Catalunya li miri als ulls i li parli de tu a tu. No ho permetrà perquè ho viuria com una humiliació; la mateixa humiliació que hauria sentit l'amo blanc en aquesta situació. L'amo blanc feia les lleis a la seva mida i el negre les acatava. El negre no feia lleis, el negre feia allò que li manava l'amo blanc. I en això, segons aquest últim, no hi havia cap supremacisme, no hi havia cap discriminació, ja que, perquè n'hi hagués, la llei hauria de dir que els negres eren igual que els blancs i tenien els mateixos drets. Però la llei no deia això; la llei deia que els negres eren inferiors, de manera que admetre'n un tracte igualitari hauria suposat una violació de la llei, talment com elevar una mosca a la categoria de persona. Hom diu que les mosques no tenen ànima, i els negres, deien els blancs, tampoc.

Així va ser com durant segles els negres es van regir per les lleis de l'amo blanc i eren jutjats per tribunals de blancs que brandaven lleis blanques. No és, doncs, que els negres fossin minoria, simplement no eren ningú. Per això els encarregats d'imposar les lleis dels blancs sabien distingir molt bé la falta comesa per un blanc de la falta comesa per un negre. En el primer, la pigmentació era un atenuant; en el segon era un agreujant. Sense anar més lluny, aquesta és la praxi dels tribunals espanyols amb relació a l'independentisme català. Aquests dies n'hem tingut un exemple fefaent: tractament de criminals per a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i per a tres membres de la Mesa de la cambra, Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, i exempció total del secretari tercer, Joan Josep Nuet, perquè, malgrat haver fet el mateix que els altres, no és independentista. Premi.

Aquesta escala de valors és tan inherent a la cultura nacional espanyola, que la trobem indistintament en tot el seu ventall parlamentari, sigui del color que sigui. I és que el nacionalisme espanyol és com l'androcentrisme, ningú no s'hi reconeix però els fets són incontestables. Una mostra la vam tenir l'1 de març passat al Parlament europeu, quan l'eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke, arribat del neolític en vagoneta pel túnel del temps, va dir: "Sap vostè quantes dones hi ha entre els primers cent jugadors d'escacs? Li ho diré: cap. Per descomptat, les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més febles, més petites, menys intel·ligents". Davant d'això, l'eurodiputada socialista espanyola Iratxe García, li va replicar encertadament: "Sé que li dol i que l'amoïna que avui les dones puguem representar els ciutadans en igualtat de condicions amb vostè". Iratxe García era la mateixa eurodiputada que cinc mesos abans, l'octubre passat, ja havia respost en la mateixa línia a un altre representant polonès amb aquestes paraules: "Jo sé que avui, a Polònia, els drets de les dones, el dret de decidir sobre la seva vida, sobre el seu destí, estan amenaçats. I quan una dona a Europa veu amenaçat el seu dret, tindrà la resta de dones europees defensant la llibertat i el dret de decidir".

Tot el meu suport a la senyora García. Els principis masclistes i supremacistes no són només execrables i involutius, tampoc no han de tenir cabuda en cap col·lectivitat humana. Només hi ha un petit detall que demostra la flagrant contradicció d'aquesta senyora entre allò que diu i allò que fa tan bon punt canviem el subjecte del seu discurs. És a dir, si canviem "dones" per "catalans". El grup polític que representa la senyora García, el socialista, afirma que només hi ha poble espanyol i nega al poble català el dret de decidir sobre la seva vida i el seu destí tot dient-li ras i curt que no existeix perquè és obligatòriament part d'Espanya, cosa que, ves per on, concorda amb la barbaritat defensada pels eurodiputats misògins polonesos en el sentit que les dones no poden decidir per si mateixes perquè, com diu la Bíblia, són fetes d'una costella masculina i, per tant, són part de l'home.

Ja veiem de quina manera l'ús de determinades grans paraules pot esdevenir una ratera per a qui les diu. Caldria que la senyora Iratxe García i el conjunt del grup socialista reflexionessin sobre això, no sigui que un dia es vegin replicats pels eurodiputats Ramon Tremosa o Josep Maria Terricabras amb aquestes paraules: "Sabem que els dol i que els amoïna que els catalans es puguin representar a si mateixos en aquest Parlament en igualtat de condicions que els espanyols, els francesos o els alemanys. Sabem que avui els drets dels catalans a l'Estat espanyol, el dret de decidir sobre la seva vida i sobre el seu destí, no són respectats. I quan un demòcrata veu que no es respecten els seus drets, tindrà al costat la resta de demòcrates defensant la llibertat i el dret de decidir".

El Món , 13/3/2017
 
Un llibre per gaudir de la cuina nacional catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 gener 2019
Un llibre per gaudir de la cuina nacional catalanaAra fa uns dies, a Sant Cugat, vaig assistir a la presentació del llibre Cassoles de Girona (Receptes tradicionals a foc lent), (Viena, 2017) d'Abraham Simon-Ferré, que va tenir lloc a la llibreria Celler de Llibres en un acte presentat per Bet Sáez al final del qual es va servir un escabetx de musclos cuinat per l'autor realment exquisit. Ho remarco: exquisit.

El llibre, que té un pròleg extraordinari de Jaume Fàbrega, un dels millors crítics gastronòmics internacionals i una institució en l'àmbit de la cuina nacional catalana, està dividit en dues parts que ens documenten sobre les virtuts de la cassola, com a atuell importantíssim d'aquesta cuina, i sobre un conjunt de creacions sorgides de la saviesa culinària gironina al llarg del temps. En paraules de Simon-Ferré, "La cassola, per damunt de les paelles, olles i graelles, és l'atuell que més gran quantitat i varietat de plats excelsos ens ha donat. En la cassola comença i acaba tot; dels fogons es porta a la taula, on tothom se serveix i, al seu torn, com al voltant d'una foguera, seiem, ens servim, mengem, bevem i enraonem."

M'agrada molt aquesta definició de l'autor, aquest paral·lelisme entre la cassola i la foguera, entesa com a foc de camp, perquè tan l'una com l'altra sempre m'han semblat aglutinants de vida, és a dir, dos eixos humils entorn dels quals s'hi desplega habitualment un bocí d'humanitat. En les seves pàgines, el llibre ens explica què té la cassola que no tinguin altres atuells més emprats avui dia. Ens diu que "tot el secret rau en com la ceràmica absorbeix l'escalfor i la transmet als aliments amb la seva forma, amb la seva gruixària i el joc amb la tapadora i el foc lent. [..] La cassola catalana tradicional és còncava, és a dir, de fons semiesfèric o bombada. Aquesta forma facilita l'elaboració de sofregits o d'altres salses, ja que el líquid sempre es concentra en el mig."

També ens parla de com hem de tractar les cassoles per evitar que es trenquin. Alguns dels seus principals enemics són els canvis sobtats de temperatura o l'error de treure la cassola del foc per posar-la sobre un lloc fred, com ara el marbre de la cuina. Els catalans hauríem de saber aquestes coses, perquè la cassola forma part de nosaltres des de fa 2.500 anys.

Simon-Ferré, d'altra banda, també fa aquest entenimentat retret als catalans: "La nostra cuina tradicional és considerada per alguns –vull creure que per ignorància– una cuina vulgar, ordinària o carrinclona. Per acabar-ho d'adobar, ha estat desterrada per l'alta restauració i, llevat d'honroses excepcions, la seva presència gairebé ha quedat relegada només al trist paper de ser inclosa en alguns menús d'establiments de segona. Crec que ja comença a ser hora que aquesta cuina ocupi un lloc més digne en el món de la restauració i que almenys alguns dels millors professionals del país també es dediquin a treballar-la com es mereix."

Doncs sí, esperem-ho. Als catalans ja fa molts anys que ens manca autoestima i que ens sobra la provinciana creença que tot allò que ve de fora és millor que allò que tenim. És així com, convençuts que esborrant-nos som més cosmopolites, residualitzem la nostra llengua, la nostra cuina, els nostres costums, les nostres tradicions, la nostra personalitat... Aquest llibre, tanmateix, és un formidable antídot contra això, perquè és diàfan i enriquidor en les seves receptes, fins i tot en els més petits detalls. En acabat, ja només és qüestió de seure a taula i gaudir d'unes menges senzilles i meravelloses que formen part del nostre patrimoni cultural.

Cugat.cat , 10/3/2017
 
Ens enfrontem al feixisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 18 gener 2019
Ens enfrontem al feixismeUna de les conseqüències d'haver patit el jou del feixisme, especialment si aquest règim ha durat molts anys, és que després, un cop vençut oficialment, es fa molt difícil de reconèixer-lo en tot allò que no siguin els seus elements iconogràfics, com ara uniformes, braços alçats, himnes o simbologia diversa. Aquest feixisme antic és diàfan. Però si es tracta d'un feixisme actual, disfressat i sibil·lí, tendim a confondre'l amb una simple ideologia de dretes, cosa que el perpetua indefinidament.

Això és nefast, perquè no sols impedeix que identifiquem aquesta dreta amb la ultradreta, sinó que, a més, fa que oblidem que el terme 'feixisme', com la demagògia, no és patrimoni d'una ideologia forçosament dretana. També hi ha feixisme d'esquerres. La història en va plena, dels milions de persones torturades o massacrades en nom de totes dues tendències al llarg del temps. I és que el terme 'feixisme', científicament parlant, no defineix només una ideologia, també defineix un comportament, la qual cosa fa que hi hagi persones feixistes més enllà de la seva opció política; i, per identificar-les, no cal pas cap estudi en profunditat; n'hi ha prou de parar l'orella i escoltar què diuen.

Un altre aspecte de la qüestió és que, tot sovint, ja sigui per covardia, per manca de reflexió o per encegament, l'individu feixista, racista o masclista no es reconeix com a tal. Si li ho preguntem, sempre dirà que ell no és res d'això. Però... Sempre té un 'però' a punt. Sempre té un matís que, segons ell, justifica tota actitud arbitrària basada en un principi d'autoritat, o que justifica un rebuig a determinats orígens perquè entre els refugiats i els immigrants "s'hi infiltra algun terrorista", o que disculpa l'agressió a una dona adduint que "alguna cosa devia fer per provocar-lo". En tots aquests casos serà difícil que trobem algú que reconegui la violència de la seva personalitat. El torturador, per exemple, no té consciència de fer res de dolent, ja que la vida de la víctima, per a ell, té menys valor que la d'una mosca. La víctima és un ésser inferior, i pretendre acusar-lo de violent per torturar-la o matar-la seria com si algú fos portat davant d'un tribunal per haver matat una mosca. Tampoc el maltractador masclista té consciència de ser violent. Simplement tracta la dona com ell creu que s'han de tractar les dones. I de la mateixa manera tampoc no trobarem cap espanyolista que es reconegui com a feixista per considerar que el poble català és un poble inferior, un poble que no té dret a decidir el seu destí, un poble que ha de ser criminalitzat per gosar rebel·lar-se contra la 'veritat suprema' que suposen aquests 'principis sagrats'.

Significa això que ser català espanyolista és ser feixista? No, és clar que no. L'espanyolisme pot ser perfectament democràtic. Tot depèn de l'individu en qüestió. No és pas el mateix ser un presoner vocacional, que accepta que altres companys vulguin fugir, que el que es revolta contra ells fent valer la llei del segrestador, una llei que, en cap cas, no permet la llibertat dels segrestats. Feixisme, diguem-ho en termes científics, és "l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup".

El problema, com dèiem abans, és que la víctima d'aquesta violència autoritària no sigui capaç d'identificar-la com a feixisme. És a dir que, havent interioritzat que el feixisme, per ser considerat com a tal, ha de lluir símbols feixistes, no sigui capaç de reconèixer-lo si es disfressa de demòcrata i s'empara amb tribunals polítics. Tanmateix, què hi ha més feixista que dir que "el poble català no existeix, perquè només hi ha poble espanyol"? Què hi ha més feixista que empresonar un poble adduint que no té dret a ser lliure?

El Comitè d'Activitats Antiamericanes de McCarthy era un comitè feixista; la ideologia de Donald Trump amb relació als immigrants és una ideologia feixista; l'assassinat policial, amb bales de goma i gasos lacrimògens, de quinze immigrants mentre nadaven per arribar a la costa espanyola, és un crim feixista; la prohibició del dret inalienable de Catalunya a celebrar un referèndum d'autodeterminació és una prohibició feixista; la persecució amb sancions econòmiques astronòmiques a entitats com Òmnium Cultural o l'ANC, per tenir idees desafectes al Règim és una persecució feixista; el judici a Mas, Ortega, Rigau i Homs, per posar les urnes, o el judici a Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, i a Corominas, Simó i Barrufet, membres de la Mesa, per haver permès que els parlamentaris parlamentin, són judicis feixistes. Fixem-nos, a més, com tots aquests feixismes s'emparen en la llei. Una llei feta a mida que justificaria les accions repressores i de càstig. I en tots els casos, també, s'estigmatitza la víctima en el sentit que constitueix una amenaça: l'amenaça comunista, l'amenaça terrorista, l'amenaça independentista, l'amenaça del qui ve a robar el pa dels autòctons... Malament rai, quan l'empara de l'autoritarisme és la llei. Una llei no és res, absolutament res, si no és democràtica. I una llei que criminalitza les urnes i els polítics que les posen per tal que la ciutadania decideixi el seu destí no és llei ni és res. És només la llei de l'amo blanc que nega al negre tota possibilitat d'equiparar-se-li en drets. Pur feixisme.

En el cas espanyol, aquest feixisme es fa ben palès en el fet que no hi ha cap llei que digui que el poble català no pot celebrar un referèndum d'independència. Cap ni una. I els qui, mancats d'arguments, branden aquesta suposada llei, menteixen vilment. Hom pot dir que es basen en els articles 2 i 8 de la Constitució espanyola, que parlen de "pàtria comuna i indivisible" i atorguen a les Forces Armades l'atribut de "garantir" aquesta indivisibilitat. Però, ben analitzats, són articles feixistes, perquè ningú no té dret a encadenar una col·lectivitat en nom de la indivisibilitat. A la vida, si s'és respectuós amb la llibertat aliena, tot és divisible, absolutament tot. A més, quina indivisibilitat més feble aquella que, per mantenir-se, necessita amenaçar amb l'ús de la força.

Cal, doncs, abandonar el bonisme. El bonisme podia tenir sentit en aquella Catalunya que es conformava a ser un 'fet diferencial', però ara que som al llindar de la independència i que l'Estat espanyol està desplegant tot el seu poder totalitari i contrari als drets humans per impedir-la no en té cap. Ens enfrontem al feixisme, i si no el denunciem a les instàncies internacionals dient-lo pel seu nom, no farem res més que legitimar-lo. El feixisme és tan fàcilment identificable com la democràcia. David Cameron o el diputat Joan Josep Nuet són dos exemples paradigmàtics de democràcia. Cameron, amb relació a la independència d'Escòcia, va dir: "Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata"; i Nuet, amb relació a Catalunya, ha dit: "Jo no sóc independentista, però sí que sóc demòcrata, i, com a demòcrata, deixaré la meva vida, si cal, per defensar que en una democràcia es pugui parlar de tot".

Queda clar, doncs, que un demòcrata pot no ser favorable a la independència d'un poble. Però si veritablement és demòcrata no impedirà mai que aquell poble decideixi per si mateix. Un feixista, en canvi, és algú que eleva la seva voluntat a la categoria de dogma, un dogma en virtut del qual un poble com Catalunya no pot ser lliure.

El Món , 27/2/2017
 
Centenars de contenidors cremats a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 gener 2019
Centenars de contenidors cremats a Sant CugatSe'm fa molt difícil d'entendre, francament, que els Mossos d'Esquadra siguin totalment incapaços d'identificar i detenir l'autor o els autors materials dels incendis provocats en centenars de contenidors de Sant Cugat, tant a la ciutat com als districtes del municipi. Només la indolència pot explicar aquest fracàs. Cal tenir en compte que estem parlant d'un delicte que ja fa quatre anys llargs que dura. Quatre anys! Segons dades de l'Ajuntament, només en el 2013 el nombre de contenidors cremats va ser de 106, cosa que va suposar per als santcugatencs un cost aproximat de 102.000 euros.

Però el 2014, el 2015, el 2016, i els mesos que portem del 2017 la crema de contenidors ha continuat amb absoluta impunitat. De vegades és un contenidor sol que crema i de vegades són quatre o cinc. Per això els 64 serveis que els bombers van haver de fer en aquest sentit l'any 2015, per exemple, no corresponien únicament a 64 contenidors sinó a moltíssims més. D'altra banda, el 12 d'agost de l'any passat els bombers van registrar dos incendis amb pocs minuts de diferència a plena llum del dia. Van rebre l'avís de la crema d'un contenidor a la rambla del Celler, a les 17:17, i, tot seguit, a les 17:48, a tan sols 300 metres de distància, en van rebre un altre per la crema de cinc contenidors a l'avinguda del Pla del Vinyet. És obvi, doncs, que els delinqüents seguien un recorregut planificat i que el lapse de temps entre un lloc i l'altre va estar causat més per l'espera del moment oportú sense testimonis oculars que no pas per la distància entre ambdós punts.

Tot plegat fa que els centenars de contenidors cremats des del començament del 2013 fins ara, a un preu mitjà de 965 euros per unitat –no tots els contenidors són iguals–, comporti, pel cap baix, unes despeses al voltant dels 500.000 euros. I això després del munt d'accions idèntiques a Sabadell i Terrassa, i després, també, que el febrer de 2016 els Mossos d'Esquadra van dir que obririen una investigació per trobar els culpables. Doncs bé, ja ha transcorregut un any i el més calent és a l'aigüera. I si ens remuntem al 2013, que seria el més lògic, millor no parlar-ne. Mentrestant els actes vandàlics continuen. Només en els dies 4 i 5 de febrer d'enguany ja es van cremar sis contenidors. Veurem quants en cremaran abans de tancar el primer trimestre del 2017.

Potser, si en la tapa de cada contenidor hi hagués la fotografia de cert monarca, ja faria anys que els Mossos haurien trobat els culpables. Al capdavall, n'hi hauria prou que posessin el mateix zel que van posar en la identificació dels independentistes que el setembre passat van cremar el retrat del rei d'Espanya. En pocs dies, cas resolt.

Cugat.cat , 24/2/2017
 
Taules separades i vides soles Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 gener 2019
Taules separades i vides solesPotser estic equivocat –tant de bo!–, però em sembla que no existeix cap traducció al català de cap obra de Terence Rattigan. Cap ni una! Em refereixo a la publicació en llibre dels seus textos, cosa que és molt lamentable i injusta, ja que es tracta no sols d'un grandíssim dramaturg, sinó d'un autor amb una immensa capacitat per a la dissecció dels sentiments humans. Alguns crítics l'acusaven de fer obres massa ben fetes i el van desmerèixer contraposant-lo a Brecht, Beckett i Osborne, però el temps –ara fa quaranta anys que Rattigan va morir– és el seu millor avalador. David Mamet, per exemple, que sempre n'ha estat un enamorat, va fer una versió cinematogràfica exquisida de l'obra El noi dels Winslow protagonitzada per la seva dona, l'actriu Rebecca Pidgeon.

Dic això, perquè, ara fa tot just una setmana, es va estrenar a Sant Cugat, concretament al Teatre de Mira-sol, una de les obres més famoses de Rattigan, Taules separades, a càrrec de Fila Zero sota la direcció de Teresa Canas. El muntatge era un repte, perquè estem parlant d'un text que en la seva adaptació al cinema, l'any 1958, va ser interpretat per Burt Lancaster, Rita Hayworth, Deborah Kerr i David Niven, i no és gens fàcil aconseguir que el record inesborrable que l'espectador conserva del seu treball no suposi una ombra massa allargada a l'hora de valorar l'esforç d'un grup teatral local. Però el cert és que el muntatge va reeixir esplèndidament.

Magnífica la direcció d'intèrprets de Teresa Canas, ajustadíssims tots en els seus personatges, i magnífic el retrat de la soledat aixoplugada entre les quatre parets d'un petit balneari anglès. Cada taula del menjador esdevé la fràgil fortificació a través de la qual aquelles ànimes revellides disfressen la seva realitat i miren el món. I enmig de totes elles, trista i espantada, hi aterra una dona de mitjana edat, rica i elegant, que intenta aferrar-se al seu exmarit per apaivagar el pànic que li provoca la buidor i la solitud en què viu. Un plaer poder-ho veure representat en una sala plena de gom a gom i amb una escenografia de Santi Salido molt infreqüent avui dia, és a dir, no pas penjant-hi una cortina negre de fons i fiant-ho tot a la imaginació de l'espectador, sinó reproduint amb molta cura i detall el menjador, la recepció i la sala d'estar d'un hostal. Com dic, un plaer.

Cugat.cat , 17/2/2017
 
Mas, Ortega i Rigau, judici a Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 gener 2019
Mas, Ortega i Rigau, judici a CatalunyaUna riera, per sec que estigui sempre el seu llit, no és bon lloc per a fer-s'hi una casa. Tard o d'hora se'n paguen les conseqüències. Durant molts anys hem sentit cantar les excel·lències de l'anomenada transició espanyola pel fet d'haver optat per la Reforma, en comptes de la Ruptura, tot fent valer l'entabanada que amb la mort de Franco havia mort també el franquisme. Però el franquisme era viu, ben viu, i la Reforma no va ser res més que un ardit del nacionalisme espanyol per perpetuar-se indefinidament sota un vernís democràtic. El retorn dels Borbons, per exemple, és fruit d'aquells dies. I també ho són moltes altres qüestions, com ara l'element que unia i que continua unint franquistes i antifranquistes: La Sagrada Unitat d'Espanya. Aquest element explica, entre altres coses, perquè Franco va morir al llit i perquè ser comunista era pecat venial comparat amb el pecat mortal que suposava ser catalanista. La diferència de tracte que van rebre el Partit Comunista d'Espanya i Esquerra Republicana de Catalunya, en aquest sentit, queda per a la història. I la negativa, encara avui, a anul·lar el judici sumaríssim al president Lluís Companys, també.

Els temps, però, han canviat. Han passat els anys, el poble català ha recuperat l'autoestima, s'ha produït una presa de consciència col·lectiva amb la consegüent reivindicació del dret a la llibertat, i tot plegat s'ha traduït en un procés que, a desgrat d'Espanya, no té marxa enrere. Catalunya serà un Estat independent molt abans del que molts catalans i molts espanyols es pensen. Abans, però, cal superar els esculls que posa i que posarà un Estat supremacista i democràticament analfabet com l'espanyol. I, per aconseguir-ho, la millor actitud és la fermesa. Per més que diguin, per més que insultin, per més que desqualifiquin, per més que amenacin... cal fer orelles de marxant i seguir endavant. Com va dir el president de l'Associació Catalana de Municipis i Comarques, Miquel Buch, "si ens precinten les escoles, habilitarem els teatres; i si ens precinten els teatres, habilitarem les biblioteques; i si ens precinten les biblioteques, habilitarem els centres cívics; i si ens precinten els centres cívics, habilitarem els carrers i les places".

Endut pel seu paroxisme totalitari, l'Estat espanyol pot inhabilitar presidents de Catalunya, presidents del Parlament, consellers, batlles i regidors, però darrere de tots ells en vindran d'altres, i d'altres... Creien que fabricant proves falses, llançant calúmnies contra persones honorables, dinamitant el sistema sanitari català... Catalunya acotaria el cap i, captiva i genuflexa, es lliuraria als peus de Castella renegant de si mateixa. Però res d'això no ha passat. Al contrari, s'ha vist que el president Puigdemont és un patrimoni tan valuós com el president Mas. I després de Puigdemont hi haurà altres persones que ocuparan el seu lloc. Tampoc no hi fa res que, seguint la praxi dels règims dictatorials, comencin a empresonar escriptors desafectes –sempre som els primers a ser emmudits–, i periodistes, i funcionaris i ciutadans de tota mena "per haver escrit no sé què", o "per haver dit això" o "per haver fet allò". Poden fer-ho, però serà debades.

La farsa judicial que s'està celebrant aquests dies contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau és l'expressió de la profunda derrota de l'Estat espanyol. Una derrota especialment dolorosa no sols pel que significa, sinó perquè tot el planeta la pot veure. Un Estat que nega a un poble la possibilitat de decidir el seu futur a les urnes, que criminalitza el seu govern, que es burla del seu Parlament, que crea tribunals polítics i que processa càrrecs electes acusant-los d'haver permès que la ciutadania pogués votar és un Estat que ha perdut els papers, un Estat de principis absolutistes que, grotescament enfollit, com la Norma Desmond de Billy Wilder, ha perdut la consciència de la realitat.

Les secrecions verbals de l'exfiscal Jiménez Villarejo, titllant de "parafaixista" el suport ciutadà a Mas, Ortega i Rigau –a mi el que sembla parafaixista són aquestes secrecions–, o del conegut baladrer de Badalona, qualificant de "romeria" l'esmentat suport i vinculant l'autodeterminació de Catalunya al nazisme, tot parlant de llistes que separarien els catalans que van als crematoris dels que no hi van, es desacrediten per si soles i mostren la baixesa moral dels seus autors. Xavier García Albiol, com Inés Arrimadas, que fa anys que afirma que l'independentisme ha arribat a "un final de cicle", o com Enric Millo i Rafael Catalá, que qualifiquen de "numeret impropi d'una societat democràtica" la resposta ciutadana al 6-F, o com Miquel Iceta, que acusa el govern de Catalunya de "saltar-se la llei", tot obviant que tota llei que prohibeixi votar és una llei absolutament antidemocràtica que per principis humanistes no pot ser respectada, són exemples de l'espectacular fracàs espanyol.

El cinisme, d'altra banda, és un estri que l'Estat fa servir cada cop més per encobrir el despit que li provoca saber-se democràticament vençut i socialment desautoritzat pel poble català. Per això no parem de sentir que "no és veritat que Mas, Ortega i Rigau" siguin jutjats per posar les urnes, sinó que se'ls jutja per desobeir l'ordre de no posar-les". Se n'adona, el lector? Es tracta d'amagar a la premsa internacional l'autèntica raó del judici. Dit amb paraules col·loquials: "Jo no et jutjo pas perquè hagis fet res de dolent; només et jutjo perquè m'has desobeït". "Però si jo no feia res de dolent, quin sentit tenia la teva prohibició?" "No n'has de fer res. Aquí sóc jo qui mana, i tu només pots fer allò que jo permeto que facis. Ras i curt: per bo que sigui allò que facis, esdevé dolent si qüestiona la meva autoritat sobre tu".

Heus aquí perquè el judici del 6-F no és un judici a Mas, Ortega i Rigau, és un judici a Catalunya. Els ‘reformistes' que mai no han volgut jutjar el franquisme, són els mateixos que ara jutgen l'independentisme; els "reformistes" que no consideren punibles els crims del franquisme, són els mateixos que consideren delicte les urnes del govern de Catalunya.

El Món , 13/2/2017
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 31 - 45 de 1911
spacer.png, 0 kB